Echo Images

ISAKI LACUESTA

LES IMATGES ECO LAS IMÁGENES ECO

ÍNDEX / ÍNDICE

Presentació Presentación Ecos de l'exposició.

"Les imatges eco"Carme Sais Ecos de la exposición.

"Las imágenes eco"Carme Sais L'ombra de Cravan. Enrique Vila-Matas La sombra de Cravan. Enrique Vila-Matas La imatge com a fuga. Pensar el cinema d'Isaki Lacuesta. Ingrid Guardiola La imagen como fuga. Pensar el cine de Isaki Lacuesta. Ingrid Guardiola Aigua i ferro. Carlo Chatrian Agua y hierro. Carlo Chatrian Sobre allò corpori, líquid, efímer i transcendent: les videoinstal·lacions d'Isaki Lacuesta. Nekane Aramburu De lo corpóreo, lo líquido, lo efímero y lo transcendente: las videoinstalaciones en Isaki Lacuesta. Nekane Aramburu Instal·lacions, accions i derives escèniques.

Isaki Lacuesta Instalaciones, acciones y derivas escénicas.

Isaki Lacuesta

08 09

Jo soc allò prohibit. Isaki Lacuesta Yo soy lo prohibido. Isaki Lacuesta

110 110

10

Isaki Lacuesta. Biografia Isaki Lacuesta. Biografía

110 110

Coautors. Biografies Coautores. Biografías

114 114

Col·laboradors. Biografies Colaboradores. Biografías

116 116

Fitxes tècniques Fichas técnicas

118 119

Exposicions i bibliografia Exposiciones y bibliografía

120 122

Crèdits Creditos

124 125

English

127

12 14 16 18 22 24 26

28 30 32 42

Els films dobles. Judith Revault d'Allones Los films dobles. Judith Revault d'Allones

50 50

Els films dobles. Isaki Lacuesta Los films dobles. Isaki Lacuesta

52 56

Les imatges eco. Isaki Lacuesta Las imágenes eco. Isaki Lacuesta

62 62

Les imatges eco (veu en off). Isaki Lacuesta Las imágenes eco (voz en off). Isaki Lacuesta

66 68

La tercera cara de la lluna.

Isaki Lacuesta i Pep Admetlla La tercera cara de la luna.

Isaki Lacuesta y Pep Admetlla La lluna dins d'una antiga capella funerària.

Imma Merino La luna en una antigua capilla funeraria.

Imma Merino

92 93 96 98

L'acusat. Isaki Lacuesta El acusado. Isaki Lacuesta

102 102

Estètica de la vigilància. Eloy Fernández Porta Estética de la vigilancia. Eloy Fernández Porta

106 108

Aquest any 2019 hem pogut presentar les dues videoinstal·lacions estrenades a París que formen part de l'exposició “Les imatges eco” al Bòlit, Centre d'Art Contemporani. Girona des del 25 de gener fins al 28 d'abril i a l'Arts Santa Mònica del 23 de maig al 15 de setembre, en una mostra extraordinària produïda pels dos centres que culmina amb l'edició conjunta del present catàleg.

8. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

S'ha de remarcar que l'exposició a Catalunya ha incorporat successivament dues obres creades el 2019, La tercera cara de la lluna, que l'artista ha creat en col·laboració amb l'escultor gironí Pep Admetlla —que es va incorporar a l'exposició gironina— i la videocreació L’acusat (un cas del sud), que completa l’exposició a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. Es tracta de dues obres significatives en la trajectòria de l’artista i en el context de la creació contemporània del nostre país i que han estat produïdes expressament per a l'exposició per a l’Arts Santa Mònica i el Bòlit, Centre d'Art Contemporani. Girona.

La col·laboració abans esmentada dels dos centres d’art catalans amb el Centre Pompidou, així com la que han establert entre si l’Arts Santa Mònica i el Bòlit de Girona, són exemples dels resultats que es poden obtenir amb bons acords de cooperació i de coproducció entre equipaments culturals i que pot arribar a donar fruits internacionals rellevants, com és el cas. De fet, aquest tipus de col·laboració entre centres d’art és habitual entre els membres de la Xarxa de Centres d'Arts Visuals de Catalunya que coordina el Departament de Cultura, de la qual el Bòlit forma part. Un altre exemple de col·laboració entre diferents agents que culmina amb èxit en la generació de projectes culturals és el premi de videocreació que atorguen anualment i conjunta la Xarxa de Centres d'Art de Catalunya, l'Arts Santa Mònica i el Festival Loop, una iniciativa que he de remarcar atès que aquest any l’artista visual seleccionat és precisament Isaki Lacuesta, la qual cosa suposa la producció d’una nova obra d'aquest creador que serà presentada en el marc del Festival Loop-Barcelona, per ser exhibida posteriorment arreu del territori per mitjà de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya i que, amb el títol de Jo soc allò prohibit també queda recollida en aquest catàleg.

Marta Madrenas i Mir Alcaldessa de Girona

Àngels Ponsa i Roca Directora general de Cooperació Cultural Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

PRESENTACIÓ

Una de les tasques més importants de l'àrea de creació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya és donar suport als artistes catalans per fer possible les seves creacions i que arribin a la societat. Quan aquestes obres són d'excel·lència, la nostra tasca és encara més intensa i va més enllà, per donar reconeixement i suport a la internacionalització de l'artista, una feina que es duu a terme de forma estretament coordinada amb l'Institut Ramon Llull.

Aquest és el cas d'Isaki Lacuesta. El cineasta va ser distingit amb el Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya el 2012, i el mes de gener d'enguany la Filmoteca de Catalunya li ha dedicat una retrospectiva. Així mateix, el Departament de Cultura ha tingut el goig de comptar amb les seves videocreacions per representar la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 i al Pavelló Català de la Biennal d'Arquitectura de Venècia del 2016.

Les polítiques de suport als creadors de l'Ajuntament de Girona són diverses, des de les beques Kreas fins a les accions de programació dels equipaments culturals, l’acció és continuada i suposa un substrat que fa de viver de les iniciatives dels creadors de la ciutat.

A vegades aquesta tasca llueix d’una forma especial i, fins i tot, traspassa fronteres. Des de l'inici del projecte expositiu d'Isaki Lacuesta al Centre Pompidou de París, l'Ajuntament de Girona ha volgut estar al seu costat i donar-li un suport incondicional. Hem ajudat a fer que l'exposició sigui tan reeixida com volia l'artista i també hem contribuït a fer realitat el llibre que s’ha publicat a París sobre la trajectòria cinematogràfica d'Isaki Lacuesta amb motiu de l'exposició. Ho hem fet amb la confessa intenció que l'exposició es reprodueixi a Girona, al nostre centre d'art, el Bòlit, Centre d'Art Contemporani. Girona, i que es completi amb una obra produïda expressament per a l'ocasió a la Capella de Sant Nicolau. D'aquest manera, Isaki Lacuesta, director de cine i artista gironí, ha establert una relació franca i fructífera amb la seva ciutat, Girona, en un moment en què la seva carrera arribava a un punt d'esplendor i per això li estic agraïda.

En segon lloc, vull remarcar que l'exposició de què parlem és un indicador del nivell de qualitat del treball que duu a terme el Bòlit, Centre d'Art Contemporani.

Girona, un equipament que enguany celebra el desè aniversari i que s'ha distingit per la seva tasca simultània de suport als artistes gironins i per la internacionalització dels seus projectes. El Bòlit ha posat a disposició d’Isaki Lacuesta els seus tres espais expositius, ha comissariat l’exposició a Catalunya i ha fet possible una producció i un catàleg de qualitat.

Però tot això que he descrit no hauria estat possible sense un alt nivell de col·laboració institucional. Des de l'inici el Bòlit de Girona ha tingut el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, any rere any, i per dur a terme el projecte expositiu d'Isaki Lacuesta i el catàleg que ara presentem hem comptat amb la seva total implicació, de tal forma que ambdues institucions hem actuat com a coproductores de tota l'activitat esmentada a l'entorn del cineasta gironí, en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull. També és exemplar que el Departament de Cultura i l’Ajuntament de Girona, a través dels respectius centres, Bòlit i Arts Santa Mònica, uneixin esforços per mostrar l’exposició a Catalunya, que presenten successivament a Girona i a Barcelona.

Crec que gràcies a les facilitats que s’han donat als artistes s'ha generat una exposició extraordinària, d'obres excel·lents, i que per això és del tot necessari el catàleg que teniu a les mans. També vull remarcar, en relació amb l'obra produïda expressament a Girona per Isaki Lacuesta en col·laboració amb l'escultor Pep Admetlla, que crec que la trobada de les seves personalitats creatives en un punt màgic com és la Capella de Sant Nicolau ha fet que esclati la “genialitat gironina” i que es creï La tercera cara de la lluna. Aquesta obra d’art excepcional per acord dels artistes i les instititucions esdevindrà patrimoni museístic de Catalunya i de la nostra ciutat i, al final de l’exposició, romandrà custodiada pel futur Museu d’Art Modern i Contemporani de Girona, un equipament que també ha esdevingut un projecte emblemàtic que compartim amb la Generalitat de Catalunya.

Este 2019 hemos podido presentar las dos videoinstalaciones estrenadas en París y que forman parte de la exposición «Las imágenes eco», que acogen el Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona del 25 de enero al 28 de abril y el Arts Santa Mònica del 23 de mayo al 15 de septiembre, en una muestra extraordinaria producida por los dos centros que culmina con la edición conjunta del presente catálogo.

Cabe destacar que la exposición en Cataluña ha incorporado, sucesivamente, dos obras creadas en 2019, La tercera cara de la Luna, que el artista ha creado con el escultor gerundense Pep Admetlla —obra que se incorporó a la exposición de Girona— y la videocreación El acusado (un caso del sur), que completa la exposición en el Arts Santa Mònica de Barcelona. Se trata de dos obras significativas de la trayectoria del artista, en el contexto de la creación contemporánea de nuestro país, y ambas han sido producidas expresamente para la exposición por el Arts Santa Mònica y el Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona.

La colaboración anteriormente mencionada de los dos centros de arte catalanes con el Centre Pompidou, así como la que han establecido entre sí el Arts Santa Mònica y el Bòlit de Girona, son un buen ejemplo de los resultados que se pueden obtener con óptimos acuerdos de colaboración y de coproducción entre equipamientos culturales y que pueden llegar a dar frutos internacionales relevantes, como es el caso. De hecho, este tipo de colaboración entre centros de arte es habitual entre los equipamientos que forman parte de la Red de Centros de Artes Visuales de Cataluña que coordina el Departamento de Cultura, de la que el Bòlit forma parte. Otro ejemplo de colaboración entre distintos agentes que culmina con éxito en la generación de proyectos culturales es el Premio de Videocreación que otorgan anual y conjuntamente la Red de Centros de Artes Visuales de Cataluña, el Arts Santa Mònica y el Festival LOOP, una iniciativa que debo destacar, dado que este año el artista visual seleccionado es, precisamente, Isaki Lacuesta. Este reconocimiento supone la producción de una nueva obra de este creador que se presentará en el marco del Festival LOOP Barcelona, para su posterior exhibición en todo el territorio a través de la Red de Centros de Artes Visuales y que, con el título de Yo soy lo prohibido, también se recoge en este catálogo.

Marta Madrenas i Mir Alcaldesa de Girona

Àngels Ponsa Directora General de Cooperación Cultural de la Generalitat de Catalunya

PRESENTACIÓN

Una de las tareas más importantes del Área de Creación del Departamento de Cultura de la Generalitat de Catalunya es apoyar a los artistas catalanes para hacer posibles sus creaciones y que estas lleguen a la sociedad. Cuando estas obras alcanzan la excelencia, nuestra tarea es todavía más intensa y va más allá: otorgamos nuestro reconocimiento y prestamos apoyo a la internacionalización del artista, tarea que se lleva a cabo en estrecha coordinación con el Institut Ramon Llull. Este es el caso de Isaki Lacuesta. El cineasta fue distinguido con el Premio Nacional de Cinematografía de la Generalitat de Catalunya en 2012 y el pasado mes de enero la Filmoteca de Catalunya le dedicó una retrospectiva. Asimismo, el Departamento de Cultura tuvo el placer de contar con sus videocreaciones para representar la cultura catalana en la Feria del Libro de Fráncfort de 2007 y en el pabellón catalán de la Bienal de Arquitectura de Venecia de 2016.

Las políticas de apoyo a los creadores del Ayuntamiento de Girona son diversas; desde las becas Kreas hasta las acciones de programación de los equipamientos culturales, la actividad es continua y representa un sustrato que actúa de vivero de las iniciativas de los creadores de la ciudad. En ocasiones, esta labor brilla de un modo especial e, incluso, traspasa fronteras. Desde el inicio del proyecto expositivo de Isaki Lacuesta en el Centre Pompidou de París, el Ayuntamiento de Girona ha querido estar a su lado y prestarle un incondicional apoyo. Hemos ayudado a que la exposición haya logrado tanta repercusión como la que cabía esperar por parte del artista, y hemos contribuido, además, a hacer realidad el libro que se ha publicado en París sobre la trayectoria cinematográfica de Isaki Lacuesta con motivo de la exposición. Todo ello lo hemos llevado a cabo con la manifiesta intención de que la exposición se reproduzca en Girona, en nuestro centro de arte, el Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona, y de que se complete con una obra producida expresamente para la ocasión en la capilla de Sant Nicolau. De este modo, Isaki Lacuesta, director de cine y artista de Girona, ha establecido una franca y fructífera relación con su ciudad natal en un momento en que su carrera alcanzaba un punto de esplendor; por ello, mi agradecimiento a él.

En segundo lugar, quiero destacar que la exposición que nos ocupa es un indicador del nivel de calidad del trabajo desarrollado por el Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona, un equipamiento que este año celebra su décimo aniversario, y que se ha distinguido por su labor simultánea de apoyo a los artistas gerundenses y por la internacionalización de sus proyectos. El Bòlit ha puesto a disposición de Isaki Lacuesta sus tres espacios expositivos, ha comisariado la exposición en Cataluña y la posibilitado una producción y un catálogo de calidad.

Sin embargo, todo lo que he descrito no hubiera sido posible sin contar con un alto nivel de colaboración institucional. Desde sus inicios, y año tras año, el Bòlit de Girona ha contado con el apoyo del Departamento de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Para llevar a cabo el proyecto expositivo de Isaki Lacuesta y el catálogo que les presentamos hemos contado con su total implicación, de tal modo que ambas instituciones hemos actuado como coproductoras de toda la citada actividad en torno al cineasta gerundense, en colaboración con el Institut Ramon Llull. También es ejemplar que el Departamento de Cultura y el Ayuntamiento de Girona, a través de sus respectivos centros, Bòlit y Arts Santa Mònica, aúnen esfuerzos para mostrar la exposición en Cataluña, que se presenta sucesivamente en Girona y en Barcelona.

Creo que, gracias a las facilidades puestas a disposición de los artistas, se ha generado una exposición extraordinaria, de excelentes obras. Por ello, es del todo necesario el catálogo que tienen en sus manos. Asimismo, me gustaría destacar, en relación con la obra producida expresamente en Girona por Isaki Lacuesta en colaboración con el escultor Pep Admetlla, que considero que el encuentro de sus personalidades creativas en un espacio mágico como es la capilla de Sant Nicolau ha hecho que eclosione la «genialidad gerundense» y que se geste La tercera cara de la luna. Esta obra de arte excepcional por acuerdo entre los propios artistas y las institituciones se convertirá en patrimonio museístico de Catalunya y de nuestra ciudad y, al terminar la exposición, permanecerá custodiada por el futuro Museo de Arte Moderno y Contemporáneo de Girona, un equipamiento que se ha convertido, a su vez, en un proyecto emblemático que compartimos con la Generalitat de Catalunya.

9

ENRIQUE VILA - MATAS

L’OMBRA DE CRAVAN 14. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

1 Vaig rebre un correu electrònic del llavors jove cineasta Víctor Iriarte. El vaig rebre fa anys, ni molts ni pocs, que diria Michaux. I aquest text sobre el meu admirat Isaki Lacuesta no podia començar amb una altra frase. Vaig rebre un correu electrònic del llavors jove cineasta Víctor Iriarte. Em deia que des d’aquell matí era a Barcelona, amb la seva càmera de butxaca a la butxaca: «M’allotjo a casa d’Isaki Lacuesta i aprofito aquestes primeres hores per gravar unes ombres. En la primera pel·lícula d’Isaki, Cravan versus Cravan, vaig fer d’ombra del poeta boxejador en una de les seqüències. Ara l'Isaki em torna el favor i fa d’ombra d’espia a la seva casa del carrer Diputació.

Quedem demà dimecres? Aniria a casa teva de la Travessia del Mal. La meva idea seria gravar una conversa que girés al voltant de l’espionatge, els passejos i les estacions de trens. I després seguir-te durant un breu espai de temps sense que te n’adonessis gaire.

Ser la teva ombra. Això és el que intentaré filmar amb el mòbil, la pel·lícula concursarà al festival de cine documental Punto de vista de Pamplona.»

Vam quedar aquell dimecres de fa anys, ni molts ni pocs, que diria Michaux. I ara m’adono que no només em vaig citar amb l’ombra de Cravan, sinó amb la meva pròpia ombra, ja que no només era allò que m’havia promès ser aquell dia, sinó que va ser allò que va aconseguir ser: una ombra implacable.

Em va seguir fins i tot a la sucursal de Correus de la Travessia del Mal on vaig anar a buscar una carta i un funcionari malacarós el va amenaçar de denunciar-lo si em seguia filmant, sense autorització, en terreny de l’Estat. «És que soc l’ombra de Cravan en la pel·lícula d’Isaki Lacuesta», es va excusar Iriarte com si gràcies a aquesta dada haguessin de permetre-li-ho tot.

Amb la seva frase va fer que em recordés de Witold Gombrowicz: «Com que jo no era ningú, podia permetre-m’ho tot.»

2 La leyenda del tiempo d’Isaki Lacuesta es va convertir fa uns anys, ni molts ni pocs, en una de les meves pel·lícules favorites. En un registre d’extrema bellesa el film tracta de la impossibilitat de cantar, i ho fa barrejant dues històries de la vida real, enllaçades delicadament per la figura del grandíssim cantaor de flamenc Camarón de la Isla. En la primera de les dues històries, un jove gitano de San Fernando deixava de cantar després de la mort del seu pare. En l’altra, una jove japonesa viatjava a Cadis per a aprendre a cantar com Camarón, una fita no gens fàcil per a ella. Ambdues històries eren poètiques, d’una intensitat estranya, subtilment embastades dins d’un simple però prodigiós artefacte que anihila qualsevol vestigi de frontera entre realitat i ficció. Una pel·lícula elegant, la segona d’Isaki Lacuesta, que havia debutat amb el seu magnífic documental sobre Cravan, el llegendari poeta i boxejador, nebot d’Oscar Wilde, desaparegut al golf de Mèxic en circumstàncies misterioses.

3 Sobre les relacions entre realitat i ficció, Werner Herzog no va poder ser més clar i crec que les seves paraules podrien ser un comentari perfecte per als documentals d’Iñaki Lacuesta, almenys per als que conec i que, a més a més, admiro sense reserves: La leyenda del tiempo (2006) i Entre dos aguas (2018): «El cinéma verité no fa una distinció clara entre els fets i la veritat —com si els fets constituïssin la veritat—, però la distinció existeix. Quan llegeixes un gran poema, a l’instant t’adones que conté una veritat profunda, que absorbeixes i es converteix en part de la teva existència interior. En grans moments cinematogràfics, et sorprèn una il·luminació similar. I això és el que jo busco en documentals i llargmetratges. No es pot dir que els meus documentals documentin; invento, creo, escric diàlegs. La frontera entre documentals i llargmetratges és borrosa; de fet, no existeix.»

4 En La leyenda del tiempo em va sorprendre retrobar allò que creia que havia estat sepultat durant la joventut: l’esperit de Jean Rouch (Chronique d’un été [Crònica d’un estiu]), aquell cineasta-etnòleg adscrit al cinéma verité i al continent africà, que tant havia admirat en altres temps. L’esperit de Rouch estava en la pel·lícula o només ho imaginava? Aviat Isaki Lacuesta, en unes declaracions, em va treure de dubtes: «M’agraden tots els cineastes que es diuen Jean: Jean Vigo, Jean Renoir, Jean Cocteau, Jean Eustache, Jean Rouch, Jean-Luc Godard i Wong Kar Wai, perquè estic segur que Wong deu ser Jean en xinès.»

5 I bé, fa uns mesos, ni molts ni pocs, pensant en Cravan (que no es deia Jean) em vaig recordar de Traven (que tampoc es deia Jean), i vaig pensar que el cognom de Traven s’assemblava al de Cravan i que ambdós artistes també s’assemblaven en una altra cosa: els dos van desaparèixer misteriosament a Mèxic.

Segons havia sentit a dir, Traven es feia passar per altres persones quan apareixia en públic, ja que era dels que pensaven que un artista de veritat sempre havia d’anar als llocs d’incògnit.

I llavors em vaig preguntar —perquè jo fins llavors no havia vist cap imatge humana d’Iñaki Lacuesta— si no podia ser que el cineasta català fos de la d’artistes que obraven com Traven, és a dir, que anaven als llocs fent-se passar per altres persones. I si Iñaki Lacuesta era qui feia uns anys s’havia fet passar per Víctor Iriarte davant meu? I si Isaki Lacuesta era l’ombra de Cravan en la seva pròpia pel·lícula? Vaig buscar a la xarxa fotografies de Lacuesta per veure si ja me l’havia trobat moltes vegades en diferents ocasions i amb diferents personalitats i també per evitar trobar-me’l un dia i que continués fent-se passar per altres persones, per Cravan o per Traven o per qui fos.

Vaig buscar a la xarxa i vaig veure que no l’havia vist mai fins llavors, però que ell en canvi m’havia fet un retrat fotogràfic a la plaça Francesc Macià de Barcelona, i que aquella imatge, en mans usurpadores de la seva firma, havia fet la volta al món. Em vaig quedar bocabadat, confós. Fins que vaig recordar que feia uns anys, ni molts ni pocs, un desconegut s’havia creuat amb mi en aquella plaça de Barcelona i m’havia dit

que era l’ombra d’Iñaki Lacuesta, i jo li vaig seguir el joc encantat —em diverteix que intentin jugar amb mi, perquè em permet jugar a mi també—, li vaig fer creure que me’l creia i, sense pèls a la llengua, li vaig comentar que La leyenda del tiempo m’havia agradat molt, i vaig acabar posant per a aquella foto que en aquell moment no podia imaginar que sortiria tan aviat de gira per internet.

6 No fa ni un any, vaig creure que tenia notícies d’Isaki Lacuesta, convertit per a l’ocasió en Marie-Pierre Bonniol. Al final, però, va resultar que era una paranoia meva i no era Isaki Lacuesta sinó senzillament Marie-Pierre Bonniol, artista universal de Nantes, que estava molt interessada que jo mateix fotografiés la meva ombra i l’hi enviés en alta resolució, perquè pogués cobrir tot el terra de l’exposició Machines Célibataires [Màquines solteres], que ella organitzava a la seva ciutat natal. S’exposaran, em deia la Bonniol mateixa, amb esbalaïdora tranquil·litat, «tot tipus d’artefactes solters i la mostra anirà acompanyada de col·loquis sobre societats secretes i no tan secretes, i altres màquines casadores».

Li vaig enviar en alta resolució una còpia falsa de la meva ombra. Per a sorpresa meva va detectar de seguida que era falsa i va decidir rebutjar-la i recórrer al seu amic i escriptor Eduardo Berti —membre argentí d’OuLiPo— perquè li cedís la seva ombra i la fes passar per la meva.

Quan vaig veure l’ombra de Berti que pretenia fer-se passar per la meva, vaig trobar que s’assemblava molt a l’ombra d’Iñaki Lacuesta. I encara no m’havia recuperat d’aquella visió quan, uns dies més tard, el mateix Iñaki Lacuesta, o algú que es feia passar per ell, em va enviar per correu electrònic, des de San Fernando (Cadis), el seu film Entre dos aguas, que en aquell moment encara no s’havia estrenat. Vaig veure el film sense badar boca. I m’ho vaig passar d’allò més bé perquè era, a més a més, una espècie de continuació de La leyenda del tiempo. Lacuesta havia recuperat Isra i Cheíto, els personatges amb qui havia treballat dotze anys abans, i els havia construït una vida valent-se d’una tècnica narrativa ja molt depurada en la seva virtuosa barreja de realitat i ficció.

Entre dos aguas al·ludeix en el seu títol no només a l’àlbum del gran Paco de Lucía, sinó també a altres aspectes clau de la pel·lícula: dos germans oposats en tot; dos gèneres suposadament antagònics (ficció i realitat); la situació tan fronterera de la ciutat de San Fernando, entre Espanya i el Marroc. Era un film extraordinari, dirigit per un artista a qui espero conèixer i que també pugui assistir a la cita, encara que només sigui per sortir de dubtes.

11 de juny de 2018

15

Hasta que recordé que hacía unos años, ni muchos ni pocos, un desconocido se había cruzado conmigo en esa plaza de Barcelona y me había dicho que era la sombra de Iñaki Lacuesta y yo, siguiéndole encantado la corriente –me divierte que intenten jugar conmigo porque me permite jugar a mí también–, le había hecho creer que le creía y, a tumba abierta, le había comentado lo mucho que me había gustado La leyenda del tiempo y había acabado posando para aquella foto que en aquel momento no podía imaginar que saldría tan pronto de gira por internet.

6 No hace ni un año, creí tener noticias de Isaki Lacuesta, convertido para la ocasión en Marie-Pierre Bonniol. Pero al final resultó que era paranoia mía y no era Isaki Lacuesta sino sencillamente Marie-Pierre Bonniol, artista universal de Nantes, quien estaba muy interesada en que yo mismo fotografiara mi sombra y la enviara en copia de alta resolución para que ésta pudiera cubrir todo el suelo de la exposición de Machines Célibataires [Máquinas solteras] que organizaba ella en su ciudad natal. Se expondrán, me decía la propia Bonniol con pasmosa tranquilidad, “todo tipo de artefactos solteros y la muestra irá acompañada de coloquios sobre sociedades secretas y no tan secretas, y demás máquinas casaderas”.

Le envié en alta resolución una copia falsa de mi sombra. Y para mi sorpresa detectó enseguida que era falsa y decidió rechazarla y recurrir a su amigo el escritor Eduardo Berti –miembro argentino de OuLiPo– para que le cediera su sombra y la hiciera pasar por la mía.

Cuando vi la sombra de Berti que pretendía hacer pasar por la mía, me pareció que se parecía mucho a la sombra de Iñaki Lacuesta. Y aun no me había recuperado de esa visión cuando, unos días después, el propio Iñaki Lacuesta, o alguien que se hizo pasar por él, me envió por e-mail, desde San Fernando, Cádiz, su film Entre dos aguas, aún por estrenar en aquel momento. Vi el film sin rechistar. Y lo pasé en grande porque era, además, una especie de continuación de La leyenda del tiempo. Lacuesta había recuperado a Isra y a Cheíto, los personajes con los que había trabajado doce años antes y les había construido una vida valiéndose de una técnica narrativa ya muy depurada en su virtuosa mezcla de realidad y ficción.

Entre dos aguas aludía en su título no sólo al álbum mítico del gran Paco de Lucía, sino también a otros aspectos clave de la película: dos hermanos opuestos en todo; dos géneros supuestamente antagónicos (ficción y realidad); la situación tan fronteriza de la ciudad de San Fernando, entre España y Marruecos. Era un film extraordinario, dirigido por un artista al que un día espero conocer y que pueda acudir también a la cita, aunque sólo sea para salir de dudas.

11 de junio de 2018

17

INGRID GUARDIOLA

PENSAR EL CINEMA D’ISAKI LACUESTA

LA IMATGE COM A FUGA 18. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

«Creator in fabula» M’aturo sobre tres retrats d’Isaki Lacuesta fets pel fotògraf Óscar Fernández Orengo. En un d’ells, Lacuesta està a l’exterior d’una barriada llançant alguna cosa fora de camp, mirant al lluny amb els ulls lleugerament tancats.

El segon retrat mostra un Isaki jove que s’amaga o es reenquadra darrere d’una finestra, mirant l’objectiu del fotògraf amb un desafiament tranquil. El tercer el captura recolzant-se lacònicament en una reixa d’un solar abandonat del Raval, com si estigués emmanillat al reixat i a l’antifaç que porta. Si l’antifaç és la ficció, el solar desmanegat és el documental, o potser a l’inrevés.

De fet, l’antifaç mateix és, alhora, documental (deixa entreveure una part del rostre) i ficció (el cobreix). En els tres retrats preval la idea d’una fuga planificada, d’entendre la imatge com el millor dels amagatalls possibles. Lacuesta ha articulat amb precisió, intel·ligència i dedicació una obra basada en una fuga permanent a través de la faula i les seves màscares, de les relacions personals i del viatge a través del temps. Una fuga és un procediment musical basat en la superposició d’idees o frases musicals anomenades «subjectes». Lacuesta ha fet de la fuga la raó de ser de les seves imatges, ja que la fuga implica diàleg, polifonia, palimpsest, imitació, repetició farcida de diferències.

Una faula és un món possible, diu Umberto Eco a Lector in fabula. Aquesta definició permet descriure l’embolcall formal de les pel·lícules de Lacuesta, que sempre ha navegat entre dues aigües, remant contra la ficció i contra el documental a parts iguals. També és pertinent recordar George Steiner i la seva teoria de l’assaig quan indica que «hi ha llibres en què la divisió entre prosa i vers, diàleg i veu narradora, allò documental i allò imaginari resulten bellament irrellevants o falses».

Lacuesta volia filmar faules per arribar a tothom, va ser interpretat com un (cinema d’) autor i s’ha liquat en una xarxa audiovisual repleta de citacions, de connexions i troballes imprevisibles, de meandres estilístics i formals, de desaparicions i reaparicions. Les seves pel·lícules es reinventen a cada moment, s’allunyen fratricidament de l’anterior, però sempre acaben ressonant entre elles. 1

«A veces me pregunto si la falsificación no es la única gran obra del siglo XX» María Gainza, «La luz negra»

«El cinema sempre produeix aquesta duplicitat: som al mateix temps en dos llocs i en dos temps diferents» Isaki Lacuesta

Vist des de lluny i des de fora, fins i tot es podria afirmar, amb enveja sana, que la seva és una carrera de fons en què l’autor agafa les regnes i el rumb tota l’estona. 2 Les trajectòries ajuden a fer l’exercici de la crítica, i, per a l’autor, poden ser els maons d’un gran bastiment o cadenes que convé llimar a consciència. El creador mai no es podrà desprendre per complet del prestigi de l’autor, de la carn que hi ha sota la vestimenta quan recull el premi, suant contra el focus que l’allunya de l’obra i el projecta en una altra faula, la de la crítica de cinema, allà on la persona engoleix el subjecte, on la declaració interromp en el misteri. És en aquesta faula compartida per tots on es trafica amb la vanitat, però la vanitat és un paràsit que s’ha d’expulsar per poder continuar. Per crear, de vegades, cal desaparèixer, tal com propugna Roland Barthes al text La mort de l’autor, on, segons ell, l’escriptura és la destrucció de tota veu, de tot origen, de tota identitat, fins i tot del cos de qui escriu. Lacuesta ho sap i ho practica molt bé; és un trànsfuga, no es deixa atrapar per la suspicàcia de la crítica, per les impostures de la premsa, per l’encotillament de les categories.

D’alguna manera, concep el seu cinema com un text arborescent, on tot es connecta i relaciona en un laberint de relacions i divergències que són de l’ordre de les afinitats electives, del poder de la zona de la creació i de la màgia d’estar viu. Això ho vull explicar.

CARLO CHATRIAN

AIGUA I FERRO

Benvolgut Isaki, Quan em vas demanar de participar en aquesta obra, em vas donar una pista que considero com una invitació a perdre’s seguint un camí que és central en la teva relació amb el cinema, però que, com qualsevol centre dins l’art modern, resta ocult a la vista. Aleshores decideixo d’adreçar-te la paraula per mantenir fixat davant meu el propòsit del meu discurs. Escriure una carta significa estar davant d’algú, però també qüestionar-ne l’absència. Dit d’una altra manera, és una forma de mirar a distància.

Ara bé, aquesta qüestió de la distància no cessa d’aparèixer en els teus temes, fins al punt que podria esdevenir la metàfora de la teva relació amb el relat. Penso, és clar, en Cravan, el boxejador-poeta, protagonista absent del teu primer llargmetratge.

Un fantasma que obsessiona la narració i estimula la recerca realitzada per un altre boxejador-artista, cineasta i comediant, Frank Nicotra. En aquesta pel·lícula, que vas dir que era un aprenentatge, el destinatari de la teva carta entra en diàleg amb la carta mateixa, i qui cerca es converteix en la pantalla sobre la qual es desenvolupa la recerca. La imatge del ring porta a la del combat, el combat o, si es prefereix, el diàleg tens entre la realitat i la llegenda, entre la pràctica documental i la ficció. Cravan vs. Cravan no és un retrat en el sentit ordinari, ni una carta – encara que en signaràs moltes altres, però estaran adreçades a dones, igual de llunyanes en el temps que en l’espai.

Malgrat això, fins i tot en aquesta primera pel·lícula, potser justament per la presència d’un àlter ego, la qüestió de la distància entra en diàleg amb la presència del «jo», que vol fer sentir la seva veu. És la culpa de Marker la que ressona en la manera en què es qüestiona l’estat de les imatges; però també és l’imperatiu ètic que requereix al cineasta ocupar el seu lloc en la posada en escena. Perquè escriure una carta és també una barreja de narcisisme i de modèstia.

24. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

La carta és una narració que, d’entrada, sembla oposar-se al retrat. El retrat és un art de proximitat. És com una pel·lícula en primer pla: el que tu no faràs mai. En qualsevol retrat, malgrat tot, hi ha alguna cosa que es resisteix al primer pla. En qualsevol retrat, des de Bellini a Bacon, més enllà de la cara hi ha el fons, que crea una «altra» distància, que permet que, d’una banda, la cara sobresurti en relleu i, de l’altra, que la mirada es perdi en un espai-temps indefinit. Tant amb els arabescos de Matisse com en els paisatges meticulosos de Da Vinci, o encara més en els colors inapreciables de la pintura veneciana (Tiziano, Tintoretto), el que apareix darrere de les cares sempre m’ha fascinat. No hi ha res dins i, tanmateix, el to del quadre hi traspua, de vegades molt més que en les marques d’expressió de la cara.

Si et parlo del segon pla, benvolgut Isaki, és perquè és on hi trobo una altra marca del «teu» cinema, concretament la qüestió de l’absència. Tu, que portes dins el teu nom el nom d’altri. Tu, que amagues darrere del teu gran cos una veu subtil. Sovint m’he preguntat si l’elecció del nom Isaki és una manera de revelar una part essencial de la teva vida o d’ocultarne una altra. En les altres parelles cinematogràfiques que conec (Gianikian/Ricci Lucchi, Straub/Huillet, Frimmel/Covi), les dinàmiques són sempre riques, mai establertes i complexes, però estan exposades. En el teu cas, el «vosaltres» s’amaga darrere d’un nom.

Així doncs, aquesta carta, benvolgut Isa-ki, és una manera de parlar amb l’altre que hi ha en tu i fora de tu, al teu costat, a qui recordo no haver tingut la manera d’adreçar la paraula i qui aquí sembla cridarme des de la distància/seva absència. Quan parlem de narració, possiblement –i en primer lloc– hagi de mirar aquí. Com si, abans de ser el trajecte que separa una mirada de l’objecte mirat, el relat fos primer de tot la vacil·lació que subsisteix a l’interior del subjecte mateix, d’aquest «jo» que, en el teu cas, no està simplement darrere de la càmera. Com en un retrat, en les teves pel·lícules no hi ha res de subjectiu, llevat que el subjecte –la seva presència és sempre aleatòria– és potser l’objectiu al qual tendeix el treball.

A les teves pel·lícules, mires a través dels altres o a través d’altres instruments (un microscopi, pel·lícules antigues, una ressonància magnètica, Google Earth...) i, tanmateix, aquesta qüestió de la primera persona (del plural) torna constantment. Qualsevol pel·lícula, com qualsevol retrat, no és més que un mirall en què la qüestió del «jo» és una mise en abyme. Sabem que la unitat és quelcom que et parla més o menys, potser perquè recorda un concepte d’autoritat que t’és aliè.

Tot el teu treball sobre la imatge condueix cap a l’altre objectiu: el doble, l’ambigu, l’indefinit.

Si el retrat al cinema sempre és el resultat d’un intercanvi, de vegades d’un combat, ja que posar la càmera davant d’algú té un doble valor (voler entendre què hi ha darrere d’aquella cara però també qüestionar què ens fascina d’aquella cara), què significa una doble mirada? No deu ser que aquí –vull dir en aquesta doble actitud (masculina-femenina)– hi deu haver alguna cosa que qüestiona la identitat no de qui és mirat, sinó de qui mira? No crec que sigui útil de plantejar-te/plantejar-vos qüestions; és més interessant qüestionar les pel·lícules. I dubtar sobre coses que semblen clares. Les cartes a Naomi Kawase o Ava Gardner, per exemple: la seva ductilitat, la seva poesia, és el resultat d’aquest doble nom que parla?

Una imatge al cinema no és mai immòbil. No només perquè entra en contacte amb altres imatges, sinó perquè el temps la treballa des de l’interior. El temps desdibuixa aquesta impressió de realitat cristal·litzada que fan, de vegades, les fotografies o les pintures.

El temps és el veritable tema de les teves pel·lícules: el pas del temps que es reflecteix a la cara dels teus protagonistes i el temps de la història que roman gravat per sempre a la memòria. El temps documental que condueix a l’imprevisible i el temps dels homes que fabriquen les coses davant els nostres ulls. Sense aquesta atracció, d’on sortiria la idea de fer una pel·lícula sobre un jove que està canviant la veu? I, més encara, de tornar, anys més tard, per veure en què s’està convertint aquest jove? La Leyenda del tiempo i Entre dos aguas són dues pel·lícules independents i, al mateix temps, formen el retrat més cinematogràfic que he vist mai. Són dues pel·lícules dobles en el sentit que, en cadascuna, el personatge s’enfronta a un altre: Makiko, la infermera japonesa que arriba per aprendre flamenc, i Cheíto, el germà que torna després d’un llarg servei a la marina. Isra, el jove sempre en moviment, segur de si mateix, que sap mantenir la mirada davant la càmera, que podria portar ell sol el pes de la història, ha de donar pas als altres. És una lliçó de vida, potser. És per una espècie de modèstia, per por de fer bascular el teu protagonista en el personatge de la pel·lícula, que has creat una mena de xarxa de pesca per protegir el

jove del que l’envolta. Això és ben visible a Entre dos aguas: Isra torna a la pantalla i podem observar les seves ferides, encara que hagin adoptat la forma de tatuatges que decoren el seu cos.

Malgrat la presència dels cossos, malgrat la força de les mirades, un altre cop és el segon pla el que preval, on es podria esperar una pel·lícula en primer pla, tu amplies el marc i deixes surar el teu protagonista, els teus protagonistes, en un context a imatge seva: primitiu i postindustrial. Els dos germans es mouen en un entorn que parla més que ells, que oscil·la definitivament cap al segle xxi: no hi ha res més que ens porti a la «llegenda». La qüestió del pare, de l’herència (un altre gran tema de les teves pel·lícules), recau ara sobre les espatlles dels joves que han crescut. El temps esdevé el temps cíclic de les generacions que segueixen i traeixen els passos dels seus pares, mentre que, al seu voltant, tot el món és canviant i immòbil alhora.

Vaig trobar magnífica aquesta seqüència del capbussament, no només perquè evoca coses que únicament es poden imaginar, sinó també perquè aquesta línia traçada en l’aire entre el ferro i l’aigua explica millor que qualsevol altra cosa la dialèctica que viu a l’interior de la teva relació amb el cinema. Entre l’aigua i el ferro, entre el desig de submergir-se en la fluïdesa de les imatges i la resistència que hi oposen els cossos, em sembla que es desenvolupa una narració que t’és pròpia i que no deixes mai d’explorar. I és bonic seguir aquesta vacil·lació que et condueix unes vegades cap a un pol, i altres vegades cap a l’altre.

25

ISAKI LACUESTA

INSTAL·LACIONS, ACCIONS I DERIVES ESCÈNIQUES 32. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

«Película de misterio» (2003) Isaki Lacuesta / Isa Campo Exposició «Microcòsmics», comissariada per Joan Fontcuberta a Metrònom (Barcelona) Pel·lícula collage exposada en una caixa de llum «per un cinema sense projecció». El muntatge aplega fotogrames antics en diferents estats de descomposició, sota un títol trobat en una de les imatges: «¡Es una película de misterio!». Les relacions de muntatge es despleguen en vertical i horitzontal, i proposen una història d'amor clandestina entre els personatges de dues pel·lícules, un relat sobre el secret i la desintegració, o un combat de boxa contra el pas del temps, predestinat a la derrota. Avui dia, les imatges del muntatge segueixen desapareixent lentament i ja són quasi totes invisibles. L'única forma de preservar una imatge és amagar-la, fer-la secreta.

Les mirades cremen.

[El fotograma del boxador analitzat a « Microscopies» procedia d'aquestes mateixes bobines].

«Traços / Traces» (2007) Instal·lació per quatre pantalles Fira del Llibre de Frankfurt Còpia en DVcam (format de gravació: 35 mm color i B/N, 16 mm B/N, mini dv color). 17 minuts Diàlegs creatius amb artistes de diferents disciplines, a la recerca de traços i traces. Quatre pintors són filmats en cel·luloide i convidats a pintar-hi a sobre, en una superposició de retrat i autoretrat («quatre colors aparien el món»). I un retrat, també, del rastre material i visible que deixa la veu en travessar pels rostres de quatre cantaors mentre escoltem la «Música callada» de Frederic Mompou. Una actriu plora, i al costat fa veure que plora. Un ballarí reinterpreta un gol de Ronaldinho en forma de cronofotografia. La cal·ligrafia d'un poeta ancià encén el primer vers d'un poema continuat per escriptors de les generacions successives. Jocs d'alquimistes: un cuiner i un artista de les bombolles de sabó comparen les seves esferes, busquen la quadratura del cercle.

Un performer recorre els paisatges del país, marcant el territori, signant-lo amb orina. Gestos i gestes. Amb Antoni Tàpies, Miquel Barceló, Perejaume, Frederic Amat, Miguel Poveda, Ginesa Ortega, Duquende, Maria del Mar Bonet, Irene Montalà, Cesc Gelabert, Josep Palau i Fabre, Dolors Miquel, Toni Sala, Josep Pedrals, Pep Bou, Ferran Adrià, Marcel·lí Antúnez.

Músiques d'Enric Casasses, Pascal Comelade, H de Casa, Frederic Mompou.

«Los cuerpos translúcidos» (2008) Exposició «Miradas al límite», comissariada per Garbiñe Ortega i Pantalla Partida a Artium (Centre Museu Basc d'Art Contemporani de Vitòria - Gasteiz) Instal·lació per setze monitors en forma de torre Els comissaris varen convidar cinc cineastes a treballar sobre el tema del límit. La instal·lació és una versió estrictament documental de La finestra indiscreta , que explicita el motiu de la filmació de la finestra com el límit que ens separa d'aquells que tenim més a prop, els veïns, alhora que ens els apropa ens fer-los visibles, sense que quedi del tot clar si aquesta doble mirada és clandestina, tolerada o induïda deliberadament.

Marcs que delimiten l'àmbit públic i el privat, i que plantegen el doble límit d'una qüestió jurídica i moral: la mirada voyeur confrontada a la legislació sobre el dret a la privacitat i els drets d'imatge. La instal·lació va acompanyada de la correspondència de l'autor amb l'advocat que l'assessora sobre quins límits por transgredir legalment i quins no. Àudio: H de Casa.

«Luz azul» (2008) Isaki Lacuesta i Isa Campo Exposició «Miradas al Límite», comissariada per Garbiñe Ortega i Pantalla Partida a Artium (Museu Basc d'Art Contemporàni de Vitòria - Gasteiz) Projecció de diapositives sobre una instal·lació de finestres de vidre (4 × 4,5 m) Instal·lació que dialoga amb l’anterior: les finestres es baixen arran de terra. L’espectador pot transitar al voltant d’elles, recórrer-ne les dues cares. Les diapositives es projecten sobre els vidres successius (translúcids, transparents, opacs; tots procedents de finestres reciclades del barri on es va filmar Los cuerpos translúcidos) i la imatge fixa d’un nu masculí es multiplica: l’única il·lusió de moviment vindrà donada per aquesta superposició i pel desplaçament del visitant. Vitralls d’estar per casa. Reflexió, refracció, reflexió de la llum refractada, etc.

«Película de misterio» (2003). Isaki Lacuesta / Isa Campo

«Película de misterio (foto 2017)»

«Traços / Traces» (2007)

«Los cuerpos translúcidos» (2008)

33

«Luz azul» (2008). Isaki Lacuesta i Isa Campo

Instalaciones, acciones y derivas escénicas Isaki Lacuesta

«Una película de misterio» (2003) Isaki Lacuesta e Isa Campo

«Los cuerpos translúcidos» (2008)

Exposición «Microcòsmics», comisariada por Joan Fontcuberta en Metrònom (Barcelona).

Exposición «Miradas al límite», comisariada por Garbiñe Ortega y Pantalla Partida en Artium (CentroMuseo Vasco de Arte Contemporáneo de VitoriaGasteiz) Instalación para 16 monitores en forma de torre

Película collage expuesta en una caja de luz: «para un cine sin proyección». El montaje reúne fotogramas antiguos en distintos estados de descomposición bajo un título hallado en una de las imágenes: «¡Es una película de misterio!». Las relaciones de montaje se despliegan vertical y horizontalmente, y proponen una historia de amor clandestina entre los personajes de dos películas, un relato sobre el secreto y la desintegración, o un combate de boxeo contra el paso del tiempo, predestinado a la derrota. Hoy en día, las imágenes del montaje siguen desapareciendo lentamente y ya son, casi todas ellas, invisibles. La única forma de preservar una imagen es esconderla, dotarla de secretismo. Las miradas queman.

[El fotograma del boxeador analizado en Microscopías procedía de estas mismas bobinas.]

«Traços / Traces» (2007) Instalación para cuatro pantallas. Feria del Libro de Fráncfort Copia en DVCAM (formato de grabación: 35 mm, color y B/N; 16 mm, B/N; mini DV, color). 17 minutos

42. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

Diálogos creativos con artistas de distintas disciplinas, en busca de trazos y trazas. Cuatro pintores son filmados en celuloide e invitados a pintar sobre este, en una superposición de retrato y autorretrato («quatre colors aparien el món»). Retrato, también, del rastro material y visible que deja la voz al transitar los rostros de cuatro cantaores mientras escuchamos la Música callada de Frederic Mompou. Una actriz llora, y justo al lado finge que llora. Un bailarín reinterpreta un gol de Ronaldinho en forma de cronofotografía. La caligrafía de un poeta anciano enciende el primer verso de un poema retomado por escritores de las generaciones sucesivas. Juegos de alquimistas: un cocinero y un artista de las pompas de jabón comparan sus esferas, buscan la cuadratura del círculo. Un performer recorre los paisajes del país, marcando el territorio, firmándolo con orina.

Gestos y gestas. Con Antoni Tàpies, Miquel Barceló, Perejaume, Frederic Amat, Miguel Poveda, Ginesa Ortega, Duquende, Maria del Mar Bonet, Irene Montalà, Cesc Gelabert, Josep Palau i Fabre, Dolors Miquel, Toni Sala, Josep Pedrals, Pep Bou, Ferran Adrià, Marcel·lí Antúnez. Músicas de Enric Casasses, Pascal Comelade, H de Casa y Frederic Mompou.

Los comisarios de la exposición invitaron a cinco cineastas a trabajar sobre el tema del límite. La instalación es una versión estrictamente documental de La ventana indiscreta, que explicita el motivo de la filmación de la ventana como el límite que nos separa de los que tenemos más cerca, nuestros vecinos, a la vez que nos los acerca al visibilizarlos, sin que quede del todo claro si esta doble mirada es clandestina, tolerada o inducida deliberadamente. Marcos que delimitan el ámbito público y el privado, y que plantean el doble límite de una cuestión jurídica y moral: la mirada voyeur confrontada a la legislación sobre el derecho a la privacidad y los derechos de imagen. La instalación se acompaña de la correspondencia del autor con el abogado que lo asesora sobre los límites de lo que puede transgredir legalmente y de lo que no.

Audio: H de Casa.

«Luz azul» (2008) Isaki Lacuesta e Isa Campo Exposición «Miradas al límite», comisariada por Garbiñe Ortega y Pantalla Partida en Artium (CentroMuseo Vasco de Arte Contemporáneo de VitoriaGasteiz) Proyección de diapositivas sobre una instalación de ventanas de vidrio (4 × 4,5 m) Instalación que dialoga con la anterior: las ventanas se bajan a ras de suelo. El espectador puede transitar en torno a ellas, recorrer ambas caras. Las diapositivas se proyectan sobre los sucesivos vidrios (traslúcidos, transparentes, opacos; todos ellos, ventanas recicladas, procedentes del mismo barrio donde se filmó Los cuerpos translúcidos) y la imagen fija de un desnudo masculino se multiplica: la única ilusión de movimiento vendrá dada por esta superposición y por el desplazamiento del visitante. Vidrieras de andar por casa. Reflexión, refracción, reflexión de la luz refractada, etc.

«Misteriosa llum» (2012)

«Mur/Murs» (2015)

43

«Els murs invisibles» (2015)

«Lugares que no existen: Goggle Earth 1.0» (2009) Isaki Lacuesta e Isa Campo Premio Can Xalant y Fundació Suñol.

Instalación para siete monitores y una proyección en doble pantalla.

Goggle [gógl]. v. tr. y v. intr. Remover los ojos. // s.

Acción de remover los ojos. // pl. Anteojos, anteojeras.

[Complemento y, en algunas ocasiones, antónimo de Google Earth.]

«Cuando era pequeño tenía pasión por los mapas. Me pasaba horas y horas mirando Sudamérica, o África, o Australia, y me perdía en todo el esplendor de la exploración. En aquellos tiempos había muchos espacios en blanco en la tierra, y cuando veía uno que me parecía particularmente tentador en el mapa (y cuál no lo parece), ponía mi dedo sobre él y decía: “Cuando sea mayor iré allí”» Joseph Conrad, El corazón de las tinieblas Serie de retratos y filmaciones de espacios que no aparecen en Google Earth, a los que viajamos a fin de documentar su verdadero aspecto y contraponerlo a la falsa sensación de omnisciencia obtenida a través de las imágenes de satélite que ofrecía la web. Terrenos militares, campos de entrenamiento, edificios gubernamentales, parques naturales donde los especuladores construían bloques de edificios, playas nudistas... en España, Colombia, Rusia, Australia...

Este proyecto confronta la mirada hiperrealista y supuestamente objetiva de Google Earth con el punto de vista de nuestras imágenes a ras de suelo de estos espacios que, pese a todo, existen.

«Queequeg era natural de Rokovoko, una isla lejana del suroeste. No figura en mapa alguno. Le ocurre lo que a la mayoría de los lugares que existen de verdad» Herman Melville, Moby Dick

«Mullada llum» (2010) Isaki Lacuesta e Isa Campo Exposición «Limbicus», comisariada por Rosa Pera. Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona

44. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

Proyección de vídeo sobre una instalación de ventanas de vidrio (4 × 4,5 m) La misma estructura de ventanas recicladas de Luz azul se recupera en el interior de una iglesia románica, con proyecciones de una madre y su hija desnudas. De nuevo, la superposición, el juego de las semejanzas y diferencias, el paso del tiempo, la revisitación del cuadro Las Edades y la Muerte de Hans Baldung Grien. Vidrieras, pero interiores: una breve ucronía del románico, como prólogo de El retablo de las adivinaciones.

«El retablo de las adivinaciones» (2010) Isaki Lacuesta e Isa Campo Exposición «Limbicus», comisariada por Rosa Pera en el Bòlit, Centre d’Art Contemporani, Girona Instalación interactiva para cuatro pantallas Con música de Mursego El visitante se sitúa en el centro del altar, rodeado por cuatro grandes pantallas. Nunca podrá ver las imágenes al mismo tiempo y deberá escoger en cada instante a qué pantalla le da la espalda. Las proyecciones funcionan como un juego de tarot: se disparan imágenes realistas que en este contexto pueden resultar arquetípicas, desplegadas al azar, en combinaciones casi irrepetibles. Mataderos, nubes, bebés, fragmentos de cuerpos que se entremezclan como quimeras, poemas tatuados, vaginas de mujeres de entre 20 y 90 años como origen del mundo en movimiento, canciones pop románticas. El efecto Kuleshov en multipantalla como oráculo del destino.

«Coses que potser van succeir-li a Picasso» (2010) Isaki Lacuesta e Isa Campo Intervención performance en el marco del ciclo «Visto por...», Museo Picasso de Barcelona Visita guiada al Museo Picasso de Barcelona: «Hoy en día, Pablo Picasso es el artista más robado del mundo.

Pero, en los años diez del siglo pasado, Picasso se vio implicado en un robo desde el otro lado de la barrera: junto con Apollinaire y otros presuntos cómplices menos célebres, el pintor fue acusado de colaborar en una trama que había hecho desaparecer varias figuras ibéricas del Museo del Louvre». Revisitación de la historia del arte a partir de los motivos del robo, del apropiacionismo y de la cita, con especial atención a la canción Pablo Picasso Was Never Called an Asshole.

Remontaje de vídeos picassianos, reconversión de bolsas de Zara en una serie apócrifa y numerada de obras seriadas de Tzara, y gran karaoke / concierto final con la banda ad hoc The Picachus.

ÂŤI Tupamaros ci parlanoÂť (2016) 45

ISAKI LACUESTA

(VEU EN OFF)

LES IMATGES ECO 66. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

M'heu enviat una pregunta: «Où en êtes-vous?» És una pregunta senzilla, i alhora complicada.

Només us sé respondre que «soc per aquí i per allà al mateix temps».

Un llibre sagrat diu que Déu ens envia una paraula però que nosaltres n'escoltem dues.

I afegeix que aquestes dues paraules no són mai la mateixa. (imatges 1 i 2) Reconec que jo no crec en Déu, però sí en aquesta paraula doble, en tot el que es dissocia i es confon, en tot el que canvia de significat. De forma simple i natural, el cinema sempre instiga aquest mateix desdoblament: estem en dos llocs i en dos temps diferents a la vegada. (imatges 3,4,5 i 6) Vaig mostrar aquestes imatges a uns comissaris d'art belgues.

Varen dir-me que hi veien una dona plorant, que els recordava una pietat flamenca.

Vaig mostrar-les a un amic de Jerez i de seguida em va dir: «està cantant per alegries».

M'heu preguntat : «Où en êtes-vous?».

I només sé dir-vos que «soc per aquí i per allà al mateix temps».

Ara soc i no soc aquí.

Si no sabés on soc, i en quin any, em costaria encertar-ho.

Això és Johannesburg. (imatge 7) Els joves de Johannesburg es vesteixen i es pentinen a la moda dels anys 50, dels 70 o de l'actualitat? És com si, des del present, visquessin de forma simultània tot el segle XX, tot el que els seus pares i avis no varen poder viure per culpa de l'apartheid.

Ells també viuen en dos temps i en dos espais a la vegada. (imatges 8, 9, 10 i 11) De Burg a Burg. «Où en êtes-vous?»

Johannesburg, Sant Petersburg. (imatge 12) És l'1 de maig, un segle després de la revolució.

Segueixo els manifestants i em porten al peu de les muralles. (imatges 13 i 14) La festa dels treballadors té un ritual nou. (imatge 15)

També els eslògans revolucionaris s'actualitzen. Per això, les platges ja no queden sota les llambordes.

Les llambordes són la platja. (imatges 16 i 17) Intento filmar imatges que funcionin com a mèdium, que em facin recordar altres imatges que no he vist ni filmat mai. Busco imatges eco de la revolució.

Però els desdoblaments imaginaris també tenen els seus límits.

Cent anys després, resulta complicat prendre el sol i, alhora, imaginar afusellaments contra aquests murs.

No tots els murs fan eco. (sèrie 18) «Où en êtes-vous?»

Som al centre del món. O si més no, en un d'ells.

La ciència ficció no ens havia preparat per ambientar la capital del segle XXI amb babutxes i turbants. (imatges 19 i 20) En aquesta capital econòmica, hem decidit seguir els obrers.

Treballen construint els estadis del mundial de futbol 2022. El concepte «esport nacional» va néixer durant el segle XX i no ha durat gens ni mica: ara qualsevol esport és multinacional, d'aquí i d'allà al mateix temps. (imatges 21, 22 i 23) En canvi, cap d'aquests obrers no és d'aquí. Els obrers qatarís no existeixen. Varen venir fins a Qatar des de l’Índia, Sri Lanka, Nepal, Pakistan, Filipines i Kènia. Treballen a Qatar però els diners que cobren viatgen cap als seus països d'origen. Quasi podríem dir que viuen en dos llocs alhora, aquí i allà al mateix temps. Però el cert és que alguns d'ells només moren aquí. Treballant en les obres. (imatge 24) «Où en êtes-vous?» Tornem al concepte de «l'esport nacional».

Igual que amb tot concepte religiós, cal posar-hi fe per interpretar-lo.

Si aquestes imatges són de Cleveland, als Estats Units, l'esport nacional ens servirà com a metàfora de l'American way of life, de l'olímpica integració dels immigrants.

Però si aquestes imatges són de Baracoa, a Cuba, l'esport nacional ens servirà com a emblema de la lluita anticapitalista.

Derrotar l'enemic amb les seves pròpies armes implica entrenar-se davant del mirall.

Vaig rodar aquestes imatges mesos abans del viatge d'Obama a Cuba.

Mesos abans de la mort de Fidel.

A Baracoa, aquests jugadors copegen tan tranquils, sense saber que mentre juguen va canviant inexorablement el seu significat.

Els meus nous companys insisteixen a fallar cada vegada. Fallen tant, que acaben per demanar-me excuses i per oferir-me una explicació.

Em diuen: «Fixa't que copegem amb l'esquerra, que és el nostre braç dolent.

La culpa és del futbol, veus? Ens han ocupat mig camp, i ara hem de copejar cap a la dreta. És per això que fallem tant» (sèrie 25) El futbol. Nou esport nacional cubà per als dies de la globalització.

Si tot passa igual arreu és lògic que el periodisme polític descrigui aquests dies amb relativisme meteorològic: el «desglaç cubà».

Perquè en el nostre etern afany per habitar dos llocs alhora, Cuba també va ser fa poc una Rússia tropical.

Penso en els cineastes de la Nouvelle Vague que viatjaren a Cuba els anys 60.

Sens dubte, és més sexy filmar una revolució que la seva lenta dissolució d'iceberg.

Ningú no inaugura els esfondraments. (imatges 26, 27 i 28)

El mateix frontó, la mateixa sidra.

Però en realitat és Mèxic.

Aquest caserio el varen construir els membres i antics membres d'ETA fugits de la justícia espanyola. N'hi ha que encara són en parador ignorat. Fa dècades que viuen aquí i allà i enlloc al mateix temps. Per això, el seu accent quan parlen és una mescla basca, mexicana i d'una altra cosa sense nom. (imatges 31 i 32) Segueixen per la televisió les eleccions espanyoles.

Creuen que, en funció de qui guanyi, potser podran tornar als seus pobles d'origen. S'autoenganyen.

Sé que seguiran aquí per sempre més, guanyi qui guanyi, igual que l'àngel exterminador. El mateix àngel que alguns d'ells, de joves, varen triar com a model de vida. (sèrie 33) «Où en êtes-vous?» És una pregunta senzilla i alhora complicada. (imatge 34) Només us sé respondre que «soc per aquí i per allà al mateix temps».

Soc fora i a casa.

Tal i com succeeix sempre que veiem una pel·lícula.

Amb seixanta anys de retard, recordo l'Agnès Varda fotografiant la Cuba revolucionària.

Ser ara i aleshores, tot d'una. Em concentro en una sola cantonada de Santiago. És un error pensar que el muntatge paral·lel serveix per plasmar analogies.

També va ser inventat per marcar les diferències.

Per això, jugo de memòria a les set diferències, i a les set semblances. (sèrie 29) Aquest cantant m'aborda.

Em saluda i el primer que em diu, per sorpresa meva, és que va actuar en una pel·lícula, Beny, dedicada al cantant Beny Moré.

Però m'explica que millor que no intenti buscar la pel·lícula si vull veure'l.

Mai no hi trobaria el seu rostre. En canvi, sí que podria escoltar-lo.

I és que a Beny, un actor encarnava el cos de Beny, mentre que ell n'era la veu.

La veu de Beny.

Una vegada més, la història es repeteix com a farsa, aquest esport definitivament multinacional.

Com que he viatjat sense micròfon, aquesta vegada la veu de Beny serà l'original, mentre que el rostre i el cos seran els del propietari de la seva segona veu. (sèrie 30) T'estimaré sempre, Agnès.

«Où en êtes-vous?»

Sembla el paisatge de la meva infància, la Guipúscoa del País Basc matern.

67

(imatge 1)

(imatge 2)

69

70. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

(imatges 3, 4, 5 i 6)

(imatge 15)

(imatge 16)

(imatge 17)

73

74. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

(sèrie 18)

80. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

(sèrie 25)

81

82. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

(imatge 26)

(imatge 27)

(imatge 28) 83

90. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

(imatge 34)

91

ISAKI LACUESTA I PEP ADMETLLA

LA TERCERA CARA DE LA LLUNA 92. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

La tercera cara de la lluna és el contacte entre una arquitectura material, sòlida, i una geometria de llum en moviment. Qualsevol disciplina duta a l’extrem anhela el seu contrari: l’arquitectura i l’escultura tendeixen a l’evanescència, a la invocació del moviment, i les projeccions de llum, com va ensenyar-nos Anthony McCall, de seguida se’ns fan tàctils, arquitectures desplaçables que travessem com si fóssim espectres de conte, amb un lleu parpelleig instintiu abans de la topada que no arriba. L’única projecció quasi figurativa de La tercera cara de la lluna és una anamorfosi que segueix la tradició del quadre de Hans Holbein Els ambaixadors, que convida els visitants a moure’s per tal de tenir experiències (perspectives) diferents. Una obra sensorial, misteriosa, l’experiència de la qual no és realista ni pot comunicar-se a través de vídeos o fotografies.

Isaki Lacuesta La potència del lloc ens ha permès crear una arquitectura que pren l’atmosfera de l’espai com un element més dins el cos anatòmic del projecte.

El tot transitable. Aquí, la “forma” és un intrús que parla i que demana, que muta entre les nostres mans fins a esdevenir volum contundent, que no fa concessions, ni té intenció d’amagar res de les seves pells, ni taques, ni ferides, però que en canvi fractura la mirada, crea tensions amb el preexistent, tensiona l’atmosfera i la desplaça. Dins, batega i flueix, s’escola per les mans i les parpelles, es filtra pels forats i llisca per les escletxes maclades, es fereix sense ser ferida. Sense complexos amb una mirada lliure, intensa i polièdrica, observem, per sobre la punta del nas, i el cel novè ens emboira la mirada. Només falten els ambaixadors.

Pep Admetlla

P. 94-95: “La tercera cara de la lluna” (2019). Bòlit, Girona

La tercera cara de la luna Isaki Lacuesta y Pep Admetlla La tercera cara de la luna es fruto del contacto entre una arquitectura material, sólida, y una geometría de luz en movimiento. Cualquier disciplina llevada al extremo anhela a su contrario: la arquitectura y la escultura tienden a la evanescencia, a la invocación del movimiento, y las proyecciones de luz, como nos enseñó Anthony McCall, se nos muestran enseguida táctiles; arquitecturas desplazables que transitamos como si fuéramos espectros de cuento, con un leve parpadeo instintivo, como esperando el choque que no llega. La única proyección prácticamente figurativa de La tercera cara de la luna es una anamorfosis que sigue la tradición del cuadro Los embajadores, de Hans Holbein, y que invita a los visitantes a moverse para obtener experiencias (perspectivas) diferentes.

Una obra sensorial, misteriosa, cuya experiencia no es realista ni puede comunicarse a través de vídeos o fotografías.

Isaki Lacuesta La potencia del lugar nos ha permitido crear una arquitectura que adopta la atmósfera del espacio como un elemento más dentro del cuerpo anatómico del proyecto. El todo transitable. Aquí, la “forma” es un intruso que habla y que reclama, que muta entre nuestras manos hasta convertirse en volumen contundente, que no hace concesiones ni tiene intención de esconder nada de sus pieles, ni manchas, ni heridas, pero que en cambio fractura la mirada, crea tensiones con lo preexistente, tensiona la atmósfera y la desplaza. Dentro, late y fluye, se escurre entre los dedos y los párpados, se filtra por las oquedades y resbala por las rendijas maculadas, se hiere sin herida. Sin complejos, con una mirada libre, intensa y poliédrica, observamos por encima de la nariz y el noveno cielo nos enturbia la mirada. Solo faltan los embajadores.

Dibuixos / Dibujos, Pep Admetlla (2018)

93

Pep Admetlla

ELOY FERNÁNDEZ PORTA

ESTÈTICA DE LA VIGILÀNCIA 106. LES IMATGES ECO. ISAKI LACUESTA

Introducció a «Your phone is a cop» (claus d'interpretació) «Corregir les virtualitats del comportament» és, segons Michel Foucault, el principi del juridisme modern. Aquest programa s’ha acomplert en el panòptic global d’internet. Ja fa temps que vam deixar de fer servir, en referència als fenòmens digitals, l’expressió realitat virtual, perquè a les xarxes l’adjectiu s’ha substantivat: tot i que els moviments internautes segueixen sent, en rigor, virtuals, percebem en aquesta aparença consolidada més rigor i veritat que en les nostres intervencions al món analògic, cada cop menys decisives. Això condueix a una mena de vigilància preventiva i anticipatòria, on s’ha realitzat la faula de Philip K. Dick «L’informe de la minoria». Policia dels delictes futurs, detectiu de l’avenir, l’internauta capta els pecats de pensament –perquè pensar en veu alta és el principi comunicatiu de la sociabilitat digital– i els denuncia abans que es converteixin en pecat d’obra…, si és que no s’ha produït ja el solapament definitiu entre les dues modalitats de falta: qui pensa, delinqueix.

Cinema: Neil Jordan, L’estranya que hi ha en tu (2007). És la pel·lícula que ressuscita un dels subgèneres més problemàtics del noir: el del justicier urbà. L’homenatge retro als films vigilantistes dels anys vuitanta («Si la policia no ens defensa, què hi podem fer?») es combina amb criteris de gènere (els imaginaris de la feminitat empoderada) i de sensologia (la vindicació del desig de la venjança com a sentiment moral). En el personatge interpretat per Jodie Foster, que empaita els assassins del seu marit, les polítiques parapolicials de llei i ordre generades durant l’època Reagan es reactiven en relació amb la veta més proactiva i armada dels corrents feministes.

Tradicionalment, la teoria crítica ha descrit el dispositiu de vigilància com una relació asimètrica entre personatges conceptuals. D’una banda, figures espectrals anomenades «el Sistema», «la Tecnologia» o «el Poder». De l’altra, la ciutadania, suposadament desitjosa d’intimitat i víctima innocent de l’observació indexal i indiscreta de les càmeres i els algoritmes.

Però aquest plantejament s’ha anat invertint a mesura que la universalització dels mitjans i metamitjans Do-It-Yourself ha anat reconfigurant el ciutadà com a guardià i delator. Peeping Tom amb llicència per denunciar, les seves filmacions, gravacions i imatges, fins i tot les més casuals, tenen l’estatus potencial de proves del delicte i judicis in nuce. L’ús de la càmera de l’smartphone amb finalitats costumistes és només el primer pas d’un esdevenir-denúncia de la imatge.

Mèdia: Julian Assange, Wikileaks (2007).

Convertir-se en un mitjà de comunicació unipersonal és una de les utopies polítiques que van fundar internet. La plètora de metamitjans de la xarxa es pot llegir com una desconstrucció del format clàssic de diari, per la qual cadascuna de les atribucions dels periodistes és redistribuïda en un metamitjà particular. La columna d’opinió es trasllada a Facebook; el reporterisme fotogràfic, a Instagram i Snapchat; Twitter és el guirigall d’un consell de redacció en horari de tancament, i el telèfon mòbil, el despatx de direcció. Durant els primers temps de la xarxa, inspirats per un ànim tecnoanarquista, l’usuari, com a reporter aficionat, ofereix contrainformació i crítica institucional. Però aquesta funció canvia radicalment quan entra en escena Wikileaks. Més

que un metamitjà, la web creada per Assange és un senyal que orienta el funcionament de tots els altres.

Amb ell el periodisme de filtratge perd definitivament la batalla davant de les pràctiques de filtració.

Aquest fenomen coincideix amb el nou estatus de la postfotografia, en la qual el moment decisiu ja no és l’escena captada per l’observador amatent, sinó l’instant en què la imatge es fa pública. Així és com el paradigma de la representació és substituït per un altre: el de la filtració.

Fes-te tu mateix, en connivència amb tots els altres ciutadans –en complicitat amb els denunciants–, les teves pròpies normes, la teva censura original, les més creatives batudes, enxampades i detencions.

Tothom vol ser Zapruder. Tot déu és de la bòfia. Una pulsió normativista, que ja no emana dels poders fàctics sinó del carrer, recorre totes les vivències quotidianes, analitzant la consuetud com a activitat sospitosa; perseguint la incorrecció verbal; exposant, per mitjà dels gifs, una sobrelectura del llenguatge corporal. Totes les formes de relació personal –tots els vincles– es conceben com a disfuncionals per defecte. La vigilància recíproca va configurant un règim estètic on l’ull divinal dels sistemes de videocontrol és actualitzat en la mirada humana, massa humana.

Nokia i Samsung: marques d’armament.

Arquitectura: Frederic Amat & Isern Associats, Mur d’ulls (intervenció a la façana de l’Ohla Hotel, 2011). L’ambivalència cognitiva que caracteritza l’arquitectura hotelera –locus amoenus i torre d’observació, espai de privacitat i d’exposició– es fa palesa, en els temps de la videovigilància assumida, en aquest dispositiu que, format per un miler d’escultures de ceràmica amb forma ocular, desplegades al llarg de tota la construcció –també a la piscina exterior situada a la terrassa–, transformen els hostes en una comunitat promíscua de voyeurs i presoners de cinc estrelles.

de l’autoretrat. Alhora, han contribuït al descrèdit de la veritat de la sexualitat. El nu és el nou vestit, i les veritats ocultes, els bruts secrets freudians, cal cercarlos en altres expressions del potencial carnal. L’ull que mira imatges incitants ja no és majoritàriament la mirada objectualitzadora i xovinista masculina que va descriure Laura Mulvey. Els prosumidors d’imatges, armats fins a les dents amb els seus arsenals de mòbils i metamitjans, miren, de tant en tant, com un voyeur, però sobretot observen com un membre de tribunal popular, com un poli d’incògnit, com un reporter de premsa groga, més interessat, avui dia, en els desfalcs i les malifetes relacionals que en els espasmes i els orgasmes.

Disseny: L’ostàlgia de la Stasi. La revisitació historicoestètica de l’imaginari soviètic, denominada per Iván de la Nuez ostàlgia, la podem entendre també com una estranya forma de melancolia: el record d’un temps perdut en què el control sobre la població s’exercia, de manera obligatòria, per mitjà d’aparells lo-tech, gravadores de casset i telèfons punxats.

Aquest dispositiu tècnic, que un dia va ser la imatge més punyent del totalitarisme criptocomunista, avui dia, en l’època en què la delació institucionalitzada és voluntària i hi-tech, apareix, més aviat, com un antecedent, primitiu, simplicíssim i ingenu, de la condició contemporània: la iStasi.

Assaig publicat a l’opuscle de l’exposició «Your phone is a cop» com a fonament teòric del projecte, i realitzat prèviament a la materialització de l’obra al Centre d’Art Contemporani de Barcelona - Fabra i Coats.

De tots els pecats virtuals, els que generen més interès –més encara que el bandolerisme organitzat a la Deep Web– són aquells que insinuen, prefiguren o donen a entendre les capacitats d’un cos. Definida com a potencial carnal o capital eròtic, aquesta possibilitat, latent en l’anatomia, és objecte d’escrutini, no pel que fa sinó pel que es mostra capaç de fer. El mode de vigilància és el d’una adulta suspicaç mirant el procés de creixement d’una adolescent.

107

Música: Psychic Ills, «FBI» (One Track Mind, Sacred Bones, 2013). «I did what I could, / you know I tried, / but I was working for the FBI / I did what I could, / you tried to stay, / but I was working for the CIA.» És la cançó d’amor impossible en els temps del vigilantisme. El problema afectiu de l’agent secret, que té una feina incompatible amb una relació de parella estable, es presenta, en to melancònic i amb predomini del baix, com el problema del tothom: del ciutadà que, espieta, amatent a les pistes, secrets i conspiracions d’altri, ja no és capaç de concentrar-se en el vincle que hauria d’estructurar la seva vida.

Però també la pornografia canvia el seu estatus. Qui s’hi voldria deixar la vista, mirant vídeos de coits previsibles, de rutinàries fel·lacions…, quan pot veure i gravar veritables delictes, el culpable enxampat in fraganti? La fallida de la indústria del porno, la deriva amateur del gènere i la seva feminització han anat recodificant la imatge eròtica com una modalitat més

127

ENGLISH

Presentation One of the most important tasks of the Creation Area of the Ministry of Culture of the Government of Catalonia is to support Catalan artists in realising their creations and in ensuring that they reach the general public. In the case of works of excellence, the task is even more intensive and also encompasses showcasing and supporting the internationalisation of the artist. This work is carried out in close coordination with the Institut Ramon Llull.

Isaki Lacuesta falls into this category of excellence. The filmmaker won the National Film Award of the Government of Catalonia in 2012 and was the subject of a retrospective at the Film Archive of Catalonia in January of this year. Furthermore, the Ministry of Culture had the pleasure of commissioning him to produce video creations to represent Catalan culture at the 2007 Frankfurt Book Fair and for the Catalan Pavilion of the 2016 Venice Architecture Biennale.

The two video installations unveiled in Paris have been incorporated in this year’s “Echo Images” exhibition held at Bòlit, Centre d'Art Contemporani. Girona, from 25 January to 28 April, and then at Arts Santa Mònica, from 23 May to 15 September. This extraordinary exhibition coproduced by the two centres has culminated in the joint publication of this catalogue.

128. ECHO IMAGES. ISAKI LACUESTA

Importantly, the exhibition in Catalonia has successively incorporated two works created in 2019: “The Third Side of the Moon”, which the artist has created in collaboration with Girona-born sculptor Pep Admetlla, as part of the Girona exhibition, and the video creation “The Accused (A Case Down South)”, which completes the exhibition at Arts Santa Mònica in Barcelona. These are two significant works in the artist’s career and in terms of contemporary creation in Catalonia, having been produced specifically for the exhibition at Arts Santa Mònica and at Bòlit, Centre d'Art Contemporani. Girona.

The aforementioned collaboration of Arts Santa Mònica (Barcelona) and Bòlit (Girona) with the Centre Pompidou, along with the close ties between the two Catalan art centres, are excellent examples of the results that can be obtained from effective collaboration and coproduction agreements between cultural facilities, which as this particular case shows can also achieve significant international impact. Indeed, this type of collaboration between art centres is a habitual practice of the centres (including Bòlit) that form part of the Network of Contemporary Visual Arts Centres of Catalonia, coordinated by the Ministry of Culture. Another successful example of collaboration between different cultural agents in the production of projects is the annual Video Creation Award granted jointly by the Network of Contemporary Visual Arts Centres of Catalonia, Arts Santa Mònica and the Loop Festival. This initiative is especially worth highlighting given that the visual artist selected for this year’s award is none other than Isaki Lacuesta, who has produced a new work especially for the occasion, entitled “I am the Banned” and included in this catalogue.

After being unveiled at the Loop Festival in Barcelona it will subsequently be shown across Catalonia through the Network of Contemporary Visual Arts Centres. Àngels Ponsa i Roca Director General for Cultural Cooperation Ministry of Culture of the Government of Catalonia

Girona City Council has several policies in place for the support of creators, ranging from its Kreas grants to the programming of cultural facilities. The council’s continuous action in this respect constitutes a breeding ground for the initiatives of creators in the city. This task occasionally shines especially brightly, even crossing boundaries. Girona City Council has been fully committed to Isaki Lacuesta’s exhibition project at the Centre Pompidou in Paris from day one. We have collaborated to make Isaki Lacuesta’s exhibition a success, as well as contributing to producing the book on his film career, published in Paris on the occasion of the exhibition.

We have done so with the declared intention of bringing the exhibition to Bòlit, Centre d’Art Contemporani.

Girona, together with a complementary work created specifically for the occasion at the Chapel of Sant Nicolau. As such, the Girona-born film director and artist has established a frank and fruitful relationship with his home city at a high point in his career, for which I am grateful to him.

Secondly, I would like to underline that this exhibition is an indication of the high level of quality of the work carried out by Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona, a facility which is celebrating its tenth anniversary this year and which has stood out for its two-fold task of supporting Girona-based artists and internationalising their projects. Bòlit has made its three exhibition venues available to Isaki Lacuesta, as well as curating the exhibition in Catalonia and facilitating the production of a first-rate catalogue.

However, none of the above would have been possible without a significant degree of institutional collaboration. Bòlit has enjoyed the continued support of the Ministry of Culture of the Government of Catalonia from its very beginnings. The ministry has been fully committed to Isaki Lacuesta exhibition project and catalogue, co-producing together with the city council all the aforementioned activities related to the Girona-born film maker, in collaboration with Institut Ramon Llull.

The collaboration between the Ministry of Culture and Girona City Council through their respective centres, Arts Santa Mònica and Bòlit, holding the exhibition first in Girona and then in Barcelona, has been exemplary.

I believe that the facilities given to the artists have enabled the production of an extraordinary exhibition boasting excellent works, which is why the catalogue you are now holding is essential. In respect of the work produced specifically for Girona by Isaki Lacuesta in collaboration with the sculptor Pep Admetlla, I would like to highlight that this meeting of creative minds at the Chapel of Sant Nicolau, a magical venue, has led to an explosion of “Girona genius” with the creation of The Third Side of the Moon. This exceptional work of art, thanks to an agreement between the artists and the institutions, will become part of the museum heritage of Catalonia and Girona, at the end of the exhibition.

Its permanent home will be the future Museum of Modern and Contemporary Art. The creation of this facility is another landmark project that we share with the Government of Catalonia.

Marta Madrenas i Mir, Mayor of Girona

Echoes of the “Echo Images” exhibition Carme Sais

In 2017 the Centre Pompidou in Paris invited Isaki Lacuesta to present a retrospective of his work alongside that of his fellow filmmaker Naomi Kawase.

The retrospective at the Centre Pompidou was curated by Judith Revault d’Allonnes and Sylvie Pras and was supported by Girona City Council, through Bòlit, by the Ministry of Culture of the Government of Catalonia and by the Ramon Llull Institute.

Right from the start, the plan was to show the installations produced for the Paris exhibition at Bòlit in Girona and at Arts Santa Mònica in Barcelona.

In addition to this, Isaki Lacuesta was invited to complete the exhibition with newly created works.

The intention was to showcase the artist Isaki Lacuesta on his home soil while putting the spotlight on his dimension as a global visual artist.

Works that echo each other, «in crescendo» As such, “Echo Images” is an exhibition that has been adapted in crescendo, since it has consisted of two, three and four works in its successive (and increasingly complete) presentations in Paris, Girona and Barcelona: Echo Images and Double Films presented in Paris in November 2018; The Third Side of the Moon (co-authored with Pep Admetlla), inaugurated in Girona in January 2019; and The Accused (A Case Down South), set to open in Barcelona in May 2019. The exhibition has been rounded off with the video-poem Lunaby (2015) by Isaki Lacuesta and a series of photographs during the shooting of Between Two Waters taken by Jorge Fuembuena, blown up or combined in collage format, chosen especially for the exhibition by the photographer in collaboration with Isaki Lacuesta.

Double Films Double Films is an installation comprising nine split screens, each of which simultaneously shows two videos in parallel. Isaki Lacuesta has selected and shortened 18 of his films, grouping them in pairs with the goal of enabling viewers to discover the essence of each work. With each pair the filmmaker aims to show two different filmic approaches to issues that have repeatedly cropped up in his career, or to set two pieces against each other in order for them to be read differently from how they might be interpreted individually, giving them new meaning. The result is a polyhedral work that engages and empathises with the viewer, transmitting emotions and thoughts.

As visitors to the exhibition walk through a concentrated retrospective of Isaki Lacuesta’s film work, they are impacted by a considerable number of images, stories and concepts through which they grasp the meaning of the Girona-born filmmaker’s work. For Lacuesta, keen to reach the largest possible

number of people with his work, this formula is an alternative way to connect with the audience. The way the work has been put together highlights certain traits that the viewer accumulates as a substrate over the course of the viewing: Lacuesta’s fascination with contemporary culture, his predilection for working with first-rate artists from different fields, his interest in historical, political and artistic issues, and his embracing of a wide variety of genres (narrative, documentary and essay forms based on geopolitical/ scientific research or field work).

The viewer also realises that while Isaki Lacuesta initially focused more on creating the plots of his stories, over time he has felt more drawn towards producing character portraits, coaxing stories and emotions out of characters. Another aspect that comes across, screen by screen, is his eye for poetic detail, for magical moments and for unique coincidences, along with his spiky irony and his critical gaze on reality.

Echo Images Echo Images is Isaki Lacuesta’s response to the question posed to him by the Centre Pompidou: “Où en êtes-vous, Isaki Lacuesta?” (“Where are you, Isaki Lacuesta?”). It is a video installation composed of eight screens, arranged in the form of a U-shaped frieze, which interact with each other simultaneously or in various combinations. The succession of images is connected to the narration and reflection provided by the voiceover, sounds and music. The images are a series of themed stills that acquire a sensation of movement thanks to the rhythm of each sequence, reinforced by the presence or absence of the soundtrack. The projected images show people and places that Isaki Lacuesta has seen and filmed in various parts of the world, as well as evoking others that he has never seen or filmed. Lacuesta feels that these images have the capacity to generate and transmit thoughts and emotions to the viewer, as if film (in this case the video) was a medium that facilitates communication.

In fact, with this installation Isaki Lacuesta delves deeper into the capacity of “reality” to split into different strands through the medium of film, into what has been filmed, what has been experienced and what has been imagined. His answer can be summed up as: “I’m here and there at the same time,” alluding to the gift of ubiquity afforded by film.

The Third Side of the Moon The Third Side of the Moon is a large-format work cocreated by Isaki Lacuesta and sculptor Pep Admetlla for a specific venue, namely Girona’s Chapel of Sant Nicolau, and subsequently adapted for the Arts Santa Mònica venue.

In this work, Isaki Lacuesta and Pep Admetlla have aimed to represent what they imagine the third side of the moon might look like, the side that we can never see from the Earth. The work is also inspired by our relationship with the “sacred”, in line with the theories of the historian of religion Mircea Eliade (1907-1986), who in his book “The Sacred and the Profane”1 describes how humans left behind the concept of the “sacred” over time thanks to rationality, despite the fact that this concept would enable a deeper understanding of human nature.

The exhibition includes materials of the creative process, such as scale models, drawings and sketches of the sculptures projected by Pep Admetlla.

In the sketchbooks, with the help of an ultraviolet torch, one can make out symbols drawn by Isaki Lacuesta using phosphorescent ink as if they were occult symbolism. In this intervention the artist is seeking to interact with the viewer and heighten the atmosphere of mystery in a game of discovery of hidden realities and meanings.

In short, the work is a dialogue between disciplines: between film and art, between the visual arts, music and philosophy. It is the result of a meeting of minds between two creators who encourage each other to go further, deeper and higher in order to create an evocative world dominated by the senses. In other words, it is a meeting point between the visual creation of Isaki Lacuesta, the walk-in sculptures of Pep Admetlla and the music of Refree and El Niño de Elche.

The Accused (A Case Down South) This four-screen installation envelopes the viewer in such a way that it is impossible for them to see all four images at the same time. The work represents the aspects of the social, cultural and political reality of Andalusia that have most strongly attracted the attention of Isaki Lacuesta over the course of the many film shoots he has completed in that part of the world. Taking the story of some murders committed in Rocío (Huelva), the work offers a situationist portrait featuring four Andalusian “icons”: the bar,

129

In the darkness of the venue, two large-format walkin architectural sculptures are enveloped in smoke.

The walls, which appear to be made of cement or heavy metal, feature slits and holes that make it possible to see in and out, as well as allowing light to creep in. The two pieces form a visual and conceptual whole. These forms remind Isaki Lacuesta of the bunker that François Augiéras painted and buried in the desert, according to the story he told in

the film “Double Steps” (2011). One sculpture is tunnel-shaped, while the other is a tall, hexagonal tower in which light, smoke and one’s gaze are raised to a non-existent sky, towards a darkness that shrouds the setting in mystery. From several points inside the works, images are projected onto smokescreens. Inside the tunnel the anamorphic image of a skull is projected, inspired by the one in German Renaissance painter Hans Holbein’s “The Ambassadors” (1533), a Vanitas reminding us of the inevitability of death. Meanwhile, inside the tower a sequence of increasingly abstract images are projected onto a smokescreen, in synchrony with the deep, rhythmic music, composed by Raül Refree and performed by flamenco singer El Niño de Elche. First of all a circle is drawn on the ground that gradually grows bigger, opening up and generating other geometric forms. We are then encircled by light, with the sensation of being raised up and suspended. The final cry that ends the singing reconnects us with the Earth and reality. As we look out through the two openings at the back of the tunnel, we see the skull that appears to be observing us.

the hunt, the Church and the Guardia Civil. In this work Isaki Lacuesta trains his critical eye on ancient traditions and on a certain atmosphere of revival of the far right.

Beyond film, the visual arts, a space of freedom One of the goals of the “Echo Images” exhibition is to put the spotlight on Isaki Lacuesta the visual artist.

Meanwhile, with the exhibition catalogue our aim is not simply to compile the works and texts of the exhibition but rather to go further and make the most of this opportunity in order to document and describe the entire body of visual and multidisciplinary work carried out by Isaki Lacuesta over the course of his career. Nevertheless, we have focused in greater detail on the artist’s most recent works, which have made up the successive exhibitions at the Centre Pompidou, Bòlit and Arts Santa Mònica as part of the “Echo Images” project, along with the simultaneous exhibition held at Contemporary Art Centre of Barcelona - Fabra i Coats venue, entitled “Your Phone is a Cop”. Last of all, we have also included in the catalogue I am the Banned the work that Isaki Lacuesta will produce this year thanks to the Video Creation Award of the Network of Contemporary Art Centres of Catalonia, Arts Santa Mònica, the Ministry of Culture of the Government of Catalonia and LOOP Barcelona.

130. ECHO IMAGES. ISAKI LACUESTA

The catalogue shows us how visual and multidisciplinary arts offer Isaki Lacuesta a way to investigate other forms of expression and storytelling, other ways to expand and release his mould-breaking creative capacity. The works he has produced in this field break free from the intrinsic rationality of film, instead entering a dimension that may be varyingly described as more open, abstract or conceptual. Generally speaking, given that many of the works are walk-in pieces, as well as interactive ones in the case of the more recent projects, we can also say that these are works that reach out to their audience by generating responses, whether emotional or physical. Over the years he has produced commissions and other works for exhibitions in contemporary art museums and venues. These projects have been highly varied, in keeping with the forms of representation of the Western contemporary arts promoted and exhibited by these cultural platforms.

His first work in a non-cinematographic format was Mystery Film (2003), curated by Joan Fontcuberta, which comprised a filmic collage presented in a light box. Since 2007 he has created several large works in a wide variety of formats, mainly using multiple screens. Traços/Traces (2007), The Altarpiece of the Divinations (2010) and The Invisible Walls (2015) are video installations involving four simultaneous video projections that invite the viewer to move around; The Translucent Bodies (2008) is an installation comprising 16 monitors in the form of a tower; Blue Light (2008) and Wet Light (2010) are projections of slides onto glass window installations; Places That Do Not Exist: Google Earth 1.0 (2009) is an installation for seven monitors and a double-screen projection; Lying in State (2012) is an installation for seven translucent vertical screens; Force of Gravity (2010-2012) is the video projection of a 16-mm film; Wall/Walls (2015) is an installation for 14 projectors on waxed paper; and

RCR. Dream and Nature (2018) is a double projection on two circles of glass.

It should be pointed out that, as occurs in the filmography of Isaki Lacuesta, some of his visual works, dating from between 2003 and 2010, were created in collaboration with his life and work companion Isa Campo, namely Mystery Film, Blue Light, Places That Do Not Exist: Google Earth 1.0, Wet Light and The Altarpiece of the Divinations. Clearly, Isaki Lacuesta’s gaze here is the same as the one we find in his film work: critical and inspired, sometimes poetic, occasionally ironic. However, in this discipline he is not constrained by the linear nature of filmmaking but rather he has the freedom to propose a more open and elastic point of view.

Special mention must be made of the performing arts works and other creations (some the result of commissions) produced by Isaki Lacuesta since 2010, in which a reflection on the gaze and the world of images is ever present. In these pieces, a culturally spirited and creatively disinhibited Isaki Lacuesta has interacted with other artistic disciplines such as dance (Lying in State, 2012; Tranç, co-authored with Cesc Gelabert, 2012), performance (Things That May Have Happened to Picasso, 2010); I tiamaro ci parliano, 2016), curatorship (Look twice [the false collections of the emir], 2016) and performing arts (Mysterious Light, 2012).

Isaki Lacuesta’s relationship with music is another important aspect of his work, featuring often and prominently in many of his creations. Just before the inauguration of his retrospective at the Centre Pompidou, Lacuesta’s theatre show Record!!! [The Goddess of Trap will kill the … industry] opened at the Espai Brossa venue in Barcelona as part of the Loop Festival. Lacuesta himself performed in the work as a narrator, actor and musician. Meanwhile, the “Echo Images” exhibition in Girona coincided with the showing of the work “Your Phone is a Cop” (coauthored with Raül Refree, 2018-2019) at the Fabra i Coats Art Centre in Barcelona. This interactive work allows the audience to take part and create something on the basis of Refree’s music and Lacuesta’s images. Both examples highlight Lacuesta’s innovation in terms of cultural formats and his openness as an artist to carrying out new creative experiences.

The video installations, performing arts creations, multidisciplinary works and other projects by Isaki Lacuesta highlight his creative capacity and the importance of his work in the field of visual arts, understood in a broad sense. Over the course of his 20-year career, his work has been characterised by his hybridisation of disciplines and by his experimentation with formats and the methodology of collaborative work with other creators and thinkers. Isaki Lacuesta is not only capable of producing surprising works in terms of their wealth of viewpoints, voices and combinations, but also of innovating in respect of cultural formats, generating open projects capable of attracting the interest of (and sometimes interacting with) a wide variety of audiences, while maintaining the depth and interest of a body of work that is both prolific and exceptional.

1

Mircea Eliade: “The Sacred and the Profane” (1957), ed. Austral, 2018, Barcelona.

Ho organitzen:

Hi col¡laboren:

Amb el suport de:

Col¡laboren:

Ho patrocinen: