Pensaments de bat a bat, de Jaume Baigual by Tushita Edicions

Pensaments de bat a bat Jaume Baigual i Rusiñol

Primera edició: abril de 2022

© del text i les imatges: Jaume Baigual i Rusiñol (excepte les fotografies de les pàgines 44, 84 i 161, que són de Tomàs Mas Pascual). © de les il·lustracions: Fons Jaume Baigual. (Il·lustracions de l’autor de les pàgines 48, 59, 60 i solapa dreta del llibre: Jaume Rovira) © del pròleg: Joan Sala Vila correcció ortogràfica i d’estil: Núria Solano Dalmau © 2022 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la coberta i maquetació: Sir Gawain & Co. (Seguint una proposta de l’autor)

Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-125129-2-2 Dipòsit legal: B 6014-2022 Thema: DC, DNBL1, 1DSE-ES-J, 2ADC Ibic: DC, BG, 1DSEJ, 2ADC

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Amb el record dels meus pares: Evarist i Llúcia.

ÍNDEX

Poeta de Sentmenat, de Joan Sala Vila | 11 Propòsit, de Jaume Baigual i Rusiñol | 13

POETA DE SENTMENAT

«L

a vida no seria vida, si la nostra existència només fos farcida de coses bones», paraules del poeta de Sentmenat que defineixen la seva poesia en la vida. El poemari pensaments de bat a bat esdevé imatge de la poesia de la vida del poeta centrada en la memòria dels seus pares, Evarist i Llúcia, en la família i el poble. Una estrofa molt expressiva convida a una meditació interioritzada i definidora: «Si el cor sagna de pena, / i les llàgrimes dissolen la sang, / escriu paraules i fes un poema. / L’alegria tornarà com un bumerang». El sentit de la paraula amb la seva instantaneïtat esdevé llum de la veritat de cada moment. Jaume Baigual i Rusiñol, el poeta de Sentmenat, poua del seu interior l’esclat de la vida en la llum i la foscor, les alegries i les penes. Que el poemari posi, en la centralitat del seu missatge, el nom dels seus pares fonamenta el perquè de la seva creació literària, curulla del goig de l’amor. És l’esclat de llum de la seva expressió poètica, molt personal. Força de fe poètica amb fons musical que vesteix els seus poemes i les seves narracions amb la mística del vent, àngel que canta l’esperança de l’amor. Ho manifesta molt expressiu quan afirma: «Escric perquè estimo la vida, / la paraula encén la llum de la intel·ligència. / Hem de lluitar per la vida i estimar-la, / sense discriminar el color de la pell». Jaume Baigual, en vers i en prosa, pateix la intensitat de ser perquè, com molt bé diu, «no vull viure el temps d’un altre / l’altre ha de viure el seu temps». Ell viu el temps amb el goig solidari de les relacions humanes. El poeta gaudeix les vivències de l’altre, familiar o amic, amb la poesia de la seva veritat. El Poeta de Sentmenat viu intensament la poesia creativa de les paraules en els batecs del seu cor i els de la humanitat. Joan Sala Vila

PROPÒSIT

les vostres mans, un nou recull de la meva poesia, movent-me entre la grandesa d’allò que és petit i humil. Estic convençut de la medecina que ens brinden les petiteses que contínuament ens alliçonen en els moments de la vida. La meva poesia vol ser paraula de les vivències apreses de les relacions amoroses, veritables vincles en la veritat de l’amor. Amor que per a mi és la raó principal de l’existència que convida a compatir records, finestres obertes al present i al futur. Em preocupa, i sovint m’obsessiona, el pensament de la personalitat dels meus poemes perquè el meu desig és moure’m en la senzillesa de la veu popular. La meva paraula vull que sigui veu popular de sentiments que brollen de l’arbre de la vida i una abraçada i encaixada de convivència. Llegir i escriure poesia no és exclusiu, ans inclusiu, una manera humana de dialogar amb tothom. El poeta el fa el caràcter interior que s’alimenta dels fruits de tots els arbres del jardí del món. Els savis grecs i llatins foren mestres, quines lliçons encara alenen la nostra cultura. Per a ells, la poesia ja era un art, art que continua viu, i la meva il·lusió em diu que he de treballar cada dia per ser un dels seus poetes. Jo escric perquè sento la necessitat de comunicar-me amb poemes. Espero que les meves poesies siguin una humil pluja d’aigua per fer créixer sinceritat, solidaritat, amistat i felicitat. Desitjo que els meus poemes siguin motiu de satisfacció cultural per a totes les persones que els llegeixin. Personalment, encara no sé el que soc, però tinc molt clar el que vull ser. Gràcies, lectora o lector, per tenir el meu llibre a les vostres mans. M’ajudeu a pujar un graó més en l’escala, per arribar una mica més alt. Jaume Baigual i Rusiñol

Primera part

Pensaments

Si en el cervell hi ha ceguera i s’eixampla el desgavell l’angoixa es fa guerrera.

El qui milita l’opulència amb riqueses de teles fines, encoratja la desavinença. Els grimpes desfermats, i els galifardeus empolainats tenen els sentiments rovellats. Les competitives societats rebutgen els més febles i menyspreen els necessitats. Malvada concupiscència que esquiva l’equilibri i malmet la consciència. Si es giravolta la veritat i l’evidència és negada s’esmicola la realitat. Si l’ordre és descontrolat amb andròmines esgarriades la disbauxa ha guanyat. Si s’allargassen els elàstics i la panxa creix de greix, es malmeten els pronòstics i les malalties van a més.

Pare

L’

ombra de vós, pare, em recorda encara, aquells dies de cel blau i la llum de l’alba, en el tortuós camí que a la vinya ens portava fent meves les vostres petjades adoctrinades. Recordo aquell bonic refinar dels rossinyols que per damunt els arbres ens acompanyava fent agradable la frescor de l’oreig de la matinada. Teníeu les mans fortes i calloses fruit de cavar amb l’aixada, llaurar amb el cavall i empunyar l’arada. Éreu fort i valent, la pell pel sol cremada, els peus amb clivelles i espardenyes catalanes. A cops del volant, a l’estiu, segàveu la civada, m’ensenyàveu, amb els brins, a lligar les garbes, i les portàvem a l’era per treure’n la grana. Recordo, pare, quan m’explicàveu patiments de la guerra, per vós propera, per mi, una desfeta del passat llunyana. Amb molta atenció sempre us escoltava, aquella por, el sofriment i el passar gana, era la història vostra viscuda, jo m’esgarrifava. Éreu un gran home, vau ser un gran pare, fugíeu dels conflictes, repudiàveu les picabaralles, de deutes no en volíeu i complíeu la paraula. El temps no perdona, va arribar a l’edat avançada, aquella fortalesa va anar quedant minvada. Una nit, molt enllà de la vesprada assegut arran del vostre llit, amb el meu fill que ens acompanyava, amb els ulls envidriats vau fer l’última expirada. En aquest moment em vaig adonar, que amb una petita fracció de temps, es passa de la vida a la mort i tot s’acaba. Malgrat que jo cridés: —No pot ser!, no pot ser! Us estimo, pare! 18

Us estimo, mare

n do del cel joiosament es dilueix amb l’estima que encén les flames d’or, l’amor de mare que m’embogeix fa que us porti dintre el meu cor. Acaronat em sento ara pels fills i nets, que de tal bellesa m’envolta d’encís. Sou vós l’alba que el cel reverbera i m’heu traçat el camí d’aquest paradís. Com l’abella amb el seu brunzir que emplena de mel la bresca, vós, mare, d’amor vau omplir el nostre cor fins a sobreeixir. Si ara fóssiu a l’indret on jo voldria, a la vora del foc de la nostra casa pairal, joiosament amb vós, mare, reviuria els antics costums d’un vespre fraternal.

Primera fila, a l’esquerra amb bata: Jaume Baigual

Col·legi

Quatre anys només tenia

quan la mare al col·legi em portava el primer dia. Que estrany jo m’hi sentia, no parava de pensar: «aquí m’haig de quedar?» Estava tan bé a casa, el que jo volia era jugar. La mestra a la pissarra un gargot va dibuixar i va dir, això és la lletra a, i un altre dia aprendreu a sumar. Quina cosa més rara, aleshores, jo vaig pensar: «per què he d’aprendre-ho?», si no sé per a què em servirà. Ara, amb l’edat ja enraonada i en tornar-ho a recordar, no em queda pas cap dubte de com a un infant puc ajudar tot dient-li que molt aprengui, que de gran ho agrairà.

Els meus nets

Quan declina la diada i l’encís és abundant, l’instant de placidesa és una joia esclatant.

Un desig sobre l’onatge en el mar s’endinsarà, amb l’ajuda de l’oratge, prompte retornarà. Els grups de gavines que començaran a volar sobre les onades marines d’aigües cristal·lines us ensenyaran estimar. Amb la mirada allunyada i la vista a l’horitzó queden a l’aire preguntes de la inesperada situació.

Pare, per què has marxat, escolta’m, que t’ha passat? S’han fet boires fastigoses i tempestes al teu cap? En els braços d’altra dona, ara, jugues amb gosadia, però viuràs amb la recança que es pot acabar algun dia. Pare, quina gran follia, jo mai m’ho hauria pensat, amb la germaneta tan petita i jo, una mica més espigat. T’estimo i molt t’estimaré, però el meu cor tu has trencat, una meitat la tens tu, pare, i la mare té l’altra part. El teu destí no vull canviar ni la teva felicitat hipotecar, però recorda sempre, pare: que tu, tu ens vas engendrar.

Els secrets de l’Arlet

n un racó de la casa, l’Arlet distreta està, juga amb la motxilla de la nina, la tanca i obre sense parar, murmura baixet, que ningú la pugui escoltar, cada gest que amb la mà fa palesa que alguna cosa dintre hi vol guardar. —Què fas, Arlet?, el seu avi li preguntà. —Estic guardant uns secrets. —Els teus secrets? —Sí, avi, els que ningú mai sabrà. —Va, Arlet, soc el teu avi, me’ls pots explicar? —No, avi, tinc cinc anys, els tanco amb cremallera i quan sigui gran, els deixaré volar.