Lluita Internacionalista 121

nº 121 gener 2013 - donatiu 1,5 euros Editorial pàg 3 Pàgines centrals: pàg 10-11 Privatització de la sanitat: Madrid Economía: Unió bancària i abisme fiscal pàg 4-5 Política: pàg 6-8 Acord CiU-ERC i segon govern de Mas X Assemblea d'IU Sindical: pàg 8-9 Congrés de CCOO

En debat: Carta de Lluita Internacionalista LOMCE i LEC La CUP al debat d'investidura Internacional: Mobilitzacions Índia contra violacions, Segon aniversari Bouazizi (Tunis).

La segona onada de revoltes al Nord d'Àfrica i el Proper Orient

Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional Per la rn Lluita Internacionalista 121, gener 2013

pàg 11-15

pàg 16-20

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

La parte de los ángeles (The Angel’s share), del director Ken Loach.

Hores d’ara no cal que en aquestes pàgines presentem Ken Loach, una vegada més té en cartellera un film realitzat amb el seu habitual guionista: Paul Laverty.

Quan sentim aquests dos noms de seguida fem associacions de paraules i idees: crítica social, classe obrera, perdedors, compromís, desafavorits.

I drama. Doncs, en aquesta ocasió els ha donat per fer una comèdia!

Com es fa una comèdia sobre l’atur juvenil?

D’entrada hem de convenir que les contradiccions donen molt de si. Tenim un peculiar grup de joves de Glasgow -autors de diferents delictes- que són condemnats a realitzar treballs socials. Se’ls assigna un responsable de grup, un educador, de nom Harry, que establirà una propera relació amb tots ells, especialment amb Robbie (el més complicat, que acaba de ser pare i que per això ha decidit fer un canvi radical de vida: vol formar una família estable). I una de les contradiccions: a més de les activitats habituals en aquests casos, Harry introduirà el grup en la cultura de la cata del whisky. I fins aquí podem llegir.

La barreja d’actors debutants amb algun de consagrat dóna sempre bons resultats a Ken Loach, aconsegueix fer els personatges molt creïbles i propers a l’espectador, l’empatia sempre li resulta imprescindible (va lligada amb allò de la consciència social).

Evidentment que el to lleuger i el punt de vista amable de la pel•lícula no esborren el contingut dur del tema: la realitat econòmica deixa fora del sistema els joves, que no tenen perspectives de treball, ni d’ingressos, ni de futur. Per tant ho deixem en comèdia agredolça. Alguns crítics apunten que el director ha optat per usar el riure com a antídot contra la crisi.

Conclusió: sempre s’agraeix veure una obra sobre la solidaritat, el creixement personal, la voluntat de canvi i l’esperança aplicades sobre un grup humà en dificultats. I, a més, riure en l’intent, i sense que et prenguin el pèl.

Una obra amb l’etiqueta Ken Loach i Paul Laverty és sempre d’obligada visió.

Que ho rigueu de gust!

2

2

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

S’inicia el 2013 amb els pitjors presagis. La crisi del capitalisme s’aprofundeix: l’atur no deixa de créixer, s’anuncien noves retallades en salaris, pensions, serveis públics ... Mentre la majoria de la població cau en un pou on no s’hi veu el fons, els diners públics no deixen d’anar en quantitats ingents a mans de la banca, en forma de pagament del deute o de fons de rescat. La factura de la banca ja sobrepassa, amb els últims lliuraments, els 216.000 milions d’euros, és a dir el 21% del PIB. Un banquer com Rato és nomenat conseller de Telefónica, la companyia pública que privatitzar quan era ministre, tot s’hival!

Les noves retallades que fixen els Pressupostos de l’Estat aprovats a finals d’any, asseguren una nova contracció de l’economia. En un recent informe, l’economista en cap de l’FMI reconeix que els seus càlculs subestimaven l’impacte sobre l’ocupació i el PIB de la retallada de la despesa pública, i que l’efecte destructor de l’austeritat s’havia de multiplicar per tres, respecte a les previsions inicials. .. i no obstant això continuen exigint més i més retallades. Es pot ser més cínic? Però als poderosos no els importa el patiment de la majoria mentre ells continuïn enduent-se diners a cabassos cap als paradisos fiscals.

Es pot aturar aquesta voràgine? És tan poderós -ens diuenl’aparell capitalista, coordinat des de la UE i l’FMI que qualsevol que volgués apartar-se del camí, per exemple deixant de pagar el deute, seria sotmès a un brutal càstig d’empobriment i aïllament.

I és segur que això és el que voldrien: impedir que ningú qüestioni el seu dictat, com han fet amb Grècia. Però ells també saben que si un estat s’aixequés negant-se a acceptar el dictat dels capitals de ben segur despertaria enormes expectatives a la resta altres països i aviat emergirien moviments en el mateix sentit. Ja ha passat amb el contagi de les revoltes al nord d’Àfrica i Orient Mitjà.

No hi ha un altre camí de mobilitzar per impedir aquest saqueig i la ruïna. No s’ha de pagar el deute ni lliurar noves sumes a la banca, i cal procedir a la seva nacionalització sense indemnitzacions.

Cal crear un moviment poderós que porti el Govern contra les cordes. No obstant això CCOO i UGT enlloc de donar continuïtat a la vaga general, tornen a entrar a negociar acomiadaments massius a Telefónica, Iberia o Aena. Es torna a fomentar la desmobilització amb l’aplicació de la Reforma Laboral i el Decret Rajoy de procediment per l’acomiadament de treballadors del sector públic. Cal recolzar-se en els moviments importants com la Sanitat de Madrid, exigir un pla de lluita i la coordinació dels sectors amenaçats.

S'

ha perdut una nova opor tunitat per avançar en un fr ont d’esquer front d’esquerrr es

I al costat de la mobilització, cal un front polític que aixequi una alternativa. Però aquest front ha de partir de la credibilitat, no és possible com acaba de fer IU que a Madrid i en el seu màxim organisme, la X Assemblea, es comprometi a la lluita contra les retallades, en defensa de salaris, pensions, llocs de treball i la sanitat i l’educació públiques, quan alhora una de les seves principals organitzacions, IU-PA, a poc més de 500 de km al sud, està aplicant retallades, reduint salaris, i acatant fidelment el 0’7% de dèficit assignat per Rajoy i Brussel·les... No es pot tenir un programa per a l’oposició i un altre d’oposat per quan es governa. I no es tracta de bones o males voluntats: no hi ha espai per al programa d’IU, que s’aferra a reformar el capitalisme i el seu estat, i acaba gestionant la seva crisi: si no es trenca amb la UE, s’acaba aplicant els seus plans, si no s’alça la mà en defensa del dret dels pobles a l’autodeterminació (això només ho reconeix IU per al poble sahrauí) s’acaba sent corretja del centralisme del règim contra el poble català o basc. Si no es qüestiona l’ONU com a institució de l’imperialisme, s’acaba justificant les seves intervencions contra els pobles.

La X Assemblea d’IU s’ha situat en la utòpica reforma del règim i del sistema capitalista i les seves institucions, i acaba fent propaganda buida. Era possible que l’esquerra de la CUT-BAI que ha enfrontat la política de la majoria d’IU-PA al govern de la Junta d’Andalusia avalada per Cayo Lara i el PCE- presentés una alternativa. Però no hi va haver document contraposat i al final a canvi d’una quota més gran de llocs al Consell Federal, CUT-BAI va optar pel consens.

La batalla pitjor és la que no es dóna. Ara -es vulgui o no- Valderas i la direcció del PCA a la Junta d’Andalusia surten reforçats i l’esquerra queda debilitada, encara que tingui més càrrecs. CUT-BAI podia ser el motor- com ho va ser l’esquerra abertzale després Iniciativa Internacionalista- per impulsar aquest reagrupament de forces a tot l’estat, que trenqui amb el capitalisme i la monarquia.

Les altres forces polítiques no tenim aquesta capacitat de posar data i lloc a la crida per a un front d’esquerres amb un programa mínim. El nostre compromís és seguir treballant perquè sigui possible. I per això són necessàries totes les mans.

EDITORIAL

N

o més treves, cal un pla de lluita.

Cal crear un moviment poderós que porti el Govern contra les cordes. ...

La X Assemblea d’IU s’ha situat en la utòpica reforma del règim i del sistema capitalista... i l’esquerra queda debilitada...

-Cal- un front d’esquerres amb un programa mínim.

9/01/13 Lluita Internacionalista 121, gener 2013

3

ECONOMIA

Unificació bancària europea

Delinqüents organitzats, amb corbata La màfia bancària En el 2012 hi ha hagut finalment l'acceptació per part del govern de l'estat espanyol que hi ha una crisi bancària. Les caixes s'han convertit en bancs o han estat menjades per bancs. Els desnonaments es compten per centenars de milers anuals, els acomiadaments per milers. Els “ajuts” públics a la banca sumen 216.000 milions (La Vanguardia, en enllaços), gairebé el 22% del PIB. El “banc dolent” ha començat a emetre bons avalats per l'estat pels primers 36.000 milions en solars i pisos invendibles dels bancs, i és solament el principi. La banca espanyola deu al Banc Central Europeu 340.000 milions. L'estafa de les preferents i deute subordinat arriba a a entre 500.000 i 750.000 famílies. Si sumem l'estafa de la sortida a borsa de Bankia, es superen el milió de famílies. Afegim els milions de famílies que encara paguen hipoteques de pisos adquirits amb preus de plena bombolla i que ara valen el 30% (el 70% menys) de llavors. Afegim els milers d'empreses viables tancades pel canvi sobtat de les condicions de crèdit. Afegim les retallades en els serveis públics, els acomiadaments, les privatitzacions justificats per un desequilibri dels comptes públicas l'origen del qual és la falta de tributació -legal i il·legal- de grans fortunes i grans empreses i el descomunal transvassament de diners públics a la banca.

Però ens enganyariem si només veiéssim en tot això un problema d'àmbit estatal.

Les dimensions de la bombolla immobiliària espanyola van poder arribar fins on van arribar gràcies a l'euro, als baixos interessos de l'euro i als bancs alemanys i francesos que van rellevar als espanyols comprant les inflades hipoteques (per especular, les caixes alemanyes tenen un forat de 250.000 milions). Són aquests mateixos bancs alemanys i francesos els que a través de Merkel i Sarkozy van ajudar la burguesia espanyola a imposar el canvi de constitució del PSOE de Zapatero i el PP de Rajoy de garantir els pagaments del deute públic.

Si primer socialitzem els deutes privats de bancs i promotors i després els donem prioritat per sobre de les despeses socials, les retallades i acomiadaments en el sector públic estan servits. Resultat de tot això és l'entrada en coma de la economía, la fam, la pobresa, els acomiadaments, els desnonaments, les retallades salarials, les retallades de pensions (salari diferit) i les retallades en sanitat, ensenyament, serveis socials, atur... (salari indirecte), els increments de càrregues de treball, d'hores no pagades.

Alberto Garzón (veure enllaços) ho resumeix: “ . . . s i e l govern no ajuda amb diners públics als bancs espanyols en problemes, aquests haurien de ser

4

4

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

liquidats i tindrien enormes pèrdues. Però les pèrdues afectarien als inversors més arriscats i mai als dipositants. Els ciutadans podrien recuperar els seus estalvis encara que el banc no fos ajudat pel govern. Per tant, ni els estalviadors del banc ni l'Estat hauríen de patir les conseqüències de la mala gestió dels bancs. / .../ Ara bé cert que en aquest cas es generaría un efecte dominó que acabaria afectant altres bancs i empreses. /.../ Però la pregunta clau és: si el cost cal patir-lo de en qualsevol cas, ¿per què han de patir tot el cost els ciutadans del carrer que mai es van arriscar en les operacions bancàries, que amb prou feines van guanyar diners amb elles, i que a més en general no gaudeixen de suficients recursos per a suportar-los- i no patir-lo en absolut els inversors privats que es van arriscar, van guanyar diners amb això i que a més tenen un coixí econòmic molt més gran?“ Cal veure el tema en el seu context europeu i mundial. En el seu context mundial, el recurs generalitzat al crèdit i a la emisió de moneda imperial (dòlar) i de les altres va ser el recurs capitalista a partir dels anys setanta per superar la baixada de la taxa de guanys que Marx havia previst, i postposar la crisi de sobreproducció (mercaderies que no es compren per falta de recursos de les masses que les necessiten). La desregulació financera i les bombolles especulatives formaven part del quadre.

L'eurozona, per a enfortir el sistema financer privat, el va situar com a intermediari en-

impostos de tots els estats de la UE i els diners emesos pel banc Central Europeu són diners públics.

Els fons europeus de diners públics, si la Unió Europea tingués solució, haurien de servir per a garantir la plena ocupació amb salari digne, pensions, prestacions i serveis públics dignes i unificats.

El que s'està fent a la Unió Europea és el contrari: es forcen canvis en la constitucions per tal que els estats paguin el deute públic per davant de les despeses socials, es forcen les assumpcions de deutes privats de la burgesia i la banca com a deute públic, com a consequència es retallen serveis públics, es llança a la pobresa a milions de treballadors, es força un increment de l'explotació i la plusvàlua. La Unió Bancària i la Unió Fiscal són “maques” paraules – com ho eren el projecte fracassat de Constitució Europea o el Tractat de Lisboa per a encobrir acomiadaments, pobresa i retallades perqué treballem més per menys. La UE és una aliança de burgesies contra els treballadors. No paguem el deute públic. Sortim de l'Euro. Plena ocupació amb salari digne i serveis socials justos i dignes.

ECONOMIA

tre l'emisió de moneda (Banc Central Europeu) i el seu ús pels estats, funció que en 2009 oferia als bancs privats europeus uns beneficis de 350.000 milions anuals. La pregunta crucial és ¿Qui ha de pagar els perjudicis de les bombolles immobiliàries i financeres? I la resposta ha de ser: els que se'n

Víctor Messeguer van beneficiar: les burgesies, els bancs, els promotors, que van privatitzar els beneficis. No els pensionistes, els malalts, els treballadors i treballadores, els nens. Cal veure que els diners dels

Per a això hauria d'expropiar-se la banca sense indemnització i tenir una banca pública que orienti el crèdit cap a l'ocupació i la producció per a cobrir necessitats materials i socials.

Nota: detalls no desenvolupats aquí en els enllaços. http://is.gd/kX9eWM Citar-los no equival a avalar la web o els autors

Abisme fiscal a EUA Anomenen així a la possibilitat de suspensió de pagaments del govern Federal dels EUA a causa del deute i el dèficit públics. De fet, quan el 1971, enmig de la guerra del Vietnam, el president nord-americà del moment, Richard Nixon, va declarar que els dòlars ja no tindrien la correspondència en or, ja es va donar una suspensió de pagaments. Des de llavors Estats Units está en la còmoda posiició d'un estat que s'endeuta amb una moneda que imprimeix ell mateix. El càstig per als països que imprimeixen massa moneda, bons o deute és la inflació o hiperinflació, i la devaluació de la moneda. En el cas nord-americà aquesta inflació es reparteix per tot el món des dels anys 70. Estats Units podria tenir el pressupost equilibrat si reduís prou el pressupost de defensa i el rescat dels bancs. La despesa militar ascendeix oficialment a 0,7 bilions, però en realitat arriba als 1,4 bilions de dòlars. Representa el 40% de la despesa militar mundial.

El rescat bancari està immerst en una gran opacitat, però s'estima que consumeix 1 bilió d'euros anual des de 2008. Però aquestes “solucions" anirien en contra del seu rol imperial.

(Veure enllaços article principal)

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

5

POLÍTICA

Acord CiU-ERC i segon govern de Mas

Més retallades, i fins i tot en el dret a l'autodeterminació El segon govern de Mas ha pres possessió, previ pacte amb ERC. Les bases del seu acord fan evident que les retallades continuaran, i arriben fins a limitar el mateix dret a decidir, que ERC diu que és la base de l'acord. La continuïtat d'Irene Rigau al capdavant d'Educació i de Boi Ruiz al capdavant de Sanitat reblen les bondats de la política aplicada fins ara a les Conselleries claus de l'àmbit social. També ratifica la política repressiva, mantenint Felip Puig al govern, amb el rentat de cara d'un canvi de conselleria. Així les coses, i encara a l'espera dels Pressupostos el mes que ve, la lluita tant social com democràtica té tots els ferments per créixer l'any que comença.

Un acord basat en la continuïtat de les retallades No cal cap interpretació quan l'acord afirma “el nostre compromís amb el projecte europeu (…) que en aquests moments també incorpora, (...) el Tractat d’Estabilitat” i al qual només es demana que sigui “compatible amb un ritme d’ajustament fiscal més sensible a unes necessitats socials i econòmiques” per a això “unirem la nostra a les moltes veus europees que així ho expressen.” (Annex 3).

Amb aquestes premisses, plantejades a la primera pàgina, no hi pot haver sorpreses. Un reguitzell de nous impostos que podrien anar en la línia de gravar als qui més tenen, amb un munt de requisits i limitacions que, en la franja més alta sumen 1.000 milions, quan pel 2013 es parla de 4.000 milions de retallades. Òbviament, s'assumeixen les retallades per part dels signants i només s'afegeix “un mecanisme pel qual és formalitzarà aquest compromís de reversió per part del Govern de la Generalitat”.

Per acabar-ho d'arrodonir, ja en l'acord es preveu que una cosa poden ser les retallades dels pressupostos, i una altra les que

puguin venir després, per a això es crea una Comissió de seguiment, una de les funcions de la qual són els “Ajustos pressupostaris extraordinaris no previstos en la Llei de Pressupostos inicialment aprovada.”.

Amb això, com volia CiU, ERC assumeix la seva responsabilitat en les retallades socials que venen, en teoria a nom del referèndum d'autodeterminació.

Un acord que retalla també el dret a l’autodeterminació Tampoc cal molt d'anàlisi per entendre que no decidirem sobre la nostra sobirania o no, sinó que com a màxim podrem decidir en quin marc burgès volem estar quan es diu, amb majúscules i en negreta “CONVOCATÒRIA D'UNA CONSULTA SOBRE LA POSSIBILITAT QUE CATALUNYA PUGUI ESDEVENIR UN ESTAT EN EL MARC EUROPEU” (Annex 2 de prioritats del Govern), cosa que es ratifica en l'Annex 1 sobre com exercir la sobirania i com serà la consulta. Atès que geogràficament seria una obvietat afirmar que estarem a Europa, és clar que l'èmfasi es posa per a deixar ben lligat que serà en el “marc europeu”, és a dir en les seves institucions comunitàries i per tant la UE –amb qual ja s’ha compromès en l’esmentat Annex 3.

I per si encara i així algú creia que tot plegat era perquè garantir que almenys hi hauria una consulta, l'acord aclareix que “CiU i ERC es comprometen a treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins al 31 de desembre de 2013 per estar en condicions, a partir d’aleshores, de convocar la consulta d’acord amb el marc legal que l’empari, dins el termini del següent any, amb l'excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga. En tot cas, la data serà pactada almenys per els dues parts signatàries”, i com no, entre les primeres tasques per obtenir aquesta

6

6

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

legalitat hi ha les negociacions amb l'Estat espanyol, és a dir, buscant la legalitat en la constitució monàrquica.

Un debat d'investidura que es va quedar curt No analitzarem aquí el PP, Ciutadans ni al PSC, que amb el seu bon espanyolisme amaguen les seves coincidències amb les retallades els uns, i es deixen marge els altres per intentar aparèixer com a força d'esquerres. També va ser trist el paper de ICV-EUiA, que en la constitució de la Taula del Parlament va introduir a un company d'EUiA, del POR, que portava la samarreta groga de la lluita contra les retallades per l'escola pública, i el puny en alt, en el debat d'investidura, i després de la crida d'atenció de la presidenta de la cambra va aparèixer amb americana. El canvi estava d'acord amb la intervenció d’ICV, on la seva oposició a les retallades passava pels impostos progressius dins de la UE, i la seva queixa respecte a l'autodeterminació era que només l'haguessin pactat CiU i ERC sols.

Així doncs, poc que gratar en un debat marcat des del principi pels jocs i acords dels partits institucionals tradicionals. Esment apart ens mereix la intervenció de la CUP-AE a la qual dediquem requadre en la secció "En debat" (pàg 12). Però anant al futur immediat, a tots i totes nosaltres ens queda per davant enfrontar un govern que, de nou en tots els terrenys – inclòs el del dret a l'autodeterminacióseguirà governant contra les i els treballadors i el poble.

M. Esther de l'Alcázar i Fabregat

Sota la capa del consens La X Assemblea d'IU va acabar amb l'elecció de Cayo Lara com a nou coordinador Federal, amb 790 vots a favor (84,85%), 89 en blanc (9,55%), i 52 (5,58%) abstencions. Es presentava en una llista única, acordada entre les principals organitzacions de la federació (el PCE i l'Esquerra Oberta de Llamazares) en què també va participar la CUT-BAI de Sánchez Gordillo. Les expectatives que les diferències existents en IU donessin lloc a una ruptura, o almenys a un debat que ajudi a preparar-la, van quedar postergades un cop més.

El document polític d'IU sosté que el pacte constitucional de la transició ha estat traït -per mandat dels mercats, cosa que, segons el text, pren la forma d'un 'contraprocés constituent' en què, des de la reforma de l'article 135 sobre el dèficit per PP i PSOE, la Constitució perd el seu valor democràtic. Per això IU planteja un nou procés constituent que desemboqui en la III República (després que un Bloc Social i Polític d'Alternativa construeixi i organitzi la majoria social capaç d'aconseguir-ho). Tot això en el marc d'una Unió Europea "refundada", en base al "pac-

La X Assemblea, tancada sota la capa del consens intern, estableix la continuïtat del projecte dels sectors que controlen IU d'ocupar l'espai polític de la socialdemocràcia.

Aquest projecte sembla revitalitzat ara que el Partit Socialista s'enfonsa electoral i socialment. La nova situació, amb el teló de fons de la brutal ofensiva burgesa contra els treballadors i els drets socials, de certa reanimació de les lluites obreres -per ara només de resistència- i l'efervescència dels moviments socials com el 15M, presenta, aparentment, un vent favorable a l'aposta d'IU. Però aquesta política ja li va costar al PCE, i després a IU, quedar relegats a simple comparsa del règim després del pacte constitucional, amb el seu espai electoral reduït a mínims, i amb un gran daltabaix organitzatiu.

te fundacional de la UE de redistribució de la riquesa". Aquests són els eixos polítics de l'"Alternativa de Convergència Social" que proposa IU: Procés Constituent cap a la III República i Refundació de la Unió Europea.

La Syriza espanyola: Reformar el capitalisme per sortir de la crisi Cayo Lara, en una ostentació d'eufòria, va declarar que "no cal buscar una altra Syriza espanyola: aquesta és la nostra Syriza". I no li falta raó, almenys des del punt de vista de la política i les intencions de tots dos grups, que es postulen en els seus respectius països per salvar el capitalisme, com infermers de les seves burgesies, mantenint les institucions de la Unió Europea. No és casual que totes dues, Syriza i IU, claudiquin al capital financer en

el punt clau del pagament del deute, base dels atacs i retallades actuals, i de la jerarquia entre les burgesies europees a l'hora del repartiment de beneficis, i que ho facin usant el subterfugi d'una auditoria per diferenciar el deute il•legítim del que suposadament no ho és. IU no diu ni una paraula sobre la devolució dels diners públics entregats a les multinacionals, a les empreses privatitzades, a la banca.

En alguns aspectes, IU se situa fins i tot a la dreta de Syriza. En el tema de les nacionalitzacions, per exemple, que IU planteja només per als bancs insolvents. Sorprenentment, la formulació del document d'IU no es diferencia massa de la política que practica el govern de Rajoy amb, per exemple, Bankia.

Syriza planteja la nacionalització de tota la banca, ampliant als hospitals i empreses privatitzades, mentre que IU deixa aquestes nacionalitzacions com una expressió del desig que les empreses privatitzades tornin, algun dia, a ser públiques -no sabem si per la bona voluntat de seus gestors, o perquè deixin de donar beneficis a qui les usurpen.

El programa d'IU està ple de promeses i propòsits de plans d'ocupació, de subsidis i rendes bàsiques, d'habitatges públics i de programes d'impuls econòmic, basats en la inversió pública demanen que el BCE pugui prestar diners directament als estats-, a la iniciativa privada a petita escala, i en la reforma de la política fiscal- impostos als beneficis i a les grans fortunes. Segons el text, el model neoliberal ha fracassat i ha de ser reemplaçat per un altre, una mena de "keynesianisme ampliat", en el marc capitalista. ¿De debò creuen, o volen fer creure, que la burgesia es deixarà pujar els impostos sobre els beneficis -que no han deixat de baixar en els últims 30 anys- i tornarà resignadament part dels seus guanys per finançar reformes econòmiques? I creuen també que, fins i tot en el cas de nacionalitzar tota la banca com diu l'Annex del document

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

POLÍTICA

X Assemblea d'Esquer ra Unida: d'Esquerra

7

POLÍTICA

econòmic (presentat com a alternatiu), n'hi haurà prou per finançar una reorganització econòmica que serveixi per revertir la situació, mentre el deute continuï inflant-se i es vagi pagant?

Una Assemblea que deixa sense resposta els problemes centrals El document polític de tesi és ple de generalitats, moltes d'elles producte de l'apropiació del llenguatge dels moviments socials, com el 15M o la PAH, cap als que IU ha fet un gir en els últims temps, i altres per situar l"alternativa"d'IU clarament en el marc del capitalisme i de la UE. Poc avança més enllà de fórmules generals com la de la III República, democràtica i federal-burgesa i, pel que sabem, centralista. Encara que en algun lloc es fa referència a Espanya com “país de països", el federalisme d'IU és molt semblant al del PSOE. Ni una paraula sobre el dret d'autodeterminació, excepte per al Sàhara Occidental. Sembla que, segons IU, amb treure al Borbó i posar un president tot queda resolt i ja es poden restablir sols els llaços que el franquisme i la monarquia han deteriorat tant entre els pobles de l'estat. Ni tan sols una formulació com la dels socis catalans d'IU (ICV-EUiA) donant suport al dret a decidir del poble català. El tema nacional va quedar relegat a una pròxima conferència monogràfica.

El document oficial d'IU eludeix plantejar obertament el no pagament del deute. El deute públic es troba a la base de la política de retallades i atacs als treballadors, i és un dels mecanismes del capital financer per mantenir la seva hegemonia. A més, és el principal obstacle per encarar els efectes de la crisi capitalista, l'atur i l'empobriment de la població. Però el pagament del deute també ens porta a un altre problema: la UE que l'imposa. Poc aclareix el document d'IU sobre el tema, més enllà de la ja esmentada -i increïble- “refundació” de la UE sobre el suposat pacte original de redistribució de la riquesa. Fins i tot aquesta afirmació es contradiu amb la proposta, en un altre apartat, de coordinació de la política econòmica dels països del Sud enfront dels del Nord. Aquest és l'altre tema que la X Assemblea va deixar per tractar més endavant, en una conferència monogràfica de l'organització sobre la UE i l'euro.

Consens sense solucionar les diferències Al final de la X Assemblea, totes les veus van defensar el consens assolit. Les diferències sorgides anteriorment, sobretot a Andalusia, on IU forma part del govern amb el PSOE i participa de la política de retallades, semblaven presagiar una tempesta. No n'hi va haver. La CUT-BAI va acordar el repartiment de llocs i va decidir seguir sota la direcció d'IU, en què el secretari d'organització, Manuel Rodríguez Guillén, aprecia "canvis positius" tot i mantenir diferències, especialment el suport de Lara a Valderas, "que forma part d'un govern -en referència al de la Junta d'Andalusia- que també retalla, infligeix patiment a la població i s'enfronta a empleats públics".

La situació exigeix que la lluita comenci a tenir referents polítics que busquin construir una alternativa que trenqui amb el capitalisme.

Per això és necessari dotar-se d'un programa comú de mínims al voltant del no pagament del deute, un programa anticapitalista davant la crisi, la ruptura amb la UE, la defensa dels drets democràtics, l'abolició de la Monarquia i l'autodeterminació de les nacionalitats. Però els referents polítics capaços d'arribar a aquest acord continuen dispersos. CUT-BAI és un d'ells, i no poc important.

Mentre segueixi dins d'IU, en contradicció amb la seva pràctica política quotidiana, el procés de recomposició de l'esquerra continuarà sent més feble del que podria ser. I mentrestant, a IU continuarà sent més d'esquerra la seva base que la seva direcció, i la seva direcció serà més radical en les declaracions que a la pràctica, com indiquen els seus documents, el seu programa i els seus fets.

Luis Carlos Gómez, 'Luca' 8

8

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

X Congrés de CCOO de

La CONC posa per una possi El X Congrés de la CONC, celebrat a Barcelona el 14,15 i 16 de desembre, no ha aportat gaire res de nou i ha servit per posar les bases d’una possible fusió amb UGT. Es va iniciar amb la presència d’Artur Mas, president de la Generalitat, que va ser escridassat per una bona part dels delegats/ des malgrat els intents des de la direcció per aturar la protesta assumint la seva responsabilitat de convidar-lo. Calia mostrar el rebuig públic a qui retalla i exerceix com a líder del neoliberalisme a Catalunya contra la classe treballadora. Indignació quan dos dies després dels resultats electorals Mas comunicava el secret més ben guardat al llarg de la campanya electoral, retallar 4.000 milions d’euros, més que la suma de les retallades dels anys 2011 i 2012. Per això també calia mostrar el desacord a la política de “pau social” que tenen impregnada les direccions dels dos sindicats majoritaris.

El procés congressual Com a corrent d’opinió el X Congrés va evidenciar, una vegada més, que la direcció de la CONC no vol sorpreses que posin en qüestió el seu poder. Així, ens hem trobat al llarg d'aquests processos congressuals amb interminables documents, desconeguts per la majoria d'afiliats/des, on la discussió i elecció de delegats/des es limita a l'aparell i al cercle proper de delegats/ des de la seva influència. En el congrés de la CONC no va passar cap esmena no assumida per la direcció en el Pla d’acció o en els Estatuts, i així les votacions es van convertir en una marea blava (vot SI) o vermella (NO) segons allò que es marcava des de la direcció votar. Es constata el que dèiem, com a corrent opinió, en l’anterior article (veure LI 120 desembre) referent al congrés Intercomarcal de CCOO de les comarques gironines: “No, no és la militància i la seva passivitat la responsable de les derives sindicals sinó al revés: per anys s'ha gestat un sindicalisme de professionals, de

a les bases ble fusió amb UGT gestors, allunyat d'assemblees, allunyat del debat i de la discrepància, allunyat del control de la base. Però aquesta deriva burocràtica està al servei d'un sindicalisme que no posa en el centre la mobilització dels treballadors / es sinó el pacte. Però no hi ha cap possibilitat de tornar a aconseguir una major reactivació sindical sense posar el sindicat al capdavant de la lluita per aturar els plans del Govern, sense reactivar els processos de base, també en les empreses i centres de treball”. Veus crítiques es van fer notar en el congrés, però cada vegada menys. Des del corrent d’opinió de l e s

comarques gironines va intervenir demanant el vot en contra a l’informe balanç per l’allunyament a la participació real dels afiliats/des i a la democràcia, contra l’ERO aplicat a la CONC i a la falta de respostes pels treballadors en lluita. També alguns sectors crítics van intervenir contra l’informe com van ser una part de les companyes d’activitats diverses que van optar estar en silenci en la seva intervenció com a senyal de protesta per la manca de democràcia sindical que es practica en el si del sindicat. Vam presentar dues resolucions a la Mesa del congrés: una titulada “Cap més ERO a CCOO, per la defensa de tots els llocs de treball” que aprofundia contra la política de la direcció respecte als seus treballadors/es del sindicat i l’altra resolució “Aturem les retallades” que es demanava prioritzar la lluita per aturar les retallades. Per això cal un pla de lluita que integri una vaga

general a Catalunya durant el debat parlamentari, buscar la màxima unitat sindical de tots els qui s’oposin a les retallades fent arribar les propostes consensuades a tots els llocs de treball i al voltant d’aquest objectiu cridar a les forces polítiques i moviments socials disposats a donarhi suport. Les dues resolucions van ser rebutjades per la Mesa, i sols es van aprovar les tres resolucions presentades per la direcció: Contra l’atur i per la creació d’ocupació, pel dret a decidir i per la unitat d’acció sindical entre CCOO i UGT. Referent als resultats de les votacions per la candidatura a la direcció Joan Carles Gallego és escollit secretari general pel 69,01% dels delegats/ des (11 punts més que l’anterior congrés). Pel Consell Nacional de la CONC es van presentar dues llistes, una d’elles dels mals anomenats crítics, que va obtenir el 28 %. Aquesta candidatura no pretenia cap mena d’organització interna cap a un reagrupament dels diferents sectors crítics que existeixen en el sindicat, tan sols pretenen ocupar el màxim de cadires dins el Consell sense continuant reivindicant que” la solució no és organitzativa, sinó que és posar a CCOO com a motor de la resposta obrera a l'ofensiva del capital, és des d'allà que es pot començar a solucionar la resta: enfrontar la deriva autoritària, cridar a la militància a la participació, oposar-nos a les sancions, exigir la readmissió dels companys/es acomiadats/es, denunciar la política sindical i la desmobilització”, per tal que sigui l’eix cap un gir sindical a l’esquerra.

Fusió UGT-CCOO? Es parla de la possibilitat de que CCOO y UGT -que representen el 90% de la afiliació sindical a l’estat espanyol, el 16% dels treballadors assalariats- avancin en un procés d’unitat orgànica que vagi més enllà que la simple unitat d’acció.

L'encarregat de rellançar la idea ha estat José Luis López Bulla, antic Lluita

secretari general de CCOO a Catalunya, i amb gran pes en el sindicat, encara que sense càrrec dins de l'organització. López Bulla ha impulsat una mena de manifest en el qual assegura que "ja no hi ha motius -ni històrics ni actuals- que impedeixin el plantejament de la unitat sindical orgànica". Segons la seva opinió, "pot haver aprensions personals, però no raons d'incompatibilitat sindical entre una i altra organització" El congrés de la CONC s’avança per aquest camí fent canvis en els seus estatuts i deixant acords interns entre les direccions que les bases desconeixen. La portaveu de CCOO Catalunya, Dolors Llobet, assegura que tot i que la unió d'acció sindical no es pot interpretar com el primer pas cap a la fusió, ni que aquesta estigui en els plans de CCOO Catalunya els propers cinc anys, “a partir d'aleshores no sé sap que és el què tindrem” (El Punt-Avui 29/12/12) . Per donar forma a aquestes declaracions d'intencions, de moment, s'ha creat un comitè d'enllaç amb representants de les dues organitzacions per fer seguiment dels temes que s'han d'acordar. Els canvis estatutaris que s’han produït al X Congrés a Catalunya va en consonància també a nivell Confederal, i el primer pas serà ampliar les candidatures unitàries. Ara bé ningú gosa, doncs, negar que aquesta voluntat de treballar plegats podria acabar en una fusió de dues grans organitzacions des de la sobirania, però que sigui imminent és molt poc probable.

Reagrupament per un gir sindical a l’esquerra Finalment és imprescindible un profund gir cap a un sindicalisme de classe, mobilitzador i democràtic a CCOO. Malgrat les adverses condicions actuals, per agrupar forces al voltant de propostes que donin una sortida favorable a les reivindicacions més urgents de la classe treballadora i combatin per la regeneració del sindicat, cal reagrupar forces en el si del sindicat per estendre les propostes d’un gir sindical a l’esquerra i donar suport a les mobilitzacions en curs, exigir a les direccions sindicals un pla de lluita unitari, que unifiqui les lluites amb noves convocatòries de vaga general.

Miquel Blanch – corrent opinió de CCOO “per un gir sindical a l’esquerra” Girona Internacionalista 121, gener 2013

SINDICAL

Catalunya

9

Madrid

Sanitat pública o La vaga del personal mèdic dels hospitals públics de Madrid ha posat a l’ordre del dia la qüestió de la privatització de la sanitat pública, política què està portant a terme la dreta del nostre país, tant el Partit Popular com Convergència i Unió, sobretot al País Valencià i a Catalunya. Aquesta política ha arribat al seu punt més extrem a la Comunitat de Madrid. El govern d’Ignacio González s’ha embarcat en un procés de privatització de sis hospitals i del 10% dels 400 centres de salut.

Importància de la sanitat privada a l’Estat espanyol La sanitat privada ja representa

una part important de la sanitat espanyola. Segons l'Instituto para el desarrollo e integración de la Sanidad (IDIS) que és un organisme dedicat a la promoció de la medicina privada. L’any 2009, el 26,4% de la despesa sanitària total a l’Estat espanyol era privada i representava ja el 3,24% del PIB. És a dir, 26.697 milions d’euros. Espanya és en un dels estats europeus on la despesa privada en sanitat és més elevada. Els espanyols paguen un 20,7 % de la despesa total en sanitat en comparació al 14,4 % de la mitjana europea. Entre les despeses que els espanyols paguen directament estan un percentatge dels medicaments, pròtesis, ulleres, serveis dentals i les assegurances i hospitals

privats.

Durant l’any 2012, la participació privada ha augmentat tant en percentatge con en termes absoluts perquè el govern espanyol ha incrementat el copagament dels medicaments i les retallades en

El model Alzira: la primera gestió privada d'un hospital públic El primer hospital públic a l’Estat espanyol amb gestió privada va ser el d’Alzira, el 1999. La concessió administrativa, impulsada per la Generalitat valenciana presidida per Eduardo Zaplana, era per 10 anys.

L’empresa beneficiada va ser Ribera Salud, creada expressament per gestionar l’Hospital d’Alzira i formada per Adeslas, les caixes valencianes Bancaja, CAM i Caixa Carlet, ja desapareguda. També participen las constructores Dragados i Lubasa. El president de l’empresa Alberto de la Rosa, germà de Fernando de la Rosa, l’actual vicepresident del Consell General del Poder Judicial, a proposta del Partit Popular i ex Conseller de Justícia del Govern valencià presidit per Francesc Camps.

Segons el diari El País, la concessió implicava que Ribera Salud construïa l’hospital, que als 10 anys es quedava l’administració, i en gestionaria tots els serveis. A canvi, l’administració pagava una cànon per cada habitant de la comarca (204 euros per habitant i any). A més, també es feia càrrec de les despeses de l’atenció als usuaris d’altres zones de salut i les despeses en farmàcia, pròtesi, transport sanitari, i oxigenoteràpia Malgrat aquestes extraordinàries condicions, des del primer any l’hospital va començar a perdre diners. En els quatre primers anys (des de 1999 a 2002) va perdre 5.020.000 euros.

Davant d'això, el 2003, la Generalitat Valenciana va rescindir la concessió, va rescatar l’hospital i el va comprar per 69 milions d’euros, dels quals 25 eren en concepte de “lucre cessant”, és a dir, en compensació dels presumptes “beneficis” que deixava de guanyar a causa del rescat.

Posteriorment, la Generalitat va treure de nou el concurs de la concessió de l’hospital amb noves condicions: control dels centres de salut adscrits a l’hospital, increment d'un 68 % del cànon (379 euros per habitant/any) que paga l’administració per cada habitant de la comarca de la Ribera.

Casualment, el nou concurs el va guanyar el mateix grup d’empreses Ribera Salud. Aquesta va haver d’aportar 72 milions d’euros, 3 milions més del que havia rebut de la Generalitat.

Quines són les conseqüències d’aquest model? Segons CCOO, l’Hospital d’Alzira és un centre col·lapsat en què “l’únic que importa és el nombre de llits, el nombre de consultes....” . A més, la manca de personal provoca que hi hagi una sobrecàrrega de treball sobre els treballadors del centre..

Mentrestant, Ribera Salud va començar a guanyar diners: el 2005 va guanyar 1, 2 milions i el 2009 ja guanyava 2,1 milions d’euros.

10

10

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

sanitat privada sanitat. En el cas de Catalunya -i a partir de l'u de gener de 2013 també Comunitat de Madrid- la Generalitat fa pagar 1 euro per recepta.

275.299 • a l’any per llit més cara que la gestió pública. Representa un increment d’ un 74 %.)

De fet, les següents dades mostren la important presència de la sanitat privada en la sanitat espanyola: El 51 % dels hospitals espanyols són privats o de gestió privada el que representa el 33 % dels llits hospitalaris.

Els hospitals privats van fer el 31, 8% de les operacions.

La conclusió és molt clara: la gestió privada dels centres públics és més cara. I això, sense analitzar el model Alzira que va endegar el govern Camps al País Valencià.

Però, la dreta no es conforma amb això. L’objectiu és incrementar, encara més, la part privada en la sanitat pública. Aquest increment té diverses vies: Les pòlisses privades de salut que l’IDIS espera que augmentin per la por a les retallades i a la degradació de la sanitat pública. No és una casualitat que les autonomies amb més pòlisses d’assegurances mèdiques privades són les que tenen una menor despesa sanitària pública: Madrid, Catalunya i les Illes Balears.

privades un enorme pastís: la despesa pública sanitària espanyola que representava en 2009, aproximadament el 7% del PIB, uns 70.000 milions d’euros.

Un exemple del cost comparat entre la gestió privada i pública de la sanitat pública el tenim concretament a la Comunitat de Madrid.

El següent quadre s’ha fet a partir de l’estudi que el sindicat CSIT de Madrid basant-se en els pressupostos de 2012 de la Comunitat de Madrid.

A.P

... i preparen una altre "Marea Blanca" des de bar ris i barris pobles Des del dia 26 de novembre, el personal sanitari madrileny ha realitzat una intensa mobilització en defensa de la sanitat pública i en contra del procés de privatització de 6 hospitals públics i de 27 centres de salut de la Comunitat de Madrid,: 18 jornades de vaga, ocupacions d’hospitals, manifestacions. Han creat l’anomenada marea blanca.

El 28 de desembre, les associacions mèdiques han desconvocat la vaga indefinida quan es va aprovar el pla de privatització, però van anunciar que després de festes, continuarien les manifestacions. El dia 7 de gener ja s’ha fet la primera “marea blanca”...

La gestió privada de centres sanitaris públics, que és el camí que va obrir la Generalitat valenciana i que ara continua la Comunitat de Madrid.

La gestió privada de centres públics Aquí ens trobem davant d’una política pretén posar en mans

La comparació dels costos entre els centres amb gestió privada i pública no deixa cap dubte: la gestió pública és molt més barata tant respecte el cost per habitant i any (la gestió privada és 11 • més cara que la pública) com respecte als costos d’hospitalització (el cost de la gestió privada és de Lluita Internacionalista 121, gener 2013

11

EN DEBAT

Debat d'investidura de Mas

Aire fresc Sí, van portar aire fresc les samarretes reivindicatives dels diputats de la CUP-AE, i la dinàmica intervenció de David Fernández. A ella volem referir-nos des de la campanya conjunta que hem fet i les lluites que hem compartit.

Com totes les intervencions, i responent a l’acord base de la investidura, va dividir el seu temps entre el paquet econòmic i el nacional, apart d’aprofitar-lo per a parlar de moltes altres coses a ni ve ll in t e r na c io na l i a c a b a r demanant “llum i taquígrafs” davant del problema de la corrupció. Al nostre entendre en el p r i m e r, l i v a f a l t a r claredat en les propostes –que no en les crítiques que van ser molt bones, especialment en el terreny econòmic.

No demanem a ningú que digui el que nosaltres diem, sinó coherència amb el que es diu defensar.

Per això, creiem que en aquest terreny econòmic, faltava la ruptura amb la UE –a la qual molt correctament va qualificar com l'Europa dels bancs- i la nacionalització de la banca intervinguda –que és el que diu el seu programa. Sí va dir, encara que molt de passada el no pagament del deute posant d'exemple a Islàndia. No obstant això, en aquest terreny econòmic, i encara amb aquests matisos, ens quedem amb el seu tancament quan va dir “el puny tancat contra les retallades” i per tant, sabem que ens seguirem trobant lluitant al carrer.

Més ens preocupa la seva “mà estesa per a l'autodeterminació”, dita en el marc de l'acord descrit i implícitament dirigida a CiU i

20 de Novembre aniversari de la mor t de José Buenaventura Dur Durrr uti "Sempre hem viscut en la misèria, i hi acostumarem per un temps. Però no s'oblidi que els obrers són els únics productors de riquesa. Som nosaltres, els obrers, els que fem funcionar les màquines a les indústries, els que extraiem el carbó i els minerals de les mines, els que construïm ciutats ... Per què no anem, doncs, a construir i encara en millors condicions per rreemplaçar eemplaçar el destruït? Les ruïnes no ens fan por etar rres es més que ruïnes, por.. Sabem que no anem a her heretar perquè la burgesia intentarà arruïnar el món en l'última fase de la seva història. Però -li repeteixo- a nosaltres no ens fan por les ruïnes, perquè portem un món nou en els nostres cors. Aquest món està creixent en aquest instant ."

José Buenaventura Durruti (Lleó, 14 de juliol de 1896 - Madrid, 20 de novembre de 1936) El Dissabte 25 de novembre, al cementiri de Montjuïc, es van reunir una cinquantena de persones davant les tombes del Durruti, el Ascaso i el Ferrer i Guàrdia, per commemorar l'aniversari de la mort del José Buenaventura Durruti. Com cada any, un grup de dones llibertàries format per l'Antonina Rodrigo, la Conxa Pérez, la Joaquina Dorado i la Llum Ventura van convocar un homenatge al lluitador anarquista, assassinat al 1936. L'acte va ser presentat per l’Eduard Moreno, membre de l'Ateneu Barcelonès, es van rebre moltes adhesions que va llegir la militant anarquista Joaquina Dorado, entre elles la de CGT, i la de la filla i el nét de Durruti, que en alguns actes passats han assistit al homenatge.

Aquest any no va poder assistir la Conxa Pérez, miliciana que va lluitar en el front i després va patir l'exili, la concurrència la va recordar amb afecte i també es va esmentar a l'Eliva Godas.

Va ser un matí assolellat, alegre i emotiu en el qual l'Antonina Rodrigo va parlar de la mentalitat avançada i l'actitud valenta que es conjugaven en Durruti i que ell portava a la pràctica en la vida diària, ja sigui lluitant al front o cuidant la seva filla mentre la seva dona treballava fora de la casa. Natàlia va llegir una memòria de la vida de Josep Durruti, escrita per José Luis Ruiz Castillo, i Mireia, de la Secretaria de Gènere de CGT, va portar des de Girona una reivindicació de la memòria històrica dels lluitadors.

Van tancar l'acte la cantant Mirian Penela i el guitarrista Gustavo Bataglia cantant tangos i milongas vinculades a la Guerra Civil, la República i l'anarquisme internacional.

Foto cedida per Natalia Renzi Fundació Salvador Seguí-Catalunya 12

12

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

El camí és llarg i esperem que hi hagi ocasió per deixar clara aquesta ruptura amb la UE i per tant, amb la burgesia que també en català, la defensa. En el Parlament, però sobretot, esperem seguir deixantho clar, junts, al carrer, enfrontant amb el puny tancat les retallades tant socials com democràtiques.

M. E del Alcázar

Al voltant de la Llei d'Educació del PP

LOMCE, LEC i retallades La LOMCE del ministre Wert aprofundeix l’escanyament de l’escola pública. Segueix el fil de la LOCE d'Aznar, que el PSOE va substituir per una versió més suavitzada, la LOE, que igualment ha permès l'externalització de moltes escoles bressos i va permetre a Esperanza Aguirre intentar la “venda” d'una escola pública per a passar a concertada a El Álamo. Dins del marc normatiu de la LOE, les comunitats governades per socialistes van crear lleis autonòmiques pròpies. Una de les primeres, i que va anar més lluny en el model neoliberal que permetia la llei estatal, va ser la LEC a Catalunya, a l'empara del govern tripartit i amb el vistiplau de CIU. Fins a aquí, la LOMCE no és, sinó agreujada, la LEC. No obstant això, la ideologia reaccionària i centralista que a més imposa la LOMCE –i especialment la seva negativa a la immersió lingüística-, ha generat dos debats: el primer, aquells que per “frenar-la”, cauen en la defensa de la LEC; i el segon, els qui per a evitar-ho, marquen les coincidències per a combatre a les dues i relativitzen l'atac específic a la llengua. En aquests debats volem entrar.

LOMCE i LEC Com s'ha assenyalat, LOMCE i LEC s'insereixen en la dependència de les necessitats del mercat, amb tres mecanismes: el de més concerts (la LOMCE amplia els anys de durada d'aquests, però la LEC ja havia permès a Catalunya ser la tercera comunitat en nombre de concerts); l'externalització de la gestió de centres públics, a través sobretot –però no només- de la municipalització (LOMCE, LEC, però abans LOCE i LOE ja havien teixit les bases d'aquesta possibilitat, com es demostra a la comunitat de Madrid); i el tercer, la introducció del model britànic d'establir concerts amb les escoles públiques en funció de projectes i resultats i permetre

l'esponsorització per empreses de centres públics -com en la privada Montessori esponsoritzada per Infojobper completar finançament (en això el primer pas va ser la LEC i ara la LOMCE ho consolida i empitjora al ser llei marc).

El correlat d’aquestes mesures en ambdues lleis, és la jerarquització dels centres, la supressió de qualsevol escletxa democràtica, deixant a famílies i alumnes com simples consumidors del servei, i al professorat com el fusible responsable dels mals resultats, i per tant suprimible i seleccionable a dit, per un cos de directors professionals com sota el franquisme. Tot això a l'empara de l'autonomia dels centres i la competència com base de relació entre ells. La conseqüència immediata, tal com assenyalen les dades de l'informe PISA, és una gran desigualtat entre centres i entre alumnat, penalitzant significativament les classes populars, cosa que fins ara l'escola pública a nivell estatal tenia invertit, aconseguint que els i les alumnes més desfavorits superessin la mitjana de l'OCDE, i en canvi, la privada de les classes benestants quedés per sota.

També en això, ha estat pionera la LEC i la LOMCE “catalanitza” el model estatal, però també com abans, té l'agreujant de ser llei marc.

EN DEBAT

ERC. No va haver-hi una denúncia de la retallada de la proposta, en limitar l'opció a un estat en el marc europeu. No va defensar –i aquí sí era imprescindible ja que delimitava de la proposta de la burgesia i era el nexe d'unió amb les retallades- la ruptura amb la UE que està al propi programa de la CUP. Era imprescindible denunciar que en els termes en què es presentava, era un frau al dret d'autodeterminació, doncs es vinculava amb la permanència en el marc burgès del capital financer europeu. A la burgesia mai li estenem la mà, doncs parlant l'idioma que parlin, abans són burgesia que qualsevol altra cosa. Amb ella, en molt comptades ocasions, podem coincidir en un costat d'una barricada, o en una tàctica que impulsi la revolució per tibar les contradiccions. Però mai –ni tan sols en aquests casos- sobre la base d'alguna cosa que pugui apropar-se a un acord – ni implícitdoncs aquestes posicions sembren il•lusions en el nostre enemic de classe.

En aquests casos, deia Lenin “colpejar junts, però marxar separats”.

És per tot això que defensar la LEC com contrapès a la LOMCE, és un greu

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

13

EN DEBAT

error, ja que l'essència econòmica d'ambdós models, contra l'escola pública, és la mateixa. No per casualitat, quan CIU ho usa de bandera en l'enfrontament amb Madrid, troba el suport de la patronal privada i l'Església, des del Consell Escolar de Catalunya.

Ideari reaccionari i centralista i afectació a les llengües L'ideari reaccionari de la LOMCE té tres potes: la reducció centralitzada del currículum al “bàsic” en una carrera d'obstacles amb tres revàlides que pot assimilar-se a allò de la “lletra amb sang entra”, el retorn del paper de l'Església Catòlica a l'escola en forma de matèria obligatòria, com la seva alternativa i amb currículum en mans del bisbat, i en tercer lloc el menyspreu absolut de les llengües cooficials que passen a ser de tercera –més enrere que la religióperò especialment en l'obligació de l’ús del castellà com a llengua vehicular d'ensenyament en tot l'estat. No entrarem aquí, en la crítica a un model educatiu segregador que legitima de manera brutal la divisió en classes de l'alumnat, ni tampoc en la reivindicació del laïcisme de l'escola, doncs ni una cosa ni l’altra són motiu de debat en l'esquerra.

Però sí en la tercera, que sí ho és.

No pel menyspreu a les llengües cooficials, la denúncia del qual és també compartit, sinó en la polèmica amb la immersió lingüística del sistema educatiu català. Perquè hi ha la temptació d'enfrontar l'apartat anterior amb un simplisme: com que la LEC defensa la immersió i això ho està utilitzant CIU, jo marco les similituds de les dues lleis i m'enfronto a ambdues, passant del tema lingüístic.

Només que entre les llengües, n'hi ha de dominants i de minoritzades, i “no entrar en el tema”, és donar per bona la imposició de la LOMCE de,

com a molt, arribar a un percentatge “equitatiu” en cadascuna de les llengües (com diu Ciutadans). I això és una altra equivocació.

La Transició espanyola no va resoldre ja no l'autodeterminació, sinó ni tan sols el problema lingüístic: la llengua oficial és el castellà i les llengües cooficials només ho són en la respectiva comunitat (art. 3 de la Constitució). Això va generar el moviment per a la immersió a les escoles –que vol dir donar totes les matèries en català, prenent-la com a llengua vehicular d’aprenentatge i donar el castellà com a matèria específica-, especialment impulsat pel moviment de renovació pedagògica de Rosa Sensat. Es va aplicar primer experimentalment i el 92-93 es va generalitzar -no sense xocs amb sectors del professorat per la forma en què CIU ho va implementar-. A Euskadi i València es va optar per què els pares triessin la llengua vehicular d'ensenyament, amb la conseqüent i poc aconsellable divisió dels alumnes per llengües. A Galiza i Balears es va decidir distribuir les matèries en les dues llengües. El PP avui admet qualsevol d'aquests dos models, però nega el de la immersió i imposa com un dret ser educat en la llengua oficial castellana. Potser la millor comparativa de l'efecte d'un o altre model sobre les llengües cooficials, sigui entre la zona catalanoparlant valenciana i Catalunya (Balears o Galiza tenen resultats intermedis però hi ha hagut oscil•lacions en política lingüística), on la reculada de la llengua minoritzada és evident en el primer, mentre que això no significa una millora del castellà (veure gràfics). És doncs una mesura estrictament centralista, ideològica i d’arraconament de les llengües no castellanes.

L'ensenyament no garanteix la supervivència d'una llengua que és

14

14

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

un producte social, però facilita les seves possibilitats. Sempre que n'hi ha una de dominant, els arguments “equitatius” redueixen les possibilitats de la minoritària, i la única manera de compensar en part la seva debilitat, és la desigualtat compensatòria, en aquest cas per a donar més possibilitats de supervivència a la llengua minoritzada. És doncs una reivindicació estrictament democràtica, però no és supèrflua, com no l’és la laïcitat malgrat no canviï el seu caràcter de classe d’una llei.

LOMCE al servei de la banca Finalment, així com totes les retallades de Rajoy i Mas s'han acarnissat en els sectors socials perquè els diners públics anessin a parar a la banca i al pagament del deute, la LOMCE va un pas més enllà, comprometent-se amb Brussel•les a ser un instrument per reduir costos – entre 10.000 i 11.000 milions- i garantir la reducció del finançament públic al 3,9% en 2015. Això, a més, amb l'agreujant que el Ministerio només es farà càrrec de la fase d'implementació que, amb el ERE que representa en secundària –amb previsió de milers d'acomiadaments pels augments de ràtio, reducció de matèries i grups i sobretot per la desaparició de l'oferta mínima de dues modalitats de batxillerat en els centres- fins i tot hi ha anys de cost negatiu. Però a partir del 2017 que s'entra en la fase de consolidació, amb un cost estimat de 333 milions en 3 anys, ja se n'haurien de fer càrrec les comunitats autònomes: per això s'ha parlat d'una reforma low cost, però no és així ja que sortirà caríssima per a famílies, alumnat i professorat si abans no ens mobilitzem per a aturar-la.

M. Esther de l'Alcázar i Fabregat.

Amb el resultat de CUP-AE cal avançar en un reagrupament de forces de l’esquerra. Des de Lluita Internacionalista fem una proposta de treball a CUP-AE (CUP, En Lluita i LI). Ens hem adreçat Corrent Roig, Revolta, Xarxa Roja, CAV, DDB Cornellà i a companys/es que van estar a la campanya de suport.

1. Al llarg de la campanya la CUP-AE ha aconseguit ser la referència per un conjunt ampli de forces d’esquerra i també per militants i activistes, alguns des d’altres sensibilitats que no són directament independentistes però sí anticapitalistes i des del dret d’autodeterminació: CAV, Revolta, Corrent Roig, Xarxa Roja, DDB Cornellà. La proposta de Front d’Esquerres en ruptura amb el Capital i la Monarquia, no és una proposta electoralista, és una necessitat, una eina de lluita. Voldríem consolidar una relació més continuada entre aquests forces i militants que han fet possible –cadascú des de les seves posicions- uns resultats molt bons. Com avençar en aquesta confluència? Nosaltres veuríem molt important que des de CUP-AE i sobre la base del programa d’acord PROPOSTES EN TEMPS DE CRISI es convidés totes aquestes forces a definir una coordinació més estable en el futur.

EN DEBAT

Avançar en la confluència de forces Aturar les retallades de Mas

2. Per això proposaríem: a) Enviar a totes les forces esmentades una convocatòria de reunió amb la proposta de fer un bloc, o front o simplement consolidar la idea de coalició de forces CUP-AE –el que sigui més útil per avançar cap a la unitat - amb dos eixos: - Ruptura amb la monarquia i l’estat, per l’autodeterminació.

- Ruptura amb la UE, contra de les retallades i deixar de pagar deute per a destinar els diners a la gent A tall de base de discussió, es pot adjuntar el programa acordat de CUP-AE. b) Amb els acords obtinguts convocar a una gran assemblea oberta amb activistes sindicals, socials, etc... per tal d’incorporar al bloc-front o a la CUP-AE o com s’hagi acordat a tots els lluitadors que comparteixin els acords mínims i estiguin disposats a portar-lo al seu lloc de militància. c) Establir mecanismes de continuïtat i compromisos, etc...

3. No cal anar gaire lluny per veure la importància que tindria un acord de confluència i una aplicació directa a la lluita. Dos dies després dels resultats electorals Artur Mas comunicava el secret més ben guardat al llarg de tota la campanya electoral: primera mesura del nou govern: retallar 4.000 milions d’euros, més que la suma de les retallades dels anys 2011 i 2012. Les xifres sempre poden trobar comparacions indignants, com per exemple els 4.500 milions es donen a La Caixa per fer-se càrrec del Banc de València o els 2.300 milions d’euros que la Generalitat de Catalunya haurà de pagar en interessos l’any 2013 . Hi ha d’haver un primer objectiu per aquest pol anticapitalista: aturar la retallada.

Per això proposem que ja a la mateixa reunió caldria ampliar un pla d’acció conjunta per aturar els 4.000 milions. Per tant: 1. Crida a totes les forces sindicals que es pronuncien contra les retallades. Comencem amb convocar a tot el sindicalisme alternatiu, amb CGT, IAC, COBAS, COS... per elaborar un pla de lluita que incorpori la proposta d’una vaga general a Catalunya quan comenci el debat parlamentari.

2. Pla per arribar a cada racó de Catalunya amb mobilitzacions locals, mocions als ajuntaments, amb una campanya de signatures massiva: és l’hora del poble: que el poble decideixi!

3. A partir d’un mínim acord, s’hauria de parlar amb EUiA per què s’integrés al front i, en paral·lel, intentar una reunió amb CCOO i UGT. Òbviament seria el pas previ per estendre les resolucions per empreses, centres de treball i estudi, barris... .

4. Fer una crida als moviments socials que lluiten contra les retallades, pel dret a l’habitatge, etc. a participar en les accions: associacions discapacitats, stop desnonaments, ...

ICV/EUiA també ha fet una crida a una “cimera del conjunt de les esquerres i dels agents socials”. Si es decidís participar d’una reunió com aquesta, caldria accelerar un bloc clar anticapitalista que pugui evitar diluir-nos a les propostes d’ICV o de les direccions de CCOO i UGT. Aquesta és la proposta de treball que presentem. Esperem que les aportacions i rectificacions que es facin permetin avançar en la línia de constituir i consolidar un pol anticapitalista a Catalunya.

Salut.

Barcelona, 3 de desembre de 2012

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

15

INTERNACIONAL

Prou violacions!

La revolució serà feminista o no serà, també a l’Índia.

L'Índia ha viscut una revolta contra la violència patriarcal que s’exerceix contra les dones, la impunitat amb què són agredides sexualment i el tracte discriminatori que pateixen des que neixen i al llarg de la seva vida.

I és que a l’Índia es relacionen les diferents discriminacions, per raó de casta, ètnia, classe social, edat, sexe i discapacitat, però les dones s’enfronten a l’opressió patriarcal a mans de tots els homes inclosos els de la seva pròpia casta. El feticidi de les fèmines (avortament selectiu de les dones malgrat una llei de 1996 que prohibeix les ecografies per saber el sexe del fetus) ; la venda de les menors per a la prostitució o casament; la manca de sanitat i d’educació públiques i gratuïtes principalment per a les dones i l’esclavatge en l’àmbit domèstic ens dóna un panorama d’una societat que relega les dones al lloc de la societat amb més opressió i explotació. L’Índia és un dels pocs països del món on el nombre d’homes és superior al de dones.

El model actual de desenvolupament en l’Índia ha donat lloc a enormes dificultats per a la gent més pobra i ha produït beneficis només per a uns poc i s’acompanya d’una gran crisi agrària que ha afectat a les vides de les dones rurals i les criatures.

Pel que fa a les zones urbanes i industrials les dones s’han incorporat a la producció malgrat que els llocs de treball creats són

Ressenyes: Associació de Dones Treballadores per compte propi SEWA SEWA és un sindicat registrat el 1972 on s’organitzen dones pobres, treballadores per compte propi. Són

majoritàriament pels homes.

El patriarcat imperant en aquesta societat no accepta la incorporació de les dones a la vida laboral fora de l’àmbit domèstic. Les dones treballadores i les que s’independitzen, estudien i surten soles endavant reben maltractament amb total impunitat per als agressors. Un tracte vexatori a nivell social i el freqüent assetjament sexual en els llocs de treball. També ha canviat el tracte cap a les dones en l’àmbit familiar amb el pas de les grans famílies cap a les famílies nuclears.

Uns exemples: està mal vist per la població l’ús d’anticonceptius tant els preservatius com les píndoles i les dones que denuncien violacions tenen una forta pressió social.

Malgrat que l’any 2003 una llei va

prohibir l’acarament entre víctima sexual i agressor sexual, les dones freqüentment encara avui han de demostrar, mitjançant una prova tàctil vaginal, que no són llicencioses quan denuncien les violacions davant la policia, metges i jutges. La humiliant prova mèdica policial a què s’ha de sotmetre es continua explicant en alguns llibres de medicina i es practica en molts casos.

Aquestes revoltes han de donar força a les dones de l’Índia per lluitar per la revolució sexual i per la seva emancipació al mateix temps que la lluita del poble contra l’explotació i el patriarcat.

dones que es guanyen la vida a través dels seus propis negocis o de treballs petits. Dones que no tenen accés a una feina assalariada regular amb prestacions socials com els treballadors del sector organitzat i són .la força laboral més desprotegida del país. El sector informal del país

constitueix el 93% de la força laboral i el 94% de la mà d’obra femenina està en aquest sector informal. No obstant això, el seu treball no es compta i per tant segueix sent invisible.

Dalit Manila Samiti: Associació de les dones dalit que són les més pobres de totes les castes.

16

16

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

Carme Alvarez

Dos anys de la seva immolació

Allò que va canviar Mohamed Bouazizi Encara que va morir el 4 de gener de 2011, 18 dies després del seu gest mortal i deu dies abans del derrocament de Ben Ali, la memòria tunisiana, àrab i mundial reté ferma la data del 17 de desembre de l'any 2010 en què Mohamed Bouazizi, fill de Tayyeb i de Manoubia, venedor ambulant de verdures sense llicència, va posar fi a la seva vida calant-se foc al davant del palau del governador de Sidi Bou Zid, una ciutat de 40.000 habitants en el centre de Tunísia. Aquest gest va prendre dimensions mítiques a mesura que la seva onada expansiva es va extendre per tot el país i després per tot el món àrab, brasa viva de ràbia i de dolor que va alimentar i alimenta un malestar comú i una rebel·lia que no cessa. En el seu nom, amb la seva imatge, contra la seva mort, van anar caient, un a un, els dictadors de Tunísia, d'Egipte, de Líbia, del Iemen, i molts d'altres -a Bahrain, a Síria, a Sudan, al Marroc, en el Golf- s'ho van pensar molt, maleint a l'heroi inesperat que venia a sacsejar les estovalles -menjar d'un costat, sang de l'altre- amb què cobrien i cobreixen la misèria dels seus pobles.

Mohamed Bouazizi, sí, es va convertir en un mite. Avui sabem que la major part de les notícies amb què es va construir aquesta llegenda eren falses: Bouazizi mai va acabar els estudis, mai va escriure a la seva mare una carta de comiat, mai va rebre una bufetada i probablement ni tan sols pretenia matar-se. Sabem a més, tal com explica la investigadora Anamaria Rivera en un interessant estudi (1), que el venedor ambulant de Sidi Bou Zid no va ser ni el primer ni l'últim tunisià a clamar contra la indignitat destruint el seu cos: el març d'aquest mateix any Abdesslam Trimech, també venedor, s'havia calat foc a Monastir per protestar per la no concessió d'un permís; només 28 dies abans que Bouazizi, el 19 de novembre, un aturat de nom Chamssedine Al-Hani va fer el mateix Metlaoui després de veure rebutjada la seva enèsima sol·licitud de feina. És difícil saber per què les seves immolacions no van produir cap revolució; és difícil saber per què la del mític verdulaire de Sidi Bou Zid va desencadenar la tempesta. Fins a 107 més ho van intentar en els primers sis mesos de 2011, després de la caiguda del dictador, pensant potser -ingènua desesperació, màgic mecanicisme- que Bouazizi havia descobert el “botó” o la “tecla” tràgica que es prem per derrocar els governs i rehabilitar els destins.

INTERNACIONAL

Les feministes Dalit classifiquen la triple opressió de les dones dalit.

Dalit oprimides per les castes superiors; agricultores sotmeses a l'opressió de classe, principalment a mans dels terratinents de castes superiors i dones que enfronten l’opressió patriarcal a mans de tots els homes, inclosos els de les seves pròpies castes.

El Moviment Chipko.

Crida l'Índia per salvar els seus boscos. Inspirades en la història d’una jove índia que va morir per salvar els seus boscos un grup de dones rurals majoritàriament en la dècada de 1970 van llançar espectaculars moviments de protesta a l'Índia. Per a les dones rurals, salvar el medi ambient és crucial per a la supervivència econòmica. Com a recol·lectores d'aliments primaris, combustibles i aigua, les dones tenen un gran interès a revertir la desforestació, la desertificació i la contaminació de l'aigua.

La lluita de resistència de les dones en l’Índia per Shoma Sen, professora associada de la Universitat de Nagpur: “… En estats como Jammu i Cachemira, les dones s’han adonat que el patró de desenvolupament en l’Índia és desigual i n’hi ha zones que seran explotades pel seus recursos minerals i energètics, per al turisme, etc., que beneficia a l’administració central i imperialista recolzada pel lobby industrial i que el govern de l’Índia s’ha oblidat de les promeses d’autonomia que els va fer i per tant lluiten per la seva llibertat. Com sempre, en aquest model de democràcia es reprimeix la dissidència no solament per la repressió estatal a gran escala, sinó també mitjançant l’ús de la violació com a arma política para donar una lliçó a una comunitat ètnica minoritària i centenars de dones d’aquestes zones s’han enfrontat a freqüents atacs sexuals de l’exercit i forces paramilitars.” <http:// w w w. n o d o 5 0 . o r g / c e p r i d / spip.php?article1008&lang=ca> Movimientos de mujeres en la India: género, igualdad y desarrollo (siglos xix y xx).

Universidad Carlos III de Madrid & Val Cubero, Alejandra.

(2012). <http:// bvirtual.ucol.mx/ consultaxcategoria.php?categoria=1&id=6697>

Nou monument a Bouazizi a Sidi Bou Zid

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

17

La veritat és que l'efecte inesperat que va causar el seu gest, va convertir Bouazizi en un mite per a milions d'àrabs, des de Mauritània fins a Bahrain. No sabem encara fins a on conduirà aquesta sacsejada ni si les revolucions àrabs arribaran a canviar de manera estructural, profunda i duradora, aquesta zona del món.

Però els mites no són importants per les veritats que relaten; ni tan sols per les veritats que mobilitzen. Els mites són importants pel que ens expliquen sobre els seus autors. Què ens explica el mite de Bouazizi? Bé, fins ara els àrabs havien mitificat l'astúcia de Harun Ar-Raschid, la valentia de Saladí, el carisma viril de Nàsser i, per descomptat, la muruwa del profeta Mohamed, motlle de tots els mites, fundador d'una religió i una “nació”, estadista, guerrer i faldiller.

La memòria col·lectiva dels àrabs està poblada de personalitats fortes, catalitzadors carismàtics entorn de

les quals s'ha anat construint tota una mitologia de frustracions i nostàlgies ben resumida al programa que Mohamed Abdou, figura central de el “regeneracionisme” musulmà modern, que el 1901 proposava per al segle XX : “només un dèspota just assegurarà el renaixement d'Orient”. En aquesta tradició i aquesta mitologia l'esperança del “dèspota just”- s'ha sustentat la legitimitat torta, i de seguida perduda, tan funcional per a interessos espuris, de tots els dictadors que han dominat l'escena àrab en els últims cinquanta anys i els rostres dels quals, multiplicats fins a l'infinit en l'espai públic, definien la sobirania sempre al marge de les poblacions, en un marc d'adhesions irracionals i parapolítics de naturalesa alhora edípica i religiosa.

La profanació d'aquests retrats Ben Ali, Mubarak, Gadafi, Assad, desenganxats de les parets o

derrocats dels seus pedestals- va posar en el seu lloc la imatge de Mohamed Bouazizi, el verdulaire de Sidi Bou Zid. Hi ha en aquesta substitució alguna cosa ja en si mateixa secular, secularitzadora; un culte, si es vol, a la profanació; un culte a l'absència de culte. És aviat per saber si el mite de Bouazizi canviarà o no el món àrab; però el que ens explica la seva construcció i la seva recepció és que aquest món havia canviat ja quan Bouazizi va escometre el seu gest mortal. La seva gesta a l'inrevés. Doncs heus aquí a l'heroi fundador d'aquest culte paradoxal i a contrapèl: un home lleig, pobre, sense estudis, desproveït de poder i que es va matar a si mateix sense matar ningú. Un vençut i no un vencedor. Un suïcida i no un guerrer.

Amb independència del que passi a partir d'ara, podem ja definir el 17 de desembre de 2010 com un “gir” sense tornada en la història del món àrab; el “tournant” d'una cultura els membres de la qual, fins ara fascinats o terroritzats pel poder, han passat de sobte a identificar-se amb els seus iguals, a admirar als desposseïts, a apreciar als menyspreats.

Ahir, durant les celebracions del 17 de desembre en Sidi Bou Zid, Moncef Marzouki, president de la república, i Mustapha Ben Jaafer, president de l'Assemblea Constituent, van ser rebuts amb pedres, insults i eslògans hostils (dégage). Una al·lèrgia antidespòtica, de vegades extrema i fins i tot destructiva, s'ha instal·lat al món àrab.

Mohamed Bouazizi segueix viu no perquè tingués una mort heroica -que no la va tenir- sinó perquè milions i milions de Bouazizis realment vius, des de Mauritània fins a Bahrain, continuen esperant i reclamant una resposta.

18.12.1012

Santiago Alba Rico Article publicat a Rebelión NOT A: NOTA: 1. Annamaria Rivera, Torça umane, crisi, rivolta (dal Maghreb all'Europa), Edizioni Dedalo, 2012.

18

18

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

Nord d'Àfrica i Pròxim Orient

Un nou capí La majoria de veus de l'esquerra europea i llatinoamericana -sota la influència política del castrochavisme, que tenia lligams amb els règims de Gaddafi i Baixar al Assadvan desconfiar (o van condemnar) des de l'inici de l'onada revolucionària al Pròxim Orient i el Magrib. Un any després de l'esclat revolucionari, el triomf electoral d'Ennahda a Tunísia i dels Germans Musulmans a Egipte els va servir suposadament per fer bons els seus pronòstics que la “primavera àrab” es transformaria en un “hivern islamista”. Cegues a la dinàmica de la lluita de classes, aquestes visions, avui, són incapaces d'explicar el nou cicle que s'ha obert en els últims mesos: els governs islamistes s'enfronten a grans mobilitzacions al carrer i la qüestió palestina s'ha ficat de ple en el procés.

Els islamistes es desgasten al poder El caràcter espontani de les revoltes i el fet que no hi havia una alternativa a l'esquerra organitzada va fer que els islamistes -que havien pogut funcionar en la clandestinitat sota la dictadura, però no van encapçalar la revolta- fossin l'única força política de l'oposició capaç de capitalitzar les eleccions a Tunísia i Egipte.

Les eleccions es van utilitzar com el tallafocs de la revolució: la burgesia i l'imperialisme volien frenar abans que s'acabessin de desmantellar els aparells dels vells règims i el terreny electoral era el més desfavorable per als revolucionaris.

La gent tenia grans expectatives que els

islamistes, després d'anys de presó i persecució, quan arribessin al poder donarien sortida a les reivindicacions que havien conduit a la revolta: pa, justícia social i llibertat.

Però les limitacions dels nous governs d'Ennahda i els Germans Musulmans s'han vist ben aviat: han mantingut les polítiques neoliberals de les dictadures, continuen dessagnant l'economia amb el pagament del deute (a Tunísia el deute exter n s'ha multiplicat per 3 des de les eleccions, el mateix que en els 23 anys de la dictadura de Ben Ali), i no han adoptat cap mesura per millorar les condicions de vida. El govern d'Egipte ha ratificat els acords amb Israel i el de Tunísia ha renovat la relació preferent amb la Unió Europea.

Aquests governs, quan s'han vist qüestionats han repetit els tics repressius contra els manifestants o la premsa. A Tunísia, l'episodi de Siliana (1), amb la policia atacant amb bales de goma les protestes d'un poble per reclamar llocs de treball i la dimissió del governador (300 ferits, una vintena de joves que van perdre un o els dos ulls) n'ha estat l'últim exemple.

A Egipte el president Mohamed Mursi va haver de cedir davant les mobilitzacions contra el decret que li atorgava poders absoluts i s'ha trobat amb un 67% d'abstenció i un 35% de vot No al referèndum per ratificar la constitució islamista.

per motor unes necessitats no resoltes (i que no es poden satisfer dins de l'actual sistema) i que, amb avenços i retrocessos, crema ràpidament els cicles i acumula capital polític. L'ànima de la revolució, els joves aturats sense recursos i les seves mares, els estudiants, els treballadors, van fer saltar la tapa de l'olla pressió que eren les dictadures de Ben Ali i de Mubàrak i continuen lluitant per uns drets que el capitalisme els nega. Aquestes revoltes són un procés obert i el deure de tot revolucionari és mirar de contribuir a que no s'aturin.

L'altre tret significatiu de tot el procés ha estat el seu caràcter internacional. Els avenços en un país s'estenen i alimenten el conjunt i a l'inrevés: els joves tunisians han seguit amb atenció el qüestionament del govern d'Egipte i tothom mira cap a Síria.

L'afebliment i probable final del règim de Baixar al-Assad -com abans ho va ser el de Gaddafisuposaran un nou impuls.

Palestina entra en escena Com analitzavem al LI 120, la reacció a l'última ofensiva israeliana sobre Gaza va fer evident que les revoltes també han obert una nova situació per a la causa palestina, perquè han

trencat el marc de “seguretat” en què s'ha mogut Israel els últims quaranta anys. El sionisme ja no té el fidel aliat Mubàrak per reprimir les masses egípcies i el nou govern del Caire ha d'actuar sota una gran pressió del carrer.

El procés obert de revolucions en la zona a permès -com deiematurar una massacre a Gaza, com la de fa quatre anys. Alhora creixen les mobilitzacions que trenquen la divisió de papers i zones de control que s'havien repartit Hamas (Gaza) i Fatah (Cisjordania). L'exigència d'unitat davant de l'enemic israelià i imperialista que reclama el poble té essencialment aquest component de recomposició de la unitat entre Gaza-Cisjordània per recuperar la lluita contra l'ocupació.

Però alhora l'entrada en escena dels palestins aporta un component antiimperialista indiscutible. Anys de lluita i patiment del poble palestí han demostrat la connexió d'Israel amb els Estats Units i les altres grans potències.

En el cas palestí no hi marge per les ambigüetats que l'imperialisme ha utilitzat en altres països i que han generat il·lusions esperant ajuda d'occident als processos revolucionaris. A Síria aquestes il·lusions van crear una paràlisi i un

INTERNACIONAL

tol de la revolta permanent

Contra les negres profecies de l'esquerra que nega la realitat de la lluita de classes quan no li convé, no hi ha hivern islamista, sinó que els islamistes al poder s'han desgastat molt ràpidament.

Perquè amb el derrocament dels dictadors es va perdre la por i les masses van viure l'experiència que la mobilització ho pot tot, i no estan disposades a vendre barata la seva revolució. Estem davant d'una revolta permanent que té Lluita Internacionalista 121, gener 2013

19

INTERNACIONAL

compàs d'espera que es va trencar després de l'estiu: la presa de consciència que l'ajuda militar exterior no arribaria (que Síria no era Líbia) va impulsar una reactivació de lluita amb els propis mitjans que disposava la resistència i L'Exèrcit Sirià Lliure. En aquest context, la resistència armada ha arribat a les portes de Damasc, el cor de la dictadura, cosa que ha forçat Rússia, els Estats Units i la UE a començar a preparar-se per una més que previsible caiguda de Baixar.

En aquest procés Baixar alAssad s'ha tret definitivament la careta d'antisionista i ha reprimit sense escrúpols els camps de refugiats palestins a Síria, com Yarmouk als afores de Damasc, que havien obert les portes als sirians que fugien dels combats i a combatents de l'Exèrcit Sirià Lliure. Després que gairebé totes les faccions dels palestins de Síria s'hagin posat del costat de la revolució i de les massacres de l'aviació siriana contra els seus

camps de refugiats.... quin argument li queda a l'esquerra que defensava Damasc com a règim antisionista? Ignorant un altre cop la realitat que no quadra en els seus esquemes, tornen a aixecar els mateixos fantasmes per a la Síria sense Baixar que van esgrimir per a la Líbia sense Gaddafi, uns pronòstics que tampoc no s'ha confirmat (veure article de José Diaz a LI 119): règim islamista, partició del país, invasió imperialista, caos i enfrontament ètnic... De fet són els mateixos arguments del propi Baixar.

Layla Nassar (1) Veure article de Santiago Alba http://luchainternacionalista.org/ spip.php?article1676

El drama és que aquesta no és

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

20

20

una polèmica teòrica, sinó que els dubtes sembrats pel castrochavisme sobre les revoltes al Pròxim Orient i el nord d'Àfrica han generat desconfiança i desmobilització i estronquen la imprescindible solidaritat internacionalista. És molt fàcil criticar l'avenç islamista després de deixar sols els revolucionaris. I a Síria ja van 75.000 morts.

Lluita Internacionalista 121, gener 2013

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 23036 CP - 08080 de Barcelona Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.li-litci.com