El Perxe Núm. 5

BUTLLETÍ DEL MUSEU DE LA VIDA RURAL

ARXIU FOTOGRÀFIC DEL MUSEU DE LA VIDA RURAL

Núm. 5 Any 2011

MVR

1

BECA

MARIA FONT DE CARULLA

Per incentivar la recerca etnològica i cultural La Fundació Lluís Carulla, el Museu de la Vida Rural i l’Editorial Barcino convoquen una beca anual per a la realització d’un treball de recerca etnològica. El termini de presentació del projecte és el 10 de setembre de 2011. La beca està dotada amb 2.500 euros per realitzar el treball, que serà publicat a la Col·lecció Museu de la Vida Rural de l’Editorial Barcino.

Per més detalls de la beca consulteu la web www.museuvidarural.cat

2

MVR

EL PERXE

Editorial

Índex

No fa gaires setmanes, una parella visitava el museu amb el seu fill de cinc o sis anys. Eren a l’edifici antic; en concret, a la tercera planta, la dels oficis complementaris. És una de les més atractives no sols per a la canalla, sinó també per al públic en general: els visitants hi veuen tot de persones treballar amb les mans, i ho posem en cursiva perquè aquest “treballar amb les mans” sembla un concepte d’una altra època. Els nens queden admirats de la feina tan precisa d’esclopers i cistellaires, basters, cadiraires o boters... Els uns van balmant la fusta d’un tronc per fer-ne un esclop; els altres trenen vímets. El d’aquí talla o cus, el de més enllà fabrica un cul de cadira.

N’hi ha un que mulla els llistons o els crema, per poder amorosir la fusta i poder-hi donar la forma bombada d’una bota...

4 5

6

Aquell nen, però, abans de fixar-se en l’audiovisual principal de la tercera planta, va anar de dret a la vitrina que exposa una de les eines del llenyataire. Una senyora serra que la innocència de l’infant va atribuir “a un gegant”. Els seus pares van somriure, i van convidar el seu fill que s’assegués en un dels quatre tamborets de bova que hi ha davant les imatges. El petit va obeir, i llavors va entendre que aquella serra tan grossa i plena de dents no era ben bé propietat de cap ésser colossal, sinó únicament dels homes que surten al bosc a fer llenya. El fet que les dimensions de la serra siguin tan generoses obeeix al nombre de persones que la fan servir alhora: tres. Tres homes drets i fets que converteixen cada tronc en tres taulons (taulons que, ben probablement, serviran per falcar l’estructura dels edificis).

10

12

Aquesta és la grandesa dels audiovisuals del MVR: reflecteixen la vida, historien una part molt important del nostre passat, però, alhora, propicien preguntes sobre el nostre present i ens obliguen a prendre partit sobre els models que hauria d’adoptar el món de cara al futur. En el cas de l’audiovisual sobre els oficis complementaris, la serra que el nen assignava a un gegant és al costat de la filmació sobre l’ofici de llenyataire. La tecnologia més avançada —no hi ha visitant del museu que no elogiï aquests audiovisuals— està, doncs, al servei del discurs museogràfic. La pel·lícula apuntala l’eina, per dir-ho així. En un bell poema de l’any 1985, Valentí Puig afirmava que “les eines vénen d’una forma antiga”. De vegades, però, el sentit d’aquesta forma s’ha perdut o s’ha anat desdibuixant, producte del desús en què ha caigut l’eina. Per sort, gràcies a la tecnologia, avui podem recuperar el significat d’unes formes que han dibuixat la vida quotidiana de tants i tants homes i dones del nostre país durant molts segles. I només hem dit alguna cosa d’un dels gairebé trenta audiovisuals que ofereix el MVR en el seu itinerari!

8 9

13 14

La col·lecció El visitant convidat Perico Pastor, pintor L’article Joan Cartanyà, membre del Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà D’un altre temps El rebost La recepta de Gerson Ribal, del restaurant La Grava El vi, maridatge de la DO Conca de Barberà L’entrevista Isona Passola, productora cinematogràfica Sortim Cal Paller La cerimònia de la llum Lectures Programa cultural

El perxe Butlletí del Museu de la Vida Rural Número 5, juliol de 2011 Equip de redacció: Montse Cabal, Albert Carreras, Jordi Llavina, Carme Martí, Jordi Puig, Ramon Rosich.

Fotografies: Albert Carreras, Ramon Rosich i Arxiu del Museu de la Vida Rural.

Disseny Gràfic: APRODISCA Edició: Museu de la Vida Rural SUBSCRIPCIÓ: Si desitgeu rebre gratuïtament el butlletí del MVR en format digital envieu un correu electrònic a l’adreça info@museuvidarural.cat Fundació Lluís Carulla Museu de la Vida Rural Carretera de Montblanc, 35 43440 l’Espluga de Francolí Tel. 977 87 05 76 www.museuvidarural.cat HORARIS D’OBERTURA DEL MVR De dimarts a dissabte, de 10.30 a 14.00 i de 16.00 a 18.30 h Diumenges i festius de 10.30 a 14.00 h El Museu obre tots els dies de l’any excepte els dilluns, l’1 i 6 de gener, el Dilluns de Pasqua, i el 25 i 26 de desembre.

MVR

3

LA COL·LECCIÓ

Ubicació/Origen de Quico Estivill Fins el 31 de juliol es podrà admirar al Museu la triple instal·lació de Quico Estivill Ubicació/Origen. Una reflexió a tres bandes que segueix el fil de la memòria de l’artista, la seva relació amb el seu paisatge més íntim, el familiar però també amb el geogràfic i amb l’artísitc.

La relació de l’artista amb una entitat superior a partir d’un poema de Miquel Àngel, amb pintures de clara influència barroca en color, dibuix i tema, demostra la incapacitat del creador per ascendir cap a Déu -irònicament ho fa mitjançant escales. Seguint amb el replantejament de les concepcions més clàssiques del paper de l’art en la societat i la seva manera de plantejar-se, Estivill proposa a Contrapaisatge, una visió nova de les creacions mitjançant la subversió del punt de vista tradicional i la unió de dos paisatges íntims, però allunyats físicament: l’Espluga de Francolí i Girona.

Peces destacades del fons del MVR Màquina per trinxar carn Dimensions: 23 x 15,50 x 23,50 cm Data: Segle XX Màquina amb cos de ferro i una embocadura en forma d’embut.

Per mitjà d’una maneta es fa girar a l’interior un bisensfí, en el qual van acoplades unes ganivetes que piquen la carn. Normalment s’usen acollades en una taula.

4

Plat Dimensions: 21,40 x 3,50 cm Data: Segle XIX Plat de terrissa decorat a mà i en color blau amb motius florals, en aquest cas, tres cireres.

Fogonet de merlets Dimensions: 19 x 18 x 17,50 cm Data: Segle XIX - XX

Carabassa Dimensions: 29 x 17 cm Data: Segle XX

Cub de terra refractària, reixa de ferro i entrada d’aire ideada per cremar carbó d’alzina.

Recipient per contenir aigua recobert de palla trenada en bandes condes amb cordill d’espart.

Té dues nanses trenades semicirculars a cada costat en el centre del cos i disposades verticalment.

La boca circular té un tap de suro alt amb una canya clavada que el travessa per fer de broc.

MVR

VISITANT CONVIDAT

Perico Pastor La primera impressió que hom ressent en entrar al Museu és, naturalment, la sorpresa per com han canviat les coses del camp en els darrers cent anys. D’aquest punt de vista, és un encert la sala pròleg amb les escultures d’en Josep Traité, que il·lustra de manera gràfica, efectiva i poètica oficis i circumstàncies desapareguts, o tan canviats que foren irreconeixibles als que els practicaren fa un segle, per molt que algunes tradicions, com les del pessebre que tan ben exposada està a la sala següent, s’hagin mantingut.

Però aquest pròleg, així com les encantadores figures de Llucià Navarro que acompanyen el recorregut per l’edifici antic, serveixen també com a contrapunt i recordatori del museu costumista i nostàlgic que es podia haver fet, i que sortosament no s’ha fet, triant en canvi l’opció de mostrar tots aquests oficis amb la seva riquesa, la seva dignitat, però també amb la seva duresa. Potser el canvi més radical ha estat el de les comunicacions, com ens recorda la Volta dels carros. Els carros i tartanes ens parlen d’un temps d’abans

del tren, d’abans del cotxe, de l’avió i molt abans, certament, de la televisió i Internet; temps on viure al camp, viure en un poble, era viure en un país diferent, un món diferent del món de la ciutat. Un món que havia canviat menys des del Neolític que el que ha canviat des de la Revolució Industrial (que va afectar directament una part molt petita de la població). Només hem de veure les eines de la sega, el batre, la verema, les pedres, trills... per adonar-nos-en.

Viure al poble volia dir viure al ritme de les estacions, treballant intensament en els moments necessaris; preparant meticulosament els períodes d’inactivitat relativa com l’hivern, tractant els aliments aconseguits, i que havien d’assegurar la subsistència. Amb aquesta alternança d’objectes, diorames, pintures i vídeos, el Museu realment ens submergeix en aquest món, cosa que fa més efectiva la presentació, a l’edifici nou, de les transformacions introduïdes al camp pel procés de mecanització, i l’augment de la productivitat demanat per l’augment

de la població i possible gràcies als progressos en comunicació i distribució.

Amb l’última secció, dedicada al que és la vida al camp ara, i els reptes de futur, les entrevistes a la gent que viu el camp actual, i la insistència que el futur passa per preservar elements bàsics que la nostra activitat, el nostre èxit, està posant en perill, el cercle es tanca, recordant-nos que en aquests temps de facebook encara depenem d’aquells que conreen el blat, la vinya i les olives.

Perico Pastor Il·lustrador i pintor

ACTUALITAT

Menys temporers per a la verema El notable retrocés de les hectàrees de vinya plantada, ja sigui per substitució per un altre cultiu, ja sigui per abandonament, juntament amb la mecanització creixent dels processos de recollida gràcies a la plantació de vinya emparrada estan reduint la demanda de mà d’obra en temps de verema. El col·lectiu més afectat en aquest sentit és el dels temporers estrangers que, a més, veuen com l’atur i la crisi han fet incrementar la mà d’obra local, de manera que els seus serveis són cada cop menys necessaris.

Els càlculs dels darrers anys indiquen que la demanda de professionals per a la recollida del raïm ha estat fins a un 20% inferior, tendència que sembla que es pot estabilitzar en

un futur. El col·lectiu que més se’n ressent és el dels temporers estrangers, que s’anaven a buscar a països com Romania, Colòmbia o el Marroc. Ara com ara, qui més places ocupa en la recollida del raïm, i de la fruita fresca en general, són els estrangers residents al país, que ja tenen certa experiència en la verema, i gaudeixen d’una situació regularitzada. Després d’aquest, per culpa de les actuals circumstàncies, ha aparegut un altre col·lectiu prou important en nombre, el dels aturats. Tot plegat, sumat a la creixent mecanització del sistema de recollida del raïm i a la davallada de terra conreada fa que els treballadors d’altres països que venien a fer la temporada de la fruita siguin menys necessaris en època de verema.

MVR

5

L’ARTICLE

Agricultura sostenible: entre l’ecologia i la tradició JOAN CARTANYÀ CENTRE D’HISTÒRIAL NATURAL DE LA CONCA DE BARBERÀ ducció o actuació consegüent, de ben més respectuosa vers el medi, podem Ja han passat cinc decennis des que segur sense uns coneixements acadè- veure que són pràctiques que en molts l’agricultura, com a activitat econòmics però utilitzant bastant d’allò que casos s’han recuperat en les formes almica primordial, va donar pas als marca el mètode científic. ternatives a l’agricultura convencional sectors industrials i de serveis, amb Com més temps passa, més ens ado- dels darrers decennis, estem parlant la qual cosa ha anat convertint-se en nem que aquells procediments eren de l’agricultura biològica o ecològica, una activitat secundària, si més no fruit de l’època que tocava viure amb la permacultura, l’agricultura biodicom a primera activitat laboral de les els mitjans de què es disposava, però nàmica i altres afins, que en aquest dones i els homes del país. Malgrat que es basaven gairebé sempre en les article anomenarem agricultura sosteaixò, no hi ha dubte que una part lleis que la natura marca, allò que nible. important de Catalunya encara conPer tal de garantir la serva els trets caractefertilitat del terreny rístics forjats per uns on volem conrear avantpassats treballaqualsevol cultiu cal dors del camp, que poc que hi realitzem cera poc han anat modetes accions. Amb inlant el territori que ha dependència del tipus viscut grans moments, de sòl que tinguem, i també mals moments, i atès que el sistema de la història agrícola agrícola no és un sisde casa nostra. tema natural, ja que De fet, fer de pagès comportava el domini és manipulat pels hude certs coneixements mans amb la finalitat biològics, tècnics i amd’obtenir-ne els fruits bientals per tal d’aplidels conreus que s’hi car-los a les feines que planten, cal que de cada època de l’any manera periòdica s’hi calia fer als respectius vagin incorporant els conreus. nutrients que poc a Aquests coneixements poc es van absorbint. no s’adquirien a l’esAmb aquesta finacola sinó mitjançant litat hi ha diverses l’aprenentatge dels pràctiques que en el pares i avis i sobretot decurs de la història mitjançant l’observació s’han anat utilitzant, any rere any. Per aquesd’aquestes en destata raó és necessari recocarem tres, per ser llir i difondre aquests les més emprades del Pagesos a l’era. Arxiu del Museu de la Vida Rural. Fons Lluís Carulla i Canals coneixements per tal passat, els formiguers, que no restin en l’oblit, perquè entre sembla lògic però que a poc a poc els fems i el guaret. D’aquestes tant la altres motius constitueixen un patris’ha anat perdent amb l’afany d’obte- utilització del fem com les pràctiques moni social, cultural i etnològic de nir més i més producció amb menys de guaret i la rotació de cultius són esforç, encara que això hagi suposat, pràctiques que l’agricultura sostenible primer ordre. moltes vegades, renunciar a la qualitat sol utilitzar tot recuperant tradicions Cal valorar el testimoniatge obtindels productes obtinguts. antigues, però adaptades als recursos gut a través de recerca documental i, Si recordem aquelles pràctiques agrí- de què es disposa avui. sobretot, de la memòria popular de coles que es realitzaven en el passat, En un altre sentit, des que els humans la gent gran que encara avui recorque feien un ús més sostenible dels van decidir practicar l’agricultura, cap da aquells processos que es basaven recursos i empraven una metodologia al neolític, calia observar si apareixien en la ciència de l’observació i la de6

MVR

L’ARTICLE

malalties a les plantes que es conreaven i mirar d’evitar-les o combatre-les.

Sembla que fins a finals del segle XIX plagues i malalties no suposaven massa preocupacions als pagesos, en són testimonis alguns pagesos d’edat avançada que així ho confirmen.

De fet, si llegim llibres i manuals antics d’agricultura en molts d’ells no es parla de combatre plagues o malalties, i si ho fan sempre és de manera secundària o residual i indubtablement amb mètodes naturals. Per alguna raó serà, segurament perquè per tradició es practicava una agricultura en la qual es tenia molt present la saviesa de la natura, i també és just reconèixer-ho, perquè no hi havia més remei, no hi havia cap altra alternativa que emprar tot allò que la natura posava a l’abast i, com a conseqüència, com més a prop s’estigués del que la natura ha anat modelant al llarg dels anys de la vida del planeta, millor.

Com veiem, allò que ara es coneix com a lluita biològica, en la pràctica de l’agricultura sostenible, per tal de ser més respectuosa amb el medi, ja es practicava molts anys enrere sense que haguessin de donar-li cap altre nom que agricultura o pagesia.

De fet, hem de tenir en compte que en els ecosistemes lliures de l’acció dels humans trobem infinitat d’insectes i microorganismes, alguns dels quals podrien comportar-se als conreus com veritables paràsits de les plantes cultivades, mentre que en el seu estat natural molt rarament es converteixen en plagues, ja que la diversitat d’espècies i els innombrables depredadors que conviuen en l’ecosistema regulen constantment la proliferació massiva de qualsevol espècie concreta.

Però la realitat és que els ecosistemes agrícoles han anat derivant cap a ecosistemes desequilibrats i per combatre aquest desequilibri s’ha hagut d’anar augmentant la incorporació d’adobs químics i insecticides com el DDT per pal·liar les plagues i millorar la collita.

Però això és un peix que es mossega la cua, ja que la causa de l’increment de l’esmentat desequilibri es deu a l’augment de la incorporació d’aquests productes.

Fins a finals del segle XIX els productes per combatre plagues i malures o per a la fertilització del sòl eren basats en minerals naturals -calç, fosfat,

sofre...- i s’utilitzaven sobretot productes i remeis casolans tot tenint en compte les lleis de la natura, a partir de llavors van començar a estendre’s el compostos minerals -nitrats, clorurs, superfosfats, sulfats...- i ja més tard compostos químics -pesticides i fungicides- que, com ja hem dit, han permès incrementar les collites amb menys “problemes”, però també han empobrit el sòl.

Amb aquestes breus reflexions no pretenem en cap cas reivindicar tornar íntegrament als procediments del passat, simplement volem deixar-los per

a la memòria històrica, però això sí, amb el desig de, en la mesura que sigui possible, recomanar la recuperació d’alguns d’aquells principis ancestrals que combinats amb la pràctica actual poden sumar. En definitiva, aprofitar els coneixements que any rere any els nostres avantpassats varen anar acumulant per complementar i millorar les pràctiques actuals.

JOAN CARATANYÀ

Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà

MVR

7

D’UN ALTRE TEMPS

La masia catalana

La creació del mas fou una obra socialment de mèrit. Mèrit pel seny que presidí la seva implantació, mèrit per l’esforç personal que representava.

Les antigues generacions catalanes que bastiren els masos tenien una clara idea del que eren aquests dos factors: l’aprofitament del temps i la concentració de la terra laborable. Els primers propietaris conceberen la unió íntima de la casa i la terra; d’una casa envoltada de terres, o pròxima a elles, com presidint la magnificència dels conreus i la majestuositat dels boscos. Així els homes tenien a l’abast

de la mà els camps i les prades i les selves; així per a conrear, pasturar i fer llenya; així l’horari pagès en el treball, des que ix el sol fins a l’hora foscant, era aprofitant sense pèrdua i permetia una acurada divisió de la feina. Treball concentrat, doncs, era el que han anat desgranant els catalans, centúria rere centúria, damunt la terra sagrada dels avis; per tant, treball que redituava el cent per cent de labor útil.

La felicitat en un cul de got La piscina?

Ni pensar-ho: només el gran cossi de zinc de la bugada, aigua fresca del pou, criatures en remull i xipolleig del bo, que tot va al pati. Ara, el cap no te’l mullis, que perdries l’ondulació.

La felicitat en un cul de got.

Josep Vallverdú

Fotografia: Arxiu del Museu de la Vida Rural Fons Lluís Carulla i Canals

8

MVR

JOAQUIM DE CAMPS I ARBOIX La masia catalana (1959)

EL REBOST

El vi

La recepta

Coca de verduretes amb formatge de Capafonts i amanida de germinats i llavors Cuiner: Gerson Ribal La Grava Pareteta, 6 El Morell 977 842 555

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES • 4 coques petites de llardons • 100 g de salsa romesco • 50 g d’oli d’oliva verge extra • 4 carxofes • 50 g de faves repelades • 50 g de tomàquet confitat • 12 calçots escalibats i pelats • 12 tirabecs tallats finament • 100 g de formatge de cabra madurat de Capafonts

• 1 picada amb 2 grans d’all, julivert, pinyons, avellanes, ametlles, nous, pinyons i oli d’oliva verge extra Per a l’amanida: • 25 g de germinats de remolatxa • 20 g de germinats d’alfals • 25 g de brots de pèsol • 25 g de brots d’espàrrec • 10 llavors de gira-sol • 10 llavors de carabassa • 10 llavors de sèsam

Blanctresc 2010 Macabeu, chardonnay i sauvignon blanc Celler Guspí Viver de Celleristes de la Conca de Barberà La presència del formatge de cabra expulsa qualsevol possibilitat de maridatge amb negres i hem triat un blanc de criança en bóta.

La complexitat dels seus aspectes làctics i torrats trobaran el correlat en la coca cuita, la picada i el formatge.

El costat untuós i greixós del vi s’agermanarà amb la lleugera dolçor de les faves i el fregit de les carxofes, tot contrapuntat per la frescor dels brots i germinats i de la pròpia acidesa del vi.

PREPARACIÓ Courem les coques a 220oC uns 15 minuts. Per fer l’oli de picada haurem de triturar tots els ingredients per tal que ens quedi un oli de fruits secs granulat. Per fer l’amanida ho barregem tot dins un perol hi ho amanim amb oli, vinagre i sal. Posem al foc una paella amb oli ben calent i hi afegim les carxofes ja pelades i ben talladetes. Passats uns 5 minuts hi incorporem els tirabecs, les faves, els calçots i els tomàquets confitats. Ho saltegem durant uns 5 minuts més i, fora del foc, afegim el formatge de cabra de Capafonts tot remenant-ho bé.

Per muntar-ho posem al fons d’un plat una cullerada de romesco. A sobre la coca amb les verdures. Amanim amb l’oli de picada i hi posem damunt la barreja de germinats i brots amanits.

L’ESTIU A L’HORT L’estiu, per als que ens agrada menjar fruites i verdures ecològiques de temporada, és un festival de color i de sabor que enalteix els sentits. Les nostres amanides tornaran a prendre color amb els deliciosos tomàquets i els pebrots de l’hort. La natura ens regala tot un munt d’aliments refrescants per fer front al calorós estiu: síndria, meló, préssec, nectarina…

Que la naturalesa és sàvia no és només una frase feta, és una realitat, doncs ens aporta en cada

HORTUS APRODISCAE estació tot allò que necessitem per disposar d’una alimentació saludable i nutritiva. Per això, si fem cas dels seus principis, i mengem fruites i verdures variades de temporada, no hem de patir pas. A més, si som prou previsors, podrem seguir gaudint del gust i de les propietats d’aquests aliments la resta de l’any fent conserves, salses i melmelades. La matèria primera és molt important, i per això és bàsic utilitzar els ingredients en la seva millor època,

quan són més saborosos. Precisament perquè els ingredients es troben en el seu punt òptim, és un bon moment per fer conserva. Melmelades de tomàquet amb les millors varietats locals, sofregit de ceba, rostit molt a poc a poc, melmelades de préssec, ben ensucrades, tal com les feien les nostres àvies... I és que, no cal dir-ho, les coses fetes amb cura i amor surten molt millor, amb qualitat.

Et desitgem que gaudeixis dels fruits que la terra t’ofereix!

MVR

9

L’ENTREVISTA

“Pa negre ha entrat en el circuit dels pobles, però és l’excepció.”

Isona Passola, productora cinematogràfica

Moment del rodatge de Pa negre

El 1992, com arribes a la decisió de crear una productora?

Feia classes i vaig començar a treballar amb material audiovisual, vaig fer un curs d’introducció a la imatge a l’Institut del Teatre i m’hi vaig abocar. El cine és l’última part de la cultura catalana que falta normalitzar, té una gran influència mediàtica i en l’esperit crític col· lectiu, i un cert tipus de cinema és prou atractiu per voler dedicar-hi la vida.

En aquests anys de rodatge, què ha resultat més complicat i què més en· grescador?

El més complicat és el finançament, perquè el cine val molts diners. El que és engrescador és la capacitat de transformació i d’influència de les pel·lícules que es produeixen.

Què et va portar a comprar els drets de Pa negre tan bon punt vas llegir la novel·la?

Sempre estem buscant temes, vaig llegir la novel·la i vaig veure que era una història amb un final molt fort, que es 10

MVR

podia produir aquí perquè passava en una casa de pagès. A més, tenia una gran intensitat emocional que explicava molt bé la humiliació dels perdedors a la guerra i ho feia d’una forma molt poc maniqueista.

Tenies clar que el director havia de ser l’Agustí Villaronga, amb qui ha· vies treballat en dues ocasions, però vas establir premisses diferents.

L’Agustí és col·laborador i amic, el considero un dels grans i vaig pensar que li aniria molt bé, ell aleshores feia cine d’autor per a públics reduïts, però amb prestigi internacional. Amb aquesta novel·la que havia estat un best-seller havíem de trencar el cercle d’estar només amb els maleïts estupendos perquè el cine en català encara no havia trobat el seu públic i es debatia entre l’experimentació i el fracàs.

Com es tira endavant una pel·lícula que té un cost de 4 milions d’euros?

Buscant aliats. Venent la idea amb molta convicció i passió, treballant amb un

alt nivell d’exigència, fent que la gent cregui que ets capaç de fer-la. Crec que Pa negre no s’hauria fet sense la política cultural del tripartit, que ha estat la millor política de cinema que s’ha fet des que existeix la democràcia.

La va liderar Joan Manuel Tresserras, va entrevistar el sector, el va interrogar, va detectar els punts flacs que tenia la indústria i va actuar en conseqüència.

Sense tenir les dades exactes, gràcies a això s’ha passat entre aquest any i l’anterior d’un 0’8% de públic català a un 8%. El país s’ha sentit convocat, i no només amb Pa negre. Ha estat un fenomen extraordinari dintre de la normalització que es pretenia.

Per què s’ha de subvencionar el ci· nema?

Perquè a tot el món civilitzat es subvenciona, si no només veuríem tots cine americà i en anglès. A l’Europa culta, si no hi hagués un ajut públic, una carta de presentació de la identitat del propi país tan important com és el cinema no existiria i estaríem absolutament colo-

L’ENTREVISTA

nitzats pel cine americà, com passava fa 15 anys a l’Amèrica Llatina.

Quins consideres que han estat els elements claus de l’èxit de Pa negre?

La proximitat, la universalitat. Jo crec que el país s’ha sentit convocat perquè s’ha identificat amb el tema i amb la llengua. Sobretot ha estat un element com de prestigi cultural.

13 premis Gaudí i 9 Goya de les 14 nominacions. Com ajuden els pre· mis en la batalla de mantenir la pel· lícula en cartell?

Els premis ajuden perquè en el que costa més de competir amb els americans és en la promoció i els premis fan un llançament promocional enorme i per tant contribueixen al posicionament de la pel·lícula en un mapa dominat pel cinema americà en un 90%.

Als pobles arriba només cinema americà. Amb la política de Tresserras tots els pobles tindrien dret a una sala de cine europeu en versions originals. Pa negre

ha entrat en el circuit dels pobles, però és l’excepció. I la gent hi ha anat i ha aplaudit en el cinema.

I com ajuden els premis en la recap· tació?

Havíem recaptat al voltant del milió d’euros, i amb els premis vam passar als 2.600.000.

Ser la primera pel·lícula en català premiada als Goya, què representa?

Obrir camí. S’ha vist que és possible que s’entengui allà. Obrir camí per aprofitar la plataforma de difusió que representa un premi com els Goya.

Fins ara semblava que teníem la porta tancada, i no obstant nosaltres paguem impostos i tenim dret a les mateixes ajudes i les mateixes vies.

Consideres que l’assignatura pen· dent de la cultura catalana és el ci· nema. Amb Pa negre, com dieu, ¿hi haurà un abans i un després?

Com a mínim s’ha vist que era possible.

A partir d’aquí els professionals han de triar si volen treballar en aquesta direcció, que sembla que ha donat diners, i a més s’han trencat molts prejudicis i s’han obert unes vies. No es tracta només fer-lo en català perquè així tens l’ajuda, sinó perquè s’ha descobert el públic propi en la llengua pròpia i aquests fets marquen un abans i un després.

Fas classe d’adaptació literària al ci· nema. En aquest sentit, quines són les nostres millors novel·les?

Afortunadament hi ha molt per triar, tant entre els clàssics com entre gent

actual. La literatura està realment molt, molt bé, amb molts autors, molta qualitat i diversitat, i el mateix passa en teatre. En aquest sentit el país és enormement creatiu. Hem comprat drets de coses molt interessants, de gent de totes les edats i totes les tendències.

Pa negre té les portes obertes inter· nacionalment?

S’està venent a tot el món, a la Xina, al Japó, a França, a Portugal... I ara començarà la carrera dels Oscars, si els espanyols la voten pot ser la pel·lícula que representi Espanya en llengua estrangera.

Isona Passola (Barcelona, 1953) És filla d’Ermengol Passola, empresari i activista cultural catalanista, propietari de Mobles Maldà i fundador de la Cova del Drac i les discogràfiques Edigsa i Concèntric. De la seva mare n’ha heretat el sentit del rigor i l’ideal de la feina ben feta; del seu pare, el convenciment que treballar per al país és més gratificant que ferho individualment i que en el cas d’una col·lectivitat com la nostra aquest treball ajuda a donar sentit a la vida.

Va estudiar Història a la Universitat Autònoma i va fundar el Grup de Teatre Independent de la UAB –que després va ser Dagoll Dagom- amb Rosa Novell, Joan Lluís Bozzo, Vicens Altaió i Anna Rosa Cisquella.

Professora d’adaptació literària al cinema a la Universitat Ramon Llull, el 1992 va fundar la productora Massa d’or, des d’on produeix documentals i ficció per a la televisió i el cinema. És guionista i directora del documental Cataluña-Espanya (2009).

Les seves paraules en recollir el premi Goya a la millor pel·lícula per Pa negre van ser d’elogi i agraïment per als companys del cinema que a més de votar una bona pel·lícula, havien votat per la diversitat.

Explica que a Catalunya hi ha el talent i la indústria necessàries per fer bones pel·lícules i que la voluntat política és important per tirar endavant projectes que després es podran vendre a Europa.

“El cinema és la carta de presentació al món.”

MVR

11

SORTIM

Cal Paller

Cal Paller és una masia de turisme rural del terme municipal de la Vansa i Fórnols, a l’Alt Urgell, a 45 Km de Solsona i 35 Km de la Seu d’Urgell. Es troba dalt d’un penya-segat i disposa d’unes magnífiques vistes. És una masia del segle XVIII totalment restaurada respectant la tradició i potenciant la bellesa dels espais mitjançant una acurada decoració. Els actuals propietaris van dedicar quatre anys a les reformes de rehabilitació i van obrir la casa al públic el desembre del 2004.

Disposa de sala d’estar amb llar de foc, quatre habitacions dobles i dues dúplex, amb la peculiaritat que totes tenen entrada des de l’exterior i totes disposen de bones vistes de l’entorn. El mirador és un espai privilegiat des d’on es poden veure les postes de sol.

La seva cuina combina la tradició i la imaginació a partir de productes de qualitat. Les fruites i les verdures són de conreus ecològics, la vedella és bruna dels Pirineus, criada amb pastures fresques, cereals i lleguminoses; el xai, el pollastre i el conill provenen d’explotacions de petits productors del Pirineu, criats de manera tradicional. Del poble veí d’Ossera serveixen herbes, melmelades i formatges de cabra elaborats artesanalment.

D’entre els serveis que us ofereixen en destaquen els passejos a cavall i l’spa a l’aire lliure, tant hivern com estiu, una manera de relaxar-se en ple entorn natural.

Pel que fa a les activitats esportives de la vall de Vansa, es poden fer rutes a peu, trekking, rutes en bicicleta, esquí durant la temporada, rafting i piragüisme, etc.

Cal destacar el patrimoni romànic de la zona i el Museu de les Trementinaires, a Tuixent, dedicat a aquelles dones que anaven a peu cap a terres planes de l’interior i el litoral de Catalunya comercialitzant les herbes i olis i els processos d’elaboració de remeis ancestrals.

Cal Paller - La Vansa i Fórnols - 616 958 650 www.calpaller.com

12

MVR

La cerimònia de la llum Lídia Pujol 7 d’agost Monestir de Poblet

La cerimònia de la llum és el nou projecte de Lídia Pujol, un espectacle musical en el qual els elements escènics, sobretot els efectes de llum, tenen un paper destacat en el plantejament d’un recorregut pel que van ser els camins de la cultura a la Catalunya medieval.

En paraules de Lídia Pujol: “En aquesta nova època de tenebres, el nostre espectacle reivindica la llum i el misteri constant de la creació, transportant l’espectador a un univers místic on les tradicions culturals conviuen i es comuniquen i troben el cel. El camí, integrador, el farem amb cançons de fe i de pensament crític. D’arrel jiddisch, cristiana, musulmana i d’autor. En una cerimònia lluminosa...”

Es tracta d’un espectacle que intervé artísticament sobre el patrimoni, concebut per a la seva representació a esglésies, teatres i espais simbòlics, llocs on s’escenifica els punts de trobada i les contradiccions entre les religions i les persones, entre passat, present i futur; entre orient i occident.

En el repertori de l’espectacle hi ha cançons del Llibre Vermell de Montserrat, cançons de bressol del Mediterrani, cançons de tradició popular catalana,marroquina, grega, napolitana i sefardita.

La interpretació va a càrrec de Lídia Pujol -responsable, també de la direcció i la dramatúrgia de l’espectacle- i de Mohamend Bout Ayoub. Dani Espasa és el director musical de l’espectacle, que compta amb deu músics d’arreu del món.

Després de dues representacions prèvies a Sant Llorenç de Morunys i a Súria, la gira de La cerimònia de la llum arrencarà el proper 7 d’agost, a les 22.00 h, en un espai únic com és el Monestir de Poblet.

Després l’espectacle es podrà veure a Escaladei (10 d’agost), Sant Pere de Rodes (12 d’agost), Santes Creus (17 de setembre) i acabarà la gira a la Seu Vella de Lleida (29 de setembre). www.iterluminis.org

PUBLICACIONS

GUIA DEL MUSEU DELS CARROS I EINES DEL CAMP DE VALLS Montserrat Caballero i Rogeli Montalà Museu dels Carros i Eines del Camp de Valls Mida: 16 x 22,5 cm Pàgines: 232 Preu: 12 euros

El Museu de Carros i Eines del Camp és una institució privada que mostra la col·lecció etnològica de Rogeli Montalà, creada el 1994. El passat mes de gener va celebrar deu anys com a col·lecció oberta al públic en un acte que es va emmarcar dins les Festes Decennals de la Candela de Valls i en què es va presentar la Guia del Museu de Carros i Eines del Camp de Valls.

El volum 1 es dedica a La Gran Nau, que és l’espai on s’exposa la col·lecció de carros i de carruatges i -contextualitzats en un itinerari- màquines, objectes d’ús domèstic i eines d’oficis vinculats a la vida del pagès amb apartats dedicats a la construcció i al conreu de l’avellana.

Aquest primer volum conté 233 fotografies en color que reprodueixen gran quantitat de les peces de la nau. Els dibuixos de La Gran Nau i del carro de pagès permeten relacionar visualment les seves parts i els noms corresponents i, a més, es proporciona el nom estàndard i el nom local d’alguna de les parts del vehicle.

La guia no només dóna a conèixer una col·lecció etnològica i dades de molts objectes, sinó també usos, costums, microhistòria i anècdotes. S’integren diversos coneixements al voltant de les peces per tal de fer-les més properes i interessants, i convertir-les en portes d’accés al món desaparegut de la pagesia del Camp de Tarragona del segle passat. En aquest sentit, cal destacar la informació oral que s’ha recollit i que ajuda a preservar part del nostre patrimoni immaterial.

Els autors de la guia són Montserrat Caballero, museòloga, i Rogeli Montalà, col·leccionista de família pagesa i principal font oral de la informació recollida en la guia.

EL MÓN RURAL A CATALUNYA Joan Vilà-Valentí Societat Catalana de Geografia Institut d’Estudis Catalans Mida: 23 x 17 cm Pàgines: 182 Preu: 24 euros

La Societat Catalana de Geografia, de l’Institut d’Estudis Catalans, ha reeditat l’obra El món rural a Catalunya, que el catedràtic de geografia Joan Vilà-Valentí va publicar el 1973. Tot i tractar-se d’un recull d’articles de caire acadèmic, de fet tres capítols pertanyen al discurs d’entrada a l’Acadèmia de les Bones Lletres, la voluntat d’aquesta edició és fer arribar al públic en general l’interès pel passat i futur del món rural català.

Un article sobre el monestir de Sant Benet de Bages com a mostra de la formació d’un centre agrícola el segle X enceta el recull. Els altres articles tracten diversos temes: com es va produir la colonització agrícola; la vida rural i els mercats setmanals dels segles X al XII; el mas, una creació prepirinenca; l’abastament d’un nucli medieval; la transhumància; els camins rurals; l’allunyament del món rural; l’inici de la indústria moderna i, finalment, una visió de conjunt. Tanca el volum una bibliografia específica sobre el món rural català.

EL LLOP I ELS HUMANS. PASSAT I PRESENT A CATALUNYA Josep Maria Massip Arola Editors Mida: 21,8 x 24 cm Pàgines: 440 Preu: 45 euros

Monografia que repassa des de totes les vessants possibles el passat i el present del llop a Catalunya i les seves possibilitats de futur. El naturalista Josep Maria Massip articula el seu estudi de manera transversal, abordant la figura i el record d’aquest depredador des de tots els àmbits possibles: científic, històric, sociològic, popular, toponímic... demostrant que s’ha convertit en el millor especialista sobre aquest cànid en les nostres terres.

La figura del llop ha recobrat actualitat a Catalunya arran de la seva reaparició a la vall del Cadí, primer esporàdica, però que ara sembla que podria ser definitiva. Aquest fet ha reobert el debat entre pastors i naturalistes. Els primers en contra per la por atàvica que se li té al llop i pels atacs al bestiar. Els científics a favor de la seva reintroducció tant pel seu valor ecològic com pel seu paper a l’hora de reequilibrar la sobrepoblació d’algunes espècies que s’han quedat sense depredador natural, com el porc senglar.

MVR

13

PROGRAMA CULTURAL

Agenda

Recull d’actes

DIVENDRES 5 D’AGOST Inauguració de l’exposició temporal Rafael Dalmau editor.

Actes Com passa amb plantes i animals quan arriba la primavera, que reviscolen, el mateix ha passat amb l’agenda d’actes i activitats al Museu, que ha estat més ocupada en aquests darrers tres mesos que mai.

DIUMENGE 7 D’AGOST Representació, a les deu de la nit, al Monestir de Santa Maria de Poblet de La cerimònia de la llum.

DIVENDRES 26 D’AGOST Acte conjunt amb la Denominació d’Origen Conca de Barberà en motiu de la Festa de la verema.

DIVENDRES 9 DE SETEMBRE Inauguració de l’exposició temporal del pintor Khalid El Bekay.

DIVENDRES 7 D’OCTUBRE Inauguració de l’exposició temporal El món agrari a les terres de parla catalana.

Dos llibres de poesia, un recull de cites que animaven a parlar català, una projecció de reportatges fotogràfics, un cicle de cinema, un estudi naturalista i un documental sobre la caducitat programada dels objectes de consum massiu i la inauguració de dues exposicions temporals donen testimoni d’aquesta febril activitat.

En l’apartat de llibres, Joan Margarit i Jordi Llavina van recitar al Museu els seus nous poemaris, No era lluny ni difícil i País de vent, respectivament; el

allunyats. De Mongòlia a Torotoro (Bolívia), passant pel Tibet, Calcuta i el Marroc.

En l’apartat cinematogràfic es va emetre el documental Comprar, llençar, comprar de Cossima Dannoritzer, o com la indústria ens esclavitza per assegurar la seva pervivència. També es va organitzar, amb el Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà, el Cicle de Cinema Ambiental, amb els documentals El sueño del agua d’Albert Solé i Paisajes manufacturados de Jennifer Baichwal.

Exposicions temporals Després de tancar l’exposició de Joaquim Espuny es va inaugurar Ubicació/Origen, una mostra de diferents instal·lacions en què l’espluguí Quico

DIJOUS 20 D’OCTUBRE Taula rodona sobre els processos d’acolliment temporal d’infants.

EXPOSICIONS TEMPORALS Fins el 31 de juliol ORIGEN/UBICACIÓ

de Quico Estivill Del 5 d’agost al 4 setembre Rafael Dalmau editor Del 9 de setembre al 2 d’octubre Pintura de Khalid El Bekay

Del 7 d’octubre al 6 de novembre El món agrari a les terres de parla catalana

naturalista banyolí Josep Maria Massip va fer-nos partícips de la monografia més completa que s’ha fet fins ara sobre El llop a Catalunya i el també gironí David Pagès va presentar el seu recull de 500 raons per parlar català.

Seguint la tendència que ja es va iniciar a principis de 2011, el Museu ha programat durant aquesta primavera noves activitats. Una projecció de fotografies, filla de Passanant FOTO, sobre cinc reportatges etnològics, Notes de camp fotogràfiques, que ens va traslladar a països i cultures molt

14

MVR

Estivill fa gala del seu domini de diferents tècniques i recursos artístics, entre els que excel·leix el dibuix.

Així mateix, a la sala Wataru (anomeada així en honor a la primera exposició que s’hi realitzà) s’hi muntà una mostra fotogràfica que commemorava el 20è aniversari de la baixada de la imatge de la Santíssima Trinitat de l’Ermita al poble de l’Espluga de Francolíen motiu del 50è aniversari de la reposició de l’obra (per bé que s’hi reposà una còpia doncs l’escultura original fou destruïda en proclamar-se la Guerra Civil).

MVR

15

Museu de la Vida Rural Carretera de Montblanc, 35 43440 l’Espluga de Francolí Conca de Barberà www.museuvidarural.cat