12 novembre - 28 desembre 2012
Fotografies: Ă’scar PaĂąella Textos: Planeta Lletra
Silenci
Silenci Una imatge val més que mil paraules... O no! Vivim immersos en un món visual, milers d'imatges entren pels nostres ulls i viatgen pels nervis òptics fins arribar al cervell, on es transformen en sensacions abans de ser emmagatzemades a l'arxiu de la memòria. Diuen que una imatge val més que mil paraules. Potser sí, però, val més de cent paraules? Emparat en la dita popular: “Amb poc i bo en tinc prou”, farem un experiment, ajuntarem la millor imatge amb el millor text. Si ajuntem dues coses bones només en pot sortir una de millor. Benvinguts al món del silenci.
L’ombra silent del baró Tu. Enfoca la vista dins la finestra. Més enllà. Més endins. Aquest finestró obert mostra les misèries de la casa del baró, mort fa dos-cents anys en circumstàncies violentes. Els seus enemics li van arrancar la llengua i es va dessagnar. Tu, mira bé dins la finestra, perquè des d’aleshores, centenars de persones diuen haver vist l’ombra del baró darrere del porticó, movent-se de manera oscil·lant, en silenci, amenaçador, treient sang per la boca, els ulls encesos en foc, esperant la venjança mentre guaita en silenci observadors com tu. De fet, és a tu, a qui espera, a qui espero... Àlex Vidal
El silenci del desaparegut camí de la meva infància Tenia set, potser vuit anys. La mestra em recollia per anar a l’escola. En acabar, tornava soleta a casa. La mare m’havia dit per on havia de passar, però jo volia investigar nous camins. Si sorties del carrer principal tot era camp. Aquells camins deserts eren un misteri per a mi. Caminar sola, sentir la música de l’aire, xiuxiuejant-me paraules silencioses, era una deliciosa experiència. M’asseia a l’herba verda, recolzant l’esquena a la fusta escalfada pel sol i escoltava les mudes paraules que m’omplien de felicitat. Però jo no n’era conscient, en sóc ara, que no el trobo... aquell camí. M. Rosa Salas
Buscando una salida El silencio se quedó de brazos cruzados observando sus posibilidades. Sin hacer ruido alguno exploró cautelosamente todas las salidas posibles. Como mucho, ventanales cerrados de par en par que reflejaban su afasia reconocida. En un segundo irracional quiso romper los ventanales y trepar las paredes. Pero como silencio que era no podía más que callar con absoluta discreción. No podía trepar muros ni tampoco romper cristales. Enojado como nunca quiso romper a gritar. De repente, y entre tanta afonía seguida, lo supo. Para dejar de ser silencio y convertirse en voz gritaría y gritaría, y así, su voz, le salvaría. Carlos Montero
Pensada La mar és un silenci infactible però, davant la seva presència, callem. Les onades, marees, brises i ventades, reflexes i foscors, ens hipnotitzen, ens silencien. Potser perquè és el que més s’assembla a la nostra ment. Immensa, profunda, inexplorada i misteriosa. I ens fa por que la barca que duem al cap navegui sola. La tenim fortament amarrada, i només la posem en mans de pescadors experts. Per què no tallem amarres? Per què no deixem que el nostre oceà intern ens porti? Alguns diuen que ens enfonsaríem, però se sap d’altres que sí que han arribat... i són lliures. Jaume Sancho
Esperança Buit eixordador. Barrots que ofeguen el record d’una esma perduda, llunyana, absent; batec fugit. Sons que han anat esmorteint-se entre les branques fins a deixar d’existir. Esguard que s’ha difuminat entre les fulles abaixant l’alerta fins al desmai, o potser la mort. Goig finit que em solleva l’ànima però calma la meva consciència, solidària amb l’anhel de llibertat eterna. Torna, si us plau, i retorna’m l’alegria dels teus cants de rossinyol: però queda’t a fora, construeix el teu niu ben amunt del tronc, lluny de les arrels. No recaiguis en la perversa emboscada humana que sempre et tempta; mai més. Júlia Lancho
La cueva Encontró la cueva en lo alto de la montaña, tal como decían los escritos. El interior era oscuro, frío y resbaladizo. Sólo su respiración, entrecortada por el esfuerzo realizado durante el ascenso, rompía el silencio amasado durante siglos. Accedió por uno de los túneles a una formidable galería, donde grandes charcos de agua recogían las gotas de agua caídas del techo. En el centro, y sobre un altar de roca, aguardaba el Grial. Lo tomó entre sus manos y contempló el líquido encarnado balanceándose en su interior. Entonces lo lanzó contra el suelo con fuerza. Ningún mosquito logró ser Dios. Oscar Navas
Lluna plena Asseguda sobre la pinassa vaig llençar l’oracle. Nyd, la runa amenaçadora, destacava aïllada damunt la resta. Hagués preferit un presagi més amable, però l’auguri no feia més que reforçar el que ja intuïa. Al cel, la lluna plena brillava envoltada d’una aurèola iridiscent de núvols grisos. Aviat plourà, vaig recordar el refrany. Jo també sentia dins meu créixer la riuada, volia permetre que s’endugués tot el que trobés pel davant. La fredor d’una gota d’aigua al meu palmell em va fer obrir els ulls i no vaig saber distingir si era jo qui plorava o si ja havia començat a ploure. Núria López
Requiescat In Pace Passos insegurs, mirades perdudes, plors ofegats i discursos de compromís. Tot havia quedat enrere i ara només hi havia pau, molta pau i semblava impossible que res la pogués destorbar. La serenor de les construccions reafirmaven les veus callades sota terra. Ni tan sols el vent s'atrevia a xiular entre les tombes i els pètals secs dels rams queien suaument a terra sense cruixir. Després de dies sobrevolant la ciutat, aquell indret li semblava tant plàcid i ple de calma que, convençut havia decidit anar-hi a reposar definitivament. Va batre per darrer cop les ales i es va deixar endur. Txell Pañella
Otoños pasajeros No importa que creas que venciste, que te llevaras todas mis palabras como el otoño se lleva las hojas de los árboles. Me da igual que asegures que tu ausencia llenó mis días de nubes grises y ríos desbordados de lágrimas. Puede que tengas razón, que todo eso sea cierto y que tu traición fuese como un cuchillo caliente hundiéndose en la mantequilla, atravesando mi corazón de lado a lado. Porque, ¿sabes? Mis palabras siguen latentes. Y un día, cuando esta herida cicatrice y sólo sea un recuerdo, ellas serán las que hablen de todo lo que hoy no puedo. Heidi Perez
Abans i ara Vens corrents cap a mi per desenterrar els fantasmes del meu passat i sento un vent gèlid que em glaça per dins… Avui, quan la solitud és la meva companya més lleial, és quan et sento molt més a prop i quan els records d’un altre temps es desemmascaren. Aleshores tot sembla confluir en una gran manca de sentit: l’abans i l’ara. Em fa por que m’ajudis a comptar les decepcions que he patit, les arrugues marcades en el rostre, els somnis sense acomplir i els éssers estimats que s’han quedat pel camí i amb qui ben aviat em retrobaré… Imma Oliveras
Juliana i la bèstia de foc Aquella bèstia tan gran que es movia i esclatava en trons i guspires semblava terrible. Entre mig de la gent, es va arrapar a les faldilles de la seva mare que somreia envoltant-la amb el seu braç protector. No passa res!, li va dir. De sobte no podia treure els ulls de les banyes buides de la bèstia, que restava quieta, callada, per un instant. Li va semblar que li picava l’ullet. Quan altre cop es va tornar a moure, vestida de foc, va pensar que ja no li feia por, que la bèstia ballava, majestuosa, només per a ella.
Sandra Cabrespina
Que se calle el viento Mejor esta tarde plomiza y fría. Mejor el silencio. Mejor sin ellos. Con sus ingenuas lenguas de trapo me aturden y no me dejan deletrear con claridad tu nombre. Con sus inocentes miradas me impiden abstraerme recordando la intensidad exacta del brillo de tus ojos. Y con sus juegos y sus correteos a mí alrededor, me apartan del recuerdo absorto de tu pelo, entregándome a la duda de si aquél mechón te caía a izquierda o derecha. No consiento abandonarte al tiempo, sucumbir al olvido… —¡Shhhhhhh! ¡Silencio! ¡Que se calle el viento! Que vuelvo a escuchar reír a mi pequeña. Montserrat Pérez
Artifici natural El cruixir dels taulons delata la meva presència mentre camino fins al final del moll buscant quietud. La trobo. La trobo? Les aigües murmuren sota els meus peus, el vent xiula al meu voltant, alguns joncs fimbren, altres piquen contra la fusta i una piuladissa llunyana ressona sobre el meu cap. És impossible emmudir la natura, la seva calma és un xiuxiueig constant, ens transmet la serenor que busquem compassant la nostra ànima amb el seu dringar. És el vell moll el que mostra, amb els seus llistons alineats, que si volem un complet silenci ens l’hem de saber crear. Mónica Ruiz
La rama con espinos Donde se quiebra la rama con espinos tiembla en el silencio la soledad, la nada. La mañana se esconde bajo un lienzo oscuro. Los pájaros ya han huido con sus trinos a los campos verdes bajo la alborada, al trigal que espiga en amarillo puro. Ahí quedo yo, entonces, en el centro del vacío, en la larga noche que se alarga y se queja umbría. Solo, triste, sin ella. Apiádate de mí, Dios mío, para que regrese pronto y alumbre un nuevo día; para que en la rama, vacía de crespones y de lutos, renazcan las flores y los frutos. Ramón Cabrera
Viatge Aquella llum al final del temps i la quietud del capvespre m’avaraven a una dimensió sense contorns. No puc defugir-ne l’esguard. Però la tebior de la sorra i l’aixopluc fal·laç de l’escullera m’engrillonen a la por. Espiro lentament. En aquell instant en que l’espiració esdevé inspiració i el clamor quietud rau el pas estret al silenci. Un instant fugisser que cada vegada se’m escapa. La realitat palpable del rem, m’encoratja. Aparello la barca, la disposo per a la navegació. L’acció esdevé ritual i amb l’acte el cel, el mar, la barca i el silenci esdevenen sagrats. Comença el gran viatge. Francesc Castañer
Les coses no sempre semblen el que són Amenaçadora, com un gran ca de ferro, mostrant aquelles dents d’un altre temps, restava suspesa, tot esperant caure i aïllar-me definitivament. Més enllà de la porta abatuda queda la cridòria, la ansietat, el neguit... i, paradoxes de la vida, començo a tenir sensació de llibertat. Les coses no sempre semblem el que són. El camí s’estén clar i diàfan abastant la immensitat. L’eco de les darreres paraules deixa pas a un silenci que per mi és un tresor. No sé gaire cosa més, però endevino que és el lloc ideal per començar de nou, per tornar-me a sentir “persona”. Pilar Díaz-Mariblanca
De nuevo el silencio La aventura nocturna había traspasado los límites de su paciencia. La gran Hoja las observaba furiosa al otro lado de la alambrada. Aquellas pequeñas Hojitas irresponsables habían vuelto a hacer de las suyas. Las oía reír a carcajadas mofándose de ella. Las intentó alcanzar pero chocaba continuamente contra el metal gris. Pero la Hoja, vieja y astuta, estiró de su pecíolo, éste a su vez del tallo y las pequeñas Hojitas sorprendidas se vieron arrastradas de nuevo al otro lado de la malla. Ya no ríen las Hojitas, lloran bajo la sombra de la Gran Hoja. De nuevo el silencio. Nuria Sánchez
No estic trista No estic trista. Estic callada i blanca. El meu, no és el silenci de la pols. No està fet de paraules negades, arraconades a les golfes. No empetiteix el món. No fa el temps balder, els dies un regal inútil a les mans . No posa sorra entre les mans i el cor, desorientant els afectes. No estic enfonsada sota la runa polsosa que fa imprecís el sender del record, atzarós d'imaginar com el futur. El meu silenci és de neu i d'espera. Lluminós. Embolcalla les paraules amb coto fluix blanc i humit. Després, encuriosit, les mira inventar la primavera. Rosa Tirado
Petons de silenci Dorms, amor? Noto el teu respirar tranquil, la faç serena, els ulls closos, les mans laxes, els llavis mig oberts com si cerquessin un petó, un petó de silenci.
I des del llindar t’admiro, sento el teu respirar profund, el rostre de cera, els ulls mig caiguts, les mans amoroses, els llavis humits gruant el contacte d’un petó, el meu petó, en silenci.
I m’acosto a tu, no goso despertar el teu cos adormit, la cara bonica, els ulls emperlats, les mans sedoses, els llavis dolços llaminejant un petó, el petó que et vinc a donar, en silenci.”
Salvador Riera
Silenci enganyós El soroll del carrer està posant nerviós al Manel que tip enfila el camí del Turó, ben segur de que allà hi trobarà silenci. En arribar, seu a la cadira que hi al mig d’aquell acollidor racó. En sentir el cant d’un ocell, el Manel recorda la Montse que omplia la casa amb els seus cants, però tot seguit recorda també com es van convertir en plors. Tot es culpa meva —pensa—,li vaig fer mal, la vaig deixar i l’enyoro. I ara sé que mai més hi haurà silenci dins meu, ni en un lloc tan ideal com aquest.
Marta Novellas
Autors dels textos: Ramon Cabrera Sandra Cabrespina Francesc Castañer Pilar Díaz-Mariblanca Júlia Lancho Núria Lopez Carlos Montero Oscar Navas Marta Novellas Imma Oliveras
Txell Pañella Heidi Perez Montserrat Perez Salvador Riera Mònica Ruiz M. Rosa Salas Nuria Sanchez Jaume Sancho Rosa Tirado Àlex Vidal
Organitza
http://www.planetalletra.tk http://www.twitter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra
Col路laboren: