Quaderns de l'Ebre, núm 10 (2021) by Institut Cristòfol Despuig

quaderns de lʼEbre revista dʼeducació, ciència i cultura

Coordinació: Roc Salvadó.

Sumari

Disseny de la maqueta: Laureà Ferré. Disseny de la portada i compaginació: Albert Aragonés. Imatge de la portada: Roberto Escoda. Assessorament lingüístic: Albert Aragonés, Tere Izquierdo. Consell de redacció: M. Josepa Altadill, Albert Aragonés, Álvaro Arasa, Emili Llorente, José Luis Pascual, Enric Querol, Roc Salvadó, Josep Ramon Subirats, Roberto Villagrasa, Joan Vidal Arasa. Agraïments: Joëlle Rodríguez, Rosa Vallés, Begoña López, Núria Matheu. Edita: Institut Cristòfol Despuig C. de Rubí, 16, 43500 Tortosa e3011170@xtec.cat

Impressió: Impremta Querol (Tortosa). Dipòsit Legal: T-1771-2009 (edició digital) T-193-2010 (edició impresa) ISSN: 2013-7389 Títol Clau: Quaderns de l’Ebre (Ed. impresa)

Editorial Deu números i onze anys, història d’un camí

El futur del passat El Explotado. Portaveu anarcosindicalista a les Terres de l’Ebre

Josep Ferran Bel Querol

La paciència de la ciència Integració de l’ABP i l’AICLE aplicada a l’ensenyament de Física i Química

Onofre Casanova Navarro i Cristian Villa Mata

Literatura/Literadura Inèdits

Enric Querol Coll Maria Cinta Galiana Llasat

La poesia necessària Ja estan aquí los tres germans, A la mort de Diego Armando i la gran astracanada de l’enterrament

Enric Querol

Compte amb els contes Lo ieio Agustí, Taufa, La pica, «A mollar os pes», Lost in traslation

Cinta Galiana

De banda a banda Panorama musical de Tortosa al segle XXI

Joan Francesc Vidal Arasa

Calaix d’apòcrifs Joseph Conrad als Alfacs

Roc Salvadó Poy

Títol abreviat: Quad. Ebre (Ed. impr.)

Articles publicats (2010-2021) Portades de la revista Autors/es per ordre alfabètic

57 59 60

editorial

núm. 10 desembre 2021

quaderns de lʼEbre

Deu números i onze anys, història d’un camí Recordar el passat i prevenir el futur. Quaderns de l’Ebre va nàixer fa onze anys i escaig i amb el present exemplar apareix el seu número 10. No podem dubtar que és ja una realitat ferma i, per sobre de tot, un gran esforç conjunt, que cal atribuir a la comunitat educativa. Una realitat, hem dit abans, que cal agrair al caliu dels professors i professores que l’han fet possible, companyes i companys, actius i jubilats, de vocació a prova de desenganys, que han sabut il·lusionar-se amb estos Quaderns i amb els que ens reconeixem en deute. Un deute que, cal remarcar-ho, només saldarem continuant endavant amb la revista i amb el mateix deler que el primer dia. És el futur que ambicionem. La nostra publicació, ancorada a les Terres de l’Ebre, va sorgir en el si de l’IES de l’Ebre el mes de juny de 2010; ara, vol navegar més lluny i avança amb l’empenta continuada de l’Institut Cristòfol Despuig, secundat pel Escola i Conservatori de Música de Tortosa, tots tres centres de la mateixa ciutat. Un camí, ni llarg ni curt, però un camí profitós. L’ambició exclusiva de Quaderns de l'Ebre era i és donar veu al professorat, de primària i secundària, mai plenament valorat i, al capdavall, mal conegut en els seus afanys i vocació. Perquè, tal com vam afirmar al primer número —i ara ho tornem a dir— la vocació de la major part del professorat no s’esgota en la seua tasca educativa, malgrat ser una faena absorbent, sinó que s’amplia pel camí de la recerca i la creació en l’àmbit dels seus estudis propis i particulars. A banda de professors, som alhora mestres, filòlegs, historiadors, biòlegs, geòlegs, filòsofs, musicòlegs, economistes..., i en la mesura que podem desenvolupem la nostra vocació específica i no ens acomodem només a una pretesa rutina laboral.

quaderns de l’Ebre

2 editorial És un cabal que aflora i desemboca en el riu dels professionals que s'hi dediquen a temps complet i aporta les seues aigües al coneixement general, sense desmerèixer en qualitat, malgrat no poder abundar en quantitat. Quaderns de l'Ebre és una eina fruit d’un esforç que vol millorar la formació de la comunitat educativa i alhora mostrar el seu treball que, al capdavall, sempre reverteix en el nostre alumnat. També és un camí per al present i per al futur, que cal transitar, convençuts que és plenament necessari. Com l’Ebre, de qui portem el nom, volem continuar fluint.

quaderns de l’Ebre

el futur del passat

El Explotado. Portaveu anarcosindicalista a les Terres de l’Ebre Josep Ferran Bel Querol Professor i historiador

Resum: Amposta, en temps de la Segona República, esdevingué la capital cenetista de les Terres de l’Ebre. Les condicions laborals dels obrers que treballaven a les finques d’arròs del delta de l’Ebre i l’acció dels líders anarquistes, entre els qui sobresortia Joan Reverter Nolla “Canareu”, donaren auge a un moviment popular i combatiu. El Explotado va ser uns anys el portaveu d’aquella massa social, el seu òrgan de defensa contra el caciquisme, la usura capitalista i el republicanisme burgès. En la protecció dels obrers, i en la difusió de l’ideari llibertari, exercí un lideratge al sud de Catalunya i nord del País Valencià. Paraules clau: premsa anarquista, anarcosindicalisme, col·lectivitats, Segona República, Amposta, Vinaròs, Terres de l’Ebre. Palabras clave: prensa anarquista, anarcosindicalismo, colectividades, Segunda República, Amposta, Vinaroz, Terres de l’Ebre. Keywords: anarchist press, anarcho-syndicalism, collectivities, Second Republic, Amposta, Vinaròs, Terres de l’Ebre. Mots clés: presse anarchiste, anarcho-syndicalisme, collectivités, Seconde République, Amposta, Vinaròs, Terres de l'Ebre.

Un mitjà territorial. La propaganda El primer número del setmanari El Explotado, del dia 27 d’octubre de 1932, fou imprès a la Impremta Ampostina J. Aleu, però el mes següent, després de diversos números, la impressió es traslladà a la Impremta D. Delmàs, de Vinaròs. El desembre apareixia una secció titulada «Página redactada por los camaradas de Vinaroz», en la qual s’encoratjava els ciutadans de la comarca de Vinaròs a cooperar en la difusió del setmanari per poder “criticar, censurar y atacar, a los que teniendo el deber de cumplir y hacer cumplir lo que el pueblo les confió” només miraven pels seus interessos partidistes, explicava F. Rofes.1 Els anarquistes vinarossencs havien demanat participar en la publicació, pel fet que s’editava a Vinaròs, i Joan Reverter, el director, ho acceptà. La nova secció aparegué regularment.

F. Rofes. «Al Pueblo de Vinaroz y a los trabajadores en general». El Explotado (Amposta), núm. 6 (3-12-1932), p. 3. En temps de la Guerra Civil, el 1937, Francisco Rofes, representant de la FAI, fou escollit president del Consell Municipal de Vinaròs. Vinapèdia: «Rofes de Miguel, Francesc» (10/06/2014). [En línia:] <http://www.vinapedia.es/letra-r/rofes-de-miguel-francesc/>.

quaderns de l’Ebre

el futur del passat Allí escrivien col·laboradors del Baix Maestrat, s’hi denunciaven els problemes dels obrers, com els que tenien els pescadors, i es publicaven notícies i textos propagandistes. El Explotado va publicar també, encara que no hi dedicà una secció, notícies i articles referents a altres municipis, on defensava les classes humils i es mostrava bel·ligerant contra el caciquisme. Alguns dels títols dels articles que arribaren a la redacció del setmanari van ser «Trabajador Perellonense», «El caciquismo en la Aldea», «Tortosa despierta» o «A los campesinos de la Cava», on el jove cenetista cavero, Josep Tomàs Franch, criticà durament l’Ajuntament de Tortosa i el ministre Marcel·lí Domingo per no haver fet res per la Cava: “en Tortosa tiene toda su plebe; todos los que nos roban; los que nos esclavizan, los que nos engañan a todos los de la Cava”, afegiria. Dies després, en una carta publicada al mateix El Explotado, Tomàs, de setze anys, es retractava del que havia dit contra Domingo i les autoritats tortosines; però una nota de la redacció del periòdic afegia que l’havia escrita un criat de l’alcalde marcel·linista Joan Benet de Tortosa i que Tomàs la va signar per no disgustar la mare.2 La vocació del setmanari d’expandir el moviment cenetista entre els pobles veïns es fa palesa en la publicació d’articles com «El Explotado en Tortosa», «El Explotado en el Perelló», «El Explotado en San Carlos». Als treballadors de la Ràpita se’ls deia que s’incorporessen a la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), que calia “despertar de este sueño que os tiene aletargados”. Al Perelló, Josep Callao escrivia que s’havia acabat la farsa parlamentària dels polítics i explicava el propòsit de formar un Grupo Cultural Libertario a la població, que tingués una Biblioteca Popular: “¡Muera la burguesía!, ¡Abajo la política y el capital [...] ! ¡Viva la F.A.I. y la C.N.T.!” eren les ovacions amb que acabava el text, en el qual s’esmentaven els teòrics del moviment anarquista Malatesta i Kropotkin. Des de Sant Jaume d’Enveja, Feliciano Gogul encoratjava els companys de la comarca i de fora a recolzar moralment i materialment el nou mitjà, a difondre les idees que propagava, perquè era “el primer chispazo que surge en un pueblo reaccionario, con las reivindicaciones de la clase productora [...]. El ser comunista o anarquista, no es ningún delito, y por lo tanto no cesaremos un instante en derramar rayos de luz desde las columnas de El Explotado […]”.3

El Explotado (Amposta), núm. 12 (14-1-1933), p. 2; núm. 14 (28-1-1933), p. 2. El Explotado (Amposta), núm. 8 (17-12-1932), p. 2; núm. 12 (14-1-1933), p. 3; núm. 13 (21-11933), p. 3. 3

quaderns de l’Ebre

el futur del passat

Portada del primer número de El Explotado (Amposta, 27 d'octubre de 1932). Font: AHCB.

quaderns de l’Ebre

el futur del passat La propaganda era fonamental per difondre l’ideari llibertari, per això els jóvens cenetistes d'El Explotado no defallien. Eren un exemple per a aquells que preferien jugar a cartes al bar en comptes de divulgar el comunisme llibertari: “tomad ejemplo de los demás jóvenes que se desplazan los domingos tarde y noche, por los pueblos y aldeas a vender El Explotado”.4 Gràcies a ells, el setmanari es venia més i podien augmentar el nombre de pàgines; de les quatre del primer número es va passar a sis, després a vuit. Als números consultats no hi ha publicitat, només alguns anuncis d’actes d’afirmació sindical, de la CNT-AIT, o de propaganda d’altres periòdics anarquistes. Al número 8 es demanava que els originals havien d’estar signats, —qui no s’atrevís a donar la cara que es quedés a casa, es deia—, però continuarien apareixent textos amb pseudònim. Les mides del setmanari eren 21,5 x 31,5 cm i costava 10 cèntims; els donatius particulars ajudaven a mantenir la publicació. Pel que fa al tiratge, s’escrigué que del número 12 (gener 1933) s’havien imprès 1.300 exemplars. La premsa es convertí en el mitjà més destacat per difondre una informació alternativa a l’oficial. El canvi de règim (de monarquia a república) semblà propici per expandir els diferents ideals. Els periòdics, en un clima de forta politització, eren mitjans al servei d’una ideologia, d’un partit o d’un sindicat. La gent llegia molt, i aquells que no en sabien escoltaven a les taules de les tavernes i els cafès la lectura dels periòdics i revistes; sovint també s’hi feien mítings i conferències. Amador Bonet, de Càlig, nascut el 1901, escrigué articles a El Explotado, i amb la bicicleta distribuïa revistes, fulletons i periòdics de tendència anarquista pels pobles veïns. El seu company Manuel Borràs, que també en repartia, recordava del setmanari ampostí: “Ese era semanal y el domingo por la tarde pues se iba con el paquete bajo el brazo [...] muchos decían: Dame el periódico, dame el periódico, dame el periódico y daba una ida y una vuelta y se iban los 110".5 Protestar, instruir, informar... El Explotado fou un mitjà que criticaria amb duresa el capitalisme i els seus acèrrims defensors, a la vegada que es proposà, des de bon començament, instruir les classes populars perquè foren més lliures i divulgar el coneixement d’una realitat que no els era propícia. S’escrivien articles que removien les consciències, com els textos contra 4 5

El Explotado (Amposta), núm. 7 (10-12-1932), p. 1. Heard (2013: 90-91).

quaderns de l’Ebre

el futur del passat la guerra del número 7, on Josep Tomàs recordava a la joventut la brutalitat de la Primera Guerra Mundial, una carnisseria promoguda pels capitalistes i els seus aliats (el clergat, els estats, els polítics i els buròcrates); o quan al número 11 s’escrigué sobre les dones en la lluita social i el seu sofriment, víctimes del fanatisme religiós i d’una societat patriarcal, masclista. D’altra banda, El Explotado protestaria per la manca de recursos destinats a l’educació del proletariat, per les incongruències de la política agrària, per l’atur forçat i altres penúries, a la vegada que informaria de moviments revolucionaris a diferents llocs d’Espanya. El desencís per la política social i econòmica del règim republicà, i l’escepticisme, es feia ben palès entre l’obrerisme. Les expectatives que la nounada Segona República havia creat es difuminaren aviat, augmentaria la conflictivitat social per la lentitud i la timidesa de les reformes promogudes pels republicans d’esquerres i els socialistes (Bienni Reformista, 1931-1933). Poc després de proclamar-se la República, la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), que havia sorgit el 1927 i volia assegurar els postulats àcrates dintre la CNT, ja havia manifestat la seua impaciència revolucionària; rebrotà un faisme de masses contra una República que “no cumplía sus promesas, y seguía llenando las cárceles y ensangrentando España”.6 La revolució era inevitable per als anarcosindicalistes ampostins propers a la FAI, que tenien clar que havien d’estar preparats perquè venien dies de lluita i de dol per al poble, i la repressió del Govern, la contrarevolució, era enorme: “la Revolución llama a nuestras puertas, y es preciso estar prevenidos, y dormir arma al brazo, para que a la menor consigna saltemos todos como un solo hombre a defender nuestros derechos”.7 El nou règim republicà no els satisfeia i la seua radical inquietud contrastava amb les tesis moderades o reformistes defensades pels trentistes –trenta dirigents anarquistes havien signat un manifest on es qüestionava la via faista– que criticaven com a estèril i contraproduent la violència revolucionària de la FAI. Els anys 1932 i 1933 es produeixen insurreccions anarquistes a diversos indrets de l’Estat. La revolta del gener de 1933, amb els fets de Casas Viejas (Cadis) i la despietada repressió de les forces d’ordre contra els camperols, originaria un altercat a Amposta. El 27 de març ERC d’Amposta denunciava, davant el governador civil, Joan 6

Termes (2011: 401). «Un llamamiento del Sindicato de Campesinos». El Explotado (Amposta), núm. 9 (24-121932), p. 1.

quaderns de l’Ebre

el futur del passat Reverter i Ramon Arrufat, que amb un grup d’elements de la FAI assaltaren el local social mentre s’hi celebrava un acte, van trencar dos vidres i van tractar d’assassins els assistents, entre els quals hi havia el conseller de la Generalitat Josep Dencàs i altres dirigents. Els republicans demanaven que tots dos foren expulsats definitivament del poble, per evitar que poguessen ocórrer fets sagnats. El periòdic La Humanitat, fundat per Lluís Companys, recollia la notícia de la invasió del Centre d’Esquerra per part d’elements de la FAI, que portaven una pancarta on es llegia: “El Explotado protesta sobre la deportación de los obreros y de los sucesos de Casas Viejas”.8 El setmanari era un referent de la lluita anarquista a les Terres de l’Ebre; no era un vulgar pamflet. Contràriament, però, hi havia qui pensava que el periòdic servia només per “difamar i deshonrar homes dignes”.9 Sense por per uns ideals El Explotado recull articles de duríssim contingut, que donen veu a un sector de la població ampostina. Per la portada del número 2, fou processat Joan Reverter. El text es titulava «Mentiras y calumnias» i deia que la revolució avançava, que acabaria amb la política i els polítics, i afegia: “Los «Anarquistas» no necesitamos vendernos a ningún partido; todos los partidos nos son indiferentes, porque sería raro, muy raro, hallar un político honrado, y aprovechamos esta ocasión para decirle al pueblo de Amposta, que a nosotros tanto nos importa Palau, como Miralles, y como Escrivá, si tuviéramos que escoger a uno de los tres, no escogeríamos a ninguno.” Josep Tomàs Conde «Barrera»,10 també va ser denunciat per l’article «Panorama Ampostino» publicat al mateix exemplar, on deia que el sofriment de la classe productora es curaria “con una cosa que pese más que una papeleta”. Pel que fa a la burgesia ampostina, Tomàs escrigué: “Cuantas lágrimas y cuantos sufrimientos, ¡y cuantas víctimas! ha costado la riqueza que disfrutan Escrivá, Carvallo, Cercós y Cercós, Miralles, Palau, Fábregas y otros y otros.”

Arxiu Històric de Tarragona. Fons del Govern Civil. Associacions, exp. 1.739; La Humanitat (Barcelona), núm. 434 (31-3-1933), p. 5. 9 Avançada (Tarragona), núm. 27 (4-2-1933), p. 4. 10 Segons escriu Xavier Pujadas i Martí al Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, Tomàs «Barrera» “fou un dels màxims divulgadors de les idees llibertàries al delta de l’Ebre per mitjà de lectures col·lectives de la premsa anarquista entre el camperolat analfabet de la zona”.

quaderns de l’Ebre

el futur del passat Setmanes després, la premsa tarragonina recollia la notícia que el Governador havia tramès al fiscal un exemplar del periòdic, en considerar que un article excitava a la violència.11 El delicte pel qual foren processats Reverter i Tomàs va ser per “excitación a la sedición” i el fiscal va sol·licitar presó, però l’Audiència Provincial els absolgué.12 Sense por es criticava els republicans que governaven. L’oposició a l’Ajuntament era contínua per part dels llibertaris ampostins i cada cop més radicalitzada. Es queixaven de no ser escoltats. Davant la falta d’il·luminació dels carres on vivien les classes humils, i la manca d’higiene als carrers del barri del Grau, patint els tolls d’aigua pestilent, la insalubritat i l’abandonament reiterat, la protesta es convertia en amenaça: “nos acordaremos de todo esto para cuando llegue la hora de ajustar cuentas [...] protestamos sabiendo que no seremos escuchados hasta que tomaremos la justicia por nuestra cuenta”.13 El gener de 1933, en el context revolucionari que es vivia a Espanya, una pacífica manifestació cenetista a Amposta ocasionà un conflicte d’ordre públic: “Ha bastado que en Amposta entrara un pedazo de tela rogi-negra, seguida de unos cuantos trabajadores, para que les entrara el pánico, a todos los burgueses sin excepción […]”. Dintre un bar s’increpà un grup d’anarquistes, fins i tot se’ls amenaçà amb una pistola (després l’autor diria que era de joguina). Per la població s’havia escampat la notícia falsa que volien assaltar l’Ajuntament i hi acudí la Guàrdia Civil i les autoritats mobilitzaren un grup de republicans, armats, per frenar-los. Per explicar estos fets a la ciutadania els cenetistes publicaren un full titulat «A la opinión pública», la distribució del qual es va intentar impedir. L’alcalde Escrivà, un policia i un treballador de l’Ajuntament procuraren per la força prendre els fulls que repartia Enric Morales,14 destacat líder anarquista del Montsià que arribà a presidir el Consell Municipal d’Amposta el 1937.

El Explotado (Amposta), núm. 2 (3-10-1932), p. 1-2; La Cruz (Tarragona), núm. 10.233 (6-111932), p. 7. 12 Arxiu Central de l’Audiència Provincial de Tarragona. Llibre Sentencias de conformidad y juicios orales 1933, sentència núm. 164. 13 Gisver, Eduardo; Sec, Manuel: «Una protesta justa». El Explotado (Amposta), núm. 9 (24-121932), p. 4. 14 El Explotado (Amposta), núm.13 (21-1-1933), p. 1 i 7; núm. 14 (28-1-1933), p. 1-3. El full dirigit a la ciutadania ampostina va sortir publicat a La Tierra (Madrid) i a Solidaridad Obrera (Barcelona).

quaderns de l’Ebre

el futur del passat Joan Reverter va ser denunciat per l’alcalde marcel·linista Alfred Escrivà (1931-1934), per haver publicat dos articles explicant els fets i qüestionant la seua actuació: «Las fieras piden carne» i «Cañonazos», que era una secció fixa del periòdic, on s’escrivien notícies i opinions breus. El fiscal demanava dos mesos i un dia d’arrest major per desacatament, però l’Audiència va considerar que no s’havia atacat l’honra o dignitat del batlle amb injúries. Reverter seria absolt; es reconeixia el dret de crítica que concedia la llei.15 En el marc de la repressió policial per la insurrecció anarquista del gener de 1933, ABC va publicar la notícia, copiada d’un altre mitjà, que a Amposta s’havien trobat explosius i ho relacionava amb el centre de la FAI que s’havia creat a la localitat amb més de 300 afiliats. El Explotado ho negava i afegia que “en Amposta no existe ningún Centro afecto a la F.A.I. sino a la C.N.T.”16 Aquell mes, el dia 21, el setmanari reproduïa a la secció de Vinaròs un article de la líder anarquista, escriptora i política, Frederica Montseny, que alçava la veu contra les tortures i vexacions que a la Jefatura Superior de Policia de Barcelona es perpetraven contra els empresonats anarquistes. La Constitució de 1931 reconeixia la llibertat d’expressió, però El Explotado i altres mitjans sofriren una persecució per allò que escriviren. Opinions i crítiques que el setmanari va vessar a les seues pàgines foren denunciades. La legislació aprovada aquells anys –Ley de Defensa de la República i Ley de Orden Público– ho va facilitar; el control l’exercí tant l’esquerra com la dreta. Del comunisme llibertari a la col·lectivitat El Explotado era el portaveu del Sindicato de Campesinos de Amposta. El sindicat anarcosindicalista presidit per Joan Reverter havia tingut un paper destacat en la vaga del setembre de 1931, en la qual els obrers que treballaven a les finques d’arròs exigien als propietaris una sèrie de millores laborals i una regulació de les contractacions; finalment s’arribà a acords entre les parts. El sindicat, amb 450

Arxiu Central de l’Audiència Provincial de Tarragona. Llibre Sentencias de conformidad y juicios orales 1933, sentència núm. 155. 16 ABC (Madrid), núm. 9.257 (12-1-1933), p.1 8; El Explotado (Amposta) núm. 13 (21-1-1933), p. 6 i 7.

quaderns de l’Ebre

el futur del passat afiliats,17 s’havia convertit en la veu dels jornalers del camp. Des d’Amposta, calia expandir la revolució social als pobles veïns: “En algunos pueblos de España los campesinos se apoderan de las tierras y se la reparten como buenos hermanos, en otros pueblos se proclama el comunismo libertario, en fin estamos en plena revolución social; y por eso los trabajadores de Amposta que representan la vanguardia revolucionaria de toda la comarca, tienen el deber sagrado de ayudar a los trabajadores de San Carlos, de San Jaime, de la Cava, de la Aldea; en fin de todos los pueblos limítrofes, a que se organicen y juntos con nosotros a implantar el comunismo libertario […]”.18 Segell del Sindicato de Campesinos de la CNT, Amposta. AHT. Expedients d'associacions, núm. 428.

«Amposta implantará el Municipio Libre» era el títol de la portada del número 6 (3-121932) d'El Explotado. Els treballadors administrarien els interessos col·lectius i es crearia una cooperativa municipal, que s’encarregaria de la compra i venda de tots els productes. S’acabaria així amb l’especulació i les desigualtats socials. El conegut anarquista Joan Montseny “Federico Urales” escrigué sobre els municipis lliures: “¿Cómo funcionará el municipio libre y dueño, en común, de su riqueza? Lo mismo que ahora funcionan los municipios; sólo, que, entonces, sus habitantes trabajarán para todos los vecinos y el producto del trabajo para todos será también”. Els municipis abolirien l’autoritat, prescindirien del poder.19 L’extraordinari moviment cenetista ampostí s’havia iniciat anys enrere amb els jornalers que havien anat a França per a treballar, on conegueren anarquistes francesos i aconseguiren propaganda per repartir-la clandestinament.20

«Pleno Regional de Sindicatos», Solidaridad Obrera (Barcelona), núm. 222 (5-8-1931), p. 2. En el ple de sindicats de la Confederació Regional de Catalunya, els 450 afiliats que s’esmenten del Sindicato de Campesinos ampostí van estar representats pels delegats Aymerich i Reverter. 18 El Explotado (Amposta), núm.7 (10-12-1932), p. 1. 19 Urales (1932). 20 Ferré (1993: 16).

quaderns de l’Ebre

el futur del passat Entre els líders locals destacaria Joan Reverter Nolla,21 conegut com el “Canareu”, per ser natural d’Alcanar, on havia nascut el juliol de 1901. La família Reverter Nolla va marxar a Amposta arran d’unes desavinences familiars; allí Joan participà en el moviment anarquista ampostí i s’involucrà activament en el sindicalisme del delta de l’Ebre. En temps de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) s’exilià a França, on va fundar, juntament amb altres destacats militants cenetistes, la revista en castellà Prismas (Besiers, 1927-28), l’òrgan oficiós dels anarquistes

espanyols

França.

Amb

proclamació de la Segona República Reverter torna a Amposta; es dedica a organitzar el sindicalisme confederal i funda El Explotado. Quan esclata la guerra marxa com a voluntari al front d’Aragó i a Belchite el fereixen. Després, a Amposta, impulsarà la creació de la Col·lectivitat General i presidirà dos cops el Consell Municipal. Joan Reverter Nolla (ca. 1925). Ateneu Llibertari Estel Negre.

L’any 1933, en el Ple Regional de Sindicats de la CNT celebrat a Barcelona, Joan Reverter Nolla exposà els seus postulats faistes. Ni la revisió dels contractes d’arrendament ni la Reforma Agrària eren la solució, tampoc el cooperativisme, que no aconseguiria bons resultats mentre perdurés el règim capitalista. Era evident l’oposició a la via trentista defensada en altres comarques, on el cooperativisme s’havia estès des de feia anys. Al Delta, la misèria i precarietat en què vivien molts pagesos expliquen les paraules de Reverter en referir-se a la situació a Amposta: “aparte de algunos trabajadores que llevan en arriendo dos o tres jornales de tierra arrozal, los demás son gentes avaras que acaparan la tierra, y no se conforman, por llevar la que ellos puedan cultivar, sino que acaparan toda la que pueden y luego explotan hasta el extremo a sus obreros. Además, los trabajadores de Amposta saben que, aunque les rebajen el arriendo nada 21

Dades biogràfiques de Joan Reverter a Beltran (2020) i «Joan Reverter Nolla (1901-1989)». Ateneu Llibertari Estel Negre. [En línia:] <http://www.estelnegre.org/documents/reverter/ reverter.html>.

quaderns de l’Ebre

el futur del passat solucionan; pues lo que ganan por una parte, lo pierden por otra, y siempre tienen que morir a manos de los capitalistas; para que les presten dinero, para que les fíen el abono, para que les compren el arroz, etc. etc. [...] La emancipación total de los campesinos y de los trabajadores en general está en apropiarse de la tierra y cultivarla en común, y en negarse rotundamente a pagar la contribución y toda clase de impuestos, y mientras no sea así, es preferible que la cultiven los «amos» por su cuenta y riesgo”.22 I és així quan, en el context revolucionari que s’originà amb la guerra, van sorgir les col·lectivitats, essent la Col·lectivitat General d’Amposta una de les més significatives de Catalunya –uns anys abans ja s’havia assajat una breu experiència col·lectivista entre nou associats que conreaven dotze jornals arrendats de terra d’arròs–.23 La Col·lectivitat, fundada inicialment per la CNT i la UGT –els ugetistes se’n sortiren per les diferències entre les dos formacions pels processos d’expropiació– va fer-se càrrec de finques i béns que s’incautaren a persones declarades faccioses.

Col·lectivitat d’Amposta. La sega de l’arròs, 1937. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Fotògraf: Carlos Pérez de Rozas.

22 23

Solidaridad Obrera (Barcelona), núm. 709 (5-7-1933), p. 2. Salvadó (2006: 149).

quaderns de l’Ebre

el futur del passat Segons informacions, uns 1.200 agricultors treballaven la terra de forma comunitària, compartint animals de treball i maquinària agrícola (14 tractors, 15 trilladores i 70 cavalleries). Els col·lectivistes explotaven conjuntament diferents tipus de bestiar i construïren una innovadora granja avícola.24 En el ple de sindicats de 1933 es va escoltar el nom d'El Explotado. Durant el transcurs d’una sessió que tractava sobre les relacions i l’organització entre els pagesos, Reverter va explicar que a Amposta havien fundat un periòdic del camp que “ha logrado arraigo”, una capacitat de propaganda i difusió que no havia estat possible en altres sindicats confederals catalans.25 Francisco Madrid l’esmenta, en la seua tesi sobre la premsa anarquista i anarcosindicalista a Espanya, com un dels portaveus d’organitzacions pageses que es crearen en temps de la Segona República, igual que Tierra Libre de Sueca i Despertar Campesino de Terol, entre altres.26 Les últimes notícies El darrer exemplar de El Explotado que he pogut consultar va sortir el 10 de juny de 1933, era el número 33.27 En aquell número apareixia un article anònim, parlant d’un somni, que explicava que els treballadors cansats de tanta misèria i injustícia havien crucificat un grapat de cacics ampostins. Arran de la sublevació anarquista del desembre de 1933 el nou govern, de dretes, va aplicar la censura prèvia de premsa. Solidaridad Obrera fou novament suspesa i el setmanari ampostí va patir la mateixa sort: “Ha estat suspesa la publicació d’Amposta, de filiació anarquista, «El Explotado»”.28 El seu director ja havia estat detingut. En el context de la vaga general revolucionària d’aquell mes de desembre a molts indrets de l’Estat, Enric Morales i Joan Reverter foren detinguts; la insurrecció clamava per la implantació del comunisme llibertari. Al Montsià es tallaren les línies del telèfon i telègraf, així com algunes carreteres. La Guàrdia Civil va detenir els dos principals

Per aprofundir en el tema de la Col·lectivitat d’Amposta, veg. Pujadas (1989); Ferré (1993: 47, 53-54); Salvadó (2006:169-210). El 2017 es presentà l’exposició «1937. Quan la ribera no tenia amo. Crònica de la Col·lectivitat General d’Amposta». Museu de les Terres de l’Ebre. Teresa Ferré Panisello (comissària). 25 Solidaridad Obrera (Barcelona), núm. 852 (14-3-1933), p. 3. 26 Madrid (1989: 185). 27 L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserva els números següents: 1932 (núm.1, 2, 510) i 1933 (núm.11-15, 33). 28 La Veu de Catalunya (Barcelona), núm.11.702 (15-12-1933), p. 20.

quaderns de l’Ebre

el futur del passat dirigents quan començava la protesta. A Santa Bàrbara, uns veïns foren acusats de destrosses en línies de comunicació, però no es pogué demostrar.29 El mes anterior les dretes havien guanyat unes eleccions generals per a les quals la CNT-FAI promogué l’abstenció activa; s’havia iniciat el Bienni Negre (1933-1936). El gener de 1934 Reverter era multat amb 5.000 pessetes per incitar amb la paraula i la ploma a la desobediència a les autoritats; continuava detingut, però el deixaren en llibertat quarantavuit hores perquè pagués la denúncia.30 Al juny, el periòdic La Tierra de Madrid publicava una escrit signat per Francisco Rofes, que duia per títol «Des de la cárcel de Tarragona», on explicava que havia estat processat per haver publicat en el número 61 de El Explotado, “de fecha 5 de mayo pasado, que se edita en Amposta”, un article que suposadament atacava el jutge de Vinaròs, per la qual cosa el sumari qualificava el delicte de desacatament.31 El setmanari havia reaparegut després de mesos de suspensió. Les notícies sobre El Explotado continuarien aquell any 1934. Els republicans marcel·linistes explicaven els vincles entre els anarquistes i Juan Palau Miralles, el cacic monàrquic que governà entre 1906 i 1923, però que en les eleccions municipals del mes de gener havia recuperat l’alcaldia. Solidaridad Obrera (Barcelona), núm. 843 (19-4-1934), p. 5.

Sánchez (2001: 321). La Publicitat (Barcelona), núm. 18.535 (4-1-1934), p. 6. 31 La Tierra (Madrid), núm. 1.097 (30-6-1934), p. 2. 30

quaderns de l’Ebre

el futur del passat Deien que “el partit republicà d’Amposta no ha tingut mai contacte amb els de la F.A.I.; qui n’ha tingut són: el senyor Palau, per a qui varen votar la majoria d’ells [...]. Ademés, desde l’orgue de la F.A.I., «El Explotado», ens han combatut despiadadament i no ho han fet de Palau [...]”.32 El mes de setembre apareixia la següent notícia: “La Guardia civil efectuó un registro en la redacción del periódico «El Explotado», a consecuencia de unas visitas que se han verificado a aquel local. El registro no dio ningún resultado”.33 El mes anterior un atracament al banc Escrivà d’Amposta havia ocasionat un mort, i possiblement per això es feu l’escorcoll. Una versió dels fets diu que tres faistes ampostins perpetraren el robatori per ajudar les dones d’uns companys empresonats, així com que dispararen per por.34 En el judici a l’Audiència de Tarragona dos anys després no es faria referència a esta intencionalitat; s’explica l’acte delictiu, des dels preparatius al desenllaç, que dugueren a terme diversos còmplices, la majoria forans.35 La darrera notícia que tenim de l’existència d'El Explotado és del mes d’octubre de 1934. El setmanari La Revista Blanca informava que també El Explotado d’Amposta, igual com altres publicacions anarquistes de renom de Barcelona i Madrid, anunciaria els diners recaptats en la campanya per defensar els pagesos empresonats de la província de Còrdova.36 Una vegada més, s’observava la popularitat de què gaudia dintre el moviment anarquista el periòdic ampostí, que segons algunes referències possiblement s’edità fins el 1935. 37 El juliol de 1936, el Ple de Sindicats de la CNT de la Federació Comarcal de Tortosa discutia la conveniència de reorganitzar el setmanari ampostí, així com de cercar la manera de finançar-lo.38

El Pueblo (Tortosa), núm. 4.008 (17-8-1934), p. 4. La Vanguardia (Barcelona), núm. 22.013 (27-9-1934), p. 17. 34 Salvadó (2006: 39-43); Aisa (2017: 32-33). Pel que fa a la participació anarquista en l’atracament, es relacionaren els noms de Domingo Cabrera, ampostí, que havia escrit a El Explotado, i el del seu company Andreu Aranda, tots dos residents a Barcelona i autors de diverses accions delictives. 35 Arxiu Central de l’Audiència Provincial de Tarragona. Llibre Sentencias de conformidad y juicios orales 1936, sentència núm. 39. 36 La Revista Blanca (Barcelona), núm. 300 (19-10-1934), p. 823. 37 «Anarcoefemèrides del 27 d'octubre». Ateneu Llibertari Estel Negre (16-06-21). [en línia] http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/2710.html; Soriano i Madrid (2016: 156) citen la publicació per part d'El Explotado d’un monòleg en vers titulat «El Desterrado», a benefici del periòdic, referit en Estudios, núm. 138 (febrer de 1935). 38 Solidaridad Obrera (Barcelona), núm. 1.318 (4-7-1936), p. 6. 33

quaderns de l’Ebre

el futur del passat L’historiador Xavier Pujadas recorda les dificultats de reeixir el cenetisme abans de l’aixecament franquista: “Malgrat els esforços de Joan Reverter la implantació i unificació del moviment no es pogué fer durant la República.” Explica que les circumstàncies generals (revoltes, repressions, crisi econòmica...) no ho afavoriren i l’hegemonia marcel·linista va ésser un fre. Ara bé, el mateix autor reconeix que el nucli al voltant d'El Explotado “s’erigiran en els portadors de la bandera roja i negra de tota la comarca i en la caixa de ressonància de la problemàtica social riberenca”.39 I hi afegiríem que l’ideari d’aquells anarquistes s’expandí amb força no només entre el proletariat deltaic, sinó també entre altres obrers del territori. Altres veus de l’anarquisme ebrenc

El 1919, a Flix naixia El Boletín de la Comarca. El primer número, desaparegut, veié la llum l’1 de març. El butlletí –es conserven els números dos i tres– era el portaveu de la Unió Obrera, que des del mes de gener estava en vaga contra l’Electroquímica de Flix. La ideologia de la publicació s’apropava als “postulats anarco-sindicalistes de crear un moviment obrer amb consciència de classe però apolític”.40 La Ribera d’Ebre fou un nucli important de l’anarcosindicalisme a l’Ebre.

Capçalera d'Oriente (Tortosa), núm. 15 (1-1-1937), p. 1.

39 40

Pujadas (1988: 62-67). Sánchez i Margalef (1992: 31).

quaderns de l’Ebre

el futur del passat A Tortosa, el 20 de març de 1937 es presentava Ciudad y Campo, l’òrgan de la CNT i la FAI a la comarca, de dos pàgines. El nou mitjà sortia després de la incautació, “de acuerdo con los trabajadores que regentaban dicho periódico”, del diari Heraldo de Tortosa, un títol que es considerava localista i calia substituir. Ciudad y Campo havia de ser “nuestro órgano de opinión, portavoz de la masa confederal y anarquista de la quinta región”, i es pretenia que sortís menys “espaciosamente que nuestro semanario «Oriente»”.41 Oriente, que començà la publicació el 1936, tenia quatre pàgines. Hi ha altres publicacions que s’han relacionat amb l’anarquisme, però no defensaven els mateixos ideals. Francisco Madrid cita en la seua tesi la publicació ampostina Regeneración, del 1915.42 Una nota al conegut periòdic anarquista Tierra y Libertad (Barcelona) recull la notícia de l’aparició de la revista quinzenal. En el text feliciten els companys de la revista “de carácter científico y sociológico”, sobretot el company Vaquer, per la tasca cultural i emancipadora del nou mitjà.43 D’aquella publicació no hi ha més notícies, però sí que l’any següent aparegué, també a Amposta, El Combate, un setmanari dirigit per Ramon Vaquer, que n’era el propietari. La nova publicació, que tingué una vida efímera, es proclamava “Semanario defensor del obrero” i nasqué per criticar el marcel·linisme, a la vegada que defensava la figura de l’alcalde monàrquic Juan Palau. A les seues pàgines no hi referències a les idees llibertàries, encara que de vegades fou titllat, sense ser-ho, de mitjà anarquista.44 Sabem de mobilitzacions obreres a finals del s. XIX i les primeres dècades del s. XX a Tortosa i altres municipis de les Terres de l’Ebre, així com de l’existència de nuclis cenetistes d’abans de la dictadura de Primo de Rivera, i en el cas tortosí hi ha constància de centres obrers que rebien i recolzaven l’òrgan de la CNT, Solidaridad Obrera.45 Tot i això, no hi ha gaire informació sobre una premsa portaveu anarquista.

Ciudad y Campo (Tortosa), núm.1 (20-3-1937), p. 1. Madrid (1989: 565). L’autor també fa referència a El Ideal de Tortosa (p. 573), però El Ideal (1915) que es publicà aquells anys era el “Órgano de las Juventudes Republicanas Revolucionarias de los distritos de Tortosa y Roquetas". No era de tendència anarquista, com tampoc ho sembla Regeneración. 43 Tierra y Libertad (Barcelona), núm. 275 (22-9-1915), p. 4. 44 Bel (2020). 45 Sánchez (2001: 227-235). L’autor ens explica com gràcies a les referències a les revistes Acracia i El Fructidor, de Reus i Tarragona, hi ha constància de nuclis de la CNT, com a mínim, a Flix, Ascó, Móra d’Ebre, Vinebre, Torre de l’Espanyol, Garcia, Ginestar, Serra d’Almos, Ribaroja, Pinell, Pobla de Massaluca, Gandesa, Amposta, Godall i Santa Bàrbara; Zambrana (2012: 276). 42

quaderns de l’Ebre

el futur del passat En temps de la Segona República, El Explotado adquirí un lideratge al territori en la divulgació de l’anarquisme i la difusió del moviment obrer anarcosindicalista. Aquells anys de reivindicacions socials, els proletaris que amb perseverança tiraren endavant el setmanari ampostí tenien clar per a qui escrivien: “no escribimos para filósofos, ni literatos, sino que escribimos para el pueblo que trabaja y sufre de la explotación capitalista, y que no entiende de filosofía, sino de cuestiones prácticas y reales”.46 Fonts d’informació ARXIUS I HEMEROTEQUES ABC. Hemeroteca. [en línia] Ajuntament de Tarragona. Premsa digitalitzada. [en línia] Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Ateneu Llibertari Estel Negre. [en línia] Arxiu Històric Comarcal del Baix Ebre. Hemeroteca. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Hemeroteca. Arxiu Històric de Tarragona. Arxiu Central de l’Audiència Provincial de Tarragona. Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA). [en línia] Biblioteca Nacional de España. Hemeroteca. [en línia] Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. [en línia] Centre de documentació antiautoritari i llibertari (Cedall). [en línia] La Vanguardia. Hemeroteca. [en línia] Xarxa d'Arxius Comarcals (XAC). Premsa digitalitzada. [en línia]

BIBLIOGRAFIA Aisa Pàmpols, Manuel (2017): Estimat carrer Aurora. Històries inacabades d’un carrer de Barcelona. Associació Cultural el Raval “El Lokal”. Barcelona. Bel Querol, Josep Ferran (2020): «El Combate». Miscel·lània Ampostina (14-2-2020). [En línia:] <http://recullsamposta.blogspot.com/2020/02/el-combate.html>. Ferré Pavia, Carme (1993): La C.N.T. al Montsià i Tortosa (1930-1939). Cooperativa Gràfica Dertosense. Tortosa.

El Explotado (Amposta), núm. 6 (3-12-1932), p. 1.

quaderns de l’Ebre

el futur del passat Heard, Martha E. (2013): Salir del silencio. Voces de Càlig 1900-1938. Onada. Benicarló. Madrid Santos, Francisco (1989): La prensa anarquista y anarcosindicalista en España desde la I Internacional hasta el final de la Guerra civil. Tesi de doctorat dirigida per Josep Termes. Universitat de Barcelona, Departament d'Història Contemporània. Barcelona. [En línia:] <http://hdl.handle.net/10803/284155>. Pagès i Blanch, Pelai (coord.) (2000): Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Universitat de Barcelona, Abadia de Montserrat. Barcelona. Pujadas i Martí, Xavier (1988): Tortosa, 1936-1939. Mentalitats, revolució i guerra civil. Cooperativa Gràfica Dertosense. Tortosa. Pujadas i Martí, Xavier (1989): «L’experiència col·lectivista al Montsià durant la Guerra Civil (1936-39). La Col·lectivitat d’Amposta (I)». Informatiu del Museu del Montsià, núm. 19 (abril 1989), p. 3-5. Salvadó Arrufat, Joan (2006): Perfils de la història d’Amposta, volum II. Ajuntament d’Amposta. Amposta. Sánchez Cervelló, Josep (2001): Conflicte i violència a l’Ebre. De Napoleó a Franco. Flor del Vent. Barcelona. Sánchez i Cervelló, Josep; Margalef i Faneca, Cinta (1992): La premsa i les publicacions periòdiques a la Ribera d’Ebre. Hemeroteca Caixa Tarragona. Tarragona. Soriano, Ignacio C.; Madrid, Francisco (2016): Bibliografía del anarquismo en España 1868-1939 enriquecida con notas y comentarios. Antología documental del anarquismo español, vol. VI.I. Fundación de Estudios Anselmo Lorenzo. Madrid. [En línia:] <https://riubu.ubu.es/handle/10259/3993>. Termes i Ardèvol, Josep (2011): Història del moviment anarquista a Espanya (18701980). L’Avenç. Barcelona. Urales, Federico (1932): Los municipios libres (Ante las puertas de la anarquía). La Revista Blanca. Barcelona. [En línia:] <https://anarkobiblioteka3.files.wordpress.com/ 2016/08/los_municipios_libres_ante_las_puertas_de_la_anarquc3ada_-_fedrico_ uraales.pdf> Zambrana Capitan, Joan (2012): El Movimiento Obrero Catalán en el Periódico “Solidaridad Obrera” (1907-1919). Cedall (Centre de documentació antiautoritari i llibertari). Badalona. [En línia:] <http://www.cedall.org/Documentacio/IHL/MovObrero Cat%20Solidaridad%20Obrera%201907%201919.pdf>.

quaderns de l’Ebre

la paciència de la ciència

Integració de l’ABP i l’AICLE aplicada a l’ensenyament de Física i Química Onofre Casanova Navarro Doctor Enginyer Químic. Professor de Física i Química a secundària. Professor col·laborador de la Universidad Internacional de la Rioja (UNIR)

Cristian Villa Mata Graduat en Enginyeria Civil. Professor de Física i Química. Màster Oficial en Formació del Professorat d’ESO i Batxillerat, FP i Ensenyaments d’Idiomes de la UNIR.

Resum: L’aprenentatge basat en projectes (ABP) és una metodologia que posa l’alumnat a càrrec del seu propi aprenentatge. L’aprenentatge integrat de continguts i llengües estrangeres (AICLE) és un enfocament dual que té com a objectiu produir situacions reals de necessitat de comunicació a l’aula amb la finalitat que l’alumnat adquireixi la llengua de forma activa i progressiva. L’assignatura de Física i Química es concep com un context idoni en què ambdues metodologies poden ésser aplicades, fins i tot, conjuntament, de manera integrada. Paraules clau: ensenyament, aprenentatge, ABP, AICLE, llengües, anglès, ciències, física i química Palabras clave: enseñanza, aprendizaje, ABP, AICLE, lenguas, inglés, ciencias, física y química. Key words: teaching, learning, PBL, CLIL, languages, English, Science, Physics and Chemistry. Mots clés: enseignement, apprentissage, APP, EMILE, langues, anglais, sciences, physique et chimie.

1. Introducció Una de les grans ambicions del nostre sistema educatiu és, o hauria de ser, més que proporcionar respostes directes, que només aporten solucions temporals als problemes del nostre alumnat, facilitar-li els principis i habilitats que es fan servir per trobar-les, ja que així serà capaç de generar-ne de pròpies pel seu futur. Pel que fa al coneixement de la llengua anglesa, el 100% de l’alumnat del sistema educatiu espanyol rep l’ensenyament de l’anglès. Tanmateix, l’informe English Proficiency Index (EPI) publicat el 2020 per Education First mostra que Espanya té un nivell moderat-baix de coneixements d’aquesta llengua, la qual cosa el situa a la cua d’Europa. La mateixa font revela que la joventut espanyola (entre 25-34 anys) no ha

quaderns de l’Ebre

la paciència de la ciència millorat gaire durant els darrers 10 anys en comparació amb l’evolució de països com ara Grècia i Portugal. En relació amb l’aprenentatge de les ciències, d’acord amb els resultats de l’informe PISA (2015) realitzat per l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), Espanya va obtenir una puntuació igual al resultat dels països de la OCDE i dos punts per sota de la mitjana europea. Finalment, convé destacar l’anàlisi realitzada per Solbes et al. (2007) en què es pot observar que la majoria de l’alumnat de 3r i 4t d’ESO, el 70,8% del total, afirma que les classes de Física i Química són avorrides. Així mateix, el 85,5% es queixen de l’existència de massa fórmules i la seua poca utilitat en un ús quotidià, i també posen de manifest la manca de pràctiques de laboratori. Addicionalment, el 41,7% associa el baix interès envers les ciències a la metodologia poc innovadora amb què tradicionalment s’imparteixen les classes. Així, doncs, considerem que està justificada la necessitat de fer recerca i elaborar intervencions didàctiques enfocades a millorar la qualitat dels ensenyaments esmentats al nostre país. 2. Aprenentatge basat en projectes (ABP) L’ABP és una metodologia centrada en el paper actiu de l’alumnat, la qual l’involucra en un rol interactiu mentre adquireix coneixements basats en problemes i dificultats del món real. Aquest procés es duu a terme durant un període prolongat de temps, en el qual es premia l’exploració i la creació d’una resposta al tema proposat (CasanPitarch, 2015). Una important diferència d’aquesta metodologia amb les més tradicionals (memorització, classe expositiva o magistral, etc.) és la presència de problemes o escenaris a resoldre per l’alumnat per arribar a la comprensió dels continguts involucrats (Trujillo, 2015). 2.1. La metodologia ABP en secundària D’acord amb els resultats assolits per Holm (2011), qui va analitzar casos en tots els cursos de secundària d’escoles públiques i privades durant la primera dècada del 2000, i com també explica Kwietniewski (2017), quan s’implementa l’ABP es troba una aclaparadora possibilitat de millorar el rendiment acadèmic, fomentar una major

quaderns de l’Ebre

la paciència de la ciència participació i treball en grup i augmentar la motivació i l’interès envers el tema abordat. Específicament, el principal avantatge de l’ABP rau en les múltiples oportunitats per a desenvolupar habilitats en la resolució de problemes, col·laboració i pensament d’ordre superior (Efstratia, 2014). 2.2. L’ABP en l’ensenyament de les ciències experimentals Posem només dos exemples destacats de l'aplicació d'aquesta metodologia. El primer projecte destacable és el proposat pel docent americà Stephen Kinney en el seu treball titulat Mythbusters: A Scientific Inquiry Project (Kinney, 2006). El projecte va culminar amb un vídeo similar al del programa de televisió Cazadores de mitos, on l’alumnat treballava la competència digital i les seues habilitats escèniques, a més dels coneixements adquirits de ciència. En segon lloc, destaquem un projecte creat a les Illes Canàries que fa servir l’ABP per ensenyar ciències i ha donat resultats molt positius quan s’ha combinat amb classes magistrals. Aquest projecte es coneix sota el nom ACHIMAGEC (Institutos Diocesanos de Canarias, 2018). 3. Aprenentatge integrat de continguts i llengües estrangeres (AICLE) L’AICLE és el terme acceptat per a la pràctica de combinar l’aprenentatge de contingut acadèmic amb l’aprenentatge i ús d’una llengua addicional (Cenoz, 2015). En aquest tipus de classes amb enfocament AICLE, l’alumnat adquireix coneixements tant dels continguts especificats al currículum vigent com també de l’ús i desenvolupament de la llengua objecte d’estudi. AICLE es basa precisament en l’assumpció, ben fonamentada, que les llengües estrangeres s’aprenen més eficaçment quan a l’aula l’enfocament recau no tant sobre la llengua, l'estructura i la forma, sinó més aviat en el contingut que es transmet fent-ne ús (Wolff, 2006). La situació actual, com s’observa a l’informe Eurydice (2006), ve marcada per un relatiu èxit en la inclusió de l’AICLE, independentment de com ensenyi el professorat i com aprengui l’alumnat. Ara per ara, aquest enfocament es troba en fase de prova en molts centres educatius europeus, per la qual cosa seran necessaris més estudis a llarg termini per a definir més concretament els seus beneficis reals i complets.

quaderns de l’Ebre

la paciència de la ciència 3.1. Estratègies i tècniques per a la incorporació de l’AICLE Entre les tècniques i estratègies disponibles per a la implementació de l’enfocament AICLE en destaquen primordialment dues: feedback i scaffolding. El feedback (en català, retroalimentació), segons Ruiz-Martín (2020) és un element educatiu bàsic mitjançant el qual els i les docents proporcionen a l’alumnat informació sobre

rendiment

demostrat

llarg

del

seu

desenvolupament.

Aquesta

retroalimentació ha d’incloure indicacions sobre com millorar, amb la finalitat que l’alumnat pugui adequar els seus processos d’aprenentatge. El scaffolding (en català, bastida) és una estratègia que ofereix una estructura de suport basada en idees prèvies sobre les quals l’alumnat podrà construir el seu coneixement. D’acord amb Raymond (2000), Vygotsky va definir en la seua teoria de la bastida el paper del docent en la promoció del progrés de l’alumnat cap al següent nivell. Per tant, la intenció del docent que fa servir la bastida és que l’alumnat es converteixi en un educand autònom, individual, autoregulat i solucionador de problemes (Hartman, 2002). Partint de la importància que té la bastida a les classes amb AICLE i ABP, clarament s’hauran de fer servir bastides tant de l’idioma com del contingut no lingüístic. Hi ha tres tipus de bastides depenent de l’enfocament del suport (Van Craen i Surmont, 2017), i tots ells han de ser tinguts en consideració: bastida verbal (en la qual s’adapta el llenguatge al nivell de l’alumnat), bastida de contingut (en la qual fem servir tècniques per donar suport a la comprensió dels continguts no lingüístics per part de l’alumnat) i bastida del procés d’aprenentatge (es fa servir per donar suport al treball de l’alumnat i els processos d’aprenentatge). 3.2. L’AICLE en l’ensenyament de les ciències experimentals En posarem només tres exemples. El primer exemple a destacar no és una proposta concreta, sinó l’acció d’un centre amb el seu programa bilingüe. L’IES Profesor Martín Miranda, de Santa Cruz de Tenerife, amb el seu programa Sailing on English fa servir l’enfocament AICLE per a l’aprenentatge de la llengua anglesa en matèries

quaderns de l’Ebre

la paciència de la ciència classificades com a no lingüístiques, entre les quals s’inclou Física i Química. (IES PMM, 2020). El segon exemple és l’IES Diego de Guzmán y Quesada, de Huelva, el qual proporcionant un enfocament STEAM (Science, Technology, Engineering, Arts and Mathematics, en català, Ciència, Tecnologia, Enginyeria, Humanitats i Matemàtiques) mitjançant l’AICLE, ABP i enfocament multidisciplinari ha rebut un premi pels seus assoliments en educació bilingüe (Junta de Andalucía, 2019). El tercer exemple és de l’IES José Vilaplana, de Vinaròs (Baix Maestrat), en el qual, primer en forma de matèria extracurricular i complementària i després de tallers integrats en l’assignatura de 2n, 3r i 4t d’ESO, s’ha desplegat la impartició d'Applied Physics and Chemistry (en català, Física i Química Aplicada). El centre, en paral·lel amb aquest desplegament, va participar en el programa d’intercanvi acadèmic ERASMUS+ amb l’Escola Merlin de Galway, Irlanda (Casanova, 2021). 4. Incorporació de l’enfocament AICLE a la metodologia ABP L’ABP és una metodologia bastant flexible que es pot adaptar a gairebé qualsevol tema i contingut. Per tant, la introducció de l’enfocament AICLE no farà més que emfatitzar les seues característiques d’interacció contínua de l’alumnat i la necessitat del treball cooperatiu per completar el seu procés d’aprenentatge. Segons CasanPitarch (2015) l’ABP compleix també amb els principis de l’enfocament AICLE ja que integra llenguatge i aprenentatge de continguts mitjançant la interacció i l’aprenentatge al mateix temps, conduint l’alumnat a un major grau de motivació. En ambdues pràctiques es poden veure característiques que es reforcen quan són combinades; una d’elles és la seua adaptabilitat i la potenciació emocional i motivacional de l’alumnat. Altres característiques, d’acord amb Lee i Blanchard (2018) i Jaleniauskiene (2016), són les següents: a) Ambdues pràctiques docents tenen com un dels elements principals el paper actiu de l’alumnat a classe. El professorat orienta l’alumnat a completar els seus objectius marcats, l’encoratja envers una major autonomia per tal de prendre responsabilitat dels seus processos d’aprenentatge.

quaderns de l’Ebre

la paciència de la ciència b) Ambdues pràctiques promouen la col·laboració i l’aprenentatge de grup i, per això, l’alumnat se sent competent i disposat a superar els reptes proposats. En potenciar ambdues el pensament crític, s’assegura que l’alumnat adquireixi tant la segona llengua com els continguts no lingüístics. c) Ambdues són pràctiques docents d’enfocament constructivista i amb la finalitat de treballar les habilitats de pensament d’ordre superior. En incloure una segona llengua al procés de resolució de problemes, s’ajuda a fomentar que l’alumnat no només aprengui aquesta llengua, sinó que també pensi fent servir la mateixa llengua. d) L’ABP és una metodologia que, com s’ha vist anteriorment, posa èmfasi en la interacció entre alumnat perquè reforça el debat d’idees, fomenta la capacitat de fer prediccions, encoratja el disseny d’experiments, anima a comunicar resultats als altres grups, extraure conclusions i elaborar nous projectes (Casan-Pitarch, 2015). Tot plegat converteix l’ABP en la metodologia adient en la qual integrar la implementació de l’enfocament AICLE, el qual traurà profit de totes aquestes interaccions i reforçarà l’ús creatiu i significatiu de la segona llengua en contextos reals o propers a l’alumnat. 5. Conclusions Un cop assentades, analitzades i revisades les bases sobre ABP i AICLE i haver posat el focus en el marc de l’ensenyament de la Física i Química, en els darrers cursos d’ESO, es pot concloure que la integració d’ambdues o almenys la implementació de l’AICLE dintre de l’ABP resulta ser una estratègia adient per millorar els rendiments i resultats acadèmics de l’alumnat. Bàsicament, els exitosos precedents documentats i propers al sistema educatiu regulat per la Llei d’Educació de Catalunya (LEC, 2009) d’ambdues metodologies (ABP i AICLE) i les manifestes sinergies existents constitueixen dues raons ponderadament equilibrades per iniciar l’abordatge d’aquesta integració didàctica. Destaca molt especialment el fet que el treball per projectes, ben conduït, programat, planificat, i integrat amb l’AICLE, pot arribar a fer que l’alumnat no només utilitzi una llengua estrangera o pensi com resoldre un problema del seu projecte, sinó que pensi com resoldre’l fent servir una llengua estrangera.

quaderns de l’Ebre

la paciència de la ciència Des d’una perspectiva educativa competencial, transversal i integral, el fet que per mitjà d’aquesta revisió s’hagi albirat l’existència d’una possibilitat com aquesta, totalment cabal per un observador raonable, obre la porta a explorar la qüestió des d’un punt de vista pragmàtic i cercar una concreció didàctica en forma de proposta d’intervenció. Particularment, el disseny d’una proposta d’intervenció, dintre de l’assignatura de Física i Química de 3r d’ESO, acompanyada del seu desplegament a l’aula, podria materialitzar-se mitjançant la integració d'ABP i AICLE per desenvolupar els continguts relatius a una unitat didàctica més aviat descriptiva, com ara l’estructura atòmica i la taula periòdica. Aquesta proposta faria valdre molt especialment els avantatges compartits per ambdues metodologies ja ressenyades i, per acabar, la seua viabilitat seria avaluada valorant la seua aplicabilitat i les limitacions concebibles amb caràcter previ i observades en la praxi docent (Villa, 2021).

Referències bibliogràfiques Casan-Pitarch, R. (2015). Project work in CLIL: A bibliographical review. Latin American Journal of Content and Language Integrated Learning, 8(2), 212-236. Casanova Navarro, O. (2021, abril 28). Desenvolupament Competencial Integral Aplicant l’AICLE en Física i Química [presentació en congrés]. I Trobada CLIL & Science (on-line). CEFIRE. Conselleria d’Educació, Cultura i Esport. Generalitat Valenciana. Cenoz, J. (2015). Content-based instruction and content and language integrated learning: the same or different? Language, Culture and Curriculum, 28 (1), 8-24. Education First (EF). (2020). EF English Proficiency Index. Efstratia, D. (2014). Experiential Education through Project Based Learning. Procediasocial and behavioral sciences, 152, 1256-1260. Eurydice. (2006). Content and Language Integrated Learning (CLIL) at school in Europe. Publications Office of the European Union. Hartman, H. (2002). Human Learning and Instruction. City College of New York. Holm, M. (2011). Project-based Instruction: A Review of the Literature on Effectiveness in Prekindergarten. River academic journal, 7(2), 1-13. Jaleniauskiene, E. (2016). Revitalizing foreign language learning in higher education using a PBL Curriculum. Procedia-Social and Behavioral Sciences, 232, 265-275. Junta de Andalucía. (2019). Premios y menciones - centro.

quaderns de l’Ebre

la paciència de la ciència Kinney, S. (2006). Envision Schools Project Exchange. Kwietniewski, K. (2017). Literature Review of Project Based Learning [Tesi de Màster, State University of New York]. Digital commons at Buffalo State. Lee, H. C. i Blanchard, M. R. (2019). Why teach with PBL? Motivational factors underlying middle and high school teachers’ use of problem-based learning. Interdisciplinary Journal of Problem-Based Learning, 13(1), 2.

Llei d'Educació de Catalunya. Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 5422, de 16 de juliol de 2009, 56589-56682. Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos (OCDE). (2012). Programme for International Student Assessment (PISA) 2015 Item Submission Guidelines: Scientific Literacy. OECD PISA Publications. Raymond, E. (2000). Learners with Mild Disabilities: A characteristics approach. Pearson Education. Ruiz-Martin, H. (2020). ¿Cómo aprendemos? Una aproximación científica al aprendizaje y la enseñanza (1a edición). Graó. IES PMM. (2020). El 80 % de los estudiantes del Instituto participantes superan las pruebas oficiales de certificación de inglés. Edublog. Solbes, J., Montserrat, R. i Más, C. F. (2007). El desinterés del alumnado hacia el aprendizaje de la ciencia: implicaciones en su enseñanza. Didáctica de las ciencias experimentales y sociales, (21), 91-117. Trujillo, F. (2015). Aprendizaje basado en proyectos. Infantil, Primaria y Secundaria. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Van der Craen, P. i Surmont, J. (2017). Innovative education and CLIL. Research Papers in Language Teaching and Learning, 8(1), 22. Villa Mata, C. (2021). El átomo y la tabla periódica a través del Aprendizaje Basado en Proyectos e implementando el enfoque AICLE. Una propuesta para 4º ESO. [Tesi de Màster, UNIR]. Re-UNIR. Wolff, D. (2006). Der bilinguale Sachfachunterricht: Ein neues didaktisches Konzept und sein Mehrwert. Forum Sprache, 143-156.

quaderns de l’Ebre

literatura/literadura: inèdits necessària

Enric Querol Coll (Tortosa, 1965) és professor de Llengua anglesa i doctor en Filologia Hispànica. Ha estudiat a fons la literatura de l’edat moderna, principalment a les Terres de l’Ebre, els Ports i el Maestrat, i ha publicat nombrosos articles i llibres com ara Tortosa, república literària, 1475-1800 (Tortosa, 2002), Estudis sobre cultura literària a Tortosa a l'edat moderna (Barcelona, 2006), La Guerra dels Segadors a Tortosa, 1640-1651 (2004), L’antiga Universitat a Tortosa, 1529-1824 (2013), etc. També ha fet, juntament amb Josep Solervicens, una edició crítica de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig (Barcelona, 2011). Ha publicat el recull de contes Ferran de Giner (Tortosa, 1989), que va rebre el Premi Orde de la Cucafera 1987, i la seua obra en vers, majoritàriament inèdita, es troba dispersa en antologies i revistes com L'orgull de ser pocs (Tarragona, 1993), a cura d'Albert Roig, etc.

Maria Cinta Galiana Llasat (Tortosa, 1962) és professora d'Educació física a secundària. Entre el 2012-2019 va ser regidora de l'Ajuntament de Tortosa per Iniciativa-Entesa per Tortosa i és membre de la Plataforma Trens Dignes i de la PDE. Ha publicat el llibre de poemes Tríptic (Tortosa, 1988) i Juguem, jugueu. Jocs populars de les terres de l'Ebre per a xiquets (Tortosa, 1997), amb il·lustracions d'Ignasi Barrera. El seu últim projecte és Poesia de nevera (2022). Els textos que publiquem pertanyen al llibre inèdit L'alegria de l'aigua.

quaderns de l’Ebre

30 literatura/literadura: inèdits

Ja estan aquí los tres germans

Me sembla que este hivern lo passaré. Los braços com buscalls, lo nus dels dits, trafega l’escala de deu barrons. Cadena a la figuera, el gos rosega, gelada, la freixura, les entranyes abocades, entre bafs, a l’aïna. Allà dalt cremen rama. Este hivern lo passaré, si Déu vol. S’aixeca, recelós, punta de dia, i, neguitós, despara les rateres. La bursada hasta l’os del vent de dalt ha estès una solada renegrida. Entre les fargues, lo copet, lo tord. Crema la rama. Este cara-solet no me’l traguésseu. És un bàlsam que l’estova, un salm. Quan la fatiga lo venç, al pedrís, acondolit, s’ensobeca: lo cel! L’ha pres una dolçoreta de cor, un somni fondo decanta el clatell. I cremen rama, avui que no fa vent.

quaderns de l’Ebre

literatura/literadura: la poesia necessària necessària Hai ensumiat coses estranyes: Diu que s’ha amollat la gossa, Estrella, i les rateres estan desparades. S’ha trencat lo barró, pujant l’escala, i del bac m’hai quedat mort, esllomat. Lo bacó, de tan fart, tomba los bassis, i l’olivera, seca, no s’encén. I en obrir els ulls hai vist los tres germans, moc, moquilla i amagamans. Este hivern ja no sé si’l passaré.

quaderns de l’Ebre

32 literatura/literadura: inèdits

A la mort de Diego Armando i la gran astracanada de l’enterrament De noche lo enterraron, a Dieguito. Lo sol s’avergonyia de sortir; la lluna, no, pilota sideral. Aquí jau, botinflat, dins del taüt, de líquid al pulmó, edema i bòtox. Lo dàtil, lo sapastre, poca xolla. A fora, mil, deu mil, cent mil torrats bramant, ganyolant per menjar-se el mort. Ell, si pogués tornar descampat i asclar-se les sabates com abans... Només cinc minutets, l’última finta. Ai, ta mare! Dieguito! Sha shegó.

Enric Querol

quaderns de l’Ebre

literatura/literadura: compte amb els contes eontesnecessària necessària

Lo ieio Agustí Lo ieio Agustí, ulls blavíssims, pell bruna cisellada pel sol i el vent, rostre escolpit pel treball a l'intempèrie, va ser de la Quinta del Biberó. Nois de setze o disset anys, gairebé xiquets, que es van veure de sobte abocats a una guerra fraticida que no entenien ni volien. Amb l'adolescència trencada a la força, lo ieio Agustí es va trobar amb un fusell a les mans a la Serra de Pàndols, en una batalla cruenta, de la qual mai, mai, no va dir ni paraula... I, en acabar la guerra, tres anys de mili més. Suposo que per tot això, era un home silent i dur. Auster i de poques paraules, seriós. Jo no el vaig sentir mai riure. Tota la seua vida va treballar fent feines de manteniment a Renfe. Un treball dur i pesat, del qual mai no es va queixar. Però a ell el que li agradava era la terra. En acabar la jornada laboral, pujava al tros on tenia oliveres i uns bancalets d'horta, que conreava ell sol. Dintre els solcs dibuixats amb l'aixada, perfectes línies d'enciams, alls, cebes, bajoques o pataques creixien segons les estacions, tomateres, que s'enfilaven per canyes escultòriques, perfectament trenades, i, quan era el temps, carxofes, favetes o unes maduixes petites i dolces, que no he tornat a menjar mai més. Al capvespre, obria el pas de l'aigua i amb l'aixada, anava obrint els solcs perquè hi entrés i amerés els parterres. Llavors torçava el cap i mirava com festejaven l'aigua i la terra, i els seus ulls, una línia blava en el seu rostre bru, li brillaven en l'última llum del dia i semblava somriure.

quaderns de l’Ebre

literatura/literadura: compte amb els contes

Taufa La primera xiqueta sahrauí que va vindre a passar l’estiu a casa nostra es deia Taufa. Era una berber de pell bruna, ulls ametlats i pòmuls de bronze, amb unes faccions dures i belles. D’origen molt humil i mirada orgullosa, Taufa va tindre el trist honor, ja fa dotze anys, de ser la primera sahrauí a Tortosa. A les nostres Terres de l’Ebre, però, ja havien vingut xiquets del Sàhara a Tivissa, Xerta i la Sénia anys enrere. Taufa va arribar dels campaments de refugiats de Tindouf, en zona fronterera d’Algèria, esgotada pel viatge de dos dies, primer en camions des del campament més llunyà, després en avió fins a Barcelona i per últim en autobús fins a les nostres terres. Quan vam entrar a casa, de nit tancada, cansats i ensopits pel viatge, tot eren somriures i gestos envers ella, ja que la llengua ens separava. El primer va ser donar-‐li un got d’aigua. Llavors, Taufa va agafar-‐lo amb les dues mans i, amb els ulls tancats, va fer un glop d’aigua llarg, profund i lent, com assaborint-‐la. En acabar, va obrir els seus ulls foscos i va somriure per primer cop. Va mirar la mica d’aigua que quedava al got, va sospirar amb els ulls brillants i se la va beure. En tot l’estiu no va llençar una sola gota d’aigua: sempre s’acabava tot el got, com la primera nit, acostumada a aprofitar un bé tan preuat. Assaborint sempre l’alegria de l’aigua.

quaderns de l’Ebre

literatura/literadura: compte amb els contes eontesnecessària necessària

La pica Fa uns anys, passant en cotxe pel barri del Rastre, on moltes cases s’esfondraven soles i altres les tombaven amb la dèria immobiliària, la vaig veure entre les runes d’una casa. Va ser per casualitat, perquè jo el que mirava era si hi havia rajoles pintades a mà, que sempre m’han agradat moltíssim. Però enmig d’un munt de pedres i enderrocs, la vaig distingir: era una pica de pedra, de les que ficaven d’aigüera a les cuines de les cases d’abans. Jo n’havia vist de menuda a casa ma iaia Carmen, a tocar de la plaça del Rastre, al carrer Providència. Quan hi vaig tornar a passar, vaig fer-‐ho més a poc a poc. Allí seguia, entre el fang de l'última ploguda, envoltada de rajoles trencades, terra remoguda i deixalles. Enmig del forat i el desgavell que havien fet les pales, ella havia aguantat sencera i magnífica. Li ho vaig contar a Manu: «Hi ha una pica de pedra entre les runes d’una casa del Rastre». I ho devia dir amb tant d’entusiasme, que vam acabar anant al solar. Vam baixar fins al forat de la runa per intentar traure-‐la, però no la vam poder ni moure: pesava massa per a dues persones soles. A la nit, després de l’entrenament de bàsquet, Manu va convèncer la mitat del seu equip perquè l’ajudessen. Van tornar a les runes i, amb molt d’esforç i enfangats fins a les orelles, van traure la pica de pedra de la seua fossa de runa i deixalles i la van portar a casa. Al matí següent, les excavadores van entrar al solar i s’ho van endur tot. Per unes hores... Em va semblar un miracle! La pica la vam ficar a davant de casa, vora el pi. Com que la porta és de vidre, des de dins es pot veure com caderneres i verderols venen a beure. Els pardals més agosarats s’hi cabussen per banyar-‐se, i és una festa per tórtores i merles. Famílies senceres de puputs fan els seus nius prop de casa perquè tenen aigua a prop i els pit-‐rojos, tan familiars i agosarats, no tenen ni una mica de temor de passejar-‐s’hi al voltant. L’aigua de la pica és l’alegria de tots els moixons del barri.

quaderns de l’Ebre

literatura/literadura: compte amb els contes

«A mollar os pes» «La abuela viejiña» té noranta-‐tres anys. És prima com un sospir, però forta i enèrgica, i encara guarda l’elegància sòbria que va tindre de jove. Es va quedar viuda amb set fills, massa prompte, i els va tirar endavant amb una energia i una voluntat de ferro. Fa més de cinquanta anys, des d’abans de morir l’home, que estiueja amb tota la seua família al mateix poble de la Ria d’Arousa; el nom n’és un secret de família. Un silenci pactat de fills i nets i íntims amics per no fer malbé un dels pocs racons verges que hi queden. L’abuela Constantza s’ha banyat tota la vida a la platja del poble a l’horeta del sol. S’ha anat fent gran, i mai ha deixat de repetir el ritual de platja: para-‐sol, cadira plegable, fills i nets i afegits d’uns i d’altres al voltant, i patates fregides de bossa per fer l’aperitiu. Ara ja quasi no pot caminar, s’ha fet molt sorda i a penes hi veu, però baixa fins a la vora de la sorra amb la cadira de rodes i després, a poc a poc, s’asseu a la cadira plegable i va demanant qui hi ha a la platja, al seu voltant. Fills, nets i besnets i amics —som molta colla— ens hi apropem per torns i anem dient, molt fort, perquè no hi sent, el nom dels que l’envolten. Després de les salutacions i les patates, l’abuela, amb un esforç que li fa trontollar tot el cos, es posa dreta. La força que li dona l’alegria de l’aigua l’empeny cap a la vora. «¿Dónde va, abuela?», de seguida una filla o un fill n'estan pendents. «A mollar os pes», diu ella sempre, i avança tremolosa i convençuda cap al mar.

quaderns de l’Ebre

literatura/literadura: compte amb els contes eontesnecessària necessària

Lost in traslation Es veu que els japonesos tenen paraules que signifiquen frases senceres o conceptes complexos. Komorebi, en japonès, descriu el color de la llum entre els arbres, aquella transparència lletosa i verda del sol entre les fulles. També pot voler dir el pas de la llum entre els arbres i els reflexos i ombres que aquesta produeix. Jo entenc que komorebi deu ser com el verd líquid dels teus ulls al capvespre.

Cinta Galiana

quaderns de l’Ebre

de banda a banda passat

Panorama musical de Tortosa al segle XXI Joan Francesc Vidal Arasa Professor d’Harmonia del Conservatori de la Diputació de Tarragona a Tortosa. Professor associat del Departament d’Història i Història de l’Art de la URV.

Amb aquest article volem rendir un petit homenatge a dos pedagogues musicals de referència i molt apreciades en aquestes terres, que recentment ens han abandonat: Marisa Valls Montesó, pionera en la inclusió de la Musicoteràpia en el currículum de Primària per a atendre els alumnes amb NESE, i Neus Ventura Roiget, clarinetista i professora de llenguatge musical formada a la Lira Ampostina.

Resum: La música a Tortosa durant el primers 20 anys del segle XXI, amb tot els seus àmbits i manifestacions, ha assolit una maduresa considerable malgrat els trasbalsos soferts a partir de la crisi de 2008 i la de 2020. Una visió panoràmica de la seua revitalització des de les principals modalitats i les diverses manifestacions ens permet parlar d’un renaixement musical. Paraules clau: música, segle XXI, Tortosa. Palabras clave: música, siglo XXI, Tortosa. Key words: music, 21st century, Tortosa. è Mots clés: musique, XXI siècle, Tortosa.

El març del 2020, el sector musical a Tortosa, i a tot el país, va entrar en una profunda crisi. A causa dels confinaments i les restriccions provocades per la pandèmia de COVID-19 gairebé es va paralitzar tota activitat musical professional. A dia d’avui tot just comencem a recuperar la normalitat. No obstant això, si centrem la mirada en el que portem de segle XXI, podem comprovar que han estat dos dècades brillants i de renaixement per al sector musical, tant a Tortosa com a les Terres de l’Ebre. Cal tenir en compte, però, que la crisi econòmica conseqüència de la crisi immobiliària de 20082014 va provocar una recessió durant aquest període, així com una revifalla en acabar-se, deguda en part pel retorn al territori de professionals altament qualificats que van actuar com a potents dinamitzadors que van saber situar en el mapa musical nacional les activitats musicals d’aquestes terres. La música tradicional com a origen del renaixement musical ebrenc És en l’àmbit de la música tradicional que arranca el renaixement musical ebrenc. La peça clau és el grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries (1992), la seua proposta basada en la redescoberta del cançoner Del folklore tortosí (1934) de Joan Moreira i els seus espectacles, que recullen èxit rere èxit. Coincideix la seua eclosió

quaderns de l’Ebre

de banda a banda amb les primeres manifestacions contràries al minitransvasament de l’Ebre a Tarragona i, sobretot, contra el Pla Hidrològic Nacional, en les quals participen activament, facilitant que el cant dels concurrents fos en la parla dialectal del territori. Mostra de la seua gran productivitat és el fet que han gravat catorze discos entre 1994 i 2019. Entre molts altres, destaquen els següents premis: Premi Joan Amades (2013) per la trajectòria artística i de recuperació de la cultura popular; Premi Nacional de Cultura (2015) “per la seva tasca de recuperació i difusió del patrimoni musical popular i tradicional de la Catalunya sud”; Premis Enderrock a la millor cançó de folk durant diversos anys, així com el premi al millor grup i artista de folk els anys 1998, 1999, 2000, 2004, 2009, 2012.

Actuació dels Quicos durant la manifestació contra el transvasament de l’Ebre, Amposta, 2008. Autor: Joan Panisello (PDE)

També en aquest àmbit gaudeix d’immillorable salut el teixit de colles que proveeixen de música el seguici festiu a Tortosa, mostra de la qual és la Trobada de grallers i dolçainers dels Països Catalans, que s'organitza anualment a Jesús des de 1976; Cucafera Folk, la Mostra de Folklore Popular de Tortosa que es du a terme des de 2005, i la trobada de colles que des de 2010 organitza Gaiters de l’Aguilot i que enguany, amb la XII Trobada, han celebrat els seus 30 anys. A dia d’avui, a Tortosa trobem la Colla Gegantera de Tortosa, els Gaiters de l’Aguilot, la Colla Jove de Dolçainers de Tortosa (1993), els Grallers i Tabalers de Campredó, els Grallers del Reguers i els Grallers de Jesús (1995).

quaderns de l’Ebre

de banda a banda passat El gran èxit obtingut per la Festa del Renaixement (1996) ha impulsat particularment l’àmbit de la música tradicional, ja que s'han creat nombrosos espectacles musicals ex professo i fins i tot grups com Tragalets, que centren la seva atenció en pràctiques de música antiga. Pel que fa a la jota cantada, la mort dels cantadors Josep Garcia Sanz «lo Canalero» (2004); Josep Guarch «lo Teixidor» i la més recent del cantant Juanito Aragonés (2021) ha estat compensada amb l’aparició d’una nova generació de cantadors i l’eclosió per primer cop en aquest àmbit de nombroses cantadores, on resta encara Josep Subirats «Joseret», el darrer cantador de la generació d’arrel tradicional activa la segona meitat de segle XX.

La jota ballada s’ha recuperat mercès a la tasca pionera del col·lectiu Saragatona, Grup de Música i Dansa Tradicional, que va sembrar la llavor i va assegurar la continuïtat de la jota tortosina i la d’altres pobles de les Terres de l’Ebre. La seua iniciativa ha estat secundada per altres grups, que han seguit el camí cap al reconeixement i potenciació de la jota com a dansa de les Terres de l’Ebre i Catalunya.

Joseret de Tortosa, Sofia de la Ribera i la rondalla de la Ràpita. Font: Eduglosa.cat

quaderns de l’Ebre

de banda a banda La música popular del segle XX Quant a grups de música popular, en el moment d’efervescència del moviment conegut com a rock català (anys 90 del segle passat), solament trobem un grup de rock-pop que gravés un disc en la variant dialectal tortosina: Atzucac (Paradisos possibles, 1993). La primera dècada del segle XXI el panorama canvia radicalment. Entre 2002 i 2019 l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de Tortosa va impulsar el Certamen EbreMusik Ciutat de Tortosa, al qual pogueren optar grups musicals novells de pop-rock i metal residents a les demarcacions de l’Alt i Baix Maestrat, els Ports, Matarranya, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, i la ciutat agermanada d’Alcanyís, sempre que no tinguessen signat un contracte discogràfic vigent, presentant una maqueta en format CD amb obres pròpies i realitzant una actuació en directe. Hi havia premis en metàl·lic i un premi al millor grup de les Terres de l’Ebre. Fins a l’any 2010, per cada edició del concurs es va editar un CD promocional amb cançons d’una selecció dels grups concursants. L’any 2019 la revista Enderrock dedica el seu número 287 a l’Escena musical Terres de l’Ebre. L’editorial, titulat «Riuada ebrenca», relaciona el sorgiment d’aquesta escena amb la simpatia amb què es van produir les mobilitzacions ciutadanes de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (2000) per a la difusió d’una nova cultura de l’aigua i en oposició al Pla Hidrològic Nacional promogut pel Partit Popular. En aquestes mobilitzacions la música hi va tenir un paper molt destacat. Hi participaren nombroses entitats musicals i grups de música, i en els moments simbòlics es van cantar les cançons dels seus repertoris a la manera d’himne. Durant la segona dècada de segle XXI s’editaren més d’una quarantena d’àlbums d’una gran quantitat de grups ebrencs, entre ells Pepet i Marieta, Joan Rovira, Montse Castellà, Xarim Aresté, Gebre, Menut, Maria Arnal i Marcel Bagés, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Sílvia Ampolla, Rampaire, Eix!, Setrill, Mascarats, Èric Vinaixa, Sommeliers, Daniel Sàez, Albino Tena, Solk, Los sirgadors, Obscens, La moto del monaguillo, Josep M. Bonet, Miquel del Roig, Arturo Gaya, Riu en so, Pili Cugat i Carlos Lupprian, i Laura Guarch.

quaderns de l’Ebre

de banda a banda passat La música clàssica També per a l’àmbit de la música clàssica el segle XXI representa un període de normalització cultural i renaixença. El precedent el trobem ja el darrer terç de segle XX quan el 1975 es funda el Conservatori de Tortosa, quan durant la dècada dels 80 s’inicia el Festival de Música Felip Pedrell i les programacions musicals de Joventuts Musicals de Tortosa dintre de la federació Joventuts Musicals de Catalunya, i quan el 1985 s’inaugura el Teatre Auditori Felip Pedrell. Nombrosos músics formats a l'Escola i Conservatori de Música de la Diputació de Tarragona a Tortosa formen i han format part d’orquestres i bandes simfòniques de referència (OBC, JONC, JONDE, Banda Municipal de Barcelona, Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, etc.), fan carrera en teatres d’òpera (com la mezzosoprano Anna Brull, que des del 2013 forma part de la plantilla de l’Òpera de Gratz) o formen part de grups de cambra d’èxit com Sommeliers i Kebyart Ensemble. És significatiu que el 2010 es crea la primera orquestra amb músics professionals al territori, l’Orquestra de Cambra de Tortosa (OCTO), i que el 2014 debuta l’Orquestra Simfònica de les Terres de l’Ebre (OSTE). Malgrat l’increment quantitatiu i qualitatiu d’aquest àmbit, no existeix un cicle regular i estable de concerts de clàssica i és imperiosa la necessitat de construcció d’un nou auditori donat que el que existeix no té les característiques acústiques i físiques apropiades per a aquest tipus de concerts. Respecte a la música sacra, l’any 2005 es crea el Festival Internacional de Música Sacra, consistent en una programació anual de concerts de música religiosa que tenen lloc a Tortosa durant la Setmana Santa. Els concerts es realitzen a la catedral de Santa Maria i a diverses esglésies de la ciutat, com la de Sant Jaume de Remolins o la de Sant Blai. La creació musical En l’àmbit de la creació musical, quatre joves músics que van iniciar la seua formació en el Conservatori de Tortosa són compositors referents dins de l'àmbit nacional. En jazz, Xavi Torres Vicente; en música moderna, David Espinós; en la música popular, Joan Rovira, i en la música clàssica, Josep Ollé, que mereix un capítol a part.

quaderns de l’Ebre

de banda a banda Aquest jove compositor tortosí és un dels compositors de música coral amb més projecció del país. Les seues obres tenen difusió internacional i han estat interpretades pels cors més prestigiosos. L'any 2014 triomfa amb l’estrena del seu primer musical al Teatre del Raval de Barcelona, L’esbudellador de Whitechapel. Destaquem l’estrena de Lux pel KammeChjor Saarbrücken (2017) i Prova el fred de fer-se etern per l’Orfeó Català (2020). Aquest mateix any rep el premi Barcelona 2020 per la seua participació en el projecte multidisciplinar I shall not live in vain. Per encàrrec de Barcelona Creació Sonora, la secció d’homes del Cor Jove de l’Orfeó Català i Cor de Cambra del Palau de la Música, estrena l’obra «En les nits de desembre» en el concert de Sant Esteve de 2021. El febrer de 2022 estrena la cantata El cafè de la vida (Cantagran, L’Auditori). El 22 d’abril del mateix any, en el marc de l’homenatge a Frederic Mompou, la Coral Cantiga estrenarà diverses harmonitzacions seues realitzades a partir de les cançons utilitzades per Mompou en la col·lecció Cansons i danses. Pel centenari de l’Obra del Cançoner Popular ha rebut l’encàrrec d’harmonitzar una melodia del cançoner que serà estrenada pel cor de cambra del Palau al novembre. A més, l'Orfeó Català li ha encarregat a través de Barcelona Creació Sonora diversos motets de música sacra que s’estrenaran al Palau de la Música a la tardor.

El compositor Josep Ollé Sabaté treballant al seu estudi. Font: web oficial del músic.

En l’àmbit de la creació de música contemporània destaca l’extensa obra de Joan Bagés Rubí (Flix, 1977), creador del Sirga Festival (2014-2017), certamen internacional centrat en l’experimentació sonora i la creació contemporània, i el 2014 del grup de contemporània Morphosis Ensemble, amb qui el 2017 va estrenar a Tortosa l’òpera electroacústica IB. En aquest mateix àmbit de la creació contemporània recentment han aparegut en escena dos joves compositores tortosines: Maria Rosa Pons Tena i Esther Serra Visan.

quaderns de l’Ebre

de banda a banda passat Bandes i cors, una tradició que augmenta Pel que fa al món de les bandes de música, la Banda Municipal de Música de Tortosa va celebrar el seu 75 aniversari el 2017. Aquest no ha estat un fet aïllat al territori, ja que aquest segle han celebrat 100 anys de vida: l’Agrupació Musical Senienca (2006), la Societat Cultural Lira Roquetense (2007), la Banda Municipal de Paüls (2013), la Societat Musical La Lira Ampostina (2016), i la Societat Musical La Unió Filharmònica d’Amposta (2017). La degana d’aquestes terres, la Banda Municipal d’Alcanar, l’any passat va celebrar els seus 175 aniversari. En el panorama ebrenc destaca la creació del Certament Internacional de Bandes de Música “Vila de la Sénia” (2007), el Festival de Músiques en Terres de Cruïlla (2013) i la Banda Simfònica de les Terres de l’Ebre (2018).

Concert de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra Tyrichae a la Catedral de Tortosa (2021). Font: L’Ebre.

Els cors de música tenen presència a la ciutat des d’antuvi. L’Orfeó Tortosí (1905) segueix en actiu i és el referent històric al territori. L’oferta coral és àmplia i se’n continuen creant de noves: la Coral Vent de Dalt (1986), el Cor Flumine (1996), el Cor de Cambra Tyrichae (2000) i el Jove Cor Flumine, que l’any 2013 prengué rellevància en l'àmbit nacional arran de la seua participació en quatre programes del concurs televisiu Oh Happy Day (TV3). Bona part dels seus membres van fundar el Cor La Binota (2016). La darrera incorporació ha estat el Cor ARTS (2020). Mostra de l’estabilitat d’aquestes agrupacions és que el 2010 la Federació Catalana d’Entitats Corals en tenia vint-i-dues de federades a les Terres de l’Ebre i que el 2021 en tenia vint-i-tres. quaderns de l’Ebre

de banda a banda El jazz, l’art sonor i la música electrònica En l’àmbit de la música jazz el referent a la ciutat ha estat i continua sent el percussionista Xavier Bertomeu. Impulsor d'Acadèmic. Centre d’Ensenyaments Musicals (1989), és el responsable de la Mostra de Jazz de Tortosa (1993) i del Festival Ebre Terra de Vent (2003). A iniciativa del professorat d’Acadèmic va sorgir l'Acadèmic Big Band (1991) que ha tingut continuació amb la Big Band Tortosa (2013). Quant a les noves generacions de músics de jazz, a banda de l’anteriorment mencionat Xavi Torres, destaca Óscar Antolí, clarinetista tortosí amb residència a Viena, format a l’Escola Municipal de Música de Tortosa. Després de llicenciar-se en música moderna i jazz a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) va realitzar un màster en música turca a la Universitat de les Arts de Codarts (Rotterdam). Com a intèrpret i compositor la seva obra s’inspira en les cultures musicals mediterrànies. Actualment presenta l'àlbum Penínsulas, liderant la formació Òscar Antolí Quartet. Amb una àmplia discografia, ha tingut la possibilitat de tocar en diversos projectes i en nombrosos festivals de jazz, com els de Tòquio, Atenes, Bergen, Tànger, Aarhus, Maastricht...

Actuació de Shoeg (Carlos Martorell) a Eufònic 2021. Font: Eufònic.

En l’àmbit de l’art sonor i la música electrònica cal fer menció de Carlos Martorell, un dels exponents principals de l’escena electrònica nacional. La seua obra es coneix a través del projecte Ensemble Topogràfic (sorgit arran d'Eufònic 2013) i en solitari com Shoeg (2014). Des de la inauguració de Lo Pati, Centre d’Arts Visual de les Terres de

quaderns de l’Ebre

de banda a banda passat l’Ebre (2010) a Amposta, i sobretot amb la creació per Vicent Fibla del Festival Eufònic (2012), que ha esdevingut cita obligada per al món de l’electrònica i l’art sonor. A partir de 2013 es realitza també a Barcelona l’anomenat Eufònic Urbà. L’educació musical, un element essencial En l’àmbit de l’educació musical cal destacar la tasca de l’Escola Municipal de Música (1943), de l’Escola de Música Manuel Martínez Solà de Jesús (1996), i l’oferta i servei a les vint-i-nou escoles de música de les Terres de l’Ebre impartida pel Conservatori Professional

Música

Diputació

Tarragona

Tortosa

(1975),

considerablement ampliada a partir del 1994, quan trasllada la seua seu al Palau Oriol i Palau Despuig del carrer de la Rosa.

Escola i Conservatori de Música de la Diputació de Tarragona a Tortosa.

Entre els molts projectes que impulsa el Conservatori de Tortosa destaquem a nivel instrumental la Jove Orquestra Simfònica de la Diputació de Tarragona i la Jove Banda Simfònica de la Diputació. Com a projectes didàctics destaquem L’estranya malaltia de la Cinta, adreçat a totes les escoles de la ciutat per a la descoberta dels instruments i famílies instrumentals; Aprenentatge musical amb mètodes d’aprenentatge cooperatiu (2006), una experiència referent en l’aplicació de mètodes cooperatius en la didàctica de la música; i Música ab sentits a l’ECM Tortosa (2019), un projecte d’innovació pioner en l’àmbit educatiu que reformula el currículum de Música en funció de la

quaderns de l’Ebre

de banda a banda significació musical. Aquest últim projecte ha estat implementat en col·laboració amb l’Escola Superior de Música de Catalunya i va ser presentat el 2 d setembre de 2021 en el marc del 15è Congrés Internacional de Significació Musical. La incorporació dels estudis universitaris de Grau d’Educació Infantil (2007) i Primària (2009) al Campus Terres de l’Ebre de la URV, amb menció de Música, van suposar un fet històric, ja que ha permès per primera vegada realizar estudis universitaris amb perfil musical en aquestes terres. Associat al Campus Terres de l’Ebre, destaca el col·lectiu Mousiké, grup de treball de mestres especialistes de música, vinculat a l'Institut de Ciències de l’Educació de la URV, que des de la seua constitució el 2012 ha impulsat nombrosos projectes de renovació pedagògica en centres d’ensenyament infantil i primària de les Terres de l’Ebre: «Paisatges sonors en educació infantil i primària» (2012); «Sounpainting Campus» (2013); «Realitat sonora augmentada en educació infantil i primària» (2013); entre 2014 i 2015, en col·laboració amb L’Aula al Pati, del Centre d’Art de les Terres de l’Ebre Lo Pati, realitzen el projecte Dispositius Sonors Alliberats amb dos accions anuals: «Memòria del so: deconstrucció de sonalls a l’escola» i «La Calaixera Sonora». Aquest últim resta com un projecte latent en forma de maleta pedagògica, que ha voltat per tot el país, i en especial al centre d’Arts Santa Mònica (Barcelona, 2017), com a taller didàctic complementari de l’exposició Lightforms/soundforms de Brian Eno. Amb tot, el projecte amb més impacte i recorregut ha estat Beceroles Sonores a la URV, una adaptació de la Music Learning Theory en l’àmbit escolar, que entre 2016 i 2021 ha estat implementat en una vintena de centres educatius de les Terres de l’Ebre.

Col·lectiu Mousiké. Sessió de Beceroles Sonores (URV) amb xiquets i xiquetes de la llar d’infants Mare Natura (2016).

Des de la inauguració de la Casa de la Música (2010), l’Escola Municipal de Música de Tortosa i l’Aula de Músiques de la Terra disposen d’una seu pròpia per a impartir classes. En l’àmbit de la música tradicional cal destacar que el 2012 es va edificar,

quaderns de l’Ebre

de banda a banda passat amb l’ajuda de micromecenatge, la Casa de la Jota, traslladada al Museu de Tortosa el 2019, i la creació del campus d’aprenentatge d’estiu Jota campus (2012). El 2013 obre portes l’escola de ball, cant i música tradicional Lo Planter que, entre d’altres activitats, des de l’any 2018 per Sant Antoni ha recuperat el costum de cantar i ballar jotes per celebrar la festa del patró de la pagesia, resituant-la del lloc on es feia tradicionalment (enfront de l’església de Sant Antoni, al carrer Montcada) a la plaça del mercat. L'associació etnogràfica Espai de So, amb seu a Tortosa, du a terme treballs de recerca i difusió del patrimoni etnomusical de les Terres de l'Ebre, Matarranya i nord del País Valencià des de l'any 2012. Vinculada a esta associació trobem la Rondalla dels Ports (2014), l'Escola de Música Tradicional Ebrenca «Lo Canalero» (2014) de Roquetes i el grup de ball, dansa, música i indumentària tradicional catalana Trencadansa (2015) de Roquetes, així com iniciatives culturals com el Campus de música i balls tradicionals "Ebrefolk" de les Terres de l'Ebre, Matarranya i nord del País Valencià, de Móra d'Ebre (2013) —amb subseus a la Jana i Pena-roja de Tastavins— i el cicle de música i ball tradicional Ebrefolk (2015) de Roquetes. L'any 2018 van representar el patrimoni etnomusical de les Terres de l'Ebre al Smithsonian Folklife Festival de Washington (EUA), formant part de la delegació oficial de Catalunya. L’oferta educativa musical s’amplia el 2010 amb la creació de l’Escola Municipal de Teatre de Tortosa amb un currículum que contempla les arts escèniques, la dansa i el cant. D'altres entitats privades que ofereixen formació en aquest àmbit són l’Estudi de Veu i Cant de Cecília Aymí (2012), des de l’any 2016 ARTS Escola d’Arts Escèniques, i l’Espai de Música La Binota (2016). La recerca i les publicacions La recerca i publicació de materials etnomusicològics pren força amb el nou segle, sobretot a partir del 2001, quan es crea la delegació territorial del govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. Així, el 2003 es publica Les bandes de música a les comarques de Tarragona (Tarragona: Diputació de Tarragona); i amb motiu de la celebració dels quinze anys d'història dels Gaiters de l'Aguilot, el 2008 es publica el recull El seguici festiu de Tortosa. Músiques per a dolçaina i percussió (Barcelona: Dinsic, Generalitat de Catalunya). També es realitzen dos grans recerques de camp i documentals al voltant de La Jota cantada improvisada a les terres de l’Ebre finançades per l’Institut Ramon Muntaner

quaderns de l’Ebre

de banda a banda (2008-2009) i l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (2010-2011); a més, el 2010 es realitza una recerca documental sobre el Sorgiment del moviment coral a les Terres de l'Ebre (1855-1930). A partir del 2010, quan la Generalitat declara la jota com a element festiu patrimonial d’interès nacional, s’incrementa l’interès pel patrimoni etnològic. El 2010 es realitza a Tortosa el 1r Congrés de Cultura Popular de les Terres de l’Ebre; l’Institut Ramon Muntaner finança la recerca Els pastorets a les Terres de l’Ebre, arran de la qual el 2011 es reestrena l’obra Panderos i fabriols. Els pastorets de Joan Moreira al Teatre Auditori Felip Pedrell; a més a més, dos grans recerques s’encarreguen de la catalogació del fons del folklorista Joan Moreira: la primera, L’obra musical, folklòrica i literària de Joan Moreira, finançada per l’IPEC (2010-2011), i la segona, Joan Moreira Ramos: músic, folklorista i escriptor, premiada amb la XVIII Beca d’investigació Pepita Martí de Duran (2011); fruit de les quals el 2015 es publica del mateix Moreira el llibre Quan lo pare no té pa. Recull de cançons i tocades populars de Tortosa, 1908 (Tarragona: URV). A partir del 2015 i fins al 2017 es produeix la catalogació i publicació dels elements de l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre, tasca que continua a partir de 2017 sota la figura de l’Observatori del Patrimoni Cultural i Immaterial de les Terres de l’Ebre. El 2017 la Federació Catalana de Societats Musicals impulsa la publicació del recull Jotes i cançons de les Terres de l’Ebre. Música i bandes (Barcelona: Dinsic, Generalitat de Catalunya); el 2018 i el 2021 es realitzen el 1r i 2n Congrés de la Jota als territoris de parla catalana (Falset); i el 2019 es presenta l’exposició de la recerca impulsada pel Museu de Tortosa titulada Gaites, gralles i dolçaines. En l’àmbit de fires de temàtica musical cal citar la fira Mestràlia de Luthiers i Construcció Artesana d’Instruments que es realitza a Campredó des de 2009, i la Trobada de Cant Improvisat organitzada en el marc de la Fira de l’Oli de Jesús des de 2014. Música i activisme cultural Quant al cooperativisme cultural, destaca Túbal Cultura i Espectacles (1992). Sorgida al voltant del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, des de 1994 organitza el Tradicionàrius de les Terres de l’Ebre, a Roquetes, i disposa del segell discogràfic

quaderns de l’Ebre

de banda a banda passat Oco! per a produccions del territori. El 2011 impulsa la creació del Centre d’Interpretació de la Jota de les Terres de l’Ebre (CIJTE) - Casa de la Jota. Finalment, durant l’any de 2021 Tortosa ha celebrat la Capitalitat de la Cultura Catalana. Les activitats programades amb motiu d’aquest esdeveniment han volgut incidir en aquells àmbits de la música que tenen una relació singular i identitària amb el fet cultural. En la línea de mostrar una cultura dinàmica i transversal s'ha donat suport al sorgiment de propostes i de col·lectius nous i diversos, a la vegada que s'ha cooperat amb àmbits de la música amb un arrelament social ampli. Entre les noves propostes, a l'estiu va fer-se la primera edició del Festival de Música de Tortosa Proto-. S'ha donat suport a l'àmbit de la música urbana mitjançant la cessió d'espais per a la interpretació d'estils com el rap i altres estils urbans generats per joves músics i versadors locals. Un altre dels àmbits presents han estat els cors i corals de la ciutat, que han protagonitzat la jornada anomenada «Cantem Tortosa» i l’enregistrament de l’obra Ave Maris Stella del compositor tortosí Josep Ollé Sabaté, interpretada per l'Orfeó Català a la Catedral de Santa Maria de Tortosa. Pel que fa a la presència de música tradicional, també s’han realitzat diversos actes. Tortosa va ser subseu del II Congrés de Jota en territoris de parla catalana, on es va presentar l'espectacle Les Follies de la Jota, a càrrec del col·lectiu Xuriach. En el context de les festes de la Cinta s’han celebrat les I Jornades de Folklore Tortosí, i l’espectacle Lo Ventall, folklore per Moreira, a càrrec de La Companyia i la Colla Jove de Dolçainers de Tortosa, juntament amb l’espectacle multidisciplinar "Tortosa, Totrosa, Sortosa". Cap a final de l'any 2021, en el context del Festival Felip Pedrell, es van iniciar les activitats en commemoració del centenari de la seua mort. L’Orquestra de Cambra de Tortosa (OCTO) el novembre de 2021 va presentar una relectura de l'òpera La Matinada de Felip Pedrell; el col·lectiu Accent Ensemble al febrer va realizar un concert monogràfic amb obres de Pedrell; i l’Escola i Conservatori de Música de Tortosa ha organitzat diversos actes i concerts monogràfics centrats en Pedrell, destacant l’estrena d’una exposició divulgativa sobre la seua vida i obra.

quaderns de l’Ebre

calaix d’apòcrifs

Joseph Conrad als Alfacs Roc Salvadó Poy Historiador i professor d'Història.

Resum: Joseph Conrad, que va solcar tots els oceans del món, explica una aventura de joventut viscuda a la badia dels Alfacs durant el temps de la Tercera Guerra Carlista a les Terres de lʼEbre. Paraules clau: Joseph Conrad, Tercera Guerra Carlista, badia dels Alfacs, Terres de l’Ebre. Palabras clave: Joseph Conrad, Tercera Guerra Carlista, bahía de los Alfaques, Terres de l’Ebre. Key words: Joseph Conrad, The Third Carlist War, The Bay of Alfaques, Terres de l’Ebre. Mots clés: Joseph Conrad, Troisième Guerre Carliste, Baie des Alfacs, Terres de l’Ebre.

Joseph Conrad és un cas excepcional dins de la literatura anglesa; malgrat no escriure en la seua llengua materna, el polonès, sinó en una llengua adoptada, fou capaç de convertir-se en un clàssic. A més, inicialment, la seua segona llengua era el francès, no l’anglès. En la seua Crònica personal, no s’està d’afirmar que, de no haver escrit en anglès, mai hauria escrit una sola paraula. Els seus relats, fruit de la seua experiència vital, el van portar a ser considerat l’escriptor del mar i els seus homes. En realitat se deia Teodor Jòzef Konrad Nalecz Korzeniowski. L’autor que va inspirar, amb la seua novel·la Lord Jim, la pel·lícula del mateix nom del director Richard Brooks, i Apocalipsy Now a Francis Ford Coppola, amb el seu llibre El cor de les tenebres, era d’origen polonès, encara que va nàixer el 1857 a Berdixev, a Ucraïna, llavors territori de l’Imperi Rus, com bona part de Polònia. El seus progenitors eren de la petita noblesa polonesa; el seu pare va ser condemnat al desterrament a Rússia per patriota polonès, i Conrad i la seua mare el van acompanyar. Les penoses condicions que van patir van comportar la mort de la mare. Retornats pare i fill, al cap de poc el primer també moriria i Conrad quedaria a càrrec del seu oncle matern Thaddeus Bobrowski. El noi, tot i ser de terra endins, va sentir la crida del mar i esta passió el va portar als quaderns de l’Ebre

calaix d’apòcrifs disset anys, amb l’aquiescència del seu tutor, al port de Marsella. Els seus anys d’aprenentatge els feu amb vaixells francesos, però prompte va fer el pas a navilis britànics i va obtindre el títol de capità mercant; des de llavors va navegar sota l’emblema de la Unió Jack, com ell solia denominar la bandera anglesa, a l’ombra de la qual se sentia segur i orgullós. Entre les veritats i llegendes que corren respecte a Conrad —a ell no li desagradava mistificar el seu propi personatge— es troba la que el relaciona amb el contraban d’armes. Quan arriba a Marsella, el 1874, a la veïna Espanya es dirimia la tercera guerra civil carlista. La casa comercial que li dona acollida i treball com a mariner és la Delestang et Fills, molt vinculada als cercles legitimistes francesos, que enyoraven la tornada dels Borbons al tron de França i ajudaven els carlistes hispànics. Per convicció i per interès, els Delestang traficaven amb armes. És en estes circumstàncies en les quals s’emmarca este relat conradià, que rememora els seus primers passos pels camins del mar. Portada de The English Review. London: Duckworth & Co., 1908.

El conte, molt breu, va aparèixer originalment a The English Review, dirigida pel seu amic Ford Madox Ford. Desconec si posteriorment a esta publicació es va tornar a reeditar o si existeix alguna traducció a alguna de les llengües hispàniques. L’escenari ebrenc del seu relat, la desembocadura del riu i la badia dels Alfacs, han estat lloc tradicional de contraban fins ara. No era la primera vegada, ben al contrari, que en el marc del perllongat conflicte carlista es produïa un intent de desembarcament d’armes. Ja cap al final de la Primera Guerra Carlista, el cabdill tortosí Ramon Cabrera va veure com per causa de la vigilància governamental se li frustrava l’arribada de trenta mil fusells anglesos per armar les seues forces. Però deixem la paraula a Conrad.

quaderns de l’Ebre

calaix d’apòcrifs

Crònica personal. Velles recordances *

Voldria avui evocar la que tal vegada seria la meua primera aventura pels camins del mar, al cap de poc d’arribar a Marsella. És una història sorgida d’un vell paper de dietari que va sobreviure de quan encara escrivia en la meua llengua materna. Tan sols és un record que ara rememoro sense cap orgull, donada la naturalesa d’aquell comerç. Només hi he afegit uns lleus retocs i adaptat el relat que jo en feia per a la millor comprensió del benvolgut lector. Havíem salpat de Marsella...

Gravat dels Alfacs. The Bay of Alfaques near Tortosa in Valencia, draw by Cpt. Doleman in Jan. 1705/6. (Daniel Crouch Rare Books)

* Voldria agrair a Rosa Vallés la seua acurada traducció del relat de Conrad. quaderns de l’Ebre

calaix d’apòcrifs Aquell vell mariner de cara solcada per tots els vents, coneixia el lloc on anàvem. Xicot, me deia, veuràs les boques de l’Ebre. Mon iaio me’n parlava de vegades. El pobre havia estat galérien47, un forçat; la seua bagne48 era una galera reial, allí va remar vuit anys. Recordava que moltes vegades, en sortir de Marsella, anaven a fer aiguada als Alfacs i que sempre esperava aquell moment perquè els deixaven descansar; el meu pobre iaio li guardava un bon record a esta terra. Entre les històries d’aquell mariner i el que havia vist i sentit al saló de madame Delestang, m’havia nascut una forta curiositat. Jo sabia molt poc d’Espanya, però el seu sol nom m’evocava l’aventura. El meu oncle matern, Nicolau Bobrowski, hi havia lluitat a les ordres de Napoleó i la qualificava de terra ardent i de gent ferotge. Al saló sempre hi trobava un aiguabarreig de legitimistes francesos i exiliats espanyols, que es feien dir carlistes. Tots confabulaven amb entusiasme a favor d’un tal Carles de Borbó, duc de Madrid, i parlaven de la guerra que en el seu nom es feia a Espanya per a instaurar-‐lo com a rei i fer fora la república. Jo coneixia la veritable naturalesa de la nostra càrrega, dos mil chassepots i berdan49 entaforats, a raó de vint fusells en cada caixa. Oficialment portàvem blat d’Alger i la nostra derrota ens conduïa a Vinaròs a carregar bocois de vi carló50. Tenia la primera guàrdia del matí i quan començava a clarejar vaig poder veure una gran massa d’un blavós esvanit encastellada al fons de l’horitzó. Allò ja era Espanya, terra de muntanyes. Quan el sol començava a alçar-‐se, des del bauprès es podia veure una gran taca d’aigua fosca, densa, marronosa, que s’escapava del riu i creava una espècie de gegantí semicercle que embolcallava les goles del riu. Calia vigilar molt perquè amb vent contrari de llevant es corria el perill d’embarrancar, però el nostre Tremolino era un bon vaixell i el capità Cervoni se coneixia bé el paratge d’altres ocasions. El vent, que bufava de terra a mar, era suau. 47

En francès, a l’original, condemnat a galeres. En francès, a l’original, presidi. 49 Fusells de fabricació francesa i anglesa, respectivament. 50 Vi del camp de Benicarló, conegut des del segle XV, molt exportat a França als segles XVIII i XIX. 48

quaderns de l’Ebre

calaix d’apòcrifs Vam costejar i ens vam apostar una mica més enllà del trencaaigües entre el mar obert i la badia. Una volta a resguard, vam veure com un bot de rems se’ns apropava, el tripulaven dos homes i un tercer estava a la proa palplantat de cara a natros. Remaven de pressa, a grans palades, com acuitats d’arribar a la nostra vora.

Dibuix de Norbert López.

Hi havia una calma que només trencava el clapoteig rítmic dels rems. A la nau, expectants, esperàvem l’arribada d’aquells homes. L’espetec sec i sobtat d’una descàrrega va retronar per la badia. Com qui dispara un ressort, tot va començar a bullir. Per una raconada van aparèixer uns genets cridant, també cridaven els nostres enllaços i al cap de no res una nova descàrrega va fendir l’aire. Cervoni va senyalar una torre atalussada gairebé dins la badia i al seu torn va bramar: Ens han descobert, llarguem veles! Llavors el vigia va alertar que per estribord s’apropava un fil de fum. La canonera, ungla d’aquí!, cridava el capità.

quaderns de l’Ebre

calaix d’apòcrifs Els homes del bot remaven frenèticament per atènyer-‐mos, se’ls va tirar un cap i sense dilació vam virar cap a mar obert tot arrossegant-‐los. Com vam poder, amb una sarpada els hissàrem a bord. Ja era hora! La canonera s’apropava al nostre encalç a marxes forçades. Un estampit va retrunyir i no lluny de natros s’aixecà una fina columna d’aigua, un altre el seguí al cap de poc, però esta vegada la columna d’aigua se va alçar més propera. Vaig entendre que ens canonejaven. Vam fer l’escàpol. Tot va anar molt de pressa. El vent favorable ens va salvar. Una vegada allunyats del perill, vaig anar a veure els homes que havíem recollit. Un era un home ja gran, malcarat, vestit a la marinera, ben semblant al vell mariner que m’alliçonava; fumava impassible la seua pipa sense parar compte de res. L’altre era un noi més o menys de la meu mateixa edat, esmaperdut i ploricós. El tercer, el que anava dret a proa, parlava amb el capità, tenia aire de senyor, tot i vestir pobrament. Havíem estat descoberts, però almenys conservàvem la càrrega. Cervoni va dir: Ja tornarem! Tots vam assentir, però el mariner que havíem salvat, sense abandonar el seu aire abstret, va fer una ganyota. En aquell moment no vaig entendre el seu gest, ara ja sí que el comprenc. La meua darrera llambregada fou per al perfil blau d’aquelles muntanyes. Pensava que tornaria, però he de dir que mai les he retrobat.

quaderns de l’Ebre

Joseph Conrad

portades selselsonn

Articles publicats (2010-‐2020) Quaderns de lʼEbre. Revista dʼeducació, ciència i cultura 1 (2010), 2 (2012), 3 (2014), 4 (2015), 5 (2016), 6 (2017), 7 (2018), 8 (2019), 9 (2020), 10 (2021). Editorial

De banda a banda

Educar-se per a educar 1: 1-2; La delicadesa dʼun ocell, la duresa dʼun pupitre 2: 1-2; Lʼescola líquida? 3: 1-2; Inspectors universals 4: 1-2; On anem? 5: 1-2; Escolaritat i realitat 6: 1-2; Sísif a lʼescola 7: 1-2; Ensenyar o educar: mestres o màquines? 8: 1-2; A cavall de la incertesa o educar en temps de Covid 9: 1-2; Deu números i onze anys, història d’un camí 10: 1-2

Joan Francesc Vidal Arasa. Sorgiment del moviment coral a les Terres de lʼEbre (18551930) 3: 9-15; Rossend Aymí. Tres qüestions al voltant dels orgues de la catedral de Tortosa 4: 12-22; David Matheu i Haskell-Bell. Aproximació al fons musical de lʼArxiu Capitular de la Catedral de Tortosa 5: 20-26; Joan Francesc Vidal Arasa. El model festiu musical ebrenc i la rellevància de la figura de Mariano Manta 7: 17-32; Joan Francesc Vidal Arasa. Panorama musical de Tortosa al segle XXI 10: 38-50.

El futur del passat Roc Salvadó Poy. LʼEscola del Treball perilla 1: 3-8; Emili Llorente Rosselló. La fundació de la Cambra del Comerç de Tortosa 1: 9-16; Enric Querol Coll. Notícia sobre la Sociedad Económica Dertosense (1835-1850) 2: 3-10; Laura Feliciano Bellés. “La vía chilena al socialismo” en la premsa espanyola (19701973) 2: 11-17; Roc Salvadó Poy. Víctor Sáez, bisbe de Tortosa, traductor de Víctor Hugo? 4: 3-11; Josep Ferran Bel Querol. La capital qüestionada. Del tortosinisme centralista i localista 5: 3-19; Cristina Favà Bel. El Balneari de Porcar 6: 3-17; Roc Salvadó Poy. Francesos a Tortosa: una visió de 1853 7: 3-9; Victòria Almuni Balada. Dones de lʼalta edat mitjana. Presència femenina a les fonts de la catedral de Tortosa abans del 1300 8: 3-21; Agustí Campos Perales. Els jóvens a la Tortosa dels segles XIV-XV: alguns documents sobre la seua entrada al món laboral i els seus comportaments quotidians 9: 3-25; Josep Ferran Bel Querol. El Explotado. Portaveu anarcosindicalista a les Terres de l’Ebre 10: 3-20.

La paciència de la ciència Álvaro Arasa Tuliesa. Per què hem dʼimpartir geologia a les escoles i als instituts 1: 17-21; Álvaro Arasa Tuliesa. Roques del Port 2: 1826; José Luis Pascual Blázquez. ¿Para qué se fundó el Observatorio del Ebro? 1: 22-33; José Luis Pascual Blázquez. Sobre la predicción del tiempo en los viajes de Cristóbal Colón 2: 27-35; José Luis Pascual Blázquez. WIFIs, microondas y salud 3: 3-8; Joan Fabregat Llangostera. J. J. Landerer, Jaume Ferran i Innocent Paulí: la Facultat de Ciències de Tortosa (1867-1887) 5: 41-50; Maria Rallo Rallo. La tòfona, lʼor negre 7: 1016; Óscar Vallejo Soler. Lʼeconomia blava: una oportunitat per al territori 8: 22-27; Joan Fabregat Llangostera. Galileu & Co., propaganda racionalista 9: 26-37; Onofre Casanova Navarro i Cristian Villa Mata. Integració de l’ABP i l’AICLE aplicada a l’ensenyament de Física i Química 10: 21-28.

La llengua parla

El debat educatiu

Pili Ibàñez, Tere Izquierdo i Maite Moya. Els noms populars de boires i altres fenòmens meteorològics a la comarca del Montsià 6: 3237; Juan Antonio González. Els refranys a lʼobra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig 7: 44-55; Juan Antonio González. Apotegmes i màximes a lʼobra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig 9: 47-62.

Roberto Villagrasa Sampériz. Pequeñas reflexiones 1: 34-37; Salvador Cardús i Ros. Educar en temps de crisi 2: 36-38; Xavi Rodríguez. Mare, què vols, una filla o una medalla? 3: 41-50; Marc March. El sindicalisme: origen, trajectòria i perspectives actuals 4: 36-47; Lluís Montull. Oh, amics meus, no hi ha cap amic? 6: 42-50; Josep Ramon Subirats Ferré. Ser director dʼinstitut avui dia 7: 56-59.

quaderns de l’Ebre

portades Literatura/Literadura: estudis

Valor de clàssic

Enric Querol Coll. El restabliment de la impremta a Tortosa: Josep Cid, 1780 1: 3841; Andreu Subirats Aleixandri. Qui llegirà aquesta farsa dʼuna història personal? Algunes consideracions sobre la poesia de Zoraida Burgos 2: 39-44; Enric Querol Coll. Fernando Navarro, il·lustrat i diputat a les Corts de Cadis (1810-1813) 7: 38-43; Pep Carcellé Freixas. Guatxes en el segon cicle de novel·les de lʼEbre de Sebastià Juan Arbó 8: 34-45.

Pep Carcellé. Correspondència personal entre Sebastià Juan Arbó i Pío Baroja 3: 1628; Xavier Aixendri Murall. Un text inèdit de Joan Moreira sobre Quico el Célio 5: 37-40; Albert Aragonés Salvat. Una nova traducció del poema «Absència» dʼAbu-Bakr atTurtuixí 8: 53-59.

Inèdits Albert Roig 1: 42; Andreu Carranza 1: 42; Zoraida Burgos 2: 45; Andreu Subirats Aleixandri 2: 45, 8: 28; Marià Lleixà 3: 29; Albert Guiu 3: 29; Manuel Pérez Bonfill 4: 23; Antoni Vañó 4: 23; Tomàs Camacho Molina 5: 27; Francesc Xavier Forés 5: 27; Carme Cruelles Rosales 6: 27; Miquel Reverté i Aguilar 6: 27; Cinta Mulet Grau 7: 33; Rossend Bonàs Miró 7: 33; Marta Tena Subirats 8: 28; Ricard Martínez Pinyol 9: 38; Agustí Clua 9: 38; Enric Querol 10: 29; Cinta Galiana 10: 29.

Calaix dʼapòcrifs Roc Salvadó Poy (ed.). Defensa del cavaller Despuig feta per Anton van den Wyngaerde, pintor reial 3: 34-40; Joan Antoni González (ed.). Jaume Tió, romàntic tortosí 4: 29-35; Roc Salvadó i Albert Aragonés (ed.). Lʼescriptor Antoni Altadill: de Tortosa a Barcelona 5: 30-33; Roc Salvadó (ed.). Un relat (probablement) inèdit del lletraferit Eduardo de Arévalo i Lledó 6: 38-41; Roc Salvadó Poy. Un enigma: el fals fingit editat a Tortosa de fra Pedro de Alba y Astorga 8: 46-52; Roc Salvadó i Albert Aragonés. Tomàs Segarra, el folklore tortosí segons un emigrat carlista 9: 62-66; Roc Salvadó Poy. Joseph Conrad als Alfacs 10: 51-56. La coa de lʼull

La poesia necessària Albert Roig. Tomba dʼAbu Bakr 1: 43; Zoraida Burgos. Absolc el temps 2: 46-48; Marià Lleixà. Ingravidesa 3: 30-31; Albert Guiu. Poemes 3: 32-33; Manuel Pérez Bonfill. La Cucafera és de fusta 4: 24-25; Tomàs Camacho Molina. Pentagrames profans 5: 28; Francesc Xavier Forés. Poemes visuals 5: 29; Carme Cruelles Rosales. Poemes 6: 28-29; Miquel Reverté i Aguilar. La meva pàtria no té vaixell 6: 30-31; Cinta Mulet Grau. Misticisme 7: 34-35; Rossend Bonàs Miró. La masia abando-nada, i altres poemes 7: 36-37; Andreu Subirats. La bollonera 8: 29; Ricard Martínez Pinyol. 3 poemes inèdits 9: 39-41; Enric Querol. Ja estan aquí los tres germans. A la mort de Diego Armando i la gran astracana-da de l’enterrament 10: 30-31. Compte amb els contes Andreu Carranza. La coneixença amb Anton Dorca 1: 44-46; Antoni Vañó. Seres vivos 4: 26-28; Marta Tena Subirats. Foscor 8: 30-33; Agustí Clua. El vigilant. La baldufa. La magnòlia i el nesprer. El ciclista. La marededeu 9: 42-46; Cinta Galiana. Lo ieio Agustí, Taufa, La pica, «A mollar os pes», Lost in traslation 10: 32-37.

quaderns de l’Ebre

Joan Sabaté Borràs. El Senat, manteniment, reforma o dissolució 6: 18-26; Jordi Jordan. Vivències a cavall de la docència i la política 8: 60-63. Tècnicament possible Laureà Ferré Menasanch. Com millorar els nostres vídeos domèstics 1: 47-55. Invertir lʼeconomia Emili Llorente. El problema del creixement econòmic 2: 49-5. Portades Jep Colomé 1; Neus Llatje 2; Norbert López 3; Albert Aragonés 4; Rosa Curto 5; Núria Arias: «L'aigua del riu no es perd al mar» 6; Josep Salmerón (Álvaro Arasa) 7; Núria Matheu 8; Alfred Porres 9; Roberto Escoda 10.

portades selselsonn

Portades de la revista

quaderns de l’Ebre

portades

Autors/es (per ordre alfabètic) A Aixendri Murall, Xavier. 5: 37-40. Almuni Balada, Victòria. 8: 3-21. Aragonés, Albert. 4: portada; 5: 30-33; 9: 62-66; 8: 53-59. Arasa Tuliesa, Álvaro. 1: 17-21; 2: 18-26. Arias, Núria. 6: portada. Aymí, Rossend. 4: 12-22.

M March, Marc. 4: 36-47. Martínez Pinyol, Ricard. 9: 38, 39-41. Matheu i Haskell-Bell, David. 5: 20-26. Matheu, Núria. 8: portada. Montull, Lluís. 6: 42-50. Moya, Maite. 6: 32-37. Mulet Grau, Cinta. 7: 33, 34-35.

B Bel Querol, Josep Ferran. 10: 3-20; 5: 3-19. Bonàs Miró, Rossend. 7: 33, 36-37. Burgos, Zoraida. 2: 45, 46-48.

P Pascual Blázquez, José Luis. 1: 22-33; 2: 27-35; 3: 3-8. Pérez Bonfill, Manuel. 4: 23, 24-25. Porres, Alfred. 9: portada.

C Camacho Molina, Tomàs. 5: 27, 28. Campos Perales, Agustí. 9: 3-25. Carcellé Freixas, Pep. 3: 16-28; 8: 34-45. Cardús i Ros, Salvador. 2: 36-38. Carranza, Andreu. 1: 42; 44-46. Casanova Navarro, Onofre. 10: 21-28. Clua, Agustí. 9: 38; 42-46. Colomé, Jep. 1: portada. Cruelles Rosales, Carme. 6: 27, 28-29. Curto, Rosa. 5: portada. E Escoda, Roberto. 10: portada. F Fabregat Llangostera, Joan. 5: 41-50; 9: 26-37. Favà Bel, Cristina. 6: 3-17. Feliciano Bellés, Laura 2: 11-17. Ferré Menasanch, Laureà. 1: 47-55. Forés, Francesc Xavier. 5: 27, 29. G Galiana, Cinta. 10: 29, 32-37. González, Joan Antoni. 4: 29-35; 7: 44-55; 9: 47-62. Guiu, Albert. 3: 29, 32-33. I Ibàñez, Pili. 6: 32-37. Izquierdo, Tere. 6: 32-37. J Jordan, Jordi. 8: 60-63. L López, Norbert. 3: portada. Llatje, Neus. 2: portada. Lleixà, Marià. 3: 29, 30-31. Llorente Rosselló, Emili. 1: 9-16; 2: 49-5.

quaderns de l’Ebre

Q Querol Coll, Enric. 1: 38-41; 2: 3-10; 7: 38-43; 10: 29, 30-31. R Rallo Rallo, Maria. 7: 10-16. Reverté i Aguilar, Miquel. 6: 27, 30-31. Rodríguez, Xavi. 3: 41-50. Roig, Albert. 1: 42, 43. S Sabaté Borràs, Joan. 6: 18-26. Salmerón, Josep. 7: portada. Salvadó Poy, Roc. 1: 3-8; 3: 34-40; 4: 3-11; 5: 30-33; 6: 38-41; 7: 3-9; 8: 46-52; 9: 62-66; 10: 51-56. Subirats Aleixandri, Andreu. 2: 39-44, 45, 8: 28, 29. Subirats Ferré, Josep Ramon. 7: 56-59. T Tena Subirats, Marta. 8: 28, 30-33. V Vallejo Soler, Óscar. 8: 22-27. Vañó, Antoni. 4: 23, 26-28. Vidal Arasa, Joan Francesc. 3: 9-15; 7: 17-32; 10: 38-50. Villa Mata, Cristian. 10: 21-28. Villagrasa Sampériz, Roberto. 1: 34-37.