El Perxe Núm. 7

Sense títol. Territori local. Anna Isan

BUTLLETÍ DEL MUSEU DE LA VIDA RURAL

Núm. 7 Any 2012

MVR

1

ARXIU MUSEU DE LA VIDA RURAL

D’ACORD, PARLEM D’AGRICULTURA BIOLÒGICA I SOSTENIBLE. PERÒ COMENCEM PEL PRINCIPI.

Segur que un pagès de fa dos segles podria donar-te lliçons sobre coses que ara ens semblen molt modernes: la cultura de l’esforç, el reciclatge, el valor de l’aigua o la sostenibilitat. Vine a comprovar-ho al Museu de la Vida Rural i descobreix un dels discursos museogràfics més moderns i més ben travats del nostre país. Un museu que, mitjançant les instal·lacions més innovadores, s’encarrega de refrescar-nos alguns valors que vénen d’antic, però que cal tenir presents per encarar bé el futur.

2

www.museuvidarural.cat / info@museuvidarural.cat / T. 977 870 576

MVR

PER SABER ON ANEM, CAL SABER D’ON VENIM.

EL PERXE

Editorial

Índex

No fa gaire, ens visitava una parella d’una certa edat, del Vallès Oriental, que feia divuit anys que no havien tornat al Museu. Havien arribat al matí, a un quart de dotze, i havien aprofitat les dues hores de tancament per dinar. A la tarda, s’hi van quedar fins que vam tancar portes. Es van mostrar entusiasmats. “La primera vegada ens hi vam estar tres hores. Avui marxem amb la idea que no hem pogut abraçar-ho tot. I això que ens n’hi hem estat cinc i mitja!”.

4 La col·lecció 5 El visitant convidat Doctor Eduard Estivill 6 L’article Salvat pel Rock’n’Roll de Jordi Vidal 8 D’un altre temps 9 El rebost La recepta de Xavier Fabra, del restaurant Quinta forca El vi, maridatge de la DO Conca de Barberà 10 L’entrevista Josefina Vilajosana, ceramista 12 Sortim Mas Gasala Fira del Gall 13 Lectures 14 Programa cultural

Aquesta mena de comentaris no són infreqüents, i no cal dir que ens omplen de satisfacció. El MVR continua treballant per millorar la seva oferta museogràfica. Aquest estiu, hem tingut el privilegi d’inaugurar un tercer edifici per donar cabuda a peces molt voluminoses (la nostra esplèndida col·lecció de carros) i, de l’altra, disposar d’un espai generós, polivalent, molt útil per ampliar la nostra oferta d’exposicions temporals i per adequar les noves instal·lacions a un dels públics més fidels que tenim: els estudiants. El nou edifici ens permetrà que els alumnes de les escoles i els instituts catalans puguin treballar, in situ, els continguts que els oferim al museu. És, una vegada més, una millora que té en compte els dos vessants: el material i l’intel·lectual. Una altra de les novetats que ens complau de compartir amb tots vosaltres és la proposta pedagògica dels tallers, que ha ideat Montse Bosch, llicenciada en filosofia, pedagoga i persona d’una llarga experiència en els espectacles de la paraula i en el teatre adreçat als nens.

No tenim cap mena de dubte que el creixement del MVR i la seva adaptació constant als nous temps revertirà en un millor aprofitament dels seus continguts. Us hi esperem o, com vam dir al matrimoni vallesà, ens agradaria tornar-vos-hi a veure ben aviat!

El perxe Butlletí del Museu de la Vida Rural Número 7, novembre de 2012 Equip de redacció: Montse Cabal, Albert Carreras, Jordi Llavina, Carme Martí, Anna March, Jordi Puig, Ramon Rosich.

Fotografies: Albert Carreras, Ramon Rosich, Arxiu del Museu de la Vida Rural, Anna Isan, Pep Torres, Jordi Vidal.

Disseny Gràfic: APRODISCA Edició: Museu de la Vida Rural SUBSCRIPCIÓ: Si desitgeu rebre gratuïtament el butlletí del MVR en format digital envieu un correu electrònic a l’adreça info@museuvidarural.cat Fundació Lluís Carulla Museu de la Vida Rural Carretera de Montblanc, 35 43440 l’Espluga de Francolí Tel. 977 87 05 76 www.museuvidarural.cat HORARIS D’OBERTURA DEL MVR De dimarts a dissabte, de 10.30 a 14.00 i de 16.00 a 18.30 h Diumenges i festius de 10.30 a 14.00 h El Museu obre tots els dies de l’any excepte els dilluns no festius, l’1 i 6 de gener, el Dilluns de Pasqua, i el 25 i 26 de desembre.

MVR

3

LA COL·LECCIÓ

Joan Sales, escriptor i editor Per commemorar el centenari del naixement de Joan Sales, Biblioteques de Barcelona, amb l’ajuda del Memorial Democràtic, ha dedicat una exposició a la vida d’aquest intel·lectual català posant especial èmfasi en la seva faceta com a creador de Club Editor i en la seva obra més famosa, Incerta Glòria.

Si només sabéssim de Joan Sales que fou editor de les millors obres de Mercè Rodoreda seria motiu suficient per dedicar-li una exposició, però parlar en aquests termes de Sales és quedar-se curt. Sales és autor d’una de les novel·les cabdals de la literatura catalana, Incerta glòria; director a Mèxic de la revista Quaderns de l’exili; fundador, a la Catalunya franquista, de l’editorial Club Editor; primer editor de l’obra poètica de Màrius Torres; traductor de Dostoievsky; editor de Llorenç Villalonga, d’Amat-Piniella, de Blai Bonet...; primer editor en català de J. D. Salinger.

L’exposició serà al Museu de la Vida Rural fins el 6 de gener.

Peces destacades del fons del MVR

4

Carro de difunts Data: Segle XX

Carro de trabuc Data: Segle XX

Carro per al darrer camí a recórrer: de casa a l’església i al cementiri. Consta d’una plataforma on es posava el taüt, amb un doble fons per desar-hi els guarniments de l’animal i els domassos que recobrien l’estructura de ferro.

Aquest era propietat de l’Ajuntament de Santa Coloma de Queralt.

Carro reforçat, pensat per a la càrrega i descàrrega de grans quantitats de pedres, llambordes, grava, fems, etc. Posseeix un sistema enginyós per bolcar la càrrega: enretirant el matràs, la peça de ferro que uneix braços i caixa, es pot trabucar aquesta última sense necessitat de desenganxar l’animal.

Faetó de guia Data: Segle XX

Carro de pastor Data: Segle XX

Cotxe de passeig que conduïa el propietari i tenia la possibilitat de cobrir-se, en la seva part davantera, amb una capota. Disposava d’un seient a la part posterior per al servei. Fabricat per J. Molist y Cia. a Barcelona.

Carro petit de dues rodes, amb seients laterals, terra de malla de ferro i de vegades cobert amb vela.

Lleuger i fàcil de maniobrar, s’utilitzava per passejar en trajectes curts. Sovint es pintava de colors vius.

MVR

VISITANT CONVIDAT

Doctor Eduard Estivill Recordo la meva dona, Montse Domènech, néta de l’arquitecte Pere Domènech Roure, fa uns anys, explicar-me amb gran emoció els estius viscuts de petita, a l’Espluga de Francolí amb els seus en un hostal, als afores del poble, banyant-se al riu, collint móres, visitant el Monestir de Poblet i el celler del vi. Les anades i vingudes amb bicicleta de l’hostal a l’Espluga per comprar gelats eren constants.

Eren una colla de nens i nenes que gaudien de l’estiu en un espai saludable, envoltats de boscos i camps, amb el Monestir de fons i el dringar de les seves campanes. La riquesa d’aquestes experiències sempre em va cridar l’atenció i vaig pensar que havíem de tornar a fer el mateix recorregut. La primavera passada la Montse em va proposar a mi i els nostres amics, reviure aquells records. La sorpresa va ser molt gran en veure que les imatges que ella havia descrit existien de veritat, en un paisatge gairebé idèntic i poc transformat pel temps.

Ens vam allotjar a l’Hotel l’Ocell Francolí, on vam menjar calçots boníssims. Al matí vam recórrer el

poble i ens van recomanar visitar el Museu de la Vida Rural. Vam anarhi bastant d’hora i no hi havia gaire gent, encara. Ens va agradar molt l’arquitectura exterior del museu i, sobretot, la distribució i la circulació en els espais de l’interior. És un recorregut ben dissenyat i captivador per tot el que s’hi exposa i com s’exposa. Entres en la història dels oficis que han fet gran el nostre país. Ens deixà bocabadats a tots. Comentem que pot ser una lliçó magistral per als nostres nens i nenes perquè vegin tot el treball que es pot fer en l’entorn rural.

Si aquest museu fos a Londres, Nova York o Tokio, seria un dels més visitats del món. L’Espluga de Francolí té l’honor de gaudir d’una verdadera obra d’art.

El nostre passat és l’eina per seguir caminant. Conèixer amb profunditat aspectes de la vida anterior ens fa ser més conscients del camí recorregut pels nostres avantpassats.

El Museu de la Vida Rural em va impressionar. No m’ho esperava.

Curull de petits detalls dels diferents oficis i activitats, que han fet possible la nostra història, ens va

explicant -amb una tecnologia brillant- l’evolució del món rural.

Com diuen els seus creadors, el Museu demostra la importància que tenen la matèria, el temps i l’esforç com a valors per fer un món més sostenible. Per saber on anem, cal saber d’on venim. Quanta raó tenen…

Segurament, si tothom fos conscient de l’esforç dels nostres progenitors, el món seria millor.

Superar les expectatives. Això és el que fa aquest espai d’art i emocions. Això és el que vàrem sentir en el més profund del nostre cervell, els meus amics i jo, quan vàrem visitar aquest espai màgic.

ACTUALITAT

Previsió de la campanya de l’oliva 2012 a Tarragona El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural ha publicat un informe amb la previsió de collita de l’oliva a la província de Tarragona per aquest any 2012. La valoració final és d’optimisme respecte l’any passat, però només perquè la collita de 2011 va ser una de les més minses que es recorden.

La previsió xifra inicialment la diferència de rendiment de cultiu entre l’any passat i aquest en més de 20.000 tones. La campanya de l’oliva 2012 es preveu que assoleixi finalment 97.640,65 tones, davant les 74.676,49 tones de la campanya passada.

Els valors previstos no són satisfactoris, doncs entraven dins els mínims esperats, ja que la previsió inicial en algu-

nes zones era duplicar la producció de 2011. Malauradament, el clima en període estival, particularment sec, ha incidit per rebaixar les previsions. Pel que fa a les pluges de finals de setembre i principis d’octubre, si bé han beneficiat les varietats més tardanes, com la Morruda, han perjudicat en gran manera les primerenques, com la Sevillenca, que no havien desenvolupat bé el fruit a l’arbre durant l’estiu i la pluja l’ha acabat de fer malbé. Fins i tot ha fet que caiguin moltes olives de manera prematura en alguns casos.

D’entre les comarques de la província de Tarragona la que més tones d’oliva produeix és el Baix Ebre, mentre que a la Conca de Barberà és on menys se’n recullen.

MVR

5

L’ARTICLE

Salvat pel Rock’n’Roll JORDI VIDAL Suposo que tot comença quan encara busques el teu camí, i no saps que aquelles passes perdudes que estàs fent, ja ho són, el teu camí. Voltava Europa, feia autoestop i només volia que el següent lloc on arribés fos nou, que el proper llit (a vegades vorera) fos diferent i que, en treure la guitarra i començar a cantar, m’escoltés gent que no coneixia.

Així, quan vaig començar a estudiar fotografia, també tenia clar que no volia que la següent foto fos igual, volia fer una feina, viure una vida, que cada dia em portés a una situació diferent.

Una de les grans sorts que he tingut 6

MVR

Ray Charles. 1993

fent de fotògraf és que encara vaig poder viure i treballar la fotografia de l’era analògica. Quan vaig començar a estudiar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) no existia la fotografia digital, de fet, ni tan sols existien les càmeres autofocus, i les hores, en lloc de deixar-les passar davant una pantalla d’ordinador, es fonien sota la llum vermella i els aires tòxics del laboratori, on vivíem la màgia primigènia de la fotografia.

Des que vaig agafar una càmera ho vaig tenir clar. Volia ser fotògraf dins el món de l’espectacle, volia viure de les passions que omplien la meva vida, les

arts escèniques, la cultura. Procuraria que per arribar a destí no hagués de fer moltes concessions, tot i que el que de vegades pensava que eren concessions per sobreviure, vaig descobrir, més tard, que van ser aportacions a l’experiència en el camí a la professionalitat.

Vaig treballar en diferents àmbits de la fotografia: fotos per a empreses de turisme, col·leccionables, arquitectura, fotografia industrial, reproduccions d’objectes i documents. Semblava que perdia el nord, però més endavant em trobava aplicant solucions que havia fet servir per fer un bodegó o una foto d’arquitectura a un retrat d’un músic.

L’ARTICLE

Vivint la vida de l’espectacle El comentari que més escolto és: “Quina sort aquesta feina que fas, cada dia de concert”… com si sortís de festa. La vida del fotògraf de música, tot i tenir moments màgics, és bastant més dura del que imagina la gent.

Per començar, un no va als concerts que li agraden, s’ha d’anar a cobrir tot el que et demanen, tant si és del teu gust com si no. Et poden convocar fins una hora abans que comenci el concert per rebre instruccions, signar contractes (en els quals probablement voldran abusar dels teus drets sobre la propietat intel·lectual).

Després, et posen en un lloc que no sempre és el millor o més proper a l’escenari i tens entre una i tres cançons per fer la feina (a vegades el temps es compta per segons). Passat aquest temps, és cada vegada més habitual que et facin fora del recinte i et quedis sense veure el concert. Aquí no acaba, un cop fetes les fotos, toca editar-les i enviar-les. Això pot durar entre una i dues hores més, segons la quantitat de grups o fotos fetes.

Aquí tampoc cal esperar un anecdotari d’excessos, per a mi la feina de fotògraf del món de la música és massa seriosa, necessita de molta precisió, atenció i no val a badar. Passejar amb una bossa plena de material fotogràfic valorat en uns quants milers d’euros en mig de masses de gent que està de festa, i entrar i sortir de locals a hores poc aconsellables per caminar pel carrer, fan que mai m’hagi pres l’alegria de deixar que els meus sentits no estiguessin al 100%.

Una cosa que sempre he tingut en compte és el respecte cap als músics (sigui quin sigui el seu estatus), amb màxim respecte per l’escenari, el seu lloc de treball, i també pel públic. No hi ha res que justifiqui molestar cap dels dos, ni una bona foto. Nosaltres hem de ser testimonis i no part de l’espectacle, que és una cosa que trobo que sovint pensen molts fotògrafs.

Vesteixo sempre fosc, perquè al mou-

re’m per les sales no distregui visualment ningú.

Podem quedar enlluernats pels grans noms de l’escena, però sovint les fotos que els podem fer són previsibles, estudiades pels seus assessors d’imatge i es van repetint concert rere concert, durant tota una gira. Et diuen des d’on i quan has de disparar. Darrerament és molt més gratificant fotografiar grups en sales petites, on no hi solen haver limitacions.

Per fer fotos de dansa i teatre normalment es té un pase especial per a mitjans gràfics. És més fàcil moure’t i tens la tranquil·litat de no molestar ningú.

Per a mi, treballar amb diferents companyies durant els processos de creació d’una obra sempre ha estat molt gratificant i amb molt bons resultats.

Passejant pel món Durant molts anys de la meva vida he estat voluntari en diferents ONG, això em va portar a viure experiències personals que han conformat bona part del meu caràcter. Vaig tenir l’opor-

tunitat d’anar a l’Índia, i treballar en diferents projectes a Bombai. El meu plantejament allà va ser apropar-me primer a la gent i guanyar-me la seva confiança per poder entrar després als seus carrers i cases i fer fotos quan ja tothom em coneixia. Així vaig poder fer fotos als slums (barris de barraques) i al barri de les prostitutes de Bombai, llocs que van fer que canviés per sempre el meu sistema de valors.

Durant la meva estada a Cuba em va arribar notícia de l’existència d’un centre per a disminuïts físics i psíquics. Potser ha estat un dels reportatge més ràpids que he fet. No vaig estar més d’una hora en un lloc que hauria desitjat no conèixer mai.

Vaig anar passant de sala en sala d’aquell centre, fent fotos, sense mirar enrere, fins que vaig sortir. Allò em va portar a plantejar-me fins on podia arribar fent fotos i el servei que podien tenir. Començava a veure clar quines fotos no tenia ganes de fer més.

Coses de fotògrafs Suposo que si algun fotògraf està llegint això, deu estar frisant per saber aspectes tècnics, màquines i lents.

Vaig començar amb dues càmeres Nikon Iggy Pop. 2006 FM2 i òptiques fixes, és el que vaig fer servir per als reportatges de l’Índia i Cuba, una per als rodets color, l’altra per al blanc i negre. La meva marca en blanc i negre sempre va ser Ilford HP5.

Jo feia tots els processats de revelatge i còpia. Això va ser així fins que van inventar l’autofocus, aleshores vaig tenir una Nikon 801s i més tard una Nikon F100, sempre valorant per davant de res que l’equip fos lleuger. La meva concesió fora de Nikon (a part de les càmeres de mitjà i gran format de l’estudi) ha estat la meva estimada Leica M3. L’arribada del digital em va portar una Nikon D3.

MVR

7

D’UN ALTRE TEMPS

La matança del porc El dia destinat a sacrificar el porc engreixat que ha d’omplir el rebost de la casa, més que un quefer anual de la vida de la llar, representa, encara avui, una diada d’alegria familiar, esperada sempre amb certa frisança, tant pels grans com pels menuts de la casa i pels convidats, malgrat la feina i el trasbals que reporta la mort, la neteja i la preparació de les carns i dels embotits per a guardar.

Al Camp, com arreu, l’època característicament tradicional de la matança sol escaure’s pels volts de Nadal. Ja ho diu el refrany popular d’aquesta comarca: Per sant Tomàs, s’estira el porc pel nas.

Això és, se’l fa sortir del soll, el matador l’enganxa per sota el morro amb un ganxo, entre diversos homes l’ajeuen i el sostenen fort, aquell li clava el ganivet al coll, mentre la mandonguera, o dona especialitzada a fer el mandongo, para el gibrell sota per tal de tomar la sang. Degollat ja i escorreguda tota la sang, llavors li socarrimen el pèl, el netegen després amb aigua calenta, i acte seguit el matador l’esquartera, separa la tripa, el fetge, la freixura, el cap, la cansalada, la carn magra i el llom, el sagí, etc. Que la gent de la casa va desossant i trinxant per tal de preparar la pasta de farcir els budells, en fer els embotits o mandongo.

Ramon VIOLANT I SIMORRA Etnografia de Reus i la seva comarca El Camp, la Conca de Barberà, el Priorat (1957)

La cacera: escampar la boira i omplir el rebost El rebost s’omplia amb els productes de la collita i del corral, i també amb les bèsties que els pagesos caçaven i amb altres comestibles procedents de boscos, erms, prats. Respectant els cicles de reproducció dels animals salvatges, s’estipulaven les temporades de cacera, ja fos amb paranys o amb armes de foc. Així es podien menjar perdius, llebres, conills, senglars i altres. A banda de proporcionar aliments, la cacera i la recol·lecció tenien un component lúdic; els camperols se sentien alliberats de la rutina diària.

8

MVR

Arxiu MVR. Fons Ana Maria Sánchez

EL REBOST

El vi

La recepta

Arengades amb trinxat, patates de Prades i tomacons de penjar Cuiner: Xavier Fabra Restaurant Quinta Forca c/ Casafort, 7 43387 Nulles 977 050 080 www.quintaforca.cat INGREDIENTS PER A 4 PERSONES • 4 arengades • 4 patates mitjanes de Prades • 4 tomacons de penjar • 60 gr. de cigrons • 800 gr. d’espigalls i brotons • Alls de Belltall

BLANC 2011 Garnatxa blanca i chardonnay Vega Aixalà Un blanc dens i corpulent, amb una certa dolçor, compensada, però per una marcada frescor que denota la seva procedència, les Muntanyes de Prades. Així doncs tenim calidesa, dolçor i acidesa per una banda i la intensa salabror de l’arengada i la picantor de l’all per l’altra, tot plegat una amalgama de sensacions molt intenses però perfectament complementades.

PREPARACIÓ Netegem les arengades (budells i cap) i les reservem.

Pelem les patates i tallem els espigalls a trossets. Ho posem tot junt a bullir en aigua i sal fins que estigui ben cuit. Escorrem l’aigua i, amb un cullerot, aixafem el resultat fins que quedi com un trinxat de verdures.

A banda, tallem per la meitat els tomacons i els salem. Posem uns alls amb pell, trencats, a fregir amb oli d’arbequina a foc fluix i esperem que es confitin. Fregim en aquest oli, per separat i a foc viu, els tomacons i les arengades.

Agafem el trinxat de patates, espigalls i brotons en una paella i ho fregim a foc lent fins que faci crosta de socarrada. Afegim una mica d’oli de fregir les arengades i els tomacons que acabaran de donar més gust a la verdura.

Per muntar el plat, donem forma de truita cargolada al trinxat i hi posem l’arengada damunt. Al costat, el tomacó tallat i dos alls fregidets. Tot, acompanyat d’un bon grapat d’arbequines aspres.

L’HORT A L’HIVERN Aviat arribarem a l’estació del fred. Els dies s’allarguen poc a poc mentre les nits s’escurcen. Molts animals hivernen i els arbres de fulla caduca estan pràcticament despullats. A l’hort podem comprovar-ho aquests dies, les formigues, les sargantanes…, no hi passegen i hivernen en els seus caus.

El condicionant més important d’aquesta època de l’any són les baixes temperatures i les poques hores de sol. L’impacte del fred i les gelades sobre les plantes és degut a l’aigua que contenen els

HORTUS APRODISCAE seus teixits. L’efecte d’aquest fred és més acusat en fruits carnosos, pel seu elevat contingut en aigua, i menor en els fruits secs. També en funció de l’estructura cel·lular dels teixits trobem diferències quant a la resistència al fred. Les arrels o tubercles, en trobar-se sota terra, tenen menys perill de gelades i, per tant, podem dir que són més resistents; i aquest és un altre dels punts a tenir en compte per conèixer la resistència d’una determinada espècie al fred.

Malgrat les dificultats i incon-

venients, el fred i el glaç sobre els cultius són elements positius per a la terra, que deixa totalment amorosida i mata per congelació elements forans que perjudicarien les plantes.

Podem emmagatzemar carbasses, tomàquets de penjar, patates, etcètera, sempre que els fruits estiguin en perfecte estat. Hem d’evitar guardar fruits amb tocs, esberlats... perquè són focus d’infeccions, podridures i poden afectar la totalitat dels aliments del magatzem.

MVR

9

L’ENTREVISTA

“En reproduir qualsevol cosa de la natura ho aconsegueixo immortalitzar” Josefina Vilajosana, ceramista

Va néixer i viu a can Gener de Tòlics, a Gargallà, al municipi de Montmajor, en una masia senyorívola del segle XIII. Continua fent de pagesa com els seus pares, però de petita no s’atansava als animals.

Sí, és veritat. El meu pare sempre em deia que no en farien res, de mi. En canvi, el que sí que m’agradava eren les manualitats. Del que ara en diem reciclar, jo ja ho feia de menuda. Sempre agafava qualsevol andròmina, de paper, de ceràmica, de cartró... i en feia alguna cosa.

Recordo que una vegada vam anar de colònies i a una nena se li va trencar un mirall. El volia llençar i jo li vaig dir que no ho fes. El vaig agafar i en vaig fer un mural com una flor i a sota vaig escriure: “Pares sigueu el mirall dels vostres fills”.

10

MVR

Com va atansar-se al món del treball artesà?

M’agradaven les manualitats i vaig conèixer un professor de ceràmica, el Gabriel Garriga. Anava a classe un cop per setmana a casa seva a Manresa. Em vaig comprar un 600 per poder-hi anar. Vaig triar la ceràmica perquè el fang és el material que es pot treballar i modelar millor. Et permet reproduir fidelment qualsevol objecte. El fang prové de la terra; la terra que podem aixafar i la que ens dóna els fruits.

Una alumna volia fer un regal a la seva tieta i li vaig proposar que fes una cistella de bolets. Estava cansada de reproduir plats, gerros, etc. Aleshores em vaig engrescar amb la natura i vaig començar a reproduir-ho tot.

Trobo que la natura és perfecta i imperfecta alhora. En reproduir qualsevol cosa de la natura, en certa manera ho aconsegueixo immortalitzar. A la tardor surto al bosc a buscar bolets i agafo tots els que trobo, tant si són bons com dolents. A casa els observo i intento reproduir-los.

Ara és reconeguda per la gran quantitat de reproduccions de bolets que ha fet. Com va començar aquesta gran afició?

Feia classes a Montjamor, primer a la canalla del poble i després als adults.

Com sorgeix la idea de fer un museu del bolet a Montmajor?

Havia estat regidora de l’ajuntament durant vuit anys. L’ajuntament es va traslladar d’edifici i l’espai que ocupava va quedar buit. Els vaig plante-

L’ENTREVISTA

jar la possibilitat de crear-hi un museu. Jo cediria la meva col·lecció de bolets amb la condició que adeqüessin l’edifici.

Quan va obrir les portes?

Vam inaugurar el museu l’any 2003 amb una mostra total de gairebé 600 exemplars de 26 famílies diferents. Ens va ajudar un micòleg, que va identificar fins a 200 espècies de bolets.

Abans d’inaugurar el museu de Montmajor ja hi havia reproduccions en d’altres centres, com el Museu de la Vida Rural.

Recorda com li va arribar l’encàrrec?

Recordo que era un divendres, perquè sempre faig la neteja a fons de la casa els divendres, quan van venir a veure’m un senyor que no coneixia de res amb el seu xofer. Era el Sr. Lluís Carulla, que havia vist els bolets que havia fet per al Museu de les Ciències de Berga.

Acabava d’inaugurar el Museu a l’Espluga de Francolí i volia que li fes reproduccions de bolets. Corria l’any 1989. A partir d’aquell dia va venir a casa moltes vegades, fins que vaig acabar el seu encàrrec.

Té moltes comandes? Són totes de Catalunya o també de fora?

Normalment tots els encàrrecs són d’aquí a Catalunya. Poques vegades me n’han arribat de fora, alguna de França i, ara fa poc, un professor de Càceres que anava a diferents escoles

a ensenyar bolets em va demanar que n’hi reproduís tota una sèrie.

On té el taller? Hi dedica moltes hores?

El taller el tinc a casa mateix. No hi dedico tot el temps que m’agradaria

meus pares es feien grans i la seva força per treballar la terra ja no era la mateixa, he procurat combinar totes dues coses.

Quins són els principals materials que utilitza?

Terracota que després couré al forn a 1.000º. Pintures, que sempre utilitzo en fred i sense tornar a coure, per evitar possibles canvis de color. I finalment terra del bosc, que poso en els peus dels bolets i després recobreixo amb vernís.

I les eines?

Eines de boix de diverses formes que em fa el meu marit, i també culleres, forquilles, serres per rascar...

Però l’eina principal són els meus dits.

Ens pot explicar en què treballa en l’actualitat?

Estic preparant una exposició que reunirà els brodats de la meva mare amb les meves peces de ceràmica.

Ja en tinc decidit el títol.

Es dirà Tela i fang. L’art a pagès i m’agradaria que fos itinerant.

Mocosa negra de la col·lecció del Museu de la Vida Rural

perquè la feina de la casa em pren més hores de les que voldria.

Pagesa o artesana?

Sempre he dit el mateix, jo sóc pagesa i artesana. He estimat la casa. He continuat amb la pagesia, i el meu marit també m’ajuda, però sempre m’ha agradat l’artesania. A mesura que els

Participa activament, des de fa anys, en el Pessebre vivent de Vilandeny. Què ens en pot explicar?

Fa 22 anys que hi participo. L’any passat, per exemple, me’n recordo que hi havia una escena de dos boletaires en la qual la noia només havia trobat una amanita. Aquest any, com que la temporada és millor, li haurem d’omplir el cistell.

Josefina Vilajosana (Montmajor, 1952) va néixer a la comarca del Berguedà, on viu amb el seu marit Josep Rialt.

Junts es dediquen a la casa i a la pagesia.

Aficionada a les manualitats des de petita, fa més de trenta anys va començar a rebre classes de ceràmica a Manresa.

Poc després, ella mateixa es va fer professora, tant per a nens com per a adults, al seu poble, Montmajor. Gairebé per casualitat va començar a fer reproduccions realistes de la natura (llimones, olives, nous...) i es va especialitzar en fer còpies en ceràmica de bolets de qualsevol tipus, cosa per la qual se la coneix.

La major part de la seva obra es pot admirar al Museu d’Art del Bolet de Montmajor, a l’antic edifici de l’ajuntament, on va fer donació de 600 exemplars de més de 200 espècies diferents.

Una altra part important de la seva obra la va fer per encàrrec del senyor Lluís Carulla i es pot veure durant tot l’any al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí.

MVR

11

SORTIM

Mas Gasala

Fira del Gall Vilafranca del Penedès 15 i 16 de desembre

Mas Gasala és un antic mas català situat al terme municipal de Taradell (Osona) que compta amb gairebé mil anys d’història. A l’obra Taradell, passat i present d’un terme i vila d’Osona d’Antoni Pladevall, el mas apareix en un lot de documents datats el 1076.

Es tracta d’un mas aïllat, envoltat de bosc i de camps de blat, a pocs minuts del poble, que ha passat de generació en generació de la família Gurri, i fa uns anys es va començar a llogar a temporades.

La darrera generació ha restaurat la casa i l’ha dedicat al turisme rural. El 2011 obrien les portes.

El mas té sis habitacions que han batejat amb noms que tenen relació amb les activitats que originàriament s’hi duien a terme, així com amb elements arquitectònics que encara avui es conserven a la casa: la tina, el colomar, el festejador, el graner, el rebost i el forn.

Pel que fa als espais comuns, la casa disposa de quatre banys complets, un ampli i lluminós menjador, una cuina completament equipada, una gran sala d’estar polivalent, balcó i terrassa. Davant de la casa hi ha una llarga taula amb bancs sota un cobert de fusta i una barbacoa a la vora. És el Cobert de l’Era, un lloc ideal per gaudir de la fresca.

A més, disposa d’aparcament, parament de la llar, electrodomèstics i estris de cuina. Especialment sensibles amb el medi ambient, han triat utilitzar calefacció de biomassa per escalfar la casa de manera sostenible.

La casa es lloga sencera per a grups d’entre 10 i 15 persones. En destaca el gran espai exterior, ideal per passejar, descansar o animar-se a fer excursions en un entorn privilegiat. A l’oferta de jocs tradicionals hi afegeixen el Geocatching, una gimcana amb GPS que té com a objectiu trobar tresors.

Al Penedès hi ha una raça de gallines pròpia, la gallina negra, que els anys quaranta, amb l’entrada de ponedores estrangeres, gairebé va desaparèixer. A inicis dels vuitanta, el Centre d’Investigació i Recerques Agroalimentàries va aconseguir una colònia d’exemplars seleccionats en masies del Penedès i una dècada més tard es va culminar la recuperació de la raça, amb quatre varietats: aperdiuada, barrada, blat i negra, i la Fira del Gall va anar recuperant la seva esplendor.

L’edició d’aquest any s’obrirà amb matines i cercavila des de la plaça de la Vila fins a la fira per donar pas a la inauguració del Mercat d’Aviram de Pagès.

En el recinte del mercat se celebrarà el 4t Concurs de Raça de Gallina Penedesenca i la Mostra-concurs de Raça Euskal Oiloa. Cal remarcar que el mercat disposa del servei d’escorxador i plomatge gratuït per als compradors.

D’altra banda, la fira també ofereix la Mostra de Cuina d’Aviram, en la qual es podran degustar receptes d’aviram dels restaurants participants en la mostra. Amb la compra del tiquet de degustació es pot triar entre 21 plats d’aviram i amb el tiquet de vins tast d’entre 20 vins negres del Penedès.

En Fira del Gall hi haurà la 12a edició del Concurs popular de truites i, com és habitual, l’obertura del Superceller i rebost de Nadal a la plaça del Vi, amb estands de venda de vins DO Penedès, caves, licors i productes selectes d’alimentació artesana.

La novetat de l’edició d’enguany és l’aposta per un Nadal Solidari, una campanya que té l’objectiu de recollir fons per al rebost solidari de l’associació Ressò, per fer arribar aliments a les famílies amb dificultats.

El mercat d’artesania, productes naturals, brocanteria i pintura; la Mostra de Bestiari festiu de Ploma; visites comentades a cellers i animació infantil són altres activitats destacades de l’extens programa de la Fira del Gall.

Mas Gasala - Taradell - 609 105 758 www.masgasala.com Foto: Emacé a www.festacatalunya.org

12

MVR

PUBLICACIONS

PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA Marta Rojals La Magrana Mida: 21,3 x 14 cm Pàgines: 368 Preu: 20 euros

La història d’aquesta novel·la és peculiar. Autora debutant que no fa aparicions públiques, sorprèn lectors i crítica amb una novel·la emmarcada en el món rural. Ja se n’ha publicat la 6a edició. Una novel·la que només començar-la atrapa. Després cal recomanar-la, de manera que el boca-orella continua fent camí.

La protagonista és l’Èlia. Té 34 anys, la parella l’ha deixat i, a més, és una arquitecta que pateix els estralls de la crisi. Per Tots Sants torna al poble d’on va marxar per estudiar, i a partir d’aquí s’obren molts temes: la mort de la mare, la solitud del pare i la tieta, els records, la infantesa, la joventut, l’amistat, l’amor, les esperances, les frustracions...

S’ha parlat de novel·la generacional. Generacional o no, Rojals és una nova veu que mostra un món que apareix poc en la nostra literatura i ho fa amb un to fresc i natural que no és fàcil aconseguir, amb uns diàlegs convicents i realistes, amb sensibilitat i humor, preocupant-se, a més, de transmetre l’expressivitat de la llengua oral, fet que encara ajuda més a mostrar aquest món rural, amb la seva personalitat.

Un dels plaers de la novel·la és poder llegir, per exemple: fenya, aulives, cotxino, fandilla, hòmens, tossina i favort.

Rojals atrapa el lector que va marxar de pagès per anar a la ciutat i descobreix al lector de ciutat que el món de pagès és molt més que quatre tòpics mal relatats. Un es reconeixerà, per exemple, en la dura vida d’anar a collir olives; l’altre, la descobrirà.

En qualsevol dels casos, cal destacar la força literària per evocar escenes com la collita de les olives o la dels pessebres, per elaborar diàlegs que destaquen per la seva expressivitat, per la construcció d’uns personatges que ens semblen de carn i ossos i es dóna el cas que són de poble.

Com a curiositat, hi hem trobat el carrer dels Perxes.

LES MILLORS RUTES PER TROBAR BOLETS Marc Estévez Ara llibres Mida: 21 x 13,5 cm Pàgines: 256 Preu: 19,90 euros

Després de l’èxit d’Un hort per ser feliç, Marc Estévez Casabosch torna a publicar sobre la seva especialitat, els bolets.

Aquest cop ens ofereix una exhaustiva i detallada guia dels llocs i les rutes per trobar-ne a Catalunya. Un total de 40 itineraris, mapes inclosos, que recorren pam a pam el país, passant per totes les comarques, i ens indiquen amb precisió les zones on podem trobar bolets, el tipus que trobarem a cada lloc i la dificultat de cada ruta (algunes d’elles adaptades per a nens, d’altres accessibles fins i tot amb transport públic).

L’experiència de Marc Estévez està avalada per l’èxit dels seus anteriors llibres, que junts sumen unes vendes de gairebé 20.000 exemplars. Aquest últim treball és, precisament, una acurada selecció de tot el material publicat agrupada en un únic volum, amb informació actualitzada i continguts ampliats.

Per acabar el llibre, Estévez inclou una secció especial on recull els 13 mapes dels millors bolets amb indicacions per cuinar-los.

EL POLIEDRE DEL LIDERATGE Àngel Castiñeira Josep M. Lozano Col·lecció Observatori dels Valors Editorial Barcino Mida: 23 x 15 cm Pàgines: 194 Preu: 21 euros

A partir de la situació actual, Josep M. Lozano i Àngel Castiñeira ens exposen de manera intel·ligent i amena les múltiples cares del lideratge.

En aquesta obra es repassen tots els elements del lideratge i s’aprofundeix en la vinculació del bon lideratge amb la qualitat humana i els valors, així com en la manera d’afrontar la formació dels líders.

El poliedre del lideratge és un llibre que complementa el rigor acadèmic amb una dimensió pràctica i divulgativa.

Es tracta d’una eina per a la reflexió de tots els qui s’interessen per la manera d’exercir i desenvolupar el lideratge, i que creguin en la importància d’un bon lideratge empresarial, polític o social, alhora eficaç i ètic. Àngel Castiñeira, que és director de l’Observatori dels Valors, ja va dirigir en la mateixa col·lecció l’estudi estadísitic Valors tous en temps durs al costat del professor Javier Elzo, enquesta de valors de la societat catalana.

MVR

13

PROGRAMA CULTURAL

Agenda

Recull d’actes

DIVENDRES 16 DE NOVEMBRE Inauguració de l’exposició Joan Sales, escriptor i editor.

Actes La poesia ha estat molt present aquests darrers mesos amb les presentacions dels nous llibres dels poetes Jordi Llavina, Vetlla, i Jordi Carulla-Ruiz, Neu-Or negre. Amb l’activitat Una musa molt poètica, un museu per llegir, la filòsofa Montse Bosch va crear uns tallers pedagògics que van comptar amb la participació de més de 300 alumnes.

D’entre els llibres presentats cal destacar De la bonança a un repte nou (1993-2011), el tercer volum de les memòries de Jordi Pujol, i els dos darrers llibres de l’escriptor lleidatà Josep Vallverdú: Terra de llops i I tiro perquè em toca.

Vallverdú també va oferir una conferència sobre l’exposició fotogràfica Catalunya Visió. L’escriptor va ser l’autor de deu dels vuit volums d’aquesta col·lecció i va parlar de l’aventura d’acompanyar Ton Sirera per les terres catalanes.

El MVR va estar molt present en els actes de la Festa Major de l’Espluga de Francolí. El 27 de juliol, el seguici popular arribava fins al nou edifici per a la inauguració de l’exposició dedicada al poeta Bartomeu RossellóPòrcel. Maria del Mar Bonet, acompanyada per Dani Espasa al piano, va oferir al jardí del Museu un recital de poetes mallorquins en un acte que va aplegar més de 500 persones.

L’endemà s’inaugurava l’exposició Calsina i els oficis, una àmplia retrospectiva de la relació del pintor amb els oficis que recollia totes les tècni-

DIssabte 17 de novembre Jornada sobre revoltes pageses. diVENDRES 14 DE DESEMBRE Presentació de la Nadala de la Fundació Lluís Carulla Fotografia catalana contemporània.

DIVENDRES 11 de gener Inauguració de l’exposició de pintura El viatge a Ítaca de Marutxi Beaumont. dijous 17 de gener Presentació del llibre Però plou poc de Josep Vallverdú. divendres 25 de gener Inauguració de l’exposició Joan Ponç i la literatura.

EXPOSICIONS TEMPORALS Fins el 20 de desembre ARIGATO de Wataru i Enric Rovira Fins el 6 de gener SALVAT PEL ROCK’N’ROLL de Jordi Vidal Del 16 de novembre al 6 de gener JOAN SALES, ESCRIPTOR I EDITOR De l’11 de gener al 10 de març EL VIATGE A ÍTACA de Marutxi Beaumont Del 25 de gener al 31 de març JOAN PONÇ I LA LITERATURA

Arigato

14

MVR

ques (olis, dibuixos, gravats, vitrall) i totes les èpoques.

El 15 d’agost, per segon any consecutiu, la Fundació Lluís Carulla i el MVR han fet possible el concert celebrat al monestir de Poblet. Jordi Savall i el grup Hespèrion XXI van presentar el concert “L’Europe musicale 1550-1650” a l’església abacial del monestir, que va aplegar gairebé 600 persones.

El MVR també ha col·laborat en la producció del capítol “Papers personals” del programa Sense ficció de TV3. L’emissió del documental al museu, sobre els dietaris que escrivien pagesos benestants al tombant del segle XVII, va precedir el passi per a la televisió.

Els fotògrafs Anna Isan, amb la mostra Territoris locals, i Jordi Vidal, amb Salvat pel Rock’n’Roll, han exposat la seva obra en les nostres sales d’exposicions temporals. L’artista japonès Wataru i el pastisser Enric Rovira ens han presentat la proposta més llaminera: Arigato.

MVR

15

Museu de la Vida Rural Carretera de Montblanc, 35 43440 l’Espluga de Francolí Conca de Barberà www.museuvidarural.cat