Llibre dels contes per la pau 1617 by CRP crpbadalona

BEACH PLAY IlÂˇlustrador: Nick Fedaeff http://www.majubagallery.co.nz/nick-fedaeff.html

Aquest recull de contes és el resultat d’una activitat de treball cooperatiu realitzada entre alumnes de 5è curs d’educació primària de diferents escoles de Badalona. Els contes tenen com a eix vertebrador el treball per a la pau a través dels valors de l’amistat, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte al medi ambient, la cooperació… en l’entorn més proper o més llunyà dels alumnes. La seva elaboració permet a cada escola realitzar un treball interdisciplinari des de diferents àrees i àmbits educatius. Per a l’elaboració dels contes s’ha utilitzat un espai virtual de treball cooperatiu, la Wiki dels Contes per a la Pau, on cada escola ha anat incorporant els seus textos i il·lustracions, perquè poguessin ser llegits per la resta d’escoles participants. Finalment, el Centre de Recursos Pedagògics de Badalona ha recollit tots els contes i els ha donat el format de llibre que ara teniu a les mans, i també el format de llibre digital, perquè pugui ser compartit per la resta de comunitat educativa.

Escoles que han participat en l'elaboració d'aquest llibre: Escola Ítaca Escola Joan Llongueras Escola Lola Anglada Escola Lopez Torrejón Escola Miguel Hernández Escola Picasso Escola Ventós Mir

Organització: Servei Educatiu de Badalona. Centre de Recursos Pedagògics

Badalona, 30 gener de 2017

escoles participants grup 1 Escola Itaca Escola Pau Picasso - Grup A Escola Miguel Hernández

grup 2 Escola López Torrejón – Grup A Escola Pau Picasso – Grup B Escola Ventós Mir - Grup A

grup 3 Escola Joan Llongueras – Grup A Escola Ventós Mir - Grup B Escola Lola Anglada - Grup A

grup 4 Escola Lola Anglada - Grup B Escola López Torrejón – Grup B Escola Joan Llongueras – Grup B

Grup 1 A 7

UNA EXCURSIÓ DE 4t I 5è AL TIBIDABO Escola Ítaca

Hi havia una vegada una classe de 5è i una de 4t que anaven d’excursió al Tibidabo. El Jose, l’Isma, la Thalia i l’Eghosa de 5è es van perdre al bosc i mentre ells estaven perduts, els altres de 5è estaven xinxant als de 4t dient-los: -Ja ja, vosaltres no podeu entrar a la muntanya russa, ja ja. No hi podien entrar perquè no eren prou alts, per això els de 4t es van posar gelosos.

Però unes nenes de 5è estaven a la nòria. Eren la Claudia, la Xin Yi, la Safa, la Malika i la Sidra, mentre estaven a dalt de tot, els de 4t van parar la nòria perquè es volien venjar perquè s’havien rigut. Les nenes van començar a cridar “auxili, ajudeu-nos, si us plau!!”. Després, l’Isma i el Jose van tornar, ja que s’havien perdut i van veure les nenes a la nòria i van anar-hi corrents . 9

Van entrar a la sala de màquines perquè el de seguretat havia anat al lavabo i sense voler van trencar el panell de la nòria.

Quan va tornar el de seguretat de la nòria va veure a l’Isma i al Jose i els va dir “què heu fet?”. L’Isma li va respondre: - “sense voler hem trencat el panell de la nòria” i el de seguretat va dir:- “per què?”. El Jose li va respondre “perquè unes companyes nostres estan encallades a la part de dalt de la nòria”. Després l’Isma va trucar a la policia i quan van arribar van salvar la Safa, la Malika, la Claudia, la Xin Yi i la Sidra. Després, l’Eghosa i la Thalia van 10

saber tornar, ja que s’havien perdut abans també, perquè havien vist la nòria des del bosc. Els de 4t van decidir dir la veritat als nens de 5è i després de dir la veritat, van demanar perdó a la classe de 5è. Els de 5è els van dir : -“nosaltres també ens hem passat, perquè us hem xinxat, perdoneu-nos”. Van decidir buscar una atracció per poder-se pujar-hi tots junts, i van arribar feliços a l’escola.

PER UNA TASSA DE CAFÈ... Escola Pau Picasso Hi havia una vegada una classe de 5è i una de 4t que anaven d’excursió al Tibidabo. El Jose, l’Isma, la Thalia i l’Eghosa de 5è van decidir fer un tomb pel parc d’atraccions, perquè era el primer cop que el visitaven. Els altres de 5è estaven “xinxant” els de 4t dient “ja, ja, vosaltres no podeu entrar a la muntanya russa ja, ja” perquè no sou prou alts. Per això els de 4t es van posar gelosos. Unes nenes de 5è estaven a la nòria, eren la Claudia, la Xin Yi, la Safa, la Malika i la Sidra, que estaven a dalt de tot, i els de 4t van parar la nòria perquè es volien venjar de que s’havien rigut i les nenes van començar a cridar “auxili, ajudeu-nos si us plau!!”.

L’Isma, la Thalia, l’ Eghosa i el Jose van tornar i van veure les nenes a la nòria que demanaven ajuda. Van anar a la sala de màquines per avisar al vigilant, però aquest no hi era, havia marxat per a agafar un cafè. En tornar, el vigilant va deixar la tassa de cafè a sobre de la taula (que estava al costat del panell de control) i els nens li van comunicar que la nòria estava parada. L’home ho va solucionar, i quan les nenes ja baixaven, els nens 13

d’un salt d’alegria li van donar un cop a la tassa i va caure a sobre del panell de control. La nòria es va tornar a aturar, i ja no tenia solució. Llavors el vigilant va trucar als bombers perquè vinguessin, i quan van arribar van salvar a la Safa, la Malika, la Clàudia, la Xin Yi i la Sidra. Els de 4t van decidir dir la veritat als nens de 5è. Després de dir la veritat, els de 4t van demanar perdó a la classe de 5è i els de 5è van dir : - Nosaltres també ens hem passat perquè us hem xinxat, perdó. Van decidir buscar una atracció per poder-se muntar tots junts, i van arribar feliços a l’escola.

L'EXCURSIÓ Escola Miguel Hernández

Hi havia una vegada, en una freda tarda d’hivern, una classe de 5è i una de 6è que van anar d’excursió al Tibidabo. Els nens de 6è estaven “xinxant” els de 5è tot dient: - Ja ja ja! Vosaltres no podeu entrar a la muntanya russa ni a l’Huracán perquè sou molt baixets i petits encara!

Llavors els nens i les nenes de la classe de 5è es van enfadar molt i estaven molt gelosos dels de la classe de 6è. Mentre els de 6è estaven pujats a l’Huracán, un grup de 4 nenes va entrar d’amagades a la sala de control de l’atracció i va modificar la temperatura de l’aigua a 1 º centígrad. Així que cada vegada que l’aigua de l’atracció mullava els de 6è, aquests es gelaven de fred. Però el que no sabien els nens de 5è és que en David, un nen no gaire acceptat pel grup, no havia pujat a l’atracció, va veure com els seus 15

companys i companyes cridaven: - Auxili!! Quin fred!!! Ens congelem!! A continuació en David va entrar a la sala de control de l’Huracán i va tornar a posar la temperatura de l’aigua al seu estat normal. Els nens i nenes de 6è li van donar les gràcies a en David i li van dir que era un molt bon company i que ja no es burlarien més d’ell I que jugarien amb ell a l’hora del pati.

Mentrestant, als nens de 5è que estaven veient el que passava, se’ls va passar l’enuig i emocionats amb l’acte del David, van proposar pujar tots junts a la nòria i ser bons amics i bons companys per sempre. Conte contat...ja s’ha acabat!

Grup 1 B 17

EN JACK, EL GOS PERDUT Escola Pau Picasso Vet aquí una vegada un noi que es deia Robi. En Robi vivia en un poble petit de Califòrnia. Ell era un noi alt, amb els ulls blaus i els cabells rossos. Tenia un gos que l’estimava molt i el cuidava com si fos el seu germà. Es deia Jack i era de color blanc amb taques marrons. La seva raça era “Jack Russell”. Un dia en Robi va anar a fer un tomb pel parc amb en Jack i es va trobar amb la seva amiga la Jana. Van passar una bona estona parlant de com els havia anat les vacances, perquè feia un parell de mesos que no es veien. De cop i volta es van adonar que en Jack ja no era amb ells...s’havia perdut! Llavors van començar a cridar el seu nom: - Jack! On ets? Estaven molt preocupats, ja feia una bona estona que no sabien on era. De sobte, darrera d’un arbre van veure un gos que semblava en Jack, es van posar molt contents i es van apropar. Però de seguida van veure que A la cua hi tenia una taca negra. No era en Jack...

Molt espantats i preocupats van començar a pensar què podien fer. 19

A la Jana se li va acudir que podien demanar ajuda als seus veïns. Llavors va començar a picar a les portes de totes les cases del poble. Mentrestant en Robi va anar a casa seva per buscar una foto del seu gos, va escriure “Lost” i el seu número de contacte i tot això ho va imprimir en gran. Després va enganxar els cartells als arbres, a les parets de les cases, als fanals, etc. Tots els veïns van crear una associació per ajudar a en Robi a trobar el seu gos. Es van reunir per donar idees de com fer-ho. Una veïna que li agradava i coneixia molt la muntanya, es va oferir per anar al bosc que hi havia al costat del poble. De seguida, vint persones més es van oferir també per acompanyar-la. Es van organitzar per grups per tal d’explorar tota la zona. Un altre noi del poble, el més jove, era periodista i es va oferir a escriure un article per a una revista local. Una veïna va explicar que tenia contactes amb la televisió local i que podia sortir a les notícies de l’endemà. A la mateixa reunió una dona va recordar que en Jack abans havia tingut un altre propietari, una altra persona que feia tres mesos el va haver de donar perquè, tot i que l’estimava molt, no el podia cuidar. Era possible que el gos trobés a faltar el seu antic amo i per això s’escapés. Van pensar que era una bona idea i la Jana, en Robi i la dona es van apropar a casa del senyor. En arribar van picar a la porta i van sentir uns lladrucs...era en Jack! 20

En Robi va pensar que si es trobaven a faltar podrien fer una visita de tant en tant a l’antic amo. Molt agraït amb els seus veïns per l’ajuda, en Robi va organitzar una festa al parc del seu poble. I és un gos i és un gat, i aquest conte s'ha acabat.

EL MISTERI DEL GOS PERDUT Escola Miguel Hernández Vet aquí una vegada un noi que es deia Robi. En Robi vivia a Los Ángeles (Califòrnia). Era un noi alt, amb els ulls blaus i els cabells rossos. Tenia un gos que l’estimava molt i el cuidava com si fos el seu germà. Es deia Jack i era de color blanc amb taques marrons. La seva raça era “Jack Russell”. Un dia en Robi va anar a fer un tomb pel parc amb en Jack i es va trobar amb la seva amiga la Jana. Van passar una bona estona parlant de com els havia anat les vacances perquè feia un parell de mesos que no es veien. De cop i volta es van adonar que en Jack ja no hi era, havia desaparegut! Llavors van veure com un home tot vestit de negre entrava en un cotxe amb un sac gran on alguna cosa es movia dintre i bordava. Els dos amics van sospitar d’ell i van apuntar la matrícula del cotxe que era 4005VJ. Estaven molt preocupats, ja feia una bona estona que no sabien on era.

De sobte, darrera d’un arbre van veure un gos que semblava en Jack, es van posar molt contents i s’hi van apropar. Però de seguida van veure que a la cua tenia una taca negra. No era en Jack... Molt espantats i preocupats van començar a pensar què podien fer. A la Jana se li va acudir que podien demanar ajuda als seus veïns. Llavors va començar a picar a les portes de totes les cases del poble. Mentrestant en Robi va anar a casa seva per buscar una foto del seu gos, va escriure “Lost” i el seu número de contacte i tot això ho va imprimir en gran. Després va enganxar els cartells als arbres, a les parets de les cases, als fanals, etc. Tots els veïns van crear una associació per ajudar a en Robi a trobar el seu gos. Es van reunir per donar idees de com fer-ho. Una veïna que li agradava i coneixia molt la muntanya, que es deia Julieta Grimpa, es va oferir per anar al bosc que hi havia al costat del poble. De seguida, vint persones més es van oferir també per acompanyar-la. Es van organitzar per grups per tal d’explorar tota la zona. Però no van tenir èxit, no van trobar rastre del Jack. Un altre noi del poble, el més jove, era periodista, es deia Dani Diari i es va oferir a escriure un article per a una revista local, on parlava de què un gos que responia al nom de Jack s’havia perdut i l’amo sospitava d’un senyor tot vestit de negre. A més demanava als lectors que si veien algun home amb aquestes característiques truquessin a la policia. Una veïna que es deia Francesca Poliriana, va explicar que tenia contactes amb la policia local i que els donaria la matrícula d’aquell cotxe sospitós per investigar qui era el propietari. Mentrestant, el Jack va arribar a un lloc secret en el cotxe d’aquell senyor sospitós. Aquest senyor es deia Xavi i vivia en una casa amagada a la

muntanya. El Xavi va lligar el Jack a un arbre del seu jardí, no es podia escapar perquè portava al coll una cadena de ferro amb un pany. A més, en Xavi tenia una gata que es deia Lluna i que era molt bona, de seguida es va fer molt amiga del Jack. Com la Lluna no estava d’acord que el seu amo segrestés gossos, va quedar amb el Jack que s’escaparien junts. Quan el Xavi dormís la migdiada la Lluna agafaria la clau de la cadena i alliberaria al Jack i tots dos marxarien corrents cap a la ciutat.

Al mateix temps la policia li va donar al Robi l’adreça d’aquell home sospitós, gràcies a la matrícula. Com era a la muntanya van demanar ajuda a la Julieta Grimpa que es coneixia la zona molt i molt bé. Tots tres: el Robi, la Jana i la Julieta, van encaminar-se cap a la casa del Xavi, però just abans d’arribar es van trobar amb el Jack i la Lluna que baixaven corrents perquè s’acabaven d’escapar de la casa d’aquell senyor. 25

Al veure’ls, en Robi va exclamar: - Oh, Jack! Estava molt preocupat per tu! Qui és la teva amiga? El Jack va assenyalar amb la seva pota la cadeneta que la gata portava al coll on posava el seu nom: Lluna. La Jana i la Lluna de seguida es van portar molt bé i la Jana va decidir quedar-se la gata. El grup d’amics va tornar a les seves cases amb un somriure de felicitat. Molt agraït amb els seus veïns per l’ajuda, en Robi va organitzar una festa al parc del seu poble. I és un gos i és un gat, i aquest conte s'ha acabat.

EL SEGRESTADOR DE GOSSOS Escola Ítaca Vet aquí una vegada un noi que es deia Robi. En Robi vivia a Nova York. Era un noi alt, amb els ulls blaus i els cabells rossos. Tenia un gos que l’estimava molt, i el cuidava com si fos el seu germà. Es deia Jack i era de color blanc amb taques marrons. La seva raça era “Jack Russell”. Un dia en Robi va anar a fer un tomb pel “Parc dels gossos” amb en Jack i es va trobar amb la seva amiga la Jana. Van passar una bona estona parlant de com els havien anat les vacances perquè feia un parell de mesos que no es veien. De cop i volta, es van adonar que en Jack ja no era amb ells, havia desaparegut! Llavors van veure com un home tot vestit de negre entrava en un cotxe amb un sac gran on alguna cosa es movia dintre i bordava. Els dos amics van sospitar d’ell i van apuntar la matrícula del cotxe que era 4005VJ. Estaven molt preocupats, ja feia una bona estona que no sabien on era en Jack.

De sobte, darrera d’un arbre van veure un gos que semblava en Jack, es van posar molt contents i es van apropar. Però de seguida van veure que la cua tenia una taca negra. No era en Jack... Molt espantats i preocupats van començar a pensar què podien fer. A la Jana se li va acudir que podien demanar ajuda als seus veïns. Llavors va començar a picar a les portes de totes les cases del poble. Mentrestant en Robi va anar a casa seva per buscar una foto del seu gos, va escriure “Lost” i el seu número de contacte i tot això ho va imprimir en gran. Després va enganxar els cartells als arbres, a les parets de les cases, als fanals, etc. Tots els veïns van crear una associació per ajudar a en Robi a trobar el seu gos. Es van reunir per donar idees de com fer-ho. Van provar de tot, des d’explorar els voltants, fins a escriure un article en una revista local per si algú veia el segrestador que truqués a la policia. Aquest article el va escriure un dels veïns, que es deia Dani Diari i era periodista. A més, el Dani Diari va explicar que tenia contactes amb la policia local i que els donaria la matrícula d’aquell cotxe sospitós per investigar qui era el propietari. Mentrestant, en Jack va arribar en un lloc secret amb el cotxe d’aquell senyor sospitós. Aquest senyor es deia Xavi i vivia en una casa amagada a la muntanya. El Xavi va lligar en Jack a un arbre del seu jardí, no es podia escapar perquè portava una cadena de ferro amb un pany al coll. El malvat segrestador també tenia una gata segrestada, que es deia Lluna. En aquell moment, va mirar els ulls dels dos animals i va adonar-se que estava fent una cosa molt dolenta. Es va sentir malament i va deixar escapar els dos animals. Al mateix temps la policia, gràcies a la matrícula, va poder donar al Robi l’adreça d’aquell home sospitós. En Robi, la Jana i la policia van anar-hi. 28

Quan estaven arribant a la casa del Xavi, es van trobar amb en Jack i la Lluna que baixaven corrents perquè s’acabaven d’escapar de la casa d’aquell senyor.

Al veure’ls en Robi va exclamar: - Oh, Jack! Estava molt preocupat per tu! Qui és la teva amiga? El Jack va assenyalar amb la seva pota la cadeneta que la gata portava al coll on posava el seu nom: Lluna. En Robi va veure que en Jack portava un paper al collaret. El va llegir, i posava “ho sento molt per haver segrestat el teu gos, no ho tornaré a fer mai més”. Per tant, la policia no va detenir a ningú. En Robi i la Jana es van tornar a trobar al “Parc dels gossos” uns dies després. Es van enamorar, es van casar i van tenir 2 gossos i 3 fills. El periodista Dani Diari al final es va quedar a la gata, la Lluna.

I ĂŠs un gos i ĂŠs un gat, i aquest conte s'ha acabat.

Grup 1 C 31

LES AVENTURES DE L’AVI SAVI I EL CARAPLÀTAN Escola Miguel Hernández Hi havia una vegada que en el nostre món regnava la pau, perquè a cada ciutat hi havia un diamant de la Pau, que mantenia la felicitat i l’amistat entre les persones. Paulàndia, era la gran capital del món perquè tenia el diamant més gran, més bonic i més brillant.

En aquesta ciutat hi havia un Avi- savi que havia viscut tota la seva vida rodant pel món implantant l’harmonia a cada ciutat, era conegut com un “Rodapau”. Amb ell hi vivia un noi que es deia “Caraplàtan, perquè tenia la cara en forma de plàtan i que s’havien conegut conegut en una de les seves aventures. Tothom reia i es burlava de Caraplàtan, però ell era molt bona

persona i li agradava molt la pau, per això l’Avi-savi el va agafar com acompanyant en la seva missió de Rodapau. Els dos vivien a Paulàndia perquè era una ciutat on només hi vivien les persones bones. Quan una persona bona vol viure a Paulàndia uns coloms blancs l’enlairen fins la ciutat ja que estava en suspens en el cel. Però un dia va aparèixer una dona que era malvada, era coneguda com la senyoreta Roba-pau. Es dedicava a robar els diamants de la Pau de cada ciutat del món. Canviava el diamant per una pedra negra de la guerra i els habitants de la ciutat començaven a barallar-se i a discutir entre ells i la ciutat s’omplia de tristesa. El seu objectiu final per portar la guerra a tot el món era robar el diamant més gran de tots, el diamant de la ciutat de Paulàndia. Per entrar a Paulàndia la senyoreta Roba-pau va enganyar els coloms fentlos creure amb un encanteri que ella era bona: - Coloms de Paulàndia! Si us plau pugeu-me a la ciutat. Jo sóc bona persona, no faig mal a ningú. - No pot ser! - van dir els coloms - Nosaltres notem que ets malvada. - Abra-Kadabra! Pota de cabra! que els coloms em pugin a Paulàndia! Ja ja ja... va riure la dona Roba-pau - Els coloms van caure en un encanteri, van fer cas a la Roba-pau i van pujar-la a la ciutat.

El que no sabia la senyoreta Roba-pau és que a Paulàndia hi vivien els nostres dos herois, l’Avi-savi i el seu acompanyant Caraplàtan. L’Avi-savi tenia un bastó màgic que va comprar a la botiga màgica dels Bruixots. Amb aquest bastó van assabentar-se que la noia Roba-pau volia furtar el diamant de la Pau i que havia enganyat als coloms per entrar a Paulàndia. El diamant estava amagat a dins d’una cova i per a accedir-hi s’havia de travessar un laberint. Aquella mateixa nit la malvada Roba-pau es va endinsar al laberint, on l’Avi-savi i el seu company Caraplàtan hi havien col·locat una trampa , si algú trepitjava unes rajoles vermelles, les parets es feien més estretes i era més difícil de continuar.

Però la senyoreta Roba-pau tenia una màgia amb la que aturava el temps, i d’aquesta manera va arribar a la sala final on hi era el diamant més gran, més bonic i més brillant del món. Quan el va tocar per furtar-lo tota la màgia de la pau i de l’amor que el diamant contenia va transformar la malvada senyoreta Roba-pau en una bona persona. Tota la seva màgia dolenta va desaparèixer i els diamants de les ciutats que ella havia robat van tornar al seu lloc corresponent. Aleshores van aparèixer l’Avi-savi i el Caraplàtan que sabien el poder del diamant de la pau. En veure al Caraplàtan la senyoreta EXRoba-pau es va enamorar a l’instant. Es van casar i van arribar a ser els reis de la ciutat de Paulàndia. Van viure molt feliços i van menjar molts plàtans.

LES AVENTURES DE L’AVI SAVI I EL CARAPLÀTAN Escola Ítaca Hi havia una vegada que en el nostre món regnava la pau perquè a cada ciutat hi havia un diamant de la Pau, que mantenia la felicitat i l’amistat entre les persones. Paulàndia, era la gran capital del món perquè tenia el diamant més gran, més bonic i més brillant.

En aquesta ciutat vivia un Avi- savi que havia viscut tota la seva vida rodant pel món implantant l’harmonia a cada ciutat, era conegut com un “Rodapau”. Amb ell vivia un noi que es deia “Caraplàtan” perquè tenia la cara en forma de plàtan i que havia conegut en una de les seves aventures. Tothom se’n reia i es burlava de Caraplàtan, però ell era molt bona persona i li agradava

molt la pau, per això l’Avi-savi el va agafar com acompanyant en la seva missió de Rodapau. Els dos vivien a Paulàndia perquè era una ciutat on només hi vivien les persones bones. Quan una persona bona vol viure a Paulàndia uns coloms blancs l’enlairen fins la ciutat ja que estava en suspens en el cel. Però un dia va aparèixer una dona que era malvada, era coneguda com la senyoreta Roba-pau. Es dedicava a robar els diamants de la Pau de cada ciutat del món. Canviava el diamant per una pedra negra de la guerra i els habitants de la ciutat començaven a barallar-se i discutir entre ells i la ciutat s’omplia de tristesa. El seu objectiu final per portar la guerra a tot el món era robar el diamant més gran de tots, el diamant de la ciutat de Paulàndia. Per entrar a Paulàndia la senyoreta Roba-pau va enganyar als coloms fent-li creure amb un encanteri que ella era bona: - Coloms de Paulàndia! Si us plau pugeu-me a la ciutat. Jo sóc bona persona, no faig mal a ningú. - No pot ser! - van dir els coloms - Nosaltres notem que ets malvada. - Abra-Kadabra! Pota de cabra! que els coloms em pugin a Paulàndia! Ja ja ja... - Els coloms van caure en un encanteri, van fer cas a la Roba-pau i van pujar-la a la ciutat.

El que no sabia la senyoreta Roba-pau és que a Paulàndia vivien els nostres dos herois, l’Avi-savi i el seu acompanyant Caraplàtan. L’Avi-savi tenia un bastó màgic que va comprar a la botiga màgica dels Bruixots. Amb aquest bastó van assabentar-se que la noia Roba-pau volia furtar el diamant de la Pau i que havia enganyat als coloms per entrar a Paulàndia. El diamant estava amagat a dins d’una cova i per a accedir a ell s’havia de travessar un laberint. Aquella mateixa nit la malvada Roba-pau es va endinsar al laberint, on l’Avi-savi i el seu company Caraplàtan havien col·locat una trampa, uns làsers, i la Roba-Pau els va veure. Va trencar els làsers, però van arribar l’Avi-Savi i el Caraplàtan, i van veure que la Roba-Pau tenia una pedra embruixada clavada a l’esquena i per això era dolenta. El Caraplàtan va pensar que si li treia la pedra la senyoreta Roba-Pau seria bona. Van intentar treure-li i en aquell moment la Roba-Pau va tocar el diamant de la Pau i el Caraplàtan també perquè estava al costat. Per la màgia del Diamant de la Pau, a la Roba-Pau li va caure la pedra embruixada i es va transformar en una dona normal i corrent que es va dir Dona-de-Pau, i el Caraplàtan també es va transformar en un home que es va

dir Rei-de-la-Pau. Es van enamorar i el Rei-de-la-Pau es va declarar, i es van casar i van ser els reis de PaulĂ ndia, i van viure molt feliĂ§os.

LES AVENTURES DE L’AVI SAVI I EL CARAPLÀTAN Escola Pau Picasso Hi havia una vegada que en el nostre món regnava la pau, perquè a cada ciutat hi havia un diamant de la Pau, que mantenia la felicitat i l’amistat entre les persones. Paulàndia, era la gran capital del món, perquè tenia el diamant més gran, més bonic i més brillant. En aquesta ciutat vivia un Avi- savi que havia viscut tota la seva vida rodant pel món implantant l’harmonia a cada ciutat, era conegut com un “Rodapau”. Amb ell vivia un noi que es deia “Caraplàtan”, perquè tenia la cara en forma de plàtan, i que havia conegut en una de les seves aventures. Tothom es reia i es burlava d’en Caraplàtan, però ell era molt bona persona i li agradava molt la pau, per això l’Avi-savi el va agafar com acompanyant en la seva missió de Rodapau.

Els dos vivien a Paulàndia perquè era una ciutat on només hi vivien les persones bones. Quan una persona bona vol viure a Paulàndia uns coloms blancs l’enlairen fins la ciutat, ja que està sustentada en el cel. Però un dia va aparèixer una dona que era malvada, era coneguda com la senyoreta Roba-pau. Es dedicava a robar els diamants de la Pau de cada ciutat del món. Canviava el diamant per la pedra negra de la guerra, i els habitants de la ciutat començaven a barallar-se i discutir-se entre ells i la ciutat s'omplia de tristesa. El seu objectiu final per portar la guerra a tot el món era robar el diamant més gran de tots, el diamant de la ciutat de Paulàndia. La senyoreta Roba-Pau va pensar que per poder-hi entrar podia transformar-se en un habitant del país, per exemple l’Avi-Savi. Així ho va fer i d’aquesta manera li va resultar molt fàcil endinsar-se en el país de Paulàndia.

El que no sabia la senyoreta Roba-pau és que a Paulàndia hi vivien els nostres dos herois, l’Avi-savi i el seu acompanyant Caraplàtan. L’Avi-savi tenia un bastó màgic que va comprar a la botiga màgica dels Bruixots. Amb aquest bastó van assabentar-se que la noia Roba-pau volia furtar el diamant de la Pau i que havia enganyat als coloms per entrar a Paulàndia. El diamant estava amagat dins d’una cova i per a accedir-hi s’havia de travessar un laberint. Aquella mateixa nit la malvada Roba-pau va endinsar-se al laberint, on l’Avi-savi i el seu company Caraplàtan havien col·locat una trampa, uns làsers, però la 42

Roba-Pau els va veure i els va trencar. Però van arribar l’Avi-Savi i el Caraplàtan i van veure que la Roba-Pau tenia una pedra embruixada clavada a l’esquena i per això era dolenta. El Caraplàtan va pensar que si li treia la pedra la senyoreta Roba-Pau seria bona. Va intentar treure-li i en aquell moment la Roba-Pau va tocar el diamant de la Pau i el Caraplàtan també perquè estava al costat. Per la màgia del Diamant de la Pau, a la Roba-Pau li va caure la pedra embruixada i es va transformar en una dona normal i corrent que es va dir Dona-de-Pau, i el Caraplàtan també es va transformar en un home que es va dir Rei-de-la-Pau. Es van enamorar i el Rei-de-la-Pau es va declarar, i es van casar i van ser els reis de Paulàndia, i van viure molt feliços.

Grup 2 A 45

LA PATRULLA VERDA Escola López Torrejón No fa gaire temps una classe d’una escola de Baetulàndia es va proposar revolucionar la ciutat, així que van decidir anar d’excursió per la seva ciutat amb una llibreta per anotar tot allò que veien que no funciona a la seva ciutat o que simplement ho volien millorar. El que van veure no els va agradar. Van veure una persona tirant el seu cigarro al terra, molts cotxes i motos contaminant, gent que es barallava per comprar a les rebaixes a uns alts preus i hi havien moltes fàbriques i pocs espais verds. Van decidir formar la patrulla verda, que defensaven una ciutat sostenible. Van crear un logo amb un arbre de dibuix i unes fletxes de reciclatge i les van estampar en samarretes que van portar a la primera reunió que van fer al laboratori de l’escola. Van estar investigant com podrien solucionar els problemes de la seva ciutat. No era gens fàcil. Després de molt pensar, van fer una fórmula que no va resultar. Finalment van trobar la fórmula que acabaria amb tots els problemes de la ciutat, la fórmula de la Pau, que contenia una ploma d’un colom blanc, una fulla de roure i una de pi, aigua de mar neta, sorra i aire no contaminat. Després de mesclar-ho tot, va sortir de color verd! Quina gran sorpresa. Estaven expectants per veure si funcionaria. Van repartir la fórmula de la Pau per tota la ciutat amb aspersors, ambientadors, esprais i colònies. La ciutat va anar canviant ràpidament. L’alcaldessa no s’ho podia creure, era veritat allò que veia amb els seus ulls? Es veia a la gent més alegre, el terra estava molt més net, van créixer més arbres, la gent només utilitzava el transport públic per tant caminaven més i contaminaven menys i ja no hi havia baralles.

Tot semblava molt bonic, fins que un grup de la patrulla dels Contaminadors va dir que no estava d’acord amb aquests canvis i van crear la fórmula contaminant. Això va fer que tots els efectes de la fórmula de la Pau ja no funcionessin i tornessin a passar els mateixos problemes que passaven abans. La patrulla verda es va entristir molt, però va decidir crear la contra fórmula, i van afegir dues coses a la seva fórmula que no tenien possible rèplica: petons i abraçades. I així va ser amb aquests dos nous valors la ciutat de Baetulàndia va tornar a ser la ciutat que havien somiat la patrulla verda. L’any següent la ciutat va rebre el premi a la ciutat més sostenible del món i va exportar la seva fórmula a les altres ciutats del món a canvi d’un compromís per escrit de la patrulla dels contaminadors de totes les ciutats on deixessin clar que es passarien a la patrulla verda per sempre.

LA PATRULLA VERDA REACCIONA Escola Pau Picasso

Un dia a les notícies de les 8 del vespre, la família d’en Quique, mentre sopava, va sentir la següent informació: “ Als Pirineus s’ha fos de cop una massa molt grossa de neu, degut a l’escalfament global del planeta”. - Pare, i on va a parar aquesta neu?- Va dir en Quique. - Aquesta neu arriba als rius i fa que augmentin el seu cabal- Va dir el pare. Com que el Quique vivia en un poble per on passava el riu “ Cua de serp” i l’ escola estava al costat, es va espantar molt. Justament l’endemà, en Quique i els nens i nenes de la seva classe, van anar a comprovar com estava el “seu riu”. Van veure que portava molta aigua bruta: Baixava molta escuma , peixos morts, bosses de plàstic, cigarretes, llaunes de refresc, bosses buides de patates, paper de plata, ampolles, compreses...

En aquell precís moment van de decidir crear “LA PATRULLA VERDA” La patrulla verda defensava una ciutat sostenible.

Van crear un logo amb un arbre de dibuix i unes fletxes de reciclatge i les van estampar en samarretes que van portar a la primera reunió que van fer al laboratori de l’escola. Van estar investigant com podrien solucionar els problemes de la seva ciutat. No era gens fàcil. Després de molt pensar, van fer una fórmula que no va resultar. Finalment van trobar la fórmula que acabaria amb tots els problemes de la ciutat, la fórmula de la Pau, que contenia una ploma d’un colom blanc, una fulla de roure i una de pi, aigua de mar neta, sorra i aire no contaminat. Després de mesclar-ho tot, va sortir de color verd! Quina gran sorpresa. Estaven expectants per veure si funcionaria. Van repartir la fórmula de la Pau per tota la ciutat amb aspersors, ambientadors, esprais i colònies. La ciutat va anar canviant ràpidament. 50

L’alcaldessa no s’ho podía creure, era veritat allò que veia amb els seus ulls? Es veia a la gent més alegre, el terra estava molt més net, van créixer més arbres, la gent només utilitzava el transport públic per tant caminaven més i contaminaven menys i ja no hi havia baralles. Tot semblava molt bonic, fins que un grup de la patrulla dels Contaminadors va dir que no estava d’acord amb aquests canvis i van crear la fórmula contaminant. Això va fer que tots els efectes de la fórmula de la Pau ja no funcionessin i tornessin a passar els mateixos problemes que passaven abans. La patrulla verda es va entristir molt, però va decidir crear la contra fórmula, i va afegir dues coses a la seva fórmula que no tenien possible rèplica: petons i abraçades. I així va ser amb aquests dos nous valors la ciutat de Baetulàndia va tornar a ser la ciutat que havien somiat la patrulla verda. L’any següent la ciutat va rebre el premi a la ciutat més sostenible del món i va exportar la seva fórmula a les altres ciutats del món a canvi d’un compromís per escrit de la patrulla dels contaminadors de totes les ciutats on deixessin clar que es passarien a la patrulla verda per sempre.

CUIDEM EL MÓN Escola Ventós Mir

Hi havia una vegada, una nena anomenada Marta que vivia a prop dels Pirineus. La Marta tenia 10 anys, era una nena rossa, amb els ulls clars com el cel i guapa com un sol. Vivia amb els seus pares i la seva germana petita, la Lola. Un dia després de fer els deures, la mare estava llegint el diari i el pare acabant de fer el sopar. La mare va llegir un article que deia la següent informació: “ Als Pirineus s’ha fos de cop una massa molt grossa de neu, degut a l’escalfament global del planeta”. - Mare, això ens afecta? - va dir la Marta. - Si filla, aquesta neu arriba fins al riu i pot ser que augmenti tant el cabal que es desbordi - va contestar la mare. Justament a l’endemà, la Marta i els nens i nenes de la seva classe van anar a comprovar com estava el “seu riu”. Van veure que portava molta aigua bruta: baixava molta escuma , peixos morts, bosses de plàstic, cigarretes, llaunes de refresc, bosses buides de patates, paper de plata, ampolles, compreses... A sobre, el pati de l’escola s’havia quedat inundat i semblava un clavegueram.

A partir d'aquell moment van decidir crear l’associació secreta de neteja: “CUIDEM EL MON” “CUIDEM EL MON” defensava una ciutat sostenible. Van crear un logo amb un arbre de dibuix i unes fletxes de reciclatge, les van estampar en samarretes i les van portar a la primera reunió que van fer al laboratori de l’escola. Van estar investigant com podrien solucionar els problemes de la seva ciutat. No era gens fàcil. Després de molt pensar, van fer una proposta que no va resultar, perquè hi havia un altre grup que es dedicava a fer tot el contrari; contaminar i més contaminar. Es deien “LA PATRULLA FOSCA”. Al cap de poc temps, l’Ajuntament va establir un centre perquè la gent comencés a fer campanya en favor d’un medi ambient sostenible. La Patrulla fosca també va ser candidata. Al principi es veia molt clar que "Cuidem el mon" era favorita per guanyar les eleccions, però la Patrulla fosca va començar a tenir més possibilitats, ja que culpava “Cuidem el mon” de contaminar. Finalment van trobar la fórmula que acabaria amb tots els problemes de la ciutat, la fórmula de la Pau, que contenia una ploma d’un colom blanc, una fulla de roure i una de pi, aigua de mar neta, sorra i aire no contaminat. Després de mesclar-ho tot, va sortir de color verd! Quina gran sorpresa. Estaven expectants per veure si funcionaria.

Van repartir la fórmula de la Pau per tota la ciutat amb aspersors, ambientadors, esprais i colònies. La ciutat va anar canviant ràpidament. L’alcaldessa no s’ho podia creure, era veritat allò que veia amb els seus ulls? Es veia a la gent més alegre, el terra estava molt més net, van créixer més arbres, la gent només utilitzava el transport públic per tant caminaven més i contaminaven menys i ja no hi havia baralles. Tot semblava molt bonic, fins que un grup dels contaminadors va dir que no estava d’acord amb aquests canvis i van crear la fórmula contaminant. Això va fer que tots els efectes de la fórmula de la Pau ja no funcionessin i tornessin a passar els mateixos problemes que passaven abans. “ "Cuidem el mon” es va entristir molt, però van decidir crear la contra fórmula i va afegir dues coses a la seva fórmula que no tenien possible rèplica: petons i abraçades. I així va ser amb aquests dos nous valors la ciutat de Baetulàndia va tornar a ser la ciutat que havien somiat “Cuidem el mon”. L’any següent, la ciutat va rebre el premi a la ciutat més sostenible del món i va exportar la seva fórmula a les altres ciutats del món a canvi d’un compromís per escrit de la patrulla dels contaminadors de totes les ciutats on deixessin clar que es passarien a la de “Cuidem el mon" per sempre.

Grup 2 B 57

EL SOMNI D’EN TIXAO Escola Pau Picasso Fa molt temps hi havia un nen que es deia Tixao; era baixet, de cabells negres com la nit i d’ulls marrons en forma de llimona. Vivia a la Xina amb la seva família: el pare xinés, la mare espanyola i el seu germà Yao, que tenia 17 anys. Yao era un jove de cabell castany, nas aixafat i boca de pinyó. Era de caràcter alegre i estimava molt al seu germà. El pare, que es deia Sempai, estava molt malalt i es va morir. La família va quedar molt trista i després de pensar-s’ho molt, la mare, que es deia Miranda, va decidir que marxaria amb els seus dos fills a viure a Catalunya; més concretament en una ciutat que es deia Badalona. Els dos nois estaven emocionats i alhora preocupats. Deixarien el seu país, els seus amics, casa seva... A Badalona iniciarien una nova vida i es preguntaven com seria aquella ciutat. Al cap d’uns mesos la família, mig xinesa mig catalana, ja vivia a Badalona, una ciutat situada al costat del mar i amb una platja bastant neta, on també hi havia una serralada anomenada de Marina. La seva gent era molt amable i hi convivien moltes cultures. Va arribar el 12 de setembre i en Tixao va anar a l’escola, era el seu primer dia i estava impacient per conèixer als seus nous companys. Quan va arribar, la seva professora el va presentar : -Avui tenim un company nou. Va dir. -Es diu Tixao i ve de la Xina. Va continuar. I seguidament va presentar els nous companys: Raúl, Luffy, Salif, Wuasi, Paco, José Antonio,Gerard, Carles, Marta, Wendi, Mireia, Antonia, Jakuei, Yolanda, Beatriz... En Tixao volia fer nous amics, però quan es va presentar als seus nous companys , alguns es van riure d’ell. A una nena que es deia Marta, no li va

fer cap gràcia aquest comportament . Es va fer molt amic d’aquesta nena. La Marta, era morena de pell, alta i amb el cabell pèl-roig. En Gerard, en Robert i en Carles van pensar que en Tixao era dèbil i cada dia l’insultaven i el pegaven. De vegades l’esperaven a la sortida de l’escola i li registraven la motxilla.

Una vegada, quan els professors no els veien, li van baixar els pantalons davant de tothom i es petaven de riure. En Tixao es moria de vergonya. Un altre dia li van prendre l’entrepà i en Tixao es va quedar sense esmorzar.

Però un dia va ser el més terrible de tots. A l’hora del pati, dos dels nens de la seva classe, van empènyer violentament a en Tixao al passadís, amb tant mala sort, que va anar a parar contra la porta de la classe de 5èB. Abans de topar amb el pany de la porta, es va creuar amb un altre nen que l’estava esperant per fer-li la traveta. Es va donar un cop molt fort al cap amb el pom de la porta i es va quedar inconscient. Com que la Marta va veure tot el que va passar, li va dir a la professora. El primer que van fer va ser auxiliar a en Tixao i com que la ferida era important i en Tixao no es despertava, van trucar a l’ambulància que va arribar molt ràpid i se’l van emportar a l’hospital. A l’escola tots els nens parlaven d’aquest fet i estaven commocionats .

La direcció de l’escola va decidir expulsar durant una setmana a en Gerard, en Robert i en Carles. La Marta i els seus companys patien molt pensant què li estaria passant a en Tixao. També els preocupava què estaria passant a casa dels tres nens expulsats, i així ho van manifestar a la classe, a l’hora de tutoria. Havien pensat que quan tornessin a classe, no jugarien amb ells i li farien el buit; però després de reflexionar molt, amb ajuda de la mestra, van decidir parlar-hi per fer-los entendre el mal que havien fet a una persona que s’havia comportat correctament amb ells.

Aquests nens, per la seva banda, van anar a visitar a en Tixao a l’hospital, perquè tenien un neguit que no se’l treien de sobre. Quan van veure a la mare i el seu germà al costat del llit, alguna cosa se’ls va remoure per dins i van començar a plorar. Tan desconsoladament ho feien, que la Miranda els va abraçar. Una gota de plor va caure a sobre de la cara d’en Tixao. En Tixao es va despertar i va sentir una veu que deia: -Tixao, desperta’t! Aixeca’t dormilega, que arribarem tard el primer dia d’escola!!!

L'AMOR NEIX INESPERADAMENT Escola Ventós Mir

Fa molt temps hi havia un nen que es deia Yukito. Era alt i gras, de cabells negres com la nit i d’ulls marrons en forma de llimona. Vivia al Japó amb la seva família: el pare: Xiaoyu, que era japonès, la mare: Anastasia que era russa i la seva germana Tomoyo que tenia 17 anys. Tomoyo era una jove de cabells negres, nas punxegut i boca de pinyó. Tenia un caràcter alegre i estimava molt al seu germà. El pare estava sempre viatjant i fora de casa, sovint marxava cap a Alemanya. La mare en canvi treballava mitja jornada, feia treball a casa i a fora en una empresa de correus. Un dia el pare va agafar un avió camí d’Anglaterra. De sobte! –shiuf- l’avió va començar a tenir turbulències i amb el vent no va poder resistir-ho més i va caure a la mar. Quan va caure l’avió; les persones supervivents van poder anar a terra ferma perquè van tenir la sort que un vaixell passava per allà i les va rescatar. La família estava molt preocupada, ja que feia molts dies que no veien al Xiaoyu, ja pensaven el pitjor, doncs ningú en sabia res del pare. Justament, aquell vaixell anava fins al port de Badalona. Aleshores quan van arribar a terra, el pare va preguntar on era i van anar a l’hospital per veure si estava bé de salut. Després de comprovar que estava bé, en Xiaoyu va demanar un telèfon per poder contactar amb la família. El pare els va explicar tot el que havia passat i llavors l’Anastasia, el Yukito i la Tomoyo van sortir cap a Badalona. Un cop a Badalona, la família es va trobar amb les altres famílies dels supervivents i l’ajuntament de Badalona els va acollir perquè poguessin

estar-s’hi uns dies. Així, van estar visitant Badalona i els va agradar moltíssim el museu, la platja, els hospitals, l’amabilitat de la gent... Els va agradar tant, que finalment van decidir quedar-s’hi a viure. Els nois estaven emocionats i alhora preocupats, haurien de deixar el seu país, els seus amics i casa seva. A Badalona iniciarien una nova vida. Va arribar el 12 de setembre i en Yukito va anar a l’escola, era el seu primer dia i estava impacient per conèixer als seus nous companys. Quan va arribar, la seva professora el va presentar : - Avui tenim un company nou - va dir- es diu Yukito i ve del Japó. Va continuar I seguidament va presentar els nous companys. En Yukito volia fer nous amics, però quan es va presentar als seus nous companys , alguns se’n van riure perquè era gras i no parlava el català. A una nena que es deia Marta, no li va fer cap gràcia aquest comportament, i va començar a defensar el nen cada cop, que veia alguna acció injusta.. En Yukito es va fer molt amic de la Marta. Era una nena morena de pell, alta i amb el cabell pèl-roig i un cop la va conèixer, en Yukito se’n va enamorar. En Gerard, en Robert i en Carles van pensar que en Yukito era dèbil i cada dia l’insultaven i li pegaven. De vegades l’esperaven a la sortida de l’escola i li registraven la motxilla. Una vegada, quan els professors no el veien, li van baixar els pantalons davant de tothom i es petaven de riure. En Yukito es moria de vergonya. Un altre dia li van prendre l’entrepà i el pobre nen es va quedar sense esmorzar. Però va arribar un dia, on la mala passada va ser la més terrible de totes. A l’hora del pati, dos dels nens de la seva classe, van empènyer violentament a en Yukito al passadís, amb tanta mala sort, que va anar a parar contra la 64

porta de la classe de 5èA. Abans de topar amb el pany de la porta, es va creuar amb un altre nen que l’estava esperant per fer-li la traveta. Es va donar un cop molt fort al cap, amb el pom de la porta i es va quedar inconscient. Com que la Marta va veure tot el que havia passat, li ho va dir a la professora. El primer que van fer va ser auxiliar a en Yukito i com que la ferida era important i no es despertava, van trucar a l’ambulància que va arribar molt ràpid i se’l van emportar a l’hospital. A l’escola, tots els nens parlaven d’aquest fet i estaven commocionats .La direcció de l’escola va decidir expulsar durant tres setmanes a en Gerard, en Robert i en Carles. La Marta i els seus companys de 5è A, patien molt pensant com se sentiria en Yukito després de sofrir aquest patiment. També els preocupava com ho estarien passant a casa dels tres nens expulsats, i així ho van manifestar a la classe a l’hora de valors i també de tutoria. Havien pensat que quan tornessin a classe, no jugarien més amb ells i els farien el buit; però després de reflexionar-hi molt, amb ajuda de la mestra i dels pares, van decidir parlar-hi per fer-los entendre el mal que havien fet a una persona que s’havia comportat correctament amb ells. Per fer les paus, després de tot el que havia passat, van arribar a un acord per poder conviure millor. Però un dia, al cap d’un any, va arribar un nou alumne a l’escola, que es deia Marc. Com que també era diferent i nouvingut, altre cop el Gerard i alguns més van pensar en fer-li una mala passada, però la Marta i en Yukito els van recordar que els havia passat quan el van maltractar a ell. Així, després de tot, la Marta i el Yukito van començar una relació com a nuvis després d’haver estat molt temps establint una gran amistat. Tots dos van ser molt feliços a Badalona, la ciutat que va acollir al Yukito. 65

LA COLLA D’EN TIXAO Escola López Torrejón Fa molt temps hi havia un nen que es deia Tixao; era baixet, de cabells negres com la nit i d’ulls marrons en forma de llimona. Vivia a la Xina amb la seva família: el pare xinés la mare espanyola i el seu germà Yao que tenia 17 anys. Yao era un jove de cabell castany, nas aixafat i boca de pinyó. Era de caràcter alegre i estimava molt al seu germà. El pare, es deia Sempai. Fill i pare eren clavats. Per motius laborals els pares van decidir que marxarien amb els seus dos fills a viure a Catalunya; més concretament a una ciutat que es deia Badalona. Els dos nois estaven emocionats i alhora preocupats. Deixarien el seu país, els seus amics, casa seva... A Badalona iniciarien una nova vida. Com seria aquella ciutat? Es preguntaven. Després d’uns mesos, la família, mig xinesa mig catalana, ja vivia a Badalona; una ciutat situada al costat del mar i amb una platja bastant neta. També hi havia una serralada anomenada de Marina. La seva gent era molt amable i hi convivien moltes cultures. Va arribar el 12 de setembre i en Tixao va anar a l’escola. Era el seu primer dia i estava impacient per conèixer als seus nous companys. Quan va arribar, la seva professora el va presentar : - Avui tenim un company nou -va dir. - Es diu Tixao i ve de la Xina -va continuar.

Seguidament li va presentar els seus nous companys: Raúl, Luffy, Salif, Wuasi, Paco, José Antonio,Gerard, Carles, Marta, Wendi, Mireia, Antonia, Jakuei, Yolanda, Beatriz....... En Tixao volia fer nous amics, però quan es va presentar als seus nous companys , alguns es van riure d’ell. A una nena que es deia Marta, no li va fer cap gràcia aquest comportament . Es va fer molt amic d’aquesta nena. Marta, era morena de pell, alta i amb el cabell pèl-roig. En Gerard, en Robert i en Carles van pensar que en Tixao era dèbil i cada dia l’insultaven i el pegaven. De vegades l’esperaven a la sortida de l’escola i li registraven la motxilla. Una vegada, quan els professors no el veien, li van baixar els pantalons davant de tothom i es petaven de riure. En Tixao es moria de vergonya. Un altre dia li van prendre l’entrepà i en Tixao es va quedar sense esmorzar. Però un dia va ser el més terrible per sobre de tots. A l’hora del pati, dos dels nens de la seva classe, van empènyer violentament en Tixao al passadís, amb tant mala sort, que va anar a parar contra la porta de la classe de 5èB. Abans de topar amb el pany de la porta, es va creuar amb un altre nen que l’estava esperant per fer-li la traveta. Es va donar un cop molt fort al cap, amb el pom de la porta i es va quedar inconscient. Com que la Marta va veure tot el que va passar, li ho va dir a la professora. El primer que van fer va ser auxiliar en Tixao i com que la ferida era important i en Tixao no es despertava, van trucar a l’ambulància que va arribar molt ràpid i se’l van emportar a l’hospital. A l’escola, tots els nens parlaven d’aquest fet i estaven commocionats . La direcció de l’escola va decidir expulsar durant una setmana a en Gerard, en Robert i en Carles.

La Marta i els seus companys patien molt pensant què estaria passant amb en Tixao. També els preocupava com ho estarien passant a casa seva els tres nens expulsats, i així ho van manifestar a la classe a l’hora de tutoria. Havien pensat que quan tornessin a classe, no jugarien amb ells i els farien el buit; però després de reflexionar molt amb ajuda de la mestra, van decidir parlar-hi per fer-los entendre el mal que havien fet a una persona que s’havia comportat correctament amb ells. Un dia mentre dormia, en Tixao va sentir unes veus i es va despertar i va sentir una veu que deia: - Tixao, desperta, són els teus companys, que han vingut a veure't. Eren en Gerard, en Robert i en Carles i volien tornar-se a disculpar personalment, i proposar-li de crear la colla anti-bullying, per tal que mai més tornés a passar un fet com aquest. El que faria aquesta colla seria fer activitats dins i fora de l'escola per integrar als nouvinguts.

Crearien aquesta colla entre els quatre i prepararien molt de material i recursos per a integrar a tothom. Al cap d'un any, ja eren més cinc mil socis a la colla i es va estendre per tot el territori català. La gent del món al saber-ho, no parava d'arribar a Catalunya per a viure, ja que allà integrar-se era molt fàcil gràcies a la colla anti-bullying.

Grup 2 C 71

EL FINAL DE LA GUERRA Escola Ventós Mir

Fa deu anys aproximadament, hi havia dos països que estaven en guerra. A cadascun dels països hi vivia un nen, en Mohammed a Polàquia i l'Axel a Cracolàndia. L'Àxel era ros, tenia la pell clar i tenia bona voluntat; en canvi, en Mohammed era morè, tenia la pell fosca i era sincer i optimista. Sempre havien viscut en situació de guerra. Els nens no tenien electricitat a casa, tampoc no tenien aigua i gairebé no tenien menjar. La guerra havia començat quan Cracolàndia va voler envair a Polàquia perquè tenia més recursos ecològics i econòmics. Aquells dos països estaven separats per un mur de pedra molt gruixut i molt alt. Ningú mai no havia aconseguit travessar la frontera, per tant, els habitants dels dos països feia deu anys que no tenien cap tipus de contacte.

Una tarda de març, Cracolàndia va decidir atacar Polàquia, però sense voler, un míssil van fer un forat al terra que quasi travessava fins a l'altre país. Aquella tarda, en Mohammed estava jugant amb els seus amics a futbol, no molt lluny d'on va esclatar el míssil, va sentir l'explosió i va anar a veure què havia passat. En arribar-hi, en Mohammed va veure el forat i va pensar que a través del forat podria arribar a l'altre país i que allà estaria més segur. Mentrestant, a l'altra banda del mur hi havia l'Àxel intentant fer el mateix. Quan portaven una estona excavant van trobar-se dins del túnel i de sobte: -Ah! Però qui ets? - preguntà l'Àxel - I tu?- va respondre el Mohammed. Des de llavors, cada dia, d'amagat, l'Àxel i el Mohammed quedaven per jugar a dins del túnel de forma que ningú sabés que ambdós eren amics sent cadascun d'un país. Un dia, els dos van decidir portar cap el túnel els seus amics per crear un grup d'amistat que demostrés que era possible la pau entre els països. A poc a poc, els nens d’ambdós països juntament amb els seus amics van intentar convèncer la gent

que la pau entre els dos pobles era possible. Més aviat van crear una associació amb el nom de “Tots junts per la pau”, on podien fomentar la pau entre la gent. També van decidir enviar una carta als governs per demanar la pau. En un primer moment els governs no es posaren d’acord, ja que no volien cedir ni tampoc compartir els recursos, però finalment van arribar a pactar la pau. Tothom va quedar molt content i la felicitat va arribar als ciutadans de Polàquia i Cracolàndia. Els dos govern van decidir ajudar l’associació que havien creat en Mohammed i l’Àxel. “Tots junts per la pau”, va tenir molt d’èxit i des de llavors els dos nens van dedicar-se a ajudar a nens d’altres països en guerra, “Tots junts per la pau” va ser un exemple per al mon i a cada lloc on anaven, sempre deixaven aquest missatge: LA PAU ÉS EL CAMÍ.

EL PRINCIPI DE LA PAU Escola López Torrejón Fa deu anys, aproximadament, hi havia dos països que estaven en guerra. A cadascun dels països hi vivia un nen, en Mohammed a Polàquia i l'Axel a Cracolàndia. L'Àxel era ros, tenia la pell clar i tenia bona voluntat; en canvi, En Mohammed era morè, tenia la pell fosca i era sincer i optimista. Sempre havien viscut amb situació de guerra. Els nens no tenien electricitat a casa, tampoc no tenien aigua i a penes tenien menjar. La guerra va començar quan Cracolàndia va voler envair a Polàquia perquè tenia més recursos ecològics i econòmics. Aquells dos països estaven separats per un mur de pedra molt gruixut i molt alt, ningú mai havia aconseguit travessar la frontera, per tant els habitants dels dos països feia deu anys que no tenien cap tipus de contacte. Una tarda de novembre Cracolàndia va decidir atacar Polàquia, però sense voler, amb un míssil van fer un forat al terra que quasi travessava fins a l'altre país. Aquella tarda, en Mohammed estava jugant amb els seus amics a futbol, no molt lluny d'on va esclatar el míssil, llavors en Mohammed en escoltar l'explosió hi va anar per veure el que havia passat. En Mohammed, en arribar-hi, va veure el forat i va pensar que a través del forat podria arribar a l'altre país i que estaria més segur allà. Mentre a l'altra banda del mur hi havia l'Àxel intentant fer el mateix. Quan portaven una estona excavant van veure que era impossible. Però quan ja anaven cap a casa, l’Àxel va sentir un soroll a l’altre part del mur i va preguntar si hi havia algú, i en Mohammed va respondre. Van parlar els dos una bona estona i van decidir tirar el mur al terra amb destrals dels seus avis.

Van anar a buscar-les i al cap de dos dies van poder fer un bon forat per poder-hi passar. El primer que van fer va ser abraçar-se, tenien un objectiu en comú: la pau.

La gent va començar a creuar el mur i es van començar a conèixer persones dels dos països, van riure junts, van jugar, van menjar, van passar molt bones estones junts. Fins que un dia els governadors es van adonar del que havia passat i van voler seguir la guerra, però ara van amenaçar que si tornaven a creuar el mur castigarien a la gent. En Mohammed i l’Àxel no ho volien això. I van decidir crear el Club de la Pau. I van quedar que cadascú reuniria tota la gent que volgués unir-s’hi i es trobarien el divendres per la tarda. Va arribar el divendres, els nens no sabien quanta gent hi aniria, però a mida que s’apropava l’hora van quedar sorpresos, tothom va venir a la trobada, tots dos pobles van demanar pacíficament la pau al voltant del mur on els nens havien fet el forat.

Veient la gran quantitat de gent reunida que volia dialogar, els dos govern van decidir ajudar l’associació que havia creat el Mohammed i l’Àxel. “El club de la Pau”, va tenir molt d’èxit i des de llavors els dos nens van dedicar-se a ajudar a nens d’altres països en guerra, “Tots junts per la pau” va ser un exemple per al mon i a cada lloc on anaven sempre deixaven aquest missatge: LA PAU ÉS EL CAMÍ.

LA PAU ÉS EL CAMÍ Escola Pau Picasso Fa deu anys, aproximadament, hi havia dos països que estaven en guerra. A cadascun dels països hi vivien dos nens, Mohammed de Polàquia i L'Axel de Cracolàndia. L'Àxel era ros, tenia la pell clara i tenia bona voluntat. En canvi, en Mohammed era morè, tenia la pell fosca i era sincer i optimista. Sempre havien viscut amb situació de guerra. Els nens no tenien electricitat a casa, tampoc no tenien aigua i a penes tenien menjar. La guerra va començar quan Cracolàndia va voler envair a Polàquia perquè tenia més recursos ecològics i econòmics. Aquells dos països estaven separats per un mur de pedra molt gruixut i molt alt. Ningú mai no havia aconseguit travessar la frontera, per tant els habitants dels dos països feia deu anys que no tenien cap tipus de contacte. Una tarda de novembre, en Mohammed estava jugant amb els seus amics a futbol, i va veure com el seu gos estava rascant el terra i anava fent un forat, tan gran, que hi anava desapareixent a dins. En Mohamed va decidir seguir-lo. Va anar a buscar una aixada i una llanterna a casa del seu avi i va tornar per ajudar a excavar al Korolo, que així es deia el seu gos.

Va comprovar que era molt fàcil treure aquella sorra perquè estava molt tova, i de seguida es van trobar en una mena de túnel. De sobte, en la foscor del forat, va veure un objecte que brillava molt. El gos bordava nerviosament. A l’altra banda del mur, l’Àxel va sentir uns lladrucs de gos i ràpidament va cridar també al seu gos, que es deia Graco, i van excavar des del seu costat en direcció al soroll que havien sentit. Van excavar i excavar i van passar per sota del mur de pedra. Com que el forat era enorme, el mur es va enfonsar. Els nens es van espantar moltíssim perquè semblava que s’havia produït un terratrèmol. Van tenir molta sort, perquè van anar descendint per un pou sense fons, que semblava que mai no s’acabava. Van anar a aterrar a un riu subterrani de molta profunditat.

Quan els dos nens es van trobar es van abraçar, van parlar una bona estona, van analitzar la situació i van decidir seguir el camí cap un raig de sol, que il·luminava allò que semblava una cova. En el camí van veure unes vies i un carretó, i van tenir la certesa de que es tractava d’una mina. Allò que brillava tant, podria ser una pedra preciosa? Va pensar en Mohamed. De seguida van arribar a l’entrada de la mina i van començar a cridar per si algú els sentia. Un pagès, que vivia a prop els va sentir i els va ajudar. Tothom volia veure aquella mina i aquella pedra brillant. El primer que van fer va ser presentar-se, tenien un objectiu en comú la pau. La gent va començar a entrar en aquella mina que comunicava els dos estats i es va començar a conèixer la gent dels diferents països. Van riure, van jugar, van menjar i van passar molt bones estones junts. Fins que un dia els governadors es van adonar de què havia passat i van voler seguir la guerra, però ara van amenaçar que si tornaven a entrar en ”El túnel de la pau”, que així van anomenar la mina, castigarien a la gent. En Mohammed i l’Àxel no ho volien això. I van decidir crear el club de la Pau i van posar la cançó d’Imagine com a himne. Van quedar que cadascú convocaria tota la gent que volgués unir-se a aquest club i es reunirien el divendres per la tarda. Va arribar el divendres. Els nens no sabien quanta gent vindria, però a mida que s' apropava l’hora van quedar sorpresos, tothom va venir a la trobada, tots els dos pobles van demanar pacíficament la pau al voltant de les runes del mur que els nens havien travessat. La mina va regalar pedres precioses i el club va saber distribuir-les amb intel·ligència per construir tot allò que la guerra havia desfet.

Veient la gran quantitat de gent reunida que volia dialogar, els dos governs van decidir ajudar l’associació que havia creat el Mohammed i l’Àxel. “El club de la Pau” va tenir molt d’èxit i des de llavors els dos nens van dedicar-se a ajudar a nens d’altres països en guerra, “Tots junts per la pau” va ser un exemple per al mon i a cada lloc on anaven, sempre deixaven aquest missatge: LA PAU ÉS EL CAMÍ.

Grup 3 A 85

ELS MILLORS AMICS Escola Joan Llongueras

Hi havia una vegada dos dracs. Un es deia Timy i l'altre Apolo, i després estic jo, en Manuel, i la meva mascota Jerboa, la guineu. Timy és un drac gran i gros que llença raigs. És de color blau i la seva pell és arrugada i suau. Les potes són allargades i el cap rodanxó. Va néixer amb un ala molt petita i per això no pot volar. És un drac valent i molt bon amic. Apolo és un drac petit de foc. És de color vermell. El seu cap és gros i les seves potes esprimatxades. És molt potent, li agrada molt jugar i és simpàtic i divertit. Jerboa és una guineu de pèl marró i orelles de conill, de color carn. Els ulls són de color blau elèctric i el nas és punxegut, té quatre potes i camina amb dues. Li agraden les baies, és bona, és passiva. És llaminera, dolça i simpàtica. Sap endevinar quan s’apropa una tempesta. Jo sóc Manuel, un nen d’onze anys. Tinc el cabell arrissat i ros, la cara rodoneta, els ulls petits i blau turquesa i el nas xato. La meva boca és gran i les dents súper blanques. Sóc un nen musculós amb “tableta”, prim i alt. Sóc molt amable, generós, dolç i bo, i m’agrada molt construir i inventar coses. Un dia, com que volíem que el Timy pogués caminar o volar vam decidir construir una cadira de rodes. Per això era necessari buscar diners per comprar el material per fer la cadira. Primer vam buscar en revistes i després per internet. Vam acabar al Màgic, en una botiga d’animals. Cuidàvem animals, netejàvem les gàbies, veníem pinso... Quan ja vàrem tenir els diners vàrem anar a comprar a l’Ikea, al Lydl i al Leroy Merlin. Vàrem comprar els materials: rodes, ferro, plàstics, tela, martell, fusta i un coixí, i també claus, cargols, tornavís, una radial i una

foradadora. Vàrem anar al pati de l’escola Joan Llongueras i vàrem construir la cadira. La vàrem agafar i li vàrem portar al Timy.

Quan la va veure es va posar molt content i ens va donar les gràcies. En Timy va fer un esforç per obrir les ales i va poder volar. La gent el va aplaudir emocionats i plorant. Ens van fer famosos per ajudar al nostre amic a volar i vàrem anar a molts llocs com Blanes, Sevilla, al Marroc, a Màlaga i a França. I com que el drac ja podia volar, aquest conte ja s’ha acabat.

ELS DRACS DE LA PAU Escola Ventós Mir Hi havia una vegada un drac que es deia Picachu, que va néixer amb dues ales tan petites que no podia volar. El Picachu llençava foc i era de color vermell. Golduck era un drac que llençava aigua i era de color blau. Zerena era una guineu de pèl groc i orelles grans. Ash era un adolescent que tenia quinze anys i era molt simpàtic. Golduck estimava molt a Picachu. Va decidir que anirien a la millor escola de màgia de Gran Bretanya, l’escola Howgarts i demanarien ajuda a Harry Potter, perquè Picachu pogués volar. Durant el viatge els nostres amics passaven per diferents països: Guerrelandia, Sequelandia, Aiguapobre, Coldcity, Fireland, Waterland, etc. En aquests països van descobrir que el món no era igual per tothom. A Guerrelandia tot el dia estaven en guerra, tiraven canonades i provocaven incendis. A Sequelandia degut a tantes lluites i problemes no tenien aigua potable per poder beure i poder cuinar, rentar la roba, etc. El món no era tan fantàstic com ells creien. Després de tres setmanes de viatge van arribar a Howgarts i van demanar a Harry Potter que fes màgia i que li posés unes ales a Picachu per volar i posar pau al món. Així que Harry Potter va decidir que Picachu portés unes ales ben grans que llencessin raigs de foc. Golduck quan va veure aquella gran transformació en el seu amic, va sentir molta enveja, però Ash els va convèncer que no podien perdre el temps i que cadascú amb els seus poders d’aigua i foc podien fer molt perquè el món no fos tan trist. De tornada a la seva terra, anaven amb un avió que pilotava Ash. Cada cop que veien problemes en un país, els dos dracs llençaven raigs d’aigua i foc. 89

L’aigua va fer que molts focs s’apaguessin i molts canons deixessin de poder disparar. El foc era bo i escalfava aquells països que passaven molt de fred i no podien escalfar-se d'una altra manera. Poc a poc els nostres dracs van aconseguir que al món la gent pogués somriure més i plorar menys.

LES FADES DE LA PAU Escola Lola Anglada Hi havia una vegada una fada que es deia Maya. La Maya era una fada de les dents. Però era especial, era una fada de les dents de la guerra. Significava que anava als països en guerra a repartir felicitat. Un bon dia va anar a l’escola màgica amb la seva millor amiga, la Tina. En allà els hi van ensenyar què calia per ser una bona fada de les dents.

La Maya es va adonar que tenia un problema! Tenia les ales massa grans! I per això, no podia anar a repartir felicitat pel món. Corria el risc que la veiessin. - Oh no! Què faré! -va exclamar. La seva millor amiga i els seus amics van continuar repartint felicitat pel món. Mentre ella seguia rumiant una solució. Va buscar una solució pels llibres de consulta de la biblioteca de l’escola màgica, fins que la va trobar... 91

Hi havia un mag que vivia a la torre més alta de l’escola màgica, aquell mag podia fer el que tu desitgessis. Aquella era la solució! Van anar la Maya, la Tina i els seus amics a la torre més alta de l’escola. Allà van trobar el mag, que es deia Merly i li van demanar si podia fer-li les ales més petites. El Merly els hi va dir que sí, i així ho va fer. Per fi, la Maya va anar a repartir felicitat pel món.

Grup 3 B

LA HISTÒRIA DE POGBA Escola Ventós Mir

Pogba era un noi brasiler de 15 anys. Era fort i tenia alçada de 2’10m. Un noi de color, molt ben plantat. Els seus pares, aquell any 2010, li havien comunicat que havien de deixar Brasil i anar a viure a Alemanya. Viurien a la ciutat de Colònia. Pogba amb 15 anys era un gran jugador de basquet. La seva gran il·lusió era entrar a l’equip de basquet del seu nou institut de Colònia “Richard’s Institute”. El fill de l’entrenador de l’equip, el Frankie, en poc temps s'havia fet molt amic del Pogba. Anaven a la mateixa classe. Però Pogba era un noi de color i això per alguns nois i noies no era ben vist. Potser perquè era diferent, potser perquè era més fort i atractiu que d’altres, o fins i tot molts pensaven que no encaixava amb la forma de ser dels ciutadans alemanys. Malgrat tot, en Pogba l’únic que pretenia era poder tenir amics, i fer realitat el seu somni: formar part de l’equip de basquet de segon grau del “Richard’s Institute”. Jugaven cada curs una competició internacional entre diferents països del món. L’entrenador de l’equip, el pare del Frankie, no veia amb bons ulls l’entrada d’en Pogba a l’equip.. Tenia por dels problemes que podrien

sorgir si un noi negre entrava en aquell equip. Però també estimava molt el seu fill i sabia que el Frankie i el Pogba estaven molt units i disposats a tot per aconseguir el somni d’en Pogba. Finalment, Pogba va aconseguir formar part de l’equip. Era un gran jugador. Sabia jugar en equip i agafava tots els rebots. El seu joc era molt espectacular. Però tot i així, els seus companys d’equip no el valoraven massa. El curs anava avançant i la lliga de basquet internacional també arribava a la seva fi. L’equip del Brasil competia contra l’equip de Pogba i Frankie, l’equip d’Alemanya. En l’últim minut Pogba tenia l’oportunitat de fer una cistella i donar la victòria al seu equip. Però alguna cosa dintre seu es va remoure. De sobte es va recordar del seu país, allà a Brasil havia estat molt feliç. Va decidir fallar el tir i que Brasil guanyés el campionat. Tots els companys d’equip se’n van adonar i van començar a escridassar-lo i a culpabilitzar-lo de la derrota.

Pogba no podia expressar tot el que portava dintre seu i es sentia menyspreat. En Frankie estava molt trist pel seu amic. El curs va acabar i Pogba va retornar al Brasil. L’any següent es va tornar a celebrar la lliga internacional de basquet. Aquest cop Pogba jugava amb el Brasil. Va fer un partit brillant i el seu equip va aconseguir la victòria. Tot l’equip estimava al Pogba. Pogba va rebre la medalla d’honor com a millor jugador de la lliga internacional. Els seus antics companys d’equip del ”Richard’s Institute” es van penedir d’haver-lo tractat malament en el passat. Es van reunir tots i van decidir que anirien a abraçar al Pogba i a demanar-li perdó. Aquell dia, va ser el dia més feliç del nostre protagonista. Van aprendre una cosa molt important: només ens adonem del valor de les coses i de les persones que hem tingut, quan ja no hi són.

LA HISTÒRIA DE ABRAHAM Escola Lola Anglada Abraham era un noi argentí de 13 anys. Era baixet, tenia una alçada d’160m. Vivia amb els seu avis. Aquell any 2000 li havien comunicat que havien de deixar Argentina i anar a viure a Espanya. Viurien a la ciutat de Badalona. Abraham, amb 13 anys, era un gran jugador de basquet. La seva gran il·lusió era entrar a l’equip de basquet del seu nou institut de Badalona, l’Albéniz. El fill de l’entrenador de l’equip, l’Aaron, en poc temps s'havia fet molt amic de l’Abraham. Anaven a la mateixa classe. Però Abraham era un noi baixet i això per alguns nois i noies no era ben vist. Potser perquè pensaven que per ser jugador de bàsquet havies de ser molt alt. Malgrat tot, l’Abraham l’únic que pretenia era poder tenir amics, i aconseguir el seu somni: formar part de l’equip de basquet de segon grau, de l’Albéniz. Jugaven cada curs una competició internacional entre diferents països del món. L’entrenador de l’equip, el pare de l’Aaron, no veia amb bons ulls l’entrada a l’equip de l’Abraham. Tenia por dels problemes que podrien sorgir si un noi de fora, baixet negre, entrava en aquell equip. Però també estimava molt el seu fill i sabia que l’Aaron i l’Abraham estaven molt units i disposats a tot per aconseguir el somni de l’Abraham. Finalment, va aconseguir formar part de l’equip. Era un gran jugador. Sabia jugar en equip i agafava tots els rebots. El seu joc era molt espectacular. Però tot i així, els seus companys d’equip no el valoraven massa.

El curs anava avançant i la lliga de basquet internacional també arribava a la seva fi. L’equip d’Argentina competia contra l’equip de l’Aaron i l’Abraham. En l’últim minut, l’Abraham tenia l’oportunitat de fer una cistella i donar la victòria al seu equip. Però alguna cosa dintre seu es va remoure. De sobte, va recordar del seu país, allà a Argentina havia estat molt feliç. Va decidir fallar el tir i que Argentina guanyés el campionat. Tots els companys d’equip es van adonar i van començar a escridassar-lo i a culpabilitzar-lo de la derrota. L’Abraham no podia expressar tot el que portava dintre seu, i se sentia menyspreat. El curs va acabar i l’Abraham va retornar a l’Argentina. L’any següent es va tornar a celebrar la lliga internacional de basquet. Aquest cop era ell qui jugava amb Argentina. Va fer un partit brillant i el seu equip va aconseguir la victòria. Tot l’equip estimava a l’Abraham i va rebre la medalla d’honor com a millor jugador de la lliga internacional. Els seus antics companys d’equip es van penedir d’haver-lo tractat malament. Es van reunir tots i van decidir que anirien a abraçar a l’Abraham i a demanarli perdó. Aquell dia, va ser el dia més feliç del nostre protagonista. Van aprendre una cosa molt important: Només ens adonem del valor de les coses i persones que hem tingut, quan ja no hi són.

100

LA HISTÒRIA DE LA MARTA Escola Joan Llongueras Marta era una noia cubana de 13 anys. Era una noia baixeta que portava ulleres. Vivia amb els seus avis. Aquell any 2015, li havien comunicat que havien de deixar Cuba i anar a viure a Espanya. Viurien a la ciutat de Barcelona.

La Marta, amb 13 anys, era una gran jugadora de beisbol. La seva gran il·lusió era entrar a l’equip de beisbol del seu nou institut de Barcelona, l’Institut Llongueras. El fill de l’entrenador de l’equip, Gabriel, en poc temps s'havia fet molt amic de la Marta. Anaven a la mateixa classe. Però la Marta era una noia baixeta i amb ulleres i això per alguns nois i noies no estava ben vist, potser perquè pensaven que per ser jugador de beisbol no podies ser nena i menys si portaves ulleres. Malgrat tot, la Marta l’únic que pretenia era poder tenir amics i aconseguir el seu somni: formar part de l’equip de beisbol de la ciutat. Jugaven cada curs una competició internacional entre diferents països del món. L’entrenador de l’equip, el pare del Gabriel, no veia amb bons ulls l’entrada de la Marta a l’equip. Tenia por dels problemes que poguessin sorgir si una nena entrava en aquell equip de nois, però també estimava molt el seu fill i sabia que el Gabriel i la Marta estaven molt units i disposats a tot per aconseguir el somni de la Marta. Finalment, va aconseguir formar part de l’equip. Era una gran jugadora. Sabia jugar en equip i aconseguia molts punts. El seu joc era molt espectacular. Però tot i així, els seus companys d’equip no la valoraven massa pel fet de ser nena. El curs anava avançant i la lliga de beisbol internacional també arribava a la seva fi. L’equip de Cuba competia contra l’equip de la Marta i el Gabriel. 101

En l’últim minut, la Marta tenia l’oportunitat de fer una carrera i donar la victòria al seu equip, però alguna cosa dintre seu es va remoure. De sobte, es va recordar del seu país, allà a Cuba havia sigut molt feliç. Va pensar de fallar el tir i no fer la carrera, perquè així Cuba guanyés el campionat. Finalment, va decidir ser honesta i lluitar pel seu equip. Tots els companys d’equip se’n van adonar i van començar a felicitar-la, ja que s’havien convençut que pel fet de ser noia no volia dir que no puguis jugar a qualsevol cosa. La Marta no podia expressar tot el que portava dintre seu i se sentia molt valorada. El curs va acabar i la Marta va retornar a Cuba. L’any següent es va tornar a celebrar la lliga internacional de beisbol. Aquest cop era ella qui jugava amb Cuba. Va fer un partit brillant i el seu equip va aconseguir la victòria. Tot l’equip estimava la Marta i va rebre la medalla d’honor com a millor jugadora de la lliga internacional. Va dedicar el premi als seus companys de l’equip de Barcelona. Es van reunir tots els antics companys i van donarli una abraçada. Aquell va ser el dia més feliç de la nostra protagonista. Va aprendre una cosa molt important: és igual com siguis, perquè pots aconseguir-ho tot, si t’ho proposes.

102

Grup 3 C 103

104

LA PILOTA DE LA PAU Escola Lola Anglada Fa molts i molt anys hi havien dos països en guerra, Argentina i Xile. A en Gustavo, el sergent de Xile li queia molt malament el sergent d’Argentina, Mauro. Un dia Mauro va dir al seu exèrcit: -Tireu una bomba cap a Xile!

Quan la bomba va caure van morir moltes persones, inclús nens. Xile es va enfadar. Varen reforçar les tropes i varen anar cap a Argentina amb tancs. Els dos països es trobaven en molt mal estat, el pànic s’apoderava de la gent. Els països estaven en flames, era una situació insostenible. El futur es veia molt negre! Un dia Argentina anava a envair finalment a Xile. I de sobte, quan esperaven les ordres del sergent, la paloma de la pau va tirar una pilota de futbol i els dos països van començar a jugar a futbol i es

105

van oblidar de les baralles. Quan el partit va acabar tots es van donar la mà i van fer les paus. I van pactar entre els dos països que no farien més guerres. I es van adonar que les persones eren més importants que els motius per els quals havien començat la guerra.

106

LA PILOTA DE LA PAU Escola Joan Llongueras

Fa molts i molt anys hi havia dos països en guerra, Marroc i Itàlia. A Gustavo, el sergent de Marroc, li queia molt malament en Mauro, el sergent italià, perquè de nens s’havien barallat jugant un partit de futbol. Quan es van fer grans, un dia en Mauro va dir al seu exèrcit: -Tireu una bomba cap a Marroc! Van agafar els seus millors avions i uns míssils especials. Quan la bomba va caure van morir moltes persones, inclús nens. Marroc va contraatacar. Va decidir reforçar les tropes reunint més soldats i van anar cap a Itàlia amb tancs, helicòpters i cotxes espies. A causa de la guerra els països estaven destruïts. La gent no tenia recursos per sobreviure i tenien por. Era una situació insostenible. El futur es veia molt negre! Estaven en plena guerra quan de sobte va sortir un raig de sol i va aparèixer el colom de la pau i va llençar una pilota de futbol.

107

Els dos sergents van anar corrents a agafar la pilota i van recordar el passat i van començar a jugar a futbol com quan eren petits. Tothom es va afegir al joc i es van oblidar de les baralles. Quan el partit va acabar tots es van donar la mà i van fer les paus. Van pactar entre els dos països que no farien més guerres. I es van adonar que les persones eren més importants que els motius pels quals havien començat la guerra. I catacric, catacrac, aquest conte s’ha acabat. I catacrac, i catacric, el conte ja està dit.

108

FRANMAR DE LA PAU Escola Ventós Mir Fa molts i molts anys, Marroc i França estaven en guerra. Hi havia dos sergents, en Mohamed per part del Marroc i en François per part de França, que s’odiaven des de que eren petits, ja que en un partit de bàsquet al qual estaven enfrontats, es van acusar mútuament de fer trampes i es van jurar no perdonar-se mai. Quan es va fer gran, en François seguia recordant al seu enemic Mohamed, i va decidir que havia arribat el moment de solucionar aquella baralla. Aleshores, va dirigir-se al seu exèrcit: - Llanceu la bomba més gran que tinguem al Marroc! Tot seguit van agafar els seus millors avions, helicòpters, tancs i míssils especials. Quan la bomba va explotar van morir moltíssimes persones, nens i famílies senceres. El Marroc va contraatacar i va decidir reforçar les seves tropes reunint més soldats per una guerra de gran magnitud. I amb tota la seva força van atacar França, amb tancs, helicòpters i cotxes espies. Tots dos països estaven destrossats, la gent no tenia recursos i tot es veia molt vermell. Un dels dies al llarg de la guerra, el sergent del Marroc, en Mohamed, es va quedar bocabadat perquè va reconèixer al sergent contra qui s’enfrontava, que era en François. En aquell instant, un raig de lluna va il·luminar tot el món i van començar a ploure pilotes de bàsquet i el terra es va transformar en una pista de bàsquet plena de cistelles. Els soldats dels dos exèrcits van deixar les armes i es van posar a jugar.

109

Quan van acabar els partits, es van donar les mans i van fer les paus. Van pactar que no farien més guerres i es van adonar que les persones són molt més importants que qualsevol motiu que et pugui dur a una guerra. Tots junts van reconstruir la ciutat i li van posar un nom que els unia a tots, FRANMAR DE LA PAU. I conte contat, conte acabat

110

Grup 4 A 111

112

EL NEN QUE VA TROBAR CURA Escola Lola Anglada

Hola, em dic Adluna, però els meus amics i tothom em diu Adlan. Els nens del poblet on visc em diuen petit perquè tinc 8 anys i ells en tenen 11. A mi, això que em diguin petit no m’agrada gaire. Visc al Marroc, a Tetuan, que és el meu poble i sóc molt feliç i alegre. Jo anava cada dos dies a buscar aigua al riu que hi ha prop del poble. No era molt fresca, però no hi havia més remei. Diuen que a l’Índia hi ha un riu amb millor aigua, però sóc petit i no puc anar-hi sol.

113

La meva millor amiga es diu Fàtima i el meu millor amic es diu Faroaq que és de l’Índia i m’ensenya moltes coses. La Fàtima és d’aquí com jo. La meva mare es diu Caravà i el meu pare Ayaub Alí. Jo li dic Ayaub però la mare li diu Alí. El meu avi és savi i ho sap tot. Un dia va pressentir que tothom es posaria malalt i ningú s’ho va creure, fins que un dia tothom es va posar malalt menys jo. Vaig posar grans i petits junts a casa meva i els vaig donar de tot, però no servia de res. El meu avi va morir, però abans va dir “avaços” i va ser l’última cosa que va sortir per aquella boca sana. Vaig rumiar molta estona, però no sabia què fer. Els vaig deixar descansar. L’endemà estaven pitjor tot i que els hi feia molts petons, però res, no milloraven. Vaig seguir rumiant què era “avaços”, i vaig recordar que l’avi estava molt dèbil abans de dir la paraula, així que li vaig preguntar a la mare: - Mare, abans de morir estàs dèbil? L’avi ho estava? La mare va dir: - Sí, l’avi estava molt dèbil. - va respondre en veu molt baixa. - Gràcies mare. Et curaré -vaig dir tot segur. Vaig pensar que si l’avi estava dèbil el que volia dir era “abraçar” no “avaços”. Vaig començar a fer abraçades a tothom i es van anar trobant millor, gràcies a mi. Havia trobat la cura! Estava molt content de tot el que havia fet. Tot va tornar a la normalitat. Tothom em tenia respecte i ja no es ficaven amb mi per l’edat. Només em deien gràcies, gràcies, gràcies per tot. I cada dia un petó o més per persona. I em va anar tot súper bé !!!!

114

EL NOI QUE VA TROBAR LA CURA INESPERADAMENT Escola López Torrejón Hola, em dic Marouane, però els meus amics i tothom em diu Uane. Els nens de l’aldea on visc em diuen petit perquè tinc 8 anys i ells en tenen 11. Això que em diguin petit no m’agrada molt. Visc al Marroc, a Tetuan, que és meu poble i sóc molt feliç i alegre. Jo anava cada dos dies a buscar aigua al riu que hi ha prop de poble, no era molt fresca però no hi havia més remei. Diuen que a l’Índia hi ha un riu amb millor aigua, però sóc petit i no puc anar-hi sol. La meva millor amiga es diu Fàtima i el meu millor amic es diu Faroaq que és de l’Índia i m’ensenya moltes coses. La Fàtima és d’aquí com jo. La meva mare es diu Caravà i el meu pare Ayaub Alí. Jo li dic Ayaub però la mare li diu Alí. El meu avi és savi i ho sap tot. Un dia va pressentir que tothom es posaria malalt, ningú s’ho va creure fins que un dia tothom es va posar malalt menys jo. Vaig posar grans i petits junts a casa meva els vaig donar de tot, però no va servir de res. El meu avi va morir, però abans va dir “peons” i va ser l’última cosa que va sortir per aquella boca sana. Vaig rumiar molta estona, però no sabia què fer. Els vaig deixar descansar. L’endemà estaven pitjor tot i que els feia moltes abraçades però res, no milloraven. Vaig seguir rumiant què volia dir “peons”, i vaig recordar que l’avi estava molt dèbil abans de dir la paraula, així que li vaig preguntar a la mare: - Mare, abans de morir estàs dèbil? L’avi ho estava?

115

La mare va dir: - Sí, l’avi estava molt dèbil. - Va respondre en veu molt baixa. - Gràcies mare. Et curaré. - Vaig dir tot segur. Vaig pensar que si l’avi estava dèbil i abans de morir va dir peons, voldria dir que la clau de tot plegat era començar a jugar a escacs i utilitzar els peons per guanyar les partides. Així que vaig parlar amb l’alcalde i vam comprar taules i fitxes d’escacs per a que tots juguéssim.

La gent del poble jugava tot el dia, tota la setmana. La gent semblava que millorava una mica, perquè es sentien alegres per tenir una nova motivació, un nou entreteniment i a més tots eren més intel·ligents que una setmana abans. Ja havíem aconseguit guanyar amb els peons moltes vegades, però malgrat la millora, molta gent seguia malalta i dèbil. Fins que una nit vaig decidir no abraçar la mare, i li vaig donar molts petons abans d’anar a dormir, de cop i volta la mare es va aixecar i va dir que ja es trobava perfectament. Havia sigut un miracle. Ara que en Marouane i pensava el

116

que va passar no era un miracle, era que la paraula clau no era peons d’escacs, eren petons. Aquella mateixa nit, en Marouane i la seva mare es van dedicar a donar dos petons a tots els malalts del poble, i ràpidament tothom va posar-se sa i contents. A partir d’aquell dia van sorgir molts campions mundials d’escacs del poble d’en Marouane, i sempre abans i després de jugar es donaven dos petons en senyal de respecte.

117

118

EL MISTERI DE L’AIGUA Escola Joan Llongueras Hola, em dic Milagros, però els meus amics i tothom em diu Mili. Els nens del barri on visc em diuen baixeta i això no m’agrada molt. Visc a Badalona, a un barri que es diu Santa Rex, i sóc molt feliç i alegra. Jo anava cada dos dies a buscar aigua al pou del barri, no era molt fresca, però no hi havia més remei. Diuen que a Barcelona hi ha un riu amb millor aigua, però sóc petita i no puc anar-hi sola La meva millor amiga es diu Carla i el meu millor amic es diu Àlex que és de París i m’ensenya moltes coses. La Carla és d’aquí com jo. La meva mare es diu Amina i el meu pare José Antonio. Jo li dic Toni però la mare li diu Jose. La meva àvia és sàvia i ho sap tot. Un dia va pressentir que molta gent del barri es posaria malalta. Ningú s’ho va creure fins que un dia tothom es va posar malalt menys jo. Vaig posar grans i petits junts al parc del costat de casa meva. Els vaig donar de tot, però no va servir de res. La meva àvia va morir, però abans va dir “tabilisar aba” i va ser l’última cosa que va sortir per aquella boca sana. Vaig rumiar molta estona però no sabia què fer. Els vaig deixar descansar. L’endemà estaven pitjor i tot i que els hi feia moltes abraçades, res, no milloraven. Vaig seguir rumiant què era “tabilisar aba”... i vaig recordar que l’àvia estava molt dèbil abans de dir la paraula, així que li vaig preguntar a la mare: - Mare, abans de morir estàs dèbil? L’àvia ho estava? La mare va dir: - Sí, l’àvia estava molt dèbil -va respondre en veu molt baixa.

119

- Gràcies mare, et curaré –li vaig dir ben segura. Vaig pensar que si l’àvia estava dèbil i abans de morir va dir “tabilisar aba”, potser volia dir alguna cosa. Vaig anar a parlar amb el germà de l’àvia, en Joan, que era científic per buscar alguna solució. Li vaig explicar què havia passat i què havia dit l’àvia. Vàrem començar a pensar què podia haver fet mal a la gent i vam fer un passeig pel poble. Vàrem entrar en un bar per esmorzar i un senyor va caure al terra amb un got ple d’aigua a la mà. En Joan, va pensar que potser l’aigua no era gaire bona i van anar al seu laboratori per analitzar-la. Pel camí, van pensar que el que havia dit l‘àvia de ‘’L’aba’’ podia tenir relació amb l’aigua del pou. Van trobar una anomalia a l’aigua, portava aroma d’all i algun microbi. En veure que estava contaminada, van caure que l’àvia havia volgut dir, segurament, ‘’esterilitzar l’aigua’’ i vam anar a parlar amb l’alcalde i li van explicar què havia passat. Van decidir posar una màquina per esterilitzar l’aigua del pou.

Vam tornar al laboratori i vam fer un medicament per curar la gent del problema de l’aigua. Vàrem portar-lo al barri i vàrem preguntar qui volia provar el nou medicament. Es va oferir el meu pare, José Antonio i va 120

començar a millorar. Els veïns al veure que s’havia posat bé van prendre el medicament. Tothom va millorar i van decidir fer una manifestació per aconseguir que arribés al barri aigua tractada per poder-la beure sense perill. I així vam aconseguir que arribés aigua depurada al nostre barri. Gràcies a la meva àvia.

121

122

Grup 4 B 123

124

ELS REFUGIATS REBEN UNA VISITA Escola López Torrejón

Hi havia una vegada, una nena que anava a una escola del centre de Barcelona, no molt lluny de les Rambles. Un dia van anar d’excursió a visitar el temple de la Sagrada Família. Els va encantar per dins, no s’imaginaven que fos tant bonic. Quan van acabar l’excursió i tornaven cap a casa, van veure per la televisió els nens refugiats de Síria a l’hospital de Barcelona. La nena, quan va tornar a l’escola, li va proposar a la professora que podien anar a veure els nens sirians a la propera excursió, per tal de poder ajudar-los i poder parlar amb ells. Així que la professora va decidir organitzar una sortida amb l’ajuda d’aquesta nena a l’hospital de Barcelona. Abans d’anar-hi, van investigar una mica sobre aquest tema. Van veure on era aquest país i van veure quina problemàtica tenien. Era una situació dramàtica per a tants infants que no podien ni demanar els seus drets que tenen com a infants del món.

125

Quan van arribar a l’hospital, van poder jugar i parlar en anglès amb els nens sirians. Però els nens de la classe es van adonar que no sabien ni escriure ni llegir i els va entristir una mica. Però la visita va ser genial, els nens s’estaven recuperant i ben aviat podrien trobar un lloc on poder viure en pau. Abans de marxar, els metges i els monitors van parlar amb la classe i els van dir que necessitaven roba i material escolar per a aquests nens, ja que quan havien arribat no portaven més que una sola maleta. Van decidir organitzar una col·lecta de roba i material escolar entre totes les classes de l’escola, així els nens sirians podrien aprendre a llegir i escriure i podrien passar l’hivern ben abrigats sense passar fred. Es van organitzar tant ràpid i tant bé, que la col·lecta va ser un èxit i la següent setmana hi van poder tornar amb tot el que havien recollit. Gràcies a aquesta col·lecta els nens sirians van poder aprendre i escriure i van intercanviar-se el correu electrònic per estar en contacte entre tots ells. A més van decidir que quedarien un cop al mes tots plegats perquè ja eren bons amics. L’alcaldessa de la ciutat va decidir donar a l’escola un distintiu d’escola solidària, sobretot perquè havien aconseguit que tants nens amb moltes necessitats fossin més feliços, ara que ja sabien llegir i escriure ja podrien adaptar-se a la vida sense cap problema.

126

ACOLLIM ELS NENS DE L’ÀFRICA ! Escola Joan Llongueras En un país del món on tenia nas tothom, hi havia un grup d’amics que anava a una escola de Montserrat. Un dia van anar d’excursió a veure una obra de teatre que parlava d’uns nens africans que venien a passar l’estiu amb famílies d’acollida. Quan van acabar l’excursió i tornaven cap a casa, van pensar en aquests nens i nenes, i van pensar que estaria molt bé poder-ho fer, això d’acollir nens. El grup d’amics, quan van tornar a l’escola, li va proposar a la professora que podien posar-se en contacte amb una ONG d’Àfrica per oferir-los famílies d’acollida. Quan van sortir de l’escola, van anar cap a casa i ho van explicar als pares i les mares. Al principi tots es van sorprendre, però al final van dir que sí Així que la professora va decidir organitzar una sortida per anar a parlar amb la ONG. Abans d’anar-hi, van investigar una mica sobre aquest tema. Van veure on era aquest país i van veure quina problemàtica tenien. Era una situació dramàtica per a tants infants que no podien ni reclamar els seus drets que tenen com a infants del món. Quan van arribar a l’ONG els van explicar la idea que havien tingut. Allà els van dir on vivien els nens i nenes amb qui podrien fer l’acollida. Era el poble Sant Camèlia, i els nens i nenes tenien de 10 a 12 anys. L’acollida es podia fer en el mes de juliol. Tothom estava molt content i van decidir organitzar una col·lecta de roba i material escolar entre totes les classes de l’escola, així els nens africans s’ho podrien endur. També van recollir diners per fer-hi una escola. Es van organitzar tant ràpid i tant bé, que la col·lecta va ser un èxit.

127

Al juliol, quan van arribar els nens i nenes de Sant Camèlia els van fer una festa de benvinguda a la piscina del poble. Hi havia un pica-pica i van cantar i ballar i van tocar uns tambors africans. Després cada nen i nena, va marxar amb la seva família d’acollida. L’ambaixador de l’Àfrica va donar a l’escola un premi per haver organitzat aquest projecte. Van rebre una carta del rei de Sant Camèlia agraint el que havien fet. I conte contat aquests africans s’han anat.

128

SANG PER CURAR CÀNCER Escola Lola Anglada Un bon dia a Badalona a la Plaça Pompeu Fabra passejaven un nen i la seva mare. Hi havia molta gent i feia calor, més que altres dies. Mentre passejaven el nen va veure un autocar on hi posava “donar sang”. El nen va preguntar a la seva mare què era aquell autocar i li va contestar: - Aquest autocar és per a donar sang i poder ajudar a curar el càncer i altres malalties. Pensa que ara venen molts refugiats que fugen de la misèria i de la guerra i encara necessitarem més sang. Però els nens petits no poden donar sang. Només els grans. Ara ja ho saps ! Doncs el nen, quan van arribar a casa, va buscar per internet molta informació dels autocars que van d’un lloc a un altre per a recollir sang. Aquesta sang la utilitzen als hospitals per ajudar a curar malalties com el càncer i d’altres. Quan el nen es va fer una mica més gran va voler donar sang. Va sortir de casa dient als pares que anava amb els amics, però va anar a donar sang. Quan va arribar a l’autocar li van dir que encara no en podia donar, era massa jove, però aviat seria prou gran per a donar sang. Va tornar a casa una mica trist. Es va informar bé i va saber que l’autocar estava a la plaça tots els dissabtes. Va passar el temps i la mare va saber, preguntant als amics, que molts dissabtes no anava amb ells, anava a veure l’autocar de la sang. La mare va parlar amb el seu fill. El nen li va explicar tot a la mare: - Molts dissabtes vaig a la plaça on està l’autocar per a donar sang, però sóc massa jove i no em deixen. Altres dissabtes vaig amb els amics a jugar.

129

La mare li va contestar que li semblava bé, que no passava res. També li va dir que ho podia haver explicat abans. Quan el nen va ser més gran, tots dos, mare i fill, van anar a donar sang molts dissabtes. D’aquesta manera van ajudar a curar el càncer i d’altres malalties i també van ajudar als refugiats que venien d’altres països. I van ser molt feliços i van menjar anissos.

130

Grup 4 c 131

132

EL LLOP I ELS OCELLS Escola Joan Llongueras El llop i els ocells Fa molt temps, quan els peixos volaven i els ocells nedaven, hi havia dos ocells que s’estimaven molt i sempre estaven junts. Un dels ocells era femella i es deia Marta. Era blanca i blava i era molt ràpida volant. L’altre es deia Ivan i era de color blanc i negre. Un dia van tenir un pollet. El pollet era de color groc i negre i es deia Sara. Com que estaven a la tardor, un matí, un cop d’aire va tirar la branca de l’arbre on hi havia el niu. El problema era que la Sara estava dins del niu. Un amic de l’Ivan, que es deia Antonio va venir a ajudar-lo a fer un altre niu i de cop i volta va arribar un llop que s’hi va apropar. Tots van tenir molta por i van marxar corrents a amagar-se en una branca.

El llop es va sentir trist i va dir: - No sóc dolent! Vinc a ajudar-vos. Estic cansat que sempre pensin que sóc dolent!

133

Va veure la Sara i va obrir la boca molt gran i la va agafar. Va pujar a l’arbre on estava Antonio treballant amb el niu i va deixar-hi la Sara. L’Ivan i la Marta van apropar-se al llop i li van agrair el que havia fet. Van dir-li que havien d’haver confiat més en ell. I quiquiriquic, el conte ja està enllestit, i cacaracac, el conte ja s’ha acabat.

134

EL PEIXET I EL DOFÍ Escola Lola Anglada

El primer dia de gener del 2008 van néixer un petit dofí i un peixet molt bonic. Però un dia, el mateix peixet i el dofí es van trobar a l’Atlàntic, els dos s’havien perdut. Van estar 4 dies els pobrets sense menjar i no van veure a les seves mares durant aquests 4 dies. Pobrets! Un dia es van apropar a una manada d’orques i es van espantar molt, es van quedar parats i cada vegada les orques se’ls apropaven més i més. Com que les orques cada vegada s’apropaven més van intentar escapar i el petit dofí es va fer mal a la cua. Les orques es van apropar fins a estar al seu costat.

Llavors les orques van dir: - Hola, estem per ajudar a tots els peixos i dofins. - Què necessiteu ajuda? Va dir una altra orca. 135

I el peixet va contestar: - Sí, el meu amic dofí s’ha fet mal a la cua i no pot nedar prou bé! Una altra orca li va contestar: - D’acord, nosaltres el curarem i així podrà nedar i tots dos podreu tornar amb la vostra família. I així ho van fer. D’aquesta manera va acabar l’aventura dels dos amics què van néixer el mateix dia. Després d’aquesta aventura en van tenir moltes més i molt divertides. Conte contat, ja s’ha acabat !!

136

ELS CONILLS I LA GUINEU Escola López Torrejón Fa molt de temps hi havien dos conills que s'estimaven amb bogeria i sempre estaven junts. Tots dos eren molt feliços. Un es deia Carla i l'altre es deia Pau. Van tenir un conillet preciós, de color negres i amb taques negres que es deia Joana. Tot anava genial, fins que un dia, va començar a fer molt de vent, feia tant de vent que van caure arbres, i un d'ells va caure a sobre del seu cau i el va destrossar. Els conills van intentar arreglar-ho quan el vent va parar, però sols no podien fer-ho. Estaven molt preocupats perquè es van adonar que la seva filla s'havia quedat dins del cau. Quin horror! De sobte va arribar una guineu i es van anar apropant. S'anaven acumulant les desgràcies van pensar. Van tenir molta por, i van decidir marxar corrent darrere d'un arbre. Ja solucionarien l'altre problema després. Quan la guineu els va veure fugir tant ràpid, es va entristir molt i va dir: - No sóc dolent, per favor escolteume, vinc a ajudar-vos, he vist el que us ha passat. Estic cansat que tothom sempre pensi que sóc dolent i que vull menjar-me els altres animals, és injust, no hi ha dret. Els conills, al principi no s'ho creien, però al veure plorar la guineu tant desconsoladament, van entendre que plorava de debò, era impossible fer aquell teatre. Així que van sortir de

137

darrere l'arbre i van acceptar l'ajuda. Entre els tres van poder reconstruir el cau amb facilitat i van poder alliberar a la Joana. A partir d'aquell dia, els tres van passar a ser amics, i cada dia cooperaven per poder viure alegrement sense pors ni tristeses.

138

CONTES PER LA PAU Badalona, 30 de gener de 2017

139

140