Contes per a la Pau (DENIP2015) by CRP crpbadalona

Il路lustraci贸 de la portada: Free To Love by Pennae

Aquest recull de contes és el resultat d’una activitat de treball cooperatiu realitzada entre alumnes de 5è curs d’educació primària de diferents escoles de Badalona. Els contes tenen com a eix vertebrador el treball per a la pau a través dels valors de l’amistat, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte al medi ambient, la cooperació… en l’entorn més proper o més llunyà dels alumnes. La seva elaboració permet a cada escola realitzar un treball interdisciplinari des de diferents àrees i àmbits educatius. Per a l’elaboració dels contes s’ha utilitzat un espai virtual de treball cooperatiu, la Wiki dels Contes per a la Pau, on cada escola ha anat incorporant els seus textos i il·lustracions, perquè poguessin ser llegits i continuats per la resta d’escoles participants. Finalment, el Centre de Recursos Pedagògics de Badalona ha recollit tots els contes i els ha donat el format de llibre que ara teniu a les mans, i també el format llibre digital, perquè pugui ser compartit per la resta de comunitat educativa.

Escoles que han participat en l'elaboració d'aquest llibre: Escola Ítaca Escola Joan Llongueras Escola Lola Anglada Escola Lopez Torrejón Escola Miguel Hernández Escola Ventós Mir

Organització: Servei Educatiu de Badalona. Centre de Recursos Pedagògics

Badalona, 30 gener de 2015

escoles participants grup 1 Escola Lola Anglada Escola Ítaca - Grup A Escola Joan Llongueras - Grup A

grup 2 Escola Ventós Mir Escola Miguel Hernández Escola López Torrejón - Grup A

grup 3 Escola Ítaca - Grup B Escola Joan Llongueras - Grup B Escola López Torrejón - Grup B

Manifest per a la Pau DENIP - Dia escolar per a la no violència i la pau Badalona, 30 de gener de 2015 Aquest llibre recull uns contes que heu escrit nenes i les nenes de les escoles de Badalona. Són contes que parlen de la pau i de la no-violència i ho fan amb les vostres paraules, paraules de nens i de nenes que, per damunt de tot, desitgeu viure en un món de pau. Aquests contes són també un homenatge a un home bo, que com tots aquests nens i nenes, també desitjava la pau i va fer de la seva vida una expressió de les seves idees. Aquest home es deia Gandhi i va morir un 30 de gener d’avui fa 66 anys La vida i les accions de Ghandi eren un reflex del seus pensaments: practicava la reflexió i la pregària, era partidari de la igualtat entre home i dona, no creia en la propietat privada, era pobre i no posseïa res i no vestia altra roba que la que ell mateix es confeccionava. Cada any, el 30 de gener, es commemora arreu del món la seva mort amb la celebració del Dia escolar de la no-violència i la pau. Es celebra per a no oblidar-lo i per subratllar que aquestes aspiracions de la humanitat no poden ser només paraules en un llibre, sinó que han de poder guiar i inspirar la nostra manera de ser, el nostre comportament diari. “No hi ha camí per la pau. La pau és el camí”, deia Gandhi, i és tant important allò que volem aconseguir com la manera com ho aconseguim, “la fi està en els mitjans, com l’arbre està en la llavor”.

Malauradament, estem lluny de viure en un món de pau, perquè no hi pot haver pau si, encara, en molts punts de la Terra, inclòs a casa nostra, continua havent-hi tantes formes d’injustícia i de violència. Les guerres, els atemptats, els maltractaments, l’explotació en el treball, la destrucció del medi ambient, la negació del dret l’educació, la pèrdua de l’habitatge i de la feina són situacions que estan molt lluny de resoldre els conflictes i no fan altra cosa que afavorir la pobresa i la marginalitat. I encara volem tenir un record per aquells que moren al mar, al desert o als murs de ciment i espines intentant arribar al nostre primer món, fugint de la pobresa i la fam. Per a totes les persones afectades, volem tenir un pensament de pau, de solidaritat i de tendresa. De nou, Gandhi ens sacseja quan diu: “el més atroç de les coses dolentes és el silenci de la bona gent”. Per aquesta raó, també avui, des d’aquí, volem reconèixer la tasca de totes aquelles persones i institucions que, com vosaltres, amb el seu treball diari, sumant petites accions, fan possible avançar cap a un món millor. Junts no callarem, no volem callar I per això, aquest any, volem tenir un record especial per a la Malala Yousafzai, la nena de 17 anys que l’any 2012 va ser tirotejada pels talibans perquè defensava el dret a l’educació i a qui fa pocs dies, s’ha atorgat el premi Nobel de la Pau pel seu compromís i la seva lluita contra l’explotació i l’esclavatge infantil i a favor del dret a l’educació: “Un nen, un mestre, un llibre i un llapis poden canviar el món Ens agradaria que els autors d’aquests contes i les persones que els llegireu, entengueu que la pau és compromís, és treball positiu, és paraula i també són fets, és denúncia de situacions injustes, és treball conjunt, és col·laborar per transformar tot allò que no ens agrada. Perquè entre nosaltres, amb els més propers, de

vegades també vivim situacions de manca de pau: quan som poc solidaris, quan no ajudem al company més dèbil, quan mirem malament a l’altre, simplement, perquè és diferent de nosaltres... Estem convençuts que al món, a la Terra, hi cap tothom, i tothom té dret a gaudir-ne i a viure-hi sense exclusions, sense pors i sense privilegis. Estem convençuts també que els conflictes es poden resoldre si se’n tenen ganes i si estableix una bona base de diàleg. Diàleg, aquesta és la paraula clau. Diàleg per cercar normes de convivència i solucions justes per a tothom. Diàleg per davant de qualsevol acció. Els contes i els dibuixos d’aquest llibre són un veritable manifest per la pau. Per això, el lliurarem a la ciutat de Badalona i, en nom de la seva gent, al Regidor d’Educació l’Ajuntament com a representant d'aquesta ciutat, per demanar-li que volem que Badalona sigui pionera en aquest treball per a la Pau i també en l'esforç per defensar la dignitat de totes les persones que conviuen en el seu territori, incloses les que no tenen veu, vinguin d’on vinguin. Badalona és una ciutat que viu i vol la pau Finalment, donem les gràcies a tothom, nenes, nens i mestres, per la vostra participació i, un cop mes, us demanem la vostra actitud activa i convençuda per dir un NO rotund a la violència, a la injustícia i a la barbàrie de les armes i un SÍ ben fort a totes les vies per aconseguir la Pau. Com deia Ghandi: “No hi ha camí per la pau. La pau és el camí”, perquè “el que s’obté amb violència solament es pot mantenir amb violència”. UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE i UNA CIUTAT EN PAU TAMBÉ, comprometem-nos a fer-ho realitat per a vosaltres i per a tots els nens i les nenes que volen somriure.

Grup 1 11

QUINA COLLA D’AMICS ! Escola Lola Anglada, Escola Ítaca, Escola Joan Llongueras

Hi havia una vegada sis nens que tots tenien un sobrenom. Sabeu com anomenaven a l’Abril? “la Guapa”. I a la Mar? “la Llesta.” A la Laura, tothom la coneixia amb el sobrenom de “l’Elàstica”, a en Marc li deien “l’Atrevit”, a en Pol, “l’Inventor” i en Biel era conegut per tothom com “el Poruc”. Doncs ara que ja us els he presentat us explicaré la seva aventura. Un dia van anar tots junts d’excursió a la muntanya. Després d’una bona estona de caminar van veure que s’havien perdut. En un lloc, on el bosc s’aclaria una mica de vegetació, van trobar tres camins. En Marc, tan atrevit com indicava el seu sobrenom, no s’ho va pensar dues vegades i va dir cridar molt decidit: - És cap allà!!! En Pol va respondre: - No Marc, estàs equivocat! Tots dos volien tenir raó i van estar discutint una bona estona. Finalment, van decidir anar per llocs diferents. En Marc, per un camí. En Pol, per un altre i en Biel, la Mar, la Laura i l’Abril, per un tercer camí. Caminant, caminant, tots pensaven més o menys el mateix: no hem actuat bé. Si de veritat som amics hauríem d’haver anat tots plegats. Potser ara tindrem alguna dificultat o estarem davant d’algun perill i no ens podrem ajudar.

En Marc i el Pol anaven amb cara d’enfadats i els altres que anaven plegats, estaven preocupats per si al final dels camins es tornarien a trobar tots. En Marc i en Pol anaven pensant cadascú per la seva banda: -Oh!! Perquè me n’he anat jo sol? Que trist i que avorrit estic ara! Ara en Marc ja no se sentia tan atrevit. De cop i volta en Pol es va posar a plorar. En Marc el va escoltar i guiat per la seva veu es va anar apropant. Finalment, es van retrobar els dos. Quina abraçada més forta es van donar! Estaven plens d’alegria. L’altre grup anava caminant i fent xivarri. Van trepitjar unes branques amb tan mala sort que es va despertar un ós que dormia en una cova. L’ós els va començar a perseguir i es van haver d’amagar al costat del camí. L’ós els estava esperant i no podien sortir de l’amagatall. No sabien que fer. Al cap d’una estona van veure aparèixer pel bosc a en Marc, l’Atrevit, i en Pol, l’Inventor.

-Encara sort! - van xiuxiuejar els nens i les nenes- ara si més no, estem tots junts. -Tinc una idea! - va dir el Pol.

-Perquè no sortim sense que l'ós se n’adoni ? Els amics ho van consultar i entre tots van decidir que era una bona idea. L'ós es va cansar d'esperar que sortíssim els nens i es va quedar adormit . Els nens van veure que l'ós s’havia adormit i van sortir de puntetes, poc a poc i amb molta cura. Van estar caminant molta estona i, quan ja havien perdut l'esperança de que algú vingués a buscar-los, es van posar molt contents perquè havien vist a una de les monitores . Es van posar a cridar i la monitora els va escoltar i els va veure. Es van fer tots una abraçada, perquè a pesar d'haver-se separat , la seva amistat no s'havia trencat .

La monitora els va portar a l'autocar i quan van arribar a l'escola, van fer una promesa : es van prometre que no es separarien mai mĂŠs.

DUES PARTS DEL MÓN Escola Ítaca (Grup A) - Joan Llongueras (Grup A) – Escola Lola Anglada

Havia una vegada en una part llunyana del món, dos pobles que estaven molt a prop l’un de l’altre. Un dels pobles es deia Pobrelàndia. Tenien molt poques cases i a cada casa hi vivien fins a 14 persones, i, fins i tot, hi havia gent que no tenia casa. Les parets de les cases estaven fetes amb materials de poca resistència i de vegades el vent les tirava a terra. Totes les famílies menjaven i bevien poc, perquè no tenien recursos. Per veure-s’hi de nit havien d’encendre espelmes, perquè no tenien electricitat. De roba, tampoc no en tenien gaire i moltes vegades l’havien de portar trencada i vella. A l’hivern passaven fred perquè no tenien llenya per a les estufes. Les escoles estaven en el poble del costat i els nens havien de caminar molt per arribar-hi.

L’altre poble era molt gran i es deia Ricolàndia. Allà si que hi havia edificis molt alts i cada família tenia la seva pròpia casa. Pels carrers hi havia monuments importants.

Tenien moltes tecnologies i portaven roba de moda. Els nens anaven en limusina a l’escola i això que la tenien al costat de casa. A més cada nen tenia una tablet a la seva habitació i podia comprar el que volgués. Els habitants de Pobrelàndia anaven a treballar pels rics de Ricolàndia i cobraven molt poc. Però un dia va arribar un senyor que es deia Francisco que venia d’un altre poble que no era ni ric ni pobre, però ell havia estalviat alguns diners. Quan en Francisco va arribar a Pobrelàndia va veure que no hi havia gaire gent pel carrer i que les cases no estaven ben fetes. Després va veure un senyor que era l’alcalde del poble que li va explicar perquè el poble era tan trist i tan fosc. En Francisco no sabia que fer, va fer voltes i voltes, va passejar per la plaça i va veure una església mig enderrocada. La va intentar arreglar i mentre l’arreglava va tenir una idea, va pensar que podria construir unes quatre cases pel poble. La gent de Pobrelàndia va quedar impressionada. Unes quantes setmanes més tard en Francisco va construir edificis, bars , botigues etc... Passat un temps, un senyor de Ricolàndia va veure que els pobres de Pobrelàndia estaven més animats i més contents i que els seus diners estaven augmentant, perquè el senyor els havia dit dir que estalviessin més. En Francisco també estava molt orgullós, perquè havia ajudat molt els habitants de Pobrelàndia. El senyor de Ricolàndia estava gelós, perquè els pobres ja tenien més cases i més diners i ho va anar a dir al seu alcalde de Ricolàndia En Francisco havia construït unes quantes cases a Pobrelàndia, i això va fer enfadar molt els habitants de Ricolàndia. Per això, l’alcalde es va afanyar a preguntar: - I quin problema hi ha amb que construeixin cases? - Doncs que al final, viuran millor que nosaltres! –va dir el senyor.

- Però ells també tenen dret a viure bé i els hem d’ajudar- va respondre l’alcalde. Va anar passant el temps fins que, un dia Ricolàndia, es va quedar sense diners i no podia pagar ni el menjar, ni les escoles Tot eren penúries. Tan bé que havien viscut fins llavors! Van ser pobres durant moltes setmanes, fins que un dia, el senyor de Ricolàndia va anar a demanar ajut als seus veïns de Pobrelàndia. Tothom va decidir ajudar-los i també van decidir unir les dues poblacions. El senyor de Ricolàndia emocionat va dir: - Moltes gràcies !! Van aprendre que la unió fa la força i van acordar anomenar el nou poble: Amablelàndia

EVITAR LA POBRESA Joan Llongueras (Grup A) – Escola Lola Anglada - Escola Ítaca (Grup A)

Hi havia una vegada una mare que es deia Rosa. Era una mica alta amb els cabells rossos i arrissats, i tenia els ulls eren de color marró fort i la pell morena. Anava amb les seves dues filles. Una es deia Mireia que tenia 12 anys, era alta amb els cabells arrissats i rossos , els ulls de color marró fort i amb la pell morena i l’altre es deia Maria i tenia 9 anys, era baixeta amb els cabells arrissats de color marró i els ulls de color verd, era morena i tenia les galtes molt vermelles. Un dia que anaven dins del metro, en una parada va pujar un home amb el cos i la roba bruta i unes sabates trencades i velles que deia:” Bona tarda, ja sé que això és vergonyós amb la meva edat. Sóc pare de família, tinc una esposa i dues filles, una d’un any i l’altre de vuit mesos. No tinc diners per comprar “papilles” ni bolquers , si us plau ajudeu-me!

Les dues nenes se’l miraven encuriosides. Al cap de poca estona, la Mireia, la germana gran, va preguntar: - Mare, què li passa? - No ho sé exactament. El que està clar és que necessita ajuda, va respondre la Rosa. El metro va continuar fent el seu trajecte. Quan van arribar a la parada i es disposaven a baixar, es van adonar que a l’andana hi havia una mare amb dues filles molt petites que estaven esperant aquell home pobre. Era la seva família. La Rosa se’ls va apropar i els va donar unes monedes per ajudar-los. De sobte, la Maria que fins llavors havia estat molt callada, va dir: - Mare! Crec que tinc una gran idea! - Què vols dir? Va preguntar la Rosa. - Mira, la Mireia i jo cantem molt bé, podríem cantar algunes de les cançons que sabem i recollir diners per ajudar a aquesta família i a d’altres que ho necessitin. I així ho van fer. Al cap d’unes setmanes havien reunit alguns diners i els hi van portar a l’home del metro. Ell i la seva família es van posar molt contents i els ho van agrair molt. Tant èxit va tenir les noies cantant -perquè ho feien molt

bé- que un periodista es va assabentar de què passava i va fer-ne un reportatge. I una discogràfica que va llegir aquests reportatge i va oferir a les noies enregistrar un disc. El van titular “Ajudar al món”. A més de fer-se famoses, les noies van guanyar molts diners i van decidir que els portarien a una ONG, perquè els repartís a la gent que no en tenia. Vet aquí com gràcies a una petita acció, van passar coses molt importants!

Grup 2

EL VIATGE AL TERCER MÓN Escola Miguel Hernández – Escola Lopez Torrejón (grup A) – Escola Ventós Mir

Era l’últim dia de curs a l’escola, a la ciutat de Baetulandia. Els nens de cinquè ja havien sortit al pati molt emocionats, perquè els pares havien preparat un esmorzar molt bo. Tots els nens de la classe estaven súper entusiasmats, perquè durant el curs s’ho havien passat molt bé. Una mica tristos perquè no es veurien en dos mesos llargs, però tots pensant què farien en les vacances. Tres amics de tota la vida, en Toni, la Sara i la Nell, estaven especialment contents, perquè sabien que a la sortida anirien a veure al McPendrive, un científic que treballava en el laboratori tecnològic de la ciutat. Provarien el seu últim invent: l’esfera màgica. Era curiós com havia començat l’amistat del científic amb els nois. Estaven jugant un dia al carrer, quan en Toni va llençar la pilota de l’Einstein, el seu gos, i sense voler, va anar a parar dins el laboratori d’en McPendrive. La Sara i la Nell es van posar les mans al cap de l’ensurt. Tots tres, millor dit, tots quatre, van entrar per una finestra darrera la pilota. L’Einstein va bordar en veure una mena de cortina blanca envoltant un objecte molt gran. Tenien curiositat per saber què seria allò tant misteriós i va ser quan van retirar la cortina que van sentir uns crits que deien: -Noooo!!! Nooooo!!!!!!!!! No toqueu això!!! Era el científic qui cridava, més espantat que enfadat. Però era massa tard. Els nois ja havien destapat l’esfera. En aquell mateix moment, l’esfera els va xuclar a tots: nois, gos i científic. Va començar a trontollar i, en un tancar i obrir d’ulls, va petar. I després, res, però des d’aquell moment va sorgir una gran amistat entre tots ells.

Passats uns dies, en McPendrive va aconseguir tornar a fer una altra esfera. Va comprovar que era molt especial i ja no es podria petar. Van pensar que si l’esfera no es tornava a trencar, podrien viatjar. Havia acabat el cole, començava l’estiu i era el moment de viure transportats al tercer món aventures. Es van ficar tots cinc dintre de l’esfera i van anar a parar a Burkina Faso i el primer que els hi va impactar que és que els seus smartphones no tenien 4G ni 3G!!!

Els cinc amics van comprovar ràpidament que estaven en un país pobre, sense aigua potable ni menjar adequat ni suficient per a tothom. Hi havia nens i nenes que no tenien pares i estaven al carrer treballant, enlloc d'estar a l'escola, i que havien de demanar el menjar i l'aigua als veïns i veïnes. Aquests nens i nenes es passaven el dia intentant millorar la seva pròpia vida. Aquelles famílies no tenien problemes per pagar el lloguer ni les factures, però les cases estaven fetes amb fang, pedres, canyes i palla, i no tenien electricitat i, és clar, ni tele, ni internet, ni videoconsoles. Quan plovia, aquestes cases es feien malbé i s'omplien d'aigua i elles mateixes havien de tornar-les a construir amb la seva força, sense grues ni maquinària, sense enfadar-se ni agafar rabietes. També elaboraven els seus estris, com els plats, els gots, etc,

Malgrat tot, els cinc amics van comprovar que vivint sense tantes coses materials, allà tothom era feliç i s'ajudaven entre ells. Llavors el científic McPendrive va dir: - Tinc una idea, faré un invent genial.

Va decidir crear una màquina que canviaria aquella trista situació: la màquina de la justícia. Aquesta màquina transformaria les bones accions en menjar, aigua i materials per tal que poguessin viure bé, aquella gent s’ho mereixia tant com la gent del nostre país, i és que eren molt bona gent. En McPenDrive va configurar la màquina perquè fes aquestes transformacions - Qualsevol ajuda a malalts i lesionats en medicaments - Quan els adults treballin voluntàriament enlloc dels nens, la màquina els donaria material escolar bàsic per poder escriure i anar a l’escola. - Les persones que tinguessin més menjar i el compartissin amb els demés rebrien el doble de menjar que van compartir. - Els polítics del país que prenguin decisions bones pensant en el poble, com per exemple fer escoles, la màquina els donaria litres i litres d’aigua potable. - Les persones que donessin les gràcies a qualsevol acció positiva d’una altra persona, rebrien per part de la màquina meravelloses plantes, en especial roses.

- Dir paraules boniques a l’altra gent faria que la màquina donés material per construir centres de salut per poder curar a tothom. - Dir sempre la veritat faria que la màquina creés universitats per a poder formar a la gent. La màquina va revolucionar la vida a Burkina Faso. La gent no parava de donar les gràcies a tots cinc, i la màquina no va parar de convertir aquestes gràcies en roses precioses i molt de material per construir centres de salut. Els nens ja no van haver de treballar mai més, van poder anar a les escoles i estudiar posteriorment a les universitats, creant la veritable font de riquesa pel país. Al veure tanta felicitat i tanta bona gent, els nens i en McPendrive van decidir tornar a casa per utilitzar també la màquina a Baetulàndia. Així podrien fer de la seva terra un món millor, on la gent penses en els demés.

EL SECRET DEL DRAC MÀGIC Escola Lopez Torrejón (grup A) – Escola Ventós Mir - Escola Miguel Hernández

Hi havia una vegada un país que es deia Busquitar. En un castell vivia un rei que es deia Antoni II i la seva filla anomenada Martina. La Martina tenia un secret, la seva mascota era un petit drac màgic, que es deia Nucli. Només les seves dues donzelles de confiança, la Mariam i la Laura, coneixien aquest secret. Ningú més en el regne sabia de la existència de Nucli, la Martina sabia que era perillós, perquè tothom anhelava el poder i, sense dubte, tenir un drac màgic et podria donar força per aconseguir-ho. La Martina només volia cuidar d’en Nucli i fer-lo feliç, no volia aprofitar-se dels seus poders. Un dia la Martina va anar a passejar amb en Nucli per uns boscos allunyats de palau, però en aquell moment també hi havia pel bosc el cavaller Lluís, un dels millors guerrers del rei amb una gran ambició de conquerir altres pobles. En Lluís va veure a la Martina passejar. Què era això que portava la princesa? Semblava un drac, però no n’estava segur. Va intentar apropar-se, però la princesa el va sentir i va amagar de seguida a en Nucli. - Hola cavaller Lluís –va saludar - Hola princesa Martina. Què fas per aquest bosc tan allunyat de palau? - Res, estava passejant i prenen l’aire, aquests boscos són tan bonics i hi ha un aire tan pur... Però ara ja me’n tornava a palau. Adéu, cavaller LluísI la princesa va marxar precipitada amb el petit Nucli amagat a sota de les seves faldilles. Des d’aleshores, en Lluís només pensava en la possibilitat de l’existència d’un drac petit, però que ben aviat es faria gran i poderós. Volia investigar-ho, i des d’aquell moment es va proposar descobrir el secret de la princesa. Per poder vigilar-la a palau, en Lluís li va explicar al seu amic, el rei Antoni II, l’incident dels boscos. - Estimat cavaller Lluís, ets el meu millor guerrer, tens permís per descobrir el secret de la meva filla, i si és veritat que té un drac, li pots prendre perquè lluiti amb nosaltres. – va dir el rei.

El rei Antoni II i en Lluís volien cooperar per a descobrir el secret de la princesa i quedarse amb el drac Nucli. Per això, van elaborar un pla. Quan estaven elaborant el seu pla, l’Enric, el germà d’en Lluís, va escoltar com volien robar el secret de la princesa, i se’n va anar al palau a avisar-la. L’Enric també era un cavaller, però no volia el poder com el seu germà, ell creia més en la convivència de tots el pobles..

La Martina va decidir reunir-se immediatament amb la Marian i la Laura. Hi va anar amb en Nucli i els va demanar que li canviessin uns dies el seu drac pel gosset que elles tenien. El gos era molt petit, per això es deia Petit. L’endemà van anar a passejar les tres juntes pel bosc amb en Petit, intentant fer veure que tot era normal, perquè en Lluís i el rei s’ho creguessin tot. Així va ser, quan els van veure passejar amb el gos van creure que s’havien confós. Les noies els van veure com les espiaven i van marxar rient. La Martina es va quedar més tranquil.la, però a la nit es va sentir trista ja que enyorava al seu estimat drac, així que va decidir anar-lo a veure. Era molt fosc. Quan va picar a la porta de casa la Marian i la Laura, va sentir al Nucli. Es van abraçar durant una bona estona, fins que van sentir la veu d’en Lluís: - Ja li deia al rei que això no podia ser veritat! Aquí tenim el gran secret descobert! A partir d’ara guanyarem totes les guerres! Van capturar el drac i el van portar a una gàbia gegant que tenien dins del castell.

A partir d’aquell dia, van començar a entrenar el drac i preparar-lo per a la guerra, així podrien conquerir nous territoris. No obstant, en Nucli s’hi resistia, es mostrava tal i com era, una mascota, un animal que estimava la vida, la seva vida amb la Martina. No volia lluitar. Però el tenien ben lligat i engabiat, per tant no tenia més remei que anar a la guerra. La nit abans d’anar a la guerra, la Martina va decidir alliberarlo. Va anar-lo a veure a prop de la gàbia. Va entrar evitant ser vista pels guardians. Ho va aconseguir. Va poder arribar a veure el seu drac, però es va adonar que no podria alliberar. El drac hauria d’anar a la guerra. De cop i volta, la Martina va notar que alguna cosa o algú li tocava el braç. Era un guardià. Era l’Enric i l’altre guardià estava dormint. Llavors l’Enric li va obrir la porta de la gàbia i la Martina anava a emportar-se en Nucli, però aleshores l’Enric li va dir que seria millor no ho fes, que primer intentés parlar amb el Rei. La Martina, no molt segura el va deixar. L’endemà, a primera hora del matí, abans que comencés la guerra, la Martina va anar a l’estança del Rei i li va dir: - Pare, si us plau, en Nucli és un drac, però és com qualsevol altre mascota. - No, ell és fort i pot lluitar a la guerra –va dir l’Antoni II. - Pare és la meva mascota i si fas això, mai et perdonaré! –va dir la Martina mentre se n’anava de l’estança, donant un cop de porta. El pare es va posar trist pensant en què li

havia dit la seva filla i la Martina, se’n va anar somiquejant a la seva habitació, pensant en el Nucli, però algú va trucar a la seva porta, va obrir i era al seu pare. Li va tancar la porta. Llavors, va sentir al seu pare que li deia: - Filla meva, si us plau, obre’m la porta, et porto al Nucli. La Martina no molt segura li va obrir la porta i va veure que el pare li portava el seu drac. El va agafar, li va fer un petó molt fort i el va deixar al terra. Desprès, li va fer una abraçada al seu pare. - Gràcies pare! –deia la Martina mentre li feia un milió de petons. - Però pare, que faràs amb la guerra? - L’he suspès, prefereixo tenir menys territori, que perdre la meva filla –va respondre el Rei. Llavors va arribar el Lluís i li va dir al seu Rei: - Majestat, hem de fer la guerra amb aquest drac inútil! - Ei tu! El drac inútil té nom i no és diu “Inútil” sinó Nucli. - Prou! -li va dir la Martina molt enfadada. - Upsss!!! –va dir en Lluís. - He suspès la guerra! No volia perdre a la meva filla –va dir el Rei. - Ja! Però... –va dir el Lluís. - Què no! Ni pros, ni pras, ni prus! Què no! I si segueixes així et trauré el títol de Cavaller - va dir el Rei molt enfadat. Al cap de dues hores, tot el poble estava molt feliç, els nens jugant pel carrer, totes les botigues obertes i amb molt bon rotllo. Tots havien après una lliçó, sobretot el Rei. RES DE GUERRES!!!! I així acaba aquesta història.

L’ENRIC I L’HOME RIC Escola Lopez Torrejón (grup A) – Escola Ventós Mir - Escola Miguel Hernández

Hi havia una vegada un home ric que es deia Enric. Era tan, tan i tan ric que anava de vacances a l’espai, tenia la clau de la seva pròpia ciutat i volia comprar el món sencer. L’Enric era un home molt egoista, presumit i prepotent. La seva ciutat es deia Enric City. Vivia en un castell que era gegant i ple de luxes. A Enric City hi vivia prop d’un miler de persones, però ningú no podia tenir res ja que sempre que algú tenia alguna cosa nova, l’Enric immediatament els la comprava per un 1 cèntim d’Enrics, que era la moneda oficial de la ciutat. La gent no podia cobrir les seves necessitats bàsiques, els faltava menjar, aigua, medicaments... i això afectava molt la salut i la moral de la població. Tothom veia que s’havia de fer alguna cosa per canviar la situació, així que el poble es va reunir de nit quan l’Enric dormia. Després de rumiar molt i pensar que seria el millor pel poble, van decidir que farien una votació.

L’endemà, a la nit, els ciutadans d’Enric City van decidir enviar un representant al poble del costat per demanar ajut i portar el seu pla a la pràctica: crear un clon per habitant i anar-los substituint sense que l’Enric se n’adonés. El poble de l’Enric va començar l’acció. Cada habitant va dur un pèl seu a casa del representant escollit: en Pau. Ell va anar al poble del costat i els va rebre el senyor alcalde i una comitiva. En Pau els va explicar la situació i es van quedar bocabadats. L’alcalde li va dir que anés a veure al Dr. Gibson, el millor inventor de la seva comunitat. En arribar, en Pau va veure que estava construint un gos amb supercervell. Va comprovar que aquell home era realment un fora de sèrie. Li va demanar que a partir dels pèls que portava a la butxaca fes una rèplica exacta de cada habitant d’Enric City, però el Dr. Gibson li va dir que els sentiments no es podrien clonar. El Dr. Gibson va acceptar l’encàrrec de fer una màquina que pogués clonar a partir d’un pèl. Va trigar cinc dies a tenir-la feta i el dia que la va tenir acabada va agafar els pèls i va començar a clonar un per un tots els habitants d’Enric City. Agafava un pèl, el posava dins d’una càpsula i llavors amb un líquid que tenia la màquina, començava a formar-se un humà idèntic a l’amo del pèl, de la mateixa edat, del mateix aspecte, però sense memòria ni sentiments.

A poc a poc, cada dia hi havia un habitant menys i un clon més a l’Enric City. Durant els primers dies del canvi, l’Enric no s’adona de res, no en tenia ni idea de què estava succeït a la seva ciutat, només li importaven seus diners. Però a mesura que hi havia més clons que persones, va començar a sospitar que alguna cosa estranya estava passant al seu entorn. Arribava el Nadal i l’Enric no veia a la majoria de la gent contenta, ni alegre, ni entusiasmada i això era gairebé impossible, les persones al Nadal sempre estan felices. Tan gran eren les seves sospites, que va començar a pensar un pla per a descobrir que estava succeint a l’Enric City. Així que va decidir a anar a parlar amb el seu únic amic, l’Omar. L’Omar li va explicar què havien tramat els habitants d’Enric City, liderats per en Pau. A més l’Omar li va explicar que ell també volia marxar donat que en aquella ciutat no es podia viure feliç. I que el proper a clonar-se, seria ell. L’Enric en escoltar aquesta veritat es va posar molt trist i va sentir-se molt sol, i aquest sentiment no li va agradar gens ni mica. Es va adonar que el que estava fent no era raonable, i que per tant havia de canviar la seva actitud, i ser altruista i empàtic.

Aquella mateixa nit, l’Enric va anar al poble del costat per convèncer els habitants de l’Enric City que tornessin a casa. Els va dir que havia après la lliçó, i per demostrar-ho va anomenar en Pau com a president de la ciutat Els habitants de l’Enric City es van posar molt contents i es van fer una gran abraçada i van decidir tornar a casa. I amb el clons? Doncs els habitants van decidir, que els farien servir per cuidar i ajudar a la gent gran del poble que necessitava ajuda. Aquell Nadal va ser inoblidable per a tots i totes.

Grup 3

L’INTERCANVI D’ESCOLES Escola Ítaca (grup B) - Escola Joan Llongueras (grup B) - Escola Lopez Torrejón (grup B)

Hi havia una vegada un grup de nens i nenes anglesos que van venir d’intercanvi a la ciutat de Badalona. Venien d’Anglaterra i passarien aquí dues setmanes. Com que volien aprendre català es van apuntar a l’escola Ítaca. Els nens van arribar a la classe i les mestres els van presentar: - Mireu, aquests nens passaran uns dies amb nosaltres. Es diuen: Shargeel, Adam, Joanna, José Andrés i Roberto i només saben parlar anglès. Van pensar que podrien fer una excursió per Badalona i així coneixerien la ciutat. Anirien a la muntanya de Can Ruti i des d’allà veurien la ciutat i el mar. A Can Ruti hi havien anat també els nens i les nenes d’una altra escola i els anglesos com que no coneixien gaire els seus companys es van equivocar de grup i se’n van anar amb l’altre cole.

Els de l’escola Ítaca es van adonar que faltaven els anglesos i els van començar a buscar però no els van trobar.

Van estar tot el matí buscant com bojos, però no els van trobar. Van trucar a la policia que va buscar per tot arreu, però tampoc no els van trobar. Van trucar als seus pares i a les seves mares i quan van arribar, els van explicar què havia passat i van començar a plorar. La policia, després de molt buscar, va trobar a la Joanna i a l'Adam. Tots dos van explicar què els havia passat. Van dir que estaven jugant al 'escondite' i que paraven ells dos. Deien que havien començat a buscar i no van trobar els seus companys. Van anar a les escoles i van preguntar, i com eren anglesos, van parlar en anglès, però igualment els van entendre. No hi eren a cap escola, fins que van arribar a l'escola Joan Llongueres Un nen de l’escola els hi va dir que aquell dia havien anat a l’hospital de Can Ruti i havien sentir alguna cosa dels tres nens perduts. Així que es van dirigir a l’Hospital de Can Ruti i allà els van trobar. Estaven allà instal·lats en habitacions, ensenyant anglès a d’altres nens malalts. Un cop van estar tots junts, els companys van voler saber que havia passat realment, i així els ho explicar un per un: la Shargeel, mentre s’amagava, havia caigut per un petit barranc i hi havia quedat atrapada. Per sort, uns excursionistes la van trobar i la van portar immediatament a l’hospital més proper, és clar, el de Can Ruti. Per sort, no tenia res greu.

En Jose Andrés, es va perdre totalment pel bosc fins que va arribar anar a parar a l’Hospital. Va creure que era un Hotel, així que hi va entrar per poder passar-hi la nit, perquè ja estava molt desesperat. Quan hi va entrar es va trobar amb la Shargeel i es van calmar. I finalment, en Roberto, que també s’havia perdut, va unir-se al grup d’una altra escola, l’escola López Torrejón i va estar xerrant en anglès amb els nens i nens de la classe de cinquè. Aquests anaven a visitar l’Hospital, així que se n’hi va anar i allà es va trobar amb la Shargeel i en José Andrés. Així va ser com els tres nens van acabar la seva aventura, junts a l’hospital badaloní amb tres històries ben diferents.

EL POBLE TOPARES Escola Ítaca (grup B) - Escola Joan Llongueras (grup B) - Escola Lopez Torrejón (grup B)

Fa molt, quan els peixos volaven i els ocells nedaven, hi havia un poble molt gran amb moltes cases de fusta i unes platges increïbles. Es deia Topares. Aquest poble també tenia unes muntanyes molt altes i punxegudes i que a l'hivern s’omplien de neu. A Topares hi vivia una nena que es deia Clàudia. Era de pell morena, amb els ulls blau fluix i molt il·luminats. Tenia el cabell molt llarg i de color marró claret. Portava unes ulleres blaves com els seus ulls. Era molt prima i alta i era molt simpàtica amb els seus amics, pares, tiets i també era molt senzilla amb les seves amigues. Mai havia tingut enemigues.

Un dia, un grup de joves del poble, entre ells la Clàudia, van anar a fer una excursió al cim de la muntanya més alta del poble. Allà van quedar

meravellats per les vistes que tenien del seu propi poble. Van estar un parell de hores mirant i gaudint. La Claudia no en tenia prou i va decidir donar un tomb. Mentre passejava va veure un altre poble, a l’altre costat de la vall. Era molt més gran i mai ningú del poble sabia que existissin altres pobles, mai n’havien sentit a parlar. Aquell poble semblava que era del futur. Les cases eren fetes de maons i coixins. Hi havia un parc d’atraccions gegant, totes les cases tenien piscina pròpia, els carrers eren plens de llums i miralls. I la baixada de la muntanya era plena de llits elàstics. Va quedar molt encuriosida, sentia que allà podria trobar moltes noves amistats, amigues tan genials com les coses que veia. Així que va decidir baixar i abandonar una estona el seu grup, i a mesura que s’endinsava al poble futurista, se n’enamorava més i oblidava el seu estimat poble. Caminant va veure un grup de noies amb la pell molt pàl·lida, eren de la seva edat i va decidir parlar amb elles. Després d’un intercanvi de paraules, les noies van dir-li que no l’acceptaven, perquè tenia la pell massa fosca. Va ser una gran decepció, els ulls es van omplir de llàgrimes però va seguir caminant. El somni d’un nou paradís amb noves amistats s’havia evaporat ràpidament, només volia tornar-se a unir al seu grup, un grup on l’acceptaven tal i com era. Així que va pujar corrent la muntanya. Mentrestant, els seus amics es van adonar que la Clàudia havia desaparegut i van buscar-la. Van cridar fins i tot als pares i familiars per ajudar en la recerca. Un dels grups la va trobar, però estava atrapada, a l’altre costat d’una cúpula, la veien plorar i cridar, però no podien sentir-la. Que era allò? Van adonar-se que la cúpula rodejava un altre poble que era molt modern.

De sobte, es va encendre una pantalla a dins de la cúpula, era increïble. Va sortir un robot dient que la Clàudia era seva i que només la retornarien al seu poble amb una condició. El tracte era intercanviar la Claudia per les platges del poble Topares . Tota la gent del poble de Topares es van unir per recuperar la Clàudia. Semblaven un exèrcit. Van anar cap a la cúpula i van començar a colpejarla per tal de trencar-la, però no es trencava. Tenia un camp de força.Llavors van excavar un túnel per on van ficar una mànega i van començar a tirar aigua.

Al principi semblava que no aconseguien res, però resulta que l’aigua desfeia la cúpula i la Clàudia va sortir corrent . Però quan era a punt d’escapar-se va notar uns braços que l’agafaven. Era la seva mare que l’avisava que ja havien arribat a Topares. Tot havia estat un somni mentre s’havia quedat adormida al cotxe. Li va explicar a la mare que ho havia passat molt malament, però li havia agradat que tot el poble s’unís per rescatar-la.

EL MÓN DE LES LLAMINADURES Escola Joan Llongueras (grup B) - Escola Lopez Torrejón (grup B) - Escola Ítaca (grup B)

La historia parla sobre una família pobre, ben pobre, que vivia en una casa feta per ells mateixos a la rodalia d’una gran ciutat. Els pares estaven a l’atur i no rebien ajudes del govern. Així que ho passaven malament per poder alimentar els seus dos fills. El gran era l’Hugo que tenia 8 anys, i la petita era la Noa que en tenia 5. Un divendres els pares els van portar a la ciutat per comprar algunes llaminadures com a premi a la bona actitud que mostraven cada dia, ja que no es queixaven mai. L’única condició era que només en podien comprar-ne quatre, així que havien de seleccionar-les amb cura. Els pares van esperar a fora mentre els nens compraven. L’Hugo i la Noa van compartir la mateixa bossa per posar les quatre llaminadures, al cap d’un quart d’hora ja les tenien. Havien escollit una piruleta ben lluenta, una gelatina llarga, un xiclet de maduixa i un caramel de xocolata. Van anar a cridar els pares perquè paguessin, però abans de poder obrir la porta, van veure que les llaminadures es movien, es van unir les quatre formant una de sola, fent una super llaminadura amb el cos del caramel de xocolata, el cap de la piruleta, les extremitats de la gelatina i les parts de la cara amb el xiclet de maduixa. Els nens no es podien creure el que veien, van obrir bé la

bossa i van ser absorbits per la bossa i van anar a parar a un món totalment desconegut. Allà es van trobar una ciutat secreta feta de llaminadures. Era exactament igual que la seva ciutat, però tot estava fet de pastissos, gominoles i dolços. L’aigua del riu era de gelatina. L’Hugo es va posar molt content, perquè va trobar unes monedes d’or, però la Noa va veure que eren de xocolata. Mentre caminaven, notaven que algú els estava espiant. Van descobrir que hi havia nens amagats darrera els arbres. En aquells moments van arribar uns vigilants de gominola que els agafaren i els van portar al laboratori. Allà els esperaven l’alcalde i els científics i els hi van dir que no els deixarien marxar perquè volien investigar com eren els humans. Els van oferir un plat de gominoles a cadascú. La Noa se les va menjar totes, però l’Hugo no va menjar ni una. Els científics li van dir a l’Hugo que no els servia i que el deixaven anar, però ell va dir que mai no deixaria sola a la seva germana. Però en el seu cap ja tenia un pla per escapar: com que la paret era feta de llaminadures, se’n menjarien un tros hi podrien sortir.

Els científics van anar a buscar menjar perquè tenien gana. Com que la cadena que els agafava era de xiclet de maduixa la Noa se la va menjar. I l’Hugo li va demanar que es mengés també la seva. La Noa tenia la boca plena de xiclet, va fer una bombolla gegant i va esclatar tot el laboratori.

Se'n van anar corrents. Els científics van sentir que alguna cosa havia explotat, van anar al laboratori i van veure tot un munt de xiclet enganxat per les parets, van sortir del laboratori i van veure els nens corrents. L'Hugo i la Noa, de cop, van sortir d'aquell món i van anar a fer una abraçada als seus pares. I conte contat, conte acabat!