SUPLEMENT LI 117-juliol 12
IV Congrés Internacional de la UIT-CI Entre el 24 al 28 de juny es va desenvolupar el IV Congrés Mundial de la Unitat Internacional de Treballadors Quarta Internacional (UIT-CI). Hi van participar delegacions de l’Argentina, Alemanya, Brasil, Veneçuela, Perú, Bolívia, Xile, i es van rebre salutacions de companys d’altres llocs que no hi van poder assistir. També hi estaven convidats el POS de Mèxic i el Comitè d’Enllaç (Front Obrer de Turquia i LI). Les relacions entre el CEI (FO i LI) i la UIT-CI s’havien iniciat de la millor manera possible, donant resposta a la lluita de classes, en la urgència d’impulsar el suport internacional a la revolució que recorre el Nord d’Àfrica i Orient Mitjà, i amb l’interès per conèixer una alternativa obrera revolucionària a Veneçuela davant de Chávez. Aquest esforç ja havia permès fer algunes elaboracions comunes. En aquest congrés s’ha fet un pas endavant en la relació. Les discussions han estat fluïdes, amb voluntat d’escoltar, de comprendre les diverses posicions, sabent que d’un debat sa l’enriquiment és mutu. S’ha fet un esforç per elaborar en comú on hi ha acord, intentant delimitar bé i possibilitant el desenvolupament dels punts en què no n’hi ha. Remarco aquesta qüestió de mètode perquè és fonamental establir un marc de debat sa si volem arribar a un acord sòlid i estable. Ara cal valorar el camí recorregut per prosseguir el coneixement mutu i el debat, amb l’objectiu de conformar una mateixa organització internacional. Però aquest coneixement no atura la continuïtat de la intervenció: 1) l’aprofundiment de la solidaritat amb Síria, 2) la presentació de la candidatura d’Orlando Chirino a les presidencials de Veneçuela que permetrà aprofundir la batalla davant del chavisme i les seves nefastes conseqüències en l’esquerra mundial. També fixem alguns punts per a l’inici d’un treball comú a Europa. Sortim d’aquest congrés amb una valoració molt positiva. Avui és més necessari que mai avançar amb claredat però sense sectarisme amb corrents, provinguin o no del trotskisme, en la necessària reconstrucció de la IV Internacional. Delegació de LI 1
Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional
Entrevista a Miguel Sorans
“Impulsem la unitat dels revolucionaris”
Miguel Sorans, de la direcció de la UIT-CI, té una llarga trajectòria en el corrent morenista del trotskisme. En els setanta, treballant en la multinacional automotriu Chrysler va encapçalar una vaga i una tendència del sindicalisme combatiu i democràtic contra la burocràcia en el gremi. A 1979, en la revolució nicaragüenca, va dirigir la presa de la ciutat de Bluefilds per part de la Brigada Simón Bolívar. En els últims anys la seva militància internacionalista ha estat en gran part dedicada a impulsar la construcció d’un partit revolucionari a Veneçuela, al costat d’Orlando Chirino. LI.- Acabeu un Congrés Internacional. Quines són les primeres valoracions? MS.- Crec que la més important és que hem fet un pas endavant per enfortir un pol revolucionari principista al voltant de tres punts claus, com són el suport incondicional a la revolució àrab i especialment a la resistència del poble sirià, ratificar la independència de classe amb el suport a la candidatura presidencial d’Orlando Chirino a Veneçuela i el suport a les lluites del moviment obrer i la joventut de Grècia, Espanya i tota 22
Europa, i la resta del món contra l’ajustament capitalista. Això en el marc de ratificar també que la tasca estratègica dels socialistes revolucionaris és construir partits revolucionaris internacionalistes que batallin per ser una alternativa a les direccions polítiques capitalistes i sindicals reformistes que traeixen les lluites i que volen liquidar, per exemple, el procés revolucionari obert en els països àrabs. En aquest sentit també valorem molt la presència al congrés d’organitzacions revolucionàries com a Lluita Internacionalista, Front Obrer de Turquia i el POS de Mèxic, amb qui compartim molts dels punts als quals m’he referit com a centrals del nostre congrés. I això per a nosaltres no és menor. LI.- Com a corrent amb implantació fonamentalment a Amèrica Llatina centreu dos focus de la lluita de classes com són les revolucions del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà i Europa amb la crisi terrible del deute. Com ho valoreu i si heu pres algunes iniciatives sobre aquests fets? MS.- Justament el IV congrés ha aprovat unes Tesi Polítiques que defineixen que tant les revolucions àrabs com l’entrada del proletariat europeu en l’escena mundial, amb múltiples vagues generals i per sector, enforteixen la lluita global contra les conseqüències de la crisi de l’economia capitalista-imperialista. La seva recepta són majors i nous ajustaments al nivell de vida de les masses per pagar aquests deutes fraudulents. La caiguda de les dictadures en el Nord d’Àfrica han impactat favorablement als pobles del món. Això sumat a les vagues i als Indignats d’Europa, colpeja a l’imperialisme i posa en qüestió els ajustaments. I això és també una ajuda a les lluites dels treballadors, els camperols i la joventut llatinoamericana. Per això, com a internacionalistes, busquem donar
suport difondre el significat de la revolució àrab. En aquest sentit vam prendre amb entusiasme la invitació de Lluita Internacionalista per viatjar a Regueb, Tunísia, a la reunió que va impulsar la campanya en suport a la revolució siriana. Haver fet accions simultànies pel poble sirià en diferents ciutats del món ha estat extraordinari. El congrés va aprovar seguir coordinant aquesta campanya com d’altres en suport als treballadors de Grècia, Europa, de Llatinoamericà i altres parts del món. LI.- V eneçuela i Chávez són Veneçuela referent obligat per a l’esquerra mundial. Quina importància doneu a la presència d’un candidat de la vostra secció veneçolana a les properes presidencials? M S . - Per a la UIT-CI és la campanya política central fins al 7 d’octubre, data de eleccions. El suport a la candidatura de Chirino dividirà aigües a Veneçuela i a l’esquerra mundial amb una postura clara. Amb ella aixequem les banderes de la independència de classe. Sortim a dir als treballadors i als sectors populars de Veneçuela i del món que no hi ha sortida amb el fals Socialisme del Segle XXI de Chávez, de les empreses mixtes amb les multinacionals i els empresaris, com tampoc n’hi haurà amb el retorn de la dreta pro ianqui que encapçala el candidat Capriles de la MUD: cal que governin els treballadors. Pensem llançar una campanya internacional de suport a la candidatura de Chirino amb pronunciaments de dirigents sindicals, estudiantils, personalitats de l’esquerra, artistes, intel·lectuals, etc. LI.- Els plans de construcció i desenvolupament de la UIT -CI els UIT-CI definiu amb un objectiu: reconstruir la IV Internacional. Com veus aquest camí?
(segueix a pàg 4)
Entrevista a Orlando Chirino, dirigent sindical que encapçala una candidatura obrera a les eleccions veneçolanes
“A Veneçuela han de governar els treballadors” Orlando Chirino va iniciar la lluita sindical els anys 70 com a obrer tèxtil per construir un corrent autònom i combatiu. En la dècada dels 80 i 90 va participar a les vagues tèxtils i contra la burocràcia sindical de la CTV. En el 2002 -ja com a obrer petrolier- va tenir un lloc destacat en la defensa de la indústria petroliera contra el sabotatge i el lock-out patronal i en la resistència contra el cop imperialista que pretenia treure Chávez. Va ser un dels fundadors de la Unió Nacional de Treballadors i dins d’ella del Corrent Classista, Unitari, revolucionari i autònom (Ccura). Amb una llarga trajectòria en la lluita política, es presenta a les eleccions pel Partit Socialisme i Llibertat (secció de la UIT-CI). LI.- Quin balanç fas de 14 anys de govern Chávez? OCh.- Va ser una esperança frustrada, especialment entre els treballadors que aspiràvem a resoldre el problema de la qualitat de l’ocupació, del salari, d’autonomia i llibertat sindical plena, d’habitatge digne. Va resultar tot el contrari, ha estat un Govern que ha atacat brutalment el dret a contractació col·lectiva, la llibertat sindical, i ha empresonat dirigents per dirigir vagues. Ha utilitzat sicaris, una cosa mai vista en el moviment obrer veneçolà. El nostre corrent ha estat víctima, se’ns ha assassinat deu companys, entre ells el president de la UNT de l’estat de Aragua, Richard Gallardo, al costat d’altres tres dels més destacats dirigents del nostre corrent sindical CCURA. Crims que han quedat impunes a pesar que, en declaracions de premsa i TV, hem acusat directament al Governador
de l’estat i a l’alcalde del municipi de Zamora. El company va ser assassinat després d’una vaga. No som els únics, 256 dirigents sindicals han estat assassinats per sicaris i cap dels assassins ha anat a presó. LI.- Chávez parla de sobirania nacional i independència. Correspon a la seva política? OCh.- La veritat és que avui la indústria petroliera a través de les empreses mixtes -acords amb Chevron, Repsol, Total...- i acords bilaterals amb la Xina, Rússia, Bielorússia i l’Iran ha retrocedit des del punt de vista de la independència i sobirania sobre els recursos energètics. La dependència exterior avança en forma de copropietat (60% estat i 40% la resta) i comprometen el futur per molts anys. El petroli ha de tornar a ser propietat íntegra del poble veneçolà. En les empreses nacionalitzades als treballadors se’ls ha negat el reconeixement de les seves organitzacions sindicals i s’han acomiadat als seus dirigents, a més d’imposar retrocessos en les seves condicions laborals. LI.- En la Mesa opositora hi ha els grups patronals que van estar darrere del cop del 2002, però hi ha també grups d’esquerra. Qui són i com ho expliques? OCh.- Lamentablement hi ha corrents d’esquerra, com Bandera Roja que ve del maoisme i dóna suport a Corea del Nord i que ja va participar ja en la Coordinadora Democràtica que va preparar el cop. També hi a a la Mesa una part de Patria Para Todos que és un partit que prové de Causa R i Podemos i que ve del Moviment Al Socialisme. Aquests dos grups provenen del chavisme i van arri-
bar a tenir diputats. Van tenir una relació important amb el castrisme. Són partits reformistes que van abandonar fa molt temps la independència de classe. LI.- Com explicaries els principals punts de la vostra candidatura? OCh.- Som els treballadors els qui hem de governar el país que fins ara ha estat governat per militars, empresaris i polítics de la burgesia. Cal nacionalitzar el 100% del petroli com a palanca per resoldre els greus problemes que travessa avui el país, donant-li plena autonomia i independència a les organitzacions sindicals, estudiantils, camperoles, que els permeti desenvolupar una plena democràcia per junts construir un futur digne per a les classes populars. LI.- Un sector de treballadors del petroli van començar a trencar Chávez. Quina importància té aquest fet? OCh.- Els treballadors petroliers van ser el factor principal en la defensa de la indústria i del president de la república en el cop d’estat del 2002. Paradoxalment han estat els treballadors els més agredits pel govern, en primer lloc se’ls ha destruït la seva contractació
3
col·lectiva, han passat de ser els treballadors millor pagats de Veneçuela als qui menys guanyen de la indústria. Se’ls ha intervingut la seva organització sindical, segrestada pel govern. Se’ls ha imposat un corrent sindical oficialista. Es desconeix el nostre corrent la CCURA, que vam treure 8.000 vots en les últimes eleccions. I malgrat tenir la secretaria general se’ns impedeix fins i tot amb la Guàrdia Nacional (organització militar) la participació en la convenció col·lectiva. Amb aquesta acció han imposat dos anys sense contractació col·lectiva. Aquesta és la seva manera d’entendre el “socialisme” que predica. LI.- La pèrdua de confiança en Chávez és més general entre els treballadors? OCh.- És fruit de tota la política antiobrera i antisindical del govern que ha copejat les contractacions col·lectives i l’autonomia de les organitzacions sindicals, també el salari. S’han produït ruptures en sectors molt importants. Per exemple en l’administració pública, de les alcaldies i governacions, el govern des de l’any 2004 s’ha negat a discutir la seva contractació col·lectiva, es persegueix políticament els qui no donen suport al projecte del govern. Però on més es destaca la ruptura és entre els treballadors petroliers i de les indústries bàsiques com l’alumini, el ferro i l’acer. El caràcter molt repressiu del govern fa que el treballador tingui por i l’obliga a buscar formes clandestines per expressar-se. LI.- Un sector de l’esquerra internacional pot entendre que la vostra candidatura divideix el vot d’esquerres i afavoreix el triomf de la dreta colpista. En unes eleccions tan polaritzades, quin paper pot jugar la vostra candidatura? OCh.- Nosaltres som una alternativa als dos pols burgesos, Capriles i Chávez. La nostra participació és presentar una alternativa d’independència de classe i dirigida a sectors dels dos blocs que o no volen votar o decideixen votar pel mal menor. En segon lloc aquesta candidatura afavoreix obertament els treballadors que volen lluitar per les seves reivindicacions econòmiques i polítiques, és a dir els qui lluiten per un veritable socialisme amb democràcia obrera, els qui estan per conquerir un veritable poder popular. LI.- Chávez ha donat suport als règims de Gaddafi a Líbia i Baixar a Síria contra els aixecaments populars. Quina opinió et mereix? OCh.- Aquest Govern als inicis de la seva gestió reivindicava la lluita dels treballadors pels seus drets democràtics i contra les dictadures i avui, com a demostració inequívoca del seu gir a la dreta, defensa a dictadors i assassins com Gaddafi i Baixar, però a més lliura a insurgents com Pérez Becerra al govern proimperialista i assassí colombià de Santos.
(ve de pàg 2) MS.- El camí de reconstrucció de la IV Internacional és estratègic. I sabem que no ve pel creixement aïllat de la UIT-CI. Sinó com a fruit d’unitats amb diferents organitzacions o corrents revolucionàries, com sempre va impulsar el dirigent històric del nostre corrent, Nahuel Moreno. Sabem que no és una tasca senzilla ni ràpida. Però som optimistes cap al futur d’aquesta reconstrucció perquè existeixen milers i milers de lluitadors al món que es rebel·len contra els vells aparells i que busquen noves alternatives polítiques i sindicals. Per a aquesta tasca impulsem la unitat dels revolucionaris sobre la base d’un programa mínim revolucionari. Hem tingut experiències positives a Veneçuela i a Argentina. Cal estar oberts a noves oportunitats. LI.- Heu decidit alguna iniciativa concreta respecte d’altres corrents del trotskisme o altres corrents de l’esquerra revolucionària? MS.- En aquesta etapa la més important és la relació establerta amb el CEI, integrat per Lluita Internacionalista, de l’estat espanyol, i Front Obrer, de Turquia. Amb els quals hem iniciat un intercanvi polític però també realitzat accions en comú sobre la base de punts de coincidència política molt importants com és el suport a la revolució siriana i ara pel suport a la candidatura de Chirino, la qual cosa indica un acord de principis de com enfrontar als governs frontpopulistes, per exemple. Com així també seguim una relació i campanyes comunes amb el Partit Obrer Socialista de Mèxic. Tot això busca provar, en forma seriosa i lleial, si existeixen condicions polítiques i de relació, per ser part d’una organització internacional comuna. LI.- Et sembla agregar alguna cosa més? M S . - Simplement agrair-los l’esforç militant d’estar presents amb una delegació del CEI al nostre IV Congrés i saludar les aportacions que heu fet.
44