EL SOLDAT I LA NENA. Adaptació del llibre de Jordi Sierra i Fabra feta per la biblioteca de l’escola mare de Déu del Remei. A tots els soldats que han mort en totes les guerres de la humanitat. Diapositiva 3 El soldat, cobert de fang i de por, va alçar el cap arran de terra. No sabia on era, tret que estava enmig d’una batalla. Ignorava cap a quin costat eren els seus. El fum s’enlairava a poc a poc. Amb prou feines aconseguia protegir- se en el forat on havia caigut, després que l’explosió de la granada el llancés enlaire. I ni tan sols estava ferit. El soldat, amb l’arma a les mans i llàgrimes als ulls, va buscar la salvació. Els esclats eren continus. Va mirar a dreta i esquerra, cap endavant i cap endarrere. Li va semblar que estava sol. Sol. Un breu segon. Després va sentir el tret i va veure la bala.
Diapositiva 4 Volava molt de pressa, com un dard de plata fosca, recta i directa, cap endavant. Es va voler ajupir, però ja no va poder. Va voler plorar i va comprendre que era massa tard. Va voler cridar, però estava mut. Llavors la bala se li va aturar. A uns quinze centímetres, potser vint, de la cara. Ja no sentia res. De sobte, semblava que la guerra s’hagués aturat. El fum estava quiet, les resplendors estàtiques. Esperava veure passar la seva vida en una fracció de segon però el que va veure davant seu va ser una nena. Diapositiva 5
Era una nena molt bonica, una nena com de conte de fades, perquè el soldat recordava els contes de fades que li havien explicat les seves àvies, i la seva mare, feia molt de temps. La nena duia flors a les mans. El soldat, amb molta por, li va preguntar qui era, i ella, amb serenitat li va respondre que era la seva mort. El soldat es va sorprendre perquè es pensava que la mort seria negra i fosca, amb un somriure buit, i no una nena amb un ram de flors a les mans. Se sentia enganyat.
Diapositiva 6 La nena, la mort, va agafar el soldat de la mà perquè li volia ensenyar alguna cosa abans d’emportar-se’l: li volia ensenyar el perquè de la guerra. El soldat es va aixecar i tots dos van començar a caminar.
Diapositiva 7 Van arribar a una altra trinxera on hi havia un altre soldat, amb l’uniforme de l’enemic, tan brut com ell. El nostre soldat es va quedar sorprès en veure que era l’enemic que l’havia disparat, el que havia fet sortir la bala que se l’emportaria per sempre. Però aquest enemic era noiet com ell, de no més de 18 anys, que plorava perquè era el primer cop que disparava la seva arma. I no era dolent, tal i com li havien fet creure de l’enemic, no era pervers, sense pietat: era una persona igual que ell, que lluitava perquè li havien dit que era l’únic camí per arribar a la pau. Van continuar caminant, i es van apropar al turó on, aquell matí, el soldat havia llançat una granada a la trinxera enemiga, causant un munt de ferits. Ara se n’adonava que no sentia l’odi d’aquell matí. L’enemic, cadascun d’aquells soldats que hi havia mort per culpa seva, eren persones com ell, tenien família com ell, i lluitaven per la pau, igual que ell. Diapositiva 8
Van seguir fins al post de comandament. No hi havia estat mai abans d’ara. Hi entraven i sortien oficials carregats de galons i de condecoracions.
Diapositiva 9 Els comandants i capitans estaven asseguts al voltant d’una taula, discutint els avantatges i inconvenients d’atacar el turó, tal i com havien fet al matí. Una batalla que només havia servit per a que morissin molts homes innocents. Diapositiva 10 El camí va ser llarg, fins arribar a la ciutat. Van entrar en un edifici imponent. Un edifici amb catifes vermelles i columnes de marbre, on més de cent homes asseguts de cara a cara, parlaven. Eren homes, que duien rellotges i anells daurats . Eren els polítics que discutien per quin lloc havia de passar la frontera que separava els seus països, que només miraven pels seus interessos econòmics, sense pensar en la gent que moria en el camp de batalla... Diapositiva 11 El soldat de seguida es va adonar que allò que movia a la guerra no era la lluita per la pau, sinó que darrere hi havia els diners, el poder. No lluitaven per l’honor, la pàtria, la llibertat o el futur, tal i com els havien fet creure, sinó per diners. Diapositiva 12 El soldat aferrava la mà de la nena amb tanta força que gairebé la hi aixafava entre els seus dits foscos i bruts. Diapositiva 13 Quan es va despertar continuava ajagut a la terra fosca, de panxa enlaire. Plovia. La bala li anava de dret al cap, però ell havia saltat. Just a temps. Li havia colpejat el pit, no a la carn, sinó a la sivella del corretjam. La mort li havia aconseguit una altra oportunitat.
Diapositiva 14
No va ser fins molts anys després, quan ja feia temps que la guerra havia acabat , que el soldat, ja convertit en avi, va retrobar la nena del ram de flors. Va ser en una habitació d’hospital, envoltat de la seva família, que es va acomiadar de tots. Una vida entregada a lluitar per la pau, a evitar la guerra, a fer front a la intolerància... a ser una bona persona. N’havia après molt, del que li havia ensenyat la mort. Diapositiva 15 I finalment, la nena el va estirar i tots dos van desaparèixer en l’aire.