EN LLIURE! EL CERRO TORRE, L'IMPOSSIBLE I JO, de David Lama by Tushita Edicions

David Lama Christian Seiler

EN LLIURE!

EL CERRO TORRE, L’IMPOSSIBLE I JO

Pròleg d’Edu Sallent

PATAGÒNIA

En lliure!

David Lama & Christian Seiler

Free. Der Cerro Torre, das Unmögliche und ich. Verlagsgruppe Ransom House GmbH, München (2013) Aquest llibre ha estat escrit en col·laboració amb en Christian Seiler, autor i periodista austríac, que també va col·laborar en el primer llibre de David Lama, HIGH. (www.christianseiler.com).

Primera edició: novembre de 2022

Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co

Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-126030-2-6 Dipòsit legal: B 19311-2022

Thema: SZG, DNBA, 1FKN, 2ADC Ibic: WSZG, BGA, 1FKN, 2ADC

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: Cerro Torre and excurinist. https://www.istockphoto.com. (Fons Simone Mondino).

Fotografia de la contracoberta: massís del Cerro Torre (Fons Enric Soler).

Fotografia de l’autor a la solapa del llibre: wikimedia commons.

«You haven’t got a snowball’s chance in hell».

Jim Bridwell

«L’alpinisme sempre ha evolucionat, i ho continuarà fent, a base de trencar barreres. El que fa deu anys semblava impossible, demà pot fer-se realitat. David Lama ha escalat en lliure el Cerro Torre l’any 2012, fet que se’m feia del tot impensable, fa tant sols una dècada».

Reinhold Messner

C rèdits fotogràfics

Les imatge dels plecs fotogràfics són cortesia de © Red Bull Content Pool i cal atribuïr-les als següents autors:

Lincoln Else (6/7, 18/19, 22 a dalt, 26 a baix, 28, 29 a dalt, 29 centre), Franz Hinterbrandner (2/3, 4, 9 a sota, 21, 22 centre), Peter Ortner (9 a dalt, 16, 17, 20 a dalt, 23), Heli Putz (27), Red Bull Media House (30/31), Corey Rich (5, 8, 20 a baix, 22 a baix, 24/25, 32), Ken Robinson (1, 10/11, 12/13, 14, 15, 26 a dalt, 29 a baix).

Mapa: © Eckehard Radehose. Gràcies a tots ells!

Missatge dels pares 9

L A NIT éS NíTIDA A LA PATAGòNIA pròleg, d’Edu Sallent 11 croquis del massís del Cerro Torre 14-15

L’ OBjECTIu 17

EL PRIMER ESTIu A LA PATAGòNIA 45

LA CONTROVERSIA SOBRE LES REGLES DEL jOC 61 EL SEGON INTENT 87

D’ ESCALADOR ESPORTIu A ALPINISTA 123 LA TERCERA TEMPORADA A LA PATAGòNIA 143 AGRAïMENTS 175

Agraïments especials dels editors 175

Índex

MISSATGE DELS PARES

Atots els qui pensen amb en David: sou amb nosaltres!

Fa exactament un any, en David es va situar al cim de Lunag Ri. Hem triat especialment aquest dia per compartir algunes reflexions amb tots vosaltres: Retrospectivament, el projecte Lunag Ri va ser en diversos àmbits un projecte ben especial. D’ una banda, va mostrar la persistència d’en David a l’ hora d’assolir els seus objectius personals. D’altra banda, per a no saltres va ser com si al llarg dels anys i per mitjà del projecte del Lunag Ri, en David intentés trobar la seva connexió amb el Nepal. una connexió que va existir genèticament des del dia que va néixer. una connexió en què sempre era important per a ell trobar el seu enfocament individual per fer-hi front.

Els últims mesos, d’ençà del tràgic accident al Canadà, han passat molt ràpidament. El dolor ha anat acompanyat d’ un bon grapat de bells records, de connexions acabades de fer amb persones de l’entorn d’en David que no coneixíem, i pensaments compartits sobre com podíem crear un record per al futur. Acompanyar intensament en David, el nostre únic fill, i donar suport al seu talent no només va ser una qüestió sense debat, per descomptat, sinó que retrospectivament ho hem rebut com un regal.

De mica en mica ens anem fent una idea de tot el que va com prometre i va tocar en David. Als pares ens omple d’orgull tot el que ha viscut amb tan poc temps de vida. Al mateix temps, ens entristeix veure el que havia planejat per als anys vinents, que quedarà inexorablement inacabat a causa de la seva mort prematura.

No podem escalar muntanyes per ell, però en el seu testament intentarem implementar alguns dels seus pensaments i fer accessibles aquells materials que estaven destinats a ser publicats.

En aquest sentit, volem compartir impressions del memorial de comiat d’en David, per a tots aquells que no van poder assistirhi el passat juliol. Aquest dia va significar molt per a nosaltres i ens va ajudar a processar la informació compartida, per saber què va passar el dia del desafortunat accident1.

Claudia i Rinzi Lama

Vídeo del memorial: http://www.david-lama.com Pàgina web: wings for life: https://www.wingsforlife.com/en/

1. Aquest text, que no apareix a la versió original del llibre ni en cap de les seves ree dicions, l’hem volgut afegir els editors de Tushita edicions com a acte d’homenatge i sol·lidaritat envers els pares, familiars i amics de David Lama.

Edu Sallent

He somiat que baixava del Howse Peak. Amb els companys Hansjörg Auer i jess Roskelley acabem d’escalar la paret est d’aquesta poderosa muntanya de les Rocalloses Canadenques.

De sobte, tot trontolla. «David!», em criden.

I el tren de la meva vida esquinça records a tota velocitat per davant meu.

un viatge que té el seu inici el 4 d’agost de 1990 en la ciutat austríaca d’Innsbruck. Ma mare té la sang alpina i el meu pare la de les altes muntanyes de l’Himàlaia.

Des de ben xic descobreixo el poder dolç de l’adrenalina gràcies a l’escalada. A l’edat primerenca de cinc anyets ja no puc parar d’enfilar-me i cercar preses per guiar la meva vida fins molt amunt! Aquesta febre d’enfilar-me per les parets em porta a llançar-me cap al món de la competició d’escalada.

I estic tan motivat que vaig superant «preses» fins a arribar a competir a escala europea, on els meus esforços de superació, la meva suor i una passió infinita em porten, després de diverses victòries, a pujar l’esglaó del podi daurat en dues ocasions l’any 2006. una a Rússia (Iekaterinburg) i l’altra al Regne unit (Bir migham).

Tres anys després aconsegueixo el tercer graó, d’un color bronze molt especial, en els campionats mundials d’escalada de dificultat de Xining, a la Xina.

Gràcies a tota aquesta preparació competitiva m’atreveixo a in tentar superar els màxims graus de dificultat en escalades a parets «de debò». és llavors quan tasto la dolçor de la mel del novè grau.

L A n IT é S n ÍTIDA A LA PATAG òn IA

A tota velocitat veig i sento que tot això està molt bé. Genial. Però dins meu, en aquest viatge llampec, sento com va creixent una febre que germina d’una «malaltia» diferent, nova i exageradament més compromesa i satisfactòria.

una disciplina, o millor dit, una forma de vida on el risc, la bellesa, l’aventura, l’esforç i la incertesa s’uneixen per concebre la versió més salvatge de l’escalada i l’alpinisme.

Segurament, el fet d’haver tingut de mentor i amic de la família l’alpinista Peter Habeler (company de Reinhold Messner), els meus coneixements adolescents de l’escalada han d’apuntar més amunt tant en compromís com en altura!

En aquest trajecte estrany noto aquest tren a estones com un Orient Express i a instants com un TGV. Quina sensació tan bèstia, alhora contradictòria i complementària.

El romanticisme de l’Orient Express em porta a preparar-me a les muntanyes del costat de casa, als Alps, ara ja per a aventures molt canyeres. De vegades amb aventures solitàries (i sovint bastant difícils) i moltes d’altres acompanyat de grans amics alpinistes.

A aquest viatge dolç del tren d’Orient, de sobte s’hi afegeix la velocitat encegadora del Tren de Gran Velocitat i, amb la màgia més brillant de totes, em veig escalant aquella muntanya «impossible» anomenada Cerro Torre. En percebo el tacte as pre mentre em veig agafant-me a la roca vermellosa d’aquella fletxa encesa de la Patagònia. Puc sentir aquell granit fred mossegar-me les puntes dels dits, il·luminat per les millors llums de la Terra, segurament, i fent el cim sense l’ajuda de mitjans artificials, solament gràcies a les meves falanges ado lorides i mig congelades, els meus músculs encesos i les meves neurones guspirejant.

Això és el millor! Aquí sento com aquest estrany ferrocarril travessa els paisatges més lluminosos.

Tot i que al llarg d’aquest trajecte tan intens la llum no ha brillat sempre de manera constant.

L’alpinisme, donant la mà a les meves neurones i la meva jove experiència m’han endurit i alhora m’han regalat un munt de consells savis amb què desxifrar si el trencaclosques que m’espera, paret amunt, es mereix que me la jugui.

El Masherbrum i l’Annapurna iii, amb la seva bellesa, m’han intentat ensarronar sense èxit amb el seu perillós cant de si renes.

Però l’any passat, després d’un intent on el meu company i gran alpinista Conrad Anker va patir un infart, vaig tornar tot sol al Lunag Ri, aquella muntanya de 6.907 metres que s’alça entre el Nepal i la Xina formant part d’una d’aquelles incomprensibles fronteres «dibuixades amb sang» per l’home «intel·ligent». Per sort, allí no hi vaig trobar les traces d’aquesta maleïda sang, sinó que aquella segona vegada, en solitari, vaig arribar finalment a la meva particular «estació d’Istambul».

De sobte sento els crits que retornen a mi. Saccegen tot el meu interior i em retornen a la realitat, on els noms jess Roskelley i Hansjörg Auer estiren els meus pensaments, les meves ganes de viure i les meves esperances.

El Howse Peak ens abraça implacable. Puc sentir-ne el pes, la força, la fúria i la passió.

I llavors em desperto. Estic suat, estrany i trasbalsat. Durant uns instants em costa adaptar-me a la realitat; com em passa sempre després de somnis convulsos i trepidants. Finalment, m’aïllo de tot, del món i de les persones, amb el desig més senzill i íntim d’impregnar-me fins a rebentar de l’essència més genuïna de tot plegat, com aquella ascensió tan purament daurada a la flama més esvelta de la Terra del Foc.

«David Lama ha escalat en lliure el Cerro Torre. Fa deu anys m’hauria semblat impossible».

Reinhold Messner

«You haven’t got a snowball’s chance in hell».

Jim Bridwell

«L’alpinisme sempre ha evolucionat, i ho continuarà fent, a còpia de trencar barreres. El que fa deu anys semblava impossible, demà pot fer-se realitat. David Lama ha escalat en lliure el Cerro Torre l’any 2012, fet que se’m feia del tot impensable fa tan sols una dècada».

Reinhold Messner

L’OBJECTIU

«Es deia que escalar en lliure el Cerro Torre per l’aresta sud-est i la via del Compressor era impossible, i això era l’única cosa que em calia sentir per decidir que ho volia intentar».

A vegades, les coses més importants passen mentre dormim. Soc al Chaltén fent una becaineta en una cadira plegable; en Peter i jo la vam trobar en unes obres que hi ha davant nostre i la vam agafar per donar un toc més acollidor al bocí de terreny que hi ha enfront del nostre contenidor residencial. La cadira és genial, fins i tot té un espai pensat per recolzar-hi el got de beguda. També tenim un banc que hem construït nosaltres mateixos amb taulons. Allà hi ha en Peter tombat, enfundat en el seu sac de dormir i gaudint com jo d’una bona migdiada.

La veu d’en Dirni em desperta.

—David —em crida.

Obro els ulls i, encara amb les ulleres de sol posades, em trobo mirant a l’objectiu d’una càmera. Darrere seu hi ha una cara engalanada amb un bon tou de rínxols daurats. és en Dirni, el director de l’equip que s’encarrega de documentar en vídeo el nostre projecte. Els ulls li espurnegen.

—Què passa? —remugo.

—Em sap greu, però s’ha acabat la migdiada.

—I com és?

—Tenim notícies —em diu.

Interessant. M’incorporo tot sentint un grunyit al meu cos tat; és en Peter Ortner, amic meu i company d’escalada, que també s’ha despertat.

una cordada nord-americana acaba de tornar de la mun tanya. Ahir van escalar la via del Compressor sense fer servir els claus de Maestri i en baixar van treure tots els pitons que hi havia al Headwall i en un parell de llargs més avall!

Doncs sí, es tracta d’una gran notícia, encara que no entenc per què en Dirni està tan neguitós.

—Tant m’és —li dic, per si de cas.

Al meu costat en Peter fa que sí amb el cap, com dient que a ell també se li’n fum mitja, encara que no les acabo de tenir totes clares sobre què és el que li és igual, i què no.

—Per què ho han fet? —em pregunta en Dirni.

—Perquè creien que era el seu deure —li contesto; surto del meu sac de dormir i m’aixeco. Igual que jo crec que el meu és escalar la via del Compressor en lliure.

En Dirni m’enfoca tota l’estona a la cara. Té clar que aquest és un moment important de la nostra expedició al Cerro Torre i no es vol perdre la més mínima tensió que pugui reflectir la meva cara. Però la meva cara no expressa res de res, no estic nerviós i em dic a mi mateix: «Si han tret els claus del mur superior, ja buscarem alguna altra manera de fer-ho».

La notícia de què parla en Dirni és l’última peça del trenca closques que configura la llarga història del Cerro Torre, la llegendària agulla de granit del sud de la Patagònia en la qual hem centrat el nostre projecte. Durant molt temps es va creure que la muntanya era inexpugnable, fins que l’any 1959 l’italià Cesare Maestri i el seu company Toni Egger van aconseguir escalar-la, o millor dit, va dir que ho havien aconseguit. Maes tri va tornar tot sol de la suposada primera ascensió: Toni Eg ger va caure al buit i, amb ell, la fotografia del cim que hauria guardat a la seva motxilla.

Atès que, òbviament, la història de Maestri va fer néixer dubtes, va decidir escalar la muntanya una altra vegada. L’any

1970 va tornar amb un equip pesat i va perforar la via escollida amb un compressor de cent quilos, amb el qual va construir una escala de centenars de pitonisses d’expansió fins al punt més alt de la paret de roca, per sota del fong de gel blavós del capdamunt (l’italià considerava que no formava part de la muntanya, sinó que només era un revestiment temporal del cim). Amb aquesta ascensió, Maestri va creure que havia tallat de soca-rel els rumors dels escèptics.

Personalment, sóc del parer que va perdre de vista la fina litat de l’escalada, que va encegar-se amb la idea d’atènyer el cim i es va oblidar de la importància de l’estil. Efectivament, va deixar la seva empremta en la història de l’alpinisme, ja que es considera el primer escalador que ha ascendit el Headwall, o mur superior del Cerro Torre, encara que també la va deixar a la mateixa muntanya: quaranta-tres anys més tard, el gegan tesc compressor que Maestri va utilitzar per incrustar els claus a la paret continua al mur superior; de fet, jo mateix hi he passat per sobre. Els més de 350 pitons que va introduir en el granit no tan sols delimiten el recorregut completament vertical de la «via de Maestri», sinó que també limiten als alpinistes l’ús dels seus propis mitjans, ja que com que són allà, els utilit zen per assegurar-se i progressar.

La manera de fer de Maestri va crear un debat que fa més de quaranta anys que és obert, encara que la majoria d’alpinis tes està d’acord que el que va fer és inacceptable. De fet, molts d’ells parlen directament d’una «profanació» de la muntanya. I, tot d’una, ens arriba la notícia que aquests pitons ja no es troben en el mur superior. Dos alpinistes, el canadenc jason Kruk i el nord-americà Hayden Kennedy, acaben de treure’ls de la muntanya. Volien esmenar els «errors del passat» que es van cometre al Cerro Torre i tornar a la muntanya l’aspecte que tenia abans que Maestri la profanés.

En Dirni creu que aquests esdeveniments poden afectar els nostres plans. El meu objectiu és aconseguir el que la majoria

creu que és impossible: escalar en lliure el Cerro Torre, és a dir, escalar sense cap tipus d’ajuda una muntanya que ja suposa un repte extrem per qui l’escala amb tot un equip tècnic. jo ho vull fer ajudant-me tan sols amb la força dels meus braços i dels meus peus, de tota la imaginació que tinc com a alpinista i de la tècnica d’escalada que he anat adquirint durant tots aquests anys en què m’he dedicat a l’escalada de competició. Únicament necessito ancoratges, mosquetons i corda per assegurar-me. Els claus de Maestri havien de tenir un paper important en l’escalada, ja que tenia pensat utilitzar-ne alguns per assegurar-me en el darrer tram de la meva ascensió en lliu re cap al cim... Però ara ja no són una opció. L’estil d’escalada lliure, «escalar en lliure», que en diuen els escaladors, és el meu mètode preferit per ascendir una munta nya. Mitjançant l’ús d’aquesta tècnica, l’estructura natural de la muntanya, les seves esquerdes, fissures i formacions de roca formen part del desafiament i tan sols es pot escalar amb la força i traça dels braços i dels peus. Ni tan sols en els trams més difícils d’una paret està permès utilitzar pitons per ajudar-se a progressar. La corda i els claus (els estrictament necessaris) només es faran servir per evitar que una caiguda sigui mortal. ja he escalat en lliure unes quantes parets complicades, però no li feien ni ombra al nivell de dificultat que presenta el Cerro Torre. Les seves parets tenen una dimensió completament di ferent de la dels cims dels Alps, entre els quals m’he criat. A les dificultats tècniques s’hi sumen les condicions meteorològi ques, l’estat de la muntanya i també les seves dimensions, que al principi no em podia ni tan sols imaginar. A la Patagònia escassegen els dies d’estiu amb les condicions favorables per en carar l’escalada al Cerro Torre; la majoria de dies hi regnen les tempestes, la boira baixa, la neu i el fred, i en aquestes condi cions resulta del tot impossible escalar, i encara menys fer-ho en lliure.

El bon temps també té els seus inconvenients, no us pen seu. Generalment, el Cerro Torre està recobert d’una capa de gel d’un o dos metres de gruix, que quan fa sol es pot des prendre de la roca i precipitar-se al buit. Els trossos que cauen acostumen a ser de la mida d’una pilota de futbol, encara que a vegades poden tenir les dimensions d’un armari, així que no és bona idea posar-se en la seva trajectòria.

A tot això, hem d’afegir-hi la sensació contínua d’estar situats ben lluny de qualsevol possible ajuda. Si te la fots al Torre, la tornada a la vall es complica, encara que només t’hagis trencat una cama: necessites o bé un company molt forçut que et pu gui carretejar, o tenir molta sort (si el teu company t’ha de deixar allà i tornar al Chaltén per demanar ajuda, trigarà com a mínim tres dies en fer-ho, i això si el temps no s’emmerda, que no serà gens d’estranyar).

Aquesta és la tercera vegada que vinc amb el meu equip. En el primer intent, fa dos anys, el meu anterior company d’esca lada, en Daniel Steuer, i jo, no vam arribar ni una sola vegada al cim, per la qual cosa ni ens va passar pel cap intentar-ho en lliure. Durant el segon intent, ja acompanyat d’en Peter i utilit zant tècniques d’escalada artificial, sí que vam aconseguir arri bar-hi, i mentre m’enfilava vaig començar a pensar que el meu pla podia fer-se realitat. Si us sóc totalment sincer, fins aquell moment dubtava si el meu objectiu d’escalar en lliure el Cerro Torre estava predestinat a quedar-se penjat d’algun punt de la muntanya, i el cas és que encara ara no ho tinc del tot clar. Malgrat tot, és justament la gran quantitat d’obstacles del projecte el que més em motiva. Reinhold Messner, que malgrat no haver escalat mai el Cerro Torre n’ha escrit un llibre, va dir que el meu pla era del tot «impossible»1. L’expert escalador jim Bridwell, que l’any 1979 va fer la primera ascensió del Cerro Torre pel vessant sud-est, em va dedicar l’estrafolària frase:

1. MESSNER, Reinhold: Grito de piedra: la montaña impossible

Tushita edicions (2014).

«You haven’t got a snowball’s chance in hell» (traducció lliure: «No tens ni la més refotuda possibilitat d’aconseguir-ho!»).

En algun moment en Dirni va parar de gravar-me i va co mençar a repassar mentalment els punts de la paret on ara fal taven els pitons de Maestri. L’any passat en Peter i jo ens vam fer una idea força precisa de la línia que seguiríem, i no incloïa la secció de la via de Maestri coneguda com «la travessada de claus». Per a mi, aquella secció simplement no es pot escalar en lliure, així que haurem de fer marrada seguint l’aresta sudest fins a les Torres Heladas. Allà, tot i que no els farem servir, encara hi ha tots els claus de Maestri; per tant, només poden tenir problemes els trams del mur superior, on els han elimi nat. La nostra ruta es desvia cap a la dreta, uns vint metres més avall del compressor; volem fer una reunió en una gran llosa que hi ha i des d’allà escalar per la dreta dels pitons fins al camp de neu que hi ha al capdamunt. Així doncs, la manca dels claus ens pot afectar durant uns tres llargs i mig de corda, però al mur superior hi ha un bon nombre de roques que podem utilitzar per assegurar els encastadors i friends. Que no hi hagi els claus de Maestri farà la nostra escalada encara més di fícil i perillosa, en sóc ben conscient, però no serà això el que determini si el meu projecte fracassa o surt reeixit. Aquesta idea em reconforta, almenys per ara... ja veurem quan sigui al mur superior, a vint metres d’un ancoratge de merda.

El nostre cap i guia, en Markus Pucher, s’ha avançat per buscar un indret on situar la càmera que gravarà el nostre in tent d’escalada en lliure. Ha trucat a en Dirni amb el telèfon per satèl·lit des de Nipo Nino, el campament des d’on s’acce deix a la cara est del Cerro Torre. Es tracta d’un indret ventat on un procura passar el temps, just abans o just després d’ini ciar una ascensió.

Aquesta vegada, no obstant això, en Markus ens explica que hi ha festa grossa: en jason i en Hayden tot just acaben de completar la seva ruta al Torre i hi ha un grapat d’escaladors

nord-americans celebrant el seu retorn. Els escaladors han tornat amb una notícia bomba: en descendir rapelant del cim, han retirat més de cent vint dels vells claus de la via Maestri!

A la pàgina web de la revista Alpinist apareixen més tard les seves declaracions, en què comparen la retirada dels pitons amb la caiguda del mur de Berlín.

—La història —diuen— no s’atura. No sé ben bé com reaccionar, és un tema molt complex. En un dels seus articles, Reinhold Messner es va referir a l’ús general d’ancoratges mecànics com «l’assassinat de l’impossi ble». Em sembla un plantejament filosòfic interessant, que es pot aplicar perfectament al que va fer Cesare Maestri al Cerro Torre. Mitjançant un equip tècnic i maquinària pesant, Maestri es va construir la possibilitat de conquerir un cim que, d’altra banda, hauria estat completament impossible per a ell.

L’alpinista eslovac Silvo Karo va afegir al posicionament ge neral de Messner una perspectiva interessant, dient: «Aquesta escalada va ser robada al futur. Sense tots aquests pitons, la història d’aquesta magnífica muntanya hauria estat totalment diferent. Estic convençut que, en l’alpinisme, el que de veritat importa no és què s’escala, sinó com».

Dono moltes voltes a aquesta idea. El que és impossible per a nosaltres deixarà de ser-ho per a les futures generacions. Nosaltres mateixos, de fet, som aquí per aconseguir el que s’ha considerat del tot impossible fins ara.

Parlo amb en Peter sobre el tema i els dos estem d’acord que es tracta d’un assumpte pelut. Encara no sé ben bé com pren dre’m el fet que els claus de Maestri ja no siguin al mur supe rior ni quines conseqüències tindrà això en l’estat del Cerro Torre. Necessito un respir per analitzar els fets i formar-me la meva pròpia opinió, però temps és justament el que menys tinc.

El que queda clar és que el nostre projecte s’acaba de com plicar una mica més.

Ens arrepleguem al nostre contenidor-vivenda i tornem a consultar la informació meteorològica. Les previsions sem blen clares, s’espera un període de bon temps que ens oferirà les condicions òptimes per al nostre projecte: poc vent i sense precipitacions. O sigui que ens preparem per sortir escopete jats cap a Nipo Nino i començar la nostra aventura al Cerro Torre.

Al Chaltén, la història que jason i Hayden hagin tret els claus de Maestri és la xafarderia del dia, i no precisament a favor seu. Crec que quan arribin al poble hauran de donar explicacions, però quan això passi en Peter i jo ja estarem pre parant-nos per encarrilar la nostra ruta.

He sortit tantes vegades des d’El Chaltén per escalar el Cerro Torre que ja no perdo el temps pensant si avui serà realment el dia que aconseguiré dur a bon terme els meus plans. Aquesta muntanya és massa imprevisible, i els canvis de temps i els pe rills que això comporta m’han obligat massa vegades a fer mitja volta.

és el tercer estiu que passem a la Patagònia i puc afirmar amb total seguretat que, als meus vint-i-un anys, sóc una per sona completament diferent del jove de dinou anys que, en fa dos, va arribar fins aquí amb el seu projecte. El Cerro Torre m’ha dut fins al límit en molts sentits i m’ha canviat com a es calador, com a alpinista i com a persona. Aquesta muntanya, amb la seva increïble bellesa i majestuositat, amb el seu carisma i les seves dificultats, m’ha fet reflexionar profundament sobre l’escalada, sobre el meu paper en l’alpinisme modern i sobre l’esport en si mateix. He après a ser humil i pacient, m’he fet una idea de com és d’important l’escalada per a mi i he com près que val la pena lluitar per trobar el camí adequat i pel dret a viure l’aventura tal com la vull. He après a barallar-me amb mi mateix fins a estar satisfet dels meus raonaments, i a no moure’m d’allà un cop ho he aconseguit. He après que l’èxit en l’alpinisme no arriba per casualitat ni es regala a ningú.

L’escalada és un viatge permanent cap al coneixement d’un mateix. Escalar el Cerro Torre és una constatació contínua d’aquest fet, sovint en els moments més inesperats. I de tot això tracta aquest llibre.

2

ja de ben petit m’apassionaven els llibres de muntanya dels meus pares. Eren llibres sobretot del Nepal, el país on va néi xer el meu pare, en Rinzi, i eren plens d’imatges de muntanyes de noms impronunciables que em treien l’alè. Mirava les pa rets i m’imaginava com seria escalar-les. Llavors ja veia en l’es tructura de les muntanyes el que els muntanyencs anomenen «línia»: el camí lògic que se segueix des del terra fins al cim.

Hi ha molts tipus de línies: poden ser fàcils o difícils, segures o perilloses. Quan fullejava les pàgines dels llibres dels meus pares encara no podia diferenciar-les, però sí que sabia què era una línia quan topava amb alguna.

El famós alpinista tirolès Peter Habeler em va veure escalar amb cinc anys en un campament d’estiu i va dir als meus pa res que tenia talent. La meva mare, Claudia, em va apuntar al grup d’escalada de Remi Scherer, on vaig aprendre les bases de l’escalada esportiva. Al rocòdrom no hi ha línies naturals, sinó que són de colors: es tracta de pujar la paret utilitzant les pre ses que són del mateix color. A fora, la trajectòria de l’ascensió està marcada amb claus, clavats a la roca. Enganxes la baga exprés als claus, i la corda al mosquetó de la cinta i, un cop ben assegurat, ja et pots concentrar exclusivament en l’escalada.

Com que estàs assegurat, pots fer i desfer els trams tantes vegades com vulguis, les caigudes no acostumen a ser impor tants, la corda et sosté. A ningú no l’importa com equipes una via: hi ha escaladors esportius que claven els parabolts a la roca a mesura que van pujant, encara que la major part rapelen des

de dalt i els van clavant, penjats de la corda, la qual cosa resulta més fàcil i menys cansada.

Explico tot això amb tant de detall per dues raons: en pri mer lloc, per explicar com em van ensenyar a escalar en roca mentre entrenava a l’equip d’escalada esportiva de Reini Sche rer; en segon lloc, perquè la instal·lació d’assegurances d’ex pansió i l’assegurament de les vies seran dos dels malentesos més importants que desfermaran la polèmica després de la meva primera aventura com a alpinista.

Quan viatjo per primera vegada a la Patagònia per escalar en lliure el Cerro Torre no em paro a pensar si el fet d’asse gurar-se amb pitons d’expansió és un problema. Per a mi, el repte que suposa l’escalada no canvia si m’asseguro amb pitons d’expansió o no; el que em resulta impossible, i el que per tant em motiva, no hi té res a veure. òbviament, tinc clar que, com menys parabolts faci servir per ascendir, més neta i elegant serà l’escalada; fins aquí arriben els meus coneixements d’al pinisme.

En general, l’escalada esportiva és una activitat completa ment segura. El risc no forma part de l’experiència, el que de veritat importa és estar ben assegurat per poder-ho donar tot i superar-te contínuament al llarg de tota la via. L’alpinisme, però, són figues d’un altre paner. El risc sí que hi té un paper importantíssim: la meteorologia, l’exposició, l’estat de la roca, la possibilitat que et colpegi un tros de gel o que t’enxampi una allau són factors relativament imprevisibles que intervenen directament en el procés. Es podria dir que l’al pinisme consisteix a viure una aventura mentre s’escala i resol dre un a un tots els problemes que vagin sorgint, però sempre respectant al màxim la muntanya. En la mesura del possible, un alpinista no deixa mai rastres de la seva ascensió.

Així doncs, que un escalador esportiu arribi fins al peu de via i no s’ho pensi dues vegades a l’hora de clavar una pitonissa d’expansió pot ser motiu de conflicte per als alpinistes. Aquests prefereixen utilitzar ancoratges temporals, com ara els encas tadors o friends, que es poden recuperar després. La integritat de la muntanya és un tema que, en cas de dubtes, pot arribar a tenir la mateixa importància que la seguretat de l’escalador. Per part meva, durant les meves primeres vies complicades en terreny alpí, vaig decidir no posar-me les coses gaire fàcils, no tant com a resultat de llargues reflexions filosòfiques, sinó més aviat per pur instint. Per exemple, durant la primera esca lada que vaig fer al Sagwand, al Valsertal (Tirol austríac) que vaig escometre amb el meu amic jorg Verhoeven, un escala dor de competició amb qui també havia anat a escalar algunes muntanyes, vam decidir que clavaríem a la roca les assegu rances d’expansió a mà. Encara que aquesta decisió, a més de deixar-nos baldats, ens constaria temps i esforços, vam refusar portar un trepant elèctric. No hi vaig donar gaire voltes, simplement sabia que em resultava molt més gratificant fer la ruta sense utilitzar tanta tecnologia.

3

L’ ascensió de Cesare Maestri al Cerro Torre l’any 1970 és el paradigma de l’ús de la tecnologia a la muntanya o, com va afirmar Yvon Chouinard, l’escalador de big wall nord-americà i fundador de la marca de material Patagonia: «és potser l’exem ple més atroç de l’egoisme alpí que busca conquerir la munta nya a qualsevol preu, encara que sigui deixant claus, cordes i cables a la paret. és sinònim de la degradació d’una via, ja que la deixa accessible per a tots aquells que no tenen l’habilitat o l’actitud necessària per escalar amb bon estil».