Llibre jornades científiques de badalona 2014 by CRP crpbadalona

XXVIII jornades 2014

Dibuix: Roser Boix

XXVIII JORNADES CIENTÍFIQUES DE BADALONA

2014

XXVIII JORNADES CIENTÍFIQUES D’ENSENYAMENT SECUNDARI DE BADALONA Centres participants Col·legi Badalonès Col·legi Maristes Champagnat Col·legi Sant Andreu de Natzaret Col·legi Boix Escola d’art i superior de disseny Pau Gargallo Escola Mare de Déu de l’Assumpció Escola Garbí Pere Vergés Institut Badalona VII Institut Barres i Ones Institut Enric Borràs Institut Isaac Albèniz Institut Júlia Minguell Institut La Llauna Institut La Pineda Institut Pompeu Fabra Institut Ventura Gassol Juny de 2014

PRESENTACIÓ

Comissió organitzadora Ajuntament de Badalona

Àrea d’Educació, Esports i Joventut Àrea de Medi Ambient i Sostenibilitat Escola de Natura Angeleta Ferrer Escola de Mar. Centre d’Estudis Marins

Les Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona van iniciar-se durant el curs 1986-87 quan el professorat dels seminaris de ciències naturals i de física i química de l’Institut La Llauna va plantejar-se realitzar unes jornades on l’alumnat portés a terme una tasca de recerca seguint una metodologia científica.

Generalitat de Catalunya

Departament d’Ensenyament Centre de Recursos Pedagògics de Badalona

L’objectiu fonamental que es pretenia era que els mateixos alumnes fossin els responsables de tot el procés, des de la fase inicial d’elecció del tema que treballarien, els objectius, materials i mètodes més adequats, fins a les conclusions i elaboració dels documents necessaris per a facilitar-ne l’exposició davant dels seus companys. En definitiva: es pretenia motivar els alumnes a implicar-se amb la ciència, a aprendre amb més protagonisme i a esdevenir ells mateixos comunicadors de coneixement.

Secretaria de les Jornades Científiques Escola de Natura Angeleta Ferrer Tel. 933 950 105 escoladenatura@badalona.cat Escola del Mar. Centre d’Estudis Marins Tel. 933 843 674 escoladelmar@badalona.cat Centre de Recursos Pedagògics de Badalona Tel. 934 602 226 crp-badalona@xtec.cat Web de les jornades: agora.xtec.cat/se-badalona/intranet/

Amb el patrocini de

En aquell moment, els alumnes presentaven els treballs de manera voluntària, guiats i animats també de manera voluntària pels seus professors, fora de l’horari obligatori, com a complement del currículum ordinari. La proposta va ser molt ben rebuda i, en els següents cursos, altres centres començaren a participar en les Jornades. La col·laboració d’altres entitats en l’organització i realització va ser fonamental. L’Escola de Natura, l’Escola del Mar i l’Area d’Educació, Esports i Joventut de l’Ajuntament de Badalona, el Centre de Recursos Pedagògics de Badalona del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i darrerament el Grup Menarini han permès donar el salt definitiu: un gran interès per les Jornades, unes bones instal·lacions on portar-les a terme i la publicació del recull de treballs presentats. La nostra societat, cada cop més sensibilitzada en qüestions referents als nous descobriments científi cs i tecnològics, demana ser ben informada en tot allò que suposa una novetat. Cal saber explicar, comunicar, compartir i debatre. I les Jornades volen ser, ara més que mai, un d’aquests possibles espais de trobada i comunicació, amb els alumnes com a grans protagonistes: són ells qui presenten, són ells qui debaten, són ells qui comuniquen.

Il·lustració de la portada: Roser Bosch Maquetació: Albert Navarro Dipòsit legal: B 18302-2014

L’esforç dels alumnes per dur a terme aquests treballs científics, tecnològics, artístics, filosòfics, històrics o sociològics ha estat gran, així com també ha estat molt alt el rigor en el seguiment de la metodologia científica en tots els casos. De ben segur que tothom n’ha tret un bon aprenentatge, un bon punt de partida per a un futur d’exigència personal, de feina ben feta. Res més adient per a la memòria i estímul futurs que aquest llibre amb el recull de tots aquests treballs. La Comissió Organitzadora de les Jornades Científiques.

INDEX App Inventor: possiblitats i aplicacions Albert Barber Andreo, Mario Candia Quispe / Institut Júlia Minguell

Aprenentatge d’idiomes: retorn a la infantesa? Mònica Martínez Villodres / Col·legi Boix

Assaig de condiments i probiòtics en l’alimentació d’Helix aspersa Müller, 1774 15 Arantxa Varea Cayuela / Institut Enric Borràs Catalunya i Escòcia: un mateix objectiu Quim Brossa Casamajó / Col·legi Badalonès

Causes de l’estupidesa: crítica a la ceguera provocada Jose Pujante / Institut Júlia Minguell

Cels Gomis i Mestre. Pensament Polític i treball com a folklorista Clàudia Gomis Lleal / Escola Garbí Pere Vergés

Disseny de samarretes Gian Marcos Garcia Ordoñez / EASD Pau Gargallo

Disseny d’una instal·lació esportiva al districte 1 de Badalona Laia Fibla Figuerola / Institut Isaac Albèniz

Diversitat de microorganismes en diferents punts d’aigua de Badalona i Catalunya Maria Cano Agea, Rubén Casillas Arenas / Col·legi Boix

Economia del comportament Oriol Jiménez Coves / Col·legi Sant Andreu de Natzaret

Efectes de la contaminació industrial. Estudi de l’abocament de metalls a la flora 47 Belén Martín Sanz / Institut Isaac Albèniz El ciberbullying Xavier Rivero Palacios / Institut Barres i Ones

El Destí, restaurant Jianping Zhuang, Shulei Huang / Institut Enric Borràs

El Modernisme de Barcelona a través de la literatura Paula Martínez Hernández / Institut Pompeu Fabra

El preu de la vida. La futilitat Álvaro Martín Velasco / Col·legi Sant Andreu de Natzaret

Els aliments transgènics Albert Salguero Grau / Institut Ventura Gassol

Construcció d’un pedal de distorsió 32 David García Romero, Francisco Guerrero Gil / Escola Mare de Déu de l’Assumpció

Els cucs infinits Andrea Portero Martínez, Berta Torrents Pérez / Institut La Llauna

Creació d’un braç robòtic amb materials no especialitzats Arnau Rañé Rodríguez / Escola Garbí Pere Vergés

Creació d’una campanya de màrqueting d’una cooperativa ecològica Dani Delgado Crisol, Júlia Román Márquez/ EASD Pau Gargallo

Els líquens com indicadors de la qualitat ambiental (bioindicadors) i la salut humana Marc Rivera Ruiz / Col·legi Boix

Cuina solar Muhammad Daoud Khurshid / Institut Barres i Ones

Els metros sense conductor Cristian García Ruiz / Institut Júlia Minguell Els misteris del Sant Grial Enric Casas Reig / Col·legi Maristes Champagnat

Com el clima modifica l’olor de les plantes Marta Ramos Zamora, Yaiza Hermoso Gallego / Escola Mare de Déu de l’Assumpció 25 Competència deslleial: el cas Oraldine i Oralkin Judith Huertas / Col·legi Sant Andreu de Natzaret

Construcció d’un cladograma a partir del fenotip d’espècies vegetals 30 mitjançant cromatografia Alba Montedeoca Vázquez, Javier Galindo Mata, Paula Gozalbo Torres / Col·legi Boix

Equilibri de Hardy-Weimberg i l’exit de l’individu diferent Roger Casanova Colomé / Institut Isaac Albèniz

La Solidaritat és la tendresa dels pobles Miquel Bassas Xirgu, Arnau Carbonell Vidal / Institut Badalona VII

113

Ergon, un repte sostenible Marta Barroso Isidoro / Col·legi Sant Andreu de Natzaret

Les plantes medicinals de la Serralada de Marina Laia Rovira Calatayud / Col·legi Maristes Champagnat

115

Estudi de la bassa del jardí de papallones Marina Flores García / Institut Pompeu Fabra

Males vibracions: estudi qualitatiu i quantitatiu dels efectes no tèrmics de les radiacions Wi-fi en els éssers vius Héctor Alfambra Fernández / Institut Badalona VII

118

Matèria viva i matèria inerta, dues realitats independents? Eric Armenteros López / Institut Barres i Ones

120

Projecte de reforma d’un edifici antic Ivan Lozano Benéitez / Col·legi Badalonès

122

Estudi de l’origen de la narrativa breu del segle XX des de l’obra de Julio Cortázar 81 Martina Alcobendas Mauri / Escola Garbí Pere Vergés Estudi, configuració, disseny i muntatge d’un supernode incorporat a la xarxa guifi.net Bryan Armas Naula, Jordi Marín Fernández, Sergio Fernández Suárez, Sergio Torres Bustamante / Institut Enric Borràs

Publicitat: Product Placement Albert Fernández Hueso / Col·legi Badalonès

124

Història arquitectònica de Nova York Miguel Fontanilla Pérez / Col·legi Maristes Champagnat

RAP: R de revolució, A d’actitud, P de poesia Laura Gutiérrez Cano / Institut La Pineda

126

Inspirant energia, expirant llibertat Ariadna Ayen / Institut Badalona VII

Reforma i ampliació del conservatori de Badalona Júlia Pedra Piqué / Col·legi Badalonès

127

Ka’a He’ë María Lara Muros / Col·legi Maristes Champagnat

Robot seguidor de línies Gerard Casas Treig / Col·legi Badalonès

130

L’aerodinàmica als avions Joaquim Càceres Bergillos / Escola Mare de Déu de l’Assumpció

Un cavall indomable? Mari Trini Mesa Rubio / Col·legi Sant Andreu de Natzaret

133

La borsa: inversió a curt termini o a llarg termini? Illán Holgado García / Institut Júlia Minguell

102

Un vincle entre dos mons: tarot i art Ainoa Pubill Unzeta / EASD Pau Gargallo

134

La cuina molecular Judit Muñoz Manzanares / Escola Mare de Déu de l’Assumpció

104

Una nova generació de fàrmacs: pèptids llançadores per a creuar la barrera hematoencefàlica Nerea Martín i Vizcaíno / Col·legi Maristes Champagnat

137

La irrupció de les arts plàstiques en les portades dels discs de vinil Sara Masià Bertran / EASD Pau Gargallo La publicitat encoberta amb el cas “El internado” Isabel Corbacho Redondo, Laura Alcántara Rodríguez / Institut Enric Borràs

108

Videodansa “La coreografia de la mirada” Marina Cuadra Pedreño / EASD Pau Gargallo

141

La química de les emocions Ana García Montes / Institut Ventura Gassol

110

APP INVENTOR. POSSIBILITATS I APLICACIONS Autors Albert Barber i Mario Candia

Tutor Roger Rey

INTRODUCCIÓ Avui en dia no ens podem imaginar la vida sense ordinadors, vídeoconsoles, televisors i tots aquells objectes que ens fan la vida més còmode, fàcil i entretinguda. De tots aquests aparells, nosaltres ens centrarem en les aplicacions dels dispositius mòbils actuals, com els smartphones i les tablets. Parlarem del procés de creació d’aplicacions mòbils amb l’App Inventor, l’origen d’aquest creador d’aplicacions i en quins sectors es pot emprar (educació, empreses...). HIPÒTESI Quan vam començar a fer aquest treball a més de plantejar-nos una hipòtesi també ens vam plantejar una sèrie d’objectius que volíem complir. La nostra hipòtesi es la següent: És poden crear aplicacions de tots tipus amb l’App Inventor i que continguin els elements que ofereix aquest Com hem dit abans, a més a més, ens vam plantejar els següents objectius: · Iniciar-se en el camp de la programació. · Aprendre a utilitzar l’App Inventor. · Veure les múltiples possibilitats tecnològiques que ofereix l’App Inventor. · Observar ens quins camps es pot utilitzar l’App Inventor. · Crear una o dos d’aplicacions senzilles amb App Inventor.

DISSENY EXPERIMENTAL Part teòrica L’App Inventor és una eina que permet desenvolupar aplicacions per a dispositius Android sense que es requereixi tenir uns coneixements previs en el camp de la programació i en un breu espai de temps. Android és un sistema operatiu basat en Linux, dissenyat principalment per a dispositius mòbils amb pantalla tàctil com els telèfons intel·ligents o les tablets que van ser desenvolupades inicialment per Android inc. Aquest va ser presentat el 2007 juntament amb la fundació del Open Handset Alliance, un conjunt de companyies de hardware, software i telecomunicacions. A més d’això, també vam esbrinar que amb l’App Inventor es poden fer des d’aplicacions molt senzilles, com un reconeixedor de veu, fins a navegadors d’Internet com Google.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut Júlia Minguell

També vam esbrinar que hi ha molts camps en els quals es pot aplicar, entre d’altres el món de l’educació. En aquest àmbit, és poden crear aplicacions per ensenyar als nens petits les lletres o els noms dels animals o simplement ensenyar a alumnes de secundària a utilitzar l’App Inventor. I per últim, vam estudiar quines eren les parts d’App Inventor i el procés de creació d’aplicacions amb aquest; però també vam estudiar les parts d’altres dos creadors: Android studio i Scratch.

Pantalla de temes: En aquesta pantalla hi ha 5 botons a través dels quals es pot accedir a la primera pantalla de pregunta de cada tema.

Aprèn relacionant És una aplicació destinada a nens d’entre 5 i 7 anys per aprendre a relacionar els objectes que observen al seu entorn amb el seu nom. Aquest consta de tres pantalles diferents:

Pantalla de pregunta: Aquesta és la pantalla principal que contindrà cada tema. Com es pot veure, aquí es fa una pregunta i s’ofereixen tres possibilitats de resposta. A més, és pot tornar a la pantalla de temes o tancar l’aplicació.

Pantalla principal: Aquesta és la primera pantalla de l’aplicació. A partir d’aquesta, podem accedir a la pantalla de temes, podem tancar l’aplicació o podem veure els crèdits de l’aplicació.

Preparació d’història per a les PAU És una aplicació destinada per als alumnes que cursen segon de batxillerat per repassar tots aquells continguts donats durant l’any i que pregunten més freqüentment a les PAU. Aquesta aplicació té una única pantalla que està dividida en dues parts amb funcions diferents:

l’aplicació, tancar aquesta o veure els crèdits de l’aplicació. Pregunta: Aquesta és la segona part. Com es pot veure, aquí es fa una pregunta i s’ofereixen quatre possibilitats de resposta. També es pot dir la resposta oralment o passar a la següent pregunta. A més, es pot tornar a la primera part o tancar l’aplicació. CONCLUSIONS Un cop realitzat, tant la part teòrica com el treball de camp, és hora de treure´n conclusions. Pel que fa a la nostra hipòtesi cal dir que queda confirmada ja que es poden fer tot tipus d’aplicacions amb els elements que ofereix l’App Inventor.

Després d’haver après les funcions i com utilitzar aquest creador d’aplicacions cal dir que ens ha permès, no només desenvolupar el treball de recerca, sinó també aprendre molt sobre programació, sent mes fàcil i accessible per a nosaltres i per a tothom aquest camp que semblava tant complicat. I pel que respecta als nostres objectius cal dir que: · No només ens hem iniciat en el camp de la programació, sinó que hem assolit un nivell molt més alt del que esperàvem. · Hem après a utilitzar l’App Inventor. · Hem investigat sobre quines son les possibilitats que ofereix l’App Inventor i en quins camps es pot utilitzar. · Hem creat dues aplicacions senzilles amb l’App Inventor.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Treball de camp Un cop vam dur a terme la part teòrica i vam assolir els coneixements, els vam aplicar per fer dues aplicacions

Inici: Aquesta és la primera part i el primer que es troba en obrir l’aplicació. A partir d’aquesta, es pot accedir a la segona part de 10

APRENENTATGE D’IDIOMES: RETORN A LA INFANTESA? Autora Mónica Martínez

Estudi, en anglès, d’ESO.

Tutors Miquel Amorós i Mireia Massagué

OBJECTIU L’objectiu principal d’aquest treball és observar l’aprenentatge de les llengües en el desenvolupament cognitiu de l’estudiant, tot diferenciant una L1 (llengua materna) i una L2 (llengua que s’està aprenent), per tal de comparar el procés d’adquisició i desenvolupament de les competències lingüístiques. HIPÒTESI La hipòtesi de treball és que existeixen unes paraules base i, al voltant d’aquestes paraules, que anomenem nucli, es va creant una mena de xarxa cognitiva i expressiva que dona lloc al llenguatge de cada persona. A més, quan es compara un nen utilitzant L1, amb un nen més gran utilitzant L2, podem observar com en el nen que utilitza L2 disminueix la seva capacitat d’expressió fins a quedar-se amb una capacitat d’expressió anàloga o similar a la d’un nen petit. DISSENY EXPERIMENTAL En la investigació, s’utilitzà com a instrument una bateria de preguntes que es va testar amb els nens del col·legi Boix i en la qual ells van escriure la seva resposta, des de primària fins a quart de la ESO. Als nens de primer i segon, com que no saben escriure, se’ls va presentar una sèrie de paraules davant de les quals ells havien de dir en què els feien pensar aquestes. Aquests mots es recolliren posteriorment per escrit i es mirà la categoria gramatical més utilitzada. A primària i ESO les paraules es van escriure en anglès i a més, a partir de primer d’ESO, la pregunta es contestà en

català i, seguidament, en anglès. La mostra era d’uns 6 nens per classe, variant el sexe i el nivell acadèmic. S’analitzaren les paraules més freqüentment emprades i la diferència en la formació de frases. Vam estudiar com augmenta la complexitat de les oracions en funció de l’edat i, com al passar de L1 a L2, es pot notar un retrocés, tant en el vocabulari utilitzat com en la complexitat de les oracions i sintagmes.

PARAULES EN ANGLÈS( 4t- 5è-6è) La majoria de paraules són noms. En “altres” el que podem observar són expressions com: good morning, hello, good bye... Les question words només les utilitzen els de 5è la qual cosa ens indica que l’estan aprenent aquest curs. Els colors són dits tant pels de quart com els altres dos cursos, igual que apple (poma) i materials escolars com: pencil, pen, pencil case...

El percentatge de noms segueix sent el més elevat, la diferència és que els noms són més variats, segueixen dient els colors, “pencil, pen...”, però els dies de les setmanes ja no apareixen, les paraules varien segons la persona, és a dir, totes les paraules que diu una persona tenen una relació, entren dins d’una temàtica: esports, música, revistes... Comencen a aparèixer de manera molt difusa els adjectius.

NENS DE PRIMER I SEGON DE PRIMÀRIA, PARAULES EN LA LLENGUA MATERNA Com mostra el Gràfic 1, amb només un any de diferència, els nens de segon ja comencen a utilitzar verbs, la qual cosa implica que ja tindrien més competència en l’ús del sintagma verbal.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Boix

Les oracions són molt semblants a les de primària, les subordinades no són molt utilitzades, les oracions simples apareixen en totes les redaccions i, tot i que els connectors entre oracions són bastants utilitzats, les oracions són bastant curtes.

Gràfic 1: en ordenades es representen els verbs i els noms, en abscisses el nombre de paraules utilitzades

A continuació oferim, a la Figura 2, una comparativa respecte a l’ús de noms i verbs en el primer i el segon curs de primària.

Les oracions fetes en català són, en la seva majoria, simples. A partir de cinquè, es comencen a utilitzar connectors i, com podem veure, hi ha manca d’oracions subordinades.

CONCLUSIÓ Amb aquest treball hem arribat a una conclusió molt clara: quan una llengua no és utilitzada normalment el seu aprenentatge és més lent per aquesta raó. La diferència en les paraules en català de nens de primer i segon de primària és molt més alta que la diferència entre els nens de primària i d’ESO amb paraules en anglès.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

S’aprèn d’allò que s’escolta, per això les paraules que des de petits ens diuen, són les

que més ens queden al cap i les paraules que estem acostumats a veure, perquè ens agradi el futbol, les revistes de cantants anglesos, per exemple, són les que més aprendrem. La pràctica de la llengua és el que fa que sapiguem utilitzar-la, amb el temps; si certes paraules es deixen d’utilitzar, s’obliden.

ASSAIG DE CONDIMENTS I PROBIÒTICS EN L’ALIMENTACIÓ D’HELIX ASPERSA MÜLLER, 1774 Autora Arantxa Varea Cayuela

Centre Institut Enric Borràs

HIPÒTESI L’helicicultura o cria del cargol és un sector encara incipient en la ramaderia del nostre país i cal desenvolupar alguns aspectes com per exemple aconseguir millorar els sistemes de producció. En aquest sentit, en aquest treball es proposa avaluar la millora en l’estat sanitari de les granges de cargols a l’afegir a l’alimentació extractes naturals com per exemple d’all i de canyella que permetin aconseguir una qualitat diferencial del producte i així aportar un valor afegit al mateix. Tenint en compte que no hi ha cap fàrmac que es pugui administrar sense que impliqui un problema legal en la cria del cargol, es fa imprescindible disposar de sistemes de prevenció naturals que no només ajudin en la situació actual a solucionar problemàtiques pròpies de la producció, sinó que controlin i, per tant, evitin que en el futur s’hagin d’administrar medicaments. Administrar medicaments en helicicultura implicaria una homologació que suposaria unes despeses de major quantia que el fet de poder disposar de mecanismes preventius com per exemple el que proposem, és a dir, afegir extractes o productes naturals que siguin comprovadament beneficiosos. En aquest sentit, els objectius d’aquest treball de recerca es poden resumir en:

Tutor Francisco Carrasco

1. Avaluar la capacitat de la canyella i de l’all com a productes naturals d’aplicabilitat

com a complement en l’alimentació dels cargols, incloent els productes en els pinsos destinats al consum dels cargols. 2. Comprovar l’eficàcia antimicrobiana dels productes enfront dels microorganismes causants de problemes sanitaris en els cargols. 3. Comprovar que aquests productes no produeixen efectes d’inhibició sobre Lactobacillus plantarum, microorganisme afegit com a probiòtic en el pinso per cargols. 4. Aconseguir millores significatives en l’estat sanitari de l’animal sense necessitat d’administrar medicaments. DISSENY EXPERIMENTAL El primer que vam fer va ser sembrar tant els fongs com els bacteris que ens ajudarien a determinar si l’all i la canyella eren espècies inhibidores. Pel que fa els bacteris, vam sembrar: Salmonella, Staphylococcus aureus, Lactobacillus plantarum, Proteus, Enterococcus faecalis, Escherichia coli, Klebsiella, Bacillus cereus, Pseudomones.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

El nivell que podem observar en les oracions de primària és el mateix nivell que el d’un nen d’ESO aprenent l’anglès, les oracions són molt curtes i es nota dificultat en la cohesió entre elles.

Pel que fa els fongs: Aspergillus flavus, Candida albicans i Aspergillus ochraceus. Després de tenir les meves pròpies plaques de cultiu sembrades i crescudes, vam comprovar si les espècies de cuina amb les que vam treballar (julivert, canyella, all, pebre negre, fonoll, romaní, orenga, llorer, all industrial i canyella industrial) estaven o no contaminades.

sanitaris en els cargols, hem pogut comprovar que, tant l’all com la canyella, ajuden que els cargols no tinguin cap problema sanitari gràcies a la seva capacitat antimicrobiana.

1- Pinso amb all i canyella 2- Pinso amb probiòtic ( C7) 3- Pinso amb probiòtic (C7), all i canyella. 4- Pinso

Respecte al tercer objectiu: comprovar que aquests productes no produeixen efectes d’inhibició sobre Lactobacillus plantarum, microorganisme afegit com a probiòtic en el pinso per cargols, hem pogut observar una correcta recuperació de les bactèries làctiques en tots els estudis que s’han realitzat, indicant que no s’ha produït cap inhibició per l’addició de els extractes de canyella i all al pinso com a probiòtic.

Es van enviar a dues granges diferents i es va fer un control durant 15 dies, per tal que els resultats fossin significatius. CONCLUSIONS Després de fer una sèrie d’estudis rigorosos al laboratori del Departament de Sanitat i Anatomia Animal i gràcies a les dues granges, hem pogut treure diverses conclusions que responien als meus objectius. Pel que fa el primer objectiu: avaluar la capacitat de la canyella i de l’all com a productes naturals d’aplicabilitat com a complement en l’alimentació dels cargols, incloent els productes en els pinsos destinats al consum dels cargols, hem pogut observar que tant, la canyella con l’all, es poden aplicar com a complement en l’alimentació dels cargols sense que produeixin cap tipus de problemes a aquests animals. Pel que fa el segon objectiu: comprovar l’eficàcia antimicrobiana dels productes en front de microorganismes causants de problemes

Pel que fa el quart i últim objectiu: aconseguir millores significatives en l’estat sanitari de l’animal sense necessitat d’administrar medicaments, gràcies als resultats proporcionats per les dues granges, hem pogut observar que, tant l’all com la canyella afegits al pinso amb concentracions controlades, faciliten el control de l’estat sanitari de les granges dels cargols. A més, l’addició de canyella i all pot canviar el gust dels cargols donant-los un valor afegit per alguns consumidors. La conclusió global d’aquest treball seria que tant l’all com la canyella, d’aquí a un cert temps,es podrien subministrar per tal que l’estat sanitari dels cargols millorés. A més, els aportaria una millora organolèptica.

CATALUNYA I ESCÒCIA: UN MATEIX OBJECTIU Autor Quim Brossa Casamajó

Tutora Júlia Martín Ferrer Centre Col·legi Badalonès

INTRODUCCIÓ I CONTEXT Des d’un temps ençà la situació política, social i econòmica a Europa és molt convulsa i aquests últims anys les revoltes socials i els canvis polítics són notícies habituals que obren els telenotícies, així com també són titulars en la premsa dels països europeus. Uns d’aquests canvis polítics que s’estan vivint, són els processos de ruptura que s’han iniciat a Catalunya i Escòcia i que tenen per objectiu assolir la independència de les seves respectives nacions. OBJECTIUS I HIPÒTESI L’objectiu de la recerca és conèixer les realitats polítiques que estan vivint Escòcia i Catalunya per entendre el procés disgregador en què estan immerses aquestes nacions i he considerat que fer-ne una comparació abordant des de la història fins a l’actualitat i des de la realitat social fins a la legislació, sense deixar de banda l’economia, la política i el paper dels mitjans de comunicació, és la millor línia de treball per assolir l’objectiu. Per aglutinar aquestes intencions la hipòtesi que m’he plantejat és: “El procés català i escocès no tenen la mateixa similitud, sinó que varien en forma, objectiu, rerefons i motivació”. DISSENY EXPERIMENTAL Per tal de poder afirmar o refutar la hipòtesi del treball, vaig considerar que el primer que calia, era endinsar-me dins la realitat del procés escocès mitjançant la lectura diària de la premsa local, sense oblidar-me del que esta-

va passant dins de les nostres fronteres. Premissa necessària per poder tenir una bona base sobre la qual poder treballar. Per altra banda, vaig buscar totes les entrevistes i els documentals que tractaven sobre els processos, amb l’objectiu de fer-ne una primera aproximació que em permetés delimitar els camps de recerca i trobar els temes clau sobre els quals calia aprofundir. Un cop fet aquest primer pas, ja vaig dedicar-me a recopilar tota la informació necessària en cada camp. Aquesta va ser extreta principalment de fonts dels mateixos governs i partits polítics. Posteriorment, en vaig fer una síntesi i mitjançant gràfiques, quadres comparatius i esquemes vaig comparar cada camp estudiat i en vaig treure conclusions parcials, que són la base de les conclusions finals. CONCLUSIÓ La hipòtesi que inicialment m’he plantejat, “El procés català i escocès no tenen la mateixa similitud, sinó que varien en forma, objectiu, rerefons i motivació”, s’ha complert al final del treball, ja que en la majoria d’aspectes els dos processos, tot i que són temporalment paral·lels, presenten grans diferències en cadascun dels àmbits estudiats, la qual cosa fa que no es puguin arribar a considerar de naturalesa similar. Tenint en compte la història, ja veiem grans divergències entre els dos països. El Regne Unit és va constituir de forma pseudodemocràtica i les institucions escoceses han estat

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Vam preparar tres tipus de barreges més, a part del pinso normal, per tal de subministrar-les als cargols i veure si es produïa l’efecte que volíem. Les mostres amb què vam treballar van ser les següents:

També trobem diferències entre el tarannà polític del Regne Unit i d’Espanya. El Regne Unit té una tradició democràtica i per tant en aquest punt, una maduresa molt més desenvolupada que la d’Espanya, cosa que permet que al país anglosaxó hi hagi un debat més racional sobre el procés independentista que el que es dóna al nostre país. Aquest aspecte també fa que l’horitzó es dibuixi de forma ben diferent en un i en l’altre país, ja que a Escòcia ja hi ha pactada i convocada una consulta legal i en el cas d’una hipotètica independència, aquesta seria amistosa i negociada. En canvi, a Catalunya, l’horitzó es veu més borrós, tenint en compte que el govern espanyol no vol negociar amb l’executiu català sobre cap concepte i una hipotètica inde-

pendència de Catalunya amb aquesta actitud actual sembla que abocaria el nostre país a un pronunciament unilateral de segregació.

CAUSES DE L’ESTUPIDESA: CRÍTICA A LA CEGUERA PROVOCADA

L’altre exemple clar de les diferències entre els dos processos secessionistes, el trobem en el suport social. A Catalunya, segons mostren les enquestes, aquest està aproximadament 10 punts percentuals per sobre que a Escòcia. A més, en aquest país el procés independentista, a diferència del que es produeix a Catalunya, està liderat pels partits polítics i principalment per l’NSP.

Autor Jose Pujante

Per acabar, cal tenir en compte el malestar social que es viu a Catalunya a causa de la crisi econòmica i l’elevat atur, així com també el mal sistema de distribució fiscal que s’aplica entre les diferents comunitats autònomes espanyoles. Factors ben diferents a Escòcia on la taxa d’atur es troba més de 15 punts per sota de l’espanyola i on hi ha menys agitació social que al Principat.

Centre Institut Júlia Minguell

INTRODUCCIÓ Si penses que llegint això aprendràs alguna cosa, no val la pena.

taments que conformen la societat, fomenta la mediocritat, el conformisme i, en general, l’estupidesa.

Aquest no és un treball de recerca obligat on destaca una clara part experimental i unes conclusions maldestres. Això és una altra cosa. De manera que, si esperes trobar aquí el model ideal per al teu pròxim treball, una font d’idees per als teus fills o informació interessant per a conversar a sobretaula, és millor que ho deixis córrer.

Per entendre aquesta afirmació, potser massa agosarada, hem de partir de la meva pròpia definició d’estúpid. Si definim el savi com qui busca el coneixement i es pregunta les causes de les coses, l’estúpid és tot el contrari, és a dir, qui no es pregunta mai el ‘per què’.

Segur que fan alguna cosa millor a la tele. Jo el que faré mentrestant serà explicar el meu treball, perquè és el que toca. I si encara vols llegir-lo, endavant, estàs prou avisat que l’únic que trobaràs són les reflexions de qui surt al carrer i es pregunta: ‘‘Per què hi ha tants estúpids?’’ I, de fet, aquesta és la gran qüestió que donarà peu a la meva hipòtesi: ‘’La nostra cultura fomenta l’estupidesa’’. Aquest és, doncs, el meu treball de recerca: un assaig argumentatiu i gens experimental sobre les possibles causes de l’estupidesa. Una desacreditació de diferents autors experts en la matèria. Una crítica mordaç als diferents estaments de la nostra societat. Un cant a la llibertat de pensament.

Tutor Miquel Àngel Baeta

HIPÒTESI Com ja he dit, la meva hipòtesi per explicar la massiva quantitat d’estúpids va ser que la nostra cultura, a través dels diferents es-

Segur que coneixes centenars d’estúpids. Són a tot arreu. Porten vides aparentment normals, de fet, es podria dir que són els ‘normals’ per excel·lència. Un estúpid és aquell qui no desenvolupa un pensament propi, no té capacitat crítica, no es qüestiona les coses i, en definitiva, és un mediocre que es veu obligat a pensar com ho fa la majoria. Segueixen les masses i acaten les ordres que ni tan sols entenen. Són uns conformistes.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

tradicionalment respectades. A Catalunya la situació és ben diferent, ja que l’abolició de la identitat catalana i de les seves institucions es va produir després d’una guerra de successió.

Primera part La primera possible causa que vaig investigar va ser la genètica. Mai has sentit a dir que un idiota ho és de naixement? O que un estúpid s’assembla al seu pare? Potser que l’estupidesa és una característica inseparable dels essers humans? Tot mentida. No podem catalogar l’estupidesa com a conseqüència d’un fenomen biològic, com fem amb la lletjor o l’altura. No existeix cap gen de l’estupidesa i, per tant, no es pot transme-

Segona part Un altre possible explicació per a l’estupidesa és la falta d’intel·ligència, produïda per raons que poden oscil·lar entre totalment innates i del tot adquirides. Un punt mig on les persones són una barreja del seu intel·lecte i la seva experiència i que, per tant, poden tenir una determinada predisposició a ser idiotes i després acabar d’adobar-ho portant una vida que els encamina encara més cap a la cleda dels xaiets. Aquesta possibilitat, però, la descarto immediatament pel fet que intel·ligència i estupidesa no son contraris incompatibles, sinó que, ben al contrari, són característiques independents de les persones, que es poden complementar de forma fatal per a la humanitat. És el cas de totes les persones poderoses que han sabut pensar bé, però amb idees dolentes. El que vull dir, és que la pitjor de les guerres només és possible gràcies a la intel·ligència de les persones que la van maquinar, combinada amb l’estupidesa de les mateixes. Tercera part Finalment, m’endinso en el terreny que més m’agrada: el social. Pensem a partir de la cultura. Desconeixem l’origen de les normes que obeïm i amb freqüència no sabem per què fem el que fem, però partim de la idea que les nostres creençes culturals són correctes.

És la pròpia societat la que ens transmet aquests axiomes a través dels diferents estaments que treballaré a continuació:

· L’església. És molt probable que després de llegir aquest apartat del treball se’m demani amb desaprovació una mica de respecte per les creençes dels altres, i és normal: a ningú li agrada que li diguin que la seva religió és una estúpida il·lusió maligna per al món, que la seva fe no és res més que por disfressada de virtut i que les seves creençes són un verí per a la humanitat. Sé que podria ser bastant més moderat i tractar el tema sense ferir els sentiments dels qui es consideran religiosos, però el problema està en que no sento cap respecte pels atemptats suïcides, les guerres religioses ni els predicadors que s’aprofiten dels seus fidels, i penso que respectar la religió és una falta de respecte cap a la humanitat. Només puc entendre la fe com l’anul·lació de les capacitats crítiques per poder creure un seguit d’estupideses retrògrades a canvi i per tal d’aconseguir una ànima eterna. Em sembla massa absurd obeir el que dicten els autodesignats caps de l’església, que es fan dir intermediaris entre el poble i Déu, més enllà del propi enteniment, renunciant així als propis pensaments i a la capacitat de decidir el que és millor per a un mateix. La fe és la màxima supressió de la llibertat, perquè te la imposen des del més profund del teu caparró. És per aquest motiu que em sembla que respectar la fe seria contribuir a l’estupidesa i la ignorancia de la humanitat que, per desgràcia, ja ha predominat per prou temps. · La política. La democràcia és potser el cas més paradigmàtic de tots els tipus de govern. Un sistema que es basa en prendre decisions en funció de la voluntat del poble, porta implícits dos comportaments lògics: un poble culte i intel·ligent capaç de prendre decisións profitoses per al país, o un poble estúpid i conformista que aplaudirà qualsevol decisió del govern que comporti la més mínima millora a la qualitat de vida. Per desgràcia, aquest se-

gon és el que té major força, almenys, aquí a Espanya. El més normal a una democràcia hauria de ser que les persones que més saben de política siguin escollides per representar al poble, però per algún motiu que només pot explicar-se com a conseqüència de l’estupidesa del poble, els governants són una colla d’ignorants que si encerten en alguna decisió haurà sigut per sort o gràcies als seus consellers. A la democràcia on vivim, els presidents poden mentir durant tota la campanya electoral i, un cop han sigut escollits, no complir cap de les seves promeses i, fins i tot, fer tot el contrari. Que no es castigui un tipus de comportament com aquest, prolifera que qui guanyi les eleccions no sigui el millor economista ni un gran expert en relacions internacionals, sinó el més talentós en l’art de la mentida. El poble ha de ser prou estúpid per deixar que altres estúpids que ell ha escollit s’aprofitin de la seva estupidesa. Al treball he parlat també de l’educació i el sistema capitalista com a fonts inesgotables d’estupidesa, però aquí passaré directament a les conclusions, perquè tampoc cal que ens enrotllem d’aquí fins al final, oi? Crec que més o menys ja s’entén què és el que vull dir amb aquest TR. Llegeixo llibres, observo a les persones i arribo a conclusions gairabé fatalistes respecte la nostra societat. On és, però, el gran ensenyament de la investigació?

La meravellosa conclusió que ha fet possible que em diguin de participar a les Jornades i publicar aquest resum… Sorpresa! L’estupidesa és necessària. CONCLUSIONS Tota la nostra cultura existeix en virtut d’aquesta mancança de pensament propi, ja que les regles premeditades fan girar el món a condició que les prenguem per bones. L’hàbit ens allibera de la necessitat d’haver de pensar sobre cada cosa i sense un marc de referència fix, hauríem de qüestionar-nos un cop rere un altre cada una de les situacions canviants a les que ens trobéssim. Tots els rituals de decòrum, les pautes de comportament, les lleis… ens fan possible l’elecció de determinades accions dins d’un repertori que, en condició de llibertat absoluta de pensament, seria infinit. Actuar sense pensar és, en moltes ocasions, imprescindible per actuar bé. El caminant perd el ritme quan està pendent de les seves passes. La nostra creativitat intel·lectual només pot expandir-se dins d’unes limitacions conceptuals que ens marca la nostra cultura. En aquest sentit, l’estupidesa és condició sine qua non per al desenvolupament de la nostra intel·ligència.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

tre de pares a fills. A més, si algú pateix qualsevol deficiència biològica que no el permet pensar bé, ja no parlem d’un estúpid sinó d’un retardat o un boig, ja que estúpid és qui, tenint les capacitats físiques per pensar bé, no ho fa.

Autora Clàudia Gomis Lleal

Tutor Pascual Gálvez Ramírez

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Escola Garbí Pere Vergés

HIPÒTESIS Per tal d’abarcar com més aspectes possibles de la vida de Cels Gomis, a l’hora de fer el meu Treball de Recerca, em vaig plantejar tres hipòtesis: 1. Cels Gomis va ser un dels introductors de les idees de Bakunin a Espanya durant la dècada del 1870. 2. Cels Gomis va ser un dels primers folkloristes catalans, anterior a Joan Amades 3. Cels Gomis va ser una figura important en la vida social, política i cultural d’Espanya durant el canvi de segle. DISSENY EXPERIMENTAL Per dur a terme la investigació, he fet servir diferents mètodes; per una banda he fet un treball de camp que va consistir en visitar diferents biblioteques que tenien gran part de la seva obra o obres en les quals apareixia, tals com: - La Biblioteca Pública Arús de Barcelona, en la qual hi ha molta informació de la seva etapa com a activista polític i reculls dels números de les revistes en les que va participar com Acràcia o Cataluña, de la qual en va ser el president. - El fons personal de Cels Gomis i Mestre, dipositat a l’arxiu Municipal de Reus per voluntat del seu nét Cels Gomis i Serdañons.

- La biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya, la qual té l’obra completa de Gomis així com els escrits en les seves butlletes

setmanals en les quals l’autor hi aportava informació geogràfica i folklòrica. - He fet una recerca per Internet per les diferents webs en les quals hi apareixia el tema que m’interessava (sobretot m’ha servit per la informació més genèrica). Dins del treball de camp, també he realitzat dues entrevistes a dos de les personalitats més enteses en el tema que m’ocupa: la primera, a Emili Samper Prunera, doctorat en Filologia Catalana gràcies a la tesi que va exposar aquest darrer any sobre Cels Gomis i la seva obra folklòrica titulada Cels Gomis i Mestre: Biografia i narrativa folklòrica. I l’altra, a Llorenç Prats i Canals, que va ser una de les primeres persones del món acadèmic que va mostrar interès en Gomis i un estudiós que sempre ha tingut relació amb ell, fins al punt que en la publicació, l’any 1987, de La Bruixa Catalana, que va córrer a càrrec de Cels Gomis i Serdañons, aquest li va demanar que fes l’estudi preliminar. CONCLUSIONS Les conclusions que es van treure desprès de tota la feina de recerca i tota la recopilació d’informació, van ser: HIPÒTESI 1: Cels Gomis va ser un dels introductors de les idees de Bakunin a Espanya durant la dècada del 1870. Es pot dir que aquesta hipòtesi ha estat verificada per diversos factors al llarg d’aquest

treball: el primer, és que s’ha determinat que Cels Gomis va conèixer a Bakunin i va adoptar la seva ideologia durant el seu exili a Ginebra, l’any 1870. Al tornar a Espanya l’any següent, comença a expandir la ideologia que ha adoptat com a membre de l’Asociación Internacional para el trabajo ( A.I.T.). Tal i com explica Llorenç Prats “Gomis postulava un anarquisme d’arrel bakuninista, basat en un compromís racional i radical en les seves aspiracions, però moderat per un esperit de tolerància del qual Gomis féu gala durant tota la seva vida”. El seu posicionament ideològic és comú a una part important del moviment llibertari de l’època ja que creia en la persona i en la raó, en el coneixement com a motor de progrés i en la lluita contra els mites, els errors i les supersticions que afectaven les classes populars, eix bàsic en la ideologia del bakuninisme. Son anarquistes que cerquen la utopia dins la utopia, no només a la recerca d’una societat igualitària i justa, sense classes socials ni poder polític, sinó convençuts que només el coneixement de la realitat social, sense enganys ni miratges generats pels poderosos, haurà de provocar inevitablement la revolució social. És la utopia del coneixement al servei de l’alliberament de les persones i la transformació de la societat. Les creences polítiques de Bakunin es basaven en la llibertat en forma d’anarquia, en el socialisme en forma d’anarquisme col·lectivista, en el federalisme com a forma d’organització del treball i en el rebuig cap a les religions i els seus déus. A més, segons Llorenç Prats, “és una hipòtesi totalment certa, més aviat és un fet la figura cabdal de Cels Gomis en la introducció del pensament de Bakunin a Espanya a través de la Federació regional espanyola de la A.I.T.”, tal i com s’ha demostrat en aquest treball. La primera hipòtesi ha quedat verificada. HIPÒTESI 2: Cels Gomis va ser un dels primers folkloristes catalans, anterior a Joan Amades.

En aquesta segona hipòtesi, ens trobem amb una afirmació parcialment verificada, ja que és veritat que Amades és posterior a Gomis, primer per un fet purament biogràfic i és que Amades neix el 1890, és a dir 50 anys després que Gomis, i comença a publicar quan Gomis ja és mort. Tanmateix, hem pogut demostrar que Amades va adoptar escrits de Gomis per incorporar-los a les seves obres, i en algunes d’aquestes adaptacions (veure la Bruixa Catalana) ni tan sols referenciava l’origen de la procedència de la rondalla. Per altra banda, podem afirmar que Cels Gomis forma part del corrent que sorgeix a Catalunya durant la segona meitat del segle XIX on es van fer les primeres temptatives per documentar algunes expressions populars i tradicionals catalanes; a la vegada, van aparèixer els primers estudiosos interessats a conèixer la història natural de l’evolució de l’home. Totes aquestes inquietuds van sorgir amb l’embranzida del moviment nacionalista català, que es va concretar amb la Renaixença i que va tenir el romanticisme com a precedent. Responia, com en altres indrets d’Europa, a l’anhel de conèixer i reivindicar la història i la cultura pròpies de Catalunya i de la resta de pobles de parla catalana. A partir de la revolució del 1868, a Catalunya van començar a arribar les noves idees de caire naturalista i racionalista. Gomis, com ja hem explicat, s’aparta d’aquest corrent conservador de la Renaixença i podem dir que és l’únic que crea una escola de treball sense influències ni directrius. Tal i com escriu Gomis el 1884, “Jo crec que ningú té dret a alterar ni poc ni gens les produccions populars, si les vol donar com a tals”.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

CELS GOMIS I MESTRE: PENSAMENT POLÍTIC I TREBALL COM A FOLKLORISTA

La recerca sobre la tradició va fer que erudits com Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Francesc de S. Maspons i Labrós o Francesc Pelagi i Briz s’esforcessin a esbrinar les essències històriques, jurídiques, religioses, li23

HIPÒTESI 3: Cels Gomis va ser una figura important en la vida social, política i cultural d’Espanya durant el canvi de segle. No podem confirmar aquesta hipòtesi de manera definitiva. No hi ha dubte que Cels Gomis fou un personatge en la societat barcelonina i catalana del període comprès entre 18601915, va ser una personalitat controvertida pel seu ideari polític, però professionalment molt valorada, com podem veure en els darrers càrrecs que ocupà al final de la seva vida. Podem dir que la importància de Gomis encara està per descobrir, si tenim en compte que va ser la persona que va introduir a Espanya l’Anarquisme d’arrel Internacionalista/Bakuninista. Tot i això, segons Emili Samper, hi ha molts aspectes de la vida i obra de Gomis que són desconeguts i que cal estudiar a fons, com poden ser la seva lluita per reivindicar la figura de la dona, com podem veure en l’opuscle A las madres del 1888, la seva ferma defensa d’un estat federal, com diu en una resposta a una carta del seu amic Ginestà Ponset:” No es pensi pas que jo sigui enemic de l’autonomia de Catalunya, ans al contrari: la vull tan àmplia que de segur que se n’esgarrifarien

fins los que lluiten en les files més avançades del catalanisme. Per a mi s’ha de començar per l’autonomia individual dins de cada poble, per la de cada poble, dins de cada regió o encontrada natural, i acabar per la de cada encontrada dins de cada nació. Per substituir Barcelona a Madrid i la brutícia d’aquí a la d’allí, no val la pena canviar l’ordre de coses actual”; la seva concepció de la natura com a eix vertebrador de la vida, o el seu exacerbat atac a l’Església, com podem veure en les seves pròpies paraules: “Y es que la religión, una de las más firmes bases de la sociedad presente, no tiene otra misión que la de acallar las justas protestas del hombre contra los atropellos de que es víctima, haciéndole creer que las miserias de la vida son un don del cielo, a fin de que las sufra resignado y hasta las acepte gustoso como la mas evidente prueba de la bondad divina”. Tots aquests aspectes són plenament vigents i actuals i que no podem veure en cap altre autor de l’època. Per altra banda dins el món del folklore es reconeix la vàlua de Gomis degut a la seva rigorositat científica i ha haver emprat una metodologia empírica en l’adquisició de dades. Això, lligat al fet que no manipula ni altera de cap manera les dades que va recollir, l’erigeix com un dels folkloristes més diferents a Catalunya, però no el més important pel que fa a l’extensió de la seva obra o a la seva repercussió en l’àmbit nacional i internacional, com puguin ser Milà i Fontanals o Joan Amades. Cels Gomis i Mestre exemplifica, en definitiva, un punt de trobada entre la cultura popular, entesa com la cultura del dia a dia de les poblacions rurals, i la cultura obrera, entesa com a cultura d’una classe social que aspira al coneixement per alliberar-se i canviar la societat.

COM EL CLIMA MODIFICA L’OLOR DE LES PLANTES Autores Marta Ramos Zamora i Yaiza Hermoso Gallego

Tutor Jaume Molins

INTRODUCCIÓ Una de les qualitats que podem trobar a les plantes, a la qual no sempre prestem molta atenció, és l’olor. Olor que pot tenir la missió d’atraure els insectes pol·linitzadors, de rebutjar als herbívors o qualsevol altra finalitat que ni tan sols coneixem. Fins i tot, en guies botàniques i altres publicacions de prestigi, és un aspecte al qual, de vegades incomprensiblement, es presta poca atenció, quan amb no poca freqüència és un detall que pot resultar molt interessant.

Vam decidir doncs que hauríem d’extreure la substància de la planta que fa olor, és a dir extreure l’oli essencial d’una mateixa espècie de planta que ha estat cultivada en climes diferents i així saber si l’olor canvia amb els factors climàtics.

Hem destacat l’olor com a aspecte per a treballar perquè com ja em dit normalment no ens preguntem el perquè de l’olor ni les raons per les quals una simple planta pot fer una olor o una altra i hem volgut esbrinar les condicions i els motius pel qual es dóna aquest fet. Com que ens agradava el tema de les plantes i les olors, vam buscar preguntes que relacionessin aquests conceptes, com per exemple: per quina raó fan olor? Per què unes plantes fan una olor i unes altres una altra olor? Quina substància provoca això? I per últim i aquesta es la nostra hipòtesis, pot el clima influir en l’olor de les plantes? OBJECTIUS I HIPÒTESI La pregunta que ens va inspirar per fer aquest treball va ser si el clima influeix en l’olor de les plantes i en la nostra hipòtesi afirmem aquesta pregunta. Amb la nostra part pràctica volem demostrar si això és cert, per això hem de saber com determinar l’olor.

Centre Escola Mare de Déu de l’Assumpció

DISSENY EXPERIMENTAL Vam escollir una planta amb flor perquè a aquestes l’olor es troba molt més desenvolupada en aquesta i concretament als osmòfors florals. La planta que vam escollir és la Rosa x hybrida o més coneguda com a rosa de pitiminí perquè té flor, i en l’època en la que estàvem no hi havia gaires plantes amb flor que facin olor.A a més, són petites i fàcils de transportar. Vam comprar divuit plantes de roses pitiminí en total i les vam dividir en nou variables, és a dir dues plantes per variable: · Plantes estàndard: dues plantes les quals no vam modificar res, tan sols les vam cuidar naturalment (un got d’aigua diari i temperatura i llum de l’ambient).

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 24

teràries o polítiques més genuïnes del poble català. Aquest esforç es va traduir en el fet que els juristes o els literats compiladors de les tradicions creessin una realitat ideal, que és la que Gomis vol combatre per no ser la realitat del poble, sinó que difonen, d’una manera romàntica i ideal, una història pròpia al servei d’uns ideals polítics i socials. Per tant, van contribuir a augmentar el sentiment identitari, que va influir en molts escrits del catalanisme polític com ‘La nacionalitat catalana’ d’Enric Prat de la Riba, de la que Gomis se’n desmarca des d’un bon principi, tot i haver-hi cert lligams ideològics.

· Plantes d’humitat: sis plantes a les quals vam modificar només la humitat, a dues les vàrem regar amb mig got d’aigua, a dues altres les vam regar amb dos gots d’aigua i les dues últimes amb un got d’aigua; i a part, amb un polvoritzador, li afegíem aigua polvoritzada. · Plantes de temperatura: sis plantes a les quals vam modificar la temperatura, però les cuidarem normal, ja que com que la tempe-

Finalment, passarem l’oli essencial que ha quedat dins del matràs a un vas de precipitats i el deixarem reposar durant cinc o sis dies.

· Plantes de llum: Quatre plantes a les quals vam modificar la llum; dues d’elles les vam col·locar en un lloc estratègic on els donés el màxim de llum possible de dia i a les altres dues on no els donés gens de llum. En aquestes condicions van estar entre dos i tres setmanes. A l’haver perdut tant de temps en fer les comprovacions i ser un treball de tantes hores de laboratori vam haver de suprimir les dues plantes que estaven a la nevera i les altres dues regades amb un got d’aigua i aigua polvoritzada. Per extreure l’oli essencial, primerament establim una relació entre els grams de roses que obtenim i els ml d’etanol que hi hem de col·locar, aquesta relació serà: per cada 5g de pètals obtinguts hi afegirem 100ml d’etanol.

Passats els seixanta minuts de reflux passem el matràs aforat a un altre escalfador elèctric connectat amb clips de destil·lació a un aparell de destil·lació, en el qual hi ha un termòmetre per saber la temperatura a la qual hem d’arribar per destil·lar i farem la destillació fins obtenir 80 ml d’etanol. El punt de fusió de l’etanol és 78ºC i, per tant, el complex s’haurà d’escalfar fins a aquesta temperatura per començar a destil·lar etanol.

EXPLICACIÓ DEL PROCEDIMENT Primerament, desflorem els pètals de la flor apropant-nos el major possible a 5g per establir la relació més exacta. Un cop tenim els 5g de pètals mesurats i dins d’un matràs aforat rodó afegim els 100ml d’etanol mesurats prèviament amb una proveta de 100 ml. Després d’aquest pas fem el reflux, explicat a la primera fase, que durarà seixanta minuts.

CONCLUSIONS Després de tot aquest procediment experimental hem obtingut cinc olis essencials.

Encara que sabíem que no podíem separar totalment l’oli essencial de l’etanol, vam intentar pensar alguna forma de saber el percentatge d’oli que hi havia a cada vas. El primer que vam fer, va ser esperar que la major part de l’etanol s’evaporés de tots els vasos, quedant així quasi tot l’oli essencial i una ínfima part d’etanol. Després d’això, el problema va ser extreure l’oli enganxat a les parets del vas per saber la massa de substància que hi havia. Primerament vam pensar en utilitzar un dissolvent orgànic per desenganxar l’oli de les parets, però no teníem cap recurs per separar després l’oli del dissolvent orgànic. Finalment, vam optar per un mètode més senzill. Pesar el vas amb l’oli essencial anotant el resultat i després amb una petita espàtula extreure el màxim de substància per deixar el vas totalment net i així tornar-lo a pesar. La diferència de massa que hi havia entre la primera mesura i la segona era la quantitat d’oli que havíem obtingut.

Después d’extreure aquestes conclusions, hem arribat a afirmar la nostra hipòtesi, encara que no tots elsfactors climàtics afecten igual. Podríem afirmar amb els postres resultats que la temperatura influeix més sobre l’olor que la llum, i encara més que la humitat. És a dir: el clima modifica l’olor de les plantes.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

ratura és difícil de controlar, vam decidir modificar-la abans d’extreure’n l’oli essencial. A dues les hi tallaríem les flors i les posaríem al congelador durant una setmana; amb les altres dues faríem el mateix procediment però les posaríem a la nevera; i a les dues restants els donaríem calor amb un calefactor, prèviament a l’extracció.

Finalment he arribat a la conclusió que:

Autora Judith Huertas

· Les empreses sí que tenen com a model a les grans, com per exemple, Nespresso amb les càpsules. Moltes de les empreses estan copiant o fent càpsules similars. Moltes empreses fan aquest tipus de política, ja que volen el màxim benefici per a elles i s’hi cal fer un acte deslleial, el faran.

Tutora Marina Gelado Ferrero

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Sant Andreu de Natzaret

La hipòtesi que jo he plantejat ha estat la següent: Les empreses volen seguir el model de las grans i a partir d’aquí, fan competència deslleial, ja que miren pel bé de la seva pròpia empresa. Per tant, és necessària la llei de competència deslleial. INTRODUCCIÓ El propòsit d’aquest treball de recerca és demostrar que la majoria d’empreses tenen com a model les grans i això les porta a fer actes deslleials ja que hi ha molta competència i volen obtenir el major benefici possible.

cia Deslleial”) i normes concordants de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil (l’anomenarem”*LEC”). Per què va demandar A a B? Doncs perquè A esva assabentar que B estava realitzant actes de competència deslleial (tal com veurem més tard) i perquè això no seguís ocorrent, A va presentar una demanda contra B i en aquesta demanda va comportar un seguit d’accions (que després explicarem), totes elles conforme al que es disposa en l’article 18 de la Llei de Competència Deslleial.

L’elecció d’aquest treball neix a partir de l’interès que tinc per aquest ram del Dret. Un cop plantejat l’objectiu principal i la branca que volia tractar (en aquest cas competència deslleial) vaig començar aprofundir sobre el tema, fins arribar al punt de partida. CAS ORALDINE L’any 2001, l’entitat A, una empresa que formava part d’un important grup farmacèutic multinacional líder mundial en la fabricació de productes farmacèutics i productes d’higiene personal, i que estava domiciliada a Barcelona, va interposar una demanda de judici ordinari contra l’entitat B, també domiciliada a Barcelona, davant els Jutjats del Mercantil de Barcelona, i això sobre la base del que es disposa en l’article 22 de la Llei 3/1991, de 10 de gener, de Competència Deslleial (l’anomenarem “Llei de Competèn-

CONCLUSIÓ Partint d’una base principal, com que és un cas bastant freqüent, portat per diversos advocats, he pogut comparar i contrastar aquesta informació amb un altre tipus d’informació sorgida d’una profunda i amplia investigació sobre aquest cas, per millorar la sentència.

· Les enquestes m’han donat la informació necessària per verificar la meva hipòtesi , ja que el 90% ha contestat que el producte Oralkin ha copiat del disseny exterior d’Oraldine, una de les grans marques a nivell sanitari bucal.

· I per últim, he pogut comprovar que s’ha d’establir un concepte jurídic indeterminat, capaç de fer front a les canviants exigències de la realitat, que serveixi per imposar a tots els participants en el mercat una correcció mínima en la seva forma d’actuar. Per tant, vaig arribar a la conclusió que la competència deslleial és qualsevol acte que sigui contrari als bons costums o als usos honestos, que com bé ho he representat a la part pràctica el cas Oraldine, on l’empresa B no respecta A fent actes de competència deslleial; perquè al cap hi ha la fi, tot tracta del mateix: la competència.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

COMPETÈNCIA DESLLEIAL: EL CAS ORALDINE I ORALKIN

Condicions experimentals al laboratori Matèria: 95 g. Dissolvent: Metanol, 50 cm³

Autors Alba Montedeoca Vázquez, Javier Galindo Mat i Paula Gozalbo Torres

Tutors Miquel Amorós Hernández, Virgínia García Casanova i Cristina Martínez Suárez

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Boix INTRODUCCIÓ Les cromatografies, són un mètode d’anàlisi immediat basat en la representació en paper dels diferents pigments que són presents en una substància i separats per a la influència de dos efectes contraposats: la retenció i el desplaçament. El suport inert on es vol representar (en el cas que sigui una cromatografia en paper), queda impregnat d’aquests pigments i d’aquesta manera, podem observar el fenotip d’aquesta espècie i fer-ne mesures i experiments. La cromatografia pot complir dues funcions bàsiques: · Separar els components de la mescla, per a obtenir-los més purs i que puguin ser utilitzats posteriorment. Això pot ser molt útil alhora d’extreure conclusions. · Mesurar la proporció dels components de la mescla. La tècnica per a realitzar les cromatografies emprada en aquest treball, ha estat la de la cromatografia en paper. Aquesta, consisteix en introduir un paper allargat, dins d’un recipient amb la dissolució i esperar que aquesta comenci a ascendir per capil·laritat. D’aquesta manera, quan deixa d’ascendir, obtenim tots els pigments separats al paper.

Actualment, la cromatografia en paper s’utilitza poc i ha estat àmpliament reemplaçada per la cromatografia en capa fina. Tanmateix, encara s’utilitza com una poderosa eina pedagògica.

HIPÒTESI Ens vàrem preguntar si la disposició dels diversos pigments i la seva proporció reflectides a la cromatografia, tindrien alguna cosa a veure amb la filogènia dels vegetals objecte d’estudi. És a dir, si les plantes de la mateixa família o espècie serien més semblants en els seus components bioquímics, disposició i quantitat d’aquests, que les altres espècies que no tenien una relació tan directa en la seva evolució. Per aquesta raó, podem pensar que les plantes més primitives tindran uns components més elementals i la seva diversitat pigmentària serà menys complexa; d’altra banda les plantes superiors, tindrien estructures més complexes i, per tant, més diversitat bioquímica de pigments. Potser això es reflecteix en l’anàlisi matemàtic estadístic de la distribució dels pigments, i el llibre de la Natura és susceptible de ser llegit en aquest llenguatge formal. Es pot crear un arbre evolutiu real, a partir de les comparacions de pigments i mesures estadístiques bàsiques extretes d’una cromatografia? EXPERIMENTACIÓ I ANÀLISI DE DADES Les condicions per a dur a terme les cromatografies van ser exactament les mateixes per a totes elles, de manera que aquest control de les variables que intervenen en la tècnica pogués permetre obtenir unes dades el més exactes possible.

Tª ambiental al laboratori: 17ºC. Temps de la cromatografia: 12 minuts.

Es van agafar 95 grams de matèria de l’espècie vegetal escollida i amb un morter la vam aixafar, abans abocant 50 cm³ de metanol com a dissolvent per a poder extreure’n tots els pigments. Més tard, vam retallar uns rectangles de paper de filtre convencional, amb mesures de 15 cm de longitud per 5 cm d’amplada, i es van introduir en gots de precipitats prou estrets per a mantenir-los rectes però no el suficient per a doblegar-los. Lentament, la dissolució va anar pujant per capil·laritat i separant-se en els diferents pigments. Aquestes dades s’analitzen seguidament i dels resultats obtinguts en fem un cladograma per a obtenir la relació evolutiva entre les espècies vegetals, que els presenten en la seva informació genètica i que els expressen en el seu fenotip. Donat que no ens és possible, per limitacions tècniques, accedir al DNA de les espècies analitzades per fer l’arbre filogenètic pertinent, utilitzem la cromatografia en paper per accedir al fenotip bioquímic dels vegetals, amb l’objectiu d’establir un cladograma en base als fenotips observables. Per a poder fer l’anàlisi de dades, primer es va procedir a calcular la mitjana aritmètica de cadascuna de les distàncies que hi havia des de la base o part inferior del paper de filtre fins a l’altura màxima de cadascun dels diferents pigments; i un cop obtingudes les mitjanes vam emprar la fórmula de la desviació típica.

pretenia cobrir la major part de l’expressivitat fenotípica bioquímica dels pigments vegetals. Tot seguit es va procedir a calcular el promig de les dades obtingudes mitjançant l´ús de tots dos estadístics, per tal de generar un anàleg a un coeficient de similitud, i amb l’ajut de gràfics vam situar, mitjançant tècniques de màxima parsimònia, cada espècie vegetal al cladograma realitzat segons les cromatografies. CONCLUSIONS La cromatografia en paper és un procés molt utilitzat en els laboratoris per fer un anàlisis qualitatiu ja que malgrat no ser una tècnica molt potent, no requereix de cap tipus d’equipament i es senzilla de practicar. A la cromatografia, els pigments es separen perquè com que les molècules no són iguals en grandària ni en composició, no viatjaran a la mateixa velocitat. Un cop separats els components de les substàncies, es pot tallar el paper i analitzar cadascuna per separat o fer un arbre evolutiu com és el nostre cas. La nostra hipòtesi ha resultat vàlida, i les dades obtingudes juntament amb l’arbre evolutiu han estat aproximades a les reals. El nostre cladograma, d’una banda és només orientatiu, ja que només estem observant el fenotip d’aquests vegetals, però a més, l’hem pogut utilitzar per separar aquestes espècies en diversos grups i subgrups segons els factors ecològics o externs, com el clima, el tipus de vegetal o el seu hàbitat, factors epigenètics que conflueixen juntament amb el genotip per acabar definint el fenotip observable.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

CONSTRUCCIÓ D’UN CLADOGRAMA A PARTIR DEL FENOTIP D’ESPÈCIES VEGETALS MITJANÇANT CROMATOGRAFIA

Amb l’ús d’aquests dos estadístics principals de centralitat i de dispersió de les dades es

Autors David García Romero i Francisco Guerrero Gil

Tutor Oriol Díaz Font

INTRODUCCIÓ El nostre treball es basa en el projecte de la construcció d’un dispositiu capaç de distorsionar el so produït per una guitarra. Ens vam proposar com a principal objectiu fer funcionar aquest dispositiu construït per nosaltres mateixos. Per tant, es pot dir que la nostra hipòtesi ha estat que érem capaços d’arribar a la distorsió del so per mitjà d’aquest aparell.

primer cop que treballàvem amb components, vam disposar totes les connexions en regletes i es van traspassar a una protoboard més endavant.

Podem dir que el que més ens ha mogut a escollir aquest tema ha estat la nostra motivació envers el món de la música i de l’electrònica. Després d’un anàlisi del món de les ones sonores, la guitarra i els pedals de distorsió tractats a la primera part del treball, hem basat el nostre procés experimental en la veritable construcció d’un pedal, tot passant per diverses etapes: estudi dels plànols del circuit, compra dels components, esquematització de les connexions, muntatge, soldatge, etcètera. PROCÉS EXPERIMENTAL El nostre projecte el vam començar amb una recerca de circuits electrònics que incorporen els pedals de distorsió a la xarxa, per tal d’agafar-ne un i començar a treballar a partir d’aquest. Un cop comprats tots els materials i components necessaris, entre els que podíem trobar condensadors, resistències, potenciòmetres i transistors entre d’altres, vam passar a esquematitzar les diferents connexions que havíem de fer. Com que no ens semblava un circuit fàcil i a més era el

Centre Mare de Déu de l’Assumpció

La veritat és que després de tot el treball realitzat, semblava que anava a funcionar. Tot i així, no va estar possible escoltar el so distorsionat en un principi, i per tant, no hauríem confirmat la nostra hipòtesi. De totes maneres, vam voler seguir amb el projecte fins que a través de la idea de construir-ne un altre de semblant però amb menys complexitat i més fiable que l’anterior, vam aconseguir distorsionar el so per mitjà del nou circuit.

van ser: serratge i llimat de potenciòmetres, foradament de caixa del pedal per tal d’enganxar els jacks femella a cada costat, cargolat de potes i jacks, esquematització de les connexions a la plaqueta, soldatge de components internes del circuit, soldatge amb les components externes i comprovació del funcionament. Amb la hipòtesi confirmada, podíem contrastar fenòmens prèviament treballats, com el retall d’harmònics o distorsió de l’ona sonora amb el dispositiu de distorsió que teníem davant nostre. CONCLUSIONS Podem concloure el nostre treball dient que s’ha confirmat la nostra hipòtesi i,

per tant, es pot dir que hem estat capaços de fer funcionar un dispositiu de distorsió del so construït per nosaltres mateixos. També podem dir que hem après a treballar en grup i a passar per sobre dels problemes que se’ns plantegin a l’hora de realitzar el projecte pràctic. Hem seguit els diversos passos del mètode científic i el més important, hem aconseguit els nostres objectius i obtingut un munt de coneixements nous per a nosaltres. A més, cal veure com el nostre èxit s’ha basat en l’aprenentatge a través dels errors que hem anat cometent. Per tant, ha estat un treball productiu i amb el qual hem gaudit durant tota la seva durada.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

CONSTRUCCIÓ D’UN PEDAL DE DISTORSIÓ

És per això que vam decidir traspassar aquest model a una caixa similar, a un pedal de distorsió comercial per tal de fer la producció més atractiva. El primer de tot va ser comprar una placa de forats i aconseguir tot el material necessari per aquesta part. Les etapes que vam seguir

CREACIÓ D’UN BRAÇ ROBÒTIC AMB MATERIALS NO ESPECIALITZATS Autor Arnau Rañé Rodríguez

Tutor Carlos García Macías

Tot seguit, es va iniciar la construcció, començant pels dits i finalitzant pel suport. Aquí es poden veure un seguit d’imatges del procés constructiu:

La hipòtesi d’aquest treball es centra en la possibilitat de construir un braç robòtic amb materials no específics. Es defineixen com a materials no específics tots aquells que no estan dissenyats amb l’objectiu de formar part d’un braç robòtic. Això obliga, per tant, a emprar un material base (Lego en aquest cas) per crear les estructures mecàniques. Aquestes estructures hauran de reproduir, de forma fiable, mecanismes propis de l’anatomia funcional de la mà. Tot això suposa un procés de simplificació de l’anatomia de la mà i un procés d’adaptació del material a les seves característiques mecàniques. Els objectius a assolir al finalitzar el treball de recerca varen ser: poder controlar la interfície de programació, utilitzar els coneixements obtinguts fins el moment sobre tecnologia per tal de solucionar els problemes estructurals que poguessin sorgir prioritzar els factors anatòmics més importants en la construcció del braç, de manera que tingués una certa similitud amb una extremitat humana i aconseguir, com a mínim, la mobilitat de la mà.

Durant la realització d’aquest treball es van seguir uns passos predeterminats per poder construir el braç. Primer, es va comparar el funcionament dels elements d’un braç humà i d’allò que és possible arribar a reproduir en un braç robòtic. En les següent imatges es veuen els esbossos de les simplificacions dels dits en tres falanges amb els fils encarregats de la seva motricitat, el canell en forma d’engranatge de corona i el suport amb estructura de con, respectivament. Els dits es van simplificar seguint l’esquema d’una part estructural, les tres falanges o bigues, seguida d’una part estabilitzadora, les articulacions o claus, i la part motriu, els tendons i músculs o fils i motors.

Base i suport

Després, es van comprovar els moviments sense motorització. En aquest punt, es va observar que la prono-supinació variava la tensió dels fils, de manera que no es realitzava la pinça de presa correctament. Davant d’aquest fet, es va decidir suprimir aquest moviment per poder realitzar correctament la pinça de presa. Dits i palmell

El polze i dit petit es van simplificar a una sola via de moviment per reduir la complexitat de l’articulació trapezi-metacarpiana, de manera que amb un sol clau es pogués estabilitzar tot el dit. Si imiten l’estructura és per reproduir la pinça per oposició.

Un cop comprovat que es podien realitzar els moviments de cada part amb fluïdesa, es va iniciar la programació, seguit de la instal·lació i la comprovació dels moviments motoritzats.

El canell és reproduït amb un engranatge de corona, que permet imitar el moviment de prono-supinació amb una part fixa al suport i l’altra al palmell. El suport consta d’una base, més pesada per actuar de contrapès, i quatre bigues que s’uneixen a l’engranatge de corona imitant una estructura en forma cònica, donant més estabilitat al conjunt. Avantbraç 34

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Escola Garbí Pere Vergés

En conjunt el braç funciona correctament, és capaç d’agafar objectes per pinça d’oposició i presa, de diverses formes i pesos. Tot i que alguns moviments s’han suprimit, com el de prono-supinació en general s’ha aconseguit cert nivell de similitud amb les funcions anatòmiques d’un braç humà estructuralment i funcionalment. Per tant, la hipòtesi queda validada. 35

CREACIÓ D’UNA CAMPANYA DE MÀRKETING D’UNA COOPERATIVA ECOLÒGICA Tutora Ingrid Marquès

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre ESAD Pau Gargallo

INTRODUCCIÓ El nostre treball tracta sobre l’ecologia i l’art, que han estat les nostres motivacions a l’hora de dur a terme el projecte. El nostre principal objectiu va ser la creació d’una campanya d’eco-màrqueting a favor de l’acció ecològica, i amb la qual volíem aconseguir la implicació del públic a la que va dirigida d’una forma activa. Així, volíem intentar conscienciar amb petits gestos i intervencions sobre el que passa al planeta. A mes de campanya publicitària, ens ha servit com a forma d’art i expressió. HIPÒTESI Voliém ser un grup de persones que s’encarreguessin de la distribució de diferents productes ecològics, ja sigui menjar, productes per a casa, objectes quotidians, roba o tota mena de productes alternatius que respectin la natura. També, ens agradaria ser encarregats de mostrar alternatives i solucions per al públic que vulgui actuar de forma més compromesa amb la natura i el món ecològic. Vam buscar conscienciar les persones sobre la petjada delconsum i la importància i repercussió que causa al nostre planeta i, com a conseqüència, a la nostra vida. DISSENY EXPERIMENTAL Le sprincipals eines de treball que volem utilitzar són: les xarxes socials, el màrqueting de guerrilla, la promoció viral que ens va facilitar arribar a totes les persones, treballant sempre amb principis ecològics.

Text ecològic Vam pensar en el disseny d’un test minimalista a partir de la cobertura dura del coco que aniria juntament amb unes quantes llavors i un petit fanzine.

El nostre disseny experimental es basava en tenir la capacitat de crear una bona campanya de màrqueting en total relació directa amb el client i amb l’ecologia. A l’hora de crear la nostra imatge corporativa vam escollir un estil propi. L’estil que vam utilitzar per donar lloc a la imatge visual està basat en la simplicitat, buscant donar un aire minimalista, amb el qual volíem aconseguir ser directes. Per una altra banda, també ens vam inspirar en alguns aspectes de la cultura japonesa. Vam escollir una mascota: L’animal escollir és el camaleó i la raó per la qual el vam escollir va ser perquè és un animal adaptable i amb colors que evoquen a la natura. També vam crear els nostres productes propis:

Packaging Vam decidir utilitzar cocos com a embolcall dels nostres productes. La raó per la qual ho vam escollit va ser perquè és un material 100% natural, biodegradable i també molt resistent i versàtil.

Vam ampliar els nostres coneixements sobre productes ecològics, materials ecològics o reciclables, i formes de producció menys invasives amb el medi ambient. Tot i això, també hem après sobre les nostres limitacions, relatives a alguns procediments per diferents causes, i a conseqüència de diferents factors temporals, tècnics o econòmics. Un cop creada la campanya vam arribar a la conclusió que és possible arribar a anunciar quelcom de manera alternativa i creativa, sense contaminar ni fer malbé recursos del nostre planeta.

Targetes de contacte Vam fer targetes sobre la nostra cooperativa de paper natural amb llavors, així quan gent rebia una targeta podia arribar a conèixer el nostre logo i la nostra associació, i a la vegada, la podíen plantar, i recollir-ne els fruits. Calendari fuurin Vam dissenyar un calendari en un format inspirat en el fuurin, un element decoratiu d’origen japonès.

Per altra banda, el treball ens ha donat a conéixer la nostra capacitat de superació, gràcies a les eines que ens ha proporcionat la recerca d’informació. Però sobretot, la nostra primcipal motivació ha estat el coneixement de la situació ecològica actual, la falta de preocupació envers el medi i la producció massiva de productes no compatibles amb la natura a causa de la ceguesa d’una societat puramet consumista.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Autors Dani Delgado i Júlia Román

a l’hora de crear tots els factors que constituiexen una imatge visual, ja que havíem de coincidir amb la visió que volíem que el públic tingués de nosaltres.

Promoció Volíem que la nostra campanya de promoció consistís mitjançant tres mitjans: el carrer (mitjançant un graffiti fet amb molsa), les xarxes socials (pàgina web), i els mitjans audiovisuals (un vídeo promocional fet a partir del dibuix manual). CONCLUSIONS Primerament, vam aprofundir en els conceptes d’ecologia i màrqueting. Tot seguit, vam fer la part de creació de la imatge corporativa, en el que vam veure la cura que s’ha de tenir

Autor Muhammad Daoud Khurshid

DISSENY DE SAMARRETES: FENTY Tutora Diana Ochando Forner

Autor Gian Marco Garcia Ordoñez

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut Barres i Ones

HIPÒTESI Veure com de fàcil i barat pot arribar a ser construir una cuina solar i, sobretot, comprovar la seva efectivitat, tant aquí com en països subdesenvolupats amb un alt índex de radiació solar. DISSENY EXPERIMENTAL El meu disseny experimental està basat en la cuina solar de tipus acumulació, és a dir, una cuina que funciona d’acord al principi de l’efecte hivernacle. Vaig desenvolupar el meu propi model a partir d’altres prototips que vaig trobar per Internet. Un dels motius pels qual vaig escollir aquest tipus de cuina solar va ser perquè és de les més assequibles que hi ha al mercat i, tenint en compte que el que volia aconseguir era demostrar en part la seva efectivitat en alguns països subdesenvolupats, aquesta era una elecció més que raonable. Aquesta cuina solar està feta principalment de materials reciclats, excepte el vidre i algunes coses més com la cinta d’alumini o el paper d’alumini. CONCLUSIONS La principal conclusió que vaig treure del meu treball va ser que, efectivament, podria ser molt útil i pràctica en alguns països subdesenvolupats amb un alt índex de radiació solar. Però no puc dir el mateix referit a països del primer món, perquè aquí no pot substituir a la cuina convencional ja que nosaltres estem massa acostumats al ritme accelerat de la vida industrial; dit en altres paraules, estem acostumats a fer-ho tot més ràpid, per

tant, la lentitud en la cocció dels aliments en la cuina solar suposaria un gran inconvenient per a nosaltres a l’hora d’utilitzar-la aquí. D’altra banda, una altra conclusió que he tret del meu projecte de recerca és que aquesta cuina no emet cap tipus de contaminació al medi i, a l’estar fabricada en la seva majoria amb materials reciclats, és una molt bona alternativa no contaminant a la manera convencional de cuinar, encara que com ja he mencionat abans, desgraciadament aquí no podríem fer mai substitució total.

Tutor Jordi Berrocal Maymó Centre EASD Pau Gargallo

INTRODUCCIÓ Des d’un primer dia, vaig sentir un gran interès en realitzar una marca que representés un estil propi. Des de primer de batxillerat m’he interessat pel disseny de samarretes i per la creació d’un logotip que s’adeqüés al meu gust. Per tant, m’ha motivat saber plantejar què implica un treball com aquest, posar-me a prova i anar més enllà de crear uns esbossos. Volia editar-los i veure com queden en l’ordinador, volia que les meves samarretes i la meva marca, fossin físics, reals. Així que em vaig encaminar pel disseny d’una marca, el disseny de samarretes, en les quals inclouria un logotip, un imagotip, un estudi del producte. Durant aquest treball he tingut més d’un inconvenient: per començar el mètode que volia utilitzar era la serigrafia, perquè volia que la imatge quedés impresa en les meves samarretes, que fossin diferents i alhora una peça que et pots posar en qualsevol situació. Un altre inconvenient és que aquesta tècnica s’utilitza per a grans quantitats de roba. Per tant, encareix el preu si només és per una part experimental. Entre altres coses, trucades, desil·lusions i frustracions, ja que fins a l’últim moment no vaig saber si realment aconseguiria fer tot el que volia per al meu treball. Les meves metes eren aconseguir una marca, un logotip elegant i divertit, un packaging apropiat, les targetes i les cartes que anessin indicades per a l’estil que havia dissenyat.

Gràcies a diferents persones del meu entorn he aconseguit coneixements de diferents programes informàtics per l’edició i disseny de revista, que he volgut per aquest treball. I la veritat, sense moltes d’elles no hauria pogut aconseguir tot el que he assolit. He conegut d’aprop una fàbrica de serigrafia i d’estampació; he pogut apropar-me més al món que m’agradaria estudiar en un moment o altre, el tema de la moda i la publicitat. El disseny és una cosa que em crida l’atenció des de petit i gràcies a aquesta motivació he pogut realitzar aquest treball a gust i gaudint-ne molt. HIPÒTESI En aquest treball tinc la intenció de saber si realment les persones poden identificar la meva roba amb la meva personalitat. Puc realment representar el meu estil de vida en una samarreta? Puc aconseguir crear una marca apropiada pels dissenys en els quals el logotip i samarreta siguin correctes i estiguin unides pel mateix estil? Serigrafia La serigrafia és un sistema d’impressió millenari. No hi ha dades exactes. És creu que ja es tractava a l’antiga Xina en la qual, segons una llegenda, utilitzaven cabells de dona entrellaçats als quals s’hi enganxaven papers, formant dibuixos que després s’envernissaven perquè quedessin impermeables. Posteriorment, es va canviar el material per la seda, d’aquí prové el seu nom: sericum (seda, en llatí) graphe (escriure, en grec).

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

CUINA SOLAR

A Europa es va utilitzar per imprimir teles, en el que es va anomenar “impressió a la lionesa”, per ser el lloc on s’aplicava aquest sistema. Avui en dia és una de les tècniques d’estampació més importants i depurades, El procés consisteix a transferir una tinta a través d’una malla o pantalla tibada en un marc. El pas de la tinta es bloqueja a les àrees on no hi haurà imatge, mitjançant una emulsió o vernís, quedant lliure la zona on passarà la tinta. El sistema d’impressió és repetitiu, aixòvol dir que una vegada s’ha aconseguit el primer model, la impressió pot ser repetida centenars de vegades sense perdre definició. Estudi del procés · Disseny de samarretes · Packaging · Logotip · Imagotip Altres tipus d’imatge comercial: · Bosses personalitzades · Targetes · Cinta que envoltaria de les samarretes Procés de creació (samarretes) · Emulsionar. Aplicació d’emulsió (Bicromato i Sericrom ) a la malla. · Cremar. Exposició de la malla, prèviament emulsionada, en la taula de llum. · Revelar. Aplicació d’aigua a la malla, després d’haver-se exposat i assecament de la malla per mitjà d’aire. · Encintar. S’encinten les parts no desitjades de la malla. · Registre. És la forma de mantenir la impressió en el mateix lloc. · Tiratge. Realització de la impressió.

CONCLUSIONS La meva hipòtesi era que si les persones realment podrien identificar les samarretes i la marca com a meves, però el resultat a estat negatiu, ja que costa molt poder representar un estil de roba que sigui teu i sortir més enllà de les teves amistats. És a dir, que les persones del teu voltant sí que poden identificar les samarretes com a teves, però en l’àmbit d’un comerç més gran, és més complicat, ja que el mercat del disseny de samarretes és molt gran, pots escollir-ne de tot tipus i fins i tot, pots dissenyar-les amb un sol click. Les noves tecnologies han fet que el mercat d’aquest tipus sigui tan gran, que avui en dia és impossible saber de quina marca és cada samarreta, ja que segons la moda, totes van canviant i totes s’adapten als nous estils. Actualment, la publicitat, els detalls del disseny, la moda, es troben per tot arreu i fan que ens preguntem com aconsegueixen fer tot això, l’origen de les coses i el gran treball que suposa. Per mi aquest treball ha estat gratificant, ja que tenir-lo acabat i tot tal qual ho havia dissenyat en un primer moment a ordinador, poder-lo compartir i tenir-lo a les meves mans m’ha fet sentir molt satisfet del resultat. En resum, potser alguna cosa tan quotidiana com una samarreta, hagi passat desapercebuda davant dels nostres ulls, però realment ha estat una revolució en les peces de vestir al món: samarretes divertides, samarretes de culte, samarretes de vestir, samarretes esportives, samarretes frikis, samarretes retro, samarretes de cinema, samarretes personals, samarretes personalitzades, samarretes amb missatge. És un món infinit i una altra forma de llibertat.

DISSENY D’UNA INSTAL·LACIÓ ESPORTIVA AL DISTRICTE 1 DE BADALONA Autora Laia Fibla Figuerola

Tutor Eusebi López Centre Institut Isaac Albéniz

INTRODUCCIÓ L’esport al municipi ha adquirit prestigi aquests darrers anys, en especial la natació. La demanda per fer ús de la piscina municipal ha augmentat considerablement i això ha provocat llargues llistes d’espera.

hi ha a Badalona. El resultat obtingut va ser molt sorprenent, ja que actualment la instal·lació esportiva predominant és la petanca, seguit dels poliesportius i els camps de futbol.

El propòsit d’aquest treball és oferir un nou equipament esportiu per a la ciutat de Badalona, dotat amb equipaments de natació, per tal de reduir la llista d’espera i potenciar encara més la pràctica d’aquest esport. OBJECTIUS Els objectius d’aquest treball són: 1. Fer una recerca més acurada sobre el concepte d’instal·lació esportiva per tal de determinar en quin àmbit s’ubicaria. 2. Realitzar un estudi de viabilitat per determinar si el projecte és apte, és a dir, és factible. 3. Projectar l’equipament esportiu satisfent les necessitats de la població. 4. Realitzar un pressupost genèric. DISSENY EXPERIMENTAL Estudis previs El primer que vaig haver de fer abans d’endinsar-me en la concepció del meu projecte de disseny d’una nova instal·lació esportiva, va ser recopilar tota la informació possible sobre Badalona i el nombre d’instal·lacions esportives. Vaig realitzar un estudi de viabilitat. Vaig estudiar el nombre d’instal·lacions esportives que

D’altra banda, vaig estudiar el nombre de piscines olímpiques que hi ha a tota Catalunya i vaig observar que gran part d’elles es trobaven a ciutats costaneres. Partint d’aquest detall, és pot determinar que hi ha una tradicional relació de les poblacions que acullen aquestes piscines amb els esports de mar.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Els nadius de les Illes Fiji van fer algunes de les plantilles més antigues que es coneixen, per imprimir teixits. Retallaven forats en fulles de plàtan i, a través d’aquests, aplicaven tints vegetals sobre escorces i teles. En l’antiguitat es fabricaven unes calcomanies que s’aplicaven en els articles d’ús diari, plats, gots, etc.

També, vaig analitzar les enquestes. Hi ha un descontentament general amb aquesta instal·lació esportiva. Això es pot percebre en el gràfic adjunt, on el descontentament no està vinculat a una edat concreta, sinó que és similar sigui quina sigui l’edat dels enquestats.

El meu projecte de creació del complex esportiu El meu projecte comença amb la investigació de la Piscina Municipal actual. Vaig demanar informació a l’Ajuntament referent al nombre d’abonats actuals i al nombre de gent als cursets, i les llistes d’espera respectives. D’altra banda, vaig observar danys superficials tant a l’interior com al exterior de l’edifici. En segon lloc, també vaig recórrer a l’Ajuntament, a l’Àrea d’Urbanisme, per tal de determinar un solar adient pel nou complex esportiu. Per l’elecció vaig tenir en compte la superfície, la comunicació, la ubicació i la qualificació urbanística. El solar que més s’adaptava a totes aquestes condicions va ser el que està ubicat al carrer Eduard Maristany, a primera línia de la costa. En tercer lloc, vaig realitzar un estudi per determinar la relació dels espais interiors del complex esportiu. Vaig escollir quatre equipaments esportius, tots els relacionats amb la natació o amb el rem. I finalment, el disseny de la meva instal·lació, juntament amb un pressupost molt genèric.

Una instal·lació dotada amb dos piscines, una de 25m i una de 50m, una piscina de rem, un gimnàs i els serveis complementaris.

DIVERSITAT DE MICROORGANISMES EN DIFERENTS PUNTS D’AIGUA DE BADALONA I CATALUNYA

D’altra banda, vaig realitzar una maqueta de la nova instal·lació perquè fos més visible. A continuació es pot veure a la fotografia.

Autors Maria Cano Agea i Rubén Casillas Arenas

Tutors Miquel Amorós Hernandez i Elena Serrano Rodríguez Centre Col·legi Boix

CONCLUSIONS És lògic i normal que en finalitzar un treball d’investigació s’hagin après moltes coses noves, ens hagin canviat les idees inicials i haguem ampliat els nostres coneixements. Considero que tots els objectius marcats des d’un començament han estat assolits: · He pogut aprofundir més en el concepte d’instal·lació esportiva. · He investigat la situació actual de la piscina. · He après a elaborar més detalladament un plànol mitjançant el programa AutoCAD. · He pogut realitzar un pressupost molt estimatiu mitjançant informació de la Generalitat de Catalunya trobada a Internet. Finalment, dir que el treball de recerca m’ha suposat molt esforç i dedicació. Estic molt satisfeta del resultat obtingut. Per acabar, dir que tota la tasca realitzada no només m’ha servit per aprendre nous conceptes, sinó per encaminar-me en la meva vida acadèmica en finalitzar l’institut.

INTRODUCCIÓ Els microorganismes són uns dels organismes vius més primitius que es troben sobre el nostre planeta. En especial, els microorganimes tals com bacteris, protozous, i tota una munió de petits animals, com les larves d’insectes, solen estar presents en molts dels punts d’aigua que podem trobar al medi natural. Amb un microscopi òptic i unes claus dicotòmiques va ser possible determinar, a grans trets, els grans grups taxonòmics als quals pertanyien els organismes trobats a les mostres agafades en diferents punts d’aigua de Badalona per part dels nostres companys de classe. Les tasques de mostreig de les aigües dolces s’estengueren a diversos punts de la geografia catalana, aprofitant desplaçaments vacacionals o de cap de setmana, cosa que ens va permetre dur a terme, al laboratori, la present investigació. HIPÒTESI El plantejament de la investigació i de la hipòtesi a falsar va partir del nostre grup classe de tercer d´ESO. Així, en primer lloc, ens vam interrogar sobre quins grups de microorganismes es troben als diversos punts d’aigua prospectats a Badalona, en tolls d’aigua temporal, fonts públiques, petits embassaments, etc. En segon lloc, es volia respondre a la pregunta sobre si la diversitat de microorganismes determinats mitjançant l’ús de microscopia òptica era igualment equivalent en totes les masses d’aigua mostrejades. En tercer lloc, la darrera pregunta era sobre si el diferent grau de

tractament de l’aigua, per exemple en el cas d’aigua potabilitzada, però també en el cas d’aigües contaminades o eutrofitzades, tenia algun tipus d’influència sobre la diversitat de microorganismes presents a les mostres. EXPERIMENTACIÓ I ANÀLISI DE DADES Es va procedir a prendre mostres en recipients adients, segellables i retolables, on vam fer constar el lloc i el dia del mostreig, el recol·lector, així com d’altres dades interessants. El mostreig es va fer, fonamentalment, a diferents punts d’aigua dolça propers a la nostra escola, així com d’altres localitats de Badalona. Molts companys de classe o d’altres cursos van aportar mostres procedents de diferents punts de la geografia catalana, més o menys propers, com Caldes de Malavella, la Vall de Núria o diferents punts del Riu Besòs. Els períodes de vacances van permetre ampliar l’àrea d’estudi a territoris propers com diferents punts de la província de Osca, a l’Aragó. Les mostres es van identificar fent ús de claus dicotòmiques procedents de guies de camp especialitzades. Es confeccionà una base de dades per tal de poder fer un estudi ecològic de les mateixes. En aquest punt, a causa de la dificultat d’identificar i procedir al recompte poblacional dels microorganismes presents a nivell específic, vam decidir prescindir de fer ús de l’índex de biodiversitat de ShannonWiener, i convertir les dades en un format de codi binari en funció de la presència/absència

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Finalment, vaig fer un estudi general de les diferents normatives que havia de tenir en compte per realitzar el projecte final. He considerat les següents normatives: la normativa urbanística metropolitana, el pla director d’instal·lacions i equipaments esportius, la llei d’accessibilitat i supressió de les barreres arquitectòniques i el codi tècnic de l’edificació.

CONCLUSIONS Un cop realitzat el tractament informàtic de les dades, es van obtenir les representacions gràfiques que oferim a continuació. Així, a la Figura 1 s’ha representat la presència/ absència dels microorganismes en les seves formes vitals segons el trobat a les mostres. És destacable el fet que no vam poder observar cap ameba, probablement a causa de la tècnica de recollida de les mostres, però en canvi ens van aparèixer crustacis copèpodes en aigües fluvials, cosa certament remarcable.

Figura 1. Localitats mostrejades i formes vitals presents/absents a les mateixes.

Pel que fa referència a la biodiversitat de microorganismes presents als punts d’aigua mostrejats, la Figura 2 mostra que la màxima biodiversitat es troba a les mostres procedents de la desembocadura del Riu Besòs, a Sant Adrià de Besòs, i a la Riera de Canyet, a Badalona. És remarcable el fet que en tots dos casos, les aigües són fluents, és a dir, es tracta d’ecosistemes de tipus lèntic, en els quals el moviment de la massa d’aigua és probable 44

que faciliti la supervivència d’una biodiversitat més alta de microorganismes, a causa de factors com la major oxigenació de l’aigua, un major flux de nutrients, etc. Finalment volem agrair als nostres companys de l’escola l’interès en proporcionar-nos les mostres per a aquesta investigació.

ECONOMIA DEL COMPORTAMENT Autor Oriol Jiménez Coves

Centre Col·legi Sant Andreu de Natzaret

OBJECTIUS Aquest treball busca investigar el comportament dels inversors en els mercats financers, i entendre els factors que hi participen.

Figura 2: biodiversitat en les diferents localitats mostrejades.

Tutora Ana Belén Rodríguez

Concretament, tractarà sobre les notícies, i com aquestes poden afectar el procés de presa de decisions a l’hora d’invertir. HIPÒTESI Els inversors es veuen afectats per les notícies sobre un actiu, condicionant els seus actes borsaris, ja siguin tant negatives com positives. Part teòrica: En aquesta part del treball de recerca he fet una introducció als diferents mercats financers, mostrant quins tipus hi ha, així com els agents que formen i participen en els mercats, i la seva funció particular en ells. Més endavant he parlat amb més detall sobre la borsa. He definit les diferents teories sobre el comportament dels actius en el mercat i els seus principals defensors, els tipus d’anàlisis borsaris i els seus objectius. L’últim apartat de la part teòrica incloïa la psicologia que es troba implícita en els mercats borsaris, així com els diferents tipus de fenòmens que se’n deriven.

Part pràctica: La meva part pràctica consistia en la creació de tres valors borsaris ficticis. Aquests valors

o actius van ser presentats a nou companys (que representaven inversors amb poca/nulla experiència), que havien de decidir durant 25 dies (cada dia representava una setmana real) quines serien les decisions més adequades per obtenir el màxim benefici. A cada un dels inversors se’ls donava 10000$ ficticis que havien de distribuir en els diferents valors segons el seu propi criteri. Aquestes decisions les prenien a partir dels trets inicials que se’ls donava sobre cada valor, l’evolució dels gràfics a través dels dies, i les notícies que, de tant en tant, s’oferien sobre un o més dels actius. En total vaig presentar 7 notícies, 2 de les quals eren de caire positiu mentre que les altres 5 presentaven informació negativa sobre el valor.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

no d’espècies biològiques, molt difícils de determinar per nosaltres, sinó de formes més aviat vitals com són els grans grups de ciliats, flagel·lats, insectes, fongs, etc. Les dades es tractaren gràficament, per tal de fer més entenedores les conclusions a les que vam arribar durant el procés d’investigació.

CONCLUSIONS Les respostes dels inversors davant les notícies va ser força clara. Si es presentava una notícia negativa, l’inversor tendia a vendre part o tot el seu capital invertit en aquell valor en particular, mentre que si la notícia era positiva, la resposta tendia ha ser la contrària i els inversors trobaven aquell actiu més atractiu a l’hora d’invertir-hi diners. Si bé és cert que els inversors no tenien gaire factors en els quals basar la seva decisió, sí que és clara aquesta relació entre la naturalesa de la notícia (positiva o negativa) i la resposta de l’inversor (invertir o retirar capital).

EFECTES DE LA CONTAMINACIÓ INDUSTRIAL. ESTUDI DE L’ABOCAMENT DE METALLS A LA FLORA Autora Belén Martín Sanz

Tutor Oscar Maqueda García

RESUM Aquest treball de recerca tracta sobre els efectes de la contaminació industrial basat en un estudi de l’abocament de metalls a la flora.

Aquest tipus de resposta a la notícia mostra una qualitat racional a l’hora d’afrontar les inversions per part dels inversors (ja que la relació que estableixen és lògica), però alhora, també manté un punt d’irracionalitat ja que els inversors no van tenir en compte l’evolució de l’actiu, sinó només la notícia a l’hora de prendre decisions.

És natural, doncs, que fins avui no s’hagi pogut establir de manera clara i evident quin és el factor que segueix un valor respecte a la seva evolució dins els mercats borsaris. L’exemple més clar està en que el premi Nobel 2013 va ser atorgat a economistes que defensen teories antagòniques sobre aquest debat.

Vaig seleccionar la contaminació industrial com a tema principal ja que durant els últims anys ha estat un greu problema, causat principalment per l’augment de la qualitat de vida i del consumisme. La contaminació industrial és l’emissió de substàncies nocives, tòxiques o perilloses de les indústries al medi ambient. N’hi ha de diferents tipus, però el més contaminant a l’actualitat és la indústria pesada, dividida en diferents sectors com aquests tres: · La indústria metal·lúrgica: s’encarrega del processament de metalls, que són els seus principals residus. · La indústria química: s’encarrega de crear productes químics mitjançant aigua, petroli o alguns metalls. · La indústria extractiva: s’encarrega de l’extracció de recursos naturals del sòl, el subsòl i l’oceà. Els tres metalls seleccionats per a la pràctica han estat el zinc, el crom i el ferro ja que són tres metalls expulsats per fàbriques, els quals no són perjudicials directament per a al salut humana ja sigui per inhalació o per contacte amb al pell. Els límits d’abocament d’aquests eren 10, 10 i 20 mg/l respectivament.

Aquests metalls van ser subministrats a les plantes durant 60 dies mitjançant dissolucions de compostos que els continguessin: el sulfat de zinc, el cromat de iode i el clorur de ferro. El dia 44 de l’experiment, els metalls a l’aigua d’algunes plantes van ser substituïts per EDTA ja que aquest és un quelant molt fort, és a dir, té tendència a substituir els metalls als enllaços que puguin crear amb les molècules de la planta. En enllaçar-se dóna una coloració similar a la de l’aigua. La Petúnia x híbrida va ser la planta seleccionada ja que feia una floració ràpida a l’estiu (època de l’experiment). Es va elegir el blanc per als pètals perquè s’apreciessin bé els canvis. Durant l’experiment es va prendre nota de sis aspectes: el número de flors, la massa, l’alçada, el color de les fulles i el dels fruits i el número de fruits.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut Isaac Albèniz

La part pràctica del treball està dividida en tres parts: la preparació de l’aigua de reg al laboratori, el reg a les plantes durant 60 dies i l’anàlisi dels resultats. El procediment de preparació de les dissolucions és el mateix pel sulfat de zinc i pel cromat de potassi, ja que ambdós s’han de realitzar a partir d’una dissolució d’un sòlid i d’una dissolució concentrada. En canvi, el procediment de preparació de la dissolució de clorur de ferro és mitjançant una dissolució a partir d’un sòlid. L’EDTA és una dissolució ja preparada, de manera que no es va necessitar cap procediment.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Els dos primers dies vam regar les onze plantes amb aigua sense manipular per a que totes tinguessin temps d’adaptar-se a l’entorn. A partir del dia tres, el reg va seguir el programa preestablert ANÀLISI DELS RESULTATS Es poden observar tres cicles de floració: A, B i C, que consten d’una setmana d’augment del número de flors, dos o tres dies d’estabilitat i una caiguda. Tot i això, el cicle C és bastant irregular. A través de l’estudi gràfic no es pot assegurar que ni els metalls ni l’EDTA influeixen en el nombre de flors de les plantes ja que segueixen el patró de les plantes no contaminades, que també presenten irregularitats al cicle C. La tendència de variació de massa esperada era un augment lineal amb el temps, causat pel creixement de la planta. Però aquest patró només es produeix des del dia 44 fins al 60. Del dia 0 al 43 es presenta una variació irregular. Tot i que totes les plantes presenten una variació de massa molt similar, les contaminades amb zinc en presenten una d’inferior, les contaminades amb crom, molt irregular i les contaminades amb ferro, dues per sota i una per sobre. La conclusió extreta d’aquesta gràfica és que probablement els metalls hagin afectat el creixement.

Pel que fa a l’EDTA, es veu un canvi en el comportament, però es produeix tant a les plantes regades amb EDTA com a les que van mantenir el seu reg habitual. Les plantes segueixen la tendència esperada, un augment lineal de creixement amb el temps. Les dues mostres no contaminades segueixen un creixement mitjà, les contaminades amb zinc es troben dues per sota i una per sobre, les contaminades amb crom una per sobre i dues per sota i les de ferro totes per sota. La conclusió que es pot extreure d’aquesta gràfica és que segurament els metalls hagin influït en el creixement de les plantes. No es presenta cap canvi en regar amb dissolució d’EDTA. Les flors de les plantes han estat blanques durant tot el procés i les fulles han mantingut verdes. El número de fruits ha estat de 0 durant tot l’experiment. CONCLUSIONS Després d’analitzar tots els resultats, es va poder afirmar que els metalls afectaven a certs aspectes de les plantes. Per tant, els límits d’abocament de metalls a la natura permesos per la llei són massa alts i convindria abaixar-los. Per altra banda, no s’ha pogut demostrar que l’EDTA tingués cap efecte sobre les plantes.

EL CIBERBULLYING Autor Xavier Rivero Palacios

Tutora Àlejandra Cortés Centre Institut Barres i Ones

HIPÒTESI Aquest treball va començar amb l’objectiu de respondre a les preguntes: Què és el cyberbullying (en català ciberbullying)? Com es manifesta? Què causa això? Quines conseqüències porta? A priori les meves respostes van ser que el ciberbullying és l’assetjament a Internet per part d’un menor d’edat a un altre, es pot manifestar de diferents maneres i actuar per diferents vies, com missatges de text o xats. Possiblement, un dels causants de tot això és la por al que és diferent, o bé voler sentir-se superiors als altres. Les conseqüències poden ser: una depressió, por a sortir al carrer o accedir a Internet i, fins i tot, intents de suïcidi. Com a segon objectiu, em vaig plantejar el recull de consells i precaucions i els passos a seguir per tal d’actuar en contra de l’assetjament de forma legal. DISSENY EXPERIMENTAL Per tal d’ampliar la informació i partir d’una base coneguda, vaig aplicar les mateixes preguntes al bullying, que és l’assetjament físic o verbal entre estudiants, ja que en ambdós casos, les conseqüències i causes van resultar ser molt semblants i algunes, fins i tot, idèntiques. La metodologia de treball va ser una primera organització i estructuració dels continguts a tractar en el treball i el seu ordre, per tal de que tot fos coherent; seguidament, vaig acordar amb la meva tutora dues entrevistes per una primera visió del tema. La

primera entrevista va ser amb el Mosso d’Esquadra Artur, de la Comissaria de Badalona; i la segona, amb Rosa, psicòloga de la Regidoria de la Dona de Badalona. Una vegada recopilada aquesta informació vaig consultar llibres, articles de revistes educatives i de caràcter psicològic professional i un munt de pàgines web. Vaig compilar molta informació i molt valuosa. CONCLUSIONS Una vegada acabat, les meves hipotètiques respostes a les preguntes plantejades al principi, es van anar complint i ampliant. Així doncs, el ciberbullying s’ha de donar entre menors, sense una intenció sexual i mitjançant elements telemàtics tals com un mòbil o un ordinador. Aquest assetjament és a causa, entre altres raons de, la necessitat de sentirse superior als altres nois i noies; totes aquestes pràctiques són afavorides per una sensació d’anonimat a Internet, anonimat que és fals ja que un ordinador deixa rastre del seu ús a Internet.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

El programa preparat tenia una durada de 60 dies.

Sorprenentment, qui pateix les conseqüències d’aquestes accions no són només les víctimes; els assetjadors i els espectadors també resulten afectats en el seu estat emocional i psicològic. El que em va portar a fer aquesta investigació va ser la intenció d’aprofundir en un tema que és tan present en la vida de molts adolescents i que, normalment, passa desapercebut. 49

Autores Shulei Huang i Jianping Zhuang

Tutora Teresa Andrés

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut Enric Borràs

Aquest treball tracta de crear un restaurant amb cuina típica de Fujian, amb l’objectiu de saber com funciona un restaurant xinès i l’organització a l’hora de muntar un negoci. INFORMACIÓ SOBRE LA XINA, FUJIAN I LA SEVA CUINA Xina està situada a l’est d’Àsia i és el país més poblat del món. La República Popular de la Xina se subdivideix en un primer nivell en 32 entitats administratives locals: 22 províncies, cinc regions autònomes, quatre municipalitats sota administració directa del Govern central i dues regions administratives especials. Les ciutats més importants són: Pequín (la capital) i Xangai. Dins dels xinesos els han són l’ètnia majoritària de la Xina i el grup ètnic més nombrós del món. Cuina xinesa en general: Els plats xinesos es resumeixen de la següent manera: color, olor, sabor, forma i significat (segons el nom i la forma). D’acord amb les característiques de cuinar es pot dividir en: elecció dels materials, utilització de ganivet, el foc i el control de sabor. Segons els recursos naturals i les diferències climàtiques, els cuiners xinesos van dividir la cuina en diferents parts. Primer van existir quatre cuines:

· La cuina de Shandong. Els plats són purs i clars, el seu plat típic és l’intestí gros de “nou rotlles”. · La cuina de Sichuan. Els plats són picants, el seu plat típic és Mapo tofu (tofu en salsa picant). · La cuina de Guangdong, Els plats són suaus i simples, el seu plat típic és Guilinggao (fet amb tortuga). · La cuina de Huaiyang. El seu plat típic és Cap de lleó de la carn de cranc fregit. També hi ha persones que diuen que hi ha vuit cuines, que són les quatre anteriors més: · La cuina de Fujian. Els plats són dolços,el seu plat típic és Fotiaoqiang (el nom vol dir es tan bo que el Buda salta la paret per menjar-lo ). · La cuina de Zhejiang. Els plats són saborosos i suaus, cruixents i refrescants, el seu plat típic és carn de porc (donporou). · La cuina de Hunan. Els plats són de sabor picant, aroma fresc i color fosc, el seu plat típic és Duojiaoyutou (peix amb salsa picant). · La cuina d’Anhui. Els plats són oliosos, el seu plat típic és Duojiaoyutou (peix amb salsa picant). Si sumem: · La cuina de Pequín. Els plats són cruixents, el seu plat típic és ànec de Pequín. · La cuina de Hubei, Els plats són sucosos i calents, el seu plat típic és la costella. Aquestes són les deu cuines xineses. Però normalment, avui en dia diem que hi ha vuit cuines xineses.

Fujian Fujian és una província de la Xina, situada al sud-est. Està al costat de mar, però té uns 62.96% de terres coberts de boscos i muntanyes. Fujian és una de les províncies amb creixement econòmic més ràpid de la Xina, té moltes indústries situades al sud-est de Fujian i també té recursos turístics. La ciutat més importat és diu Xiamen. Fujian té grans diferències en el clima durant l’any. Per aquest diferència es poden plantar diferents cultius, especialment te. Cuina de Fujian en general: els ingredients principals són mariscs i aliments de la muntanya. La manera de cuinar és molt particular. El treball del ganivet ha de ser molt fi; d’això depèn, en gran mesura, el sabor de l’aliment. La utilització del ganivet es basa en funció del gust original, la qualitat i la naturalesa dels ingredients. L’estudi per obrir un restaurant Al principi hem decidit que situarem el nostre restaurant a Barcelona, i hem pensat que pot ser un restaurant molt gran de 3000m2, i que tingui tres plantes més un parking. Després d’obtenir informació dels restaurants que hi ha a Barcelona, finament hem decidir que posarem el restaurant en el centre de Badalona. Primer hem de fer un estudi de quants restaurants xinesos hi ha a Badalona i on són. Hem trobat una llista a internet. Només hi ha set restaurants xinesos a la llista (hem intentar buscar al mapa de google i hi apareixen cinc d’aquests restaurants).També hi ha els altres quatre restaurants que ens va dir la tutora. Despés de donar un cop d’ull als restaurants, hem descobert que n’hi ha quatre de quatre tancats, dos que no existeixen i una modificació. Hem pensat fer dos tipus d’enquestes per veure com els va als restaurants xinesos en l’actualitat i per obtenir algunes informacions o algunes idees per al nostre restaurant.

Però als tres restaurants que hem preguntat, només vol contestat un de ells, i hem considerat que no eren necessàries les enquestes al públic perquè el nostre restaurant no és com un restaurant típic xinès. Per últim, hem anat a l’Ajuntament de Badalona a preguntar per les llicències necessàries per obrir un restaurant a Badalona que són: 1. Cal omplir i presentar una sol·licitud d’activitats recreatives . 2. Cal tenir un informe sobre l’edifici (per exemple, instal·lacions) d’un enginyer. 3. Cal presentar un càlcul de la taxa de tramitació de la legalització. 4. Si el local necessita algunes reformes, cal presentar una sol·licitud d’obres. El nostre restaurant “El Destí” Hem posat aquest nom perquè en xinès el destí i Fujian es pronuncien igual però amb diferent significat. Per això hem decidir posar el nom català com “el destí”.

En primer lloc s’ha de trobar un local adequat per al restaurant. Hem anat al centre de Badalona, hem vist que al carrer de Mar hi havia molta gent i a la Rambla hi havia molts bars i restaurants. Hem passejat moltes vegades pel carrer de Mar per veure si hi havia alguns locals de lloguer i que fossin adequats. Al final hem trobat un local al carrer de Mar n. 62, que fa cantonada amb el carrer Pietat. És un edifici de 3 plantes amb 270m2 , l’entrada té 76 m2 + Planta Primera 140 m2 + Planta segona 50 m2. El lloguer mensual, és de 6500 euros + IVA, i s’han de pagar dos mesos de fiança. El seu interior està totalment buit, només hi ha escales i té possibilitats d’instal·lació de sortida de fums i aparells de refrigeració.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

EL DESTÍ, RESTAURANT

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

El nostre disseny està inclòs en el logotip (ones de mar i un peix perquè Fujian té molts mariscs). I les lletres són el nom de restaurant, en català i en xinès.

També hem creat: · El rètol de nostre restaurant. · La targeta comercial . · Els uniformes per cuiners i cambrers. · Els Flyers per repartir pels carrers. · La carta del restaurant. CONCLUSIÓ · Al final de treball hem pensat molt sobre si aquest restaurant realment pot funcionar o no. Per això hem decidit fer els càlculs de les

despeses del restaurant per a veure si val la pena d’obrir-lo. · Hem fet dues llistes, una és de despeses en general és a dir, al principi de tot i una altra és de despeses mensuals. Amb les despeses generals sabem quants diners hem d’invertir (abans d’obrir) però les despeses generals no es poden modificar. Per això hem fet els càlculs amb les xifres de les despeses mensuals per saber si guanyem diners o no.

EL MODERNISME DE BARCELONA A TRAVÉS DE LA LITERATURA Autora Paula Martínez Hernández

Tutora Gemma Alsina Centre Institut Pompeu Fabra

En total de despeses general: són 22415 d’euros de despeses per mes. És a dir, si calculem un mes de 30 dies, en un sol dia s’han de guanyar com a mínim uns 748 euros per no perdre diners.

HIPÒTESI Fins a quin punt el moviment modernista va influir en la societat, ciutat i història barcelonina? És possible la redacció d’una novel·la com a via didàctica sobre el Modernisme?

De moment hem decidit que no l’obrirem ara mateix, però tota la feina que hem fet pot servir per a més endavant.

DISSENY EXPERIMENTAL Un cop recopil·lada la informació més teòrica sobre el moviment modernista, identifico els trets importants del moviment indagant en la meva ciutat, Barcelona, a qualsevol nivell (social, cultural, històric, artístic...) en elements arquitectònics, arxius, personatges... Un cop confirmo que el Modernisme no tan sols va ser un moviment artístic, sinó que també va afectar la societat en les seves costums, va significar un canvi brutal en la mentalitat, va impregnar la

ciutat comtal amb la seva essència, va marcar punts claus en la història catalana i en som deixebles seus, llavors estudio el procediment teòric per redactar una novel·la i l’aplico: redacto el diari d’una jove de l’època, l’Amàlia, fil argumental paral·lel al context històric i plasmant fins al màxim punt possible tots aquells aspectes sobre el moviment modernista a Barcelona. CONCLUSIONS El Modernisme barceloní va influir no tan sols en l’àmbit artístic, sinó d’una forma no menys important en la història, mentalitat, política... catalana. Pel que fa a la novel·la redactada, una persona és capaç de, un cop llegida, esdevenir coneixedor de les característiques més importants del moviment.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

En segon lloc, s’ha de fer el disseny necessari per al restaurant, en el nostre cas és un disseny base a “Chinoiserie”.

Autor Álvaro Martín Velasco

Tutor Enric Gil Garcia

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Sant Andreu de Natzaret

L’Estat no té capacitat per atendre econòmicament el 100% de les necessitats de cada individu. Per aquest motiu, el principi de justícia actual es basa en el concepte de benestar col·lectiu. Aquest benestar segueix el criteri d’eficiència, màxim benefici al mínim cost, on s’intenta optimitzar tots els recursos, és més, l’Estat té l’obligació d’assegurar la màxima optimització.

En els tractament mèdics hi ha un marge d’eficàcia mínima que es mou entre el 1% i el 5%. Quan un pacient està dins d’aquesta situació es qualifica el tractament de fútil. És a dir, poc eficient i eficaç (no-útil). Arribat aquest punt, el centre mèdic, a través del Comitè, pot prendre la decisió de retirar el tractament al malalt i assumir les conseqüències, segons el criteri ètico-mèdic del Comitè.

Quan traspassem el límit d’allò que és òptim ens trobem amb el següent problema: el benefici no és proporcional als límits que comporta, és a dir, les despeses es disparen i els resultats incrementen molt lentament.

HIPÒTESIS El que és mèdicament possible no és econòmicament viable. La futilitat és demanada pel pacient sabent que l’efecte és pràcticament nul. La visió externa d’aquest fet pot portar-nos a confusions i pensar que estem practicant l’eutanàsia, quan realment són accions diferents. La concepció que estem aplicant aquesta pràctica és errònia. L’eutanàsia per petició del pacient, elimina tractaments que són útils, ja que considera que la seva qualitat de vida està per sota del mínim exigible, i prefereix que la malaltia continuï el seu curs natural fins arribar a la mort no allargant d’aquesta manera, el patiment. Al nostre Estat és il·legal, pel fet que comporta una actuació directa sobre el pacient, amb l’objectiu de posar fi a una vida. La futilitat, en canvi, és retirar un tractament que no és eficient i la seva eficàcia no supera el 5%. L’ètica és diferent en relació a l’eutanàsia, ja que l’objectiu no és acabar amb la vida,

pensions, atur, sanitat... No seria correcte, per exemple, reduir els recursos d’educació per destinar-los a sanitat. Encara que pot semblar una barbaritat, podríem arribar a unes conseqüències extremes, com tenir una assistència sanitària més ampla, però una societat sense sistema públic d’ensenyament, la qual cosa comportaria un alt nivell d’analfabetisme.

però les possibilitats de sobreviure són tan mínimes que la comunitat mèdica opta per abandonar aquests tractaments. La nostra mentalitat no ens permet, en general, acceptar el principi de futilitat ja que tots estem convençuts que s’ha de lluitar fins al final i aplicar tots els mitjans científics i mèdics per intentar salvar una vida (sobretot si ens afecta personalment). Aleshores, si la societat està en contra de la futilitat, per què s’aplica? És la conseqüència directa que engloba fins i tot la vida dels pacients. Els recursos són per definició limitats, i mai seran suficients. Els Estats disposen d’uns pressupostos que han de repartir per atendre les necessitats primàries del habitants: educació, cultura,

Que hi hagi un benestar col·lectiu implica l’existència d’un benestar individual bàsic, que són els mínims béns socials que resultaran equitatius per a tots. Per tant, arribo a la conclusió que no existeix el benestar individual absolut perquè el benefici d’un individu en moltes ocasions comporta el perjudici d’un altre. Tot això no implica, en la meva opinió, que actualment la gestió econòmica de la sanitat sigui la més correcta. Crec que els béns públics sanitaris, no poden distribuir-se per mitjà del principi de benestar col·lectiu, sinó pel criteri d’universalització, de manera que es tracti a tots i cadascú dels membres de la societat de forma individual segons les seves necessitats concretes, entenent just el concepte d’equitat. Basant-nos en el principi de justícia collectiva i eficiència, l’optimització seria el més

just, però no sempre és el més èticament correcte. Des del meu punt de vista, l’eficiència no pot separar-se de les qüestions de valor. El correcte no és buscar l’eficiència màxima possible, és a dir, aquella que estalvií més costos econòmics, sinó que, en la meva opinió, el correcte seria establir a priori els valors i béns que es consideren més importants, i després aplicar el principi d’eficiència sense sobrepassar aquests valors. L’eficiència ha d’estar al servei de la ètica i els béns, i no a l’inrevés. En els tractaments fútils, la conseqüència pràcticament immediata, és l’aplicació de la LET (Limitació d’ Esforços Terapèutics), que consisteix en la retirada o no iniciació de tractaments fútils. Però això comporta un conflicte de valors permanent, on el valor principal és la vida. Durant la meva estància com a convidat en el comitè bioètic de l’Hospital del Mar, vaig poder comprovar que les decisions no les pren mai una persona, ja que seria una visió massa limitada (creences, valors, principis ètics i polítics) per decidir sobre qüestions que poden apropar de forma imminent a la mort al pacient tractat. Sempre és un equip, on varien alguns dels components, en funció de la malaltia a tractar. Aquest Comitè decidirà, què, com i quan, s’apliquen o es retiren els tractaments mèdics fútils, arribant a un acord amb el pacient, o el seu representant legal si és necessari. En el meu cas pràctic, es tracta a un pacient amb la malaltia de Steiner, molt avançada, amb les complicacions que aquesta malaltia comporta. Després de diferents ingressos on el pacient és tractat en la UCI, torna a l’hospital amb una situació, ja molt precària. Davant el seu estat tan crític, es planteja que tornar a ingressar-lo a la UCI seria totalment inútil. Però el pacient manifesta en diverses

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

EL PREU DE LA VIDA. LA FUTILITAT

Donada la situació s’arriba a un acord intermedi, per no lesionar de forma absoluta cap dels dos valors: El pacient ingressarà a la UCI però, si el tractament continua sent fútil i no millora, s’haurà de traslladar a una altra àrea, amb menys recursos. Finalment, els tractaments no han sigut suficients, i el pacient decideix marxar a casa plenament conscient de la imminència de la seva mort. Al llarg de la meva pràctica m’he adonat que el valor de la vida té un preu, en el sentit literal. En aquest punt del treball, basantme en seguiment d’aquest pacient he pogut constatar les meves hipòtesis de manera que la primera “El que és mèdicament possible no és econòmicament viable” ha estat verificada. El pacient podria haver estat tractat mèdicament intentant salvar la seva vida, encara que les possibilitats fossin petites. De fet, qui pot assegurar que ell no estava dins d’ aquest 5% de possibilitats de salvar-se? He arribat a la conclusió, que la futilitat és inevitable. Marca la vida de molts pacients que es troben en situacions similars. No ens n’adonem, però els casos de futilitat són diaris, de fet el Comitè de l’Hospital del Mar, no dona abast per resoldre tots aquests casos que es troben. Les decisions que han de prendre els metges són molt dures, de fet, decideixen a diari, sobre

la vida de les persones, de forma necessària, ja que no existeixen medis per evitar-ho. Durant la meva estància al Comitè, m’he adonat de la complexitat i responsabilitat que tenen aquestes persones, que intenten actuar bé davant dels grans conflictes ètics i mèdics que es troben. M’ha resultat impactant la situació extrema en la que m’he trobat al llarg d’aquest cas. Però cal tenir en compte, que jo he tractat un únic pacient, i aquesta és la feina diària dels membres del Comitè. Veritablement és un treball psicològicament molt dur, però algú ha de prendre decisions per equilibrar els recursos limitats dels que disposa un hospital públic, per tal de que puguin gaudir d’una assistència sanitària correcta el màxim de persones possibles. Fent referència a la meva reflexió sobre la llei i la futilitat, cal dir que els metges reclamen als polítics una legislació que clarifiqui els límits d’actuació dels metges i que asseguri els drets del pacient per ser tractat en situacions extremes. Però malauradament, crec que ens movem en una societat d’interessos constants. Els polítics no estan disposats a que la imatge del seu partit quedi malmesa creant lleis “poc populars” però necessàries, pel fet que la societat no té assumida la mort com un fet natural. De manera que això comportaria una davallada de vots.

dur que sigui, encara que s’hagi catalogat com a fútil. Inclús comunica a l’equip mèdic, que si perd la capacitat cognitiva, autoritza a la persona que entén com a representant del seus valors (amb la qual no té una relació familiar) que prengui les decisions per ell. Lluita per viure encara que les possibilitats mèdiques de salvar-se són mínimes. Quan finalment, i d’acord amb el pacte amb el Comitè, se li retira de la UCI, el pacient accepta la seva situació, amb la mort com a conseqüència, i decideix acabar la seva vida a casa.

Viure en primera persona aquest cas, m’ha fet veure la duresa que comporta acceptar la teva pròpia mort, en vista de que la medicina podria haver-ho intentat fins a l’últim moment, ja que tècnicament existeixen mitjans per tractar-lo, encara que siguin poques les possibilitats. Tristament, hem d’acceptar que si els recursos fossin il·limitats, la futilitat no existiria, i per tant tots els casos serien assumits sense tenir en compte l’eficiència dels tractaments, però això és una utopia. Els recursos mai seran suficients.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 56

ocasions que està disposat a sotmetre’s a tractaments agressius, encara que des del Comitè se li ha comunicat la futilitat d’aquests. El components de l’equip mèdic valoren que econòmicament és difícilment viable, però èticament no poden negar l’intent de salvació a un pacient que vol aferrar-se a la vida a qualsevol preu (sabent que les possibilitats del tractament a la UCI considerat fútil, no supera el 5%). Ens trobem davant d’un conflicte entre el valor de la vida del pacient i el valor econòmic.

Encara que sigui molt dur, cal acceptar la mort, ja que és una assignatura pendent a la nostra societat, comparant-nos amb èpoques passades, o altres cultures. La segona hipòtesi que he plantejat “La futilitat és demanada pel pacient sabent que l’efecte és pràcticament nul”, també ha quedat verificada. El pacient del meu cas, valora la vida en grau màxim. Malgrat la seva delicada situació, comunica als metges que vol viure encara que sigui amb una qualitat de vida més baixa o fins i tot, pràcticament inexistent. Les seves ganes de viure a qualsevol preu el fan que estigui disposat a rebre qualsevol tractament per molt

Autor Albert Salguero Grau

Tutora Antonia Castro

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut Ventura Gassol

La part experimental del meu treball es basa en observar quines diferències presenten els tomàquets transgènics dels orgànics. En un principi, vaig agafar aquestes dues varietats, però vaig trobar interessant afegir-ne una de nova amb el nom de “ tomàquets semi transgènics”.

I en darrer terme estan els tomàquets semi transgènics. Aquest nom té un origen arbitrari. En un principi els meus objectius pràctics es limitaven a observar les diferències entre transgènics i orgànics, però vaig trobar interessant comentar els resultats d’aquesta varietat. Els tomàquets semi transgènics tenen en comú amb els orgànics que no han estat modificats genèticament, i amb els transgènics que se’ls ha afegit l’insecticida. Un cop disposava de les varietats que volia observar, vaig realitzar un procediment molt simple: observar què succeïa a diferents temperatures amb els diferents tipus de tomàquets. Vaig posar els tomàquets a la nevera i al balcó, a unes temperatures de 5 i 25ºC respectivament.

Els tomàquets transgènics han estat modificats genèticament i es coneixen amb el nom de tomàquets de maduració retardada. A aquests se’ls ha inhibit un enzim anomenat poligalacturonasa, que és el responsable de l’estovament de la textura del tomàquet. A més d’aquesta característica, cal destacar que els tomàquets transgènics han estat tractats amb un insecticida amb la finalitat d’augmentar la seva resistència. Els tomàquets orgànics, en canvi, no han estat modificats genèticament i no se’ls ha afegit cap tipus d’insecticida. És per això que, en un principi, els resultats ens haurien de conduir a una menor resistència i una maduració més ràpida que els transgènics.

L’experiment consistia en observar com evolucionaven les diferents varietats i registrarne aquestes diferències a partir d’un seguiment fotogràfic.

Els tomàquets transgènics van mantenir un bon aspecte durant els 21 dies. Van conservar el seu color vermell i la seva textura intacta. Es podria dir que els tomàquets transgènics són l’única varietat que no es veu afectada per la temperatura, ja que els resultats són gairebé idèntics a 5 i 25ºC. Els resultats dels tomàquets semi transgènics sí que van ser diferents al balcó i a la nevera. A una temperatura d’uns 25ºC els tomàquets semi transgènics van madurar amb una facilitat pròpia dels tomàquets orgànics, però van presentar una resistència més semblant a la dels orgànics. I en darrer terme, com era previsible, els tomàquets orgànics van ser els que es van deteriorar amb més facilitat. La textura dels orgànics va variar molt a temperatura ambient, fet que no va succeir amb els tomàquets transgènics. Dues setmanes després d’estar exposats a temperatura ambient, cal destacar que els tomàquets orgànics van començar a presentar cucs. A la nevera, igual que

les altres dues varietats, van tenir un comportament molt semblant durant els 21 dies d’observació. Per tant, es pot concloure que, com era d’esperar, els tomàquets transgènics van presentar una resistència més elevada que els orgànics i que el seu aspecte va ser semblant a ambdues temperatures. Per contra, els tomàquets orgànics van ser els que van resistir menys i es van deteriorar amb més facilitat. La presencia de cucs al final de l’observació es podria lligar al fet de no haver utilitzat cap tipus d’insecticida i, el temps de maduració, al no haver inhibit l’enzim poligalacturonasa, va ser extremadament més ràpid que els transgènics. Els resultats que es van obtenir dels tomàquets semi transgènics també eren evidents. Al no haver inhibit aquest enzim el temps de maduració va ser el freqüent, i la resistència que van presentar va ser pròpia dels transgènics, ja que han estat tractats amb un insecticida.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

ELS ALIMENTS TRANSGÈNICS

Durant uns 21 dies vaig anar observant l’evolució dels tomàquets a la nevera i al balcó. Els resultats no van ser gens semblants. Pel que fa els que estaven a la nevera, no es va poder observar gairebé cap variació. La temperatura de la nevera va permetre una conservació més favorable que la temperatura ambient de 25ºC. Al balcó, en canvi, les diferències van ser molt significatives. Les tres varietats van patir els canvis esperats.

Part 2. Com afecta la quantitat de cèl·lules mare a la capacitat regenerativa. o Irradiació de les cèl·lules mare (vam utilitzar radiació alfa):

Autores Andrea Portero Martínez i Berta Torrents Pérez

Tutora Margarida Asensio Casero

PRESENTACIÓ I OBJECTIUS DEL TREBALL El nostre objectiu general en aquest treball és estudiar la importància de les cèl·lules mare en la regeneració en planàries, uns cucs plans de la família dels platihelmints; i a la vegada, com funciona la regeneració. En particular, volem saber on es troben aquestes cèl·lules, si són o no necessàries per a la supervivència d’aquests animals i com influeix el seu nombre en la capacitat de regeneració.

· Si les planàries depenen únicament de les cèl·lules mare per poder regenerar-se, llavors, en matar per irradiació totes les seves cèl·lules mare, no seran capaces de regenerar-se després de patir una lesió.

HIPÒTESI · Si les planàries depenen de les cèl·lules mare per sobreviure, llavors, en matar per irradiació totes les seves cèl·lules mare, no seran capaces de sobreviure i moriran.

Centre Institut La Llauna

DISSENY EXPERIMENTAL Per aconseguir el nostre objectiu i comprovar les nostres hipòtesi, vam realitzar un seguit de passos els quals vam organitzar i separar en dues parts: Part 1. Com estan distribuïdes les cèl·lules mare. Senyalitzar amb anticossos (Ab) les cèl·lules mare i després observar-les al microscopi de fluorescència. Vam utilitzar els següents Ab: · Anticòs primari antihistona H3 fosforilada (de ratolí). · Anticòs secundari GαM 488. Goat-anti-mouse 488

· Estudi de la supervivència sense les cèl·lules mare. · Lesió de les planàries i estudi de la seva recuperació.

nerviós molt simple format bàsicament per un conjunt de ganglis nerviosos (que formarien el cervell) i un parell de cordons nerviosos. Ho vam fer mitjançant la senyalització de les cèl·lules nervioses d’aquests individus. Vam utilitzar les següents Ab (anticossos): · Anticòs primari 3C11 (contra la sinapsina) · Anticòs secundari Goat-anti-rabbit 568

Planària no irradiada i no lesionada, en ple procés de fissió (bipartició voluntària de l’individu).

Sistema nerviós (de color verd) d’una planària no irradiada.

Paral·lelament a l’objectiu principal del treball, vam voler investigar sobre el sistema nerviós de les planàries per veure si podien percebre o no el dolor, ja que les manipulàvem lliurament al laboratori i ens vàrem preguntar si això era ètic. Així que vàrem afegir un annex al treball en el qual ho vam investigar, i vam arribar a la conclusió que tenen un sistema

CONCLUSIÓ Després de recollir els resultats i discutir-los, hem arribat a aquesta conclusió: · Les cèl·lules mare tenen una participació important en el procés de la regeneració de manera que, quan es redueix el seu nombre, la velocitat de regeneració disminueix.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

ELS CUCS INFINITS. REGENERACIÓ EN PLANÀRIES

Cèl·lules mare tenyides de vermell en planària no irradiada (control). 60

ELS LÍQUENS COM INDICADORS DE LA QUALITAT AMBIENTAL (BIOINDICADORS) I LA SALUT HUMANA Autor Marc Rivera Ruíz

cia» respecte cada variable, de cara a facilitar el tractament gràfic de les dades.

Tutors Miquel Amorós Hernández i Mireia Massagué Galceran

Vam poder comprovar com els líquens presenten la tendència a orientar el seu creixement segons la direcció nord, probablement aquesta és la raó d’una major presència i conservació en funció del temps de la humitat.

INTRODUCCIÓ Els líquens són fongs que estableixen una relació simbiòtica amb algues. Aquesta associació mutualista té com a conseqüència incrementar la taxa de supervivència del superorganisme així format, de manera que aconsegueixen sobreviure en condicions ambientals inhòspites, com poden ser els cims de les muntanyes, les glaceres i els deserts. Donat que el seu creixement és lent i la seva sensibilitat davant la presència al medi de diferents contaminants atmosfèrics –fruit de la seva simbiosi, recordem que són superorganismes que necessiten el manteniment de l’associació amb l’altre simbiont per a la seva supervivència – han estat utilitzats com a bioindicadors. Per això, són absents de les zones interiors de les ciutats, ja que hi ha una major concentració de contaminats químics. Aquest treball pretén ser una aportació al coneixement de la flora liquènica de Badalona des d’una doble vessant. Així, en primer lloc, des d’una perspectiva de coneixement científic teòric s’ha procedit a l’elaboració de diversos inventaris de les espècies més comunes presents a les zones prospectades, tot tractant de contribuir al coneixement del patrimoni naturalístic de Badalona. En segon lloc, des de la vessant de la ciència aplicada, i partint dels inventaris elaborats a la primera fase, s’ha procedit a correlacionar gràficament la presència i l’estat de desenvolupament dels simbionts per tal d’extreure conclusions sobre la qualitat mediambiental de l’aire de diferents barris de

Badalona (Canyet, Bonavista, Bufalà, Dalt de la Vila, Badalona centre). HIPÒTESI Aquest treball pretén donar resposta a alguns interrogants plantejats sobre la composició específica i la distribució en l’espai de les espècies de líquens més comunes presents al territori prospectat. D’altra banda, l’estudi tracta de trobar algunes correlacions i extreure’n conclusions a partir de l’anàlisi ecològic sobre la qualitat ambiental dels indrets prospectats en base a l’ús d’aquests organismes com a bioindicadors. DISSENY EXPERIMENTAL Per a dur a terme la investigació s’ha dissenyat el treball de camp tot realitzant prospeccions als següents barris de Badalona: Centre, Dalt de la Vila, Bufalà, Bonavista, Canyet i al sector de la Serralada de Marina comprés entre la Creu de Montigalà i el monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Fotografia 1: Xanthoria parietina i Diploicia canescens creixent sobre substrat silícic. (Fotografia Marc Rivera). Gràfic 2: en ordenades el diàmetre liquènic (mm), en abscisses la seva distribució en funció dels barris de Badalona prospectats.

Fotografia 2: Diploicia canescens creixent en una roca posteriorment pintada per persones poc respectuoses amb la natura. (Fotografia Marc Rivera).

RESULTATS Les dades obtingudes en les prospeccions dutes a terme en el territori objecte d’estudi s’han representat gràficament.

Es van realitzar mesures exactes del diàmetre liquènic amb peu de rei i es va dissenyar una base de dades que tenia presents variables com: diàmetre liquènic, tipus de substrat on creixen segons la litologia en els líquens saxícoles, espècie arbòria en el cas dels líquens epifítics, grau de rugositat de l’escorça, orientació respecte als punts cardinals i localització geogràfica respecte el territori prospectat.

Com s’extreu del gràfic, la distribució per mides presenta dos màxims de creixement, els dos per Cladonia pyxidata.

Respecte les variables objecte d’estudi es va fer servir un codi binari de «presència/absèn-

Hi ha dos pics alts a la Serra Marina, això en part demostra la nostra hipòtesi.

Gràfic 1: en ordenades diàmetre liquènic (mm), en abscisses espècies presents a les prospeccions.

CONCLUSIONS Com mostra l’anàlisi gràfic, les espècies de líquens prospectats determinen que la hipòtesi de partida es veu confirmada. El nombre d’individus de fongs liquenificats presents a la zona de la Serralada de Marina prospectada (40 individus) comparat amb l’absència d’individus liquenificats al centre de la nostra ciutat, Badalona ens indica indirectament la utilitat dels líquens com a bioindicadors de la qualitat ambiental de l´aire. També es pot arribar a la conclusió interessant que quasi el 50% dels líquens estan situats amb orientació nord i que la majoria dels líquens determinats són saxícoles. Això ens mostra la necessitat de protegir i conservar els entorns rocallosos de la Serralada de Marina i les parets de pedra en sec propis de l’entorn agrari (per exemple a la zona dels masos de Canyet) per tal de preservar les poblacions liquèniques badalonines.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Boix

D’altra banda, aquest treball vol ser una aportació al coneixement de la flora liquènica badalonina, de la qual oferim als gràfics, la determinació botànica específica per a la comunitat d’investigadors naturalístics de Badalona, respecte a la qual posem a disposició les nostres dades. 63

Autor Cristian García Ruiz

Tutora Paqui Planell Sanmateu

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut Júlia Minguell

OBJECTIU Amb el desenvolupament de les noves tecnologies, s’ha buscat contínuament alguna forma que permetés millorar el servei i la fiabilitat dels ferrocarrils metropolitans d’arreu del món. D’aquesta manera, moltes ciutats han apostat per l’automatització d’aquest mitjà de transport. Barcelona és una d’aquestes urbs, perquè va estrenar la línia 9 / 10, sense conductor des de l’inici, i va ser pionera en automatitzar la línia 11 de metro lleuger.

L’objectiu del treball no és més que aprofundir sobre el funcionament dels metros sense conductor i comparar-ho amb una línia convencional, intentant contestar la hipòtesi inicial. HIPÒTESI Si s’instal·len els mecanismes necessaris per tal que les línies de metro no requereixin la presència de conductors a la cabina per supervisar la marxa, llavors millora el servei i es rendibilitza la inversió. Desenvolupament del treball En primer lloc, he fet una recerca d’informació a través de la xarxa, utilitzant també dades proporcionades per empreses públiques com IFERCAT o TMB, aprofundint sobre la història del metro i el funcionament dels sistemes automàtics. Per mostrar els avantatges i els inconvenients de cadascun dels sistemes, he analitzat diferents aspectes com: el cost constructiu, el consum, l’eliminació de llocs de treball, la fiabilitat, el manteniment...

Unitat de la sèrie 9000 d’ALSTOM, provant els sistemes del metro sense conductor a la línia 2. S’aprecien els simuladors de les portes d’andana. FONT: GENCAT

Quant a la part pràctica, he realitzat tres tasques: la primera ha sigut fer una visita al Centre de Control de Metro (CCM) i fer una entrevista a Toni Pérez, gerent d’Infraestructures Ferroviàries de Catalunya. A més, he realitzat enquestes als usuaris per copsar la seva opinió envers els metros amb i sense conductor. Finalment, he anat al BCN RAIL, el saló on es reuneix bianualment la indústria ferroviària.

El metro al món Dels inicis del metro (a la capital britànica al 1863 i a Barcelona amb la inauguració del “Gran Metropolitano de Barcelona” als anys 20), hem passat a comptar en l’actualitat amb extenses xarxes de ferrocarril suburbà que disposen de sistemes de conducció automàtica en moltes ciutats. Avui dia és destacable la xarxa parisenca, que compta amb dues línies sense conductor: la línia 14, inaugurada l’any 1998, i la línia 1, la més antiga de París, però que va ser automatitzada el 2013. Barcelona també és una de les ciutats que ha apostat força per l’automatització. Les línies 9 / 10, el primer tram de les quals es va obrir el desembre de 2009, van ser les primeres sense conductor de la Ciutat Comtal. Seguidament, es va automatitzar la línia 11, que uneix Trinitat Nova amb Can Cuiàs. A llarg termini, està previst automatitzar també la línia 2. Sistemes tecnològics que possibiliten l’opreació sense conductor Una línia de metro és automàtica quan, generalment, l’operació del servei d’aquesta està programada. Això no vol dir sempre que el tren sigui operat sense ningú que el supervisi, ja que requereix, en segons quins nivells d’automatització, la presència d’algú que vigili que tot vagi bé, que obri i tanqui portes, que iniciï el recorregut i que, en detectar un obstacle a la via, pugui aturar la marxa. Per aquest motiu, es diu que totes les línies de metro sense conductor són automàtiques però no totes les línies automàtiques són sense conductor. L’automatització d’una línia de metro és possible gràcies al CBTC (“Communications-Based Train Control”), un sistema de control i senyalització de tren basat en comunicacions bidireccionals entre l’equipament a bord del comboi i el de la via, la qual cosa permet determinar la posició exacta del tren a la via i de forma contínua. El CBTC es compon de tres

subsistemes: l’ATP, l’ATO i l’ATC. L’ATP (“Automatic Train Protection”), responsable de la seguretat bàsica, s’encarrega de la senyalització i de la informació dels límits de velocitat de la via. L’ATO (“Automatic Train Operation”) és un sistema de conducció que habilita parcialment o completament el pilotatge automàtic i sense conductor del tren, realitzant totes les funcions d’un conductor a l’ús excepte el tancament i obriment de portes. Al nivell més alt d’automatització trobem l’ATC (“Automatic Train Control”), que s’encarrega d’establir automàticament una ruta. L’ATC engloba l’ATS (“Automatic Train Supervision”), que possibilita la supervisió de la marxa dels trens des d’un centre de control. Un altre element important en els sistemes de metros sense conductor són les portes d’andana, que són unes mampares que es troben a la vora de l’andana i que s’obren sincronitzadament amb les portes del tren per l’acció de l’ATC. Simultàniament, l’ATO s’encarrega que el tren sempre estacioni en el mateix punt. La seva utilització comporta avantatges diversos, com evitar caigudes, suïcidis, accidents i actes vandàlics per la impossibilitat d’irrupció de persones a la via i maximitza l’espai aprofitable de l’andana. Les portes poden ser de mitja alçada (aproximadament d’un metre i mig) o d’alçada completa.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

ELS METROS SENSE CONDUCTOR

Els sistemes de ràdio i comunicacions són necessaris per tal d’assegurar una bona comunicació entre els combois i el CCM. D’aquesta manera, és possible establir comunicació amb el comboi mitjançant la megafonia, la interfonia o la transmissió en temps real d’imatges en moviment de l’interior dels trens. Comparativa entre línies amb i sense conductor Fiabilitat El nombre d’incidències d’una línia sense conductor és força inferior al de les convencionals. El sistema presenta una alta flexibilitat i disponibilitat, que es calcula en

Consum En principi, el consum d’una línia sense conductor, comparat amb el d’una altra que en té de la mateixa generació tecnològica, és el mateix. Malgrat això, la potencialitat en línies automàtiques és més elevada gràcies a l’aplicació de tècniques d’estalvi energètic avançades. Així, podem dir que el consum d’una línia de metro sense conductor serà menor o igual que el d’una de convencional. Efectes en l’ocupació laboral En una línia sense conductor, el nombre de treballadors requerits per quilòmetre és força inferior si ho comparem amb el d’una de convencional. Per contra, els empleats són més qualificats i, per tant, llur treball està més ben retribuït. La informació aconseguida a TMB fa pensar que en les línies 9, 10 i 11 han prioritzat l’atenció a l’usuari i han reconvertit molts treballadors, abans darrere d’una taquilla o en la cabina d’un comboi, en TOLAs, “Tècnics d’operació de línies automàtiques”, que podrien conduir un tren en cas d’incidència. Tenen les funcions d’informació i suport al viatger i, a més, poden realitzar una intervenció ràpida en cas d’avaria. Rotació de la flota segons la demanda Un dels grans avantatges de l’automatització és la gran flexibilitat que ofereix. En poc temps, si en una estació concreta puja molt la demanda, l’oferta també podrà augmentar fàcilment, gràcies al fet de poder regular les velocitats i el nombre de trens que circulen per la línia de forma automàtica. Puntualitat segons la freqüència de pas estimada Les línies sense conductor compleixen estrictament amb l’horari estipulat. Si, per

incidències de qualsevol tipus, es desvien de la regulació planejada, poden recuperar-se ràpidament.

Enquestes als usuaris L’enquesta està dividida en quatre blocs: el primer d’ells està dedicat a la fiabilitat dels metros sense conductor; el segon, a la fiabilitat en les línies de metro amb conductor; el tercer, a la sensació de seguretat que proporcionen els dos tipus de línies i, finalment, parlaré de diferència del costos de construcció. He comprovat que, malgrat les enquestes han sigut fetes a diferents usuaris en una estació de correspondència entre les línies 9, 10, 1, 5 i Rodalies, només un 60% són usuaris habituals1 de les línies de metro sense conductor, lluny del 94% que assoleixen les línies amb conductor en aquest apartat.

En negre, oferta d’una línia amb conductor. En blanc, oferta d’una línia sense conductor. En discontinu, demanda real.

Cost constructiu, manteniment i rendibilitat Per començar, cal aclarir que la gran inversió realitzada per construir una línia de metro, sigui o no convencional, mai es rendibilitza amb el preu dels bitllets venuts, sinó que es paga amb els impostos que recapta l’Administració, donat que ni tan sols es paguen via bitllet els costos d’explotació de la línia. A l’hora de quantificar, ens adonem que, del total del pressupost per a la construcció d’una nova línia de metro, el 2% es dedica als sistemes de seguretat i conducció. Aquest 2%, s’encareix en un 20% si es tracta d’una línia sense conductor. A més, el cost de la installació de les portes d’andana és l’1% del cost total. Així, la construcció d’una línia sense conductor comporta un sobre cost d’un 1,4% aproximadament respecte una línia convencional. A això, s’hauria d’afegir entre un 2 i un 3% més per tren si són sense conductor, el cost dels quals ascendeix a 6-9 milions d’euros per unitat. Donada la poca diferència econòmica i el gran nombre d’avantatges que ofereixen, la majoria de ciutats que construeixen línies de metro noves avui en dia, les fan completament automàtiques.

Quant a les interrupcions del servei, es pot veure que l’índex d’avaries a les línies de metro sense conductor és extremadament baix, poques persones havien viscut una aturada del servei, la resta d’usuaris habituals de les línies sense conductor (un 95%) no han patit cap interrupció en la L9 / 10 en l’últim any. En canvi, en les línies amb conductor, un 76%

dels usuaris habituals reconeix haver patit, almenys, una interrupció del servei en el mateix període de temps2. Quant a la sensació de seguretat, he de subratllar que un 30% dels enquestats no se sentirien igual de segurs en ambdós tipus de línies de metro. A més, d’aquests, una indiscutible majoria, tal com està recollit a la taula, se senten més segurs en els metros amb conductor, al·legant raons tals com que “Un conductor té un fre d’emergència” o “No em fio massa de les màquines”. CONCLUSIONS Després de fer el treball, he arribat a una sèrie de conclusions que responen a la hipòtesi inicial: · Els metros sense conductor són més fiables i segurs. · Poden proporcionar freqüències de pas més elevades. · L’absència de conductors no és sinònim d’absència total de personal. Les persones fan que el sistema sigui més eficaç. · La rendibilitat no depèn de si el metro és automàtic o no. En general, fer aquest treball ha sigut una molt bona experiència, doncs he investigat sobre un tema que m’agradava, el que ha fet que la recerca, tot i ser molt laboriosa i difícil en alguns moments, fos molt estimulant. Estic segur que els hàbits adquirits durant aquests mesos em seran molt útils en el futur.

Entenem per habitual el grup que comprèn des de les persones que la fan servir un cop al mes fins les que la fan servir diàriament. En aquest cas també convé recordar que les línies amb conductor acostumen a ser tecnològicament més antigues.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

un 98 o 99%. Això és degut al fet que tots els sistemes, tant els d’energia com els aparells de control del tren i de la via, estan doblats i són redundants.

Autor Enric Casas Reig

Tutor Francisco Saavedra

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Maristes Champagnat

OBJECTIU 1: El Sant Grial no només és el calze emprat en l’últim sopar. La seva llegenda i el seu misteri són més complexos. 2: Hi ha alguna relació entre el simbolisme del Sant Grial i l’orde del Temple. 3: No hi ha proves serioses que recolzin la teoria de que el secret del Grial rau en un llinatge dinàstic procedent de la descendència de Jesús el Natzarè. DISSENY EXPERIMENTAL: Per poder saber de què es tracta el Grial i quins són els seus significats, per validar o refutar les dos primeres hipòtesis, he hagut d’analitzar les diferents obres literàries del Grial. He analitzat El conte del Graal, Peredur, Roman de l’Estoire du Saint Graal PercevalDidot, Perlesvaus, la Demanda del Graal, Parzival, la llegenda del Grial de Montsegur i la història del Grial de Saintes Maries de la Mer. Un cop analitzats i comparats aquests textos he pogut saber quines influències ha rebut el Grial, els arguments i la temàtica dels textos en què apareix i de què es tracta el Grial segons els diferents autors. A continuació he extret, ajudat d’altres fonts, els diferents simbolismes que s’han donat al Grial. També he estudiat a fons l’orde del Temple i els càtars, dos grups que les tradicions han relacionat amb el Grial. Per últim he hagut de comprovar la meva tercera hipòtesi. He cercat autors partidaris d’aquesta teoria i autors discrepants. També he cercat proves del matri-

moni de Jesús i Maria Magdalena, i de la seva descendència. Cada prova i argument a favor que he anat trobant l’he intentat descartar. El resultat ha estat que algunes proves no les he pogut descartar. D’aquesta manera, en un treball basat en la literatura i la història, he pogut experimentar amb les meves hipòtesis i refutar-les o corroborar-les. CONCLUSIONS 1: El mite del Sant Grial té uns dubtosos orígens i rep múltiples influències: celtes i druídiques, romanços d’Occitània, gnosticisme, esoterisme templer i cristianisme. També hi ha múltiples històries i llegendes que parlen del Grial i que narren arguments diferents, les he classificat en aquests grups: Obres literàries: Es tracta d’històries de la mitologia artúrica: · Obres en què el protagonista és Perceval: El Conte del Graal, Parzival, Perlesvaus, Roman de l’Esoire dou Saint Graa, Perceval-Didotl. · Obres en què el protagonista és Galaz: Demanda del Sant Graal. Llegendes populars: · El Grial de Montsegur, llegenda de Saintes Maries de la Mer... El Grial, però, normalment apareix en un context similar. El Grial quasi sempre apareix acompanyat d’un objecte secundari però de molta importància: la llança que sempre sagna, la qual s’ha relacionat en alguna ocasió

amb la llança del soldat Longinos. El Grial i la llança són propietat de la família del Rei Pescador (que adopta diversos noms segons la versió: Pelles, Anfortes...), es guarden en el seu castell (també adopta diversos noms segons el text: Corbenic, Munsalwäche) i estan protegits per una germanor de cavallers (que alguns escrits relacionen amb els templers). Quasi sempre el Grial és portat per una dona. D’entre les propietats màgiques que se li atribueixen destaquen que pot curar, alimentar, rejovenir, emetre llum, donar fertilitat a les terres o nomenar reis. S’ha visualitzat el Grial de dos maneres principalment: · Calze: A vegades vist com un calze (Roman de l’estoire dou Saint Graal, Perlesvaus, Demanda del Sant Graal) que es tracta del calze emprat per Crist en l’últim sopar i l’utilitza’t per Josep d’Arimatea per recollir la sang de Jesús crucificat. Altres vegades és visualitzat com un plat ample, un graal (El conte del Graal, Peredur) que no es relaciona amb el calze de l’últim sopar. · Pedra (Lapsit exillis): El Grial es tracta d’una pedra caiguda del cel que rep els seus poders cada Divendres Sant amb la vinguda d’un colom. És en el Parzival i en el Jüngere Titurel quan se’l visualitza així. La tradició popular posteriorment ha relacionat aquest Grial amb una pedra que es va desprendre de la corona de Llucifer i que va caure a la terra. La meva primera hipòtesi queda corroborada ja que realment el misteri del Grial és molt complex. 2: He trobat tres punts de vista sobre el simbolisme que pot tenir el Grial: · Evolució individual del cavaller: Des d’aquest punt de vista cal dir que el Grial es considera una presència de Crist a la terra, es tracta d’un objecte diví caigut en l’àmbit terrenal, però, que roman impertorbable. Per

tant, assolir el Grial és assolir la divinitat. D’aquesta manera, l’aventura del Grial és la major aventura dels cavallers del rei Artur ja que transcendeix el simple pla terrenal. La recerca del Grial es tracta d’un camí individual del cavaller qui, partint de la ignorància, va assolint el coneixement fins a arribar a la divinitat i a la pròpia perfecció. El Grial representa doncs la perfecció i el coneixement absoluts. Els cavallers que no són capaços de superar el materialisme com Galvan o Lancelot, fracassen. Perceval, Boores i Galaz al assolir l’espiritualitat triomfen. · Objectius templers: Els templers es van establir a Jerusalem, ciutat que ells coneixien com a Yebus-Salem (Jerusalem terrenal). Creien que al cel hi havia una altra Jerusalem, la Jerusalem Celestial, que era una ciutat perfecta. El desig dels templers era fer descendir la Jerusalem Celestial a la terra. Interpretant aquestes creences he arribat a la conclusió que el fet de voler fer descendir a la terra la Jerusalem Celestial vol dir que volien crear un món millor amb un nou i perfecte sistema on tots els homes, tinguessin la creença que tinguessin, visquessin en pau. Els mites del Grial es converteixen en una font de publicitat per a estendre aquest propòsit de l’orde del Temple. El cavaller celestial que assoleix el Grial és semblant al monge guerrer templer. El castell del Rei Pescador tindria la seva correspondència amb el Temple de Salomó sobre les ruïnes del qual es van establir els templers, i el Grial en aquest cas es relacionaria amb la roca Orna sobre la qual es va situar l’Arca de l’Aliança en aquest temple. El cavaller que parteix de la cort del rei Artur per arribar al Castell del Rei Pescador i assolir el Grial seria un símbol de l’orde del Temple establerta a la Jerusalem Terrenal que pretenien assolir la Jerusalem Celestial. El Grial, llavors, és l’eina custodiada pels templers a la Cúpula octogonal de la Roca (on estava el Temple de Salomó) per fer baixar des del cel a la Jerusalem Celestial i implantar la societat idíl·lica amb totes les

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

ELS MISTERIS DEL SANT GRIAL

· Feminitat: L’altre simbolisme que es pot donar al Grial va lligat, també, amb la llança que sempre sagna. El calder, la copa o el calze han estat símbols de la Gran Deessa i de la feminitat per a les religions més primitives com la celta, per exemple. Aquests calders o calzes solen tenir propietats màgiques relacionades amb la fertilitat i es representen mitjançant la forma V, que és la forma de l’úter femení. Per a aquestes mateixes religions paganes també hi ha el símbol masculí que ve representat per la forma A, forma que correspon al corn, l’espassa o la llança. El Grial, que sempre està portat per una dona, i la llança que l’acompanya en els mites serien símbols que correspondrien individualment a aquests significats. El calze és la feminitat i la llança la masculinitat. La meva hipòtesi queda corroborada ja que els templers tenen coses a veure amb el significat del Grial, però cal dir que hi ha altres maneres d’entendre i de veure el mite. 3: Hi ha una teoria que esmenta que partint de les creences que indiquen que el calze simbolitza la feminitat i la llança la masculinitat, diu que la llança representa a Déu i a Jesucrist, i que el Grial representa a la deessa Sofia (que alguns gnòstics afirmen

que és l’esposa de Déu) i a Maria Magdalena. Hi ha indicis que apunten a que Jesucrist i Maria Magdalena haurien sigut marit i muller, i que haurien tingut descendència. Quant Jesús va ser crucificat Maria Magdalena estava embarassada i va veure’s obligada a escapar d’Israel tot anant fins a Provença acompanyada de personatges com Josep d’Arimatea. Allà va tenir el seu fill o filla. Llavors, el llinatge es va perpetuar a través de famílies franceses fins que es va barrejar amb el llinatge dels governants Sicambres donant lloc a l’estirp merovíngia, que va governar la Gàl·lia des del S.V fins al S.VIII. Els merovingis haurien governat amb el suport del Vaticà fins que, en el 754, el Papa va trair els merovingis destronant-los i coronant il·legítimament l’estirp dels carolingis. Però, el llinatge merovingi va continuar a través de famílies franceses com la dels comtes de Tolouse i la família Trencavel o la família Guilhemides. El Sant Grial no seria el calze, sinó que seria el seu contingut, la sang. Sant Grial llavors seria una corrupció de la paraula sangraal (sang reial) i faria referència a l’estirp descendent de Jesús i Maria Magdalena. Aquest coneixement podria haver estat conegut pels càtars i els templers, i aquests haver-lo transmès a organitzacions rosacreus o maçòniques. He pogut trobar, al llarg de la meva investigació, certs arguments i proves que recolzen aquesta teoria per la qual cosa la meva hipòtesi queda refutada tot i que no puc demostrar del tot la teoria de la sangraal.

EQUILIBRI DE HARDY-WEIMBERG I L’ÈXIT DE L’INDIVIDU DIFERENT Autor Roger Casanova Colomé

Tutora Dolors Orozco Moya Centre Institut Isaac Albéniz

Aquest treball intenta demostrar la veracitat de dues lleis de genètica de poblacions: l’èxit de l’individu diferent i l’equilibri de HardyWeimberg. Per dur-ho a terme, el treball consta també d’una contextualització en la genètica general, en la genètica de poblacions, en sistemes reproductius, i també una explicació exhaustiva de l’individu emprat per demostrar aquests dos principis. He escollit aquest tema per diverses raons. La primera de totes és que la genètica desperta en mi un gran interès, ja que em vull dedicar a la investigació genètica en el futur. Un altre motiu és la part experimental del treball, ja que trobava molt interessant poder experimentar amb individus al laboratori, fent encreuaments, tot i que no fos possible realitzar modificacions genètiques.

COS DEL TREBALL El treball està dividit en dues parts. Un primer bloc teòric en el qual s’introdueix la genètica com a ciència general (petita història de la genètica, què és l’ADN, mètodes d’herència dels caràcters, etc), i en el que s’aprofundeix posteriorment en la genètica de poblacions tot explicant els dos enunciats en els que es basa el treball i fent una petita biografia dels dos investigadors que les van postular. Cal dir també que l’equilibri de Hardy- Weinberg també està demostrat dins el treball, matemàticament, ja que és un enunciat que es difícil de demostrar fora d’una població tancada. Aquests dos enunciats sobre els quals he treballat són, per una banda l’equilibri HardyWeinberg i per l’altra l’èxit de l’individu diferent. El primer de tots, el que exposa és que en una població tancada en la qual no hi hagi ni emigració ni immigració, ni hi hagi l’efecte de la deriva genètica, ni tampoc cap mutació, la freqüència en què un al·lel es mostra en una generació es manté constant en les següents. Com hem dit abans és una llei que té una demostració matemàtica prou senzilla, la qual és difícil de traduir al món natural. L’altre enunciat és l’èxit de l’individu diferent o selecció sexual dependent de la freqüència. Aquest principi parla de que en efectuar un encreuament entre individus d’una mateixa espècie i raça si s’introdueix un individu d’una altra raça, aquest hauria de tenir més èxit a l’hora de la reproducció, en proporció a la resta, i per tant els seus caràcters s’han de mostrar, en proporció, en major nombre a la F1.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

religions convivint en harmonia que els templers anhelaven.

PART EXPERIMENTAL L’experiment ha durat 32 dies de pràctiques però ha abarcat un periòde de 3 mesos. S’han fet servir un total d’unes 5000 mosques i uns 50 flascons per poder-lo dur a terme. També s’ha fet servir una estufa de cultius per intentar mantenir les mosques a una temperatura mínima. L’estufa només s’encenia si la temperatura ambient descendia de la que s’havia marcat a l’estufa. En aquest aspecte hi havia el problema de que si s’assolien temperatures molt elevades, al voltant dels 28-30º C, 72

les mosques poden quedar estèrils i, per tant, l’experiment no seria vàlid. És així que vaig decidir fer encreuaments per demostrar l’èxit de l’individu diferent i soques pures per l’equilibri Hardy-Weinberg. Vaig efectuar 5 encreuaments diferents. · El primer encreuament de tots el vaig efectuar entre 5 femelles normals, 1 mascle white i 4 mascles normals. Un cop realitzada la primera generació d’aquest creuament, em vaig adonar que no servia per corroborar l’èxit del mascle white ja que al ser el gen white un gen recessiu, no es mostraria davant del normal i, per tant, no es pot determinar el nombre d’individus heterozigots que s’havien obtingut. És per això que vaig decidir efectuar una F2 amb totes les femelles obtingudes d’aquest primer encreuament i mascles white per així, poder quantificar l’èxit del mascle white a la primera generació. Del primer encreuament, el qual no servia per demostrar l’èxit de l’individu diferent, el 100% de la descendència era normal, per tant, va sortir segons el previst. A la F2 si que es pot parlar doncs d’un èxit del mascle white, ja que el nombre d’individus white obtinguts de la F2 és 58 front els 320 individus totals obtinguts de mitjana.

· El segon encreuament, efectuat entre 4 femelles normals, 1 femella white i 5 mascles normals, ha corroborat l’èxit de l’individu diferent en dues de les 6 repeticions. L’individu diferent que aquí havia de corroborar l’èxit de la femella white en la F1 és la presència de femelles normals a la F1.

· El tercer encreuament, efectuat entre 1 femella normal, 4 femelles white i 5 mascles white, corroborava l’èxit de l’individu diferent amb la presència de femelles i mascles normals. L’èxit en quan a mascles i en quan a femelles normals s’ha corroborat en totes les repeticions menys en una. Aquesta repetició en la que no es corrobora, pot haver donat negativa per diverses raons: que els progenitors fóssin estèrils, o que els progenitors morissin, o que la probabilitat era molt baixa ja que el nombre d’individus obtinguts en aquesta repetició és molt baix i per tant es redueix a gairabé 0 la probabilitat que surti un fill diferent.

· L’últim encreuament efectuat és entre 5 femelles white, 4 mascles white i 1 mascle normal i en el qual la presència de femelles normals corroborava l’èxit de l’individu diferent. Aquest encreuament ha sortit segons l’esperat en 3 de les 5 repeticions.

· El total dels encreuaments, tot tenint en compte que el resultat de cada encreuament és diferent, ens permet concloure que en una gran part dels casos, un individu diferent introduit en una població concreta i tancada provoca un canvi a les freqüències al·lèliques. També cal dir que dels 4 individus amb què he efectuat els encreuaments (mascles i femelles normals, i femelles i mascles white) el que més èxit ha tingut de tots, és la femella normal, probablement perquè era la més vital dels 4 i, per tant, la que més atreia als altres individus diferents. A continuació, parlaré de la demostració de l’equilibri Hardy-Weinberg. Per demostrar-lo he efectuat un manteniment de soques pures, i de les seves generacions. Cal explicar primer de tot, que de les tres soques esmentades al principi només en vaig acabar fent servir dues, ja que degut a les altes temperatures a què van estar sotmeses al principi de setembre, van morir gairebé totes les vestigials i no en van sobreviure suficients per efectuar l’experiment. El primer que cal afirmar és que l’equilibri de Hardy-Weinberg és cert. Cal precisar que en la F1 de la soca white van aparèixer 7 individus normals. Això ràpidament fa pensar en una contaminació del flascó a l’hora de prepararlo. La mutació es descarta perquè el nombre d’individus és massa elevat com per a que en tots ells s’hagi produït la mateixa mutació. Observant els resultats obtinguts també podem parlar que la soca normal és molt més vital que la soca white tot observant el nombre total d’individus. Al llarg de les diverses

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Abans d’explicar el bloc pràctic del treball, cal també fer una petita explicació de quin és l’individu emprat en l’experiment. L’individu usat és la Drosophila melanogaster, o mosca de la fruita o del vi. Aquest individu ha estat escollit per diversos motius: el primer de tots és que el seu nombre cromosòmic és molt reduït, concretament té 4 parells de cromosomes, el que el fa que sigui un individu molt emprat en experiments de genètica. Un altre motiu que m’ha fet triar aquest individu és el seu cicle vital, que dura aproximadament uns 10 dies i, per tant, es poden crear moltes generacions en poc temps. L’últim motiu pel qual és usada en molts experiments de genètica, és que un 75% dels seus gens relacionats amb malalties tenen anàlegs al genoma humà. També especifico que faré servir tres soques diferents: les white, les vestigials i les normals. Les normals són les que tenen els ulls vermells, les white tenen els ulls blancs i les vestigials tenen unes ales més petites, tot i que les vestigials de què vam disposar tenien unes ales més pronunciades però de forma més estirada. La Drosophila melanogaster, en general, té el cos dividit en tres parts: cap, tòrax i abdomen. Al cap i té els ulls i les antenes; al tòrax hi té 6 parells de potes, i entre aquestes dues parts té repartits uns filaments que usa d’òrgans dels sentits; finalment a l’abdomen hi trobem una closca ratllada o tacada en funció del sexe de l’individu. Els mascles tenen l’abdomen tacat negre completament i les femelles el tenen ratllat groc i negre.

Com a conclusió general del treball, crec que ha estat més fàcil la demostració de l’equilibri de Hardy-Weimberg ja que només havia de manipular una soca de mosques alhora, el que reduïa el risc de contaminació del flascó. Agraïments Finalment voldria agrair a la Dolors Orozco, la tutora del treball, l’ajuda prestada al llarg de tot l’experiment i a la Montserrat Papaceit la cessió de les mosques de manera altruista, en nom de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.

ERGON, UN REPTE SOSTENIBLE Autor Roger Casanova Colomé

Centre Col·legi Sant Andreu de Natzaret

HIPÒTESI És possible reduir l’impacte ambiental d’un hotel gràcies a: - La instal·lació de sistemes que operin a partir d’energies renovables i la implantació d’un pla d’estalvi energètic - La millora del disseny de l’edifici i l’ús dels materials convenients OBJECTIUS · Crear un projecte que tingui el seu fonament en el desenvolupament sostenible · Contribuir positivament en la reducció de la degradació global del medi ambient. DISSENY EXPERIMENTAL El desenvolupament d’un projecte sostenible com hem esmentat anteriorment té l’objectiu principal de contribuir positivament en la no degradació del medi ambient. El primer pas és conscienciar a tothom de la importància de preservar els recursos naturals. L’única forma de protegir-los és reduint el seu ús, per aquest motiu serà necessària una racionalització del consum. Una bona gestió energètica ens permetrà conèixer el consum per després aplicar mesures i estratègies d’estalvi energètic i reduir el cost energètic de l’establiment. Per assolir la finalitat del projecte s’han elaborat tres vies : · Etapa constructiva Millor coneixement de les fases constructives per garantir la construcció sostenible (arquitectura bioclimàtica).

Tutor Sergio Campo Moreno

· Etapa de consum · Implantació d’un pla d’estalvi energètic · Implantació d’energies renovables. Arquitectura bioclimàtica L’edificació està constituïda per 5 plantes de 822 m2 i 3,2 m d’alçada cadascuna. - 1ª planta : Recepció, hall, cafeteria i restaurant. - 2ª i 3ª planta : 30 Habitacions (10 suites), i equips de servei. - 4ª planta : Bar, gimnàs i dues piscines a l’aire lliure. També compta amb un pàrquing, torre de ventilació a l’última planta i un soterrani on es troba situada la sala de màquines. L’establiment es troba envoltat per un recinte rectangular que acull un parc forestal de 2622 m2. Materials L’estructura de l’hotel es troba fabricada a partir de formigó (0,019 kgCO2/kg) i acer (0,5168 kgCO2/kg) i el seu embolcall de vidre senzill (0,25 emissions de kg CO2/ kg) per aprofitar la llum solar. Les parets interiors són de terra compactada (0,0065 kgCO2/kg) per les seves característiques medi ambientals comentades en el marc teòric. Els revestiments estan fets amb xapes de fusta reciclada (0,0015 kgCO2/kg), els aïllaments verticals amb suro (0,0032 kgCO2/kg) i els aïllaments per al sòl amb polietilè (1,45 kgCO2/kg). Tots els materials, excepte el polietilè, són fàcilment reciclables i respectuosos amb el medi.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

generacions he obtingut un total de 1149 mosques white i un total de 1626 mosques normals. Això demostra que la soca normal és més resistents a les condicions adverses del clima.

Aigua La producció d’aigua varia segons els factors que hem esmentat anteriorment. Per estalviar aigua caldrà aplicar les mesures que s’expliquen a continuació: · Establir procediments de formació de personal i de neteja adequats per no malbaratar una elevada quantitat d’aigua. Com per exemple, realitzar xerrades per conscienciar als treballadors d’un ús racional de l’aigua, dur a terme revisions periòdiques dels procediments per comprovar el compliment de la política energètica de l’hotel, implantar contenidors pel reciclatge de residus i avisar al responsable directiu de qualsevol anomalia. · El primer pas és donar a conèixer la política energètica als clients de forma directa i atractiva amb fullets, eslògans i adhesius. · Instal·lar comptadors en els principals punts de consum i dur a terme un control periòdic. · Control del rendiment de les calderes de biomassa. Lavabos · Substituir les cisternes convencionals per vàlvules de descàrrega individual controlades per sensors. · Realitzar un estudi equilibrat de les vàlvules per ajustar el cabal i la temperatura de l’aigua. · Implantar aixetes electròniques amb sensors. · Limitar el cabal d’aixetes i dutxes sense afectar al confort (sistemes de baix consum).

Piscina · Incorporar un circuit tancat de depuració per reutilitzar l’aigua i minimitzar el consum d’energia. · Utilitzar quantitat mínimes de clor per garantir la qualitat de l’aigua. Zones enjardinades · Reg de jardins per degoteig o mànegues hidròfugues spterrades. · Reutilització de l’aigua : filtrar, desinfectar l’aigua de les dutxes i lavabos per a la seva utilització en cisternes. Amb l’aigua restant, obtenir aigua reciclada per al reg de jardins. · Recollida d’aigües pluvials mitjançant canalitzacions i un dipòsit per sistemes que no necessiten d’aigua potable com el reg de jardins o l’ompliment d’aigua de cisternes. Bugaderia · Assegurar que tots els equips operen al 100% de càrrega. Incloure petits equips (rentadores i planxes de menor grandària) per a períodes de baixa demanda. Il·luminació · Incorporació de vidrieres per aprofitar la màxima llum diürna possible. · Instal·lar sistemes de regulació de la llum artificial en funció de la llum diürna. · Conscienciar el personal del tancament dels llums quan les sales no estiguin ocupades. Incloure sensors per detectar la presència de persones. Il·luminació exterior · Instal·lar programadors horaris que s’adaptin a la variació solar de cada dia. Habitacions · Instal·lar un reconeixement de targeta que connecti automàticament la il·luminació central. · Instal·lar detectors de presència als lavabos i programadors horaris als passadissos i escales. · Utilitzar llums LED (més eficients, saluda-

bles, reciclables i duradores que les de baix consum). · Millorar les condicions d’il·luminació amb un manteniment constant. · Reposar les làmpades quan sigui necessari.

la qual l’aprofitament de l’energia solar serà fonamental. Per la producció d’energia tèrmica, la biomassa és una bona opció donat que Catalunya presenta grans extensions forestals i conreus.

Climatització · Incorporació de finestres i vidrieres de doble vidre. · Utilitzar les calderes per la climatització de la piscina. · Millorar la refrigeració i eficàcia dels equips frigorífics. · Instal·lar dipòsits d’acumulació que permeten una operació més continuada de les calderes, però no han d’acumular l’aigua a temperatures elevades per tal d’evitar pèrdues d’energia. · Aïllament de parets i canonades. També de calderes i xemeneies si aquestes passen per zones exteriors. · Instal·lar torres de ventilació. Contribuiran a una millora de la ventilació. · Garantir un manteniment adequat de radiadors i de les torres de ventilació. · Instal·lar variadors de freqüència per reduir i controlar el cabal de l’aire. · En habitacions, limitar la temperatura del termòstat a 18-24. Instal·lar un segon termòstat (control de presència). Aquest, quan l’habitació estigui vacant, fixarà la manera “stand-by” i disminuirà la temperatura uns 3º o més.

· Energia solar fotovoltaica: La utilització de l’energia fotovoltaica anirà destinada al consum d’energia elèctrica connectada a la xarxa elèctrica. El principal benefici que s’obté és la disponibilitat d’electricitat en el cas d’una apagada.

Ús de les energies renovables Catalunya presenta un clima mediterrani de costa. Aquesta proximitat al mar provoca una humitat del 70% a tot arreu del litoral, agreujant-se als mesos d’hivern i disminuint als mesos d’estiu. Encara que els hiverns són suaus, a les zones de muntanya és comuna l’aparició de boira i fortes nevades. Els estius en canvi, són calorosos, caracteritzats per una calor humida. Les temperatures mitjanes oscil·len entre els 23-25° C. Segons la radiació que rep, Barcelona es troba situada a la zona II. Cada any rep una mitjana de 1460 Kwh/m², raó per

· Biomassa: S’utilitzaran calderes per obtenir energia tèrmica, la qual anirà destinada a : · Climatització · Calefacció (termoventiladors, generadors d’aire calent, radiadors, sòl radiant...). Refrigeració (Aires acondicionats , ventiladors...). · Aigua calenta sanitària (ACS) (lavabos, dutxes...). · Cuina (fregidores elèctriques, forns, rentavaixelles, cambres frigorífiques…). · Bugaderia (rentadores, assecadores i equips de planxat ). CONCLUSIÓ En el present estudi s’ha dut a terme una valoració de la importància de l’energia, la identificació dels sectors de l’Estat Espanyol que més energia consumeixen, i la situació de l’arquitectura en l’àmbit medi ambiental per realitzar la creació d’un hotel d’alta categoria. Ha estat necessària la recerca d’estudis energètic ja avaluats per altres empreses, com és el cas d’AVEN, per establir un consum estandarditzat, donat que el projecte no s’ha creat en físic i és impossible oferir dades certes. Gràcies a aquests documents s’ha pogut arribar a resultats objectius i força aproximats de l’energia que podria consumir un hotel d’aquest tipus i en conseqüència determinar el nombre de plaques i calderes que s’hauran d’emprar.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Pla d’estalvi energètic Un pla d’estalvi energètic és un conjunt de mesures i estratègies que tenen la finalitat de reduir el consum energètic i, en conseqüència, el cost energètic. Per dur-lo a terme és necessari un estudi previ de la quantitat d’energia que es consumeix a les instal·lacions i al conjunt de l’hotel. Posteriorment s’elaboren unes mesures que es sotmeten a un seguiment.

Els resultats principals que s’han obtingut : 504,29 plaques i una sola caldera KWB 77

Per a la realització d’aquests ha estat imprescindible l’obtenció d’informació a patir d’una gran varietat de fonts. S’han emprat llibres, documents electrònics, útils sobretot per la recerca de dades matemàtiques i estudis concrets, fulls de càlculs per identificar el percentatges de consum energètic i pàgines web per complementar la informació i afegir imatges. D’altra banda, la maqueta de l’hotel s’ha efectuat amb programes informàtics: Google Sketchup 8 i Photoshop CS4 pel retoc de les imatges. Els elements decoratius com és el cas del mobiliari no han estat creats pel projecte, han estat agafats de la galeria google sketchup que es troba a disposició dels usuaris i posteriorment col·locats seguint l’ordre i distribució desitjada. El principal obstacle que s’ha trobat al llarg de l’estudi ha estat la manca de dades d’estudis energètics. Aquests documents no acostumen a ser publicats per les companyies hoteleres. D’altra banda, el programa google sketchup tenia sovint problemes de funcionament, i això ha provocat que la captació d’imatges fos una tasca difícil. Però sens dubte, el resultat ha estat profitós. I per últim, també s’han trobat problemes alhora de la redacció del treball. El tema de recerca és molt extens i la reducció es converteix en un repte ja que tots els aspectes són importants. Per aquest motiu, per una millora del treball, seria necessari disposar de més extensió per dur a terme un aprofundiment, sobretot en l’àmbit energètic. La maquetació en físic seria el punt culminant per atorgar al projecte de més bellesa visual.

ESTUDI DE LA BASSA DEL JARDÍ DE PAPALLONES Autora Marina Flores García

Centre Institut Pompeu Fabra

HIPÒTESI El meu treball de recerca tracta sobre l’Estudi de la Bassa del Jardí de Papallones. La bassa en la qual he centrat el meu estudi es troba en el Jardí de Papallones del Parc de Ca l’Arnús. Aquesta bassa i el jardí van ser construïts aproximadament fa un any per l’Ajuntament de Badalona, l’àrea metropolitana de parcs i jardins de Barcelona i Aloc Natura, amb l’objectiu de que totes les papallones i insectes dels voltants acudissin allà. Tenint en compte que la bassa era completament verge, acabada de construir, vaig decidir estudiar si aquesta bassa es podia convertir en un nou ecosistema on tots els factors (temperatura, pH, conductivitat, nitrogen de l’aigua, duresa de l’aigua, plantes, organismes de l’aigua i insectes) treballessin en conjunt per mantenir-la sempre en equilibri. DISSENY EXPERIMENTAL Per dur a terme el meu estudi, anava un cop al mes a la bassa, durant sis mesos, del mes de juny al mes de novembre, i prenia les mesures de les condicions de l’aigua, agafava mostres i treia les fotografies necessàries. Insectes: Vaig observar una gran varietat d’insectes, sobretot als mesos d’estiu. Trobava moltes espècies de papallones, a més de libèl·lules, borinots, vespes, abelles... Mentre que als mesos de la tardor trobava diferents espècies d’aranyes, xinxes i erugues de la col.

Tutor Fernando Carceller

Plantes: Les plantes que hi havia a la bassa i als voltants eren les següents: lisimàquia, lliri groc i nenúfar, aloc, boga i budleia. A més, al Jardí de Papallones hi havia una gran varietat d’altres plantes i un hort que havien plantat. Per poder estudiar les condicions de l’aigua, cada mes que hi anava feia les mesures que podia allà, com la temperatura, el pH i la conductivitat. La resta, agafava una mostra d’aigua i després a l’ Institut o a casa feia les proves amb un tests colorimètrics que m’indicaven els valors de nitrogen i de la duresa de l’aigua. A més, aprofitava la mostra per poder observar amb una lupa els petits organismes que es trobaven a l’aigua. Organismes: Els organismes que vaig poder observar van ser els següents: puces i cargols d’aigua, que van aparèixer al mes de juliol, l’alga verda, que hi va ser durant tot l’estudi, i les larves de mosquit, que van aparèixer al mes de juny i al juliol ja no hi eren perquè els mosquits ja havien nascut.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

powerfire, per subministrar energia a l’edificació. Com podem veure, els resultats no són una ínfima part de l’estudi sinó que constitueixen tot el marc pràctic juntament amb la maquetització. Afortunadament, han estat molt satisfactoris perquè ha estat possible reduir el cost energètic per mitjà de la collocació de sistemes de gestió com les energies renovables. La hipòtesi ha estat verificada perquè gràcies a les energies renovables, a llarg termini, contribueixen a la millora energètica i a la millora del medi ambient de manera molt significativa. La seva utilització ens ha permès proporcionar 311855411 J (energia solar fotovoltaica) i d’entre 130 i 300 W (biomassa) , energia que s’estalviarà i que comportarà una reducció dels impactes ambientals esmentats. D’altra banda, la necessitat d’una millora del disseny de l’edifici, l’ús dels materials convenients i la implantació d’un pla d’estalvi energètic per a la realització dels objectius també han estat verificats. Perquè la incorporació de galeries, façanes de vidre, aïllaments , materials saludables, una ubicació adequada en referència a l’elecció dels sistemes energètics (l’energia geotèrmica no ha estat plantejada perquè Barcelona no en disposa a diferència d’Islàndia), una correcta orientació que maximitzi la captació d’energia i la implantació d’un pla energètic han millorat de forma considerable les prestacions energètiques de l’hotel. Sense l’ús d’aquests paràmetres no seria possible assolir la sostenibilitat i eficiència energètica. Per a més informació, s’ha dotat la bibliografia amb documents electrònics d’empreses hoteleres que aconsellen la posada en marxa d’aquestes mesures per assolir els objectius que aquí es proposen.

Condicions de l’aigua: Un cop vaig haver estudiat les condicions de l’aigua vaig obtenir els següents resultats: · La temperatura ha anat variant durant les estacions de l’any: en els mesos més calorosos la temperatura augmenta i en els més freds, disminueix. La conductivitat 79

· El nitrogen de l’aigua té un paper molt important pel que fa la vida dels organismes. En la química de l’aigua, el nitrogen es divideix en nitrit, nitrat i amoni. Vaig trobar l’aigua contaminada per nitrit, que són les matèries fecals, ja que el valor màxim és de 0.2 mg/L i en la bassa era de 0.5 mg/ L, excepte el últims dos mesos, degut a l’activitat animal que hi havia hagut durant els mesos d’estiu. De nitrat, que és una sal química que es troba en les aigües naturals, els valors eren acceptables i d’amoni, que

s’obté per la descomposició de bacteris, no en vaig trobar en tot l’estudi. · La duresa de l’aigua es pot veure per la quantitat d’òxid de calci o de carbonat de calci present en l’aigua. Vaig veure que estava davant d’una aigua molt dura, per tant no potable. CONCLUSIONS Finalment, vaig comprovar que la meva hipòtesi era certa: havia arribat a la conclusió que en la bassa s’havia creat un nou ecosistema que depenia de tots els factors que havia estat estudiant. La bassa, al començament de l’estudi, estava sense vida i un cop finalitzat el meu treball estava plena de vida.

ESTUDI DE L’ORIGEN DE LA NARRATIVA BREU DEL SEGLE XX DES DE L’OBRA DE JULIO CORTÁZAR Autora Martina Alcobendas Mauri

Tutor Pascual Gálvez Ramírez Centre Escola Garbí Pere Vergés

En tant que així va ser establert pel centre escolar al criteri del qual aquest treball s’até, la preparació de Estudi de l’origen de la narrativa breu del segle XX des de l’obra de Julio Cortázar va començar el mes de setembre de 2012. El setembre de l’any següent va quedar fixat des d’aleshores com a data límit per al lliurament final. Un cop seleccionat i limitat el tema de la recerca a la narrativa breu de Julio Cortázar, a qui vaig triar, a més de per la qüestió idiomàtica, pel embadaliment que va suscitar en mi la lectura de Continuidad de los parques la primera vegada que se’m va presentar l’autor argentí dins d’una aula, vaig procedir a la formulació dels objectius del treball i les hipòtesis sobre les quals aquest es sustentaria. Entre els objectius externs a la temàtica es trobaven, entre altres, aprendre a fer un treball de recerca de base humanística amb tot el que això comportava (adaptació del mètode hipotètic-deductiu, necessitat de dur a terme una recerca bibliogràfica sòlida, selecció de mètodes formalment adequats a l’objecte d’estudi), ser capaç de gestionar la informació disponible i seleccionar-la cenyintme als marges acordats inicialment, millorar l’expressió escrita, la capacitat d’exposar amb precisió conceptes tant abstractes com concrets per així crear textos expositiusargumentatius coherents, cohesionats i adequats, adquirir uns hàbits i coneixements que poguessin servir per a projectes futurs i, sobretot, complir amb els terminis de lliurament. Pel que fa als objectius interns,

els principals eren aconseguir desgranar els processos que intervenen en la creació literària, amb la pertinent anàlisi dels factors que la fan possible i la desencadenen, confirmar si la narrativa breu pot servir com a preludi i experiència literària per a un autor que es plantegi embarcar-se en un projecte més ambiciós, com podria ser una novel·la, estudiar quines connexions hi ha entre la narrativa breu com a mitjà de translació d’un missatge poètic, reparant en els límits de permeabilitat de la prosa, investigar les subdivisions existents dins del gènere del conte d’autor i les seves corresponents tècniques, extreure patrons d’escriptura (si és que n’hi ha) dels contes i contistes estudiats i inspeccionar els orígens, raons i motius que justifiquessin la tendència artística per la qual es van decantar els autors que van ser tractats en el cos del treball de manera individualitzada (Pere Calders, Virgina Woolf i Marcel Proust, a banda de Cortázar, en la memòria final). I en última instància, interpretar el procés de la creació literària dins de la narrativa breu i, d’ alguna manera, intentar aproximar-se i observar, sense desmitificar o objectivar-lo en excés, el meravellós i subjectiu fenomen de la inspiració. Inicialment, les hipòtesis de la investigació van ser dividides en dos blocs. El primer d’ells feia referència a la tècnica de la narrativa breu en general, sense ajustaments a un estil particular, i plantejava la importància que el contista la dominés per tal de poder variar

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

de l’aigua depèn de les pluges, i com van ser mesos poc plujosos no s’aprecia ben bé aquest canvi. El pH sempre es va mantenir neutre, 7, o alcalí, superior a 7, que són els valors acceptables per a les aigües naturals.

Dins d’aquest context, la metodologia per verificar les hipòtesis havia de partir necessàriament de l’anàlisi de textos de Cortázar, encara que hagués estat impossible arribar-hi sense tota la investigació prèvia. Els estudis previs entorn dels mecanismes del llenguatge, la literatura com a obra humana artística, els seus límits estètics i fins i tot ètics, i el tipus de coneixement que representa respecte a la realitat van adquirir el seu sentit i causa quan va arribar el moment d’entendre la seva representació formal dins del gènere literari narratiu, i es van convertir en fonamentals en tractar d’objectivar les tècniques de la prosa, tant en aquells autors que la van emprar en un to més sobri com en aquells que es decantaven més pel lirisme. Finalment, a més de la recerca bibliogràfica que tot l’anterior portava implícit, els mètodes fixats per justificar les hipòtesis van ser l’anàlisi d’una sèrie de contes de Julio Cortázar (Axolotl, Casa tomada, Continuidad de los parques i El río). A la primera proposta metodològica, que va romandre intacta fins al seu abordatge, també van ser inclosos el conte Carta a una senyoreta de París i dos microrelats, Amor 77 i Historia. Els contes seleccionats definitius presentaven cadascun d’ells un o diversos trets dignes d’estudi, alhora que eren ambaixadors sublims de la concepció cortazariana de les relacions entre els conceptes de fantasia i realitat i veritat i mentida, que en la producció de l’autor de Rayuela s’enllacen trencant el paral·lelisme tradicional, quan no són totes elles el mateix. Axolotl il·lustrava a la perfecció la dualitat argumental que es desprèn de la fantasia cortazariana, que porta a qüestionar, dins d’un clima irreal tenyit d’una correspondència obsessiva, penetrant i penetrada a través de la descripció fisiològica en termes literaris, la credibilitat del narrador. Casa tomada és una incursió rítmica i inquietant a l’inconscient en la qual l’efectivitat literària neix de la gradual invasió de ‘lo real maravilloso’ en la més insulsa de les rutines, una rutina que es dibuixa amb traços d’una complicitat

domèstica basada en una història d’imminent destrucció. Continuidad de los parques és un laberíntic esquema de ficcions que s’encavalca, a través dels mons que desplega jeràrquicament, per tornar-se després contra si mateix. Aquesta revolució es combina amb un estil nítid en un començament i de profusa força i expressivitat quan la passió desborda l’argument. En darrer lloc, El río és la força sufocada de la decepció i el desig assossegat que creix alhora que ho fa el cabal del riu Sena. De principi oníric i final narratiu, El río enfronta la mort amb la vida i el somni amb la realitat mitjançant un llenguatge d’una subtilitat, fluïdesa i originalitat de gran bellesa lírica. L’anàlisi de tots els contes es va dur a terme a partir d’una graella separada en tres parts. Però per reforçar el que es pogués extreure de manera individual del comentari d’aquests contes amb un material que servís per verificar les hipòtesis del primer bloc, calia alguna cosa més. I aquesta cosa es va acabar convertint, gràcies a la mediació del meu director, en una formulació d’entrevista a l’escriptor badaloní David Parra, autor de la doblement premiada antologia de contes Escala d’Incendis. Per tancar la investigació d’una manera que servís alhora de síntesi i de prova de la interiorització de tot el que la hagués de precedir, gairebé des dels primers estadis de desenvolupament del treball va quedar fixat que les conclusions del mateix incloguessin dos contes de producció pròpia que presentessin, en la mesura del possible, els trets característics de les peces de la narrativa cortazariana estudiades. El primer d’aquests contes va néixer després d’analitzar des del punt de vista teòric l’estil i la tècnica de l’autor argentí, mentre que el segon va ser elaborat quan els comentaris de Axolotl, Casa tomada, Continuidad de los parques i El río ja havien estat duts a terme. Aquests contes són Insensatez i La pecera de Julieta. El primer bloc d’hipòtesis -el referent a la tècnica narrativa, amb la seva conseqüent

estil, imprescindible per a l’elaboració de qualsevol conte - queda demostrat en la seva totalitat mitjançant l’entrevista realitzada a David Parra, en la qual el mateix autor sosté, basant-se tant en la seva experiència com en la dels seus referents, la necessitat de desenvolupar un propi patró de planificació previ a la tasca creativa. Fins i tot quan aquesta planificació és inexistent i l’autor es regeix per un impuls que no sempre obeeix a raons intel·ligibles, el que comunament rep el nom d’inspiració, ha d’haver-hi una tècnica que suplanti l’estructuració prèvia de l’acció narrativa: un lliure flux de consciència, una versemblança entesa dins dels paràmetres de l’irreal, una construcció equilibrada del personatge mitjançant la caracterització indirecta, una narració sustentada en una descripció introspectiva o un monòleg. Si no fos així, cap dels grans escriptors del segle XX hauria teoritzat sobre el conte d’autor, elaborant complexes explicacions per desentranyar els secrets de la seva excel·lència. Ernest Hemingway, Raymon Carver, Flannery O’Connor, Ricardo Piglia, Jorge Luis Borges, Mario Vargas Llosa o el mateix Julio Cortázar van treballar en assajos i altres textos per universalitzar les seves pròpies pautes de creació, alhora que desenvolupaven obres d’acord amb elles que han passat a la història per la seva originalitat, qualitat i sensibilitat artística. La tècnica, doncs, no és ni un mur, ni un enemic, ni un impediment. És allò que permet una perfecta coalició del llenguatge amb les funcions i les corresponents modalitats oracionals de manera que el conjunt del relat breu sigui, a més de coherent, prou sòlid com per poder introduir-hi els trets personals que l’autor prefereixi. Pel que fa al segon bloc d’hipòtesis, les referents a Julio Cortázar, és convenient revisar-les per separat, ja que la seva afirmació o negació no es produeix amb la uniformitat de les del primer. Si bé és cert que l’obra de l’autor argentí va resultar una bona elecció d’estudi - per les possibilitats que ofereix en

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 82

el seu registre en funció del tipus de relat breu que escollís conrear, al mateix temps que controlava el ritme de desenvolupament argumental de la història. En altres paraules, la hipòtesi plantejava que, a més d’una idea, creativitat i treball, per escriure un conte d’autor de qualitat cal disposar per endavant d’un coneixement tècnic, i diferent al del necessari per a una novel·la, per tal que el talent sigui fèrtil i doni els seus fruits. El segon bloc d’hipòtesis pretenia ser al primer el mateix que l’elecció de l’obra de Cortázar era la narrativa breu contemporània en general: una concreció, una manera d’arribar a conclusions exactes que poguessin ser extrapolables, en els casos en què això fos possible, al seu referent superior. Partint d’aquesta base, les hipòtesis formulades d’acord amb les característiques dels contes de Julio Cortázar van ser les següents: hi ha contes en què es dóna més importància al llenguatge literari que al contingut en si, i per tant, hem de considerar-los lírics per la rellevància que adquireix la funció estètica del llenguatge en el missatge, i situar-los en una frontera genèrica entre la narrativa i la poesia. En altres casos, l’estratègia per escapar dels límits racionals que imposa la prosa passa pel surrealisme, per irreal, com bé es pot veure en Final del juego. En conjunt, els blocs es complementen mútuament per abordar la creació literària en si mateixa, encara que de manera inevitable aquesta creació comenci en la formació, context o preferències d’un autor en concret. Va ser per aquest motiu que vaig decidir enfocar la investigació de manera que tingués el seu suport, de principi a fi, en el llenguatge, i a partir d’aquest enfilar els assumptes literaris. Al cap i a la fi, les escoles de crítica literària que major objectivitat lingüística han volgut aconseguir en els seus estudis - el formalisme rus i el New criticism americà - ho han fet prescindint de fonts com el context històric o el perfil psicològic de l’autor, per centrarúnicament en el text i en les possibilitats interpretatives que aquest pugui oferir.

Encara que és cert que la primera de les hipòtesis del bloc (<< Hi ha contes en què es dóna més importància al llenguatge literari que al contingut en si, després hem de considerar lírics per la rellevància que adquireix la funció estètica del missatge, i situar-los en una frontera genèrica entre la narrativa i la poesia >>) encaixa parcialment amb alguns dels contes de Cortázar, no ho fa del tot. Cadascun dels títols que coronen les antologies de contes i microrrelats de l’autor argentí no només són mers distintius per encapçalar la secessió d’una obra en diversos volums. Bestiario, Un tal Lucas, Final del juego, Todos los juegos, el fuego o Historias de Cronopios y Famas són cada un d’ells l’expressió d’un Cortázar diferent, que pot tant camuflar-se sota una tercera persona externa que dóna forma als esdeveniments de la història, perquè aquesta s’alci davant el lector en tota la seva riquesa i sinuositat, com sota un alter ego de si mateix, sigui anònim o es digui Lucas. En conseqüència, l’ús del llenguatge queda subordinat al petit univers que crea la combinació de les peces de les obres exposades anteriorment, i és en funció de les particularitats correlatives de cadascuna que s’ha d’establir el judici

de l’equilibri entre allò que és líric i allò que és narratiu. És evident que el lirisme està més que present en l’obra de Cortázar en breus espurnes que solen anar enfocades a la creació d’un clima (Axolotl, El río), l’embelliment intencionat de certes accions quotidianes (Casa tomada), o la immersió en un món fantàstic (Continuidad de los parques), però resulta impossible determinar fins a quin punt aquests espetecs d’eco poètic actuen com a tret genèric distintiu o com a nutrient de la qualitat narrativa. En altres paraules, fins a quin punt el poètic ús de la paraula en Cortázar desplaça la seva obra cap a la frontera amb el gènere líric, en lloc d’eixamplar la seva dimensió narrativa i precisió descriptiva? Sovint la simplificació de les formes en literatura i la seva traducció genèrica no condueix a un coneixement més profund del seu contingut, de la mateixa manera que no només la imprescindible tècnica fa a l’obra d’art. Amb base en tot això, la primera hipòtesi del segon bloc queda parcialment confirmada, a causa potser d’ un error de formulació: és empíricament cert que el lirisme és present en petites dosis - que no per la seva petitesa són prescindibles -, però aquesta presència està dissenyada per reforçar la subjecció del missatge a l’estètica o ambientació característica de cada conte. Així, considerar-los ‘contes lírics’, per la mera importància de l’ús retòric del llenguatge en ells, no acaba de ser del tot adequat, ja que l’estructura en la qual es calcen és en essència narrativa, i massa important com per ser obviada. Encara que no formés part de la línia d’investigació del treball, segurament correspondria més estudiar el valor de la lírica cortazariana - la seva interpretació dins dels universals del sentiment i de la vida de l’home ancorada al temps d’una realitat incompleta, cega a tot el que no està a l’abast del subjecte que la viu - dins de la pròpia poesia de l’autor o de les seves peces més experimentals.

per escapar dels límits racionals que imposa la prosa passa pel surrealisme, per irreal, com bé es pot veure en Final del juego >>), que fins i tot és ampliable a Bestiario, sempre tenint en compte l’ esmentada correspondència dels contes amb sengles volums, que al seu torn fa més evident la separació existent entre uns i altres. La presència de ‘lo real maravilloso’ en els dos llibres és tan innegable com imprescindible en tots i cadascun dels seus formants, ja

sigui per l’evolució que prenen els fets, per allò que evoquen o pels arguments que es barregen i la dinàmica interna que els regeix. Aquest fet perfila l’obra de Cortázar d’ entre les dels escriptors seguidors del realisme màgic en la seva aplicació més pura. Així mateix, constata la seva declarada voluntat d’explorar els límits de la ficció en un marc que presenta realitat i fantasia com una mateixa superfície sobre la qual tot esdevé, i que, com a tal, mereix un tracte homogeni.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 84

la seva diversitat i perspectives, i perquè tota ella manté una interconnexió que no ha de ser obviada - no tots els contes de Cortázar obeeixen a la mateixa tècnica o objectiu. L’abordatge a la part de l’obra cortazariana citada anteriorment ha estat suficient per comprovar la diferència abismal que hi ha entre els contes d’ Historias de Cronopios y Famas i Final del juego, per exemple. Mentre que en els primers és la desautomatització del llenguatge - al costat de la capacitat de reinvenció dels temes més tractats - el que sustenta la viabilitat dels textos, en els segons hi ha una estructura articulada, un ritme perfectament subjugat al discurs argumental i un plantejament que es nodreix de la correspondència entre el tangible i ‘l’altra realitat “.

La que sí que es confirma plenament és la segona hipòtesi del segon bloc (<< L’estratègia 85

Autors Jordi Marín, Bryan Armas, Sergio Fernández i Sergio Torres

Tutor Joan Arqués

En aquest document us presentem què és la xarxa guifi.net i els processos que cal tenir presents per la configuració i el muntatge d’una antena de comunicacions que estarà integrada dins de la xarxa de telecomunicacions guifi.net.

col·lectivitat, muntant i configurant el nostre propi supernode integrat dins de guifi.net. Això ens hauria de permetre donar servei d’accés a internet a l’Institut i a altres usuaris del voltant. Després de diverses investigacions, considerem adequat un node proper a l’INS, ubicat als pisos de la Verge de la Salut, el qual utilitzarem per enllaçar-nos i expandir la xarxa, convertint-se el nostre node com un supernode més.

El projecte consta de dues parts: · Una primera part, que està destinada a descriure tot el procés de programació i configuració de les antenes, per tal que aquestes formin part de la xarxa com un node més, i que alhora puguin donar servei wi-fi a l’entorn que les envolta · Una segona part, que està totalment enfocada a la mecànica i al muntatge de l’antena. HIPÒTESI Considerem la necessitat de connexió a internet via xarxa pública, creada, compartida i gestionada pels mateixos usuaris. Considerem alhora que aquesta xarxa, que interconnecta tots els seus usuaris, permeti treballar i compartir coneixement a nivell col·lectiu, totalment oberta. Ens plantegem la hipòtesi de si aquesta xarxa existeix (o una de característiques semblants), i analitzem i valorem diferents opcions, fins arribar a la conclusió que guifi.net és la que més s’adapta a les nostres necessitats. Resolt això, ens plantegem com a objectiu la possibilitat de participar dins d’aquesta

Centre Institut Enric Borràs

DISSENY EXPERIMENTAL Part de software i hardware de comunicacions. Per començar hem hagut d’estudiar el funcionament de la xarxa guifi.net, com estava estructurada, com funcionaven els diferents fòrums d’ajudes gestionats pels propis usuaris. Amb l’ajuda de guies i vídeos fets per gent adherida a guifi.net o per administradors, hem ubicat el nostre node (inicialment via web) a la xarxa de guifi.net, indicant el lloc exacte a on estaria ubicat. Seguidament, i també via web, hem entrat les característiques de la placa que controlarà tot el sistema (placa Routerboard RB133), a on haurem especificat quines seran les dues ràdios (és a dir, antenes) que controlarà. Entenem per “control” totes les dades (IP’s, servidors DNS, servidors proxy...) que necessita saber per entendre que ja està integrada a la xarxa guifi.net, i per tant, pugui funcionar com un supernode més d’aquesta xarxa.

En el nostre cas, nosaltres hem configurat dues ràdios que corresponen a les antenes. Una d’elles serà l’antena que s’enllaça a la xarxa. Per aquesta raó, especificarem que aquesta antena no acceptarà que s’hi pugui connectar ningú com a client. L’altra antena, en canvi, sí que hem de configurar-la indicant que volem que admeti la connexió amb ella de nodes client. Aquests, precisament, seran els que muntaran els usuaris finals per entrar a la xarxa, a través del supernode. Acabada tota aquesta configuració, la web de guifi.net ens genera un arxiu anomenat “unsolclic”, que descarregarem. Aquest fitxer conté tots aquests paràmetres de configuració i altres aspectes propis de la xarxa, preparat en un format que admet ser bolcat dins l’antena i que aquesta ja quedi totalment configurada. Per la introducció d’aquest fitxer dins la placa Routerboard hem fet servir el programa Winbox (Winbox és un programa molt potent de configuració i gestió de xarxes de telecomunicacions, que prèviament hem hagut d’estudiar i entendre). Destaquem que ha estat la possibilitat que ofereix guifi.net de generar automàticament aquest fitxer de configuració el què ha permès que la xarxa s’hagi estès de manera fàcil i ràpida arreu

del territori. De no existir, la configuració de les ràdios directament amb Winbox hagués convertit el procés en complicat i farragós, i els resultats d’expansió haurien estat molt minsos. Una vegada muntat el supernode, hem comprovat que connectés correctament amb el supernode veí (blocs de “Verge de la Salut”, anomenat “El Hoyo”), també amb l’ajuda del programa Winbox. Després de detectar alguns errors en el node veí, hem advertit d’aquests via web a l’administrador d’aquest supernode, que amablement ha adequat la seva configuració perquè pogués comunicar amb el nostre, i així quedar ja enllaçats dins la xarxa guifi.net. Finalment, hem creat un node client de proves (amb una altra antena ubicada just davant del supernode, amb visió directa d’aquest). L’objectiu era comprovar que el nostre supernode funcionava bé respecte l’admissió de connexions d’altres nodes que actuessin com a nodes clients, que adequadament configurats s’incorporessin a la xarxa com a punts finals amb d’accés a internet. Novament, a través de la web de guifi.net hem afegit un node nou (ara com a node client), indicant les característiques de la ràdio (antena) que instal·làvem. Hem generat un

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

ESTUDI, CONFIGURACIÓ, DISSENY I MUNTATGE D’UN SUPERNODE INCORPORAT A LA XARXA GUIFI.NET

Part mecànica Per finalitzar tot el procés, una vegada programada l’antena, vam haver de fer una sèrie d’estudis mecànics previs abans d’instal·lar-la. El primer que vam fer va ser escollir el tipus d’instal·lació del màstil de les antenes (des d’un punt de vista mecànic), ja que n’hi ha de tres tipus: · Muntatge penetrant ·· Muntatge no penetrant · Muntatge ubicat a la paret En el nostre cas vam decidir que estigués situat a la paret, ja que el penetrant tenia el risc de generació de degoters i, d’altra banda, per les característiques de l’edifici, era molt més fàcil subjectar-lo a un tram de paret vertical que sobresurt de la teulada. Una vegada decidit el tipus d’instal·lació, varem realitzar tot un seguit de càlculs, dels quals destaquem: · Càlculs de la càrrega al vent que pot suportar una antena (en funció de l’altura on estigui situada en el màstil i de les característiques d’aquesta).

· Càlculs del moment flector que seria capaç d’aguantar el màstil, amb l’objectiu de determinar quina tipologia escollir perquè fos capaç de suportar la força del vent, no rotés sobre si mateix i no es produís vinclament. Finalment, es va adquirir el màstil que s’adaptava als nostres càlculs, i hi varem instal·lar totes les antenes. Actualment, ja es troba ubicat a la teulada i amb tot funcionant des de poc abans del Nadal del 2013.

HISTÒRIA ARQUITECTÒNICA DE NOVA YORK Autor Miguel Fontanilla Pérez

Centre Col·legi Maristes Champagnat

CONCLUSIONS L’antena proposada a l’inici del projecte ha estat correctament instal·lada i funciona correctament.

HIPÒTESI El meu Treball de Camp es centra a corroborar la següent hipòtesi: “L’arquitectura reflecteix l’estat de la societat”.

A la part de configuració vam tenir una dificultat utilitzant winbox, que al copiar l’arxiu unsolclic al programa ens apareixien uns errors que no ens permetien acabar la configuració. Ho vam solucionar amb l’ajuda d’un administrador de guifi.net.

El que pretenc esbrinar és si l’arquitectura demostra com es troba la societat en aquell moment: si podem considerar que a una època de grandesa, riquesa i felicitat s’han construït els edificis més grans i voluminosos que demostren aquesta grandesa a la resta del món, o si a les èpoques de guerra i tristesa els edificis són senzills i “grisos”, amb l’única finalitat de ser residits per gent, sense oferir cap tipus d’estètica o luxe.

A la part de muntatge de l’antena, vam tenir la dificultat que els càlculs que havíem de fer eren d’un nivell superior al que tenim actualment i vam rebre l’ajuda del nostre tutor per solucionar-ho.

Per a resoldre aquesta hipòtesi, el meu treball es basa en fer una gran comparació dels trets de cada dècada (de 1920 fins 1970) i relacionar-nos amb les característiques prèviament extretes de l’edifici construït en aquella mateixa dècada. Si les característiques extretes es poden relacionar amb un fet o algun tret de la dècada, aquell edifici podrem dir que reflecteix l’estat de la societat. Més endavant explicaré quins són els trets escollits i quines són les condicions per a poder corroborar la meva hipòtesi. Alhora, també exposaré un seguit d’entrevistes realitzades a arquitectes les quals em serviran per a poder verificar la meva hipòtesi. TREBALL EXPERIMENTAL El meu Treball de Camp consta de dues parts: la primera part és la meva comparació, la que

Tutora Lorena García

he hagut de fer per a poder resoldre la meva hipòtesi; la segona part són un seguit d’entrevistes realitzades a tres arquitectes. Aquest segon apartat és un afegit per a que la resolució de la meva hipòtesi tingui més fonament, ja que tracto el meu tema amb gent que ja el coneix i que em pot oferir ajuda. La primera part és una comparació entre l’edifici que treballo i la dècada en que es va construir, intentant trobar connexions entre ambdues amb la finalitat de poder resoldre la hipòtesi de si “L’arquitectura reflecteix l’estat de la societat”. Per a fer-ho, he escollit edificis compresos entre 1920 i 1970 i els he analitzat. Per a analitzar-los he treballat amb la sensació que ens donen, i per a fer això he recorregut a la percepció que tenim sobre les coses, concretament sobre les línies, les textures i les formes. En tot el procés he seguit d’una manera molt senzilla la teoria del pintor rus Kandinsky, qui va establir una relació entre les formes i les sensacions que ens ofereixen. L’edifici el descric utilitzant les descripcions formals d’obres arquitectòniques.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

nou fitxer “unsolclic”, ara per aquesta antena client, havent indicat prèviament a la web les característiques d’aquesta. Finalment (en aquesta cas, tractant-se de node client no cal Winbox), hem bolcat el fitxer directament dins l’antena. Acabat això hem comprovat que donava una bona senyal, i que, efectivament, entrava a la xarxa a través del supernode que prèviament havíem configurat i instal·lat a l’INS Enric Borràs.

Cada dècada està explicada mitjançant 6 característiques diferents: Econòmiques, Socials, Culturals, Demogràfiques, Polítiques i Avenços. Intento extreure un seguit de sensacions de la dècada a partir d’aquestes característiques i les relaciono amb les sensacions extretes del edifici. 89

Les textures, en aquest cas dels edificis, estan estricament lligades als materials utilitzats en l’edifici. Cada tipus de material té una textura pròpia i, per a tothom, cada material representa una sensació. Així com la fusta és pròpia d’un espai rural acollidor i calent, el vidre és un element elegant i fred. Els metalls són un símbol de modernitat i de simplicitat. L’ús del marbre ofereix una certa classe, un cert estil que va relacionat amb la riquesa. Els altres tipus de pedra, per contra, són més pròpies d’un estil rural com ho és la fusta. Per això una combinació correcta d’elements i materials (i de textures) és necessària per a crear una harmonia en l’edifici en qüestió. Kandinsky va establir també un seguit de teories sobre els punts i les línies. Com aquestes teories són d’un alt coneixement d’arts i dibuix, tracto d’una manera més senzilla les línies. Els edificis estan formats per diferents elements que formen un conjunt geomètric determinat per un seguit de línies. Aquestes línies poden ser de molts tipus, i cada tipus expressa una determinada sensació. Després d’analitzar (sabent la història) els diferents trets de la dècada, he extret el sentiment que ofereix la dècada i l’he comparat 7 edificis. Després he realitzat les entrevistes.

CONCLUSIÓ La majoria d’edificis confirmen la meva teoria. S’ha de dir que influeixen molts més factors (que desconec) que no puc tenir en compte i s’haurien d’afegir per a poder realment afirmar la meva hipòtesi. També s’ha de dir que he tingut la potestat de triar aquells edificis que més reflectien la meva hipòtesi, tot i que hi ha èpoques en que molts edificis són semblants, n’hi ha d’altres que no ho són tant. Un altre tema també és la percepció. Tot i que he utilitzat el model de Kandinsky per a treure unes determinades sensacions derivades dels colors i les línies, la meva percepció i la sensació que he tingut de l’edifici pot no ser la mateixa per a una altra persona, tot i que crec personalment que no variaria gaire. De les entrevistes als arquitectes, podem concloure que cada un d’ells té la seva pròpia opinió sobre considerar l’arquitectura com a art on es pot representar uns sentiments determinats. Com que cada un té la seva opinió, això reflecteix que la meva hipòtesi no té per què ser certa. Cada un té la seva pròpia percepció sobre el tema. Tot i així, trobo molt interessant les respostes que m’han donat aquests experts que coneixen molt més que jo la matèria que treballen. Per tant, la meva hipòtesi es compleix en la seva majoria gràcies als edificis triats i a la percepció que he tingut d’ells, però caldria encara buscar més factors per a relacionarlos amb la dècada per a poder determinar que la meva hipòtesi és certa, ja que el tema de la percepció única per a cada persona pot tenir una sensació determinada provinent d’un objecte, textura i línia. Per tant, podem “corroborar” (entre cometes per tot el que he dit abans) la meva hipòtesi: “L’arquitectura reflecteix l’estat de la societat”.

INSPIRANT ENERGIA, EXPIRANT LLIBERTAT Autora Ariadna Ayén Vouillamoz

Tutora Rosa Mª Prellezo Centre Institut Badalona VII

OBJECTIUS I HIPÒTESIS Aquest treball és un estudi del nivell d’estrès a què estan exposats diversos individus de l’espècie dofí mular (Tursiops truncatus) al Parc Zoològic de Barcelona durant els espectacles. L’objectiu és, d’una banda, determinar com influeix la captivitat al grau d’estrès d’aquests animals, i, d’altra banda, analitzar el nivell d’inferència sobre l’estrès de determinades variables presents en la captivitat: l’exercici realitzat, els estímuls acústics (soroll ambiental), el paper del monitor i les característiques individuals de cada dofí (edat i procedència). A partir d’aquests objectius, he formulat sis hipòtesis: 1. Podem esperar que els dofins al Zoo de Barcelona tinguin un nivell d’estrès més elevat que quan són en llibertat. 2. Podem esperar que el grau d’estrès augmenti en funció de la dificultat de l’exercici dut a terme. 3. Podem esperar que el nivell d’estrès augmenti en funció del soroll ambiental.

6. Podem esperar que l’estrès també sigui més elevat si l’individu no ha nascut en un delfinari. METODOLOGIA 1. Indicador de l’estrès Per tal de poder determinar l’estrès al qual estan exposats els dofins estudiats, vaig prendre com a eina de mesura la seva freqüència respiratòria. La base científica és que els éssers vius, generalment, obtenen tota l’energia necessària per a l’activitat vital a partir de certes reaccions d’oxidació (respiració cel·lular) que requereixen oxigen. L’organisme capta l’oxigen de l’aire mitjançant la ventilació pulmonar (o respiració pulmonar). L’estrès és una resposta fisiològica de l’organisme davant una situació que l’individu percep com amenaçant o de demanda física incrementada. Davant un estat en què augmenta la demanda energètica, les reaccions que esdevenen en les cèl·lules han de ser més actives i conseqüentment es requereix més oxigen. Per això quan l’individu s’enfronta a una situació que considera estressant, la seva freqüència respiratòria augmenta.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Segons Kandinsky, els colors ens ofereixen una sensació física que és momentània, no resta durant gaire temps. Ofereixen sensacions com la satisfacció o la ràbia, depenent del color. Segons la nostra sensibilitat, podem sentir més coses o no. Segons Kandinsky, “tot depèn del grau de desenvolupament de la nostra sensibilitat”. Alhora, creia que el color ens ofereix un efecte psicològic, que ve acompanyat d’un estat d’ànim. Això passa a la associació d’un color amb un objecte d’aquell color. També relacionava els colors amb la espiritualitat i afirmava que arribaven a l’ànima a través de totes aquestes sensacions que sentim, primer les físiques i després les psicològiques.

4. Podem esperar que el nivell d’estrès del dofí sigui més elevat en relació amb la proximitat del monitor. 5. Podem esperar que el grau d’estrès dels dofins en captivitat sigui més elevat quan el dofí és més jove.

· Blau i Leia són aproximadament de la mateixa edat (14 i 10 respectivament), tots dos han nascut en les mateixes condicions de captivitat i han rebut la mateixa cura i educació al delfinari. Durant els espectacles, els dos dofins tenen el mateix protagonisme i actuen durant el mateix temps. Les úniques diferències entre ells són les característiques individuals (sexe, pes, mida, caràcter...) de manera que potser es pot establir una resposta diferent de cara a l’estrès en funció d’aquests trets particulars. · Anak és la més gran de tots els dofins del delfinari. Va néixer en llibertat i va ser introduïda al delfinari del Zoològic quan tenia quatre anys. Actualment viu en les mateixes condicions que la resta de dofins. Així doncs, tindré en compte la seva edat i la procedència. · Nuik és el dofí més petit de tota la família, té un any. Viu en les mateixes condicions que els altres dos dofins estudiats, de manera que l’única variable que canvia és l’edat. 3. Control de les respiracions Atès que l’indicador de l’estrès és la freqüència respiratòria, en cada espectacle, vaig haver de fer un control de les respiracions de cada individu estudiat observant el seu espiracle. L’espiracle és una única fossa nassal situada a la part superior del cap del dofí

que comunica l’aparell respiratori amb l’exterior. Per tant, cada obertura de l’espiracle correspon a una respiració. 4. Recollida de dades A partir d’aquí vaig elaborar unes taules de recollida de dades en què s’inclou el temps exacte en el qual l’individu realitza una respiració, i, just en aquell instant, la incidència de les variables estudiades: posició del monitor, presència o absència d’estímuls acústics, i exercici realitzat o repòs. 5. Intervals de respiracions Tot seguit vaig agrupar cada respiració en funció de quina variable estava actuant en el moment en què s’havia produït aquesta respiració. Així vaig obtenir el període de temps durant el qual incideix cada variable i el nombre de respiracions de l’individu en aquest interval. 6. Càlcul de la freqüència respiratòria La freqüència respiratòria de l’individu durant l’interval en què incideix cada variable és el quocient del nombre de respiracions enregistrades durant aquest període entre la durada del mateix.

7. Taules i gràfics Seguidament vaig il·lustrar tota la informació recollida en una taula per individu anotant la freqüència respiratòria obtinguda per a cada variable. Aquestes dades vaig plasmar-les en un gràfic per individu, que em va permetre analitzar i comparar resultats. D’altra banda, també vaig fer un càlcul de la freqüència respiratòria mitjana de cada individu estudiat a fi de comparar-les entre elles i amb la mitjana estàndard del dofí mular en llibertat. A partir de l’anàlisi d’aquests gràfics vaig poder arribar a les conclusions exposades a continuació.

CONCLUSIONS Comparació entre individus en captivitat i en llibertat Reprenent l’objectiu principal del treball, el qual consistia en determinar el grau d’estrès dels dofins en captivitat contraposats amb els dofins en llibertat, vaig observar que les freqüències respiratòries mitjanes de tots quatre individus estudiats en captivitat superaven les 4 respiracions per minut, mentre que, segons dades estadístiques, un dofí mular en llibertat realitza d’1 a 3 respiracions per minut. Per tant, si la mostra fos significativa, s’arribaria a la conclusió que la primera hipòtesi redactada quedaria confirmada, ja que a partir d’aquestes dades observem un nivell d’estrès molt més elevat dels dofins en captivitat respecte els dofins en llibertat.

Comparació entre els individus estudiats en captivitat Si comparem els individus estudiats entre ells, Anak és el dofí que presenta una freqüència respiratòria mitjana més elevada (aprox. 5 respiracions per minut), seguidament Blau, Nuik i Leia. Si tenim en compte que, per ordre ascendent d’edat, els individus són: Anak, Blau, Leia i Nuik, no podem establir cap relació entre el nivell d’estrès i l’edat de l’individu, de manera que la hipòtesi nº5 quedaria refusada. No obstant això, si tenim en compte que Anak és l’únic individu que ha nascut en llibertat, podríem atribuir a la seva procedència la causa d’un nivell d’estrès incrementat respecte la resta d’individus. Tenint en compte això, i si la mostra fos significativa, quedaria confirmada la hipòtesi nº6. Comparació entre variables estudiades Si observem els gràfics desglossats per cada variable i individu, veiem com en els 4 ca-

sos s’enregistra una freqüència respiratòria notablement més elevada durant períodes d’aplaudiments (Anak supera les 6 respiracions per minut en aquest interval). Si la mostra estudiada fos significativa, confirmaríem la hipòtesi nº3, en la qual es pressuposava un increment del nivell d’estrès com a conseqüència al soroll extern. Contràriament a això, s’enregistra una freqüència respiratòria més baixa en intervals en què l’individu estava en repòs que quan estava realitzant conductes acrobàtiques, de manera que, si la mostra fos significativa, no es confirmaria la hipòtesi nº2, ja que no hi ha cap augment del nivell d’estrès davant un exercici de dificultat incrementada. Pel que fa a la posició del monitor respecte aquests individus, és destacable que suposa el segon factor en què s’enregistra una freqüència respiratòria més elevada (després dels aplaudiments), amb dades de gairebé 6 respiracions per minut per a Blau. Per tant, si la mostra d’estudi fos significativa, quedaria confirmada la hipòtesi nº4, ja que el nivell d’estrès presumptament augmenta en funció de la interacció del monitor amb l’individu. Finalment, m’agradaria concloure que, més enllà dels resultats obtinguts, la realització d’aquest treball ha suposat per a mi una oportunitat de poder observar de més a prop uns animals que només a ull nu ja són fascinants, d’estudiar-los i d’intentar arribar a entendre la seva meravellosa forma de viure. També m’ha encantat tenir la possibilitat de posar-me al seu lloc i ells mateixos m’han ensenyat que no som espècies tan diferents.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

2. Tria dels individus estudiats Com a mostra d’aquest treball vaig estudiar 4 individus de l’espècie dofí mular (Tursiops truncatus), que viuen al delfinari del Zoo de Barcelona.

Autora María Lara Muros

Tutor Antoni Piqué

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Maristes Champagnat

INTRODUCCIÓ Vaig decidir anomenar el meu treball de recerca Ka’a He’ë ja que aquest tracta sobre l’Estèvia, científicament coneguda com Stevia Rebaudiana Bertoni. És una planta originària del Paraguai, autòctona de selves d’Amambay i Iguaçu, i en guaraní es reconeix amb aquest nom. És una planta dolça i els indis guaranís l’utilitzaven com a planta medicinal i per a endolcir les seves infusions. L’objectiu del meu treball de recerca és donar a conèixer la planta i provar les tres propietats a les quals s’associa: la propietat reguladora de la hipertensió, de la hiperglucèmia i del pes. En destaca sobretot l’última propietat esmentada perquè és actualment una planta utilitzada com a edulcorant natural no calòric, adreçada a persones diabètiques, persones amb sobrepès i amb fenilcetonúria. HIPÒTESIS · L’Estèvia utilitzada com a regulador de la hipertensió durant un període de dos mesos de consum en participants hipertensos redueix els seus paràmetres de pressió arterial. · L’Estèvia utilitzada com a regulador de la hiperglucèmia durant un període de dos mesos de consum en voluntaris amb diabetis tipus II o un alt nivell de glucosa en sang, redueix els seus paràmetres d’hiperglucèmia.

· L’Estèvia consumida en voluntaris sans durant un període de dos mesos redueix el paràmetre pes.

· El consum d’Estèvia en voluntaris sans durant un període de dos mesos produeix una variació beneficiosa dels paràmetres tant de la tensió com del nivell de glucosa en sang. DISSENY EXPERIMENTAL El treball se centra sobretot en un estudi pràctic de l’eficàcia de l’estèvia. Entre totes les propietats que se li atribueixen, es testen les tres propietats característiques que la defineixen: la propietat reguladora de la hipertensió, de la hiperglucèmia i la propietat relacionada amb la pèrdua del pes reduint l’ansietat i les ganes de menjar. L’objectiu és confirmar aquestes propietats estudiades per importants investigadors. Tot i això, l’aportació d’aquest estudi seria fer un enfocament diferent: subministrant la fulla crua pertanyent a la planta i sense cap tipus de modificació. Es pensa que amb aquesta realització es podrà ampliar el camp de consumidors de l’Estèvia ja que seria de forma ecològica, fàcil i a l’abast de tothom. Per a poder subministrar la fulla crua d’Estèvia és necessària la creació d’un hort urbà, seguint el manual del Sr. Josep Pàmies. L’estudi es va realitzar entre setembre i octubre a causa del desenvolupament de les plantes, que foren plantades al març del 2013 on es va realitzar propagació asexual a través d’esqueixos. L’estudi s’adapta a un material concret, ja que no disposa d’un grup amb placebo ni tampoc és a doble-cec.

Les hipòtesis es divideixen segons la propietat que es desitja demostrar. L’objectiu principal d’aquest estudi és analitzar l’efecte que té l’Estèvia sobre els voluntaris dissenyat aquest per un màxim de 10 participants per a cada grup, tot subministrant tres fulles crues pel matí i tres per la nit. Cadascun dels voluntaris van estar sotmesos a una prova setmanal de tensió arterial, glucèmia i/o pes amb l’aparell Tensoval de la marca Hartmann per mesurar la tensió arterial i l’aparell Contour Next de la marca Bayer per mesurar la glucèmia. En total, experimentaren 8 visites després de la basal. Per a poder formar part de l’estudi es va haver de complimentar un Consentiment Informat on podien decidir si formarien part de l’estudi i també varen rebre “La Informació al pacient”, on s’especifica tot el funcionament de l’estudi. CONCLUSIONS En primer lloc comentar que, al tractar-se d’un estudi obert, és a dir, no controlat amb doble cec, els resultats poden no ser del tot fiables. El disseny ideal per poder atribuir que les millores observades són degudes al poder regulador de l’Estèvia, hauria de ser a doble cec comparat amb placebo. Es pensa que algunes de les variables poden haver influït en els resultats actuant com a factor de confusió. La primera d’elles és que en aquest estudi no es controlen els hàbits dietètics del participant, ja que no s’ha recomanat una dieta concreta ni tampoc s’han recollit dades al respecte en quant a possibles variacions. Una altra variable que podria influir als resultats és l’absència de dades sobre la dosis d’Estèvia necessària per produir els canvis esperats. La quantitat suficient de stevioside per obtenir un benefici a la salut no està estipulada pel que ens hem basat

en recomanacions d’experts que prescriuen tres fulles d’Estèvia dues vegades al dia. Tampoc hem trobat si les persones de major pes necessitarien una dosis més elevada per a l’obtenció del mateix efecte. Per tant, creiem que potser els resultats obtinguts no han estat molt valorables si no s’han administrat en les dosis òptimes de stevioside. Respecte al compliment de les hipòtesis del treball inicial, hem trobat que la primera hipòtesis quedaria demostrada, ja que en un 100% dels participants es redueix tant la pressió sistòlica com la diastòlica. Essent la reducció de la pressió diastòlica més significativa que la sistòlica (10.73 vs 7.67 %) La nostra segona hipòtesis també sembla confirmar-se ja que els dos participants experimenten un decreixement notable (19,13%) en la glucèmia en aquest període dels dos mesos. La tercera hipòtesis formada pel grup de persones sanes ens indica que la mitjana de decreixement de pes és de 0.56 kg, fet pràcticament nul ja que, equival només al 0.80% del pes total. Aquest paràmetre es veu reduït en els participants dels tres grups. En els voluntaris amb hipertensió es produeix un decreixement mitjà de 0.22 kg i en els voluntaris amb hiperglucèmia una mitjana de 2 kg per persona.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

KA’A HE’Ë

L’Estèvia redueix el pes dels voluntaris sans, tot i no ser valors gaire significatius, però, per extensió, també redueix el dels participants amb hiperglucèmia i hipertensió amb una mitja de 0.926 kg per persona. Finalment analitzant la quarta hipòtesi podem establir que la tensió experimenta una variació beneficiosa. Inicialment molts dels participants sans desconeixien la seva condició inicial i aquest fet va motivar-los a ser constants durant l’estudi. La variació mitja95

En conclusió, el nostre estudi il·lustra que la ingesta del stevioside de forma regular podria ser utilitzada per la regulació del pes, TA (tensió arterial) i glucèmia en persones sanes però sobretot en aquells casos amb alteracions en els nivells de glucosa o TA, en els quals podria ajudar com a coadjuvant a la dieta adequada i al tractament farmacològic apropiat. La seva efectivitat, la manca d’efectes adversos i la satisfacció dels individus que han participat en l’estudi ens fa pensar en un futur prometedor per a aquest producte. Òbviament, per obtenir resultats més concrets hauria de ser necessari la realització d’un estudi més extens, amb un major nombre de participants i durant més temps. Penso però, que els resultats obtinguts en aquest petit estudi preliminar són molt esperançadors.

L’AERODINÀMICA ALS AVIONS Autor Joaquim Cáceres Bergillos

Tutor Oriol Díaz Font Centre Escola Mare de Déu de l’Assumpció

Aquest treball tracta sobre quines forces actuen sobre un avió quan vola. Està orientat principalment cap a l’aerodinàmica, però no tan sols en els avions, degut a que jo no puc treballar amb ells, però sí que puc treballar a petita escala per posteriorment poder-lo portar a escales majors. Al principi del treball vaig veure la importància de l’aerodinàmica no tan sols en els avions, sinó en la vida quotidiana, en infinitat d’objectes, però el títol del treball ja estava posat... Malgrat això vaig començar a treballar en qualsevol objecte perquè tenia la certesa de que el resultat hauria de ser el mateix. Per això he estat investigant i experimentant què passa quan l’aire circula al voltant de diferents cossos amb diferents formes i he intentat traspassar aquests resultats al dia a dia. Per poder dur a terme aquest treball em vaig adonar que havia de fer un túnel de vent ja que és el principal aparell que utilitzen els físics que estudien l’aerodinàmica en cotxes, avions, bicicletes, camions, etcètera. Va ser quan realment vaig trobar-li sentit al meu treball. Tot semblava anar pel bon camí tot i que em va costar molt aconseguir reproduir un túnel de vent de centenars de metres en qüestió de centímetres, ja que després de muntar i provar amb tres túnels de vents diferents, dos van acabar a les escombraries i vaig aconseguir un que va donar bons resultats però havia de perfeccionar-lo.

Aquest últim túnel de vent va estar dissenyat amb una estructura específica de manera que ocupés el menor espai possible perquè fos més fàcil d’utilitzar, guardar i tornar a utilitzar tantes vegades com fes falta al llarg del treball, ja que els dos anteriors vaig voler ferlos a gran escala i va resultar impossible que reunissin totes les característiques perquè funcionés perfectament. Després de diferents versions vaig aconseguir aquesta última que destaca per la utilitat i la senzillesa per donar els màxims resultats possibles. El túnel està format bàsicament per tres parts principals: el motor ha d’alimentar-se d’alguna manera, així que com base fonamental trobem 4 piles que s’encarreguen del motor i el LED que indica que el circuit està tancat i llest per funcionar. En segon lloc trobem el principal element d’aquest túnel de vent que es el ventilador o turbina que es troba al final, però dintre del que seria la tercera part principal, la cambra d’experimentació.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 96

na de la pressió sistòlica és de 7.6mmHg on també experimenta una variació beneficiosa en tots els casos. La pressió diastòlica en alguns casos augmenta, però fent la mitjana equival a una variació beneficiosa de reducció de 1.4mmHg per persona. Si analitzem el segon paràmetre; el nivell de glucosa en sang, podem dividir els participants en tres grups. Un primer que experimenta una variació negativa de 2mg/dL que no és de gaire importància. Un segon grup que experimenta una variació no beneficiosa de ~8mg/dL però que segueix essent saludable i un tercer grup que experimenta una reducció de 24mg/dL. Només 1 participant de 5 ha aconseguit reduir la glucèmia en sang i 4 participants han augmentat la seva dada així que no es pot establir com una millora.

Les conclusions d’aquest treball han estat força bones. He après la importància de l’aerodinàmica tant a la vida quotidiana (edificis, cotxes, ponts, ...) com a la vida professional (avions, cotxes de carreres, naus espacials, ... ). També he après que intentar imitar una cosa no té sentit si no saps perquè ho fas, ja que al final no servirà per a res. Al llarg d’aquest projecte també he après a planificar i dissenyar el muntatge d’un túnel de vent treballant amb fusta i electrònica.

Autor Illán Holgado García

Tutor Àlex Blasco

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut Júlia Minguell

INTRODUCCIÓ El meu treball l’he enfocat en l’àmbit de l’economia, concretament en la borsa de valors i en les inversions. La meva intenció és realitzar dos tipus d’inversió, una a curt termini i una altra a llarg termini, amb l’objectiu de determinar quina és la més rendible. Per poder passar a aquesta part del treball, que és la més pràctica i fonamental, però, he de desenvolupar una sèrie de conceptes teòrics que són fonamentals per poder entendre el món borsari i que, a més, són absolutament necessaris per invertir correctament. APARTAT TEÒRIC Evidentment, no podem convertir-nos en inversors sense tenir prèviament tot un seguit de coneixements necessaris per fer-ho de forma adequada. Si el que volem és invertir en borsa, primerament, cal saber què és aquesta. La borsa de valors és un mercat organitzat i especialitzat en el que s’hi posen en contacte dos dels elements econòmics principals: les persones i les empreses. Allà, les empreses venen els seus títols, valors o obligacions als particulars, amb l’objectiu de que aquestes es financiïn i de que els inversors en puguin guanyar diners. Les accions són el tipus de valors que més hi acostumen a circular pels mercats de valors, i aquestes són les parts en les que es divideix el capital d’una empresa, i són totes iguals i indivisibles. Tota acció té el seu preu, el que anomenem cotització, i proporciona un benefici, el dividend. Aquestes accions cotitzen en

índexs borsaris, que són indicadors matemàtics que mesuren la tendència i l’evolució dels valors que hi cotitzen en aquest. Generalment, les empreses que hi participen en un mateix índex acostumen a tenir una sèrie de característiques comunes, com tenir una capitalització similar o cotitzar a la mateixa borsa. L’índex més important a nivell espanyol és l’ÍBEX 35, i en ell hi participen les 35 empreses amb més potencial econòmic d’Espanya, com BBVA, Acciona o Inditex. Per poder invertir, nosaltres, els inversors, no podem fer-ho pel nostre compte, sinó que necessitem un seguit d’entitats i persones especialitzades que han de fer les operacions de compra i venda per nosaltres: els intermediaris. Aquests intermediaris poden ser bancs o agències de valors i borsa i, al seu torn, brokers i agents de borsa. Els brokers són els que duen a terme les transaccions per nosaltres, mentre que els agents de borsa només ens poden assessorar, aconsellar i ajudar a l’hora d’invertir. S’ha de tenir en compte un altre aspecte, i és que tot intermediari cobra comissions per les nostres transaccions; per tant, hem d’escollir aquell que en tingui unes tarifes més sucoses. Finalment, és essencial seleccionar estratègies d’inversió, que són una mena de regles que ens permeten orientar-nos per poder invertir adequadament. Algunes d’aquestes són la diversificació, comprar i mantenir, inversió de creixement o empreses cícliques. APARTAT PRÀCTIC L’apartat pràctic és el més important del projecte, ja que és amb el que demostro o dono

resposta a la hipòtesi plantejada a la introducció del treball. Si recuperem aquesta, la meva intenció es determinar què en resulta més rendible, si invertir a curt termini o bé a llarg termini. Així doncs, he elaborat dos plans d’inversió diferents: un a curt termini i un altre a llarg termini. Inversió a curt termini Pel que fa al meu perfil d’inversor, em situo en el lloc d’un treballador mitjà mileurista que posseeix una quantitat estalviada de 1.000€ i que la destina a invertir en borsa. Decideixo optar per l’ÍBEX 35 com a índex i, en quant a l’intermediari, després d’estudiar-ne un seguit d’ells, m’he decantat per Renta 4, ja que aquest ofereix unes comissions de 3€ per valors menors de 3000€, a més de 2€ que cobren mensualment pel manteniment de les accions. Respecte les estratègies d’inversió, en aquest cas, només aplicaré una: diversificar. No destinaré tot el meu capital a una sola empresa, sinó que el dividiré en diverses. Finalment, afegir que aquesta inversió tindrà una durada d’una setmana, del 4 de novembre a l’11 del mateix. Vaig invertir en tres empreses, Endesa, Arcelor Mittal i Grifols, comprant 12, 25 i 10 accions respectivament. A grans trets, podem dir que l’empresa que va mantenir els seus preus de forma més estable va ser Endesa, però és l’única empresa que m’ha produït pèrdues, 6,78€. Arcelor Mittal va mantenirse amb preus semblants durant les primeres jornades. A partir del tercer dia, els preus van començar a pujar una mica, que és quan vaig recaptar els primers beneficis. Tot i així, pràcticament al final de l’exercici, va patir un descens lent, que em va fer perdre pràcticament tot el que havia guanyat, obtenint només 0,88€ de beneficis. Grifols, sens dubte, és la que més destaca. Al principi evolucionava amb timidesa, amb preus relativament iguals, amb molt poca diferència. D’un dia a l’altre, però, es van disparar notablement, i les meves accions ho van notar. Aquest petit auge

el vaig poder gaudir durant un parell de dies. Al final de l’exercici, el preu va disminuir una mica en relació als dies anteriors, però tot i així vaig emportar-me alguns diners, 8,25€. Endesa és l’ única empresa que m’ha produït pèrdues, 6,78€. Tot i així, aquestes s’han contrarestat amb els guanys que m’han proporcionat Griolfs i Arcelor Mittal, de 9,13€. Aleshores, la diferència entre els guanys i les pèrdues ha estat de 2,35€. Aquestes són els beneficis de la meva activitat. Inversió a llarg termini Aquest pla d’inversions és pràcticament idèntic a l’anterior, donat que segueixo invertint la mateixa quantitat (1000€), opto per l’ÍBEX 35 com a índex borsari i Renta 4 com a intermediari. Els únics aspectes que varien un xic són la diversificació, ja que en aquesta inversió aposto per cinc empreses en lloc de quatre, i el termini, donat que aquesta vegada inverteixo durant un mes per tal d’establir la diferència amb el termini de l’altra inversió. Les empreses en les que vaig invertir van ser Santander (25 accions), Mapfre (50 accions), DIA (20 accions), Caixa Bank (6 accions) i Banco Sabadell (105 accions). En el cas de Santander, vaig perdre per no haver venut les meves accions a temps, ja que podia haver-ne tret uns beneficis prou interessants. Les pèrdues van ser de 6,35€. Pel que fa a Mapfre, ha estat l’única empresa que m’ha reportat guanys, i aquests han estat de 2,30€. La seva trajectòria ha estat prou estable, amb lleugeres pujades i baixades que finalment van acabar positivament. Malauradament, vaig vendre una mica tard, i no vaig poder obtenir la quantitat que m’esperava. Tot i així, vaig guanyar. Si parlem de DIA, cal dir que el seu rendiment ha estat el pitjor de tots, i amb prou diferència. En cap moment, el valor de les meves accions va superar l’inicial, sempre es va mantenir molt per sota. Això, evidentment, va acabar reportant-me pèrdues d’11,44€. Caixa Bank va ser una altra empresa en la que

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

LA BORSA: INVERSIÓ A CURT TERMINI O A LLARG TERMINI?

Comparació entre els dos exercicis d’inversió Si comentem una mica el quadre, pel que fa al termini, la diferència entre un i l’altre és de vint dies. Pel que fa al capital destinat, és pràcticament el mateix, aspecte que facilita l’estudi dels dos exercicis. En quant a diversificació, en la primera inversió vaig optar per tres empreses i en la segona per cinc, aspecte que s’ha de tenir molt en compte. Si passem ja als resultats numèrics, la inversió a curt termini m’ha generat més guanys que pèrdues, aconseguint un benefici final de 2,35€; en canvi, la inversió a llarg termini ha estat a la inversa, perdent finalment 26,02€. Si analitzem a fons la informació que ens aporta el quadre, podem observar que els factors de temps i la diversificació del capital en més empreses no han estat suficients per aconseguir millors resultats en el segon exercici. En el primer cas, tot i haver jugat de forma molt arriscada invertint només durant una setmana, la diversificació sí que ha estat factible, ja que els guanys han estat superiors a les pèrdues. També hem de tenir altres aspectes en compte, com la diferència entre els preus alts i els baixos. En la primera inversió els preus no eren massa baixos, ja que es trobaven

entre 10-30€, i això també ha influït a l’hora de guanyar més, perquè hi ha més benefici per acció. El problema és que 1000€ m’ha resultat una quantitat insuficient, ja que m’ha donat poc joc i no m’ha permès comprar moltes accions de cada empresa. Si parlem de la segona inversió, en voler diversificar amb més empreses, he tingut molt present els preus, i m’he decantat per entitats amb accions de baixa cotització, ja que cap superava els 7€. Aleshores sí que he pogut moure millor els diners i comprar moltes més accions. CONCLUSIÓ DEL TREBALL Si fem una mica de marxa enrere cap a la introducció i recuperem la hipòtesi inicial del treball, la meva intenció era, mitjançant dues inversions en borsa, una a curt termini i una a llarg termini, determinar quina era la més profitosa. El primer exercici d’inversió ha estat beneficiós, ja que m’ha permès guanyar 2,35€ invertint només durant 8 dies. En canvi, el segon exercici ha estat tot el contrari, ja que invertint durant 28 dies n’he perdut 26,02€. Si hem d’escollir entre una i l’altra només basant-nos en aquestes dades, evidentment, guanya la primera inversió com la més fructífera de les dues. Però aquí hem de tenir en compte altres factors que han estat decisius, i un d’ells és la situació de les empreses en el moment d’invertir. En la primera inversió, dues de les tres empreses, dia rere dia estaven en contínua alça, cosa que feien pujar els meus guanys. En el segon cas, malauradament, després de comprar, les meves accions varen començar a baixar fins al punt de vendre amb pèrdues. I aquest és un aspecte que va inevitablement lligat a les fluctuacions i variacions sobtades de la Borsa, o el que col·loquialment podem anomenar com a “sort”. Per tant, podem afirmar fermament que per invertir en Borsa no només calen uns coneixements bàsics i sòlids sobre el tema, sinó també una capacitat d’intuïció molt gran, per no parlar-ne d’arriscar-se, que és també un element absolutament relle-

vant. Potser en aquests aspectes és on més he fallat jo. Sempre que les meves accions gaudien d’una interessant bonança, allargava uns quants dies més per obtenir encara més beneficis i, sobtadament, la situació passava de blanc a negre. Els inversors que he trobat a les meves enquestes han mostrat que invertir més d’un any és una forma interessant de ferho, ja que les accions tenen més temps per variar i assolir preus atractius. La meva inversió a llarg termini ha estat d’un mes només, i els preus no han tingut el temps suficient com per poder fluctuar amb un marge ampli. Com podem veure, no podem escollir de forma estricta cap dels dos tipus d’inversions, i això es deu a tots aquests factors que hem anat comentant, com les estratègies, les empreses

i les seves etapes, la intuïció i el risc. No només hem de dominar el tema de forma teòrica, sinó que hi ha moltes altres coses que són igualment necessàries per invertir en borsa, i que poden marcar perfectament el destí de les nostres accions i del nostre capital. Per tant, si resumim, podem afirmar la següent sentència: si el que volem és invertir a curt termini per tal de guanyar diners ràpids, el risc és molt elevat i som susceptibles a tenir pèrdues, així que és important apostar per empreses que gaudeixin d’una etapa de creixement. En canvi, si pretenem fer una inversió de llarga durada per tal d’assegurarnos una certa quantitat, la seguretat davant les variacions és major, però sí que és important comprar a baixos preus i tenir certa habilitat intuïtiva.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 100

vaig invertir. Pocs dies després de comprar, el valor de les meves accions va baixar molt, però amb el temps es va anar recuperant. A l’hora de vendre, malauradament, no vaig obtenir guanys degut a les comissions que vaig haver de pagar, i vaig perdre 2,64€. Finalment, em vaig decantar també pel Banco Sabadell. El rendiment de les meves accions d’aquesta empresa va ser similar al de Caixa Bank, però potser una mica més accentuat. Van patir una forta davallada durant els primers dies, però van començar a recuperar-se a la meitat del període. Tot i així, aquesta recuperació no va superar el valor inicial, i vaig perdre 7,89€. En fer el recompte final del meu exercici d’inversió, els guanys eren només de 2,30€, i les pèrdues de 28,32€. Evidentment, les pèrdues superaven els guanys, i la diferència va ser de 26,02€ de pèrdues.

101

Autora Judit Muñoz

Tutor Oriol Díaz Font

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Mare de Déu de l’Assumpció

INTRODUCCIÓ Aquest treball tracta sobre com influeix la química dins de la cuina, tractant d’aquesta manera el camp anomenat: Cuina molecular. Els principals objectius del treball han estat conèixer una mica més aquest camp i satisfer la curiositat personal. Al treball es presenta la història de la cuina, història de la cuina molecular i història del Bulli, així com també s’expliquen els cuiners més destacats en aquest camp. També s’exposen les diferents tècniques de cuina molecular i dos experiments realitzats en la part pràctica per tal de donar suport a la nostra hipòtesi: “Podem obtenir les propietats organolèptiques desitjades d’un plat en funció del control de les seves variables fisicoquímiques” Per acabar aquest introducció, començaria citant una frase que digué l’iniciador de la cuina molecular Nicholas Kurti, que com a tants altres científics em va fer reflexionar: “Penso amb tristesa sobre la nostra civilització. Mentre mesurem la temperatura en l’atmosfera de Venus, ignorem la temperatura que tenen els nostres soufflés”.

102

DESENVOLUPAMENT DEL TREBALL Per tal de poder confirmar o desbancar la meva hipòtesi, el primer de tot vaig creure que el necessari era informar-me del tema que anava a tractar. D’aquesta manera, vaig voler saber la història de la cuina i de la

cuina molecular, com hem dit en l’apartat anterior. A més a més també vaig investigar sobre quins eren els cuiners més reconeguts en aquest camp, i conseqüentment vaig informar-me de la història del Bulli, ja que Ferran Adrià abasta aquest camp. Posteriorment, vaig començar a fer la meva part experimental, basada en dos experiments: · El primer, l’objectiu del qual era trobar l’ingredient que canviava el punt de fusió de les xocolates, es feia mitjançant un muntatge casolà i el control de la temperatura. Es tractava d’agafar quatre tipus de xocolates diferents i anar-les desfent, tot apuntat les dades en una taula. Vaig fer unes gràfiques per tal de comparar els resultats, i vaig extreure les conclusions de la comparació de dues xocolates les quals tenien el mateix percentatge de cacau. Finalment vaig veure que no hi havia un únic ingredient que variés un punt de fusió, sinó que depenia de moltes variables. · El segon, l’objectiu del qual era obtenir una microencapsulació, es tractava de la formació de petites càpsules ingeribles, les quals contenien suc de poma. Aquest experiment es basava en la tècnica molecular de l’esterificació. Per tal de realitzar-lo vaig servir-me de dues dissolucions: una de 0’5g de clorur de calci en aigua, i una segona de 0’8g d’alginat de sodi en suc de poma ( en aquest cas).

A partir d’aquests dos experiments vaig acabar la part teòrica, ja que l’observació i la pròpia experiència em va servir de molt per poder acabar la primera part. Així, en la part de teoria vaig acabar afegint-hi com afecten els canvis de temperatura a la cuina, els equilibris de fase, l’explicació d’interfases i col·loides, les tècniques emprades en la cuina molecular i algunes de les receptes que es fan en els restaurants que parteixen d’aquest camp. CONCLUSIONS Les conclusions les vaig fer basant-me en la part experimental. En el primer experiment, la hipòtesi em va sortir correcta, per tant l’experiment la confirmava.

Però, en el segon experiment em va sortir errònia ja que al principi vaig intentar la microencapsulació amb un suc de pinya, però no em va sortir perquè era massa àcid. Tot i així, amb el meu tutor, després d’una posterior revisió al lliurament del treball, vam veure que havia fet una mala interpretació, ja que si jo li poso una substància bàsica al suc de pinya el podré neutralitzar i, d’aquesta manera, podré obtenir la microencapsulació desitjada. Finalment, i per acabar, puc dir que aquest camp de la cuina molecular és apassionant, molt creatiu i gens avorrit. Ha estat un treball molt interessant de fer, i res més que donar també les gràcies al meu tutor Oriol Díaz Font.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

LA CUINA MOLECULAR

103

Autora Sara Masià Bertran

Tutor Josep Folch Rull

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre EASD Pau Gargallo

104

Amb l’aparició del disc compacte (CD) l’any 1982, el disc de vinil va perdre el protagonisme del qual havia gaudit fins llavors en la grabació d’àudio. Tanmateix, amb l’inici del nou segle el disc de vinil ha tornat amb força als mercats. Aquest fenomen inesperat no respon a una única raó. Alguns diuen que el motiu és la qualitat de so -més càlid i autèntic- que ofereix el disc analògic en comparació al CD. D’altres, sobretot els col·leccionistes, parlen de raons històriques i sentimentals. El fet és que, en l’actualitat, editar un disc en vinil significa no tant una aposta comercial com el caprici d’editar en el mateix format en què editaren en el seu moment els grans clàssics del pop i el rock. Per això només músics i grups consolidats se’n poden permetre el luxe, i presentar un nou treball en vinil ha esdevingut un senyal de prestigi. Però per damunt de qualsevol altra explicació, les enquestes realitzades demostren que el públic se sent seduït per l’encant de l’antic format, i en això hi té molt a veure el paper que hi juguen les portades i, per tant, els artistes plàstics que les van crear. LA TESI El propòsit del treball no tan sols és mostrar l’evolució que van viure les portades dels discs de vinil durant la dècada que va des de l’any 1965 al 1975, sinó també analitzar les circumstàncies que envoltaren el fenomen i els objectius que perseguien els artistes musicals i plàstics que el protagonitzaren.

Cap a finals dels anys 50, hi va haver un canvi significatiu en la concepció del que era el treball artístic. Van aparèixer noves formes d’expressió amb l’etiqueta d’art, com per exemple els happenings, les performances... Altres formes relativament modernes, com la fotografia o el jazz, ja gaudien d’aquesta consideració. Va ser a mitjans dels 60 que diversos grups de música pop i rock d’aquella època van reclamar que se’ls valorés de la mateixa manera. Fins aleshores el paper de la música pop estava circumscrit en el camp de l’oci, i era considerada com un simple entreteniment. La seva difusió en programes de ràdio, espectacles i en els nous shows televisius estaven al mateix nivell que el d’un còmic o un malabarista que sortia a l’escenari a fer passar una bona estona al públic. Els músics que volien ser valorats com artistes i que es considerés art el seu treball, havien d’aconseguir canviar la forma com els veia la societat de l’època. Una de les eines que van utilitzar per poder realitzar aquest canvi va ser la d’introduir al món de la música les arts plàstiques. Aquestes ja gaudien de la “consideració artística” a la qual ells aspiraven i incloentles en els seus treballs farien que se’ls prengués més seriosament. El primer àmbit - i el principal - en què les arts plàstiques van començar a influir va ser el de les portades dels discs.

Fins aleshores les cobertes dels vinils no havien tingut cap valor per sí mateixes. En els primers discs comercialitzats, consistien en una funda llisa de paper d’estrassa de color marró amb el nom del conjunt musical o cantant. Posteriorment, per contribuir a la popularitat dels intèrprets, se’ls va afegir una fotografia del cantant o dels membres del grup, juntament amb una tipografia senzilla amb les dades del disc. Amb la incorporació de les arts plàstiques i de tot el que comportava (disseny, il·lustració, fotografia, muntatges...) la música pop va aconseguir el gir que perseguia i, de passada, va donar lloc a tot un nou àmbit artístic. Aquesta revolució no es va quedar en les portades. De mica en mica, també es va aplicar a l’interior de les fundes dels discs, que van canviar el seu format tradicional per nous dissenys, amb l’aparició dels àlbums desplegables, les caixes i els llibrets. Les arts plàstiques van anar fent-se camí dins del món de la música i van assolir un status propi, fent que el disc de vinil esdevingués la galeria d’art on molts artistes han pogut desenvolupar i exposar els seus treballs. La música i l’art Podríem dir que la relació que s’estableix al llarg de la història entre la música i l’art no és massa significativa. Sovint comparteixen espais, però sense crear un vincle de dependència. No és fins al Renaixement quan, amb l’aparició de les primeres òperes (on el paper de l’escenografia i el vestuari pren gran rellevància), es crea un marc que uneix de forma íntima les dues formes d’expressió. Aquesta nova relació es prolongarà en totes les formes de teatre musical fins als nostres dies, i serà complementada amb l’aparició de nous espectacles audiovisuals. No obstant, el veritable punt d’inflexió es produeix amb l’aparició del disc. Allò que fa

tan difícil al llarg de la història la relació entre l’art plàstic i la música és el fet que mentre la primera s’expressa mitjançant un suport físic permanent -el qual pots contemplar una vegada i una altra- l’altra és etèrea i de consum immediat. Per entendre’ns: un artista podia pintar sobre les parets d’un temple, però no sobre un passatge d’una simfonia. Però això canviarà a finals del segle XIX, quan la tecnologia doti la música d’un suport físic -el disc- obrint un nou ventall de possibilitats que culminarà durant la dècada del 1965 al 1975, en què la música i l’art per fi s’uneixen per desenvolupar-se com mai en un únic camí, que marcarà la història d’ambdues disciplines amb treballs icònics que actualment reconeixem i relacionem amb aquesta unió. La revolució en les portades dels discs de vinil Des dels anys 20, quan el disc va començar a ser un objecte de consum habitual, les fundes van evolucionar, d’una simple funció protectora del disc de vinil, a una forma d’identificar-ne el contingut, per acabar esdevenint un reclam que fes el producte més atractiu i així augmentar-ne les vendes. Va ser durant la dècada que va des de 1965 fins a 1975 (per establir-hi unes dates aproximades) que les arts plàstiques van començar a desenvolupar un nou paper en el món del disc. Les primeres aplicacions van ser graduals, començant pel retoc d’imatge més enllà del que es feia fins llavors, però mica en mica els treballs d’artistes del món de les disseny, la fotografia i la il·lustració van anar obtenint més importància. Paral·lelament, a l’aparició de les drogues psicodèliques als anys 60, va aparèixer al Regne Unit i als Estats Units el rock psicodèlic, influenciat pel moviment hippie. L’àlbum que va donar el primer pas cap la psicodèlia i és considerat com un esglaó cap al rock i el pop és Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) de The Beatles.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

LA IRRUPCIÓ DE LES ARTS PLÀSTIQUES EN LES PORTADES DELS DISCS DE VINIL

105

A finals de la dècada dels 60, el rock psicodèlic va deixar pas al rock progressiu i al rock sinfònic. Alguns del principals conjunts musicals que representen aquests moviments són, King Crimson, Pink Floyd, Genesis, Yes, Emerson, Lake & Palmer, Camel, Rush, Queen, Jethro Tull, Alan Parsons, The Moody Blues, Focus, Supertramp... Les portades del rock progressiu, així com del sinfònic, van continuar estretament lligades a l’art. Els artistes En el treball es fa un repàs i una semblança dels principals artistes que van participar en aquesta revolució estética, com Barry Godber, que va pintar la portada del considerat primer àlbum del rock progressiu, In the Court of the Crimson King, del grup britànic King Crimson; Mati Klarwein, conegut per les portades de Miles Davis i Santana; el prestigiós grup de dissenyadors britànic Hipgnosis, fundat el 1968 per Storm Thorgerson i Aubrey Powell, autors de portades d’àlbums de rock de grups com Pink Floyd, The Alan Parsons Project, Led Zeppelin, Genesis, UFO, T.Rex, ELO, Peter Gabriel… entre molts altres; el carismàtic Andy Warhol -l’introductor del pop art- que es va associar amb The

Velvet Underground, el grup de Lou Reed i John Cale, i no sols és l’autor de la famosa “portada de la banana” d’aquest grup, sinó també d’altres portades per a The Rolling Stones, Honi Soit, Diana Ross o John Lennon; Roger Dean, que va deixar una destacada empremta en el món de les portades de disc de vinil, amb treball per a Gun, Osibisa, Asia, MagnaCarta i Yes, o Paul Whitehead, artista britànic conegut per ser el creador de portades de grups com Genesis, Van der Graaf Generator, Peter Hammill, Le Orme, Tom Fogerty, Lindisfarme i Trevor Bilmus. Un exemple de la tesi: The Beatles Per altra banda, una anàlisi de l’evolució de les portades de The Beatles (del 1963 al 1970) serveix per il·lustrar la tesi que es presenta. La banda de rock més important de la història per la seva influència musical, social i cultural, s’avança als esdeveniments, també en l’aspecte gràfic. Es demostra que l’evolució musical del grup -des de les senzilles cançonetes de dos minuts, fins a les ambicioses fórmules musicals dels darrers discs- va acompanyada d’una evolució en la presentació gràfica que serveix per donar-li una major rellevància als treballs. Actualment, ningú no es podria imaginar un Sgt. Peppers (1967) amb una portada similar a la del Please please me (1963), i és que probablement ni la repercussió del disc en el seu moment, ni la consideració que va assolir posteriorment, no haurien estat les mateixes.

En l’actualitat, les arts visuals, en molts casos, fins i tot juguen un paper més important que la música. Només cal veure, com exemple, els extraordinaris muntatges visuals i escenogràfics que acompanyen a intèrprets de fama mundial i talent musical dubtós. Treball de camp i treball pràctic En el treball s’adjunten el resultats detallats de les enquestes realitzades en la darrera Fira del Disc de Barcelona. Més enllà de

qualsevol desenvolupament teòric que puguem dur a terme, l’opinió del públic demostra la importància de les arts plàstiques en el món del disc. Finalment, en tractar-se d’un treball emmarcat en un batxillerat artístic, s’ha volgut complementar amb un treball gràfic, relacionat amb aspectes tractats en el text. Així, es presenten dues propostes de disseny per a la portada del darrer disc de The Beatles, Let it Be.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 106

Però la psicodèlia no va ser tan sols un gènere musical, també va ser un moviment estètic. En consonància amb el nou estil de rock, es van elaborar pels seus àlbums cobertes psicodèliques que es diferenciaven de la resta per l’ús de colors molt vius, figures estrambòtiques i imatges estranyes que feien una directa referència al contingut del disc. No solament hi van contribuir pintors contemporanis, sinó que també es van utilitzar obres ideades durant l’època de les avantguardes en les caràtules dels àlbums. Grups que tenen portades influenciades pel moviment psicodèlic són els mateixos The Beatles, Pink Floyd, Status Quo, Jefferson Airplane, Grateful Dead, The Crazy World of Arthur Browni i Jimi Hendrix Experience.

L’evolució posterior de les portades Durant la segona meitat de la dècada dels 60 i la primera dels 70, la introducció de les arts plàstiques en el món de la música va significar una forma de diferenciació respecte als conjunts i intèrprets anteriors. Posteriorment, es va produir la unificació d’ambdues disciplines artístiques, i les portades dels àlbums, així com l’escenografia, van passar a formar part de manera indissociable dels treballs musicals. 107

Autores Isabel Corbacho i Laura Alcántara

Tutora Eva Mateo

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut Enric Borràs

INTRODUCCIÓ I HIPÒTESIS L’objectiu del nostre treball és saber més sobre la publicitat encoberta. Hem agafat aquest tema perquè ens agraden molt les sèries i sempre ens hem preguntat el perquè d’aquest tipus de publicitat i quins eren els mecanismes que la feien funcionar i si tenia alguna relació amb el prototip dels personatges a les sèries. A més, volíem esbrinar els preus que es pagaven per l’emissió d’aquest producte i si les lleis estatals parlaven sobre la publicitat encoberta. DISSENY EXPERIMENTAL Per resoldre els dubtes que teníem sobre aquest tipus de publicitat vam fer una recerca a internet i a les biblioteques.

Per començar, vam definir els conceptes que no teníem clars, com publicitat encoberta. A més, vam analitzar tots els capítols de la sèrie espanyola “El Internado”. Per classificar els anuncis vam elaborar una taula: A la taula, els productes apareixen classificats en el minut que apareixen, el destinatari, el context on es situa l’aparició del producte (cuina, habitació...) i si el producte és actiu o passiu. La publicitat encoberta: Conceptes: Pretén transmetre un producte de manera: · Activa: La publicitat és utilitzada pels actors i a vegades en fan referència. · Passiva: Aquesta publicitat apareix de fons i en cap moment és utilitzada ni anomenada. Aquest tipus de publicitat apareix de manera silenciosa, moltes vegades ni ens adonem de que apareix.

Història de la publicitat encoberta: Va començar als EEUU al cinema dels anys 30. L’esclat de la II Guerra Mundial va provocar que la publicitat encoberta desaparegués a causa de la censura. Més tard, l’any 1970, la publicitat encoberta va tornar aparèixer gràcies a les agències publicitàries. A Espanya, aquesta tècnica va arribar els anys 90 gràcies a sèries com “Farmacia de guardia” i “Médico de familia”. CONCLUSIÓ Aquest treball ens ha servit per aclarir els dubtes que teníem sobre aquest tema, a més, amb l’estudi de la sèrie “El Internado ”ens hem adonat que els personatges i les marques amb les quals estan relacionats van dirigits a un tipus de públic determinat, que s’identifica amb els prototips dels personatges de la

sèrie. La part negativa que hem descobert és que les agències publicitàries aprofiten que les lleis que parlen sobre aquest tipus de publicitat siguin escasses per tal de manipular els espectadors i, sobretot, les persones més dèbils que són les persones grans i els nens. L’única cosa que no hem pogut trobar ha estat els pressupostos que tenen les agències publicitàries a l’hora de anunciar un producte a qualsevol sèrie. La nostra opinió respecte a aquest tipus de publicitat ha canviat perquè abans no ens adonàvem de la importància que tenien els anuncis a les sèries, però després d’haver fet aquest treball ens hem adonat que no són simple anuncis, sinó que darrera hi ha un negoci molt important.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

LA PUBLICITAT ENCOBERTA AMB EL CAS “EL INTERNADO”

Història de la publicitat: S’origina a Pompeia on trobaven els anuncis als murs de la ciutat. Més tard, a l’edat mitjana la publicitat es transmetia de manera oral gràcies a la feina dels joglars.

108

L’aparició de la impremta l’any 1448 va implicar que els anuncis apareguessin als diaris. Després, van aparèixer els cartells lluminosos que cridaven més l’atenció de la gent. Finalment, la revolució va arribar gràcies a la televisió, i més tard amb internet.

109

Autora Ana García Montes

Tutora Antònia Castro

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut Ventura Gassol

Aquest treball va néixer de la curiositat. No saber com es produïen les emocions, que són un aspecte que vivim dia a dia, em produïa molta incertesa, per això vaig decidir realitzar aquest treball. Primerament em vaig plantejar els objectius següents: · Estudiar els factors que desencadenen les emocions i com aquestes es transmeten i produeixen canvis en el nostre organismo, centrant-me principalment en la tristesa, la por i l’alegria. · Relacionar les emocions amb l’origen de diverses malalties i observar la seva importància en la nostra salut. · Estudiar com sorgeixen les llàgrimes. · Observar la reacció de diferents persones davant de diversos estímuls. Primer objectiu: Origen i transmissió de les emocions El procés de formació de les emocions comença quan els nostres ulls capten un estímul. Aquesta informació es processa i s’envia a l’amígdala i a l’escorça cerebral.

110

La connexió amb l’amígdala és molt ràpida i permet que el cos es prepari per enfrontar els canvis emocionals. En canvi, la connexió amb l’escorça és molt més lenta, i per tant, aquesta àrea té molt més temps per estudiar l’estímul. Finalment, envia la informació de nou a

l’amígdala que l’enllaça amb l’hipotàlem. Aquest segrega diferents tipus d’hormones, depenent de la informació rebuda. Aquestes hormones es distribueixen pel cos i es van unint a les cèl·lules desencadenant una sèrie de processos químics que produiran les diferents sensacions emocionals. Hem de tenir en compte que hi ha diferents factors que influeixen en les emocions: el llegat genètic, la cultura i la memòria emocional. Segon objectiu: Influència de les emocions a la salut Les malalties psicosomàtiques són un tipus de malalties que tenen un origen emocional. El fet que les emocions puguin desencadenar una malaltia és a causa de que hi ha una interconnexió entre el sistema nerviós i el sistema immunitari, és a dir, es comuniquen l’un amb l’altre. Per tant, l’alliberació per part del sistema nerviós de certes hormones pot dificultar l’acció del sistema immunitari, i a llarg termini originar una malaltia. He d’aclarir, però, que aquestes malalties no només es produeixen per influència emocional, sinó que també poden sorgir com a conseqüència d’alteracions que no tenen res a veure amb les emocions. Tercer objectiu: Formació de les llàgrimes Quan experimentem un estímul que ens provoca tristesa podem acabar plorant, de la mateixa forma que quan riem d’una manera descontrolada també podem alliberar algunes

llàgrimes. Aquests plors, estan carregats d’hormones.

sensacions experimentades majoritàriament van ser intranquil·litat, nerviosisme i por.

Hi ha la teoria de que plorar és un procés per eliminar l’excés d’hormones produït per l’estat emocional i d’aquesta forma restituir els nivells hormonals estàndards. Per això quan plorem ens sentim molt millor, perquè ens alliberem d’hormones relacionades amb l’estrès com el cortisol i la prolactina.

L’expressió facial, en general, era seriosa, tot i que alguns es van sobresaltar. Encara que hi hagués gent que no s’espantés, hi havia canvis corporals i es trobaven en estat d’alerta, és a dir, el cos activava l’organisme per enfrontar un possible perill, i és per això que es produïen canvis corporals en tots els experimentats.

Quart objectiu: Observació de la reacció davant diferents estímuls PART EXPERIMENTAL En aquest estudi vull determinar els canvis fisiològics i conductuals que sofreix el nostre cos quan experimenta una emoció i, a més a més, observar com reaccionen diferents persones davant d’un mateix estímul. Vaig realitzar aquesta experimentació a 4 nois i 4 noies de 16 i 18 anys amb unes característiques semblants pel que fa a la cultura. Aquesta experimentació, encara que no sigui estadística a causa de què la mostra és molt petita, ens servirà per fer-nos una idea. He de destacar que tots els subjectes no sabien prèviament a quina experimentació serien sotmesos i que van ser estudiats per separat, en les mateixes condicions pel que fa a tots els aspectes i en el mateix lloc. El material necessari per a la realització de la pràctica han estat quatre vídeos (1 de por, 2 de tristesa i 1 d’alegria), un tensiòmetre i una càmera de vídeo.

Estímuls tristos: No hi ha uns resultats concrets, fins i tot, varien depenent del vídeo. En la primera taula es pot veure que només en alguns casos ha augmentat la tensió i la freqüència cardíaca. En canvi, en la segona taula, s’observa que en alguns casos ha disminuït la tensió, en un cas ha augmentat i que la freqüència cardíaca només ha augmentat en alguns casos.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

LA QUÍMICA DE LES EMOCIONS

La dilatació pupil·lar ha estat mínima en els dos vídeos.

Estímuls de por: En menor o major grau, tots els subjectes han sofert una disminució de la tensió i un augment de la freqüència cardíaca i la dilatació pupil·lar. Després, depenent de si s’han espantat més o menys, alguns subjectes han experimentat sudoració, tremolor i respiració agitada. Les 111

LA SOLIDARITAT ÉS LA TENDRESA DELS POBLES Autors Arnau Carbonell Vidal i Miquel Bassas Xirgu

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

· Les llàgrimes sorgeixen com una forma d’alliberar hormones. Respecte a la sudoració, la tremolor i la respiració agitada només s’han observat canvis en el subjecte que ha plorat en el primer vídeo. L’expressió facial, en general, ha estat seriosa amb lleugers tocs de tristesa i, pel que fa a les sensacions, hi ha gent que ha sentit tristesa i altres en canvi no. Estímuls alegres: Tots els experimentats han sofert un augment de la freqüència cardíaca i de la dilatació pupil·lar, i a gairebé a tots els ha pujat la tensió. Cap dels subjectes ha experimentat sudoració, tremolor o respiració agitada. Les sensacions experimentades han estat d’alegria i benestar i l’expressió de tots els subjectes era despreocupada amb un somriure al rostre.

CONCLUSIONS · Els estímuls són els que desencadenen les emocions. La informació captada pels sentits es va transmetent pel sistema nerviós i finalment arriba a l’hipotàlem que segrega l’hormona corresponent depenent de l’emoció. 112

CONCLUSIONS DE LA PART EXPERIMENTAL: Pel que fa a la part experimental, cada persona pot reaccionar de forma diferent a un mateix estímul a causa que no tothom té una forma d’expressar-se i que cadascú relaciona cada estímul amb els seus propis records. Els estímuls de por serveixen per protegirnos. Per tant, davant d’un d’aquests estímuls el nostre cos activa l’organisme per enfrontar un possible perill, i és per això que es produeixen una sèrie de canvis corporals en tots els experimentats. Els estímuls feliços fan que gairebé tots reaccionem de la mateixa forma, ja que quan veiem a una persona feliç relacionem la felicitat dels altres amb la nostra pròpia felicitat. Quan riem, augmenta el nostre ritme cardíac, la nostra tensió i la dilatació pupil·lar (tal com he comprovat a l’experimentació) i s’alliberen hormones que fan que ens sentim més relaxats i millor.

Tutora Amparo Corella Centre Institut Badalona VII

Nosaltres hem crescut i ens hem educat a l’escola Jungfrau, una escola que des del 1997 manté un projecte d’agermanament amb l’escola Francisca González, a Nicaragua. A principis de desembre de l’any passat ens sorgí l’oportunitat de viatjar a l’estiu a Nicaragua, a Chichigalpa, i passar gairebé un mes a l’escola Francisca González, l’escola amb la qual havíem col·laborat tota la vida. Aquesta oportunitat la vam voler aprofitar a l’hora d’escollir el tema pel Treball de Recerca, ja que ens obria un ventall de possibilitats per fer un treball interessant. El títol no és pròpiament nostre, sinó que és una frase de la cèlebre poetessa nicaragüenca, i antiga guerrillera, Gioconda Belli. L’hem triat ja que aquesta frase reflecteix molt bé el que és per nosaltres la solidaritat.

Quan es capten estímuls alegres o de por, gairebé totes les persones reaccionen de la mateixa forma. En canvi, en els estímuls tristos, la reacció depèn més de cada persona, ja que aquesta emoció està molt lligada a la memòria emocional.

HIPÒTESI La hipòtesi del nostre treball es basa en l’afirmació de que un nen o una nena que vagi o hagi anat a una escola que disposa o treballa en un projecte solidari, com a part de la seva educació en valors, adquireix uns valors de visió globals i ètics. Per contra, un nen o una nena que va a una escola sense projecte solidari no els adquirirà.

Encara que una persona no mostrés grans canvis gestuals, la variació de tensió, la freqüència cardíaca i la dilatació pupil·lar mostraven que el seu organisme estava experimentant canvis. És a dir, qualsevol estímul genera una resposta per petita que sigui.

Una escola sempre busca una educació de valors per als seus alumnes (visió del món, valors ètics, sentit de pertinença i comprensió de la societat). Aquesta educació en valors es pot aconseguir de diverses maneres, però amb la nostra hipòtesi defensem que

la utilització d’un projecte solidari com un agermanament és la forma més humana i eficaç d’aconseguir-ho. DISSENY EXPERIMENTAL Per confirmar la nostre hipòtesi, vam basar el nostre treball en dues parts, enquestes i entrevistes. Les enquestes són la part més representativa i important en el terme de resultats. Entrevistes Per tal d’ampliar el treball de camp per a la recerca, vam decidir fer entrevistes. En aquest cas ens vam basar en l’agermanament per tal de tenir testimonis directes de la relació entre Badalona i Chichigalpa, i ens centràvem més en l’agermanament, apartant-nos una mica de la hipòtesi, però amb l’objectiu de valorar el perquè de l’agermanament. Vam gravar i realitzar tres entrevistes a Nicaragua i tres entrevistes a Badalona. Totes s’han gravat en vídeo per tal de poder fer-ne una edició i així ampliar el treball.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

· L’alliberació de certes hormones obstaculitza o facilita el funcionament de les cèl·lules del sistema immunològic i el continu alliberament d’hormones negatives pel nostre cos pot, a llarg termini, desencadenar una malaltia.

113

Preguntes amb resposta de 4 nivells, per tal de conèixer el grau d’acceptació de sentències representatives de les opinions presents a la societat.

Autora Laia Rovira Calatayud

Confecció de les enquestes Després de consultar l’opinió dels tutors i de les persones coneixedores dels programes de col·laboració entre escoles, es va confeccionar la llista final de preguntes, estructurades segons els següents formats:

Gràcies a les enquestes veiem que sí que influeix el fet de que una escola tingui un projecte solidari o no el tingui. La visió global d’un nen o nena que vagi a una escola amb projecte solidari serà més àmplia que el d’un nen o nena que vagi a una escola sense projecte. Com a conclusió de tot el treball de camp, veiem que un projecte solidari sí que influeix en el creixement de l’alumne com a persona, respecte als valors ètics, de visió global, sentit de pertinença i desenvolupament sostenible; per tant, creiem que la hipòtesi es confirma. El projecte d’agermanament modifica la perspectiva amb la que el nen veu i comprèn el món. L’educació en valors es pot treballar de moltes maneres. Un projecte solidari o un agermanament n’és una, i nosaltres creiem que és la que dóna millors resultats. Hi ha molts camins per aconseguir l’objectiu d’educar els nens en aquests valors ètics i morals, i la Jungfrau i la Francisca González han escollit aquest.

Tutora Sara Bagès Centre Col·legi Maristes Champagnat

HIPÒTESI Donat que tenia molt clar que volia fer un treball de recerca pràctic enlloc de limitarme a buscar informació, he escollit el tema de les plantes medicinals que m’ha aportat nous coneixements. A part d’això, penso que és un tema molt desconegut per la societat actualment, però que crec que posseeix un gran potencial i que és de gran importància saber-ne de la seva existència. Les plantes medicinals han servit des de temps immemorables per prevenir, alleujar i curar les malalties. L’ús d’aquestes es va estancar quan l’estudi dels medicaments específics per part dels laboratoris va evolucionar fins a límits inimaginables i ho continua fent. La població va començar a substituir els remeis casolans, fets amb les propietats de les plantes medicinals, per medicaments preparats en un laboratori amb una finalitat específica. Tot això em va portar a plantejar-me dues hipòtesis: · A la Serralada de Marina no hi ha suficients plantes medicinals per alleujar la majoria de problemes mèdics que afecten freqüentment la població. · Penso que amb hores d’aprenentatge i dedicació puc arribar a ser capaç de crear un remei amb plantes medicinals trobades a la Serralada de Marina, per tal de tractar alguna dolència de tipus mèdic.

DISSENY EXPERIMENTAL La medicina tradicional, aquella que està basada en la utilització dels principis actius de les plantes medicinals, ha passat a un segon pla amb l’aparició de les farmacèutiques. Tot i que, últimament, ja sigui per la crisi que està afectant a tota la població mundial o per la consciència mediambiental que ens han inculcat, la gent ha tornat a la utilització de plantes medicinals per tractar certes dolències. Aquest ús no és tant freqüent com antigament, però sí que ha fet revifar una mica aquesta branca de la medicina. Un factor també important, i que cal tenir en compte, són els efectes secundaris d’alguns medicaments; aquest ha estat un altre motiu pel qual la gent ha tornat a confiar amb les cures tradicionals. Tots aquests motius són els que m’han motivat a l’hora de fer aquest treball, i han estat fonamentals per no perdre l’interès i poder seguir treballant i investigant cada cop més sobre el tema.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

LES PLANTES MEDICINALS DE LA SERRALADA DE MARINA

CONCLUSIONS Després d’observar tots els resultats de les enquestes i d’analitzar tota la informació treta del treball de camp, podem extreure’n una sèrie de conclusions:

Preguntes obertes, on es pretenia donar llibertat per expressar de forma creativa les idees i opinions dels alumnes.

114

Preguntes amb dues o més alternatives tancades, de resposta única.

Aquest treball consta de dues parts. Una primera part teòrica, basada en la recerca d’informació mitjançant diverses fonts, i una segona part pràctica, centrada en la presa de contacte amb la Serralada de Marina i les plantes medicinals que hi habiten. Per tal de poder dur a terme tota aquesta feina vaig haver d’assolir uns coneixements bàsics prèviament. Vaig assistir a un curset de plantes medicinals a Barcelona el dia 27

115

Després d’assistir a aquest taller, vaig estar realitzant moltes excursions a la Serralada de Marina per trobar el major nombre de plantes medicinals possible. Però a l’hora d’identificar les plantes que anava trobant vaig tenir veritables complicacions. Tot i que m’ajudava d’una guia, era molt difícil saber de quina planta es tractava. Per tal de solucionar aquest problema, el dia 12 de maig del 2013 vaig anar a una caminada que portava el títol Reconeixement de plantes medicinals, duta a terme per en Pau Garcia Campderrós. Aquesta caminada em va resultar de gran ajut doncs en Pau va estar ensenyant les plantes medicinals més típiques que podem trobar a la zona i em va explicar també les seves aplicacions curatives. Després d’aquesta caminada vaig poder ampliar molt els meus coneixements sobre el tema. Realment va ser una experiència molt fructífera i gratificant. Vist el seu ampli coneixement sobre aquest tema vaig creure oportú fer-li una entrevista. Cap a mitjans d’agost vaig tornar a anar a la zona d’estudi, aquest cop acompanyada del biòleg Joan Carles Devis, també entrevistat al final d’aquest treball. Ell em va ajudar a acabar d’identificar algunes plantes. A la part final del treball hi ha l’elaboració de tres preparats, l’ungüent de calèndula i el de plantatge els vaig fer al curset de Barcelona amb la supervisió del professor Joan Solé, persona que ens va donar la classe. I el preparat per a cops i problemes musculars el vaig fer a casa, ja que és un líquid que vaig aprendre a preparar gràcies al meu tiet.

116

A part de tot això, el treball d’investigació també consta d’un petit herbolari amb moltes de les plantes trobades a la Serralada de Marina.

Tot i que ha estat un treball que m’ha comportat molta feina i dedicació, ja que he hagut de fer moltes sortides a la muntanya, estic molt contenta dels resultats obtinguts, doncs he après molt sobre el món de les plantes medicinals i, en concret, d’aquelles que podem trobar a la vora de casa. CONCLUSIONS Amb la realització d’aquest treball he viscut noves experiències. Des d’un bon principi em vaig adonar que els meus coneixements sobre les plantes medicinals eren pràcticament nuls, fet que em va motivar a llençar-me de cap a la recerca. A mida que anava descobrint coses tenia més ganes de trobar-ne de noves i més interessants. He viscut molts moments que no oblidaré i nombroses coses per explicar. No tot ha estat flors i violes, sinó que he tingut problemes que he hagut d’anar superant a mida que avançava el treball. Aquest treball m’ha servit per adquirir un coneixement molt extens sobre el món de les plantes medicinals, i en concret d’aquelles que podem trobar a una zona molt propera a casa meva. A més, també m’ha servit per poder conèixer amb més profunditat la zona de la Serralada de Marina acotada en aquest treball, i en concret la flora existent. Així mateix, he descobert les principals propietats que tenen aquestes plantes, les quals abans de fer aquest treball desconeixia i no sabia de la seva utilitat.

· Penso que amb hores d’aprenentatge i dedicació puc arribar a ser capaç de crear un remei amb plantes medicinals trobades a la Serralada de Marina, per tal de tractar alguna dolència de tipus mèdic.

problemes mèdics que afecten freqüentment la població. Això a més queda reflectit al meu herbolari, on estan recollides totes aquelles plantes medicinals que es poden trobar a la Serralada de Marina.

Un cop fet el treball d’investigació, la primera de les hipòtesis queda refutada. He arribat a aquesta conclusió després d’un detingut estudi de la zona i de les plantes que hi habiten. Tot això amb l’ajuda d’alguns experts en aquest àmbit, com serien les dues persones entrevistades, i també amb l’ajuda de molts llibres de plantes medicinals que m’han ajudat a identificar certes espècies trobades a la Serralada de Marina. Així he pogut comprovar que a la Serralada de Marina sí que hi ha nombroses plantes medicinals que servirien per alleujar la major part de

La segona hipòtesi queda confirmada. Tot i que en un inici no hagués estat capaç de fer aquests preparats, gràcies als coneixements adquirits al llarg de l’elaboració d’aquest treball, he pogut realitzar els tres preparats de manera autònoma. M’agradaria remarcar que tot i que el meu treball d’investigació acaba aquí, la meva recerca no s’atura, perquè la gran motivació que m’ha transmès aquest treball, m’empeny a seguir ampliant els meus coneixements.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

de febrer del 2013 a la botiga Mayolas (Via Laietana, 57 Barcelona) organitzat per Joan Soler. Allà em van proporcionar un nivell bàsic sobre botànica i a més vaig realitzar dos preparats amb propietats curatives.

He descobert també amb aquest treball que seria molt important no perdre tot un seguit de coneixements sobre les propietats curatives de les plantes, que els nostres avantpassats dominaven a la perfecció i que últimament sembla que s’estiguin perdent. Pel que fa a les hipòtesis que em plantejava abans de començar el treball, són aquestes: · A la Serralada de Marina no hi ha suficients plantes medicinals per alleujar la majoria de problemes mèdics que afecten freqüentment a la població.

117

MALES VIBRACIONS: ESTUDI QUALITATIU I QUANTITATIU DELS EFECTES NO TÈRMICS DE LES RADIACIONS WI-FI EN ELS ÉSSERS VIUS Tutor Lluís Vidal Millán

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut Badalona VII

INTRODUCCIÓ I HIPÒTESI Avui en dia vivim envoltats d’un mar d’ones electromagnètiques que, malgrat que no ens n’adonem, interaccionen amb nosaltres: ràdio, telèfons mòbils, forn de microones, xarxes Wi-Fi... Tots aquests aparells funcionen gràcies a ones electromagnètiques. Fa dos estius, es donà la circumstància que el meu pare va començar a patir insomni. Inicialment no vam relacionar aquest problema amb el fet d’haver instal·lat setmanes abans un router Wi-Fi a casa. Més endavant vam descobrir que des d’àmbits d’allò més diversos –tant experts en salut pública com associacions d’afectats– s’alerta dels seus efectes potencials. El Treball de Recerca em brindava, doncs, una gran oportunitat per estudiar aquesta problemàtica des d’un punt de vista científic i objectiu. Per tant, tal com conclouen prop de 25.0001 estudis científics centrats en aquest tema, jo partia de la hipòtesi que, probablement, els camps electromagnètics (CEM) Wi-Fi produeixen uns efectes nocius en els éssers vius. OBJECTIUS D’aquesta manera, amb aquest treball pretenia estudiar els possibles efectes nocius de la tecnologia Wi-Fi en els éssers vius, quantificar-los i valorar-ne la perillositat.

118

Segons dades oficials de l’OMS.

CONCLUSIONS Tal com queda palès a les imatges, els efectes no tèrmics del Wi-Fi van quedar evidenciats: les plantes exposades van créixer quatre vegades menys que les llavors control, tenien les fulles ennegrides, no es mantenien erectes i van germinar molt més lentament.

DISSENY EXPERIMENTAL Segons si provoquen o no un augment de la temperatura quan interaccionen amb la matèria, classifiquem els efectes de les radiacions electromagnètiques en tèrmics i no tèrmics. Els primers són fàcilment quantificables i estan acceptats per tota la comunitat científica. Els efectes no tèrmics, en canvi, no són tan evidents ni es manifesten a curt termini, fet pel qual existeix una gran controvèrsia respecte de la seva existència. Tot i que gairebé el 99% d’estudis científics independents relaten repercussions negatives arran de l’exposició a CEM, la indústria de telecomunicacions es nega encara a acceptar l’evidència. Diversos organismes internacionals s’han posicionat en relació a aquesta problemàtica, com l’OMS o la UE, les quals alerten dels perjudicis de la tecnologia Wi-Fi i en recomanen la retirada de manera preventiva. En aquest context, un cop realitzada una àmplia recerca bibliogràfica; després d’entrevistar experts en aquesta matèria i afectats per les radiacions electromagnètiques, i de consultar molts estudis científics emmarcats en aquest tema, vaig decidir realitzar un experiment com a part pràctica d’aquest treball. L’experiment va consistir en estudiar la influència dels CEM Wi-Fi en la velocitat de germinació, el creixement i la vitalitat de les llavors de creixen de jardí, una planta de creixement ràpid. Així doncs, en l’experiment les llavors van ser dividides en dos grups:

En conseqüència, vaig arribar a les conclusions següents: · L’exposició a CEM Wi-Fi produeix un dèficit de creixement a les plantes; n’empobreix la vitalitat, ennegrint-ne les fulles i doblegantne les tiges, i redueix la velocitat de germinació. · Seguint la línia de les recomanacions de la UE i de l’OMS, és urgent la retirada del Wi-Fi dels centres educatius, el qual pot ser substituït per cable. No només no estem totalment segurs de la innocuïtat d’aquesta tecnologia, sinó que, de fet, molts estudis de científics qualificats defensen que comporta efectes no tèrmics molt nocius per a la salut a llarg termini.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Autor Héctor Alfambra Fernández

b) Llavors no exposades a les radiacions WiFi, situades a l’interior d’un filtre aïllant dels CEM, d’estructura semblant a la d’una gàbia de Faraday –recipient a l’interior del qual el camp elèctric i el camp magnètic són gairebé nuls. Aquestes llavors van servir de control de les llavors exposades.

· És necessària l’elaboració d’una nova legislació amb uns límits d’exposició als CEM adequats. De dalt a baix: muntatge de l’experiment amb ambdós grups a la mateixa distància dels dos routers Wi-Fi (1). Comparació entre el grup control i el grup exposat (2). Grup control en acabar l’experiment (3). Grup exposat en acabar l’experiment, amb cap planta erecta (4).

a) Llavors exposades directament a CEM produïts per dos routers Wi-Fi, la intensitat dels quals era semblant a la que rebem quan naveguem per Internet amb un portàtil col·locat a la falda connectat via Wi-Fi.

· Cal crear campanyes de difusió i educació en l’ús racional dels aparells sense fils.

119

Autor Eric Armenteros López

Tutora Gemma Muñoz

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut Barres i Ones

120

HIPÒTESI La idea de que la matèria viva està condicionada pel medi que la matèria inert proporciona sembla força evident. D’altra banda, la petjada dels éssers vius en els complexos equilibris del nostre planeta també ho és. Només cal tenir present els canvis en les concentracions de diòxid de carboni i d’altres molècules en l’atmosfera i allò que s’ha anomenat canvi climàtic. En aquest treball s’estudia aquesta interacció i, en concret, la hipòtesi que vincula la formació de les roques sedimentàries més antigues amb l’activitat dels microorganismes de la Terra primigènia. DISSENY EXPERIMENTAL Segons la hipòtesi d’Oparin, fa més de 3400 milions d’anys l’atmosfera de la Terra no contenia oxigen i estava plena de gasos com l’amoníac, el metà, l’hidrogen molecular, el diòxid de carboni i l’aigua. En aquest brou primitiu les descàrregues de les tempestes van provocar la formació de molècules orgàniques. El descobriment de microbis fòssils de 3400 anys demostra que la vida ha acompanyat el planeta des dels seus inicis. D’acord amb el que Lynn Margulis va proposar, aquestes cèl·lules van desenvolupar processos de descomposició de sucres coneguts com a fermentacions que s’han conservat fins a l’actualitat. El diòxid de carboni generat en aquests processos sembla estar vinculat a la formació de les roques sedimentàries més antigues.

Els objectius del treball han estat: · Posar a punt un mètode per observar la relació entre fermentació i precipitació de carbonats. · Obtenir un precipitat de carbonat i quantificar el procés. · Relacionar els resultats obtinguts amb la informació teòrica. · Verificar la interacció entre el metabolisme i la precipitació del carbonat, que tanmateix reforça i dóna suport a la hipòtesi principal. La part teòrica del treball repassa la glucòlisis com a ruta prèvia a la fermentació i els diferents tipus de fermentació. Per altra banda hi trobem les roques sedimentàries, tipus i formació. El lligam entre totes dues realitats el constitueixen els equilibris àcidbase i els equilibris de solubilitat en aigües carbonatades. La part pràctica del treball ha consistit en la producció de diòxid de carboni per part d’uns microorganismes i en l’ús d’aquest gas per provocar la precipitació de carbonat de calci. Els microorganismes utilitzats han estat llevats. S’ha de tenir en compte que els llevats són eucariotes, un tipus de cèl·lula més avançada en l’evolució que els bacteris que són procariotes. Tanmateix també utilitzen les fermentacions en el seu metabolisme. S’ha fet un estudi de la producció de diòxid de carboni per part dels llevats a partir d’una solució

de glucosa. També s’ha comprovat el seu consum de glucosa amb la prova de Fehling de detecció de monosacàrids i se n’ha fet un seguiment en diferents moments del procés. Finalment s’ha connectat la producció de diòxid de carboni amb una solució d’hidrogen carbonat de sodi i nitrat de calci per tal d’obtenir un precipitat de carbonat de calci, i s’ha quantificat el resultat. En aquestes pràctiques s’ha comprovat que, efectivament, els llevats consumeixen la glucosa del medi fins que no és detectable pel reactiu de Fehling. Aquest consum produeix diòxid de carboni de forma exponencial els 5 primers minuts i provoca l’aparició d’un precipitat de carbonat de calci en un medi d’aigua carbonatada. L’augment de la concentració de diòxid de carboni dissolt en l’aigua desplaça els equilibris àcid-base de l’àcid carbònic en medi aquós cap a un

augment de la concentració d’ió carbonat tal com preveu el principi de Le Chatelier. Aquest increment fa que les concentracions dels ions en solució superin els valors permesos per la constant de solubilitat del carbonat i en provoca la precipitació. CONCLUSIONS Com a conclusió es pot dir que la matèria inerta i la viva sempre es troben en relació i s’influeixen mútuament. És fàcil acceptar que la matèria inerta influeix a la viva i que aquesta s’ha d’adaptar constantment. Però, tal com s’ha demostrat en aquest treball, també succeeix a l’inrevés, i és que quan l’ambient es troba estabilitzat i floreix la matèria viva, aquesta és capaç de modificar aquest ambient per tal d’optimitzar i d’afavorir la seva existència. Això sembla ser així a través de rutes metabòliques fixades des de fa milions d’anys.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

MATÈRIA VIVA I MATÈRIA INERTA, DUES REALITATS INDEPENDENTS?

121

Autor Ivan Lozano Benéitez

Tutora Montserrat Bolart Asparó

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Badalonès

122

HIPÒTESI Actualment, degut a la crisi immobiliària, s’ha reduït en gran nombre la quantitat de noves construccions al país, i les reformes tenen ara un paper més important. En lloc de construir des de zero, s’aprofiten edificis ja existents, a vegades tan antics que sembla impossible que puguin ser aprofitats, i molt menys que compleixin les lleis. Això últim i el meu desig de ser arquitecte en un futur, són les raons que em van motivar a l’hora de plantejar aquest treball. Aquest té com a objectiu principal investigar si és tècnicament possible reformar un edifici antic per convertir-lo en restaurant i alhora en casa dels propietaris tot complint la normativa vigent. La meva hipòtesi inicial és que sí que és possible, per tant he organitzat el treball per tal d’investigar com es podria aconseguir i quins serien els requisits perquè aquesta rehabilitació fos legal i tingués èxit.

DISSENY EXPERIMENTAL Per comprovar o falsar la hipòtesi he plantejat una metodologia de tipus pràctica, prenent com a exemple el cas d’un edifici real i intentant efectuar una reforma fictícia com la de la hipòtesi. El mètode consisteix en: 1. Trobar un edifici antic que sigui adient per fer la reforma, i fer una recerca històrica sobre aquest investigant el seu passat per aconseguir els plànols a partir dels quals rehabilitar-lo. 2. Investigar quines normatives i criteris tècnics hauria de complir l’edifici per tal que part d’aquest pugui ser un restaurant i l’altra la residència dels propietaris, i fer un resum de les parts més importants d’aquesta normativa. 3. Aplicar les normatives, en la mesura del que és possible, a l’edifici, explicar la forma en la que s’han aplicat, i elaborar plànols bidimensionals i tridimensionals de la reforma.

4. Verificar o falsar la hipòtesi inicial segons l’èxit o el fracàs a l’hora d’aconseguir o no la legalitat de l’immoble, i extreure conclusions de la investigació. CONCLUSIONS Després d’aplicar els reglaments a l’edifici i fer la reforma, crec que és possible validar la hipòtesi: sí que és tècnicament possible reformar un edifici antic per convertir-lo en restaurant i alhora en casa dels propietaris tot complint la normativa vigent. Penso això perquè ha estat possible aplicar les normatives de forma satisfactòria a l’edifici: el Codi Tècnic d’Edificació al conjunt de totes les parts que ho necessitaven, amb menció especial a la part d’accessibilitat, que potser era de les més restrictives. A més, el Reglament d’Activitats Recreatives s’ha pogut aplicar correctament a la part del restaurant. Tot i així, hi ha un aspecte que condiciona del tot qualsevol projecte de rehabilitació: les condicions estructurals de l’edifici. Això posa en perill el compliment de parts del Codi Tècnic com la seguretat estructural o la resistència al foc. Per tant, tot i que en general es pot respondre afirmativament a la pregunta, és cert que aquest fet condiciona l’èxit o fracàs d’un projecte.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

PROJECTE DE REFORMA D’UN EDIFICI ANTIC

123

PUBLICITAT: PRODUCT PLACEMENT

del product placement, es pot observar que els percentatges negatius envers l’apreciació d’aquesta estratègia són elevats.

Autor Albert Fernández Hueso

Com es pot visualitzar en el gràfic i com s’esmenta en el paràgraf anterior, les respostes sobre l’impacte són negatives.

Tutora Montserrat Luna Marín

INTRODUCCIÓ La idea principal que ha mogut aquesta investigació ha estat l’afany de conèixer més d’aprop tot el món de la publicitat i la seva repercussió social.

També sorgeixen altres objectius secundaris o específics tant a la part teòrica com a la part pràctica. Dins de la part teòrica, alguns dels objectius més destacats són:

Aquest projecte de recerca tracta sobre el product placement, un tema modern que està agafant cada vegada més importància en l’entorn de la publicitat actual.

· L’estudi del product placement com a estratègia publicitària.

En l’elaboració del treball, dividit en teòrica i pràctica, s’ha realitzat un minuciós estudi d’aquesta estratègia. Una vegada realitzada la part teòrica (definició, tipus, història, legislació...) s’apliquen tots aquests conceptes a la part pràctica, consistent en dues activitats: · Estudi del product placement a diferents pel·lícules. · Realització d’una enquesta amb l’objectiu de veure l’impacte de l’estratègia publicitària. HIPÒTESI Aquest treball se centra en una estratègia publicitària que sorgeix de la ineficàcia de la publicitat convencional. Les preguntes que es volen contestar són les següents: · És efectiva l’estratègia del product placement a les pel·lícules?

124

· Ha fet un bon treball suplint la publicitat convencional?

· L’estudi del marc legislatiu. · L’estudi dels tipus que posseeix, els diferents plans i enfocaments que presenta, entre altres. · L’estudi de la història i evolució. Per altra banda, a la part pràctica, calia calcular l’impacte en la societat de Badalona d’aquesta estratègia i comprovar que els productes emplaçats a pel·lícules dirigides a diferents sectors de la població també van dirigits als mateixos sectors.

Fotograma de la pel·lícula “Wayne’s World”.

Una vegada visualitzades, es procedeix a l’elaboració de l’estudi en taules dels productes emplaçats a les diferents pel·lícules. A l’altra part pràctica, va ser necessari elaborar una enquesta dirigida únicament a la població badalonina, a partir de la qual es va visualitzar l’impacte de l’estratègia publicitària estudiada. Una vegada agafada la mostra, es van elaborar els gràfics més representatius envers l’impacte del product placement. Els intervals d’edat escollits van ser quatre: de 15-24, 25-44, 45-64 i 65 anys o més. A partir de tot aquest procés experimental i la posada en pràctica de tota la metodologia, es van arribar a una sèrie de conclusions que seguidament s’esmenten.

METODOLOGIA I PROCEDIMENT Dintre de tota l’elaboració del treball han calgut diferents mètodes segons la part de que es tracti. En primer lloc, per a l’elaboració de la part teòrica ha fet falta la recerca d’informació de tot tipus sobre el product placement, la seva història, motius de la seva creació o legislació, entre altres.

CONCLUSIONS Una vegada finalitzada tant la part teòrica com la part pràctica d’aquest treball de recerca, s’han de constatar les pretensions de la hipòtesi general i dels objectius secundaris o específics plantejats amb les conclusions finals.

En canvi, per l’elaboració de la part pràctica ha estat necessària la visualització de quatre pel·lícules diferents, unes quatre vegades aproximadament cadascuna.

Gràcies a l’elaboració de l’enquesta, el primer objectiu de la part pràctica, queda rebutjat. A partir dels gràfics resultants de les preguntes més significatives envers l’impacte

Al segon interval d’edats, el més significatiu, és on el product placement arriba amb més intensitat a la població. tot i així, més del 60% de la població tant masculina com femenina nega la presència de marques emplaçades. Val a dir que en l’estudi estadístic s’aprecia un augment de les respostes negatives a mesura que augmenten les franges d’edat. Per altra banda, el segon objectiu general de la part pràctica s’estableix correctament a partir de l’estudi dels productes emplaçats a pel·lícules dirigides a diferents sectors de població; es pot observar que els productes també van dirigits als mateixos sectors. Això es pot apreciar en la pel·lícula “The smurfs”, dirigida a un públic infantil, en que s’emplacen marques de joguines, videojocs, entre altres.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Badalonès

Per últim, com a conclusió final es pot afirmar que el product placement no només es pot emmarcar dins de trames de pel·lícules o sèries televisives, sinó que pot aparèixer en cançons, videoclips, literatura o videojocs. Cal dir que no només són objecte d’emplaçament productes o marques, també s’inclouen ciutats, com Barcelona a “Vicky, Cristina Barcelona” o organitzacions com la Interpol o FBI. 125

RAP: R DE REVOLUCIÓ, A D’ACTITUD, P DE POESIA

REFORMA I AMPLIACIÓ DEL CONSERVATORI DE BADALONA

Autora Laura Gutiérrez Cano

Autora Júlia Pedra Piqué

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Institut La Pineda

La cultura del rap i del hip hop ha sofert des dels seus inicis crítiques injustificades i sense argumentar que no han facilitat el coneixement sobre aquesta cultura, sinó que han provocat que molta gent renegui d’aquest tipus de música i ignori el que vol expressar únicament pel fet que la massa social no la consideri com a correcta, o com a música culta pel fet de no tenir una sonoritat igual de cuidada que les altres opcions musicals que hi ha al mercat. Crec que és un tema encara desconegut per a molta gent i que dóna per a molt si es vol començar a encetar. PROPÒSITS DEL TREBALL El propòsit d’aquest treball és establir una comparació entre els temes tractats i els recursos utilitzats per ambdues expressions artístiques, poesia culta i rap. És a dir, comprovar que el rap utilitza recursos propis de la poesia, i que, per tant, es nodreix de la cultura literària per a prendre forma. Descripció del treball Aquest treball consta de dues parts principals dins del seu desenvolupament:

126

En primer lloc, la part teòrica, amb un estudi previ del rap actual i de les seves tendències diferenciades, per tal de conèixer la situació en termes generals d’aquest tipus de música i dels valors que promou i defensa en les seves expressions. Paral·lelament, un estudi general també de la poesia culta: la temàtica que tracta, les varietats que hi podem trobar i els recursos o figures típiques i característiques d’aquest gènere literari. En segon lloc, la part pràctica, en què es realitza una anàlisi d’un mostrari de deu cançons de rap mitjançant fitxes amb ítems per a realitzar una comparació després amb la poesia culta i les seves característiques. Per últim, els resultats de l’anàlisi pràctica i la conclusió a la que s’ha arribat. Es confirma la hipòtesi inicial i es determina, per tant, que el rap pot ésser considerat com un gènere musical culte molt proper a la poesia, que comparteix les seves intencions i utilitza recursos i alteracions del llenguatge propi del gènere poètic.

Tutora Montserrat Bolart Centre Col·legi Badalonès

MOTIVACIÓ M’agradaria comentar els aspectes que m’han inclinat a voler dur a terme aquest treball. El primer, i penso que el principal, és el fet que he cursat els estudis de Música al Conservatori Professional de Badalona des dels sis anys. Per tant, me n’he adonat de la necessitat d’ampliar les instal·lacions tenint en compte la quantitat d’alumnes i professors que en formen part. Un altre motiu que caldria tenir en compte és la situació de l’ edifici actual del Conservatori. La seva localització és al centre i això permet que molts alumnes i professors que no viuen a prop, puguin desplaçar-se fàcilment gràcies a la xarxa de transport públic de Badalona. I finalment, vull dir que els concerts que fan els alumnes del Conservatori normalment són a esglésies i teatres.

Aquests tenen una sonoritat poc adequada i això ha fet que pensés en incloure un auditori a l’interior de l’edifici ampliat. Aquest auditori no només l’he pensat per l’entitat del Conservatori, sinó que també perquè tota la ciutat en pugui gaudir. HIPÒTESI A partir dels motius per voler realitzar el treball, m’he preguntat si hi havia un solar al centre i amb les dimensions adequades per poder crear el Conservatori desitjat. Al observar que la trama del centre de la ciutat està molt consolidada i l’existència d’un edifici gran, proper al actual del Conservatori, m’he plantejat la hipòtesi principal del meu treball: “Seria viable unificar l’actual edifici del Conservatori de Música amb un altre proper a ell per tal d’ampliar-lo i dedicar una part a un futur auditori per a la ciutat de Badalona?” PART EXPERIMENTAL Un cop decidida la hipòtesi que em donarà pas a fer el treball de recerca, he buscat informació. He començat per la història; tant de l’entitat del Conservatori com de les funcions durant el pas del temps de l’edifici en el qual es situa actualment. Havent realitzat aquesta recerca d’informació, decideixo consultar els plànols a l’Arxiu Municipal. Aquests, provenen de l’actual edifici del Conservatori, situat al carrer Pare Claret número 2; l’edifici contigu al del Conservatori, carrer Pare Claret número 4; i l’edifici de “Correus” de Badalona, amb façana principal a la plaça de l’Assemblea de Catalunya i cantonada

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Tutora Elena Romero Ribas

127

Respecte les façanes, es mantenen totes les obertures existents de les plantes pis i també les de la planta principal des de la plaça de l’Assemblea de Catalunya; ara bé, les portes existents de l’ antic edifici de correus situades en els carrers laterals, es converteixen en finestres. L’antic accés al Conservatori es manté per donar entrada directament a secretaria. Finalment, he de comentar la sortida d’emergència del nou Conservatori. Per l’ala dreta, s‘hi podrà accedir de la mateixa manera que antigament, tot i que la sortida des de l’aula situada a la tercera planta anirà a parar sobre el volum creat com a connexió entre les dues ales. A partir d’aquest sostre, i mitjançant una escala, podrem accedir al terrat creat per al sostre de l’ escenari de l’ auditori. A aquest espai també s’hi podrà accedir des de l’ala esquerra del Conservatori. A partir d’aquí, i amb una escala, s’arriba al nivell més baix de l’edifici; i utilitzant la rampa existent, evacuo al carrer Eduard Flo número 1-3. Després de posar totes les idees en format CAD, he decidit utilitzar l’ Sketchup per tal d’expressar la meva idea en format 3D i que aquesta sigui molt més clara.

CONCLUSIÓ En aquest treball he arribat a l’afirmació de la meva hipòtesi. He demostrat que és possible tenir unes instal·lacions destinades al Conservatori de Música a l’alçada d’una gran ciutat i al mateix temps, i de forma quasi independent a les instal·lacions del Conservatori, es podria aconseguir un auditori situat a un lloc privilegiat del centre de la ciutat de Badalona. Però, tot i la meva afirmació, he de comentar que per realitzar aquest treball no he tingut en compte dos aspectes molt importants. El primer, l’expropiació de l’edifici situat al carrer Pare Claret número 4, el qual s’ha realitzat sense tenir en compte el fet de que és un edifici situat a una parcel·la privada i d’us unifamiliar i comerç als baixos d’aquest. I, en segon lloc, la despesa econòmica que suposaria aquesta ampliació i restauració. Com a reflexió, he hagut de treballar molt amb programes informàtics que desconeixia però que a la vegada m’han enriquit. Considero que aquest treball m’ha servit molt, tant a nivell professional com personal, i que ha estat una prova més de la importància que per mi que són aquests dos mons: la música i l’arquitectura.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona 128

amb els carrers Eduard Flo i Pare Claret. Per tal de poder treballar molt més exacte, vull utilitzar l’Autocad i plasmar els plànols en format CAD. Llavors, començo a pensar quina seria la millor assignació de l’espai per tal de complir amb els meus propòsits i creo uns altres plànols que mostren les idees de la distribució del Conservatori ampliat i reformat. Aquests plànols es basen en la proposta principal d’enderrocar l’edifici situat al centre dels altres dos, l’edifici del carrer Pare Claret número 4, el qual inclou una planta soterrània. Utilitzant aquest espai i ampliant-lo amb el pati existent en el Conservatori antic, on es situava l’escala d’emergència, proposo l’accés principal al Conservatori Professional de Música de Badalona a partir d’un gran pati. Aquest pati serveix per poder projectar el nou edifici amb dues parts diferenciades: les ales dreta i esquerra. A la primera, mantinc l’edifici antic del Conservatori, canviant espais com ara la sala d’espera i l’entrada. A l’ala esquerra del edifici, rehabilito tot l’espai interior i l’organitzo a partir de les necessitats que m’he plantejat en la meva proposta. Alguns d’aquests espais són l’aula de percussió, ja que actualment no es pot disposar d’aquesta modalitat per manca d’espai; aules grans per realitzar assignatures col·lectives com ara orquestra, banda i cor; taquilles per emmagatzemar des de l’ instrument fins a qualsevol objecte; cuina-menjador pensat per aquells alumnes i professors que no són de Badalona i han de dinar fora; i també hi he localitzat l’auditori de la ciutat, entre altres. L’ auditori té l’accés principal des de

l’antiga entrada de l’edifici de correus, fent-lo així accessible a la ciutadania, que al entrar troba un vestíbul a doble alçada. Es preveu un aforament de 600 places aproximadament. Això s’ha aconseguit creant una inclinació de la platea que va des de l’entrada principal de l’ auditori (nivell de la plaça de l’Assemblea de Catalunya), fins el soterrani conservat de l’edifici del carrer Pare Claret número 4, prèviament enderrocat. A aquest soterrani, també s’hi podrà accedir pel pati principal del Conservatori, amb una rampa. Les ales dreta i esquerra s’uneixen en alçada, mitjançant un volum situat a la segona planta.

129

Autor Gerard Casas Treig

Tutor Santiago Cambray Sala

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Badalonès

OBJECTIUS Els principals objectius d’aquest treball són aprendre, comprendre i aplicar coneixements d’electrònica, programació, control, robòtica i comunicació per tal de crear un robot autònom seguidor de línies i capaç de realitzar altres funcions addicionals. Apart d’aquests objectius principals, el treball té també com a objectiu aprendre a fer servir com funcionen i a combinar els diferents sensor i actuadors que han estat utilitzats.

130

DISSENY EXPERIMENTAL La metodologia utilitzada en aquest treball ha estat seguir un ordre a l’ hora de realitzar les diferents parts del treball pràctic. Primerament, vaig començar a investigar sobre les possibilitats d’Arduino, dels sensors i els actuadors, i dels diferents projectes possibles a realitzar: En segon lloc, vaig aprendre a programar amb el llenguatge Arduino (basat en Wiring) i fent algunes proves amb Leeds:

Un altre objectiu seria ser capaç d’entendre el funcionament de cada sensor i dispositiu utilitzat en l’elaboració del robot. També no puc oblidar que una de les metes seria aconseguir ser capaç de saber perquè succeeixen els problemes d’electrònica i robòtica, i poder arribar a solucionar-los. Per acabar, un objectiu important seria ser capaç de crear un robot completament funcional que pugui fer funcions complementàries.

En quart lloc, vaig provar cada sensor i actuador (pantalla LCD per emetre missatges visualment, sensor de proximitat per ultrasons, doble pont H per a poder controlar els motors, sensor de temperatura i humitat, receptor d’infrarojos per a rebre ordres d’un comandament a distància...), i vaig fer un codi individual i funcional per a cada un.

En cinquè lloc, vaig incorporar totes les peces al robot i vaig fer el cablejat adient. En sisè lloc, vaig anar combinant els diferents codis, de manera que la sincronització i l’actualització dels sensors fos correcta. Per exemple, vaig crear un codi per tal de descodificar els polsos emesos per un comandament a distància en codis hexadecimals que després vaig utilitzar per controlar el robot amb aquests comandaments.

Finalment, vaig anar introduint-li nous sensors i actuadors al robot i incorporant-los al codi: CONCLUSIONS D’aquest treball s’extreuen diverses conclusions: · He pogut observar la importància d’un voltatge suficientment elevat per al correcte funcionament dels sensors, ja que si no, no funcionen adequadament. · També he vist que la plataforma Arduino ajuda en gran mesura a fer treballs d’electrònica i robòtica bastant complexos que sense Arduino haurien estat molt difícils de fer. · Tanmateix he pogut adonar-me’n de que en treballs d’aquesta indole cal conèixer conceptes físics, electrònics, mecànics i informàtics fonamentals per poder desenvolupar correctament el projecte i solucionar els possibles problemes que al llarg del procés de desenvolupament puguin sortir. · Encara que la conclusió més important podria ser que per fer projectes d’aquest tipus o de qualsevol altre cal una gran planificació, i en aquest projecte en concret ha calgut dedicar un temps a dissenyar i planificar adequadament el robot, sense oblidar les limitacions d ’Arduino i dels components utilitzats en el projecte.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

ROBOT SEGUIDOR DE LÍNIES

En tercer lloc, vaig fer un esbós general del robot, indicant-hi els diferents sensors que hi anirien:

131

Autora Mari Trini Mesa Rubio

Tutora Rosa Rosell

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Sant Andreu de Natzaret

132

HIPÒTESI/PREGUNTES · Els cavalls de raça pura tenen un procés d’aprenentatge més ràpid i sense problemes que els cavalls híbrids. · Els cavalls que mostren un millor procés d’aprenentatge obtenen una millor qualificació envers els mateixos requisits en una mateixa prova. DISSENY EXPERIMENTAL La nostra part experimental es va basar en dues parts diferenciades. En una primera part, vam iniciar a quatre cavalls, de quatre diferents races: un cavall de sang freda de raça frisona, un cavall de sang calenta de raça espanyola, i dos cavalls de sang tèbia, un cavall anglo-àrab i un cavall hispano-àrab. D’aquesta manera vam poder contrastar el comportament de diferents races, amb un perfil d’edat entre els dotze i tretze anys, i que tenien unes mateixes condicions d’hàbitat i de nutrició. Per tant, vam iniciar a aquests quatre cavalls de distintes races en l’ensenyament d’una disciplina eqüestre, concreta, la doma clàssica. Aquesta es basa en la realització per part del cavall d’uns exercicis establerts en una pauta, i per part del genet d’adquirir flexibilitat i harmonia entre el conjunt, i sobretot de disposar dels mitjans necessaris per educar, premiar i corregir el cavall en qualsevol circumstància. D’aquesta manera, vam començar un procés d’aprenentatge per observar el diferent

procés que podien tenir diferenciant els cavalls segons les races, amb un mateix temps establert, de tres mesos per la part dels exercicis, incloent-hi aproximadament un mes per iniciar els cavalls a les noves circumstàncies i al nou genet. D’aquesta manera, vam iniciar l’aprenentatge bàsic, amb els quatre ritmes que inclouen els cavalls: pas, trot, galop i variants (les extensions dels ritmes anteriors), i seguidament vam establir el patró d’ensenyament dels exercicis d’aquesta manera: cercles, diagonals, parades, canvis d’aires i extensions. Així, vam realitzar la nostra primera part experimental. En la segona part, després d’observar el comportament envers l’ensenyament, vam introduir un àmbit de competició als quatre cavalls, i vam realitzar un seguit de competicions, per observar els resultats que podien obtenir aquests cavalls després del procés d’aprenentatge. Tots els cavalls van competir en un nombre de deu proves, que van realitzar successivament, on vam valorar les aportacions dels jutges, per tal d’adquirir en aquesta part una visió més objectiva del nostre treball. D’aquesta manera, la nostra conclusió es va basar en les qualificacions pertinents de jutges de competició que van avaluar els cavalls. Així, vam poder endinsarnos en un aspecte més competitiu d’aquesta disciplina, i vam poder observar els criteris de puntuacions que els diferents jutges tenen, i com els diferents cavalls es van mostrar en la pista de competició.

CONCLUSIONS Segons els resultats de les diferents parts de la nostra part experimental, vam observar com ambdues hipòtesis quedaven refutades: · La primera va ser refutada perquè el cavall que millor procés d’aprenentatge va obtenir no va ser un cavall de raça pura, sinó un dels cavalls híbrids. La raó es troba en què un dels cavalls representants de la raça híbrida va mostrar un entrenament molt més ràpid i sense incidències. D’altra banda, cavalls de pura raça van mostrar certs problemes, que van alentir el procés, per això aquesta hipòtesi inicial queda refutada: Els cavalls de raça pura tindran un procés d’aprenentatge més ràpid i sense problemes que els cavalls híbrids. Ja que no va ser un dels cavalls de pura raça qui va mostrar millor aprenentatge, sinó que després d’observar l’entrenament, es va poder observar que el cavall que millor procés va tenir va ser el cavall hispano-àrab.

· La segona hipòtesi també va ser refutada perquè el cavall que va mostrar millor aprenentatge no va ser el cavall que va obtenir millor puntuació ja que vam observar durant les competicions que el cavall que millor procés d’aprenentatge va mostrar, no va estar el millor puntuat sino que un dels cavalls de raça pura va ser qui va obtenir una millor mitjana, concretament el cavall frisó. D’aquesta manera, la segona hipòtesi va ser refutada: Els cavalls que mostren un millor procés d’aprenentatge obtindran una millor qualificació que els mateixos requisits en una mateixa prova. Perquè, no va ser el cavall que va mostrar millor procés d’aprenentatge qui va mostrar millor mitjana, sinó que va ser un dels altres cavalls que va mostrar un entrenament més lent. Per tant, la nostra hipòtesi no era correcta. Així doncs, només queda afirmar que les nostres dues hipòtesis van quedar refutades a través de la part experimental.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

UN CAVALL INDOMABLE?

133

Autora Ainoa Pubill Unzeta

Tutora Júlia Hernandez

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre EASD Pau Gargallo

Tothom ha sentit a parlar del tarot. En general, la gent en pensar en el concepte tarot l’associa a temes com la màgia, ocultisme, esoterisme, joc, predicció, engany ... Però rarament es relaciona amb el concepte art. La relació de tarot i art no és òbvia, per tant, per establir-la, és necessari conèixer amb profunditat els dos mons amb tot el que en si mateixos comporten. Sempre he considerat que tots els tipus de creences alternatives i supersticions tenen relació amb l’art o molts cops es representen per mitjà d’il·lustracions i símbols que es poden considerar artístics. Així doncs, el treball que presento a continuació tracta d’investigar aquesta possible relació entre l’art i el tarot i amb ell pretenc apropar al públic el món del tarot, però vist des d’un punt de vista artístic. De la relació entre l’art i el tarot volia posar més èmfasi en la part artística que en la part de la creença en sí. És per això que en tot moment vaig potenciar en el treball aquesta vessant sense entrar en debats de postures sobre la creença del tarot. A partir d’aquí, les hipòtesis que vaig plantejar van ser les següents: · Existeix una relació entre l’art i el tarot? · Els artistes han utilitzat el tarot com a mitjà d’expressió artística?

134

· Les il·lustracions de les cartes han canviat paral·lelament als moviments artístics?

El tarot és un joc de cartes molt antic amb una gran càrrega simbòlica. Té una història molt peculiar, ja que no se sap qui el va inventar ni on va sorgir però, per entendre el tarot actual, ens hem de remuntar a l’època fosca de l’edat mitjana que és quan apareixen les primeres referències a cartes per veure la influència del cristianisme i de les diferents cultures en els símbols i en els dibuixos que continuen presents a la societat d’avui dia, en el tarot o en altres aspectes de la vida. Els símbols s’han utilitzat des de temps ancestrals en l’art, la ciència, la vida. Un símbol és la representació sensorial d’una idea que guarda un vincle convencional i arbitrari amb el seu objecte. Tots els àmbits del coneixement tenen la seva pròpia simbologia, en aquest cas el tarot utilitza símbols esotèrics, religiosos, cosmològics… Avui dia i des de sempre, els símbols ens envolten i ens poden donar molta informació, som capaços d’associar una idea a un símbol inconscientment. Hi ha molts d’aquests símbols que els ha recollit el tarot, els ha associat a un concepte i els ha representat mitjançant les il·lustracions de les làmines. Actualment, considerant la vessant ocultista de les cartes i els seus fins esotèrics no es té en compte que les il·lustracions del tarot tenen el mateix valor artístic que les que podríem tractar en altres contextos. En general s’utilitzen per a fins endevinatoris, cosa que

no es fa amb les il·lustracions en general. Per això, ni en la història de l’art en particular ni en la història en general s’ha parat atenció a aquest fenomen.

dissenyar una baralla de cartes poc convencional reinterpretant els símbols tradicionals del tarot des d’una perspectiva contemporània i lúdica.

L’objectiu d’aquest treball era establir una relació entre l’art i el tarot. Per fer-ho es va investigar sobre diferents moviments artístics per comprovar si aquests corrents han treballat amb el tarot i han plasmat el seu estil en les il·lustracions de les cartes. A més a més, veure com els diferents artistes (els quals han treballat amb les cartes) han plasmat els símbols segons la seva pròpia interpretació i han utilitzat el tarot com a mitjà d’expressió artística.

A partir d’un estudi previ del tarot fet amb profunditat i de la seva simbologia he creat un total de 22 il·lustracions (el número d’Arcans Majors) basades en el tarot tradicional però plasmant unes idees i un estil propis.

La primera baralla que es conserva és del segle XV. Ja en el Renaixement, trobem autors importants com Andrea Mantegna que van realitzar il·lustracions del tarot. Aquest treball, però, es centra en el disseny modern de cartes que comença sobre els anys 30 i s’ha fet sobre unes 2000 baralles del tarot publicades en els últims seixanta anys. És en aquesta època que la part artística del tarot comença a evolucionar i es deslliga dels estils medieval i renaixentista típics de les cartes. Durant el segles XX i XXI s’han creat baralles d’artistes i dissenyadors més coneguts com Salvador Dalí, Xul Solar, Christian Loubuiten fins a artistes aficionats que han tingut interès pel simbolisme de les cartes. També, ja en el segle XXI, podem trobar diferents projectes relacionats amb el tarot on diversos artistes s’han ajuntat per crear baralles i exposar-les en galeries d’ arreu del món: Anglaterra, Espanya, Sud-amèrica i Nord-amèrica. Finalment, el punt culminant d’aquest treball ha estat la realització d’ una part pràctica orientada cap a la branca acadèmica, a la qual em vull dedicar en el futur, és a dir, l’art i el disseny. Aquesta part pràctica va consistir a

Per crear la nova baralla es va fer una barreja de la simbologia típica i de la pròpia. És a dir, vaig estudiar quins símbols creia que defineixen millor un concepte. En algunes cartes els símbols no van variar o eren semblants. A més també es va jugar amb els conceptes de les cartes. En alguns casos fins i tot, es va treballar amb recursos com la ironia, la crítica o la comparació, sempre des del punt de vista de l’artista. En finalitzar el treball he pogut concloure que les tres hipòtesis plantejades inicialment s’han corroborat. En primer lloc, les dades que he trobat confirmen que existeix una relació del tarot amb l’art, ja que he trobat infinitat d’informació sobre artistes que mantenint el seu estil han elaborat baralles del tarot o s’han interessat per elles i la seva simbologia.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

UN VINCLE ENTRE DOS MONS: TAROT I ART

En segon lloc, aquesta mateixa informació corrobora, per tant, que els artistes han utilitzat el tarot com a mitjà d’expressió artística. En tercer lloc, he trobat relacions puntuals entre certs moviments artístics i les il·lustracions de certes baralles. Durant l’anàlisi de la informació he comprovat que l’interès dels artistes per les cartes del tarot ve donat per l’atracció de la seva simbologia que en ser tant àmplia els hi dóna peu a poder-la expressar de diferents maneres i amb l’estil.

135

De la mateixa manera que certs artistes han estat captivats per la simbologia del tarot, jo he utilitzat aquest mateix fet per dissenyar i recrear un conjunt de cartes personalitzades amb una interpretació subjectiva de la simbologia tradicional del tarot.

Al cap i a la fi, de les múltiples relacions que es poden establir entre l’art i el tarot hi ha una fonamental: la simbologia, així com en alguns casos l’art, utilitza el llenguatge dels símbols per expressar-se, el llenguatge del tarot es basa amb la simbologia. Aquest és el vincle entre els dos mons.

UNA NOVA GENERACIÓ DE FÀRMACS: PÈPTIDS LLANÇADORES PER A CREUAR LA BARRERA HEMATOENCEFÀLICA Autora Nerea Martín i Vizcaíno

Tutora Isabel Jódar

HIPÒTESI/PREGUNTES Aquest Treball de Recerca se centra en el tractament de l’Alzheimer, el Parkinson i l’Esquizofrènia, malalties que en l’actualitat s’estan incrementant notablement a causa de l’augment de l’esperança de vida dels individus. Es coneixen un gran nombre de fàrmacs que presenten altes probabilitats de ser efectius per a la cura d’aquestes malalties, però l’existència de la Barrera Hematoencefàlica suposa un gran inconvenient: els fàrmacs es troben amb la incapacitat d’arribar a l’interior del cervell. És aquest el motiu pel qual el meu treball està centrat en les molècules llançadores-portadores per portar fàrmacs a través d’aquesta membrana. Parteix de tres hipòtesis principals, a partir de les quals se’n genera una hipòtesi global. HIPÒTESIS DEL TREBALL DE CAMP La primera hipòtesi és que “Els pèptids cíclics, en el nostre cas, les Dicetopiperazines sintetitzades, travessen la Barrera Hematoencefàlica amb un percentatge de transport considerablement alt.” Si la primera hipòtesi resulta certa, continuem amb la següent: “Els pèptids cíclics presenten una major facilitat per ser transportats a través de la BHE que els pèptids lineals”.

136

A continuació, en el cas de que les dues primeres hipòtesis hagin estat validades, es

procedeix a l’estudi de l’última: “Les nostres Dicetopiperazines són compostos que no presenten citotoxicitat”. HIPÒTESI GLOBAL “Les Dicetopiperazines són un tipus de pèptid força adequat per fer de llançadores de fàrmacs a través de la Barrera Hematoencefàlica, amb el que es podrien introduir fàrmacs en el cervell per tal de curar malalties tals com l’Alzheimer, el Parkinson o l’Esquizofrènia”. DISSENY EXPERIMENTAL La idea defensada en el meu Treball de Recerca és la de la unió d’un pèptid, una proteïna de baix pes molecular, és a dir, constituïda per un màxim de 50 aminoàcids, unitats estructurals de les proteïnes, a un fàrmac, aprofitant el relativament fàcil transport del pèptid a través de la Barrera Hematoencefàlica amb l’objectiu d’aconseguir que el fàrmac pugui travessar-la també. Aquesta estratègia rep el nom de “Transport mediat per un pèptid portador”.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

Centre Col·legi Maristes Champagnat

Vaig decidir que en el Treball de Camp em centraria en l’avaluació d’un tipus concret de pèptids, les Dicetopiperazines, pèptids cíclics, per tal de conèixer si serien viables o no per acomplir aquesta finalitat. Per tal de realitzar les pràctiques del Treball de Recerca he tingut l’oportunitat de disposar d’una estança d’una setmana a l’estiu en un

137

138

Amb la finalitat d’analitzar la validesa de la meves hipòtesis i arribar a conclusions més precises i detallades, tres Dicetopiperazines diferents foren sintetitzades per mitjà del mètode de síntesi en fase sòlida, i emprades en l’estudi. Es realitzà un assaig que simulava la Barrera Hematoencefàlica cerebral, la “PAMPA” (Parallel Artificial Membrane Permeability Assay), per tal de conèixer el grau de permeabilitat de cada una d’elles. Amb això podria avaluar la primera hipòtesi. Simultàniament, per tal d’estudiar la segona hipòtesi, s’introduïren un pèptid lineal i un de cíclic, sintetitzats de forma paral·lela a les tres Dicetopiperazines, en l’assaig de permeabilitat, amb l’objectiu de realitzar una comparativa dels seus transports i observar si els pèptids cíclics que jo proposava comportaven realment avantatges respecte els pèptids normals, amb la finalitat d’observar quin tipus seria l’idoni per a servir com a llançadora de fàrmacs a l’interior del cervell. Un cop haguérem obtingut els resultats de les síntesis en fase sòlida, i prèviament a l’assaig de permeabilitat, realitzàrem l’anàlisi dels productes peptídics obtinguts amb l’HPLC (High Performance Liquid Chromatography) o cromatografia líquida d’alta resolució, i una espectrometria de masses, per observar si les nostres Dicetopiperazines havien estat formades correctament, quina quantitat s’ha obtingut i la puresa del producte. La PAMPA, la simulació de major exactitud possible respecte el que seria l’assaig in vivo de la Barrera Hematoencefàlica present en els éssers humans, ens permeté estudiar la capacitat dels nostres compostos de travessar-la, predient el seu transport.

Per altra banda, es va duu a terme un test de toxicologia cel·lular per comprovar si la utilització de Dicetopiperazines com a portadors de fàrmacs provocaria efectes adversos tòxics addicionals. S’utilitzà el mètode MTT per determinar el possible efecte citotòxic dels pèptids sintetitzats sobre una línia de cultiu cel·lular normal, amb la finalitat d’observar i establir la viabilitat o no viabilitat d’aquests compostos com a llançadores de fàrmacs a través de la BHE. CONCLUSIONS Malalties com l’Esquizofrènia, el Parkinson i l’Alzheimer tenen una gran repercussió en la societat actual. Mentre el nombre de persones que les pateixen és cada dia major, les seves causes romanen encara incertes. En l’actualitat, els únics tractaments d’aquestes tres malalties actius en el mercat estan destinats a pal·liar els seus corresponents símptomes. S’han descobert bastants fàrmacs que presenten altes probabilitats de poder curar-les, i molts d’ells ho han aconseguit, però els efectes adversos originats són excessivament nombrosos i representen un perill pels pacients. Desenvolupar un fàrmac és un procés lent, ineficient i molt car. Per tractar una malaltia es desenvolupen inicialment uns 10.000 compostos, dels quals, arriben a les fases preclíniques uns 250, mentre que després de la revisió IND arriben tan sols 5 als tests clínics, i finalment la FDA només aprova 1. Vista la gran dificultat per aconseguir el fàrmac adequat, ens podem topar amb complicacions addicionals: el fàrmac pot ser perfectament eficient per curar la malaltia, però la impossibilitat de travessar la Barrera Hematoencefàlica, una membrana altament selectiva amb característiques diferents a la resta de membranes cel·lulars, pot impedir que arribi al lloc d’actuació desitjat quan aquest es localitza a l’interior del cervell.

D’entre totes les estratègies existents de transport de fàrmacs a través de la Membrana Hematoencefàlica (BHE), ens hem centrat en les que es basen en mètodes no invasius, específicament en les que conjuguen les molècules terapèutiques amb portadors, també anomenats llançadores. Descartem tot el conjunt d’invasives perquè existeixen nombroses probabilitats de que provoquin efectes secundaris adversos greus; poden comportar danys irreversibles pel pacient; i augmenten la concentració de fàrmac no només en el cervell, sinó també en altres òrgans, els quals poden veure’s afectats. L’estratègia en que se centralitza el nostre estudi és la del Transport mediat per portador, més concretament, en la de molècules peptídiques com a llançadores dels fàrmacs, pels nombrosos avantatges que aquestes representen, com la baixa toxicitat i la gran facilitat per penetrar a través de la membrana. Sent els pèptids proteïnes de baix pes molecular, la varietat d’aquests compostos és molt àmplia, pel que hem decidit focalitzar la nostra recerca en les Dicetopiperazines, ja són les molècules que de moment presenten resultats més prometedors en els assaigs realitzats a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona. Hem comprovat empíricament que el mètode de síntesi de pèptids en fase sòlida dóna excel·lents resultats, tant per sintetitzar pèptids cíclics com lineals. Tot i que no ho hem provat personalment, s’ha demostrat en diverses publicacions científiques que aquesta tècnica és també eficaç per la unió d’alguns pèptids a alguns fàrmacs. Els resultats del cromatograma HPLC (Cromatografia Líquida d’alta resolució) i de l’espectròmetre de masses indiquen verificant la presència dels enllaços amida que el nostre procés de síntesi i ciclació de pèptids ha estat eficient.

Amb els productes peptídics resultants hem realitzat l’assaig de la PAMPA, el qual empra una membrana artificial que segons els investigadors imita bastant fidelment l’efecte de permeabilitat de la Barrera Hematoencefàlica. Existeixen proves comparatives in vivo que donen resultats similars als obtinguts in vitro la PAMPA. A partir de l’estudi de les dades obtingudes de l’assaig de la PAMPA (Parallel Artificial Membrane Permeability Assay), que ens indiquen el % de transport a través de la membrana i la permeabilitat de cada compost, verifiquem que la primera hipòtesi és correcta: “Els pèptids cíclics, en el nostre cas, les Dicetopiperazines sintetitzades, travessen la Barrera Hematoencefàlica amb un percentatge de transport considerablement alt.” Amb els mateixos valors emprats anteriorment, i tenint en compte la diferència de % de transport entre el pèptid cíclic i el lineal, validem la segona hipòtesi: “Els pèptids cíclics presenten una major facilitat per ser transportats a través de la BHE que els pèptids lineals”. L’assaig de l’MTT, utilitzat per avaluar la citotoxicitat dels compostos, ens ha permès concloure que els nostres pèptids no són tòxics a concentracions baixes, a altes concentracions només el pèptid anomenat cíclic ha resultat lleugerament tòxic. Així doncs, la següent hipòtesi queda acceptada: “Les nostres Dicetopiperazines són compostos que no presenten citotoxicitat”. Amb les tres hipòtesis anteriors verificades com a correctes, podem concloure que la hipòtesi global d’aquest treball també és certa: “Les Dicetopiperazines són un tipus de pèptid idoni per fer de llançadores de fàrmacs a través de la Barrera Hematoencefàlica, amb el que es podrien introduir fàrmacs en el cervell per tal de curar malalties com l’Alzheimer, el Parkinson i l’Esquizofrènia”.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

dels laboratoris del Parc Científic, específicament en el que és dirigit per l’Ernest Giralt a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB), amb una tutora externa a l’escola, la Júlia Garcia.

139

aquest transport mediat per portador és més eficaç que el fàrmac sol. Aquestes estratègies i mecanismes destinats a introduir fàrmacs a l’interior del cervell han avançat notablement durant els últims anys, obtenint resultats molt esperançadors, però encara es troben en una “fase embrionària”, queda molt per estudiar i molt camí per recórrer.

VIDEODANSA “LA COREOGRAFIA DE LA MIRADA” Autora Marina Cuadra Pedreño

Centre EASD Pau Gargallo

“La coreografia de la mirada és potser el que millor defineix la videodansa. És la construcció d’una coreografia que només viu quan està encarnada en un vídeo”. Aquesta cita va ser la que em va inspirar a fer una major recerca sobre la videodansa. Per alguns de vosaltres, probablement la gran majoria, aquest terme és completament desconegut, de la mateixa manera que també ho era per mi abans de fer aquest treball. Aquest tema em va despertar gran interès ja que combinava dues facetes artístiques molt importants de la meva vida: les arts visuals plàstiques i les arts escèniques, més concretament, la dansa. Però allò que realment fa especial la videodansa és que en aquest art no és només el cos el que balla, sinó que també ho fa la càmera. S’estableix una relació entre ambdós. Així doncs, la videodansa captura les imatges des de diferents punts de vista aportant-nos una gran quantitat de matisos que potser a simple vista ens passen desapercebuts però que ens permeten entendre cada moviment d’una manera diferent. HIPÒTESIS Després d’investigar sobre el tema em vaig plantejar els següents objectius o hipòtesis: 1. És possible trobar una definició concreta del que és la videodansa?

140

Tutor Santi Erill

2. Quan una obra, que combina vídeo i dansa, és videodansa i quan deixa de ser-ho?

3. És possible fer una peça de videodansa amb els recursos limitats de que es disposen? DESENVOLUPAMENT DEL TREBALL Una vegada plantejats els objectius als que volia arribar, vaig començar a recopilar informació. Primer de tot, en la part teòrica vaig investigar sobre què és i el que podem entendre com a videodansa, és a dir, vaig cercar la seva definició i les maneres de distingir-la d’un vídeo de dansa. Després vaig establir la distinció entre els diferents tipus de videodansa que hi havia i em vaig focalitzar en un d’ells, en concret en la videodansa feta a partir d’una coreografia. Després vaig veure com es relacionaven els dos llenguatges que composen la disciplina, la dansa i el vídeo, i les influències que reben d’altres gèneres. Per veure quines influències rebia de la dansa vaig anar a un espectacle anomenat Explicadansa fet per Toni Jodar on explicaven la història de la dansa moderna i contemporània. Per acabar amb aquesta part, vaig fer una petita recerca sobre com i per què va sorgir aquest gènere i una mica d’història i, a partir d’aquí, com és la situació actual de la videodansa amb l’ajuda d’una entrevista a Núria Font que em va ajudar a completar tant la part teòrica com la part pràctica del treball. Pel que fa a la part pràctica, em vaig posar en contacte amb Núria Font, una directora i productora de videodansa i la coordinadora d’una entitat anomenada NU2’s, que té com

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

El següent pas, més enllà del nostre estudi, seria enllaçar les Dicetopiperazines amb millors paràmetres als fàrmacs aparentment més eficaços per curar i tractar aquestes malalties, i tornar a realitzar tots els assaigs anteriors. En el cas de que els resultats fossin positius, s’hauria d’estudiar la possibilitat de dur a terme assaigs in vivo i comparar si

141

142

A partir de tot el que havia vist, el meu següent objectiu era dissenyar la meva pròpia videodansa. Em vaig basar amb el projecte que havia anat a veure per fer-la i, a partir d’una coreografia ja feta, vaig adaptar-la al format audiovisual amb els seus corresponents canvis d’espais, temps, moviments de càmera... També, tal com havia vist al rodatge, vaig buscar un rerefons i pensar el lloc, els espais, les ballarines, el programa d’edició... fent un storyboard. Finalment, vaig poder muntar una videodansa feta a partir d’una coreografia amb els pocs recursos de que disposava basada en el que havia vist al rodatge i en tot el que havia après sobre la videodansa durant el treball.

CONCLUSIONS Després de tot el que havia vist durant el treball vaig arribar a les següents conclusions: 1. Els límits de la videodansa són molt difosos i, per tant, no podem definir-la d’una manera concreta. Al ser una disciplina que ha trencat amb les fronteres de diferents gèneres i ha sorgit de l’experimentació amb els límits de diferents tipus d’arts, no ha tingut mai una definició concreta i encara ara busca una identitat pròpia. 2. No podem saber exactament quan una obra és videodansa o quan deixa de serho perquè és un camp molt subjectiu. És a dir, depèn bastant de cada persona considerar si una obra és videodansa. Tot i així, ha de tenir unes bases mínimes, esmentades al treball, per considerar-la com a videodansa. 3. Finalment, sí s’ha pogut aconseguir fer una obra de videodansa amb els pocs recursos de que es disposaven, tot i que la idea inicial de com fer-la va canviar molt al llarg del treball.

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

a objectiu la recerca, producció i difusió de projectes que vinculen les arts audiovisuals amb la dansa. Després de posar-me en contacte amb ella per fer-li una entrevista, em va donar la oportunitat d’assistir a un projecte que es feia a Barcelona anomenat “Filmar la dansa” que tractava just del tema del meu treball. Durant tres dies vaig assistir al rodatge i vaig poder veure com funcionava la filmació i producció d’unes quantes videodanses.

143

144

XXVIII Jornades Científiques d’Ensenyament Secundari de Badalona

XXVIII jornades 2014

Dibuix: Roser Boix

XXVIII JORNADES CIENTÍFIQUES DE BADALONA

2014