Suplement LI

SUPLEMENT LI 122-febrer 13

La qüestió nacional a la revolució rusa Fa tres anys, a l’escola d’estiu del partit, vam estudiar amb deteniment la Revolució Russa. Un dels apartats en què vam aprofundir va ser la qüestió nacional, intentant aprendre de la història. Avui, quan torna a ser polèmica en una part de l’esquerra la unitat de la classe versus la qüestió nacional, volem refrescar aquelles anàlisis a fi d’ajudar-nos en la concreció ara i aquí d’una política que realment sigui d’unitat de classe. Aquest objectiu va ser el que va marcar la política bolxevic, ajustant una vegada i una altra les propostes de l’única manera que es podia fer: respectant les qüestions democràtiques, i en particular els drets nacionals en un territori procedent de la presó de pobles que va ser el tsarisme.

Aprendre d’aquesta voluntat de buscar solucions polítiques –moltes d’elles totalment empíriques, en aquest primer estat obrer- que apropessin a una real unitat de la classe i no simplement a una rutinària consigna de propaganda que, quan la revolució avança ha de concretar-se, necessàriament, en passos en un o un altre sentit, era l’objectiu d’aquella escola . D’aquesta necessitat d’unitat de la classe neix el nostre internacionalisme, i com els bolxevics van repetir i van buscar, això només és possible sobre la base de la voluntarietat i no de la coerció. Aquella política bolxevic, emmarcada en la guerra de les potències imperialistes contra la revolució, i en plena guerra civil contra l’Exèrcit Blanc, pren una dimensió encara major, doncs no cau en la temptació de la centralització que imposa la situació militar, sinó que posa al centre el programa revolucionari. D’errors segur que n’hi va haver, però aquesta línia de ser fidel a les idees, encara en les situacions més difícils, dóna un valor inqüestionable a la política bolxevic.

Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional

1

Partint de les concepcions La formulació marxista que el socialisme, per desenvolupar les forces productives, necessita superar una de les principals cotilles imposada pel capitalisme, les fronteres, de seguida va xocar amb la realitat de pobles sense estat que entraven a la lluita revolucionària amb l’objectiu democràtic de reivindicar-les com a eix del seu combat contra els estats existents. Això passava tant a la vella Europa com al món colonial. Aquesta aparent contradicció va generar moltes polèmiques. Així, per més que el dret a l’autodeterminació dels pobles ja es recollia al Congrés de la II Internacional de 1896, i que s’havia imposat la concepció que aquest dret no afectava només als pobles oprimits, sinó també els opressors, seguint el principi internacionalista popularitzat per Engels que “no pot ser lliure el poble que oprimeix altres pobles”, les polèmiques van continuar.

No hi entrarem, perquè desviaria l’objectiu d’aquest suplement.

Només assenyalarem les que es van produir. D’un costat la dels austríacs Renner i Otto Bauer, que preconitzaven “l’autonomia nacional cultural”, de caràcter extraterritorial, afirmant que “L’estat i el poder estatal són inseparables… les nacions es barregen i es confonen en aquest territori, seguint els seus interessos materials. Les nacions han d’organitzar-se, no com a unitats territorials, sinó com a associacions de persones, no com a Estats, sinó com a pobles…” “La nova estructura de l’estat de les nacionalitats … garanteix els drets de les minories a través del dret nacional,… “

22

Otto Bauer

De l’altre, es Tesis poloneses, on argumentava Rosa Luxemburg que analitzant que les revolucions burgeses ja s’havien acabat a Europa –les nacions com a tals són una reivindicació burgesa- i que les annexions, sigui com sigui, havien eliminat “pals fronterers”, arribaven a parlar del “caràcter econòmic progressiu de les annexions”, plantejant com a reivindicació l’autonomia i deixant només el dret a l’autodeterminació per a les colònies.

Per contra, des de 1903, el dret a l’autodeterminació de les nacions formava part del programa del partit socialdemòcrata rus, que aplicava el dret a les nacions europees existents en l’imperi tsarista.

El 1905, Lenin plantejava l’aplicació concreta d’aquest dret a Noruega, que havia decidit

Rosa Luxemburg

independitzar-se de la corona sueca. Polemitzant amb Rosa, deia que “L’autonomia com a reforma es diferencia fonamentalment de la llibertat de separació com a mesura revolucionària” que implica canvis de fronteres i amb això un potencial revolucionari davant l’Estat. Però a més, “…en la pràctica la reforma sovint no és sinó un primer pas cap a la revolució. L’autonomia permet a les nacions retingudes per la força dins de les fronteres d’un Estat a constituir-se definitivament com a nació, reunint, coneixent, organitzant les seves forces, per escollir el moment oportú per declarar…. A la manera noruega: nosaltres parlament autònom de la nació o de la regió tal, declarem que l’emperador de Rússia ha deixat de ser rei de Polònia, etc…”.

V.I. Lenin

En portes de la revolució Així, el Programa del Partit Socialdemòcrata rus (bolxevic), de 1916, va reprendre la defensa del dret a l’autodeterminació. Però, en els materials per a la revisió del programa, de juny del 17, Lenin encara considerava que havia de quedar més palesa la claredat del seu punt de vista, i proposa substituir el punt “9. Dret d’autodeterminació per a totes les nacions que formen part de l’Estat” , per una altra redacció més explícita: “9. Dret de totes les nacions que formen part de l’Estat a separar-se lliurement i formar Estats independents. La república del poble rus no ha d’atreure a altres pobles o ètnies per la violència, sinó exclusivament per l’acord voluntari de constituir un Estat comú (…)

En les mateixes dates, i no sobre el paper, es crea el Narkomnats (Comissariat del Poble de les nacionalitats) l’11 de juny de 1917, quan Ucraïna demanava autonomia i el Govern Provisional de Kerensky li negava, i com a preparació de les propostes del Soviet de Petrograd per a l’Assemblea Constituent, com a part de tres mesures per crear formes estatals que poguessin garantir solucions federals i autònomes per a les qüestions nacionals.

Els primers moments de la revolució russa. Finlàndia Quan es pren el poder el 7/11/ 17, hi ha una Declaració de drets dels pobles de Rússia, on s’afirma “1. Igualtat i sobirania dels pobles de Rússia. 2. Dret dels pobles de Rússia a la lliure determinació, incloent el dret a separar-se totalment i constituir-se en Estat independent (…)”.

No obstant això, el poder es pren a les capitals de l’imperi rus i en un primer moment el nou estat nascut de la revolució no va tenir nom. El 25 de gener de 1918—en la tercera reunió del Congrés dels Soviets de Totes Les Rússies- l’estat, que no estava ni reconegut, va ser nomenat com a República Soviètica de Rússia.

Alhora, el 31 del mateix mes, i conscients de la necessitat de precisar la política nacional, es creen 3 comissariats adjunts en el Narkonmats: el Belnatskom – Comissariat bielorús-, el Evkom Comissariat jueu- i el Muskom Comissariat musulmà (de caràcter ateu)-. En ells, els bolxevics ocupen molt pocs llocs, deixant la majoria a membres d’aquestes comunitats. El cas més significatiu és el del Muskom , presidit per un no-bolxevic, amb un pan-islamista declarat com Soltanðäliev en nom del partit, -que organitzarà el I Congrés musulmà al febrer 1919, i el II que obrirà Lenin al novembre del mateix any- i constituirà el Col·legi Militar Central Musulmà, les forces del qual defensaran la revolució en l’Àsia Central amb el propi Soltanðäliev al capdavant.

Però per més que la voluntat de respondre a les reivindicacions nacionals fos palesa, l’estructura triada per a l’incipient estat obrer presentarà dificultats.

El problema pràctic sorgeix immediatament amb la revolució finlandesa –veure requadre-, on els bolxevics havien donat suport

a les reivindicacions sobiranistes davant les negatives de Kerensky, però a la qual ara en la pràctica, oferien l’entrada a una república centralitzada russa, per més que fos soviètica. La discussió va sacsejar un Comitè Central de 21 membres on hi havia originaris de diferents nacions ucraïnesos, cucásicos, lituans...- i ètnies molts jueus- i quan un dels seus membres estava lluitant en la revolució finlandesa. La independència es va re c o n è i x e r, p e r ò l a revolució es va perdre.

El reconeixement de la independència de Finlàndia La derrota finlandesa, a desembre 1917, va ser la primera concreció del encara que va respecte al dret d'autodeterminació. respondre a diversos factors, va posar ja sobre la taula les dificultats que viets es limita a establir els plantejava per a la unitat de la principis fonamentals de la Repúclasse el no poder oferir una eina blica Federativa Soviètica de útil a la resolució del problema Rússia, deixant als treballadors i nacional. Això els va portar el 10 camperols de cada poble en el de juliol de 1918, amb la ple dels seus soviets la decisió de promulgació de la Constitució a la qüestió, de si desitgen particire-anomenar el país com a Repar o no, i sobre quina base, en pública Socialista Federativa el govern federal i d’altres Soviètica de Rússia, on institucions federals Soviètiques. s’afirmava: “En el seu esforç per (Art 4.8. Constitució de 1918) crear una unió lliure i voluntària, i La introducció del caràcter feper aquesta raó encara més deral de la república, no era bacompleta i segura de les classes nal, però encara no va resoldre treballadores de tots els pobles el problema. de Rússia, el Congrés dels So-

Finlàndia El juliol del 17, el Govern provisional rus de Kerensky ja els havia negat el reconeixement a un decret del govern finlandès -majoritàriament d’esquerres-, que amb el suport de Lenin, reclamava més poder del parlament i més independència de Rússia. Al contrari, el govern rus va enviar tropes, dissoldre el parlament i convocat eleccions en les quals es van imposar els conservadors. Així les coses, el 10 de novembre, el Partit Socialdemòcrata Finlandès (amb grans sectors bolxevics) llança un programa conegut com “Exigim” en el qual, al costat de reivindicacions socials al govern conservador finès, prepara el reconeixement de la sobirania per part dels bolxevics, alhora que declara la vaga general en suport a la revolució russa i es planteja la presa del poder. No obstant això, els dubtes a l’hora de llançar l’ofensiva en què havien de prendre’l i les divisions en el PSF, van deixar marge perquè el govern conservador, des del Senat proclamés la independència, lligant-la al suport alemany i a una monarquia que limités el poder del Parlament. Davant d’ella el PSF presenta una altra declaració d’independència que volen apropar a la revolució russa, però que els implica l’ingrés a la República Soviètica de Rússia, cosa que els dificulta el suport de molts sectors populars. Al desembre reben el reconeixement de la sobirania per part dels bolxevics, però es genera un impasse per les dificultats de l’encaix internacional. La guerra civil entre els Guàrdies Rojos i els Blancs segueix durant 1918, arribant-se a proclamar la República Socialista dels Treballadors de Finlàndia, però decantant-se finalment amb el desembarcament alemany de maig després que el Tractat de Brest Litovsk prohibís el suport rus, i al desembre, encara que no va arribar a ser coronat, era nomenat el príncep alemany Frederic Carles, com a rei de Finlàndia.

3

Cronologia de la revolució ucraïnesa.

Les guer rilles. guerrilles.

Situació prèvia. Amb una propietat de la terra més latifundista que a Rússia però més fèrtil, la seva agricultura era per a l’exportació. Les terres comunals no havien desaparegut i l’obligatorietat del treball gratuït al propietari mai es va aplicar –sí a Rússia-: el seu nivell de vida era superior al rus encara que fos inferior a l’europeu. Això va generar un moviment camperol fort, rebel, molt individualista, més semblant als cosacs que als camperols russos. La seva rebel·lia el va fer ingovernable, però profundament anti-urbà (ciutats habitades per russos i jueus), perquè considerava que les ciutats prenien però no donaven. L’escassa indústria estava concentrada al Donet (sud) al voltant de l’extracció minera. El nacionalisme era històric, i per la seva riquesa i posició estratègica, interessant per a totes les potències.

1917 Nacionalisme es radicalitza: en l’exèrcit exigint unitats ucraïneses i en el camp per temor a una reforma agrària que els equiparés amb els pobres camperol russos. La Rada Central Ucraïnesa exigeix major autonomia administrativa i un exèrcit ucraïnès. El Govern de Kerensky els ho nega. Lenin planteja la independència.

Així es proclama la República Popular d’Ucraïna amb Petliura, a l’empara dels alemanys. Gent descontenta perquè no es reparteix la terra. Els soldats que tornen cansats de la 1ª GM són obligats a conformar l’Exèrcit Verd, que no controla la situació. Al desembre entren els exèrcits alemanys, amb un acord pel qual a canvi d’ajudar a estabilitzar el govern, rebran gra.

Es proclama el soviet de Kíev que demana suport a l’Exèrcit Roig, encara que Lenin mostra la seva preocupació per la falta de base camperola. Per les mateixes dates, s’organitza la guerrilla de Makhno –anarquista- que expropia latifundis, i reparteix terres i indústries a la zona sud: serà l’Exèrcit Negre.

1918 Brest Litovsk prohibeix atacs de l’Exèrcit Roig contra la República Popular, mentre Alemanya l’ocupa i desallotja el soviet de Kíev.

L’Assemblea de Bessaràbia, sota pressió militar romanesa, resol entrar a Romania.

Dissolució de la Rada .

Skoropadsky inicia l’hetmanat (dictadura) incrementant els privilegis de l’aristocràcia. Al Congrés bolxevic, Piatakov imposa la línia de crear un PC d’Ucraïna i entrar 44

en la lluita de guerrilles enfront dels alemanys per apropar-se a la pagesia. La poléèmica sobre la tàctica e a l'altre cantó a Rakovsky.

Aixecament i vaga general en els ferrocarrils contra Skoropadsky i els alemanys. Fortíssima repressió contra comunistes i anarquistes.

Però encara i així, es reorganitza la guerrilla de l’Exèrcit Negre i Makhno recupera per dues vegades el Sud i forma el Consell Insurgent.

El Consell Nacional Ucraïnès proclama la República Nacional d’Ucraïna Occidental (Galícia, parts de Bucovina i Rutènia carpàtica) que inclou la ciutat de Lviv de majoria polonesa que es revolta, i “justifica” la guerra polaco-ucraïnesa: Polònia vol annexionar-se tota l’Occidental.

S’arriba a un Acord de les dues Ucraïnes front Polònia.

L’hetmanat és substituït pel

Directori d’Ucraïna de la República Popular, sense suport popular. Exèrcit Verd pren Kíev. L’ala dreta del PCU (recolzada en obrers russos i jueus, allunyats del tema nacional i que consideren que encara són febles per a la revolució) entra a negociar amb el Directori, l’ala esquerra de Piatakov –amb l’aval de Lenin- concreta la línia votada i constitueix un grup partisà camperol al Nord Assumeix el Segon Govern Soviètic d’Ucraïna d’Ucraïna. Dificultats pels sabotatges de les bandes camperoles contra les confiscacions de gra, que abans havien actuat contra els alemanys i després ho faran contra Denikin.

Primera ofensiva de l’Exèrcit Blanc de Denikin (amb tropes franceses) que exigeix la supeditació de l’Exèrcit Verd a l’Entesa. Ruptura del general Grigoriev amb Exèrcit Verd, al quak passa a combatre amb banderes vermelles, fins i tot sense ser bolxevic.

A finals d’any, les tropes franceses estan a Odessa.

Lliçons d’Ucraïna), mentre que s’arriba 1920 1919 a un acord Grigoriev-Makhno pel qual Guerra oberta de polonesos conL’Exèrcit Roig allibera Kharkov sense el primer passa a ser cap militar de les tra Ucraïna que se suma a la rusoposició camperola -pel que sembla tropes conjuntes. polonesa. El Consell d’Insurgents, rep gràcies al treball anterior de Piatakov- i Denikin es reforça amb tropes Verordres de Moscou per traslladar els posteriorment Kíev. Es proclama la des, angleses, franceses i poloneses. seus regiments a la frontera polonesa R S S d ’ U c r a ï n a amb Piatakov al L’Exèrcit Roig ha de replegar-se cap en auxili de l’Exèrcit Roig. No capdavant. No hi ha accions en a Nord per frenar avanç a Moscou. I solament es neguen sinó que inicien territoris de l’Exèrcit l’Exèrcit Negre durs enfrontaments que duren diverNegre. Aquest confisca amb Grigoriev sos mesos. Tifus a l’Exèrcit Negre, i vagons de blat a les al capdavant, mor gairebé la meitat dels tropes de Denikin i el són derrotats combatents. Impuls de Lenin a Consell d’Insurgents els per Denikin. acceptar la integració dels envia a l’Exèrcit Roig Makhno elimiBorotbistes en el partit, com a alterque combatia a Rússia. na a Grigoriev nativa a l’acostament a la pagesia.

A canvi, 2 divisions de que ha Wrangel recompon el derrotat l’Exèrcit Roig se contactat amb Exèrcit Blanc del dimitit Denikin. Recedeixen al els Blancs. cupera ciutats i expulsa Exèrcit Roig comandament de Fi del soviet d’Ucraïna.

Makhno per enfrontar a anarco-comuAcord de pau exèrcits Roig i Negre Denikin, i i es retiren les provisionalment sorgeix acusacions Militar el S o v i e t mútues, encara Revolucionari dels que Trotsky, en els Obrers i Camperols Escrits militars 14 Insurgents anarco-coi 15/10/20, munista.

Hi ha s e g u e i x conflictes camperolsdenunciant la forobrers, als quals se ma d’organització Nestor Makhno suma que encara que de Makhno i Makhno autoritza el especialment diari bolxevic, nega nista. Makhno l’Escuadró Negre qualsevol altra manifestació política mobilitza 15.000 de guàrdia persoperquè tendiria a «establir-se sobre les h o m e s , nal; la ja citada masses una autoritat que atemptaria conquesta llocs C o n t r a contra la seva llibertat plena». A més d’aprovisionament intel·ligència tipus Makhno manté l’equivalent a la txeca. anglesos que txeca i les Encara i així, no hi ha més afebleixen l’avanç d e c i s i o n s Giorgi Piatakov Piatakov, ucraïnès. enfrontaments davant l’ofensiva de de Denikin i conpersonalistes de Va participar en l’Oposició Denikin. Lenin opina que l’acceleració trola tota Ucraïna, Makhno… Trotski d’Esquerres liderada per Trotski dels enfrontaments prové de la però s’enfronta als escriu contra el davant l’ascens del stalinisme, sent influència de Grigoriev que caracteritza sindicats que el expulsat del Partit per aquesta raó. manteniment de d’aventurer. S’imposa la necessitat Va ser readmès a 1928 després de responsabilitzen les guerrilles d’un front militar unit per evitar que trencar amb l’Oposició, encara que de la forta inflació després de la prel’entrada de Denikin arribés a Hongria va acabar executat a 1937, als –provocada pels sa del poder. Però per ajudar a aixafar la seva revolució.

Judicis de Moscou. saquejos dels també es va parEls Borotbistes (partit camperol exèrcits austríacs i lar de concedir diequivalent als SR d’esquerra a Rússia), alemanys en el 17v e r s o s voten al seu congrés ingressar en el 18-, acusant-lo d’afavorir als departaments ucraïnesos als Partit bolxevic. camperols a costa dels obrers. anarquistes, per als seus “assajos Mentre, ha caigut el Govern de L’Exèrcit Negre ataca i aniquila la socials”, però es postposa l’acord fiGalícia, i encara que el seu exèrcit ha rereguarda de Denikin que queda nal davant la urgència de respondre seguit defensant cada bri d’herba, els atrapat entre aquell i l’Exèrcit Roig en a Wrangler, que s’ha fet fort a Crimea. alemanys i polonesos ocupen tota la el Nord, cosa que el força a retirar-se Actuació militar conjunta que permet zona. Es trenca l’acord entre les dues a Crimea vèncer-lo.

Ucraïnes, i Petliura, pacta amb Polònia.

Ter cer Gover n Soviètic d’Ucraïna ercer Govern d’Ucraïna.

Exèrcit Roig (amb 150.000 homes) Grigoriev fa fora als francesos Camperols i anarquistes es rebel·len imposa un Estat Major únic, l’Exèrcit d’Odessa. Al maig, Trotsky, al capdavant contínuament contra les decisions del Negre (amb 5.000) no accepta. Torde l’Exèrcit Roig, entra a Ucraïna, soviet fins a arribar als enfrontaments. nen els combats, però aquesta reconeixent abans “Per una Ucraïna Trotsky proposa reduir les vegada Makhno, ferit i amb molt pocs soviètica!. I que “…la independència confiscacions de gra, però Lenin s’hi homes, fuig a França, encara que van només es garantirà sota el govern dels oposa per la fam russa i les seguir actuant comandos guerrillers soviets...” (Escrits militars 11 i 16/5/19 i necessitats de la guerra. anarquistes fins a 1924.

5

Els límits de la república federal i les anotacions cap a una federació de repúbliques

66

Un any després, el programa del Partit Bolxevic de 1919, anava encara més enllà: “2. Amb l’objectiu de superar la desconfiança de les masses treballadores dels països oprimits pel que fa al proletariat dels Estats que oprimeixen aquest país, és necessari suprimir tots els privilegis de tot grup nacional, d’establir una igualtat completa de drets de totes les nacionalitats, de reconèixer el dret a la separació de les colònies i de les nacions no sobiranes.

3. En el mateix sentit, el partit proposa, com una de les formes de transició cap a la unitat completa, una unió federal d’Estats organitzats sobre el model soviètic.

En tots els casos, el proletariat de les nacions que han oprimit a d’altres nacions ha de ser particularment prudent i prestar una atenció particular a les supervivències del sentiment nacional entre les masses treballadores de les nacions oprimides o no sobiranes. Només una política així permetrà crear les condicions d’una unitat realment duradora i voluntària entre els elements nacionalment diferenciats del proletariat internacional, com ho ha provat l’experiència de la unió d’una sèrie de repúbliques soviètiques nacionals al voltant de la Rússia soviètica” (Programa del Partit Bolxevic de 1919).

Les raons d’aquest nou canvi, es troben en la situació de la guerra contra els alemanys a Polònia, repúbliques bàltiques i Bielorússia i el paper que juguen les diferents burgesies nacionals en tot això.

Aquestes, des de posicions aparentment nacionalistes, demanen el suport alemany i faciliten l’entrada dels seus exèrcits – com ja havia passat a Finlàndia- a la calor de les declaracions d’independència.

El procés s’agreuja a partir del tractat de pau de Brest Litovsk el març del 18, que facilita que l’Imperi Alemany rebi l’administració de Polònia, la part occidental de Bielorússia, Lituània i Curlàndia. En aquest marc, es donarà la independència polonesa amb Piksudski al capdavant al novembre 1918, la consegüent guerra d’aquesta contra Lituània -que s’ha

declarat República Socialista Soviètica i serà aixafada- i la posterior guerra russo-polonesa. Però a més, aquesta necessitat de tenir una política encara més definitòria sobre el respecte a la sobirania nacional des del govern soviètic, i evitar que la burgesia ho utilitzi per facilitar l’entrada de l’exèrcit alemany i els avenços de l’Exèrcit Blanc contra la revolució russa, es fa imperio-

terratinent, el capitalista, l’advocat eren gran russos, polonesos, jueus, estrangers, mentre que, per contra, la població del camp era totalment ucraïnesa i russa blanca. (…) El poble podia passar inadvertit mentre estigués callat.

Però quan va començar a elevar la veu amb impaciència creixent, la ciutat va resistir obstinadament per defensar la seva situació privi-

Trotsky otsky,, Lenin i Kamenev

sa en la situació d’Ucraïna, no només per la pervivència de la pròpia revolució, sinó per la impossibilitat d’arribar a ajudar a la revolució hongaresa de Béla Kun assetjada pels exèrcits romanesos amb suport francès i britànic. No es va arribar a evitar, però la situació ucraïnesa posava sobre la taula la necessitat d’un canvi polític. Aquest es va expressar en boca de Trotsky al maig del 1919, quan abans d’entrar amb l’Exèrcit Roig a donar suport al soviet de Kíev, proclama la sobirania d’Ucraïna i el respecte a la seva independència –veure requadre-.

De fet, tant Ucraïna com Bielorússia arribaran a 1922 amb repúbliques pròpies.

La divisió entre el soviet de la ciutat i el camp.

Assajos d’una política d’acostament a l’Àsia central.

“La població urbana de la perifèria es distingia totalment en la seva composició nacional de la població dels pobles. A Ucraïna i a Rússia blanca, el propietari

legiada.(…) van aprendre ràpidament a camuflar la seva lluita per la conservació de les posicions estratègiques en l’economia i en la cultura sota una superba condemnació del xovinisme renaixent. L’esforç de la nació dominant per mantenir el statu quo s’acoloreix freqüentment d’un supranacionalisme, així com l’esforç d’un país vencedor pren la forma de pacifisme per conservar el que ha robat. És així com MacDonald se sent internacionalista davant Gandhi. (…)

El despertar polític de la pagesia no podia produir-se més que amb el retorn a l’idioma natal i amb totes les conseqüències que es desprenien d’això en matèria d’escoles, tribunals i administracions autònomes.

Oposar-se a això hauria estat una temptativa per fer tornar els camperols al no-res.

L’heterogeneïtat nacional entre la ciutat i el poble es feia sentir dolorosament també en els soviets, donat el seu caràcter d’organitzacions fonamentalment urbanes. Sota la direcció dels

partits conciliadors, els soviets fingien ignorar contínuament els interessos nacionals de la població autòctona. Aquesta era una de les causes de la debilitat dels soviets a Ucraïna. Els Soviets de Riga i de Reval oblidaven els interessos dels letons i dels estonians. El Soviet conciliador de Bakú no tenia en compte els interessos de la població principalment turca. Sota la bandera d’un fals internacionalisme, els soviets dirigien freqüentment la lluita contra l’ofensiva nacionalista ucraïnesa i musulmana, dissimulant la russificació opressiva exercida per les ciutats. Passarà encara molt temps, fins i tot sota la dominació dels bolxevics, abans que els soviets de la perifèria hagin après a parlar el llenguatge dels pobles. (Història de la revolució russa II, Trotsky, 1934) Conscients d’aquest fet, els bolxevics van tractar de limitar els seus efectes amb més o menys fortuna. Per exemple, a l’abril 1918 en plena guerra civil, el soviet de Taixkent, exclusivament format per soldats i treballadors del ferrocarril russos, proclama la RSS de Turkmenistan, que ataca al Govern autònom del consell Musulmà local en aquell moment en mans dels Jadid (reformistes musulmans) situat a Kokand. Lenin va intervenir directament i s’hi va enviar un comissariat extraordinari per “restablir relacions correctes entre el règim soviètic i els pobles de Turquestán”, alhora que s’establia una política per minar els colons russos que eren la base social del soviet.

Vladivostok, 1918: massacre de bolxevics a mans de la Legió Txecoslovaca

O, també en plena guerra civil, quan en 1922 irromp el general Enver Pasha (ex-ministre de defensa de l’Imperi Otomà en l’època de govern dels Joves Turcs, i responsable entre altres coses, del genocidi armeni) i organitza als Bashmachi (guerrilles islamistes lligades als antics emirs sota el tsarisme, com el de Bujara desplaçats del poder per la revolta dels Joves Bújars que van proclamar la República Popular Soviètica de Bukhara) en l’Exèrcit de l’Islam, professional, amb 16.000 homes i ocupa la majoria d’aquella República Popular. La resposta torna a ser respectuosa amb el sentiment nacional, allà molt lligat a les creences religioses, amb concessions fins i tot contràries a les primeres mesures dutes a terme: per exemple les terres waqf (10% de les terres roturables) de les mesquites que havien estat confiscades, van ser retornades…

I es facilita l’autoorganització per enfrontar a l’Exèrcit de l’Islam: creació d’una milícia voluntària composada per camperols musulmans locals anomenada “Els Pals Vermells”, i la implicació de soldats regulars musulmans de l’Exèrcit Roig encapçalats pel tàrtar bolxevic Soltanðäliev.

Al costat d’això des de 1919, impulsat per Kollontai, comença a funcionar el Zhendotel (Departament de dones obreres i camperoles) per treballar entre les dones musulmanes a Àsia central soviètica especialment per tractar pacientment temes de religió. Els membres femenins de l’organització usaven fins i tot el paranya (un vel islàmic que tapava totalment la cara) en les discussions organitzades amb dones musulmanes.

No jutgem aquí el millor o pitjor encert de les mesures concretes utilitzades, sinó la insistent preocupació per aconseguir una unitat basada en la voluntarietat i no en la imposició.

Les repúbliques Transcaucàsiques: el principi de la fi d’una política.

En aquesta zona, el procés va ser encara més convuls, doncs als problemes nacionals se sumaven els conflictes interètnics, a més de les ja citades intervencions d’exèrcits estrangers –en aquest cas el britànic, i el turc arran de la seva definició de fronteres a partir de la pujada al poder d’Ataturk i la caiguda de l’Imperi Otomàincentivades per les conseqüències del Tractat de Brest Litovsk-.

7

XII Congrés del PCUS La URSS de Stalin: una presó de pobles L’Acord per a la formació de la URSS (31/12/1922) va estar impulsat per Lenin però redactat per Stalin dues vegades. També la seva concreció amb l’anomenada política d’autonomització (per la creació de multitu de Regions Autònomes) i l’estructura de la URSS, que va ser una de les resolucions del XII Congrés (abril 1923). S’hi van oposar georgians i ucraïnesos.

Christian Rakovsky Rakovsky,, romanès que va fer part de l’esquerra internacionalista de Zimmerwald, al costat de Lenin i els bolxevics, Trotski i Rosa Luxemburg. Va ser part del moviment revolucionari ucraïnès, sent president del Soviet a 1918 i de la RSS d’Ucraïna fins a 1923, quan va ser separat per Stalin per enviar-lo d’ambaixador a Londres i París. Va ser un dels primers dirigents de l’Oposició d’Esquerra –al costat de Trotski- contra el règim de Stalin, per la qual cosa va ser deportat a l’Àsia central el 1928, on va emmalaltir, i se li va negat cap atenció mèdica. La repressió contra Rakovski mai es va aturar. El 1938 va ser un dels principals acusats del tercer judici de Moscou, que el va condemnar a vint anys de presó. Va ser afusellat el 1941 juntament amb María Spiridónova i Olga Kámeneva.

88

“La qüestió nacional no es limita, com desgraciadament pensen molts camarades que ocupen llocs importants, a qüestions de llengua o d’autonomia nacional i cultural… El factor econòmic no ha de ser en cap cas exclòs de la qüestió nacional. Al contrari, aquest factor ha de constituir el contingut de la qüestió nacional… Podem discutir del nivell màxim o mínim de l’activitat econòmica que serà confiada a les diferents nacionalitats, però hem d’abans que res afirmar aquí que el factor econòmic és el punt de partida per a la solució de la qüestió nacional” (Discurs del georgià Mdivani,. XII Congrés.

Quatrième Internationale 32-33, maig-juliol 1989)

Polikarp “Budu” Mdivani, georgià, militant Mdivani bolxevic des de 1903, combatent en el front Caucasià durant la guerra civil. Implicat en el afer georgià contra Stalin, no va ser perseguit per “desviacions nacionalistes” fins després de la mort de Lenin, quan va ser desplaçat com a ambaixador a París. Des de 1924 va ser part de l’Oposició d’Esquerres.

Acusat de traïció i activitats contrarrevolucionàries trotskistes, mai va acceptar les acusacions, i va ser afusellat a 1937 a Tbilissi. Posteriorment va ser assassinada tota la seva família.

“I us haig de recordar les justes paraules pronunciades ahir pel camarada Makharadze: “El poder de l’Estat no ha estat creat pels comunistes: existeix per a tots els obrers i camperols”… Presenta la següent esmena: “Només l’acord estricte entre la nostra política sobre la qüestió nacional a l’interior i la política de la que nosaltres fem propaganda sobre la qüestió nacional en la nostra línia de partit i d’Estat fora de les nostres fronteres, és el que pot donar a la URSS i al partit comunista l’autoritat moral i la sinceritat principal que faran d’ells, en el sentit més ampli, la base de la lluita del proletariat mundial contra l’imperialisme”. Stalin intervé demanant que es rebutgi: es rebutja… (Discurs de Rakovsky que intervé per Ucraïna. XII Congrés.

Idem) “A més, en la resolució que ha estat aprovada avui , no només el sistema bicameral no ens dóna cap garantia a nosaltres, repúbliques individuals, sinó que al contrari, en realitat reforça encara més el sistema existent, un sistema que opera de la següent manera: sobre els 360 diputats al comitè central de la Unió, 280, o més, vénen de la RSFR i 80 de la resta de les repúbliques independents juntes. Què és el que la Comissió ha acceptat avui? Que, en el que anomenen segona càmera de les nacionalitats –fixeu-vos en la paraula- les nacionalitats participessin amb un nombre de vots igual. Així cadascuna de les repúbliques i de les regions autònomes de la RSFSR tindrà 4 vots. La regió central tindrà 4, Ucraïna 4 i Bielorússia 4. A què arribem? En realitat, la RSFSR tindrà 64 o 70 i Ucraïna i Bielorússia 4 cadascuna. Si, realment, la posició del camarada Stalin es veu molt còmoda i per tant em diu: “Jo reconec totes les nacionalitats i tu no vols reconèixer als kirgizes” (Veus al fons: És cert!) Si és cert, llavors permeteu-me dir-vos: estic disposat a signar aquest projecte tan radical de Stalin si ell està disposat al fet que Kirguizia, Turquestan i totes les repúbliques autònomes es converteixin en repúbliques independents. Llavors cadascuna podrà entrar en la segona càmera en peus d’igualtat. … Fa temps que li vaig dir a Stalin que nosaltres no volem tenir el mateix nombre de vots que la RSFSR. No, som més humils. Ens quedaríem satisfets si la RSFSR s’acontentés amb no tenir més de les dues cinquenes parts dels vots en la segona càmera i si aquestes dues cinquenes parts estiguessin dividides entre les repúbliques –que la formen-.” (Discurs de Rakovsky que intervé per Ucraïna. XII Congrés. Idem)

Al setembre de 1917, el Consell nacional de Pobles del Càucas es va proclamar a Tiflis com a govern al Comissariat Transcaucàsic (el Sejm: amb partits esquerra moderada nacionalista, SR de Geòrgia, Socialdemòcrates, Dashnak d’Armènia i Musavat de Azerbaijan), dins d’una Rússia Federal. Òbviament va ser del tot ineficaç, ja que ni Rússia era federal, ni el govern provisional de Keresky estava disposat a reconèixer-ho.

L’intent es tornarà a repetir al març de 1918 quan el Comissariat Transcaucàsic crea la República Federal de Transcaucàsia (RFT), que proclama la seva independència de Rússia i intenta negociar una pau separada amb Turquia, que es nega. Els dirigents de les tres repúbliques federades són menxevics, però les seves diferències nacionals fan inoperant la federació, per la qual cosa els processos de les tres seran separats.

Així, es van repetir xocs entre soviets de les ciutats (com el de Bakú) amb repúbliques com la democràtica de Azerbaijan que organitza autèntiques massacres ètniques a la ciutat. Però també, amb diferències en el propi soviet entre menxevics i bolxevics –que van acabar afusellatsi intervencions britàniques per assegurar-se el petroli i els oleoductes. Al final, a l’abril de 1920, des del partit bolxevic es

recolza una sortida construïda pels propis bolxevics azerbaidjanesos que creen la República Soviètica d’Azerbaijan amb Narimanov al capdavant. El govern està exclusivament format per azerbaidjanesos, de les fraccions esquerranes del Partit Socialdemòcrata Musulmà Hummat i el Partit Socialdemòcrata Iranià, Adalat (amb molta influència entre els obrers iranians dels oleoductes de Baku) i el Ahrar d’Iran. Amb aquests partits i els bolxevics, es va formar el Partit Comunista d’Azerbaijan a 1920. És aquesta nova república la que autoritza l’entrada de l’exèrcit roig necessitat del petroli de Bakú.

Els problemes amb els armenis no es resolen i no serà fins a 1923 quan es creen les regions autònomes de Najichevan i Karabakh dins de la RSS de Azerbaijan, al costat d’una República Armènia mutilada i discontínua, com a condició turca per reconèixer “alguna cosa” armènia, doncs en cas contrari, repetiria la invasió militar. Era el punt final del “problema armeni”, que massacrat primer a Turquia, i després ocupada la majoria dels seus territoris fora d’ella, no havia aconseguit solucions en la Conferència de pau de París, davant la negativa imperialista a la proposta dels nacionalistes armenis d’una Gran Armènia baix mandat

d’una potència europea.

D’un altre costat, Geòrgia, proclamada independent amb el socialista-revolucionari Zhordania, al març 1918, demana la protecció alemanya, alhora que les revoltes camperoles pro-bolxevics a Abkhaza i Osètia del Sud encapçalades per Lakoba, prenen el poder a Sukhumi i exigeixen l’autonomia del Comitè Popular Abkhaz. El reconeixement rus de la república georgiana es donarà amb l’acord de pau de Brest Litovsk, donant pas a la guerra georgio-armènia, la invasió britànica i les incursions de l’Exèrcit Blanc de Denikin al llarg de 1919.

Serà aquí on el creixent pes del georgià Stalin, des de Moscou, imposarà un gir en la política nacional bolxevic. Sota el seu apadrinament, Ordzhonikidze, al maig de 1920 sol·licita autorització per envair Geòrgia, i al no rebre-la ni de Lenin ni del Consell de Comissaris del Poble, anima als bolxevics locals a una insurrecció que és derrotada. Al febrer de 1921, Stalin i Ordzhonikidze, insisteixen en la necessitat de l’ocupació. Trotsky la desaconsella ja que no hi ha un sector significatiu georgià que la sol·liciti; Lenin també s’oposa, preocupat a més, per l’efecte d’una acció d’aquest tipus sobre la veïna Turquia kemalista. Però Stalin no abandona les seves maniobres i impulsa una rebel·lió pro-bolxevic que justifiqui la invasió i enderroqui al menxevic Zhordania, proclamantse la RSS de Geòrgia, al costat de la RSS Abkhaza amb Lakoba al seu cap.

De la cerca de la unitat de les repúbliques, a la presó de pobles de Stalin Lenin considera que la decisió de l’ocupació de Geòrgia no es va prendre amb suficients elements i, sabent l’oposició que havia aixecat, impulsa un govern conciliador amb Makharadze, que s’apropi als menxevics i a la pagesia, alenteixi la reforma agrària, i incrementi la democràcia interna en el partit. Però Stalin està disposat a no cellar en el seu control centralitzador i a l’abril de 1921, arriba a Tiblisi amb un bàndol sobre la formació de l’Exèrcit Roig nacional de Geòrgia, i la

9

subordinació de totes les organitzacions obreres i els sindicats als comitès del Partit bolxevic, i davant l’oposició de Makharadze, el destitueix per acabar “amb la hidra del nacionalisme”. El substitueix per Mdivani, que serà qui en nom de Geòrgia, constitueix, al costat d’Armènia i Azerbaijan, la República Federal Soviètica de Transcaucàsia a l’any següent.

No obstant això, molt aviat, Mdivani torna a treballar amb el deposat Makharadze i s’enfronta a Stalin. La principal raó és precisament la maniobra que amaga la formació d’aquesta república federal, en ple debat sobre la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques que s’està impulsant com el model federal més unitari. Stalin, per mantenir el control rus, considera a les tres repúbliques transcaucàsiques com una unitat, negant-los el dret a la representació independent de cadascuna com a membres plens.

Stalin acusa de nacional-comunisme a Mdivani, i aquest de xovinisme gran-rus a aquell.

Lenin, d’entrada va donar la raó a Stalin, però Ordzhonikidze, en una discussió, va insultar i va copejar a un partidari de Mdivani (nov. 22), i el CC georgià es va dirigir a Lenin amb una llarga llista d’abusos, inclosa

Nariman N a r i m a n o vv, bolxevic àzeri, escriptor i líder carismàtic del Humet, va ser president de la RSS de l’Azerbaidjan. Va ser deposat per ser acusat de “nacionalcomunisme”, va ser cridat a Moscou per Stalin a 1925, on va morir pel que sembla enverinat.

Trotski diria a la seva mort que era la segona gran pèrdua del món oriental, després de Lenin.

10 10

l’agressió. Aquest va forçar l’enviament d’una comissió a investigar els fets, encapçalada per Dzerzhinsky que ja en el CC –on no estaven ni Lenin ni Trotsky- va ser “depurada” perquè no fos enviat ningú susceptible de recolzar als georgians. A la seva tornada, Lenin va desconfiar dels arguments de Dzerzhinsky, i va culpar a Stalin i Ordzhonikidze de xovinisme granrus (finals des 22). Però encara no va retirar el seu suport a l’Acord per a la formació de la URSS que signarien la RSFS Russa, la RSS d’Ucraïna, la RSS de Bielorússia i la RSFS Transcaucásica el 30/12/22.

No obstant això, aquest mateix dia, en les seves notes Lenin comença a autocriticar-se respecte al seu suport a la “política d’autonomizació” –base de la formació de la URSS ja que al costat de la Unió de Repúbliques, es dóna el reconeixement d’una infinitat de regions autònomes, especialment dins de la RSFS Russa- que

N é s t o r L a k o b a , abkhaz bolxevic des d’abans de la revolució. Va ser president de la primer RSS Abkhàzia, i després Regió Autònoma depenent de la de Geòrgia. Amic personal de Stalin, però tampoc supeditat a aquest, va acollir a un Trotski malalt i a la seva dona a 1925.

Però es va oposar a la col·lectivització forçosa feta entre 1933-1937 que va portar a l’assentament de gran nombre de mingrelians, armenis i russos a Abjàsia. Beria, amb l’aval de Stalin, el va enverinar, i posteriorment va ser declarat “enemic del poble” i acusat de “trotskisme”. La seva dona va ser torturada fins a la mort per certificar-ho, cosa que mai va fer, per la qual cosa, el seu fill va ser deportat amb 14 anys i després afusellat.

qualifica “d’errònia i intempestiva” i que s’hauria d’ajornar la seva aplicació immediatament, alhora que responsabilitza a Stalin i Ordzhonikidze, i es pregunta quins efectes tindrà en la política internacionalista.

Al gener de 1923, Mdivani i la resta de la direcció georgiana són apartats. I davant les negatives de Stalin a rectificar, al març, Lenin trenca personalment amb ell, i prostrat en el llit per la seva malaltia, demana a Trotsky que defensi el tema georgià al XII Congrés del Partit. Aquest no estarà en aquest Congrés que es realitza a l’abril, i georgians i ucraïnesos són derrotats. Lenin ha tingut el 3r atac que li portarà a la mort el 21/1/1924.

Després del Congrés, Stalin te via lliure y vol consolidar-la a qualsevol

Mirsaid Soltanðäliev Soltanðäliev,, tàrtar originari de Bashkiria, organitzador de la defensa de Kazan, dirigent del Muskom i organitzador del Col·legi Militar Central Musulmà, i oficial de la 21ena divisió Tàrtara en el front oriental, en la IV Conferència, immediata al XII Congrés de 1923, va ser acusat de nacionalista, pan-islamista i pan-turc per Stalin, arrestat i expulsat del partit. Alliberat poc després, amb la mort de Lenin –que sempre li va donar suport-, va ser constantment perseguit fins a ser de nou arrestat en 1928 i condemnat -per nacionalisme i activitat anti-soviètica- a afusellament, pena commutada per 10 anys de treballs forçats.

Alliberat en 1934 a condició de viure a l’Oblast de Saratov, va ser de nou detingut en 1937 per incorporar-lo als Judicis de Moscou, i va ser executat el gener de 1940.

preu: comen-cen les purgues. A mitjans de 1923, l’azerbaijà Narimanov és deposat per enfrontar-se a la política de russificació de Stalin a Bakú, i a 1925 serà enverinat. També en el 23, el dirigent tàrtar-comunista Mir-Said Soltanðäliev, membre del Muskom, és expulsat del partit i posteriorment afusellat. A finals dels anys 20, al costat de centenars de militants de l’Oposició d’Esquerres seguidors de Trotsky, es persegueix i assassina a centenars de georgians, alguns membres d’aquella, d’altres acusats de ser-ho. En els anys 30 se sumaran aquells dirigents que encara no havien caigut, però ara s’oposaven a la col·lectivització forçosa, com l’abkhaz Lakoba que serà enverinat a 1936. O serien jutjats els qui, pel seu pes específic, s’havien reservat pels tres grans judicis de Moscou, com el georgià Mdivani que va ser executat a 1937, sense haver “confessat” i reiterant les seves acusacions a Stalin.

Per aqueslles dates, Trotsky ja en l’exili, escrivia “L’extermini de la generació revolucionària i la depuració implacable entre la joventut, testifica la tensió terrible de les contradiccions entre la burocràcia i el poble” en el pròleg de “La Revolució traïda” on analitzava detalladament el panorama deixat en tots els terrenys per la política contrarevolucionària de Stalin. Trotsky seria assassinat a 1938.

La nostra política esta basada en el llegat de T Trr o t s k y i L e n i n d’entendre el dret a l’autodeterminació dels pobles com ells van fer: com a part indissoluble de la concepció de l’internacionalisme i de la unitat de la classe.

El testament de Lenin (extractes sobre la qüestió nacional).

Anotacions taquigràfiques nacional).Anotacions

Contribució al problema de les nacions o sobre "l'autonomització" Em sembla que he caigut en una greu culpa davant els obrers de Rússia per no haver parlat amb la prou energia i duresa del decantat problema de l’autonomització, denominat oficialment, crec, problema de la unió de les repúbliques socialistes soviètiques. Aquest estiu, quan es va plantejar el problema, jo estava malalt, i després, en la tardor, vaig confiar massa en el meu restabliment i que els plens d’octubre i desembre em brindarien l’oportunitat de parlar d’aquest problema (…) Pel que sembla, tot aquest enrenou de “l’autonomització” era erroni i intempestiu per complet. Es diu que era necessari unir l’administració. D’on han sortit aquestes afirmacions? ¿No serà d’aquesta mateixa administració russa que, com indicava ja en un dels anteriors números del meu diari, hem pres del tsarisme, havent-nos limitat a ungir-lo lleugerament amb l’oli soviètic? És indubtable que s’hauria d’endarrerir l’aplicació d’aquesta mesura fins que poguéssim dir que responem de la nostra administració com d’alguna cosa pròpia.(…)

En aquestes circumstàncies és molt natural que la “llibertat d’abandonar la unió”, amb la qual nosaltres ens justifiquem, sigui un paper mullat inservible per defensar als no russos de la. invasió del rus genuí, del patrioter, miserable en el fons i donat a la violència, com és el típic buròcrata rus. (…) Em sembla que en això han tingut un efecte fatal la precipitació i les aficions administratives de Stalin, així com el seu enconament contra l’anomenat “socionacionalisme”.

Comunament, l’enconament exerceix sempre en política el pitjor paper. Temo igualment que el camarada Dzerzhinski, que ha anat al Càucas a investigar el cas dels “delictes” d’aquests “ socionacionals”, també s’hagi distingit aquí només pels seus ànims genuïnament russos (se sap que els pobles al·lògens russificats es passen sempre de la ratlla quant als seus ànims genuïnament russos), i que la imparcialitat de tota la seva comissió estigui suficientment caracteritzada per la “bufetada”

d’Ordzhonikidze. Crec que cap provocació, ni tan sols ofensa alguna, pot justificar aquesta bufetada russa, i que el camarada Dzerzhinski té sense remei la culpa d’haver reaccionat amb lleugeresa davant la bufetada. (…) I la realitat és que els socionacionalistes eren ciutadans acusats d’un delicte polític, i tot l’ambient en què es va fer aquesta acusació només així podia qualificar-ho. Referent a això cal fer ja una important pregunta de principi: com comprendre l’internacionalisme? (...)

En els meus treballs sobre el problema nacional he escrit ja que el plantejament abstracte del problema del nacionalisme en general no serveix per res. És necessari distingir entre el nacionalisme d’una nació opressora i el nacionalisme d’una nació oprimida, entre el nacionalisme d’una nació gran i el nacionalisme d’una nació petita. Respecte al segon nacionalisme, els integrants d’una nació gran tenim gairebé sempre la culpa de cometre en el terreny pràctic de la història infinits actes de violència; i fins i tot més encara: cometem sense adonar-nos infinits actes de violència i ofenses. (…) Qui no hagi comprès això, no ha comprès l’actitud veritablement proletària davant el proble-

11

ma nacional; segueix sostenint, en el fons, el punt de endavant la possibilitat que, com a resultat de tot aquest vista petit burgès, i per això no pot menys de passar a treball, no retrocedim al següent congrés dels Soviets, cada moment al punt de vista burgès. Què té és a dir, que mantinguem la unió de repúbliques d’importància per al proletari? Per al proletari té no socialistes soviètiques només en els aspectes militar i només importància, sinó que és d’una necessitat diplomàtic, restablint en tots els altres aspectes la comessencial gaudir, en la lluita proletària de classe, de la pleta autonomia dels diferents comissariats del poble. màxima confiança entre els pobles al·lògens. Què fa (...) el dany que pugui sofrir el nostre Estat per la falta falta per a això? Per a això fa falta una mica més que la d’administracions públiques nacionals unificades amb igualtat formal. (…) I crec que en aquest cas, respecte la russa és incalculable i infinitament menor que el dany a la nació georgiana, presenciem un exemple típic de que se’ns inferirà no només a nosaltres, sinó a tota la com l’actitud veritablement proletària exigeix cautela, Internacional, als centenars de milions d’habitants d’Àsia, delicadesa i transigència extremes per la nostra banla qual ha de sortir al prosceni de la història en un proper da. El georgià que menysprea aquest aspecte del profutur, seguint-nos els passos. Seria un oportunisme blema, que fa despectives acusacions de imperdonable que, poc abans d’aquesta acció de “socionacionalisme” (quan ell mateix és no només un l’Orient, en els començaments del seu despertar, “socionacionalista” autèntic i veritable, sinó un bast menyscabéssim el prestigi que tenim en ell encara que esbirro rus), aquest georgià ataca en el fons, els només fos amb la menor aspror i injustícia feta a les interessos de la solidaritat proletària de classe, perquè nostres pròpies nacions al·lògenes. Una cosa és la res frena tant el desenvolupament i la consolidació necessitat de cohesió contra els imperialistes d’aquesta solidaritat com la injustícia en l’esfera naciod’Occident, que defensen el món capitalista. En aquest nal i res fa reaccionar amb tanta sensibilitat als nacionals cas no pot haver-hi dubtes, i valgui dir que aprovo sense “ofesos” com el sentiment d’igualtat i la vulneració reserves aquestes mesures. I una altra cosa és quan d’aquesta igualtat per part dels seus camarades nosaltres mateixos adoptem, encara que sigui en proletaris, encara que sigui per negligència, encara que petiteses, actituds imperialistes enfront de nacions sigui per gastar una broma. Per això, en aquest cas, oprimides, posant així en dubte tota la nostra sinceritat és preferible pecar per excés que per defecte en el en l’adhesió als principis, tota la defensa que fem de la sentit de fer concessions i ser tous amb les minories lluita contra l’imperialisme. I el matí de la història univernacionals. Per això, en aquest cas, l’interès vital de la sal serà el dia en què despertin definitivament els pobles solidaritat proletària i, per tant, de la lluita proletària de oprimits per l’imperialisme, els quals han obert ja els classe, requereix que mai enfoquem de manera forulls, i que comenci la llarga i dura batalla decisiva per la malista el problema nacional, sinó que prenguem seva emancipació. sempre en consideració la diferència obligatòria en Lenin 31. XII. 22 Taquigrafiat per M. V. l’actitud del proletari de la nació oprimida (o petita) davant la nació opressora (o gran). (...)

Quines mesures pràctiques s’han de prendre en la situació creada? Primer, cal mantenir i enfortir la unió de les repúbliques socialistes; sobre això no pot cabre cap dubte. Ho necessitem nosaltres, el mateix que ho necessita el proletariat comunista internacional, per lluitar contra la burgesia mundial i defensar-se de les seves intrigues. Segon, cal mantenir la unió de les repúbliques socialistes en quant al personal diplomàtic que, dit sigui de pas, és una excepció en el conjunt de la nostra administració pública. (…) aquest personal s’ha guanyat ja (podem dirho sense temor) el títol de personal comunista provat (...). Tercer, cal imposar un càstig exemplar al camarada Ordzhonikidze (dic això amb gran pesar, perquè som amics i vaig treballar amb ell a l’estranger, en l’emigració), i també acabar d’examinar o examinar de nou tots els documents de la comissió de Dzerzhinski per corregir la immensitat d’errors i de judicis apassionats que hi ha sens dubte en ells. La responsabilitat política per tota aquesta campanya de veritable nacionalisme rus ha de fer-se recaure, com és natural, en Stalin i Dzerzhinski. Quart, cal implantar les normes més severes sobre l’ús de l’idioma nacional en les Situació dels membres del Comitè Central del PC(b) repúbliques de població al·lògena (…). Referent d'octubre 1917, després de les purgues de Stalin. a això, de cap manera hem de rebutjar per 12 12