Lluita Internacionalista

nº 122 febrer 2013 - donatiu 2 euros Editorial pàg 3 Pàgines centrals: pàg 10-12 Corrupció. Capitalisme i transició monàrquica: un còctel indigest en època de crisi pàg 4 Economia: La guardiola de les pensions per a rescatar bancs Política: pàg 5-6 Lluita Internacionalista sobre la «Declaració de Sobirania del Parlament»

Sindical: pàg 7-9 Acomiadament Andreu de Cabo, EROs, vaga secundària contre la LOMCE pàg 13 Revolució serà feminista... Violacions a Bolívia Internacional: pàg 14-20 Bolivia, Argentina, Azawad, declaració sobre Tunis Suplement: Anàlisi històric de la política bolxevic cap el tema nacional després de la revolució russa.

Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional Per la rn Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

Le capital (El capital), del director greco-francès Costa-Gavras.

Als seus vuitanta anys Konstantinos Gavras, conegut pel nom artístic de Costa-Gavras, segueix al peu del canó: tal com està el pati decideix fer una pel·lícula sobre Robin Hood a l’inrevés, robem als pobres per donar-ho als rics. Són paraules que dirà el protagonista del film, que està narrat des de l’òptica dels banquers.

Basat en la novel·la de l’autor Stéphane Osmont publicada l’any 2004!- ens explica la història d’un treballador de la banca que fa un ascens professional imparable: l’ànsia de diners i d’enriquiment passarà per sobre d’amistats i destrossarà confiances. En primera línia veurem els voltors que s’alimenten del sistema financer, però que no el controlen, i les terribles deficiències del capitalisme.

Ni els crítics de cinema, ni els festivals on ha estat presentada, n’han fet un gran elogi perquè -diuentroben molt simplista el guió, és a dir, creuen que és massa didàctic, i també perquè està accentuada la vessant còmica i d’entreteniment. Però, vés per on, el públic aplaudeix a les sales de cinema.

Afegim que també hi ha opinions que defensen que mantenir l’espectador assegut a la butaca, mentre li trinxen les peces de l’estafa econòmica mundial davant dels nassos, té mèrit, i que això només es pot fer donant color a un tema gris, és a dir, exagerant la comicitat: fent una farsa de la forma (que no del fons)

Aquesta aparent contradicció ja comença per l’elecció del protagonista principal, Gad Elmaleh, un famós humorista francès reconegut com a actor de comèdies populars, i que aquí dóna vida a un ésser ambiciós, escalador, despòtic i sense escrúpols, que es mou amb avió privat pels ambients de luxe de les grans capitals del món. Un paper que li és completament nou, i que resol amb eficàcia.

Aquells que ja estimeu Costa-Gavras, perquè recordeu les seves obres -pensem en Z, Missing o La caja de música- li perdonareu que pinti aquest nou film amb una brotxa tan grossa i li valorareu el magnífic retrat de les altes esferes del veritable poder, el de la banca.

Paradoxes de la realitat, l’actor protagonista resulta ser l’actual parella de la princesa -Carlota Cassiraggi- de Mònaco: paradís fiscal per excel·lència, reialme de joc i casinos, refugi de banquers i mil·lionaris. Les sàtires surten de les pantalles i envaeixen la vida, o era a l’inrevés?

"Mai he rebut diner negre" ... era violeta o groc El diner negre demostra que el ser humà no és racista 2

2

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

Si malgrat la nostra defensa no és aquest el tema que us inspira per entrar al cinema, no ho dubteu: Django desencadenado, la darrera obra de Quentin Tarantino, és una gran alternativa.

La corrupció ha ocupat el centre de l'atenció informativa. Cada dia salta un nou cas o hi ha noves revelacions escandaloses.

La gent mira atònita l'espectacle, mentre ens imposen mesures duríssimes contra la població treballadora: l'atur s'acosta ja als 6 milions, retallades en la sanitat i l'educació, desnonaments que costen més vides entre els de baix, apareixen comptes milionaris a Suïssa, es parla de comptabilitats B en els partits, dobles i triples sous, sobres en negre...

La Monarquia, com fa uns mesos el President del Constitucional, la patronal i els seus representants a la CEOE, el PP, el PSOE, CiU... tot sona a podrit.

Els draps bruts de la corrupció apareixen dels calaixos dels partits, molts d'ells llargament guardats i amb espionatges inclosos, a l'espera del moment polític oportú per ser utilitzats. Per què es destapen ara? Potser perquè amb la crisi el pastís a repartir es fa més petit. Rubalcaba contraataca i demana la dimissió de Rajoy, però en canvi no demana eleccions anticipades, perquè totes les enquestes no només castiguen al PP, també al PSOE i CiU. Els pilars polítics de 40 anys de Monarquia s'enfonsen.

La crisi que es pot aprofundir amb unes eleccions anticipades és una crisi del règim, començant per un qüestionament cada cop més evident de la Corona. Quina altra sortida es prepara des de les cúpules del poder econòmic. El govern Rajoy que en pocs mesos ha dilapidat la majoria absoluta que li van donar es urnes, i cada cop és més incapaç de garantir les mesures que li exigeixen. Un exemple d'aquesta situació es dóna davant la ILP sobre la dació en pagament. Anuncia que no l'acceptarà a tràmit i aquell mateix dia, amb dues persones més mortes a Mallorca, acaba votant a favor. No és suficient la majoria absoluta a les Corts per a tenir un govern fort. I ja li diuen Merkel i Draghi: calen més reformes!

Draghi venia a reunir-se a porta tancada i amb els parlamentaris, òbviament no per a felicitar a Rajoy dels avenços econòmics com va dir públicament, sinó per tantejar possibles sortides a la crisi política profunda: govern amb un tecnòcrata al capdavant?

Govern d'unitat nacional? El recanvi al govern Rajoy es pot fer amb ell o movent-li la cadira com li van fer a Berlusconi. Però els resultats a la Itàlia de Monti tampoc els resulten tan clars.

Si la crisi encara s’està resolent entre bastidors als Palaus de La Zarzuela i la Moncloa, és perquè les direccions sindicals després de la darrera vaga general han tornat a imposar la desmobilització, i només aquesta sinó que en una nova operació d'imatge ara a Nissan com abans a SEAT amb el Q3- tornen a doblegar la resistència dels treballadors al dictat de la patronal, aprofundeixen el “no es pot fer res contra els seus plans”. Mentida! Cal recomençar de nou la mobilització, no hi ha cap altre camí.

Així està plantejada la possibilitat que en un termini breu s'arribi a unes noves eleccions. Tota l’alternativa a l'esquerra és una IU que governa amb les tisores a la mà a Andalusia? Cal un cop més un reagrupament de forces anticapitalistes i que rebutgin la Monarquia, pel dret a l'autodeterminació dels pobles. No es pot esperar més, per això cridem a CUT-BAI, Bildu, CUP-AE, Izquierda AnticapitalistaRevolta Global, Izquierda Castellana, En Lucha, Corriente Roja entre d’altres. Cal reactivar i ampliar l'experiència d’ Iniciativa Internacionalista. No es pot esperar més.

F

ora imperialisme de Mali

et d’autodeter minació Pel dr dret d’autodeterminació del poble tuareg

EDITORIAL

C

or orrr upció i crisi de règim

La intervenció militar de França a Mali, amb el suport de la UE i la ONU es fixa oficialment dos objectius: mantenir la integritat territorial de Mali, és a dir, impedir la independència dels tuaregs al Nord, proclamada l’any passat i aturar l’amenaça “integrista” d’AQMI. La revolució creuava el desert amb la lluita dels tuaregs i l'imperialisme encenia les alarmes per cortocircuitar-la. La realitat és que a mesura que avencen les tropes franceses s'esfumen els islamistes i només queda la població tuareg a expenses de l'entrada de les tropes de Malí que tenen un llarg historial de massacres i ara es prenen la revenja contra la independència. Però no ens arriben imatges: tot el que veiem de Mali és el que ha volgut oferir la propaganda francesa.

Una vegada més, l'imperialisme amaga una nova operació militar per garantir els seus interessos econòmics i polítics: possibles explotacions de petroli i gas al Nord de Mali i més concret les mines d’Urani a Niger, prop de la frontera amb Mali, de les que s’extreu el 70% de l’urani de les centrals franceses. Darrera l'escalada bèl•lica es preparen plans de manteniment de forces imperialistes a la zona: drones americans i un destacament francès permanent a Níger. Però sobretot, el que més preocupa a l’imperialisme francès és que l’onada revolucionària al nord d’Àfrica continués escampant-se cap al sud.

El Govern espanyol contribueix a l’agressió francesa, el PSOE demana enviar més recursos al servei dels plans francesos. Cal denunciar els plans reals de la invasió i defensar el dret a l’autodeterminació dels tuaregs contra unes fronteres imposades per l’imperialisme a Mali com a molts pobles de l’Àfrica.

13/02/13

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

3

ECONOMIA

La guardiola de les pensions utilitzada per a rescatar bancs

O ens movem o ens plomen A principis d’any, un article (veure primer enllaç) d’un diari financer d’Estats Units denunciava que el 90% de 65.000 milions del Fons de Reserva de la Seguretat Social de l’estat espanyol s’havien utilitzat per comprar deute públic del propi estat espanyol.

L’artícle criticava la acumulació de risc per falta de diversificació, la falta de liquiditat que podia donar-se si l’estat espanyol quedava fora del crèdit, i que una fallida de l’estat es transmetria directament a les pensions, sense coixí amortidor.

El 2008, la patronal bancària ja va proposar que el fons de la Seguretat Social s’utilitzés per rescatar bancs (tot i que el 2005 el fons que havia ja estava invertit al 80% en deute públic de l’estat espanyol), i 5 anys després ho han reblat, pel camí d’endossar el seu deute privat al deute públic (ajudes no menors de 216.000 milions des de l’inici de la crisi a l’estat espanyol) i pagar amb el Fons part del deute públic generat (la resta retallades, acomiadaments). Perquè vegem de què estem parlant, sapiguem que la partida per al pagament de pensions per a 2013 és de 121.000 milions. O sigui, que el fons dóna per a 6 mesos de pagament de pensions i el rescat bancari per a 2 anys de pagament de pensions.

Hi ha dos sistemes de pensions: el de repartiment i el de capitalizació. En el primer, les cotitzacions actuals (i jo afegeixo impostos) paguen les pensions actuals. En el de capitalització se suposa que es fa una guardiola que es buida gradualment amb la pensió. 7 anys després del cop de Pinochet, a Xile, en 1980 es va instaurar un sistema de capitalizació individual. La crisi financera que va començar el 2007 ha qüestionat aquest model doncs els fons dipositats en paper (accions o bons d’empreses i governs) han reduït el

seu valor, i encara pot reduir-lo más la continuitat de la crisi. És com jugar a la loteria amb la pensió.

Històricament la seguretat social de l’estat espanyol ha generat superàvits que han servit per a finançar a l’estat. El Pacte de Toledo va crear el Fons de què parlem, que en la pràctica ha servit per al mateix. Els superàvits encobreixen unes pensions baixíssimes (el 60% inferiors a 700 euros, i les vídues en la misèria).

El servei del deute només per a la administració de l’estat el 2013 (interessos + amortitzacions) costarà 40.000 milions, i el total del deute per a totes les administracions públiques en acabar 2012 serà d’uns 1.015.000 milions (o sigui, un bilió). El 2007 era la meitat. El deute està creixent a un terme mitjà del 15% anual, i no pel dèficit operatiu dels serveis públics sinó per la nacionalització de pèrdues privades + l’encariment dels interessos que cobren els bancs per comprar-la després d’obtenir els diners del banc Central Europeu a l’1% + la falta crònica de finançament del sector públic pel poc que paguen impostos les grans empreses i fortunes (legal + frau).

El PSOE i el PP en 2011 van modificar l’article 135 de la constitució, i el nou redactat inclou: «Els crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta. Aquests crèdits no podran ser objecte d’esmena o modificació, mentre s’ajustin a les condicions de la Llei d’emissió.»

El servei del deute està en una esp i r a l d’inflamació, i la reforma constitucional

4

4

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

del PSOE i PP està «obligant» a una política de retallades que mata l’economia i els treballadors.

Nosaltres proposem extirpar la inflamació i deixar de pagar el deute.

Els 60.000 milions de les pensions usats en el rescat dels bancs és l’últim capítol del robatori organitzat als treballadors per a millor gaudi de l’oligarquia.

L’estat i les administracions s’han convertit en un mecanisme de redistribució de diners de baix a dalt. El transvassament de diners ja no només mitjançant la plusvàlua robada en el treball, en els interessos dels crèdits, en el robatori de les preferents, en el robatori del fons de pensions, en els preus abusius que la bombolla immobiliària va atribuir al be bàsic de l’habitatge. A tot això afegim ara un atur multiplicat pels acomiadaments dels sectors privat i públic i una corresponent rebaixa salarial (directe, indirecte i diferit) per als ocupats. Per un govern dels treballadors. No al pagament del deute. Nacionalització sense indemnització de la banca. Serveis públics universals i gratuïts.

Repartiment del treball i plena ocupació amb salaris dignes.

Víctor Messeguer Nota.- en els enllaços, http://is.gd/ fPBLCY citar una web o un autor no pretén avalar la seva línia política.

La declaració del Parlament: ¿quina sobirania?

Ja vam analitzar l’acord de Govern entre CiU-ERC per a fernos empassar els dictats de la UE a través de més retallades per pagar el deute, a canvi d’una hipotètica consulta sobiranista.

L’anomenada Declaració de Sobirania del passat 22 de gener, és el primer pas d’aquest acord de govern.

Ni nació, ni autodeterminació en nom de la legalitat Aquesta és la cinquena declaració de sobirania que ha fet el Parlament sota diferents formats. Es podria suposar que aquesta aniria més lluny de l’aprovada després de la Diada 2012: doncs no. Va més enrere fins i tot de lleis aprovades pel Parlament que defineixen Catalunya com a nació, o declaracions que han defensat el dret a l’autodeterminació. Per «estalviar-se» polèmiques com les de l’últim Estatut, la declaració que hauria de ser la base per a l’exercici de la sobirania nacional, ni esmenta ni una ni l’altra. Amb la crisi interna a CiU, s’ha imposat la pressió del sector Duran i la patronal catalana, que volen utilitzar la mobilització del carrer i els drets nacionals com a moneda de canvi en la negociació financera amb Madrid. Sempre hem dit que la burgesia catalana ha demostrat al llarg de la història que és abans burgesia que catalana: ara també. I darrera seu, a quatre dies de l’inici de la legislatura, ERC accepta i legitima com a «eufemismes» tàctics -»sobirania» per «nació» i «dret a decidir» per «autodeterminació»- la negació de la seva bandera electoral.

Retallades les dues reivindicacions democràtiques bàsiques, es rebla el clau. D’una banda, lligant el referèndum amb la legalitat vigent –de la constitució monàrquica o de la UE que sempre queda hipotecada a la legalitat dels estats membres-; de l’altra sense data de consulta, ni cap altra concreció... i

sempre queda allò acordat entre CiU i ERC de que dependrà de la situació socioeconòmica... Així que ni nació ni autodeterminació, ni compromisos, amb el vist i plau de l’Assemblea Nacional de Catalunya, que evidencia els pesos d’un i altre partit al seu interior.

En el marc de l’Europa del capital i les retallades Per acabar-ho d’adobar, compromesa amb «els principis fundacionals de la UE», -posició votada per IU en la darrera Assemblea Estatal de desembre 2012-. Aquesta utopia reaccionària

de que és possible una UE democràtica, al servei dels ciutadans (és com voler reformar l’Església per a fer-la laica, o creure que la guineu pot cuidar les gallines), hauria de començar per dir on estan aquests principis fundacionals: al pacte de l’acer i el carbó del gran capital del 51? O al Tractat de Maastricht? O en el que la UE diu que són els seus principis fundacionals de «lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals» –les «quatre llibertats»?.

Creiem que perquè justament els principis fundacionals d’un organisme burgès en són

coherents, són els de l’Europa de l’acer i el carbó i les «quatre llibertats». Per això cal trencar amb ells, com a primer pas per a una unió de treballadors i pobles que serà el seu contrari, socialista, o no serà. Però, com que per refer alguna cosa, has de ser-hi dins, la declaració implica el compromís amb els actuals dictats de la UE – en consonància amb el pacte CiUERC de compliment del Pacte d’Estabilitat- i l’aval als atacs als treballadors i treballadores de misèria i retallades. I aquí ICV-EUiA fa el seu paper: parlant contra les retallades, les legitima en l’acceptar

POLÍTICA

Declaració de Lluita Internacionalista sobre la «Declaració de Sobirania del Parlament»

els principis de l’Europa del capital que són els qui actualment les imposen. Mentre no siguin al govern, seguiran amb el doble discurs, i quan hi són, sigui als darrers tripartits, als Ajuntaments o ara a Andalusia, apliquen les retallades «obligats» pels mercats...

«Eufemismes» que acaben en fets Els «eufemismes» tàctics, s’acaben en els fets. De Gispert aclaria a dos dies de la votació, que el dret a decidir es concretaria amb una llei de consultes pactada amb l’estat, sense caire vinculant ja que

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

5

Les propostes de resolució presentades per la CUP-AE al Parlament: A més d’una resolució pròpia de sobirania, i de bateries de preguntes sobre les taxes universitàries, la CUP-AE ha presentat: · Davant l’assassinat a París de les activistes kurdes Sakine Cansiz, Fidan Dogan i Leyla Soylemez, la proposta de resolució exigeix «la investigació i el càstig als responsables d’aquests crims. A la vegada pel que el Parlament es manifesti «pel dret a l’autodeterminació del poble kurd». · Degut a «la resposta que està rebent, en aquests moments de duríssima crisi econòmica, la lluita sindical a Andalusia amb més de 500.000 euros en multes, amb 500 sindicalistes majoritàriament del Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) amb processos judicials penals, amb penes de presó que sumen més de 50 anys, amb el risc afegit d’ofegar econòmicament una legítima organització dels treballadors i treballadores, eminentment jornalera», la proposta de resolució proposa «adreçar-se a les autoritats estatals i de la Junta d’Andalusia, per d e m a n a r l a s u p r e s s i ó d’aquestes mesures repressives i contra la criminalització de la lluita sindical i de les seves organitzacions». · Davant la invasió francesa d’Azawad, al nord de Mali, la onunciar resolució proposa: «Pr «Pronunciar onunciar-se pel dret a l’autodeterminació del poble tuareg. Considerar il•legítima la intervenció militar francesa i posicionar -se contra posicionar-se el suport de la UE i l’ONU. Instar al Govern Espanyol a la retirada de tot tipus d’ajuda civil o militar a la invasió.»

no tindria rang de referèndum: és a dir que, com dèiem, d’autodeterminació, res de res.

Mentre, les retallades dels propers pressupostos s’engreixen més quan, l’endemà de la Declaració, Mas Colell informa que el dèficit de l’any anterior ha estat 0,8 punts per sobre del compromès. És a dir el pack a pactar amb l’Estat per a tenir una consulta sense validesa, estarà lligada a les noves retallades, tal com mana Brussel•les. Rajoy accelera la proposta econòmica que Duran i la patronal catalana esperen per tancar el cercle.

En un i altre terreny, la clau estarà en si la mobilització és capaç d’imposar respecte al dret d’autodeterminació, que per la via parlamentària i de l’acord CiU-ERC-ICV/EUiA ja s’esvaeix.

La crisi oberta al PSC El PP i C’s amb el seu centralisme, no donen cap sorpresa. Més greu és l’alineament del PSC no amb el No, sinó amb els arguments constitucionalistes de la dreta. Això sí, amb un altre eufemisme, l’aplaçament del dret d’autodeterminació a una futura reforma constitucional. La qual cosa, afegida a les posicions de Rubalcaba, que rebutja de pla el dret d’autodeterminació amb o sense reforma, els fa des de tots els punts de vista poc creïbles. Però aquesta posició agreuja la crisi d’un PSC que, segons les enquestes, continua la caiguda en intenció de vot: 5 diputats no acaten la disciplina i marxen del Parlament en la votació; al dia següent les territorials d’Igualada i Granollers, fan públic el seu suport a la Declaració; els 7 diputats a la Diputació de Lleida es neguen a votar en contra, a la de Girona ja voten a favor o s’abstenen... Justament els arguments que els díscols donen per a recolzar-la són les crítiques que nosaltres li fem: que la consulta serà pactada i no vinculant, que serà legal, i, per descomptat, no els destorben per res els principis de la UE, venint a coincidir amb els posicionaments del nou partit de Maragall constituït després de les eleccions. O sigui que oficialistes o díscols, no ofereixen una alternativa als i les treballadores que encara els tenen de referent.

La CUP: confusió quan les alternatives són més necessàries L’argumentació que va fer Quim Arrufat en el Parlament per a justificar el perquè la posició era «crítica» va ser immillorable: sobrava la UE, es lligava a

6

6

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

un govern que retallaria, faltava el marc territorial dels PPCC i la mobilització i sobirania de la gent, i el legalisme que definia l’esterilitzava. Només que per una tan bona argumentació que hauria de conduir a per què no podíem votar la declaració, li sobrava el titular que el vot seria d’un «sí»... «crític», alimentant les il·lusions en la Declaració. Alentar aquesta il·lusió, per més que es faci en forma confusa -1 vot sí i 2 abstencions, és allunyar-se de ser una alternativa.

Ho vam argumentar en les reunions prèvies. De cap manera –ni crítica- es podia donar suport al pla burgèss per esterilitzar la lluita del carrer per l’autodeterminació, ni al compromís amb la UE que implica noves retallades contra els i les treballadores. I un sí, per més crític que fos, era legitimar-ho.

Ho vam comparar amb el difícil No a la Constitució Espanyola, que també ofegava les reivindicacions del carrer venent-lo com les beceroles de la democràcia, quan en realitat era donar continuïtat a l’aparell d’estat franquista. La democràcia havia estat guanyada al carrer, de la mà de les lluites obreres, i la Constitució volia posar-li fre i per fer-ho li calia la legitimació dels partits obrers. La història però ha marcat amb cruesa les conseqüències del Sí del PCE i el PSUC, els Pactes de la Moncloa i els cops brutals contra els treballadors i els pobles. Ara calia un altre NO, amb la imprescindible paciència per explicar la posició, però la inflexibilitat davant CiU i els models «nacionalistes» d’ERC i ICV-EUiA. Podia ser, com vam acceptar a proposta d’alguns companys que s’expressés amb l’abstenció dels diputats, però amb l’eix posat en què era impossible donar-hi suport.

El sí crític de la CUP-AE, agreuja la distància amb aquells i aquelles treballadores que convençudes de l’autodeterminació, tenien dubtes en la independència, però la votaven perquè es plantejava indissociable de l’anticapitalisme. Que a les primeres de canvi, es vegi una «oportunitat» en les propostes de la burgesia fa difícil de compatibilitzar amb l’anticapitalisme.

Per construir una alternativa pels i les treballadores i els pobles cal, com es deia en el programa, fer ambdues reivindicacions indestriables, i això és impossible donant «sí crítics» als enemics de classe, perquè immediatament les estem contraposant. I cal aquesta alternativa.

29/01/13

«No vull diners, vull el meu lloc de treball» Andreu de Cabo, treballador de telecomunicacions de TMB, l’empresa municipal d’autobusos de Barcelona, va ser acomiadat al juny just després que expiressin les garanties sindicals després d’haver estat delegat de CGT. Encara que no formava part del col·lectiu de conductors va ser molt actiu en la lluita pels dos dies de descans setmanal que es va guanyar el 2008. El seu acomiadament és una represàlia per la seva militància sindical i per haver denunciat amb proves que els seus superiors s’havien quedat amb els diners obtinguts del reciclatge de components i que a més compraven equips electrònics per a ús personal amb càrrec a l’empresa. El passat dia 7 es va celebrar a Barcelona el judici en el qual reclama la readmissió.

En tancar aquesta edició no s’havia emès la sentència.

LI- En una empresa pública, represàlies contra un treballador que denuncia un ús fraudulent dels diners per part dels directius.

A n d r e u d e C a b o - TMB és d’aquestes empreses que manegen els diners públics, però pensen que són propietàries de tot i que no han de retre comptes a la ciutadania.

Quan jo vaig denunciar, amb proves, que s’estaven cometent robatoris, no van voler reconèixer que havia enxampat el meu cap: la resposta va ser que s’havia equivocat. I jo els havia mostrat les comandes, en què havien escrit amb totes les lletres els noms de components que no poden funcionar en el sistema de TMB. Al directiu li dirien que anés amb més cura, i per al treballador que ho va denunciar, pressions i sancions fins a arribar a l’acomiadament.

LI.- I a un aturat el multen per no pagar el bitllet de bus.

AdC.- Sí, i amb diners públics fan

LI.- T ambé vas denunciar un cas També d’assetjament sexual contra una companya.

AdC.- Vaig informar a salut laboral de la Generalitat que un treballador, dins de les dependències de TMB, es dedicava a gravar amb una càmera oculta el pit d’una companya i la seva roba interior. Això va arribar a Recursos Humans i es van limitar a apartar a la treballadora i a convèncer-la que no denunciés i a l’assetjador no li va passar res.

la campanya «Qui la fa, la paga», contra els qui viatgen sense bitllet.

A principis d’any van pujar les tarifes i la multa de 50 a 100 euros. I més personal per espantar als treballadors que viatgen. I quan a ells els enxampen robant, no passa res. Si això passa amb càrrecs mitjans, que tenen màniga ampla per fer aquests tripijocs, imagina’t el que deu ser més amunt.

LI.- Quan vas denunciar el frau apartar,, et dels teus caps, et van apartar van treure del mig. I van deixar passar el temps fins que vas perdre les garanties sindicals.

AdC.- Quan es van negar a donar-me els comprovants de les compres que vaig denunciar, els vaig dir que no volia trobar-me cada dia amb aquell lladre. Llavors em van enviar a una altra cotxera, a treballar només en un quartet que utilitzaven de magatzem a la nit. En les meves vuit hores de jornada estava pràcticament sol. Em donaven els equips de telecomunicacions més difícils de reparar, però jo vaig seguir fent la meva feina. L’única cosa que pretenien amb el trasllat era que no estigués veient el que feien els meus caps, que no causés més embolics... i deixar passar el temps fins que perdés l’any de garantia sindical per poder reclamar un acomiadament nul. Així podien acomiadar-me amb més seguretat.

SINDICAL

Andreu de Cabo, treballador represaliat per TMB

LI.- Creus que si no estiguessis en la CGT no t’haurien acomiadat?

AdC.- En els propis informes de l’empresa, tècnics i personals, sempre em van tenir molt ben valorat... fins que em vaig afiliar a la CGT. Llavors vaig passar a ser l’encarnació del mal.

LI.- Et van acomiadar al juny de 2012. Com han estat aquests mesos de lluita? Com ho suportes econòmicament?

AdC.- Vaig poder demanar l’atur, però no vaig signar el «finiquito», per poder recórrer l’acomiadament i reclamar el meu lloc de treball. Em van acomiadar justament abans de l’estiu, quan havia complert un any i un mes sense tenir hores sindicals, i en vacances, quan era més difícil organitzar la lluita. En les assemblees que es van fer en totes les cotxeres es va resoldre fer col·lectes mensuals de 15 euros per company per cobrir la diferència entre la prestació d’atur i el meu sou. Ara ja no es fan les col·lectes, i les mobilitzacions s’han afeblit, però encara hi ha conductors que m’ingressen els 15 euros: em diuen «tu vas lluitar per mi perquè tingués els dos dies de descans i jo t’ho reconeixeré fins que et reincorporis a l’empresa».

LI.- L ’empr esa t’ha fet ofertes L’empr ’empresa perquè acceptis l’acomiadament?

AdC.- Sempre han reconegut l’acomiadament improcedent. Poc abans del primer judici, que havia de celebrar-se el 3 de desembre i es Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

7

SINDICAL 8

8

va ajornar, em van oferir 45 dies d’indemnització en lloc dels 36 que em tocaven. Jo no vull diners: vull el meu lloc de treball.

LI.- El teu exemple contrasta amb el sindicalisme pactista que lliura tot a la patronal, sense lluita, com acaba de passar a Nissan.

AdC.- Sí, accepten el xantatge i la doble escala salarial i ni es plantegen la lluita. Hi ha treballadors que no defensen els seus drets perquè no tenen les coses clares o perquè estan massa lligats per la hipoteca. De vegades ens guanya el pessimisme de la situació general, però hi ha petits gestos, com els d’aquests companys de què parlava, que estan al teu costat i que et reconforten. Jo haig d’ajudar a la meva família, i per sort compto amb aquest suport.

LI.- La història de lluita de la teva família ve de molt enrere.

AdC.- Sí. Jo vaig néixer a Uruguai i van voler que em digués Andreu, per l’Andreu Nin. La meva àvia Carlota era secretària de Nin durant la República.

Venien de l’Esquerra Comunista i a la seva casa del Guinardó es va fundar el POUM, perquè els edificis de la Rambla estaven molt vigilats. Després de la guerra i del periple de l’exili, van arribar a l’Argentina. La meva àvia va morir el dia en què va acabar la II Guerra Mundial.

El meu avi, amb els seus dos fills, va començar un altre periple per l’Amèrica Llatina per tirar endavant. A Veneçuela va començar a treballar per a una editorial i establir-se. Després van tornar a l’Argentina i el meu avi va passar a ser el gerent de l’editorial Grijalbo a Buenos Aires i el meu pare a Montevideo. Fins que va arribar un moment en què el vell Grijalbo, que era del PSUC, va descobrir qui era el meu avi i els van acomiadar tots dos. Van passar els anys i el meu avi va tornar a Barcelona i nosaltres ens vam quedar a l’Urugay. No vaig tenir gaire temps per estar amb ell: sabia algunes coses però el meu pare no m’explicava massa. Quan ja era adolescent el meu avi em va convidar amb el meu germà a visitar-lo a Barcelona, però en aquella època ja estava malalt d’Alzheimer. Jo em vaig quedar a cuidar-lo i va tenir molt pocs moments lúcids. No vaig poder aconseguir els papers (era el primer any del govern d’Aznar) i quan ell va morir vaig tornar a Uruguai. Finalment vaig poder tornar l’any 2000 i regularitzar-me. Un dia em vaig assabentar que hi havia un acte de la Fundació Andreu Nin, de la qual el meu avi era un dels membres fundadors, i va ser a través d’ells com vaig conèixer tota la història de la meva família.

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

Respondre al xantatge de la patronal i e

Ni un acomiadam Mentre se succeeixen els casos de corrupció, implicant a polítics, empresaris i banquers en l’obtenció de beneficis molt més allà dels que ja els garanteixen les seves pròpies lleis, l’atur continua creixent i les condicions laborals pateixen un retrocés sense precedents. La patronal utilitza el xantatge dels acomiadaments per allargar la jornada laboral i rebaixar els salaris. El seu argument -que per desgràcia té el seu efecte sobre molts treballadors i treballadores-: abaratir costos per a incrementar beneficis i evitar els tancaments i acomiadaments. No obstant això, al final també arriben els acomiadaments. I, tot i que no sense lluita per part dels treballadors i treballadores, en molts casos els acomiadaments són amb l’acord dels sindicats majoritaris, cosa que dóna encara més confiança i força a la patronal per a continuar el seu atac al salari i l’ocupació.

Les últimes dades de l’atur a l’estat espanyol el situen per sobre del 26%, amb prop de 6 milions d’aturats registrats. Una petita part d’ells prové dels EROs de les grans empreses.

No obstant això, el fet que sigui una petita part no li treu importància, doncs el que passa les grans empreses es reprodueix després, corregit i augmentat, a la resta. Això fa que acords com els recents de NISSAN o SEAT tinguin una gran importància per l’efecte que projecten sobre la resta de conflictes.

En el cas de SEAT, la direcció i el comitè d’empresa han signat un acord amb mesures de flexibilitat interna per a evitar 340 acomiadaments de personal no vinculat directament a la producció, al costat d’una reducció del 60% de la bossa col·lectiva d’hores (hores extres acumulades). L’acomiadament de 400 treballadors temporals contractats per ETT a causa de la supressió d’un torn de producció de la línia que munta l’Ibiza, queda per fora de l’acord. Cal recordar que els

treballadors ja van acceptar en referèndum una congelació salarial el 2009 i augments de la meitat de l’IPC després, cedint al xantatge empresarial per garantir-se la fabricació d’un nou model en la planta de Martorell.

Aquest xantatge ha tocat ara a NISSAN, on l’empresa ha posat també com a condició per evitar acomiadaments i portar a Barcelona un nou model, mesures de flexibilitat horària i en dissabtes i festius, augment de ritmes de treball, i una doble escala salarial (aproximadament el 40% menys) per als nous contractes –que se suma a l’actual en què 2 hores diàries de la jornada no computen com hores productives per ser considerades de formació durant els 6 primers anys. L’acord va ser signat per la USOC i presentat per CCOO i UGT a l’assemblea de treballadors sense cap pla de lluita. Als pocs dies s’anunciava la fabricació del nou model a Barcelona, presentant-lo com un èxit del govern d’Artur Mas i del ministre d’Economia espanyol, i de l’actitud ‘responsable’ de la

ent ni una rebaixa més! burocràcia sindical.

Encara que es tracti d’empreses amb beneficis, el sector privat planteja tancaments i acomiadaments massius, i no en té prou amb les rebaixes salarials i els augments de jornada. Així ROCA, en ple ERO, anuncia el tancament de les seves plantes a Alcalá de Henares (Madrid) i Alcalá de Guadaira (Sevilla) amb prop de 400 acomiadaments; Suzuki anuncia el tancament a Astúries -600 acomiadaments; Vodafone suma 900 acomiadaments, i així un llarg etc. al qual cal afegir els 20.000 acomiadaments previstos a la banca, que ja han començat als processos de fusions i absorció de les caixes d’estalvi i la creació de l’anomenat «banc dolent».

La reestructuració del sector públic continua la seva marxa cap a la privatització i la precarietat laboral: TeleMadrid amb 900 acomiadaments, Canal 9 una xifra semblant, Iberia –que després de la seva fusió amb British enfronta una reestructuració amb prop de 4.000 acomiadaments, augment de jornades i flexibilitat, i rebaixa d’aproximadamant del 20% de la massa salarial... Per la seva banda, AENA ha estrenat la nova Llei del PP (octubre 2012) sobre l’acomiadament col·lectiu del personal laboral de l’administració i les empreses públiques, amb un «pla de viabilitat» que redueix l’horari

operatiu en nombrosos aeroports, i fins a 1.600 acomiadaments «voluntaris» (acollits a un pla que garanteix el 72% del salari als majors de 55 anys fins als 64), dels quals ara com ara se n’han concretat 1.250, i mesures de flexibilitat que comencen a aplicarse en les seccions amb acomiadats voluntaris.

La supressió de la paga extra de desembre als empleats públics decretada pel govern el juliol ha provocat alguna resposta. En alguns casos com Autobusos de Barcelona, Metro, Ferrocarrils i sectors del personal públic de molts Ajuntaments, els treballadors han enfrontat la mesura amb jornades de vaga i mobilitzacions, i han aconseguit en molts casos èxits parcials, com el cobrament de la paga mitjançant bestretes col·lectives. També s’han registrat importants lluites a l’Ensenyament, i, especialment a la Sanitat, conflictes que continuen oberts.

Però és el sector de les contractes públiques, especialment

les de neteja, el que més està lluitant contra els acomiadaments i la rebaixa salarial. Així, els treballadors de la neteja de molts ajuntaments es troben en vaga contra els acomiadaments i les rebaixes salarials. En molts casos s’han aconseguit èxits parcials, que han evitat els acomiadaments però no les rebaixes salarials o les ampliacions de jornada. Els treballadors i treballadores de PILSA a l’Aeroport de Madrid-Barajas, han aconseguit aturar un ERO amb 54 acomiadaments i la rebaixa salarial, després de sis dies de vaga.

Sembla que aquest sector és el que avui marca el camí: lluitar sense cedir al xantatge del govern i la patronal per salvar els llocs de treball, els salaris i les condicions laborals.

Però si les lluites es mantenen aïllades, o si es pacten les rebaixes empresa per empresa, el cop que està rebent la classe obrera tindrà conseqüències catastròfiques per a l’ocupació i les condicions de vida i treball de la majoria.

Luis Carlos Gómez-Pintado,

SINDICAL

el govern:

Vaga a secundària contra la LOMCE El Sindicato de Estudiantes convocava vaga de 72 hores per als dies 5, 6 i 7 de febrer per tal de lluitar contra l’ofensiva neoliberal llençada des del govern central, sota el nom de LOMCE, i contra les retallades a l’educació.

El dia 5 de febrer ens vam trobar uns 15-20 estudiants pratencs a la porta d’un institut a les 7.45 per realitzar un piquet informatiu a diversos centres del Prat. A les 10.30 ens vam trobar uns 50 estudiants per tal de fer una manifestació pel poble.

El dia 6 de febrer ens vam reunir els estudiants del Prat, aproximadament 60. A Plaça Espanya els estudiants del Prat i alguns altres vàrem tallar la Gran Via fins a Plaça universitat, on ens vam incorporar a la manifestació convocada pel SE. El 7 de febrer a la tarda el SE havia convocat una manifestació, que acabà en concentració, conjunta d’estudiants, professors/es pares i mares. Hi va haver poca participació tant del Prat com general.

Joves de Lluita Internacionalista Lluita Internacionalista 122, febrer 2013 ‘Luca’.

9

Sobr e la cor Sobre corrr upció

Capitalisme i transició un còctel indigest en S’acumulen molts casos de corrupció:institucions com la Casa Reial/ Urdangarin o el Tribunal constitucional, empresaris començant pel seu representant Diaz Ferrán i Arturo Fernández, vicepresident de la CEOE, amb els sous pagats en negre, Partits polítics PP/ Bárcenas, Gurtel… PSOE/ trama dels ERES falsos, CiU Pallerols, Crespo, Pujol, Sanitat ... Hi ha en marxa més de trenta processos judicials que han encausat a més de 300 polítics. La credibilitat de qui amb tanta duresa han aplicat l’austeritat a les classes populars s’esfondra, la crisi de les institucions –inclosa la Monarquia- està servida. S’acumulen llistes de mesures per aturar la corrupció... un cop més, no són les primeres. Hi ha qui veu que aquesta àmplia contaminació és el resultat inevitable de la debilitat de la naturalesa humana, o de tendències intrínseques de l’acció política i de la proximitat del poder... però la corrupció té arrels político-econòmiques, més allà de les responsabilitats individuals, i es desenvolupa com un mal social. El capital necessita –i cada cop més– sotmetre els polítics als seus dictats, els dictats que beneficien uns pocs contra la gran majoria, més encara en èpoques de crisi com l’actual.

I en el cas de l’Estat espanyol, el grau de corrupció que aflora avui és molt superior als nostres veïns europeus.

Capitalisme és corrupció El capitalisme es basa en la justificació del benefici privat com a motor econòmic i social.

L’apropiació privada del mitjans de producció fa d’aquest expoli del treball humà el motor del sistema.

El capitalisme necessita l’estat i les seves institucions, no només per defensar els seus interessos contra la classe obrera, sinó també per aconseguir nous contractes fora, per obrir mercats o per defensarlos contra l’entrada d’altres capitalistes. L’interès de la patronal per sotmetre les institucions i els governs dels països –sense excepció, democràcies o dictadures- és tan vell com el propi capitalisme: es financien les campanyes electorals obertament 10

10

com als Estats Unis, es creen lobbies de pressió tan potents com els de l’Eurocambra, es financia a través de donacions o comissions, es perdonen deutes dels partits amb la banca... No hi ha cap institució del poder que es preservi de la subordinació als interessos de la classe dominant.

La pretesa separació d’interessos públics i privats queda enterbolida per aquesta relació estreta entre

poder econòmic i poder polític.

Quan el capitalisme a finals dels 70 veu com cau fins al mínim la taxa de benefici del capital, aquest es gira cap a l’estat i els Governs i els exigeix les lleis que imposen un retrocés en les condicions de vida dels treballadors/es (neoliberalisme) i també que posi a la seva disposició tot allò públic que és rendible: les privatitzacions es generalitzen.

Aleshores la relació entre governs i polítics que han d’aprovar les privatitzacions i les empreses interessades s’estreta. Sovint les privatitzacions tenen en compte que aquella empresa quedi sota sectors propers al partit en el govern i a preus molt beneficiosos per l’empresari. A l’Estat espanyol aquest procés és especialment intens en el desmantellament del sector públic, primer amb les grans reconversions de Felipe González, després amb les privatitzacions de les grans multinacionals (Telefónica, Iberia...). Funciona ràpidament

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

l’anomenada porta rotatòria, l’intercanvi de papers, polítics que passen a gerenciar l’empresa privatitzada, altres fan la privatització i un temps més tard entren a l’empresa d’assessor (Rato per exemple ara a Telefónica). Així s’explica també el fitxatge de l’excanceller alemany Gerard Shroeder per Gazpron, el gegant energètic rus, després d’haver promogut el gasoducte del nord entre Alemanya i Rússia. I, al contrari, gerents privats que passen a dirigir Ministeris (Morenés a Assumptes Exteriors, De Gindos a Economia o Boi Ruiz a la Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya.

La burgesia, com a classe dominant, converteix els seus interessos en interessos de l’estat i de la nació. Quan justifica una guerra és sempre perquè estan en risc els interessos nacionals, que són sempre els interessos de les empreses d’aquell país. Sota el capitalisme, un sistema que prima l’enriquiment quan més gran millor, sense importar les conseqüències que tinguin per la resta, és impossible esperar que qui ha de donar la cara per la gestió del sistema no reclami una part suculenta del pastís.

Però en gran part dels escàndols de corrupció, aquests afecten als polítics que han rebut diners, i en canvi poc s’esbrina sobre quines empreses han donat aquests diners i a canvi de què.

El règim resultant de la transició. És cert que hi ha casos de corrupció a tots els països, però en el cas espanyol l’extensió és majúscula. No és només els casos de corrupció, sinó també la reacció davant els casos, la comparació entre la Ministra alemanya de Sanitat, que va haver de dimitir quan es va saber que havia plagiat la tesi doctoral, amb el cas d’ Ana Mato és clara.

monàrquica: època de crisi A l’Estat espanyol, a la xacra que deriva del capitalisme cal afegir-li la que deriva de la transició i el règim polític. És evident que a més caràcter dictatorial del règim més gran és l’opacitat de les trames corruptes i més permissible l’ocultació i la impunitat. A l’Estat espanyol no hi va haver una ruptura democràtica amb el franquisme sinó una reforma que va mantenir gran part del vell aparell de l’estat amb el rei al capdavant.

La transició la van gestar enterrant sota tones de calç i ciment el passat imminent franquista i les seves atrocitats en tots els fronts. Amb un tres i no res institucions i polítics del franquisme passaven a ser demòcrates de tota la vida, començant pel rei nomenant a dit per Franco, seguint pel Secretari General de l’organització d’origen feixista Movimiento Nacional Adolfo Suárez o

l’exministre de l’interior Manuel Fraga, amb responsabilitats en assassinats sota el seu mandat. Els únics que podien donar la legitimitat democràtica a aquesta transmutació eren els partits que el poble treballador considerava com els seus referents, en particular el PCE i en menor mesura un PSOE que es recomposava a l’exterior, amb una nova direcció construïda a cop de talonari des d’Alemanya. Amb la llei del silenci imposada, als nombroses casos de tortura, assassinats del règim, i tota mena de responsabilitats en decisions polítiques

i econòmiques, tot va ser callat. La transició pactada pel PCE i pel PSOE, ofegava les ànsies de llibertat dels treballadors i els pobles contra el franquisme i traïa la lluita de tants que es van deixar la pell, sinó que s’assentaven les bases d’una Monarquia lligada al gran capital, centralista que impedeix la llibertat dels pobles, i al servei de l’imperialisme.

El règim va néixer de la impunitat i la llei del silenci i aquestes dues característiques marquen el seu desenvolupament.

L’evolució del règim segueix la del propi monarca. Com explicava The New York Times el passat setembre, va arribar amb «pràcticament res» i ara se li pot calcular una fortuna de 1.800 milions d’euros. El diari parla de l’opacitat de com ha obtingut aquests diners i creu que la font principal és fer d’intermediari al servis d’empreses.

Tampoc va quedar mai clar quin paper va tenir la Monarquia per fer canviar d’opinió dràsticament a Felipe González i embarcar-se en l’operació militar en la primera guerra de l’Iraq. Poc després una persona de confiança del rei con Prado y Colón de Carvajal es veia involucrat i processat pel cobrament de 2.000 milions de les antigues pessetes de Kuwait.

MESURES DE LLUIT A CONTRA LLUITA LA CORRUPCIÓ Si capitalisme és corrupció, calen mesures que trenquin amb el capitalisme. Si la impunitat amb la que es va construir la transició i el règim de la Monarquia es font de molts d’aquests mals, cal una ruptura democràtica: una república que garanteixi drets i llibertats, també la llibertat dels pobles a l’autodeterminació.

Però mentre aquestes dues premisses les anem construint hi ha un seguit de mesures de control mínim, que si bé no eliminarien la corrupció de socarel, sí la limitarien: 1 . Retribució màxima dels parlamentaris i demés càrrecs electes equivalent al sou mig d’un obrer qualificat.

2 . Limitació de mandats per als polítics. No acumulació de càrrecs públics.

3 . Dret a revocar els càrrecs electes.

4 . Prohibició de finançament o donacions d’empreses a partits polítics.

5 . Prohibició de qualsevol mena de relació econòmica amb empresa que han participat en afers de corrupció.

6 . Eliminació de la Llei electoral del blindatge dels grans partits. Canvi de la Llei d’Hont per la proporcionalitat i el principi del mateix valor de cada vot. No a les barreres que limiten l’accés als grups petits.

7 . Informació pública de les subvencions rebudes per qualsevol entitat. Accés públic a la justificació i factures que acrediten el seu ús.

8 . Prohibició expressa de que persones condemnades per malversació o corrupció no puguin accedir a càrrecs polítics i ni alts càrrecs de l’administració.

9 . Comissions de seguiment de l’activitat del partits polítics, amb participació d’organitzacions populars.

Quan baixa el nivell d’aigua, la merda sura.

Però no ens enganyem, ara es destapen aquestes corrupcions no com un exemple que demostri que gaudim de llibertat d’expressió i d’independència dels poders judicial i la premsa, sinó com un reajustament de comptes intern, entre els propis que es barallen per gestionar el poder. No n’hi ha prou per a tots amb la crisi i hi ha cops de colze per quedar-se amb un part del pastís. De cop filtren tots: sectors del PP que volen desfer-se del propi Rajoy, s’apunta a sectors propers a Esperanza Aguirre, intenta aprofitar-se el PSOE però sap que també està implicat amb altres escàndols com els dels EROs, aquest filtra contra CiU... és com si de cop s’obrís la veda de la denúncia per corrupció. .. i tots ells en tenen un arsenal. Un arsenal que disposen des de fa anys i esperen a utilitzar políticament en el moment convenient. Ho vam veure amb Felipe González, quan li havien tret tot el Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

11

suc polític, un sector de l’aparell de l’estat en connivència amb la dreta política, li treu els cossos de Lasa i Zabala assassinats a la guerra bruta, que tenien guardats des de feia 7 anys!

Però alerta amb el missatge que ens donen. Compte per què al darrera d’aquest rebuig contra els polítics generalitzat i més que justificat, hi ha també un pla B del gran capital. Si la gran patronal, que és l’amo del circ, permet això que desestabilitza el Govern és per què dubta també de la capacitat de Rajoy per imposar el pla de mesures que exigeix, com va passar a Itàlia, per això no és descartable que la gran patronal hagi preparat un pla B amb fórmules de govern d’unitat nacional o tecnocràtic, i que en cap cas deixi de finançar alternatives populistes: avui les versions lerrouxistes com la UPyD de Rosa Díez, demà directament extrema dreta.

La gent està durament colpejada per les mesures de la crisi i ara ve el descrèdit dels polítics institucionals. La resposta contra la corrupció no pot ser esperar que els mateixos polítics i les institucions que estan implicades siguin qui la combatin . La lluita eficaç contra la corrupció és construir l’organització política alternativa als partits del sistema, amb la participació dels i les treballadors/es, al servei de la lluita per, una alternativa en ruptura amb el capitalisme i aquest estat monàrquic.

La cor corrr upció

Una hidra amb nombrosos Les diverses formes de corrupció que hi ha a l’Estat espanyol són un deliberat assalt a les finances públiques que pren dues formes molt determinades: la primera és apropiar-se directament dels diners públics i la segona defraudar a Hisenda i no pagar impostos. Tot seguit, podem veure els diversos sistemes que les empreses i las gran fortunes utilitzen per assolir aquests objectius. No són trets de cap manual secret, sinó senzillament de la lectura de la premsa diària:

6 . Tràfic d’influències. Donar a les empreses privades informació privilegiada sobre els detalls del projectes de l’administració que faciliten accedir en bones condicions a les adjudicacions de concessions, d’obres o de llicències.

1 . Compra directa als polítics i als partits polítics. Exemple: Cas Gürtel. Tots els elements que es van coneixent del cas Bárcenas i del cas Gürtel mostren una desinhibició i una sentiment d’impunitat que és una mostra de la sensació de tenir el poder i usar-lo tant en profit del partit com dels interessos personals.

2 . Subvencions als partits. Els ingressos del Partit Popular provenen en un 80% de subvencions de l’administració pública. Cal pensar que a la resta de partits el percentatge és molt semblant. Els partits polítics es converteixen així en una branca més de l’administració, però sense control dels diners públics rebuts.

3. Donacions anònimes als partits: La llei no permet que les empreses que treballen amb l’administració puguin fer donacions als partits, però si ho poden fer els seus màxims dirigents: Rivero de SACYR,...

7.

Socialització de les pèrdues.

Empreses privades aconsegueixen llicències o concessions sobre determinats àmbits de l’administració i si no obtenen beneficis, l’administració és fa càrrec de les pèrdues: L’Hospital d’Alzira, les autopistes madrilenyes promogudes pel govern d’Aznar, o les ajudes públiques al sector financer de 216.000 milions d’euros, equivalent al 21 % del Producte Interior Brut espanyol.

8 . Privilegis dels parlamentaris: els parlamentaris cobren un elevat sou al qual s’afegeixen complements per domicili, transports, responsabilitats,...

4. Porta giratòria: empresagovern/govern-empresa. Aquests quan deixen els seus càrrecs polítics passen a treballen en grans empreses o multinacionals. Tenim els exemples de Aznar, Felipe González o la darrera ministre d’Economia Elena Salgado. I al contrari. Empresaris que passen a ocupar ministeris o conselleries: De Guindos o Morenés al govern central o Boi Ruiz, al govern de la Generalitat de Catalunya.

9.

Indults dels polítics condemnats per corrupció. Els diferents governs han indultat sistemàticament els polítics i banquers implicats en casos de corrupció, tràfic d’influències o estafes.

I si acabaven a les presons, disposaven d’un tipus privilegiat de vida.

5 . Traspàs de jutges, fiscals i inspector d’hisenda a gabinets fiscals: La incorporació als gabinets fiscals

1 0 . Lleis que faciliten la reducció d’impostos de les empreses i de les grans fortunes. Aquí tenim diver-

12

12

privats d’alts funcionaris com jutges, fiscals i inspectors d’hisenda que aporten l’experiència adquirida a l’administració. Aquesta experiència els permet endarrerir, dificultar les investigacions sobre els patrimonis dels seus clients.

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

sos exemples: a Les SICA V : Són fons AV especulatius que només tributen al 1 % dels beneficis. Han de tenir un mínim de 100 milions d’euros. b La tributació de les empreses. Les empreses han de tributar normalment el 30% dels seus beneficis, però que a la pràctica només ho fan al 10%. c La tributació de multinacionals.

Les multinacionals com McDonald’s, Apple, Google, que tenen la seu social a Irlanda, on la tributació de les empreses és molt baixa, gairebé no paguen impostos a l’Estat Espanyol. Gràcies a l’anomenada “enginyeria fiscal”, poden arribar a declarar pèrdues com Apple. d L’ a m n i s t i a fiscal: L’amnistia fiscal aprovada pel govern de Rajoy ha permès aflorar uns 40.000 milions d’euros, sense preguntar l’origen d’aquest diner que pot ser procedents de qualsevol delicte, que tributarà entre el 3 i el 4%, lluny del 10% promès personalment Rajoy. e L ’ e c o n o m i a submergida.

L’economia submergida representa més del 20 % del producte interior brut espanyol. La seva regularització representaria aproximadament que l’ Hisenda ingressés entre 40.000 i 50.000 milions d’euros anuals. f Subvencions sense control i els avals de l’administració. Les empreses reben subvencions per instal•larse en determinades comunitats autònomes o municipis, per finançar activitats de recerca.

Aquests diners no es tornen.

Però l’administració també avala empreses per tal d’aconseguir crèdits bancaris, que si no són retornats per les empreses, l’administració se n’ha de fet càrrec.

Andreu Pagés

Reprenem la denúncia dels abominables crims del patriarcat contra la dona: la perpetuació de la violació sexual com a arma per a destruir-la i la impunitat amb què es tracten els actes violents contra les dones.

Ens aterrim amb les informacions sobre la violació que cada dia, cada minut, cada segon colpeja les dones: l’Índia un país on el gènere marca la discriminació dins les classes i les castes; Sud-àfrica on cada 17 segons violen un dona; Mèxic on cada 4 minuts violen una dona, la majoria d’elles entre 10 i 20 anys i tenen lloc en l’àmbit familiar; Egipte on s’utilitza l’agressió sexual com a arma repressora contra les dones que es manifesten en la plaça Tahrir. Y un llarg etc....

Aquest cop tractem Bolívia. Un país on l’estadística de la violència contra les dones té xifres esfereïdores: el 87% de dones bolivianes pateixen algun tipus de violència patriarcal: assassinat, violació sexual, esclavitud sexual, embaràs forçat, mutilació genital femenina, agressió física, agressió verbal. Les 79.000 denuncies presentades l’any passat per violència a la llar solament representen el 2% de les reals, i dels 98 feminicidis, el 50% s’han donat en l’àmbit conjugal i tenen com a principal motiu la gelosia que porta a la violació i mort de les dones.

En un altre àmbit, aquest públic, però no menys masclista e impune, es dona la violació d’una treballadora de la neteja del Parlament bolivià per part de Domingo Alcibia de Chuquisaca, legislador pel Moviment al Socialisme (MAS). Hi ha constància del fet per la gravació de la càmera instal•lada en la sala del Plenari del Parlament

bolivià a Sucre on es va perpetrar la violació.

Sembla que l’assetjament a les dones i les violacions són habituals i que els legisladors, cada cop més sovint, facin festes on es consumeix molt alcohol. La víctima una camperola, segurament del mateix origen indígena que el violador, no va tenir l’oportunitat de defensar-se perquè estava èbria i inconscient; el violador va aprofitar la seva situació de predomini per agredir-la sexualment.

El fet és que la filmació que ha

donat la volta al món i l'oposició l'ha aprofitat per denunciar al legislador té una víctima, la treballadora, que tindrà greus problemes per demostrar la seva innocència. Es estremidor comprovar que aquesta treballadora no ha tingut cap recolzament i que una vegada més el propi entorn de la dona violada l’acaba assenyalant com a culpable, al punt d’haver de deixar la feina i acabar humiliada, avergonyida i rebutjada pels seus. Que un delicte de violació a una dona es doni entre els dirigents d’un partit que s'anomena d'esquerres ens consciencia encara més que mai que sense les dones no hi ha revolució possible.

Carme Àlvarez i Natalia Reynoso Renzi Grup de dones de Lluita Internacionalista

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

REVOLUCIÓ: SERÀ FEMINISTA O NO SERÀ

caps

Violació d’una treballadora del Parlament de Bolívia per un membre del MAS.

13

INTERNACIONAL

Conferència Polític Sindical de la Central Obrera Boliviana (COB)

Neix el Front de la Revolució S Instrument Polític dels Treballadors Es va reunir, amb 500 participants, a Cochabamba, la primera Conferència Político-Sindical per a la creació d’un Instrument Polític. La Conferència va resoldre formar un Front de Revolució Social o Instrument Polític dels Treballadors (IPT). Van participar la direcció de la COB, entre ells els companys Trujillo (secretari executiu Nacional) i Jaime Solares (vocal del CEN de la COB), dirigents de les centrals departamentals de Cochabamba, Oruro, Tarija, La Paz i Santa Cruz, així com de les Confederacions Nacionals, Fabrils, Magisteri, Salut, etc, i moltes Federacions departamentals, especialment de Cochabamba.

Entre les consideracions proposades es destaca que «l’Instrument Polític dels Treballadors sorgeix de la constatació que els objectius històrics dels treballadors i el poble bolivià novament han estat burlats… avui veiem com novament les aspiracions i objectius del poble d’una genuïna independència nacional de l’imperialisme… i d’una genuïna justícia social, sintetitzada en l’anomenada Agenda d’Octubre del 2003, escrita amb la sang de desenes de treballadors i poble pobre, han estat novament burlats i traïts».

El programa de govern proposat destaca 1.- Nacionalització sense indemnització dels hidrocarburs, mineria i conjunt de recursos naturals com reclamava l’agenda d’octubre.

2.- No pagament del fraudulent deute extern.

3.- Control obrer col·lectiu de tota empresa que amenaci amb acomiadaments i suspensions.

4.- Refundació de COMIBOL com a ens no només administratiu sinó fonamentalment productiu en mans de l’Estat i gestionat pels treballadors miners i del país.

5.- Impulsar el control social (control obrer col·lectiu) a YPFB, BCB, COMIBOL i el conjunt d’empreses estatals.

8 . - Expropiació del latifundi agrari preservat pel MAS en la Nova Constitució i en els acords amb l’oligarquia del 2008.

10.- Dret a autodeterminació indígena.

11.- Nova llei de pensions basada en l’aportació tripartita (estat, patrons i laboral) oposant-la a la llei neoliberal del MAS. 15.- Lluitarem per un govern obrer i camperol, aliança dels treballadors amb els sectors camperols i el poble pobre, que imposin un govern dels exclosos, explotats i oprimits com a única alternativa sostenible i duradora per a les grans majories nacionals.

En l’Estatut Es preveu que la direcció de l’IPT estarà formada per: 40% proletaris, 25% treballadors de serveis (mestres, salut, bancaris, de la llar), de classe mitjana empobrida i moviments socials; 15% nacions originàries andí-amazòniques; 10% direccions departamentals de l’IPT; 10% organitzacions polítiques revolucionàries que siguin part orgànica de l’IPT. També preveu la possibilitat d’incorporació d’organitzacions «partits o fronts que decideixin incorporar-se al IPT com a part d’una Aliança o bé fusionantse», per la qual cosa han de respectar la declaració de principis de l’IPT i coincidir amb almenys el 60% del programa, sent innegociables la independència política dels treballadors respecte a empresaris banquers i latifundistes.

14

14

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

Social o s Es preveu una nova conferència en un termini no superior a un mes, després de socialitzar amb les bases el document de proposta, amb el seu estatut i declaració de principis.

Qui s’hi va oposar?

Entre els qui s’hi van oposar hi havia alguns masistes, algun representant del PC i dirigents de mestres urbans del Partit Obrer Revolucionari, amb l’argument que «no es pot fer un programa revolucionari en un mes», que «s’acceptava la legalitat burgesa» i que la COB no lluitava pel salari i per això no podia fer un partit. Són arguments equivocats que qüestionen que el poble pobre i els treballadors puguin tenir el seu partit.

La nostra posició Des de la Protesta i des d’Alternativa Revolucionària del Poble, fundada al desembre del 2012, vam estar presents en la trobada, venim insistint en la necessitat d’un front o instrument polític popular que pugui agrupar a sindicats obrers, camperols, indígenes i organitzacions revolucionàries d’esquerra o indianistes per enfrontar al MAS i a la dreta, aixecant un programa per la veritable nacionalització i un govern revolucionari del poble pobre.

Saludem aquesta Conferència de la Central Obrera Boliviana que podria fer un pas en aquest sentit.

"Hi ha un ajustament en curs que no és clàssic o de retallades directes, sinó que amb l’alta inflació (25-30%) els augments de salaris són insuficients."

El 20 de desembre del 2012, a onze anys de la revolució argentina que va enderrocar el president De la Rúa, una nova onada de saquejos al llarg de tot el país va posar en evidència la misèria que el govern de Cristina Fernández de Kirchner no pot amagar més. Entrevistem a Miguel Reynoso, ferroviari i militant d’Izquierda Socialista d’Argentina.

LI: Com sorgeixen els saquejos?

MR: Els saquejos van arrencar a Bariloche i es van estendre a tot el territori nacional. Salta, Misiones, Chaco, Rosario, Campana i molt fort a la zona nord del Gran Buenos Aires.

Totes ciutats amb grans contrastos socials, barris privats i xaboles. En els saquejos va haver-hi 4 morts, tots a Rosario. Centenars de detinguts, molts d’ells van ser enviats directament a la presó. En total hi va haver 400 saquejos en unes 50 ciutats.

Als saquejos caldria emmarcar-los en la situació de crisi mundial que ja ha començat a entrar aquí amb més força. Hi ha un canvi important, el 2012 hi va haver protestes dels treballadors amb marxes i una vaga general. De la classe mitjana amb dos cassolades. I dels sectors marginals que van saquejar supermercats.

El 2012 va ser un any de baix o nul creixement econòmic, 2% aproximadament, davant del 7 o 9 d’anys anteriors. Hi ha un ajustament en curs que no és clàssic o de retallades directes, sinó que amb l’alta inflació (25-30%) els augments de salaris són insuficients.

Dades de l’ajust: La cistella familiar és de $ 6.000/7.000 (7 $ = 1 euro). La meitat dels salaris estan en $ 3.000. Els que superen els 5.300 paguen impost als guanys. Als de 5.300 tampoc els paguen assignacions familiars. El 70% de les jubilacions està en 1.800. En alguns casos l’ajustament és més directe.

INTERNACIONAL

Ar gentina: saquejos i més Argentina:

Gener 2013 La Protesta en Alternativa Revolucionària del Poble (secció boliviana de la UIT-CI) Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

15

INTERNACIONAL

Per exemple, el desembre hi va haver augments de tarifes en transport, impostos, peatges, combustible. Intenten baixar els subsidis al transport, en principi traslladantlos als governs de província i municipals, i d’altra banda augmentant les tarifes. Les províncies i els municipis estan en números vermells. A Buenos Aires hi ha sectors docents que porten 6 mesos sense cobrar.

LI: Què passa amb la compra de dòlars?

MR: El govern va restringir les importacions i la compra de dòlars perquè els necessita per pagar el deute extern. Les baralles amb l’FMI són reals però són frecs, és més que res retòrica. El que va fer el govern va ser un canvi important en 2004 que li va permetre un respir. Però el deute va seguir creixent i avui és una despesa forta i en dòlars. A més cada vegada apareix un capítol nou, per exemple ara reobren la negociació amb els fons voltors, els que no van acceptar el canvi i que recentment van retenir la fragata Llibertat a Ghana. Els judicis del deute es tramiten a Nova York.

Hi ha bons del deute de la fallida de 2001 a mans de fons voltors (comprats per xavalla) que no van acceptar els termes del canvi de 2004 i van a judici perquè cobrarho tot. Un jutge ianqui els dóna la raó i ordena embargar la fragata.

El govern adopta un posat nacionalista, fa declaracions altisonants i el Tribunal de Mar ordena alliberar-la. Però ara el govern cedeix a la pressió i diu que està disposat a negociar amb els «fons voltors».

LI: Com sobreviu el govern?

MR: El principal ingrés del govern ve del camp en general i la soja en particular, que segueix amb preus rècord. També algunes indústries com l’automotriu. I després una pressió fiscal enorme sobre els treballadors, a més de recórrer a la caixa del ANSES, que és qui administra els fons de pensions. 65% recaptació és IVA, impost als guanys i ANSES. LI: Com veus l’estatització de YPF? MR: Això de YPF és a causa d’una crisi energètica greu. Aquí

la manca de combustible els caps de setmana és crònica i la importació és una despesa enorme per al govern, que està molt escàs de dòlars. Repsol estava fent saqueig, exportava sense control i no explorava ni invertia en res. La situació es va tornar insostenible econòmicament per al govern, que decideix comprar la meitat de les accions d’YPF i presentar-lo com una estatització, amb to d’èpica nacionalista. Però el problema continua perquè el 75% de la indústria d’hidrocarburs continua en mans de Shell, Esso, Petrobras, Chevron, etc. Al principi la gent es va mostrar a favor, avui YPF està augmentant el preu de la benzina per igualarla amb les altres.

LI: Com són els judicis als militars de la dictadura?

MR: Els judicis als «milicos» es donen a comptagotes, sempre sobre les mateixes figures. Videla, Menéndez, Etchecolatz ja van ser condemnats diverses vegades.

Tot es fa amb molta premsa i amb Madres i Abuelas de Plaza de Mayo. Hi ha alguns avenços, com l’enjudiciament de civils, condemnes per genocidi (que no existeix com a delicte en el codi penal), però el balanç és exigu: menys de 400 condemnats, la majoria amb presó domiciliària al camp o a les seves tremendes mansions, només unes poques desenes a presó comú i la resta continua en llibertat. Perquè un judici de determinat camp de concentració surti, implica una baralla tremenda dels familiars, i, si surt, han de tornar a declarar totes les víctimes que ja van declarar mil vegades. Mentrestant els «milicos» moren de vells, les mares també, 400 joves segueixen apropiats i els còmplices polítics, eclesiàstics i principalment empresaris, segueixen en la impunitat. Julio López, un dels principals testimonis per ser presoner en diferents camps de concentració des de 1976 a 1979, segueix desaparegut des el 18 d’Octubre del 2006. Però, sens dubte, el discurs dels Drets Humans encara li dóna rèdit al govern.

LI: En quina situació està la Lista Bordó ferroviària

16

16

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

d’Izquierda Socialista?

M R : Després de 12 anys de conducció i dels triomfs de les eleccions últimes, ens vam transformar en un referent del sindicalisme combatiu. Hi ha uns 20 sindicats provincials o seccionals combatius, alguns lligats a corrents d’esquerra i altres no, amb un centenar de comissions internes en aquesta situació. I delegats solts que no responen a la burocràcia. Això és molt, però mínim comparat amb tot l’univers sindical que té la burocràcia. Pels anys i les coses que van passar, com empresonament improcedent del Pollo, i la tragèdia amb 51 morts a Once [el 8 de febrer va ser assassinat el maquinista que va declarar com testimoni de l’accident, l’any passat, que va deixar 51 morts, pel qual hi han processats funcionaris i empresaris afins al govern argentí] a nosaltres ens coneixen a tot el país. Per això el Moyano (Dirigent de la CGT) ens crida per convocar l’aturada, cosa que ens permet disputar i pressionar la burocràcia, impactat en el conjunt dels treballadors. Tot i això ens costa estructurar una oposició nacional al gremi.

Així estan les coses per aquí, jo ara li dono el biberó a la Juana i me’n vaig a la meva reunió d’equip.

Natàlia Reynoso Renzi

Quan l’imperialisme i l’islamisme s’utilitzen mútuament Els mitjans de comunicació i els fòrums internacionals presenten el conflicte d’Azawad o del Sàhara tuareg (anomenat des del colonialisme del «nord de Mali») com a producte de la proliferació del terrorisme salafista. S’accentua el discurs de la por, es multipliquen les notícies sobre l’aplicació de la xaria (llei islàmica), sobre els segrestos de turistes i cooperants occidentals, la destrucció de mausoleus, les amputacions de mans a prespumtes lladres, o les fuetades com a càstig per a l’adulteri.

Evidentment no es pot dubtar de l’existència d’aquests fets a l’Azawad i al nord d’Àfrica en general, igual que a molts altres països del món. Però no s’ha de caure en simplismes i representacions basades en la por, que només serveixen per justificar l’agressivitat de la neocolonialització i assegurar la continuïtat i la persistència de la tradició imperialista explotadora de les riqueses naturals, les terres i els mercats dels pobles sotmesos.

Tampoc ens hem de deixar portar per les lectures d’aquells que intenten posar al mateix sac les revoltes emergents del Nord d’Africà i l’Orient Mitjà i el que està succeint al Sahelsaharià. Tot i que tenen en comú l’exclusió social, la reivindicació del poble tuareg es remunta més de cinquanta anys enrere, concretament a quan la França colonial dóna el primer pas destrossant la integritat territorial dels tuaregs amb l’invent de les fronteres i els nous Estats actuals, i annexionant Azawad a Mali en el marc de la independència a les colònies de l’època.

Alguns trets de la història i potencialitats naturals i econòmiques L’Azawad constitueix un territori original dels Imuixaq, un dels quatre grups humans del Poble tuareg que forma part de la gran família amaziga que habita el Nord d’Àfrica des de fa més de 8oo.ooo anys. Aquest territori desèrtic i àrid s’estén sobre una superfície de 860.000Km2

aproximadament, dues vegades la governació aliena. de França, amb una població de A nivell de la riquesa mineral, si gairebé 1.300.000 persones (cens avui dia Mali es considera el tercer de Mali, 2009). productor d’or després de SudL’intel·lectual i investigador de àfrica i Ghana, és gràcies al país conflictes i ètnies Jean Veyrac de l’Azawad. Aquesta i altres qualifica aquest desert com a riqueses naturals han obert i gegantesc amb horitzons infinits i continuen interessant les impenetrables i explica ha conegut multinacionals que veuen en al llarg de temps una successió de l’Azawad un nou Iraq, amb poca períodes d’humitat i sequera. Tot i població per molts recursos l’hostilitat de la seva geografia, va naturals. Com a exemple, l ‘àrea conèixer moltes onades de Tomboctou és molt rica en guix, d’immigracions des del Nord durant una de les matèries primeres que el primer mil·leni abans de Crist. es fan servir en la fabricació de Matitza que l’expansió de l’Islam al ciment, amb una reserva aproximaSàhara i Sahel va ser possibilitat per da en 35.000 tones. L’Azawad les rutes i desplaçaments també té petroli: es primeres comercials regulars dels segles VIII conques descobertes es troben a i IX després a través del Sàhara, les àrees de Taoudenni, Gao, quan els principals Estats de la Tamesna i Nara, amb dipòsits mediterrània occidental i Espanya importants de 2 a 5 km de competien per establir aliances amb profunditat. Un altre recurs mineral les tribus locals del Sahel i Sàhara escàs a nivell mundial és l’urani. amb la fi de controlar les rutes Algunes fonts estimen el potencial caravaneres principals i importar l’or d’aquesta substancia a 200 tones que necessitaven per encunyar la només al jaciment de Samit, a la moneda. regió de Gao. Pel que fa al colonialisme francès al país tuareg, és una política La lluita i el moviment per antiga. Aquesta capítol ja va l’alliberament d’Azawad conèixer molt intents d’agrupacions El Moviment Nacional d’Alliberai divisions traumàtiques per als ment d’Azawad (MNLA), té les arrels pobles autòctons de la regió, a base en les insurreccions del conjunt dels d’interessos econòmics i polítics tuaregs contra l’ocupació colonial colonials. En aquest sentit i a part que tenien com a projecte global la de l’annexió d’Azwad a Mali, gran independència política de tot el injustícia per a la població territori tuareg a principis del segle azawadenca, la França colonial, en XX. Però en les últimes dècades, el marc de la seva ambició de conla reivindicació tuareg ha anat trolar tot el Sàhara, va intentar crear canviant de forma i contingut per -l’any 1957- l’Organització Comupassar d’insurreccions generals a na de les Regions Saharianes reivindi-cacions més específiques.

(OCRS), amb el qual buscava conEl primer aixecament que coneix la glomerar la regió de l’Àfrica Occizona va ser a l’any 1963 quan els dental «Francesa» (AOF) i la regió tuaregs de l’Adag es rebel·len cond’Àfrica Equatorial «Francesa» (AEF) tra la imposició de les fronteres enen un mateix glop territorial colonial tre Mali i Algèria, que els pren una sota el seu control. part del seu territori i els separa dels Les poblacions tuaregs han sigut tuaregs d’Ahaggar. Davant la sempre lligades a la seva llibertat, repressió contínua de l’exèrcit de independència, i el seu mode Mali contra una població sense ded’organització social i política propi. fensa durant els últims 50 anys, els A aquests valors es deuen l’orgull moviments de rebel·lió de l’Azawad envers al seu mode de vida i el rebuig i també a la banda de Níger que no deixen de manifesta a tota s’uneixen el 1990 per revin-dicar una forma de dominació colonial i autonomia regional a l’estat de Mali, Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

INTERNACIONAL

Mali i la causa del poble Azawad

17

INTERNACIONAL 18

18

però sense qüestio-nar les fronteres post colonials. En arribar a 2012, el moviment MNLA, format pels tuaregs de l’Azawad armat darrera de l’enfonsament del règim de Muamar el Gadafi, reivindica explícitament la independència d’Azawad que va proclamar unilate-ralment el 6 d’abril.

Tot i la línia política republicana, laica, plurico-munitària (Tuaregs, Peuls, Maures, Àrabs, Songaïs, Kuntas) i d’acord amb els principis del dret internacional, la proclamada recent nascu-da República d’Azawad no ha tingut cap reconeixement per part de la comu-nitat internacional. Per assolir els seus objectius, l’MNLA sempre preval el diàleg, i el demana cons-tantment a les autoritats que el dominen i envaeixen, siguin de Mali o de França.

Mali, govern i exèrcit, i la seva política envers el poble tuareg azawadenc El poble d’Azawad fidelment al seu valor de llibertat, mai va acceptar la seva annexió política i territorial de l’any 1960 a l’estat de Mali. Ho documenten els manifestos dels caps de les tribus i el moviment d’alliberament d’Azawad, que parlen de massacres i humiliacions, i fins i tot de genocidis, a mans de l’exèrcit de Mali en nom del seu Estat. A títol d’exemple, destaquen les massacres dels anys 1963, 1990, 2006, 2010. D’altra banda, amb cada sequera aguda, com les dels anys 1967, 1973, 1984, 2010; el govern central de Mali donava l’esquena a les demandes de socors i d’ajuda humanitària dels tuaregs afectats.

Aquest maltractament i indiferència intencionats d’un govern ja arruïnat amb corrupció, col·lusió financera i política i de poder militar dominant, no han fet més que fer créixer el sentiment d’autodeterminació i alliberament nacional i social entre la població tuareg d’Azawad.

Els azawadencs encara tenen a la memòria les milícies paramilitars que, justament després l’acord de pau signat entre els rebels tuaregs i el govern de Mali –elegit democràticament el 1991– van ser llançades contra els tuaregs, i les tortures i l’exili davant la mirada passiva de la comunitat internacional.

Un cop més i arrel de la rebel·lió de 2007, en les negociacions entre els tuaregs d’Azawad i Mali es va arribar a un acord d’atorgar l’estat d’autonomia que l’estat mai va respectar, ni tampoc va engegar el desenvolu-

pament social compromès.

Així veiem com es represàlies de l’exèrcit de Mali després de cada rebel·lió, aixecament o negociació han esdevingut un costum al llarg del conflicte d’Azawad: el mateix veiem ara a les poblacions tuaregs intervingudes per França i entregades als militars de Mali.

L’islamisme i els grups salafistes La història dels grups islamistes terroristes a la zona del SàharaSaheliana comença el 2001 com una mena d’expansió forçada del terrorisme islamista que havia dominat Algèria durant els anys 90.

El mateix any el Departament d’Informació i de Seguretat algerià (DRS) anuncia l’assassinat per l’exèrcit algerià, d’un jihadista iemenita emissari de Bin Laden a la zona, i que pretenia vincular el grup salafista per al combat (GSPC) a AlQaeda. L’Estat algerià demanava ajuda a Estats Units, Europa i d’altres potències mundials per implicar-se en la lluita antiterrorista.

Però l’equipament militar nordamericà no va arribar a Algèria fins després de la crisi dels ostatges de 2003, quan 32 turistes europeus van ser segrestats al sud d’Algèria per membres del GSPC. El fet que el dirigent del grup segrestador Amari Saïfi (àlies Abderrezak El Pare) for un exmilitar algerià i infiltrat de DRS (Malti, 2008), així com les declaracions dels ostatges alliberats després de negociacions amb Alemanya revelen moltes incoherències. Un any més tard, l’alliberament dels hostatges a Mali i la captura d’El Pare per un petit grup de rebels txadians, van donar l’ocasió al president nord- americà George Bush de parlar de l’existència d’Al-Qaeda al Sàhara i la necessitat de perseguir els extremis-tes a la banya de l’Àfrica i a l’Atlàntic. Estats Units va enviar tropes a la zona en el marc del programa d’assistència militar americana a Mali, Níger, Txad i Mauritània. El 2006 el departament d’Estat dels Estats Units porta al món la notícia de la fusió entre AlQaeda i el GSPC, que dóna lloc al grup islamista Al-Qaeda al Magreb Islàmic (AQMI).

Un dels grans reptes que té el moviment d’alliberament de l’Azawad, consisteix en la multiplicitat del grups islamistes radicals al sahelsaharià. A més d’AQMI, altres grups

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

radicals com Ansar Dine i El Moviment d’Unitat per la Jihad a l’Àfrica Occidental (MUJAO). Ansar Dine és grup nou que va sorgir a 2012 un cop ja el MNLA estava prenent el poder a l’Azawad. Té com a dirigent el tuareg Iyad Ag Ghali, ex-ambaixador de Mali a Qatar. Aquest grup té com a objectiu la instauració de la xaria islàmica a Mali i a l’Àfrica de l’oest.

A l’estiu del 2012 sembla que l’MNLA va obrir negociacions amb Ansa Dine amb l’objectiu d’establir un Estat republicà que satisfés el poble d’Azawad. Però no es va arribar a cap resultat concret, al contrari: l’MNLA i Ansar-Dine van acabar enfrontats en xocs armats.

Mujao és de la mateixa doctrina salafista que els dos primers, i es caracteritza per un projecte que supera el d’Ansar Dine a nivell d’ambicions i estratègies: vol establir la xaria a tota l’Àfrica occidental, aspira a unir tots els grups islamistes que actuen a la regió i pretén optar per un grau de la jihad més estricte en l’aplicació de l’Islam. L’últim atemptat suïcida al sud d’Algèria ha sigut reivindicat per aquest grup com a venjança contra la invasió francesa actual a la zona. L’islamisme radical en general no deixa de ser un imperialisme expansionista que busca unificar i dominar el més possible de pobles per imposar-los un sistema únic que és la dictadora islamista que oprimeix i mata la diversitat i les llibertats individuals i col·lectives.

França i la seva intervenció colonialista a l’Azawad Una simple mirada a la trajectòria del conflicte del Sàhara i Sahel evidencia la falta de voluntat, per part de les potencies imperialistes, a arribar a una solució justa i definitiva, i el gran interès a mantenir-hi un ambient inestable i manipulable. La influència estrangera a l’Azawad va començar per les intervencions constants dels serveis secrets d’Algèria, de Líbia i de França que utilitzen els rebels tuaregs en benefici propi, i els divideixen en grups rivals que es neutralitzen uns a altres.

Després, es van estendre a la implantació de grups islamistes per part d’Algèria i amb la complicitat de l’occident.

L’islamisme ja és una realitat del Sahara i Sahel, sota aquest pretext i el de combatre el terrorisme al «Nord de Mali» i amb l’objectiu de recuperar la «integritat territorial» de Mali, França engega la seva

Davant de la situació a Tunis El 6 de febrer va ser assassinat Chourky Belaïd, dirigent del Moviment Patriòtic Democràtic Unificat, força panarabista d'inspiració marxista i una de les principals organitzacions del Front Popular de Tunísia. Dos dies després, la vaga general i les manifestacions massives de protesta eren la millor resposta al crim.

Davant d'això: 1. Expressem la nostra solidaritat amb la família del company assassinat, amb el seu partit i amb el Front Popular. Exigim investigació i el càstig als autors materials i responsables polítics del crim.

Així es reprodueix l’escenari a la iraquiana , França reenvaeix els desert amazic d’or líquid i sòlid per salvar el capitalisme optant per la industria de la guerra i la reconstrucció després, ja que per a la Unió Europea i el seu capitalisme, una oportunitat colonialista és molt aplaudida sobretot en èpoques de crisis econòmica com l’actual.

Com a conclusió, voldria subratllar una sèrie de punts: - Amb aquesta intervenció, França vol reafirmar-se com a potència colonial que té prioritat a la dominació colonial del Sàhara i Sahel.

- El salafisme i el terrorisme islamista són ideologies dinàmiques sense un nivell d’actituds i conductes fixes, no tenen fronteres ni limitació d’espai físic ni de temps, per tant no es poden combatre amb guerres i assassinant la gent.

L’únic remei contra aquests tipus de fenòmens es el desenvolupament social i cultural social i la promoció amb la garantia de les llibertats en els països en qüestió.

- Els colons occidentals amb el suport dels sistemes arabistes dels països del Nord de l’Àfrica, mitjançant la seva diplomàcia i els mitjans de comunicació –alguns per intenció i altres per ignorància i falta d’anàlisi científica alhora de transmetre la informació- han pogut crear expertament la confusió al voltant de la realitat social i política actual d’aquesta part de la Tamazgha. Per tot allò, l’opinió publica no s’ha de deixar despistar amb els discursos dels defensors i representants de l’ imperialisme i el capitalisme, i que mentre que no es prengui el conflicte actual des la seva naturalesa, és a dir un poble ocupat que busca la seva lliberta i dignitat, no hi haurà solució ni pau en la zona del Sàhara i Sahel.

Aziz Baha, activista amazigh

INTERNACIONAL

intervenció colonial unilateralment el 13 de gener passat a la zona. La invasió francesa va tenir després el suport logístic, tècnic i financer de l’OTAN, l’ONU i altres Estats europeus, africans i d’altres punts del món. Així la Comunitat Econòmica Dels Estats de l’Africa de l’Oest (CEDEAO) participa en aquesta operació amb 5.000 militars, el doble dels efectius aportats per França.

Abans de la intervenció francesa, els Estats del nord de la zona de guerra també tenen el seu paper rellevant en el conflicte. Algèria donava suport a Ansar Dine per evitar un Estat d’Azawad independent que li podria aixecar rebel·lions similars al sud del seu territori (Tuareg Imuhaq). En canvi el Marroc va rebre visites de membres del MNLA en un intent de pressionar la veïna i rival Algèria pel que fa al tema del Sàhara Occidental. Malgrat això, tant els dos Estats com el de Mauritània estan col·laborant en aquesta guerra colonial permetent a l’aviació francesa la utilització de les seves bases i espais.

2. Denunciem la responsabilitat, per activa o per passiva, del govern d’Ennahda per la impunitat amb la qual actuen les anomenades Lligues de Defensa de la Revolució, grups parapolicials armats, que han de ser dissolts.

Alhora s'ha negat a avançar en la ruptura amb l'antic règim, amb la depuració de la policia i la magistratura o la reparació de les víctimes de la revolució, de la mateixa manera que ha continuat amb la repressió de les protestes.

Després de més d'un any en el poder, el govern de la troica no ha fet res per millorar la situació dels sectors obrers i populars, que viuen sotmesos a l'atur i la misèria. Tota la seva política s'ha basat en mesures neoliberals per mantenir la inversió estrangera i els acords amb l'imperialisme (FMI, UE, Qatar, Aràbia Saudita) i les multinacionals. En lloc de donar resposta a les reivindicacions de pa i treball que havien estat en el cor de la revolució, aquesta política ha augmentat l'atur i la pobresa.

3 . Saludem les mobilitzacions que expressen el rebuig popular a aquestes polítiques com la lluites per l'ocupació a Siliana o en la conca minera de Gafsa. Són la continuïtat del procés revolucionari que va començar al desembre de 2010. Creiem que la disjuntiva central avui per al poble tunisià no és islamisme o laïcisme, sinó si s'avança o no en el camí de la revolució per respondre a les necessitats dels sectors explotats -pa, treball i llibertat- i en la ruptura amb l'antic règim.

4. Entenem que no hi ha sortida per a les masses tunisianes que es van revoltar contra Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

19

INTERNACIONAL

Ben Ali si no es prenen mesures per posar tots els recursos del país al servei de plans d'ocupació pública, amb la nacionalització dels béns estratègics, el no pagament del deute i la ruptura amb la UE, que està al servei de l'imperialisme i s'ha construït contra els treballadors. Això suposa també aprofundir la revolució en el seu contingut democràtic, trencant amb tot l'aparell del vell règim. En la nostra opinió tots dos objectius estan indissolublement lligats: sense avenços per garantir treball digne per a tots no hi haurà cap possibilitat de consolidació

democràtica. Si no s'aprofundeix la revolució, es deixarà el terreny lliure a la reacció.

5. Des del nostre punt de vista, aquest avenç serà impossible mentre es mantinguin aliances i polítiques sense un clar contingut classista, inequívocament del costat dels treballadors, del costat de l'exèrcit de joves aturats, del camperolat empobrit. Ens sembla que l'aliança de “tots contra Ennahda” amb les formacions sota les quals es reciclen els elements del vell règim, com Nidá Tunis, que va donar suport a la repressió a

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

Lluita Internacionalista 122, febrer 2013

Siliana, no ajuden a avançar en la construcció d'una alternativa política imprescindible per posar en mans dels treballadors tunisians una eina útil al servei de la revolució.

6. Creiem que el govern d’Ennahda ha fracassat i que no pot donar resposta als somnis de la revolució tunisiana. Recolzem la formació d'un govern obrer i popular amb la UGTT i el Front Popular deslligat de tot vincle amb la dictadura i amb l'islamisme neoliberal.

8 de febrer de 2012

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 23036 CP - 08080 de Barcelona Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.li-litci.com