AGORAFÒBIA LA GÈNESI
ot va començar el dia que vaig agafar aquest tren per primera vegada. Aquell dia, el destí degué assenyalar amb roig una data en la meua agenda: la data en què tot s’ensorra, la fi del trajecte, el túnel al final del túnel... el dia de hui. Fins aquell bateig ferroviari, jo sempre havia estat un jove d’aquells que hom en diu normal. Tenia fet el servei militar, festejava amb la xica que sempre m’havia agradat i acabava de trobar faena en una població a poc menys d’una hora en tren. De quin tipus de treball es tractava, no és cap detall transcendent –ara albire tantes poques transcendències!–, i de quin poble eixia a diari i a quin hi arribava, tampoc, perquè, com ara veureu, l’únic causant del mal que m’assetja no es troba ni a la localitat d’origen ni a la de destinació, sinó al maleït mitjà que he emprat per traslladar-me tot aquest temps. Aquest tren és qui m’ha anat xuclant la vida de mica en 11
mica com si fóra un corcó, buidant-me el cervell de dins cap a fora, rosegant-me l’enteniment fins a aconseguir despentolar-lo. El mateix tren que ara em manté reclòs. Jo era un xicot normal –perdonen que comence de nou–, extravertit, sa i rialler, i d’un temps ençà que no em reconec ni em reconeixen enlloc. Però he de deixar de fer-me llàstimes, que el temps se m’esgota i ara l’únic que importa és el present. Qualsevol temps pretèrit a aquest és un pretèrit més que perfet. De fet, tan sols a grans trets me’n recorde. Sóc un gran llegidor. Llegisc tot allò que em passa per davant dels ulls, fins les receptes dels metges, encara que siga pel repte de desxifrar-les. Per aquest motiu, quan fa uns anys vaig trobar aquesta ocupació lluny de casa, vaig veure l’oportunitat d’afegir dues hores lliures al meu passatemps literari. Aquestes dues hores, com deuen haver deduït, eren les que passava engabiat entre les quatre parets d’aquesta ferralla, i durant les quals no hi havia massa coses a fer, tret d’observar a través de la finestra la transformació del paisatge, a mesura que engolíem quilòmetres i quilòmetres de via fèrria. El primer any fou entretingut, això no ho puc negar: vaig aprendre el cicle de l’arròs i la taronja; vaig fer el seguiment dels edificis que s’aixecaven a vora via, i vaig poder comprovar com jornada rere 12
jornada, els rostres dels companys de viatge eren sempre els mateixos. Fou quan aquesta repetició de postals començà a fastiguejar-me, que vaig decidir a llegir a estones, durant aquest primer any. Agafava tots els matins el llibre de la tauleta de nit, i quan el passatge i el paisatge deixaven d’interessar-me, en reprenia la lectura on la son me l’havia obligat a abandonar la nit anterior. Malgrat el soroll de fons i algunes converses cridaneres, vaig adonar-me que la lectura al tren em resultava cada dia més plaent i profitosa. En conseqüència, l’hora de rellotge del trajecte va començar a comprimir-se cada vegada més, fins a arribar a ser un simple parpelleig. A la faena, per contra, les hores transcorrien amb una lentitud exasperant. Treballava d’esme, i de vegades, en travessar la porta a les set de la vesprada, a penes podia recordar res del que havia ocorregut a l’interior de l’oficina. Era com si el meu cos haguera quedat enrere, a l’hora d’entrar al despatx, i m’haguera esperat ajupit en un cantó proper per tal de tornar amb mi en acabar la jornada. Però un mal de cap, uns dies, un cansament d’ulls, uns altres, o uns muscles entumits, la majoria de les vegades, m’advertien que potser ocorria el contrari: era el meu cos qui feia acte de presència al lloc de treball, mentre l’esperit restava al carrer –pensant potser de reprendre la lectura abandonada al tren–, fet que em 13
convertia en una espècie de treballador inanimat. Siga un supòsit o siga l’altre, el cas és que arribà un dia en què l’única prova del meu faenejar diari era l’ingrés mensual de la nòmina al meu compte bancari. Pel que fa a la resta, ni tan sols recordava haver saludat els companys en entrar cada matí, ni haverme’n acomiadat deu hores després. Ben mirat, si tot el problema haguera estat aquest, la meua condició d’autista laboral hauria despertat l’enveja de qualsevol: treballar sense adonar-me’n; cobrar per no res. Només viatjar en tren i llegir. Però allò no havia fet més que començar. Als pocs dies d’haver iniciat aquella mena de desconnexió faenera, vaig començar a absentar-me també de ma casa i del carrer, i també dels amics, i de Lourdes. Potser ningú no se’n va adonar –potser a hores d’ara encara no ho han fet–, però era el cas que, cada dia, en anar-me’n al llit i fer repàs dels esdeveniments quotidians, podia comprovar com les taques de boira s’estenien cada vegada més cap a un horitzó térbol i confús. Un dia oblidava què havia dinat, un altre, quina pel·lícula havia vist, al següent, amb qui havia parlat, i després vaig oblidar, fins i tot, si havia vist Lourdes i si l’havia besada. Vivia espantat, com poden vostés imaginar. Tenia por de parlar-hi; em feia pànic reconéixer que estava perdent el cap. Em sentia assetjat per una mena de 14
senilitat precoç, i no podia fer res per desempallegar-me’n. Els dies se m’esborraven de la memòria al temps que els vivia, i mai més tornava a saberne res. I així vaig continuar durant una setmana o uns mesos –com saber-ho!–, fins que arribà un moment en què, de les vint-i-quatre hores que té un dia, només dues aconseguien fugir de l’oblit. Feia una vida normal, però l’única prova que en tenia era, curiosament, la manca total de contratemps: no em moria desnodrit, per tant, menjava; no passava son, per tant, dormia; mai no em va detenir la policia, per tant, ningú no em trobava a faltar. Tot hi anava bé, encara que no podia retenir-ne cap record. Sembla demencial, veritat? Sembla un malson terrible, no és cert? Doncs hui, en aquests moments, donaria tot el que tinc perquè les coses hagueren quedat així i que aquesta malaltia –posenli el nom que vulguen– no haguera evolucionat. I és que un dia, sense avís previ, vaig recobrar la consciència de tindre una vida fora del tren. Fou una vesprada qualsevol. Després de descendir els dos graons del vagó i posar el peu a terra, en comptes de perdre el discerniment i desaparéixer del món, va ocórrer que el món se’m va vindre al damunt, i de colp i volta em vaig veure estés sobre el paviment de marbre de l’andana, sense poder alçar-me i envoltat d’un grapat de gent encuriosida. En pocs segons, van 15
recollir-me, algú em va oferir una peça de fruita, per si es tractava d’una baixada de sucre, i van deixar que me n’anara tot sol, confús i desorientat. La inconsciència patida durant molt de temps semblava haver deixat pas a una consciència dolorosa. A partir d’aquell moment vaig tornar a saber què era treballar, menjar i besar, però sempre envaït per un atordiment insuportable que unes ocasions derivava en un mal de cap, i unes altres en un mal de panxa, o en un atac de picor, o en qualsevol altre desordre somàtic. Només m’alleujava –això no havia canviat– pujar al tren i deixar-me bressolar pel sotrac dolç i compassat. Només desitjava endinsar-m’hi, en uns dels vagons, asseure’m i obrir un llibre o deixar que la mirada fugira a través de la finestra per no pensar en res. Era aleshores que el meu cos esdevenia una ànima lleugera, aliena a les malalties, que des de dins de la seua bambolla observava confiat un món que li era hostil, i que només patia quan veia apropar-se l’estació de destinació. El transcurs de les jornades va esdevenir una tortura terrible, difícil de suportar per a algú que mai no ha estat un heroi. I amb tot, ara donaria mitja vida perquè tot haguera continuat igual. Perquè fa dues setmanes, la febre va fer acte de presència –m’espera a l’andana de cada estació–; fa sis dies que no puc empassar-me cap menjar, tret del que 16
ingerisc al tren, és clar; des de despús-ahir tinc símptomes de paràlisi que a penes em deixa caminar fora dels vagons, i hui mateix, a cel obert he deixat de respirar. Quan aquest matí, en posar els peus sobre el paviment de marbre de l’estació, m’he adonat que l’aire no m’arribava als pulmons, he hagut de fer un esforç sobrehumà per tornar sobre les meues passes i pujar novament al tren que, per sort, encara no havia marxat. Si tarde una mica més a reaccionar, a hores d’ara estaria mort, n’estic ben segur. I ara sóc ací, llapis en mà, relatant aquesta història que ni jo mateix sóc capaç de creure. No sé ben bé ni per què ho faig. Potser és per guanyar temps al temps. Fa dotze hores que vaig anant i venint sense gosar descendir a terra ferma. Fa dotze hores que vaig pagant viatges directament a l’interventor per no poder baixar ni tan sols a comprar un bitllet... i ja se m’han esgotat els diners. De fet, se m’han esgotat fa dos trajectes, i he hagut de véncer la por i la vergonya per demanar unes monedes als passatgers. Però què faré la vegada que no aconseguisca els diners suficients? Què faré quan el tren faça l’últim trajecte del dia? Ja ve l’interventor. Aquesta vegada hi ha aparegut més d’hora del que esperava... i encara no he fet l’arreplega...
17
Ja era fosc, faltaven deu minuts per a les nou de la nit i els llums del tren van tenyir de groc el paviment de l’estació amb una puntualitat inusual que van agrair els futurs viatgers, famèlics, amb l’olor del sopar que els esperava a la taula de cadascú. Els frens van grinyolar i el comboi va acabar aturant-se al lloc indicat, guiat per unes mans forjades amb milers de quilòmetres de via fèrria. En obrir-se les portes, del darrer vagó va descendir un xicot en vol rasant, sense fer ús dels graons de fusta, raó per la qual anà a aterrar de mala manera sobre el terra de l’andana, cinc metres enllà del vagó. –Fora d’ací, malparit –van poder escoltar tots els presents en la veu de l’interventor–, i que no t’hi torne a veure sense bitllet ni demanant diners als passatgers. Els qui van ser testimonis de l’escena van quedar bocabadats davant aquella mostra desmesurada d’autoritat. Alguns, els més propers a la porta, després de l’ensurt i per tal d’assegurar-se un seient lliure, no van perdre temps a pujar al vagó; uns altres, els més allunyats, per contra, van acudir a atendre el jove que semblava bastant malparat, i el meu pare, que ni una cosa ni l’altra, va quedar palplantat observant com aterraven algunes pertinences del jove polissó al seu voltant. Entre altres objectes, hi havia una mena de bloc escrit a llapis amb lletra desigual que, després de estavellar-se-li contra el pit, li va caure damunt del peu esquerre. Va tindre sort, el xic, que el quadern aterrara obert i amb l’última pàgina escrita 18