SUPLEMENT LI 120-desembre 12
Trobada Internacional d’Istambul Els dies 2, 3 i 4 de Novembre, es va celebrar a Istambul la Trobada d’organitzacions convocada pel Comitè d’Enllaç Internacional (CEI) que mantenim Front Obrer de Turquia (FO), i Lluita Internacionalista de l’Estat espanyol (LI). Van assistir companys i companyes d’Argentina, Alemanya i el Brasil de la Unitat Internacional dels Treballadors – Quarta Internacional (UIT-CI); els companys del Grup Socialista Internacionalista de França (GSI), i de l’Organització dels Comunistes Internacionalistes de Grècia (OKDE). Les sessions de la trobada van transcórrer en un ambient de discussió i recerca de punts d’acord sobre problemes centrals de la lluita de classes a Europa, les revolucions en el nord d’Àfrica i Orient Mitjà –especialment la de Síria-, i a Amèrica Llatina –amb especial atenció al castro-chavisme i a la política cap als governs frontpopulistes. Com a conclusió, va quedar exposada la voluntat de les organitzacions presents d’aprofundir l’acció conjunta i les nostres relacions en el pròxim període, i amb les resolucions que reproduïm sobre els temes tractats. La Trobada es va clausurar amb un important Acte Internacionalista organitzat pels companys del FO. 1
Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional
Reunió d'or ganitzacions. Istambul 1 a 4 de novembr e 2012 d'organitzacions. novembre
Declaració sobre Europa davant la crisi i la vaga del 14N 1.- La crisi del capitalisme mundial es concentra especialment a Europa. L’amenaça de fallida dels estats sota el pes del deute acumulat, els plans d’austeritat contra els treballadors/es i la seva resistència contra aquestes mesures tindran conseqüències decisives en el proper període. 2.- La crisi, lluny d’estar camí de resoldre’s, s’agreuja amb una espiral vertiginosa. Si en la primera etapa 2007-2008 es va expressar com a fallida del sistema financer, avui s’ha transformat en l’amenaça de fallida dels estats. Les enormes sumes de diners públics lliurats a la banca han de ser pagats pels treballadors/es mitjançant les polítiques de retallades de la despesa pública i d’acomiadaments massius al sector públic. Aquestes mesures, al seu torn, enfonsen l’economia en la recessió en augmentar l’atur i reduir encara més el consum. 3.- Les conseqüències per als treballadors/es són greus: a la UE hi ha 25 milions d’aturats, l’11% de la població treballadora, que arriba al 25% a Grècia i a l’Estat espanyol i colpeja gairebé a la meitat de la joventut. Hi ha una caiguda de salaris i pensions, un augment generalitzat la jornada laboral, retallades en serveis públics essencials com salut i educació. Milers de famílies treballadores són expulsades de les seves cases, creix la pobresa i el nombre de suïcidis, es perden conquestes en drets laborals que han estat el fruit de dècades de lluita obrera. Aquesta situació és especialment dura per al treballador/a immigrant contra el qual s’endureixen les lleis d’estrangeria que criminalitzen la seu dret elemental a buscar feina, i contra qui es desenvolupen polítiques xenòfobes per provocar la divisió i enfrontament entre la classe obrera. 22
4.- Tres països estan sota plans de rescat amb la intervenció directa de l’anomenada troica (UE, BCE i FMI): Grècia, Irlanda i Portugal. A canvi de prestar una quantitat de
diners per evitar la fallida, els estats estan obligats a aplicar duríssims atacs contra els treballadors/es. Lluny d’alleujar la situació, els plans de rescat tenen efectes devastadors per a l’economia i no només no redueixen, sinó que augmenten el deute públic. L’estat espanyol està a la vora del rescat, amb un pla de noves ajudes al sector bancari. L’objectiu d’aquests plans no és millorar la situació del país sinó evitar un impagament dels préstecs a la banca creditora, especialment alemanya i francesa. 5.- Davant el temor a la reacció popular, sectors de la burgesia comencen a parlar que cal combinar l’austeritat amb polítiques de creixement de l’activitat productiva. El capdavanter d’aquesta posició és el president socialdemòcrata francès F. Hollande, que discuteix la política estricta de reducció del dèficit de la presidenta alemanya, A. Merkel. En realitat discuteixen de ritmes i terminis, però les dues polítiques són les dues cares de la
mateixa moneda, la que vol fer carregar als treballadors amb el pes de la crisi. El propi Hollande acaba de presentar un pla de retallades.
6.- El deute públic, com ja va passar a l’Amèrica Llatina els anys 90, no deixa de créixer i no només és injust sinó també impagable. Hi ha qui respon que el que cal fer és analitzar la composició del deute públic, amb auditories, intentant determinar quina part del deute era per pagar salaris i serveis públics, l’anomenat deute legítim, de l’altra part que es va destinar a les ajudes a la banca o a pagar polítiques que no estan al servei de les classes populars, que seria el deute il·legítim. Però aquesta orientació cap a l’auditoria i la discriminació entre deute legítim i il·legítima paralitza el moviment contra el deute i no té en compte que el problema del deute públic es va generar com a conseqüència de les polítiques neoliberals dels 90, que van rebaixar la càrrega fiscal a empreses i sectors de la burgesia, a les quals cal sumar els lliuraments massius de diners públics ja en el desenvolupament de la crisi. Els treballadors no són els responsables del deute públic, per la qual cosa exigim el no pagament del deute.
La banca ha de ser nacionalitzada sense indemnització per posar-la, sota control dels treballadors, al servei d’un pla d’urgència contra l’atur i la precarietat, que generi ocupació pública i estable. 7.- La crisi actual ens col·loca davant una disjuntiva: acceptar la destrucció massiva de forces productives en totes les seves formes (tancaments massius d’empreses, atur, misèria creixent, retrocessos generalitzats...) que exigeix el capitalisme per recuperar la taxa de benefici; o la lluita per acabar amb ell i construir un sistema econòmic sota el control i al servei de la majoria obrera i popular. Cal expropiar les indústries estratègiques, cal avançar cap al socialisme. 8 . - La crisi ha tret a la llum l’essència del projecte de la Unió Europea, una Europa al servei del capital, particularment del capital financer, en competència amb altres
democràtiques, un augment de la repressió, la tornada de polítiques reaccionàries contra la dona, amb la recuperació de protagonisme d’institucions reaccionàries com l’Església catòlica. En política exterior hi ha una creixent intervenció darrera del gendarme nord-americà contra els pobles. La Unió Europea no exporta democràcia sinó imperialisme i opressió. És per això, i pel reforçament dels estats, que en aquest marc, tampoc hi ha cabuda per a les legítimes i històriques reivindicacions de pobles oprimits, dins dels estats europeus, a l’autodeterminació nacional. 9.- De la mateixa manera que el capital financer predomina sobre altres sectors capitalistes, Alemanya i, en menor mesura, França imposen els seus interessos sobre els països perifèrics. Les diferències entre estats i condicions de vida creixen. La política imposada pel BCE afavoreix els moviments especulatius contra les finances
la igualtat entre pobles i nacions. El nostre objectiu són uns estats units socialistes d’Europa. 10.- La reacció dels treballadors i dels sectors populars a aquests plans de la patronal, dels governs i de la Unió Europea s’ha trobat limitada per l’acció de la burocràcia sindical. El discurs de les cúpules sindicals i, particularment, de la CES ha estat la passivitat, la desmobilització a la recerca de pactes que han permès consolidar les reculades dels treballadors. No hi ha hagut una política sindical per estendre i coordinar les lluites de resistència. Al contrari, se les ha aïllat evitant que es puguin desenvolupar i que es poguessin escapar al seu control. No obstant això, i malgrat aquestes polítiques de la burocràcia, creix la resistència als plans dels treballadors. Grècia al capdavant d’aquesta resistència porta 19 vagues generals, també hi ha hagut mobilitzacions generals en altres països europeus. És urgent el desenvolupament de corrents d’esquerra en els sindicats i la seva coordinació al servei de la lluites. 11.- La joventut ha tingut un gran protagonisme en mobilitzacions, com la dels indignats/15M, que han reflectit la influència internacional de l’ascens revolucionari del Nord d’Àfrica i d’Orient Mitjà. Les exigències de rebuig a tota forma burocràtica, unida a la mobilització, s’han combinat amb la dificultat d’organització i continuïtat. És necessari orientar aquests esforços de milers de joves cap a la seva confluència amb la lluita treballadora.
potències imperialistes. Avui és un instrument per imposar a tota Europa una ofensiva contra els treballadors/es sense precedents. La Unió Europea és un front d’estats clarament jerarquitzats. No hi ha un debilitament dels estats nacionals en favor de la construcció d’un supra-estat europeu. Al contrari, la cessió de sobirania en el terreny econòmic per coordinar-la millor des dels interessos capitalistes, ha estat combinada amb el reforçament de l’estat com a forma de dominació de classe, una tendència al bonapartisme, una reculada en les llibertats
dels estats més febles. Les exigències que s’imposen en nom de la defensa de l’euro suposen una càrrega impossible de suportar per als països més colpejats per la crisi. No és possible fer una reforma de la Unió Europea que sigui favorable als treballadors: cal exigir la ruptura. Aquesta denúncia no la fem des de la reivindicació de la sobirania de cada estat sinó des de la lluita per l’internacionalisme obrer, perquè volem una veritable unitat entre els treballadors i els pobles d’Europa, una unitat basada en posar l’economia al servei de la classe treballadora, una unitat basada en
12.- Els plans són coordinats centralment pels governs i la troica, i la resistència a aquests plans ha de ser internacional. Aquest caràcter internacionalista creix en la consciència obrera. L’aprovació pel Parlament grec del memoràndum és el següent pas per a l’aplicació de les mesures. Els sindicats grecs han convocat dues jornades de vaga general per als propers dies 6 i 7 de novembre. La primera responsabilitat dels sindicats europeus és convertir aquesta lluita dels treballadors grecs en una mobilització de tota la classe obrera europea. Una derrota dels plans
3
de la troica seria crucial per al futur de tota la lluita de resistència obrera a Europa i obriria una crisi política profunda a Grècia i en el conjunt de la UE. Fem una crida a manifestar la solidaritat amb la lluita dels treballadors/es grecs/es. 1 3 . - És important la convocatòria de la jornada de lluita del 14 de novembre a tota la Unió Europea amb vaga de 24 hores a Portugal, Grècia, Xipre, França Bèlgica i Espanya. És la major convocatòria en dècades amb aquesta extensió. És necessari recolzar aquesta jornada de lluita i vaga amb tots els mitjans possibles, exigint a les direccions sindicals convocants que no es quedi en una demostració aïllada de força del moviment obrer europeu i que tingui continuïtat en un pla europeu de lluita. 14 .- Construir una alternativa no és només un procés sindical sinó essencialment polític. Una alternativa obrera que trenqui amb el capitalisme des del internacionalisme. Avui, als països més castigats per la crisi, els treballadors han començat a buscar una alternativa a l’esquerra de la socialdemocràcia, especialment castigada en els darrers comicis, amb diferents expressions de vot. El nostre compromís és contribuir en aquesta confluència de forces per fer possible una Internacional obrera revolucionària. Per nosaltres és necessari reconstruir la IV Internacional.
4 de novembre de 2012 Unitat Internacional de Treballadors – Quarta Inter nacional (UIT -CI). Internacional (UIT-CI). Comitè d’Enllaç Internacional (Fr ont Obr er T (Front Obrer Tur urquia, ur quia, Lluita Internacionalista E. espanyol) Grup Socialista Internacionalista França
44
Declaració sobr eV eneçuela. sobre Veneçuela.
Els Treballadors han de governar El triomf de Chávez a les eleccions d’octubre a Veneçuela, no produirà cap canvi favorable als treballadors i al poble. Molts sectors populars i un sector de la esquerra mundial té encara una certa expectativa que a Veneçuela s’estaria en el camí del Socialisme. Però lamentablement, després de gairebé 14 anys de govern chavista, la realitat és una altra. Darrere de l’anomenat Socialisme del Segle XXI, que pregona Chávez i que té el suport del govern cubà dels Castro, s’amaga una política antiobrera i de sosteniment d’una economia capitalista a Veneçuela. No pot haver-hi Socialisme quan el govern de Chávez sosté empreses mixtes en el petroli amb les multinacionals com Chevron, Repsol, Mitsubishi, la francesa Total o la russa Lukoi. No pot haver-hi Socialisme quan el 2 % dels propietaris acapara el 55% de les terres; quan el govern de Chávez, no respecta els convenis col·lectius dels treballadors de l’estat, molt d’ells fa 3 o 4 anys que ens discuteixen lliurement els seus acords salarials; això quan no es respecta l’autonomia sindical o es criminalitza la protesta. Per això ratifiquem el nostre suport a la necessitat de construir una nova alternativa política dels treballadors a Veneçuela que doni suport a les lluites obreres i populars i que lluiti estratègicament per un veritable canvi socialista i un govern dels treballadors. La consigna Els Treballadors hem de governar i que el petroli sigui 100% veneçolà, estatal i sota el control dels treballadors, per donar salari, treball, salut, educació i habitatge, continua vigent. En aquest sentit valorem positivament la batalla político-electoral donada pel Partit Socialisme i Llibertat (PSL), presentant la candidatura obrera d’Orlando Chirino a les passades eleccions d’octubre. Ara aquesta lluita seguirà donant-se en les lluites dels treballadors per les seves reivindicacions i també en el terreny electoral en les eleccions per a governadors i diputats del 16 de desembre. EL PSL ha presentat candidats a governador en set estats i a diputats en tretze. Ratifiquem la nostra solidaritat amb les candidatures del PSL, que difondrem, com amb la seva lluita per un veritable Socialisme a Veneçuela, en què governin els treballadors.
Istambul, 3 de Novembre de 2012
Unidad Internacional de Trabajadores – Cuarta Internacional (UIT-CI). Comité de Enlace Internacional (Frente Obrero Turquía, Lucha Internacionalista E. español) Grupo Socialista Internacionalista Francia
Declaració sobre la revolució siriana 1 . La revolució siriana que va esclatar al març 2011 com la continuació de les revolucions del Nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà és producte de la legítima rebel·lió democràtica de les masses obreres i populars contra el règim dictatorial encapçalat per Baixar Al-Assad. Les masses es van revoltar no només contra les polítiques de terror, repressió i massacre del règim, sinó també contra les polítiques neoliberals que aquest va engegar en col·laboració amb el capital financer internacional i la burgesia siriana. Aquestes polítiques van provocar atur, pobresa i inflació creixents per al poble. La casta dominant del règim, que va convertir la corrupció en una activitat econòmica i que usurpa més de meitat dels ingressos del país, forma una màfia que té com a punt central Al-Assad i que mobilitza les institucions estatals, començant pels serveis secrets i l’exèrcit, contra el poble per salvaguardar la seva dictadura autocràtica. Davant d’aquesta situació, el lloc de l’esquerra revolucionària és sens dubte al costat de les masses populars sirianes. El més mínim suport al règim de Bashar al-Assad, que per poder sobreviure ha assassinat indiscriminadament a més de 40 mil sirians, és una traïció contrarevolucionària davant la història i els pobles del món. 2. La revolta del poble sirià va començar en una ciutat, Daraa, amb les manifestacions dels joves aturats i estudiants en suport a les revolucions tunisiana i egípcia. La repressió que va exercir el règim sobre aquests joves va estendre ràpidament la revolta a tot el país, sobretot a les zones obreres. L’única resposta del règim a les manifestacions pacífiques que reivindicaven llibertats democràtiques va ser repressió, tortura i assassinat, que va desembocar en una guerra civil entre les masses i les forces de repressió del règim. Les masses en una primera etapa van intentar donar una forma més organitzada a les seves mobilitzacions amb comitès locals de coordinació, i els comitès van començar a formar grups armats
per protegir les manifestacions contra els franctiradors del règim. 3. Amb la intensificació de les confrontacions armades i les desercions de l’exèrcit del règim van sorgir noves milícies armades, que van donar pas a la creació de l’Exèrcit Lliure de Síria (ELS). La formació de l’ELS és resultat del dret a autodefensa del poble sirià contra la repressió i les massacres del règim, i ha contribuït en diverses zones del país a la resistència popular. No obstant això, amb l’extensa campanya militar que va engegar el règim a l’agost 2012, els xocs armats han passar a ocupar el centre de la resistència i, després el procés prendre la forma de guerra civil en tots els sentits entre l’ELS i les forces armades del govern. En poc temps es van formar milícies en la major part de les
14 províncies del país reivindicantse de l’ELS. Encara que cadascuna de les milícies autoproclamades es reivindiqui de l’ELS i doni una imatge espontània i caòtica de la resistència armada, la formació d’un Consell Militar al si de l’ELS ha contribuït a donar una forma més organitzada a la lluita armada popular. Els comandants del ELS, en la seva major part, no són dirigents triats pel poble ni estan sota el seu control, sinó ex-oficials de l’exèrcit regular, que canvien del bàndol. La major part d’aquests comandants reclama la intervenció militar de
l’imperialisme, i intenta allunyar la revolució dels seus principals objectius revolucionaris democràtics. L’heroica resistència a Alep demostra la disposició al combat contra el règim. Armes per a la resistència! Aixecament de la frontera turca per a la mobilitat i el subministrament dels combatents. 4 . La política dels països imperialistes (EUA, Gran Bretanya, França, UE) i els països de la zona dependents de l’imperialisme (Turquia, Qatar, Aràbia Saudita) ha estat, al principi i durant molt de temps, donar suport a Assad demanant-li “reformes democràtiques”. Ara l’imperialisme vol una negociació per, amb o sense Bachar, garantir la supervivència del règim i la derrota de la revolució. Busca perllongar la guerra civil per desgastar l’energia de les masses,
i intervenir en la resistència per salvar al règim d’una derrota total i no controlada. No vol repetir l’experiència de Líbia, on el règim es va enfonsar i va perdre el control del procés. L’imperialisme es recolza en el Consell Nacional Sirià (CNS), que no té una influència real sobre el país i que està monopolitzat pels Germans Musulmans. Així, definim el caràcter del CNS com una barrera contrarevolucionària enfront de la revolució siriana. I rebutgem tota forma, política o militar d’intervenció de l’imperialisme a Síria.
5
siriana o estar-hi en contra: aquesta és la línia que divideix el moviment de l’esquerra revolucionària.
5. Rússia, la Xina i l’Iran estan recolzant al règim d’ Al-Assad pels seus interessos militars i econòmics a la zona i així es col·loquen aparentment contra els EUA i la UE; però, de fet, ells també comparteixen el mateix objectiu amb l’imperialisme: acabar amb el procés de les revolucions i per aturar el procés revolucionari sirià salvant el règim (sacrificant si és necessari a AlAssad). En la conferència internacional del 30 de juny en Ginebra, ONU, EUA, França, Gran Bretanya, Turquia i la Lliga Àrab van treure una resolució que demanava la formació d’un govern de transició format per personatges del règim i de l’oposició. Aquesta resolució va ser signada també per Rússia i la Xina. A les seves declaracions, el CNS afirma la seva disposició per a una “solució iemenita” que permeti que Al-Assad marxi pacíficament del país i que les autoritats del règim actual formin el govern de transició. Aquest tipus de “solucions” no té cap altre objectiu que posar fre a la revolució siriana, preservar l’hegemonia de l’imperialisme a la zona i garantir la seguretat de l’Israel sionista com el gendarme de l’imperialisme a la regió. Fora Rússia, Xina i l’Iran de Síria!
66
6. El suport que els defensors del “socialisme del segle XXI”, des de Chávez i Castro fins als residus dels partits estalinistes, donen suport al règim d’ Al-Assad caracteritzant-lo com a “antiimperialista” o “antisionista”, cosa que distorsiona la realitat per crear confusió entre les masses. Al- ssad és el líder del règim burgès sirià, que aplicava polítiques neoliberals privatitzava tot el patrimoni estatal, enfortia la dependència del país de l’imperialisme i alimentava la casta hegemònica amb la sobreexplotació dels treballadors sirians. Aquest règim no solament va prendre part en la repressió dels refugiats palestins sinó també ha estat per a Israel la garantia de l’estabilitat a la zona. No és ni antiimperialista ni antisionista. L’objectiu de Chávez, Putin, Hu Jintao i Ahmedinejad és defensar els interessos estratègics i econòmics de les seves respectives classes dirigents a la regió, i, per això, salvar el règim sirià. El posicionament de les corrents que es defineix d’esquerres en aquest camp contrarevolucionari és un altre exemple històric del reformisme, de l’estalinisme i del bonapartisme nacionalista. Defensar la revolució
7. La tasca principal de l’esquerra mundial és donar suport a les masses sirianes que es van revoltar contra el règim dictatorial d’ AlAssad, sense condicions i independentment de les seves direccions. També ajudar en tots els sentits als marxistes revolucionaris sirians en la seva tasca de construcció d’un partit revolucionari sobre el terreny. La revolució siriana ha de continuar fins a la desintegració total del règim i això necessàriament suposa donar resposta a les reivindicacions dels treballadors i dels pobles. Dret d’autodeterminació per al poble kurd, eliminació de les discriminacions ètniques, de religió i gènere, ruptura amb les polítiques neoliberals i dels lligams amb l’imperialisme, suport actiu a la causa palestina. És a dir, construcció d’un govern obrer i popular. 8. Les organitzacions signantsens declarem al costat de la revolució siriana i ens comprometem a donar-li suport amb tots els recursos al nostre abast. Fora el règim de Al-Assad! Tot el suport a la rrevolució evolució siriana! No a intervenció imperialista a Síria! Exigim als governs que tallin les seves relacions amb Síria i deixin de recolzar al règim dictatorial! Per una Síria lliure, democràtica, laica i dels treballadors!
En paral·lel a les sessions de la Trobada Internacional d’Istanbul, les organitzacions del CEI (FO-LI), vam arribar a un acord per a la constitució d’un Comitè de Coordinació amb la UIT-CI, el que valorem com un pas endavant en la necessària unitat dels revolucionaris cap a la reconstrucció de la IV Internacional.
Declaració de constitució del Comitè Coor dinador de Coordinador UIT-CI i CEI El capitalisme travessa una crisi econòmica, política i històrica. Tots els ideòlegs i economistes capitalistes centren els seus esforços en la recuperació del capitalisme però no ho poden aconseguir. La solució de la crisi sota el capitalisme presenta un futur desolador per a la humanitat. L’imperialisme i la burgesia volen carregar el pes de la crisi sobre la classe treballadora i els sectors populars, però la classe obrera es resisteix a pagar amb atur, pobresa i misèria el preu dels beneficis capitalistes i comença a lluitar arreu del món. La joventut també es mobilitza, rebel·lant-se contra la falta d’alternatives i els abusos a què ha estat sotmesa. Les vagues sacsegen Europa, la Xina, l’Amèrica Llatina. Els pobles del Nord de Àfrica i de l’Orient Mitjà s’han rebel·lat contra els seus dictadors, les revolucions els estan fent caure un darrere l’altre. També s’han sumat a la lluita sectors populars, indígenes i camperols contra l’empobriment i el saqueig dels seus recursos naturals. En totes aquestes lluites, es presenta com un problema candent el de les seves direccions polítiques actuals burgeses, reformistes o burocràtiques, que intenten limitar els seus objectius a la recerca de solucions en el marc del capitalisme. Davant d’això nosaltres, com a UIT i CEI, considerem la unitat dels revolucionaris una qüestió més important ara que mai. Afrontem amb responsabilitat la necessitat de construir una direcció revolucionària per impulsar l’única sortida favorable per als treballadors i per als pobles: una revolució socialista perquè governin els treballadors. Compartim una mateixa caracterització i política sobre les revolucions del Nord de Àfrica i de l’Orient Mitjà, sobre la lluita de classes a Europa, i sobre el castro-chavisme i els governs de front popular a l’Amèrica Llatina. A més hem mantingut campanyes conjuntes en suport a la revolució siriana, a la candidatura obrera d’Orlando Chirino a Veneçuela, cridant a la solidaritat amb la lluites obreres i contra la criminalització de les protestes obreres i populars. Ara hem decidit constituir un Comitè Coordinador (UIT-CI/CEI) per aprofundir en les nostres relacions. L’objectiu d’aquest Comitè Coordinador és aconseguir la unitat avançant cap a una organització internacional comuna. Desenvoluparem campanyes i planificarem la nostra intervenció conjunta en els processos principals de la lluita de classes. Volem seguir la discussió política sobre els temes sobre els quals mantenim diferències, amb vista a l’establiment final d’un marc organitzatiu comú. Amb el Comitè Coordinador (UIT-CI/CEI) esperem fer un pas, modest però important, en el camí de la construcció de la direcció obrera i revolucionària, aportant la nostra intervenció militant al moviment de masses, i impulsant la lluita de la classe obrera arreu del món amb l’objectiu de la construcció del partit mundial de la revolució. Per la unitat dels revolucionaris Per la Reconstrucció de la Quarta Internacional
Istambul, 4 de novembre de 2012 Unitat Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-CI) Comitè d’Enllaç Internacional (FO-LI) 7
Acte Internacionalista a Istambul. Més de 100 persones van omplir l’aforament d’un cèntric local d’Istambul per al Míting Internacionalista organitzat per Front Obrer (FO) com a final de la Trobada Internacional d’Istambul. Treballadors de l’energia, en lluita des de fa mesos contra els acomiadaments i per la legalització del seu sindicat, dirigents i organitzadors sindicals, i lluitadors i lluitadores dels barris i de la joventut, van seguir amb atenció entusiasta les intervencions dels companys i companyes d’OKDE de Grècia, UIT-CI (IS d’Argentina i la CST del P-SOL de Brasil) LI de l’Estat espanyol, FO i del Comitè d’Enllaç Internacional (CEI). En aquestes intervencions, a més dels temes tractats a la Trobada Internacional, van tenir espai les lluites que els treballadors i els pobles estan lliurant en aquests moments de crisi capitalista mundial, com les dels treballadors de l’energia presents a l’acte, els treballadors de Turkish o els presos kurds en vaga de fam, al costat de la resistència dels treballadors i pobles d’Europa, les revolucions del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà –especialment la que viu el poble sirià-, i les lluites obreres i polítiques a Amèrica Llatina, especialment al Brasil i Veneçuela. La necessitat de reconstrucció de la IV Internacional, com a direcció revolucionària capaç de donar una sortida socialista a totes aquestes lluites va ser el fil conductor de tot l’acte.
88