Suplement LI 119 by Lucha Internacionalista

SUPLEMENT LI 119-octubre 12

Trobada internacional a Istambul Els propers dies 2, 3 i 4 de Novembre se celebrarà a Istambul (Turquia) una trobada Internacional d’organitzacions revolucionàries, amb l’objectiu d’acordar campanyes internacionals a desenvolupar sobre dos eixos principals de la lluita de classes actual: la resposta a la crisi dels treballadors europeus i la revolució siriana. La trobada ha estat impulsada per Lluita Internacionalista (LI, Estat espanyol) i Front Obrer (FO, Turquia), que compartim un Comitè d’Enllaç Internacional. Ja han confirmat la seva assistència els companys de la Unitat Internacional dels TreballadorsQuarta Internacional (UIT-CI), i de l’Organització dels Comunistes Internacionalistes de Grècia (OKDE), així com el Grup Socialista Internacionalista de França (GSI), que hi assistiran com a observadors. El temari de la reunió inclou la discussió sobre la situació de la lluita dels treballadors/es europeus contra les polítiques dels governs davant la crisi, especialment a Grècia, i sobre el moment actual de les revolucions del Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, especialment a la revolució siriana. Al costat d’això, es discutirà com donar continuïtat al suport a la candidatura d’Orlando Chirino i el Partit Socialisme i Llibertat (PSL) a Veneçuela, en polèmica amb el fals socialisme del segle XXI de Chávez, que té el suport de bona part de l’esquerra europea. La possibilitat de començar a donar passos, tot i que encara siguin petits, en la unitat d’acció i en la discussió política entre grups de l’esquerra revolucionària europea de diferents països, és una prioritat per a nosaltres; especialment en aquests moments, quan la classe obrera lluita cada vegada més contra les burgesies nacionals, aïlladament i sense poder confluir en una contraofensiva obrera a la mateixa escala internacional de l’ofensiva burgesa. Per aquest motiu hem triat Europa, Síria i Veneçuela com eixos polítics principals. Amb la Trobada d’Istambul esperem poder avançar en la necessària reconstrucció de l’esquerra revolucionària capaç d’aixecar una resposta obrera i socialista a la crisi actual del capitalisme. 1

Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional

Carta oberta de l'esquerra revolucionària siriana sobre la revolució popular a Síria La resistència del poble sirià no ha parat de créixer des de l'inici del procés revolucionari iniciat al març de 2011. La lluita del poble sirià forma part de les lluites populars de Tunísia i d'Egipte i que s'han estès als altres països de la regió. Però també, el procés revolucionari sirià s'inscriu en el marc de les lluites anti-capitalistes a nivell mundial. Els moviments dels indignats i els de les ocupacions han trobat la seva inspiració en les revolucions àrabs. En més de 700 ciutats de 70 països han ressonat i, en alguns ressonen encara, les consignes i les reivindicacions d'un moviment que es manifesta contra la precarietat i el poder de les finances. Així mateix, la resistència del poble grec contra els diktats imposats per les agències financeres i d'auditories econòmiques internacionals és igualment una batalla per la dignitat i la justícia social, però sobretot per l'emancipació de l'ordre capitalista, i no per la seva submissió, que s'inscriu des d’aleshores en les lluites dels pobles de la regió. L’aixecament popular sirià, que sorgeix com a conseqüència de la crisi financera i econòmica mundial, és igualment una revolta contra les polítiques neoliberals imposades pel règim autoritari, i encoratjades per les institucions financeres internacionals, com el Fons Monetaris Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM). Les mesures neoliberals han permès el creixent desmantellament i debilitament els serveis públics al país, la supressió de subvencions i sobretot, dels béns de primera necessitat i han accelerat els processos de privatització que estan dirigits a beneficiar les classes dirigents i burgeses lligades al poder polític. 22

Les reformes neoliberals del règim han potenciat una política basada en la recepció de les inversions directes estrangeres, el desenvolupament de les

cada vegada més gran a Síria. Els més pobres tenen problemes per tirar endavant a causa de la falta de possibilitats de treball, mentre” la classe mitjana” està en caiguda

exportacions i del sector dels serveis, en particular del turisme. L'aparell repressiu d'aquest país ha exercit «d'agent de seguretat» d'aquestes companyies, protegintles dels disturbis i de les reivindicacions socials. L'Estat sirià ha jugat el paper de mitjancer per als capitals estrangers i les grans multinacionals, garantint l'enriquiment d'una classe burgesa lligada al règim.

lliure cap al llindar de pobresa perquè els seus ingressos no han seguit la inflació que es va elevar al 17 % en 2008. Ara hi ha taxes d'atur de l'ordre del 20-25 %, aconseguint 55 % per als menors de 25 anys (en un país on les persones menors de 30 anys representen el 65 % de la població total). El percentatge de sirians que viuen sota el llindar de pobresa ha passat del 11% en 2000 al 33% en 2010 segons les xifres oficials. A aquestes dades cal afegir un altre 30% de la població siriana que viu entorn del llindar de pobresa, és a dir amb menys de 2 $ per dia.

Aquestes polítiques neoliberals representen un autèntic calamitat per a Síria. Cal Esmentar l'elevada taxa d'atur, particularment entre els joves diplomats universitaris que no troben sortida en una economia que, a partir d'ara, es concentra en els treballs de poc valor afegit, i on el treball qualificat és escàs. O si no, el subocupació, conseqüència directa d'aquestes mesures. El procés de liberalització econòmica ha creat una desigualtat

A l'agricultura, diversos centenars de milers de camperols del nord-est pateixen la privatització de la terra a causa de la sequera [des de 2008] que no és només una catàstrofe natural. En efecte, l'increment i la intensificació de l'explotació intensiva de les terres per grans

contractistes agrícoles (agrobusiness), incloent les terres anteriorment conservades per a la pastura, la perforació il•legal de pous i així com la posada en marxa de conduccions selectives d'aigua que responen únicament a les exigències dels nous grans propietaris – tot encobert i facilitat per la corrupció de l'administració local – han desenvolupat la crisi agrícola. La política de liberalització econòmica del règim ha gairebé reproduït la situació socioeconòmica que existia abans que els baassistes prenguessin el poder el 1963: el 5?% de la població posseeix més de 50?% de la renda nacional. Els processos de privatització han creat nous monopolis que estan en mans de les persones properes al poder, que formen part integrant del sistema de corrupció i només aprofita principalment a la classe governant: la família Makhlouf, pri-

mer germà de Bachar a l'Assad. Aquesta última hauria acumulat més del 50% de les riqueses econòmiques sirianes. Lluita de les classes proletàries i explotades El sector més important del moviment revolucionari sirià és el dels proletaris rurals i urbans i de les classes mitjanes econòmicament marginalitzades que han patit l'aplicació de les polítiques neoliberals, sobretot des de l'arribada al poder de Bachar alAssad al juliol de 2000. Els grups armats de l'Exèrcit Sirià Lliure (ASL)

s'han nodrit d'aquest sector de la revolució. Els treballadors i les treballadores han estat, d'altra banda, l’objectiu de la repressió. Durant el mes de desembre 2011, a Síria s'han desenvolupat amb èxit campanyes de desobediència civil així com vagues generals. S'han paralitzat importants sectors del país, mostrant així que la mobilització de la classe treballadora i dels explotats es troba en el cor de la revolució siriana. És per aquesta raó que la dictadura, que busca trencar la dinàmica de la revolta, ha acomiadat més de 85.000 treballadors i treballadores entre gener de 2011 i febrer de 2012 i ha tancat 187 fàbriques (segons les xifres oficials). Les universitats han esdevingut igualment centres de la resistència popular. A la Universitat d'Alep hi ha hagut importants manifestacions d'estudiants en el passat mes de

maig, que són continuació de les desenvolupades anteriorment. Aquestes manifestacions han estat violentament reprimides per les forces de seguretat que han matat quatre persones i arrestat a diversos centenars més. Ara, no passa una setmana sense que les veus i els càntics dels estudiants de la Universitat de Damasc no siguin s’escoltin al palau presidencial, que es troba a només uns centenars de metres, mentre que manifestacions gairebé quotidianes tenen lloc a les universitats de Deraa i Deir Al-Zur. La Universitat d'Alep ha suspès els seus cursos per temor d'una revolta dels joves,

mentre les bales dels fusells són més nombroses que els llibres a la Universitat d'Homs. Els estudiants representen una quarta part de tots els màrtirs a Síria des del començament de la revolució al març 2011, segons la Unió dels estudiants lliures de Síria (SFSU). Fundada el 29 de setembre de 2011 per lluitar contra el règim, la Unió constitueix un bastió polític i sindical de la resistència democràtica del moviment estudiantil. El sindicat organitza les manifestacions dels estudiants lliures i la resistència popular a les universitats en tot el país. El moviment popular continua actiu El moviment popular a Síria no s'ha retirat dels carrers, de les universitats i dels llocs de treball malgrat la repressió multiforme i violenta del règim, tant política com militarment. Des del començament de la revolució i a causa de la repressió del règim criminal dels Assad hi ha hagut a Síria més de 40.000 màrtirs caiguts, més de 200.000 persones arrestades, més de 30.000 persones detingudes i uns 65.000 desapareguts. Cal afegir a aquestes tristes notícies 2,5 milions de persones desplaçades al país i uns 300.000 refugiats als països veïns. El moviment popular, no obstant això, segueix lluitant contra el règim. La principal forma d'organització ha estat la creació de comitès de coordinació populars als pobles, barris, ciutats i regions. Aquests comitès de coordinació popular són la veritable punta de llança del moviment popular que mobilitza el poble en les manifestacions. Han desenvolupat també formes d’autogestió popular basada en l'organització de les masses a les regions alliberades del control del règim. S'han engegat consells populars revolucionaris, sovint electes, per atendre les necessitats de les regions alliberades, la qual cosa demostra que qui provoca l'anarquia és el règim i no el poble. El procés revolucionari sirià és un veritable moviment popular i democràtic que mobilitza a les classes explotades i oprimides contra l'elit capitalista lligada a l'ordre

mundial, molt semblant a les seves homòlogues del món àrab. El moviment va començar de manera pacífica exigint reformes, però el règim va respondre amb la violència i amb una repressió generalitzada. Certs sectors de la població siriana van decidir aleshores organitzar la resistència armada per defensarse dels atacs dels serveis de seguretat i dels delinqüents del règim, coneguts sota el nom dels shabihas. L'exèrcit sirià lliure representa el dret del poble a defensar-se contra la repressió i ha permès la continuació de la resistència popular a certes regions enfront dels atacs del règim. S'han creat consells revolucionaris a Síria, igual que comitès de coordinació de les accions polítiques i militars. D'altra banda, la major part dels grups armats que formen part de l'exèrcit sirià lliure han signat un codi de bona conducta, respectant el dret internacional i contra el confesionalismo. Aquest exèrcit popular troba les seves autèntiques arrels en el si de la insurrecció perquè està compost per soldats desertors i per civils que han pres les armes. El poble sirià segueix rebutjant el confesionalismo, malgrat totes les temptatives del règim per encendre aquest perillós foc del que en fa ús des de la pujada al poder del clan Assad en 1970. El moviment popular ha reafirmat la seva lluita unitària i ha potenciat un sentiment de solidaritat nacional i social que transcendeix les divisions ètniques i confessionals.

Les grans potències occidentals imperialistes, les altres potències imperialistes mundials com Rússia i Xina i les regionals com Iran i Turquia, en el seu conjunt i sense excepció, busquen a Síria una solució de tipus iemenita, o dit d'una altra manera -tallar el cap del règim, el dictador Bachar A l'Assad, i mantenir la seva estructura intacta– com s'ha pogut constatar durant les trobades entre oficials nord-americans i russos, o durant la conferència internacional del 30 de juny a Ginebra. L'únic punt de discrepància és la posició russa que encara intenta per tots els mitjans mantenir Assad al poder, però que

podria el sacrificar, en un futur proper, per preservar els seus interessos a Síria. Les grans potències no tenen, en efecte, cap interès a veure com s’enfonsa el règim. Aquest ha permès estabilitzar les fronteres amb Israel i ha col•laborat amb les potències occidentals repetidament a «la guerra contra el terrorisme” llançat per l'expresident nordamericà George Bush, així com a les guerres contra l'Iraq en 1991. A més, a partir de 2003, el règim ha participat en els “interrogatoris” de presoners de les potències

occidentals, sense oblidar la intervenció militar a Líban realitzada amb el suport de les forces occidentals i d'Israel per dominar la resistència palestina i l'esquerra libanesa en 1976. La política neoliberal ha viscut una acceleració extraordinària des de l'arribada al poder de Bachar A l'Assad, perquè ha obert Síria a nombrosos inversors occidentals i del Golf abans el començament de la revolució popular. Aquestes polítiques han enfonsat a més de la meitat de la població en la misèria i la pobresa. Els poders reaccionaris regionals, Aràbia Saudita i Qatar al capdavant, intenten, per la seva banda, desviar la revolució siriana per reconduirla sobre la via dels seus propis objectius que no són uns altres que els seus interessos propis a la regió i no els de el poble sirià. Les direccions reaccionàries d'aquests

països volen intervenir a Síria per limitar el procés revolucionari i restringir les conseqüències polítiques, socials i econòmiques de les revolucions. Així mateix potencien un discurs i una visió confessional del conflicte, recolzant financerament els grups armats que tenen un comportament confessional en contradicció amb el missatge d'unitat popular de la revolució siriana. Aquests poders reaccionaris intenten a Síria i en altres llocs de la regió impedir la difusió i l'aprofundiment dels processos revolucionaris que amenacen l'ordre establert i s'esforcen

a fons per acabar amb ells. El poble sirià, malgrat tot, resisteix i continua la seva lluita per construir una nova Síria. La revolució és permanent. La revolució permanent significa oposar-se i enderrocar el règim dictatorial dels Assad i oposar-se als imperialismes mundials i regionals, que intenten de desviar el procés revolucionari sirià per defensar els seus propis interessos i per atacar els de el poble sirià. És per aquesta raó que rebutgem i condemnem totes les intervencions estrangeres a Síria, ja sigui mitjançant l'eix occidental i saudita-qatari, com l'eix irano-rus perquè sostenen el règim en la seva repressió contra el moviment popular i li donen suport militar i financer. La continuació de la revolució s'inscriu, també, en la voluntat de construir una Síria lliure,

democràtica, laica i revolucionària que elimini totes les desigualtats i discriminacions socials, ètniques, de gèneres i religioses, que recolzi el dret a l'autodeterminació del poble kurd, que respecti les minories religioses i ètniques i que garanteixi les llibertats democràtiques i polítiques de tots i totes. La revolució serà permanent perquè es compromet igualment a recolzar l'alliberament del Golan ocupat, a sonar suport els drets del poble palestí per al retorn dels refugiats, a l'autodeterminació del territori de la Palestina històrica i a donar suport als altres pobles de la regió en les seves lluites contra els seus dictadors i l'imperialisme. És necessari que totes les forces progressistes i democràtiques recolzin al moviment popular sirià i a l'esquerra revolucionària siriana implicada en la seva lluita contra el règim dictatorial. Per això us convidem a expressar clarament el vostre suport i la vostra solidaritat a la revolució siriana i al poble sirià revoltat.

Visqui la Revolució popular siriana Damasc, 23 de setembre 2012 Corrent de l'esquerra revolucionària siriana

Declaració del Front Obrer sobre el conflicte turc-sirià

Contra les polítiques bèl·liques de l'imperialisme i del Govern turc, tot el suport a la revolució siriana El 3 d'octubre, cinc ciutadans van morir en caure un obús sirià dins de la frontera turca al poble d’Akçakale. El Govern turc del Partit Justícia i Desenvolupament (AKP), va utilitzar aquest incident per enfortir la seva política intervencionista a Síria, va bombardejar com a resposta posicions militars sirianes i va obtenir al Parlament una autorització que permet l'enviament tropes a països estrangers. Davant el procés sirià, el Govern de l’AKP es troba en un carreró sense sortida. Després que retirés l'any passat el seu suport al règim d'Al-Assad, va intentar construir un bloc d'oposició sota la seva tutela per poder controlar la revolució siriana, però va fracassar. També el va deixar sorprès el creixent control del poble kurd a la zona est de Síria. Per això el Govern turc, tant per impedir la formació zona kurda alliberada a Síria, com per poder controlar el procés de la revolució siriana, està donant suport a la creació d'una “zona de seguretat" (no-flight zone) al costat sirià al llarg de la frontera turca. Actualment, però, l'imperialisme no té previst ficar-se en una guerra a Síria, així que ni la creació d'una zona de seguretat, ni la intervenció de Turquia pel seu compte a Síria tenen viabilitat per ara. Els tambors de guerra del Govern de l'AKP, no són més que un rugit nacionalista per poder dissimular el seu fracàs en la política siriana. Això no vol dir que una intervenció imperialista a Síria no estarà mai en l'ordre de dia. Canvis dramàtics en l'escenari polític poden empènyer aquesta possibilitat a l'agenda de l'imperialisme. Sigui quina sigui la situació, nosaltres els revolucionaris sempre estem contra de qualsevol intervenció de països com els Estats Units, Turquia, Gran Bretanya o França (agrupats sota la lema d"Amics de Síria"), o dels governs com Rússia, la Xina o l’Iran que donen suport al règim sirià. Qualsevol intervenció estrangera a Síria perjudicarà en primer lloc el poble sirià, que està lluitant heroicament contra el règim d'Al-Assad, al qual li donaria legitimitat. El poble sirià que enfronta el règim dictatorial d'Al-Assad no necessita el "suport" de l'imperialisme ni del govern turc, que volen segrestar la revolució. El que es necessita a Síria és la solidaritat internacional organitzada de la classe treballadora i l'Esquerra mundial.

5/10/2012

Email: frontline.left@yahoo.com Blog: http://syria.frontline.left.overblog.com/

Assalt al consolat dels EUA a Líbia

L'islamisme militant, l'esquerra mundial i la lluita de classes al nord d'Àfrica i orient mitjà L'11 de setembre una multitud assaltava el consolat dels Estats Units a Bengasi, responent a un vídeo insultant contra l’ Islam i el sentit comú, i matava l'ambaixador i tres treballadors. Ràpidament les protestes s'estenien a gairebé tots els països de la zona. No és la primera vegada que s'assalten les ambaixades dels EUA, ja ha passat en moltes ocasions a Iran, T unísia, etc. Aquestes Tunísia, accions són realitzades per militants islamistes, de la mateixa ideologia que va portar al poder als aiatol•làs a l’Iran en 1979 en la seva lluita contra el Sha, els mateixos que combaten contra la invasió ianqui a l’Afganistan, els que governen a Gaza i s'oposen al reconeixement de l'Estat d'Israel, els que al Líban combaten les ocupacions sionistes, els que van combatre a l’Iraq i estan empresonats a Guantánamo, els que envien brigades internacionals a lluitar a Líbia, Síria, l’Iraq, allà on regni la injustícia. Com diu un amic, l’internacionalisme islàmic es posiciona. T ot aquest moviment Tot es dóna en un procés de canvi a la zona al qual nosaltres anomenem revolució i altres diuen simplement contrarevolució. Què diu l'esquerra mundial de tot això? Com ho utilitzen els Estats Units?

Una caracterització de l’ islamisme Sens dubte, el referent mundial revolucionari de gran part de l'esquerra està avui en Chávez, Castro, Morales, Correa, i la seva posició ha estat clara davant les revolucions àrabs: molt poc suport a les mobilitzacions a Tunísia i Egipte, total suport a Gaddafi a Líbia i a Baixar a Síria. Aquesta posició

es basa en què abans a Líbia, i ara a Síria, havia governs antiimperialistes i tot estava orquestrat des de l'exterior per a donar suport a mercenaris armats per la CIA contra aquests governs. Aquests “mercenaris” són els islamistes, classificats de diferents maneres pels qui pensen així des de l’esquerra: els iranians són bons perquè són antiimperialistes (tot i que lapiden dones per adulteri i les obliguen a vestir de certa manera); els de Hezbolá també són bons perquè combaten Israel (tot i que el partit de Déu sigui burgès i antisocialista); si són de Hamàs són mig bons perquè combaten l'ocupació israeliana –però ja se'ls comença a veure el llautó amb el Qatar, i ni una paraula quan empresonen sindicalistes a Gaza per celebrar el primer de maig; si són els talibans no es defineixen clarament; si són els presos de Guantánamo que van lluitar a l’Iraq es demana la seva llibertat si els empresona Estats Units, però silenci quan són assassinats en presons de Líbia o Síria, encara que siguin els mateixos, perquè si aquests islamistes són libis són molt dolents, i si són siris dolentíssims. Tot semblaria indicar que els xiïtes són bons i els sunnites dolents per a l'eix bolivarià. Nosaltres discrepem d’aquestes caracteritzacions. Per a nosaltres l’islamisme, xiïta o sunnita, és, d'una banda producte del moviment antiimperialista a la zona (i s'enfronta als EUA, a Israel i a les potències occidentals), i de l'altra totalment reaccionari, arribant a fregar els mètodes feixistes, un enemic dels socialistes revolucionaris i de la classe obrera mundial. L’ islamisme militant té un doble caràcter, perquè arrossega les capes més empobrides de la societat i alhora serveix de fre a la revolució. Com explica Chávez que els mateixos

que han estat armats fins a les dents per la CIA per a enderrocar Gaddafi, en només sis mesos hagin matat a l'ambaixador dels EUA a Bengasi? Nosaltres ho expliquem pel context del procés revolucionari que es viu a la zona, que afebleix l'imperialisme, el dirigeixi qui el dirigeixi, ja que aquest procés ha trencat el statu quo de la regió, el centre de la qual és l'estat d'Israel com garant de l'ordre econòmic i polític del qual formaven part Ben Ali, Mubàrak, Gaddafi i Baixar, socis fidels de l'imperialisme, tot i que amb la boca petita deixessin anar discursos contra Israel. Com combatre l’ islamisme polític L'esquerra calla davant la mort de l'ambaixador nord-americà perquè no sap què dir. Els més amics de Gaddafi diuen que als ianquis ja els està bé per haver embolicat la que van embolicar a Líbia: si no haguéssiu donat suport als rebels libis, amonesten, no us haurien matat l'ambaixador. I com si fossin consellers de l'imperialisme, els adverteixen que pot passar-los el mateix a Síria, i que els està passant el mateix a Egipte. James Petras ho diu així: “el règim d'Obama va conduir la guerra aèria i marítima que va devastar l'economia de Líbia, va destruir la seva integritat nacional i va permetre que una gran quantitat de grups fonamentalistes terroristes estrangers i nacionals es fessin amb el control de vastes regions del país (…) Els fonamentalistes islàmics, els clans, les bandes, els tribalistes, monàrquics i dotzenes d'altres senyors de la guerra locals que la UE i Washington van finançar, van armar i van importar per a enderrocar a Gadafi van fer molt més: van destruir tot el teixit de la societat civil organitzada, l'Estat i l'autoritat pública. Enfront d'un món hobbesià i caòtic de feus en gue-

rra, molts han retornat als seus grups primaris —família, clan, autoritats religioses-, que puguin oferir certa protecció mínima a la llar, al carrer i al lloc de treball. L'assalt al consolat d'Estats Units ha estat només un dels milers d'atacs violents contra la propietat i les autoritats nacionals, regionals i locals. La pròpia policia, l'exèrcit i els ministeris estan infiltrats per faccions armades religioses i laiques que pretenen assegurar-se els escassos ingressos del petroli per al seu grup particular”. El que Petras no diu és que assaltar una ambaixada i matar a l'ambaixador és un acte antiimperialista. Podrem estar d'acord o no amb el mètode, però assaltar una ambaixada de la major potència mundial, que assassina i fa cops d'estat, per exemple a Veneçuela, és un atemptat “contra l'ordre establert”, un atac “contra l'autoritat nacional i la propietat”… i

salvatges a l'estil de Videla, Pinochet o Franco, i fent-los passar en alguns casos –Gaddafi, Bashar o Ahmadinejad- per líders antiimperialistes, encara que assassinin els comunistes, com els del Tudeh a l’Iran. Tal com aquesta esquerra va fer amb Saddam Hussein quan envaïa Kuwait o assassinava kurds, o ara amb Nashral•lah, silenciant el seu caràcter de classe burgès. L'única manera de plantar cara a la influència islamista al Líban, Palestina, Líbia o Síria, és donant suport total a aquestes revolucions, lluitant contra els seus dictadors i denunciant a l'islamisme per inconseqüent, perquè per trencar amb l'imperialisme cal donar de menjar als treballadors nacionalitzant la terra, el petroli, etc. I això l'islamisme no ho fa, perquè a més de religiosos són burgesos; de segona divisió en comparació amb Obama, però burgesos. La

en una revolució es tracta d'això justament. És gairebé insultant que al mateix temps que parla d'un atemptat contra l'estat i l'autoritat pública, negui que estiguem davant d’una revolució. Democràtica? Socialista? Podem discutir-ho, però és una revolució com una casa i justament pel que diu el mateix Petras. Encara que no digui que si aquests islamistes creixen políticament és per la total inoperància d'una part de l'esquerra mundial i àrab, que l'únic que ha fet ha estat deixar abandonat el camp antiimperialista i de la lluita de classes, donant suport a dictadors

denúncia de l'islamisme en si no serveix de res si no denunciem als que tenen el poder a la zona i no lluitem contra ells, acompanyant el procés, i no burlant-nos-en com fa l'esquerra mundial, es digui Chávez, Castro o PCE. Aquestes revolucions són producte de la situació d'injustícia a la zona, de la falta de llibertats i de la misèria. I això és el que cal denunciar, com van fer els treballadors i els joves en la conca minera a Tunísia contra Ben Ali, fent vagues pel treball, insurreccions, i ara també contra Ennahda, però des de la barricada, denunciant el salafisme i al govern com

instruments del capital. Els governs de Cuba i Veneçuela, mitjançant els seus ministeris de Relacions Exteriors, se sumen a la condemna internacional per l'atac terrorista perpetrat contra el consolat nord-americà a Bengasi. Així ens va al Pròxim Orient i el nord d'Àfrica, de quin antiimperialisme parlem? La reacció dels Estats Units El primer que fa Obama és enviar avions a la zona, qualificant l'acte de terrorista (no deixa de ser curiós que els qui estaven contra la intervenció militar a Líbia fa uns mesos, ara callin davant els avions que envia Estats Units) i exigint la dissolució de les milícies líbies. A les seves ordres es posa el nou govern libi, que ràpidament convoca a Bengasi una manifestació de suport al govern i per la dissolució de les milícies. Que els líders libis plorin per l'assassinat de l'ambaixador és normal, també és normal que vulguin el desarmament de les milícies per a tenir ells tot el control; el que no és normal és que les milícies, qualificades de “mercenàries de la CIA” i “imperialistes”, s'enfrontin amb el govern libi i assaltin una ambaixada imperialista. Els marxistes hauríem d'estar acostumats i analitzar aquestes contradiccions, indissociables de les lluites dels pobles i els marcs geoestratègics. Com va passar a l’Afganistan, on els talibans lluitaven amb l'imperialisme contra la URSS, i ara s'han girat en contra seva. Doncs igual que al seu moment es va demanar la sortida de la URSS, i la dels EUA d'Afganistan, ara cal demanar que els Estats Units marxin de Líbia i de Síria, i que sigui el poble qui decideixi el seu destí. L'imperialisme pot arribar a acords amb els islamistes, és clar que sí, però amb qui no arribarà a cap acord és amb el poble àrab entorn de la supervivència d'Israel i el repartiment dels recursos energètics de la zona. Els Estats Units vol aturar aquestes revolucions a la zona, controlar-les políticament, i és per això que intervé a Líbia –no per “derrocar un govern del poble”, sinó perquè no se'ls escapi res de les mans. Desgraciadament per a l'esquerra mundial, el primer que escapa als imperialistes és l’islamisme, que és

qui els dóna mals de cap, a Rafah, a Gaza, a Síria, o a Tunísia, donant suport a revolucions legítimes del poble, mentre d’altres se’n riuen i els deixen la via lliure. Als carrers de Líbia hi ha molt poder i aquest poder és el que els Estats Units volen destruir; per això ràpidament criden al desarmament de les milícies. Oposar-se a aquestes mesures nord-americanes i del nou govern libi és ser antiimperialista, i no ho és donar suport als tirans de la regió, ni amonestar als pobles insurgents i lamentar-se dels riscos certs que es viuen a les revolucions.

L'esquerra mundial en fallida: hem de reaccionar La present reflexió tracta d'incorporar una crida a tota l'esquerra mundial -incloent Chávez, Castro i els Partits Comunistesperquè abandonin la seva política actual i donin suport amb tot a les revolucions àrabs. Perquè és just, perquè és l'única manera d'acabar amb la influència islamista i amb l'imperialisme, i sobretot perquè la seva pretensió que aquestes revolucions han estat patrocinades pels Estats Units, armades per la CIA i per Israel a través de l’islamisme i de “mercenaris”, s'ha revelat completament falsa, com ho demostren els assalts a les ambaixades, les manifestacions contra Israel i els milers de vagues que s'estan donant en tots aquests països. Això tot just comença. El procés és llarg i encara hi som a temps. A Síria es juga una batalla crucial contra un altre tirà, i de nou els islamistes es faran forts gràcies als nostres errors. La classe obrera del nord d'Àfrica i el Pròxim Orient ha de veure manifestacions a Europa i a Llatinoamèrica, les han de veure com un far per a la seva revolució i com un suport. D'altra manera, després de la caiguda de Baixar, no callem o ens posem a plorar quan els islamistes siris assaltin els alts del Golàn i cremin a l'ambaixador nord-americà, i el CNS o el govern titella de torn cridi a la pau, a l'ordre i al desarmament de les milícies que ataquen Israel. Llavors ja serà massa tard, se'ns haurà passat el moment, i repetirem de nou el sermó sobre els islamistes feixistes: que aquestes revolucions no han servit per res. No vam dir el mateix de la revolució portuguesa, per exemple, i mireu com està Portugal ara; o de la

sandinista i mireu com està Nicaragua ara. Encara hi ha temps de rectificar, com l'esquerra va fer en el 59 amb Cuba, on un barbut -com els islamistes d'ara-, armat per la CIA segons deien aleshores els comunistes oficials, al costat del Che Guevara, a qui deien “aventurer”, va prendre el poder; els mateixos que ho criticaven llavors ho deïfiquen ara, i els mateixos que criticaven la revolució iraniana contra el Sha la deïfiquen ara. És l’hora l'esquerra es situï correctament al costat del procés revolucionari; no plorem demà per com està el món si no hem actuat avui. James Petras fa aquest balanç de les revolucions: “en tot el món musulmà, una nova onada de polítics reaccionaris, corruptes i servils han pres les regnes del poder amb el suport dels mateixos militars, la mateixa policia secreta i el mateix poder judicial que van sostenir als governants anteriors. La mort i la destrucció són rampants; la pobresa i la misèria s'han multiplicat, han trencat la llei i l'ordre, matons reaccionaris han pres el poder polític quan abans eren una força marginal. Els nivells de vida han caigut, les ciutats estan devastades i el comerç està paralitzat. I presidint aquest “Hivern àrab” es troben les potències occidentals, Estats Units i la Unió Europea —amb l'ajuda de les monarquies absolutistes despòtiques del Golf, el seu aliat turc i un exèrcit variat de mercenaris terroristes islamistes i els seus possibles portaveus de l'exili”.

El missatge de Petras als pobles insurgents ós clar: només heu aconseguit enfortir a l'imperialisme, millor haver-se quedat a casa sense menjar, o a la presó de Kasserine o Abu Salim, el vostre esforç va ser en va, ara esteu pitjor, Ben Ali mantenia a ratlla als islamistes, també als vaguistes miners de Redeyef. No hi ha diferència entre el missatge de Petras i el de l'imperialisme nord-americà i europeu de fa dos anys: els dictadors contenen els barbuts. Són missatges com aquest els que fan créixer precisament la seva influència. Un revolucionari marxista descriuria el procés d'una altra manera: heu acabat amb un tirà que només us donava presó i misèria, la vostra lluita té tot el nostre suport; va caure Alí Babà però es van quedar els 40 lladres, us volen robar la revolució, no ho permeteu; la mateixa policia que us reprimia i empresonava amb Ben Ali és la que ara mana, la que va matar als vostres fills i segueix reprimint al carrer, l’exèrcit que us va assassinar segueix intacte, la misèria i l'atur són iguals, les multinacionals guanyen milions… per això és necessària una segona revolució que trenqui amb l'imperialisme i nacionalitzi les seves empreses, pel pa, pel treball i la llibertat.

José Díaz