1a edició: març de 2019 La coŀlecció Primeres Rondalles d’Enric Valor compta amb l’assessorament literari de Vicent Brotons. © 2019, Enric Valor © 2019, Jordi Raül Verdú © 2019, Iŀlustracions de Dani Cruz © 2019 Edicions del Bullent C/ de la Taronja, 16 • 46210 Picanya 961 590 883 www.bullent.net • info@bullent.net Assessorament lingüístic: Vicent Cabanes, Joaquim Amorós, Maria Guasp Servei d’impressió: Grafo ISBN: 978-84-9904-214-5 Dipòsit legal: V-458-2019
La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec sense l’autorització escrita de l’editor, queden rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei.
El pollastre de festes (Arreplegada a Bèlgida)
Enric Valor Adaptació de Jordi Raül Verdú Iŀlustracions de Dani Cruz
A Bèlgida vivia la tia Rosa, una dona molt deseixida, casada amb Joanet de Repic, llaurador de tota la vida, que també havia estat campaner, d’on li venia el malnom. Tenien tres filles, Mariu, Roseta i Angeleta, que es casaren amb tres bons fadrins de la rodalia: un de Benigànim, un altre d’Albaida i un tercer de Carrícola. Totes tres vivien en els pobles dels seus marits. El de Benigànim, Jeroni, es guanyava la vida fent de sabater. El d’Albaida, Ximet, era amo d’una botigueta d’herbes i ungüents que ho curaven quasi tot. I el de Carrícola, Batiste, tenia algunes hortes, dos terrenys de secà i oliveres al voltant d’una caseta. 4
Un any arribaren les festes de Benigànim, i la filla de Rosa, Mariu la sabatera, va tenir la pensada de convidar els seus pares a les festes, perquè la seua xiqueta ja tenia cinc anys i el seu xiquet set, i seguit seguit estaven dient que volien veure els iaios. Tofolet, un veí del poble, havia d’anar aquells dies a Bèlgida, i els va dir a Rosa i al seu home que els havien convidat a les festes de la Beata i la Divina, i que la seua filla, el seu gendre i els seus nets els esperaven amb candeleta. –Ah... –va afegir l’home–, i que no duguen res... que ja s’apanyaran. –Pobra Mariu! –es va compadir Rosa–. Com no anem a dur res, si els xiquets se la mengen pels peus! Jo els portaré un bon 5
6
pollastre, que ells sempre van curts. Diga’ls que anirem a la festa el seu pare i jo. Així va quedar la cosa. Arribat el dia, Rosa i Joan de Repic van matinar més que de costum. Baixaren al corral, agafaren el pollastre, li lligaren les potes i, quan ho arreglaren tot, aparellaren l’haca i se n’anaren cap a Benigànim. Ella tenia molta gana de menjar confitures i pastes casolanes, que sabia que la filla tenia costum de fer. Quan es retrobaren, tots se n’alegraren i s’abraçaren, i es contaren atropelladament les notícies que tenien pendents de contar-se. Tot i que Jeroni donava menjar a la família, no es podien permetre cap extra. Així que quan van veure el pollastre, ja podeu pensar-vos quin goig dissimulat els va córrer per tot el cos. –Pare, abaixe l’haca al celler, descarregue i vinga, que anem a dinar –deia Mariu–. El pollastre, Jeroni, fica’l en el gabiot del porxe. Quan acabaren de menjar, Rosa estava plena d’emoció per si apareixien les pastes d’un moment a l’altre, però el dolç sospirat no aparegué per cap banda. Ella, obsessionada amb el dolç, pegant voltes per la casa, tafurejant per ací i per allà, va veure, alçat en un armariet, un perolet amb cerol. Es pensà que era panfígol, però en realitat 7