El balneari dels Ă ngels Eli Llorens
Introducció
David Amorós sagnava profusament mentre dibuixava les últimes paraules de la seua vida. Pareixia que el destí li estava guanyant la partida, encara que intentava per tots els mitjans taponar la ferida de bala que precipitava els esdeveniments al ritme dels batecs del seu cor. El dolor era intens, molt intens. La ment de David s’enfonsava amb el sopor de l’angúnia i la tranquil·litat de saber que ho deixava tot en les seues mans. –Sí, xiqueta… Aquesta volta seré jo el protagonista de l’última història, l’últim misteri sense resoldre a què t’hauràs d’enfrontar, sola… A poc a poc, l’ànima de l’artista va anar acomiadant-se del món i també de la seua creació, l’últim àngel que seria l’encarregat d’acompanyar-lo al lloc on descansaria per sempre. –Ja està, Cris. Ens veurem… algun dia… 9
CAPÍTOL 1
El retorn
íííí…? –Cris, ha telefonat el senyor Ferrer, hi ha un tema urgent que hem d’atendre… al teu poble… –Però què dius? Lluís, ets tu? Per l’amor de Déu, home… que són quines hores de la nit i estic de vacan… Al meu poble? –Sí. Què pensaves, que no ho sabíem? –No, no… Però, estic de vacances. Si hi va Jaume, pot fer igualment la faena encara que siga el meu poble i jo podré continuar amb les coses banals de la vida, com… dormir. –No, han reclamat els teus serveis. –Els meus serveis… Qui? –El mort. Em vaig vestir tan prompte com vaig poder. Mentre clavava les dues cames alhora dins dels texans em vaig adonar que havia deixat Lluís amb la paraula a la boca. Quina en devia haver passat? Era clar que 11
devia ser alguna cosa estranya; des que estava en aquella unitat no havia fotografiat encara cap mort per causa natural, i ja feia cap als deu anys que estava sota les ordres del gran Ferrer, o més aviat del «gran dictador Ferrer». Quina en devia haver passat? El meu cervell volava a la mateixa velocitat que el raspall de dents. Tal volta deu haver sigut violència de gènere o algun accident al camp. O deu haver aplegat la sang al riu amb el temeta del nom del poble? Em vaig creuar la bossa de les càmeres al pit mentre premia vint vegades el botó de crida de l’ascensor. Una vegada dins, em va vindre al cap per primera vegada quina hora podia ser. En acostar el rellotge a la vista, el cor em va fer un bot tan gran al pit que vaig haver de posar-hi les mans al damunt per calmar-lo. Les quatre de la matinada!!! –Què collons deu haver passat?! Em repetia una vegada i una altra mentre eixia de l’edifici. Ja no em quedava família al poble. Bé, sí que em quedaven oncles, ties, cosins… però sense llaços d’afecte importants entre nosaltres. L’única que es recordava una miqueta de mi era la meua cosina Helena, que per Nadal i pel meu aniversari m’enviava algun SMS, que en el fons li agraïa i rara volta li tornava. –Quina en deu haver passat! Qui deu ser? Si em coneix… Si fa més de quinze anys que no vaig pel poble! Des que vaig acabar la meua llicenciatura, Ferrer 12
em fitxà per al seu equip i m’esclavitzà per a la resta de l’eternitat… Quan me’n vaig adonar, tenia al davant dels nassos el Focus gris de Lluís, i en mirar a dins el vaig veure com em feia braçades perquè hi pujara. –Què et passa? Encara estàs dormint o què? –No, és que no m’esperava tot açò, i més sabent on ha passat! –No vull dir-te res de com m’ha parlat Ferrer per telèfon fa un moment… –Què t’ha contat? –Res! Res de res! El mateix que t’he dit a tu per telèfon. Ah! I perquè li he dit que estaves de vacances m’ha pronosticat la mort amb tots els detalls! –M’ho imagine… Els carrers de València romanien buits a aqueixes hores. L’única cosa que animava la ciutat eren els llums dels semàfors que ara no tenien raó de ser. –Pareix que t’han deixat un missatge a l’escena del crim. –Però, què és el que diu el missatge? –No ho sé, Cris! Només m’han dit això. Que et telefonara per a anar al teu poble, que s’havia trobat un cadàver a l’ermita, que hi havia un missatge per a tu i que Ferrer ens esperava allí. Has agafat l’equip de…? –A l’ermita!!! –Sí, això m’han dit. –A l’ermita. Açò no m’agrada gens. 13