Lluita Inernacionalista 123

nº 123 abril 2013 - donatiu 2 euros Editorial pàg 3 Pàgines centrals: pàg 12-13 Crida de l'esquerra siriana i tunisiana a la solidaritat amb la revolució a Síria Política: pàg 5-6 i 11 Assemblea Nacional de la CUP: ... en una cruïlla Un any de l'ocupació de Somonte PAH: ocupació de blocs a Girona Sindical: pàg 7-11 Vaga del transport en carretera, tancament

delegats Diputació de Barcelona, ERCROS, acord a Iberia p Revolució será feminista... pà àg 14-15 Pobresa energètica pàg 16-17 Internacional: pàg 18-24 Vaticà, Turquia, Veneçuela i debat amb el castre-chavisme Suplement: Yolanda, no oblidem!

Per econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional Per la la rreconstr rn Lluita Internacionalista 123, abril 2013

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Django desencadenado ( Django Unchained), ), del director Quentin Tarantino..

Recomanar una obra de Tarantino és, com a mínim, arriscat. Però ho podem provar.

Què, de concret, ens explica la història: abans de la guerra civil nordamericana Django és un esclau que resultarà ser comprat i alliberat per un caçador de recompenses -a canvi d’ajuda en la seva peculiar feina, evidentment-. Tots dos esdevindran una parella amb un periple estrambòtic que té com a meta arribar a una plantació en la qual el terratinent entrena, com a divertiment, esclaus negres per a lluites a mort, i on la dona de Django és una de les esclaves. Alliberar-la serà el seu objectiu.

Què més trobem, a banda de la història?

Comencem pel format, i preguntem-nos com es pot fer una obra contra l’esclavitud. I Tarantino ens contesta: per què no un western? Perdó, hem de filar més prim: un spaguetti-western. Tot un encert, aquesta tria li permet els tocs divertits i irònics. I la magnífica banda sonora. És més que un homenatge a aquest tipus de films.

Si llegim les crítiques trobem coincidències: el desplegament d’adjectius positius és majoritari. Per exemple: «Es a la vez compendio y exageración; resumen y disparate; locura y genio. Pocas veces, el más magnético de los directores vivos se antojó más inestable, divertido y, gran novedad, grave.» (Luis Martínez: Diario El Mundo)

O també: «Ritmo, ingenio, banda sonora, tempo a la hora de graduar los diálogos y aderezos cómicos se unen en las extraordinarias dos primeras secuencias de ‘Django desencadenado’ (...) festín visual de primera magnitud» (Javier Ocaña: Diario El País) No, no ens oblidàvem: la sang i la violència. I la desmesura d’ambdues (segons la nostra modesta opinió, perquè som dels qui hem de tancar els ulls reiteradament davant tanta violència explícita) que és un tret distintiu de Tarantino: en fa apologia? només copia la realitat nordamericana? Alguns la troben sagnantment divertida, o també divertidament sagnant, encara que -insistim- no és el nostre cas. I hem llegit opinions que la defineixen com a sangnant amb sabor antibèlic. Però sagnant sempre és el denominador comú, i per poder païr-ho: l’humor, exagerat i groller. El ritme, magnífic, amb canvis i girs sorprenents que permeten resistir les quasi tres hores de metratge.

Certament és un film potent, un festival ple d’estimulants imatges i bona música, que de fet és com una falla valenciana: sorprenent, exagerada, excessiva i una mica escandalosa. Però Tarantino fa servir moltíssima més pòlvora.

2

2

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

En paral·lel a les activitats del fòrum Mundial de Tunísia es produïen una sèrie de reunions que cercaven concretar un principi d’acord entre organitzacions de l’esquerra siriana i kurda amb l’esquerra internacional, per concretar una sèrie d’activitats conjuntes en solidaritat amb la revolució siriana i per la fi de la dictadura d’AlAssad.

La importància d’aquest objectiu és gran. Hi hagut una campanya d’intoxicació des de les fonts que controla el chavisme i que arrossegava part de l’esquerra internacional, que ens diu que el que passa a Síria és un complot internacional orquestrat per l’imperialisme contra el règim de Baixar Al- Assad. Sota aquesta política aquestes forces es posen del costat del règim i la massacre que està imposant al seu poble. Aquesta campanya del complot ha desactivat una part de l’esquerra internacional i ha paralitzat una altra que «davant de no veure gaire clar el que passa» no ha fet res en solidaritat amb aquesta justa revolució. En aquest sentit és important entendre el per què d’aquesta posició de Chávez de suport a règims com el de Gaddafi a Líbia, Ahmadinejad a l’Iran o el de Baixar Al Assad de Síria..

Amb el pas del temps i la militarització del conflicte revolucionari aquest ha derivat en guerra civil, i el suport internacional des dels règims àrabs que reben les forces islamistes ha permès els ha donat més força a l’interior. L’esquerra, que representa més directament les ànsies de lluita per la llibertat i per acabar amb la pobresa que va imposar el neoliberalisme del règim, quedava no només dividida sinó també aïllada d’una solidaritat internacional absolutament necessària.

En aquest context el pas que s’ha donat a Tunísia és del tot important. També el fet que sigui des de les principals forces de l’esquerra tunisiana, bressol de les revolucions que han sacsejat el Nord d’Africa i el Pròxim Orient, que s’impulsa la crida a la necessària resposta de l’esquerra mundial.

Les reunions a Tunísia responen a una crida que feia Salama Kayleh dirigent de la Coalició de l’Esquerra Siriana, a la qual vam respondre immediatament. Era un procés que veníem treballant de lluny des del Comitè d’Enllaç Internacional que uneix Lluita Internacionalista i Front

Obrer de Turquia, així com amb la UIT i posteriorment amb el Comité de Coordinació.

Primerament a Regueb en motiu del 1 de maig de 2012 (veure LI- 115) , aleshores van ser presents, però el dèbil contacte amb Síria i la presència només local de les forces tunisianes van limitar molt les possibilitats. La segona a Istambul el 4 de novembre de 2012 (LI.120), aquest cop semblava possible la presència de la Corrent revolucionària de Síria, però finalment no va participar. Si va enviar una crida des de l’interior de Síria que va ser contestada des de la Conferència.

Amb aquest precedents el treball per fer possible l’acord va ser agafat amb entusiasme.

La reunió que vam tenir a Tunis amb l’’esquerra siriana més representants de l’Alt Consell Kurd, amb grups tunisians del Front Popular, entre ells la Lliga de l’Esquerra Obrera, que, juntament amb representants d’Izquierda Anticapitalista pertanyen al Secretariat Unificat de la IV Internacional, de Corriente Roja i membres del PSTU brasiler, membres de la Lliga Internacional de Treballadors de la IV Internacional), de la CUP i altres, permetia que el compromís tingués una bona projecció internacional. Finalment es va crear una comissió que va redactar un manifest (pàgines centrals), ara s’està a l’espera de les signatures que adhereixin. S’impulsava una setmana internacional de solidaritat des de l’esquerra amb la revolució siriana per maig i una conferència a Tunis pel juny.

Es creava una comissió preparatòria a la que hi figuren organitzacions sirianes, tunisianes i LI-FO que comença les rasques per la conferència.

EDITORIAL

A

cor d impor tant per la cord revolució

El manifest, sent un pas endavant qualitatiu imprescindible, té limitacions, com ara que no reconeix el ple dret del poble kurd a la seva autodeterminació nacional i que la reiterada afirmació del terme «àrab» no integra suficientment altres minories que no se senten àrabs i participen del procés revolucionari, però aquestes seran qüestions que caldrà debatre en profunditat a la Conferència, mentre es comença ja una mobilització a cada localitat i cada país per donar suport a la justa lluita del poble sirià.

Ara es tracta d’amplificar aquest primer acord.

Aconseguir multiplicar el nombre d’organitzacions i activistes d’esquerres que adhereixen el manifest i es disposen a fer possible aquesta setmana de solidaritat en cada localitat, en la forma que pugui, ajudant a donar la paraula a les forces de l’esquerra siriana i kurda. Mans a l’obra!

07/04/13 Lluita Internacionalista 123, abril 2013

3

POLÍTICA

Assemblea Nacional de la CUP

La CUP davant d'una cruïlla El diumenge 17 de març des de Lluita Internacionalista vam assistir a l’Assemblea Nacional de la CUP celebrada a Olot. A més d’agrair la invitació, volem fer unes reflexions sobre el fons polític dels debats organitzatius que allà es van desenvolupar, ja que entenem que estan immersos en l’elecció d’un o altre camí de la cruïlla en què es troba l’organització.

La CUP ha aconseguit construir-se i ser un referent més enllà de l’esquerra independentista. Fa pocs dies, va sortir una enquesta sobre la intenció de vot que constatava dues coses: que la CUP-AE segueix creixent, i que prop d’un 20% dels seus votants deia que no era independentista, la qual cosa confirma que un sector va votar CUPAE per la vessant anticapitalista que presenta.

La CUP a les eleccions responia a aquesta realitat presentant la candidatura CUP-Alternativa d’Esquerres, amb un acord amb dues organitzacions de l’esquerra revolucionària, En Lluita i Lluita Internacionalista. Al llarg de la campanya s’assegurava que aquest acord no havia de ser purament electoral, sinó que era la voluntat d’obertura a un sector no directament independentista, però que la CUP considerava que també formava part de la construcció de la Unitat Popular.

Nosaltres com a Lluita Internacionalista havíem plantejat des del principi anar més lluny amb un acord més ampli, incorporant les CAV, el que havia estat Des de Baix (Revolta, Corrent Roig, Xarxa Roja, com també En Lluita i Lluita Inter-

nacionalista), incorporant sindicalistes, joves i sectors de lluitadors que participen dels moviments. Però ens va semblar que l’opció de la CUP-AE era un primer pas que calia alimentar i ens hi vam posar de ple amb les nostres senyals d’identitat.

Un cop passades les eleccions i amb un balanç del tot positiu pels resultats, la CUP es troba davant una cruïlla: * T ancar aquesta porta i tor nar Tancar tornar a la reafirmació que en si mateixa és la Unitat Popular Popular,, que qui vulgui ja hi entrarà, que només li cal anar creixent, és a dir que «l’AE» només era un recurs electoral i que fins i tot molesta que hi hagi tants no independentistes que voten la CUP CUP,, c o m s ’ h a escoltat en comentaris d’alguns.. * Aprofundir el camí de CUPAE, tot veient que la CUP està en immillorables condicions per vertebrar aquest ampli espai de l’esquerra transformadora social i que va més enllà d’ella mateixa.

Aquesta és la cruïlla en la que la CUP ha de prendre una decisió.

També llegint el resultat de les eleccions hi ha una pregunta que complementa perfectament aquestes afirmacions. No és difícil localitzar el gruix de les classes populars que cerquen la CUP com alternativa anticapitalista i no se senten independentistes: són una part important de la població treballadora del cinturó industrial de Barcelona. La pregunta és: es pot construir l’alternativa amb una dèbil implantació al cinturó industrial de Barcelona, on més dificultats té la CUP de construcció i on sí hi ha d’altres alternatives –com les CAVque tenen implantació territorial? La nostra resposta és que no és possible, i en aquest sentit la necessitat de desenvolupar la CUPAE va més enllà d’un compromís electoral, és una necessitat.

La pregunta es pot respondre en clau interna de construcció d’una organització: per què compartir l’espai amb altres més petits si podem capitalitzar-lo nosaltres sols?

No serà la primera que ens trobem

4

4

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

amb aquests tipus de resposta, ja ens va passar amb Revolta a Des de Baix. És una resposta tan legítima com curta de mires. Els problemes de Catalunya com a nació i dels i de les treballadors/es són tan greus que és urgent articular una alternativa de confrontació a l’estat centralista i a un capitalisme que ens arrossega al desastre. Que la CUP sigui el motor d’aquest reagrupament, d’aquest front ampli és una necessitat, cosa per la qual seguirem lluitant, dins l’espai de la CUP-AE, si es pot, i si no, des de fora.

Aquesta necessitat és urgent avui mateix i es construirà no només en debats entre aquests sectors de l’esquerra sinó en la lluita per donar resposta als greus problemes de la classe treballadora catalana. En quatre dies tenim el debat sobre pressupostos, i el govern CiU prepara la més dura retallada que hem patit fins ara. ERC ja s’ha situat al costat de CiU en la tisorada als funcionaris i ho farà en l’atac als serveis públics com sanitat i educació. CiU negocia d’amagat amb Rajoy.

Cal o no conformar un front polític de tots i totes els qui diem no a les retallades, que primer són les persones, que no s’ha de pagar el deute, per exemple? Caldrà ampliar-lo al sindicalisme i els moviments socials per aturar realment aquesta retallada que a més enfonsarà el nostre país en una profunda recessió? Caldrà o no fer conjuntament un pla de lluita?

Aquestes són les tasques més importants ara i no podem ajornar-les.

La discussió de com articular aquest front de resistència comença per una decisió política de voler-ho ser, perquè si no és la CUP amb aquest perfil qui ho vol, s’intentarà des de posicions reformistes. I com que la necessitat d’unitat és un clam per a aturar les agressions, estarem més lluny d’aconseguir la llibertat nacional i un nou sistema no-capitalista, i per tant més lluny del que avui expressen els treballadors i treballadores i el poble del nostre país quan trien CUP-AE.

Andreu Pagés i M. Esther del Alcázar

Andalucia

1r aniversari de Somonte A la finals de febrer, un parell de militants del partit vam visitar als i les companyes que ocupen per a la seva producció col·lectiva terres abandonades dels camps de Somonte a Còrdova. Durant dos dies vam poder compartir amb un grup de 17/18 treballadores i treballadors la seva experiència de treball en al camp, la seva quotidianitat en la vida domèstica compartida entre dones, homes i filles, per un projecte, per una exigència dels jornalers Andalusos amb el seu sindicat, el SAT: que les terres abandonades les posi en producció la Junta d’Andalusia per assegurar l’ocupació de milers de jornalers avui en atur.

Un projecte que el grup de Somonte ja fa un any, amb totes les seves dificultats, amb la repressió inicial i el control habitual de la Junta d’Andalusia a través de la Guàrdia Civil, ens està mostrant que és possible.

Companys/es salut: Avui 4 de març de 2013 es compleix un any de l’ocupació de les terres de Somonte, diversos centenars de treballadors/es del SAT ens vam organitzar i decidir que ja estava tot dit i que havia passat l’hora d’ocupacions simbòliques, de denúncies infructuoses contra terratinents, ducs i marquesos, i vam pensar que era el moment de passar a l’acció revolucionària a recuperar la terra i començar a treballar-la.

Un any de treball col·lectiu amb molt esforç, molta solidaritat i generositat dels pobles de tot l’univers que han passat per Somonte. Hem de sentir-nos orgullosos/es que les terres de Somonte en un any hagin donat més feina i vida que en 50 anys d’explotació pels terratinents i la Junta d’Andalusia.

Ningú es podia creure que en tan poc de temps i amb tan pocs mitjans, només amb les nostres mans i les vostres s’hagi aconseguit sembrar 55 hectàrees de blat, 20 de girasol, 2 de cigrons, 200 oliveres, 1.500 alzines, garrofers, etc. 2 ha de faves, 1 de patates, cebes, alls coliflor, cols, bledes, pastanagues, pebrots etc.. 70 ha de drena, s’ha posat en reg per degoteig 5 ha de terra. Comptem amb un corral de 29 ovelles i 5 cabres, gallines, i galls, millores en la infraestructures del mas, etc. construcció d’un hivernacle...

I el més important és que els treballadors/es defensem la nostra dignitat i ens sentim com a dones i homes lliures que creiem en la Reforma Agrària.

Junts/es podem, ara mes que mai és l’hora de la Revolució Social, de la solidaritat, la unitat, i l’organització per aconseguir el triomf final de la classe treballadora.

Per què ells guanyin, per què guanyem totes i tots hem d’ajudar d’ajudar,, una ajuda que ells i elles agraeixen enormement i que anima a seguir i a resistir tir..

Marga Olalla

Salut, una forta abraçada.

La terra per a qui la treballa!

Visca Somonte!

Visca la classe treballadora!

Visca la solidaritat dels pobles!

Somonte març 2013

Lliurament dels diners recollits per Somonte per la Secció Sindical de SEAT-Martorell de CGT

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

5

SINDICAL

Contra la flexibilitat i en defensa del Conveni

Vaga de transport per carretera i logística a Barcelona El sector de Transport per carretera i logística de Barcelona va plantejar la vaga, convocada per CCOO i UGT, per pressionar per a la negociació del conveni del sector, en el què la patronal vol imposar substancials rebaixes en les condicions laborals. La ultraactivitat del conveni finalitza el proper 8 de Juliol, i aleshores la patronal podrà aplicar, segons la Reforma Laboral del govern de Rajoy, l’Estatut dels Treballadors –molt més genèric-, el Segon Acord Estatal General de Mercaderies –amb pitjors condicions que el conveni-, o negociar convenis d’empresa a la baixa. Si no aconsegueix els seus objectius en la negociació, la patronal pretén deixar que el conveni desaparegui per imposar un retrocés, amb major flexibilitat horària, reducció i desaparició de plusos i pèrdua de condicions favorables als treballadors. La resposta dels treballadors i treballadores del sector ha estat molt bona a Barcelona, on es van realitzar 3 jornades de vaga els dies 20, 21 i 22 de Març. No obstant això, entre les debilitats de la lluita cal esmentar que la vaga, que afecta a tots els convenis provincials de l’estat, només va ser convocada a Barcelona. També que es tracta d’una lluita defensiva, per no perdre les condicions actuals –laborals i salarials- i no planteja l’augment salarial, l’ampliació de l’ocupació o la fi dels EROs que s’apliquen al sector.

Entrevistem la companya Susana Villena, representant dels treballadors per les llistes de CCOO a Kuehne + Nagel, important empresa del port de Barcelona.

6

6

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

Lluita Internacionalista: Quins són els motius de la vaga?

Susana Villena: La patronal no vol negociar. Volen treure l’antiguitat, la bossa de vacances i el cobrament de la baixa al 100% -que ara tenim en la primera baixa de l’any.

També volen posar 40 hores setmanals de dilluns a diumenge en còmput anual, és a dir, repartides com ells vulguin i sense compensació, davant de les 39,5 de dilluns a divendres que tenim ara (en realitat fem 40, però això suposa 3 dies més de vacances). Si no es negocia ara, quan acabi la ultraactivitat del conveni, el proper 8 de juliol, en aplicació de la Reforma Laboral de Rajoy, el sou base passarà a ser el Salari Mínim Interprofessional en els nous contractes, i amb això ens pressionaran per baixar els sous de tots. També es reduiran els permisos, el plus de nocturnitat i desapareixeran les categories laborals i la promoció professional que ara tenim. La tercera paga no apareix en l’Estatut dels Treballadors i sí en el Segon Acord de Mercaderies, però només si l’empresa declara beneficis, i segur que presentaran els comptes sense beneficis, de manera que la paga es perd segur si no se salva en el conveni.

A més, el salari ja està congelat des de 2010, excepte en algunes empreses on han donat endarreriments del 2% i 100 euros/any de la bossa de vacances. Volem que es negociï el conveni sense que es perdin els drets i condicions actuals i sense més pèrdues de salari.

LI: Com ha anat la vaga?

SV SV:: La vaga ha estat només a la província de Barcelona.

Va tenir una participació molt important i molt suport dels autònoms, sobretot al port, perquè es van adonar que el que ens facin a nosaltres també els repercutirà a ells perquè no podran competir amb sous de 600 euros en les empreses.

El port de Barcelona va estar aturat els 3 dies i la participació de la gent en la vaga i en els piquets va ser bastant bona. Va haver-hi retencions de tràfic de diverses hores durant tota la vaga. Segur que la patronal ha perdut força, perquè va haver-hi molt menys moviment. En moltes empreses, els camions que arribaven no tenien personal per descarregar-los.

LI: I la resposta de la patronal?

SV V:: Les patronals més importants són dues: TRANSCALIT, que són les petites empreses –encara que algunes no són tan petites, amb més de 100 treballadors- i que té la majoria. Aquesta és la patronal més dura i no vol negociar res. L’altra és ACET, que ha cedit en alguna cosa, com en el pagament de l’augment del 2% en 2011 i 2012 en algunes empreses. De totes maneres, es reparteixen els papers, i una es fa la dura mentre l’altra intenta rebaixar ‘per les bones’.

De moment no han dit res i esperem resposta després de les vacances de Setmana Santa. Precisament hem convocat la vaga ara, abans de les vacances, perquè tingui més efecte, i l’hem mantingut perquè ni tan sols han volgut seure a negociar. No es

LI: La patronal sembla molt dura, creus que aquests 3 dies de vaga han estat suficients?

SV SV:: Serà molt difícil que la patronal cedeixi, ja que pensen que poden aconseguir tot el que volen aplicant la Reforma Laboral de Rajoy, que diu que a partir del 8 de Juliol, conveni que no s’hagi negociat, desapareix, i així podran aconseguir el que volen sense haver de negociar. Segurament caldrà fer més jornades de vaga.

LI: Creus que aquesta vaga pot tenir importància per a la resta de sectors?

SV SV:: Per descomptat. Hi ha molts sectors als quals els afecta la Reforma Laboral en el mateix sentit. I si guanyem la lluita això donarà ànims a la resta perquè no es perdin els convenis. Hi ha moltes empreses que volen ara convenis d’empresa, per dividir-nos i imposar les seves condicions, afeblint la força del sector i imposant condicions a la baixa sobre les que ara tenim.

LI: En l’actual crisi, amb tant d ’ a t u rr,, rre e t a l l a d e s i rre ebaixes salarials, creus que la vostra lluita pot ajudar?

SV V:: Clar, és super important, perquè donarà ànims a uns altres, perquè la gent deixi de resignar-se i de pensar que no es pot fer res. És un desastre el que han fet en transports per carretera de Madrid, per exemple, perquè s’han conformat i tenen fins i tot pitjors condicions que nosaltres. No han fet la vaga i si nosaltres guanyem, a ells els serà més difícil millorar el que han acceptat ara. A Madrid, CCOO diu que no cal fer vaga, que cal negociar; però llavors, amb quina força negocies?

L I : Ara hi ha molts treballadors i treballadores que desconfien de les direccions sindicals, sobretot de CCOO i d’UGT, creus que en aquesta vaga la direcció sindical va a estar a l’altura i no es va a tirar per enrere com a Madrid, o com fa en molts Ets o en d’altres empreses?

SV: A mi em sembla que sí que van a estar a l’altura, almenys els de CCOO a Barcelona. Això espero. Els treballadors han vist que hi estem gent nova i decidida i si la direcció sindical es fa r enrere perdrà la confiança que ens hem guanyat de la gent.

SINDICAL

presentaven a les negociacions, ens donaven llargues.

Els delegats i delegades de la Junta de Personal de la Diputació de Barcelona es tanquen a la Sala de Plens El 20 de març, 40 delegats i delegades de la Diputació, i de ributària –depenent de la mateixa-, ens Tributària l’organisme de Gestió T vam tancar durant 24 hores a la sala on s’havia de celebrar un Ple en què, entre d’altres decrets, s’havia d’aprovar un referent a noves mesures que afecten el calendari laboral.

Per primera vegada en la història de la Diputació s’ha aconseguit la retirada d’un punt de l’Ordre del Dia d’un Ple. L’altre motiu de la tancada, que es reobrin les negociacions sobre la jornada laboral que la Diputació havia tancat unilateralment, també es va aconseguir.

Això va ser fruit no només de la tancada, sinó també de les concentracions de treballadors que es convoquen cada vegada que hi ha Ple, que són cada vegada més nombroses.

El dia 22, a la sortida de la tancada, més de 300 companys i companyes estaven ja concentrats per recordar als diputats (alcaldes i regidors de diferents pobles de la demarcació de Barcelona, i que en molts casos cobren 1.600 euros per l’assistència a un Ple que no sol durar més de 30 minuts) que els drets laborals i socials no es retallen.

Amb tot i amb això, sabem que serà difícil aconseguir recuperar els drets laborals ja perduts (jornada laboral, IT, premis per anys de servei...) i que la mobilització ha d’anar a més.

Lola Gutiérrez, membre de la Junta de Personal, afiliada a CGT. Lluita Internacionalista 123, abril 2013

7

SINDICAL

Solidaritat amb la lluita dels trabajadores/es d'ERCROS

Fora l'ERO d'ERCROS! Per la defensa de tots els llocs de treball!

Des de Lluita Internacionalista (LI) volem mostrar el nostre suport a la lluita que estan duent a terme els treballadors de les empresa ERCROS. El 22 de febrer Ercros va formalitzar davant les autoritats laborals l’ERO (expedient de regulació ocupacional) en els seus centres d’Espanya, sent Flix (Ribera de l’Ebre-Tarragona) la instal·lació més afectada pel pla de reestructuració: 156 treballadors de la companyia principal (Flix) i uns 80 de les companyies auxiliars Cartagena. Aquests acomiadaments massius suposen un cop molt dur per al conjunt del poble i a la seva comarca (4.000 habitants)) on tindrà un efecte multiplicador devastador devastador, ja que basa part de la seva economia en aquesta indústria química.

Des de LI considerem inacceptable que Ercros, després de treure uns beneficis multimilionaris, ara deixi al carrer a centenars de famílies i un deute mediambiental terrible, de més de 20 hectàrees de sòls i pantà contaminats. Amb el tancament de la línia d’electròlisi i de derivats del clor, a penes quedaran mig centenar d’operaris, el 25% de la plantilla actual.

Ercros, S.A. és el resultat de la fusió entre S.A. Cros i Unión Explosivos Río Tinto, S.A., realitzada el 30 de juny del 1989, mitjançant l’absorció de la segona per la primera, que va canviar la seva denominació social per l’actual. El 2 de juny del 2005 es produeix la untegració d’Aragonesas, Industrias y Energía, S.A.U., grup que va iniciar les seves activitats el 1918 a la factoria de Sabiñánigo, amb l’explotació de recursos hidroelèctrics al Pirineu aragonès i la producció de clorats alcalins.

Gairebé un any després, el 19 de maig del 2006, Ercros adquireix Derivados Forestales Group XXI, S.A, l’activitat industrial comença el 1942, encara que és a partir del 1958 quan s’inicia la producció de formaldehid, producte a través del qual gira l’activitat d’aquest negoci.

A Flix, l’ERO comportava mantenir en funcionament només la planta de fosfat dicàlcic, que fabrica productes per a alimentació animal i suposava tancar les plantes d’electròlisi i derivats del clor amb l’argument dels mals resultats en aquesta àrea (segons fonts de l’empresa aportades a l’ERO unes pèrdues de 22,39 milions d’euros per poder aplicar l’actual reforma laboral). L’abans totpoderosa planta química fa anys que va emmalaltir, entre d’altres motius, per les restriccions europees contra el clor, el seu producte estrella.

De fet, el d’ara no és el primer

8

8

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

ERO que planteja la companyia. El 2009 van ser 108 els treballadors afectats, una trentena més que els 75 d’ara. ERCROS encara no ha assistit a cap de les reunions proposades per la Generalitat per tal de tractar el tema, ni vol negociar «sacrificis salarials» a canvi de conservar llocs de treball, opció promoguda pel Comitè d’Empresa.

La resposta dels treballadors i treballadores L’assemblea de treballadors/es va iniciar un pla de mobilitzacions: concentracions a les portes de la fàbrica, estendre la defensa dels llocs de treball al poble i a la comarca, a les institucions (vaga de fam dels regidors de l’ajuntament), vaga indefinida aprovada per tots els treballadors/es, negociacions del comitè a Madrid... L’acció de tot el poble de Flix i els pobles de la comarca en defensa dels llocs de treball és molt significativa i exemplar: plantant tendes de campanya a la plaça per contribuir a la pressió exercida sobre ERCROS en defensa dels llocs de treball de «la fàbrica». La pressió exercida pels treballadors, sindicats, administracions a més de propis veïns de Flix, que van arribar a convocar una manifestació davant de la seu d’ERCROS a Barcelona, va aconseguir que l’empresa rebaixés l’expedient inicial. És significativa la lluita del l’ajuntament en solidaritat amb els

d’ERCROS i els seus pobles una campanya de solidaritat a tot Catalunya, amb comunicats dels comitès d’empresa del sector químic i de les altres federacions sindicals, amb accions de suport al carrer a tot Catalunya, a la pressió en el Parlament de Catalunya a retirar l’ERO, a l’acció mobilitzadora a Madrid amb CCOO i UGT confederal donant suport , on aquests dies es cou una nova negociació, i evitar el desmantellament de l’empresa que afecta al 75 % dels treballadors/es que hi treballa. El govern de la Generalitat que van donar en el passat suport financer a l’empresa química , i amb Artur Mas al davant s’ha inhibit del tema, no obtenint cap resultat i sense exigir la retirada de l’ERO, ni actuar en fermesa per la defensa dels llocs de treball tan i declara que « ERCROS ha

beneficis i evitar els tancaments i acomiadaments. No obstant això, al final també arriben els acomiadaments. I, tot i que no sense lluita per part dels treballadors i treballadores, en molts casos els acomiadaments són amb l’acord dels sindicats majoritaris, cosa que dóna encara més confiança i força a la patronal per a continuar el seu atac al salari i l’ocupació.

La clau del conflicte està en estendre la seva lluita, en una lluita de tota la classe treballadora i no com ha passat en altres EROs que es deixa als treballadors/es de l’empresa totalment aïllades en les seves reivindicacions. Els sindicats majoritaris, que en molts casos han pactat amb la direcció de l’empresa EROs han cedit al xantatge de la patronal i del govern. A ERCROS no es pot acceptar cap acomiadament més, cap rebaixa més, aquest cop han de fer de la lluita dels treballadors/es

utilitzat una via que és legal, que és portar aquest expedient davant el govern central, tenint en compte que també afecta Cartagena, encara que la majoria de treballadors estan a Catalunya, i no ho podem canviar si ells no volen».

Per la defensa de tots els llocs de treball Cal lluitar sense cedir al xantatge del govern i la patronal per salvar els llocs de treball, els salaris i les condicions laborals. Però si les lluites es mantenen aïllades, o si es pacten les rebaixes empresa per empresa, el cop que està rebent la classe obrera, i en aquest cas la d’ERCROS, tindrà conseqüències catastròfiques per a l’ocupació i les condicions de vida i treball de la majoria.

l’última proposta de la direcció que rebaixava a 60 el nombre d’acomiadaments que preveia inicialment l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO): 100 vots en contra, 59 a favor, 5 en blanc i 1 nul. L’acord no garanteix l’estabilitat dels llocs de treball a curt i mig termini. Mantenen la vaga indefinida L’acord que semblava fet amb els sindicats pel qual acomiadaven 75 treballadors: 61 treballadors/es de la planta de Flix, a més de 14 persones afectades per una jubilació parcial i que aquesta reestructuració es faria entre els mesos d’abril i desembre d’aquest any, ha estat rebutjat per l’assemblea dels treballadors de Flix del dijous 21 de març . Un cop més demostra que la classe treballadora passa per sobre acords entre la burocràcia sindical i l’empresa que no defensen tots els llocs de treball.

El següent pas era que el comitè tornava a Madrid i traslladaria a la mesa de negociació el vot negatiu a l’ERO dels treballadors de Flix, però el divendres hi ha un gir a tota aquesta decisió.

Malgrat l’assemblea dels treballadors de Flix va rebutjar per majoria l’acord entre empresa i comitè, els treballadors de les altres factories del grup ERCROS voten sí a l’acord. De fet, el vot favorable de les altres empreses del grup químic ha deixat sense efecte e l ‘ n o ’ expressat pels empleats de Flix el passat dijous, tot i tenir prop d’un 80% d’empleats afectats per l’ERO. Dóna la sensació que el paper de les direccions sindicals té molt a veure en la divisió produïda entre els treballadors/es. El que havia de ser un exemple de solidaritat entre treballadors d’una mateixa empresa, ha acabat convertint-se en un «exercici d’individalisme» i de traïció de les direccions sindicals als treballadors, i no com diu l’alcalde ens sentim traïts per la de Flix «ens resta de treballadors de les altres empreses d’Ercros».

SINDICAL

treballadors/es: els 11 regidors que conformen el ple de l’Ajuntament de Flix tenen la intenció de paralitzar l’ERO presentat per l’electroquímica Ercros, per això es van tancar al consistori i iniciaran una vaga de fam per la inflexibilitat de la companyia davant les propostes dels treballadors. Fins que finalitzin les negociacions entre l’empresa Ercros i els representants dels treballadors no deixaran la vaga de fam. Mentre els treballadors/es d’ERCROS continuen en vaga indefinida que ha paralitzat totalment la fàbrica.

Ja portem molt de temps on la patronal utilitza el xantatge dels acomiadaments per allargar la jornada laboral i rebaixar els salaris.

El seu argument -que per desgràcia té el seu efecte sobre molts treballadors i treballadores-: abaratir costos per a incrementar

Ara més que mai no els podem deixar aïllats amb la seva lluita.

Cal donar tot el suport si la seva lluita continua en defensa de tots els llocs de treball.

ÚLTIMA HORA Miquel Blanch L’assemblea de tr eballadors de treballadors Corrent d'Opinió de CCOO la planta d’ERCROS a Flix han comarques gironines rebutjat de forma majoritària Lluita Internacionalista 123, abril 2013

9

SINDICAL

Acord a Iberia

Destrucció d’ocupació i rebaixa salarial, avanç en l’absorció per British Airways Després de 10 jornades de vaga unitària, amb una gran participació dels treballadors malgrat els serveis mínims abusius, els sindicats majoritaris han signat l’acord del mediador proposat pel govern. Com en l’ERO d’AENA –amb més de 1200 acomiadaments «voluntaris»-, la signatura s’ha fet després d’una consulta interna en els sindicats, sense assemblees obertes a la participació de tots els treballadors i treballadores. L’empresa redueix la seva postura inicial en 666 acomiadaments –seran en total 3.141-, la rebaixa salarial es limita al 15 i al 7% per al personal d’aire i terra, respectivament, i s’augmenta la flexibilitat per aconseguir un increment de la productivitat, tot això a l’empara del vigent ERO (72/01), que suposa indemnitzacions de 35 dies per any per als acomiadats menors de 58 anys i pre-jubilacions pels qui superen aquesta edat.

L’argument, repetit pels dirigents sindicals i ampliat pels mitjans de comunicació: «l’altra proposta era pitjor».

Però en la nostra opinió, aquest acord és la part visible d’un procés més complex.

La direcció d’Iberia fa valer la seva entrada en pèrdues durant 2012 – declarant un resultat negatiu de 350 milions d’euros- per presentar com a inevitable la necessitat de la reestructuració de la companyia, que inicialment havia d’afectar a 4.500 treballadors, a més d’una rebaixa salarial progressiva que arribaria al 30%, i un increment de la productivitat del 20% mitjançant mesures de flexibilitat. També plantejava la segregació dels treballs de manteniment i handling, externalitzant-los com ja va fer parcialment a Barcelona després de l’ocupació de pistes pels treballadors en 2006, i de traslladar la seva base

a la T1 de Madrid Barajas, pagada amb més de 6.000 milions d’euros públics. En aquell procés Iberia es va deslliurar de la «càrrega» de més de 1.300 treballadors de handling de Barcelona.

Iberia es troba en procés de ser absorbida per la companyia British Airways, que fa servir el grup IAG – International Airlines Group- com l’eina amb què està traspassant la quota de mercat d’Iberia (que ha perdut un 15%), a la companyia britànica (que l’ha augmentat en més d’un 20% des de la «fusió»).

Una dada curiosa, les pèrdues de British –que ara declara beneficis superiors a 500 milions- eren de 300 Milions en 2009/10, quan va escometre una reducció de plantilla (enfrontada per una vaga dels seus treballadors), i la creació de IAG amb Iberia. I un altre més: IAG té dues seus, una financera que està a Londres, i una altra social que es troba a Madrid. Al costat d’això, i després que l’acord amb els sindicats majoritaris garanteixi la pau social necessària per continuar l’operació financera, IAG (és a dir, el soci «fort», o sigui British) es disposa a la compra amb rebaixa – per menys de la seva capital declarat- de la low cost Vueling, participada per Iberia al 45%. Cal pensar que, evidentment, British (a través de IAG) està fent un bon negoci amb l’absorció d’Iberia, i que la part pública d’ambdues companyies, però sobretot d’Iberia, carregarà amb les despeses i les possibles pèrdues sense veure ni un

10

10

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

euro dels beneficis. Com és possible, sinó, que s’hagi invertit la situació financera d’ambdues companyies en poc més de dos anys?

Ja en el passat, la direcció d’Iberia va fer una cosa semblat amb el saqueig d’Aerolíneas Argentinas.

Aleshores, van ser els treballadors i treballadores argentins els qui van patir una dràstica remodelació, amb acomiadaments i rebaixes salarials, i la companyia argentina va entrar en pèrdues tal com li passa ara a Iberia. A Iberia ningú va moure un dit per donar suport la lluita dels treballadors i treballadores d’Aerolíneas, com amb prou feines han mogut un dit ara els treballadors de British que han sobreviscut a la remodelació de la companyia, amb l’excepció dels pilots anglesos que es van negar a tripular avions d’Iberia durant els dies de vaga –cosa que la direcció dels sindicats majoritaris es va obstinar a ignorar i no ha sabut aprofitar i aprofundir en favor d’una vaga en què, per més que diguin el contrari, han utilitzat la lluita dels treballadors per facilitar-li el camí a l’empresa. Desgraciadament, els treballadors i treballadores d’Iberia pateixen ara les conseqüències d’allò que la seva companyia els va fer als argentins en els anys 90. I el resultat sembla que serà similar, doncs qui guanya amb l’acord signat pels sindicats majoritaris és IAG, que continua el seu pla de desmantellament d’Iberia i de precarizació dels seus treballadors i treballadores –segons el Pla de Transformació presentat per la

companyia, que planteja «una reducció salarial en l’horitzó de 2015 d’entre un 25 i un 35 per cent, reducció que podria ser per diferents conceptes.

I un augment de la productivitat del 20 per cent», començant per l’actual rebaixa salarial del 15% per al personal d’aire i el 7% pel de terra.

Això, al costat de l’incert futur de les àrees de manteniment i handling que ja hem esmentat.

Si els treballadors i treballadores no comencem a oposar-nos de debò a la política derrotista i d’entregar les lluites que imposen les direccions s i n d i c a l s , continuarem pagant cada vegada més els efectes de la crisi i l’enriquiment d’uns pocs a costa de la pèrdua del salari, dels drets laborals i de l’ocupació de la majoria. La lluita dels treballadors i treballadores d’Iberia, que va començar amb força i ha estat conduïda a un punt sense sortida m i t j a n ç a n t l’aïllament, ha de servir perquè en la següent no ens passi el mateix. Ja hem rebaixat bastant (la mineria, SEAT, NISSAN… ara IBERIA). O lluitem de debò, o el c a p i t a l i s m e augmentarà els seus beneficis amb el nostre empobriment i el dels nostres fills i filles.

Stop als desnonaments!

Prou a l'especulació de l'habitatge!

El 22 de març de 2013, la P AH de Gir ona ha entrat i rrecuperat ecuperat l’edifici del carr er Doctor PAH Girona carrer Castany 91-93 de Salt i les terres del seu entorn.

Aquest edifici, és propietat del Banco Mare Nostrum, resultat de la fusió Caixa Penedès, Caja Múrcia, Caja Granada i Sa Nostra. Aquesta entitat, de la qual Luis de Guindos en va ser vocal del consell d’administració i president de la comissió d’auditoria abans de ser ministre, va rebre el passat 12 de març una injecció de 730 milions d’euros per part del fons estatal FROB, que se suma una aportació total de capital estatal de 1.647 milions d’euros, que equivalen al 75,86% de les accions del banc. Un entitat que, tot i ser rescatada amb fons públics, i de propietat estatal en la seva majoria, segueix desnonant famílies de casa seva i especulant amb l’habitatge.

Aquesta acció s’emmarca en la Campanya de l’Obra Social de la PAH, que pretén la recuperació ciutadana i col·lectiva d’habitatges buits en mans d’entitats financeres que, rescatades amb fons públics, segueixen expulsant sistemàticament a moltes famílies de casa seva i especulant amb l’habitatge.

Us convidem a participar de l’acció, a donar suport a la recuperació de l’habitatge: -Venint presencialment el màxim de persones possibles i durant tot el cap de setmana.

- Redactant comunicats de suport des de les vostres organitzacions i fent-los públics - Difonent l’acció i eixamplant els suports Adjuntem comunicat de l’acció i us demanem màxima difusió!!!

PAH Comarques Gironines

Comunicat d'adhesió de Lluita Internacionalista Lluita Internacionalista de Girona fa pública la seva adhesió activa a l’acció reivindicativa i de sensibilització portada a terme el dia d’avui per la PAH, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

Entenem que l’ocupació d’habitatges buits a Salt, pacífica i simbòlica, respon a una realitat llargament denunciada: mentre es mantenen tancades milers i milers de vivendes, entre elles un 10% dels pisos de protecció oficial a Catalunya, augmenten els desnonaments i el país viu una veritable emergència habitacional.

Molts treballadors i treballadores han hipotecat les seves cases, no les seves vides. Perquè l’habitatge és un dret fonamental cal exigir als responsables polítics de la ciutat – ajuntament de Girona i de Saltadoptin mesures de fermesa en la defensa dels drets socials bàsics dels treballadors i treballadores i en contra de l’actuació criminal de les entitats financeres, anant molt més enllà de la seva pràctica política habitual fins ara i posicionant-se clarament al costat de les pràctiques de desobediència utilitzades per la PAH tals com la paralització dels desnonaments o l’alliberament d’edificis en mans de les entitats bancàries per donar solucions habitacionals a les persones sense cap altra possibilitat d’accés a un habitatge.

La lluita al carrer amb la PAH al capdavant és qui ha fet front a l’actual situació de pèrdua de l’habitatge i la condemna financera de per vida.

Cal plantar cara al terrorisme financer i la cultura de l’especulació i la corrupció que ha generat l’actual situació. Cal exigir solucions reals i urgents ja.

Prou desnonaments!

Prou especulació de l’habitatge!

Girona, 23 de març de 2013.

Luis Carlos Gómez, ‘Luca’. Delegat d’AENA-Gavà per CGT.

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

11

Crida inter nacional des de l'esquer ra siriana i tunisiana des del internacional l'esquerra

Solidaritat amb la Després de diverses reunions realitzades a Tunísia durant el Fòrum Social Mundial, en suport a la revolució siriana, hem arribat a un acord per llançar una crida a la solidaritat internacional basada a la declaració que transcrivim. El text presenta una posició política de suport a la revolució i contra l’imperialisme, i preveu l’organització a principis de maig d’una setmana de solidaritat internacional, així com la celebració d’un congrés d’organitzacions d’esquerra que es realitzarà a Tunísia al juny.

Treballem per què aquesta proposta sigui el més àmplia possible, per la qual cosa cridem a enviar adhesions mitjançant aquest correu: congres.gauche@gmail.com Comitè de preparació: Coalició de l’esquerra siriana, Organització de Comunistes a Síria, Lliga de l’Esquerra Obrera (Tunísia), Partit dels Treballadors (Tunísia), Lluita Internacionalista (E. Espanyol), Front Obrer (Turquia)

Declaració sobre la revolució siriana de les for ces d'esquer ra par ticipants en forces d'esquerra el Fòr um Social Mundial.

Fòrum Tunísia 28 de març de 2013.

Les revolucions que van esclatar a la regió àrab a partir de Tunísia van despertar un gran interès arreu del món. Però la situació es va complicar quan la revolució va arribar a Síria, i s’ha evidenciat una greu incomprensió del procés, com a conseqüència d’una lògica caduca derivada de Guerra Freda i de la divisió del món en dos blocs. Per això els sotasignats afirmem els següents principis: 1. El que passa a Síria és una revolució en tots els sentits del terme. És el resultat de l’esfondrament econòmic del país les últimes dècades com a conseqüència de la crisi estructural que ha empobrit i precaritzat amplis sectors de la població i concentrat la riquesa en les mans d’una minoria mafiosa que s’ha sostingut al poder amb una dictadura. L’objectiu de la revolució és per tant la promoció de les llibertats i de la democràcia, així com la transformació del sistema econòmic en favor de les classes populars i la construcció d’un

Estat laic i democràtic que garanteixi la igualtat de tots els fills del poble sirià, des dels kurds fins a tots els seus altres components.

2. Declarem el nostre suport a la revolució. És indispensable posar-nos al seu costat perquè la seva victòria obri perspectives de transformacions socials, polítiques i econòmiques profundes i aplani el camí de la revolució a d’altres països (des del Marroc fins a l’Aràbia Saudita), en el context d’una situació internacional

12

12

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

caracteritzada per una crisi profunda del capitalisme a nivell mundial que anuncia l’esclat d’amplis moviments arreu del món.

3. És indispensable rebutjar tota lògica que condueixi a una intervenció militar imperialista estrangera, per part d’Estats Units o la Unió Europea. Cal rebutjar també la intervenció de Rússia i de l’Iran, així com qualsevol lògica sectària o que imposi un segell religiós, doncs es tracta d’una revolució popular i no és, ni serà mai, un conflicte confessional o religiós. Cal denunciar les polítiques de l’oposició que redueixen la revolució a les seves reivindicacions liberals, la qual cosa no aporta solucions als problemes del poble, sinó només a individus que busquen posicions de poder.

Fòr um Social Mundial de TTunis. unis.

Fòrum

revolució siriana 4. Afirmem que aquest règim es basa en fonaments neoliberals i mafiosos, i no en la lluita contra l’imperialisme. El règim s’ha caracteritzat sempre per la seva submissió a l’estat sionista, fent la guerra a la revolució i al poble palestí, instaurant una llarga estabilitat a les fronteres, sense haver intentat mai recuperar el Golan ocupat.

5. Denunciem la repressió brutal del règim contra el poble, que constitueix un crim contra la humanitat. Cal denunciar també el sabotatge dels països del golf, que en el cas d’Aràbia Saudita pretén fer fracassar la revolució i en el cas de Qatar imposar la dominació dels Germans Musulmans.

Denunciem igualment la temptativa d’exportar la jihad a Síria com un element essencial del procés contrarevolucionari.

6. Per això cal donar suport polític, mediàtic i material a l’esquerra siriana compromesa amb la revolució, amb tots els mitjans al nostre abast. Aquest suport ha de formar part d’una iniciativa orientada a coordinar l’acció de totes les forces d’esquerra que treballen en favor de les revolucions per tal d’afavorir el seu desenvolupament i de transformar-les en revolucions populars victorioses.

7 . Cal coordinar accions mediàtiques mundials per trencar el control dels mitjans imperialistes del Golf, que deformen la revolució i en transmeten una imatge falsa. Per això promourem l’intercanvi d’informació i la difusió de les anàlisis de l’esquerra siriana sobre la revolució.

Un comitè de preparació unísia Tunísia organitzarà així mateix a T un congrés de suport a la revolució siriana per part de l’esquerra internacional, probablement al juny de 2013.

Un comitè se seguiment permanent, sorgit del congrés, actuarà per mantenir el suport a la revolució i a les esquerres sirianes i per aprofundir la comprensió de la revolució per part de l’esquerra mundial.

8 . És necessari aclarir la naturalesa de la revolució siriana per tal d’intentar canviar la posició dels qui, des de l’esquerra, donen suport a un règim mafiós i criminal sota el pretext que és «antiimperialista». És necessari que l’esquerra adopti una veritable posició revolucionària de suport a la revolució siriana, en tant que part integrant de les revolucions dels països àrabs i com a punt de partida d’una agudització de la lluita de classes i del desencadenament de noves revolucions a Europa, Àsia i potser a la resta del món, sota els efectes de la crisi capitalista.

En conseqüència hem de mobilitzar-nos en una campanya de suport a la revolució siriana; hem d’actuar per explicar les seves condicions, les seves dificultats i el seu caràcter essencialment revolucionari, contra els règims mafiosos i contra el capitalisme, a la superació del qual aspirem.

Per a això podem començar amb una jornada de suport a la revolució siriana, organitzada per les forces d’esquerra en cadascun dels nostres països durant la primera setmana de maig de 2013.

Tunísia, 31 de març de 2013.

PRIMERES SIGNA TURES: SIGNATURES:

- Coalició de l’Esquerra Siriana - Organització de Comunistes de Síria - Partit Democràtic Kurd a Síria (PYD) - Corrent de l’Esquerra Revolucionària Siriana - Lliga de l’Esquerra Obrera (Tunísia) - Partit dels Treballadors (Tunísia) - Lluita Internacionalista (E. Espanyol) - Front Obrer (Turquia) - Moviment Revolucionari (Brasil) - Unitat Internacional dels Treballadors- IV Internacional (UIT-CI) - SolidaritéS (Suïssa) - Moviment per al Socialisme (Suïssa) - Fòrum Socialista (Muntada Ishtaraki), Líban - Comitè de Solidaritat amb la Causa Àrab (E. Espanyol)

Per signar la declaració i contactar amb el comitè de seguiment: congres.gauche@gmail.com

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

13

LA REVOLUCIÓ SERÀ FEMINISTA....

Enfrontar la dictadura del capitalpatriarcat, des d’una perspectiva feminista i internacional.

El 2 de mar ç, dins els actes al març voltant del Dia Internacional de la Dona T Trreballadora, companyes de la Secretaria de Gènere de la CGT i de Dones àries vam preparar una Llibert Llibertà Jornada en la llibreria Pr òleg en Prò la qual, entre d d’’altres, va intervenir ll’’antr op òloga V er ena antrop opò Ver erena Stolke. Es va parlar sobre alternatives feministes a la crisi i la taula intergeneracional, amb feministes dels 70, 80 i actuals, s s’’obr obríí amb el documental «I moltes altres dones dones»» que narra ll’’experi ència del bar experiè La Sal de Barcelona. Un acte lúdic va tancar la jornada amb ó, can çons de Dansa fusi canç fusió Prox èmica Respetuosa i Proxè can çons feministes canç revolucion àries. revolucionà Dins l’apartat «Alternatives feministes a la crisi» vaig presentar la ponència: Enfrontar la dictadura del capital-patriarcat, des d’una perspectiva feminista i internacional. La reprodueixo:

Als cinc continents celebrem el 8 de març com a símbol de la lluita de les dones treballadores.

Amb la revolució industrial moltes dones van incorporar-se al treball assalariat sense deixar el treball domèstic i de cura i a l’opressió i explotació del patriarcat en l’àmbit domèstic es va afegir el de l’àmbit laboral. Per a aquestes obreres les condicions de treball eren molt dures i des de mitjans del segle XIX van aparèixer moviments de dones que reivindicaven la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones, compensacions econòmiques per accidents laborals i mesures per prevenir-los.

14

14

marge; 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada es van afegir a les mobilitzacions iniciant vagues l’any 1881.

En plena onada de vagues, el 25 de març de 1911, van morir cremades 142 obreres, costureres de la indústria tèxtil nord-americana en l’incendi de la fàbrica del Triangle Shirtwaist Company, de Nova York. El patró les havia tancat dins la fàbrica.

El 1910 Clara Zetkin proposava establir el Dia Internacional de la Dona Treballadora. I és el 8 de març de l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, que les dones russes surten al carrer cridant pel pa i el retorn dels combatents. Des de llavors aquesta diada se celebra el 8 de març a nivell internacional.

Del continent africà, dins del context del colonialisme que posa barreres a l’ús d’allò que és del poble, rescatem la història de resistència de les dones d’Aba, una població al sud-est de Nigèria que al 1929 van protagonitzar un aixecament en protesta per un nou impost i on moltes van ser assassinades.

A la dictadura del capital i el patriarcat, que és una terrible condemna contra les dones, se l’enfronta amb la informació de les altres dones l a consciència de a gènere i classe i la solidaritat en les lluites per juntes deslliurarnos de l’opressió i l’explotació.

I d’aquesta experiència, Catalunya no en va quedar al Lluita Internacionalista 123, abril 2013

Infor mació de les Informació altres dones: Laboral A nivell internacional i en els sector formal, les diferències salarials presenten una gran bretxa entre homes i dones. Els països amb més bretxa són: Brasil, Mèxic, Sud-àfrica, Estats Units, Índia i Argentina, que presenten diferències entre el 39 i el 30%, de més a menys. A l’Amèrica Llatina, en global, la bretxa és del 17%. A Espanya les dones cobrem un 22% menys que els homes. I a Catalunya arriba al 20%.

Tanmateix, en la majoria dels països les diferències salarials s’han reduït a conseqüència de la crisi que ha afectat més als sectors més masculinitzats. Amb la crisi tots i totes som més pobres, però el 70% de la pobresa en el món té nom de dona.

En moments de recessió com els que estem patint, les dones treballadores perdem la feina amb més proporció que els homes i tenim més perill de caure en la pobresa, ja que treballem majoritàriament en el sector informal i en les llars.

A l’Índia el sector informal constitueix el 93 % de la força laboral del país i el 94% de la mà d’obra femenina està en aquest sector.

Les dones representen més de la meitat de la mà d’obra agrícola en el món.

Violència: La violència contra les dones i les nenes adquireix proporcions d’epidèmia, la violació dels drets humans més generalitzada.

A escala mundial, s’estima que al menys 1 de cada 3 dones ha rebut cops, coaccions per forçar-la a tenir relacions sexuals o ha sofert altres tipus d’abús per algun home present en la seva vida.

Del 45% al 60% dels homicidis contra les dones es realitzen dins l’àmbit familiar i la majoria pels seus marits.

A Mèxic, cada 6 hores assassinen una dona i cada 4 minuts violen una dona.

A Sud-àfrica cada 17 segons violen una dona.

El 80 per cent de les víctimes de les armes lleugeres en el món són dones, nenes i nens i en els conflictes armats s’utilitza la violació com a arma de guerra i de repressió.

El tràfic de persones A causa de l’empobriment que el sistema porta a molts països hi ha famílies que venen les menors per al lucratiu servei de la prostitució.

En el món 2 milions de menors, majoritàriament nenes, són explotades sexualment, 120 mil dones i menors són traslladades cada any a Europa Occidental per a ser explotades sexualment. A la Jonquera, la frontera nord de Catalunya, tenim el bordell més gran d’Europa.

Als Estats Units, 50 mil dones,

nenes i nens són víctimes del tràfic de persones.

Consciència de gènere i classe: A través de la història els poders econòmics i religiosos han condicionat la dona i l’han relegada a una escala inferior per dominar-la, posseir-la i esclavitzar-la.

Les dones som diferents als homes perquè el patriarcat ens discrimina per raó del gènere. Tot allò que és femení té menys valor: el treball, la condició social, la condició humana... I això es combat tenint consciència de gènere.

Les dones no som ni més bones ni més dolentes en funció de la classe social a la que pertanyem, el que separa les dones en aquest sistema capitalista és la plusvàlua. La plusvàlua és el valor que una treballadora genera per sobre del diner que rep com a salari fruit del seu esforç laboral i que alhora constitueix l’origen de l’acumulació del sistema capitalista. Aquesta és la diferencia entre les dones, la classe, i el feminisme interclassista perjudica la dona treballadora.

Solidaritat en les lluites: En la dècada dels 30, Mujeres Libres, com a organització de dones, va posar tots els seus esforços per a l’emancipació de les dones de classe treballadora amb l’objectiu de preparar-les per ocupar un lloc en la revolució i en la nova societat que s’albirava.

Marta Akelsberg ha fet un estudi rigorós i profund en el seu llibre Mujeres Libres.

Silvia Federici, ens explicà, en la seva conferència arran de la presentació del llibre El Caliban i la bruixa a Barcelona, que les feministes del segle XXI hem de sortir de les institucions i de les aules universitàries, ens hem d’organitzar i ocupar de nou els carrers i reprendre la lluita pels drets socials, laborals, culturals...

resistència de les dones a l’Índia: contra la discriminació pels sistemes de castes, classe i patriarcal. Les dones de Colòmbia assassinades per la seva lluita pels drets humans i civils de la població.

El triomf a l’Argentina de la lluita de les obreres i del obrers de la fàbrica Zanon-Fasinpat.

I, el 8 de març, totes i tots vam sortir al carrer recordant la companya Y o l a n d a Gonzàlez Martín i, lluitant com ella feia pel Treball, la Igualtat i la Dignitat de les D o n e s Tr e b a l l a d o r e s , reivindiquem: * Repartiment de tots els treballs i la riquesa. Per la plena ocupació, treball i salaris dignes. Plans d’ocupació per cobrir necessitats productives i socials. * Sanitat, Educació, Serveis Socials, escoles bressol i residències per a àvies i avis, públics, universals, gratuïts i de qualitat. * Ni retallades, ni privatitzacions. Recuperem els serveis privatitzats. * L L’’ h a b i t a t g e é s u n d rre et; paralitzem els desnonaments.

Parc públic de lloguers socials.

Regulem la dació en pagament. * Les dones decidim sobre el propi cos. Avortament lliure, gratuït i en centres públics. * Fora la llei d’estrangeria.

Igualtat de totes les treballadores i treballadors. * El rescat bancari amb diners públics és un robatori a la classe treballadora. Expropiem de la banca sense i n d e m n i t z a rr-- l a .

Nacionalitzem tota la banca. No paguem el deute públic.

Conèixer què fan les altres dones en el món. Solidaritzar-se amb elles i treballar des del feminisme de classe, per l’emancipació de les dones treballadores en el món.

Carme Alvarez I recordem, entre d’altres, les Grup de Dones de Lluita lluites de les dones que van ocuInternacionalista par la plaça Tahrir d’Egipte. La Lluita Internacionalista 123, abril 2013

15

POBRESA ENERGÈTICA 16

16

La cara oculta de la crisi als països desenvolupats

Pobresa energètica Si llegim en un titular «pobresa energètica» la primera imatge que ens ve al cap correspon a aquesta meitat de la població mundial que depèn de fonts d’energia de baixa qualitat com biomassa, fustes, residus dels cultius o del bestiar per a poder satisfer les seves necessitats energètiques.

Zones amb un nivell important de subdesenvolupament, amb greus deficiències en les infraestructures necessàries per a poder proporcionar a la població un accés a fonts d’energia com l’electricitat.

Una altra imatge que se’ns pot acudir és la de persones pobres que viuen en col·lectius marginals en els nostres països desenvolupats.

Però la realitat supera aquestes imatges estereotipades que podem tenir d’una família en situació de pobresa energètica. Per a això hem de tenir clar quan hem de considerar que una llar es troba en aquesta situació.

Es considera que una llar està en situació de pobresa energètica quan és incapaç de poder pagar la quantitat de energia suficient per a satisfer les seves necessitats domèstiques i/o quan es veu obligat a destinar una part excessiva dels seus ingressos a pagar la factura energètica de l’habitatge.

La pobresa energètica s’està convertint en la cara oculta de l’actual crisi econòmica que estem patint.

Cert que no és un problema nou, però durant les últimes dècades, fins a l’arribada de l’actual situació de greu crisi econòmica, estava relacionada amb altres formes de pobresa i exclusió social pels que donat el seu caràcter eminentment domèstic i especialment difús, la pobresa energètica és un fenomen que roman pràcticament invisible i

especialment per a les administracions públiques que no li han donat la importància que té.

A Espanya no trobem estudis seriosos de com afecta a la qualitat de vida i a la salut una situació de pobresa energètica. El primer país que ha elaborat estudis seriosos sobre aquesta problemàtica és el Regne Unit. El primer pas per a poder realitzar-los és definir paràmetres clars.

Els paràmetres que es van considerar al Regne Unit per a realitzar els seus estudis són: - que el pes de la despesa en energia no representi més del 10% dels ingressos - que no sigui possible mantenir la temperatura, durant els mesos d’hivern, de la llar per sobre dels 18ºC. L’Associació de Ciències Ambientals ha pres aquests paràmetres com base per a elaborar una primera estimació segons la qual en el 2010 prop del 10 % de les llars espanyoles es trobaven en situació de pobresa energètica. Per a això ha utilitzat les dades recollides en dues fonts estadístiques de lliure disposició que són L’Enquesta de Pressupostos Familiars (EPF) i l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV).

Segons un article publicat a Kaosenlared al desembre del 2012, es calcula que ja afecta al 15% de les llars i declaracions de La Creu Roja que al gener del 2013 adverteix que 4 milions d’espanyols són ja «pobres des del punt de vista energètic».

Ocupar un habitatge amb temperatures inadequades durant l’hivern o amb floridura i humitats té efectes sobre la salut. Per aquesta raó, la pobresa energètica està relacionada amb una major incidència de malalties físiques i mentals que afecten més intensament a segments més vulnerables com nens, adolescents i avis. A Espanya la taxa de mortalitat addicional a l’hivern se situa en el 21% i és juntament amb les de

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

Portugal i Irlanda una de les més altes d’Europa.

Segons estudis, basats en dades de la Comissió Europea, en el nostre país la pobresa energètica provoca ja entre 2.300 i 9.300 morts prematures a l’hivern. Una xifra superior als morts per accidents de tràfic en l’actualitat.

Causes que general la pobresa energètica.

Podem enumerar tres principals causes de la pobresa energètica en els països del sud d’Europa com és Espanya, però que també ens servirien per a estudiar la situació en països de la zona com Grècia, Portugal o Itàlia. Aquestes són els baixos ingressos econòmics de les famílies, alts preus de l’energia i construccions de qualitat insuficient a pesar del seu alt cost.

Les tres causes estan entrellaçades entre si. L’evolució dels salaris a la baixa i l’augment dels preus de l’energia acceleren l’augment de famílies en situació de pobresa energètica.

Una breu anàlisi de cadascuna de les causes ens permeten veure com serà la perspectiva de l’evolució de la pobresa energètica.

Construccions de qualitat – insuficient.- A Espanya, així com en la majoria dels països del sud d’Europa, no s’ha establert cap normativa que reguli de forma clara com han de ser les construccions de manera que s’aconsegueixi el màxim estalvi d’energia. En la majoria no hi ha aïllament tèrmic en les parets ni en els tancaments (finestres, balconades). Aquesta situació es dóna tant en construccions antigues com en les més recents a pesar dels seus alts preus. Solament en habitatges de molt alt estanding, i no sempre, s’apliquen les tècniques de construcció que permeten un important estalvi energètic. Moltes d’aquestes mesures sí que són obligatòries i s’apliquen de forma general en la resta d’Europa. Això

Baixos ingressos econòmics.- En el nostre país, poder disposar de la suficient energia per a satisfer les necessitats bàsiques només depèn de la capacitat econòmica per a poder pagar-la a les grans companyies. La capacitat d’autogeneració d’energia, que ja en aquest moment permeten la tecnologia actual, és pràcticament inexistent.

El poder adquisitiu de la major part de la població espanyola ha experimentat un important descens des de que es va iniciar la crisi i la situació empitjora dia a dia.

L’explosió de la bombolla immobiliària, el tancament de moltes empreses .. incrementa la llista de l’atur que avui afecta ja a més del 25% de la població activa.

Hi ha llars en les que tots els seus membres es troben sense treball, amb prestacions d’atur que arriben a la seva fi i sense perspectives de poder incorporar-se de nou al mercat laboral en condicions.

L’última Reforma Laboral que recull les directrius que marca el BCE per a Espanya en les quals recomana «relaxar la legislació de protecció d’atur» i la reducció del salari mínim.

Això comporta que la capacitat econòmica mitjana de la població espanyola sigui cada vegada menor però ha de seguir fer front a les seves obligacions econòmiques.

Per a moltes famílies la principal obligació econòmica és pagar la hipoteca per a no ser desnonats i perdre el seu habitatge en mans dels bancs. Les altres despeses s’ajusten al màxim i és «l’estalvi energètic» una d’elles.

- Desregulació i increment del cost de l’energia. La dependència de la major part de la població de

les grans companyies energètiques és total. Solament una petita part pot autosatisfer una part de les seves necessitats. En algunes poblacions rurals s’utilitzen la biomassa per a la calefacció i aigua calenta però segueixen depenent per al consum d’electricitat. La pujada del preu de l’electricitat des del 2004 és del 80% i s’espera per a aquest 2013 que segueixi pujant.

Des dels anys 90, que l’electricitat era considerada un era un servei públic i els preus de la mateixa eren determinats administrativament per a tots els usuaris, el sector elèctric ha funcionat amb un mecanisme de reassignació de rendes. Els petits usuaris sempre hem pagat més del que valia permetent que els grans sectors industrials paguessin molt menys per ella. En els últims anys s’ha incrementat l’ús de l’electricitat com única font d’energia en moltes llars. Això unit a la pujada constant del seu preu comporta que un percentatge major del pressupost familiar s’hagi de destinar a cobrir aquestes necessitats.També el gas i el butà, han incrementat el seu preu en els últims mesos

ràpidament les companyies li tallen el subministrament sense contemplacions. Cap legislació els obliga a tenir en compte la situació econòmica dels abonats i a mantenir el subministrament quan està en perill la salut de les persones.

A Grècia, on a conseqüència de la crisi una part important de la població es troba en situació de pobresa, aquest hivern s’ha produït un increment important de la utilització de la biomassa per a escalfar-se com única font d’energia per falta de recursos econòmics. S’ha detectat un increment de la desforestació fins i tot d’arbres centenaris.

A Espanya s’ha detectat un increment de l’ús del butà. Durant els últims anys havia disminuït el seu consum a favor de l’electricitat i del gas canalitzat. Però el seu preu més econòmic, i el no estar subjecte a un contracte de subministrament amb una taxa fixa, ha potenciat el seu ús sobretot en calefacció.

L’acc é s a l’energia no é s un ’accé privilegi sin ó una necessitat nó b àsica per a la nostra supervivència i com a tal hem d’exigir un nou model energètic.

Una primera reivindicació urgent és exigir als poders públics una normativa que impedeixi deixar sense subministrament a cap llar per problemes econòmics i que reguli el preu de manera que la factura energètica no representi més del 10% dels ingressos.

I cal lluitar per a aconseguir la expropiació i la renacionalització d’aquestes grans companyies energètiques.

En paral·lel, demanar que es prioritzi un canvi del model energètic que fomenti la producció d’energia elèctrica a nivell local, deslocalitzada i en mans dels usuaris. La tecnologia actual per a la producció d’energia elèctrica a partir de l’eòlica o solar ho permet, però fins ara només s’ha permès la creació dels grans parcs eòlics en mans de les grans companyies de manera que ningú es pugui desconnectar d’elles.

No podem combatre la pobresa energètica sense un canvi del model econòmic i energètic Les causes que condueixen a una situació de pobresa energètica no són conjunturals i amb una perspectiva de solució dins dels marges de l’economia de mercat que aplica la UE i l’estat espanyol. D’una banda la tendència de l’augment dels preus de l’electricitat principalment i del gas, que no se’n veu veu la fi, i per una altra l’aplicació de l’actual Reforma Laboral, que comporta una disminució important del poder adquisitiu en el conjunt dels treballadors.

El nostre model econòmic prioritza per sobre de tot explotar tots els sectors econòmics que puguin donar amplis beneficis per ser estratègics per al desenvolupament de la vida. El sector energètic és fonamental, no podem viure sense energia, per això Anna Morelló les polítiques neoliberals de les últimes dècades han potenciat i gairebé obligat a la privatització d’aquest sector que en els seus inicis estava en mans dels estats o amb una forta regulació pública.

Ara si un no pot pagar la factura, Lluita Internacionalista 123, abril 2013

POBRESA ENERGÈTICA

té una repercussió directa en el cost de manteniment de la confortabilitat d’aquests habitatges. A l’estiu poden arribar a temperatures massa altes i a l’hivern la temperatura baixa ràpidament a valors molt baixos. El que comporta la necessitat d’un consum alt d’energia (electricitat, gas) per a poder mantenir una confortabilitat que es podria aconseguir amb altres mesures molt més econòmiques. Poder adequar els habitatges a les condicions de màxim estalvi energètic requereix una inversió inicial, que en una situació de crisi les famílies no poden assumir.

17

INTERNACIONAL 18

18

Bergoglio Papa Hi haurà una «Església per als pobres»?

El primer Papa llatinoamericà dels 266 que s’han triat, el primer jesuïta, el primer argentí i el primer a anomenar-se Francesc, va omplir d’alegria milions de fidels.

I va encetar un debat. És possible que s’avanci cap a «una església per al pobres», com va dir Bergoglio, o l’Església Catòlica seguirà complint el mateix rol de sempre, de suport als de dalt, però amb una nova cara neta?

Per què el Vaticà -després de la inèdita renúncia de Ratzinger- va triar a un Papa de la «fi del món»?

La crisi del Vaticà Moltes veus han assenyalat que Bergoglio va ser designat per «passar pàgina» de la profunda crisi que sacseja el Vaticà i l’Església Catòlica mundial. Els escàndols financers, de corrupció i pedofília van envoltar la inèdita renúncia de l’anterior Papa Ratzinger, mai vista en més de 600 anys. Al seu torn, l’Església no s’ha pogut escapar del procés de decadència del capitalisme imperialista, on cada vegada més els seus seguidors i pobles explotats prenen distància de la mateixa.

En aquest marc s’explica l’assumpció de l’argentí Bergoglio en un continent on viu gairebé la meitat dels 1.200 milions de catòlics del món-. L’Església busca donar un cop de timó, nomenant per primera vegada un representant llatinoamericà i de l’ordre dels jesuïtes, intentant canviar la imatge dels seus bisbes viuen envoltats l’or, de l’opulència, de la corrupció i l’allunyament de la gent. Posant a un nou representant que mostrarà una política més hàbil i populista que les del Opus Dei i Ratzinger, sinònim del vell «aparell» europeu del Vaticà. (...) Aquest canvi d’imatge de l’Església és una necessitat de l’imperialisme ianqui i europeu davant el creixent ascens de les lluites dels

treballadors i pobles del món contra els seus plans de retallades econòmiques. Necessiten «una església creïble» per intentar convèncer a les masses que deixin de lluitar. Amb Ratzinger, aquesta tasca era impossible. Aquest serà el principal rol de l’actual Papa Francesc, per la qual cosa segurament el veurem viatjant pel continent llatinoamericà i pel món pregonant «la pau» i «la reconciliació» per intentar frenar les reivindicacions obrers i populars. (...)

Bergoglio: fidel representant de la reaccionària Església argentina L’actual Papa representa a una de les Esglésies més reaccionàries de Sudamèrica, l’argentina, lligada als cops militars (la «fusiladora» del 55, Onganía i la de Videla-Martínez de Hoz), molt lluny d’un dels seus sectors, la Teologia de l’Alliberament, o del «progressisme» brasiler que va empènyer la conformació d’un Partit de Treballadors (PT) en els anys 80.

Si bé en aquesta institució hi van haver sacerdots obrers o «villeros», que donaven suport a lluites populars o democràtiques, (Angelelli, Mújica), els seus fils van ser dirigits pels Quarracino (monsenyor recordat per dir que les lesbianes i gais haurien de ser «tancats en un ghetto») o cures feixistes com Von Wernich condemnat per la justícia (mai per l’Església) per formar part dels interrogatoris i tortures als detingutsdesapareguts-. Tenen entre les seves files abusadors de nens com el Pare Grassi, (...)

Bergoglio -de qui els mitjans només esmenten les seves característiques «austeres»- és un populista reaccionari recordat per la seva pertinença a Guàrdia de Ferro -sector dretà dins del PJ-; per treure la protecció, durant la dictadura, a dos capellans jesuïtes quan van ser segrestats; per afirmar en els anys 90 «no saber res dels desapareguts» cosa impossible després del judici públic a les juntes militars de 1985- i, més recentment, per encapçalar l’oposició al matrimoni igualitari. Per

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

exemple, al judici de 2010 -on va declarar com a testimoni en la causa dels capellans desapareguts-, va reconèixer que li van parlar sobre desenes de detinguts il·legals a l’ESMA; i quan van preguntar al Bergoglio per què no ho va denunciar, va dir que es va limitar a informar-ne a les autoritats eclesiàstiques, reconeixent que no va actuar per impedir l’assassinat de milers de desapareguts.

Cristina Kirchner: de la salutació freda al «Papa peronista» Molts mitjans han assenyalat que la designació de Bergoglio va no va ser ben rebuda a la Casa Rosada, (...) Però el kirchnerisme es va ressituar ràpidament (...) com digué el filòsof de Carta Oberta, Ricardo Foster, «no és el mateix Jorge Bergoglio que el Papa Francesc». És cert que el kirchnerisme va tenir enfrontaments amb l’Església i que Bergoglio va ser opositor a algunes de les seves polítiques. Però les seves «baralles» mai van ser de fons. Ja que el govern sempre va continuar sostenint el culte catòlic apostòlic romà -on la jerarquia local segueix vivint dels fons de l’Estat, amb bisbes i cardenals percebent grans sous iguals que els dels jutges-; dóna subsidis milionaris a l’escola privada de la qual l’Església actua com a patronal; (...)

Els canvis socials de fons s’aconseguiran amb lluita i mobilització (...) considerem que l’Església seguirà defensant els mateixos interessos que va defensar durant segles. Per això lluitem per la separació de l’Església de l’Estat, (...).

Conscients que la classe treballadora i altres sectors populars, només podran trobar solució als seus greus problemes lluitant per les seves reivindicacions cercant una altra societat, sense explotats ni oprimits, que acabi amb els privilegis de tot tipus, per un govern dels treballadors i per una Argentina Socialista.

19 de març de 2013

Juan Carlos Giordano (Izquierda Socialista en el FIT)

Lluita i triomf dels Estudiants a la Universitat de Galatasaray Després d’una declaració signada pel rector de la universitat, que culpabiliza els estudiants pels fets de la ODTU (Universitat Tècnica d’Orient Mitjà - Middle East Technical University), i malgrat el terror aplicat per la policia d’una forma evident, els estudiants de la UAG (Universitat de Galatasaray) van engegar un pla d’acció d’emergència i van organitzar una gran manifestació que ha suposat un dur cop per a la legitimitat del President de Turquia.

El dimarts 18 de desembre de 2012, el Primer Ministre, Recep Tayyip Erdogan, va viatjar a la ODTU a Ankara (capital de Turquia). Va estar acompanyat per no menys de 4.000 policies en el llançament d’un satèl·lit de guerra a l’espai. Els estudiants de la universitat van fer una manifestació de protesta contra la seva política. La repressió policial va ser brutal.

La policia va carregar utilitzant porres i gasos lacrimògens, va haver-hi 13 detinguts i diversos estudiants ferits, un d’ells greu.

L’endemà, els rectors de 5 universitats, tenint en compte que Turquia en té 168 (103 públiques i 65 privades), van signar una carta de denúncia contra els estudiants i de suport a la policia i al Primer Ministre, que ja havia culpat als estudiants i professors de la ODTU. El nombre de signatures va augmentar l’endemà. En total, més de 20 rectors van signar la carta. El rector de la Universitat de Galatasaray va ser un d’ells.

Arran de la publicació d’aquesta declaració dels rectors, que culpen als estudiants d’ «estar en contra de la ciència i el desenvolupament», els professors de les universitats afectades van preparar immediatament les seves pròpies declaracions: «Els rectors no tenen

dret a parlar en nom de les universitats, Rebutgem aquesta carta! Han de retirar la seva signatura!» I a la Universitat de Galatasaray, 150 d’un total de 230 professors van signar un escrit denunciant al rector, i van participar en manifestacions estudiantils.

Els estudiants de la Universitat de Galatasaray havíem de fer alguna cosa i fer sentir la nostra pròpia veu contra aquest moviment a favor del president del govern.

Immediatament després de veure publicada la declaració del rector en els mitjans de comunicació, vam decidir celebrar una manifestació i fer una roda de premsa a la universitat. Immediatament ho vam difondre per les xarxes socials i vam anunciar l’acte repartint octavetes.

organitzar una assemblea i vam decidir continuar amb les protestes l’endemà. També vam utilitzar les eines dels mitjans de comunicació burgesos, gràcies a alguns amics que hi treballen i a les xarxes socials.

La solidaritat i la confiança dels estudiants es van enfortir.

Per segon dia consecutiu, vam decidir boicotejar les classes i organitzar una assemblea oberta per tractar els nostres problemes, tant a la universitat com amb el sistema en general. Els estudiants es van expressar amb llibertat i van discutir sobre les demandes i les possibles solucions dels problemes locals i generals: els alts preus de cantina en el terreny universitari, procés de Bolonya, drets del poble kurd... Allí ens vam assabentar que

-Dos dies més tard vam fer la manifestació. Va haver-hi una gran participació (600-700 d’un total de 2.000 estudiants) davant de l’edifici del rectorat. No ens esperàvem tanta participació, francament, en una universitat que sol ser considerada com a «apolítica» per les posicions i l’entorn social dels alumnes. No obstant això, estàvem ben organitzats i decidits, i vam ser capaços de realitzar amb èxit una manifestació, per molt que el rector va tractar d’afeblir-nos en desactivar ‘Internet al campus i amb el bloqueig de l’entrada. Vam

el rector estava al seu edifici. Els estudiants es van animar i vam votar anar a la porta del rectorat a continuar amb les protestes. En un primer moment, el rector no va voler escoltar les nostres consignes i càntics exigint-li la retirada de la signatura en el comunicat que culpava als estudiants de la ODTU. Li vam dir: «Retiri la seva signatura o dimiteixi». La protesta va créixer al punt que la premsa va publicar la notícia de la manifestació a «última hora», per la qual cosa molta gent va venir a la universitat per donarnos suport. Vam resistir durant

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

INTERNACIONAL

Tur quia urquia

19

hores, i al final el rector va haver de demanar perdó per la seva signatura. Per descomptat que la seva disculpa no va ser suficient per a nosaltres i continuem la protesta. La policia estava fora, preparada per a una possible intervenció. A més, l’atracció mediàtica havia reunit a grups de propagandistes que intentaven utilitzar les protestes per a les seves finalitats. El comitè organitzador, format principalment per militants del Front Obrer (FO), i que també inclou a estalinistes i anarquistes, va haver de prendre una decisió. Vam analitzar que no era el moment adequat per a un enfrontament amb les forces de seguretat i al final vam decidirreservar forces per l’endemà i ampliar el nostre moviment amb la creació de comitès i plataformes contra el govern del rector.

Com a conclusió, durant dos dies, la universitat ha vist una mobilització massiva que ha ajudat a la politització i la solidaritat dels estudiants. La legitimitat del rector s’ha trencat. El Moviment passa ara, a la Universitat de Galatasaray, per una plataforma estudiantil que inclogui molts estudiants.

Estem treballant pel control dels estudiants, professors i treballadors sobre la universitat, contra la decisió arbitrària del rector i contra el pla de privatització del govern al sector educatiu.

Istanbul. Març 2013.

Traduït del diari d’Isçi Cephesi (Front Obrer).

20

20

La veritat de la proposta del

«Socialisme El president de Veneçuela Hugo Chávez ha mort. Davant d’aquesta situació reiterem, tal com ho ha expressat la nostra organització germana el Partit Socialisme i Llibertat (PSL) de Veneçuela, que acompanyem el dolor del poble veneçolà i que expressem la nostra solidaritat amb la seva família i amb la població. I rebutgem totalment les postures assumides per la MUD, l’oposició política de la vella burgesia veneçolana pro-ianqui, que ha utilitzat la penosa malaltia de Chávez per qüestionar la legitimitat del govern del PSUV, fent-se passar per «demòcrates» quan va ser la impulsora, juntament amb els EE.UU, fracassat cop d’estat de l’abril del 2002.

No obstant això, la seva mort no apaga un dels temes més debatuts en l’esquerra mundial: quina és la realitat del autoproclamat socialisme del segle XXI? És veritat que la política de Chávez i d’altres presidents llatinoamericans avança cap al socialisme?

Estem en desacord amb aquesta visió, doncs el que està en discussió a Veneçuela són els problemes sense solució dels treballadors i el poble i la política del govern de PSUV (abans amb Chávez o ara amb Maduro) i l’anomenat Socialisme del Segle XXI que no demostren ser realment una sortida de fons per al poble treballador.

Sabem que a Veneçuela una majoria del poble continua confiant en el projecte de Chávez. Com també sabem que milers de lluitadors a tot món tenen l’expectativa que a Veneçuela s’està avançat cap al socialisme. Juntament amb els companys del PSL, som dels que diem clarament, que no compartim aquestes expectatives ja que el projecte del «Socialisme

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

del S

del Segle XXI» és una farsa de socialisme. Darrere dels discursos «anti-capitalistes i antiimperialistes» de Chávez, de Maduro i d’altres líders del PSUV, hi ha una política de pacte amb les multinacionals del petroli, els banquers i d’atac al nivell de vida dels treballadors i dels sectors populars. Aquest és el debat que volem fer amb l’avantguarda sindical, juvenil i popular de Veneçuela i del món.

Llatinoamèrica: un continent de lluites obreres i populars Veneçuela és part d’una Llatinoamèrica creuada pel creixement dels conflictes socials (vagues, mobilitzacions indígenes-camperoles, estudiantils) i pel desgast polític dels governs, en la seva major part, de signe populista o de centreesquerra. Són els governs que, igual que el de Chávez, van arribar al poder amb el suport de milions de persones i amb l’esperança de què es produiria un canvi de fons als seus països.

Estem parlant de governs com Evo Morales a Bolívia, Correa a l’Equador, Lula-Dilma del PT al Brasil, de Mújica (Front Ampli) a l’Uruguai, els Kirchner (peronisme) a l’Argentina, Humala al Perú, Lugo al Paraguai, Daniel Ortega (FSLN) a Nicaragua o Maurici Funes (FMLN) d’El Salvador.

Però la realitat ha mostrat que tots ells, més allà d’algun enfrontament parcial i limitat amb sectors de l’imperialisme, de formes diverses han aplicat polítiques d’ajustament a la gent de baix, governant a favor dels rics, de les multinacionals i dels grans empresaris, mantenint les mateixes estructures capitalistes dels seus països.

Per això l’any 2012 ha estat un any ple de grans lluites obreres i populars.

A Bolívia , Evo Morales, principal aliat de Chávez, va assumir el poder prometent el «socialisme andí» i que anava a consultar a la seva base indígena-camperola. No obstant això, en els últims dos anys ha mostrat el seu veritable rostre conciliador amb els terratinents i les multinacionals mineres i dels hidrocarburs. A finals de 2010, per exemple, va voler imposar un «gazolinazo» (augment del 100% del preu de la gasolina), que era exigit per les transnacionals. El que va provocar una rebel·lió popular que va obligar a retrocedir al govern. En el 2011 va voler imposar la construcció d’una carretera en el Tipnis, pactada amb Petrobras, Total i Repsol per a explotació petroliera, sense consultar als milers d’indígenes que allí viuen. El que va provocar una altra gran mobilització indígena que va patir una brutal repressió. La COB va fer diverses vagues pel salari.

El Brasil, governada pel PT en aliança amb un partit patronal (PMDB), primer amb Lula i ara amb

Sobre el funeral d’Hugo Chávez

Segle XXI» Dilma, ha viscut una onada de vagues des del 2011, mostrant la gran insatisfacció popular per la caiguda del nivell de vida. Es va iniciar en el 2011 amb la vaga dels obrers de la construcció civil i va seguir en 2011-12 amb vagues pel salari dels bombers de Rio, dels policies civils i militars, dels conductors, dels ferroviaris, dels metal·lúrgics de Niteroi, dels professors i una vaga de dos mesos dels empleats públics.

A l’Argentina, el govern peronista de Cristina Kirchner va patir el 2012 la primera vaga general, després de 10 anys, convocada per la CGT i la CTA que havien trencat amb el govern. Al Perú del «nacionalista» Humala, va haver-hi una gran vaga de 350 mil mestres i els miners i els pobles indígenes van protagonitzar grans enfrontaments amb desenes de morts causats per la repressió. El govern de Correa també s’ha vist enfrontat amb el poble indígena. A aquests exemples, cal sumar la massiva mobilització dels estudiants a Xile; la lluita dels treballadors judicials i dels universitaris de Colòmbia o la rebel·lió popular triomfant del poble de Colón a Panamà.

No obstant això, Chávez va pretendre jugar un paper de potència regional, al costat del Brasil de Lula, utilitzant els recursos energètics per establir relacions de subordinació i dependència de diferents països. Això es va reflectir en l’ impuls que va donar a l’ALBA enfront del ALCA. Però on més va quedar palès el paper de Chávez com a garant de l’ordre, va ser en el lliurament del lluitador social vinculat a les FARC Pérez Becerra, afegint-se d’aquesta forma a la política repressiva i de contra insurrecció de l’imperialisme, tan ben aplicada a Colòmbia tant per Uribe com per Santos.

Veneçuela no marxa cap al socialisme La conflictivitat social també es reflecteix a Veneçuela. Segons l’informe «Conflictivitat Social a Veneçuela 2012», de l’Observatori Veneçolà de Conflictivitat Social (OVCS), les protestes van augmentar un 3% pel que fa al 2011, produint-se per al període en estudi, un registre d’ almenys 5.483 protestes. Les protestes sindicals van ser 2.256 (41,15%) i per l’habitatge digne 1.874 (34,17%).

Aquesta realitat, moltes vegades desconeguda fora de Veneçuela, mostra que, després de 14 anys de govern d’Hugo Chávez, els problemes dels treballadors i el poble no han tingut solucions de fons. Així com tampoc va haver solució respecte a la persecució i assassinat de dirigents i activistes sindicals i camperols per part de «sicaris» agents de les empreses i del capital, que emparats en la impunitat del règim chaviste, han assassinat més de 200 dirigents, camperols i indígenes, en la seva majoria com també obrers durant els anys del govern de Chávez. Un dia abans de la seva mort, va ser

De quina rrevolució evolució ens parlen?

Chávez serà embalsamat... com a Lenin, ens diu el règim, buscant una legitimitat revolucionària.

Però no hem d’oblidar que Lenin -com va denunciar Krupskaiano volia ser embalsamat. Va ser Stalin qui va decidir utilizar la seva imatge i el seu cos justament per desmuntar les bases de la revolució. Era l’inici del culte a la personalitat que van personificar Stalin, com Mao oPeron i després el propi Chávez El funeral d’Hugo Chávez va ser tota una declaració de principis del chavisme. N’hi ha prou amb un cop d’ull a la llista de convidats per adonar-se que tota la retòrica sobre el socialisme del segle XXI i la Cinquena Internacional té les potes curtes i topa amb una realitat on la revolució s’acaba allà on comencen els interessos petroliers:

· Borbó: després de tot el xou del „¿por Príncep Felip de Borbó qué no te callas?» a la conferència Iberoamericana de Chile, el regne d’Espanya acaba rendint tribut a Chávez, que no ha tocat els interessos de Repsol Veneçuela (l’empresa exporta més de 25.000 barrils de petroli diaris de Veneçuela, l’11% de la seva producció).

Mahmud Ahmadinejad · Ahmadinejad: gran amic personal i aliat polític de Chávez, el cap de govern d’una república teocràtica, on segons el codi penal la vida d’una dona val la meitat de la d’un home, on està penada l’homosexualitat, on es reprimeix la premsa i la dissidència...

Alexander Lukaixenko: president de Bielorrússia, on l’any · passat van ser condemnats a mort (és l’únic país d’Europa que manté aquesta pena: hi ha hagut 300 execucions des de 1991) dos joves, acusats d’haver perpetrat un atemptat al metro de la capital, Minsk, segons la investigació dels serveis de seguretat de l’Estat, que encara s’anomenen KGB. Des del 2000, Lukaixenko ha perseguit sistemàticament sindicats, mitjans independents i partits de l’oposició.

Teodor o Obiang: Els diamants de sang i els iots de luxe · eodoro són només els últims escàndols de la família governant de Guinea Equatorial. Dictador al poder des del cop d’Estat de 1979 se li calcula una enorme fortuna en paradisos fiscals d’arreu del món, gràcies a les seves bones relacions amb Estats Units, Alemanya i Espanya.

T ots aquests sàtrapes van estar fent la «guàrdia d’honor» al fèretre de Chávez. Algú s’imagina aquest tipus de personatges al funeral de Lenin? De quina revolució estem parlant?

13/03/2013 Lluita Internacionalista 123, abril 2013

21

DEBAT INTERNACIONAL 22

22

assassinat el cap indígena Yukpa el salari mínim es troba molt per sota Sabino Romero que venia rebent de la suma de la cistella bàsica de amenaces des de feia temps. consum.

Aquest fet ha tingut una àmplia Per això la redistribució de la riquesa repercussió i ha provocat desgast del s’ha realitzat en sentit invers al que chavisme. mostra la propaganda del chavisme.

La reelecció de Chávez a l’octubre Els grans ingressos petroliers van de l’any passat, mostra que encara permetre finançar programes socials milions de persones encara tenen que van complir un rol positiu en els esperances que les reiterades primers anys del govern, però ja són promeses incomplides del govern del insuficients i la part més gran de la PSUV finalment s’acabin realitzant. renda petroliera ha anat a parar les Molts treballadors i sectors populars, butxaques dels empresaris nacionals amb molts dubtes i amb poques i estrangers i als banquers. Així, en expectatives, van donar el seu vot 1998 el sector assalariat participava en rebuig a la dreta i als vells polítics d’un 39,7% de la riquesa creada burgesos, ara reciclats en la MUD, mentre la patronal s’apropiava del que van portar al desastre al país i 36,2%. En el 2008, ja el sector que va culminar en el Caracazo de assalariat rebia un 32,8%, del valor 1989. Però lamentablement el creat, mentre la patronal va passar govern del PSUV, ni amb Chávez en a un 48,8%. vida ni ara sense ell, no donarà Les expropiacions d’algunes resposta a aquesta legítima empreses han impactat esperança, perquè l’afirmació de favorablement, fora de Veneçuela, Chávez que «estem fent una a milers de treballadors i lluitadors revolució socialista» és falsa. Sabem socials. Però en realitat aquestes que tant a Veneçuela com al món, expropiacions no han tingut cap molts honests lluitadors efecte favorable per als seus antiimperialistes i d’esquerra creuen treballadors ni per al país. En totes que Chávez , unit a Cuba, està es va pagar fortes indemnitzacions i impulsat el «Socialisme del Segle XXI». no hi ha control obrer democràtic.

Però la veritat és una altra i aquest En l’ex CEMEX, una gran cimentera, debat és necessari perquè el que no es va respectat el conveni als està en joc és que tant la lluita del treballadors i la venda de ciment està poble veneçolà com la dels pobles en el punt de mira per sobrepreus i de Llatinoamèrica i del món no maniobres corruptes dels funcionaris desemboquin en una nova frustració. del govern. A Orinoco Iron, exTAVSA, Per als socialistes revolucionaris no expropiada en 2009, el conveni lapot haver-hi socialisme ni boral ha vençut ja fa dos anys. Tal antiimperialisme quan el petroli és la situació que ja, lamentaveneçolà, la principal font de recurblement, molts treballadors temen sos del país del Carib, és compartit o rebutgen la possibilitat amb les multinacionals. El chavisme d’expropiació. Com va ser el cas de s’omple la boca de «sobirania l’empresa Polar que, davant petroliera» però va convertir a PDVSA l’amenaça, els treballadors es van en una empresa mixta amb les mobilitzar en contra. transnacionals del petroli com Per això, la realitat del govern de Chevron, Total, Mitsubishi, Repsol, Chávez és que, sota un discurs «soPetrobras, Lukoi i empreses noruecialista», s’apliquen polítiques gues o xineses. D’altra banda, entre d’ajustaments al poble treballador i les 10 primeres empreses del país, 5 no es solucionen els problemes de són bancs i asseguradores i 4 són fons. Ja sota el nou mandat de transnacionals: Movistar, Prock Chávez , Gouble, General Motors i Coca Cua amb (Dades de Ultimas Notícias, 25/10/12).

A més la Superintendència de Bancs, al tancament del passat novembre, mostrava que els guanys de la banca havien augmentat un 93% en relació amb el període gener-novembre del 2012. Any rere any, els guanys del sector financer segueixen creixent, en un país en el qual Lluita Internacionalista 123, abril 2013

Maduro exercint la presidència, va haver-hi una brutal devaluació de 46,5% acompanyada per l’anunci de que els empresaris només hauran de vendre a l’Estat el 60% de les divises estrangeres obtingudes per concepte d’exportacions. Així, els preus dels productes de primera necessitat continuen pujant mentre els salaris segueixen per terra; els convenis col·lectius no es respecten, segueixen les apagades de llum per falta d’inversió i es criminalitza la protesta. Per això també les lluites continuen. No pot haver-hi socialisme a on es governa amb un pacte amb les multinacionals o per beneficiar als banquers. No ho pot haver socialisme desconeixent els drets dels treballadors.

No és antiimperialisme ni socialisme recolzar dictadors com Assad (Síria) i Gadafi (Líbia) Tampoc pot haver-hi socialisme ni reivindicar-se revolucionari, com va fer Chávez quan va recolzar a un dictador genocida com el sirià Bashar Al Assad. Hugo Chávez i Al Assad «van intercanviar informacions sobre la situació política i de seguretat a Síria i a la regió del Mig Orient, especialment sobre l’èxit de la manera com el govern sirià ha contingut a les bandes terroristes armades que atempten contra la pau» (comunicat reproduït en El Comerç, Perú, 7/4/ 12). O sigui, Chávez va qualificar al poble rebel sirià de «banda terrorista» i va avalar les massacres del dictador.

Chávez va ser percebut amb simpatia pels pobles àrabs amb els seus apassionats discursos antiimperialistes i per la seva ruptura diplomàtica amb l’estat sionista d’Israel. Avui estan decebuts per la seva ferma negativa, juntament amb els Castro i la vella esquerra estalinista del món, a recolzar a la revolució àrab. És incompatible parlar de antiimperialisme i dels pobles que lluiten contra l’opressió i avalar la sistemàtica repressió, tortura i assassinat que va aplicar Gadafi o que aplica Al Assad contra el seu poble. Només cal escoltar les paraules de Gadafi que volia «entrar a Bengasi com Franco a Madrid», al·ludint a com el feixisme va aixafar la resistència obrera i popular en el 1936, per no tenir cap dubte sobre el caràcter del coronel libi. Però pesen més els interessis petroliers comuns, com ara també ho estan

en el fons del suport a Síria i presentant al reaccionari i repressiu règim iranià de Ahmadineyad com un altre dels líders del antiimperialisme.

El internacionalisme és una de les peces fonamentals del veritable socialisme. Va ser l’estalinisme qui va falsificar aquest principi, i va actuar sempre, enfront dels fets de la lluita de classes mundial, defensant els seus interessos burocràtics per sobre de la solidaritat amb les lluites obreres i populars.

Tant Castro com Chávez van seguir aquesta tradició. Van posar els interessos de les seves burgesies i burocràcies petrolieres i la defensa de les seves pròpies burocràcies d’estat per sobre la lluita dels pobles àrabs, doncs saben que un triomf d’aquests pobles els afebleix com a sector privilegiat. Enfront de les lluites i insurreccions que s’expandeixen pel món, tots els burgesos, nous o vells així com les burocràcies tremolen perquè saben que l’ascens i la lluita de masses serveixen d’exemple per a tots els pobles explotats del món.

La unitat Chávez-Fidel Castro no porta a Veneçuela cap a la Cuba Socialista dels 60 El pes que va tenir Chávez sobre l’esquerra mundial seria inexplicable sense la benedicció de Castro. Ja en 1992 Chávez va ser rebut a Cuba amb honors d’Estat. Després de l’enfonsament dels acords comercials preferents amb Rússia, Chávez va cobrir el 60% de les necessitats energètiques de Cuba lliurant-li petroli a preus mínims. Això li va permetre aparèixer davant l’esquerra mundial com un referent revolucionari i socialista, més enllà de les seves polítiques concretes o dels plans de lliurament de cistelles d’aliments a la

d’Amèrica.

Això ratificaria a sectors de l’esquerra mundial, que recolzen al govern chaviste, gairebé amb el mateix argument assegurant que «a poc a poc» la unitat Chávez-Castro portarà al socialisme. Fins i tot aquests mateixos sectors són els que afirmen que hi ha una lluita entre dos sectors del chavisme: un d’esquerra, amb Maduro al capdavant (amb el suport de Chávez) que seria pro-cubà i l’altre, el de Diosdado Cabello, seria la «dreta» anti-cubana.

Aquesta versió lamentablement no és certa, perquè podran existir aquestes fraccions en el chavisme, però la seva lluita no és per avançar o no en el socialisme, sinó per espais de poder dins del mateix projecte del fals socialisme del Segle XXI recolzat per la direcció castrista.

Dues raons ho expliquen: 1) han passat més de 14 anys de govern Chávez, amb el suport dels Castro, i ja hem mostrat que a Veneçuela predomina la propietat privada i els acords amb les multinacionals i 2) el que existeix no és que Veneçuela s’estigui «cubanitzant» sinó que Cuba s’està «venezolanitzant».

Cosa que gairebé ningú diu. Què volem dir amb que Cuba s’està venezolanitzant? Que des de la dècada del 90, Cuba ha anat caminant, de forma accelerada, cap a la restauració del capitalisme, abandonant les conquestes socialistes dels anys 60, seguint el camí de la Xina i del Vietnam.

La direcció del Partit Comunista Cubà, amaga aquest procés. Però és un fet que el «model econòmic cubà» està basat en el capitalisme d’empreses mixtes, amb capitals espanyols, canadencs, francesos, brasilers, italians, xinesos o britànics Lluita

en punts bàsics com el níquel (Sherrit), l’hostaleria (Sol Meliá), el tabac i els havans, els aliments (rom, cervesa, uns altres) i , ara el sucre.

A Cuba, com a Xina, sota una suposada «modernització de socialisme» creixen les desigualtats socials. Amb una explotació dels treballadors que amb prou feines arriben a un salari mensual de 15 a 20 dòlars de mitjana. Amb una dictadura de partit únic que prohibeix els drets de vaga i d’organitzar lliurament sindicats. Només en el sentit d’anar concentrant tot el poder en el cap de l’Estat podem dir que Chávez pren com a referents polítics els règims de l’estalinisme, com va passar en la reforma de la constitució. El chavisme ha impulsat un accelerat procés de burocratització de l’estat, d’un estat burgès. Aquest poder es va utilitzar i s’utilitza contra els treballadors i serveix només a l’aparell d’estat.

Per això la unitat Castro-Chávez no té gens de progressiu i revolucionari. Sinó al contrari, el castro-chavisme és la nova versió, reciclada, del reformisme estalinista que sempre va bregar per la conciliació de classes, amb la falsa teoria de la «revolució per etapes», amb la qual es justificava que es podia «avançar» al socialisme governant, en una primer etapa, aliat a un sector de la burgesia.

Amb aquesta «teoria» es van trair les revolucions triomfants com la de Nicaragua i El Salvador. En els 80, Fidel Castro i la direcció cubana van aconsellar no fer «una nova Cuba» a Nicaragua, sinó anar a una aliança

DEBAT INTERNACIONAL

població pobra (no gaire diferent de la de Lula, per exemple) La dreta pro imperialista i els seus mitjans de premsa dediquen grans espais per denunciar que el chavisme porta a Veneçuela cap al seu «cubanitzación», cap al «comunisme». Amb això volen dir que Veneçuela camina cap a la Cuba Socialista que, en època del Che, va expropiar a l’imperialisme i a la burgesia i va anunciar el primer estat socialista

amb la burgesia nicaragüenca per sostenir una «economia mixta».

Avui, 35 anys després, Daniel Ortega governa una Nicaragua capitalista, enmig de la misèria del seu poble. Xina i Cuba estan arribant al Internacionalista 123, abril 2013

23

DEBAT INTERNACIONAL

súmmum de defensar una suposada modernització del «model socialista», aliats amb les multinacionals i explotant als seus pobles.

Ja la història va demostrar que tots aquests models «nacionals i populars» van fracassar a Nicaragua, amb el peronisme a Argentina , amb el MNR a Bolívia o amb el velazquisme a Perú. De la mateixa forma no hi haurà sortida per als pobles amb els Evo Morales, Correa, Mújica, Kirchner, LulaDilma o Chávez.

La lluita per un veritable socialisme Les lluites dels treballadors, la joventut i el poble veneçolà necessiten encaminar-se cap a una veritable sortida socialista.

Sabent que si no hi ha sortida amb el projecte chaviste tampoc n’hi ha amb la dreta encarnada en la MUD d ‘Henrique Capriles. Aquesta representa la vella política de l’oligarquia pro-ianqui.

A Veneçuela la lluita per un veritable socialisme, passa per les propostes de la nostra organització germana el Partit Socialisme i Llibertat (PSL), que encapçala el dirigent obrer Orlando Chirino. Per això ratifiquem el nostre suport a la necessitat de construir una nova alternativa política dels treballadors a Veneçuela que recolzi les lluites obreres i populars i que lluiti estratègicament per un veritable canvi socialista i un govern dels treballadors.

Les consignes «Els treballadors

hem de governar» i que «el petroli sigui 100% veneçolà, estatal, eliminant els contractes de les empreses mixtes i sota el control dels treballadors, per donar salari, treball, salut, educació i habitatge», segueixen vigents.

Defensem la plena independència política enfront dels governs i les variants polítiques capitalistes; un salari mínim igual a la cistella bàsica; el cessament del pagament del deute extern; l’anul·lació dels tractats de lliure comerç i tractats contra la doble tributació subscrits per Veneçuela; la nacionalització de la banca i de les multinacionals sota el control dels treballadors; una reforma agrària que garanteixi terres als camperols; el reconeixement dels territoris indígenes, contra la criminalització de la protesta i la recuperació de les organitzacions sindicals com un instrument de lluita de la classe treballadora, amb autonomia dels governs i dels

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

24

24

Lluita Internacionalista 123, abril 2013

patrons i sense burocràcia sindical de cap mena ni color.

Des del Comitè Coordinador UITCEI, fem una crida als treballadors, a la joventut i als lluitadors antiimperialistes i d’esquerra del món a realitzar aquest debat sobre l’actualitat i el futur del procés revolucionari veneçolà i llatí americà, enmig de la seva actual cruïlla, com a recolzar les seves lluites en la perspectiva d’un canvi veritablement socialista, així com a recolzar els processos revolucionaris que estan desenvolupant-se en el Nord d’Àfrica i Orient Mig, ajudant a reconstruir un veritable internacionalisme de classe.

Març 2013 Comitè Coordinador UIT-CI/CEI (CEI: Lluita InternacionalistaFront Obrer de Turquia)

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org