La Copa dels OrĂgens Isabel Canet
CAPÍTOL I
Viatge a Florència
ílvia contemplava la catedral de Santa Maria del Fiore des del centre mateix de la plaça del Duomo. Mentre admirava els detalls de la façana l’assaltà un rampell de nostàlgia i se li escolaren dues llàgrimes per les galtes. Per calmar-se, recolzà el cap al muscle de la seua amiga Helena i aspirà profundament l’aire càlid de la vesprada. De vegades, com ara mateix, l’aclaparaven sentiments que no semblaven obeir a cap lògica i que, probablement, tenien l’origen en successos del passat que no recordava. Dos anys enrere, Sílvia havia patit un aparatós accident d’automòbil que li havia ocasionat un greu traumatisme al cap. Gràcies a una llarga estada a l’hospital s’havia restablit de les ferides, però li quedaven dues amargues seqüeles: la cara desfigurada i una amnèsia que no li permetia recordar res anterior a l’accident. Tanmateix, s’havia adaptat favorablement a la nova situació i feia una vida gairebé tan normal com la de qualsevol altra xica de la seua edat. Això sí, sense mai deixar de banda els tractaments mèdics i les revisions temporals a 9
què la sotmetia el doctor Revert. Convençut que la participació en tota mena d’activitats seria un estímul per a la seua memòria malmesa, el doctor havia signat l’autorització perquè Sílvia s’unira als seus companys de classe en el viatge de fi de curs que havia organitzat l’institut per als alumnes de batxillerat. Així, Sílvia havia realitzat un dels seus desitjos més fervents: viatjar a la Toscana per conéixer les seues extraordinàries obres d’art. Feia a penes unes hores que el grup d’estudiants havia arribat a Florència en autobús, sota el comandament de la professora Matilde Brines. S’havien pres el temps just de descarregar les maletes a l’hotel i després, amb el permís de la professora, s’havien dispersat pel centre històric àvids de fer descobertes. Sílvia havia demanat a Helena, la seua millor amiga, d’acompanyar-la a visitar la plaça del Duomo, que amb el baptisteri, el campanar i la catedral de Santa Maria del Fiore era un dels espais més nobles de la ciutat. Totes dues havien quedat impressionades. Sílvia, per la magnificència de l’arquitectura; Helena, en canvi, per l’ambient cosmopolita i festiu. S’hi aplegava gent de la procedència més diversa amb l’expressió alegre, desitjosos de gaudir el bo i millor d’aquella ciutat plena d’encant. –Eixuga’t eixes llàgrimes i anima’t –va dir Helena mentre li acaronava els cabells afectuosament–. No has vist quina meravella? –Oh! Sí! Una preciositat... –contestà Sílvia mentre es torcava les galtes humides–. És una de les esglésies més boniques del Renaixement, sobretot per la cúpula grandiosa de Brunelleschi. 10
–Què dimonis estàs mirant? –va dir Helena corrugant les celles–. A qui pot interessar una cúpula quan tenim al darrere una moto formidable? Sílvia es girà sorpresa. Una moto llampant se’ls acostava lentament entre les colles de turistes disperses per la plaça. –Holaaaaa, som estudiants! –cridà Helena, agitant el braç efusivament per fer-se notar. El conductor de la moto féu un gest amb el cap i s’aturà a pocs metres de la parella. –M’ha saludat! El motorista m’ha saludat! Què hi puc fer? –va dir Helena excitada. –No n’has de fer res, és un desconegut. Deixa que passe de llarg. –Que n’ets de fava, Sílvia! Helena es col·locà la cabellera fosca sobre els muscles, es rinxolà al voltant del dit un dels seus blens més llargs i, amb una coqueteria ben estudiada, féu unes passes cap a la moto mentre exhibia el seu somriure més seductor. El motorista la repassà de cap a peus, però Helena no s’immutà per aquella mirada intensa. Estava acostumada a aquesta mena de reacció per part dels homes. Era tan atractiva que no passava mai desapercebuda. –Véns amb mi a passejar? –la convidà el desconegut, i els ulls li centellejaren rere la visera del casc. –No ho faces! Pujar a la moto d’un estrany pot resultar perillós –l’advertí Sílvia–. Serà més sensat que entres amb mi a l’església. –I tant que me’n vaig amb ell! Qualsevol xica de l’institut vendria les seues calces preferides per pujar a una moto com eixa i jo no pense perdre l’ocasió. 11
Sílvia brandà el cap disgustada. Massa que coneixia la seua amiga per a saber que quan una cosa se li ficava al cap era impossible convéncer-la del contrari. –Vés amb compte i no te’n refies –la previngué–. No saps qui és, ni tan sols li has vist la cara. –Bah! No sigues exagerada, només serà una volteta. Ens veurem a l’hotel a l’hora de sopar. D’acord? Les dues es miraren als ulls. Eren tan diferents com la nit i el dia: l’una era lletja, assenyada i circumspecta; l’altra, guapa, esbojarrada i desimbolta, però s’estimaven sincerament i sempre estaven juntes. –D’acord –accedí finalment Sílvia sense gaire convenciment, mentre Helena s’enfilava a la moto ajudada pel braç robust del motorista. Així que s’instal·là còmodament sobre el seient, Helena agità la mà en senyal de comiat i Sílvia la va perdre de vista rere el núvol de fum que expel·lí el tub d’escapament. En quedar-se sola, tornà a contemplar la façana de la catedral. Sospirà, com si no acabara de creure’s la bellesa del que hi veia. Havia desitjat aquest viatge durant molt de temps i, per fi, Florència era al seu abast, amb l’encís de les seues obres d’art i l’esplendor de la seua història. Havia superat els mesos de convalescència a l’hospital gràcies a aquesta il·lusió, alimentada amb les revistes i els llibres de la Toscana que les infermeres li feien arribar amablement. Ara la realitat desbordava el somni. La màgia del moment la féu estremir-se. Sis fortes campanades ressonaren a la plaça i es dissiparen amb el ventijol. Sense saber per què, Sílvia tingué la premonició que alguna cosa inesperada estava a punt de 12
passar. Féu una última ullada a la façana de la catedral i es dirigí cap a la porta, que estava entreoberta. L’interior del temple, amb les seues llums tamisades, oferia un aspecte solemne. Un capellà rubicund oficiava davant uns pocs fidels que seguien les seues paraules amb somnolència. Quan Sílvia hi entrà, la missa aplegava al final de la Consagració. El capellà besà l’altar, prengué amb les mans una copa daurada i s’aproximà a oferir la comunió entonant un cant monòton. Sílvia es dirigí cap al creuer per una nau lateral. Trobà un lloc del seu gust a l’extrem d’un banc que oferia una bona perspectiva de la gran volta i s’assegué. Es despenjà la motxilla de l’esquena i en remenà el contingut. Trobà a faltar els binocles, que ara serien tan útils per copsar els detalls de les pintures de Vasari i Zuccaro. Quina meravella! Absorta en les imatges la sorprengué una olor fètida, una pestilència torbadora. Guaità en totes les direccions buscant-ne l’origen i advertí la presència d’una dona que eixia d’una capella en penombra i es dirigia cap al centre del temple. La seua talla, que fregava el metre vuitanta, i la sofisticada vestimenta de dama antiga li conferien un aspecte insòlit. Sense saber-ne el motiu, Sílvia experimentà un calfred a l’espinada i no li llevà els ulls de damunt. Ningú més no en prengué esment, els fidels s’havien alçat dels bancs i feien una fila davant del sacerdot per combregar. La dona els seguí, tan lleugera com un fantasma, i s’afegí a la cua. El capellà no se n’adonà fins que no la va tindre al davant i, aleshores, ja era massa tard. La dama tragué les mans de sota la capa, i les ungles llargues i esmolades com ganivets li relluïren a la llum dels ciris de l’altar. 13
La gent s’espantà i arrancà a córrer entre els bancs, entropessant els uns amb els altres. Una anciana enganxà el bastó en una esquerda del paviment i caigué de bocaterrosa. El pànic produí un caos general. El capellà havia endevinat les males intencions d’aquella aparició: volia robar-li la copa daurada de les formes sagrades. En una fracció de segon escrutà el temple que es buidava i distingí al fons del creuer una joveneta que s’ho mirava astorada. Li semblà massa escanyolida, però no trobà cap alternativa millor. Sense dubtar-ho li llançà la copa. –Corre! Pel que més vulgues, corre i salva la Copa dels Orígens! –cridà el capellà, just abans que la dama li enfonsara les ungles al coll amb la perícia d’un carnisser. Sílvia va veure l’arc que traçava l’objecte daurat en solcar l’aire cap a ella i també la mirada amenaçadora que li adreçà l’assassina. –Ni ho intentes, estúpida, la copa és meua! –l’advertí, i mostrà unes dents de piranya i uns ulls malignes i encesos que centellejaven amb un odi infinit. La jove quedà paralitzada de terror, amb les cames garratibades, sense poder fer el més mínim moviment. Se sentí incapaç d’alçar els braços, incapaç d’allargar la mà, incapaç, fins i tot, de respirar. Mentrestant la copa s’aproximava més i més per l’aire fins on ella es trobava. –Mou-te, Sílvia! Reacciona! –es deia per dins, però els braços continuaven molls i les cames, ertes com un fus, no obeïen la seua voluntat. Un xiscle ressonà entre els murs del temple i un nen alat va passar rabent. Sílvia el va confondre amb un angelet 14
per les seues ales emplomades i la seua cabellera rinxolada, però sobre la testa lluïa dues banyes negres que tenien ben poc de celestials. La criatura interceptà la copa enlaire i l’exhibí com un trofeu mentre revolava sota la volta del creuer: –Ja la tinc, duchessa Battista! L’entusiasme, però, li durà ben poc. La copa se li esmunyí de les mans i anà a parar just al costat de l’anciana del bastó. –Què has fet, Folletto? Recupera-la immediatament! –el reprengué la duchessa, malhumorada. El dimonió descendí obedient i, en aproximar-se al terra, rebé un colp al cap que el deixà estabornit. L’àvia del bastó no era tan feble com semblava i li l’havia descarregat amb ganes. –Ajuda’ns, joveneta! Aquesta copa té més poder del que ets capaç d’imaginar i seria nefast que caiguera en males mans. Agafa-la! –digué l’àvia, i d’una empenta l’envià rodolant cap al lloc on Sílvia continuava immòbil. La duchessa amollà el cos inert del capellà sobre els graons de l’altar i es dirigí com una ombra cap als bancs del creuer, impulsada per la seua capa. Es palplantà al davant de Sílvia i l’amenaçà amb les ungles ganxudes: –Aquesta copa no et pertany, faràs bé de no tocar-la. Sílvia sentí una suor freda que li regalimava per les temples, no es creia capaç de fer front a les urpes letals que se li apropaven al coll. Una fregadissa i un colp sord truncaren l’escomesa de la duchessa, que es vinclà i bramà de dolor. L’àvia s’havia arrossegat silenciosament i li havia fet blanc enmig de l’esquena amb el bastó. 15
–Endús-te-la! –cridà l’anciana–. Guarda-la i no en confies el secret a ningú, ni tan sols a la Resistència, perquè hi ha un traïdor entre nosaltres. A partir d’ara tu en seràs la Custòdia. Cal que la defenses amb la vida! Ets la nostra última possibilitat. No ens falles! Corre, corre! I com si aquelles paraules la tragueren d’un encanteri, a la fi Sílvia recuperà el domini del cos i s’ajupí a prendre aquella copa misteriosa. Battista Sforza reaccionà enfurida. S’abalançà sobre l’anciana i li clavà les ungles al ventre. –De pressa, llegeix la inscripció i travessa la portella dels Uffizi! –mormolà la víctima entre espasmes, i assenyalà el fresc de sir John Hawkwood, pintat al mur nord de la catedral, mentre la sang li amarava les robes i es vessava sobre les belles incrustacions de marbre del paviment. Sílvia arrancà a córrer per la gran nau. No li calgué comprovar si la seguien: la capa de la duchessa emetia en la buidor del temple un mormoleig acuitant. S’aturà als peus del fresc del cavaller i buscà pels voltants. On era la portella a la qual s’havia referit l’anciana? El mur era llis com la palma de la mà, no hi havia per on escapar-s’hi. Féu mitja volta i veié que la seua perseguidora s’havia detingut a escassos metres i la sotjava amb l’expressió burleta de qui té la presa acorralada. Transcorregueren uns segons eterns. Sílvia s’empassà una glopada de saliva calenta i tractà de fer unes passes enrere, però li ho impedí la fredor del mur. Es preguntà per què li estava passant tot allò. Què feia amb una copa a la mà al davant d’una harpia sanguinària? Potser seria més sensat lliurar-li aquell objecte. Sí, havia de desprendre-se’n. Ben mirat, no tenia per què enfrontar-se a aquella mala peça. Tot d’una, allargà el braç i li oferí la copa. 16
–Bona xica, així m’agrada –els ulls cruels de la duchessa s’empetitiren de plaer. Però, a l’últim moment, Sílvia descobrí al peu de la copa unes lletres capitals que deien: ESALAMI IL TUO BIANCO ÀLITO. I, espontàniament, exhalà el seu alé sobre la copa, tal com resava la inscripció. Prodigiosament, la boca de metall daurat s’incendià. Sílvia experimentà una sensació de formigueig creixent que li pujava pel braç, s’encomanava per tot el cos i li produïa un tremolor incontrolable. Tanmateix, Battista Sforza no en féu cas. D’una estrebada tractà d’arrabassar aquell objecte que tant anhelava i, només de fregar l’ansa, llançà un udol de dolor i ràbia. Els dits li fumejaren abrasits. En sentir el lament de l’ama, Folletto aparegué per darrere d’un pilar. Es tragué una fletxa del carcaix i tensà la corda de l’arc. Sílvia s’arrupí contra el mur, just a sota del retrat de sir John Hawkwood. –Folletto, retira’t! –cridà enfurida Battista–. La lladregota és meua. Sílvia comprengué que no tenia res a fer, no hi havia escapatòria. Estava definitivament perduda. Una sensació terrible li glaçà l’ànima. Quan ja s’avenia a acceptar el seu destí malaurat, alguna cosa cedí al darrere de la seua esquena, com si s’enfonsara un panell del mur. Sense més, es veié caient cap al fons d’un túnel obscur.
17