EL NAIXEMENT DELS NOMS COMUNS
1 arcel·la llegia aquelles revistes del cor amb l’ànsia d’escorcollar les vides alienes per tal de trobar-ne, al fons, una de pròpia. I el marit la renyava i li deia que aquelles publicacions eren ridícules. Que no pagava la pena comprar-les i menys encara llegir-les. Però ella no l’escoltava i se les comprava de tres en tres, de les luxoses i de les vulgars, de les que sobraven a la perruqueria i de les gratuïtes que hi havia al costat de les caixes enregistradores dels supermercats. Després, les llegia a casa lentament, mentre menjava pipes o esperava el torn següent de la rentadora. Al matí, en llegia almenys dues, tot i que a la nit, mentre el marit becava al sofà, li agradava rellegir edicions caducades, oblidades, per tal de contrastar les informacions, com deien els periodistes de la tele, aquells que sempre 35
repeteixen frases com «em consta que...» o «algunes fonts m’han comentat que...». A ella l’encisava aquell món paral·lel de les xafarderies i, de fet, li hauria agradat pertànyer a l’alta societat per tal de vestir sempre de primeres marques i no haver-se de preocupar per pressupostos d’alimentació, ni de la despesa energètica, ni dels llibres de text, etc. Esperava la segona filla. Ja en sabia el sexe. Era molt impacient. El ginecòleg li ho advertí un dia: «No s’ha de desitjar tant una cosa o una altra, perquè després...». Però ella, ni se l’escoltava. «Vull saber-ho, doctor: ara mateix». El metge li comunicà immediatament la notícia i ella s’hi emocionà. Afortunadament, el marit sempre duia damunt mocadorets de paper perquè sabia que ella, en tals situacions, emprava tots els que portava a la bossa de mà i, per tant, li’n calien més. De tota manera, Marcel·la plorava com els concursants dels reality shows, és a dir, sense emetre cap líquid; se suposa que és un tipus de lament sec que implica prou més ganyotes que no sentiments reals. En el seu cas, però, hi havia una estranya barreja entre honestedat i espectacle. El marit se’n feia creus, però l’entenia, al cap i a la fi. No hi havia cap altra opció. Ella sempre guanyava. Marcel·la sempre tenia raó. Ella duia els pantalons, com sol dir-se, encara que en el seu cas l’expressió era estrictament literal ja que el que més li agradava era posar-se els pantalons 36
del pijama del marit. «Son més flonjos i suaus que els meus», deia. I jeia al sofà, al matí i a la vesprada, envoltada de revistes i de restes de pipes, com si fóra una d’aquelles bestioles perilloses que hi ha al zoo en àrees especials, amagades, tot i que les restes d’ossos i escombraries circumden el cau per evidenciar la seua presència real. Igual que aquests animalots, Marcel·la era una bèstia quan volia. El marit la temia en les discussions i la deixava parlar fins que s’asserenava. La primera baralla forta la tingueren, no obstant això, a l’any de casar-se, just quan ella es quedà embarassada de la primera filla. Volia posar-li Shakira per nom. El marit, en un principi, se’n reia. «No ho deus dir de veritat», etzibava, cautelós. Marcel·la, per la seua banda, no intentava justificar la seua elecció mentre l’embaràs arribava a la fi. «No m’agrada, carinyo», feia ell, a les nits, a l’hora de criticar el nom escollit. «No et preocupes, és un nom original», responia ella. Després, quan va arribar el bebé, el marit la desafià en nombroses ocasions per tal d’evitar que la primera filla fóra batejada amb un nom com aquest. Tanmateix, la dona aconseguí engalipar-lo amb raons tan enrevessades com fantasioses: que si el nom significava guerrera en àrab, que si no tenia res a veure amb l’artista colombiana i que era un nom i cognom prou popular al nord d’Àfrica, etc. 37