Lluita Internacionalista, Desembre 2012

PER UN FRONT D'ESQUERRES CONTRA LA MONARQUIA I EL CAPITAL nº 120 desembre 2012 - donatiu 2 euros Editorial i pàg. centrals pàg 3 i 12-13 Per un front d'esquerres contraa la Monarquia i el Capital.

Economía: sobre el informe de la OCDE pàg 4 Política: pàg 14-18 Eleccions catalanes: més inestabilitat Entrevista a David Fernández. Balanç de la campanya de la CUP-AE, de LI i debats amb l'esquerra

Sindical: pàg 5-9 Vaga general del 14N Suport a la vaga de fam de Telefóònica Suport a la vaga de sanitat de Madrid Congrés Intercomarcal de Girona de CCOO Internacional: pàg 13-20 Vaga general a Argentina i bombar dejos Gaza bombardejos Suplement: Trobada internacional d'Istambul

Per la rreconstr econstr ucció de la IV Inter nacional econstrucció Internacional Per la rn Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

1

CALAIX DE SASTRE

LA NOSTRA CRÍTICA RECOMANA...

El nombre (Le prénom), dels directors Matthieu Delapor te i Alexandre de la Patellière.

Vet aquí que dos autors francesos van escriure a dues mans una obra de teatre, i l’èxit va ser tan aclaparador que l’obra va sortir de França i començà a representar-se arreu del món (sense anar més lluny, ara mateix està a la cartellera teatral de Barcelona). L’obra ha estat adaptada al cinema i està dirigida pels seus dos autors originals: us aconsellem que no us la perdeu.

Tota l’acció transcorre dins un pis, entre la cuina i el saló-menjador, i la base són els diàlegs entre els protagonistes: cinc persones (amb llaços de parella, familiars i d’amistat) I realment no en calen més, ni de persones, ni d’espais. Aquesta fidelitat respecte de l’obra de teatre funciona també al cinema: un espai físic únic i una acció que imita perfectament el temps real d’un sopar.

La pel·lícula està catalogada de comèdia, certament tothom riu força a la sala, però com passa també a la vida això només és el folre, l’aparença, però el contingut no és tant de riure, deu ser per això que les crítiques afinen i posen “salvatge i punyent” al costat de comèdia.

La història és un sopar a casa d’Elizabeth i el seu marit Pierre, amb els convidats: Vincent – germà gran d’Elizabeth- i la seva jove dona Anna, i Claude -un amic de la infantesa-. I l’espurna que encén el foc de la conversa és el nom que ha escollit Vincent per al seu primer fill que encara ha de néixer.

Assistim a un magnífic combat verbal que fa una roda, de manera que cada personatge es converteix en el centre de la discussió i de les mirades en algun moment: acabarem visualitzant una radiografia d’aquest nucli familiar, i realment constatarem que els noms dels fills –un detall tan íntim i personal- diuen molt dels pares, porten una càrrega de gran significat, i el que en principi és un acte d’amor ens lliga per sempre a una paraula que ens identifica i ens dóna entitat (feu memòria: jo Tarzan, tu Jane).

Ja us ho podeu imaginar, es comença discutint dels noms de pila dels fills, retrat dels nostres desitjos i les nostres projeccions, i s’acaba enfotent-se’n dels noms dels fills dels altres. I això només és el principi. Per saber el final cal anar al cinema. O al teatre.

2

2

El Roto. El País, novembre 2012 Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

La Vaga General del 14 de novembre va ser un èxit. El caràcter internacional de la mobilització va esperonar més la participació. La classe obrera de la gran indústria i el transport va arrossegar la major part de la població treballadora. Grans manifestacions van recórrer les principals ciutats. El Govern de Madrid va evitar aquesta vegada el xoc frontal. Però és clar, 24h de vaga no derroten un pla i un Govern.

Avui el Govern del PP torna a la càrrega amb els Pressupostos Generals de l’Estat, amb noves retallades dràstiques en sous, pensions, serveis públics… Mentre això passa el cost del deute es dispara i es lliuren sumes multimilionàries a la banca en el pla de rescat. La disjuntiva de nou és clara: es paga a la banca o es defensen les condicions de vida de la majoria. I això exigeix donar continuïtat a la vaga general del 14 de novembre amb un pla unitari de totes les organitzacions sindicals, que inclogui noves convocatòries de vaga i una coordinació més estreta amb els treballadors de la resta d’Europa: per una vaga general europea en un pla de lluita. Prou retallades, fora el Govern Rajoy.

és crisi política després de les eleccions catalanes

M

Mas va voler utilitzar l’avançament electoral per capitalitzar la mobilització de l’11 de setembre i l’enfrontament amb Rajoy, i per deixar en segon pla els nous plans de retallada que preparava. Una majoria absoluta li permetia no només l’aval a aquests plans d’austeritat sinó també mans lliures per anar dilatant el compromís de la consulta d’autodeterminació. El resultat, en el qual perd 12 escons, suposa un revés complet a aquesta estratègia: reforça el compromís sobre l’autodeterminació amb la caiguda de CiU i la pujada d’ERC, i a més hi ha un gir a l’esquerra de l’electorat com a conseqüència de la resistència dels treballadors a les retallades i al fet que la crisi la paguem sempre els mateixos.

Les eleccions són una expressió deformada de la lluita de classes, aquesta vegada són l’expressió de dos grans esdeveniments, sense els quals seria impossible explicar el que ha passat. El primer, la manifestació de l’11 de setembre amb un milió i mig de participants que exigeix la independència i desborda la demanda de Pacte Fiscal que volia el Govern de CiU. Aquesta pressió força a la pròpia CiU a comprometre un referèndum en la propera legislatura. El segon gran és la vaga general del 14 de novembre, en plena campanya i, en conseqüència, difícil d’apreciar en les estimacions de vot de les enquestes. La vaga general va rescatar la lluita contra les retallades del segon pla al qual volia condemnarla la campanya oficial i va impulsar el gir a l’esquerra.

48 hores després de les eleccions, Homs, portaveu del govern en funcions, desvetlla el secret més amagat en la campanya: la Generalitat prepara una retallada de 4.000 milions d’euros, que superen les dels anys 2011 i 2012 junts. Què farà ara CiU? La burgesia ho té tot més complicat després dels resultats: tornar a l’acord CiU-PP és avui més difícil, ERC no vol entrar al govern i exigeix data el proper any de la consulta, mentre el tercer possible soci el PSC està llepant-se les ferides del daltabaix electoral. L’entrada de 3 diputats de la CUP-AE ha de ser un estímul per reactivar la lluita contra les retallades i derrotar la política que avui PP i CiU, molt més febles, ens volen aplicar.

A

vançar en una r eor ganització política. eorganització

Els resultats de les eleccions a Catalunya confirmen i aprofundeixen un procés incipient de recomposició política. Així com el PCE va ser la peça clau -com a referent dels treballadors/es- en la transició de la dictadura a la Monarquia, i el cost d’aquesta traïció a les aspiracions va ser una crisi imparable del PCE; ha estat el PSOE –com a referència de vot majoritària entre els treballadors/es- el pilar decisiu en la sustentació del règim i en l’aplicació dels plans capitalistes aquestes dècades.

EDITORIAL

D

onar continuïtat a la vaga general del 14N

Hi ha una seqüència de resultats en caiguda del PSOE en els últims processos electorals(andaluses, asturianes, basques, gallegues i ara catalanes) acompanyada per un gir del vot a esquerra. El PSOE segueix un ràpid procés de reculada, però aquesta vegada no és simplement un nou procés d’anada i tornada entre el vot PSOE «per parar a la dreta» i l’abstenció, com altres vegades. Aquest cop s’impulsen noves formacions o d’altres no tan noves adquireixen un pes substancial. Hi ha una cerca de respostes i alternatives entre la joventut i la classe treballadora que permeten que es doni aquest procés de recomposició polític en l’esquerra.

Estem davant una segona recomposició política dels treballadors/es. Respondre a aquesta necessitat és un repte estratègic en la construcció d’una alternativa revolucionària. Fixar la línia divisòria entre reforma i ruptura amb el règim monàrquic, entre reformisme capitalista i la ruptura amb ell, per avançar en un reagrupament el més ampli possible de forces i militants en la ruptura amb el règim i el sistema capitalista, aquesta és la tasca.

El resultat de CUP-AE, que entra al parlament amb 3 diputats confirma les possibilitats d’aquest procés.

Cal donar-li forma a aquesta nova reorganització, enllaçar-la –com no pot ser d’una altra manera- amb la lluita, agrupant més forces en un Front d’Esquerres en ruptura amb el capital i la Monarquia.

1/12/12 Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

3

ECONOMIA

Els seus brots verds, amaguen la seva barbàrie

Contra les retallades i pel socialisme Un dels focus de la crisi mundial del capitalisme és Europa. El que va començar amb l’esclat de bombolles immobiliàries i financeres, va seguir amb la fallida de facto dels bancs i caixes i el rescat d’aquests amb diners públics, ara amenaça de provocar la fallida de les administracions i estats, una perfecta justificació per desmantellar els serveis públics, prestacions, pensions i per liberalitzar i abaratir el mercat de treball. Grècia, Irlanda i Portugal es troben explícitament intervingudes, amb duríssims plans d’ajustament i amb els treballadors i treballadores resistint. L’objectiu dels nous crèdits és que els bancs i països paguin els seus deutes als bancs dels països centrals: Alemanya, França, Gran Bretanya, Estats Units, mentre es provoca la pobresa necessària per resultar atractius com a mercat laboral miserable. Però les mesures allunyen la recuperació pel seu progressiu efecte depressor. Empreses públiques i privades, terminals portuàries i aeroports es venen a preu de saldo perquè els capitals voltors els comprin. El capitalisme ha començat a aplicar el mètode històric per sortir de les crisis de sobreproducció (quan l’atur i els baixos sous impedeixen als treballadors la

- Crec que la cosa s'està assecant. Què fem?

- Apretar més fort!

4

4

compra de béns i serveis necessaris): destruir –de forma bèl·lica o no– forces productives, si pot ser ser de la competència perquè els capitals supervivents recuperin la taxa de benefici. L’estat espanyol és el pròxim de la llista.

De nosaltres depèn o acceptar la destrucció que ens portarà (a nosaltres i els nostres néts) un altre cop a la pobresa de la postguerra o lluitar per un sistema econòmic al servei de la majoria obrera i popular, amb un pla d’urgència contra l’atur i la precarietat, que generi ocupació pública i estable, expropiant la banca i les indústries estratègiques i avançant cap al socialisme.

imposició de la seva moneda, que imprimeixen generosament i amb la qual colpegen a la resta d’estats i empreses. Cinc dies després de les eleccions catalanes Rajoy anuncia que no actualitzarà les pensions segons l’IPC, l’OCDE descobreix el que ja sabíem (que les previsions dels Pressupostos Generals de l’Estat per a 2013 són falses i embelleixen la realitat), se sap que les ajudes directes a la banca sumen 216.000 milions i que mai es retornaran. Mas, a Catalunya, descobreix a les 48 hores d’acabades les eleccions que les retallades per a 2013 sumen més que els dels dos anys anteriors (4.000 milions + 2.000 milions d’interessos de deute).

Amb les eleccions nordamericanes i catalanes es tanca un cicle electoral que, en principi, no tindrà cap altra cita fins a les eleccions alemanyes d’aquí a un any. Contra els anuncis periòdics de brots verds que mana el manual de ministre, les perspectives són de deteriorament dels creixements o augment dels decreixements. En l’economia capitalista l’ocupació és una variable subordinada al creixement: si no existeix creixement per sobre del 2% (en el cas de l’estat espanyol), augmenta l’atur. En una economia socialista, l’ocupació i les necessitats de la població són els objectius principals als quals se subordinen les altres variables.

Amb el final de les eleccions han arribat les males notícies que s’havien retingut. Ja no es tracta només que els deutes grec o el de l’estat espanyol (públics i privats) siguin impagables, sinó que és impagable el deute nordamericà, que se sosté mitjançant la seva superioritat militar i la

Els bancs s’han convertit en factor objectiu de descens a l’infern, com si fossin una pedra lligada al coll.

No ofereixen crèdit i acceleren el tancament d’empreses, desnonen, prenen diners del Banc Central Europeu al 1% i ens els presten al 6%, han estafat a més de mig milió de famílies amb les preferents, han acomiadat a milers de treballadors i en 5 anys els hem lliurat el 21% del PIB a fons perdut. Cap directiu ha anat a la presó o ha respost amb el seu patrimoni i en canvi s’han jubilat o cessat amb pensions o indemnitzacions milionàries. Es nacionalitzen els deutes, es privatitzen els beneficis. La resposta és lluitar per evitar la barbàrie que la burgesia ens prepara. No pagar el deute. Nacionalització de la banca sense indemnització. Expropiació de les indústries estratègiques. Els brots verds són mentida, amaguen la barbàrie. Contra les retallades i pel socialisme.

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

Víctor Messeguer Nota.- http://is.gd/MuYC58, els enllaços que s’adjunten no impliquen avalar la línia política dels autors o les webs.

Massivitat del 14N, i ara què?

La vaga general dels països del sud europeu, amb mobilitzacions en la resta de la UE, va ser tot un èxit. La massiva resposta de Portugal i l’estat espanyol, de les aturades de 3 i 4 hores a Itàlia i Grècia, i multitudinàries mobilitzacions a 23 països, són el balanç de la primera acció a escala europea del moviment obrer durant aquesta crisi.

Però avaluada la resposta, és urgent saber què més fer per aconseguir frenar els plans d’ajustament de la UE. L’avantguar da: la vaga general ’avantguarda: grega del 6 i 7 Tot i que els treballadors i treballadores grecs també estaven convocats el 14, la seva resposta va ser menor perquè la vaga general els dies 6 i 7 s’havia fet una vaga general de 48 hores per frenar l’aprovació del tercer Memoràndum al Parlament. La vaga va ser total, incloent els comerços, i les manifestacions una vegada més massives i amb enfrontaments. El resultat de la votació parlamentària va reflectir aquesta pressió, trencant-se la disciplina partidària, i el mínim necessari es va superar només per dos vots. Les expulsions

immediates d’un diputat de Nova Democràcia i 6 del PASOK mostren el grau d’erosió de les institucions gregues que, a cop de vaga i mobilització, són cada vegada més febles per mantenir els plans de la troica. I si ells els aturen, tots els i les treballadores europees estan més prop de fer-ho a cada país.

Per això, i malgrat l’èxit indubtable de la vaga convocada pel 14, va tenir aquesta gran debilitat: que no va estar al servei, i en coincidència amb aquesta lluita heroica avui, dels i les treballadores gregues.

Crònica d’una gran jornada Com a Portugal, en l’estat espanyol la vaga va ser massiva. I com al veí país –i com en les

anteriors-, va estar sustentada en l’atur total de les grans empreses dels polígons i en el transport, amb seguiment irregular en d’altres sectors. No obstant això, aquesta vegada, l’atur en els serveis, com a educació, sanitat o administracions públiques va ser superior a les anteriors, especialment en el primer.

L’ajornament de la vaga general convocada per CGT pel 31 d’octubre al 14N per convergir en la data –encara que amb diferent convocatòria, va ser també un element que va ajudar a la massivitat.

L’expressió al carrer d’aquesta força van ser les massives manifestacions. La més gran la de Madrid, seguida de Barcelona i altres capitals, però és que fins i tot les

SINDICAL

Vaga General països del sud d'Eur opa d'Europa

Vaga general a la pr emsa escrita premsa i solidaritat amb els companys/es d’El País contra l’ERO La vaga general va tenir un seguiment important a la premsa escrita de Barcelona. Malgrat les dificultats de la convocatòria (els sindicats majoritaris al sector van cridar a última hora a secundar la vaga el mateix dia 14 i no el dia abans com era tradicional), va ser important sobretot per expressar la solidaritat amb els companys i companyes d’El País contra l’ERO, que suposa 129 acomiadaments. Des del comitè d’empresa del diari Ara vam proposar anar des de la concentració a Pl. Sant Jaume fins a la seu d’El País, on en aquell mateix moment s’estaven notificant oficialment els acomiadaments. La iniciativa va ser secundada de manera unitària. Allà de manera simbòlica vam comptar junts i juntes en veu alta fins a 129. Va quedar clar que la solidaritat entre companys va per sobre de la competència entre els mitjans i que no podem continuar afrontant les retallades i els acomiadaments empresa a empresa. En aquest sentit, s’ha posat en marxa una coordinació de comitès per organitzar una trobada general de treballadors de la comunicació a Barcelona per denunciar la situació del sector (després de la construcció, el més afectat per la crisi) i començar treballar en un pla de lluita que reculli no només els treballadors en plantilla, sinó també els freelances i els que han perdut la feina.

Cristina, delegada del diari Ara per la CGT Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

5

El Prat 14N:

TANCAT PER VAGA GENERAL No era fàcil preveure que el seguiment de la vaga i la manifestació al Prat el 14 de novembre pogués ser superior a la del passat 29M. L’èxit de participació a l’anterior del 29M i les creixents veus en contra de les polítiques de les direccions sindicals majoritàries podien fer pensar que aquesta vaga tindria una menor repercussió al poble. Tot el contrari.

Aquest 14N al Prat de Llobregat hi havia encara més centres educatius i comerços tancats, i no només amb la persiana baixada. Alguns d’ells tenien posat un cartell que deia TANCAT PER VAGA GENERAL. I a la manifestació, que com la del passat 29 de març estava convocada per ‘El Prat Contra Les Retallades’, hi van assistir encara més persones. Es van calcular aproximadament 4.000 al 29M i més de 5.000 el 15N. En tot cas, manifestacions només comparables a les de finals dels 70 contra el desviament del riu Llobregat. A més, va ser destacable la presència dels estudiants i de gent de diversos sectors i col·lectius.

Aquest creixement de la mobilització al Prat té, al nostre criteri, dues causes fonamentals: 1) Hi havia encara més motius per a anar a la vaga general que fa 9 mesos.

S’han consumat els efectes de la reforma laboral amb més acomiadaments (a AENA n’hi haurà 1.600 i en el cas d’Ibèria, 4.500). En l’ensenyament públic ja treballen 3.000 docents menys per atendre a 20.000 alumnes més i han pujat les taxes d’accés a la universitat i els cicles formatius. A la sanitat pública ja s’ha aplicat l’euro per recepta i el copagament, i un llarg etc, que ha generat encara més precarietat en les condicions de sectors cada cop més amplis de la classe treballadora, que va prenent consciència de la gravetat de la situació actual i del perill de que empitjori en un futur proper.

2) ‘El Prat Contra Les Retallades’ no ha deixat de treballar en aquests mesos que han passat d’una vaga a l’altra. S’ha continuat la lluita contra les retallades, es va donar suport actiu a les vagues de docents i a les d’estudiants i, a més, s’han dut a termes dos campanyes: una contra el pagament del deute i una altra contra l’atur i en suport als aturats. El passat 7 de novembre, es va entrar al plenari municipal per entregar les gairebé 7.000 signatures recollides entre les dues campanyes a peu de carrer i es van presentar una sèrie de propostes que inclouen la d’una borsa de treball transparent de contractació directa per part de l’Ajuntament i una petició de referèndum contra el pagament del deute. Tota aquesta feina, amb assemblees, manifestacions i concentracions incloses, suposa un apropament constant a la gent del poble, que cada cop és més conscient que calen canvis radicals en les polítiques a tots els nivells, des del municipal a l’internacional. També s’ha treballat específicament per la Vaga General repartint 8.000 octavetes amb la convocatòria de la manifestació del 14N, i tornant a entregar una carta oberta per a conscienciar als petits comerços que aquesta situació també els afecta a ells.

Dies així demostren que la constància en la lluita sí que dóna resultats. I encara ha de donar-ne molts més, al Prat i a tot arreu.

Pedro Mercadé 6

6

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

manifestacions centrals del matí on convergeixen els piquets en les localitats, van ser també molt massives.

Els temors dels qui creien que les grans mobilitzacions independentistes, i les maniobres de CiU per utilitzar-les com a cortina de fum sobre les retallades i la situació social, afeblirien la resposta unitària de la classe, no només es van veure desmentits. Al contrari, van afegir un plus i van incentivar la vaga i la mobilització, justament en resposta a les agressions específiques de Mas. Així, Catalunya, amb Astúries i Galiza, van tenir els nivells d’aturada més alts. I el tancament massiu del petit comerç especialment en el cinturó industrial, però també a la capital, van incorporar sectors de petita burgesia a la protesta.

La situació a Euskadi mereix un comentari apart. Fins avui, ha estat al capdavant de les mobilitzacions de l’estat, tant a nivell polític com sindical. L’existència d’una majoria sindical nacionalista ha permès la convocatòria de més vagues generals i moltes lluites que ens han servit d’exemple. Però el paper que han jugat en aquesta vaga ha estat terrible, perquè ha separat la classe obrera basca de la lluita unitària europea. És cert que hi ha hagut desobediència en alguns sectors de treballadors i treballadores, però també ho és que la seva posició ha fet que al carrer se sentissin coses com «abans esquirol que espanyol» per justificar la negativa a secundar l’aturada. Potser el procés sigui més profund doncs a avui, la política del PNB està més enrere que la de CiU –quan sempre han estat per davant- i el nacionalisme europeista d’Amaiur s’assembla al de CiU. Sigui com sigui, en les files de la classe, aquesta és una fissura que hem de tancar si volem frenar les polítiques que ens colpegen de conjunt.

La repressió va suposar uns 140 detinguts, la majoria dels quals van ser posats en llibertat com a molt l’endemà, i va provocar més de 40 ferits, segurament els més significatius el del xaval apallissat a Tarragona o l’Ester, a qui una bala de goma se li va destrossar un ull.

Les provocacions policials i les càrregues gratuïtes al final de la massiva mobilització de CGT i altres forces alternatives a Barcelona, o a

Neptuno a Madrid, van ser la punta d’un iceberg que no ha deixat de ser l’única resposta del sistema durant tota aquesta crisi.

Però, ni la repressió ni les sistemàtiques intervencions del govern dient que no tenia incidència, ni les crides de la patronal a no fer-la per donar una «bona imatge» als mercats, no van poder frenar la massivitat de la resposta.

La seva força va ser tal que aquella mateixa nit, el vicepresident de la Comissió europea i responsable d’Assumptes Econòmics, Olli Rehn, intentava enviar un missatge de calma, declarant que «no demanarà més retallades ni avançarà en el procediment sancionador

contra Espanya» ni per aquest any ni pel qual ve, òbviament en el benentès que s’apliquen els previstos als Pressupostos Generals de l’Estat. És clar que no tranquil·litza ningú, perquè les brutals retallades que ja es donen per descomptat ens les haurem d’empassar, no són poques sinó una raó més per mantenir la lluita.

La vaga de fam dels treballadors de TTelefònica elefònica ha acabat després de 23 dies ...

La lluita continua Transcrivim el nostre comunicat de suport durant la mateixa:

Estimats companys, Us volem manifestar el nostre suport i la nostra solidaritat per la lluita que esteu portant a terme en defensa dels drets del vostre company Marcos, acomiadat per Telefónica per haver estat de baixa mèdica justificada.

Telefónica ha mostrat en aquesta acció la cara més cruel i mesquina del capitalisme. Després dels milers d’acomiadaments de milers de treballadors malgrat tenir nombrosos beneficis, acomiada a Marcos per haver estat malalt i, en conseqüència, no ser rendible.

La vostra lluita, no obstant, no és només la defensa d’un company sinó també contra la legislació laboral que permet acomiadar treballadors que han estat de baixa. És una lluita sobre un punt concret (l’Article 52.1 de l’Estatut del Treballador) de la política del govern espanyol, del govern català i de la Unió Europea que volen carregar sobre les espatlles dels treballadors les conseqüències de la crisi. La vostra acció posa llum a uns dels aspectes més desconeguts de la reforma laboral.

I ara, què? És clar que la lluita ha de seguir ja que és una qüestió de supervivència davant la brutalitat i continuïtat de l’atac conjunt dels governs de la UE. No obstant això, cal superar les debilitats per aturar-lo.

D’un costat ja hem assenyalat la importància de posar-les amb el nord d’enfortir la lluita grega que és el punt més avançat; de l’altra, aquesta com les vagues anteriors, ha mancat d’organismes de base reals que coordinessin la vaga i constituïssin els embrions del debat de la continuïtat. Però en aquest cas, cal afegir la globalitat d’aquesta vaga general: és imprescindible que es repeteixi garantint que s’estén a tots els països. Per això, al costat dels organismes de base, cal coordinar per a dalt des d’organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres que vegin la imperiosa necessitat de la seva extensió a tots els països de la UE. Finalment, donar continuïtat i radicalitzar la lluita, no necessàriament passa per augmentar les hores d’aturada, que també pot ser, sinó que essencialment passa per construir propostes i objectius en positiu, com deixar de pagar el deute per aturar les retallades, o nacionalitzar la banca per evitar desnonaments i donar allotjament a les famílies, així com per impulsar plans contra l’atur… Perquè com a mínim ara un parell de coses són clares: Cal una vaga general europea!

I deixar de pagar el deute!

La vaga de fam també a l' acte electoral

En aquest sentit compteu amb el nostre suport en tot allò que puguem fer. Hem d’aconseguir que el company Marcos sigui readmès i que la legislació que empara el seu acomiadament sigui abolida.

Aquesta darrers dies, hem pogut comprovar que la lluita concreta i constant de la Plataforma d’afectats per la Hipoteca ha aconseguit que el govern espanyol hagi faci canvis sobre el tema dels desnonaments. Aquests canvis, encara que molt limitats i totalment insuficients, mostren que la lluita és necessària. Tots junts podem derrotar la política dels nostres governs.

Per la readmissió del company Marcos Per la Derogació de l’Article 52.1 de l’Estatut del Tr eballador

Barcelona, 17 de novembre de 2012

M. Esther del Alcázar i Fabregat Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

7

CUP-AE en solidaritat amb la lluita del poble de Madrid i els i les treballadores de la Sanitat, i la seva vaga del 26-27 de novembre i 4-5 de desembre Des de la Candidatura de Unitat Popular-Alternativa d’Esquerres, volem fer arribar el nostre suport i solidaritat als treballadors i treballadores en lluita en defensa de la Sanitat pública, i al poble de la Comunitat de Madrid que els dóna suport. Mantenim una lluita comuna contra les polítiques privatitzadores i les retallades als serveis públics i als drets socials i laborals amb els treballadors i pobles de l’estat espanyol i de tota Europa. La coincidència de les polítiques que s’apliquen, en tots els territoris, per les diferents variants de governs conservadors i neoliberals, ens situa en la lluita comuna. Quan no és el PP, és CIU, o són les mesures que es dicten des de la Unió Europea.

Aquesta ofensiva econòmica i social ve acompanyada d’una ofensiva política contra els drets democràtics, contra els i les que lluiten o protesten i, particularment, contra l’expressió del dret a l’autodeterminació dels pobles oprimits com el nostre, el dels països catalans. La resposta ha de ser part d’una mateixa lluita.

Esperem que amb la vostra lluita, i amb la dels treballadors i els pobles de l’estat i de la Unió Europea, aconseguim les nostres justes reivindicacions i aturem les retallades, privatitzacions i atacs als drets socials, laborals i democràtics, avançant junts cap a una Europa de pobles i de treballadors i treballadores lliures.

Defensem la sanitat pública contra les retallades dels governs i de la UE! Defensem els drets socials i laborals!

Prou d’expoli als treballadors i treballadores i als pobles!

Congrés Intercomarcal de CCOO.

Per un sindicalisme de classe, per unes CCOO combatives i democràtiques.

Al VIè congrés de la Intercomarcal de les comarques gironines de CCOO, celebrat el 7 de novembre, s’hi van presentar tres candidatures. Dues d’elles ja venien de presentar-se juntes a l’anterior congrés, o sigui la majoritària-oficialista, i que en tan sols un any va veure com es trencava el seu «consens» no tan per discrepàncies en la política sindical, sinó pels espais de poder i relacions personals.

Cadascuna estava liderada pels la política dels aparells d’ ICV i EUiA respectivament. La tercera candidatura s’agrupa sota el corrent d’opinió «per un gir sindical a l’esquerra» on conflueixen diversos sectors de l’esquerra anticapitalista. El corrent opinió anava al congrés en 7 delegats/des.

Resultats del VI Congrés La candidatura majoritària d’en Bartomeu Compte, que continuarà com a secretari general, va obtenir el 52 % del vots (9 membres a l’executiva), la d’en Jordi Lloveres (Correus), que es presentava com l’alternativa oficialista va obtenir el 33,5 % (5 membres). I el corrent d’opinió, encapçalada per en Juan Comendador (Telefónica) vam obtenir el 13,5% (2 membres) El congrés va tenir un moment d’incertesa que hauria capgirat la seva dinàmica: en la votació a l’Informe- balanç del secretari general (66 vots a favor), la majoria dels delegats/des de la candidatura encapçalada per en J. Lloveres es van abstenir (57 vots), fet que si comptéssim amb els vots del no (26 vots) hauria guanyat el rebuig majoritari a l’Informe-balanç. La posició crítica de la qual feien bandera a la candidatura d’en J. Lloveres es va clarificar en aquesta primera votació.

8

8

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

El procés precongressual E l procés precongressual des del corrent d’opinió el vam abordar fent èmfasi que el problema del sindicat no són les relacions personals, sinó la manca de resposta a les principals qüestions dels treballadors/es de les comarques gironines. Si ens remuntem al Vè Congrés, la candidatura presentada com a Corrent crític d’opinió «per un gir sindical a l’esquerra» formada per treballadors/ es sindicalistes de diverses federacions (FSC, ensenyament, COMFIA, Fiteqa, Activitats diverses, Metall ...) va ser exclosa. Es tractava de fer callar una veu discrepant dins del mateix congrés i un sector que en els últims congressos va obtenir el vot de més del 20 % dels delegats i delegades i d’eliminar el debat d’idees, la proposta d’una acció sindical diferent de la seva, que posa al capdavant la participació i la mobilització de tots els i les treballadores. El VIè congrés es presentava amb una situació del sindicat, interna i externa, amb poc marge de maniobra i que no ens ajudava a enfortir les nostres posicions cap a una política sindical mobilitzadora i combativa. Vam presentar un document alternatiu (esmena a la totalitat) i vam obtenir avals suficients per presentar candidatura a totes les votacions (secretari general, executiva, al congrés de la CONC i a l’executiva de la CONC). Durant aquest període de quatre anys el sindicat ha perdut afiliats/des amb desacord a la política sindical dels aparells, molts d’ells propers a les tesis del corrent, o ha aplicat mesures d’expulsió a companys i companyes de CCOO que han liderat processos a la seva empresa posant per davant les decisions assembleàries i una política sindical de classe i combativa per davant de la política de pactes.Com sempre ha fet, la direcció del sindicat no vol sorpreses que posin en qüestió el seu poder. Així, ens hem trobat al llarg d’aquest temps amb

resposta obrera a l’ofensiva del capital, és des d’allà que es pot començar a solucionar la resta: enfrontar la deriva autoritària, trucar a la militància a la participació, oposar -nos a les sancions, exioposar-nos gir la readmissió dels companys/ es acomiadats/es, denunciar la sindical i la política desmobilització ...»

En aquestes circumstàncies, i amb l’honrosa excepció d’aquelles empreses amb activistes sindicals que lluiten quotidianament per un altre model sindical, la discussió i elecció de delegats/des es limita a l’aparell i al cercle proper de delegats/des de la seva influència. I així ho hem denunciat als òrgans del sindicat.

L’alternativa en política sindical La nostra proposta sindical va ser l’aportació central del document fent un anàlisi del context econòmic davant la crisi i quina era la situació de la classe treballadora. De manera resumida va consistir en els punts següents que ens diferenciava de les altres dues candidatures:

Com dèiem en el nostre document: No, no és la militància i

la seva passivitat la responsable de les derives sindicals sinó al revés: per anys s’ha gestat un sindicalisme de professionals, de gestors, allunyat d’assemblees, allunyat del debat i de la discrepància, allunyat del control de la base. Però aquesta deriva burocràtica estava al servei d’un sindicalisme que no posava en el centre la mobilització dels treballadors / es sinó el pacte. Però no hi ha cap possibilitat de tornar a aconseguir una major reactivació sindical sense posar el sindicat al capdavant de la lluita per aturar els plans del Govern, sense reactivar els processos de base, també en les empreses i centres de treball.

La solució no és organitzativa, és posar CCOO com a motor de la

a) Cap més ERO a CCOO. De-

nunciar l’ERO i la forma en què la CONC el va imposar contra els seus propis treballadors/es, cosa que és incompatible amb qualsevol «credibilitat» sindical i pròpia de qualsevol patronal. S’ha posat per davant l’acomiadament de companys/es com a forma de resoldre la reducció d’ingressos, es pressiona -com tota patronal- sobre el comitè d’empresa que va acabar cedint tot i la posició ferma de les primeres assemblees. b) La política sindical centrant el debat i l’acció sindical amb: - No pagar el deute: una qüestió de supervivència supervivència. No al pagament del deute públic,avui més que mai, apareix com la socialització de les

pèrdues de la banca. Aquests diners es necessiten per mantenir els serveis socials, sanitat i ensenyament i començar a crear treball públic.

- Impulsar la mobilització i la vaga general. La crida a la lluita, a la vaga general és del tot necessària per posar en marxa la classe obrera i unir-la davant del Govern i la patronal. Cal contribuir activament; crear un moviment de base, als centres de treball, exigint la convocatòria d’una vaga general unitària a tots els sindicats, amb petites resolucions escrites, és la base per generar aquest moviment i obrir el debat a la classe obrera.

Només si aquest moviment progressa és possible: 1) que els sindicats majoritaris acabin per cridar a la lluita, o 2) s’aprofundirà una ruptura conscient amb aquestes direccions, o fins i tot 3) es podrien reunir les forces amb capacitat de convocar-la sense esperar que ho facin les direccions majoritàries.

- la internacionalització de la lluita. Grècia està a l’avantguarda de la lluita contra la troica FMI-UEBCE que dirigeix l’ofensiva del capital. Des de dins dels grans sindicats, o per fora, cal unir les forces, amb una política que exclogui el sectarisme cap a cap força sindical. Cal crear un moviment cap a una vaga general europea.

Finalment és imprescindible un profund gir cap a un sindicalisme de classe, mobilitzador i democràtic, hem d’aprofitar els processos congressuals, les mobilitzacions, fins i tot en les adverses condicions actuals, per agrupar forces al voltant de propostes que donin una sortida favorable a les reivindicacions més urgents de la classe treballadora i combatin per la regeneració del sindicat. Cal estendre les nostres propostes i cal donar suport a les mobilitzacions en curs, exigir a les direccions sindicals un pla de lluita unitari, que unifiqui les lluites amb noves convocatòries de vaga general. Cal dotar de contingut polític a la lluita: per defensar els llocs de treball, per impedir les retallades… ni un euro per a la banca, no al pla de rescat, no al pagament del deute.

SINDICAL

interminables documents, desconeguts per la majoria d’afiliats, i amb assemblees que en dues hores discuteixen tres o quatre processos congressuals i trien delegats/des, en un sindicat on els mecanismes de participació són pràcticament nuls i on la desmobilització imperant tampoc facilita la participació dels afiliats/des.

Miquel Blanch Corrent opinió de CCOO

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

9

Eleccions a Catalunya amb vaga general

Sector aeri:

Preparen acomiadaments a Iberia i pacten ERO a AENA A AENA, els sindicats majoritaris han signat un ERO amb l’empresa, presentat dintre d’un Pla de Viabilitat i Desvinculacions Voluntàries, amb 1.600 acomiadaments. Els treballadors majors de 55 anys passaran a augmentar l’atur per dos anys, i seran indemnitzats amb «fins al 85%» del salari mensual actual, sense pagues extres ni altres plusos, tant en aquests dos anys com fins a l’edat de 64 anys, quan passaran un any en blanc i perdran un 7% de la seva pensió. Tot això amb la garantia de l’asseguradora Willis, que caldrà esperar no desaparegui o presenti pèrdues, i que s’endu l’adjudicació del seguiment del pla per 160 milions d’euros dels 200 que AENA diu que estalviarà, durant els 9 anys que durarà la seva execució. L’acord va ser presentat el 31 d’Octubre – i està sent explicat aquests dies-, després de tres mesos de negociacions secretes, sense informació als treballadors o als afiliats als sindicats –fins i tot les direccions d’UGT, CCOO i USO es van negar a informar en assemblees de centres-, i sense cap tipus de votació. El resultat ha estat demolidor, ha sembrat la divisió i la desmoralització, i ha afavorti el clima de por entre els treballadors que convé a l’empresa per continuar el seu desmantellament i privatització. El pla de viabilitat d’AENA ja ha començat a engegar-se, amb la reducció de l’horari operatiu de diversos aeroports, i s’espera que, donat l’acord amb les direccions sindicals i la falta de resposta dels treballadors fins al moment, es dugui a terme en els pròxims mesos. No obstant això, cal esperar que les desvinculacions voluntàries no arribin als 1.600 acomiadaments negociats amb l’empresa.

IBERIA, filial de International Airways Group (IAG) després de fusionar-se amb British Airways, anuncia un pla d’ajust amb l’acomiadament de 4.500 dels 20.000 treballadors, una disminució de la flota en 25 avions i retallades salarials d’entre el 30 i el 50%. Ho fa al mateix temps que IAG revela la seva intenció de comprar VUELING –de la qual IBERIA posseeix el 45%. Les direccions sindicals han presentat un primer calendari de vagues per a desembre. No obstant això, en mitjans aeroportuaris s’especula que es podria negociar la rebaixa salarial a canvi d’una reducció del nombre d’acomiadaments. Esperem que no sigui així, que no se signin més acomiadaments desarmant als treballadors davant la prepotència i el cinisme de la patronal, pública i privada, i que l’exemple d’AENA no sigui la referència per a la resta d’empreses del sector, davant els nous atacs que es preparen, com el de la subvencionada i oportunista RYANAIR, que acaba d’anunciar el tancament de la meitat de les seves línies, prepara més acomiadaments, i comença a crear el clima per a justificar més injeccions de diners públics en mig d’aquesta nova onada de destrucció del treball.

Luis Carlos Gómez- Luca 10

10

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

Gir a l'esquer lerrouxista.

Dos temes han centrat aquestes eleccions: la consulta sobre la independència que el Parlament sortint compromet «prioritàriament» per a la propera legislatura i la crisi amb la política de retallades i el seu greu impacte social.

Des de les dues lectures i la seva combinació, el gir a l’esquerra és clar amb la pujada de més de mig milió de vots de les candidatures d’ERC, ICV/EUiA i la CUP-AE. La dreta tradicional ha intercanviat vots, més baixa CiU dels que puja el PP, mentre que la polarització que s’ha introduït en el tema nacional ha permès a l’anticatalanista Ciutadans guanyar 168.000 vots: per molts dels seus electors són vots antiseparatistes d’esquerres (contra les retallades), però nosaltres no dubten en posar-los a la dreta, com una nova versió de la demagògia

La vaga general va fer fa bascular els pesos polítics. Tots els comentaris es pregunten quin és el secret que fa que totes les enquestes s’equivoquessin tant en els resultats: com era possible que mentre el debat era si CiU arribava o no a la majoria absoluta, el veredicte de les urnes fos una caiguda espectacular de Mas. La resposta està a la vaga general. Mas havia aconseguit establir una densa cortina de fum sobre la política de retallades que havia estat durament contestada un any abans: en el darrer LI comparàvem el Mas entrant en el Parlament a juny del 2011 amb helicòpter amb milers de joves envoltant l’edifici on s’havien d’aprovar les retallades, amb el Mas aclamat com a salvador de la pàtria d’aquesta tardor. Però la vaga general va escombrar bona part de la cortina de fum, va recuperar en la consciència social del fil de les retallades, va promoure una mobilització que va escampar-se per tots els indrets de Catalunya, incomparablement superior a qualsevol campanya electoral. La política repressiva de Felip Puig a la manifestació, bloquejant el Passeig de Gràcia, desviant l’alternativa...

possiblement no va prendre molts vots de CiU però va activar les candidatures d’esquerres.

Des d’aquesta perspectiva analitzem els resultats electorals: C o p d u r a M a s que havia convertit les eleccions en un plebiscit, amb l’objectiu de passar dels 62 als 68 diputats, per aconseguir la majoria absoluta que li deixés mans lliures per noves retallades i aplaçar la consulta. Però

CiU perd 90.500 vots, que sumat a l’augment molt important de la participació, li provoca una caiguda de 12 escons (passa a 50). És conegut que un sector de burgesia votava CiU com a vot útil a Catalunya, un vot que ha retornat al PP (que puja 84.131 vots i 1 diputat) rebutjant el projecte independentista que presenta Mas. Seria massa lineal identificar un transvasament net de vots pur i simple, encara que a molts indrets les xifres quadren, de ben segur hi ha hagut altres combinacions, particularment el vot de CiU que va a ERC o un guany de vots PP de l’abstenció o recollint els 15.000 vots que perd PxC. Pujada substancial d’ERC d’ERC, amb 277.120 vots més i 11 nous diputats. Està clar que recupera un vot que a les darreres eleccions va anar a CiU, amb un

independentisme més clar i menys implicat amb les retallades, i després de purgar el seu pas pel tripartit. La pujada d’ERC també ha d’explicarse per arrossegar un vot nou jove que és el primer cop que vota o s’absté. ERC apareix com un vot útil de l’independentisme, aplegant gran part de la pèrdua de 56.000 vots de S.I., que perd els escons que tenia.

El segon element clau ha estat la davallada que torna a patir el

PSC PSC. Plou sobre mullat i obté els pitjors resultats de la història. Torna a perdre 51.900 vots després de la desfeta de fa 2 anys (quasi 221.000 vots perduts). La falta de credibilitat per parlar de federalisme, amb la desautorització de la direcció del propi PSOE, es complementaven.

Aquesta pèrdua de vot PSC és molt significativa fora del cinturó industrial (expressió de la ruptura del sector «catalanista» del PSC), mentre en el cinturó aconsegueix mantenir el vot, fins i tot recuperant el Baix per la mínima. Aquesta desfeta socialista trenca la dinàmica cíclica precedent. Sempre s’explicava les davallades socialistes per un augment de l’abstenció, i era especialment evident aquest fenòmens en les autonòmiques amb l’alta abstenció del cinturó industrial.

Però la participació a aquestes eleccions ha estat alta, del 69’5%,

un 11% més que a les darreres. És a dir comença un procés de recomposició política i aquest és un fenomen d’extraordinària importància. Qui es reparteix aquest vot del cinturó industrial?

Veiem els resultats al Baix Llobregat: el PSC manté el nombre de vots, en lleugera pujada.

Cau CiU amb 27.000 vots, en recull 10.000 el PP i ERC 25.000. Però els que semblen més directament beneficiats per l’augment del vot, recollint-ne el que està trencant amb el PSC o ve de la joventut són: ICV/EuiA que guanya 21.000, sobretot Ciutadans 26.000 i els quasi 10.000 de la CUP.

POLÍTICA

ra i polarització

Ciutadans creix 168.771 vots, amb 6 diputats més. Una part important d’aquests els treu del vot treballador que no votava a les autonòmiques pel seu allunyament o rebuig de la qüestió nacional i que ara ha anat a votar per aturar el projecte independentista. Era un vot PSC-PSOE en altres eleccions municipals i generals, però també treu vots al PP. Ciutadans –com UPyD- és el nou lerrouxisme, amb un discurs radical, d’aparences d’esquerra, denuncia les retallades, però amb un fort discurs anticatalanista. Ciutadans pugnava per l’espai espanyolista amb el PP i l’extrema dreta el passat 12 d’octubre. Però com els radicals de Lerroux als anys 30, a nom de la defensa de la unitat de la pàtria acabaren formant bloc amb la dreta monàrquica de la CEDA. L’altra cara d’aquesta política de divisió de la classe obrera catalana està a PxC, en aquest cas amb el discurs xenòfob i racista, però que ha retrocedit i no obté cap representació parlamentària.

ICV/EuiA creix 128.033 vots i tres escons. S’ha sabut situar hàbilment com el vot d’esquerra útil, denunciant les retallades i els desnonaments -ni una paraula de les privatitzacions o els (segueix en pàg. 14)

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

11

POLÍTICA

Per un Front d'Esquerres contra la Monarquia i el Capital Les eleccions generals encara es van inscriure en aquell bipartidisme que va permetre la majoria absoluta al PP. Però en els processos següents aquest bipartidisme comença a esquerdar-se. En les eleccions andaluses i asturianes, aquest gir es dóna reforçant IU, però una IU-CA amb cap de llista per Sevilla de Sánchez Gordillo, dirigent del corrent d’esquerres CUT-BAI i del SAT. En el cas andalús el xoc és frontal entre CUT-BAI i el PCA que dirigeix IU-CA, primer sobre l’acord amb el PSOE per governar la Junta, més tard sobre les retallades. A Astúries, després de les eleccions i la pujada de vots d’IU, l’esquerra guanya el referèndum intern i no es forma el Govern amb el PSOE. A Galiza l’expressió d’aquest gir és la irrupció d’Alternativa Galega de Esquerda (AGE), un front d’organitzacions -la Siryza galega li diuen-, amb ANOVA de Beiras (ruptura del BNG) i IU com a principals forces. Obtenen 200.000 vots i 9 escons. Segueixen les basques amb els resultats de EH-Bildu ,que la porten a disputar el primer lloc al PNB. Ara en les eleccions catalanes el gir a l’esquerra se’l reparteixen ICV/EUiA que suma 3 als 10 escons anteriors i particularment l’entrada de la CUP amb altres 3.

El procés és similar en els estats més castigats per la crisi, on les receptes de la socialdemocràcia – subordinades al dictat dels mercats i la UE- no difereixen gens de les de la dreta i enfonsen a les classes treballadores en la misèria creixent. La crisi capitalista és tan profunda que no hi ha cap espai per al reformisme: o s’apliquen els plans capitalistes o es trenca amb ells.

O es paga el deute i s’arruïna l a població i l’economia o no es paga el

12

12

deute. Aquesta és la disjuntiva.

La necessitat d’unitat és viscuda intensament pels treballadors i la joventut quan se senten agredits durament com ara, quan es tracta de prioritzar l’acció. Però és obligat preguntar-se: tota unitat és positiva? val tot per aturar la dreta? Això ens ho ha repetit una vegada i una

altra el PSOE perquè tornéssim a confiar en ell… fins a la següent decepció. No, no val qualsevol unitat. Si de la unitat –com a la Junta d’Andalusia- en surten més retallades contra els treballadors/es, aquesta unitat és un desastre i es gira contra les classes populars. On està la línia vermella que separa acords oportunistes d’una unitat que obri les portes a una sortida favorable per als treballadors?

Nosaltres l’hem posat en dos eixos. 1. Ruptura amb el capitalisme: no pagament del deute, nacionalització de la banca i ruptura amb la UE. 2. Ruptura amb l’Estat monàrquic, pel dret dels pobles a l’autodeterminació. Per a nosaltres aquesta és la línia divisòria i un exemple és l’acord a CUP-EA (quadre adjunt). Quan IU –o la Siryza Galega- ens parlen de democratitzar el capitalisme, quan no parla de trencar amb la UE com si fos possible domesticar-la per posar-la al servei dels treballadors… s’acaben justificant les retallades ara a Andalusia, abans en el tripartit català. Quan no es pronuncia contra el règim que impedeix el dret

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

d’autodeterminació dels pobles, no hi ha solució a les ànsies de llibertat.

No és un debat abstracte o ideològic, és totalment pràctic. A IUCA conviuen l’intent reformista del capitalisme i el règim del PCA/IU i una línia que trenca amb aquesta lògica com és la de CUT-BAI, la unitat d’ambdues sembla del tot impossible: o una se subordina a l’altra o la ruptura és inevitable. Una cosa semblant podem veure en el procés d’unitat d’EH-Bildu, que de les posicions anticapitalistes i antimonàrquiques de l’esquerra abertzale que expressen els seus militants, es passa a un acord de programa electoral per una Euska Herria sobirana com a nou estat d’Europa, on es demana l’entrada a l’ECOFIN, es prioritzen les relacions internacionals en la UE, o en el terreny nacional es proposa la reforma del Govern Basc sense explicitar com arribar a la sobirania plena.

La tendència expressada en tots aquests processos permet avançar en la reorganització política. Si volem que una nova reorganització no sigui un nou fiasco, aquesta ha de donar resposta real a les necessitats de treballadors i pobles. Una sèrie de forces polítiques tindrien una gran responsabilitat en aquest procés: SORTU (l’esquerra abertzale, que no és el mateix que EH Bildu), CUTBAI i el SAT andalús, la CUP, organitzacions que conformàvem Iniciativa Internacionalista com a Izquierda Castellana, Corrent Roig, Endavant i Lluita Internacionalista, unes altres que es situen en la lluita anticapitalista com a Esquerra Anticapitalista-Revolta Global o En Lluita. Segur que hi ha més forces i especialment milers de sindicalistes, joves i activistes de moviments que avui no estan organitzats políticament. Aquest va ser el sentit de la nostra participació en Iniciativa Internacionalista, Des de Baix, Anticapitalistes i ara en CUP-AE. Un Front d’Esquerres, que trenqui amb el capitalisme i la Monarquia és una absoluta necessitat i el nostre esforç en aquest sentit està garantit.

Propostes en temps de crisi Per la Constr ucció Nacional Construcció 1 . Cap a la independència dels Països Catalans.

Autodeterminació: Dret a decidir ja. República catalana.

Fora la Monarquia –continuadora del franquisme- i la seva constitució que oprimeix i explota als pobles i els i les treballadores. La lluita per l’alliberament nacional és inseparable de la lluita per la superació del model capitalista. Pel Socialisme.

2 . Per una república dels Països Catalans amb democràcia real, directa, activa, participativa, horitzontal, popular i inclusiva.

3 . Per l’Europa i la Mediterrània Solidàries dels pobles lliures: ni UE, ni euro, ni OTAN ni Euroexèrcit. No a les polítiques del Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.

4 . Pel català com a llengua preferent arreu dels Països Catalans i eina de cohesió social tot garantint els drets lingüístics de tota la societat.

Per un nou model econòmic 1 . Aturem les retallades i privatitzacions: per una economia al servei del poble. Recuperació de la gestió directa i pública dels serveis públics. Readmissió de treballadores acomiadades per les retallades a sanitat, educació i d’altres serveis públics. Derogació de les Reformes laborals i la Llei d’estrangeria. Redistribució de la jornada laboral sense rebaixa salarial per acabar amb l’atur. Contra qualsevol discriminació salarial.

2 . Per la sobirania econòmica. No al pagament del deute: abans les persones que els bancs. Nacionalització de la banca. Una banca pública al servei de la societat.

Calen diners per un pla urgent que generi llocs de treball públics i dignes, per treballadors i treballadores sense diferència de gènere, edat, ni lloc d’origen. En defensa de salaris i pensions, desenvolupament d’una economia planificada i solidària que tingui com a objectiu bastir les necessitats del poble.

3 . Nacionalització amb control democràtic, obrer i popular dels sectors estratègics: energia, aigua, transports i comunicacions.

4 . Repartiment dels treballs i de la riquesa. Per una fiscalitat igualadora al servei del treball i -mentre no es garanteixi la plena ocupació- la implantació de la renda bàsica. Transformació de l’economia productiva i la innovació tecnològica per satisfer les necessitats socials, no la lògica del benefici i el mercat.

Per la igualtat d’opor tunitats, els dr ets i les lliber tats drets 1. Prou repressió i criminalització de lluites i moviments populars.

2 . Dissolució de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional.

Caràcter civil dels demés cossos policíacs, sota control popular.

3 . Per uns serveis públics i un sistema sanitari,

educatiu i de pensions públics, universals, de qualitat i únics. Derogació dels concerts i assumpció pública de la propietat i la gestió de tots els centres sanitaris i educatius concertats. Derogació de la LEC i del Pla Bolonya.

Educació i Universitat pública i de qualitat, gratuïta i al servei de les classes populars i no del capitalisme.

4 . Aturem el feixisme, el racisme institucional i l’assetjament policial del immigrats i immigrades. Pels drets civils i polítics per a tots i totes les residents al país.

5 . Garantir el dret a l’habitatge i a la terra, combatre l’especulació i la corrupció. Prohibició immediata de desnonaments per raons econòmiques. Despenalització de l’ocupació. Expropiació de pisos buits de bancs i immobiliàries per a crear un parc públic de lloguers no superiors al 30% de la renda del llogater.

6 . Cap a una societat no patriarcal. Per la igualtat de gènere i el dret al propi cos. Avortament lliure i gratuït, dins la seguretat social. Prou violència masclista.

Repartiment dels treballs domèstics i de cura. Defensa dels drets de les persones LGTB.

Per la defensa del ter ritori territori 1 . Trenquem amb la lògica mercantilista del capitalisme que concep la natura com a una font de negoci més: No a la destrucció del territori. Per un model territorial al servei de les persones i respectuós amb el medi i els animals.

2 . Per la sobirania energètica i la desnuclearització dels Països Catalans. Per un model energètic ecològic.

3 . Per la sobirania alimentària i per una nova cultura de l’aigua i de la terra.

Per la solidaritat internacional 1 . Solidaritat amb les lluites contra les retallades i per les llibertats dels diferents pobles de l’Estat espanyol.

Suport i confluència de la mobilització dels treballadors/es i els pobles d’arreu d’Europa per la llibertat i contra la Troica i els seus plans de misèria.

2 . Solidaritat amb les lluites de treballadors i pobles del món pel seu alliberament polític, social i econòmic.

3 . Busquem la solidaritat dels altres pobles de l’estat espanyol amb el dret a l’autodeterminació del poble català.

Supressió de les despeses militars espanyoles i les intervencions a l’estranger (Afganistan, Líban, ...) sufragades amb el dèficit fiscal català. (17.000 milions d’euros).

4 . Rebutjarem alhora l’acció d’aquelles empreses transnacionals que pretenguin espoliar els recursos naturals i la classe treballadora dels Països Catalans, com l’activitat d’aquelles empreses catalanes (o amb participació catalana) que vulguin fer el mateix a altres pobles del món.

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

13

POLÍTICA

(Eleccions catalanes... ve de pàg. 11)

acomiadaments, ni, per descomptat, del pagament del deute-, aprofitant el desgast del Govern i la caiguda del PSC. La mateixa ambigüitat sobre el dret a decidir, defensant-lo però sense dir què votarà en el referèndum ni fer referències a la Monarquia o l’Estat.

Molt menys a la Unió Europea. Es molt significatiu que surten d’haver donat una »moratòria» a la seva campanya de signatures per la ILP de la dació en pagament al parlament espanyol, degut a la manca de compromís d’una militància a qui –diuen ells mateixosel discurs oficial deixa ‘freda’.

Però l’element més positiu són els 126.219 de la CUP-Alternativa d’Esquerres d’Esquerres, que aconsegueix 3 diputats. Lluita Internacionalista havia arribat a un acord amb les CUP i participava de la candidatura CUP-AE. La CUP-AE ha presentat un discurs independentista i anticapitalista, amb un fort impacte en la joventut i que ha començat a tenir un cert suport –encara dèbilentre població treballadora, més limitat entre la no nascuda a Catalunya. També respecte de la CUP la vaga general ha tingut un efecte: així com el centre en els cartells de campanya estava en la independència el contingut del discurs ha anat reforçant l’anticapitalisme, espai polític que no compartia amb cap altra candidatura.

Reorganització política...

Creix la inestabilitat parlamentària.

Aquest fenomen l’analitzàvem als anteriors processos electorals.

S’enfonsen els partits sobre els quals recau l’estabilitat parlamentària, a Catalunya CiU i el PSC-PSOE. Des del punt de vista de l’estabilitat del sistema és encara més important l’enfonsament del PSOE, com abans a les generals, andaluses, asturianes, basques o gallegues. Es tracta d’un procés més profund i lligat al desenvolupament de la crisi que anul·la la credibilitat d’un discurs socialdemòcrata i reformista. Al llarg de dècades el bipartidisme del parlamentarisme europeu seguia una lògica cíclica en la qual els socialistes guanyaven fins que els treballadors/es, cansats de les

seves polítiques al servei del capital, els deixaven de votar per anar massivament a l’abstenció. Un cop el nou govern de la dreta pura aplicava polítiques contra la majoria, els treballadors/es tornaven a votar per tal que no sortís la dreta i utilitzaven el vot als PS. Aquesta dinàmica encara continua a les potències més riques a Europa (Alemanya, França...) però al sud, la crisi dóna un pas polític superior. El treballadors/a abandona i deixa caure el PS però mira a esquerra i dóna una opció a una altra esquerra que abans no havíem tingut. Aquest és l’element més dinàmic de la situació que es va confirmant també en els processos electorals. L’expressió més important d’aquest moviment no és electoral sinó en les lluites i en una incipient recomposició del moviment polític i sindical.

La divisió que hi ha sobre el tema nacional producte de la política monàrquica dels dos grans partits i sindicats ha separat deliberadament lluita obrera i lluita nacional dels pobles. En aquest marc avui Ciutadans -o les versions UPyD- intenten aprofundir la divisió de la classe. Però no hi pot haver una lluita conseqüent de defensa dels treballadors sense fer nostra la lluita per la llibertat dels pobles, pel seu dret a decidir lliurement. Guanyar a la classe obrera catalana a unir lluita obrera i lluita pel dret d’autodeterminació és la clau del procés revolucionari.

La CUP-AE ha començat aquest camí i cal que avanci en el diàleg amb la població treballadora. Obrir un espai comú, trobant un punt que permeti conviure des de l’anticapitalisme posicions independentistes amb altres que –respectant el dret dels pobles a decidir- no s’identifiquen amb l’independentisme, és la tasca per aprofundir el procés obert a les eleccions i a la qual ens comprometem des de Lluita Internacionalista. No és un procés exclusiu català, és un procés necessari per unir la lluita treballadora a tot l’estat contra el capitalisme i contra l’Estat monàrquic. En resum, amb aquestes eleccions s’ha donat un gran pas endavant.

14

14

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

... i inestabilitat política. La debilitat del nou govern Mas és evident. Fins i la formació de govern presenta un primer escull important.

Semblaria molt difícil recompondre la coalició de classe lògica, amb el PP. Però també ho té difícil el PSC en caiguda lliure, ser el suport del govern. Quedaria ERC, però això ha d’estar molt lligat al compromís d’impulsar i posar data al referèndum, que la Monarquia està disposada a impedir. Però les dificultats no es queden en la investidura.

Dos dies després de les eleccions el portaveu del Govern en funcions Homs anuncia que prepara una nova retallada de més de 4.000 milions, superior a la suma de les dels anys 11 i 12. Aquest és el regal que Mas reservava per celebrar la seva majoria absoluta, una «majoria excepcional» per estrenar-la en un cop excepcionalment dur al conjunt de la classe treballadora catalana.

Volia majoria absoluta també per tenir mans lliures i poder maniobrar i anar deixant el tema del referèndum, en els estires i afluixa amb Madrid: això és el que demanava la patronal. Però la capacitat de maniobra està més que compromesa, tant per imposar les retallades com per aparcar la consulta. El resultat és una gran inestabilitat política que ha de ser aprofitada per la lluita per imposar una derrota a les retallades tot fixant una data per a decidir lliurement l’autodeterminació.

Josep Lluis del Alcázar

«Ara cal continuar com sempre: des el carrer, abaix i a l’esquerra» David Fernández, cap de llista per la CUP- AE i ara diputat al Parlament de Catalunya, analitza el balanç i les perspectives de l’entrada al Parlament

Lluita Internacionalista- Com valores el resultats electorals en general i en particular els de la CUP-AE? David Fernández- En plural, pèrdua d’hegemonia convergent, sobiranisme que gira clarament a l’esquerra i espanyolisme que vira a la dreta. En singular i en perspectiva, els resultats de la CUP-AE són històrics. Pel què i pel com.

126.219 persones que han votat ruptura democràtica, transformació social i unitat popular. Que han optat, en una campanya que hem fet contra el silenci, per alçar la veu i portar un cavall de Troia de les classes populars al Parlament.

LI -Com valores l’experiència de treball conjunt amb organitzacions de l’esquerra revolucionària, com LI, entre d’altres?

DF- Amb profund agraïment i molt positivament. Necessària i imprescindible. Un nou punt de trobada, d’esforços compartits, malgrat haver-se fet (de forma obligada) en molt poc temps. Perquè un altre dels miracles de la CUP-AE és haver arribat al Parlament en només cinc setmanes. Hem estat capaços de fer-ho en 35 dies, des de que la CUP decideix presentarse el 13 d’octubre fins el dia 25.

Amb una mobilització extraordinària: 5.000 persones participant activament de la campanya, més de 450 actes, ni un sol préstec bancari, una campanya feta al carrer i des del carrer. Només gràcies a la força col·lectiva de la gent. A una empenta compartida.

LI- I ara què? Com continuem?

D F - Com ho hem estat fent sempre: des del carrer, a baix i a l’esquerra. Obrint vies i nou espais de lluita comuna des de la generositat i la solidaritat i habilitant nous espais de complicitat. Ho vam dir: el dia 25 era un dia més. I el Parlament és només un estri més del que disposem a la caixa d’eines de la unitat popular. De les paraules als fets, el dia 27 ens trobàvem tots donant suport als treballadors en vaga de fam de Telefònica. I a la tancada de l’hospital de Sant Pau. I fent costat a l’Esther Quintana, ferida per pilota de goma. Malauradament, la dura realitat social continua sent la nostra millor aliada. I ho seguim volent tot.

LI- En la campanya s’ha fet tanta força amb el contingut anticapitalista com amb el nacional. Quines són ara les prioritats?

DF- La CUP definia una triple crisi excepcional a la que cal respondre: nacional, socioeconòmica i democràtica. Totes tres crisis estan

al mateix nivell de gravetat i, a més, estan interrelacionades. Ara bé, en uns Països Catalans amb 3 milions de pobres, 1’7 milions d’aturats i 150.000 desnonats, l’eix social (aturar desnonaments, no pagar el deute il·legítim, combatre l’atur) prendrà especial rellevància. Més encara quan ja s’han anunciat noves retallades (això sí, l’endemà de les eleccions) per valor de 4.000 milions d’euros. Es tracta que no retallin ni drets socials ni el dret a l’autodeterminació ni la democràcia mateixa. En aquest sentit, som un triple pol antineoliberal.

POLÍTICA

David Fernández, diputat al Parlament per la CUP-AE

LI- Quines perspectives veus per avançar cap a un front d’esquerres contra la monarquia i el capitalisme?

DF- Perspectives de reconstrucció i de molta feina pendent. Venim d’una severa derrota de les esquerres,esquerres que sovint han acabat governant com les dretes, i del moviment obrer. I estem posant els ciments per a un projecte polític democràtic, plural i obert que activi l’imprescindible canvi polític i social enmig de la deutecràcia que assetja i ofega el sud europeu. Molta roba i poc sabó, aquest canvi només es produirà si totes i tots ens activem.

I com hem dit, el punt de trobada, l’epicentre de la unitat, serà al carrer. Amb les lluites socials.

Amb la vaga de fam de Telefònica Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

15

EN DEBAT

Una interpretació dels resultats de la CUP-AE

... per a seguir Els resultats de la CUP-AE són espectaculars i poden ser l’inici de la reconstrucció d’una esquerra revolucionària. El seu creixement entraria en la tendència que lidera Syriza a Grècia, de cerca d’una alternativa davant la misèria creixent que imposen governs i troica; però la CUP-AE ha anat més enllà, aportant la ruptura amb l’estat i la UE i, desplaçant el pes del discurs cap a les posicions més anticapitalistes a partir de la vaga general, cosa que a més, el diferenciava nítidament de la resta de candidatures, donant força al seu eslògan d’»independència i socialisme». No farem aquí el balanç més que positiu dels milers de persones reunides en assemblees i actes, ni tampoc de la constància militant en enganxades de cartells o distribució dels centenars de milers de tríptics i diaris: el doble dels vots de les municipals, 126.000, el 3,48%, i 3 diputats, ho corroboren. Volem analitzar els avanços i les dificultats per seguir construint junts l’ esquerra revolucionària que és necessària.

Mataró baixen a la meitat (del 5,59 al 2,88%). Podent haver-hi factors locals que desconeixem i que poden afectar a un o un altre lloc, però aquesta tònica més aviat sembla indicar que el marcat caràcter municipalista que han tingut les CUP, les faci aparèixer com a inviables per a un projecte més gran, com són les autonòmiques.

Aquesta seria una de les limitacions que tindrien aquests excel·lents resultats, que encara i així, estan basats en l’arrelament municipal i en la tenaç campanya militant dels seus components, però que han d’abordar més quotidianament les propostes d’una sortida de conjunt que la gent viu com a imprescindible i a les quals no es pot donar resposta només des del municipalisme.

Reflex també de la situació política és la duplicació del vot de la CUP a les municipals, en tots els barris de Barcelona ciutat. Però especial esment mereix Ciutat Vella –que supera el 6% i s’equipara a altres tradicionals de la CUP com Gràcia: donada l’àmplia població immigrant del barri sense dret a vot, però l’arrelament i la perdurabilitat en ell dels moviments 15M, juntament amb la generalitzada baixada de l’abstenció, és probable que aquestes xifres –al costat de les de les taules de Sants, que a nivell de districte es dilueixen en barrejar-se amb Zona Franca-, faria pensar que les CUP-AE han recollit també el vot abans abstencionista dels sectors nascuts a l’escalf del 15M.

16

Un molt bon treball militant municipalista… i els seus límits Els resultats de conjunt marquen una tendència de la situació política a l’esquerra que s’expressa en l’extensió del vot i en la relativa homogeneïtat d’aquesta franja al voltant del 3%. Aquest percentatge augmenta significativament on hi ha un treball local previ, però els resultats de les municipals allà on s’havia presentat la CUP no són extrapolables. Cert és que a Vilafranca, Vilanova i la Geltrú o Molins de Rei, on hi ha regidors, ara es duplica la mitjana catalana, però també ho és que són entre 3 (les dos primeres) i 9 (a la tercera) punts menys que els resultats obtinguts en les municipals. No és un fet aïllat, sinó la tònica: es redueix a la meitat el vot municipal obtingut a Girona, a Vic baixen gairebé a la mitjana (passen del 10,93 al 3,60%), a

16

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

Un acor d limitat que obr e por acord obre por-tes El resultat de la nostra insistència per constituir un Front d’Esquerres que agrupés el màxim d’opcions de l’esquerra revolucionària i anticapitalista, va fer un pas amb l’acord aconseguit entre les CUP, En Lluita i Lluita Internacionalista. Des d’allà es va donar espai a Revolta Global o Xarxa Roja que havien posat distància de la campanya electoral malgrat cridar al vot CUP. Però el qualitatiu va ser

l’entrada de sectors més distants que van trobar el seu encaix en aquest acord: algunes Candidatures Alternatives del Vallès (CAV) –Ripollet, Cerdanyola-, Des de Baix (DDB) Cornellà o sindicalistes independents reconeguts... El diari de «Esquerra revolucionària i anticapitalista amb els CUP-AE» i l’acte que vam realitzar van ser la millor expressió d’això.

Els efectes cal buscar-los en el cinturó industrial. Al Vallès les CAV allà on la CUP ni s’havia presentat a municipals -i en moltes poblacions on tampoc té treball de base significatiu-, es va aconseguir el 3% (Badia, Barberà,…), 4% a Ripollet i per sobre del 5 a Cerdanyola (on si en té). Més polèmics són els resultats de Sabadell, en què en les municipals es van presentar els dos (CAV i CUP) i el resultat actual amb prou feines supera l’obtingut llavors per les CUP. Per contra, a Terrassa se supera el doble de l’obtingut per la CUP, amb una campanya significativa amb els diaris del vot crític des de l’esquerra revolucionària.

En el Baix la incidència en vots d’aquest acord és menor (2,52%), però cal no oblidar que és on el PSC es manté i més creixen ICV-EUiA i C’s. No obstant això, els actes de DdB de Cornellà, el de L’Hospitalet –amb expressió clara de l’acord en els cartells i treball previ amb En Lluita en la campanya contra el

La campanya de Lluita Internacionalista

La ploma a l’agulla de la balança

pagament del deute- i El Prat van ser bons exemples, agrupant en cadascun gairebé el mateix que en el global comarcal, entre 80-100 persones. Al Prat, sense precedents municipalistes, la distribució massiva del periòdic de l’esquerra en la manifestació de «El Prat contra els retallades» el 14N i el treball sistemàtic i unitari des d’aquest organisme dels i les companyes de Lluita Internacionalista, va aportar més de la meitat dels assistents en l’acte local procedents dels sectors en lluita contra l’atur i les retallades i pel no-pagament del deute.

Per circumscripcions, el gruix dels vots es van concentrar en la de Barcelona que és on s’obtenen diputats amb un 3,4% i que és també on més es va concretar l’acord amb l’esquerra; mentre que a Tarragona (3,58%) i Girona (4,21%) es queda com a primera força extra-parlamentària, per l’aplicació de la Llei de d’Hont, malgrat obtenir majors percentatges. És a destacar, a Tarragona, el 5,91% a la ciutat industrial de Reus -percentatge no aconseguit en el cinturó industrial de Barcelona-, on es supera en quasi 1 punt el resultat de les municipals, a diferència també de la tònica general: perfil sindical del cap de llista acompanyant als regidors? A Girona la CUP va estar absolutament tancada a acords amb l’esquerra –en les últimes municipals van anar amb Reagrupament-: podien amb aquest acord haver-se obtingut els escassos 800 vots que faltaven per aconseguir un escó?

El repte: el diàleg amb la classe obrera Probablement el Baix Llobregat –al costat de Badalona i L’Hospitalet- és la comarca que millor reflecteix el rebuig a les retallades de Mas, però també les reticències de la classe obrera davant el problema nacional. Aquest és el valor del 2,52% de vots a la CUP-AE. Com ho són els percentatges superiors al 2 de Badalona i L’Hospitalet –o de Nou Barris a la pròpia capital- o els ja citats d’una mica més del 3 en els Vallès . Òbviament sense ells no hi hauria parlamentaris, ja que estem parlant que al cinturó industrial, la CUP-AE ha obtingut un terç dels vots de la circumscripció de Barcelona. Però també assenyala les seves limitacions, en quedar per sota de la mitjana catalana als feus de la classe obrera. Prendre com a central aquest diàleg amb la classe, amb els seus problemes quotidians –i com ja hem assenyalat, no només des de l’àmbit municipalista-, i explicar pacientment el lligam amb el dret d’autodeterminació és el gran treball pendent per al proper període. I per a això, excloure autoafirmacions i partir de les pròpies organitzacions d’esquerra dels i les treballadores, facilitaria aquest imprescindible acostament.

Aquest és el repte, i per la nostra banda, aquí posarem els nostres esforços.

M. Esther del Alcázar i Fabregat

Deia Trotsky, que de vegades, una petita força, com una ploma, situada a l’agulla d’una balança, pot ajudar a decantar cap a un o l’altre platet: conscients de les nostres forces, aquest era el nostre objectiu, ser aquesta ploma.

Era la primera vegada que abordàvem una campanya de vot crític en les condicions en què es va donar aquesta: participant honestament en tot el que compartíem i amb personalitat pròpia en el que no. No va ser mèrit només nostre, sinó òbviament va ser possible perquè també des de les CUP es va possibilitar aquesta posició. Des d’ella, vam jugar un paper de motor en l’enllaç amb aquesta esquerra amb reticències cap a l’independentisme a seques amb que s’identificava la CUP. L’acte central d’aquest sector que vam anomenar «Esquerra revolucionària i anticapitalista amb la CUP-AE», amb el seu caràcter marcadament internacionalista i de classe, i les seves 170 assistents, va ser bon exponent. Els 20.000 exemplars del diari de campanya, dels quals en vam repartir 11.500 en plena vaga general, a SEAT, a l’interior de les cotxeres de TMB, a llocs de treball, i punts del Baix Llobregat, L’Hospitalet, Maresme, Vallès Occidental i Oriental, Manresa o Vic. El treball pacient amb sindicalistes i organitzacions perquè s’expressessin al diari o l’acte i fessin seva, des de les seves posicions, a les CUP-AE, és part del nostre balanç.

La participació en actes de precampanya a Cornellà i davant d’estudiants universitaris en una taula de partits parlamentaris; i ja en campanya en Cerdanyola, L’Hospitalet, Baix Llobregat o El Prat, a més de la intervenció per vídeo de l’acte central de Catalunya de la CUP-AE (que va omplir el Palau d’Esports i va deixar gent fora amb 2500 assistents) i del de Barcelona ciutat (en el mateix espai que abans omplia ICV i amb Syriza i amb una assistència que va rondar les 1000 persones), han estat espais en què s’ha pogut visibilitzar la nostra posició.

L’entusiasme amb que es va prendre aquest treball militant al qual s’han sumat molts simpatitzants, va permetre superar la duresa sobretot en la primera setmana quan tots els nostres esforços estructurals estaven abocats a la vaga general, cosa que donava més contingut i calat a la nostra campanya, però alhora altre requeria un esforç esgotador, que ha tingut un balanç molt positiu. Potser hem estat la ploma que volíem ser. Ser capaços de consolidar el nou espai i no retrocedir en l’impuls de la mateixa política de front de l’esquerra rupturista, són les tasques que ens proposem.

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

17

EN DEBAT

L’esquerra revolucionària o anticapitalista davant les eleccions al Parlament Fins ara, avançar en la unitat de l’esquerra revolucionària ha estat difícil –sigui per manca de voluntat o de política-, però es fa imprescindible fer-ne el balanç, per tal que plegats puguem superar els entrebancs. Aquest és una aportació al necessari debat per tal de poder construir d’ara en endavant.

Amb Revolta Global després de la divisió en les europees entre Iniciativa Internacionalista i Esquerra Anticapitalista, s’havia avançat a les autonòmiques catalanes amb Des de Baix (DdB). Va ser un salt important, aleshores era l’esquerra independentista qui no veia ni participar a les eleccions, ni demanar el vot per DdB. Però per Revolta, DdB va ser simplement una plataforma de llançament del seu propi projecte de partit Anticapitalista.

Poc després de les eleccions i malgrat tots els compromisos públics de que DDB no era simplement un acord electoral, principalment Revolta va anar desactivant DdB fins arribar a la pràctica dissolució. Només va quedar un resultat genuí: DdB Cornellà.

Revolta teoritza que està en condicions d’anar a un gran partit anticapitalista seguint el model francès del NPA i li sobren les forces polítiques més petites que som presents a DdB. Arriben les eleccions generals i després de remenar un bon temps l e s

cireres imposa Anticapitalistes i només amb l’ajuda de DdB Cornellà s’arriba a acceptar una mena de coalició -que no és talamb En Lluita i Lluita Internacionalista a Catalunya. Curiosament una fórmula molt semblant (amb la imposició del component gran) a la que ara no acceptava amb la CUP. Des de LI vam acceptar, tot definint els punts de diferència. Però tampoc l’acord va anar un dia més enllà de les eleccions ni tan sols per a fer un debat comú de balanç, com havíem fet amb DdB. Ara davant les eleccions, davant la nostra proposta d’arribar a acord amb les CUP i, si és impossible, presentar-nos com a DdB, s’hi neguen; definint des del principi el vot a la CUP però no entrant ni tan sols a aprofundir les bases programàtiques de l’acord, i retirant la companya de Tarragona de les llistes per a reforçar la prèviament decidida campanya pròpia. Així no entren a editar el diari de suport crític a la CUP des d’organitzacions de l’esquerra revolucionària, ni tampoc a organitzar l’acte, sinó que hi participen en la mesura que se’ls convida, sense ni difondre el primer ni convocar el segon, ja que estaven preparant-ne un amb Syriza tres dies més tard. Quasi apareixia com una pugna per l’espai anticapitalista: o els de l’acord amb la CUP –El i LI- o Revolta Global. El seu acte, amb Syriza d’estrella convidada (el dirigent de Syriza vindria l’endemà a l’acte central d’ICV/EuiA) competia en nombre amb el nostre, però tristament havia impossibilitat repetir l’experiència de DdB al Casinet d’Hostafrancs, on la unitat havia demostrat ser molt més que la suma de les parts.

Però a més, el p r o c é s engegat i e l s resultats obtinguts,

18

18

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

generen un dilema a RG: és possible aquell gran partit anticapitalista amb l’espai que comença a ocupar la CUP i menys si es continua avançant cap un front d’esquerres rupturista? Semblaria, per la seva declaració pública de balanç on diu que «El gran repte de fons de

l’esquerra catalana és construir una força (...). Aquesta alternativa només serà fruit de la confluència de moltes organitzacions i voluntats, en un procés del què estem tot just al començament» que si més no, l’aposta actual és per la confluència.

Esperem que així sigui i que tornem a caminar plegats en un camí que avui per avui no pot excloure ningú que estigui en ruptura amb l’estat i amb la UE. La política a les eleccions de Corrent Roig és complicada de seguir. Participem conjuntament a Iniciativa Internacionalista, també a DdB. Però a les generals expliquen que s’ha donat un cop d’estat antidemocràtic i criden a la abstenció. A Andalusia reapareixen amb un bloc. A les catalanes d’ara, rebutgen discutir un acord amb la CUP i deixen de venir a les reunions així que s’estableixen les primeres bases de debat. Es presenten sols

creiem que era una debilitat de les CUP pel pes més secundari que enteníem donaven al discurs anticapitalista.

Totes les organitzacions tenim el dret a tenir una o altra posició, però no el tenim a justificar-la des d’arguments que sabem que no s’ajusten a la realitat.

Aquí el problema és què farà Corrent Roig ara: seguirà pensant que amb la CUP no hi ha res a fer?

En la seva declaració del 26, apart d’assenyalar la seva alegria per la irrupció al Parlament i recordar que els van cridar a votar, només la cita en el futur proper per la seva responsabilitat en les lluites que vénen. Es cert, però l’abast que aquestes tenen –tal com ells mateixos assenyalen-, no obliga a donar un pas endavant tant a la CUP com a totes les organitzacions d’esquerra, inclòs CR? O es que el paràgraf final «Volem acabar assenyalant la importància d’entendre la lluita a Catalunya com a part d’una lluita comuna amb la resta de treballadors i pobles de l’Estat espanyol. Insistir en els llaços de fraternitat és fonamental (...) i per unir forces en la batalla per una Unió de Repúbliques Ibèriques, (...)», està preparant el proper NO?. Volen posar la Unió de Repúbliques Ibèriques en els mínims d’un acord?

Esperem que no, ja que malgrat objectius diferents, la lluita comuna contra l’estat ha estat materialitzada amb la presència del SAT, Izquierda Castellana o Sortu als actes de campanya de la CUPAE; i fins el moment, quan hem proposat concrecions de fraternitat, fins ara la CUP ha respost positivament, com ara amb el comunicat als i les treballadores de la Sanitat de Madrid que reproduïm en aquestes pàgines. Així doncs, volem creure que només és una alerta –que compartim-, però que no impedirà que Corrent Roig torni a caminar pel camí de la unitat.

permetent no només que ningú es guardi a la butxaca la seva concepció, sinó que a més obria un espai molt més gran de diàleg especialment amb treballadors i treballadores, dins un marc de ruptura amb la monarquia que es podia compartir. Aquest problema –que amb diferent mesura també va estar present amb DdB Cornellà o en «El Prat contra les retallades»segueix plantejat, i caldrà, de forma imperiosa, trobar les fórmules que ens permetin a tothom seguir sent com som, però trobar un espai d’acció política comuna. I això és responsabilitat de tots i totes, però especialment ara de la CUP.

EN DEBAT

però no arriben a obtenir els avals, aleshores demanen el vot CUP i pretenen explicar que els qui vam arribar a l’acord, vam tirar la tovallola malgrat que la candidatura no crida a trencar amb la UE, ni tampoc veu la unitat de la lluita dels treballadors contra l’estat. L’Especial que treuen d’Eleccions Catalanes, pel que fa a l’explicació del vot, és un despropòsit plegat d’incerteses: no és cert que el programa de la CUPAE no cridi a trencar amb la UE –i també amb l’euro, i l’euroexèrcit...; i tampoc ho és que sigui «tirar la tovallola» arribar a un acord programàtic que crida explícitament a trencar amb la Monarquia i la UE, pel Socialisme, i per la unitat en la lluita no només amb els treballadors i pobles de l’estat sinó de tota Europa per una «Europa i una Mediterrània, de pobles lliures». Els dos motius que al·leguen per a donar el vot crític no són certs. I sí, nosaltres vam donar un vot crític però per d’altres motius, i sobretot vam discutir i esforçar-nos per a fer que el primer esborrany de programa de la CUP –el qual vam esmenar entre altres coses, amb aquests elements, tal com vam presentar en la darrera reunió a la que van venirprengués aquestes referències, o quan s’allunyaven encara més en el segon, acordar amb la CUP la visibilització del vot crític, així com vam saludar que en el tercer i definitiu esmenes crucials com la de la ruptura amb la UE s’hagués assumit...

I tot i així, vam seguir mantenint el vot crític per dos motius diferents: per avançar cap un front d’esquerres real que la CUP-AE no era, i per aprofundir el diàleg amb els treballadors i treballadores, que

Podríem seguir destriant diferències i processos, des d’aquells que quan es passen a concretar, podrien molt bé ser part de la CUP, a d’altres molt sectaris per autoproclamatius que vinguin del POSI (amb la moció tancada proposada des de «Socialistes i Republicans, pel dret a decidir») o de «Classe contra classe» (que analitzen fil per randa el programa –amb molts elements en que podríem coincidir-, per afirmar el caràcter «acrític» d’un vot basat en un acord que no analitzen, i acabar desitjant trobar-nos a les lluites i seguir les discussions)... però és clar que, de moment, interessen els qui, sobre la base d’acords clars i rupturistes estiguin disposat a arremangar-se per a construir la alternativa política necessària pels treballadors i els pobles.

M Esther del Alcázar i Fabregat Les Candidatures Alternatives del V a l l è s van argumentar les Va dificultats per participar en el procés de CUP-AE, tant per manca de temps, com per les dificultats que tenen per identificar-se dins una candidatura independentista. Sobre el primer tema res a dir, sobre el segon, el problema és que era per això que proposàvem la coalició basada en l’acord CUP-CAV-DdB perquè permetia equilibrar el discurs Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

19

INTERNACIONAL

Vaga general a l'Ar gentina l'Argentina

Del 54% -de Kirchner en les eleccions- a l'aturada general S’acaba de produir la primera vaga general contra el govern kirchnerista. Ha estat una «aturada històrica», com van dir els convocants. Aquesta nova acció obrera nacional contra un govern peronista és part dels grans canvis que s’estan produint al país. La CGT Moyano, protagonista central de la convocatòria -al costat de la CTA Micheli i la denominada «CGT Blava i Blanca» de Barrionuevo-, durant nou anys ha estat acompanyant l’oficialisme. La seva ruptura sacseja el panorama polític i sindical. Des d’aquest moment, tenint com a mar de fons l’ajustament en curs, les lluites que mai s’han aturat i els greus problemes socials sense resoldre, Moyano s’ha vist obligat a impulsar diferents convocatòries. Més enllà dels projectes sindicals i polítics dels convocants, els treballadors s’han sumat a l’aturada com a part de l’enfrontament a un govern que va perdent expectatives populars, expropia el salari obrer via l’impost als guanys, avala els ajustos a les províncies i destina els diners populars a pagar al comptat el deute extern de la dictadura, mentre milions viuen en la pobresa.

Cristina va guanyar amb el 54% i va creure que llavors rebia un xec en blanc per avançar amb el seu «model» al servei de les multinacionals, banquers i grans empresaris (els seus grans beneficiaris). Per a això va preparar el seu projecte re-reeleccionista. Va començar a aplicar més decididament un ajustament al calor de la crisi capitalista mundial. I va seguir endavant amb el seu doble discurs, com intentar fer creure que és un govern «progressista que combat a la dreta», mentre acaba de pactar amb Macri –NE: el major grup econòmic argentí-, es va aliar amb el pitjor de la burocràcia sindical, va votar una llei d’ART - NE: cop molt dur a la capacitat dels treballadors de defensar els seus drets laborals bàsics, sense avançar en prevenció d’accidents, salut i higiene- que demanava la Unió Industrial i apel·la a la Llei de Mitjans per tenir un monopoli mediàtic que només parli bé del seu govern. Un pla que li està fracassant.

L’economia s’ha desaccelerat (s’han perdut milers de llocs de treball); la inflació se segueix menjant els ingressos populars; l’impost al salari és vist cada vegada

més com un gran robatori a milions de treballadors i els fons dels jubilats són destinats a pagar deute extern i donar crèdits a les patronals, mentre els avis segueixen sense el 82% mòbil i els acaben de liquidar malament les pensions, quedant-se el govern amb 6.000 milions de pesos anuals.

El malestar social segueix creixent.

El 27 de juny al costat de la CGT Moyano i el passat 10 d’octubre davant la convocatòria de la CTAMicheli i Camioners, milers es van mobilitzar a Plaza de Mayo. El 13 de setembre va haver-hi una primera cassolada de la classe mitjana i diferents sectors populars, i el 8N un altra mobilització multitudinària, on el 30% dels qui van participar havien votat a Cristina. Ara s’ha arribat a la primera vaga general. I si l’aturada no va ser del cent per cent és per la traïció de la CGT Balcarce i la CTA Yasky, que l’han esquirolejat malgrat que les seves bases també estan clarament afectades per la política de la Casa Rosada. Accions que han obligat al govern a retrocedir, en el cobrament de guanys de la paga de desembre, en no aprofundir l’ajustament i a frenar, ara com ara,

Ara: pla de lluita En la conferència de premsa que van brindar la CGT Moyano, CTA Micheli i el sector de Barrionuevo en la tarda del 20, davant la pregunta de com anaven a seguir, si be Moyano va dir «ha començat un camí de lluita», va prevaler la crida al diàleg i a que el govern «recapaciti». Només el dirigent combatiu Rubén «Pollo» Sobrero, (...) va assenyalar que la propera vegada cal parar per més de 24 hores. Sobrero, durant tota la jornada, es va encarregar d’asseverar per tots els mitjans que cal seguir-la amb un atur de 36 hores com a part d’un pla de lluita.

Aquest és el missatge que cal portar ara als llocs de treball. A treure conclusions de

l’atur. A mostrar als companys que es pot enfrontar al govern, a les patronals i als dirigents venuts. Que cal seguir mobilitzats en unitat d’acció amb els qui plantegen lluitar (més enllà de les diferències sindicals i polítiques amb les organitzacions convocants). I que fa falta un pla de lluita nacional debatut i discutit a la base. Amb un nou atur de 36 hores. Moyano i Micheli i la resta dels convocants haurien d’organitzar una àmplia consulta sobre aquest tema, cridant a assemblees i plenaris dels seus gremis, i també convocant a les Internes i Cossos de Delegats dels gremis que són de la CGT i CTA oficial i a les agrupacions i llistes

20

20

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

d’oposició de tot el moviment obrer per delinear els passos a seguir.

Cridem a coordinar als diferents sectors per impulsar aquesta exigència.

Perquè és clar que quan al moviment obrer l’hi convoca a lluitar pels seus legítims reclams, respon. I vagi com!

Editorial del Socialista 234, premsa d’Esquerra Socialista, secció argentina de la UIT-CI

Prou atacs sionistes a Gaza!

Les Forces Armades sionistes d’Israel han emprès una nova agressió militar contra els palestins de la Franja de Gaza. Com passa en cada atac, i encara que Israel afirma que tenen per objectiu «defensar-se» i «eliminar terroristes», el president Obama justifica, amb els mateixos arguments, l’agressió genocida d’Israel. Sota els bombardejos sionistes han mort molts civils, inclòs el fill de menys de dos anys d’un fotògraf de la BBC. També va ser assassinat des d’un helicòpter amb artilleria un nen de 13 anys, Hameed Abu Daqqa, quan jugava al futbol amb els seus amics. Segons la premsa imperialista, la nova ofensiva es va iniciar perquè coets disparats des de la Franja de Gaza van matar a 3 israelianes 25 quilòmetres al nord de Gaza a la localitat de Kiryat Malachi. Les xifres de víctimes mostren l’absoluta desproporció, en pocs dies hi ha més de 50 morts i més de 400 ferits a la Franja de Gaza pels bombardejos d’Israel. El que oculta la premsa imperialista, és que des de fa mesos hi ha permanents atacs aeris d’Israel, a «petita escala». En realitat discutir «qui va començar» és absurd en una guerra de 65 anys, que va començar justament amb l’ocupació sionista de la terra palestina i l’expulsió del poble palestí.

Israel ha cridat 75.000 reservistes i se suposa que prepara una nova invasió a la Franja de Gaza, com va succeir en el 2008. L’aviació israeliana anuncia haver destruït centenars d’objectius, entre ells les oficines del primer ministre. La Franja de Gaza és un petit territori, de 40 quilòmetres de llarg per 10 quilòmetres d’ample, on s’amunteguen 1.500.000 palestins, en una espècie de camp de concentració gegantí, voltat militarment per Israel. La Franja de Gaza és un dels anomenats «territoris ocupats», l’altre és Cisjordània, amb 2.700.000 palestins, trencat en bocins per centenars de colònies sionistes, privat del 80% de les seves fonts d’aigua, i travessat per un mur i carreteres emmurallades, controlades militarment per Israel.

INTERNACIONAL

les seves ànsies reeleccionistes.

Però lluny s’està de satisfer les àmplies i variades necessitats populars. Segueixen les apagades, les obres que no es fan, el grapeig a la justícia, els casos de corrupció, el manteniment de les privatitzades i les mentides com les del INDEC – NE: institut d’Estadística argentí-.

Per això la ràbia creix i milers de desencantats busquen una alternativa sindical i política per fer front a aquests atropellaments.

Enmig d’això es mouen els polítics de l’oposició patronal. Desdibuixats per on se’ls miri, (...) en els traços gruixuts, coincideixen amb la política oficial: en què cal pagar el deute extern, mantenir l’aliança estratègica amb empresaris i multinacionals; seguir amb les privatitzacions menemistes i el robatori al salari. (...)

Davant això fa falta una sortida sindical i política oposada, tant al kirchnerisme com a qualsevol variant de l’oposició patronal. Per això va ser molt important que el Front d’Esquerra (FIT) hagi estat part important de l’aturada, jugant un clar rol amb els seus dirigents sindicals per impulsar-lo i donar suport els talls. Reclamant fora l’impost al salari, el pagament a tots de les assignacions familiars, el 82% mòbil; és a dir, «contra l’ajustament de Cristina i els governadors», com va assenyalar en una declaració.

Al seu torn, el FIT s’ha pronunciat per mesures de fons, com el no pagament del deute extern, reestatitzar les privatitzades sota control i gestió de treballadors i usuaris, i nacionalitzar la banca i el comerç exterior, entre d’altres. Cridant a donar continuïtat a l’aturada amb un pla de lluita nacional.

El nostre partit seguirà intervenint en la vida nacional, donant suport a les lluites, reclamant la continuïtat de l’aturada general amb un pla de lluita, impulsant al sindicalisme combatiu (com estem fent al costat dels ferroviaris del Sarmiento i el nostre company «Pollo» Sobrero), aixecant mesures de fons i promovent la unitat de l’esquerra via el FIT, contra tota variant patronal.

Cridem als treballadors i joves a sumar-se per enfortir una alternativa obrera i d’esquerra.

22/11/12

La Franja de Gaza està governada per Hamàs, un partit palestí que va guanyar les eleccions, però és considerat com a «terrorista» per Israel i l’imperialisme amb els seus mitjans de comunicació. La Franja de Gaza pateix des de fa cinc anys un bloqueig israelià que castiga a la seva població civil, privant-la de molts productes bàsics, des de medicines, fins a recanvis o matèries primeres industrials, segons el caprici israelià. L’objectiu d’aquest càstig, presentat per Israel com una forma de prevenir l’entrada d’armament, és en realitat part de la política sionista des de fa 65 anys de fer la vida impossible als palestins per acabar-los d’expulsar del poc que queda dels seus territoris nacionals ocupats des de 1948 per l’Estat israelià, amb migrants jueus europeus.

El que ratifica la necessitat històrica d’acabar amb l’estat racista d’Israel i aconseguir un estat únic, una Palestina laica, democràtica i no racista.

Els motius del nou atac genocida Aquesta nova ofensiva, anomenada absurdament «Pilar Defensiu», es produeix quan fa pocs dies s’havia acordat una nova treva, entre Israel i el govern de Hamàs de Gaza i amb intermediació d’Egipte.

Unes hores més tard de pactar la treva, l’exèrcit sionista va assassinar al cap de la brigada Al Qassam, el braç militar de Hamas, Ahmad Jafari, llançant un míssil contra el seu cotxe. Curiosament Al-Jaffari havia estat un dels negociadors de la treva amb Israel, un detall del que informa fins i tot el diari israelià Haaretz.

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

21

INTERNACIONAL

Abans, el 8 d’aquest mes soldats israelians van envair la Franja de Gaza. Llavors es va produir un tiroteig amb palestins, en el qual va morir un nen gazaui de 12 anys. Els palestins van respondre tirant coets contra Israel. Però el 12 es va acordar la treva que Israel va violar assassinant a Al Jaffari.

tor sionista governant pretenia atacar l’Iran, amb suport ianqui. Però va ser Obama qui no va voler involucrar a Estats Units en una nova guerra de futur incert, després de la seva derrota a l’Iraq i Afganistan.

Sap que un atac a l’Iran acabaria d’incendiar tota la regió amb un salt del procés revolucionari.

La ruptura de l’alto del foc s’assembla al que va passar el 2008, quan Israel va enviar tropes a envair Gaza contra combatents palestins, i va provocar una resposta de Hamàs amb coets contra ciutats del nord d’Israel. Això al seu torn va ser utilitzat per Israel per justificar una ofensiva a gran escala anomenada «Operació Plom Fos», que va durar tres setmanes i va deixar més de 1.400 palestins morts, inclosos almenys 300 nens. És a dir que, com ha passat tantes vegades en els últims 65 anys, la crisi militar va ser fabricada per Israel, que ha té previstes eleccions al gener del 2013. La dreta sionista governant, encapçalada pel primer ministre Benjamin Netanyahu, busca el conflicte militar per intentar silenciar el gran descontentament popular a Israel per la crisi capitalista al país i l’empobriment dels sectors populars, cridant a la unitat contra «els terroristes islàmics» i guanyar les eleccions.

L’atac a la Franja de Gaza és militarment menys arriscat per a Israel, encara que està per veure la reacció popular que desencadenarà. Un indici de la nova situació a la regió (a diferència de l’atac i invasió israeliana a Gaza en el 2008) és la retirada de l’ambaixador egipci d’Israel i la visita del primer ministre egipci Hesham Kandil a un hospital de Gaza, com a «mostra de solidaritat», segons va anunciar.

Aquest tímid gest del govern egipci, està motivat en la seva necessitat de mostrar davant la seva pròpia població un gest mínimament solidari amb els palestins, donada l’ardent simpatia de les masses amb el poble palestí i l’odi a Israel.

L’altre objectiu és mantenir i fins i tot reforçar l’enorme ajuda militar ianqui que sosté Israel oficialment amb més de 3.000 milions de dòlars anuals, encara que en realitat el suport és molt més gran per les trameses encobertes o disfressades d’ajudes de material suposadament d’ús civil.

La derrota militar i posterior retirada ianqui de l’Iraq i la revolució àrab, amb la caiguda principalment del dictador Mubàrak a Egipte (que era el principal aliat d’Estats Units i d’Israel), l’aixecament armat popular a Síria contra la dictadura d’Al Assad, que garantia l’ordre a l’altra frontera d’Israel, han canviat bruscament el context polític i militar de la regió en perjudici d’Estats Units i de l’estat sionista. Israel necessita ara reforçar el seu rol històric de guardià militar dels interessos imperialistes a la regió més rica en petroli del món. El sec-

Solidaritat popular internacional amb els palestins de Gaza!

L’atac israelià requereix una resposta urgent de solidaritat amb l’assetjat poble palestí de Gaza. A escala mundial és necessari fer mobilitzacions i accions unitàries per estendre la lluita pel boicot a Israel, exigir als governs la ruptura de relacions diplomàtiques, militars, econòmiques, esportives, universitàries, culturals, etc. Cridar a no carregar vaixells a Israel com ho han decidit en reiterades ocasions treballadors portuaris sudafricans i escandinaus, no tenir relacions amb les universitats sionistes com ho han resolt algunes universitats a Gran Bretanya en el 2008. Exigim als governs que conformen el Mercosur, particularment als d’Argentina, Brasil i Veneçuela, que denunciïn immediatament el TLC existent entre el Mercosur i Israel.

Però són els pobles àrabs i islàmics els qui han de donar tota la seva solidaritat internacionalista amb el poble palestí de Gaza, així com amb la rebel·lió popular a Síria.

En tots dos casos es juga el futur

22

22

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

de la revolució àrab. La derrota d’Israel o la caiguda d’Al Assad a Síria, serien un poderós impuls a la revolució àrab. Als països on han aconseguit derrocar a les velles dictadures com Líbia, Tunísia i Egipte aquesta solidaritat ja s’ha començat a expressar als carrers i fins i tot en voluntaris combatents libis a Síria. El poble egipci ha d’imposar l’obertura de la frontera entre Egipte i Gaza (l’única que no controla Israel), perquè passi tot tipus d’ajuda, menjar, medicines, personal de salut voluntari, i també armes i voluntaris per reforçar la resistència palestina contra Israel.

Prou atacs a la Franja de Gaza!

Aixecament total i incondicional del bloqueig a Gaza!

Fora la dictadura d’Al Assad a Síria!

Fora sionistes i imperialistes de Orient Mitjà!

19 de Novembre de 2012.

Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-CI)

Els palestins i el nou Orient Mitjà L’última ofensiva israeliana contra la franja de Gaza, que va deixar 170 morts i va sembrar la destrucció, ha estat una demostració de força militar.

Però aquest poder no amaga el debilitament d’Israel en una regió sacsejada pels processos revolucionaris. A diferència del que va passar en 2008-2009 quan l’exèrcit israelià va entrar a la franja i va assassinar a 1.500 palestins, aquesta vegada no va haver-hi invasió per terra, encara que els coets palestins havien aconseguit arribar fins a Tel Aviv i Jerusalem, i es va signar una treva amb Hamàs, basada a alleujar el bloqueig.

Per què Israel va atacar ara? El primer ministre Netanyahu va prendre la iniciativa amb l’assassinat d’Ahmed Jabari, cap militar d’Hamàs, amb qui s’estava negociant una treva indefinida. No per casualitat (com fa 4 anys), l’atac arribava a dos mesos de les eleccions a Israel, com la millor campanya electoral de la dreta de Netanyahu, que ara concorre en coalició amb l’extrema dreta de Lieberman. En aquesta ocasió, a més, Netanyahu, que havia donat suport a Romney

en la campanya nord-americana, volia comprometre Obama en el suport incondicional a Israel.

El segon dia dels atacs, una delegació de mandataris de 17 països àrabs, inclòs el primer ministre d’Egipte, visitava la franja exigint un alto al foc. Ningú va trepitjar Gaza fa quatre anys i la dictadura de Mubàrak es va encarregar de mantenir tancada la frontera mentre els soldats israelians massacraven a la població: les fortes protestes contra aquesta política còmplice van suposar un fort desgast per al règim. Avui, els processos revolucionaris han trencat el marc de seguretat en què vivia Israel des de fa quaranta anys: la causa palestina sempre ha tingut un fort suport entre els pobles, però Ben Ali, Gadafi, Mubàrak i Baixar al Assad eren els garants de la seguretat d’Israel.

El cas d’Egipte és el més clar: després dels acords de Camp David, que van segellar la pau amb Israel, la casta militar amb Mubàrak al capdavant, es va convertir en el primer receptor d’ajuda econòmica nord-americana. Posteriorment Egipte va començar a vendre gas a preu de saldo a Israel, a través

de l’oleoducte del Sinaí, que pateix desenes d’atacs cada any. Després de la revolució, el president Mursi, lligat als Germans Musulmans, ha tingut una política ambigua: ha ratificat els acords amb Israel, però ha aixecat parcialment el bloqueig de la franja, encara que ha destruït gran part els túnels de contraban pels quals entraven aliments i armes. Davant l’últim atac de Gaza, Mursi sabia que no podia repetir la política de Mubàrak: molt a prop està el record de les mobilitzacions massives i l’assalt a l’ambaixada israeliana d’el Caire. Si els atacs s’haguessin allargat o si s’hagués produït la invasió per terra, la pressió de les mobilitzacions sobre Mursi hauria estat insuportable, més quan encara no ha aconseguit estabilitzar el nou règim.

INTERNACIONAL

Atac israelià a Gaza

Egipte, amb l’aval d’Estats Units, ha estat clau per frenar l’agressió israeliana (i també per pressionar a Hamàs i aturar el llançament de coets) i això el va reforçar, fins el punt que Mursi es va veure amb forces per, dos dies després, donar un cop de mà atribuint-se poders absoluts per imposar la nova constitució. A Israel, encara que la treva va ser criticada per alguns sectors ultres, semblaria que l’atac

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

23

INTERNACIONAL

ha reforçat electoralment a Netanyahu, que pot dir que ha destruït la capacitat militar d’Hamàs.

El front palestí Però l’onada revolucionària a la regió també ha tingut el seu impacte en el front intern palestí.

El més important és la ruptura de la direcció d’Hamàs amb el règim sirià de Bachar al Asad, que pinta la bandera palestina en els tancs que massacren a la seva població.

A diferència de Hezbol·là, el seu dirigent, Khaled Meshal, va abandonar Damasc i va declarar que els palestins no poden estar al costat d’un règim criminal.

L’atac a Gaza ha tornat a posar a Hamàs al centre de la situació, enfront d’Al Fatah i l’Autoritat Palestina, que van quedar en segon terme. Van ser molt importants les manifestacions a Cisjordània en solidaritat amb Gaza, que demostren que la ruptura entre els dos territoris és més cosa de les direccions que de la gent.

Abu Mazen, president de l’Autoritat Palestina, va voler reprendre la iniciativa amb la petició del reconeixement de Palestina com a estat observador de l’ONU. Aquí sí que va tenir el suport d’Hamàs, cosa que obre la porta a l’acceptació pels islamistes de les fronteres del 67 i per tant de l’estat d’Israel. La votació a l’ONU va tornar a evidenciar l’aïllament d’Israel,

sobretot per la pèrdua de suports a Europa: 138 vots a favor, 41 abstencions (amb Alemanya i Gran Bretanya) i 9 en contra (Israel, Estats Units, Canadà, República Txeca i cinc petits estats). El reconeixement és simbòlic – passar de «territori ocupat a estat ocupat», és un discret premi de consolacióperò podria obrir les portes de la Cort Penal Internacional per jutjar als israelians per crims de guerra.

La reacció israeliana no es va fer esperar: Netanyahu, acorralat, va anunciar l’ampliació de les colònies amb tres mil nous habitatges en una zona particularment sensible, que dividirà Cisjordània en dues parts. Un altre cop es demostra que la solució de dos estats (sobre

Leila Nassar

ÚL TIMA HORA ÚLTIMA TUNISIA Per a seguir els esdeveniments dels darrers dies, llegeix al nostre web: www.lluitainternacionalista.org

El passat 3 de novembre moria en Durazno (Uruguai) el company Fernando Greco.

Militant trotskysta i dirigent sindical a Uruguai, va haver d’emigrar a Espanya on va militar amb nosaltres al PST. Posteriorment va col·laborar durant anys amb Lluita Internacionalista. Va tornar a Uruguai fa uns anys.

Company Fernando, fins al socialisme sempre!.

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La Caixa 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.

24

24

el paper, la que va votar l’ONU) és totalment inviable sobre el terreny. No hi ha cap altra sortida que la recuperació d’una Palestina laica democràtica i dels treballadors en tot el seu territori històric. Les revolucions a la regió obren una nova perspectiva en aquest camí.

Lluita Internacionalista 120, desembre 2012

Aquí ens trobaràs Ap. Correus 23036 CP - 08080 de Barcelona Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.li-litci.com