Bernat Capó
Costumari valencià/3
13
1. LA ROLLA Ara parlarem de la síndria, de la família de les cucurbitàcies, ben coneguda per tot arreu del món i protagonista d’un joc antic en un temps en el qual les alternatives per a jugar eren escasses. Pel que fa a les nostres terres, la fruita rep diversos noms que van des del meló d’aigua, fins al meló d’Alger, passant pel meló de moro, ja que foren aquests els qui la introduïren a les contrades valencianes després d’un llarg viatge, atès que és originària del país del Sind, d’una regió del Pakistan limítrofa de l’Índia. En principi, i segons hem pogut escorcollar, la fruita era bastant roïna i d’un color entre groguenc i verdós, amb una molla absolutament insípida molt semblant a la d’aqueixos melons que s’anomenen albudeca, que, com és ben sabut, ni són dolços, ni són amargs. Una volta ambientada en els nostres camps es transformà en la síndria que coneixem i de la qual gaudim, ja que la molla és ben roja i dolça encara que amb nombroses i força molestes llavors de color negre. A hores d’ara, com que tot no és com caldria, tenim a l’abast síndries sense llavors, però menys dolces.
14
El joc, divertiment o atracció de romeria, de què donarem compte a continuació, tenia com a escenari l’era que sol haverhi al costat dels ermitatges on es muntava una mena de fireta, amb diversos tipus d’ofertes, entre les quals caldria destacar les gastronòmiques, amb motiu de la festa anual que es dedicava a la patrona o, en tot cas, al patró titular de l’ermita, que, com és ben conegut, en ocasions donava nom a la partida rural on havia estat edificada. El ritu acostumat variava molt poc d’un lloc a un altre. El primer acte era assistir a la missa a la qual seguia una petita processó pels voltants transitables. Després es preparaven les paelles i, una vegada fet el dinar, cadascú anava a la seua: les dones, a fer la neteja, i una vegada finalitzada organitzaven les seues partides de cartes; els homes, com que aleshores no era cosa seua l’escurada, començaven abans amb la baralla; els joves, a ballar seguint la música de l’acordió, i els xicons en particular, entre ball i ball, practicaven el joc de la rolla. El meloner agafava una síndria, la col·locava damunt un marge, d’una alçària d’un metre poc més o menys, i oferia tres telles –la tella és un tros de teula o de test de forma quasi circular, amb els cantells vius– per un preu mòdic, una mica inferior al del meló al mercat. El nom de roll o rolla deriva del verb rollar que té el significat de ‘sortir a roll, a raig’. És a dir, que el divertiment consistia a donar una bona tellada a la peça i quan aquesta mostrava la seua ferida d’on sortia a roll el líquid roig de la molla, el jugador havia aconseguit el premi de la síndria, amb una sola tella o totes tres i potser tenia la necessitat de comprar-ne de bell nou. La fruita era compartida per la colla d’amics i pels menuts que havien animat amb els seus crits l’actuació del guanyador. Hi havia una altra versió que ja
15
no es podia qualificar de joc, ja que l’objectiu de les telles era un animal de ploma. Sense com, ni com no, ambdues versions han desaparegut, afortunadament, del nostre costumari.