Joaqu铆n Borrell
El cavall verd Traducci贸: Gemma Avellan i Bisbal
Edicions del Bullent
INTRODUCCIÓ
questa història va començar una vesprada calorosa de l’estiu de 1981, mentre passejava sense direcció per la Casbah d’Orà. En un pati blanc adornat per geranis, una vella arrugada cantussejava a la seua néta, que sostenia al braç. La tonada era agradable, a l’estil psalmodiat de la música mora, i convidava a quedar-se a escoltar-la. De sobte tres síl·labes contundents trencaren la suavitat idiomàtica: Petracos, clarament intel·ligible enmig de la lletra indesxifrable. Em va intrigar la coincidència fonètica amb el pla del mateix nom, que es troba a l’interior de la comarca de la Marina. Després d’un breu regateig, la dona va acceptar repetir la lletra de la tonada davant d’un amic intèrpret. La traducció n’és aquesta: Vaig nàixer a una terra de sol i mar vestida, plaent entre muntanyes d’agresta soledat, llampant de verds joiosos, clapada de cireres; que Al·là defense sempre Laguar, la meua vall. 9
Els ossos del meu poble en blanca pols hi resten confosos amb les penyes per a l’eternitat. Petracos, pla de llàgrimes, que encara als teus baladres pintats dus els reflexos de dolls de tanta sang; amb fresca i roja saba nodreixes a l’entranya llavors endormiscades que mai no moriran. Laguar, paraula dolça, gravada als nostres llavis com una torxa viva dreçada dellà el mar, encesa a la memòria d’aquells que mort trobaren per un cavall de somni, tot verd, que no arribà. L’àvia ignorava el significat d’aquells versos. Els havia après dels seus pares, i aquests dels seus i així successivament fins a arribar al primer rapsode foragitat de les terres valencianes... L’intèrpret no va donar importància a una mostra molt minsa de la riquesa musical d’aquelles terres i la va oblidar de seguida. Jo no, perquè aquella cançó, emergida d’un lloc tan insospitat, venia a retraure’ns als valencians la manera en què hem oblidat un dels nostres moments històrics més importants: la tragèdia dels moriscos de la Marina.
10
I
es fustes velles del pont cruixien sota el pes del cavall i descobrien entre les escletxes l’aigua fosca del riu Racons. Quan va arribar a la ribera contrària, el cavall es va detenir i el genet va aspirar profundament l’aire blau del matí. Vint anys després de la partida, Martí Vallalta tornava a la seua Marina natal. La va deixar de petit, amb un record llunyà d’unes quantes imatges. Nascut a l’ombra de l’etern penyal d’Ifac, Martí era el quart fill de Baptista Vallalta, un de tants pescadors calpins, de vela hàbil i espasa ràpida, caçadors de peixos i de pirates des dels temps més primerencs de la reconquesta. Martí va passar els seus primers anys al costat de la mar, una mar habitualment amistosa que en massa ocasions, sense avís previ, canviava la laca verdosa per una capa de color gris coronada d’escuma, que exigia víctimes humanes per a la seua gana. En un d’aquests moments d’ira de la mar, Martí es va 11
quedar orfe abans de complir els tres anys. El fràgil llaüt en què el pare i els germans s’hi endinsaven cada matí aparegué, després d’una tempesta, fet estelles contra les roques de la Granadella. Els cossos dels tripulants no es trobaren mai. Els records més llunyans de Martí s’associaven al dur contrast entre la roba negra de sa mare i el color daurat de la platja on aquella viuda de pescador apanyava les interminables xarxes desfonades. El baró d’Ariza era el senyor del poble. Un dia, el seu fill Antón, que passejava a cavall per l’escullera, va desbaratar la llinya que havia ficat Martí. Aquest va protestar en la llengua dels pescadors, agressiva i saborosa com l’allioli, i, com que el fill del baró li va replicar amb una expressió menyspreadora, va saltar al coll del noble i el va tirar de la sella. La mare va córrer a separar-los, segura del càstig i de la misèria que li vindria al damunt. El jove Ariza, sorprès i apreciant la gosadia de Martí, allí mateix el va nomenar el seu patge. Uns dies després partia cap a la casa pairal a Aragó, i després d’una instrucció més aviat precipitada i amb un nou vestuari adequat a la nova condició, Martí el va acompanyar. L’aire sec del Moncayo, i les baralles amb els xicots del poble, el van colrar. Desorientat per la llunyania de la mar i per un idioma que no comprenia, massa contundent per a l’oïda, va anar adquirint desimboltura i progressant en l’art de l’esgrima, primer amb pals i després amb una espasa rovellada i llarga com una dalla, que van comprar a un quincaller de La Alcarria. Antón de Ariza era fill cabaler, condició incompatible amb un esdevenidor brillant dins la mitjana noblesa. Com que les lleis de la primogenitura no permetien el repartiment de les propietats familiars, l’única alternativa que li 12
quedava, que no fóra entrar en religió, consistia a guanyar terres noves. Esgotades les possibilitats a la Península, el Nou Món oferia uns recursos envejables a qualsevol disposat a desafiar-lo. Per a embarcar calia passar per Sevilla i les interminables cues de la Casa de Contratación. Allí anaren Ariza i Martí, i després de dificultats burocràtiques i de diverses baralles en les tavernes locals, fou ací on es va resoldre el destí d’Ariza: un espadatxí genovès li va clavar l’espasa i va morir dessagnat molt a prop de la catedral, mentre un clergue li repassava els pecats de tres en tres perquè la ferida no deixava molt de temps més. Sol a la gran ciutat, Martí tenia dues opcions: tornar a Ariza i explicar al baró —home impacient i intranquil— què havia passat, o emprar els escuts de la bossa que li havia donat el moribund per aconseguir un lloc en la següent galera que es dirigia a Veracruz. D’allí partiria una expedició cap al desert, a la recerca de les ciutats daurades de Cibola. Enmig es trobava el territori dels yaqui. Tanmateix, a l’edat de Martí, uns indis caníbals no passaven de ser una anècdota. Mai no va trobar les valls florides d’Eldorado, on les índies es banyen en polsim d’or. Però el que sí que va veure van ser fletxes enverinades, tornados assassins i serps de cascavell. Va patir el vertigen a les muntanyes, s’hi va perdre i la sort va voler que, amb el cos cobert per un dit de gebre, uns pastors de llames el recolliren, mentre que els seus companys quedaven enganxats al gel dels Andes per sempre. Dotze anys després que hi arribara, amb el guany dels doblons justs per a tornar i les cicatrius de dues fletxes, de l’arcabussada d’uns pirates holandesos i de les dents d’un 13
caiman, es va llicenciar amb les millors recomanacions dels seus capitosts. Després de desembarcar a Sevilla, sense cap idea d’on anar, es va decidir d’anar a València. Una vaga enyorança l’empentava cap a la Marina natal, on no li quedava cap vinculació, ja que sa mare havia mort feia temps, segons el memorial que el mossèn del poble va remetre als territoris descoberts i que va tardar any i mig a arribar-hi. Suposava que en aquella terra agitada, on moriscos i cristians vells estaven quatre segles mirant-se desconfiadament, rebrien de bona gana els serveis d’un home decidit i experimentat en el maneig de les armes. Aquest era, a grans trets, el passat de l’home del gipó marró gastat —sota el qual guaitava la camisa groga de baieta—, pantalons de cuir i botes altes, que avançava a cavall sobre la pols del camí. A l’esquerra s’estenia el pla, del qual emergia sobre un mantell verd, com un catxalot gegant, el cos petri del Montgó. A la dreta, la serra Segària ombrejava, amb un relleu arbitrari, la zona humida de la marjal. Comarca endins, una aglomeració de pics punxeguts envoltava les vinyes de la Rectoria. Martí va animar la marxa del cavall, per intentar espavilar l’ensopiment acumulat durant algunes hores sota el sol. Va travessar el riu Girona i el baladre gegantí que l’envoltava. Des d’un camí transversal va sorgir el contrast entre un cavall blanc i un genet de negre. Els bigotis blancs i poblats desnivellaven la balança en favor d’aquest color. Durant una milla, Martí i l’endolat cavalcaren silenciosament, la qual cosa no deixava de ser ben compromesa. A la fi, el genet de negre va decidir rompre el glaç. —Déu vos guard —va dir. 14
—I a vós que us empare —va contestar Martí. —Vaig a Benissa —va dir el viatger, per no tornar al silenci—. Vaig prometre al meu company l’agutzil que l’ajudaria. —Va esperar una mostra d’interès per part de Martí durant unes gambades del cavall i digué: —Sóc l’agutzil de Beniarbeig. El to recalcava la importància de la població i del càrrec de tal manera que Vallalta va haver d’excusar-se per desconèixer-los: —Acabe d’arribar a la comarca. —Estava segur de no haver-vos vist abans. Recorde tots els forasters que hi arriben. És la meua obligació en aquesta terra de bandolers i de rebels. —Rebels, a qui? —Al rei, a la religió, a les ordenances... A tot allò que els faça diferents de nosaltres. És clar que vós no sou un d’ells, només cal mirar-vos el rostre i la roba, i la manera de muntar a cavall, i aquesta espasa gastada, però bona. Heu servit el rei? —A les Índies durant dotze anys. —Matàreu molts salvatges? —En foren més els que intentaren matar-me a mi. —Feu broma. He sentit parlar dels indígenes del Nou Món. Són sanguinaris, incestuosos i idòlatres. Però almenys no resulten uns hipòcrites com els moriscos d’aquestes terres, els quals s’amaguen sota la capa d’una falsa cristiandat. —Em digueren que s’havien convertit. L’agutzil va escopir amb energia; per sort per a Martí, cap al costat contrari del seu cavall. —Els habitants d’aquestes muntanyes de la dreta són tan cristians com jo sóc la favorita del gran Soldà —va dir tor15
cent la boca escantellada iradament. Llavors Martí va pensar que si la comparació era adequada, els habitants d’aquelles muntanyes no devien ser molt cristians—. Els senyors els emparen perquè treballen a canvi de res, ocupant els bancals bons que haurien de conrear els creients vertaders. Són lascius i es multipliquen com les mosteles. Algun dia baixaran de les muntanyes, ens tallaran el coll i lliuraran les nostres terres al turc —l’home va voler compensar aquest panorama amb una bona notícia—. Avui posen a la picota l’Ezme, la bruixa de Laguar. L’agutzil de Benissa ens ha demanat que l’ajudem a vigilar, per si els moriscos fan alguna malifeta. Aquesta Ezme és molt influent en la zona. —Sembla un càstig fluix per a una bruixa. —Els seus encantaments han merescut la foguera moltes vegades. Però això no és la capital, i la mà del Sant Ofici tampoc no arriba amb prou força. Aquesta bruixa fa anys que està ullprenent les persones honrades i fins ara ningú no s’havia decidit a castigar-la. Però l’altre dia la sorprengueren tallant plantes màgiques a les muntanyes de Benissa i avui pagarà la gosadia amb la vergonya pública. En aquell moment, quan passaven per la posada de la Canyera, el cavaller va detenir el cavall per saludar l'hostaler. Martí, que ja es feia una idea de la situació d’aquelles terres, va aprofitar per continuar el camí sol, sumit en els seus pensaments, cap a les llunyanes roques blaves de la Gola de Gata. Va arribar a Benissa una hora després. El poble es trobava sobre una lloma allargada, flotant entre les ondulacions dels pujols que l’envoltaven. Els marges de pedres amuntegades dibuixaven graons als vessants, vestits amb pàmpols verds. Martí agafà la costera que vorejava el poble. Després, 16
va decidir refrescar el cavall en adonar-se que tenia la pell mullada per la suor. El va desviar cap a les cases emblanquinades, de balcons amplis i enreixats arran de terra. Els cascos tamborinaven l’empedrat, vigilats per les quatre o cinc àvies assegudes a la porta del carrer. El foraster va entrar a la plaça i es va dirigir a una font. Més de mig poble s’amuntegava al voltant d’un esdeveniment que quedava ocult per la mateixa quantitat de gent. Martí va descavalcar, va omplir l’odre d’aigua freda, va ferne un bon glop i, mentre el cavall bevia a l’abeurador, es dirigí cap al grup de gent. Al bell mig de la plaça i envoltat de gent hi havia un costell, i al costat d’aquest, tal com li havia dit l’agutzil, es trobava la bruixa de Laguar, amb el turmell retingut per un rebaix del pal. Mitja dotzena d’homes amb alabardes i dos arcabussers de la milícia local feien lloc entorn del roll. Alguns moriscos, agrupats de forma defensiva, ho observaven des d’un costat amb mala cara. Martí, que s’imaginava una dona vella, fosca i desdentada, va parpellejar amb sorpresa. La bruixa era una dona jove que premia els llavis amb decisió. Els cabells, obscurs i ondulats com la mar en la nit, queien per darrere dels muscles i penjaven sobre la brusa blanca. Una lluentor de desafiament es percebia als seus ulls negres. Un cordó amb un nus capritxós cenyia les formes esveltes de les saies color turquesa. Semblava molt tranquil·la, dominant aquella situació d’allò més compromesa. Un crit «a la foguera!» va sonar des de l’anonimat d’una de les últimes files, perquè, ben al contrari que altres vegades, el públic la contemplava amb una calma relativa, quasi temorosa. Uns crits esgarrifosos sorgiren entre la gentada que hi havia darrere de Martí. 17