Guia
El Conjunt monumental de Sant Pere de Rodes Text Cristina Masanés Fotografies Jordi Puig
103
Sant Pere de Rodes
Santa Creu de Rodes
Sant Salvador de Verdera
Edita
Pàg. 41, 42-43, 126-2 © Museu Frederic Marès. Foto: Guillem F-H. Pàg. 59, 124 © Bisbat de Girona. Tots els drets reservats. Pàg. 69 © CRBMC Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Foto: Carles Aymerich, 2010. Pàg. 97 © Museu Nacional d’Art de Catalunya. Pàg. 125-1 © Museu de l’Empordà. Foto: Jordi Puig, 2019. Pàg. 125-2 © Museu del Castell de Peralada. Foto: Jordi Puig, 2019. Pàg. 127-2 © RMN-Grand Palais (Musée de Cluny - Musée national du Moyen Âge) / Michel Urtado.
Agraïments,
Agència Catalana del Patrimoni Cultural. Departament de Cultura Triangle Postals Direcció editorial
Ricard Pla Edició
Marina Miquel Jordi Puig Text
© Cristina Masanés Assessorament científic
Núria Alvarez Immaculada Lorés Sònia Masmartí Montserrat Mataró Imma Ollich Anna Maria Puig Documentació
Maria Cacheda Fotografies
© Jordi Puig Pàg. 8, 127-1 © Museu d’Història de Catalunya. Pàg. 9, 31, 35, 79, 109, 122, 123 © Bibliothèque nationale de France, París. Pàg. 20, 21 © Canyelles, Josep M. Àlbum Rubaudonadeu. Biblioteca Fages de Climent, Figueres.
103
Disseny gràfic
Joan Barjau Maquetació
Vador Minobis Correcció lingüistica
Teresa Puig Impressió
Gráficas Congraf 4-2019 Dipòsit legal: Me 219-2019 ISBN 978-84-8478-864-5 Imprès a Barcelona
Biblioteca Fages de Climent, Figueres Bibliothèque nationale de France, París Bisbat de Girona Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, Valldoreix Musée de Cluny - Musée national du Moyen Àge, París Museu d’Història de Catalunya, Barcelona Museu de l’Empordà, Figueres Museu del Castell de Peralada Museu Frederic Marès, Barcelona Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona Anna Alcayde, Jaume Barrachina, Magda de Mas, Assumpta Esquís, Mireia Jiménez, Cristina Jutge, Immaculada Lorés, Montserrat Mataró, Josep M. Montaner, Antoni Monturiol, Imma Ollich, Clara Poch, Anna Maria Puig i Nati Vilanova. Aquest llibre no podrà ser reproduït totalment ni parcialment per cap mena de procediment, inclosos la repografia i el tractament informàtic, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright.
Triangle Postals, SL Sant Lluís, Menorca Tel. +34 971 15 04 51 www.triangle.cat
Índex
Oratores, bellatores i laboratores Sant Pere de Rodes ens dona la benvinguda. . . . . . . . . . . . . . . . . . 6 Història . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Sota el castell de Verdera i sobre el mar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Abans del monestir. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 Una abadia independent. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14 A recer dels comtes d’Empúries: el monestir creix . . . . . . . . . . . 16 La difícil modernitat. Pirateria i conflictes bèl·lics. . . . . . . . . . . . . 18 La comunitat se’n va: l’espoli. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 Recuperació i salvaguarda. La mirada del segle xx . . . . . . . . . . . 23 El Monestir. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 Visió de conjunt. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 Pelegrinatge. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30 L’accés i la plaça d’entrada. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 El celler . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34 L’església. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 L’atri o galilea i la portalada. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 Les naus. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 Capitells i escultura. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50 Capçalera, deambulatori i cripta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56 L’absis i el transsepte. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63 Els claustres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64 Claustre inferior i pintures murals. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66 Claustre superior. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71 Les dependències al voltant del claustre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78 El campanar i la torre de defensa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83 El sobreclaustre i les dependències superiors. . . . . . . . . . . . . . . . . 88 Els horts. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94 Els edificis exteriors i la font dels Monjos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95 Santa Creu de Rodes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 La torre del campanar i l’església . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102 La vida al servei del monestir. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106 Sant Salvador de Verdera. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 El castell de Verdera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 L’església de Sant Salvador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 118 Sant Pere de Rodes més enllà de Sant Pere de Rodes. . . . . 122 Ruta del conjunt monumental . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128
Sant Pere de Rodes
Oratores, bellatores i laboratores Sant Pere de Rodes ens dona la benvinguda
6
Benvinguda Un dels millors conjunts patrimonials del romànic està situat allà on els Pirineus arriben al mar. En un entorn natural extraordinari —les seves vistes al Mediterrani difícilment s’obliden—, el conjunt monumental de la serra de Rodes abasta l’abadia de Sant Pere de Rodes, el castell de Sant Salvador de Verdera i el poble de Santa Creu. Oratores, bellatores i laboratores, els tres ordres que articulaven la societat feudal, han deixat la seva empremta d’una manera excepcional. El clergat pregava, els guerrers lliuraven batalles i les famílies treballadores produïen. La visita al conjunt monumental suposa un viatge, en viu, a l’imaginari social medieval. Des del castell, la mirada abasta l’abadia i el poble. Des del poblat, s’observa el monestir. I des d’aquest, el castell.
7
Sant Pere de Rodes el mateix nivell del terreny que l’església i que coneixem com a claustre primitiu. Hi havia també un refetor i probablement altres dependències disperses enmig d’una gran zona d’enterraments. S’accedia al conjunt per una porta situada a la paret del cantó dret de la galilea, l’actual edifici d’entrada al temple. La porta donava a un passadís excavat a la roca que passava per sota l’actual campanar i arribava al claustre —aquest primer accés al conjunt avui es pot veure sota un vidre situat al peu del campanar i s’hi pot accedir des de l’escala que porta al segon claustre. Amb els anys i les noves construccions, aquest accés va quedar en desús. Al voltant de l’any 1100, es va fer una nova aposta constructiva que va modificar totalment l’accés a l’església i la fisonomia del conjunt: es va adossar un edifici cobert, la galilea, davant la façana de l’església. En un moment en què el pelegrinatge anava en augment, el nou edifici feia més monumental el conjunt i ordenava l’accés a les naus. Però l’activitat constructiva va seguir. Al segle xii, es va remodelar la capçalera de l’església, on es va fer una girola o deambulatori i es va encarregar una gran portalada d’accés al temple, dins la galilea, que va passar a ser una de les joies del conjunt. La darrera gran aposta constructiva del segle xii va ser un nou claustre, més gran i més elevat que l’anterior, i amb capitells esculpits. Un nou claustre que va obligar a moure més peces en l’encaix arquitectònic del conjunt, sobretot al cantó de muntanya. Es va haver de refer la nau del refectori i es va edificar una nova façana amb un campanar a tocar de l’església. Ja al segle xiv, es va alçar una torre de defensa al cantó de muntanya i diferents torres defensives al voltant de l’abadia, que no s’han conservat però que han deixat indicis, sobretot a l’edifici d’accés al conjunt monumental. Tanmateix, el nucli monàstic que avui coneixem havia quedat enllestit al segle xii: Sant Pere de Rodes ja mostrava la identitat arquitectònica que, tot i les modificacions posteriors i l’espoli que va patir, ha arribat fins avui.
28
Filades d’opus spicatum
El monestir
10 -13
3 -7
d
i
1 Celler 2 Església
9 Claustre superior 10 Sala capitular
3 Atri o galilea
11 Refetor
4 Nau
12 Porteria
5 Capçalera
13 Rebost
6 Girola o deambulatori
14 Plaça
7 Cripta
15 Sobreclaustre
8 Claustre inferior
16 Torre de defensa
17 Campanar 18 Deambulatori superior 19 Torre i capella de Sant Miquel 20 Hospital de peregrins 21 Sagristies 22 Palau de l’Abat 23 Horts 29
Cabestany, el Mestre Treballava la pedra de manera obliqua i no frontal, com es feia en aquell moment. Esculpia caps angulosos, ulls grans i ametllats, mans desproporcionades i uns plecs de les vestidures diferents de tots. Fos qui fos l’autor de la portalada de Sant Pere de Rodes —i d’uns trenta conjunts que se li han atribuït— es va saltar totes les regles de l’època. L’única peça que se li ha pogut atribuir amb certesa documental és el timpà de l’església de Cabestany, a la Catalunya nord. D’aquí que, una de les figures més misterioses de l’art romànic, se’l conegui com el Mestre de Cabestany. Sembla que va viure a la segona meitat del segle xii en algun punt del sud del Llenguadoc-Rosselló o de les comarques de Girona, que és on ha deixat més obra. Tanmateix, el més probable és que no correspongui a una sola autoria, sinó a un taller on treballaven diferents persones. Emmirallant-se en l’escultura romana i recuperant la tècnica del trepà, van aconseguir un expressionisme avant la lettre. La portalada de Sant Pere de Rodes va ser el seu treball més destacat.
p
Fragment del relleu L’aparició de Jesús als seus deixebles al mar, segle xii. Mestre de Cabestany. Museu Frederic Marès, Barcelona
s
Timpà de l’església de Santa Maria de Cabestany, segle xii
40
El monestir
Les naus
f
Nau central des d’una de les naus laterals
s
Vista de la volta de la nau central
La construcció de l’església és del segle xi. Allà on avui hi ha l’absis o la capçalera hi havia hagut una petita església anterior, la primera, de la qual no se’n té gaire informació. Per a la nova construcció, primer va caldre anivellar el terreny: al sud, al costat de muntanya, es va haver de rebaixar la roca, en algun punt fins a dos metres; i al nord, al cantó de mar, es va reomplir, a vegades fins a quatre metres. Encara avui, el terra de la nau mostra un cert desnivell. Tot i que l’arquitectura de l’església ens parla de diferents moments constructius, la primera consagració de què hi ha constància és de 1022, amb l’abat Pere. A la cerimònia de consagració, amb autoritats com l’abat i bisbe Oliba i l’arquebisbe de Narbona, Guifré, sembla que només hi havia acabada la capçalera. Les naus, una de central amb volta de canó i dues de laterals estretes com un corredor i cobertes amb una volta de quart de cercle, no es van fer fins a mitjan segle xi. Les solucions arquitectòniques que es van requerir per resoldre la nau central, l’espai més emblemàtic del monestir, aviat la van convertir en un dels edificis destacats del romànic. La solució més original i que identifica l’església es va articular per aguantar el pes d’una volta de canó molt ampla. Aquest tipus de volta, pròpia dels edificis romànics, té una gran solidesa i resistència però alhora, també té un pes excepcional. En aquest cas, es va decidir sustentar la nau amb un sistema de doble
45
Sant Pere de Rodes
52
El monestir
53
Sant Pere de Rodes
Claustre inferior i pintures murals D’una gran sobrietat, el primer claustre de Sant Pere de Rodes és un dels més antics de la península Ibèrica. Es va edificar a la segona meitat del segle xi, després de l’església. Va caldre anivellar el terreny —rebaixar roca en una part i reomplir-ne una altra—, destruir algunes petites estructures que hi havia i una part de necròpolis. No va durar gaire, al cap d’uns cent anys ja havia quedat petit i se’n va fer un de nou.
66
El monestir
Galeries del claustre inferior, segle xi
S’han conservat tres de les quatre galeries, amb obertures al pati suportades per grossos pilars. La galeria de llevant és una mica més llarga, ja que, arriba fins a tocar l’absis central de l’església. Al peu de l’absis, s’ha conservat una tomba que imita els sepulcres romans i que apunta algun personatge destacat. Només així s’explica la seva curiosa situació: adossada a la paret d’un absis. De la resta de galeries, la de ponent no s’ha conservat. El terreny en aquesta part mostra un desnivell acusat, probablement s’hi accedia per alguns graons. Era un claustre auster i molt primitiu, sense escultures. Un dels elements més interessants són les pintures murals, tot i que només
67
Sant Pere de Rodes
Les dependències al voltant del claustre Al voltant del claustre, els monjos hi van anar situant els diferents espais de vida. A la galeria de llevant, hi havia la sala capitular, un lloc clau en la gestió del monestir: l’abat hi despatxava i els monjos s’hi reunien. A la planta superior hi havia el dormitori, una gran sala comunitària que no ha arribat fins avui. La proximitat amb l’església era bàsica per facilitar l’oració en hores nocturnes. A la galeria sud del claustre, al cantó de muntanya, hi havia el refetor, una nau allargada on la comunitat —sembla que hi vivien una vintena de monjos— feia els àpats en estricte silenci mentre escoltava la lectura de textos sagrats, com manava la regla de sant Benet.
Sala Capitular, segle xii
Refetor o menjador, segle xii 78
Ora et labora o els monjos negres
Bíblia de Sant Pere de Rodes, Bibliothèque nationale de France, París
Pregària, descans i treball físic. Vuit hores al dia per a cada activitat. La regla de sant Benet, escrita a mitjan segle vi per Benet de Núrsia, reglava el dia a dia de la comunitat. Introduïda pels carolingis, als monestirs dels comtats catalans va arribar ja al segle ix. Una regla senzilla que estructurava la comunitat benedictina sota la figura de l’abat o el pare espiritual i amb un ideal proper a la família. Els monjos es distribuïen les funcions. Hi havia el cellerer, el cambrer, l’obrer, l’almoiner, l’infermer, el sagristà, el porter i els pabordes, que gestionaven les rendes de territoris concrets. Durant segles, va constituir el model de vida monàstica a Occident. Els novicis que hi volien accedir feien vots de pobresa, obediència i castedat. Aprenien la lectura de textos sagrats i els treballs agrícoles i artesanals com la cura de l’hort o la il·lustració de manuscrits. El dia començava molt aviat, a mitjanit, amb les matines, seguides de l’ofici de prima i el cant dels laudes. L’hàbit, de color negre, va donar nom a l’ordre. Els de Sant Pere de Rodes van ser sempre monjos negres.
79
Sant Pere de Rodes
Galeria del sobreclaustre, que uneix la torre de defensa i el campanar 84
p
Interior del campanar
SANTA CREU DE RODES A més de ser nuclis de fe i de poder, els monestirs eren també llocs de vida. Al seu voltant, s’hi generava un moviment de persones que hi arribaven per un temps i d’altres que s’hi instal·laven per allotjar el pelegrinatge o per abastir la comunitat religiosa amb serveis diversos com l’ofici del ferro, de la fusta o del vestir. A Sant Pere de Rodes, la vida no se cenyia estrictament al conjunt monàstic i als seus edificis. Tothom qui hi arribava, ho feia passant pel poble de Santa Creu de Rodes, situat a uns 500 m del monestir. Monjos novicis, autoritats comtals i eclesiàstiques, persones en pelegrinatge, veïns i veïnes de la zona, i gent que comerciava creuaven el portal nord d’accés al poble, on arribaven tots els camins de la zona. Des del portal, s’accedia a la plaça central, davant de l’església, i des d’allà, sortint pel portal sud, el camí seguia fins a l’abadia. Si Al voltant del temple, a inicis bé les campanyes de restauració es van centrar primer en el monestir, en els darrers anys del segle xii es construïren —sobretot des de 2006— s’han abocat esforles cases del poble ços per recuperar l’antic poble de Santa Creu de Rodes. A cada nova campanya, s’ha anat fent evident el seu interès i pujança com a lloc de vida. Situat molt a prop d’un dels aparcaments on es deixen els vehicles per accedir a l’abadia —l’aparcament de Santa Creu—, un camí n’indica l’accés. És a tocar. El poble, situat en una esplanada estratègica que permet el control de la costa nord del cap de Creus, va créixer on hi havia hagut una torre de defensa. Més endavant, s’hi va construir una església i un cementiri. I més tard, el poble. En una butlla papal de l’any 974 on es confirmen les possessions dels monjos, ja s’esmenta l’església de Santa Creu. Si bé avui es coneix com a Santa Helena, el nom medieval del temple era Santa Creu. I és que en aquesta zona, l’advocació a la Santa Creu, vinculada a santa Helena, va tenir una gran importància. Segons la tradició, va ser Helena, mare de l’emperador romà Constantí I, qui va localitzar la creu on havia mort Jesús. Al voltant del temple, a començaments del segle xii es varen anar construint les cases del poble. Amb un moment de màxima esplendor en els segles xiii i xiv, va ser abandonat cap a finals del segle xv. Amb el temps, es va anar enrunant fins a quedar cobert per capes de terra i vegetació. L’església es va mantenir més temps. Convertida en una ermita de muntanya fins a finals del segle xix i venerada durant segles per les perEl poble de Santa sones que vivien al cap de Creus. A Santa Helena s’hi han celebrat aplecs Creu de Rodes festius i celebracions de culte cada tres de maig. És una icona estimada amb l’església de a la zona. Santa Helena 99
SANT SALVADOR DE VERDERA A tocar l’accés al monestir, surt un camí que s’enfila muntanya amunt. Després de 30 minuts de ruta ascendent que demana un cert ànim caminaire, el camí ens deixa al punt més elevat de la serra de Verdera i també del cap de Creus. Situat a 670 m d’altitud, la situació privilegiada li permet controlar terra i mar. Per terra, els passos dels Pirineus, la plana de l’Empordà i les muntanyes de ponent i migdia. I per mar, des del golf de Lleó fins a les illes Medes, amb tot el perfil del cap de Creus i la badia de Roses. Al paisatge marí i al terreny aspre del cap de Creus, cal sumar-hi les vistes aèries al monestir. L’esforç s’ho val. A més de les vistes, podem gaudir de les restes del castell de Verdera i de l’església de Sant Salvador, situades just a l’aresta de la serra i damunt d’una cinglera. Corresponen a dos moments constructius: l’església és del segle xi i el castell, del xiii.
El castell de Verdera La primera notícia del castrum Verdaria és de l’any 904, tot i que el seu origen és, de ben segur, molt anterior. La història d’aquesta fortificació està estretament lligada als comtes d’Empúries i a l’abadia de Sant Pere de Rodes. La situació estratègica el va convertir en una peça clau en la repartició de poder entre el monestir i la casa comtal. Tot i que el comte Gausfred va incloure el castell en la gran donació que va fer als monjos l’any 974, a començaments del segle xi, el seu fill i successor Hug d’Empúries se’n va apropiar. La intervenció del papa, amenaçant el comte amb l’excomunió, va retornar-lo a l’abat. Però la pugna no es va acabar. L’any 1283, el comte Ponç V d’Empúries, si bé va reconèixer que el propietari era la comunitat monàstica, va establir que ell podria fer-ne ús en cas de guerra. I així va ser. Feia uns mesos que el rei Pere el Gran de Catalunya i Aragó havia expulsat els francesos de l’illa de Sicília i se n’havia proclamat rei. Davant d’aquest fet, el papa Martí IV, d’origen francès, va excomunicar el rei Pere i el va desposseir dels seus regnes proclamant una croada contra Catalunya. Com que la guerra era inevitable, el comte d’Empúries va manar construir un nou castell al punt més alt de la serra de Verdera. Davant les queixes de l’abat per la usurpació del castell, el comte va pactar que el retornaria als monjos al cap de tres anys, un acord que no es va complir perquè el 1285 va ser ocupat pels soldats del rei de França, Felip l’Ardit. Al mes de juny, va ser assetjat fins a la rendició. Sis mesos després, les tropes del rei Pere d’Aragó van recuperar-lo i van expulsar els francesos. El comte d’Empúries va manar col·locar una 113
Sant Pere de Rodes
SANT PERE DE RODES MÉS ENLLÀ DE SANT PERE DE RODES Un llarg espoli va devastar els tresors artístics del monestir mentre aquest va restar abandonat, des de 1798 fins a començament del segle xx. Veïns i veïnes que aprofitaven les pedres, lladres incautes i persones experimentades es van anar emportant les peces de valor que eren susceptibles de ser arrencades: l’altar de marbre, les relíquies sagrades que es trobaven sota l’altar, els capitells del claustre i les peces esculpides de la portalada de l’església —sembla que l’any 1832 ja estava totalment desmuntada. La dispersió de peces és notable i encara avui es desconeix amb exactitud com era la portalada. Algunes peces s’han perdut. Altres han estat localitzades en col·leccions particulars. I d’altres, amb la distància dels anys, formen part de col·leccions d’art públiques del país. Tot i l’espoli, és just recordar que bona part de les obres perdudes han arribat fins avui perquè particulars n’han tingut cura. El «salvament» ha restat en mans de col·leccionistes destacats com el figuerenc Esteve Trayter, l’escultor empordanès Frederic Marès o la família del Castell de Peralada. Cada peça amaga una llarga història.
122
Sant Pere de Rodes més enllà de Sant Pere de Rodes
Bíblia de Sant Pere de Rodes, Bibliothèque nationale de France, París
La Bíblia de la Biblioteca Nacional de França Un dels tresors de la Biblioteca Nacional de França té a veure amb Sant Pere de Rodes. Se’l va endur el duc de Noailles al segle xvii. És un manuscrit extraordinari (més de 550 pàgines!) que va ser copiat a l’abadia de Ripoll, aquest cenacle de cultura impulsat per l’abat Oliba a la primera meitat del segle xi, juntament amb la Bíblia de Ripoll, que avui es troba al Vaticà. Són dos dels llibres més rics de la miniatura europea per la profusió d’imatges que contenen. Però la Bíblia de Rodes no es va fer tota a Ripoll. La darrera part, la del Nou Testament, és posterior, del tombant de segle xi i xii, i pro-
bablement es va fer aquí, a la serra de Rodes. Les pintures dels murals del claustre sembla que varen sortir de la mateixa mà, fet que confirmaria que el monestir també va tenir un monjo il·lustrador. Les il·lustracions de la Bíblia de Rodes són un accés privilegiat a les formes de vida, en l’imaginari religiós i en l’estratificació social de l’univers medieval. Hi és tot. Soldats guerrejant, pagesos llaurant, nobles manant, sants beneint, ciutats emmurallades, lletres il·lustrades, animals bíblics i una imatge completa del món. El seu traç fresc, la simplicitat i l’expressionisme la fan una obra única.
123
Sant Pere de Rodes
Arqueta de fusta, folrada amb plaques d’ivori, s. ix i x. Museu d’Art de Girona.
Encolpium bizantí de Sant Pere de Rodes, s. viii i ix. Museu d’Art de Girona.
Tresors al Museu d’Art de Girona Només dotze anys després que marxessin els darrers monjos, l’any 1810, uns jornalers de la Selva de Mar que van picar les parets de la cripta, a sota l’altar, van trobar-hi una arqueta de fusta dels segles ix i xi folrada amb plaques d’ivori. La hi havien dipositat els mateixos monjos. Dins hi havia una ara portàtil, un petit altar que permetia celebrar l’eucaristia fora del monestir. Hi havia també una crismera d’argent —un petit recipient on es guardaven els sants olis i el crisma— dels segles ix i xi, un encolpium dels segles vi i ix —un reliquiari amb forma de creu llatina que es penjava al pit— i un vel hispanoàrab de seda que embolicava el conjunt. Tot aquest tresor —juntament amb uns petits fragments de pergamins i altres elements que es van acabar perdent— va quedar en una casa particular de la Selva de Mar i des de 1850 a l’església d’aquest municipi. Després de 1936 es van incorporar al Museu Diocesà de Girona, embrió de l’actual Museu d’Art d’aquesta ciutat.
124
Destaca l’ara portàtil, amb una làmina de plata treballada o repujada que va ser muntada al damunt d’un suport de fusta i pissarra. S’hi van esculpir lletres, il·lustracions d’àngels amb les ales esteses i quatre figures de Crist. Al centre, s’hi va fixar la pedra consagrada com altar que permetia oficiar missa. Se’n desconeix l’autoria. És un exemplar únic i una de les peces més singulars del Museu d’Art de Girona. La inscripció que s’hi llegeix recorda que Déu escolta el pietós orant. Al revers, hi ha una orla de fullatge cargolat, un medalló central amb sant Joan d’on surten sis branques i dos noms, Josué i Elimburga, que van sufragar la peça. Al Museu d’Art de Girona hi ha, a més, cinc capitells —un amb lleons rampants enfrontats— i tres més de probables. Sembla que formaven part del claustre. S’hi conserva també un fragment d’un relleu amb un cap humà.
Sant Pere de Rodes més enllà de Sant Pere de Rodes
Columna, s. xii. Mestre de Cabestany. Museu de l’Empordà, Figueres.
Cap de Sant Pere, s. xii. Museu del Castell de Peralada.
La columna del Museu de l’Empordà
El cap i els capitells del Castell de Peralada
El Museu de l’Empordà de Figueres conserva una de les peces estrella del Mestre de Cabestany: una columna. És una peça excepcional quasi tota de marbre que havia format part de la decoració de la portalada de l’església del monestir. Després, es va utilitzar com a suport per a la creu del cementiri de Llançà. La decoració, que recobreix tota la columna, és magnífica. Amb elements vegetals entrellaçats que acaben en fulles i petites palmes, animals i éssers fantàstics com lleons rampants, grius i dracs alats. Es conserven també tres capitells i un petit altar o ara de marbre emmarcat amb fusta del segle xii.
La col·lecció del Castell de Peralada conté alguns dels millors capitells del monestir. Conté també el cap de sant Pere, una figura de marbre feta pel Mestre de Cabestany que formava part de la portalada de l’església i que ha arribat molt fragmentada. Si bé el cap de l’apòstol es troba a Peralada, una part del cos és al Port de la Selva, on havia servit de fita del terme. El Castell de Peralada conserva també 25 capitells, alguns extraordinaris, amb figures humanes i motius vegetals, i una dovella decorada. Són de marbre blanc, de gra fi i pràcticament sense vetes. Conserva, a més, una cornisa amb una inscripció, probablement de la portalada del temple. A la biblioteca del castell, hi ha dos dibuixos arqueològics que representen dues peces procedents de l’abadia.
125