Planeta Lletra - 10 by Planeta lletra

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra I Època - Any 3 - Núm 10

Especial Doctor, què em passa? Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://www.planetalletra.org

ÍNDEX

S TA F F Maquetació: Txell Pañella i Montlleó

Correcció d’estil: Jordi Lopesino Correcció ortogràfica: Mònica Ruiz

Redactors:

Planeta

Xavier Ballesta, Syra Boix Fuentes, Sandra Cabrespina, Núria Fernández, Jordi Lopesino, Carlos Montero, Oscar Navas, Marta Novellas, Txell Pañella i Montlleó, Montse Pérez Martínez, Miguel Ramírez, Salvador Riera Solsona, Isabel Riqué, Mònica Ruiz, M. Rosa Salas Anglès, Jaume Sancho, Isabel Sanfeliu, i Merche Viñals.

Il·lustradors: Javier García, Jordi Martín, Maria Parés, Blanca Ros, Raquel Ruiz, Laura Soler i Núria Vaqué.

Fotografies dels lletrícoles:

juny 2014 Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 2 La Carla es fa gran (Syra Boix Fuentes) ........................... 4 Diagnòstic (Marta Novellas) .............................................. 8 L’adéu (Jaume Sancho) ...................................................... 9 Una qüestió de cor (Txell Pañella i Montlleó) .................11 Bon dia, doctor (Ma Rosa Salas Anglès) ................................14 TOC (Jordi Lopesino)

.................................................................. 16

El vacío (Oscar Navas)................................................................ 22 Injustícia (Salvador Riera Solsona) .................................... 26 Cierrala puerta, Chopin (Carlos Montero) .................. 28 Gotas de vida (Montse Pérez Martínez) .......................... 32 Un passeig de matinada (Sandra Cabrespina) ............. 34 Dolor enterrado (Miguel Ramírez) ................................ 36 El moment esperat (Merche Viñals) ............................. 39 Una experiència extraordinària (Mònica Ruíz) ....... 43 Doctor, què em passa (Núria Fernandez) .................... 45 Un bocinet de vida (Isabel Sanfeliu) ............................ 49

Jordi Lopesino

Teresa (Isabel Riqué) ....................................................... 50

Portada:

Acte d’amor (Xavier Ballesta) ........................................ 52

Òscar Pañella i Montlleó

Logo: Gustik Albo

Lletra

Col·laboren:

www.planetalletra.org www.twitter.com/planetalletra www.facebook.com/planetalletra planetalletra@gmail.com

EDITORIAL S’ha acomplert la dita: «Amb les coses de palau, val més asseure’s». Hem trigat deu mesos a aconseguir-ho, hem hagut de canviar de nom (ara us ho explico), però, finalment, som una associació legalitzada. A l’agost de 2013 vam presentar la paperassa per constituir-nos com a associació, al desembre ens diuen que el nostre nom, Planeta Lletra, s’assembla massa a Editorial Planeta i que no ens poden concedir la legalització. Com a alternativa ens recomanen que canviem de nom. Difícil decisió. Ara ens diem Associació Lletrícola de Mataró; haurem d’afegir la cua: Habitants de Planeta Lletra, per no perdre els orígens. Només falta demanar el NIF i donar-nos d’alta al cens de l’Ajuntament. Malgrat les dificultats, vam continuar endavant.

EDITORIAL

Vam celebrar un vermut literari amb una agent literària, l’Ua Matthiasdottir, islandesa, que viu a Barcelona —mentre escric l’editorial en preparem un altre, amb la crítica literària i escriptora Marina Espasa. I de cara a la tardor, encara més... Hem atorgat un premi literari, amb un jurat de luxe, i hem publicat el nostre segon llibre, No ho podia assegurar amb certesa (lligat al premi). El llibre és un recull de relats de temàtica Negra i Criminal, situats a Mataró i amb una frase comuna i obligada. Ha estat tot un èxit. Els tres primers relats van relacionats amb el premi, la resta, fins a quinze, són de membres de Planeta Lletra. Vam fer la presentació del llibre i el lliurament de premis a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. La sala d’actes es va omplir de gom a gom. Per Sant Jordi, amb la col·laboració de Llibre Viu, vam muntar paradeta de llibres i revistes. Vam regalar més de tres-cents llibres de Llibre Viu i vam vendre gairebé un centenar dels nostres. I per acabar, una bona noticia: un dels nostres autors, l’Óscar Navas, ha estat seleccionat per aparèixer en una antologia de temàtica Steampunk, que serà traduïda a l’anglès i editada, de moment, de forma digital. La nostra enhorabona, Óscar!

Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

ESCRIPTURA La Carla es fa gran Com es veu el món a través dels ulls d’una criatura? La Syra ens dibuixa amb detall l’univers infantil de la Carla, la protagonista, i ho fa amb una sensibilitat que arrencarà més d’una llàgrima entre els lectors. Un relat potent sobre sentiments i malalties.

Syra Boix Fuentes Està profundament enamorada de les lletres i li encanta escriure històries amb finals feliços, perquè diu que ja hi ha prou maldat al món real. Això no treu que, de tant en tant, faci alguna concessió.

Planeta Lletra

Aquell matí m'havia aixecat molt contenta. El pare havia d'anar a una reunió molt important i jo acompanyaria la mare al metge. Com que ja era gran, el pare m'havia fet ficar en Drapet a la capsa de les coses velles. Això no em va agradar gaire, en Drapet m’havia acompanyat cada nit des de l'escola bressol. Però ara jo tindria cura de la mare a l'hospital, ja no podia dormir amb una joguina com els bebès. El millor de fer-se gran és poder fer coses de grans. Així que li podria dir al metge que el menjar del seu hospital estava fet malbé. Que era tan dolent que la mare es passava dies vomitant cada vegada que tornava d'allà. Però un cop a l'hospital, va resultar que no hi havia res per menjar. El que hi havia eren bosses plenes de líquid! Estava espantada, mai hauria imaginat que a la mare li posessin aquelles coses al braç. Mai havia vist una agulla connectada a un tub que sortia d’una d’aquelles bosses d'aigua. Tampoc sabia per què havien de posar-li tanta aigua durant tantes hores. I ningú volia dir-me res per molt que preguntés. El màxim que vaig treure va ser l'explicació d'una infermera grassa que em va dir que era aigua amb medicament per curar la mare. Aquella infermera em duia galetes i sucs, només per a mi. La mare tenia prou amb l'aigua que corria tub avall. En aquell lloc

ningú menjava res, només jo. Una senyora molt arrugada es va enfadar amb la mare i la va escridassar, li va dir que aquell no era lloc per a la canalla. Però la infermera li va dir que no tenia raó, que hi havia molts nens que passaven per allà, alguns com a acompanyants i d'altres com a pacients. Per sort, el pare va tornar al cap d'una estona i vam marxar al centre comercial fins a l'hora de recollir la mare. Allà, vam passejar i parlar com dues persones grans. —Què té la mama al braç? —vaig preguntar al pare. —Un medicament molt bo que la curarà. —Jo crec que no funciona gaire bé. La mare està malalta des que ve a l'hospital. Abans veníem tots tres al centre comercial. —Carla, d'aquí a un temps ja tornarà a venir amb nosaltres. Ara has de tenir la paciència dels nens grans. M'has entès? —D’acord. Passat un temps, a la mare li va caure tot el cabell i vam anar a comprar una perruca. A mi m'agradava la rossa de cabells rinxolats, però la mare va voler una que s'assemblava als seus cabells de sempre. Cada dia estava més cansada, ja ni tan sols s'enfadava quan jo deixava la cartera al terra del menjador i omplia el sofà amb les engrunes del berenar. Només bufava i marxava a dormir.

ESCRIPTURA que la mare havia sumat mals de panxa i ara estava molt malalta. Això em posava molt trista però, com que ja era gran, aguantava les ganes de plorar i anava a veure la tele. Un dia, la mare va tornar molt seriosa del metge. L'havia acompanyat el pare. De fet, jo només la vaig poder acompanyar aquell dia que el pare em va venir a buscar per dur-me al centre comercial. Suposo que la vella es va queixar i van prohibir l'entrada als nens. Tot just van arribar de l'hospital, la mare em va fer pujar a jugar a l'habitació i va fer marxar la Sònia que, com que ja era una dona, em feia de mainadera. Des de l'habitació sentia com la mare parlava per telèfon i quedava per dinar el diumenge. Potser organitzava una festa, però no era l'aniversari de ningú. Feia molt que no veia l'àvia ni el tiet, vivien molt lluny i no tenien temps per fer tants

Blanca Ros

L'estiu el vam passar a casa. A la mare no li podia tocar el sol, així que només vaig poder anar a la platja amb la veïna i la Sònia, la seva filla sis anys més gran que jo. Van ser pocs dies perquè, a mig agost, la Sònia va dir que ja era una dona i que no podia banyar-se. Així que vaig veure totes les pel·lícules de la Disney. Vaig veure tant la tele que fins i tot m'avorria. Tenia ganes de tornar a l'escola i trobar-me amb les amigues. Els ho volia explicar, això de la meva mare. A casa no se’n podia parlar ni preguntar. Cada vegada que ho intentava la mare plorava i el pare s'enfadava amb mi. Jo pensava que potser era culpa meva, que havia fet empipar tant la mare que havia emmalaltit per esgotament o ràbia. Com quan jo m'enfadava amb en Toni perquè em treia la pilota: agafava mal de panxa de la ràbia que sentia quan ell aconseguia sortir-se amb la seva. Així

ESCRIPTU RA

Planeta Lletra

quilòmetres. El tiet sempre em feia riure, m’agafava de les mans i em donava voltes, em feia pessigolles, i també era el millor narrador de contes de tot l'univers. L'àvia no em queia tan bé, perquè deia a la mare com s'havien de fer les coses i em feia asseure molt recte i amb els colzes fora de la taula. Aquell diumenge vam dinar els canelons de la rostisseria, la mare estava massa cansada per fer-los ella. L'àvia, sorprenentment, no es va queixar de res. Va estar molt amable amb la mare i molt afectuosa amb mi. Mai m'havia fet tantes abraçades ni tants petons, potser es pensava que era el meu aniversari i no s'havia recordat de comprar-me un regal. El tiet, en canvi, no tenia ganes de jugar ni de fer-me riure. Estava seriós i semblava trist. Segurament l'havia deixat una altra xicota. La mare deia que ell no sabia mantenir una relació i que totes les noies el deixaven, deia que, si no madurava, es quedaria solter. Aquest discurs el feia riure sempre, tret del dia en què l'Anna, l’ultima novieta, el va deixar. Aquell dia es va enfadar molt amb la mare, i des d’aleshores no s'havia tornat a dir res sobre el fet de madurar. Havent dinat em va venir a buscar la Sònia perquè li fes de carrabina amb el seu xicot. Era divertit sortir els tres. Ell em comprava caramels i em duien al parc per poder fer-se petons mentre jo em gronxava. La Sònia només tenia tretze anys i a casa seva no la deixaven sortir sola amb el xicot, de fet, no podia ni dir que era el seu xicot. Per això jo anava amb ells. Però aquell diumenge no en tenia ganes. Havien vingut l'àvia i el tiet i volia estar amb ells. —Carla vés amb la Sònia —em va dir el pare i va donar vint euros a la Sònia per anar al cine. Vam anar a veure una pel·lícula de vampirs que s'enamoren, una mica avorrida. No sé per

què no em van deixar triar a mi la pel·lícula, al cap i a la fi ells només es feien petons i qui la veia era jo. Quan vaig tornar a casa l'àvia i el tiet ja havien marxat. La mare havia anat a descansar i el pare va voler parlar amb mi. —Reina, tu saps que la mare està molt malalta, veritat? —va preguntar-me. —Sí, però jo m'esforço a portar-me bé. —Ja, ets molt bona, Carla —va dir amb la veu trencada i va començar a plorar. Jo mai havia vist plorar el pare i no em va agradar que ho fes. Vaig marxar corrents escales amunt. Havia de dir-ho a la mare. Vaig entrar de cop a la seva habitació. Ella es va despertar i em va somriure. —Vine, seu al meu costat —va dir-me—. El pare t'ha explicat el que passa? —Només m’ha dit que tu estàs malalta i s’ha posat a plorar —vaig queixar-me jo. Va acaronar-me els cabells com feia mesos

ESCRIPTURA dies. Però de mica en mica aniràs trobant-te millor. I en els moments que em trobis a faltar només caldrà que tanquis els ulls i vindré a la teva ment. —Com si fossis un somni? —Igual que un somni —va dir amb els ulls molt brillants—. El dia que no em pugui despertar més, em ficaré dins del teu cor per estar sempre amb tu i poder-te cuidar. Seré com un àngel per a tu. Aquella nit vam dormir juntes, i les tres nits següents també. Ella tenia raó, un matí no es va poder despertar, el seu cos ja no tenia forces. Jo sentia que dins del meu cor hi havia quelcom. Primer era com una pedra que no em deixava respirar ni empassar, però amb els dies, tal com havia dit la mare, aquella pedra es va anar transformant en una cosa molt especial. Allà dins tenia el seu àngel. I això em feia una nena màgica, perquè a mi sempre m'acompanyaria la meva mare.

Blanca Ros

que no ho feia. Em va fer un petó a la galta i em va abraçar tot gronxant-me. —Carla, ja saps que t'estimo molt i que passi el que passi sempre t'estimaré —em va dir amb una veu molt dolça—. Potser algun dia jo no estaré aquí per ajudar-te, ni tampoc per renyar-te, però, encara que tu no em puguis veure, jo et seguiré protegint i estimant allà on sigui. —Mare, que marxes a un altre país? —vaig preguntar espantada. L'avi, quan jo era molt petita, va marxar amb una companya de feina i mai més va tornar. Potser la mare volia fer el mateix. —No marxo així, Carla —va somriure amb cara trista—. Estic molt cansada d'estar malalta i necessito descansar. El meu cos no té forces i pot ser que un dia ja no em pugui despertar més. El dia que passi, no vull que t'enfadis amb mi ni amb el pare, perquè ningú tindrà cap culpa d'això. Sé que estaràs trista durant uns

ESCRIPTURA Diagnòstic S’han acabat els temps en què el metge t’auscultava i et deia allò de: digui trenta-tres... Tussi! Torni a dir trenta-tres... La medicina moderna i les noves tecnologies ajuden el metge a diagnosticar... tot i que la millor i més cara de les màquines mèdiques seria incapaç de determinar la malaltia del personatge d’aquest relat. Afortunadament, el metge d’aquesta història és dels de la vella escola.

Marta Novellas Sóc amant de les lletres perquè formen paraules que creen histories, on cadascú s’hi pot trobar reflectit, somiar o conèixer altres vides.

Planeta Lletra

—Doctor, ja fa anys que em coneix. Vostè sap com sóc jo, com m’amoïna tot i com reacciona el meu cos. Se’m contractura l’esquena, tinc moltes crisis d’ansietat, pateixo insomni. Sempre m’he compromès amb les causes justes i, per més dura que sigui la lluita, he estat allà. El país està molt malament, hem reculat molts anys. Aquests ministres no fan més que espifiar-la, retallant en investigació, en sanitat, en educació. Més d’un company s’ha vist obligat a marxar a l’estranger a buscar-se la vida, i deixar aquí la família i els amics. Hi ha més gent que mai vivint al carrer. Què dic, vivint. Malvivint! Perquè, tot i que les ONG estan treballant de valent i s’han creat moltes associacions de voluntaris en pro d’una solidaritat cada vegada més necessària, no s’aconsegueix sortir del cau; mentre que, d’altra banda, hi ha una classe social benestant que cada dia és més rica. Una elit corrupta a la qual ningú aconsegueix posar a ratlla. És més, la corrupció va en augment, i els juristes que tracten de posar-hi fre són acusats de prevaricació o apartats de les seves fun-

cions. »Fa dos anys, vaig perdre la feina per negarme a acceptar un ERO de l’empresa totalment injustificat. No vaig cobrar l’atur que em corresponia per un error administratiu que encara no s’ha resolt. I a la meva nova feina haig de fer un fotimer d’hores per cobrar un sou digne. »No creu que hauria d’estar molt malalt, angoixat, deprimit, indignat, desesperat i amb 40º de febre? Sempre ho estava, però ara no! Doctor, què em passa? Ara somric, estic de bon humor, relativitzo, veig més coses positives que negatives, vaig a ballar, canto quan estic sol a casa, tinc una bona paraula per a tothom, fins i tot per a aquells veïns que ni em saluden. —Hi ha quelcom de nou, a la teva vida? —Sí, he conegut una noia, però això que hi té a veure? —Noi, el que m’expliques trigarà molt a arreglar-se, però per tu no has de patir, no és greu. Estàs enamorat i això només ho cura el temps.

ESCRIPTURA L’adéu El títol ja és prou explícit, i no m’agradaria xafar la guitarra explicant més coses del compte, perquè crec que una part molt important de la bona literatura es basa en el factor sorpresa. Tot i que penso que el lector intel·ligent ja intuirà per on van els trets. Un relat molt emotiu i colpidor, molt en la línia a què ens té habituats en Jaume.

Jaume Sancho Jo vinc d’un món llunyà sense lletres. He aterrat com un “elefante en una cacharreria”, i sense frens. Un cop ho tingui tot ben endreçat i m’hagi passat l’ensurt, em miraré al mirall per veure on estic. L’adéu va ser molt emotiu. L’Alfons i la Teresa portaven una bona estona abraçats. Es premien amb força, com si no volguessin que res els separés. Les seves mirades, tristes i esgotades, reflectien un patiment inhumà. Dels seus llavis van tornar a sortir tendres paraules d’amor, com quan eren uns adolescents enamorats. Els petons, carícies i, fins i tot, algun tímid somriure, demostraven la complicitat que havia existit entre ells al llarg de més de trenta anys de vida en comú. El problema era que, ara, estaven al final del camí. —Alfons, com a mínim, diguem on hi seràs. Per si de cas. —Teresa, si us plau, no hi tornis. Si aquesta colla de fills de puta et relacionen amb tot això, són capaços de fotre’t al talego. I això sí que no m’ho perdonaria mai. La Teresa va abaixar el cap, conscient que el seu home tenia raó. A més, tot això ja ho havien parlat moltes vegades, i sempre hi estaven d’acord. Però, ara havia arribat el moment i costava molt d’acceptar. L’Alfons va marxar. La Teresa, es va recollir a la butaca del menjador. Es notava absent, perduda, adolorida, com si li haguessin arrencat un tros de vida. Trobava tremendament injust

que després de tants anys de convivència, tot hagués d’acabar d’una manera tan clandestina, il·legal, com si fossin delinqüents. Recordava, com si ho estigués vivint, la bronca que va muntar l’Alfons feia unes setmanes a la consulta del metge, quan va exigir ser tractat com un gos. Perquè a un gos, quan està malalt terminal, se’l sacrifica perquè no pateixi. I això, està considerat un gran acte humanitari. En canvi, si el que està terminal és una persona, que la donin pel sac! Que pateixi fins al final, ni que sigui en contra de la seva voluntat, connectat a tubs i màquines que la mantenen amb vida fins que perd totalment la dignitat, i queda convertida en una tètrica caricatura del que havia estat. Reflex d’una societat falsa i hipòcrita, que s’empara en fingides ètiques i càrrecs de consciència i que manté absurdes creences en Déus i Verges, cels i inferns. Però la tossuderia de l’Alfons els va ajudar molt. Tot i tenir les forces minvades, va pressionar el metge, com només ell sabia fer-ho, perquè li donés la solució que volia. Al final, després d’una lluita aferrissada, va aconseguir la fórmula màgica, la clau que li obriria la porta de bat a bat i l’alliberaria d’aquell malson.

ESCRIPTURA La nit es va fer molt llarga. La Teresa no es va moure de la butaca, pendent d’una trucada que no acabava d’arribar. La son la va vèncer en forma de becaines, que duraven poc per la por que tenia d’adormir-se profundament. De bon matí es va començar a preocupar. Ningú trucava. Fins i tot va arribar a pensar que potser no havia passat el que havia de passar. No va ser fins a un quart d’onze que no va sonar

el telèfon. Una veu freda i anònima la reclamava. L’Alfons havia estat trobat mort en un hotel de l’extraradi. La Teresa, no els va voler donar la satisfacció de posar-se a xisclar o a plorar desconsoladament. Senzillament va penjar el telèfon, va recollir la paperassa que tenia a punt en el moble del rebedor, i va sortir en direcció a la parada de l’autobús que la portaria a la vora de comissaria.

Planeta Dóna una nova vida als llibres facilitant l'intercanvi gratuït.

Lletra

L'associació cultural Llibre Viu recupera llibres fora d'ús. Carrer Poeta Punsola, 31 Rocafonda - 08304 MATARÓ

ESCRIPTURA Un qüestió de cor Sense dir-ho explícitament, i utilitzant l’humor, la Txell ens mostra un tipus molt curiós de malaltia: la malaltia psicosomàtica. Per fer-ho, barreja uns quants ingredients: medicina, immigració, idioma... El resultat és sorprenent.

Txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació. i vessava el contingut pel parquet. L'Eloi tenia els ulls oberts de bat a bat, com si això li permetés escoltar millor i avançava sigil·losament, sense fer cap soroll, fins que es va aturar just davant de la pantalla de plasma.

Maria Parés

L'Eloi va obrir la mà i va mirar la clau que havia d'obrir la porta d'un nova llar i, també, tot un món de noves possibilitats. No feia ni mitja hora que havia arribat a la ciutat i el taxista que l'havia recollit a l'aeroport l'havia marejat per carrers amunt i avall, estava segur que l'havia entabanat. Però res el faria enfadar en un dia assolellat i primaveral. Abans d'entrar a l'edifici, va mirar a banda i banda del carrer per situar-se. A la cantonada, hi havia la terrassa d’un bar que feia bona pinta per baixar algun dia a fer una cerveseta i unes tapes. Només entrar per la porta, el telèfon va sonar: —¿Eloi? —Sííí mamá... ya he llegado.... Oye te dejo que tengo mucho lío con las maletas. Te llamo mañana. ¿Vale? Un beso. Va encendre el televisor perquè li fes companyia mentre penjava la roba dins l'armari i ordenava tots els trastos que havia arrossegat fins a Barcelona. No parava massa atenció al que deien fins que, de cop, es va aturar i va afinar l'oïda. —¿Qué dicen? —es va preguntar. Va deixar caure a terra el necesser que tenia a les mans i, a poc a poc, es va acostar a l'aparell. Rere seu rodolaven un desodorant i un pot de xampú, que amb el cop havia perdut el tap

ESCRIPTURA L'endemà, quan va baixar al carrer, va sentir el mateix deix a la gent que passejava el gos, que saludava un amic o que prenia un cafè al bar. «Estos catalanes hablan un castellano muy cerrado. No hay manera de entenderlos», li escrivia a un amic des de WhatsApp. «A lo mejor es que no hablan castellano», li va contestar l'amic que tenia família al barri de Gràcia. «¡Anda! Pues no había caído en eso». Després d'uns mesos l’Eloi va començar a trobar-se malament. Sentia una opressió al cor, com si una mà invisible l'agafés i el premés amb suavitat però de forma constant. Quan arribava

Planeta

Maria Parés

Lletra

a casa el dolor desapareixia. Va arribar a sospitar que l'aire de la ciutat li provocava aquell malestar. A vegades l'estrebada es feia més forta quan, en repòs, obria el televisor. Algun antic llogater havia deixat programades les tres primeres tecles del comandament, que corresponien per ordre a 8tv, Tv3 i Canal 33. I, per costum, solia posar una de les tres cadenes. Podia sentir com bombejava el seu cor i com el ritme cardíac en determinats moments s'accelerava. Els batecs l'angoixaven. Havia deixat de prendre cafè, té, xocolata i qualsevol altre estimulant del sistema nerviós. S'havia passat a les valerianes, que ben aviat van deixar de fer-li efecte. Va fer ioga, però la noia

ESCRIPTURA que dirigia la classe no deixava de parlar i l'Eloi en lloc de relaxar-se encara sentia més neguit. A contracor va demanar hora al metge de capçalera. Aquest el va derivar al cardiòleg. Van fer-li proves: electrocardiograma, ecografia doppler i monitorització amb holter. Però cap d'elles va revelar el motiu de les seves molèsties. En el metro els batecs eren tan forts que amb prou feines sentia la veu en off que anava informant: «Propera parada: Passeig de Gràcia. Enllaç amb L3 i FGC. Propera parada: Girona...» Només se sentia alleugerit quan es posava l'MP3 a tot drap o quan parlava per telèfon amb la família o els amics de Madrid. El dia que va conèixer la Montserrat el cor li fa fer un bot però, l’Eloi creia que es devia a la impressió que la noia li havia causat. En qüestió de pocs segons van connectar, era com si es coneguessin de tota la vida. Tot i que, el seu malestar anava en augment no es donava per vençut i quedava cada tarda amb la Montserrat. Fins que una d’aquelles tardes el cor li va anar a mil, semblava que li hagués de sortir per la boca i es va començar a posar blanc fins que va caure rodó a terra. Es va despertar a la sala d'urgències del Clínic. El primer que va

veure van ser els ulls color d'ametlla de la Montserrat i, just quan ella va dir quatre paraules, va sentir com si li estiguessin clavant mil agulles de cap al mig del cor. —Si us plau, Montserrat. Vete, no me encuentro bién, ya te llamaré. Se la va treure de sobre amb la clara intenció de no tornar a veure-la mai més. Hagués pogut ser la dona de la seva vida, però s'havia convertit en una arma de destrucció massiva per a la seva salut cardíaca. Una infermera el va interrogar per omplir el full d'ingrés d’urgències: malalties, al·lèrgies, pròtesis... I mentre escrivia anava movent el cap afirmativament. De cop, es va posar a parlar en castellà mentre l'observava. Allò va semblar que el tranquil·litzava, potser era la seva veu dolça enmig del guirigall de la sala o potser era que li havien donat algun tipus de tranquil·litzant que ignorava. Aleshores, el va deixar sol durant uns instants. Va tornar acompanyada d'un metge argentí. —Vos, estás perfectamente. Sos una persona sana. —Pero doctor, tengo muchos dolores... —Tranquilo, eso es que le han contagiado el catalán.

ESCRIPTURA Bon dia, doctor La Rosa ens regala un relat que està a mig camí entre el monòleg i el soliloqui. Un relat que parla d’insatisfacció. Magistralment la Rosa ha aconseguit dibuixar un personatge amb una suma de silencis.

M. Rosa Salas Anglès El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres

Planeta Lletra

—Bon dia, doctor. —... —Que què em passa, avui? Doncs que he vingut moltes vegades i no m’ho diu. Sí, ja sé que vostè és un bon professional i no vol que visqui pendent dels medicaments, però d’això que no em recepti ni un trist paracetamol... —... —Vinc a la seva consulta perquè alguna cosa s’està coent dins el meu organisme, n’estic segura! I, encara que vostè no vol que m’espanti, doncs miri, sí que estic espantada! —... —Doncs que cada dia quan em llevo no em fa mal res, estic d’allò més animada i de bon humor i tinc ganes de fer coses. I això no és gens normal! És per aquesta qüestió que vinc a veure’l. —... —Que quin és el problema? És que quan ja m’he pres el primer cafè i m’he dutxat, sembla que encara tinc millor humor, tot al meu voltant és meravellós. Si el dia és assolellat, sento melodies dins meu i em sorprenc cantant, fins i tot ballant; sí, sí, ballo per tot el pis, ben agafada a l’escombra i al drap de treure la pols. Però si el dia s’aixeca rúfol, també estic contenta i faig la feina en un tres i no res.

—... —Per què no em trobo malament? Dormo d’una tirada tota la nit; el menjar se’m posa força bé; mai tinc mal d’estomac, ni mal de cap, ni em fa mal l’esquena. Camino durant hores i no em canso gens. No tinc varius, ni ulls de poll; als peus ni tan sols tinc durícies! —... —Sí, ja ho sé, però en canvi sé que no estic bé, alguna malaltia haig de patir si és que no estic morta. El meu pare era igual que jo, mai va estar malalt, però es va morir, és clar que ja havia complert els noranta-vuit... però no hi fa res, es va morir! Tots els metges li deien que estava més sa que una poma i, ja veu, va morir-se. —... —Sí, com la mare, que també deien que estava bé i també es va morir. Diuen que va morir de vella, que a la seva edat ja li costava viure. Com que li costava viure? Als cent dos anys el seu organisme ja estava habituat a viure, ja ho tenia per la mà, ja no li costava cap esforç; però, malgrat la pràctica, es va morir. Per què s’havia de morir si els metges deien que estava tan bé? —... —També reconec que fa molts anys que van morir i que, per suposat, no hi havia tants

ESCRIPTURA

Jordi Martín

metges com ara. Ara, la gent vivim molt millor que abans. Avui en dia, amb tants especialistes i tants medicaments al nostre abast potser no s’hagueren mort. —... —Doncs, miri, que jo tinc por de morir-me, així, de sobte. És per això que vinc a veure’l, doctor, vull posar-hi tot el que pugui de part meva perquè no em passi. Si vostè, com tots els seus antecessors que, n’he conegut uns quants abans que vostè, no em troba la causa per poder prevenir la malaltia, potser algun dia m’agafarà un atac de feridura o un atac de cor... potser un apèndix perforat (sí, ja sé que ara en diuen ictus, infart, peritonitis; però és el

mateix gos amb diferent collar, oi?) doncs si m’agafa qualsevol d’aquestes coses, què...? Llavors què fem, eh? A córrer tothom? Per què no hi posem remei abans, doctor? —... —El que vostè em diu no pot ser veritat. Les analítiques han d’estar equivocades, doctor, no pot ser que tot, absolutament tot, estigui dins els paràmetres correctes: la glucosa, la urea, l’àcid úric, el ferro, el colesterol i els triglicèrids, la bilirubina, les transaminases, l’hemoglobina, les hematies i els leucòcits, les plaquetes i la velocitat de sedimentació... amb tantes i tantes variants, tot, tot, tot està bé? És de tot punt impossible, doctor. Això és que el laboratori no

ESCRIPTU RA

Planeta

els analitza seriosament, els meus fluids, ni la sang ni l’orina i es limita a omplir els formularis amb un «Tot correcte» i apa! Fins a una altra. I jo em veig obligada a tornar-me a fer les analítiques perquè alguna cosa se’ls escapa. —... —Sí, ja ho sé que els electrocardiogrames també surten bé, almenys és el que vostè em diu. Amb tantes i tantes oscil·lacions, amunt i avall, d’aquells petits elèctrodes, que queden marcades en aquella escarransida tireta de paper mil·limetrat, de debò, doctor, que no n’hi ha cap que s’escapi més amunt o més avall del normal? N’està vostè ben segur, doctor? Miri, que hi ha molts ineptes escampats pel món i potser no revisen prou bé l’instrumental, i una cosa tan delicada ha de funcionar molt bé per no tenir ensurts en el futur. —... —Ah! Una altra cosa: les radiografies! Com pot saber vostè el que s’amaga entre aquelles ombres tan fosques? Vostè em senyala tot allò que està bé i em diu: «Veus? Aquí no tens res», però no em senyala el lloc on hi ha amagat el mal que em pot colpir ben aviat. Vostè diu que

no tinc res malament, que tots els ossos estan perfectes, i jo em pregunto: és que no surt ni una simple fissura enlloc? Ni un mínim desgast ossi? No me’n refio d’aquestes plaques de plàstic de baratillo, els ossos podrien ser de qualsevol altre, no els meus. —... —Crec que els resultats de les diverses proves que em fan, vostè se’ls amaga al calaix perquè jo no m’assabenti que estic malalta de gravetat. —... —Per una vegada, sigui sincer amb mi, digui’m què em passa, doctor. Com pot ser que als meus cent cinc anys, vostè em digui que no pateixo ni una punyetera malaltia, per petita que sigui? —... —Què diu, doctor, que què? Ho veu, ho veu com sí que estic malalta! Quina és aquesta malaltia que m’ha dit? —... —Tinc ansietat hipocondríaca sistemàtica amb brots psicòtics aguts? I és molt greu? Oi, doctor? Em moriré aviat, veritat?

Lectura recomanada Doctor, parlem?

Lletra

Metges i malalts: un diàleg difícil però imprescindible

Jordi Desola Ara Llibres Per primera vegada un metge desvela tots els seus pensaments, neguits, recomanacions i conclusions a propòsit de la comunicació i les relaciones entre pacients i metges.

ESCRIPTURA TOC Tots nosaltres estem carregats de manies. Però hi ha un punt en què les manies es converteixen en una patologia que tothom veu menys qui la té. Aquest relat n’és un exemple. Pels menys avesats en terminologia mèdica us avanço què vol dir el títol: Trastorn obsessiu compulsiu.

Jordi Lopesino L'autor és, sense cap mena de dubte, més llarg que ample; tot i que últimament l'amplada està guanyant terreny. Podríem considerar, doncs, que té un perfil oblong u oviforme. Eren les cinc tocades, l’hora de plegar, quan la Dolors va mirar el rellotge. Alguns companys ja estaven recollint, altres ja havien marxat. Amb molta tranquil·litat, la Dolors va apagar l’ordinador i va començar a endreçar les seves coses. De dins d’un calaix de la taula va treure un drap i un pot de líquid netejador. Va ruixar la seva taula, la pantalla de l’ordinador, el llum de sobretaula, la cadira i tot el que era del seu ús. Netejava amb deteniment i s’entretenia en els racons. Tota l’operació es va fer amb la rapidesa i efectivitat que comporta la pràctica. En acabar s’ho va mirar de lluny, per agafar perspectiva. No va semblar contenta i va tornar a ruixar el telèfon. «Ara sí!», va pensar satisfeta. Va tornar a endreçar-ho tot, va guardar els estris de neteja, va agafar la bossa, l’abric del penjador i va obrir la porta per sortir del despatx. Com sempre, surt l’última. Abans de tancar la porta va donar una ullada al terra de l’oficina. Es va ajupir i va girar el cap per guaitar millor. «La dona de la neteja no frega gaire bé, deixa taques al terra. Li ho diré al cap de personal», va pensar neguitosa. Al passadís, l’ascensor estava buit i amb les portes obertes. La Dolors es va posar els guants abans de prémer el botó de la planta baixa.

Mentre baixava es va mirar el dit enguantat que havia tocat el ressort mecànic. Li va semblar veure unes partícules de pols que tacaven l’immaculat teixit. —Quin fàstic d’ascensor —va dir, i tot seguit va pensar que no li vindria gens malament una neteja a fons. Anant cap a casa, va observar la quantitat de papers, burilles, plàstics i altres brutícies que llencen a terra individus poc cívics. «Quanta feina per fer. Crec que m’he equivocat de professió. Hauria de ser escombriaire, i no comptable», va fantasiejar. Estava convençuda que s’ho passaria molt bé. Llàstima que li hagués vingut tan tard la vocació. Amb la imaginació desbordada ja s’hi veia, empentant el carretó de les escombraries. Les escombres de branquilló i el cabàs li semblaven tan importants com les eines d’un cirurgià; es veia a si mateixa amputant la brutícia de la ciutat i deixant-la com una patena. «Posats a fer —especulava— les places d’escombriaire haurien de ser per oposició. D’aquesta manera només els millors netejarien els carrers. Una feina tan delicada no es pot deixar en mans de mandrosos». Quan va arribar a casa seva, en Joan, el seu home, la va rebre preocupat.

ESCRIPTUR A

Planeta

Núria Vaqué

Lletra

—T’ha passat res? —li va preguntar. —No res, he tornat caminant. —Caminant? Però si hi ha més de mitja hora. Com és que no agafes l’autobús? —va insistir en Joan. —No suporto l’autobús. Està brut, la gent fa pudor, esternuda, tus, està ple de gèrmens. Prefereixo fer una passejada. Mentre parlava, la Dolors va mirar el terra i va passar el dit pels mobles. —Ha vingut la dona de la neteja? —Sí, ha deixat una nota contestant-te. S’ha acomiadat ella sola —va dir cínicament en Joan. —I doncs, què ha passat?

—Què vols que passi? El de sempre. Que ets una exagerada! S’ha emprenyat molt quan ha llegit la teva nota. Per què li manes a la minyona que netegi el sostre i les parets cada dia que vingui? Dolors…, que aquesta dona venia tres cops a la setmana! És la tercera dona que marxa aquest mes! —Ximpleries, això és que no tenen ganes de treballar —va dir la Dolors mentre es dirigia a la cuina—. I les nenes, que no m’han de dir res? Dues criatures rialleres van sortir de la cuina. —Mare, mare! —cridaven, mentre se li tiraven a sobre. —Maria, Dúnia! Ja us heu rentat les mans, la cara i les dents?

ESCRIPTURA —Encara no, mare —va contestar la Dúnia, que era la més grandeta. —I què espereu, doncs? Fins que no estigueu ben netes no us faré cap petó! Les nenes, tristes pel menyspreu de la mare, van anar cap a la cambra de bany. Durant el sopar —tot a base de productes envasats i ultracongelats amb registre sanitari i sense additius ni conservants—, l’ànim va estar un xic apagat. Només la Dolors tenia ganes de xerrar. Parlava sobre l’últim anunci de Clorinet, el lleixiu perfumat, i sobre la bellesa del disseny de l’envàs de desodorant Reflà, protecció les vint-i-quatre hores del dia. La resta de comensals va restar en silenci. No van aixecar la vista del plat. Després, la Dolors va rentar els plats amb Xumba antibacterià i va fregar el terra de la cuina amb Xilop, un netejador perfumat que també matava els inexistents escarabats que l’etiqueta persuasiva del producte deia que vivien en aquella llar. Un producte meravellós. Abans d’anar a dormir, la Maria es va passejar amb la seva guardiola de llauna a la mà. La sacsejava fent xocar les monedes entre si. —Pare, posa unes monedes per omplir la guardiola. En Joan hi va col·laborar amb tota la moneda petita que duia a sobre. Molt contenta amb l’aportació paterna, ho va intentar amb la seva mare. —Mare, dóna’m unes monedes per omplir la guardiola —va dir il·lusionada. —Maria, ja saps que no porto mai diners a sobre —va dir irritada—. Els diners els toca tothom i estan plens de gèrmens i bacteris. Mai saps quina malaltia està viatjant amb les monedes i bitllets. Per això, filla meva, només faig servir la targeta de crèdit. Després de cada ús

la rento amb alcohol i quedo tranquil·la. La Maria, espantada pel discurs de la seva mare, va deixar caure la guardiola, que va anar per terra. —Jo no vull morir per culpa dels diners! —va dir plorant desconsoladament mentre s’abraçava al seu pare. —Dolors, cada dia estàs més neuròtica amb la neteja —li va recriminar en Joan quan van anar al llit. —El que passa —es va defensar la dona— és que els homes no veieu mai la merda. Us és igual viure al mig de la brutícia. Les dones hem desenvolupat un instint especial per a la neteja. Una cosa semblant a l’instint maternal. De mica en mica la tensió inicial es va distendre. Aquest moment el va aprofitar en Joan per començar un assetjament marital en tota regla, maniobra que va tenir una resposta positiva de la Dolors. —T’has dutxat abans de posar-te al llit? —li va preguntar tota melosa. —Sí, i també m’he rentat les dents. Van començar a fer-se petons i carícies. Un d’ells va encertar a tancar el llum. La Dolors va aixecar els llençols i es va capbussar a dins buscant quelcom en direcció als peus del llit. En Joan, es va relaxar i es va deixar fer. Tot d’una va sentir com li mullaven els genitals amb un líquid que li va produir una gran coïssor. Va fer un crit, va obrir el llum i va aixecar els llençols. Va trobar la seva dona amb una ampolla d’alcohol a les mans. La cremor era inaguantable. —Es pot saber què coi fas? —Te l’estic desinfectant. No me la voldràs ficar a dins si no està ben neta, oi? En Joan es va aixecar enfurismat. —Tu estàs boja! —va dir cridant mentre agafava una manta per dormir al sofà.

ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

L’endemà va marxar a treballar abans que la Dolors es despertés. Estava massa emprenyat per parlar-hi. La Dolors acompanyava cada dia les seves filles a l’escola. La Dúnia i la Maria estaven al bany. —Mare, s’ha acabat l’elixir bucal —va informar la Dúnia. —Ara vinc! —va dir la Dolors des de la cuina. Poc després arribava amb uns gots a la mà—. Teniu això, és per esbandir-vos les dents i per fer gàrgares. —Mare, això fa pudor i té molt mal gust — es va queixar la Dúnia. —Fes com ta germana petita —va comentar assenyalant-la. Aquesta, amb cara de fàstic, feia gàrgares. Es va ennuegar i es va empassar tot el líquid. La Dúnia va fer veure que es prenia el líquid, però només va utilitzar aigua. La Dolors, després de deixar les seves filles a l’escola, va anar cap a la feina. En arribar va comprovar amb alegria que ningú més pujava a l’ascensor. Amb els guants posats va prémer el botó del seu pis. Les portes es van tancar i l’ascensor va començar a pujar. A mig camí, entre dos pisos, va aturar l’ascensor. Sense perdre temps va treure un drap i un pot de Winner, l’esprai multiús per netejar qualsevol superfície, de la seva bossa. Cinc minuts després, l’ascensor, més net que quan era nou, va arribar al seu pis. La Dolors no podia reprimir un somriure de satisfacció contemplant la seva obra. «No ha costat tant, només calia posar-s’hi», pensava orgullosa. Com cada dia, va arribar la primera al despatx. Va deixar les seves coses al penjador, va obrir un calaix de la seva taula, va treure l’estri de netejar i va tornar a netejar tot el seu

entorn de treball. Quan va enllestir la neteja tothom estava treballant. Els seus companys la miraven amb indiferència; ja estaven acostumats a les seves ximpleries. A mig matí es va presentar, molt alterat, en Joan. —Tenim la Maria a l’hospital. Li han fet un rentat d’estómac. Sembla que ha patit una intoxicació. Saps si a pres res estrany? —Estrany, no. Deu ser l’elixir bucal. Li he donat un de nou —va dir la Dolors. —Estava en mal estat? —va preguntar en Joan. —No ho crec. Jo mateixa he fet la barreja. L’ampolla era nova. —La barreja? Què li has donat? —Uns glops de Xidol amb aigua. Va molt bé: neteja, desinfecta i mata els escarabats. També és perfumat. Li ha quedat un alè a pi que feia molt net. —Dolors, tu estàs boja! Que vols matar la teva filla? Per què has fet servir una cosa que neteja el terra per esbandir la boca?

Núria Vaqué

ESCRIPTURA Tots els companys de feina havien deixat de treballar i seguien atònits la discussió. —No et posis així. A l’ampolla posa molt clarament que serveix per qualsevol tipus de brutícia. Segur que la intoxicació és a causa d’una altra cosa. Haurà menjat massa llaminadures. La Dúnia també ho ha pres i no li ha passat res, oi? En Joan no sabia quina cara posar. En Miquel, el cap de l’oficina, el va intentar consolar. El va agafar pel braç i el va portar al seu despatx. La Dolors va seguir treballant com si res hagués passat. Els companys de l’oficina no deixaven de murmurar. Tots havien arribat a la mateixa conclusió: la Dolors no estava bé. Uns minuts més tard es va sentir una sirena al carrer. Poc després, tres senyors amb bata blanca van entrar a l’oficina. La Dolors continuava treballant. El senyor Miquel la va assenyalar amb el dit i un dels infermers es va dirigir a ella. —Senyora, ens hauria d’acompanyar.

La Dolors es va mirar aquell senyor, sense afaitar i que feia pudor de suor. —Jo a vostè no el conec de res. Després d’una petita batalla dialèctica no la va poder convèncer. L’infermer va fer un senyal als altres dos, que es van acostar amb una mena de camisa de lona plena de sivelles i corretges. En veure-la, la Dolors no va poder reprimir un crit. —Quin horror, està plena de taques! Van ficar la pobra Dolors, totalment lligada amb la camisa de força, dins de l’ambulància i van marxar a tota velocitat fent sonar la sirena. La Dolors, asseguda a terra, estava horroritzada. «Mai he vist un terra més brut que aquest — pensava— Si tingués aquí la meva bossa, podria deixar-ho net com una patena… un moment. Ja ho tinc!! Si em dono pressa, podré acabar abans d’arribar». Lligada com anava, es va estirar a terra i el va començar a llepar. —Déu meu! Però que brut que està.

ESCRIPTUR A El vacío Me puse muy triste el día que me enteré de la muerte de Gabriel García Márquez. Pensé que se había muerto uno de los máximos exponentes del realismo fantástico. Afortunadamente, la lectura del relato de Óscar me confirma que el relevo está asegurado.

Oscar Navas Lleva siempre un lápiz y una libreta. Caza ideas donde esté con letra de médico. No puede escribir sin té ni música de fondo.

Planeta Lletra

El vuelo hasta aquel páramo en medio de la selva había sido una auténtica pesadilla. El aire había azotado la avioneta como si fuera un hoja seca y el bamboleo constante del aparato le había hecho perder la serenidad. Al cabo de unos interminables minutos, las ruedas botaron varias veces sobre la improvisada pista antes de detenerse por completo. Cuando recuperó el control de sus nervios, bajó su macuto y se despidió del piloto que lo había llevado hasta allí. No quiso mirar atrás mientras el motor del aeroplano volvía a ponerse en marcha para salir de aquel lugar en medio de la nada. Entonces buscó un sitio no muy alejado de la base de la montaña para montar su tienda. El sonido de la radio lo acompañó durante toda la noche. Desde hacía un tiempo, sus días se habían visto eclipsados por una soledad desoladora; escuchar las voces que salían de aquel aparato lo ayudaba a combatirla de alguna forma. Al amanecer recogió la tienda y empezó la ascensión. Según le habían contado, el pueblo estaba a unos cuarenta kilómetros, siguiendo un camino que serpenteaba en busca del Illampu, atravesando la selva boliviana. Una jungla donde la humedad calaba hasta los huesos y la carga del equipo se convertía en una auténtica penitencia. Cada paso era un

cristal hundiéndose en carne y cada exhalación, el suspiro de un espíritu agonizante. Las escarpadas pendientes se convirtieron en un desafío para su atrevimiento, pero su determinación era inquebrantable, y los cinco días que tardó en llegar al poblado fueron un auténtico Infierno del que finalmente salió airoso. La planicie que encontró, a dos mil metros de coronar la cima del monte, le pareció el mismísimo Paraíso, a pesar de que la visión que tenía ante los ojos no era demasiado alentadora. El pueblo había sufrido el castigo incesante de un viento que soplaba, fuerte y frío, contra los tablones de las casetas. Algunas habían sucumbido a la ventisca, aunque la mayoría, medio destartaladas, aguantaban milagrosamente en pie. Pero en ninguna de ellas parecía habitar nadie ya. Dejó el macuto en el suelo y caminó con cautela entre las cochambrosas cabañas. Nadie acudió a su paso. Solo el aire hacía crujir las maderas y alborotaba el casi desaparecido pasto de los tejados. Por un momento, el temor a haber equivocado su destino le recorrió en un escalofrío que le heló la sangre. Pero un nuevo remolino le acercó un inusual olor a brasa candente que lo hizo serenarse. Entonces alzó la mirada hacia las casetas más retiradas de la explanada. Recaló en que, de uno de los

Raquel Ruiz

ESCRIPTURA

ventanucos, se liberaba un pequeño hilo de humo que era dispersado rápidamente por el viento. Se acercó a la cabaña con la curiosidad del que sabe que quizás ha encontrado lo que anda buscando, pero no se decide a dar un paso en falso. —¿Hay alguien ahí? —preguntó sin querer atravesar el umbral. —Una vieja, pero espero que Dios se la lleve pronto —respondió una voz de mujer desde el interior de la choza. —Busco a Carmela, me han dicho que vive en este poblado. —Y en él vive. Está en lo cierto, señor. Sola con su sombra. ¿Quién pregunta por ella? —Alguien que necesita de sus servicios. El silencio se hizo evidente durante unos instantes y se mezcló con la ventisca y el olor a caldo. —Debe estar muy necesitado para haber subido hasta aquí —prosiguió la mujer mientras

se escuchaban unos pasos que se arrastraban por el entablado y se acercaban a la entrada. —Lo estoy. He recorrido medio mundo en busca de ayuda. —Entonces, veamos qué puede hacer esta vieja —dijo la anciana encorvada y envuelta en harapos que salió a recibirle. La mujer le pidió que entrara. A pesar de la casi completa oscuridad y de la sensación de desorden, el interior era lo más acogedor que podría encontrarse en aquel hostil monte. Mientras la mujer se dirigía de nuevo a remover el puchero que estaba preparando, él se acercó al fuego para calentarse las manos, sin decidirse a quitarse aún el abrigo. —¿Cómo es capaz de vivir con este frío? —le preguntó entre escalofríos. —No hay frío si uno no lo quiere sentir, señor. Todo depende de la importancia que se le da. A mí ya no me perturba nada. Soy demasiado vieja, y con el paso del tiempo he llegado

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

a aceptar la vida como es. La vivo día a día, sin desvelos. Dios me da la paz que necesita mi espíritu, y la tierra me ofrece lo que necesita mi cuerpo. No necesito más. —La envidio —dijo él, dibujando una sonrisa más cercana a la tristeza que a la alegría. —¿Usted tiene preocupaciones? —continuó la señora, tras probar lo que estaba cocinando con una cuchara de madera. —Algunas. Pero en estos momentos sólo hay una que me carcome. —Cuénteme de ella, entonces. —Quizás será mejor que se la muestre. Se descubrió el abrigo y se abrió la camisa, dejando a la intemperie su pecho. —Mmmm… Es profundo... Y aún está en carne viva —dijo la anciana acercándose al vacío que encontró en él—. No tiene buen aspecto, desde luego. ¿Le duele? —Como si me lo hubieran arrancado de cuajo. La mujer se pasó el pulgar por la lengua y luego recorrió las aristas de aquella negrura. —Aún está afilado. Corta. Se quebró como el hielo en la cumbre, traicioneramente —dijo intentando diagnosticar el estado la herida. —No lo esperaba. Quizás por eso me duela tanto. La anciana revisó con detenimiento el vacío, sin atreverse a palpar en el interior. Luego se dirigió hacia una improvisada despensa mientras hablaba con aquel extraño. —Tengo remedios para cualquier mal imaginable. Unas gotas de sangre de lagarto en los ojos, curan las cataratas. Con un puñado de hojas de zorrillo, curo el dolor de muelas y el de estómago. Y unas friegas de alcohol en el que pongo a remojo serpientes, alivian cualquier dolor corporal. Pero esta herida necesita algo que yo no puedo darle.

Él reaccionó sobresaltado ante aquellas palabras. —Señora Carmela, he recorrido infinidad de kilómetros buscando una cura. Cientos de doctores, curanderos y chamanes han visto mi caso, y ninguno ha sabido qué hacer conmigo. Usted es mi última esperanza. La necesito. Vivir con este dolor es insoportable. La anciana miró el cielo de la estancia y suspiró pesadamente. —Siento que se haya tomado tantas molestias para llegar hasta aquí, pero no puedo prometerle una sanación. —¡Haga lo que pueda! —insistió él, desesperado—. ¡Usted es mi última esperanza! Entonces, la señora sonrió. Unos instantes después, empezó a despejar la única mesa de la choza con la templanza que había atesorado durante la conversación y lo hizo tumbarse sobre ella. Él esperó ansioso mientras la señora removía entre los cacharros de la despensa. Al volver, la anciana encendió una vela, la colgó de una de las tablas del tejado y empezó a hurgar en el interior de su pecho. Por un momento, el miedo al desconocer lo que estaba haciendo lo asaltó y la impaciencia provocó que el corazón que no tenía se acelerara. Inmóvil, en la improvisada camilla de operaciones, sólo era capaz de percibir un profundo olor a tierra húmeda. La anciana amasó firmemente su torso con las manos. Luego dio un buen trago a una botella de cristal oscuro y lo escupió sobre él. Entonces cubrió con unas enormes hojas la extraña cataplasma con la que había rellenado su pecho, mientras murmuraba unas palabras que no pudo descifrar, y lo vendó con unas tiras de telas de colores. —Ahora, coma algo. Necesita descansar y recuperar fuerzas. Al amanecer me acompañará a un sitio.

ESCRIPTURA en su orilla, una barca atada a un árbol cercano con una soga gruesa. —A partir de aquí nos separamos. Suba a ella y deje que le lleve donde tenga que llevarle —dijo la viejecilla. —Pero esto no es seguro —comentó él asustado—. ¿Hacia dónde tengo que ir? ¿Cómo sé cuándo voy a llegar? ¿Y si vuelca? —Llegado el momento, lo sabrá —dijo de forma calmada la señora—. Sólo usted lo sabrá, señor… Subió receloso a la barca. A pesar de su aspecto, no parecía tener fugas, aunque tampoco disponía de remos ni nada que permitiera gobernarla. La mujer desató la cuerda y empujó la embarcación hasta que el agua le llegó a las rodillas. Él quedó asombrado por la fuerza que tenía aquella mujer, a pesar de la fragilidad que despertaba su figura. Observó cómo volvía a la orilla,

Raquel Ruiz

La mujer le sirvió un tazón del caldo que había estado cociendo en la marmita y preparó un plato de gachas con un poco de harina. A él le pareció el manjar más delicioso que había probado en meses y, tras agradecerle a la anciana sus atenciones, se retiró a un rincón de la cabaña y durmió sobre un improvisado colchón de ropas viejas. Cuando el sol aún no había despuntado, la viejecilla despertó a su invitado y juntos tomaron un sendero que bajaba por la montaña. El descenso no le pareció tan largo como al llegar a coronarla. El camino se retorcía caprichosamente, pero la mujer parecía conocer perfectamente la ruta que debía seguir. Él sólo podía seguirla, extasiado por la luz y los colores del paisaje, inmerso en un extraño trance del que no era capaz de salir. Casi sin darse cuenta, llegaron a la base del monte. Allí apareció de la oscuridad un gran lago de aguas tranquilas, y

ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

murmurando un canturreo que se perdió mientras el vaivén de las aguas alejaba la barca hasta hacerla desaparecer. Entonces, el sonido del agua chocando contra el casco se convirtió en su único compañero. La barca avanzó entre un oleaje que fue creciendo, y empezó a surcar un lago que se transformó en un océano de recuerdos y dolor. Y los días se diluyeron en el tiempo. Los amaneceres bañaron su memoria y los anocheceres templaron sus ansias. Y las estrellas le recordaron el brillo de aquellos ojos; y el calor del sol, los momentos en que la reconfortaba entre sus brazos; y las tormentas, sus afiladas palabras; y los golpes de mar, la violencia de sus emociones; las noches de luna llena, la gélida tristeza de un adiós; y el rumor de las olas, la nostalgia de lo que no iba a volver. Ni el hambre ni la sed acudieron para distraerle de sus pensamientos. En aquel océano sólo estaban aquella barquichuela y sus recuerdos… Muchas lágrimas lloró y mucho ardor quemó en su interior. Pero, poco a poco, aquel pesar de su alma fue aligerándose, como el lastre que se deja atrás durante una larga travesía. Pudieron pasar días, semanas, meses o años. No supo adivinar cuánto trascurrió desde su partida. Pero llegó el día en que la barca embarrancó en la orilla. Reconoció el árbol con la soga y a la anciana esperando pacientemente su vuelta. No intercambiaron una sola palabra durante el ascenso a la montaña. Al llegar a la cabaña, él cayó rendido en el mismo rincón que lo acogió tiempo atrás. A la mañana siguiente, el sonido de unas tenazas lo despertó. Al abrir los ojos, encontró a

la anciana mirando detenidamente su pecho. Le había retirado las hojas y la cataplasma que lo cubrían, y de él asomaba una pequeña rama que brotaba en carne y piel recompuesta. No había rastro de aquella negrura que lo había ocupado anteriormente. —Ya ha crecido, señor —le susurró—. No debe preocuparse más por ese vacío. Todo ha curado ya. Sólo queda podarla para que no se seque con las primeras adversidades. —Pero, ¿cómo lo ha conseguido? —preguntó asombrado él. —Sólo planté una semilla de esperanza y le di tiempo para que germinara. Lo único capaz de curarlo todo. Incluso el mal de amores más terrible. El que deja un agujero que nada parece poder llenar. Él no sabía cómo reaccionar. —Pero, ¿cómo es posible? He revivido tantas cosas en esa barca que estuve a punto de volverme loco… —Pero se mantuvo firme, señor. Siguió en ella. No decidió tirarse al agua y volver a la orilla a nado. Su templanza hizo que su herida cicatrizara y dejó que creciera de nuevo la ilusión. —Ha sido muy extraño… Todo parecía un sueño… —dijo él, aún conmocionado. —Quizás lo fuera, señor —replicó la anciana—. Porque los sueños son capaces de llenar los huecos vacíos y los días tristes. Soñando se olvida el dolor. Y sonriendo, sana el alma. Entonces, la anciana le dedicó una sonrisa con sus labios, agrietados por el paso del tiempo. El mismo tiempo que cura heridas, reaviva sueños y hace brotar la esperanza. Y él no pudo evitar hacer lo mismo.

ESCRIPTURA Injustícia Hi ha molts tipus d’injustícia, i en Salvador ens explica una que és tan cruel com una guerra... De fet sembla un nou tipus de guerra, la guerra contra tot el gènere humà.

Salvador Riera Solsona S’enfronta a la vida armat de rimes i poesia. És feliç esmicolant la realitat i tornant-la a muntar endreçada en versos. La Marta Fernández ja no es troba bé a mig matí. Li dol tot el cos, es troba cansada, molt cansada, i es pregunta des de fa temps a si mateixa: «Però, què he fet jo per estar tan cansada? Si no he fet res avui. Amb els farts de pencar que jo m’havia fet!». És cert, la Marta no ha pogut fer res aquest matí. Com cada dia, li ha costat molt llevar-se, un pes invisible, superior a les seves migrades forces, no la deixava aixecar del llit. A empentes i rodolons ho ha pogut fer, però després li ha tocat la prova de la dutxa i, des d’ahir, dia quinze, aquesta prova és més dura: els seus comptes l’obliguen a dutxar-se amb aigua freda, les pujades del llum i del gas ja no li permeten engegar la calefacció o l’aigua calenta. Amb prou feines es mulla el cos arrugat amb l’aigua gelada que cau pel sortidor, es mal ensabona, serra les dents en esbandir-se i s’eixuga com pot, tremolant de fred. Pel cap, s’engipona una brusa arrugada i cordada; es posa una faldilla oberta pel davant i es calça unes sabates sense cordons. El maquillatge l’ha oblidat al racó dels dies feliços i el cabell, que un dia va ser l’enveja de totes les seves amigues, ara ja no és més que un fregall sec i ple de nusos. No duu calces, no se les pot posar, no pot doblegar el cos. No duu sostenidors, no li calen, els pits són dues pelleringues que amb

prou feines li sobresurten de la pell clivellada del cos. L’esmorzar és el mateix des de fa quatre mesos: tres trossos de pa ressec i mig got de llet. Ha d’estirar, tant com pot, la pensió d’incapacitat temporal que cobra cada mes, quatre-cents euros, des de fa quasi un any, quan li van prescriure la baixa per angoixa. Aquest diagnòstic és el que li va donar el metge de l’empresa el dia que va anar a visitarse amb un dolor intens al pit que no la deixava ni moure’s. Ella creu que potser sí que té una mica d’angoixa, però està convençuda que hi ha alguna cosa més que no li han sabut trobar. I encara sort que cobra aquesta pensió ridícula, ja que l’empresari per a qui treballava la va acomiadar sense miraments quan va agafar la baixa. No va tenir dret a cap indemnització, ja que el seu contracte era interí, de substitució temporal i per hores. L’empresari va aprofitar un controvertit apartat de la, recentment aprovada, reforma laboral per fer-ho tot de manera legal i no pagar-li res més. S’ha visitat amb quasi totes les especialitats de l’hospital. A l’eterna pregunta: «Què em passa, doctor?», tots li contesten que no té res, que tot són nervis i que ella ha somatitzat els seus problemes personals. Tots reconeixen que no pot treballar en les condicions en què es

ESCRIPTUR A

Planeta

troba; alguns d’ells, així ho fan constar en el seu historial mèdic. Tots li diuen que tingui paciència, que el dolor marxarà. Com a tractament, li prescriuen analgèsics i algun antiinflamatori, però només si té molt de dolor. «Què sabran vostès del que em passa per sota de la pell? I tant que tinc problemes personals! No sé com es trobaria vostè si tingués més de cinquanta anys, estigués a punt que la fotessin fora de casa, no trobés feina enlloc i el bandarra del seu marit l’hagués abandonada per anar-se’n amb una joveneta, que podria ser la seva filla, al mes de posar-se malalta», pensa ella per dins. Es consumeix, cada cop més, sota aquest intens dolor que li esquinça el cos de manera permanent. Ha perdut tots els estalvis en tractaments fraudulents que li havien promès curacions miraculoses. Ha fet totes les teràpies alternatives hagudes i per haver-hi. S’ha submergit en totes les filosofies que coneix o li han recomanat. Ha llegit centenars de llibres i ha consultat milers de pàgines a Internet, però mai no ha pogut treure’n l’aigua clara, del que li passa. Fa sis mesos que no paga el lloguer del pis. El banc l’ha amenaçat de desnonar-la si no ho fa i ella ja els ha dit que facin el que els sembli, però que ella no pot pagar. Avui té una nova visita per renovar la baixa a l’Institut Oficial de Valoracions d’Incapacitats.

Lletra

La visita d’ara és decisiva, ja que demà s’acaba el termini màxim d’un any per incapacitat temporal fixat per l’Administració. El seu historial mèdic és ple d’informes que diuen que no està en condicions de treballar ni de fer una vida normal. La metgessa que avui l’atén té la mirada gèlida i obra amb un tracte inhumà. La fa despullar sense miraments i no la visita, la menysté, la humilia, la fa sentir com un drap brut. Ella es mossega els llavis d’impotència i no plora unes llàgrimes que volen sortir. Després de revisar a fons el seu historial mèdic, la metgessa li etziba: —Ja sé què li passa a vostè, sóc especialista en aquestes malalties. Vostè pateix una combinació de fibromiàlgia i fatiga crònica en grau màxim i no està en condicions de treballar. Ella s’il·lusiona en escoltar, per primera vegada, a algú posar nom i cognoms a allò que li passa, però el castell de cartes de les il·lusions s’esmicola a l’instant quan la doctora, amb una mirada cínica, continua: —Però aquestes malalties no estan reconegudes per la Seguretat Social i, per tant, oficialment vostè es troba bé, no té dret a cap pensió d’invalidesa i ja pot anar a treballar. Aquí té l’alta mèdica. La metgessa li deixa el paper signat a la taula, s’aixeca i, sense acomiadar-se, surt de la consulta i tanca de cop.

ESCRIPTURA Cierra la puerta, Chopin El mundo de las obsesiones es vasto e ilimitado. Todos, en algún momento de nuestra vida, podemos padecer alguna: por el trabajo, por el sexo, por el dinero… Pero, algunas veces, las obsesiones no se acaban de materializar. Quedan intangibles, girando a nuestro alrededor, molestando… Es el momento de visitar al médico.

Carlos Montero Hay muchas maneras de cambiar el mundo, Carlos ha escogido la vía literaria. Eso no quita que sea una persona comprometida y que siempre esté dispuesta a ayudar a los demás.

Ese día no llegó a salir a la calle. Aminoró sus pasos hasta que se quedó inmóvil. Su mirada se concentró en la puerta, como si de algún modo ésta intentará comunicarse con él. Abrió y cerró la puerta, pero por alguna razón que Jack no podía entender, repitió la misma acción al cabo de un minuto. Un murmullo incesante se atragantó en su interior: «De algún modo no está bien cerrada; cualquiera puede entrar y robarme las cosas que más quiero». Abrió y cerró la puerta por cuarta vez. Veinte minutos más tarde, seguía preguntándose qué hacia delante de esa maldita puerta. Después de sufrir esos inexplicables episodios durante toda la semana, Jack decidió acudir al médico. —¿Qué me ocurre doctor? ¿Por qué de repente siento la necesidad imperante de abrir y cerrar la puerta una y otra vez? Creo que alguien entrará a robar en mi casa, ¿lo entiende? ¡Uno no puede vivir constantemente con ese miedo! —las palabras salieron disparadas de su boca y, al terminar de hablar, se mordía los labios. Desde que tenía uso de razón, Jack no podía dejar nada al azar. Su organismo lo obligaba a llevar unas pautas muy claras en su día a día. Su vida, de por sí, ya era un gran círculo ruti-

nario, y de ese círculo nada ni nadie podían huir. Las rutinas eran como cuadrículas trazadas por las agujas de un reloj. Sus manecillas marcaban, siempre justo a tiempo, todo aquello que se proponía a lo largo del día. Necesitaba medir todo con regla y compás. Frederick Chopin era su marcapasos ideal para estar por casa. Gracias a su difunto abuelo, pianista de renombre en su juventud, pudo heredar una colección de doscientos vinilos de música clásica; entre todos ellos, los de Chopin eran sus preferi-dos; un autor del romanticismo musical que enamoró a Jack con sus nocturnos. Nada más levantarse, reproducía el vinilo en un tocadiscos de los años ochenta que aún conservaba. Como si de un arquitecto del tiempo se tratara, centraba su mente en seguir las notas de los veintiún temas que lo componían, al mismo tiempo que su cuerpo se volatilizaba para acarrear con éxito todas las tareas domésticas del hogar. Limpiaba al compás de la música, todas y cada una de las partes de aquellos cincuenta y tres metros cuadrados que conformaban su casa, a la vez que Frederick seguía con sus partituras del siglo diecinueve.

ESCRIPTURA

Planeta

Laura Soler

Lletra

—Ahora necesito que se centre, ¿me oye? Tiene que concentrarse en este test. Rellenarlo no le hará perder más de cinco o diez minutos, se lo aseguro. Es tan solo una pequeña prueba para comprobar ciertos parámetros de su conducta actual. Es importante que lo haga. No se preocupe, todo irá bien —le aseguró el doctor. Mientras Jack observaba la primera afirmación del test: «Evito utilizar teléfonos públicos por la posibilidad de contaminación, ya que están muy sucios», en su mente se dibujó con todo detalle el disco de vinilo. Su portada, roída por los años, presentaba los bordes gastados, algunos colores de los ropajes oscuros del músico habían perdido algo de fuerza con el tiempo. En cambio, en la cara, seria y concentrada de Chopin, había una especie de cicatriz, no muy grande, pero sí lo suficiente como para dejarse ver a simple vista. Era una

marca que diferenciaba este de los demás discos. Ningún otro vinilo de la colección tenía el arañazo de un perro que ya no existía en el mundo de Jack. —Los resultados no son del todo concluyentes. Es extraño, por lo que usted me comentó, hay algo que lo tiene obsesionado, o mejor dicho, estancado en una estación sin salida — dijo el médico con la mirada puesta en Jack—. En cambio, usted afirma tener que cerrar la puerta varias veces y además, darle unas cuantas vueltas a la llave para quedarse más o menos tranquilo. Es algo difícil de comprender. —¿Entonces, qué me ocurre? Necesito una respuesta por favor… —dijo con lágrimas en los ojos, mientras agachaba la cabeza como si no entendiera lo sucedido. —El test que le he pasado es para las personas

ESCRIPTURA que trasciende mucho más allá de esa puerta que nunca se cierra del todo.

proclives a padecer algún tipo de trastorno obsesivo compulsivo. Pero usted no ha superado la puntuación mínima. Me explico: hay algo

Él lo sabía, Chopin el pianista y compositor había muerto por tuberculosis en 1849; en cambio, el otro Chopin, el pastor alemán que lo había acompañado durante más de dieciséis años, había muerto meses atrás a causa de un tumor. La vida de Jack había girado en torno a un vinilo de Chopin para sustituir el adiós fugaz del otro Chopin, su querido perro que hacía las veces de una familia que nunca antes había disfrutado Jack. Aún recordaba la llegada de Chopin con lágrimas en los ojos. Era un cachorro sin nombre, de apenas unos días, que no podía dormir. Sus primeras noches fueron de llanto permanente y desorientación absoluta. Lo envolvió en una manta, lo acarició durante horas e incluso lo meció como si de un bebe se tratara. Pero solo hubo una forma en la que el pastor alemán se relajó del todo: con Los nocturnos de Frederick Chopin.

Lectura recomanada Canvia de vida, posa’t a córrer Eva Ferrer Vidal-Barraquer Angle Editorial Mitjançant explicacions pràctiques i senzilles, la doctora Eva Ferrer Vidal-Barraquer, especialista en medicina esportiva, et guiarà perquè aprenguis a córrer bé, milloraràs la teva tècnica i sabràs escoltar el teu cos perquè amb el running milloris la teva qualitat de vida.

ESCRIPTURA Gotas de vida Dicen que cuando mueres te encuentras delante de un largo túnel; y que al final del mismo se vislumbra una luz. Lo que no dicen es que ese túnel es muy largo, larguísimo, y que recorrerlo puede ser tan penoso como la vida misma.

Montse Pérez Martínez Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuando tengo una idea y una pantalla en blanco?

Planeta Lletra

Acompasadas. Las caídas, idénticas, se van sucediendo rítmicas, sin premura. Una gota encadenada a la otra, incesantes durante el lapso de tiempo que tienen programada su duración. Un riego de vida, de energía. «Un tratamiento tan simple para solucionar un problema tan complicado…—piensa Lucía mientras contempla las botellas conectadas a la vía que transporta, hasta el interior de su cuerpo, los supuestos remedios que deberían acabar con su padecimiento—. Mejor no poner demasiadas expectativas, mejor no ilusionarse, mejor no pensar». Hoy, que ya un atisbo de fuerza ha empezado a recorrer sus extremidades, y la niebla en su cabeza comienza a disiparse; unida por su brazo a los sueros y por sus oídos a la música que hace que todo parezca un poco mejor, se aventura a recorrer un infinito pasillo iluminado por luz blanca, cegadora para sus, todavía, doloridos ojos. Ante sí, una larga sucesión de puertas, y tras ellas sufrimientos, algunos temporales, otros perpetuos, y no todos debidos a dolencias físicas. En la 4630, un adolescente que ha sufrido un accidente de moto está postrado en la cama. Sus piernas escayoladas penden de un apara-

toso artilugio y su futuro de un hilo. Su madre, incansable, permanece las veinticuatro horas del día a su lado, y ahora se dedica a reorganizarle, de nuevo, el eventual armario. Él, se promete a sí mismo no volver a consumir si algún mágico sortilegio consigue que su madre no descubra lo que esconde en el bolsillo del anorak. La mujer de la 4622, ya adentrada en el otoño de sus días, hace balance de su existencia; muchos momentos dichosos, pero también considerables ausencias. Seres queridos que se fueron demasiado pronto, seres a los que ella ha sobrevivido cuando el orden natural de las cosas no lo había estipulado así. Hoy la han visitado cuatro de sus siete hijos y cinco de sus muchos nietos. Esta noche no pedirá calmantes. En la puerta de enfrente, un hombre enamorado acaba de responder a las preguntas que le ha formulado su esposa, que yace en la cama con aspecto demacrado. Le ha contestado que está preciosa y que el médico le ha informado de que su estado de salud está mejorando mucho; es la primera vez que le ha mentido. Lucía se echa a un lado del pasillo para dejar paso a la enfermera que, cojeando, empuja el

ESCRIPTURA carro de la medicación. Lo aparca ante la puerta de la habitación 4612 y prepara un antiinflamatorio inyectable, mientras piensa en si administrárselo a sí misma. Lleva tres noches casi sin dormir por culpa de la ciática, pero ni se plantea la idea de ausentarse del trabajo. No ahora, las cosas no están como para correr riesgos, su sueldo es el único que entra en una casa donde conviven cinco personas. Un colorido y excesivo ramo de flores flanquea la puerta de la 4605. Dentro de la estancia, una pareja joven se abraza. Buenas noticias: la operación ha sido un éxito, y a la chica le han podido salvar uno de sus ovarios. Las lágrimas que afloran de sus ojos humedecen la mejilla de su compañero, y este la besa. Los dos piensan en el momento en que puedan traer al mundo una nueva vida; pero él, además, en que ella no se entere de lo que hizo hace tres noches. Y unas puertas más adelante, en la 4602, se encuentra un hombre al que también le resbalan lágrimas. Un hombre que comenzaba a rehacer su vida tras haber superado una tortuosa separación de la que fuese su esposa durante

más de veinte años. Un hombre todavía atractivo en su madurez, con una exitosa y prometedora trayectoria profesional. Un hombre al que además de haberle amputado una pierna, también le han cortado las alas. Lucía llega a una sala de espera circular que distribuye las diversas alas de la planta del hospital. Tres ascensores que a esa hora de la tarde no cesan de subir y bajar visitas, se sitúan a la derecha; frente a ellos se hallan las máquinas expendedoras de café, refrescos y snacks, a las que los acompañantes acuden para hacer más llevaderas las largas horas de espera. Numerosas sillas están ocupadas por ellos, otras por los enfermos que pueden caminar y se escapan, por unos minutos, de sus habitaciones, intentando escaparse también de su dolor. Lucía, exhausta, se ha sentado al lado de una mujer que envuelve, con sus manos, un vaso de café. Mira hacia arriba para comprobar la correcta caída de los goteos que la alimentan y abre los mensajes recibidos en su móvil, y mientras en sus oídos suena una canción con el incoherente título de Acompáñame a estar solo, inevitablemente, su mirada se desvía hacia los ascensores.

Javier García

ESCRIPTURA Un passeig de matinada La Sandra en sap molt, de marejar la perdiu. I ho fa amb elegància. Algun entès en teoria de la literatura podria dir sobre aquest relat que és «metaliteratura». Ara mateix, molts de vosaltres, us estareu preguntant què és això de la metaliteratura. Doncs... si fa no fa una paraula com «amaxofòbia». M’explico: ambdues paraules són carn de diccionari. O sigui que obriu el Pompeu i ho mireu.

Sandra Cabrespina Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida son vasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient.

Planeta Lletra

Amaxofòbia. Aquesta és la causa que estigui caminant, Via Europa amunt, a quarts de cinc de la matinada. Això, i que he d’anar a rellevar el meu cunyat que ha passat la nit vetllant el seu pare, el meu sogre, ingressat amb principi de pneumònia. El cas és que, si no fos per la meva amaxofòbia, encara seria al llit una bona estona més. Curiosament, no em sap cap greu això. Sempre m’ha agradat caminar pels carrers en aquestes hores matineres. Encara és fosc, fa fresca, i es veu molt poca gent. Uns quants matiners i algun noctàmbul que no sap com acabar la nit. Tinc la sensació d’estrenar els carrers, em sento molt optimista, tinc la forta intuïció que això del meu sogre només serà un petit ensurt, i amb tranquil·litat deixo que voli la imaginació, mentre camino envoltada de silenci. De fet, només em preocupa una cosa: que no he agafat cap llibreta. I és que aquesta situació és perfecta perquè se m’acudeixi alguna cosa per escriure i, ves, no la podré anotar. Algunes idees que em passen pel cap són absurdes i no valen gaire la pena, com les que estan relacionades amb alguna trobada

desagradable pel camí. Vull dir les idees sobre un relat basat en la meva trobada amb un atracador i els seus diversos desenllaços, que inclouen un on el desafortunat delinqüent m’acaba deixant diners per a l’autobús, després que li endinyi una història extraordinàriament trista i patètica sobre el fet que estigui en aquestes hores en aquest lloc; i un altre desenllaç encara més increïble on em defenso amb un llapis esmolat, que, per cert, tampoc porto. Són històries que no m’acaben de convèncer i no són gaire del meu estil, la veritat. Però... i si em vingués alguna idea realment genial i pel camí l’arribés a oblidar? Seria tràgic. Em consolo pensant que si tinc una bona idea el que hauria de fer és escriure-la mentalment i memoritzar-la. Després, només l’hauria de teclejar a l’ordinador i fer-li una repassada. De fet, ara se m’acut que justament aquest vagareig dels meus pensaments no deixa de ser una història, una mena de relat. I m’hi poso. Reconstrueixo el relat que m’ha portat a ser aquí, caminant alegrement amb el fred a la cara, quan hauria d’estar amoïnada, o potser endormiscada, o potser malhumorada. I quan

ESCRIPTURA

Blanca Ros

acabo, i arribo just a aquest punt on som ara, veig davant meu els llums de l’hospital. La passejada s’ha fet curta. Encara tinc pendent trobar un final rodó per aquesta història. Però ara això queda en segon terme. El meu cunyat m’espera i em comenta les novetats. Per sort tot sembla anar bé i respiro alleujada, perquè sempre hi ha una veueta mig soterrada en algun lloc, que desconfia de les meves intuïcions, generalment optimistes. Pel que sembla, en pocs dies tindrem l’avi recuperat i l’enviaran cap a casa. M’assec a la butaca del costat del llit a esperar que es desperti, i torno a trobar a faltar la llibreta per poder escriure el final de la meva història. M’adono, per primera vegada, que els meus pensaments, els que he ordenat i memoritzat en aquest relat, ben mirat, potser són una mica absurds. Aprofitant que sóc a l’hospital, podria exposar el meu cas a algun metge de psiquiatria. Doctor, què em passa? Li podria preguntar, i això seria un final perfecte pel relat, perquè és el tema de la propera revista. Fet i fet potser he acabat la història i no em cal cap llibreta.

Lectura recomanada 100 curiositats de la medicina Daniel Closa i Autet Cossetània edicions Epidèmies d’origen desconegut, antimatèria per mirar l’interior del cos, sang de color verd, malalties virtuals, un gen que ens fa estúpids, els remeis que feien servir els neandertals, els problemes de la medicina a l’espai, el trasplantament més fastigós imaginable, sagnies medievals,teràpies gèniques, etc.

ESCRIPTURA Dolor enterrado Una historia que describe el dolor psicosomático y el tipo de doctores que se necesitan para eliminarlo. Un viaje al fondo del alma.

Miguel Ramírez Hay días que le apetece escribir relatos de terror. Otros, explicar una historia de suspense. Pero si no se siente capaz de escribir, intenta imaginar monstruos que asquearían a la humanidad.

Planeta Lletra

Nunca he creído en los curanderos y no lo voy a hacer ahora. Pero después de haber visitado varias consultas de médicos y que me digan que estoy perfectamente, no he tenido más remedio que claudicar. El dolor en mi espalda me está obligando a hacer lo que tengo que hacer. En el centro de Mataró pocos conocían a un viejo chino que decían que curaba lo que los médicos cualificados no hacían. Hoy está retirado. Pero su nieta ha retomado el negocio y continua curando a la gente en el mismo edificio de la calle Cuba en el que lo hacia su abuelo. Nuam Zan, en una especie de kimono, abre la puerta y me invita a pasar con una sonrisa. No sé cómo, pero ella sabe que soy reticente a estar allí y aun así me trata con amabilidad. Me dice que me quite la ropa y que me tumbe en la camilla. —Señor Fernández, tiene que saber que todo el mundo viene cuando todo lo demás le ha fallado. Eso es porque su dolor no es físico. —¿Y qué harás, meterte en mi cabeza? —le pregunto. Ella no contesta. Me hace ponerme boca arriba y, si tengo que ser sincero, tengo miedo cuando la veo poniendo las manos en mis sienes. Hay cosas de mi vida que no quiero recordar y mucho menos que se sepan.

—Cierre los ojos y dígame que le pasó. —Todo empezó una noche, mientras estaba dando un paseo. Miento. Llevo meses mintiéndole a todo el mundo. En realidad, esa noche estaba salvando a una niña que había sido secuestrada. Y, justo después de salir del edificio con ella, el dolor en la espalda me dejó clavado y apenas pude moverme. —No es un dolor nuevo el que tiene. Así que, concéntrese en ese dolor y en nada más. Lo hago, notando el calor de sus manos en mi cabeza, y, sin poder evitarlo, empiezo a hablar. —Tengo 16 años y un vagabundo me dice que me vaya a la mierda después de haberle preguntado por un amigo. Mi amigo se llamaba Alberto Marín y había desaparecido días atrás cuando volvía del colegio. No tenía amigos, excepto yo. Todo Mataró se quedó conmocionado hasta que el tema pasó de moda. »Mi padre me riñe porque yo continuo buscándolo, me dice que estoy empezando a preocupar a mi madre. »No le hago caso. Esa noche cojo una botella de Chivas del mueble-bar de mi padre y salgo a la calle. Encuentro al vagabundo que me había mandado a la mierda ese mismo día, en

ESCRIPTURA el mismo sitio, y le digo que si me dice lo que había visto le doy la botella. «Dámela y te diré lo que vi», me contesta. Se la doy y le pregunto por Alberto. «¿Alberto?», dice antes de echar un trago. Cuando acaba de beber dice que tal vez vio algo. Yo le pregunto dónde y, en ese momento, alguien me coge por la espalda. «Dame ese abrigo, renacuajo», dice. «Ayúdame, por favor», le suplico al vagabundo, que vuelve a beber. De repente, mi nuevo amigo estampa la botella casi vacía en la cabeza de mi agresor y miles de cristales vuelan por la calle. «Lárgate de aquí, niñato. Mira lo que me has hecho hacer. No me importas tú, ni ese chaval que vi en Can Fábregas». »Al principio no relaciono nada y solo hago que correr. Alejarme lo más posible del vaga-

bundo transformado en monstruo a causa del alcohol. Pero cuando me detengo y pienso en las palabras recuerdo que muchos de los sintecho de Mataró se refugiaban bajo los techos de la antigua fábrica harinera que llevaba tiempo abandonada. »De noche Can Fábregas es espeluznante, como esas casas encantadas de las películas. Salto el muro y me interno en los patios de la vieja fábrica. Todo está sucio y bastante deteriorado y, cuando me acerco al edificio principal noto un escalofrío. Hay una ventana rota. —Concéntrese, no pierda de vista el dolor. —Me asomo a la ventana y no veo mucho. Todo está oscuro. Entro. Ando por el interior de la fábrica y, escucho algo. No sé si es un gemido o un llanto, pero es algo parecido.

Núria Vaqué

ESCRIPTURA

Planeta

—¿Qué siente? —Estoy muy asustado. —Continúe. —No puedo. El olor es tremendo. Me aterra. —¿Muerte? —Sí, por todas partes. —¿Qué ves? —Veo a Alberto en una habitación oscura, atado a un viejo eje de una máquina. Me acerco a él y lo despierto. «¿Qué haces aquí? Él va a volver», todavía adormilado. Voy a sacarte de aquí, Alberto, le contesto. «No, David, vete, me ha dicho que me va a matar hoy», me dice. Volveré a por ti, voy a buscar ayudar. Lo prometo. «¿Pero qué coño es esto?», escucho que sale de la oscuridad. Y su secuestrador corre hacia a mí y me empuja. Gritando cosas que no escucho, estoy demasiado asustado. No sé qué hacer. Noto un ladrillo junto a mi mano y, cuando él está lo suficientemente cerca, lo rompo en su cabeza. Él grita una y otra vez

que me va a matar mientras se retuerce por el suelo con las manos en la cabeza. »Yo corro. No hago otra cosa. Sólo correr. »Esa noche la policía se presenta en mi casa y dice que allí no hay nada, que Can Fábregas esta tan abandonada como siempre. Y yo le contesto a los policías a gritos. No miento, él se ha escapado con mi amigo, ¿por qué no me creen? ¿Por qué? ¿POR QUÉ? ÉL LO MATÓ. ¡ALBERTO ESTA MUERTO PORQUE ÉL LO MATÓ! —Concéntrese en ese miedo y sienta como, poco a poco, se va. —Yo lo maté, fue mi culpa. —No hable ahora, deje que el miedo se vaya. Muy lentamente, el miedo, la culpa, la muerte. Lo único que queda es la certeza de lo que pasó. Abro los ojos y no noto nada en mi espalda. Todo se ha ido. No puedo creerlo. No puedo creer que un dolor tan intangible fuese tan real.

Lectura recomanada La terapeuta Gaspar Fernández Editorial Columna

Lletra

L’Hèctor Amat és un actor amb ansietat. Després de presenciar casualment l’assassinat d’una jove, l’ansietat el bloqueja i no el deixa recordar tot el que ha passat. Per calmar l’angoixa i recuperar la memòria, l’Hèctor visita la consulta de la psicòloga Eugènia Llort, la terapeuta que el va atendre després del crim.

ESCRIPTURA El moment esperat Podem morir de moltes maneres: de mort natural, accident, de gana, de cansament, de pena... i, potser la pitjor de totes, també podem morir d’amor. I què passa llavors? Què passa, quan, l’ordre natural queda alterat? Doncs que arriba la rancúnia, la venjança.

Merche Viñals El meu desig és fer arribar la màgia de la vida a les paraules. Espero aconseguir-ho i crec que és possible fer-ho.

No es pot ser massa confiat amb ningú; gairebé ni amb tu mateix. En Pere avui fa 66 anys. Es mira al mirall: hi veu un home robust, ferm; el pas del temps ha fet de les seves: algunes arrugues, cabells grisos, una mica de panxa... «Però que caram! — pensa—. Encara faig patxoca. Aquest vespre aniré al Casino i convidaré els amics. És hora d’adaptar-me a la nova vida de jubilat. A viure, que són dos dies!». Baixant l’escala, es troba amb el seu veí i metge, en Miquel, que sempre li fa bromes sobre la seva salut. —Bona tarda, Pere. He sabut que avui ets una mica més gran. He, he! —És veritat Miquel, estic content. —Ja ho pots celebrar, perquè no tothom pot fer anys, i a tu, que ja has tingut algun entrebanc amb la salut, et caldria fer una posada a punt; ja m’ entens. Quan vulguis, m’ho dius. —Quins entrebancs ni quines històries, Miquel! Va ser un petit ensurt i no puc estar més sa. Mira’m, mira’m —li diu resseguint-se el cos

amb la mà de cap a peus—; un xicot no estaria millor. Sàpigues que, si algun dia vinc a la teva consulta, serà per la teva infermera, que és un bombó. —Ja sé que t’agraden les dones. Adéu i cuida’t. —I tant! Escolta, si vols venir al Casino a celebrar-ho, passarem una bona estona. —Gràcies, però tinc feina —diu en Miquel pujant les escales. —Que és pesat! —murmura en Pere obrint la porta del carrer—, es pensa que perquè és metge els pacients han de fer cua a la seva porta. Que hi vagi qui vulgui! Jo no en necessito cap, de metge. En Miquel puja ensopit l’escala i amb un lleuger somriure; es diu a si mateix: «El temps vola, ja arribarà el moment». Obre la porta de casa; no hi ha ningú. Tot està al seu lloc, enmig d’un silenci aclaparador. Què esperava? No té ningú. Mira la fotografia del seu dia de noces amb la Maria. Van ser feliços malgrat no tenir fills, però el record de la seva mort, fa quasi vuit anys, fa que la seva mirada esdevingui dura i freda.

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

Quan en Pere entra al Casino els seus amics ja l’esperen. —Quina alegria; noi, ja et trobàvem a faltar. —I tant! Sense els sopars de duro que ens expliques estem avorrits. Tots volen dir la seva i fan gresca. —Ep, nois! No cal que m’afalagueu perquè us convidi... He, he! Tot seguit demana al cambrer que els serveixi el que vulguin: —Cafès, licors, whisky, cigars, i si algú té la pressió alta... un dia és un dia! Aplaudeixen contents. —Molt bé, Pere, això és un home. Seuen a la taula de sempre i quan estan servits tornen a xerrar. —Explica, explica. Què és de la teva vida? —Ara molt bé. Els primers mesos vaig estar una mica descol·locat, no sabia on era. Sortir de la rutina de cada dia, deixar els assumptes pendents al Banc a punt pel substitut. Uf! També una certa nostàlgia, per dir-ho d’alguna manera, i massa hores lliures. —Jo vaig sentir alguna cosa semblant —comenta un del grup—, però quan t’adones que pots fer el que sempre has desitjat, que ningú et mana (sense comptar la dona), ha, ha! I que pots organitzar-te la vida tenint salut per ferho, cal aprofitar-ho. —Tu, Pere, ho tens rodó —fica cullerada un altre—. No et cal donar explicacions a ningú del que fas, ni fer encàrrecs per la dona contínuament: que si comprar fruita, que si anar a la farmàcia... Ah! I els nets. Sí, sí, molt macos però, de vegades, una mica emprenyadors. En Pere ja en té prou: —Amics meus, parlem de coses divertides i res de malalties. M’he trobat en Miquel i ja coneixeu la seva cantarella.

—No facis cas Pere, ets un bon esportista, viatges... Déu n’hi do, les conquistes que fas! Estàs fet un xaval. Passen les hores i tot són acudits picants i pujats de to, anècdotes de quan eren joves, de les xicotes, dels veïns del poble... Van marxant: que si la dona, que si tenen el net uns dies a casa, que si naps que si cols. —Gràcies Pere, ho hem passat d’allò més bé. En Pere torna a casa, satisfet d’haver estat amb els amics. Pujant al seu pis, passa pel segon, on viu en Miquel. Hi veu llum i, per uns moments, es queda mirant la porta com si volgués trucar, però passa de llarg mentre tornen els records del temps passat. La Maria va ser un d’aquells amors que no són fàcils d’oblidar i, en la distància del temps, se n’adona. Ella n’estava molt, d’enamorada, i sempre que tenia un moment l’hi dedicava amb qualsevol excusa. Quan en Miquel marxava de viatge a algun congrés o a algun seminari mèdic, ella es quedava amb en Pere tota la nit i feien l’amor; en altres ocasions, arriscava més i inclús havia arribat a sortir del llit mentre en Miquel dormia. Era bona cuinera i, sovint, es trobava la taula parada i plena de plats deliciosos. Tenia cura d’ell; per això, després de patir aquella pèrdua de consciència a causa d’un problema de circulació, va tenir l’excusa perfecta per anar pujant a veure com es trobava per, després, fer-ne cinc cèntims a en Miquel, que era el metge d’en Pere. «Jo l’estimava —pensava—, però a la meva manera i sense donar-me del tot. Què li vaig donar? Estimació, sexe, alguns detalls com flors, bombons... res extraordinari. Ja està bé, em deia ella, així en Miquel no sospitarà. Jo em quedava tan tranquil i em limitava, egoistament, a deixar-me estimar».

ESCRIPTURA Els viatges de vacances els feia sol i descansava de les seves atencions. Gairebé sempre tenia alguna aventura sense importància, fins que va conèixer la Rosa. Quan va entrar al menjador d’aquell hotel, la seva presencia el va captivar: era alta i caminava amb seguretat, bellugant una llarga cabellera negra, com els seus ulls penetrants; portava un vestit cenyit que deixava entreveure unes corbes perfectes. Semblava un somni i el va enlluernar. El cambrer la conduïa a la seva taula i en passar pel seu costat, instintivament, es va aixecar i li va preguntar si seria tan amable de sopar amb ell. A partir d’aquell moment, ja no es van separar en tot el viatge. Va ser un amor apassionat i turmentós. La Rosa era ambivalent: podia ser tendra, adorable, amable; però també despectiva, freda, insolent. Gaudia d’aquest joc. En Pere no estava acostumat a ser maltractat per cap dona i va ser una experiència amarga. Quan la Maria es va assabentar d’aquesta història, el va deixar d’anar a veure. Ell ja no podia amagar-li els seus verdaders sentiments i quan es trobaven, ella girava el cap amb els

ulls plorosos. En Miquel li va dir que la Maria patia una forta depressió i que, per molt que intentava animar-la, no podia fer-hi res. Semblava que no volgués viure. Va desmillorar ràpidament: molt prima, sense forces, sense color al rostre... es va apagar com un llumí i poc temps després va morir. «Ho vaig sentir molt —pensava en Pere—, però són coses de la vida; ella era casada i ja sabia quin era el meu estimar. Aquesta història ja forma part del passat i tinc molta vida al davant». Ara, en Pere, porta un ritme de vida satisfactori: esport, trobades amb els amics i, de tant en tant, anar a la ciutat per escampar la boira i no perdre el costum de gaudir del sexe. Un matí de primavera, després de fer un recorregut massa llarg en bicicleta, arriba a casa amarat i sense alè a causa de la calor i l’exercici. Arrossegant la bicicleta, puja amb dificultat fins al primer pis on, de sobte, es mareja i cau. En Miquel, en sentir el soroll surt, li mulla el cap i el reanima. —Ja està bé, Pere —l’escridassa—. No pares.

Laura Soler

ESCRIPTURA

Planeta

Ara és el moment de fer-te una bona revisió mèdica. Començarem pel cor. —D’acord Miquel, a veure si calles d’una vegada! En veure el resultat de l’electrocardiograma, en Miquel posa una cara seriosa i li diu: —Tens arítmies i cal que et cuidis. A més a més, l’analítica mostra el colesterol i els triglicèrids elevats. Has de fer bondat. Un esport més tranquil i una dieta estricta per controlar el colesterol, ajudada per aquestes pastilles que et recepto. —Has aconseguit la revisió Miquel. Bravo! Però jo sé que no estic tan fumut! Passen els dies i en Pere no arriba a trobarse bé del tot. Un vespre, al Casino, en Miquel pregunta als amics: —No trobeu que en Pere no fa gaire bona cara? Tots se’l miren. —Home, jo el veig com sempre —diu un. —Potser està una mica pàl·lid —fa un altre. Un tercer afegeix: —No té les galtes tan vermelles com sempre. —Jo més aviat li veig un color una mica groc, ictèric —diu en Miquel—, podria ser hepatitis! —Pareu el carro! —explota en Pere—. N’estic fart. Quan arriba a casa però, es mira al mirall amb atenció. «Potser sí que tinc un color estrany. Els ulls... Oh! Sí, els tinc una mica grocs. Quina llauna! Hauré de parlar amb en Miquel».

Lletra

—Pere, ho sento, una altra complicació. Es veu en l’última analítica. —Què vols dir? —El fetge és molt important i cal cuidar-lo. Tens elevades les transaminases. Res de greixos ni alcohol i molt de repòs. Pren una pastilla d’aquestes cada dia, i no et preocupis que en tinc més.

En Pere marxa encongit... com si, de cop i volta, s’hagués tornat petit. En Miquel el veu marxar mentre un somriure glaçat se li dibuixa als llavis. En Pere perd la gana i es cansa amb el mínim esforç... Els amics el van a veure i l’animen a tornar al Casino. Estan amoïnats de veure’l en aquest estat: prim, una mica calb, pàl·lid... En Miquel el va a veure diàriament, per assegurar-se que pren la medicació. Una tarda li diu: —Pere, tinc una bona notícia. Et porto un xarop que és el darrer descobriment de la medicina i és perfecte per a tu. —Gràcies Miquel, si no fos per tu, no sé què faria. —Si no fos per mi... viuries! En Pere està mig endormiscat, però l’escolta. En Miquel comença a parlar de la Maria, de com l’havia estimat, de la seva bellesa i alegria... —Tu també te’n recordes, oi? En Pere mira encantat, com si veies la Maria a prop seu, al costat del llit. —I és clar que te’n recordes! De quan pujava a veure’t i es quedava a dormir amb tu. Sí, no em miris amb aquests ulls espantats! Ho he sabut sempre, cada trobada. Tot l’amor que ella et donava em pertanyia, però jo l’estimava i preferia patir en silenci, esperant, com va passar, que la deixessis i que tot tornés a ser com abans. Però va ser pitjor! El meu patir va ser terrible en veure que no hi podia fer res, que es va tornar com un fantasma, sense vida. »Ara et pregunto: creus que es pot morir d’amor? Em va deixar per culpa teva. Tu mai la vas estimar com jo; no saps estimar. Et pots imaginar què han sigut aquests anys, fins avui, per a mi? La rancúnia, l’odi que he sentit cap a tu? Però ja n’hi ha prou. Apa! Sigues bon minyó i empassa’t l’ultima cullerada de xarop.

ESCRIPTURA U n a e x p e r i è n c i a e x t r a o rd i n à r i a Hi ha experiències extraordinàries que queden soterrades sota la pols de la memòria. Necessitem sotragades, com el relat de la Mònica, per ser conscients de quantes coses hem oblidat. Relat guardonat amb el 1r accèssit en llengua catalana en el Memorial Fernando Rodríguez i Contreras (Fallat a Mataró el novembre de 2000).

Mònica Ruiz Infermera de professió, li agrada escoltar. En les seves històries sempre hi ha algun testimoni dels molts que col·lecciona dins del seu cap.

No m’imaginava que el camí de sortida fos tan treballós! Mesos esperant aquest moment i ara, quan per fi arriba, no sé si el podré culminar amb èxit; això és més dur del que m’esperava. Però ara ja no puc fer marxa enrere. Em sento preparat per afrontar tot el que m’espera darrere d’aquestes parets. Aquí dins he aconseguit tot el que necessitava per adquirir un estat òptim d’independència i no penso donar-me per vençut. A més, el subministrament d’aliment que rebo comença a ser inferior al que em fa falta i, si em quedo aquí uns dies més, podria posar en perill la meva pròpia vida o, fins i tot, la vida de qui m’abasteix. No, no seria just que paguéssim els dos per culpa meva, he de fer tot el possible per sortir d’aquí i lliurar el meu proveïdor de la meva càrrega. Ja feia temps que sentia la pressió de les parets sobre el meu cos, indicant-me que s’apropava el moment en què hauria d’abandonar el meu refugi, però ara aquesta pressió s’ha fet més intensa i no puc evitar sentir com em fan fora amb la seva poderosa coerció. Si el meu instint no m’enganya, diria que vaig pel bon camí. No puc veure la claror perquè la

meva posició no m’ho permet i m’haig de guiar pel tacte, però la sento, sé que està a prop. La porta que fins ara m’havia impedit la fugida a l’exterior ja no és impenetrable: gràcies als meus esforços estic aconseguint afaiçonar-la per fer, de la seva estructura impermeable i del seu pas estret, una conducció flàccida i fina que em permeti lliscar amb total seguretat a l’altra banda d’aquesta garjola. Ja la tinc quasi oberta, és el moment d’avançar. Ara la pressió de les parets és més intensa que mai, la sento en el meu cap com si me’l volguessin aixafar amb el seu afany d’evitar que torni enrere. Què estrany! La porta és oberta però un obstacle m’impedeix tirar endavant. No sé què és, però puc percebre una estructura sòlida que envolta tota la sortida i fa impossible el meu descens. No crec que pugui desplaçar-la, és massa rígida. Estic acorralat! Ja és impossible retornar i els meus esforços per intentar seguir són en va. No em volia abatre, desitjava eixir triomfador i xisclar-ho a plens pulmons; però sento que estic perdent el control sobre el meu propi destí. S’estan exhaurint les meves forces, el meu cos

Raquel Ruiz

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

defalleix per moments i el meu cor es desaccelera en un intent de retenir l’oxigen que resta a les meves venes. En aquests moments, on la mirada al futur es torna tan imminent, només puc pensar en ella. M’encantaria tornar a sentir la dolçor de la seva veu, gaudir de la delicadesa de les seves mans o refugiar-me en l’escalfor del seu pit. Li hauria omplert la vida amb aquest encisador amor que només ella és capaç de rebre. Li hauria donat tants moments de captivadora tendresa. Però tan sols ens quedaran tots els sentiments que, a través del nostre especial vincle, fins ara hem compartit. Ja quasi no sóc conscient. El meu cap està tan enterbolit que em distorsiona la realitat. Just davant meu, com si fos un miratge, em sembla distingir un punt de besllum. Serà que el meu desig de salvació és tan fort que és capaç d’en-

ganyar la meva ment? No, no és una il·lusió! Ara la claror es fa més gran, s’escola per una escletxa que es va estenent per una de les parets que m’envolten. Haig de tancar els ulls, la meva retina s’ha d’acostumar a la nova intensitat de la llum. Una fredor inesperada m’envaeix tot el cos i, a la vegada, m’amara d’un sentiment de ventura que fa allunyar de mi qualsevol perill i m’envolta en un ambient de protecció. ***** ―Senyor Giralt? ―Sí, doctor...? ―Finalment li hem hagut de practicar una cesària a la seva dona, perquè el nadó era massa gran per passar per la pelvis. Però no es preocupi, la mare i el nen estan bé.

ESCRIPTURA D o c t o r, q u è e m p a s s a De vegades, no cal ser metge per diagnosticar certes malalties. Estem farts de veure, pel carrer, gent que té els mateixos símptomes que el personatge del relat de la Nu. Pal·liar una mica els estralls de la malaltia també està a les nostres mans. Serem capaços de fer-ho?

Núria Fernández La Nu és l’alter ego de l’Indiana Jones; sempre està ficada en mil i una aventures, sempre està lluitant contra allò que considera injust, sempre està... imaginant noves aventures. Recordo que quan jugava al carrer, ja fa molts anys, acostumava a arribar a casa amb els genolls pelats a causa de totes les meves aventures. No m’importava. De fet, creia que aquelles ferides de guerra obrien màgicament la porta per on tu apareixies; llavors, m’obsequiaves amb un tros de pa i una teula de xocolata. Com m’agradava! L’assaboria amb delit, molt a poc a poc, paladejant el plaer de desfer-lo a la boca. Un regalet que m’oferies d’amagatotis i que va esdevenir el nostre secret. Només hi havia un altre menjar que l’igualava: l’entrepà de truita de després de la piscina. Quins records! Em feia gran i vam fer-nos assidus a mantenir converses al primer esglaó del carrer. La veritat és que no tenia gens clar què volia fer a la vida, tot i que tu em donaves ales per ser qualsevol cosa. La teva veu sempre dibuixava dins meu una estela de coratge. De vegades, sense que ho sabessis, m’aturava a les escales de l’edifici, parava l’orella i em deixava anar dins el mar de les teves notes musicals. Tocaves com els àngels, suposo que per això desapareixies llargues temporades, et reclamaven. Durant un temps, vaig estar gelós, perquè se t’enduien per viatjar pel món, fins

que vaig entendre que ser famós trenca els lligams amb allò que estimes. La vida et triava i el futur es convertia en destí llunyà. Passats uns anys vam retrobar-nos quan vas trucar a la porta de casa, i no crec que fos casualitat. L’edifici havia millorat moltíssim i una placa lluent penjava a l’entrada del bloc. Quan et vaig veure no vaig saber reaccionar, estaves tan maca. Els anys no et feien justícia, tot i que els teus cabells blancs delataven la teva edat, els teus ulls encara lluïen esplendorosos, la teva mirada celeste envaïa tots els meus records i m’omplia el pit d’una marea de sensacions. Em vas fer una abraçada, tendra i llarga, i em vas petonejar la cara. Jo saltava d’alegria, no m’ho podia creure, havies tornat! Estaves allà i no me n’havies dit res. La mare s’hauria alegrat tant, però feia dos anys que era morta. De seguida et vaig fer seure, impacient per saber quines noves em portaves. En aquella conversa no em vaig adonar de res, tot i que semblava que guardaves, misteriosa, alguna cosa per explicar. Et vaig seguir el fil, perquè tenia tanta necessitat de tu que la meva capacitat d’observació com a metge va desaparèixer davant aquell amor incondicional.

ESCRIPTURA

Planeta Lletra

Mig any després, la distància entre nosaltres va tornar, jo treballava a ple rendiment a la meva consulta i tu, tot i que ja no viatjaves, et mantenies llunyana, reclosa a casa teva sense rebre visites. Havia picat moltes vegades a la porta, però o no l’encertava o tu no obries. Després d’això, l’ànima es va fer més forta i el meu ritme de vida es va comprometre a no deixar-me ni un minut. Sense adonar-me, va passar un any. Un any que va volar com un sospir. I et vaig trobar. Sí, caminaves pel carrer, molt a poc a poc, carregada, «Déu meu! Amb quatre pollastres», recordo que vaig pensar. Anaves sense pintar, tant que te n’agradava, i sobre les espatlles et penjava un abric que no t’esqueia gens. —On vas? —et vaig preguntar encuriosit. Tu em vas mirar de dalt a baix, sorpresa per la bata blanca―. Què en faràs, de tant de menjar? —vaig insistir. —Porto menjar —em vas respondre amb indiferència. —I tant, ja ho veig. —Doncs això... el necessito. No vaig saber què dir, la teva resposta va ser directa i senzilla, potser estranya; però, és clar, últimament, tot era diferent. Amb el temps, et vas allunyar de mi. Vaig suposar que t’havies acostumat a viure al teu ritme. Sola. Vaig insistir diverses vegades a trobar-nos i fer coses junts, però tu demoraves les oportunitats cap a un futur incert. La consulta se’m va quedar petita i em vaig traslladar. Quan vas agafar el paper on, en majúscules, et vaig apuntar la meva nova adreça i el telèfon on sempre em podries localitzar, vaig pressentir, per primera vegada, que alguna cosa no rutllava. Ni tan sols em vas convidar a passar, com feies temps enrere. Casa teva estava a les fosques i els teus preciosos cabells

blancs eren un garbuix de fils embolicats. Vaig insistir diverses vegades (ho sé, no prou) que vinguessis amb mi. Ara, quan miro enrere, em pregunto com és que no vaig adonar-me que no tocaves; potser, tants anys sense la teva música a l’escala s’havien convertit en una realitat sense més. Maleeixo aquell dia que et vaig tornar a trobar. Si algú m’ho hagués dit, mai no m’ho hauria cregut. Si algú tan sols m’ho hagués suggerit, li hauria clavat una bufa tan gran que, potser, m’haurien hagut de detenir i tot. Només puc descriure la desesperació, la tristesa i el dolor en veure’t. Llavors sí, em vaig sentir com un criminal. Unes obres al carrer em van obligar a deixar el cotxe sis carrers més enllà de la consulta i, en girar una cantonada d’un carrer que no acostumava a creuar mai, al final, la hi vaig veure: amb sabatilles d’estar per casa, dos parells de leotards trencats, un sobre l’altre, i una faldilla atrotinada, penjava d’un contenidor. Movia el cos amb dificultat i, per moments, feia la impressió que aquella andròmina de ferro se l’empassaria, però tenia prou equilibri i es balancejava mantenint ferma la mà en un sortint. Tenia el cap ben endins i, amb la mà esquerra, furgava amb tranquil·litat i, de tant en tant, llançava alguna cosa cap a fora, i semblava riure feliç amb aquelles troballes. Poc després, es va despenjar, es va col·locar bé la faldilla i va agafar amb determinació un carro, que conduïa amb dificultats, carregat d’infinitat de coses: una roda de cotxe, una manta, una cassola, ferros i despulles de menjars que algú acabava de llençar, eren part dels tresors que hi portava. La vaig seguir de prop, amb la necessitat apressant d’ajudar-la, però la seva manera de caminar va travessar-me el cor com una llança enverinada. Les meves passes es van

ESCRIPTURA tornar més lentes, la meva respiració més profunda i accelerada, el cap em va començar a donar voltes. L’havia reconegut, era ella. Però, com podia ser ella? Em lamentava i no trobava cap tipus de resposta. Davant d’un altre contenidor, es va aturar de nou amb la mateixa finalitat de feia un moment i, després, va reprendre el camí. Va girar dues cantonades i va desaparèixer darrere una porta. El reconeixia aquell lloc, i tant! Hi havia estat alguna vegada. Era petit, però era la primera casa que va tenir. Sempre deia que allà havia viscut el millor de la seva vida. Vaig obrir la porta de l’entrada, era un cau gairebé inaccessible: milers de coses amuntegades a un costat i a l’altre. Un cop dins, vaig trobar el menjador. La pudor era insuportable. Hi havia menjar fet malbé per tot arreu, miressis on miressis. El miolar dels gats també es feia present. El terra estava cobert de diaris i l’olor

de pixum d’aquells animals se sentia només entrar a la cuina, on llaunes de tot tipus eren el festí d’un munt de mosques. Ella estava allà, davant de la finestra, mirava el jardí i cantava amb una alegria vaga, absorta dins el seu món; al mig d’aquell ambient corromput. Els cabells, greixosos i groguencs, eren un manyoc de nusos que li queia sobre les espatlles, i el seu rostre; ara sí, marcat pel pas del temps, amagava uns ulls petits i sense vida que semblaven mirar al no-res. Les llàgrimes em lliscaven per la cara i el cap em cridava enutjat que no, que no era ella, que no podia ser. Em vaig apropar a poc a poc, per no espantarla. Quan em va descobrir la seva expressió va canviar. Per un segon vaig pensar que m’havia reconegut; però no, ella només va veure l’obvi. —Doctor, doctor què em passa? —em va preguntar. És clar, jo anava vestit de metge.

Jordi Martín

ESCRIPTURA

Planeta

—No saps qui sóc? —li vaig dir en un to afectuós, mentre les llàgrimes em calaven la bata. Ella va torçar el cap, com si em volgués reconèixer; però no, no ho va fer. Després va mirar cap al sostre, va girar-se delicadament i em va donar l’esquena. Em vaig apropar i a cau d’orella li vaig demanar que m’interpretés una peça de música. No es va girar, va desaparèixer entre tota aquella muntanya de porqueria i va entrar a la seva habitació. Allà, el piano encara era visible. Va seure en el forat lliure d’una cadira plena d’envasos de llet i va mirar-se les mans. Durant uns minuts, inerta en aquell espai, semblava suspesa en el temps. El teclat sota seu no era prou melós per seduir-la, llavors vaig entendre que la seva malmesa memòria no donava més de si. Vaig tocar algunes notes i llavors ella va fer un ampli i meravellós somriure. No em reconeixia, però em va regalar allò tan íntim. La vaig agafar de la mà i amb delicadesa la vaig fer ballar, com feia ella amb mi quan era petit. Li vaig dir que me l’emportaria, que no viuria allà mai

Lletra

més; aleshores, em va deixar anar. —Què vol dir? —es va girar sorpresa—. Això és casa meva. —Crec que has de viure com cal. Millor. Al meu costat —li vaig xiuxiuejar. —Però si això és casa meva. Deixi’m estar. Es va arraconar a un cantó. Se sentia ofesa, havia violat la seva intimitat amb la meva nova aparició a la seva vida. No l’he deixat estar des d’aleshores, cada dia acudeixo a la nostra cita. Obro la porta, entro i l’observo. El dia que m’ho permet, l’acompanyo pels carrers a recollir objectes, dels quals em desfaig poc després, sense que ella ho sàpiga. No vull ferir-la. Ella és feliç així. La setmana passada la vaig enganyar i, mentre era fora, vaig netejar el pis. Tot estava endreçat i feia olor de net. Però vaig mantenir els diaris, els gats i alguns objectes perquè el canvi no la desorientés. Aviat tornarà a omplir-ho tot de nou i no puc fer-hi res. No accedeix a marxar d’aquella casa, casa seva. I jo me l’estimo tal com és. És la meva àvia.

ESCRIPTURA Un bocinet de vida Un relat que parla d’esperança, d’ajudar els altres i de veure les conseqüències dels entrebancs que, encara que no vulguem, ens trobem, sovint, a la vida

Isabel Sanfeliu És una gran observadora de la realitat que l'envolta. Sembla que no hi sigui, però els seus ulls recorren incansablement el món en busca de material inèdit per després transformar-lo en literatura.

Sóc tècnic en transport sanitari i avui és el meu primer dia com a conductor d’ambulància. Hem rebut l’avís d’un accident que sembla greu. La sirena avisa de la urgència i es barreja amb els altres sons de la ciutat. Els conductors s’aparten ràpidament per deixar-me via lliure. Trobem una noia estesa a terra, immòbil. El metge intenta reanimar-la. Oxigen, massatge cardíac... La col·loquem a la llitera i posem rumb cap a l’ hospital. Arribem trenta-cinc minuts després de l’accident. Un munt de metges i personal sanitari esperen la noia i se l’enduen cap dins. La xicota no deu tenir més de vint anys. Al passadís, una parella de mitjana edat, agafada de la mà, espera. El silenci que regna fa mal, fereix. Angoixats, sense saber si volen sentir la resposta, em pregunten com està i penso que, desgraciadament, aquesta situació la viuré sovint. Aquest primer servei m’ha afectat i m’he proposat, passats uns dies, visitar la noia. Malauradament, els torns interminables i el cansament fan que el temps giri en una mena de bucle que m’impedeix complir-ho. Després d’unes setmanes molt dures, he après a gestionar millor el meu temps. Tinc una

qüestió pendent: la noia de l’accident. Preguntaré al personal d’urgències per ella. Segur que algú em podrà dir alguna cosa. Però llavors la veig, passeja per la terrassa de l’hospital. Sé que és ella perquè camina recolzant-se en els seus pares. Són la parella que aquell dia esperava al passadís, agafats de la mà. És una noia preciosa, el cabell, d’un to daurat, li cobreix gran part de l’esquena. Duu posat un batí verd que li fa ressaltar el to de pell, lleugerament bronzejat. Camina una mica insegura, com si no tingués clar on ha de posar els peus. Té als seus pares tota l’estona pendents d’ella. És un gest de protecció que em sembla preciós. Penso que les seqüeles de l’accident són les que l’impedeixen caminar correctament. Però quan em fixo amb deteniment, comprenc el perquè de tot plegat. Unes ulleres fosques i un caminar vacil·lant donen prou pistes per comprendre quina part del seu cos va resultar afectada: el ulls. Després he sabut que l’accident li va afectar la part frontal de la cara i això li va suposar la pèrdua total de la visió. Hi penso molt sovint, probablement la nostra assistència li va salvar la vida. Llàstima que en va perdre un bocinet en aquella maleïda carretera.

ESCRIPTURA Te re s a És molt dur viure, però, de vegades, és més dur morir. Cada persona reacciona d’una manera diferent davant les adversitats. La Teresa, en aquest relat, ens dóna una lliçó de vida... i de mort.

Isabel Riqué Li agrada la literatura per dins i per fora i no pot anar-se'n a dormir sense acaronar abans un llibre o sense escriure unes línies en la seva vella màquina d'escriure.

Planeta Lletra

Com cada matí, des de fa anys, la Teresa camina en direcció a l’estació de tren. Veu, com sempre, el vell edifici a l’altre costat de la carretera; amb els anys, tot el que l’envolta ha canviat: pisos, botigues, aparcaments i places. Malgrat tot, la vella estació continua igual, de cara a la ciutat i d’esquena al mar. Cada matí, obre les portes a centenars de persones, que un cop dins desapareixen, engolides pels trens. La Teresa cada dia hi arriba amb antelació, asseguda a un banc de l’andana repassa tot allò que té al voltant, com si pensés que durant la nit alguna cosa podia haver canviat. A la seva esquerra, les vies es fonen a la llunyania, una, dues, tres, quatre... Les compta, com si dubtés que sempre siguin les mateixes. Més enllà, la immensitat del mar. És d’hora, tot just, neix el sol darrere la ratlla de l’horitzó; és l’esdeveniment màgic de cada dia amb què ella es delecta, sense pressa. Mira a la seva dreta, la mirada s’atura en l’edifici llunyà, tan vell com l’estació, que serveix de garatge als vagons avariats. Aquest és el seu ritual cada matí. Avui però, no és la mateixa; se sent desfeta, el cor li batega a mil per hora. No para de pen-

sar. La mirada fixa en les vies: una, dues, tres, quatre... Tant de bo la nit passada n’haguessin posat més: cinc, sis, set... Però no, les quatre que cada dia li semblaven perfectes, ara són un número maleït. Mira la llunyania, allà per on s’ha d’acostar el tren, no el veu. Tanca els ulls i recorda el que va viure ahir a la consulta del metge: —Hola Teresa, com et trobes avui? —la saludà el doctor, rebent-la al despatx. —Nerviosa per la seva trucada. Què em passa, doctor? —contestà ella allargant-li la mà, a la vegada que intentava esbrinar en l’expressió del metge la transcendència dels resultats de les proves. —Aniré al gra, no li donaré voltes. Tu ets intel·ligent, raonable i madura, per tant t’explicaré l’abast de la malaltia. Ha anat avançant i, allà on s’han reproduït les metàstasis, no es pot operar —li explicà el metge mirant els papers de les anàlisis i les ecografies que tenia damunt la taula. —Com vostè diu doctor, anem al gra, quant de temps em queda? —preguntà la Teresa intentant mantenir la serenitat, sentint que dins

ESCRIPTURA

Javier García

seu el cor se li disparava i una sensació de buidor li esgarrapava les entranyes. —Uns quatre mesos —contestà el metge mirant-la amb impotència. El xiulet avisa, obre els ulls, el tren està arribant a l’andana. Deixa de pensar, s’aixeca, agafa la bossa i s’arregla la jaqueta. Espera que el últim vagó arribi a la seva alçada, li agrada viatjar a la part final. La durada del trajecte és el temps que té per deixar de pensar en ella mateixa i centrar l’atenció en la feina. Quan arribi a la residència, ningú, principalment els avis que cuida, ha

d’adonar-se que la vida se li escapa de les mans. Surt de l’estació pujant les escales mecàniques i es barreja en mig de la gent que, com ella, comença un nou dia de treball, d’incertesa i d`aventura. Quan el vespre arribi, ja de tornada cap a casa, amb el bagatge del que viurà escoltant les històries dels avis i amb el pes del que ja sap, la vella estació tancarà les portes darrere d’ella, però abans perdrà la mirada en la foscor del mar, pensarà que demà no comptarà les vies i desitjarà veure el sol naixent donantli la força que li fuig del cos.

ESCRIPTURA Acte d’amor Hi ha moltes maneres de demostrar a algú que l’estimes amb bogeria. En aquest relat hi trobareu la més difícil de totes, la que conté la renúncia. És un relat delicat i trist que em fa pensar en el veritable amor.

Xavier Ballesta És curiós, però la vida d’en Xavier s’assembla molt a un dels poemes més famosos d’Antonio Machado... Tot són camins i esteles a la mar.

Planeta Lletra

La sisena nota de l’escala musical diatònica encara ressonava dins la caixa, i en esvair-se aquella última nota de l’obra Quartet per a piano i cordes en La menor de Gustav Mahler, ella caigué sota l’efecte del verí. Tot semblà sincronitzat. En el darrer esforç, el seu braç i la seva mirada sanguinolenta quedaren senyalant-lo. Feia deu minuts escassos que s’havia assegut davant l’instrument i havia començat a tocar aquella peça que, segons li agradava explicar, era l’única que el seu avi, afinador de pianos, sabia. Va ser la primera amb què va aprendre, i també ha sigut l’última que ha tocat. Darrere els finestrals, la pluja, el vent i el mar embravit havia semblat que completaven el quartet. «Fulminant», així li digué el vell farmacèutic, i així ha estat. Ell, fredament, desà les cartes de comiat a la vista, sota el flascó, al costat de la safata amb les dues tasses; allà les trobarien. La feina més dura ja estava feta. Delicadament, recollí el cos, fràgil i lleuger, el pujà al dormitori i el col·locà sobre el llit amb els braços, prims, creuats sobre el pit; li va fer un petó i li tancà els ulls. La pal·lidesa que l’havia acom-

panyada aquells últims mesos havia desaparegut i la pell s’havia enrogit. «Serà el verí», pensà. Tot sortí segons el pla. El tram final d’aquella malaltia portada en secret va acabar amb qualsevol esperança. Atemorida, li havia demanat ajut, a ell, el fidel acompanyant de tants anys d’escenaris; a ell, el testimoni de tots els seus amors i desamors; a ell, l’enamorat anònim amb què no havia compartit ni un bri de la

ESCRIPTURA seva nuesa. I ara tot s’havia acabat, ja no li quedava res. Fora, la força dels elements, aliens, continuava el concert. Endreçà el saló. Tremolós, portà la safata a la cuina, la tassa plena amenaçava d’escopir el seu contingut, en arribar, la va buidar d’un glop. Rentà, eixugà i guardà les tasses, repassà la casa. Qualsevol indici d’activitat quedà esborrat. Pujà escales amunt per veure la seva estimada. Jagué al seu costat i olorà els seus cabells, notà la seva fredor; acostà els llavis a la

seva orella i li xiuxiuejà allò que mai li havia confessat: «Vida meva, t’estimo». Li féu un últim petó, s’aixecà i marxà pesarós. Tres dies després saltà la notícia: «La gran pianista ha mort assassinada pel seu representant», «La policia cerca l’assassí de la gran artista». Després dels mesos d’oblit, un esplèndid final a les capçaleres, com es mereixia. Mentrestant, al dipòsit descansa el cos descarnat d’un desconegut, trobat mar endins per uns pescadors que, segons relataren estranyats, flotava enmig d’un munt de gavines mortes.

Raquel Ruiz

AGENDA

Calendari d’activitats Divendres, 20 de juny, a les 19:30 h

Dijous, 26 de juny, a les 19:30 h

Presentació del llibre

La niña que hacía hablar a las muñecas

Retalls de la Guerra Civil al Maresme

de Pep Bras

de Jordi Amat

Divendres, 27 de juny, a les 19:30 h

Presentació:

ARTS COMING

Associació cultural que treballa en la producció, promoció, difusió i venda d’obres d’artistes contemporanis.

Organitza

http://www.planetalletra.org http://www.twitter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra

Col·laboren: