SUPLEMENT LI 124-maig 13
Per la rreconstr econstr ucci贸 de la IV Inter nacional econstrucci贸 Internacional
1
Acord important per la revolució En paral·lel a les activitats del fòrum Mundial de Tunísia es produïen una sèrie de reunions que cercaven concretar un principi d’acord entre organitzacions de l’esquerra siriana i kurda amb l’esquerra internacional, per concretar una sèrie d’activitats conjuntes en solidaritat amb la revolució siriana i per la fi de la dictadura d’Al- Assad. La importància d’aquest objectiu és gran. Hi hagut una campanya d’intoxicació des de les fonts que controla el chavisme i que arrossegava part de l’esquerra internacional, que ens diu que el que passa a Síria és un complot internacional orquestrat per l’imperialisme contra el règim de Baixar AlAssad. Sota aquesta política aquestes forces es posen del costat del règim i la massacre que està imposant al seu poble. Aquesta campanya del complot ha desactivat una part de l’esquerra internacional i ha paralitzat una altra que «davant de no veure gaire clar el que passa» no ha fet res en solidaritat amb aquesta justa revolució. En aquest sentit és important entendre el per què d’aquesta posició de Chávez de suport a règims com el de Gaddafi a Líbia, Ahmadinejad a l’Iran o el de Baixar Al Assad de Síria.. Amb el pas del temps i la militarització del conflicte revolucionari aquest ha derivat en guerra civil, i el suport internacional des dels règims àrabs que reben les forces islamistes ha permès els ha donat més força a l’interior. L’esquerra, que representa més directament les ànsies de lluita per la llibertat i per acabar amb la pobresa que va imposar el neoliberalisme del règim, quedava no només dividida sinó també aïllada d’una solidaritat internacional absolutament necessària. En aquest context el pas que s’ha donat a Tunísia és del tot important. També el fet que sigui des de les principals forces de l’esquerra tunisiana, bressol de les revolucions que han sacsejat el Nord d’Africa i el Pròxim Orient, que s’impulsa la crida a la necessària resposta de l’esquerra mundial. Les reunions a Tunísia responen a una crida que feia Salama Kayleh dirigent de la Coalició de l’Esquerra Siriana, a la qual vam respondre immediatament. Era un procés que veníem treballant de lluny des del Comitè d’Enllaç Internacional que uneix Lluita Internacionalista i Front Obrer de Turquia, així com amb la UIT i posteriorment amb el Comité de Coordinació. Primerament a Regueb en motiu del 1 de maig de 2012 (veure LI-115), aleshores van ser presents, però el dèbil contacte amb Síria i la 22 presència només local de les forces
tunisianes van limitar molt les possibilitats. La segona a Istambul el 4 de novembre de 2012 (LI.120), aquest cop semblava possible la presència de la Corrent revolucionària de Síria, però finalment no va participar. Si va enviar una crida des de l’interior de Síria que va ser contestada des de la Conferència. Amb aquest precedents el treball per fer possible l’acord va ser agafat amb entusiasme. La reunió que vam tenir a Tunis amb l’’esquerra siriana més representants de l’Alt Consell Kurd, amb grups tunisians del Front Popular, entre ells la Lliga de l’Esquerra Obrera, que, juntament amb representants d’Izquierda Anticapitalista pertanyen al Secretariat Unificat de la IV Internacional, de Corriente Roja i membres del PSTU brasiler, membres de la Lliga Internacional de Treballadors de la IV Internacional), de la CUP i altres, permetia que el compromís tingués una bona projecció internacional. Finalment es va crear una comissió que va redactar un manifest (pàgines centrals), ara s’està a l’espera de les signatures que adhereixin. S’impulsava una setmana internacional de solidaritat des de l’esquerra amb la revolució siriana per maig i una conferència a Tunis pel juny. Es creava una comissió preparatòria a la que hi figuren organitzacions sirianes, tunisianes i LI-FO que comença les rasques per la conferència. El manifest, sent un pas endavant qualitatiu imprescindible, té limitacions, com ara que no reconeix el ple dret del poble kurd a la seva autodeterminació nacional i que la reiterada afirmació del terme «àrab» no integra suficientment altres minories que no se senten àrabs i participen del procés revolucionari, però aquestes seran qüestions que caldrà debatre en profunditat a la Conferència, mentre es comença ja una mobilització a cada localitat i cada país per donar suport a la justa lluita del poble sirià. Ara es tracta d’amplificar aquest primer acord. Aconseguir multiplicar el nombre d’organitzacions i activistes d’esquerres que adhereixen el manifest i es disposen a fer possible aquesta setmana de solidaritat en cada localitat, en la forma que pugui, ajudant a donar la paraula a les forces de l’esquerra siriana i kurda. Mans a l’obra!
7/04/13 Editorial Lluita Internacionalista 123
DECLARACIÓ FORCES D'E SOCIAL MUN Les revolucions que van esclatar a la regió àrab a partir de Tunísia van despertar un gran interès arreu del món. Però la situació es va complicar quan la revolució va arribar a Síria, i s’ha evidenciat una greu incomprensió del procés, com a conseqüència d’una lògica caduca derivada de Guerra Freda i de la divisió del món en dos blocs. Per això els sotasignats afirmem els següents principis: 1. El que passa a Síria és una revolució en tots els sentits del terme. És el resultat de l’esfondrament econòmic del país les últimes dècades com a conseqüència de la crisi estructural que ha empobrit i precaritzat amplis sectors de la població i concentrat la riquesa en les mans d’una minoria mafiosa que s’ha sostingut al poder amb una dictadura. L’objectiu de la revolució és per tant la promoció de les llibertats i de la democràcia, així com la transformació del sistema econòmic en favor de les classes populars i la construcció d’un Estat laic i democràtic que garanteixi la igualtat de tots els fills del poble sirià, des dels kurds fins a tots els seus altres components. 2. Declarem el nostre suport a la revolució. És indispensable posar-nos al seu costat perquè la seva victòria obri perspectives de transformacions socials, polítiques i econòmiques profundes i aplani el camí de la revolució a d’altres països (des del Marroc fins a l’Aràbia Saudita), en el context d’una situació internacional caracteritzada per una crisi profunda del capitalisme a nivell mundial que anuncia l’esclat d’amplis moviments arreu del món. 3. És indispensable rebutjar tota lògica que condueixi a una
Ó SOBRE LA REVOLUCIÓ SIRIANA DE LES SQUERRA PARTICIPANTS EN EL FÒRUM DIAL. TUNISIA 28 DE MARÇ DE 2013 intervenció militar imperialista estrangera, per part d’Estats Units o la Unió Europea. Cal rebutjar també la intervenció de Rússia i de l’Iran, així com qualsevol lògica sectària o que imposi un segell religiós, doncs es tracta d’una revolució popular i no és, ni serà mai, un conflicte confessional o religiós. Cal denunciar les polítiques de l’oposició que redueixen la revolució a les seves reivindicacions liberals, la qual cosa no aporta solucions als problemes del poble, sinó només a individus que busquen posicions de poder. 4. Afirmem que aquest règim es basa en fonaments neoliberals i mafiosos, i no en la lluita contra l’imperialisme. El règim s’ha caracteritzat sempre per la seva submissió a l’estat sionista, fent la guerra a la revolució i al poble palestí, instaurant una llarga estabilitat a les fronteres, sense haver intentat mai recuperar el Golan ocupat. 5. Denunciem la repressió brutal del règim contra el poble, que constitueix un crim contra la humanitat. Cal denunciar també el sabotatge dels països del golf, que en el cas d’Aràbia Saudita pretén fer fracassar la revolució i en el cas de Qatar imposar la dominació dels Germans Musulmans. Denunciem igualment la temptativa d’exportar la jihad a Síria com un element essencial del procés contrarevolucionari. 6. Per això cal donar suport polític, mediàtic i material a l’esquerra siriana compromesa amb la revolució, amb tots els mitjans al nostre abast. Aquest suport ha de formar part d’una iniciativa orientada a coordinar l’acció de totes les forces d’esquerra que treballen en favor de les revolucions per tal d’afavorir el seu desenvolupament i de transformar-les en revolucions populars victorioses. 7. Cal coordinar accions mediàtiques mundials per trencar el control dels mitjans imperialistes del Golf, que deformen la revolució i en transmeten una imatge falsa. Per això promourem l’intercanvi d’informació i la difusió de les anàlisis de l’esquerra siriana sobre la revolució. 8. És necessari aclarir la naturalesa de la revolució siriana per tal d’intentar canviar la posició dels qui, des de l’esquerra, donen suport a un règim mafiós i criminal sota el pretext que és “antiimperialista”. És necessari que l’esquerra adopti una veritable posició revolucionària de suport a la revolució siriana, en tant que part integrant de les revolucions dels països àrabs i com a punt de partida d’una agudització de la lluita de classes i del desencadenament de noves revolucions a Europa, Àsia i potser a la resta del món, sota els efectes de la crisi capitalista. En conseqüència hem de mobilitzar-nos en una campanya de suport a la revolució siriana; hem d’actuar per explicar les seves condicions, les seves dificultats i el seu caràcter essencialment revolucionari, contra els règims mafiosos i contra el capitalisme, a la superació del qual aspirem. Per a això podem començar amb una jornada de suport a la revolució siriana, organitzada per les forces d’esquerra en cadascun dels nostres països durant la primera setmana de maig de 2013.
Un comitè de preparació organitzarà així mateix a Tunísia un congrés de suport a la revolució siriana per part de l’esquerra internacional, probablement al juny de 2013. Un comitè se seguiment permanent, sorgit del congrés, actuarà per mantenir el suport a la revolució i a les esquerres sirianes i per aprofundir la comprensió de la revolució per part de l’esquerra mundial. Tunísia, 31 de març de 2013.
Coalició de l'Esquerra Siriana Organització de Comunistes de Síria Partit d'Unió Democràtica a Siria (PYD) – Organització a Europa Corrent de l'Esquerra Revolucionària de Síria Lliga Esquerra Obrera (Tunis) Partido de los Trabajadores (Túnez) Frente Popular Unionista (Túnez) Movimiento Patriótico Democrático Unificado (Túnez) Lucha Internacionalista (E. Español) Frente Obrero (Turquía) Movimiento Revolucionario (Brasil) Unidad Internacional de los Trabajadores - IV Internacional (UIT-CI) SolidaritéS (Suiza) Comité de Solidaridad con la Causa Árabe (E.Español) Nuevo Partido Anticapitalista (Francia) Marea Socialista (Venezuela) Izquierda Anticapitalista (E. Español) Partido Socialismo y Libertad-PSL (Venezuela) Izquierda Socialista- IS (Argentina). Movimiento Socialista de los Trabajadores-MST (Chile) La Protesta (Bolivia) Unidos en la Lucha (Perú) Corriente Socialista de los Trabajadores (CST), en el PSOL (Brasil) Propuesta Socialista (Panamá) Sodepau (Catalunya) Rivoluzionesiriana.org (Italia) Movimiento de Izquierda Socialista- MES,Corriente interna del PSOL (Brasil) Partido Obrero Socialista (Mexico) Grupo Socialista Internacionalista (Francia) Partido Socialista de los Trabajadores -POS (México) Movimiento al Socialismo Acción anticapitalista (Turquía) Partido Socialista de Libertad (EE.UU.) Asociación Nacional para Desarrollo Rural y Urbano (México)
3
Entrevista amb Salameh Kayleh
“Cridem a l'esquerra mundial a recolzar la revolució siriana” Salameh Kayleh és un escriptor marxista sirià d'origen palestí. El 23 d'abril de 2012 va ser detingut, empresonat i torturat per publicar a Damasc una revista d'esquerres on es deia que "Per alliberar Palestina, volem que caigui el règim". Va ser alliberat després de tres setmanes de detenció i expulsat a Jordània. Va donar llavors entrevistes sobre les tortures que va sofrir en els serveis d'informació de l'exèrcit de l'aire, en el districte d'Al Umawiyin, i fins i tot a l'hospital militar. Salameh Kayleh va néixer a la ciutat palestina de Bir Zeit, prop de Ramalah. Després dels seus estudis a Bagdad, es va instal·lar a Damasc. És autor de nombrosos escrits sobre el nacionalisme àrab, l'imperialisme i l'actitud inacceptable d'una gran part de l'esquerra àrab enfront dels règims dictatorials. Salameh Kayleh havia estat empresonat ja en 1992. Va passar quatre anys a la presó. Va ser torturat i sotmès a aïllament. El seu procés va tenir lloc en 1996 i va ser condemnat a vuit anys de presó. Va ser alliberat al març de 2000 després d'haver passat els dos últims anys de presó a la presó de Tadmor. Des de la seva sortida, prossegueix el seu combat per la justícia social i les llibertats polítiques a Palestina, als països àrabs i a Síria. Declarava al maig de 2012: “Si poguéssiu veure la força moral dels joves detinguts, fins i tot, després d'haver sofert horribles tortures, comprendríeu que aquest règim no pot sobreviure". És un dels membres del comitè coordinador de la campanya "L'esquerra amb la revolució siriana". L’entrevistem a Tunísia durant el Fòrum Social Mundial. Lluita Internacionalista- Quin és la naturalesa de la revolució siriana? S a l a m e h K a y l e h . És una revolució d'un poble empobrit i durament colpejat per l'atur. Una revolució popular per desfer-se d'un règim opressor. En els darrers anys el règim havia seguit una política neoliberal que va transformar el model econòmic per basar-ho en el sector serveis i el turisme, en benefici d'una petita minoria. La taxa d'atur està entre el 30 i el 33%, el salari mínim amb prou feines aconsegueix a cobrir una cinquena part de les necessitats bàsiques. El 80% de la població viu en la pobresa. Les revolucions en altres països àrabs van ser una motivació per al poble sirià, que va començar a reaccionar. És una revolució de classes populars contra un règim liberal i mafiós. Les consignes de la revolució no només reclamen llibertat i democràcia, també justícia social.
44
LI.- La repressió del règim ha portat a un procés de militarització del que va començar com una mobilització popular popular.. SK.- Clar, la repressió de les mobilitzacions populars va ser brutal des del principi. El règim va construir la seva estratègia en funció de les conclusions que va extreure de les revolucions a Tunísia i a Egipte: que aquests règims van caure perquè no van llançar una repressió a gran escala contra el poble. Per
això Al-Assad va decidir utilitzar des del principi totes les formes de violència per reprimir. Durant els primers mesos ho va fer amb la policia i les milícies, i des de finals de juliol de 2011 va llançar a l'exèrcit per prendre el control de totes les ciutats i pobles revoltats. Després de sis mesos de revolució pacífica, els revolucionaris es comencen a plantejar que cal utilitzar les armes per defensar les manifestacions. Això va suposar la militarització de la revolució. La majoria dels joves que estan armats avui són els que estaven al capdavant de les manifestacions pacífiques. Crec que és alguna cosa natural: els revolucionaris han de trobar mecanismes per respondre a la repressió i defensar-se. Fa poc, fins i tot el règim va reconèixer que al principi era una revolució pacífica. La lluita armada és una resposta a la repressió. LI.- Quins organismes populars han sorgit del procés revolucionari? SK.- La revolució va néixer de forma espontània. El règim mai va sospitar que un poble empobrit podria aixecar-se. Els Germans Musulmans, per exemple, no tenien presència dins del país perquè des de la massacre de Hama estaven reprimits i la majoria vivia en l'exili. La revolució va sorgir d'un poble que no estava polititzat ni enquadrat políticament i que no tenia una
experiència revolucionària. Hi ha participació de quadres d'organitzacions opositores, però a nivell individual, no en el marc dels seus partits. També s'han implicat les bases dels partits comunistes, després de trencar amb les seves direccions còmplices del règim. Cap partit juga un paper en aquesta revolució. Una part de les organitzacions ha rebutjat la reclam popular d’enderrocar al règim i defensa una reforma; altres organitzacions s'han aliat amb els Germans Musulmans per reivindicar una intervenció estrangera. Ni els uns ni els altres han pensat una estratègia per organitzar la revolució. Per això són els joves revolucionaris els qui han pres totes les decisions i dirigeixen el procés. En aquest context, hi ha grups de joves marxistes que s'han començat a organitzar per donar una perspectiva. És en aquest marc que es va construir la Coalició de
l'Esquerra Siriana i altres grups marxistes que participen en la revolució. Hi ha altres grups de naturalesa progressista, democràtica i laica, però la militarització de la revolució els ha afeblit. LI.- I els germans musulmans -se. d'imposar-se. han tractat d'imposar S K . - Perquè la lluita armada exigeix un suport financer i logístic, sobretot perquè els joves que la van iniciar no tenien experiència política prèvia ni tampoc preparació militar. Aquest és un dels problemes de la revolució siriana, avui. En aquestes condicions, els Germans Musulmans han tractat d'imposarse i de controlar la revolució, amb un suport mediàtic i financer dels països del Golf per donar la imatge d'una revolució islamista. Han utilitzat les necessitats financeres d'alguns grups armats per imposarlos consignes islamistes, però malgrat tot segueixen sent febles. Això incita a l’Aràbia Saudita a començar a enviar yihadistes a Síria per fer fracassar la revolució i que no arribi a les seves portes. L’Aràbia Saudita no ha deixat de finançar al règim sirià, fins i tot, després de l'esclat de la revolució. També els altres països del Golf. El seu objectiu és enviar grups islamistes perquè la revolució es converteixi en una guerra confessional. I ara hi ha confrontacions armades entre els grups revolucionaris i els que han vingut de l'estranger. I també hi ha manifestacions populars contra els yihadistes a les zones alliberades. LI.- L'imperialisme ha tractat de frenar l'ona revolucionària a Tunísia, a Egipte, a Líbia i a Síria. Quin paper juga? SK.- En primer lloc cal definir qui és l'imperialisme. Ara com ara, Rússia també juga un paper imperialista. Durant dècades la única potència que tenia un paper a la zona ha estat els Estats Units, però ara les coses han canviat. Des de 2008, els Estats Units han retrocedit a la regió i han decidit que la seva prioritat és el Pacífic. A Tunísia i a Egipte es van recolzar en l'exèrcit per controlar les caigudes dels règims, però en veure que les coses no jugaven al seu favor han buscat altres estratègies, com la sortida iemenita, de substituir al dictador pel seu número dos. A Líbia, Els estats Units no volien la caiguda de Gadafi, però la pressió francesa
els va portar a repartir-se els interessos conjuntament amb França: per això, un mes després de la revolució van acceptar la intervenció de l'OTAN. La seva participació a la intervenció militar va ser molt limitada. A Bahrain, Aràbia Saudita va liquidar la revolució. I a Síria, els Estats Units miren més lluny: al principi no demanaven la caiguda del règim, tenien una posició molt ambigua; després van decidir lliurar Síria a Rússia, en el marc del seu repartiment del món. També està França, que intenta recuperar la seva influència a la regió, Turquia, que busca no perdre el que va guanyar en els acords amb AlAssad i Qatar, que tenia relacions molt estretes amb el règim sirià, pensava que el règim cauria ràpidament, i ha treballat amb França i amb Turquia per trobar una alternativa que preservi els seus interessos. Tots aquests interessos estan representats en el Consell Nacional Sirià, que està dominat pels Germans Musulmans. Tota la seva estratègia és demanar una intervenció militar estrangera. Però com aquesta no s'ha donat per l'acord entre Rússia i Estats Units, el CNS ha quedat molt afeblit. El principal rol imperialista és el de Rússia, que ha recolzat militar i financerament al règim des del principi. LI.- Com explica aquest suport de Putin a Bachar? SK.- La relació entre Rússia i Síria pràcticament va desaparèixer després de la caiguda de la URSS i, de fet, quan Bachar va arribar al poder va apartar a tots els quadres militars formats a Rússia. Però el règim va recuperar els contactes amb Moscou perquè el defensés en l'escena internacional a canvi de garantir els seus interessos al país, sobretot en el sector del gas i el petroli i la seva única base militar en el Mediterrani, que està en el port sirià de Tartus. Tot apunta que buscaran una solució a la iemenita: substituir a Bachar per un altre alt càrrec del règim i garantir així la seva continuïtat, amb un govern transitori format amb sectors de l'oposició. LI.- Com a palestí, com valora la relació del règim sirià amb l'estat sionista?
S K . - Des dels anys 80, l'estratègia del règim sirià s'ha basat en la pau i ha treballat per aconseguir una espècie d'equilibri militar amb l'estat sionista. Durant els anys 90 va haver-hi negociacions, però no van arribar a un acord. Quan Bachar va arribar al poder va haver-hi contactes directes: Mazher al-Assad, germà de Bachar, es va reunir amb generals israelians. En 2005 quan Estats Units va imposar un embargament sobre Síria, el règim va reprendre les negociacions amb Tel Aviv. Diversos polítics israelians van declarar que els Estats Units impedien que els líders israelians establissin contactes directes amb Damasc. Tot això va ser després de l'assassinat de Rafik Hariri, el primer ministre libanès. En aquell moment els Estats Units pensaven ampliar el seu domini a la regió a través de governs confessionals com el de l'Iraq. Però les negociacions secretes del règim amb els israelians mai es van tallar. Després van passar a ser obertes, amb la mediació de Turquia. Però, de l'atac a la Flotilla, Erdogan va començar a alçar la veu contra Israel i va ser Bachar qui va viatjar a Istanbul per demanar que no trenqués les relacions. El règim utilitzava a Hamàs i Hezbollah només per a pressionar a Israel per arribar a un acord. LI.- La seva organització, la coalició de l'esquerra siriana, va publicar una Carta oberta a l'esquerra mundial reclamant un suport per a la revolució siriana. SK.- Cridem a tota l'esquerra mundial a tenir una posició unificada i clara en suport a la revolució siriana. En la carta hem tractat d'analitzar les posicions d'aquells sectors de l'esquerra que recolzen al règim assegurant que és víctima d'una conspiració imperialista. Rebatem aquests arguments per explicar la naturalesa de la revolució. Espero que hi hagi un diàleg seriós per arribar a construir una aliança de l'esquerra àrab i mundial en suport a la revolució siriana i a l'esquerra siriana perquè pugui jugar un paper més important en el procés. Espero que el congrés que es celebrarà a Tunísia al proper mes de juny contribueixi a aquest debat. Vull agrair l'esforç de Lluita Internacionalista en l'impuls d'aquesta campanya.
5
Entrevista amb Hassan Mohamed,
“El poble kurd participa en la revolució siriana amb perspectives pròpies” Entrevista amb Hassan Mohamed, responsable de Relacions Exteriors del Partit d’Unitat Democràtica (PYD) i membre del Comitè de les Relacions Exteriors del Consell Suprem Kurd de Kurdistan occidental. Lluita Internacionalista - Ens pots explicar l’experiència del poble kurd durant tot el procés de la revolució siriana? Hassan Mohamed – En primer lloc els agraeixo aquesta entrevista. De fet, com a poble kurd, per a nosaltres la revolució va començar no el 2011 sinó el 2004. La nostra revolució va començar amb la serhildan (“rebel·lió” en kurd) de Qamishlo. Amb la revolució actual, a partir de 15 de març (de 2011), el poble kurd es va situar com a part de la revolució. Els kurds han participat en la revolució amb la seva pròpia perspectiva. Quan va començar la revolució, els kurds van analitzar els escenaris de Síria. Doncs vam veure que sobre Síria existien imposicions de l’Islam polític i també imposicions del règim. Per això prenem una tercera via. En aquesta perspectiva, això suposa diverses dificultats. Perquè els països estrangers recolzaven a l’Islam polític. Quan tries un tercer camí, ja tens enfront a tots aquests països.
66
Aquests escenaris dels que parlo, és a dir, els plans de l’Islam polític i del règim, arrossegaven Síria al caos, i per això nosaltres no els hem recolzat i n’hem assumit les conseqüències. Hem determinat el nostre camí i he decidit la nostra estratègia, que es recolza sobre tres bases. La primera és que hem d’estar contra qualsevol intervenció estrangera. Segona, que aquesta revolució havia de ser una revolució
pacífica. I la tercera, que la revolució no havia de convertir-se en una revolució ètnica o religiosa. Així que decidim construir un front sirià per concretar aquestes bases de la nostra estratègia. Primer comencem a formar un fort bloc que inclou tota l’esquerra, els laics i també a tots les persones que no recolzaven al règim. En segon lloc, comencem a construir la unitat del poble kurd. I tercer, decidim el nostre projecte propi com a kurds dins del procés revolucionari. Quant al primer punt, amb la combinació i coordinació de diferents grups unim als kurds de Síria, els àrabs i l’esquerra. En relació al segon punt, per facilitar la unitat dels kurds, construïm un Consell Suprem Kurd. Aquest Consell es composa de dues cambres. La primera inclou 16 partits, i també diverses coordinacions de joventut. La segona és el parlament popular de Kurdistan occidental, que es va formar amb eleccions, en les quals van votar 250.000 persones per triar els seus representants. Al parlament hi treballen 17 comissions. Totes les comissions treballen per organitzar en el seu sector la vida quotidiana. Aquestes dues cambres juntes formen el Consell Suprem Kurd. Jo sóc el membre del comitè de relacions exteriors d’aquest Consell. I quant al tercer punt, establim el projecte d’autonomia democràtica. Aquest projecte va ser alguna cosa
que havíem concebut per a tota Síria, però la nostra força no arriba tan enllà, així que comencem a aplicar-lo a la zona kurda. De fet, ja intentàvem aplicar-lo des d’abans de la revolució i vam patir els atacs i repressió del règim, així que amb la revolució vam poder començar a ferlo realitat. El projecte d’autonomia democràtica té diverses bases. Comencem a construir pas a pas aquestes bases a Kurdistan occidental. La primera és la base política, i la realitzem construint el Parlament Popular. La segona és la base social, estem en això. Després la tercera base, que és cultural, i la quarta, la defensa. La defensa conté dos components: Yekîneyên Parastina Gel (YPG), és a dir les Unitats de Defensa Popular, i les milícies per a la seguretat ciutadana. YPG és un exèrcit nacional format per defensar als kurds de Síria. El seu objectiu no és atacar, sinó defensar al nostre poble. Gràcies a aquest exèrcit vam poder resistir als atacs dels salafistes i d’Al-Qaida a Serêkaniye, que Turquia va llançar contra nosaltres. En la situació actual, des del Consell seguim treballant en tot els camps i els kurds s’estan autogestionant. Durant el procés revolucionari vam tenir diversos problemes, alguns políticament importants. Per exemple, des de les relacions exteriors que vam tenir la impressió de que el problema kurd no forma part de l’agenda dels països europeus. No el tenen en els seus projectes. És a dir, la seva única preocupació sobre Síria és com
evolucionarà el procés, quan marxarà Al-Assad; no és com aconseguiran els seus drets els pobles de Síria i els kurds. Això no els preocupa. Un altre problema va ser la posició dels àrabs de Síria. No volien tenirnos en compte. Incloent els grups més d’esquerra, es resistien a acceptar el tema kurd. I com a tercer problema, ens vam adonar que els grups que pertanyien a l’Exèrcit Lliure de Síria (ELS) van començar poc a poc la regió kurda. Primer van intentar penetrar a la zona d’Afrin, després als barris kurds d’Alep, i també a Kobani. Analitzem les coses i decidim transformar la nostra situació en un Estat de fet. LI - Quan els grups de l’ELS intentaven penetrar a les zones kurdes l’exèrcit del règim estava allà també? HM – Sí, hi havia alguns soldats, però pocs, ells es preocupen més aviat dels seus centres. En el nostre Estat de fet, vam tenir diversos enfrontaments i vam expulsar-los de la zona. A partir d’allí, trobem més problemes. Per exemple, quan vam declarar el nostre Estat de fet, ningú s’ho esperava. Sobretot els països veïns, començant per Turquia. No esperaven una cosa així. Després, en la seva premsa van començar a escriure que com és que els kurds han pogut apoderar-se d’aquestes regions en un dia, formant una aliança kurda entre ells. Van llançar una campanya de propaganda contra nosaltres. I van dir que, com els kurds van treure la bandera de l’Estat sirià i havien escapat del control del règim, llavors ells (els països veïns) també tenien dret a intervenir. Però com l’equilibri de forces a Síria no ho va permetre, van començar a difondre una altra propaganda. Van dir que l’Estat sirià havia deixat a propòsit aquestes regions sota control dels kurds i que es va retirar de la zona.
Malgrat tota aquesta contrapropaganda, es van adonar que nosaltres a poc a poc vam controlar la situació, així que va començar la intervenció militar. Els grups salafistes que actuaven en nom de l’ELS van atacar un poble d’Ezidi a Afrin. Tots aquests grups operen en nom de l’ELS, i l’ELS no ho nega ni els rebutja. Al poble d’Ezidi, van dir que tothom havia de convertir-se a l’Islam. Les nostres Unitats de Defensa Popular van resistir a aquesta intervenció i els van expulsar del poble. A Alep van atacar una manifestació pacífica organitzada per nosaltres, i van matar 13 compatriotes. Vam tenir xocs molt forts amb l’ELS. Mentre, fèiem treves temporals. L’assalt més important va ser a Serêkaniye. Allà van intentar provocar conflictes entre els kurds i els àrabs, que vivien tots junts, barrejats. Van traçar una línia entre els àrabs i els kurds. I després van atacar la ciutat amb 59 batallons, és a dir més o menys 20 mil milicians. Va ser el Front al-Nusra; tots són islamistes, salafistes i els de Al-Qaida. Els combats van durar gairebé un mes. Turquia els va donar un suport obert. Fins i tot a les ambulàncies franceses es van trobar armes. Les armes i els carros que utilitzaven aquests grups venien de Turquia. Al final vam guanyar la batalla, i vam aconseguir aturar la guerra signant un acord amb l’ELS. A la ciutat vam formar un parlament popular compost per àrabs i kurds. Amb això, va sorgir un nou proble-
ma. Com que es van adonar que no podien amb nosaltres amb accions de guerra, van decidir imposar l’embargament contra nosaltres. El seu pla era el següent: si us condemnem a la gana, us rendireu. Amb aquest pla Turquia va tancar les seves fronteres, i l’ELS va tancar les fronteres de les zones que controlava. La regió kurda del nord de l’Iraq també va tancar les seves fronteres amb nosaltres, sota la pressió de Turquia. Però vam trencar aquest setge amb la resistència del nostre poble en el nord i en el sud-oest. I després d’un temps, el Kurdistan Iraquià va obrir les seves portes i el nostre poble d’allí ens va ajudar. És a dir només els kurds de l’Iraq, Iran i Turquia ens van ajudar. No hem rebut cap ajuda internacional. Els kurds intenten superar la situació amb la solidaritat entre ells. Però d’altra banda, han acollit com a refugiats a més de 500 mil armenis, sirians, kurds, etc. d’altres zones de la nostra regió. I això és una forta pressió sobre nosaltres. En condicions de guerra… Vivim una situació en què cap fabrica o taller funciona, una situació molt difícil. Malgrat això seguim treballant. Creiem que ho aconseguirem. Perquè confiem en el nostre poble, en la determinació del nostre poble, tenim confiança en nosaltres. No depenem de ningú, només dels nostres amics que comparteixen els mateixos valors, els mateixos objectius democràtics, i diem que sens dubte els pobles venceran. Aquesta és la situació a Síria i la nostra realitat.
Va ser una campanya fèrria d’antipropaganda, sobretot als mitjans. I Turquia va posar en marxa tot el seu lobby a Europa per esborrar-nos. Lamentablement els nostres amics de l’esquerra, no van voler treballar per explicar la nostra realitat. 7
Comunicat sobre les agressions sionistes a Síria Per quarta vegada des del començament de la revolució, l’aviació sionista viola l’espai aeri sirià. Aquestes violacions són cada vegada més agressives. Independentment de tots els pretextos manifestats per l’Estat sionista, aquests atacs no deixen de ser una violació de les terres sirianes per part de l’enemic del poble sirià, que continua ocupant una part dels seu territori, així com el conjunt de Palestina. Amb això, l’Estat sionista estaria buscant barrejar els papers i confondre l’opinió pública per apuntal·lar un govern molt debilitat, i a més d’evitar que canviïn de mans les armes d’un exèrcit que durant 40 anys ha esta tal marge del conflicte amb Israel
88
Amb això es veu clarament que l’enemic utilitza el conflicte per portar a terme els seus atacs aeris, quan sap que l’autoritat siriana no està en la posició de cap resposta. Si l’aviació sionista, fins i tot abans de la revolució, va executar múltiples atacs aeris sense cap resposta per part del govern sirià –més enllà de declaracions ridícules-; la falta d’una resposta actual posa en evidència, que el règim continua tenint por a qualsevol enfrontament amb l’estat sionista, i que no vol una guerra amb Israel. La pau amb Israel ha estat des de fa dècades la política del règim sirià: el seu únic objectiu és la seva pròpia preservació i de la conservació d’una elit que només ha saquejat i empobrit Síria. Aquesta política està dirigida a establir que la pau és l’opció estratègica i que la guerra ja no pot ser en el calendari, sinó que les negociacions són el camí per a “la recuperació” dels Alts del Golan. L’autoritat siriana va està intentant negociar tota la passada dècada sense resultat, degut a que l’Estat sionista li tanca la porta. I si l’autoritat -siriana- considera que “l’equilibri estratègic” s’aconsegueix mitjançant els míssils Skud, no els apunta cap a l’Estat sionista, sinó contra el poble. Els està fent servir per destruir Alep, Deir ezzor, Ar-Raqqah, Idlib i molts altres pobles, de manera que actua com vol l’estat sionista:
aquests míssils queden “alliberats”, i s’avança cap a la destrucció de l’exèrcit sirià i de tota Síria. No obstant això, l’Estat sionista vol colpejar arreu de Síria sota diferents arguments. Així doncs, s’aprofita de la situació actual per intensificar la seva intervenció i imposar la seva infuència, que s’havia afeblit en els últims anys. El règim no està al nivell d’un xoc amb l’Estat sionista. Només el poble sirià pot donar la resposta, i ha de fer caure el sistema per poder defensar la seva independència i recuperar els seus territoris ocupats. Per això, està actualment combatent una autoritat que ha renunciat a la terra, ha saquejat el país, i encara està destruint la història i la civilització sense dissuasiu; amb tota la consciencia del deure de respondre a les hostilitats i de combatre per l’alliberament de la terra.
El poble sirià s’ha revelat contra l’autoritat, també per la debilitat d’aquesta pel que a l’ocupació sionista, ja que és incapaç d’alliberar els Alts del Golan, i és incapaç d’implicar-se en una guerra per la seva recuperació. En aquestes circumstàncies, és el poble qui té el deure d’encarregar-se d’aquesta tasca. L’Estat sionista és l’enemic del poble de Síria, és un Estat d’ocupació colonial la liquidació del qual és inevitable. Per tot això, condemnem totes les agressions sionistes i assegurem que aquest Estat és un enemic amb qui no es pot conviure, i que totes les seves intervencions no poden deformar la nostra revolució. Estem segurs del triomf de la nostra revolució! 05/05/2013
La Coalició d’Esquerra Siriana,