Llibre contes pau 1718 by CRP crpbadalona

IlÂˇlustrador: Dan Elijah G. Fajardo https://society6.com/dandingeroz @dandingeroz

Aquest recull de contes és el resultat d’una activitat de treball cooperatiu realitzada entre alumnes de 5è curs d’educació primària de diferents escoles de Badalona. Els contes tenen com a eix vertebrador el treball per a la pau a través dels valors de l’amistat, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte al medi ambient, la cooperació… en l’entorn més proper o més llunyà dels alumnes. La seva elaboració permet a cada escola realitzar un treball interdisciplinari des de diferents àrees i àmbits educatius. Per a l’elaboració dels contes s’ha utilitzat un espai virtual de treball cooperatiu, la Wiki dels Contes per a la Pau, on cada escola ha anat incorporant els seus textos i il·lustracions, perquè poguessin ser llegits per la resta d’escoles participants. Finalment, el Centre de Recursos Pedagògics de Badalona ha recollit tots els contes i els ha donat el format de llibre que ara teniu a les mans, i també el format de llibre digital, perquè pugui ser compartit per la resta de comunitat educativa.

Escoles que han participat en l'elaboració d'aquest llibre: Escola Ítaca Escola Joan Llongueras Escola Lola Anglada Escola Lopez Torrejón Escola Miguel Hernández Escola Ventós Mir

Organització: Servei Educatiu de Badalona. Centre de Recursos Pedagògics

Badalona, 30 gener de 2018

escoles participants grup 1 Escola Lola Anglada – Grup A Escola Ventós Mir - Grup A Escola Miguel Hernández

grup 2 Escola Lola Anglada – Grup B Escola Ventós Mir - Grup A Escola López Torrejón

grup 3 Escola Lola Anglada - Grup C Escola Ventós Mir - Grup C Escola Ítaca

grup 4 Escola Lola Anglada - Grup D Escola Ventós Mir - Grup D Joan Llongueras – Grup B

ï&#x20AC;

Grup 1 A 6

Escola Lola Anglada No cal ser així Fa uns anys, exactament l’any 2010, es va fer el mundial de futbol a Sudàfrica. En aquest mundial, jugaven moltes seleccions d’arreu del món. Després de molts partits, dues seleccions van arribar a la final: Espanya i Holanda. Tothom estava desitjant que arribés aquell partit. Els aficionats estaven nerviosos, ansiosos, i amb la il·lusió de que la seva selecció guanyés el títol de campió del món. El dia del partit, tots els aficionats van entrar al camp a veure la final. Anaven vestits dels colors de la seva selecció. Els aficionats d’Espanya anaven de color vermell, i els d’Holanda de color taronja. Es van seure en una banda del camp els aficionats holandesos i a l’altre els aficionats espanyols, ja que no volien ser a prop de la selecció contrària. El partit va començar i les aficions van començar a animar als seus equips amb crits, cançons, aplaudiments, etc. Cada vegada, les aficions animaven més i més fort, fins que gairebé no s’escoltava res en el camp. Els jugadors, cada vegada estaven més nerviosos a l’escoltar les aficions cridar tant, i els costava concentrar-se en fer un bon partit per guanyar. De sobte, va haver-hi un moment que un dels jugadors d’Espanya va fer una falta molt greu a un dels d’Holanda. En aquell moment, l’afició holandesa es va preocupar pel seu jugador, però quan van veure que es recuperava bé, que s’aixecava amb l’ajuda del seu contrincant i com aquest li demanava disculpes, es van deixar de preocupar i van començar a insultar al jugador espanyol. Els aficionats espanyols es van començar a enfadar amb els aficionats contraris, i això va provocar una baralla entre aficions.

Entre ells, es van començar a discutir per les jugades i per les faltes, i això va portar a insults, cops, etc. En aquell moment, els jugadors que estaven al camp, veient aquella situació tant desagradable, van decidir aturar el partit. Un jugador de cada equip va agafar un micròfon i van demanar pels altaveus: - Aficions, si us plau, deixeu-vos de barallar o no seguirem el partit i el cancel·larem. La gent, va deixar de barallar-se de cop. Volien seguir veient els seus equips que estaven fent un gran partit, tot i que seguien empipats amb els contraris. L’altre jugador, que estava amb el micròfon va afegir: - Si el partit acaba i tots us heu comportat bé entre vosaltres, us signarem autògrafs a tothom qui ho vulgui. Les aficions es van mirar, i van donar-se la mà amb els contraris. També van decidir barrejar-se i seure’s junts a les grades, i aplaudir als jugadors per haver reaccionat d’aquesta manera, resolent el conflicte entre aficions. El partit va acabar, i els jugadors van decidir fer una festa per a totes dues aficions i signar els autògrafs que havien promès. De manera excepcional, l’organització del mundial va decidir premiar a les dues seleccions per la seva esportivitat, fent-los campions del mundial.

Escola Ventós i Mir Waka to Hell Fa uns anys, exactament l’any 2007, es va programar un concert de la Shakira, al Pavelló Olímpic de Badalona, per la seva gira mundial. Per un problema d’organització de les entrades, també es va programar un concert especial del grup de rock ACDC, el mateix dia i al mateix lloc. Tots els fans estaven desitjant que arribés aquell dia. Els aficionats estaven nerviosos, ansiosos, i amb la il·lusió de que les seves estrelles fessin una gran actuació. El dia del concert tots els fans van entrar al pavelló a veure la seva actuació. Anaven vestits uns amb samarretes amb la cara d’en Piqué i els altres amb complements de dimoni i unes llargues cabelleres. Es van col·locar a una banda del pavelló els fans de la Shakira i a l’altre els fans d’ACDC, ja que no volien ser a prop dels seguidors contraris i es miraven estranyats. El concert va començar i els aficionats van començar a animar als seus ídols amb crits, cançons, aplaudiments, etc. Els ídols del públic van sortir sense saber que feia un altre artista al mateix escenari, però cadascú feia la seva. Cada vegada, les aficions animaven més i més fort, fins que gairebé no s’escoltava res al pavelló.

mateixos. De sobte, la Shakira va començar a entonar les primeres notes del seu gran èxit i ACDC, que no podien ser menys, van iniciar els acords, en les seves guitarres elèctriques, del mític “Highway to Hell”. En aquell moment, la Shakira va començar a cantar el seu “Waka-waka” cada cop més fort i els ACDC fan fer lo propi amb les guitarres i veu. Era una competició per veure a qui sentien més. Al principi els fans feien el mateix, però va arribar un moment en que el soroll era insuportable, no se sentia res i alguna persona del públic va desmaiar-se i tot. La 10

gent, indignada, va començar a marxar del pavelló, cridant que era una vergonya i que volien que els hi tornessin els diners de l’entrada. En aquell moment, els cantants que estaven a l’escenari, veient aquella situació tant desagradable, van decidir aturar el concert. Es van reunir per parlar les coses i van arribar a un acord. Cada artista va agafar el seu mòbil i va citar als seus fans per INSTAGRAM, a acudir al Titus de Badalona on estaven convidats a una festa especial i gratuïta, on els fans de tots dos artistes podrien escoltar el nou “temazo” conjunt anomenat “Waka to Hell”. I així, tots dos grups de fans, van estar feliços i orgullosos dels seus ídols.

Escola Miguel Hernández Krippy Bailando

Fa uns anys, exactament l’any 2003, es va programar un concert de Bad Bunny, al Pavelló Olímpic de Girona, per la seva gira mundial. Per un problema d’organització de les entrades, també es va programar un concert especial del grup Ozuna, el mateix dia i al mateix lloc. Tots els fans estaven desitjant que arribés aquell dia. Els aficionats estaven nerviosos, ansiosos, i amb la il·lusió que les seves estrelles fessin una gran actuació.

El dia del concert tots els fans van entrar al pavelló a veure la seva actuació. Anaven vestits uns amb samarretes d’un ós i els altres amb complements d’un conill, un símbol molt mític de la banda. Es van col·locar a una banda els fans de la Bad Bunny i a l’altre els fans d’Ozuna, ja que no volien ser a prop dels seguidors contraris i es miraven enfadats. El concert va començar i els aficionats van començar a animar als seus ídols amb crits, cançons, aplaudiments, etc. Els ídols del públic van sortir sense saber que feia un altre artista al mateix escenari, però cadascú feia la seva. Cada vegada, les aficions animaven més i més fort, fins que gairebé no s’escoltava res al pavelló i els cantants van començar a discutir. Un a un els fans van començar a marxar del concert. Els cantants quan van veure aquesta situació van parar el concert i van cridar als seus fans que es quedessin al pavelló que la següent cançó la cantaríem tots junts. També van demanar disculpes per discutir 12

davant de tots ells. Els fans que tenien ganes de veure els seus ídols van acceptar les disculpes i van tornar a situar-se a prop de l’escenari.

Un cop, tots ja estaven situats a lloc, els cantants van preguntar als fans quina cançó volien escoltar. La gent del públic que estava barrejada van parlar i van decidir que els fans de Ozuna volien sentir “Siguelo Bailando” i els de Bad Bunny volien escoltar la cançó “Krippy Kush”. Davant d’aquestes peticions els cantants van decidir fer una nova cançó que portava com a títol: Krippy Bailando, que era una barreja de les dues. I vet aquí un gos, vet aquí ós aquest conte ja és famós.

Grup 1 B 14

Escola Ventós Mir Un mal dia per adormir-se En un racó del món on tenia nas tothom l´Spock, un contenidor de reciclatge , es va adormir el dia que havien de sortejar el tipus de càrrec que tindrien. A l’Spock, que des de petit havia sigut molt propens a posar-se malalt amb facilitat, li va tocar ser contenidor orgànic. Al principi no li va importar, però quan va començar a menjar restes d’aliments en mal estat, els mals de panxa i descomposicions eren el pa de cada dia. L’única alegria que tenia era quan cada nit passaven els escombriaires i la patrulla de neteja i el buidaven i deixaven ben net i brillant. Ell demanava que li canviessin el càrrec però no el deixaven perquè ningú volia ser contenidor d’orgànic. Passava el temps i res no canviava, però l’Spock seguia somiant que algun dia deixaria de ser contenidor d’orgànic i no es trobaria malament. Un dia plujós, mentre l’Spock dormia la migdiada, un camió que transportava pintures va lliscar i va patir un accident al xocar contra el contenidor de vidre veí de l’Spock. El pobre contenidor de vidre va ser ingressat a l’hospital de Medi Ambient. L’Spock, al despertar-se, es va adonar que li havia caigut tot de pintura verda al damunt. Ara semblava més un contenidor de vidre que un d’orgànic. És per això que des d’aquell moment, van començar a omplir-lo de pots de colònia i perfum enlloc de restes de menjar. Gràcies a la seva paciència, i a una mica de sort també, ja no es posaria malalt i desprenia una olor molt agradable. I vet aquí un got, vet aquí un plat, que aquest conte l’hem reciclat.

Escola Miguel Hernández Un mal dia per adormir-se En un racó del món on tenia nas tothom l´Estéfan, un contenidor de reciclatge, es va adormir el dia que havien de sortejar el tipus de càrrec que tindrien. A l’Estéfan, que des de petit havia sigut molt propens a posar-se malalt amb facilitat, li va tocar ser contenidor orgànic. Al principi no li va importar, però quan va començar a menjar restes d’aliments en mal estat, els mals de panxa i descomposicions eren el pa de cada dia. L’única alegria que tenia era quan cada nit passaven els escombriaires i la patrulla de neteja i el buidaven i deixaven ben net i brillant. Ell demanava que li canviessin el càrrec però no el deixaven perquè ningú volia ser contenidor d’orgànic. Passava el temps i res no canviava, però l’Estéfan seguia somiant que algun dia deixaria de ser contenidor d’orgànic i no es trobaria malament.

Un bon dia, passava un avió carregat de pintura blava que es dirigia a un altre país a fer l'entrega. Aleshores el pilot va mirar el rellotge i va veure que arribava tard. Per anar més ràpid va decidir prémer el botó del turbo. Per mala sort va prémer el botó d'obrir la porta del carregament i va caure tota la pintura blava. Per altre banda l'Estéfan va tenir sort i li va caure tota la pintura a sobre. D'aquesta manera, ara tothom creia que era un contenidor de paper.

Des de aquell dia la gent li llençaven paper en lloc de restes de menjar i ja no es trobava malament ni feia mala olor. A més a més quan s'avorria, es posava a fer manualitats amb el paper que li llençaven. Feia ocells, origamis, avions, vaixells i d'altres coses que regalava a la gent que reciclava el paper.

Escola Lola Anglada Un mal dia per arribar tard En un racó del món on tenia mà tothom, la Paula, una contenidora de reciclatge, va arribar tard el dia que havien de sortejar el tipus de feina que tindrien. A la Paula, que des de ben petita havia estar propensa a fer fàstics, li va tocar convertir-se en humana i ser escombriaire. Al principi no li va importar, però quan va començar a treballar i veure que cada dia es trobava els carrers molt bruts, amb excrements pel terra, vòmits i brutícia de tots els tipus inimaginables, li va venir el seu pitjor malson. Els fàstics eren el pa de cada dia, i a cada dia que treballava, anaven a pitjor. Un dia, treballant, va passar per davant d’una farmàcia. El farmacèutic, en veure-la amb els fàstics que tenia, li va donar unes pastilles per evitar-ho. Des d’aquell moment, es va trobar una mica millor per poder fer la seva feina.

Tot i això, passat un temps va demanar que la canviessin de càrrec, perquè tothom volia ser escombriaire menys ella. Van decidir, però, que per no crear més problemes, no li concedirien el canvi, ja que si no, tothom voldria fer un altre càrrec. Després d’uns quants mesos treballant i passejant per tot arreu, un dia es va trobar pel carrer amb un noi que estava molt amoïnat perquè necessitava ajuda. Ell li va explicar que havia de viatjar perquè era pilot d’avió però que no tenia copilot perquè li feien por les alçades. Ella es va oferir a ajudar-lo, ja que no li importava volar ben alt, i ell va accedir.

Així doncs, va acompanyar al pilot a viatjar pel món, i des d’aquell moment es va convertir en la millor copilot de la història. Des d’aquell moment, va treballar com a copilot d’avió, i ja no va ser més escombriaire.

Grup 1 C 20

Escola Miguel Hernández El món sense diners. Hi havia una vegada en l’any 2.453 la família Trukituki que vivia al planeta Iko. Aquesta família tenia una filla petita que es deia Raquel. Temps endarrere van comprar una casa i van gastar tots els diners que tenien estalviats . Més tard, el pare va caure malalt i ja no podia anar a treballar. D’aquesta manera la família va començar a ser pobra.

La situació de la família Trukituki no millorava gaire. Així que un bon dia la Raquel va decidir anar al bosc per buscar menjar. Mentre estava pel bosc recollint maduixes va veure una caseta amb la porta oberta i allí va conèixer un savi màgic. Van estar parlant una estona i la Raquel li va explicar la situació de la seva família. El savi va comprovar el que deia la Raquel a través de la seva bola màgica. Aleshores el savi va decidir ajudar als Trukituki. Per ajudar-los els va regalar dues portes, una bona i una falsa. La porta bona portava a un país sense diners i on tothom era igual. Per altra banda la falsa conduïa a un lloc on una força màgica convertia els dolents en bons, d'aquesta manera podien passar per la porta bona. Després la Raquel va preguntar com diferenciar les dues portes. I el savi va respondre que la porta bona tenia els poms triangulars i la falsa quadrats. La nena li va fer una segona pregunta: - Per què em dones dues portes? - Per què fa temps que el bruixot del planeta Carrioca intenta robar-me la porta bona i no pots permetre que això passi mai, perquè si la roba la destruirà i mai més la gent podrà anar al país on no hi ha diners.

La Raquel va tornar molt contenta i feliç cap a casa amb les dues portes. De camí es va trobar amb un nen petit que semblava ser molt pobre acompanyat per un gosset, ella no sabia que era el bruixot disfressat. Llavors li va dir : - Vols venir a casa meva a descansar i menjar alguna cosa? - T'ho agraeixo molt, gràcies. El nen va acceptar la invitació, així que tots dos plegats van anar cap a casa de la Raquel. Un cop a casa li van oferir un plat de sopa calenta i maduixes de postre. Es va fer de nit i la família va insistir en que el nen i el gosset es quedessin a dormir. Mentre tots dormien tranquil·lament el bruixot va recuperar el seu aspecte . I sense fer soroll va convertir el seu gosset en una porta falsa que va canviar per la porta amb els poms quadrats, o sigui la dolenta, perquè ell no sabia quina era la bona. Ràpidament el bruixot va tornar al planeta Carrioca . Un cop a casa, el bruixot , sense dubtar, va entrar per la porta . Quan ja era dintre no va poder resistir la força màgica que era molt forta per a ell i es va desmaiar. Després quan es va despertar al llit de casa seva ja era bona persona. Per altra banda el savi màgic estava veient tot el que passava a través de la seva bola màgica i es va posar molt feliç . Va anar a visitar a la família Trukituki i els va explicar tot el que li havia passat al bruixot. Tots es van posar molt contents i van anar junts amb la porta de poms triangulars al planeta Carrioca a visitar el bruixot.

Un cop es van reunir van passar un per un per la porta mĂ gica i van viure feliĂ§os en un paĂs on tots eren iguals, on no hi havia diners, ni rics ni pobres i van menjar moltes maduixes.

Escola Escola Lola Anglada El món on tothom és igual Hi havia una vegada en l’any 4.907 la família SuguisTrukis que vivia al planeta Dipper. Aquesta família tenia una filla que es deia Ona. Temps endarrere van comprar una caseta amb pati i van gastar tots els diners que tenien estalviats. Més tard, la mare va caure malalta i ja no podia anar treballar. El pare de la família no trobava feina de cap de les maneres. D’aquesta manera la família va començar a ser pobre. La situació de la família SuguisTrukis no millorava gaire. Així que una bona tarda l’Ona va decidir anar a la selva per buscar menjar. Mentre estava per la selva intentant caçar, va començar a sentir a una veu que la cridava per a que s’acostés a l’arbre. Quan va ser a prop, va aparèixer una porta a l’arbre i va entrar-hi. Dins va conèixer un grup de savis i sàvies màgics. Van estar parlant una estona i l’Ona els hi va explicar la situació de la seva família. Els savis van comprovar el que deia la nena a través de la seva bola màgica. Aleshores van decidir ajudar als SuguisTrukis. Per ajudar-los els van regalar dues bosses de llaminadures que per fora semblaven iguals, però per dins una tenia piruletes de maduixa i l’altre de piruletes de menta. La bossa de piruletes de maduixa portava a un país sense diners i on tothom era igual. Per altra banda la bossa de piruletes de menta conduïa a un lloc on una força màgica convertia els dolents en bons, i d'aquesta manera podien menjar les de maduixa. Després l’Ona va preguntar com diferenciar les dues bosses. I els savis va respondre que les de maduixa tenia un dibuix d’un triangle i la de menta un dibuix d’un quadrat. La nena li va fer una segona pregunta: -Per què em dones dues bosses? - Perquè fa temps que la bruixa del planeta Flufilandia intenta robar-me la bossa bona i no pots permetre que això passi mai, perquè si la roba la destruirà i mai més la gent podrà anar al país on no hi ha diners.

L’Ona va tornar molt contenta i feliç cap a casa amb les dues bosses. De camí es va trobar amb un nena petita que semblava ser molt pobre acompanyada per un gat, però l’Ona no sabia que era el bruixa disfressada. Llavors li va dir : - Vols venir a casa meva a descansar i menjar alguna cosa? - T'ho agraeixo molt, gràcies. La nena va acceptar la invitació, així que totes dues plegades van anar cap a casa de l’Ona. Un cop a casa li van oferir un plat d’escudella i iogurt de postre. Es va fer de nit i la família va insistir en que la nena i el gat es quedessin a dormir. Mentre tots dormien tranquil·lament la bruixa va recuperar el seu aspecte. I sense fer soroll va convertir el seu gat en una bossa de llaminadures falsa que va canviar per la bossa amb el quadrat, o sigui la dolenta, perquè ella no sabia quina era la bona. Ràpidament la bruixa va tornar al planeta Flufilandia. Un cop a casa, la bruixa , sense dubtar, es va seure al llit i va menjar una piruleta. Quan ja era a punt d’acabar-la no va poder resistir la força màgica que era molt forta per a ella i es va desmaiar. Després quan es va despertar al llit de casa seva ja era bona persona. Per altra banda els savis màgics estaven veient tot el que passava a través de la seva bola màgica i es van posar molt feliços. Van anar a visitar a la família SuguisTrukis i els van explicar tot el que li havia passat a la bruixa. Tots es van posar molt contents i van anar junts amb la bossa de piruletes bones al planeta Flufilandia a visitar la bruixa. Un cop es van reunir van menjar un per un una piruleta de maduixa. La mare es va recuperar i tots van viure feliços en un país on no hi havia diners, ni rics ni pobres i on tots eren iguals. I nosaltres així a aquest conte li posem punt i final.

Escola Ventós i Mir No tot són els diners Hi havia una vegada en l’any 4.907 la família Siyahamba que vivia al planeta Viladrau. Aquesta família tenia una filla que es deia Ona. Temps endarrere van comprar una caseta amb pati i van gastar tots els diners que tenien estalviats, al pati van trobar un jaciment de petroli enorme i es van convertir en la família més rica del món. Més tard, la mare va caure malalta i ja no podia anar treballar. El pare de la família no trobava feina de cap de les maneres, ni tampoc li calia. D’aquesta manera la família va començar a dedicar-se a comptar bitllets i això els va fer començar a canviar el caràcter. La situació de la família Siyahamba no millorava gaire, com més diners aconseguien, més en volien. Així que una bona tarda l’Ona va decidir anar a la selva per buscar una distracció diferent, ja que l’avorria estar tot el dia rodejada de diners i luxe i això la feia sentir culpable. Mentre estava per la selva intentant caçar un cocodril per fer-se una bossa, va començar a sentir una veu que la cridava per a que s’acostés a un arbre. Quan va ser a prop, va aparèixer una porta a l’arbre i va entrar-hi. Dins va conèixer un grup de savis i sàvies màgics.

Van estar parlant una estona i l’Ona els hi va explicar la situació de la seva família. Els savis van comprovar el que deia la nena a través de la seva bola màgica. Aleshores van decidir ajudar als Siyahamba. Per ajudar-los els van regalar una bossa de llaminadures de piruletes de maduixa. La bossa de piruletes de maduixa portava a un país sense diners i on tothom era igual.

L’Ona va tornar molt contenta i feliç cap a casa amb la bossa. La nena els hi va explicar als pares tot el que li havia passat i el que portava. Però la reacció dels pares no va ser la que esperava. Enlloc de menjar-se les piruletes i anar al país on tothom era igual i no existien els diners, els pares van veure una nova oportunitat de negoci venent-les a la gent que era pobre, que segur que voldrien marxar a un país sense diners. L’Ona, decebuda no s’ho podia creure i va començar a buscar fotos de quan era petita i els seus pares no feien més que treballar per poder aconseguir una hipoteca per pagar aquella casa. Va fer veure als seus pares que els diners no ho eren tot, i que era més important l’esforç i el camí per aconseguir els seus objectius que no acumular diners. Els pares van entrar en raó i es van sentir molt orgullosos del que havia fet la seva filla, tots tres van menjar-se una piruleta i van viatjar al país on tothom era igual i no hi havia diners per començar de nou. A la cric-cric, el conte ja està dit; a la cric-crac, el conte està acabat.

ï&#x20AC;

Grup 2 A 29

Escola Lola Anglada Títol: La gran cura d'un bosc Una dia d’estiu, uns amics meus i jo vam decidir anar a passar una tarda al bosc. Nosaltres érem set, tres nenes i quatre nens. La Carla, la Gina, l’Anna, en Max, l’Ismael, l’Albert i jo mateix, el Nil. Tots anem a la mateixa classe, a 5è A. Aquella tarda, els nostres germans i germanes grans, ens estaven preparant una gimcana sorpresa en aquell bosc. El que no sabíem, era que el bosc al qual ens dirigíem era conegut com “el bosc de la mort”. Quan els nostres germans ens van explicar com es deia aquell bosc, ens va entrar molta por i no volíem anar-hi. Una vegada ens vam posar en marxa pel camí, i vam arribar al lloc on ens havien muntat la gimcana, vam veure que era “superguay” i ens vam posar molt contents i amb moltes ganes de començar. La gimcana tenia diferents proves: Portar un ou en una cullera sense que caigués, fer una cursa de sacs, passar fent equilibris per sobre d’un tronc creuant un riu, buscar dins d’un cubell de farina caramels, havent-nos mullat la cara al riu abans, passar una safata amb aigua sense que vessés una gota, etc. L’última proba consistia en buscar uns tresors que els nostres germans havien amagat pel bosc. Mentre buscàvem els tresors amagats, en Max va descobrir una cosa sorprenent, i tot seguit ens va fer un crit: - Ei nois! Veniu cap aquí! Mireu què he trobat! És una petjada molt estranya! Tots ens vam apropar per veure-la, i vam cridar als germans grans. Ells no sabien res de la petjada. De sobte, la Carla es va avançar una mica i va trobar un camí de petjades. Tots vam començar a seguir el camí per veure fins a on conduïa. Mentre anàvem seguint el rastre, es va començar a fer fosc, i vam sentir uns sorolls que ens van fer tenir molta por. L’Albert i l’Anna van dir: - Albert: Si us plau, podem tornar cap a casa? - Anna: Estic començant a tenir molta por! Però resulta que tornar enrere era impossible, ja que ens havíem perdut pel camí.

Vam seguir endavant, i cada vegada ens trobàvem amb coses més estranyes: un rastre de sang, pèl d’animal, sentíem udols de llops, roba estripada, nans de jardí trencats i bruts pels terres, una poma mossegada, etc. Tot allò que anàvem trobant ens feia tenir molta més por, i no sabíem què ens podia sortir de qualsevol lloc. Avançàvem a poc a poc, i cada vegada teníem més gana i era més fosc. Al fons del camí, vam veure una casa amb llum, i vam decidir apropar-nos-hi. Quan vam ser davant de la casa, vam sentir olor a menjar i jo mateix vaig dir: - Entrem, tinc molta gana i vosaltres també, oi? Vam obrir la porta, vam entrar al menjador, i ens vam trobar un home gran, que semblava molt descuidat, amb uns cabells llargs i una cara de molts pocs amics. Al veure’l, l’Ismael li va preguntar: - Senyor, que ens podria donar de menjar? Ens hem perdut i estem morts de gana. L’home va respondre: - No, no us vull donar de menjar, en tinc poc i a més els nens no m’agradeu. A més, com heu arribat fins aquí? Jo li vaig dir: - Per què no t’agradem? Què t’hem fet perquè no ens vulguis ajudar? Ell va contestar: - Una vegada, uns nens com vosaltres em van fer una mala passada quan jo intentava ajudar-los a ells. Des de llavors, vaig decidir que no ajudaria a ningú més. Per això, vaig guarnir el bosc amb objectes de por, per a que ningú s’acostés a casa meva. Però vosaltres heu estat molt valents pel que veig. La Carla li va dir: - Senyor, nosaltres no som aquells nens. Hem vingut a passar un dia divertit amb els nostres germans, i no volem pas molestar-lo ni fer-li res dolent. Al contrari, ens agradaria poder menjar alguna cosa i parlar amb vostè perquè ens expliqués coses del bosc. L’home, no del tot convençut, va accedir a compartir el seu sopar amb nosaltres. Poc a poc, es va anar adonant que érem bons nens i al final del sopar ens vam fer amics. Ell ens va dir quin camí havíem de seguir per sortir del bosc i arribar a la casa on passaríem la nit. I així ho vam fer. L’endemà, vam tornar a la casa a veure a l’home. Nosaltres havíem pensat que el volíem ajudar a treure totes les coses del bosc que feien por, perquè així vingués més gent a visitar-lo. Li vam comentar i ell va estar-hi d’acord, així que ens vam posar a fer feina. Al cap

d’unes hores, havíem deixat el bosc net, polit i molt maco. Com que nosaltres el volíem ajudar, vam proposar-li algunes idees per a que expliqués a la gent tot el que sabia del bosc, que era molt, i es guanyés uns diners, fent de guia d’aquell bosc tan preciós. Ell va accedir, i nosaltres aquell dia vam tornar a casa contents i satisfets per haver ajudat a aquell senyor.Al cap d’uns anys, vam tornar a fer una excursió al bosc. A l’arribar, vam veure un cartell amb el nom del bosc. Ara es deia: El bosc de la GIMCANA. Quan vam entrar no vam entendre aquell nom, però vam anar a buscar al senyor perquè ens ho expliqués. Ens va dir, que des del dia que vam anar feia uns quants anys, li havíem canviat a ell i al bosc, i que per això portava aquell nom. Eren les nostres inicials! Des d’aquell dia, vam visitar moltes més vegades aquell bosc, sense cap tipus de por i gaudint d’aquell paisatge i aprenent d’aquell home que tantes coses ens va ensenyar.

Escola Ventós i Mir El Bosc Perdut Un dia d’hivern, uns amics meus i jo vam decidir anar a passar una tarda al bosc a jugar amb la neu. Nosaltres érem set, tres nenes i quatre nens. La Carla, la Gina, l’Anna, en Max, l’Ismael, l’Albert i jo mateix, en Nil. Tots anàvem a la mateixa classe, a 5è A. Aquella tarda, els nostres germans i germanes grans, ens estaven preparant una gimcana sorpresa en aquell bosc. El que no sabíem, era que el bosc al qual ens dirigíem era conegut com “el bosc perdut”. Quan els nostres germans ens van explicar com es deia aquell bosc, ens van entrar moltes ganes d’investigar el perquè del seu nom. Una vegada ens vam posar en marxa pel camí, i vam arribar al lloc on ens havien muntat la gimcana, vam veure que era “superguay” i ens vam posar molt contents i amb moltes ganes de començar. La gimcana tenia diferents proves: Portar un ou en una cullera sense que caigués, fer una cursa de sacs, passar fent equilibris per sobre d’un tronc creuant un riu, buscar dins d’un cubell de farina caramels, havent-nos mullat la cara al riu abans, passar una safata amb aigua sense que vessés una gota, etc. La última proba consistia en buscar uns tresors que els nostres germans havien amagat pel bosc. Mentre buscàvem els tresors amagats, en Max va descobrir una cosa sorprenent, i tot seguit ens va fer un crit: - Ei nois! Veniu cap aquí! Mireu què he trobat! És una petjada a la neu molt estranya! Tots ens vam apropar per veure-la, i vam cridar als germans grans. Ells no sabien res de la petjada. De sobte, la Carla es va avançar una mica i va trobar un camí de petjades. Tots vam començar a seguir el camí per veure fins a on conduïa. Mentre anàvem seguint el rastre, es va començar a fer fosc, cada cop feia més fred, i vam sentir uns sorolls que ens van fer tenir molta por. L’Albert i l’Anna van dir: - Albert: Si us plau, podem tornar cap a casa? - Anna: Estic començant a tenir molt de fred! Però resulta que tornar enrere era impossible, ja que feia una estona que s’havia posat a nevar, els cartells indicadors estaven coberts de neu i el rastre de les nostres petjades havia desaparegut. Avançàvem a poc a poc, i cada vegada teníem més fred i era més fosc. A en Max se li va ocórrer fer un foc per escalfar-nos i ens vam posar a recollir llenya, quan de sobte darrera uns matolls vam trobar un camí vell, per on semblava que no hi passés ningú des de feia molts anys. Vam començar a seguir-lo fins que després d’hores caminant vam veure uns llums al fons. Ens hi vam apropar i vam descobrir un poblet amagat entre arbres i neu. Quan vam ser davant de la primera casa, vam sentir olor a sopeta de la iaia i jo mateix vaig dir: - Entrem, tinc molta gana i vosaltres també, oi?

Vam obrir la porta, vam entrar al menjador, i ens vam trobar una dona gran, que semblava molt descuidada, amb uns cabells llargs i una cara de molts pocs amics. Al veure’ la, l’Ismael li va preguntar: - Senyora, que ens podria donar de menjar? Ens hem perdut, tenim molt de fred, i estem morts de gana. La dona va respondre: - No, no us vull donar de menjar, en tinc poc i a més els nens no m’agradeu. A més, com heu arribat fins aquí? Jo li vaig dir: - Perquè no t’agradem? Què t’hem fet perquè no ens vulguis ajudar? Ella va contestar: - Una vegada, uns nens com vosaltres em van fer una mala passada quan jo intentava ajudar-los a ells. Des de llavors, vaig decidir que no ajudaria a ningú més. Per això, vaig girar tots els cartells del bosc per a què ningú pogués arribar al nostre poble. La resta d’habitants del poble són massa joves per recordar-ho i es pensen que no hi viu ningú més passat el bosc. Però vosaltres heu estat molt desafortunats d’arribar aquí, i no us puc deixar marxar. La Carla li va dir: - Senyora, nosaltres no som aquells nens. Hem vingut a passar un dia divertit amb

els nostres germans, i no volem pas molestar-la ni fer-li res dolent. Al contrari, ens agradaria poder menjar alguna cosa i parlar amb vostè perquè ens expliqués coses del bosc. La dona no ens va fer cas i ens va tancar en una habitació entre crits de socors. Als pocs minuts van arribar la resta de veïns a veure que passava i es van sorprendre molt en veure’ns i escoltar el relat de la vella. Aquella gent, que no havia conegut mai a ningú que no fos del poble, van fer entrar en raó a la dona i nosaltres ens vam comprometre a ajudar-los a sortir d’allà i veure món. Així que ens vam posar a fer feina. Al cap d’unes hores, havíem deixat tots els indicadors cap al poble visibles i amb llumetes de Nadal per a que es veiessin bé en la distància. Com que volíem ajudar, vam proposar a la dona que expliqués a la gent tot el que sabia del bosc, que era molt, i es guanyés uns diners, fent de guia d’aquell bosc tan preciós. Ella va accedir, i nosaltres aquell dia vam tornar a casa contents i satisfets per haver ajudat a la gent d’aquell poblet. Al cap d’uns anys, vam tornar a fer una excursió al bosc. A l’arribar, vam veure un cartell amb el nom del bosc. Ara es deia: El bosc de les llums. Quan vam entrar no vam entendre aquell nom. Però quan ens vam endinsar vam veure que tots els arbres d’aquell bosc estaven decorats amb llums de Nadal, de tots els colors. Des d’aquell dia, vam visitar moltes més vegades aquell bosc, sense cap tipus de por i gaudint d’aquell paisatge i aprenent d’aquella dona que tantes coses ens va ensenyar.

Escola López Torrejón Els problemes del bosc de les llums i en Greenman! Un dia d’hivern, els nens protagonistes de la creació del bosc de les llums es van tornar a reunir. Havien passat 10 anys des de l’última trobada. El bosc del que parlem era molt famós i conegut per molta gent, estava decorat amb llums de nadal i al costat hi havia un petit poblet. Els nens i nenes que van fer aquest bosc tan especial eren la Carla, la Gina, l’Anna, en Max, l’Ismael, l’Albert i en Nil. Els anys havien passat i aquest grup d’amics es tornava a trobar de nou. Ara, la majoria eren universitaris i amb prou feines es reconeixen després de tan de temps sense tenir contacte. El bosc que es van trobar no estava tal i com se l’esperaven. Era ple de brutícia; amb bosses de plàstic pel terra, plantes malmeses, burilles per tot arreu, llaunes i deixalles entremig dels arbres... Segurament l’afluència dels turistes els darrers anys, havien destrossat el bosc. L’aire pur que es respirava en el passat, estava contaminat per tota la brutícia. En definitiva, aquell bosc tan especial s’havia convertit en un abocador.

Els joves després de saludar-se, es van adonar que a part de contaminat, al bosc hi havia menys animals. Els animals havien marxat per culpa del turisme, la brutícia i perquè el bosc s’havia quedat sense neu. L’afluència dels turistes massificada i la llum potent de les bombetes, havia anat fonent la neu al pas del temps. Els conills, els llops, els esquirols, les llebres, els cérvols... havien marxat perquè eren animals acostumats al fred, la neu i al silenci. Llavors, en Nil, veient el panorama que tenia davant, va proposar una solució pel problema: - Crec que tinc una súper idea! La única solució possible és trucar en “Greenman”,

una barreja entre súper heroi i follet màgic, que protegeix la natura i el medi ambient. - Em sembla bona idea! – contestà la Carla. - Perfecte! – va dir en Max. I la resta d’amics també els hi va agradar la idea. Llavors, sense pensar-ho dues vegades, el van trucar i en un obrir i tancar d’ulls, va aparèixer volant pels aires. Es va situar entremig dels amics i va dir: - Hola amics! Estic al vostre servei per ajudar-vos i ajudar al planeta per preservar i cuidar el medi ambient! - Tenim tres problemes per solucionar; treure la brutícia del bosc, tornar els animals al seu habitat natural i controlar el turisme. El primer problema, el van solucionar utilitzant la butxaca màgica. El Greenman amb l’ajuda dels amics del bosc de les llums, van recollir totes les deixalles i les van posar a la butxaca màgica. Aquella butxaca eliminava tot el que li posaven a dintre. A part d’utilitzar un dels poders del súper heroi Greenman, van posar uns cartells informatius perquè la gent reciclés i unes papereres amb els colors corresponents repartides per tot el terreny. El segon problema, el van solucionar repoblant el bosc d’animals amb les espècies extingides. Van decidir posar un animal mascle i femella de cada espècie a tota la zona afectada. I el tercer problema, el van solucionar contactant una policia / guardaboscos que protegia tot el bosc, conscienciava a la gent sobre la protecció del medi ambient i es preocupava dels animals que no els hi passes res. I aquesta és la història del Greenman i els amics del bosc de les llums. I si algun dia teniu la sort de visitar aquest petit paradís, recordeu-vos d’aquest conte perquè els errors del passat no es tornin a repetir. I conte contat, el Greenman ja ha actuat!

Grup 2 B 40

Escola Ventós Mir Un tauró diferent Fa molt i molt de temps quan els peixos es raspallaven les dents... Un tauró anomenat Tomàs habitava al mar Caníbal, un lloc on la supervivència dels peixos era difícil. En Tomàs vivia amb la seva família de taurons blancs i des de ben petit, havia après totes les tècniques de taurate per poder caçar i alimentar-se dels peixos. En Tomàs, en plena adolescència tauronil es va adonar que no podia seguir menjant peixos. Cada dia s’entristia quan els peixets el miraven amb cara de pena. Ell ho explicava als pares, però se’n reien. Així que un dia va agafar 4 coses i va marxar a descobrir món. Voltant els mars i oceans va conèixer un peix pallasso, anomenat Jefferson, que li va parlar d’un lloc on ningú es menjava ningú, l’Oceà Pacífic. En Tomàs li va demanar que l’acompanyés i així van fer camí. Quan hi van arribar, en Tomàs ja no s’aguantava , tenia molta gana i necessitava anar a algun restaurant a menjar sushi. En Jefferson, espantat, li va treure la idea del cap si no volia ser detingut per la ``Poplicía´´.

En comptes d’això el va portar a l’Algliatella, el restaurant de moda entre els moderns de la zona. Allà van provar l’entrecot de tofu i el seu sabor va meravellar en Tomàs. Des d’aquell dia va descobrir el món del menjar algatarià i es va convertir en el primer tauró blanc que no menjava peixos. Es va fer famós , va promoure les seves idees pels set mars i fins i tot va guanyar el prestigiós Premi Aquotel de la Pau. Aquesta és la història de la vida d’en Tomàs, i si algú no s’ho vol creure, que ho vagi a veure.

Escola López Torrejón Un canvi radical! Fa molt i molt de temps quan els peixos es raspallaven les dents... Un tauró anomenat Tomàs habitava al mar caníbal, un lloc on la supervivència dels peixos era difícil. En Tomàs vivia amb la seva família de taurons blancs i des de ben petit, havia après totes les tècniques de taurate per poder caçar i alimentar-se dels peixos. En Tomàs, en plena adolescència tauronil es va adonar que no podia seguir menjant peixos. Llavors, per trobar una solució al problema va anar a veure el seu amic pop el bruixot. Pop el bruixot, tenia una barba molt llarga, portava una vareta al tentacle, un barret amb forma de submarí i sempre estava envoltat de pocions, productes químics i llibres vells. La seva feina era ajudar els animals marins, tot i que de vegades els seus experiments no sempre sortien com ell esperava. Quan va arribar en el seu taller-vaixell encantat, el Tomàs va explicar-li el seu problema. La única manera de solucionar-ho era fent un canvi radical! Perquè deixés de ser caníbal, l’havia de convertir en balena, ja que les balenes s’alimenten de plàncton i petits crustacis.

Per aconseguir aquest gran repte calia una poció amb una sèrie de ingredients; un tomàquet de mar, algues vermelles, una esponja groga, unes cues de gamba, verí de peix globus i tinta de pop. Després de molts esforços, en Tomàs ja tenia tots els ingredients preparats. Pop el bruixot no estava gaire segur del què podia passar, ja que era la primera vegada que provava un experiment tan complicat... Tot i així, el Tomàs que era un tauró molt valent, es va prendre la poció màgica...

El Tomàs va deixar de ser tauró per convertir-se en balena. Però tot no va funcionar com s’esperaven i havien planejat... Havia sortit tot molt bé, menys les seves dents. Seguia tenint unes dents de tauró. Llavors el Tomàs va anar a veure el peix espasa, que era el millor dentista del Pacífic i amb un tres i no res, li va deixar unes dentetes molt boniquetes. La família de taurons del Tomàs va tardar a acceptar-lo però al final, amb el temps i veient que era un balena amb ànima de tauró més feliç que en el passat, ho van acabar entenent. I conte, contat, el Tomàs en balena s’ha tornat.

Escola Lola Anglada El meu somni. Fa molts i molts anys quan els peixos obrien panys... Una tauró femella anomenada Clàudia vivia al mar més brut del planeta, un lloc on la supervivència dels habitants era difícil. La Clàudia vivia amb la seva família de taurons blancs i des que era una xiqueta havia aprés a reciclar per poder tenir un mar més net. La Clàudia, en plena adolescència tauronila es va adonar que no podia viure en aquell tros de mar. Llavors per trobar la solució del problema va anar a veure el seu amic pop el bruixot. Pop el bruixot tenia una barba molt curta, un barret en forma de submarí i sempre estava envoltat de pocions, productes marins i llibres vells. La seva feina era ajudar els animals marins, tot i que de vegades els seus experiments no sempre sortien com ell esperava. Quan va arribar al seu taller -vaixell encantat i tot negre, la Claudia va explicar-li el seu problema i el pop bruixot li va dir: - Jo fabricaré una bola màgica que envolti la ciutat i no deixi passar la brutícia. Però tu m’hauràs d’ajudar. Per aconseguir aquest gran repte caldrà un poció amb una sèrie d’ingredients: Algues de verí, tres eriçons de mar, una coral de molts colors i baba de cargol marí. Després de molts dies amb esforç, la Clàudia ja tenia tots els ingredients preparats. Pop el bruixot estava segur que sortiria. La Clàudia va agafar la poció i la va tirar per damunt de la ciutat. Tot va sortir molt bé, així que tots contents van estar. I conte, contat, la Clàudia contenta està.

Grup 2 C 46

Escola López Torrejón El poble i la Família Hajoubi Hi havia una vegada un poblet amagat a la muntanya. Aquest poblet s’anomenava Xanxo i no tenia més de vint habitants. Tothom es coneixia, tothom parlava la mateixa llengua i tothom tenia la mateixa cultura. Resulta que un dia al poble va arribar una família nouvinguda, la família Hajoubi. Estava formada per un pare, una mare, un fill de 10 anys que es deia Moad i una filla de 16 que es deia Fàtima. La cultura i religió que practicaven era la musulmana. Per això, resaven 5 vegades al dia, acompanyats de música, no menjaven porc i es pintaven les mans amb henna... Al cap d’un temps, la gent del poble va convocar una reunió secreta perquè les festes i les costums de la família d’en Moad i la Fàtima eren molt rares i no els agradaven. El poble va decidir parlar-hi i els hi va demanar que deixessin de fer aquestes coses. Els Hajoubi els van contestar - Mai deixarem els nostres costums! I el poble va replicar - Si no deixeu aquestes costums, haureu de marxar fora d’aquí! Uns dies més tard, el Moad i la Fàtima es van trobar amb uns nens del poble de la mateixa edat i els hi van explicar tot el què havia passat. Els nens del poble, no els va agradar el què van escoltar i entre tots, van buscar una solució al problema. El Moad, la Fàtima i els seus amics van decidir fer una festa amb tot el poble perquè coneguessin millor a la família Hajoubi i les seves costums.

En aquesta festa hi havia coses de la tradició musulmana, com henna o música tradicional. La gent del poble els va començar a mirar d’una altra manera i els hi van caure molt bé. També van posar “Paquito el chocolatero”. Van menjar paella, croquetes i “shaouarma”. I s’ho van passar com mai!! Tot es va solucionar perquè van poder parlar, ballar, riure, compartir, conviure i gaudir de la festa! Finalment el poble es va disculpar i a partir d’aquell moment van oblidar la discussió i els problemes que havien passat. La Pau, és la clau i amb aquest rodolí, jo poso fi.

Escola Lola Anglada El poble i la Família Teixidor Hi havia una vegada un poblet amagat a les muntanyes de Tailàndia. Aquest poblet s’anomenava Nan i no tenia més de cent habitants. Tothom es coneixia, tothom parlava la mateixa llengua i tothom tenia la mateixa cultura. Resulta que un dia al poble va arribar una família nouvinguda, la família Teixidor. Estava formada per un pare, una mare, i tres fills. El petit es deia Aleix i tenia 3 anys, el mitjà es deia Marcel i tenia 10 anys i la gran es deia Irene i tenia 14 anys. La cultura que practicaven era la catalana. Per això sempre parlaven en català, cuinaven paelles, canelons, botifarres de pagès, calçots, feien mini torres de castellers, celebraven la castanyada fent panellets, cremaven el dimoni per les festes de maig, tiraven petards per sant Joan, etc. Al cap d’un temps, la gent del poble va convocar una assemblea secreta perquè les festes i les costums de la família de l’Aleix, el Marcel i la Irene, eren molt rares i no els agradaven. El poble va decidir parlar-hi i els hi va demanar que deixessin de fer aquestes coses. Els Teixidor, els van contestar: - Mai deixarem els nostres costums, ni pensar-hi! I el poble va replicar: - Si no deixeu aquestes costums, haureu de marxar fora d’aquí!

Uns dies més tard, l’Aleix, en Marcel i la Irene es van trobar amb uns nens del poble de les mateixes edats i els hi van explicar tot el què havia passat. Els nens del poble, no els hi va agradar el què van escoltar i entre tots, van buscar una solució al problema. El tres nens catalans i els seus amics van decidir fer una festa amb tot el poble perquè coneguessin millor a la família Teixidor i les seves costums.

En aquesta festa hi havia coses de la cultura catalana, com música tradicional, plats típics, etc. La gent del poble els va començar a mirar d’una altra manera i els hi van caure molt bé. Llavors algunes famílies tailandeses van portar també menjars típics d’allà i així la festa es va convertir en una fusió de les dues cultures. I tothom s’ho van passar com mai!! Tot es va solucionar perquè van poder parlar, ballar, riure, compartir, conviure i gaudir de la festa! Finalment el poble es va disculpar i a partir d’aquell moment van oblidar la discussió i els problemes que havien passat. La Pau, és la clau i amb aquest rodolí, junts posem fi i ces’t fini.

Escola Ventós i Mir El menjar mou fronteres Hi havia una vegada un poblet amagat al peu del mont Fuji, al Japó. Aquest poblet s’anomenava Kasukame i no tenia més de cent habitants. Tothom es coneixia, tothom parlava la mateixa llengua i tothom tenia la mateixa cultura. Resulta que un dia al poble va arribar una família nouvinguda, la família Rovira. Estava formada per un pare, una mare, i tres fills. Els Rovira eren famosos a Catalunya perquè tenien un restaurant amb vuit estrelles Mitchelin i van ser enviats al Japó per expandir la cultura i la cuina catalana arreu del món. El fill petit es deia Guim i tenia 3 anys, el mitjà es deia Jaume i tenia 10 anys i la gran es deia Laia i tenia 14 anys. Els Rovira sempre parlaven en català, cuinaven paelles, canelons, botifarres de pagès, calçots, feien mini torres de castellers, celebraven la castanyada fent panellets, cremaven el dimoni per les festes de maig, tiraven petards per sant Joan, etc. Però això no cridava gaire l’atenció als asiàtics. Tampoc els xefs eren gaire fans del menjar japonès, perquè sempre havien sentit que era massa simple. Així que ni uns podien mostrar la cuina catalana ni els altres s’adaptaven al nou país. Un dia en Jaume tenia una sortida de tot el dia amb l’escola i com que ningú sabia japonès, els pares no van entendre la nota de l’escola on deia que havien de portar menjar per dinar. Un company d’en Jaume, en Novita, el va veure afamat i s’hi va apropar per compartir les seves tallarines, en Jaume es va meravellar amb el sabor i no va dubtar en explicar-ho als pares. Resulta que la família d’en Novita tenia un restaurant japonès i els Rovira van anar a fer-hi una visita per agrair el que havien fet pel seu fill i donar una oportunitat al plat de tallarines. Als xefs catalans també els va meravellar aquell sabor i així ho van fer saber als amos del restaurant. No van dubtar en compartir mútuament secrets culinaris de les dues cultures, el que la llengua no els deixava comunicar ho feia la passió per la cuina. Així va sorgir una gran amistat entre les dues famílies, fins al punt que van crear un nou món culinari basat en la fusió entre les dues cuines amb grans plats com el sushi d’escalivada, la sopa de miso i galets o la botifarra amb salsa de soja. Totes aquestes innovacions els van portar a crear una cadena de menjar ràpid i de qualitat arreu del món anomenat Mc Fuji. I conte cuinat, conte empassat.

Grup 3 A 54

Escola Lola Anglada Títol: Festa de pijama sorpresa Un cap de setmana d’aquest estiu, en Jordi celebrava el seu aniversari i va convidar a una festa als seus amics i amigues. En Jordi feia 10 anys i per això volia una festa especial. Els seus amics van decidir preparar-li una festa de pijama sorpresa. Van parlar amb els pares del Jordi per ferla a casa seva. Mentre en Jordi era entrenant a hoquei, els amics van decorar tota la casa per a la festa. Quan en Jordi va arribar de l’entrenament, va obrir la porta de casa i es va trobar tot a les fosques. Els amics i els seus pares van encendre les llums i van cridar: - Sorpresaaa!!!!

El Jordi no s’esperava allò. Es va emocionar i es va posar molt content de veure els amics i les amigues. Quan va entrar al menjador va veure tot decorat per la festa i els seus menjars preferits per sopar: Pizzes, patates, “nachos”, crispetes, llaminadures, refrescos, etc. Al veure tot allò, li va entrar molta gana, i va dir : - Tothom a sopar!! I tots van fer cas al Jordi i es van posar a menjar. El Jordi va menjar moltes crispetes, perquè li encanten.

Quan ja no va quedar res de menjar, entre tots van recollir tot el menjador. Després, es van seure al sofà i al terra amb coixins, i van decidir veure una pel·lícula. Els nens volien veure la pel·lícula de “ It”, i les nenes “ Tiburón”. No hi havia manera d’arribar a un acord; uns volien una, i les altres l’altra. El Jordi es va aixecar i va anar a preguntar-li a la mare si podien veure les dues pel·lícules de por. La mare li va dir que no, que cap de por, perquè sinó no dormirien. Llavors van decidir que havien de veure una altra pel·lícula. Les nenes van proposar veure una peli de dibuixos animats. Els nens van dir que volien veure la dels “Minions”. Tothom va estar-hi d’acord. Abans de començar a veure la peli, la mare va aparèixer amb el pastís de maduixa i tots li van cantar la cançó d’aniversari feliç. Després en Jordi va tallar el pastís, va repartir-ne un tros a cadascú i van posar la peli dels “Minions”. Mentre veien la peli, van menjar aquell pastís tan deliciós. Quan la peli va acabar, tots es van posar el pijama i una de les amigues d’en Jordi va dir: - Guerra de coixins!!!!!!!!!!!! Tots es van posar a jugar amb els coixins. Quan ja no podien més de la son, van mirar el rellotge i van veure que eren les cinc de la matinada! Així que van decidir anar a dormir. Tots es van posar als llits, sofà, a terra, i es van quedar dormits. En Jordi es va quedar adormit pensant que havia tingut la millor festa d’aniversari.

Escola Ventós Mir La festa sorpresa al càmping Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré; si escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà. Era un nen que es deia Jordi i que estava apunt de fer deu anys el mes d’agost. Els seus pares van voler fer-li una festa sorpresa molt especial. Van voler convidar durant quatre dies els seus amics i amigues a celebrar-ho a un càmping que estava a la comarca del Bergadà. El primer dia van arribar al matí, van plantar les tendes de campanya i després se’n van anar a la piscina. Al cap d’una estona tenien gana, van sortir del bany, es van dutxar, van vestir-se i se’n van anar a menjar. Mentrestant els pares els havien preparat un bon dinar amb una barbacoa. Durant la tarda van estar passant-s’ho bé jugant una estona amb els jocs d’unes tauletes, van anar al minigolf, a tennis... Van sopar i aquella nit van anar a dormir d’hora perquè estaven molt cansats i l’endemà els esperava un dia amb moltes activitats. Al dia següent els esperava un bon esmorzar i cap a mig matí se’n van anar amb els pares a fer una caminada fins a un riu proper. Allà hi havia una bassa molt gran i amb l’aigua molt freda. Es van banyar durant una bona estona i es tiraven a l’aigua saltant des d’una roca. Els pares van marxar a fer el dinar i al cap de mitja hora els nois i noies van tornar al càmping. Els esperava una bona paella que van trobar boníssima. Van passar la tarda amb jocs de taula: el parxís, l’oca, l’Uno... Després de berenar ja no feia tanta calor. El càmping tenia unes pistes poliesportives i van estar jugant a bàsquet i després a beisbol. Llavors van tenir un problema: amb un cop de bat la pilota va sortir disparada molt lluny, fora del càmping, cap al bosc. Com que no volien perdre la pilota van recollir el material i se’n van anar cap al bosc a buscar-la. Buscant, buscant, van anar molt endins cap al bosc sense trobar-la. Al cap d’una bona estona la van veure darrere uns matolls. Un cop la van tenir van adonar-se que aquell bosc era preciós i es van proposar de fer-hi un passeig. Van estar molta estona voltant, tanta que van perdre la noció del temps i va començar a fer-se fosc. També començaven a tenir gana i van estar tots d’acord que calia tornar. En aquell moment es van adonar que cap d’ells tenia clar el camí de tornada. Eren en una cruïlla de camins. Alguns volien anar pel camí de la dreta i d’altres pel de l’esquerra. De tota manera n’hi havia un altre davant d’ells i també podien tornar enrere pel mateix camí. Com que no volien separar-se van estar una bona estona discutint qui seria el millor camí de tornada. I mentrestant s’anava fent cada cop

més fosc, Finalment van acordar de donar mitja volta i tornar pel mateix camí. Si en un quart d’hora no veien res tornarien a la cruïlla i decidirien quin camí calia prendre. Així ho van fer. I van triar bé, perquè quan gairebé estaven a punt de donar mitja volta van veure uns llums allà lluny: eren els fanals del càmping. Quan van ser a prop van trobar els pares que amb llanternes anaven a buscar-los, ja estaven molt preocupats. Quan van arribar van sopar i van anar a dormir perquè amb tantes emocions estaven molt cansats, tot i que encara van tenir forces de fer una guerra de coixins! En Jordi va adormir-se pensant que havia estat un dia ben estrany, però content que tot hagués acabat bé.

Escola Ítaca Una aventura amb amics Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré; si escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà. Era un nen que es deia Dani i que estava a punt de fer deu anys el mes d’agost. Els seus pares van voler fer-li una festa sorpresa molt especial. Van voler convidar durant quatre dies els seus amics i amigues a celebrar-ho a un càmping que estava a la comarca del Berguedà. El primer dia van arribar al matí, van plantar les tendes de campanya i després se’n van anar a la piscina. Al cap d’una estona tenien gana, van sortir del bany, es van dutxar, van vestir-se i se’n van anar a menjar. Mentrestant els pares els havien preparat un bon dinar amb una barbacoa.

Durant la tarda van estar passant-s’ho bé jugant una estona amb els jocs d’unes tauletes, van anar al minigolf, a tennis... Van sopar i aquella nit van anar a dormir d’hora perquè estaven molt cansats i l’endemà els esperava un dia amb moltes activitats. Al dia següent els esperava un bon esmorzar i cap a mig matí se’n van anar amb els pares a fer una caminada fins a un riu proper. Allà hi havia una bassa molt gran i amb l’aigua molt freda. Es van banyar durant una bona estona i es tiraven a l’aigua saltant des d’una roca. Els pares van marxar a fer el dinar i al cap de mitja hora els nois i noies van tornar al càmping. Els esperava una bona paella que van trobar boníssima. Van passar la tarda amb jocs de taula: el parxís, l’oca, l’Uno... Després de berenar ja no feia tanta calor. El càmping tenia unes pistes poliesportives i van estar jugant a bàsquet i després a beisbol.

Llavors van tenir un problema: amb un cop de bat la pilota va sortir disparada molt lluny, fora del càmping, cap al bosc. Com que no volien perdre la pilota van recollir el material i se’n van anar cap al bosc a buscar-la. Buscant, buscant, van anar molt endins cap al bosc sense trobar-la. Van estar molta estona voltant, tanta que van perdre la noció del temps i va començar a ferse fosc. També començaven a tenir gana i van estar tots d’acord que calia tornar. Van començar a caminar pel camí de tornada i van trobar un parc de tirolines al bosc. Quan el van veure es van oblidar de la pilota i van entrar a jugar. El Dani va pujar a la tirolina més alta. En enfilar-se i mirar cap a baix va tenir molta por. Les mans li van començar a suar i va pensar que podria relliscar i caure. El seu millor amic Hamad es va adonar i va pensar que si l’animava podria ajudar-lo a enfrontar les seva por. El Dani es va sentir amb forces de tirar-se tot i sentir-se una mica insegur. El seu amic el va esperar al final del recorregut. En arribar, el Dani es va abraçar eufòric al seu amic.

Mentre el Dani i els seus amics jugaven al parc, els pares estaven molt preocupats. Es feia molt tard i els nens no tornaven i patien per si s’havien perdut pel bosc. A l’hora de tancar el parc, l’encarregat de vigilància va veure que aquell grup de nens estaven sols sense cap adult. S’hi va acostar i els va preguntar com era que estaven sols. Li van explicar que buscant una pilota s’havien perdut i que al trobar el parc s’havien quedat a jugar. Ell els va preguntar si sabien com tornar al càmping i com que va veure que no sabien trobar el camí de tornada, es va oferir per acompanyar-los fins allà. Quan van arribar al càmping, els pares estaven preocupadíssims i a punt a trucar als mossos. Quan els van veure es van posar molt contents! I per agrair-li al vigilant del parc que els hagués acompanyat, el van convidar a sopar i a veure una pel·lícula.

I conte contat, conte acabat!

Grup 3 B 64

Escola Ventós Mir Tot pot canviar En un país llunyà hi vivia una família amb un únic fill de 17 anys que es deia Pep. Feia anys que no tenien relació amb els seus parents per una discussió familiar. Tampoc no vivien a prop i per tant no es veien. Els pares d’en Pep van morir en un accident de cotxe i a casa hi van entrar ocupes, per la qual cosa en Pep es va quedar al carrer. Com que en Pep es veia gran no va voler anar a cap casa d’acollida, ni a la policia o als serveis socials, ja que pensava que el tancarien i s’ho passaria malament. Després de donar tombs per la ciutat va acabar passant la major part del temps en un parc. De dia buscava menjar: alguns dies s’acostava als supermercats a demanar el menjar caducat que llençaven; un altre dia es va trobar per terra una moneda de dos euros i es va poder comprar alguna cosa per menjar; uns altres ajudava una mica a alguna botiga de queviures a carregar o descarregar caixes i li donaven alguna cosa per menjar; i també va haver demanar caritat. La veritat és que demanava ajuda i molt poca gent n’hi donava. A les nits dormia al parc i moltes nits passava fred i por a causa dels crits, sorolls de cotxes i motos, i de llums enceses que s’apagaven i tornaven a encendre. Una altra nit uns nois una mica més grans van començar a burlar-se d’ell i fins i tot el van colpejar. La majoria de nits no eren agradables. Un dia se li va acostar un home que passejava un gos pel parc. Feia dies que l’home s’havia fixat en Pep. L’home li va preguntar com es deia i com era que el veia cada dia pel carrer i al parc. En Pep no se’n fiava, però l’home el va convidar a menjar un entrepà i a beure una beguda calenta. Van parlar i en Pep li va explicar que estava sol per la mort dels seus pares. L’home el va tornar a convidar un altre dia i en Pep li va dir que no tenia casa a causa dels ocupes. En un altre dinar en Pep li va explicar que no es feia amb els seus parents a causa de problemes familiars. A poc a poc l’home es va guanyar la seva confiança i es van fer amics. Al cap d’uns dies l’home li va proposar d’anar a viure amb ell. Vivia sol en una casa prou gran i guanyava prou diners per a poder viure els dos. En Pep es va alegrar i tots junts van anar a una casa d’acollida a fer els papers per a l’adopció. Però es van emportar una sorpresa: com que en Pep ja havia fet els 18 anys quan era al carrer no calia tramitar l’adopció. Era major d’edat i podia anar a casa del seu amic sense problemes. Gràcies a això van poder fer uns quants viatges per celebrar que podien viure junts: van anar a Port aventura, al Tibidabo, a Isla Fantasía... i fins i tot a Eurodisney París. Al cap del temps van viatjar fins allà on vivien els seus tiets i cosins. Van poder explicar-los tots els problemes que havia tingut en Pep. Veient això la tieta va voler tenir a prop a en Pep i li va oferir treball a la seva empresa. En Pep va veure que

així podria fer-se gran i tenir feina, i va dir que sí. Es va quedar a viure per sempre amb els seus familiars i al cap d’uns anys va poder recuperar la casa on havia viscut de petit perquè va poder fer un tracte amb els ocupes perquè li retornessin. En Pep va veure que la seva situació havia pogut millorar gràcies a la solidaritat de les persones. I tot això és tan veritat com si no hagués passat.

Escola Ítaca Tot pot canviar En un país llunyà hi vivia una família amb un únic fill de 17 anys que es deia Pep. Feia anys que no tenien relació amb els seus parents per una discussió familiar. Tampoc no hi vivien a prop i per tant no es veien. Els pares d’en Pep van morir en un accident de cotxe i a casa hi van entrar ocupes, per la qual cosa en Pep es va quedar al carrer. Com que en Pep es veia gran no va voler anar a cap casa d’acollida, ni a la policia o als serveis socials, ja que pensava que el tancarien i s’ho passaria malament. Després de donar tombs per la ciutat va acabar passant la major part del temps en un parc. De dia buscava menjar: alguns dies s’acostava als supermercats a demanar el menjar caducat que llençaven; un altre dia es va trobar per terra una moneda de dos euros i es va poder comprar alguna cosa per menjar; uns altres ajudava una mica a alguna botiga de queviures a carregar o descarregar caixes i li donaven alguna cosa per menjar; i també va haver demanar caritat. La veritat és que demanava ajuda i molt poca gent n’hi donava.

A les nits dormia al parc i moltes nits passava fred i por a causa dels crits, sorolls de cotxes i motos, i de llums enceses que s’apagaven i tornaven a encendre. Una altra nit uns nois una mica més grans van començar a burlar-se d’ell i fins i tot el van colpejar. La majoria de nits no eren agradables. Un dia se li va acostar un home que passejava un gos pel parc. Feia dies que l’home s’havia fixat en Pep. L’home li va preguntar com es deia i com era que el veia cada dia pel carrer i al parc. En Pep no se’n fiava, però l’home el va convidar a

menjar un entrepà i a beure una beguda calenta. Van parlar i en Pep li va explicar que estava sol per la mort dels seus pares. L’home el va tornar a convidar un altre dia i en Pep li va dir que no tenia casa a causa dels ocupes. En un altre dinar en Pep li va explicar que no es feia amb els seus parents a causa de problemes familiars. A poc a poc l’home es va guanyar la seva confiança i es van fer amics. Al cap d’uns dies l’home li va proposar d’anar a viure amb ell. Vivia sol en una casa prou gran i guanyava prou diners per a poder viure els dos. Després de reflexionar uns dies, en Pep va decidir anar a viure amb el seu amic. Un dia, en Pep va anar al cementiri a posar flors als seus pares. Es va trobar amb una dona que li va dir que ell era un nen adoptat. En Pep no s’ho podia creure! Va ser llavors quan el seu amic el va animar a anar a la casa d’acollida per investigar sobre el tema. El Pep i el seu amic van anar i allà li van confirmar que era un nen adoptat. Li van dir que els seus pares biològics estaven vius i que els seus cognoms eren Suárez González. En Pep es va quedar sorprès: els seus pares eren els seus tiets...

Uns dies més tard, el Pep, acompanyat una vegada més del seu amic, va anar a visitar als tiets, per dir-los que sabia que eren els seus pares biològics. Van estar parlant molta estona i quan va arribar el moment de marxar van decidir que no volien deixar de veure’s. I poc temps després, el Pep va anar a viure amb els seus pares biològics. I sempre que podia, quedava amb el seu amic, ja que gràcies a ell havia pogut trobar la seva família. I conte contat, conte acabat.

Escola Lola Anglada Al final tot pot acabar bé En un país llunyà hi havia una família amb un únic fill de 12 anys que es deia Bernat. Feia anys que no tenia relació amb els seus parents per un problema familiar a Alemanya, pet tant no es veien. Els pares d’en Bernat van morir en un accident d’avió. Al pis van entrar ocupes, per la qual cosa en Bernat es va quedar sol. Com que en Bernat es veia gran, no va voler anar a una casa d’acollida, ni a la policia o a serveis socials, perquè sabia que el tractarien malament. Després de caminar per la ciutat, va acabar en una cantonada d’un parc. De dia buscava menjar i lloc per dormir. S’acostava al supermercat a demanar menjar que sobrava. Un dia es va trobar 5 euros al terra i va anar a comprar mantes i menjar. A vegades ajudava a descarregar capses i li donaven diners. A vegades demanava ajuda, tot i que poca gent l’ajudava. A la nit passava fred, i li costava dormir pel soroll dels cotxes, plors, crits, etc. Una altre nit uns nois més grans es burlaven d’ell. Amb tot això, la majoria de nits no eren gens agradables. Un dia se li va apropar una dona que passejava un gos pastor alemany pel parc, i li va dir que feia dies que es fixava en ell. En Bernat no se’n fiava. La dona li va preguntar quants anys tenia, i tot i què en Bernat no confiava molt en ella un dia que el va convidar a casa seva per esmorzar xocolata calenta amb xurros hi va anar.

En Bernat li va parlar de la seva tristor per la mort dels seus pares, i de que no tenia casa doncs se n’havien apropiat uns ocupes. La dona el va convidar un dia, i un altre dia, fins que poc a poc es va guanyar la confiança d’en Bernat i es van fer amics.

Al cap d’uns dies, la dona li va proposar a en Bernat viure amb ella. Li va explicar que vivia sola, i que guanyava prou diners per a tots dos. Un dia en Bernat va anar a posar unes flors als seus pares. Es va trobar amb una senyora que li va dir que ell era un nen adoptat. En Bernat no s’ho podia creure!!!!!!!!!!!! Va ser llavors quan un amic li va dir que anés a la casa d’acollida per investigar sobre el tema. En Bernat i el seu amic van anar, i allà li van confirmar que efectivament, era un nen adoptat. Li van dir que els seus pares biològics estaven vius, i que els seus cognoms eren Fernández Font. En Bernat no s’ho podia creure, els seus pares eren els seus tiets!!!! Unes setmanes després, en Bernat acompanyat del seu amic, va anar a visitar als seus tiets per dir-los que sabia que eren els seus pares biològics. Van estar parlant molta estona i quan va arribar el moment de marxar van decidir que el Bernat sempre es quedés amb ells. La dona que va conèixer al parc i al seu amic els hi va agradar molt, i estaven molt contents pel Bernat. Sovint l’anaven a veure. I catacric, catacrac aquest conte s’ha acabat

Grup 3 C 72

Escola Ítaca Un cap de setmana inesperat Fa molt temps, en un santuari d’animals a un bosc d’Anglaterra, hi vivia una parella d’avis que cuidava els animals i s’encarregava del seu funcionament. Tenien una filla i un fill que vivien a la ciutat i quatre netes, dues de cada fill. El fill tenia dues filles, l’Antonella i l’Àmbar i, la filla, la Lídia i la Xusa. Les cosines Antonella i Lídia eren molt amigues i la Xusa i l’Àmbar també. Un cap de setmana de primavera, van anar tots a veure els avis. Els avis, per celebrar la visita de la família, van organitzar un pícnic al bosc. Van passar un dia fantàstic amb un menjar boníssim que havien preparat amb productes de la masia. Quan van acabar, mentre els avis i els pares parlaven, les nenes se’n van anar a jugar. A l’hora de recollir, les netes es van repartir la feina: l’Antonella i la Lídia recollirien la brossa i l’Àmbar i la Xusa s’encarregarien de llençar-la al contenidor. Però aquestes últimes, l’Àmbar i la Xusa, tenien moltes ganes de jugar i van veure que el contenidor estava molt lluny. Per tant, van decidir llençar-ho a un lloc que no es veiés massa al bosc. L’endemà, quan van anar amb els avis a posar menjar als animals, van veure que hi havia alguns animals que es trobaven malament i tenien ferides. Els avis es van estranyar perquè no els havia passat mai. Van trucar al veterinari perquè curés aquests animals i el veterinari els va dir que segurament havien menjat alguna cosa que no haurien d’haver menjat, com plàstics, papers o restes de brossa. Com hauria anat a parar aquella brossa al bosc? L’Antonella i la Lídia van decidir anar a investigar al bosc, per veure si descobrien alguna cosa. A prop d’on havien fet el pícnic el dia anterior, van veure les bosses trencades i tota la brossa escampada. Se’n van adonar que les altres dues, la Xusa i l’Àmbar, no havien anat a llençar les bosses al contenidor. Van anar a buscar els pares per explicar el què havien vist i aquests van cridar a la Xusa i l’Àmbar per saber la seva versió. Primer elles ho van negar tot, però els pares les van portar fins on hi havia la brossa escampada. Davant de les proves, elles van acabar reconeixent que no van portar-les al contenidor. Els pares van fer reflexionar a la Xusa i a l’Àmbar sobre el que van fer i si els agradaria que a elles els hi fessin mateix i les van fer recollir tot el que havien embrutat. Les dues nenes van reconèixer que ho van fer malament i van recapacitar sobre la seva actitud. Per demostrar que estan penedides, ajuden als avis a cuidar els animals perquè s’adonen que sense voler han fet molt de mal. I totes dues decideixen que quan siguin grans seran veterinàries per ajudar als animals i seguir la feina dels avis amb el santuari.

Escola Lola Anglada Un dia d’estiu molt especial. Un dia d’estiu, en una granja de New York, hi vivia una parella d’avis que cuidava els animals i s’encarregava del seu funcionament. Tenien una filla i un fill que vivien a un poble de París, i quatre nets, dos de cada fill. El fill tenia una filla i un fill Laura i Max; la filla, l’ Esmeralda i la Leire. Els cosins Laura i en Max eren molt amics i l’Esmeralda i la Leire també. Durant les vacances d’estiu , van anar tots a veure els avis. Els avis, van organitzar un pícnic als voltant de la granja .Van passar un dia fantàstic amb un menjar boníssim que havien preparat amb productes de la granja. Quan van acabar, mentre els avis i els pares parlaven, el nen i les nenes se’n van anar a jugar. A l’hora de recollir, es van repartir la feina la Laura i en Max recollirien la brossa i la Esmeralda i la Leire s’encarregarien de llençar-la al contenidor. Però aquestes últimes, l’ Esmeralda i la Leire, tenien moltes ganes de jugar i no es van adonar que la bossa es va trencar i que el menjar es va anar escampant. L’endemà, quan van anar amb els avis a posar menjar als animals, van veure que hi havia alguns animals que es trobaven malament i tenien ferides. Els avis es van estranyar perquè no els hi havia passat mai. Van trucar al veterinari perquè curés aquests animals i el veterinari els hi va dir que segurament havien menjat alguna cosa que no haurien d’haver menjat, com plàstics, papers o restes de brossa. Com hauria anat a parar aquella brossa als animals?

Laura i en Max van decidir anar a investigar als voltants de la granja, per veure si descobrien alguna cosa. A prop d’on havien fet el pícnic el dia anterior, van veure tota la brossa escampada. Se’n van adonar que les seves germanes, l’ Esmeralda i Leire havien anat a llençar la brossa molt despistades. Van anar a buscar els pares per explicar el què havien vist i aquests van cridar a les dues nenes per saber la seva versió. Primer elles ho van negar tot, però quan anaven pel camí anaven veient la resta de brossa que els animals no s’havien menjat. Davant de les proves,

elles van acabar reconeixent que anaven jugant. Que les van llençar de qualsevol manera, sense adonar-se’n de res .Els pares van fer reflexionar a l’Esmeralda i la Leire sobre el que van fer, pensant i reflexionar de que no tot és un joc, i que s’ha de vigilar i tenir cura del medi. Així que les nenes van recollir les restes que quedaven pensant i recapacitant amb tot el que havia passat. Per demostrar que estan penedides, ajuden als avis a cuidar els animals perquè s’adonen que sense voler han fet molt de mal. I totes dues decideixen que quan siguin grans seran veterinàries, i que sempre que puguin aniran a visitar als avis i els ajudaran en la cura dels animals de la granja.

Escola Ventós Mir Cal ser responsables Un dia de tardor, en una granja de Texas, hi vivia una parella d’avis, la Rose i en Bob, que cuidaven els animals: tenien cavalls, cabres, porcs, vaques... A la granja també hi vivien dos dels seus tres fills i els seus nets. Per atendre la granja els ajudaven quatre treballadors perquè tenien molts animals i volien que estiguessin ben tractats. A Badalona hi vivien uns cosins que no havien vist mai. En Bob i la Rose havien tingut una filla petita que es deia Annie que havia vingut a Catalunya. A Estats Units havia estudiat i treballava de directiva en una empresa multinacional. Com que volien obrir oficines a Catalunya li van proposar d’anar a treballar i ser la cap de la nova delegació. L’Annie va dir que sí se n’hi va anar. Amb el temps es va casar i va tenir fills. L’Annie amb els seus fills Oriol i Marta van viatjar a Texas a veure els avis, els tiets i els seus cosins i cosines. Tots van estar molt contents de conèixer-se i retrobar-se. l’Oriol i la Marta van quedar meravellats de veure com era la granja i com s’hi treballava. La seva mare els ho va ensenyar tot, ella havia corregut i jugat per allà quan era petita. Els avis van proposar de fer un dinar de pícnic als voltant de la granja. Van anar caminant una mitja hora fins a un bosc molt bonic i allà van dinar. Era un menjar boníssim que havien preparat amb productes de la granja, va ser un dia fantàstic. L’Oriol i la Marta amb els seus cosins van anar a fer una volta a prop pel bosc mentre els grans parlaven. Darrera d’un arbre els van cridar l’atenció un munt de bolets que creixien junts. Els cosins americans no els coneixien i l’Oriol i la Maria encara menys. Ells dos van decidir agafar-ne uns quants i després preguntarien als grans si eren o no comestibles. Quan van tornar a la granja es van anar a banyar a la piscina i es van oblidar dels bolets. Quan van tornar a les habitacions van recordar que havien portat els bolets per preguntar, però havia passat tanta estona que ja no tenien gaires ganes de saber-ne res. Van preguntar-se entre ells què podien fer-ne i per no llençar-los el més adequat que van pensar va ser donar-los als porcs. Si no eren bons no se’ls menjarien, van pensar. I així ho van fer. L’endemà tothom estava molt alarmat: la majoria de porcs estaven malalts. Ningú sabia perquè es trobaven malament. Els avis renyaven els treballadors donant-los la culpa d’haver-los donat alguna cosa en mal estat per menjar o d’haver-los cuidat malament. Els treballadors estaven molt preocupats i tristos perquè no sabien què havia passat. Insistien dient que no sabien res de res i que havien tractat els animals com sempre.

L’Oriol i la Maria van veure que s’ho passaven malament per culpa seva. Van fer el cor fort i van anar a parlar amb els avis a dir-los que havien estat ells. Els avis es van enfadar molt amb ells i van demanar disculpes al treballadors. Al menys ja sabien què havia passat. Van cridar el veterinari, li van explicar què havia passat i quin tipus de bolets havien menjat. Sortosament va dir que no eren verinosos i que a la seva consulta tenia un antídot. En una hora podia anar i tornar, el portaria i el donarien als porcs. Ho van fer i al cap de dos dies els pobres animals ja tornaven a estar sans i bons. Per demostrar que estaven penedits durant molts dies van ajudar els avis i els treballadors a cuidar els animals, tot i que cuidar els porcs no és gaire agradable, perquè s’havien adonat que sense voler havien fet molt de mal. L’Oriol i la Maria van aprendre que cal ser responsables i assumir les equivocacions. És millor donar la cara encara que ens costi, però dir sempre la veritat i no amagar les nostres errades. I van decidir que quan fossin grans estudiarien Veterinària i que sempre que poguessin anirien a visitar els avis i els ajudarien en la cura dels animals de la granja.

Grup 4 A 81

Escola Lola Anglada Unes colònies bromistes Hi havia una vegada uns alumnes de cinquè que van anar de colònies amb els seus professors a Tarragona. Al costat de la casa de colònies hi havia una masia, i els professors deien que aquesta masia estava encantada. Cinc alumnes del grup, Lucia, Anabel, Inés, Marcos i Lucas, es van espantar molt, tenien molta por. La segona nit de les colònies els professors van portar als alumnes a la masia, i per fer-los una broma, van tancar la porta de la masia amb tots els nens i nenes a dins, i van començar a fer sorolls. Quan els nens i nenes es van veure tancats, es van dividir per buscar una sortida, i Lucas que tenia molta por, va fer els grups. Lucia, Anabel, Inés i Marcos no paraven de cridar i de plorar, així que Carles i Jaume, que eren molt valents, els van tranquil·litzar. Al cap d’una estona, un nen, en Josep, va cridar: - Una finestra! I està oberta! Llavors tots van anar cap a allà, i van encendre la llum d’un lot que Carles es va trobar a la masia. Van veure que la finestra no estava molt alta, i que podien saltar.

Quan tots van aconseguir saltar per la finestra i sortir de la masia, es van trobar a tots els mestres rient-se. Aleshores, tots els nens i nenes van fer una rotllana rodejant-se amb els braços, doncs volien pensar una broma per fer als mestres i venjar-se. La tercera nit, mentre alguns nens distreien als mestres, els altres van agafar tota la roba interior d’aquests, i els hi van amagar a la masia encantada. 83

Al matí, quan es van despertar, els mestres van cridar: - La roba interior! On està! Aquests nens, ja veuran ja! I els mestres van haver d’anar a buscar la roba interior per tot arreu en pijama. Els alumnes van anar a la masia, i van esperar rient molt que els mestres arribessin. Aleshores els professors van trobar la roba interior. Al principi els nens i nenes reien molt, però els mestres no. Però després, de seguida, al cap d’una estona molt petita, els professors es van donar compte de que era una broma, i també van riure. Van anar tots a esmorzar, i després van anar al petit pati que hi havia davant del menjador. Tots els mestres i els nens van fer una rotllana assentats al terra per parlar del que havia passat, doncs va haver nens i nenes que van plorar molt i van passar molta por, i els mestres al principi amb la broma es van enfadar molt. Dos nens, en Jaume i la Lucia van dir: - Una broma és quan tothom riu, i no ho és quan només rius tu, o uns quants. Tots van estar d’acord amb aquestes paraules. Així que mestres i alumnes es van demanar perdó. I van continuar amb totes les activitats que havien de fer, s’ho van passar del tot més bé!

Escola Ventós Mir L'acampada En un racó del món on tenia nas tothom hi havia un grup d’amics i amigues universitaris que eren quatre nois i quatre noies i van decidir fer una acampada. Un d’ells coneixia un lloc fantàstic a prop del pantà de Sau, en un bosc molt bonic i a prop d’un riu. Quan van arribar van plantar les tendes, van dinar i a la tarda van banyar-se al riu.

Va començar a fer-se fosc i van voler sopar, que tenien molta gana. Per tenir llum van encendre unes espelmes i dues llums de gas que havien portat per veure-s’hi. Les quatre amigues van treure un llibre d’històries de por. Abans d’anar d’acampada havien anat a la biblioteca del barri a demanar-lo en préstec. Resulta que feia uns mesos els nois els van fer una broma pesada i els van cremar un treball de Biologia el mateix dia que l’havien d’entregar. Sort que el tenien desat a l’ordinador, el van imprimir de nou i el van donar un dia més tard. Però a causa d’això els van baixar la nota una mica. Una de les històries anava sobre una acampada d’uns joves que quedaven atrapats al bosc per una maledicció demoníaca. Les amigues van llegir la narració perquè els volien fer por. Quan van acabar la lectura els nois es van burlar d’elles dient que no feia gens de por. Van acabar de passar la vesprada escoltant música i explicant-se acudits. Quan va ser molt tard les quatre noies se’n van anar a dormir a la seva tenda i els nois a la seva.

Al cap d’una estona les amigues van sortir de la tenda disfressades amb roba preparada que portaven a les motxilles. Van començar a fer sorolls molestos, van fer un rastre amb pintura vermella que semblava sang i es van amagar. Els amics van sortir de la tenda a veure què passava, anaven amb les llanternes. Van veure el rastre i el van seguir fins que van trobar una de les amigues estirada a terra com si fos morta. S’hi van apropar i en aquell moment van sortir les altres noies de darrere els arbres, amb les disfresses de por. Els nois van sortir corrents cap a les tendes tot xisclant de por. Quan van veure això les noies es van treure la roba de disfressa i van començar a riure. Van anar cap a les tendes i els van trobar tremolant de por sota els sacs de dormir. Les noies van cridar els nois rient-se d’ells i dient-los que sortissin, que tot havia estat una broma. Ells van sortir tot enfadats de les tendes. Elles els van voler fer veure que només havia estat una broma, però ells no ho volien acceptar. Llavors les noies els van recordar que per culpa seva els havien baixat la nota del treball: ells van dir que havia estat una broma, però quan van parlar-ne van adonar-se que no ho havia estat perquè els havien baixat la nota. Ells no ho sabien i els va saber molt de greu. Van acabar perdonant-se mútuament els uns amb les altres. Tots van acabar veient que una broma ho és de debò quan tots acaben rient. I van acabar de passar uns dies d’acampada molt agradables com a bons amics i amigues.

Escola Joan Llongueras Acampada al Pont del Petroli En un poble del Maresme, Tiana de Mar, al barri de Badalona, hi havia un grup d’amics i amigues que anaven a l’escola Joan Llongueras. Un d’ells, l’Àlex, en germà del Pau Llonch, coneixia un lloc fantàstic, que era a prop de la platja; el Pont del Petroli.

L’Àlex i en Pau van anar amb la resta d’amics i amigues al lloc fantàstic amb bicicleta. En total eren 8; l’Àlex, en Pau, en Xavi, la Laia, en Marci, en Salva, la Cris i la Mabel. Va començar a fer-se fosc i van voler sopar perquè tenien molta gana. Per tenir llum van encendre unes espelmes i dues llums de gas que havien portat per veure-s’hi. La Laia, la Cris i la Mabel van treure un llibre d’històries de por. Abans d’anar a dormir van voler fer-se un bany a aquell lloc tan idíl·lic que era a prop del Pont del Petroli. Mentre tots i totes feien un bany, la Mabel va marxar un moment a veure l’Edgar, perquè li donés una mica de llenya per fer un foc de camp, però es va perdre. Feia uns mesos, en Pau, en Xavi, en Marci, l’Àlex i en Salva van fer una broma pesada a les noies i els van amagar un lot de begudes artesanes que tenien preparat per a una festa d'aniversari. Com que el van guardar al cotxe del Xavi i no se'n van recordar, el lot es va trencar tot perquè l'embotellat era de vidre. Finalment, les noies, van haver d'improvisar i es van quedar sense aquelles begudes artesanes que amb tant d'amor havien preparat. Una de les històries que va explicar la Cris mentre eren allà, anava sobre una acampada d’uns joves que quedaven atrapats al pont del petroli per una maledicció demoníaca. Les amigues van llegir la narració perquè els volien fer por. Quan van acabar la lectura els nois es van burlar d’elles dient que no feia gens de por. Van acabar de passar la vesprada escoltant música i explicant-se acudits. Quan va ser molt tard van decidir encendre el foc i, aleshores, se’n van adonar que la Mabel no havia tornat i es van espantar molt. Realment, la Mabel no s’havia perdut. Les noies havien reparat una broma als nois per venjança de quan van cremar el treball d’antropologia. La Mabel es va quedar amagada a casa el Roc. Les noies van començar a fer sorolls molestos, van fer un rastre amb pintura vermella que semblava sang i es van amagar.

Els nois van sortir de la tenda a veure què passava, anaven amb les lots. Van veure el rastre i el van seguir fins que van trobar la Laia estirada a terra com si fos morta. S’hi van apropar i en aquell moment van sortir les altres noies de darrere els rocs de la platja, amb les disfresses de por. Quan en Pau, l’Àlex, en Xavi i en Salva estaven morts de por, tremolant i xisclant, va aparèixer la Mabel que els va fer un ensurt encara més gran i van marxar corrents a amagar-se dins la tenda. Quan estaven tots els nois amagats, morts de por dins el sac, les noies van cridar els nois rient-se d’ells i dient-los que sortissin, que tot havia estat una broma. Ells van sortir tot enfadats de les tendes. Elles els van voler fer veure que només havia estat una broma, però ells no ho volien acceptar. Llavors les noies els van recordar que per culpa seva els havien baixat la nota del treball: ells van dir que havia estat una broma, però quan van parlar-ne van adonar-se que no ho havia estat perquè els havien baixat la nota. Ells no ho sabien i els va saber molt de greu. Van acabar perdonant-se mútuament els uns amb les altres. Tots van acabar veient que una broma ho és de debò quan tots acaben rient i van acabar de passar uns dies d’acampada molt agradables com a bons amics i amigues.

Grup 4 B 90

Escola Ventós Mir El bon germà. La curació de l'autisme En un país proper hi vivia un noi que tenia 16 anys i es deia Joan. Tenia un germà petit, en Marc, i que tenia un trastorn anomenat autisme. A en Marc li costava tenir amics i amigues, no sabia com relacionar-se amb els altres. A més de l’escola els pares portaven en Marc a un casal per tal d’ajudar-lo a estar amb altres nois i noies. També van voler potenciar algunes habilitats seves, com que aprengués música, pintura, a classes d’escriptura perquè pogués expressar els seus sentiments... Però de tot això només semblava que pintar quadres se li donava una mica bé. Al cap dels anys va aprendre l’ofici de fuster i se li donava prou bé, però li costava entendre’s amb els companys o amb els proveïdors de la fusteria i no li va durar molt de temps. Finalment va acabar treballant en una fàbrica fent una feina amb una màquina, només va haver d’aprendre bé a fer-la funcionar i ja n’hi va haver prou. Mentrestant en Joan s’havia volgut preocupar per ell. No li agradava gens que en Marc tingués autisme i també s’ho passava malament de veure’l sempre sol. Va estudiar la carrera de farmacèutic i quan la va acabar es va posar en contacte amb d’altres amics seus que havien fet altres estudis: una metgessa, una biòloga, un químic... Va proposar-los de fer un grup d’investigació científica per arribar a descobrir la cura de l’autisme. En un principi van dubtar perquè creien que era impossible però al final tots van acceptar. Mentrestant en Marc estava feliç de veure que encara que no tenia amics el seu germà gran estava fent un sacrifici per ell s’hi preocupava. Després de cinc anys investigant va semblar que ho havien descobert. Amb el tractament calia prendre’s unes pastilles tres cops al dia i un xarop un cop al dia. Al cap d’un mes es va veure que en Marc anava millorant. No estava curat del tot perquè s’ho havia de prendre per sempre però es veia que a poc a poc hi havia canvis positius. Un cop van veure que els medicaments eren útils, en Joan i tot l’equip d’amics investigadors van poder fer públic el seu descobriment. Volien que la curació pogués arribar a totes les persones del món que patien autisme. Els van arribar felicitacions des de tots els països. En Marc va estar molt content pel que havia fet el seu germà. Va poder tenir amics i amigues. Quan es va fer més gran va poder tenir un millor treball, es va casar amb una noia que es deia Marta i va poder fer una vida com tothom. En Marc s’havia pogut curar gràcies a la solidaritat de moltes persones!! I conte contat, ja s’ha acabat.

Escola Joan Llongueras El correcte camí En un país proper hi vivia un noi que tenia 23 anys i es deia Pau. Tenia un germà petit, l’Àlex, que era sord i tenia privació de l'oïda i de la paraula, deguda a la sordesa. Anava a una escola i, a la seva classe, hi havia una nena que l’ajudava però la resta de nens i nenes no volien tenir amistat amb ell. A més de l’escola els pares portaven l’Àlex a l’Esplai Aspirantat. Allà va conèixer una altra nena que tenia la mateixa diversitat funcional que ell i va aprendre a relacionar-se amb ella. A l’esplai hi havia uns monitors especialistes que els ensenyaven a utilitzar el llenguatge de signes i, poc a poc, van anar aprenent a comunicar-se amb altres nens i altres nenes. També es va iniciar en el món del futbol i se li donava prou bé. En Pau sempre estava molt preocupat per l’Àlex perquè volia que pogués sentir com els altres nens i nenes. Per això, va començar a investigar com ho podria aconseguir. Va crear un grup de treball amb els seus amics; en Rodrigo i en Joan. Com que en Pau, en Joan i en Rodrigo tenien un grup de rap, van fer un gran concert a Sabadell per recaptar fons per a la investigació i, finalment, van trobar la solució.

L’Àlex va ser el primer nen del món en tenir un implant coclear, que consisteix en un transductor que transforma els senyals acústics en senyals elèctrics que estimulen el nervi auditiu. L’Àlex va començar a sentir i a escoltar els seus companys i les seves companyes. Va aprendre a relacionar-se amb normalitat i va tenir molts amics i amigues.

Al cap d’uns anys, aquest implant va funcionar tan bé que l’Àlex va poder aprendre a parlar perfectament i va ser un dels millors cantants de rap del món i, juntament amb el Pau, el Rodrigo i el Joan, van triomfar amb el seu grup i es van fer famosos arreu del món. La pau, per en Pau, és el camí correcte per a viure en un món millor. Per això es dedica a viure amb menys per viure més i ajudar a la gent. Ser solidari no és donar allò que et sobra sinó compartir allò que tens.

Escola Lola Anglada La història de l'Arnau i la Laura En una ciutat hi vivia un noi que tenia 18 anys i es deia Arnau. Tenia una germana petita , que es deia Laura, que era sorda i tenia privació de l’oïda i de la paraula, deguda a la sordesa. La nena anava a una escola i a la seva classe, hi havia un nen que l’ajudava, però la resta de companys no volien relacionar-se amb ella. A més de l’escola, els pares portaven la Laura al Casal Aspirantat. Allà va conèixer un altre nen que tenia la mateixa diversitat funcional que ella i va aprendre a comunicar-se amb altres nens i nenes mitjançant el llenguatge de signes. L’Arnau sempre estava molt preocupat per la Laura, perquè volia que pogués sentir com els altres nens i nenes. Per això, va començar a investigar com ho podia aconseguir. Va crear un grup de treball amb els seus amics, en Marcel i el Marc. Els tres amics, que eren musics, van pensar en fer un concert per recaptar diners per a la investigació. Van anar a Londres i van fer el concert, en el qual va assistir molta gent i per tant van aconseguir molts diners. Finalment, amb tots els fons per la investigació, van trobar la solució per ajudar a la Laura. La Laura va ser la primera nena del món en tenir un implant coclear, que consisteix en un transductor que transforma el senyal elèctric en senyal acústic que estimulen el nervi auditiu. Així doncs, la Laura va començar a sentir i a escoltar els seus companys i companyes, i a poder-se relacionar poc a poc amb ells. Al cap d’uns anys, aquest implant va funcionar tant bé que la Laura va poder aprendre a parlar perfectament. Finalment, el seu germà Arnau va aconseguir el que ell volia, que la seva germana sentís igual que la resta, i tots van acabar contents i feliços. I conte contat, conte acabat.

Grup 4 c 97

Escola Joan Llongueras Com construir la pau amb en Pau Aquesta història que us explicarem va passar l’any 2007, a la ciutat de Badalona, més concretament al barri dels Xulos. Hi vivia un noi que es deia Pau, tenia 23 anys i era músic de hip-hop i de rap. Va descobrir que al seu barri hi havia gent molt trista perquè tenien problemes i va pensar que amb les seves cançons podia ajudar perquè s’animessin i s’atrevissin a lluitar per les seves cases. En Pau, quan era petit, anava a l’escola Joan Llongueras i, un dia, va anar a visitar els nens i les nenes de 5è. Quan va sortir, pel camí, va tenir una idea; fer un videoclip per recollir diners i ajudar a la gent a aconseguir vivenda pública social. Va trucar al seu amic Àlex perquè l’ajudés a enregistrar el videoclip. Es van reunir amb els nens i les nenes de cinquè i van estar durant tot un dia creant i gravant la cançó que van titular “//se buscan #valientes//”. Quan el tenien enllestit el van projectar a la Plaça de la Vida i la gent es va aixecar de les seves cadires per començar a rapejar i cantar. Es van animar tant que van crear el grup per defensar els drets de la gent que no tenia sostre.

A aquesta plataforma que van crear li van posar el nom de Els rapers que volen ajudar la gent”. Des d’aleshores es van dedicar a crear cançons amb missatges de pau, valors i convivència. Van iniciar una gira per tota Catalunya per a conscienciar la gent que, a massa llocs, els drets de les persones no estaven garantits. Quan va acabar la gira, la plataforma ”Els rapers que volen ajudar la gent” va aconseguir reunir 7.448.332 persones, és a dir, tota la gent de Catalunya.

Amb la cooperació de totes les persones, que van lluitar juntes, van aconseguir que tothom tingués un habitatge digne i van aconseguir la pau social. Van aprendre que, només treballant com una pinya, es pot arribar molt més lluny.

100

Escola Lola Anglada El dret de tenir sostre Aquesta història que us explicarem va passar l’any 2007, a la ciutat de Badalona, més concretament al barri Canyadó. Hi vivia un noi que es deia Carles, tenia 23 anys i era músic de hip-hop i de rap. Va descobrir que al seu barri hi havia gent molt trista perquè tenien problemes i va pensar que amb les seves cançons podia ajudar perquè s’animessin i s’atrevissin a lluitar per les seves cases. En Carles, quan era petit, anava a l’escola Lola Anglada i, un dia, va anar a visitar els nens i les nenes de 5è. Quan va sortir, pel camí, va tenir una idea; fer un videoclip per recollir diners i ajudar a la gent a aconseguir habitatge públic i social.

Va trucar al seu amic Marc perquè l’ajudés a enregistrar el videoclip. Es van reunir amb els nens i les nenes de cinquè i van estar durant tres dies creant i gravant la cançó que van titular “//se buscan #valientes//”. Quan el tenien enllestit el van projectar al pati de l’escola, on no només van assistir famílies dels nens i nenes, sinó també molta gent del barri. Tothom es va aixecar de les seves cadires per començar a rapejar i cantar. Es van animar tant que van crear el grup per defensar els drets de la gent que no tenia sostre. Des de l’escola van ajudar molt, doncs aprofitant que cinquè tenien una visita a BTV, van portar i presentar tot aquest treball. Aquests canal de televisió ho va projectar, i moltes persones ho van poder veure. Després van crear una plataforma amb el nom “Els rapers que volen ajudar la gent”. Des d’aleshores es van dedicar a crear cançons amb missatges de pau, valors i convivència. Van iniciar una gira per tota Catalunya per a conscienciar a la gent que, a massa llocs, els drets de les persones no estaven garantits. Quan va acabar la gira, la plataforma ”Els rapers que volen ajudar la gent” va aconseguir reunir 7.448.332 persones, és a dir, tota la gent de Catalunya.

101

102

Escola Ventós Mir La festa major En un lloc perdut hi havia un poble trist i apagat. La gent no es relacionava gens, no parlaven, totes les cases estaven pintades de gris... Els carrers eren estrets i gairebé no hi entrava la llum del sol. La gent no somreia, només sortia al carrer per comprar el més necessari o anava a treballar per obligació. Tot semblava com si estigués en blanc i negre. Al poble havia anat creixent un grup de nois i noies que es coneixien i ara ja eren joves d’entre 19 i 22 anys. Hi havia la filla de l’alcaldessa, el fill del fuster, la filla del metge, la filla de la mestra, el fill del carnisser... Tots ells s’havien fet amics i amigues i tenien una mateixa preocupació: no els agradaven les condicions de l’estat del poble. Volien que fos un poble feliç, alegre, que la gent es relacionés i fossin amics... La filla de l’alcaldessa era qui estava més preocupada per la situació del poble. Havia parlat amb la seva mare però no l’escoltava gaire i no tenia temps per ella. Ho va parlar amb el seu grup i va tenir una idea: anirien a veure a l’alcaldessa i li dirien que per solucionar la tristesa del poble podrien organitzar una Festa Major. Mai en aquell poble s’havia fet cap Festa Major!! Un dia que es reunien tots els regidors els joves van explicar la seva proposta. Els membres de l’ajuntament no ho veien del tot clar, però van acordar amb el grup que l’Ajuntament posaria els diners necessaris i ells serien la Comissió de Festes. I així ho van fer. Després de sis o set mesos de preparació van començar aquella Festa Major tan esperada. Durant una setmana cada dia no van parar les activitats: un correfoc, activitats esportives, una jornada castellera, jocs infantils... Fins i tot es va poder aconseguir un concert de Txarango que va ser tot un èxit! Les festes van acabar amb un gran dinar de germanor amb tots els habitants del poble: una immensa paella que estava boníssima!! A partir de l’endemà el grup de joves van anar recollint les taules, cadires, l’escenari... plens d’alegria pel gran èxit que havien tingut. La gent del poble els felicitava per la setmana de festes i va passar una cosa inesperada: tothom els va començar a demanar que ja mateix anessin preparant la Festa Major de l’any que ve. La gent del poble ara se saludaven, parlaven, reien, recordaven anècdotes... Havien compartit una gran experiència i no la volien perdre. A poc a poc el poble va anar canviant: ara era un poble ple d’alegria i de vida. Fins i tot durant l’any següent els veïns van anar pintant les cases de colors variats.

103

El poble va agafar renom: el visitaven més turistes, s’hi van obrir més botigues, més restaurants... El poble havia fet un gran canvi positiu!! I al cap dels anys aquell grup de nois i noies joves que havien impulsat la Festa Major van acabar essent regidors i tenint l’alcaldia per tal de seguir millorant les coses. S’estimaven molt el seu poble!!

104

CONTES PER LA PAU Badalona, 30 de gener de 2018

105

106