29 de juliol de 2012 n una estona passarà a arreplegar-la son pare per a anar-se’n a dinar. Els pares de Sara són bastant jóvens. Es van enamorar sent adolescents, es van casar prompte i abans de complir vint-i-un anys ja tenien Sara. Per a Sara sempre havien sigut un exemple de parella feliç. Ella creia que es volien amb bogeria, i que el seu amor era per sempre, però ja veus… Amb el temps, son pare va començar a tindre cada vegada més viatges per treball, i cada vegada més llargs. Sa mare va començar a pensar que potser era una altra cosa. Mai no va trobar proves de res, però sí que va descobrir que en el treball també començaven a queixar-se dels seus viatges. Els dubtes van portar a acusacions, i son pare no és que es defenguera molt. La relació va anar refredant-se i així va ser com van arribar on estan ara… Sona el timbre i Sara obri la porta. –Hola, papà! –Hola, nineta! Es besen i ixen al carrer. El pare de Sara ha vingut amb autobús, així és que decideixen anar caminant. 17
–Com que t’agrada tant el menjar italià, he reservat taula a La Traviatta. Sara nota com li pugen els colors a la cara. Quina casualitat! Ahir es va passar tot el dia pensant en la nit de divendres. Per a ser més justos, pensant en Àlex. –Ui! Per què fas eixa cara? Si vols anem a un altre lloc, eh? –No, no, papà, i ara! La Traviatta és genial. M’abelleix molt menjar espaguetis. Quan arriben al restaurant els porten directe a la taula de la finestra. Sara somriu per a si mateixa. De moment son pare no ha parlat molt. Està molt seriós. –Què és això tan important que em volies contar, papà? –Demanem primer i després t’ho conte. Quan se’n va el cambrer amb la seua nota, espaguetis per als dos, una ensalada i aigua per a beure, el pare de Sara comença a parlar. –No sé com t’ho prendràs tot açò, però no puc retardar-ho més. A ta mare mai no em vaig atrevir a contarli-ho, i ara crec que potser és millor que no ho sabera. A tu és necessari que t’ho conte… –Comences a preocupar-me, papà. –Mira, filla. Alguna cosa saps de gens, herència genètica i tot això, veritat? –Tens alguna malaltia? És això el que et passa? –Bé… malaltia, malaltia… És un poc diferent. A veure, el que em passa, o el que ens passa, és que en la 18
nostra família, solem heretar un gen de més. Es tracta d’un gen temporal, que pareix no fer res, fins que arribem a una certa edat, que és quan s’activa. I a partir de llavors es comencen a notar els canvis. –Quins canvis? És alzheimer? –No, no, ja t’he dit que no es tracta d’una malaltia, i molt menys és tan fàcil d’explicar. És més aviat una cosa relacionada amb el temps –el pare de Sara no fa més que suar i titubejar. –Va, papà, digues-m’ho ja, sense més voltes. –Al principi pot paréixer un poc difícil de creure, però t’assegure que és cert. El gen que t’he comentat s’activa als setze anys. Sara es posa alerta. –A partir d’aquesta edat comencem a notar-ne els efectes. Aquest gen ens ha de situar en la nostra època correcta, que segons pareix no és aquesta. Primer són com flaixos. De sobte veus una imatge o sents sons que no es corresponen amb el lloc on estàs. Però prompte comencen els viatges de veritat. –Però papà, què m’estàs contant? –Ja sé que sona increïble, però deixa que acabe d’explicar-t’ho. És important. »Quan tingues el teu primer viatge has d’estar preparada; si no, pot ser molt perillós. Els primers viatges solen ser curts, només uns minuts, però són molt importants, perquè ens serviran per a poder situar-nos. –Papà, no seguisques. Tot açò que dius no té cap sentit. Et trobes bé? 19