Santiago Rusi単ol La campanya de Poblet de 1889 MUSEU DE LA VIDA RURAL 27.1.2012 - 22.5.2012
Catàlegs del Museu de la Vida Rural Núm. 5 - Santiago Rusiñol La campanya de Poblet de 1889 Obra de portada: Santiago Rusiñol, Tombes de Poblet (1889), oli sobre tela 115 x 174 cm (fragment) © dels textos, Vinyet Panyella, 2012 Foto de l’obra “El senyor Quer al jardí”: © MNAC - Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona. Fotògrafs: Calveras / Mérida / Sagristà Dipòsit legal: T.48-2012 Impressió: Grup Bou © Museu de la Vida Rural, 2012 Santiago Rusiñol La Campanya de Poblet de 1889 Producció i organització Fundació Lluís Carulla Museu de la Vida Rural Direcció Ramon Rosich Comissariat Vinyet Panyella Coordinació Jordi Puig
Fundació Lluís Carulla Museu de la Vida Rural Carretera de Montblanc, 35 43440 l’Espluga de Francolí www.museuvidarural.cat
Santiago Rusi単ol La campanya de Poblet de 1889
Santiago Rusiñol La campanya de Poblet de 1889 La primavera de 1889 el pintor Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861Aranjuez, 1931), decidit a tirar endavant la vida d’artista, inicia una estada al monestir de Poblet acompanyat del pintor Ramon Casas. La campanya pictòrica té el caire d’excursió artística i així la defineix Rusiñol en l’article que escriurà per a La Vanguardia un cop acabat el periple. Així ho consideren també els amics que amb ell freqüenten el gust per l’excursionisme artístic i científic, les visites a la Sala Parés i les trobades al taller que comparteix amb Enric Clarasó, on guarda la seva col·lecció de forja i peces artístiques, al Cau Ferrat del carrer Muntaner a Barcelona. La sensibilitat de l’artista s’ha format en les fileres de l’excursionisme català d’alta volada, científic i literari, que al llarg de la segona meitat del segle XIX ha contribuït decisivament en la configuració de la història cultural de la Catalunya moderna. El 1889 Rusiñol és un pintor de vint-i-vuit anys que ha aconseguit fer-se un nom i es distingeix d’entre els pintors catalans que cerquen l’assoliment de l’obra d’art des d’una visió realista. Aquest posicionament no sempre és comprès per la crítica imperant, ancorada sovint en la pintura de gènere i en les escorrialles d’un romanticisme historicista o d’un detallisme llepat. Casat el 1886 amb Lluïsa Denís i Reverter, el 1887 neix la seva filla Maria i tanca els ulls per sempre l’avi fundador de la nissaga i del vapor Rusiñol de Manlleu, Jaume Rusiñol i Bosch. El mateix any, Santiago ha realitzat un viatge d’artista a Granada, seguint les passes i la influència del gran Fortuny. La tardor de l’any següent, després dels fastos de l’Exposició Universal de Barcelona, inicia una altra campanya pictòrica a Olot per pintar “del natural” i exposar les obres a la barcelonina Sala Parés. Olot era destí d’artista i escola pictòrica del paisatgisme gràcies a l’obra i la influència de Joaquim Vayreda, que interpretava la natura sense copiar-la. Les vint-i-quatre teles que Rusiñol va exposar a la Sala Parés van ser rebudes amb entusiasme per Frederic Rahola, el crític d’art de La Vanguardia, que proclamà que l’artista “es el más modernista de nuestros pintores de paisaje”1. 1 . Les dades biogràfiques de Rusiñol procedeixen de Vinyet Panyella. Santiago Rusiñol.
El 1889 les obligacions al front de la fàbrica i les de marit i cap de casa són un pes per a l’artista i una trava per continuar pels camins de l’art. Santiago està ben avingut amb seu germà Albert, que ha encaminat la seva vocació cap a la política del catalanisme; el 1888 ha obtingut per primera vegada acta de diputat pel Partit Català i esdevindrà un dels més importants dirigents de la Lliga Regionalista, juntament amb el doctor Robert. Albert Rusiñol segueix la seva vocació d’industrial i polític i Santiago aprofita l’ocasió per desempallegar-se de les seves responsabilitats econòmiques per dedicar-se de ple a la carrera de pintor. El gener de 1889, tots dos germans constitueixen davant de notari la firma Rusiñol Hermanos, cosa que permet a Albert regentar la fàbrica i, el mateix dia, Santiago atorga testament deixant a la muller la legítima; la col·lecció de forja antiga, que ja és una de les millors del país, a la Diputació de Barcelona; els objectes artístics de la seva propietat al seu gran amic l’escultor Enric Clarasó; els seus béns i pertinences personals el seu germà Albert. Ha après de l’avi Jaume que les coses no s’arreglen bé si no és amb el notari al davant i per aquest motiu nomena tutors de la seva filla, en cas que ell i la muller faltin, els seus germans Albert i Josep Maria i al seu oncle Armand Prats Carabent. Tres mesos més tard, després d’haver penjat a la Sala Parés el retrat que ha fet a Ramon Casas vestit de ciclista i d’haver organitzat amb altres artistes el gran Ball de Carnaval del Círculo Artístico, emprèn la campanya de Poblet amb armes, bagatges, la companyia de Casas i els papers arreglats. L’exposició Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889 s’articula al voltant de cinc àmbits: L’atracció de les ruïnes; Tres artistes, quatre amics; Les ruïnes de Poblet; El guardià del monestir i Reminiscències. Mostra les obres de l’artista, la correspondència amb els amics i familiars durant aquells dies i els testimonis i documents que il·lustren la campanya pictòrica de Rusiñol en un moment de cruïlla artística i familiar.
El caminant de la terra. Barcelona: Ed. 62, 2003
L’atracció de les ruïnes “Vostre cor en son passat s’abeura” Jacint Verdaguer Rusiñol s’ha iniciat en la pintura, el col·leccionisme i l’excursionisme de manera pràcticament simultània. Als disset anys es fa membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, entitat de recent fundació (1878) que li propicia sortides on anota les seves impressions practicant el dibuix sobre temes arqueològics, ruïnes medievals, paisatges i tipus humans característics del territori per on passa. El seu mestre de pintura, Tomàs Moragas, soci fundador, com el jove Rusiñol, de l’Associació Artístico-Arqueològica, l’inicia en el col·leccionisme juntament amb Lluís Labarta i Josep Llorens i Riu. La col·lecció de forja antiga i d’objectes artístics del jove pren embranzida des de primer moment i en pocs anys assoleix qualitat i prou fama per formar part d’una de les seccions de l’Exposició Universal de 1888.
Santiago Rusiñol Castell de Monsoriu Dibuix a tinta sobre paper, ca. 1885 Galeria Sícoris
Santiago Rusiñol Dibuix de la capçalera per a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques Dibuix a tinta sobre paper, ca.1880 Centre Excursionista de Catalunya
El text on Rusiñol descriu l’excursió a Taga i la Vall de Ribes el 1880 -que emprèn amb Ramon Picó i Campamar i Àlvar de la Gàndara i que l’any següent publica al Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana acompanyat de dibuixos que l’artista realitza “del natural”- és considerat el seu primer article2. Conté els elements literaris i plàstics que caracteritzen la seva producció durant l’etapa d’excursionista i de pintor realista, en la qual la visió del dibuixant i del pintor s’expressa amb l’acurada llengua de novell escriptor en llengua catalana. Les ruïnes del castell de Sant Joan de les Abadesses li inspiren evocacions expressades amb entusiasta devoció: “Davant les ruïnes (...) per uns instants els raigs platejats de la lluna les il·luminen i veiem per tots costats parets esquerdades i rublertes d’heura, finestrals conservant l’esvelta columneta, muralles caigudes i entre la bardissa, la torre que un jorn serví de guaita del castell i que encara avui sembla que guardi aquestes negrenques ruïnes cridant amb apagada veu al caminant: “Venereu-les pel que foren” i l’eco respon al lluny: “pel que foren”... La fosquedat torna i quedem tristos i pensatius contemplant tanta bellesa perduda, tanta grandesa que fou, tanta destrucció que és.” 3 Quan fa el cim del Taga l’espectacle que 2. Santiago Rusiñol. “Impressions d’una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses y Ripoll”. Anuari de la Societat d’Excursions Catalana, 1881-1882, p. 27-53. El 1931, amb motiu de la mort de l’artista i antic soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, antecessora del Centre Excursionista de Catalunya, aquesta entitat va publicar en edició facsímil al Butlletí de l’Assoiciació d’Excursions Catalana. Club Alpí Català l’esmentat article juntament amb “El castell de Centelles”, amb ortografia normalitzada. Tots dos articles són citats aquí d’aquesta font, entrada com Rusiñol 1931. 3. Santiago Rusiñol 1931, p. 239. Per raons de normalització dels textos s’han afegit les esmenes
li ofereix la vista en fer-se de dia és descrita amb els tons de la paleta del pintor: “L’Orient va prenent una tinta rogenca i daurada; les lleugeres boires que s’arrosseguen per les planes es coloren dels tons més vius i prompte una corona de llum, una cascada d’or i pedres precioses que sembla com que neix dintre del mar, envia un raig de foc als pics més alts del Pirineu. Insensiblement totes les muntanyes s’engalanen primer en rosa, en carmí despres i per fi en lila, la claror va creixent (...) Tot el paisatge es transmuda; el que abans eren sombres i misteris són ara revelacions per a nosaltres; el que eren negres sotalades ara són valls encisadores, tots els torrents es purpuren i Santiago Rusiñol violen; tots els pics es coralitzen, tot l’hoPagès de la vall ritzó canvia. Els tons més calents que mai de Ribes somià la imaginació més colorista, els coDibuix a tinta sobre lors més brillants que el Japó intentà impripaper, 1876 mir en ses estranyes composicions, sembla Centre Excursionista que es congreguin en aquesta hora (...)” 4 de Catalunya La mateixa atenció dedica als tipus humans més característics de la terra, els que conserven “... encara el vestit característic català com potser enlloc més de Catalunya...”5. El Butlletí reprodueix dos dibuixos dels “Tipus de la Vall de Ribes”: Una vella i Un jaio. El reportatge sobre “El castell de Centellas”6, del qual “el seu atractiu és la seva major alabança” s’expressa en les mateixes tonalitats: “Les ruïnes d’un castell amb la seva capriciosa forma i boirosa silueta, són sempre un punt interessant en el paisatge, una línia que es destaca sobre el fons amb severa originalitat, la part animada de l’assumpte, puix la ortogràfiques adients, d’acord amb els criteris de l’edició digital de l’Obra completa de Santiago Rusiñol (www.iec.cat/ocsr). 4.Santiago Rusiñol 1931, p. 239 5.Santiago Rusiñol 1931, p. 235 6. Santiago Rusiñol. “El castell de Centellas. Impressions y paisatjes”. Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana, núm. 49 (1882), p. 180-182; núm. 50 (1882), p. 198-208
Santiago Rusiñol Castell de Centelles Dibuix a ploma sobre paper, 1882 Centre Excursionista de Catalunya
seva mateixa solitud l’anima amb els seus records i llegendes, és el detall del conjunt en què la vista, després d’haver recorregut massa per massa, efecte per efecte, s’hi atura extasiada, detinguda per la imaginació que la idealitza, deixant-lo en bona i guardadora memòria de la impressió que causa.”7 Acompanyen Rusiñol en aquesta excursió els germans Josep i Francesc Llorens i Riu, excursionistes i col·leccionistes, i el seu propi germà Albert. En la descripció dels entorns i del castell, Rusiñol no es deixa cap detall, pas a pas, paret per paret, cambra per cambra, evocant amb un punt de fantasia la vida medieval, defensant per damunt de tot els valors artístics: “L’art i la poesia s’han unit per formar el conjunt que se’ns presenta al davant.”8 Les ruïnes i la natura es reconcilien configurant un assemblatge ideal als ulls de l’artista i escriptor: “I a tota aquesta confusió de ruïnes que abans he mal descrit surten d’entre una capa d’herba negra finíssima, fent la il·lusió que neixen d’entre un estany de verd brodat de mil colors, que són els punts brillants d’innombrables flors (...) allí on una gran massa s’estenia d’un mateix color, l’heura es cuida d’engalanar-la amb el caprici de la innocència, allí on les pedres es col·locaren amb monòtona igualtat, una esquerda les desuneix amb el gust de la ruïna, i una espessor de mates ho volta tot de verdor, i un embolcall 7 .Rusiñol 1931, p. 256 8 .Rusiñol 1931, p. 253
de fulles ho modela tot, i enllaçant-se arquitectura i naturalesa, formen mil conjunts divins davant dels quals el llapis cau de les mans del qui ha tingut el valor o atreviment de voler-los copiar.”9 Com succeeix al paisatge del Taga, Rusiñol no s’oblida de deixar constància de la vista panoràmica que els excursionistes contemplen des dels cims. La síntesi entre natura, paisatge, història i art inspira a Rusiñol les millors pàgines escrites els anys vuitanta. Els dibuixos presos del natural en són un fidel correlat que contribueix a definir l’ofici de l’artista. Rusiñol aviat es manifesta com un precís dibuixant i les seves obres, que són molt més que simples apunts, assoleixen altes cotes d’expressió i de qualitat. El Rusiñol dibuixant es perd - com també es perd en altres aspectes - amb el tomb de segle, però el llegat artístic dels dibuixos encara ara mereix una definitiva posada en valor. Els dels anys d’excursionisme en són un importat apartat.
Tres artistes, quatre amics La marxa de Rusiñol a Poblet també és una fugida de la llar familiar. Ramon Casas, amic, pintor com ell, home lliure i sense compromisos de cap mena, que es pot dedicar a la pintura gràcies a la folgada situació econòmica de la seva família - que, com la de Rusiñol, forma part de la burgesia industrial - esdevé el company ideal. Té fama d’home divertit - “... dime como se pasa el tiempo con el amigu Casas no dudo que lo pasarás divertido”, li escriu Lluís Quer10. D’educació artística precoç, ha fet dues de les estades pròpies de la carrera artística de l’època: la de l’aprenentatge a París al taller del pintor Carolus Duran (1881) i a Granada pintant amb Laureà Barrau (1882-1884). La seva complicitat artística s’estreny a finals dels anys vuitanta. A principis de 1889 es retraten mútuament. La reciprocitat en els retrats, més enllà de les solucions formals i les diferents visions amb què l’un i l’altre es retraten, mostra fins a quin punt conflueixen amistat i ofici. Rusiñol pinta Casas vestit de ciclista descansant assegut al banc d’un jardí casolà amb la bicicleta mig recolzada també al banc, en un medi més aviat humil i representat de forma ben realista. Casas representa Rusiñol caracteritzat com l’artista viatger, dempeus, vora la porta, abillat a punt de sortir, la carpeta de dibuixos plena; a la paret destaquen dues obres: un fragment mig ocult de Velázquez – pintor que tots dos admiren i que influeix la manera com Casas presenta alguns retrats – i un paisatge que recorda els 9 . Rusiñol 1931, p. 260 10 . Carta de Lluís Quer a Santiago Rusiñol, abril 1889. Llegat Rusiñol, Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, Sitges. Publicada a Vinyet Panyella. Epistolari del Cau Ferrat (1889-1930). Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1981, p. 17-18.
Santiago Rusi単ol Ramon Casas velocipedista Oli sobre tela, 1889 Banc Sabadell
Ramon Casas Retrat de Santiago Rusi帽ol Oli sobre tela, 1889 Col路lecci贸 particular
quadres de carreteres vorejades d’arbres que Rusiñol pinta en aquests temps. El febrer de 1889 han penjat tots dos quadres a la Sala Parés i tots dos han estat objecte d’una satisfactòria recepció crítica. Frederic Rahola destaca l’originalitat del “vice-versa” pictòric i el fet admirable que tots dos joves “…en vez de entregarse al ocioso disfrute de su fortuna se dediquen con tan ardiente vocación a la realización del arte, sin miras interesadas ni ansia de lucro, con verdadero anhelo artístico…” aprofitant l’avinentesa per distingir la diferència del tractament realista en un i l’altre retrat; Rusiñol no cau en la vulgaritat i, en canvi, segons el crític, Casas “ha dejado su distinción de otras veces para caer en el defecto que lamentamos, de tal modo que en el retrato de Rusiñol tienen señalada importancia antipáticos pormenores, como son los deshechos del suelo y la vulgaridad del fondo, tratados con malhadado cariño (...)”. Rahola se serveix de l’article per teoritzar sobre l’aplicació del realisme en la pintura, que “no estriba en los objetos que se copian sino en la manera como se copian; el realismo debe ser medio, nunca fin, porque tal error es el que origina estas preferencias malsanas por objetos feos y detalles desagradables”11. També el crític de La Dinastia, Luis Alfonso, critica l’excés de detalls realistes. Més conciliador, F. Miquel i Badia, des del Diario de Barcelona, comenta la qualitat de les obres: “En las dos pinturas se advierten cualidades muy recomendables y singularmente el empeño por parte de sus autores de copiar del natural con la mayor fidelidad posible y sin efectos calculados. Esta cualidad brilla de un modo especial en el retrato pintado por el señor Rusiñol, el cual, además de una extraordinaria verdad en la actitud y en el aire del joven retratado, llama la atención el acierto con que estan tratados casi todos los pormenores y la luz y relieve que se notan en el fondo escenográfico, ejecutado con verdadera maestría y con grande espontaneidad. En el que ha expuesto el señor Casas hay que elogiar también méritos parecidos y la verdad de algunos detalles escenográficos.”12 El mateix any, Rusiñol envia el retrat de Casas al Salon de l’Académie de París, amb el títol Un vélocipediste. El 1890 figura a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, on el crític A. Comas y Blanco remarca la diferència entre Rusiñol i altres artistes que hi concorren pel tractament que fa de la realitat: “Rusiñol no parece un pintor español de los que ahora se estilan. El arte para él es la copia exacta de la naturaleza por medios tan sencillos y sobrios que parecen pobres; y estas condiciones no son las más propias y adecuadas para conquistar el aplauso de nuestro público.” I malgrat haver desterrat l’ideal dels seus quadres, escriu el crític, perquè domina l’art, la paleta: “En sus cuadros pueden aprender nuestros artistas a crear la ficción casi igual a la realidad.” El crític de La Ilustración Española destaca l’obra de Rusiñol d’entre la representació espanyola del certamen: “... un velocipedista (...) pintado por el Sr. Ru11 . F. R. (Frederic Rahola), “Salón Parés”. La Vanguardia,24.II.1889 12 . Diario de Barcelona, 17.II.1889
Santiago Rusiñol El senyor Quer al jardí Oli sobre tela, 1889 Museu Nacional d’Art de Catalunya