Jaume Miravitlles i Navarra. Els anys de joventut (1906-1939) by Jordi Puig

JAUME MIRAVITLLES I— NAVARRA

ELS ANYS DE JOVENTUT (1906 -1939) — RAMON BATALLA I GALIMANY

El projecte inicial de Jaume Miravitlles i Navarra. Els anys de joventut (1906-1939) va ser guanyador de la Beca de Recerca Ciutat de Figueres 2003

Edita Ajuntament de Figueres Diputació de Girona

ARXIUS I CENTRES CONSULTATS AETSEIB Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (Universitat Politècnica de Catalunya) AGGC Archivo General de la Guerra Civil (Salamanca)

Coordinació Camil·la Massot

AHCB Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Assessorament lingüístic David Guixeras

AIRMF Arxiu Institut Ramon Muntaner de Figueres

Disseny i maquetació Dummiesgrafic

AFM Arxiu Família Miravitlles (Roses)

Impressió Arts Gràfiques Trayter

AMF Arxiu Municipal de Figueres

AMTM Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (Poblet)

ANC Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès)

© de les imatges Els autors i propietaris respectius Tiratge 300 exemplars Dipòsit legal GI 661-2016 ISBN 978-84-943343-1-3 Primera edició, maig de 2016 No és permesa la reproducció total o parcial d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny de la coberta, ni l’emmagatzematge o transmissió de cap mena ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació o bé de fotocòpia, sense l’autorització prèvia i per escrit dels titulars del copyright. Coberta Fotografia de Jaume Miravitlles, c. 1925 | AFM

ATSJC Arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Barcelona) BFC Biblioteca Fages de Climent (Figueres) BCM Biblioteca Central Militar (Madrid) BC Biblioteca de Catalunya (Barcelona) BN Biblioteca Nacional (Madrid) BPC Biblioteca del Parlament de Catalunya (Barcelona) BPR Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)

BPA Biblioteca Pública Arús (Barcelona) BPG Biblioteca Pública de Girona BUAB Biblioteques de la Universitat Autònoma de Barcelona BNF Bibliothèque Nationale de France (París) CED Centre d’Estudis Dalinians. Fundació Gala-Salvador Dalí (Figueres) FJB Fundació Jaume Bofill (Barcelona) RCF Registre Civil de Figueres PROCEDÈNCIA DE LES IMATGES AFM Arxiu Família Miravitlles (Roses) AMF Arxiu Municipal de Figueres AMTM Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (Poblet) BFC Biblioteca Fages de Climent (Figueres)

Agraïments L’autor agraeix especialment la complicitat i generositat de Marc i Jaume Miravitlles Rogers i de totes les persones, algunes ja traspassades, a les quals va entrevistar: Víctor Alba, Juan Aroca Sanz, Heribert Barrera i Costa, Josep M. Bernils i Mach, Terry Broch, Emili Casademont Comas, Maria Cusí i Coll, Joaquim Egea i Guerra, Lluís Fàbrega Reberter, Elvira Farreras i Valentí, Núria Folch i Pi, Marie Lou Fontbernat Hilaire, Carles Fontserè, Josep Fornas i Martínez, Teodor Garriga i Osca, Albert Gurt Pujades, Joaquim Maluquer i Sostres, Albert Manent i Segimon, Maria Miravitlles i Cortasar, Maria Navarra Ramis, Bernat Olivé i Vilaplana, Lluís Permanyer, Baltasar Porcel, Carles Sentís i Anfruns, Enric Ucelay-Da Cal i Jordi Vilajoana. Així mateix, expressa el seu agraïment a tots els arxius, biblioteques, centres d’estudis i fundacions consultats en aquesta recerca, i especialment a Montserrat Catalan, Rosa Maria Brull i Judit Poblet, de l’AMTM, a Eva Astarloa, de l’AMF i a Nati Vilanova i Ester Arché, de la BFC. També a Camil·la Massot, que ha tingut cura de l’edició del llibre, i a Pere Gabriel, director d’aquest estudi en la seva redacció original com a tesi doctoral. Finalment, a Àngela, Oriol, Alba i a tota la família per la seva comprensió i encoratjament.

ÍNDEX 011 — Pròleg, a cura de Pere Gabriel 013 — Introducció 019 — Infància i adolescència a Figueres, 1906-1922 045 — Militant catalanista a Barcelona, 1922-1925 073 — L’exili de París. Temps per viure i temps per lluitar, 1925-1930 099 — La forja de l’intel·lectual i del polític 137 — Dirigent del Bloc Obrer i Camperol, 1931-1934 177 — Pedagog de la revolució 201 — Cansat de picar ferro fred. Del BOC a ERC, 1934 223 — Guanyar-se un lloc a Esquerra Republicana de Catalunya, 1934-1936 273 — Portaveu de la revolució. Secretari del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, 1936 313 — “El somriure de Catalunya”. Comissari de Propaganda de la Generalitat, 1936-1939 351 — Ideòleg de la Catalunya democràtica i solidària 389 — Diplomàtic català en una república escindida 419 — Epíleg 421 — Bibliografia

PRÒLEG L’amic i brillant historiador Ramon Batalla té una virtut ben envejable i necessària en aquests moments: és pacient i tenaç. Ha estat capaç així, sense defallir ni deixar-ho córrer, de mantenir viu el seu treball magne sobre Jaume Miravitlles, que va enllestir en una primera versió el 2010, com a tesi doctoral. Ara, a la fi, ha arribat el moment de la seva edició, amb un text revisat i millorat amb cura. Som, no en tinc cap dubte, davant una obra cridada a convertir-se en un llibre clàssic i de referència que ens permet, a la fi, d’entendre la personalitat vasta i plena de cares i revolts d’un autor, un intel·lectual i un polític, un gran personatge que ningú pot ignorar si pretén entendre la historia catalana del segle xx. Tota figura important presenta dificultats quan l’historiador es llança a reconstruir-ne la biografia i la trajectòria. El cas de Met Miravitlles té, però, un plus de complicació: una de les primeres feines que ha hagut d’emprendre Ramon Batalla ha estat anar desbrossant i desfent les moltes anècdotes, remors i imatges que, més enllà de la seva versemblança o invenció interessada, enfosquien i omplien de llegendes la seva vida i activitat. Fins i tot, en els papers personals, el mateix Jaume Miravitlles no sempre havia estat curós a l’hora de recordar dates, noms o situacions. Per sort Ramon Batalla, a més de ser un molt bon historiador, professionalment ja madur i reflexiu, té un gran sentit del deure i una inclinació fins obsessiva per a la recerca del detall comprovat. Ha comptat, també s’ha de dir, amb la confiança de la família, la qual li deixà consultar, ja fa anys, tots els papers aplegats pel mateix protagonista, avui dipositats a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet. Respecte al que deia de la formació i seriositat de la feina de Ramon Batalla, sempre ha procurat de comprovar i trobar aquí i allà (als arxius de Catalunya i també de França) els documents i les informacions més contrastades i fidedignes. Què n’ha resultat? Per començar, una magnífica aproximació a l’ambient i la gestació inicial del Miravitlles infant i jove a Figueres i l’Empordà. A partir d’aquí, Ramon Batalla ha sabut sintetitzar i posar ordre per tal d’oferir-nos el llarg recorregut polític i intel·lectual del personatge: la militància catalanista a principis dels anys vint a Barcelona; l’exili del 1925-1930 a París –un exili que, entre d’altres coses, el posà en contacte amb la cultura de les avantguardes i el surrealisme–, la formació marxista i la militància comunista del Bloc Obrer i Camperol dels primers anys trenta i, finalment, el pas com a dirigent destacat a Esquerra Republicana de Catalunya. El llibre acaba acarant del tot –i penso que de forma molt definitiva– la tasca ingent i espectacular de Jaume Miravitlles com a comissari de Propaganda de la Generalitat republicana durant els anys de la Guerra Civil (1936-1939).

JAUME MIRAVITLLES I NAVARRA. ELS ANYS DE JOVENTUT (1906-1939)

Malgrat o gràcies justament a la seva desbordant personalitat, el personatge constitueix un exemple impagable de la renovació política i cultural que s’imposà a Catalunya a partir dels anys de la Primera Guerra Mundial. Normalment, el nou-cents s’ha assimilat al noucentisme cultural regionalista i conservador de la Lliga, tot minimitzant la força i empenta esclatant de l’esquerra jove, que no dubtà a implicar-se en l’avantguarda i una nova modernitat. Molts membres d’aquella avantguarda, com fou el cas de Miravitlles, per a escàndol d’alguns, militaren, ni que fos conjunturalment, en el comunisme, i només cal consultar la revista L’hora. Setmanari d’avançada (1930-1931) per entendre que aquella adhesió tenia poc d’obediència cega a cap centre polític internacional amb seu a Moscou i, en canvi, molt d’entusiasme per les noves arts, i en especial pel cinema, o les renovacions més rupturistes de la cultura i la literatura del moment. A més, cal tenir en compte que aleshores, per a tota una nova generació de joves tècnics, professionals i intel· lectuals, la catalanitat i el catalanisme es veien novament lliures dels paradigmes fixats pel pensament més conservador i dretà. Un determinat catalanisme, situats en el moment de l’arribada de la República, podia ser modern i fins i tot trencador i d’avançada, un qualificatiu de prestigi a l’època. Aquest resum no indica, tanmateix, tot el que hom pot treure de la lectura del text de l’historiador Ramon Batalla. Hi ha el comentari mesurat i, per damunt de tot, una redacció que flueix i és bona de llegir. És difícil que el lector no s’hi impliqui: la vida apassionada de Jaume Miravitlles, així com les moltes polèmiques, polítiques i també personals, que l’envoltaren no han estat pas ignorades per l’autor, sinó esclarides i també ben contades. La biografia aquí presentada és alhora una bona i incisiva història contemporània de Catalunya, en algun sentit, com acabo d’indicar, també “noucentista” i liberal, fins i tot sovint revolucionària. La mirada reflectida en el llibre, certament, és la de Jaume Miravitlles, un intel·lectual, revolucionari i home de govern, tal com és qualificat per l’amic Ramon Batalla i Galimany, el qual, i no és un mèrit menor, ha sabut fer-la comprensible i útil i, sense estridències, emmarcar-la en el seu temps i el llenguatge de l’època. El contrapunt ha estat possible gràcies al bon ofici com a historiador de l’autor. Som, sens dubte, no sols davant una biografia, sinó també davant un bon llibre d’història. Pere Gabriel Catedràtic emèrit d’Història Contemporània Universitat Autònoma de Barcelona

INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA A FIGUERES, 1906-1922 Jaume Miravitlles i Navarra,1 anomenat Met, de Jaumet, per la família i amics, va néixer al carrer Peralada, número 14, de Figueres (Alt Empordà) el 18 de febrer de 1906. Una bona part del que sabem sobre la seva família procedeix d’ell mateix, ja que va escriure força textos autobiogràfics en les últimes dècades de la seva vida.2 Amb la família, a Figueres, hi va viure poc temps: amb només setze anys va anar a estudiar a Barcelona, i Figueres ja no va ser mai més la seva residència fixa. Potser per això aquests textos destil·len molta nostàlgia, però, al mateix temps, sinceritat. Ens mostren, sobretot, com veia ell, en els darrers anys, la seva infància, els seus progenitors i la seva ciutat natal: amb estimació, però sense amagar, quan convé, certs aspectes delicats, i sent força crític amb la seva família. L’avi patern, Enric Miravitlles, nascut a Artés (Bages), va anar a Figueres a fer el servei militar, es va casar amb una empordanesa, Antònia Sutrà i Santaló, natural de Palau-saverdera, i ja s’hi va quedar. Jaume Miravitlles va conèixer l’avi Enric: “Era fuster; més aviat un mal fuster. Tenia idees anarquistes i li agradava molt el vi. Sembla que el matrimoni no fou molt avingut i que Antònia, desil·lusionada d’un casament que no era el que ambicionava, tingué algunes aventures amoroses”.3 La filiació política de l’avi no és clara, ja que en un altre moment Miravitlles afirmava que era un “ferm republicà federal”.4 Enric i Antònia van tenir tres fills: Ramon, Jaume i Joan, el seu pare. L’oncle Ramon era votant dels republicans federals, però no mostrava un interès especial per la política. Tenia una merceria juntament amb el seu germà Jaume, padrí 1 | El primer cognom era escrit Miravitllas en els documents oficials. Així apareix a la inscripció del seu naixement al Registre Civil de Figueres, efectuada el 20 de febrer de 1906 al Llibre 52, pàgina 43 de la Secció 1a, com també al seu Document Nacional d’Identitat, per exemple l’expedit el 18 de març de 1977 a Barcelona. Les seves col·laboracions a la revista Studium de Figueres, el 1919, quan tenia 13 anys, les signa també Miravitllas, però ben aviat, i per a la resta de la seva vida, usarà el cognom catalanitzat Miravitlles, fins i tot en alguns papers oficials com ara els passaports nord-americans expedits el 1971 i 1976. 2 | Miravitlles, Jaume. Gent que he conegut. Barcelona: Destino, 1980; Més gent que he conegut. Barcelona: Destino, 1981; Homes i dones a la meva vida. Barcelona: Destino, 1982. També hi ha, a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (AMTM) de Poblet, al Fons Jaume Miravitlles i Navarra, diversos textos inèdits que he classificat com a Textos autobiogràfics. 3 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 21, p. 1. 4 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 2, p. 2.

MILITANT CATALANISTA A BARCELONA, 1922-1925 El maig de 1922 Miravitlles va acabar el batxillerat a l’Institut de Figueres i el professorat va recomanar a la família que el jove Jaume, de setze anys, entrés a la universitat, a la secció de Ciències. Això representava una despesa econòmica important: viatges a Barcelona, allotjament, matrícula, llibres... Un cop de sort va alleugerir aquestes dificultats: els van tocar 2.500 pessetes a la loteria.1 El setembre del mateix any, després de passar l’estiu a Roses, Miravitlles es va traslladar a Barcelona; es va instal·lar en una dispesa al número 42 del carrer del Carme; els dispesers eren oficinistes, dependents de comerç i estudiants. Per entrar a l’Escola d’Enginyers havia de passar un examen força difícil, anomenat d’ingrés. El curs 1922-1923 va preparar-lo seguint els estudis de l’Acadèmia Guiu, i el maig de 1923 va superar l’examen. Com que a Figueres ja era força conegut, sobretot gràcies al futbol, el setmanari La Veu de l’Empordà ho va anunciar: Miravitlles “ha donat una mostra de qui és aprovant al primer intent les deu assignatures de que es compon l’ingrés a la carrera d’enginyer”.2 En realitat, però, segons les dades de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, no ho va aprovar tot. Entre maig i setembre de 1923 va superar cinc de les set matèries de l’examen d’ingrés i li van quedar pendents l’anglès i les nocions de física i de geologia. Durant l’any acadèmic 1923-1924 es va matricular d’aquestes assignatures i de tres més de primer curs. Devia aprovar només les dues de l’ingrés i una de primer, de manera que per al curs 1924-1925 es va matricular de tres matèries de primer i tres de segon.3 El rendiment acadèmic es va veure entrebancat per activitats que li robaven molt de temps: una intensa dedicació al futbol, els divertiments propis de l’edat i les activitats polítiques. El mes de maig –el dels exàmens, justament– fou quan la política li comportà més problemes: el maig de 1924 el van detenir durant cinc setmanes, i el maig de 1925 es va haver d’exiliar per evitar el retorn a la presó. Amb setze anys, doncs, Miravitlles ja vivia sol a Barcelona, separat de la família una bona part de l’any. Les circumstàncies de la vida farien que mai més no visqués a Figueres ni amb la germana ni amb els pares. El fet de deixar de sentir, 1 | Miravitlles, Jaume. Gent... (1980, p. 13). 2 | La Veu de l’Empordà [Figueres], núm. 973, (2.6.1923). 3 | Arxiu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (Universitat Politècnica de Catalunya). Expedient de l’estudiant Jaume Miravitlles Navarra.

JAUME MIRAVITLLES I NAVARRA. ELS ANYS DE JOVENTUT (1906-1939)

tan jove, l’escalf i l’estimació quotidiana dels pares i d’haver-se d’obrir camí tot sol l’ajudà a ser un home decidit i independent, però potser també li creà algun tipus de problema. Ell mateix ho relacionà més tard amb la inestabilitat de les seves relacions de parella. Els tres anys que va estar a Barcelona va mantenir encara un fort lligam amb la família i amb Figueres gràcies, sobretot, al fet de continuar jugant a futbol amb la Unió Esportiva Figueres i anar-hi cada cap de setmana. La Barcelona que trobà Miravitlles era una gran ciutat d’uns vuit-cents mil habitants amb un fort increment demogràfic –en finalitzar la dècada dels vint arribà al milió d’habitants–, una metròpolis que oferia un gran ventall d’espectacles i diversions que el jove Miravitlles, vital, alegre i curiós, va freqüentar. Va visitar el Molino i altres cabarets del Paral·lel, i va veure la Bella Chelito cantant La pulga. Els dissabtes a la tarda, abans d’agafar el tren cap a Figueres, anava amb Bru Botey a un music-hall del carrer Nou de la Rambla on, per una pesseta, podien beure una cervesa i contemplar un espectacle picant.4 Mentre era a Barcelona, quan tenia entre disset i divuit anys, va sortir amb una noia de Figueres, Mercè Llaurador, que era “delicada com un pardal i que després havia de volar com una àguila”.5 Només es veien el diumenge al migdia a la Rambla, abans i després del partit de futbol. Ell li enviava cartes romàntiques. Sentia alhora, però, un fort impuls sexual que, degut a l’estricta moralitat de l’època, només podia satisfer amb la prostitució. Als divuit anys va iniciar-se en aquests afers amb una professional francesa que treballava en un local proper a la pensió. Decebut i avergonyit, es va prometre no repetir-ho i va escriure un text titulat “Mercès Maria”, per a la seva nòvia de Figueres, on explicava els detalls de la iniciació, amb l’esperança que ella l’emancipés de repetir l’experiència. Li va donar l’escrit, però aquesta, després de llegir-lo, es mostrà “ofesa, trista, allunyada”,6 i es trencà la relació. Miravitlles va continuar freqüentant diversos bordells barcelonins.7 Molts anys després relacionà aquestes primeres experiències sexuals, que potser en el fons no li van resultar del tot plaents, amb les dificultats posteriors per aconseguir una certa estabilitat sentimental.8

4 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 44, p. 29. 5 | Miravitlles, Jaume. Més gent... (1981, p. 238). 6 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 44, p. 23-25. 7 | El 1925, en exiliar-se a França –escrigué Miravitlles–, “l’únic coneixement que tenia del sexe era a través de la prostitució”. Vegeu Miravitlles, Jaume. Homes... (1982, p. 177). Aquest recurs era habitual entre els joves de l’època, si més no els d’idees liberals. El cineasta Luís Buñuel (1900-1983) també parla a les seves memòries de les visites als bordells madrilenys, que considerava “los mejores del mundo”. Vegeu Buñuel, Luis. Mi último suspiro. Barcelona: Plaza & Janés, 1987, p. 80. 8 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 44, p. 30-37.

MILITANT CATALANISTA A BARCELONA, 1922-1925

D’altra banda, el fet de viure a Barcelona li va obrir noves possibilitats en el món del futbol: va continuar amb la Unió Esportiva Figueres, jugà el campionat universitari i entrà en un equip juvenil del Futbol Club Barcelona. A part de Miravitlles, hi havia dos jugadors més del Figueres que cursaven estudis, concretament de medicina, a Barcelona: Bru Botey i Jaume Sunyer. El club els pagava els bitllets de tren per anar a Figueres cada dissabte i per tornar la matinada del dilluns a Barcelona, un viatge setmanal que permetia a Miravitlles veure la família. Va jugar encara tres temporades, de 1922 a 1925, amb el club de la seva ciutat natal. Eren anys en què el futbol tenia cada vegada més seguidors. La temporada 1922-1923 fou important dins la història de la Unió Esportiva Figueres perquè l’equip guanyà el campionat provincial. Van arribar a la final els dos equips favorits, el Girona i el Figueres, empatats en punts. En l’últim partit, celebrat l’11 de març de 1923 en terres empordaneses, hi van assistir cinc mil persones. Va guanyar el Figueres per 2 a 0, triomf que els donava també el campionat provincial. Es va generar una gran eufòria a la ciutat. Antonieta Miravitlles, la germana de Jaume, i dues noies més van obrir una subscripció per oferir una bandera al club.9 La premsa local en va parlar en grans titulars. L’Empordà Federal hi va dedicar sis pàgines, en les quals es recullen les que són, probablement, les primeres declaracions de Jaume Miravitlles a un mitjà de comunicació, quan feia poques setmanes que havia celebrat el seu dissetè aniversari. En preguntar-li pels moments més agradables de la seva vida esportiva, va respondre amb paraules amarades de catalanisme: L’excursió a Lunel va ésser un èxit deportiu i català. Vam vèncer en noble lluita a una forta selecció del Languedoc i vam ésser considerats arreu només que com a catalans; arreu on anavem floria el nom de Catalunya, ressenyes, articles, comentaris, tot referent als braus catalans de l’Empordà.10

Les absències dels partits a causa de les obligacions universitàries, o potser de les activitats polítiques, provocaven les lamentacions dels comentaristes figuerencs. Les cròniques parlaven elogiosament de les seves qualitats com a jugador, considerat un dels millors de l’equip: “Baños, Prats i Miravitllas formen, al nostre entendre, la ratlla mitgera millor de la província”.11 El desembre de 1922 es va disputar a Girona un partit entre una selecció provincial barcelonina (sense jugadors del Barcelona ni de l’Espanyol) i una altra de les comarques gironines on 9 | La Veu de l’Empordà [Figueres], núm. 962, (17.3.1923). 10 | Empordà Federal [Figueres], núm. 634, (17.3.1923). Es refereix al desplaçament fet a primers de juny de 1922 a la ciutat francesa de Lunel, on es van enfrontar en dues ocasions al Gallia Club Lunellois i van obtenir dues victòries. 11 | La Veu de l’Empordà [Figueres], núm. 938, (30.9.1922).

L’EXILI DE PARÍS. TEMPS PER VIURE I TEMPS PER LLUITAR, 1925-1930 A les darreries de maig de 1925, doncs, Jaume Miravitlles va travessar el Pirineu i va arribar al poblet de Toès, a la Catalunya Nord. Ja era a “França, terra de llibertat”.1 Sempre va conservar aquesta admiració per la França liberal i progressista, malgrat la repressió lingüística i cultural francesa sobre les terres catalanes del nord. A part de la seva formació inicial republicana a Figueres, no és aliè a aquest sentiment el fet que per dues vegades, el 1925 i el 1939, haurà de fugir a França per trobar-hi, precisament, la llibertat. “Un tren elèctric que semblava de pessebre”2 el portà a Perpinyà. Un cop allà va tenir la pensada d’enviar un telegrama irònic, i evidentment imprudent, al capità jutge de Barcelona que havia ordenat el seu ingrés a la presó. Deia així: “Capitán Civit. Juzgado de Atarazanas. Barcelona, Catalunya. Llegado sin novedad a Perpiñán. Calurosos recuerdos a la família. Suyo. Atento. Jaume Miravitlles”.3 El 3 d’agost la policia espanyola va emetre la primera nota oficiosa sobre l’intent d’atemptat de Garraf, explicant que hi havia deu detinguts i cinc persones reclamades per la justícia que havien fugit a França. Una d’aquestes persones era Jaume Miravitlles.4 Un cop a França havia d’aconseguir un document d’identitat que li permetés circular lliurement. Era imprescindible obtenir, primer, un certificat de treball. Després d’un dia de feina, sense cobrar, en una funerària de Perpinyà, li van lliurar un certificat que va resultar ser fals. Malgrat això, va acabar aconseguint una carta d’identitat per tres anys.5 Es va posar en contacte amb la gent d’Estat Català (EC) a Perpinyà, que li van pagar el bitllet de tren fins a París. La França que rebia Miravitlles era força més rica que Espanya, amb gairebé el doble d’habitants, quaranta milions, i una indústria moderna. El 1925 París era la capital d’un Estat gran i d’un ampli imperi colonial amb nombrosos territoris africans i asiàtics. Una capital política i administrativa que, gràcies al centralisme de l’Estat, també era la regió econòmicament més dinàmica i un gran focus 1 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 27, p. 7. 2 | Ibídem. 3 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 27, p. 7-8. 4 | Le Courrier Catalan [París], núm. 32, (1.9.1925). 5 | Miravitlles, Jaume. Homes i dones... (1982, p. 18-22, 177).

JAUME MIRAVITLLES I NAVARRA. ELS ANYS DE JOVENTUT (1906-1939)

d’atracció d’immigrants de tot França i d’altres països, que s’ocupaven sobretot en una indústria en plena expansió. Només el municipi de París tenia 2,9 milions d’habitants el 1921, i la regió de París, el departament del Sena, 4,4 milions el mateix any.6 Miravitlles venia de Barcelona, que el 1925, comptant els municipis propers (la comarca del Barcelonès), s’acostava al milió d’habitants, i arribava a una ciutat quatre vegades més gran. A mitjans dels anys vint els Estats Units ja eren l’estat més ric del món, i milers de nord-americans de casa bona s’instal·laven a París per fer negocis, treballar, fer-se un nom com a artistes o escriptors, o, simplement, viure la vida. Els atreien els preus barats, gràcies a la devaluació del franc respecte del dòlar, la llegenda de la vida bohèmia i l’ambient de llibertat que s’hi respirava.7 París atreia també la majoria dels creadors francesos de tots els camps: enginyers, arquitectes, músics, actors, escriptors, artistes... Hem d’afegir-hi, encara, una gran quantitat d’escriptors i artistes estrangers que hi feien estada. En el camp de les arts plàstiques, la capitalitat mundial de París era indiscutible. La gent vinculada a l’art es movia sobretot per Montparnasse, que des de començament de segle havia desplaçat Montmartre com a principal barri artístic. Pintors, dibuixants i escultors, així com marxants i models, de tot el món, també catalans, hi feien cap. El poder d’atracció de París era extraordinari. També hi havia els cercles d’emigrats polítics: russos blancs que havien fugit de la Revolució Russa, italians antifeixistes i catalans i espanyols contraris a la Dictadura de Primo de Rivera. La ciutat potser més cosmopolita del món, doncs, acollia també una colònia no gaire nombrosa de catalans. N’hi havia que fugien de la Dictadura o del servei militar i de la guerra del Marroc, d’altres que hi volien fer carrera com a artistes, i d’altres que hi havien anat per causes econòmiques.8 No és probable que Miravitlles se sentís aclaparat per les dimensions ni per la vitalitat parisenca. Malgrat la seva joventut –tenia només dinou anys quan arribà a París–, ja havia viscut sol a Barcelona, i havia estat a Mallorca i València. A més, tot fa pensar que coneixia prou bé la societat i la cultura franceses: la capital altempordanesa, a tocar de la frontera, era creuada per molts francesos els dies de fira a Figueres; havia estudiat francès a la seva ciutat natal i també a Barcelona, i fins i tot havia visitat, com a jugador de futbol, diverses poblacions del sud de França. Arribat a París a la primavera de 1925, es va instal·lar, primer, a l’hotel Marjorie, al carrer Monsieur le Prince, del Barri Llatí. No sembla que se sentís angoixat. 6 | Gravier, Jean-François. Paris et le désert français. París: Flammarion, 1958, p. 235. 7 | Leguineche, Manuel. “Prólogo”. A: Hemingway, Ernest. París era una fiesta. Barcelona: Seix Barral, 2003, p. 9. 8 | A la regió de París hi vivien uns 50.000 espanyols, però segons les estadístiques de l’època només un 4% procedien de Catalunya, és a dir, unes 2.000 persones. Vegeu González Cabeza, Eduardo. “Emigración e insurgencia. El catalanismo radical, entre Francia y España (1922-1931)”. A: Canal, Jordi; Charlon, Anne; Pigenet, Phryné (dir.). Les exils catalans en France. París: Presses de l’Université París-Sorbonne, 2005, p. 93-94.

L’EXILI DE PARÍS. TEMPS PER VIURE I TEMPS PER LLUITAR, 1925-1930

Més aviat potser volia aprofitar el gir imprevist que representava l’exili per fer alguns canvis en el seu projecte vital. Sembla que no tenia gaire interès a continuar els estroncats estudis d’enginyeria. Una primera idea va ser posar-se a treballar. Segurament també era una necessitat: “durant els primers mesos d’adaptació a París vaig viure independentment dels meus pares treballant en diferents métiers”.9 Aquell estiu va treballar amb un comerciant jueu marroquí, a la Foire de la Maison Moderne i als Établissements Lutyl, un fabricant d’aparells elèctrics. A través de la correspondència, però, sabem que els seus pares no hi estaven d’acord: “La meva família em posà un ‘ultimàtum’: havia de recomençar –com fos– els estudis d’enginyer. Ells farien els sacrificis necessaris”.10 La seva mare “insistí reiteradament”11 perquè continués els estudis. Si van haver d’insistir tant era perquè ell no en tenia gaires ganes. Però va acabar acceptant-ho. Va buscar un centre on convalidessin el batxillerat espanyol i la prova d’ingrés a enginyeria realitzada a Barcelona. Li van recomanar l’École Spéciale de Mécanique et Électricité, situada a la Rive Gauche, al barri de Montparnasse. Va anar a parlar amb el director, Sr. Sudrià, un català nascut a Perpinyà i fill d’un empordanès de Llers. Aquestes coincidències van provocar aviat un sentiment mutu de simpatia. Sudrià l’acceptà com a alumne i, coneixent les circumstàncies del seu exili, li va concedir la total gratuïtat dels estudis. Els llaços d’amistat entre Miravitlles i la família Sudrià van ser duradors. Tot sovint el convidaven a dinar els diumenges.12 També es va fer molt amic de Gilles Delau, fill d’un important arquitecte de París i probablement un company d’estudis. Delau i el seu pare, propietari d’una empresa constructora, van proposar a Miravitlles que, un cop acabada la carrera d’enginyer, s’incorporés a la secció de construccions elèctriques de la seva empresa. Però en ser empresonat arran dels fets de Prats de Molló, a finals de 1926, el pare s’hi va repensar i va anul·lar aquests plans.13 Miravitlles va anar a viure a una pensió del costat de l’estació de Montparnasse, a prop de l’École. En els cinc anys que es va estar a París va canviar sovint d’allotjament: va passar per pensions, hotelets, pisos... Malgrat que va escriure molt sobre aquest període, l’escassa precisió cronològica fa molt difícil aclarir l’estada a cada lloc i amb qui s’hi va estar. Viure a París no era barat, però, encara que no hagués de pagar els estudis. I això que el moment era propici, ja que en aquests anys el franc havia anat perdent valor respecte de les altres monedes, i una pesseta 9 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 23, p. 1. 10 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 23, p. 1. 11 | Miravitlles, Jaume. Homes... (1982, p. 14). 12 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 23, p. 3. 13 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 7, p. 8.

LA FORJA DE L’INTEL·LECTUAL I DEL POLÍTIC En la segona part del seu exili a París, després de l’empresonament pels fets de Prats de Molló, Miravitlles es va interessar molt per la literatura, l’art i la cultura en general, sense que eclipsessin el seu interès prioritari per les qüestions polítiques. No era un interès nou en ell, però viure a París, aleshores la capital cultural del món, li va obrir encara més els ulls a aquestes realitats. El centre neuràlgic d’aquest París de lletraferits i artistes eren alguns cafès-restaurants de Montparnasse, com ara Le Dome, La Coupole i La Rotonde. Aquest darrer, a més, era punt de reunió de molts polítics exiliats. Miravitlles es va fer assidu d’un cafè descobert pel seu amic Josep Fontbernat, Les Deux Magots, a la cantonada entre el Boulevard Saint-Germain-des-Prés i la plaça del mateix nom. Fontbernat hi va arribar fugint de la massificació de La Rotonde:1 Vaig agafar un abonament en aquells bancs encoixinats i nous [...]. Malgrat haver viscut en els quatre costats de París, l’he freqüentat sempre. En un moment donat hi tenia com una mena de despatx, on els amics venien a veure’m. El cafè dels Deux Magots ha estat el meu domicili. [...] De mica en mica va saber-se que jo anava als Deux Magots i els catalans varen plantar-hi botiga. Hi érem a casa nostra. En Miravitlles, sobretot, freqüentava el cafè especialment els matins.2

A partir dels anys de la Primera Guerra Mundial aquest cafè es va fer un nom entre els periodistes, els escriptors i els artistes. Per les seves taules van passar André Gide, Ernest Hemingway, James Joyce, Jean Cocteau, André Derain i tota la colla dels surrealistes. Després de 1945 el cafè seria encara més famós, ja que Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre n’eren clients habituals. A partir del moment que Fontbernat va instal·lar-se a Les Deux Magots, molts catalans exiliats, o que eren a París de pas, hi van anar: Joan Casanovas, Domènec de Bellmunt, Enric 1 | Fontbernat, nou anys més gran que Miravitlles, fou per al jove figuerenc, com Martí Vilanova, un important punt de referència. En aquests anys de l’exili parisenc van ser molt amics. Fontbernat és un personatge considerable com a compositor, director de corals, polític i home de ràdio. Jean Camp, un escriptor francès amic seu, el va fer protagonista de la novel·la Jep le catalan (París: Editions de la Vraie France, 1928). Hi és presentat com un jove músic català independentista. Parla dels fets de Prats de Molló i de les corals creades per Fontbernat. Hi apareixen alguns amics de Fontbernat (Gassol, Macià, Carner Ribalta), però no, en canvi, Jaume Miravitlles. Més recentment, s’ha publicat Casademont i Comas, Emili. L’home d’Els Cent Homes (Aproximació a la vida i obra de Josep Fontbernat). Bescanó i Anglès: ajuntaments, 1996. 2 | Fontbernat, Josep. “Els Deux Magots”. La Rambla de Catalunya [Barcelona], núm. 24, (8.9.1930).

100

JAUME MIRAVITLLES I NAVARRA. ELS ANYS DE JOVENTUT (1906-1939)

Fontbernat, Marcel·lí Domingo, Josep Clapés, Joaquim Maurín, Joan Casanelles, Víctor Hurtado, Xavier Regàs, Salvador Dalí amb el seu amic Luis Buñuel...3 Jaume Miravitlles, assidu de la penya de Fontbernat, recordava: Era l’any 1927. Els supervivents de Prats de Molló ens reuníem en una penya diària al cafè Les Deux Magots, a la popular barriada de Saint-Germain-des-Prés, sota la direcció de Josep Fontbernat, músic i compositor [...] Era petit, encorbat, d’una conversa extraordinàriament brillant i una magnífica cabellera de cabells negres i ondulats. Al voltant de la seva taula es reunien no solament catalans, sinó també francesos, especialment els procedents d’Occitània. [...] Allí es parlava de tot i de tothom.4

Entre els intel·lectuals francesos que Miravitlles va conèixer a Les Deux Magots, va citar els escriptors Jean Cassou, André Chamson, Jean-Jacques Brousson, Philippe Lamour i Jean Camp, sense donar més detalls de la relació que hi va mantenir. Després de sortir de la presó a començament de 1927, Fontbernat va organitzar una coral alvernesa.5 Miravitlles n’era un dels cantants. En una ocasió es va fer un festival alvernès a l’Òpera de París. Miravitlles i Enric Fontbernat, germà de Josep, van ballar La Bourrée, dansa típica d’Alvèrnia. Pierre Laval –aleshores diputat socialista independent i un dels dirigents dels alvernesos, qui més endavant esdevindria cap del govern francès en els anys de l’ocupació alemanya – els va felicitar per l’execució del ballet.6 El febrer de 1928, Fontbernat va organitzar un festival de música catalana a París, amb el seu cor i la cobla La Principal de la Bisbal. Es va fer a la Sala Gaveau i reuní “fins a 250 executants, entre cantants i músics”,7 per interpretar una “suite populaire” harmonitzada per ell mateix. Va ser un gran èxit. La primavera de 1930 es van produir importants inundacions al sud de França. Fontbernat es va començar a moure per recollir fons organitzant festivals de música catalana. Es va formar un comitè a París, on participaven Miravitlles i altres catalans de la capital francesa. Des de Barcelona, també va participar en la campanya la publicació catalanista i d’esquerres La Rambla de Catalunya, on col· laboraven tant Miravitlles com Fontbernat. Es preparà una gira per diverses ciutats franceses, prevista per la segona quinzena de maig, que s’anomenà Catalunya 3 | Fontbernat, Josep. “Els Deux Magots”. La Rambla de Catalunya [Barcelona], núm. 24, (8.9.1930); p. 10; Culla, Joan B. Joan Casanelles i Ibarz (1904-1986). Memòries i biografia. Barcelona: Ajuntament, 1991, p. 38. 4 | Miravitlles, Jaume. Homes i dones… (1982, p. 199). 5 | El 1921 vivien a París un milió dues-centes mil persones provinents d’altres parts de França. Alvèrnia era una de les regions amb més gent emigrada a París. Vegeu Busson, Henri; Fevre, Joseph; Hauser, Henri. La France et ses colonies. París: Librairie Félix Lacan, 1923, p. 157. 6 | Miravitlles, Jaume. “Josep Fontbernat”. Tele/eXpres [Barcelona] (6.5.1977), p. 2; Casademont, Emili. L’home d’Els Cent Homes… (1996, p. 217). 7 | Guilanya, P. “Un festival de música catalana a París”. L’Opinió [Barcelona], núm. 2, (25.2.1928).

LA FORJA DE L’INTEL·LECTUAL I DEL POLÍTIC

101

a París. Havia de comptar amb la participació de la Cobla Barcelona, de la cantant Mercè Plantada, de la ballarina Teresa Boronat i del Cor Popular de París, dirigit pel mateix Fontbernat.8 Quan ja estava tot a punt, la campanya no es va poder fer perquè les autoritats franceses van informar-ne el govern espanyol i aquest va exigir la presència en els actes de representants oficials del govern, cosa que els organitzadors no van acceptar.9 A l’hivern, per Nadal, Miravitlles rebia la visita del seu pare, que s’hi estava un mes. Teòricament era per fer-li companyia, però pel que sembla no es veien gaire: Amb el pare ens vèiem molt poc a París i cadascú anava per les seves... No vull insinuar que el pare fes el salt a la seva dona. Res d’això. Era jo qui no anava a dormir a l’estudi de la rue de Vaugirard i dinava i sopava i dormia als hotels grecs del Barri Llatí. De vegades, el pobre home anava a les penyes catalanes de La Rotonde per veure si algú sabia res del seu fill, perquè ja feia tres dies que no l’havia vist... Però ell s’ho passava bomba. Anava als restaurants i s’apuntava els menús i els preus per explicar-ho després als seus amics, bocabadats, del Casino Menestral. Li agradava veure passar les barcasses de transport del Sena...10

Quan el seu pare era a París, habitualment Miravitlles convidava amics a menjar, entre d’altres Josep Fontbernat i un grup d’artistes catalans. Mostrava certes habilitats culinàries.11 Sempre va tenir interès a freqüentar els artistes. A París, Miravitlles era amic sobretot del pintor Francesc Domingo, però també es relacionava amb el pintor Pere Pruna, els escultors Josep Dunyach i Joan Rebull i el ceramista Josep Llorens Artigas, qui organitzava àpats a la població dels afores de París on vivia i on tenia el taller. A la capital francesa també va conèixer l’escultor Miquel Paredes i el pintor Josep Maria Gol. Vivia, doncs, en un ambient intel· lectual, en contacte amb escriptors, artistes i músics: A París, naturalment, vaig accentuar intel·lectualment les meves conviccions i durant cinc anys seguits vaig ser un lector golut: un llibre diari i dos o tres periòdics i revistes. Vaig escriure molt poc, absort totalment per la lectura. Tampoc diria que les meves lectures fossin predominantment polítiques o socials. De fet sentia més aviat una afecció literària que xocava amb els meus estudis d’enginyer i la feia potser –per contrast– més seductora. Vaig llegir els escriptors francesos més importants i vaig tenir especial predilecció pels surrealistes. Eluard, Breton, Aragon, Robert 8 | Vegeu Fontbernat, Josep. “Catalunya a París”. La Rambla de Catalunya [Barcelona], núm. 4, (28.4.1930), p. 7; La Rambla de Catalunya [Barcelona], núm. 6, (12.5.1930), p. 6; L’Opinió [Barcelona], núm. 97, (2.5.1930). 9 | Miravitlles, Jaume. “I què més, França?”. La Rambla de Catalunya [Barcelona], núm. 10, (2.6.1930), p. 7. 10 | Miravitlles, Jaume. Més gent... (1981, p. 22-23). 11 | Miravitlles, Jaume. Més gent... (1981, p. 24); AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 21, p. 6.

177

PEDAGOG DE LA REVOLUCIÓ Amb l’arribada de la República Miravitlles es va centrar en l’activitat política, però el 1931 encara va fer algunes intervencions culturals, relacionades, en qualsevol cas, amb la política. A part de ser el secretari de la Comissió de Cultura del Bloc Obrer i Camperol (BOC),1 l’abril de 1931 va publicar Contra la cultura burgesa, un pamflet de 64 pàgines2 dedicat a Emmanuel Berl (1892-1976), periodista i assagista francès d’esquerres i pacifista que havia tocat la mateixa temàtica a Mort de la morale bourgeoise (1930). La publicitat del llibret remarcava que eren “64 pàgines de malhumor”.3 En les primeres pàgines Miravitlles presentava el pamflet com una arma literària usada sempre com a revulsiu. El seu objectiu era construir un text “irrespectuós, essencialment irrespectuós, perquè el respecte no és més que una forma moderna de tabú, destinat a defensar coses indefensables”.4 Aquest model –el pamflet, entès com a escrit ràpid, de combat, ple d’afirmacions fermes i poc matisades– era el tipus d’obra que Miravitlles va escriure als anys trenta. Ho van fer ell i la majoria dels qui aleshores es centraven en temes sindicals o polítics. Els seus, però, eren textos que, malgrat caure a raig sobre el paper, tenien l’estil d’una ploma brillant i d’una anàlisi aguda. Aquest llibret era una denúncia irreverent i iconoclasta de la cultura burgesa, començant per la intel·lectualitat: Contra la intel·ligència intel·lectual! Contra la intel·ligència que viu d’ella mateixa! Contra les rates de biblioteca, mil vegades pitjors que les rates de missa! Contra les testes pàl·lides i els dits de Sant! Contra les ulleres, sobretot això: contra les ulleres!5

Miravitlles definia tot pensament no comunista com a burgès, la cultura anarquista també, perquè es basava en una “vèrbola exaltada i optimista”, plena de confiança en la “victòria imminent”,6 i apel·lava més als sentiments que a la ra1 | L’Hora [Barcelona], núm. 33, (22.8.1931). 2 | Miravitlles, Jaume. Contra la cultura burgesa. Barcelona: Edicions L’Hora, 1931. El 1932 es va anunciar la publicació d’un altre pamflet d’una temàtica propera, La religión y el materialismo histórico, però no va arribar a aparèixer. L’anunci surt a Miravitlles, Jaume. De Jaca a Sallent. Barcelona: C.I.B., 1932, última pàgina. 3 | L’Hora [Barcelona], núm. 10, (4.3.1931). 4 | Miravitlles, Jaume Contra la... (1931, p. 5-7). 5 | Ibídem, p. 6. 6 | Ibídem, p. 11.

178

JAUME MIRAVITLLES I NAVARRA. ELS ANYS DE JOVENTUT (1906-1939)

cionalitat. Ras i curt, per a Miravitlles l’alienació era la resposta al fet que tota la cultura obrera fos burgesa. Criticava tots els intents d’elevar culturalment els obrers, tan presents en el republicanisme i en el moviment obrer, despatxats com a “un soporif i un sedant” de les “inquietuds de rebel·lia”.7 El que caracteritzava la cultura burgesa, segons Miravitlles, era l’idealisme, mentre que la cultura obrera s’havia de basar en l’anàlisi social que es derivava del materialisme històric de Marx,8 del qual, com veurem, fou un divulgador. Davant de l’idealisme burgès i anarquista proposava el marxisme, per al qual la revolució social era “un procés rigorosament especulatiu, el qual cal tractar amb tota la circumspecció i prudència de qualsevol fet científic”.9 El marxisme, però, dins de la societat capitalista, només servia per desemmascarar i atacar la cultura burgesa, no per construir-ne una de proletària que, per definició, “no existeix”.10 Per a Miravitlles, la veritable cultura obrera encara no havia pogut néixer ni tan sols a la Unió Soviètica, pel seu endarreriment econòmic i per l’existència del capitalisme en d’altres països.11 I mentrestant? No hi podia haver cultura obrera, però es podia fer cultura revolucionària: “Cal que el proletariat creï la seva “cultura revolucionària” [...] estimulant, en ell, en la sofrença i en l’apassionament, les seves magnífiques qualitats d’acció”.12 Miravitlles situava l’art modern, i concretament el surrealisme, entre els moviments culturals revolucionaris. Anomenava els seus promotors “fills dels rics” que sovint sentien la necessitat de revoltar-se contra els principis morals que els cohibien. Malgrat tot, era escèptic i crític amb el surrealisme i amb el seu amic Dalí respecte de les aportacions d’aquesta avantguarda a la cultura obrera: “Els fills dels rics, de tota manera, deixen difícilment d’ésser fills dels rics. Això vol dir que llur actitud, per revolucionària que sigui, no deixa de ser una actitud”.13 Miravitlles citava aquí un fragment d’un article de Dalí, “L’Âne pourri”, publicat el 1930 a la revista Le Surréalisme au Service de la Revolution.14 Des del començament de 1929 Dalí formava part del grup surrealista de París. La seva primera intervenció pública, a Barcelona, com a surrealista va ser en la conferència “Posició moral del surrealisme”, pronunciada a l’Ateneu Barcelonès el març de 1930. En un discurs ple 7 | Ibídem, p. 29. 8 | Ibídem, p. 42. 9 | Ibídem, p. 13. 10 | Ibídem, p. 59. 11 | Ibídem, p. 60. 12 | Ibídem, p. 62-63. 13 | Ibídem, p. 30. 14 | Citat a Fanés, Fèlix. Salvador Dalí. La construcción de la imagen, 1925-1930. Barcelona: Electa, 1999, p. 205.

PEDAGOG DE LA REVOLUCIÓ

179

de conceptes freudians, Dalí va defensar el surrealisme com una revolució moral i va reivindicar, entre altres conceptes, els somnis, la histèria, l’atzar, les agressions antireligioses, l’hipnotisme i el comunisme; així mateix, va provocar la intel·lectualitat catalana insultant l’escriptor Àngel Guimerà, a qui va tractar de porc, pederasta i “putrefacte pelut”. Segons va explicar Miravitlles a Contra la cultura burgesa, a partir d’aquesta conferència “totes les forces vives de la burgesia nostrada (i dels seus satèl· lits intel·lectuals els anarquistes) han fet a Dalí [...] un boicot absolut”.15 A Miravitlles li encantava el Dalí provocador, iconoclasta: “La crítica que Dalí fa de la cultura en general i de la cultura en particular, és una crítica marxista. [...] Dalí-pamfletari ocuparia en les columnes de L’Hora un lloc preferent”.16 Però el programa positiu del surrealisme el considerava burgès. Políticament, el grup surrealista era proper al comunisme, tot i que sovint divergia de la línia oficial. El mateix Dalí col·laborà el 1930 en el disseny d’alguns cartells per al Partit Comunista Francès.17 Poc després de proclamar-se la República, i amb motiu de la crema de convents del maig de 1931, el grup surrealista va publicar un manifest, Au feu!, on donava suport als incendiaris en un to radicalment anticlerical i declarava que la jove República era un règim burgès. El que calia, deien, era una revolució marxista. El signaven una dotzena de surrealistes francesos i deu anònims “camarades estrangers”,18 un dels quals possiblement era Dalí. Aquest posicionament, molt crític amb el govern republicà, coincidia amb el del BOC. Ja hem vist que Dalí va col·laborar amb L’Espurna de l’Empordà, la revista que dirigia Miravitlles a Figueres, publicada entre l’abril i el juny de 1931.19 Aquesta col·laboració entre Miravitlles i Dalí, entre comunisme i surrealisme, va continuar amb una conferència conjunta celebrada el setembre de 1931. A finals del juliol de 1931 Dalí i la seva companya Gala van arribar a Port Lligat acompanyats del seu amic René Crevel, escriptor surrealista. De les converses entre Miravitlles, Crevel i Dalí sobre un tema d’interès comú, les relacions entre surrealisme i marxisme, devia sortir-ne una invitació de Miravitlles als seus amics a participar en un acte a Barcelona, organitzat pel BOC, per debatre’l.20 L’anunci aparegut a L’Hora convocava l’acte per al 18 de setembre de 1931 a la Sala Capcir del carrer Mercaders. Dalí hi pronunciaria la conferència titulada “El sobrerealisme al servei de la revolució”, i René Crevel parlaria sobre “L’esprit contre la 15 | Miravitlles, Jaume. Contra la... (1931, p. 55). 16 | Ibídem, p. 55. 17 | Gibson, Ian. La vida desaforada de Salvador Dalí. Barcelona: Anagrama, 2003, p. 361. 18 | Ibídem, p. 363. 19 | Quer, Joan. “Ha mort Jaume Miravitlles”. Empordà Federal [Figueres], núm. 21, (novembre de 1988), p. 6-7. 20 | Gibson, Ian. La vida... (2003, p. 373).

201

CANSAT DE PICAR FERRO FRED. DEL BOC A ERC, 1934 Analitzant l’actuació del BOC durant l’etapa 1931-1934, quan Miravitlles va deixar el partit, es fa palès que aquesta formació no va sortir mai de la marginalitat. El BOC havia atacat la posició reformista d’ERC, però malgrat tot aquest continuava sent el principal partit de Catalunya. El BOC havia volgut anar cap a la revolució tot influint en la CNT, però els sindicalistes del partit en van ser expulsats el 1932. A mitjans de 1933, veient que no li era possible orientar la CNT, i aprofitant la radicalització del PSOE, va intentar acostar-se al socialisme, però el PSOE a Catalunya era encara més feble que el BOC i els resultats van ser minsos. La prova més clara del seu fracàs polític són els resultats electorals: no va obtenir mai cap diputat. A les eleccions legislatives espanyoles de 1931 va treure, a Catalunya, un 1,5% dels vots, i a les de 1933, un 1,8%. Pel que fa a les eleccions del Parlament de 1932, va arribar només al 3,1% dels sufragis. El creixement de l’afiliació es va estancar i després va disminuir. L’escassa influència del BOC es traduïa en l’existència de constants problemes econòmics per permetre la supervivència de l’aparell del partit, malgrat que només tenia un alliberat: Maurín. També eren constants les dificultats per mantenir la premsa. La Batalla, l’òrgan central, sempre va ser setmanal, malgrat les contínues crides i campanyes (Por “La Batalla” diario) per recollir fons i convertir-lo en un diari. Un altre fracàs va ser l’intent d’esdevenir un partit d’àmbit “ibèric”. Al Congrés de l’abril de 1934 es va informar que s’havien expedit 2.466 cartes d’afiliació a Catalunya, un 96,6% del total. Es podria pensar que, malgrat tenir pocs militants i pocs votants, el BOC disposava d’una força sindical que li hauria permès impulsar lluites obreres importants. Tampoc va ser el cas. Amb l’expulsió de la CNT, la seva influència sindical va quedar limitada a certes federacions locals i a algun sector professional, com el mercantil,1 i només en lluites molt puntuals el BOC va tenir alguna incidència. Si parlem del moviment camperol, al qual va dedicar força atenció, la situació era semblant. El BOC, doncs, era un partit petit, amb pocs militants –molt combatius, això sí–, que havia de suplir la feblesa del suport popular amb grans dosis de voluntarisme. En paraules de l’historiador Durgan, per als dirigents del BOC “el final del

1 | Durgan, Andrew Charles. B.O.C. 1930-1936. El Bloque Obrero y Campesino. Barcelona: Editorial Laertes, 1996, p. 79.

202

JAUME MIRAVITLLES I NAVARRA. ELS ANYS DE JOVENTUT (1906-1939)

apoyo obrero al régimen republicano era inminente”.2 La realitat, però, s’encarregava de desmentir-ho. L’única manera de fer compatible aquesta línia política amb els fracassos continuats era un convenciment profund –de caràcter gairebé religiós, comú a tot el moviment comunista– que les seves anàlisis eren encertades, al marge del que indicava l’observació de la realitat. Víctor Alba, un dels militants del BOC, en un text on es refereix a ell mateix de jove com a S ho veia així: Si un es considera part de l’equip salvador, sorgeix el menyspreu pels qui no senten la necessitat de ser salvats i el desig de salvar-los encara que sigui contra la seva voluntat. S no s’adonava que això era esperit religiós i que el comunisme –fins i tot el del Bloc– era una religió amb tots els trets que a S li repel·lien en el catolicisme.3

El testimoni d’un altre bloquista, Joan Rocabert, exemplifica bé el clima irreal i radical dels ambients comunistes d’aquells anys: En els primers temps de militar jo era un purità. Volia que tots els militants fossin rígids i purs [...] Vaig demanar dues expulsions. Una era la de la companya de Maurín, perquè portava barret [...] L’altre [sic] era la del Met Miravitlles, perquè després de fer un míting a Sitges, es quedà allí amb la seva companya, una francesa que portava un gosset.4

Miravitlles va ser diverses vegades candidat a les eleccions, i era un candidat molt brillant, però venia un producte amb poca demanda: la política del BOC. Les seves qualitats com a orador i escriptor el feien un gran propagandista, probablement el millor del seu partit. Donava gran importància a les campanyes electorals, a la premsa, als actes. Era una època en què els polítics havien d’anar a buscar els electors d’un en un, de poble en poble. A vegades gastava més diners dels que la precària economia del BOC podia suportar. Jordi Arquer, company seu al BOC, en un text de despit després que Miravitlles deixés el partit el qualificà de massa electoralista per al que corresponia a una formació proletària. Les seves paraules, però, demostren la gran capacitat de Miravitlles per a la intervenció política en una societat democràtica i immersa en la cultura de masses: Les eleccions són el fort i la flaca de Miravitlles. Les campanyes de mítings i conferències l’engreixen. [...] Això l’embriaga. Sols una cosa el contrariava dintre del BOC: la pobresa de mitjans econòmics! Miravitlles, per les terres gironines deixava sempre un rastre de deutes superior al que es feia en les altres circumscripcions.5 2 | Ibídem, p. 74 i 76. 3 | Alba, Víctor. Sísif i el seu temps. Vol I: Costa avall. Barcelona: Editorial Laertes, 1990, p. 75. 4 | Rocabert, Joan. “Un purità”. A: Iglesias, Ignacio; Alba, Víctor. L’aventura del militant. Barcelona: Laertes, 1994, p. 34-35. 5 | Arquer, Jordi. “Aspectes de la personalitat de Jaume Miravitlles”. L’Hora [Barcelona], núm. 10, (30.6.1934),

CANSAT DE PICAR FERRO FRED. DEL BOC A ERC, 1934

203

Quan hi havia eleccions Miravitlles no estalviava esforços, es multiplicava per arribar al màxim de gent. A les de novembre de 1933, per exemple, a la circumscripció de Girona la candidatura del BOC, encapçalada per ell, va organitzar 125 actes electorals, una xifra altíssima per a un partit d’aquestes característiques.6 En el període que estudiem, de 1931 a 1934, el BOC va tenir quatre principals dirigents i candidats: Joaquim Maurín, Jaume Miravitlles, Jordi Arquer i Víctor Colomer. Només tenint en compte les principals jornades electorals d’aquesta etapa (municipals de 1931 i 1934, legislatives de 1931 i 1933 i catalanes de 1932), i tan sols la llista barcelonina en el cas de les municipals, Maurín i Miravitlles van anar a deu candidatures, mentre que Arquer i Colomer van figurar a nou. Les eleccions amb més bons resultats del BOC van ser les del Parlament de Catalunya del novembre de 1932, i les circumscripcions amb més percentatge de vot, Lleida i Girona. Pel que fa als vots recollits per cada candidat, dada que també coneixem,7 destaquen els bons resultats de Miravitlles, que encapçala el rànquing i hi apareix tres cops. El seu “ganxo” electoral supera el dels altres dirigents bloquistes, també Maurín. Els millors resultats en xifres absolutes també són per a Miravitlles, que se situa al capdavant dels candidats del BOC amb 8.103 vots el 19 de novembre de 1933 a la circumscripció de Girona i 7.720 vots el 20 de novembre de 1932 a la mateixa circumscripció. A les comarques gironines Miravitlles era un home força conegut per molts motius: hi tenia els orígens familiars; s’hi havia passejat com a futbolista; les circumstàncies del seu exili, la participació en els fets de Prats de Molló i la posterior detenció en tornar hi eren més conegudes... i ell també les tenia més treballades amb mítings i conferències. En aquesta circumscripció Miravitlles arrossegava un electorat que el votava a ell personalment més que no pas al BOC. A les legislatives de 1931 va obtenir-hi 1.640 vots, mentre que Miquel Adam, l’altre candidat del BOC, només en va aconseguir 620. A les eleccions del 20 de novembre de 1932 hi va treure 7.720 vots i el següent candidat del BOC, Llibert Estartús, força menys: 4.540. Aquesta situació es va repetir a les eleccions del 19 de novembre de 1933: Miravitlles va obtenir 8.103 sufragis i el següent candidat del BOC, Estartús, 4.756. En canvi, aquest fet no passava, per exemple, a Lleida, on el 1932 Víctor Colomer hi va obtenir 4.432 vots i Maurín 4.319, i on el 1933 Maurín en va obtenir 5.521 i Santiago Palacín, 5.201. Baixant al nivell comarcal, a partir de les dades de les eleccions de 1932, és al Baix Empordà on Miravitlles treia els millors resultats, un 15,7%, 6 | Adelante [Barcelona], núm. 32, (21.11.1933). 7 | Les dades electorals procedeixen de Molas, Isidre. El sistema de partits polítics a Catalunya (1931-1936). Barcelona: Edicions 62, 1972; Vilanova, Mercè. Atlas electoral de Catalunya durant la Segona República. Barcelona: Fundació Jaume Bofill-Edicions de la Magrana, 1986.

273

PORTAVEU DE LA REVOLUCIÓ. SECRETARI DEL COMITÈ DE MILÍCIES ANTIFEIXISTES DE CATALUNYA, 1936 En els seus escrits autobiogràfics, Miravitlles defineix la Guerra Civil com un període il·lusionat i tràgic alhora, però amb una gran activitat: “Vaig escriure i parlar molt poc: l’acció em prengué 18 hores al dia”.1 Una activitat lligada a les importants responsabilitats que va assumir amb la revolució i la guerra. En un altre text recorda que s’hi lliurà tan profundament que era “perfectament impermeable a tot altre neguit”; no sentia, deia, “fred ni calor”.2 Va escriure poc perquè va viure aquells anys molt intensament i el van marcar. Després del conflicte bèl·lic, en canvi, i durant la resta de la seva vida, va escriure sovint sobre la guerra, introduint-hi elements autobiogràfics i barrejant els fets dels anys del conflicte amb les seves reflexions posteriors, al cap de vint, trenta o quaranta anys. I és evident que la seva mirada retrospectiva estava molt condicionada pels punts de vista posteriors als fets. En aquest capítol cal, doncs, filar prim per destriar el Miravitlles de la guerra –fins i tot els diferents Miravitlles de la guerra– del Miravitlles que, molts anys després, va reflexionar sobre la guerra i la va explicar, perquè hi ha diferències importants, derivades tant del canvi de perspectiva que donen els anys com d’un fet ben humà: la memòria és selectiva i s’adapta a les situacions. Els dies previs a la rebel·lió contra la República, Miravitlles, per les seves gestions en l’organització de l’Olimpíada Popular, mantenia molt de contacte amb l’exèrcit, que li havia proporcionat llits per als esportistes. El 18 de juliol de 1936, a les 10 de la nit, Miravitlles va presentar-se a Capitania per parlar amb el general Francisco Llano de la Encomienda, cap de la IV Divisió, i amb el capità Fernando Lizcano de la Rosa, a qui coneixia arran d’aquesta col·laboració.3 Els va lliurar, en nom de Companys, la medalla d’or de l’Olimpíada i els va convidar a l’acte inaugural, que s’havia de celebrar l’endemà. Lògicament, van parlar de les notícies, 1 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 2, p. 17. 2 | Miravitlles, Jaume. Episodis de la guerra civil espanyola. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1972, p. 248. 3 | Al capità Lizcano de la Rosa l’havia conegut abans, arran de les gestions que Miravitlles, com a president de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat, havia dut a terme a favor dels mossos d’esquadra sancionats per haver intervingut en la revolta dels Fets d’Octubre de 1934. Miravitlles, Jaume. Episodis... (1972, p. 71-72).

274

JAUME MIRAVITLLES I NAVARRA. ELS ANYS DE JOVENTUT (1906-1939)

molt confuses, que arribaven sobre la revolta d’una part de l’exèrcit que ja havia començat a l’Àfrica i a molts punts de la Península; tots dos militars li van assegurar, tot i que Lizcano estava implicat en la conspiració, que a Barcelona no passaria res. Sortint de Capitania va anar a Ràdio Barcelona, al carrer Casp, per fer un discurs en català, castellà i francès on deia que, després d’haver parlat amb el general Llano de la Encomienda, podia assegurar que els Jocs esportius començarien al cap de poques hores, tal com era previst. Després va sortir per anar a l’Estadi Olímpic, on vivia des de feia unes setmanes. Però en passar per la plaça Universitat el van detenir uns soldats d’una unitat que ja havia iniciat la rebel·lió. El van retenir a l’Escola d’Enginyers, on ja hi havia cent detinguts, entre els quals Àngel Pestaña, però no hi havia gaire vigilància i aviat van poder escapar-se.4 La matinada del 19 de juliol van començar a Barcelona dos dies de durs combats de carrer entre, d’una banda, les unitats militars revoltades, amb l’ajut d’alguns civils d’extrema dreta, i, de l’altra, les forces d’ordre públic lleials a la República, dirigides per Frederic Escofet, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, amb les quals van col·laborar militants sindicals i polítics, sobretot del sector obrerista més nombrós, la CNT-FAI. Alguns dels militants del Casal Espartacus, que presidia Miravitlles, van sortir a lluitar.5 Miravitlles no va participar en els enfrontaments. La seva preocupació era desconvocar l’Olimpíada, mirar d’evitar l’arribada dels participants i acompanyants que encara no eren a Barcelona i ajudar els milers d’esportistes i familiars que es trobaven, desconcertats, en una ciutat en flames. En sortir de la universitat, Miravitlles es va dedicar a portar-los menjar i beguda, a allotjar-los en llocs segurs i a començar a evacuar-los cap als seus llocs d’origen en ferrocarril i amb vaixells. Aquest procés va durar alguns dies i, segons el mateix Miravitlles, no estava exempt de perill: Com portar menjar i beure en mig de les barricades i amb els soldats al carrer? Com traslladar-los, el més de pressa possible, a la frontera? En ple caos de la ciutat, carrers i carreteres interceptades, comunicacions telefòniques momentàniament interrompudes i molts pocs ajudants disposats a jugar-se la pell, es mobilitzaren tots els vehicles per a portar a la frontera la majoria dels nou-arribats, en dos dies. Vàrem utilitzar fins i tot un vaixell, L’Empordanès, que féu una sèrie precipitada de viatges entre Roses i Cervera.6

4 | La versió de Miravitlles surt explicada a diversos llocs, i no sempre és idèntica. Vegeu Miravitlles, Jaume. Episodis... (1972, p. 72-74); Payne, Robert. The Civil War in Spain. Nova York: G. P. Putnam’s Sons, 1962, p. 5052; Miravitlles, Jaume. “La Olimpiada Popular”. Destino [Barcelona], núm. 1.976, (14-20.8.1975), p. 27-29. 5 | Última Hora [Barcelona] (9.2.1937). 6 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 26, p. 1. Vegeu també l’AHCB. Secció fons orals. Col·lecció Ronald Fraser. Transcripció de l’entrevista a Jaume Miravitlles el 25 de febrer de 1974, p. 14, 15, 45.

PORTAVEU DE LA REVOLUCIÓ. SECRETARI DEL COMITÈ DE MILÍCIES ANTIFEIXISTES DE CATALUNYA, 1936

275

A més d’aquestes gestions, també va ser present al Palau de la Generalitat, malgrat que no tenia cap càrrec institucional ni tampoc al partit, fent costat a Lluís Companys en alguns moments importants de la victòria governamental del 19 de juliol. A les 6 de la tarda l’edifici de Capitania General, en mans dels revoltats, es va rendir. Miravitlles va presenciar l’alliberament del general Llano de la Encomienda, a qui, en no haver-se volgut sumar a la rebel·lió, els colpistes havien tancat en una habitació. El general se li abraçà emocionat.7 Més tard va presenciar, al Palau de la Generalitat, amb Gassol i Tarradellas, l’escena en què el general Goded, el cap del moviment a Barcelona, va pronunciar unes paraules, que es van gravar en un disc i es van emetre per ràdio, per dir que havia estat fet presoner i que deslliurava les tropes insurrectes de l’obligació de seguir lluitant.8 El matí del dilluns 20 de juliol encara hi va haver alguns combats durs, però a primera hora de la tarda el moviment sediciós es podia donar per sufocat. En el curs de la lluita, molta gent, militant de partits i sindicats o no, va aconseguir armes: les que havien estat abandonades o les que hi havia a les casernes, quan els insurrectes que hi resistien eren vençuts. La violència dels colpistes havia desencadenat una onada d’ira obrera i popular, li havia donat legitimitat i la possibilitat, amb l’accés a les armes, de transformar-se en acció violenta. Entre els revolucionaris, els anarquistes eren el sector més nombrós i més ben armat. La revolució va agafar els colors roig i negre de l’anarquisme, un moviment que va atraure molta gent, tant autèntics idealistes com oportunistes que volien servir-se’n per a les seves malifetes, o simplement persones que volien un carnet per protegir-se de les violències que començaven a produir-se. Els civils armats van començar a formar comitès revolucionaris, de barri, de poble, de comarca, integrats per militants de tots els partits d’esquerra i dels sindicats, però dominats pels que ja feia temps que esperaven la revolució: generalment la CNT i la FAI i, en algunes poblacions, el POUM. I en què consistia la revolució? Inicialment a anar amunt i avall en cotxes requisats buscant franctiradors, establir barricades i controls, saquejar i incendiar els locals dels partits de dretes i, especialment, els edificis de l’Església catòlica (convents, esglésies, rectories...). Ben aviat els comitès van començar la recerca, captura i sovint assassinat de suposats “feixistes” que generalment no n’eren. A Catalunya l’extrema dreta, l’únic sector polític implicat en la conspiració militar, era molt feble. Normalment els perseguits eren gent de dretes, d’idees conservadores i sobretot catòliques: empresaris, capellans, religiosos, polítics... Les seves propietats eren escorcollades, 7 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 39, p. 3. 8 | AHCB. Secció fons orals. Col·lecció Ronald Fraser. Transcripció de l’entrevista a Jaume Miravitlles el 25 de febrer de 1974, p. 47-48. Payne, Robert. The Civil War in Spain. Nova York: G. P. Putnam’s Sons, 1962, p. 6066; Figuero, Javier. Memoria de una locura. Crónica testimonial de una gran tragedia española. Barcelona: Planeta, 1986, p. 52.

313

“EL SOMRIURE DE CATALUNYA”. COMISSARI DE PROPAGANDA DE LA GENERALITAT, 1936-1939 La dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes comportava la transferència de les seves competències i dels seus treballadors a la Generalitat, especialment a les conselleries de Defensa i Seguretat Interior, però també a Proveïments i Sanitat i Assistència Social. On aniria a parar la Secció de Premsa, Ràdio i Propaganda que havia muntat Miravitlles? Tenia encara ben fresca l’experiència viscuda en la seva Direcció General de Serveis Públics: amb el canvi de Govern la Conselleria havia passat d’ERC al PSUC. Aquest era el perill d’adscriure el servei a una conselleria o de donar-li la categoria de conselleria: tan bon punt arribés la primera crisi s’exposava a ser víctima de les apetències i lluites de poder entre les diferents organitzacions. Miravitlles i ERC en podien perdre el control. Miravitlles va proposar a Companys i a Tarradellas la creació d’un organisme independent, que pengés directament de Presidència de la Generalitat i del conseller en cap: Des del començament em vaig oposar que fos una Conselleria, puix que sabia que seria cobejada pels anarquistes i els comunistes. Fou, doncs, un Comissariat, equivalent a una Direcció General, que depenia directament del President de la Generalitat, o del Primer del govern, si el President delegava el poder executiu, com fou el cas de Companys a Tarradellas.1

El 3 d’octubre Josep Tarradellas, conseller primer, signava el Decret de Presidència pel qual es creava la Comissaria de Propaganda, adscrita a la Presidència de la Generalitat. Li assignava com a missió “l’elevació cultural i física del nostre poble i difondre’n el coneixement arreu del món”,2 i en aquest sentit l’autoritzava a organitzar delegacions a l’estranger quan ho considerés convenient. El Decret incloïa una llista exhaustiva d’activitats: Propaganda al front i a la reraguarda, escrita, parlada, gràfica, artística i esportiva. Com a propaganda escrita s’entendrà: els periòdics, llibres, opuscles, cartells, etcètera.

1 | Miravitlles, Jaume. Més gent... (1981, p. 63). 2 | Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya [Barcelona], núm. 279, (5.10.1936), p. 65.

351

IDEÒLEG DE LA CATALUNYA DEMOCRÀTICA I SOLIDÀRIA Durant la guerra Miravitlles va formar part de la direcció d’ERC i de les JEREC, més com a ideòleg que com a organitzador. Els primers mesos de guerra i revolució, l’estructura d’ERC va quedar força malmesa. Però el fet d’haver aguantat aquells mesos difícils al capdavant de la Generalitat, i intervenint al Comitè de Milícies Antifeixistes, va permetre que, a partir de la formació del govern Tarradellas, ERC pogués anar recuperant iniciativa i protagonisme fent valer l’aportació del partit a la lluita i la reivindicació d’una “revolució catalana”. En aquesta línia, el gener de 1937 va aparèixer el Butlletí d’ERC, portaveu de la Federació de Barcelona-ciutat, es posà en funcionament l’emissora de ràdio ERC 1 i s’impulsà Ajut Català, l’organització del partit que canalitzà i organitzà l’esforç de les dones d’ERC per proveir els combatents.1 Jaume Miravitlles va tenir un protagonisme destacat en aquest nou impuls del partit. El 24 d’abril de 1937, poc abans dels Fets de Maig, va fer un discurs important al ple comarcal de Barcelona-ciutat que anticipa la línia que adoptarà el partit després dels Fets de Maig. Hi va reclamar la renovació organitzativa i política del partit, i també hi va defensar que l’afiliació i les votacions fossin individuals, i no pas per centres o casinos. Va criticar, amb diversos arguments, l’estructura basada en els casals, per eficàcia i per una qüestió ideològica, en considerar que el sistema de casals era propi d’un partit interclassista i petitburgès. Hi havia els casals dels senyors, els dels petits burgesos i els dels obrers. I encara hi afegí “els Casals individuals: el Casal d’en Tomàs i Piera, el Casal d’en Rubió, el Casal d’en Trabal, el Casal d’en Miravitlles, etc.”.2 Al seu entendre, a partir de juliol de 1936 les consideracions d’ordre social i econòmic eren al primer pla de la vida política: “El comú denominador de catalanisme i republicanisme és massa vague per a poder conciliar dins d’un mateix Partit classes socials separades per una lluita econòmica. El ‘Casino dels Senyors’ ja no pot conviure amb els casals obrers de les barriades. El Casal ja no pot ésser la cèl·lula política del Partit”.3 Finalment, també proposava fer més democràtica l’elecció dels dirigents del partit: “Els dirigents del Partit no 1 | Ivern, Dolors. “Ajut Català d’Esquerra Republicana de Catalunya”. Perspectiva Social [Barcelona], núm. 39, (1997), p. 59-95. 2 | AMTM. Discurs de Jaume Miravitlles al ple comarcal de Barcelona-ciutat, abril de 1937. Fons ERC. Carpeta ERC-9. Doc. 12. 3 | Ibídem.

352

JAUME MIRAVITLLES I NAVARRA. ELS ANYS DE JOVENTUT (1906-1939)

poden sortir de votacions en les quals hi participen els Casals com a tals Casals. L’elecció dels dirigents del Partit ha d’ésser feta per la totalitat dels militants, en sufragi universal directe i secret”.4 Tot seguit, en el seu discurs va passar a avaluar la situació política. Recordem que això succeïa a finals d’abril de 1937 i que el Govern català estava en crisi des de feia més d’un mes i mig, en un equilibri del tot inestable entre ERC, la CNTFAI i el PSUC-UGT que va esclatar de manera tràgica en els Fets de Maig. Per a ell, la CNT era el sindicat “nascut a Catalunya, desenvolupat a Catalunya”. Però l’arribada de nombrosos immigrants, integrats a l’anarquisme, havia deixat la CNT en mans dels “emigrats anti-catalanistes [...], els quals han donat fins ara proves d’una incapacitat dirigent, per no parlar de coses molt més greus encara”.5 D’altra banda, Miravitlles feia notar que a la UGT parlaven català: Totes les seves publicacions o la immensa majoria d’elles estan escrites en català [...] A ella s’hi han abocat, ultra elements moderats del moviment social, els elements catalanistes del moviment obrer. Però no és ni pot ésser altra cosa que la cama del centralisme sentada a Catalunya. Mai no s’havia fet una política centralista més intel·ligent, i per tant més perillosa, que la que actualment es porta a cap a través de la UGT.6

Aquest esquema definia ERC amb un perfil propi. En sintonia amb el moment que es vivia, posava l’accent en l’obrerisme i en el nacionalisme més que no pas en el republicanisme. ERC havia de ser una esquerra catalanista, equidistant de la CNT i del PSUC-UGT. En paraules de Miravitlles, “tot intent d’aproximació de l’Esquerra amb la CNT seria rebutjat per l’opinió pública catalana [...] l’Esquerra en tant que força representativa de Catalunya no pot veure en la UGT el seu aliat natural”.7 Apostava per l’enfortiment d’una ERC definida sobretot en l’eix nacional, i assenyalava dues mancances greus. La primera era que a Esquerra li mancava una política sindical; els militants d’ERC havien d’actuar dins de la UGT i a la CNT per afavorir-hi la unitat sindical.8 La segona, que el partit necessitava unes Joventuts: “l’Esquerra és ara un Partit de senyors de mitja edat, sense el mordent i sense l’acció que li dóna l’existència d’un moviment juvenil. Cal doncs tornar a una política de Joventuts”.9 4 | Ibídem. 5 | Ibídem. 6 | Ibídem. 7 | Ibídem. 8 | Ibídem. 9 | Ibídem.

IDEÒLEG DE LA CATALUNYA DEMOCRÀTICA I SOLIDÀRIA

353

Pocs dies després, els Fets de Maig van posar de manifest que la tan invocada unitat antifeixista saltava feta miques. I no es van enfrontar només els poumistes i una part dels anarquistes contra el PSUC i la UGT, com sovint s’ha dit. Alguns centres d’Estat Català i d’ERC també van lluitar contra els “revolucionaris”. Els militants del casal de Miravitlles, l’Espartacus, es van enfrontar a trets amb membres de la FAI.10 La divisió tòpica entre revolucionaris i contrarevolucionaris no és del tot real. El que hi hagué fou un enfrontament entre els partidaris d’una revolució més radical, espontània i, en definitiva, caòtica i els sectors favorables a moderar i rectificar, amb diferents graus, la revolució, clarament majoritaris a la rereguarda catalana. Aquella primavera de 1937 gairebé tots els dirigents polítics republicans, de tots els colors, entenien que calia posar ordre a l’economia, a l’exèrcit i a la rereguarda, però, tal com ho analitzà molt després Miravitlles, una part de les bases anarquistes (i el POUM) estaven en contra de la política de normalització i els dirigents de la CNT van ser incapaços d’imposar-se.11 Miravitlles també es referia a la presència, dins de les files anarquistes i al costat de militants d’anys, d’exaltats i simples delinqüents que s’hi haurien afegit buscant la impunitat d’un carnet sindical. Políticament, el gran derrotat dels Fets de Maig fou el POUM, que va ser dissolt, però la CNT va perdre prestigi i influència i va quedar fora del Govern republicà que es va formar el 17 de maig, el primer de Negrín. La nova situació era favorable als partidaris d’una política d’ordre i moderació, principalment ERC i el PSUC. ERC va viure la nova situació amb sentiments contraposats: contrariats per la reducció de competències que Catalunya havia patit, però també amb alleujament, perquè semblava que podien posar fi al desordre i la violència de la rereguarda. Pensem que hi havia força gent d’ERC i el seu entorn que, perseguits, havien hagut de marxar a l’exili. Els homes i dones d’Esquerra, després de mesos d’encongiment, es sentien més forts i exigien responsabilitats. Es queixaven, sobretot, de la manca d’ordre a la rereguarda i de l’incompliment, en aquest camp, dels acords del Govern, i així ho exposaven en el manifest aparegut a mitjan maig. Les crítiques del partit a la CNT-FAI eren ben clares. Miravitlles apuntava que des del 19 de juliol la cordialitat entre els grups antifeixistes era inexistent: “Tot el problema de Catalunya [...] ha voltat entorn de l’Ordre Públic [...] el desordre campava lliurement [...] La CNT [...] no va veure mai de bon grat que es realitzés una política d’Ordre Públic. [...] El Partit propugna perquè s’efectuï una tasca intensiva d’esbrinament de responsabilitats”.12 10 | Miravitlles, Jaume. Homes... (1982, p. 163-165). 11 | AMTM. Fons Jaume Miravitlles i Navarra. Textos autobiogràfics. Carpeta 39, p. 3-5. 12 | Última Hora [Barcelona], (15.5.1937).