Ximo Càdiz

Allà per l’any 2003, farts d’escoltar durant les Falles, de manera contínua i constant, la cançoneta de “maricó el que no bote” i comprovar, any rere any, com la representació de l’homosexualitat i la transsexualitat en els monuments era un exercici sistemàtic de LGTB-fòbia, des del Col·lectiu Lambda vàrem decidir convocar un premi (amb una dotació econòmica més bé simbòlica) per a reclamar al món faller atenció i respecte cap a la nostra realitat i, especialment, provocar una reflexió i un canvi d’hàbits en aquelles comissions falleres que usaven (sense cap remordiment ni rubor) “maricó el que no bote” com a càntic fester. Anteriorment, havíem publicat articles d’opinió i enviades notes de premsa denunciant-ho, havíem fet alguna campanya amb cartells i adhesius... però sempre des de fora del món faller i amb una incidència testimonial.

Amb el premi volíem fer una crida d’atenció a fallers i falleres per l’assumpció com a cosa normal d’una situació ofensiva per a una part de la ciutadania i dels turistes de la resta d’Espanya i de la resta del món que eixos dies ens visiten. El premi s’havia de posar en marxa des de dins de la festa perquè fora un premi més, perquè la seua difusió es fera des dels canals oficials de la Junta Central Fallera i tinguera el mateix reconeixement que altres distincions que patrocinen diferents entitats, institucions o empreses.

Així que vàrem contactar amb el regidor de l’Ajuntament de València que presidia la Junta Central Fallera, el senyor Alfonso Grau que ens va remetre a una reunió amb el seu assessor per a assumptes fallers: Josechu Rey de Arteaga (que havia sigut abans secretari general de la JCF i una persona de molt relleu en el món faller). Concertada la cita, en el dia i l’hora prevista, arribàrem al seu despatx de l’Ajuntament, jo mateix i la meua companya de la Comissió Permanent de Lambda, Mar Ortega.

Recorde perfectament arribar al final del matí a una habitació en penombra on un home d’una edat indeterminada, però ja molt avançada, ens va rebre de manera amable però distant. Vàrem seure i mentre buscava en la motxilla els papers que volíem mostrar al nostre interlocutor em va sobtar que no podia dipositar res en aquella taula doncs estava repleta de figuretes i miniatures de... militars i guàrdies civils. Aquell espai, entre la decoració castrense, la foscor... va esdevenir realment sinistre.

En aquella època Lambda havia aconseguit tindre certa interlocució amb les institucions públiques valencianes amb motiu de l’elaboració de la Llei d’unions de fet que van impulsar els aleshores president de la Generalitat i conseller, Eduardo Zaplana i Rafael Blasco. Una llei insuficient, però que, no obstant això, va posar molt nerviós a l’arquebisbe GarcíaGasco i a la jerarquia catòlica. En el cas de l’Ajuntament de València, l’alcaldessa Rita Barberà mai va mantenir el més mínim contacte amb l’associació de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals de la nostra ciutat. Per això tenia molta importància que, encara que fora amb un assessor, l’Ajuntament del cap-i-casal acceptara reunir-se amb nosaltres.

Mar i jo exposàrem les nostres raons. La reflexió era bastant senzilla: igual que no era tolerable que s’utilitzaren frases com “negre el que no bote” o “jueu el que no bote” tampoc podíem acceptar que fóra habitual i promogut el crit de “maricó el que no bote”. A més, dins de les falles hi ha molts gais, lesbianes, trans i bisexuals que es podien sentir incòmodes i insultats quan hi havien de suportar aquesta cançoneta i que eixa sensació negativa era extensible als i les turistes LGTB que venen a la nostra ciutat durant les Falles.

D’altra banda, li recordàrem que el ple de l’Ajuntament (per iniciativa de l’oposició d’esquerres) havia aprovat l’any anterior una moció expressant la seua adhesió al principi de respecte a la diversitat sexual amb motiu de l’Orgull LGTB. Per tot això, des de l’Ajuntament de València i des de la Junta Central Fallera s’havia de fer alguna cosa i nosaltres, com a Col·lectiu Lambda, els demanàvem el seu suport per al nostre premi.

En un moment de la nostra explicació Josechu Rey de Arteaga ens va interrompre per a replicar que no era veritat que el càntic de “maricó el que no bote” fora un costum arrelat en la festa. Ell negava que eixe lema s’escoltara de manera habitual durant els actes fallers, especialment les cercaviles i, en general, en qualsevol concentració popular on resultava gairebé natural usar eixa exclamació junt amb les típiques notes de la xaranga musical. Evidentment, no podíem acceptar la seua afirmació. Negar l’evidència era la seua manera de desactivar la nostra argumentació: si el problema no existeix no cal fer res al respecte. Però vàrem insistir i ell es mantingué en la seua estratègia de negar els fets. La tensió va augmentar fins al punt d’alçar una miqueta el volum de les nostres veus. Així i tot, arribats a eixe punt, ja no tenia sentit continuar la reunió. Ens vam alçar i ens anàrem, això no obstant abans, li vàrem lliurar la carpeta amb la nostra petició que consistia a poder explicar en una assemblea de presidents fallers (en aquells anys les presidentes eren una anècdota) les raons per les quals es convocava aquell premi per part de Lambda, anunciar-los que rebrien una carta amb les bases de participació i que el palet del premi es recolliria, juntament amb la resta de guardons, en la plaça de l’Ajuntament.

Amb nerviosisme i amb una sensació de tristesa i impotència, el nostre intent de fer pedagogia per a lluitar en el món faller contra una expressió insultant i homòfoba hi havia fracassat. Hauríem de reunir a la comissió permanent de Lambda (la nostra junta directiva) per a analitzar la situació i buscar alternatives.

Així i tot, al principi de la vesprada, va sonar el meu telèfon. Era un número llarg, d’eixos que saps que correspon a la centraleta. Vaig despenjar i una veu em preguntava si jo era Ximo Cádiz per a continuació identificar-se com a secretària del regidor i president de la JCF, Alfonso Grau i preguntar-me si podria atendre al mateix Grau. Amb sorpresa i curiositat, li vaig dir que naturalment que podia parlar amb el president de la JCF i així va ser.

Alfonso Grau va començar dient-me que sabia que ens havíem reunit aquell mateix matí amb el seu assessor Josechu Rey de Arteaga i, havent revisat la nostra petició, la considerava acceptable i viable (malgrat l’absoluta incomprensió que va manifestar l’assessor) al mateix temps que lamentava que la reunió haguera acabat amb tensió i de mala manera (algú li ho havia contat!) i que en la pròxima assemblea de presidents de falles, abans de l’inici de la reunió, podríem disposar d’uns minuts per a adreçar-nos als màxims responsables del món faller. Allò fou un inesperat gir de guió.

No recorde si va ser el mateix dia o l’endemà, però així va passar. Novament, la meua companya Mar Ortega i jo mateix arribàrem al saló de plens de l’Ajuntament per a explicar aquella iniciativa i animar-los a participar-ne. Amb solemnitat i de manera molt sintètica vàrem exposar les nostres argumentacions i repartírem als assistents la carta que poc després enviaríem per correu postal a les falles de València.

Aquell primer any només es van presentar unes poques falles a aquell premi. Entre elles la de Sant Miquel – Plaça Vicent Iborra (just al costat del carrer Sant Donís, on teníem en aquell moment la seu social de Lambda, al barri del Carme).

I aquella falla no és que tinguera un ninot o una escena dedicada a parlar de la realitat LGTB... és que tot el monument es dedicava, ni més ni menys, que a “l’eixida de l’armari” o cosa que és el mateix, a la visibilitat de la diversitat sexual. I ho feia amb un to positiu, crític i sarcàstic. Va ser una casualitat, però la falla que compartia veïnat amb Lambda anava a ser la primera a guanyar el Premi Arc Iris per unes falles respectuoses amb el col·lectiu LGTBI. Va ser l’únic guardó que va rebre aquell any la falla Sant Miquel – Plaça Vicent Iborra i, com a veí del Carme que sóc, recorde perfectament com aquell palet amb els colors de l’arc de Sant Martí va ser passejat amb estima i orgull per les falleres i fallers de la comissió, amb l’acompanyament musical pertinent, al llarg d’aquelles festes pel nostre barri.

I aquesta és la història dels inicis, no exempts d’obstacles i anècdotes, d’un premi que aspirava i aspira a transformar la festa fallera, des de dins, apostant per defensar la diversitat i per evitar els insults i l’assetjament homòfob. Encara queda molt per fer, però hui en dia, un faller, una fallera o una persona que visite València durant les falles, troba un entorn molt més respectuós on escoltarà amb molta major probabilitat “borinot el que no bote” en comptes dels càntics homòfobs que tantes vegades hem hagut de suportar.

Ja en 2017, la Junta Central Fallera va crear el premi Caliu, amb atractius premis econòmics, per a animar la representació de la igualtat de tracte i no discriminació per motiu de sexe, d’orientació sexual, identitat de gènere, ètnia, cultura, procedència, religió, creença, situació de pobresa, diversitat funcional o qualsevol altra causa en les falles. En certa manera, el premi Arc Iris de Lambda va ser el precursor d’aquesta línia d’actuació que amb el pas dels anys s’ha consolidat per a fer que la festa, amb tota la crítica i la ironia que siga precís, siga respectuosa amb la diversitat.

c4}

La comissió del Botànic qüestiona, per xarxes socials, quines cent accions són prescindibles del món faller. Cent dies abans de la plantà, cada dia s’està llançant una pregunta. Com serien les falles sense...

Des del 6 de desembre la comissió del Botànic va començar una campanya per xarxes socials preguntant-se que passaria si alguna cosa que entenem per imprescindibles desaparega de l’entramat social de les falles.

“O és que realment no són imprescindibles determinats fets de la festa” explica la presidenta de la comissió Marina Marín.

Dins de l’equip que hem treballat la temàtica per enguany, capitanejat per Miguel Hache junt la presidència de la falla, el poeta Jose Colero i el dissenyador González Piris, es qüestionen 100 elements de la festa prescindibles o imprescindibles, que es representaran la falla i estan representats oportunament ací, al nostre llibret.

“És com si llevem una peça presumptament fonamental d’una estructura i el seu equilibri compensa les forces i es manté en peu o, al contrari, cau” declara Hache.

c5} Les primeres preguntes que ens hem estat qüestionant són els mateixos elements dels béns reconeguts en la declaració de patrimoni de la UNESCO del que acabem de celebrar el V aniversari; falla, pirotècnia, llibret, explicació i relació de la falla, artistes fallers, etc. Al llarg dels cent dies s’ha qüestionat accions o elements d’actualitat, com ara el faller major o portar banda o caramba. També hem preguntat pels temes que sempre estan en l’imaginari faller, com la tercera via de l’Ofrena o el blusó per a les dones.

Esta iniciativa ha anat en la línia de la temàtica per a este exercici, l’in100di; jugant amb foc, repassant els canvis intocables de les falles, aquelles coses que si juguem amb elles, ens podem cremar. Criticant l’immobilisme faller, com a motor dels canvis socials que es produeixen en les comissions falleres i, que vulguem o no, fan evolucionar la festa. Alguns dels canvis, que van fer en setembre, forçosament per la pandèmia, potser continuen en el temps o es quedaran en l’oblit.

La comissió tancarà el cicle del Centenari en esta falla plantada en l’any 101, des de l’any de constitució el 1921, motiu pel qual hem decidit buscar cent elements, accions o estructures que potser transformen les estructures falleres, o no!! L’in100di; jugant amb foc la podrem veure plantada, en març del 2022, a la nostra demarcació.

recorda}

c6}

El 27 d’octubre i el 17 de novembre de 2021 van tindre lloc dues noves edicions del nostre singular Club de les històries, està vegada amb la temàtica d’enguany “Jugant amb foc”.

A la primera edició van participar artistes que han jugat amb foc i s’han cremat, en el sentit figurat de l’expressió i, que segur no et deixaran indiferent. Són artistes que amb la seua particular manera de veure les falles han provocat canvis en el predominant immobilisme faller… Jaume Chornet, Leo Gómez, Pepe Latorre, Marina Puche, Míster Changa (Víctor Valero), Gio Artcolor, Ricard Balanzà i Tremendista Lux (Júlia Navarro).

En el transcurs d’esta edició del Club de les històries, l’artista Miguel Hache ens va desvelar els projectes per a març de 2022. Realment va ser la presidenta de la comissió la que va destapar els esbossos de les falles, perquè, tant l’artista com la presidència, no van afegir més contingut a la imatge. Menys és més!!!

Com sempre des de Borrull Socors intentem mostrar els projectes conceptuals que plantarem a la plaça, advertint que qualsevol paregut amb el realisme del cadafal serà perquè així ens ho propossem… Ja estem a punt de gaudir de la realitat que les imatges no han representat del tot.

La següent edició, el pròxim 17 de novembre i, altra vegada amb la mateixa temàtica però amb la participació de fallers i falleres que han jugat amb foc i s’han cremat. Són persones que amb la seua particular manera de veure les falles han provocat canvis en el predominant immobilisme faller... Estefania de Julio (falla Sta Maria Micaela de València), Marina Civera (falla Barri Sant Josep de València), Pere Fuset (falla Noescarmientas i falla Corona de València), Sandra Faus (falla VilaNova de Gandia), Vicente Llácer (falla Barri d’Onda de Borriana), Víctor Belinchón (falla la Marina del Port de Sagunt), Pep Romero (falla Arrancapins de València), Miguel Ángel Pérez (falla Corona de València). A més, el propi Miguel Hache va assistir per documentar-se a l’hora de realitzar el projecte 2022.

l’in100di; jugant amb foc, que repassarà els canvis intocables de les falles, aquelles coses que si juguem amb elles, ens podem cremar. Criticarà l’immobilisme faller, com a motor dels canvis socials que es produeixen en les comissions falleres i, que vullguem o no, fa evolucionar la festa.

Van ser a les 20:00 h des del nostre casal del carrer Borrull, 31 amb la presencia d’amistats, veinat i gent coneguda. A més, es va retransmetre en directe des del nostre canal de YouTube.

A continuació pots llegir les aportacions que feren a les dues edicions del Club…

1} Pepe Latorre Document transcrit del Club de les Històries de 27 d’octubre de 2021

Ui, El club de la comèdia. No pensava que anava a fer un monòleg. Bé, bona nit a tots. M’he presentat com Pepe Latorre, no Manuel Latorre, que hi havia un faller ací que es deia Manolo Latorre, que sempre ens confonen en algun escrit o en alguna cosa, però bo. Com sabeu, forme part de la Societat Latorre & Sanz, portem 36 anys com a empresa i jo porte 42 anys, i llavors la meua inquietud en el món de les falles, des dels principis del meu treball, va ser la comissió fallera, no he tingut cap inquietud a pertànyer a cap i bo, ho sent. Sé que el món de les falles és molt especial, i és molt bonic i tot això, però a mi el que m’ha cridat sempre l’atenció és la falla, des del principi.

I de fet, vaig canviar alguna cosa que anava a estudiar per les falles, precisament, i ací em vaig quedar. Però no vull enrotllar-me molt, perquè imagine que amb la quantitat i l’elenc d’artistes que tenim ací, més creatius que jo, sobretot, hi haurà necessitat de temps. sobre la meua experiència en quant al que em va dir Sebas, de les falles

1a} diferents. Que jo no diria falles diferents, perquè no deixen de ser falles. Les falles realment són tot, o almenys per a mi, no solament el que es puga cremar al carrer, sinó que a més tinga una explicació, un contingut, alguna cosa a transcriure, ja bé siga per necessitat d’escriure alguna cosa sobre aquest tema o si no, visualment, que és el més apropiat.

De fet, al llarg dels anys de la història de les falles, hi ha exemples molt clars de per on poden anar les falles, i també hi ha uns exemples molt clars d’on va ser, d’on es va desviar un poc i, per on haurien d’haver anat les falles, crec jo, i que hauríem d’estar molt més sí que vull incidir en què portem una sèrie d’anys, sobretot aquests últims, sobretot en les falles de secció especial, en què dones els esbossos; primer no valen res perquè és un embull de coses, i tan bon punt és més del mateix, és a dir, hem arribat a aquest punt, de no tindre una creativitat de crear una falla que ens diga alguna cosa, que ens transmeta? pocs ens recordem, ara en aquests moments, de quina falla es va plantar fa dos anys en el Pilar, què en qualsevol de secció especial. Abans les falles es caracteritzaven perquè sabies que era la falla de la serp, la falla de… No sé, sempre ens hem orientat un poc perquè

les falles ens transmetien o volien transmetre’ns alguna cosa, i la temàtica d’aquesta. Perquè en síntesi criticaven alguna cosa que era criticable. Hui dia les falles passen un poc de passada, fan alguna cosa de crítica, però la resta no veus res, i no diuen res. De què va la falla? Perquè no ho sé, però és les falles en una primera època en seccions inferiors, després vaig passar a primera A, a Sant Vicent Periodista Azzati. I vam fer el salt a la secció especial en la falla de la Mercé, no sé si el recordareu, on vam estar quatre anys, i aquella falla la dissenyàvem nosaltres, i tenia, crec jo, tenia sàtira, tenia crítica, tenia un contingut que després, doncs, s’ha anat perdent. Arran d’ací van entrar els dissenyadors, amb els quals nosaltres hem treballat. En principi treballem amb Ramón Plà, després hem treballat també, hem fet falla amb Marina Puche aquest últim any, i ara enguany repetim amb ella. Ens hem atrevit a treballar amb una altra mena d’artista, o el muralista, amb Pichiavo i Okuda.

Bé, el que vull dir és que les falles no tenen perquè ser d’una manera determinada, com és el que es pretén en alguns cercles, és a dir, hi ha una predisposició al fet que la falla siga així o aixà. I què és el que ocorre? Que les comissions estan venudes al premi, perquè si no fan això no s’emporten premi, i si no s’emporten premi, el problema ve ací.

Els artistes estan també subjectes al que les comissions els exigeixen. I llavors per a fer falles diferents… Posaré el cas, per exemple, de fora diferent al que hi havia abans, aquestes falles no les haguérem fetes. Ho tinc claríssim. I en les comissions passa el mateix.

Hi ha comissions que estan disposades a fer un tipus de falla, però no s’atreveixen a fer un altre tipus de falla perquè no li la contractaran, i això és lamentable, que els artistes hagen de passar per aquest tràngol de dir «bo, perquè jo vull fer una cosa diferent», i Miguel ho sabrà, o els artistes que estem ací, que fan coses diferents, m’imagine que no totes les falles estan disposades a contractar-los sabent que faran aqueixes falles diferents.

Què més puc dir? L’experiència, per exemple, amb aquests artistes referents amb els quals he treballat, Puche, que estem treballant amb ella ara, amb Okuda i amb Pichiavo. Doncs bo, jo per a mi té un altre sentit, és a dir, fas la falla, però al mateix temps t’estàs enriquint tu artísticament, perquè estàs veient el punt de vista d’una altra persona

d1} sobre alguna cosa que és el que t’agrada, que és la falla, que de l’altra manera no ho podries fer. Aquest és el meu cas perquè jo no soc realment tan creatiu com ha dit la fallera major en presentar-nos. en aquest cas, que he sigut creatiu amb les falles que jo he dissenyat, però amb les falles que hem fet amb altres artistes, em considere més un realitzador, un col·laborador d’aquell treball, que ens hem atrevit a fer, que hem fet molt a gust, i jo crec que el resultat, bo perquè hi ha a qui li ha agradat, hi ha a qui no li ha agradat. I si cal limitar-se un temps m’ho dius, eh, Sebas? Que jo no sé quant temps puc estar parlant.

Bueno, acabe de seguida, eh? Simplement dir que l’experiència amb els altres artistes que no són, o no estaven un poc en el món de les falles ha sigut molt enriquidora, tant per a nosaltres com per a ells. Ells ens han manifestat que han estat molt a gust, que tornarien a repetir si pogueren, però que són conscients que aquestes falles que ells pogueren plantejar, en una comissió de les quals hui dia competeixen en secció especial, que s’atreviria, o de les poques, tampoc seré un exclusivista, seria nosaltres tenim molta amistat, hem treballat molt a gust, i són els que podrien obrir el ventall aquell de fer coses diferents, però les altres falles no ho sé. Ho sent molt, però ho veig difícil. I a mi el que m’agradaria és què…, ja acabe!, És que les falles continuaren evolucionant. El bonic de les falles és que hi ha una varietat, però el que no es pot és encasellar a totes les falles que siguen de la mateixa manera. Ho dic per aquests doctes de la festa fallera que després ixen de jurat i que t’ho diuen en la cara: «No, no, si això que estàs fent no és una falla, a mi no m’agrada això». I vas de jurat? Precisament ara et jutjaràs falles? Això sí que és lamentable, que la festa consenta això, en el segle XXI.

2} Marina Puche Document transcrit del Club de les Històries de 27 d’octubre de 2021

Hola. Res, bona nit. Que no puc estar allí hui. Res, felicitar a Miguel per fer les dues falles, i bo, m’han explicat un poc de què va la temàtica. Que estarea allí tots aquesta nit i, perquè res, un poc d’anecdotàri, no?

Luis (bo, som amics d’Enrique Benedito, que ho tindreu ací al costat) i, clar, quan li vam dir que anàvem a fer la falla els tres, que me’l van proposar Ceballos

& Sanabria que jo fera l’esbós, i Enrique venia molt al taller a veure al meu pare, perquè havia fet la falla també, i res, jo m’imagine que s’esperaria, perquè no sé, alguna cosa potser un poc més clàssic, o que m’haguera ajudat el meu pare que anàvem a fer. tens l’esbós?», i li vaig dir: «Sí, sí». I res, vaig al despatx, l’agafe, i em recorde que, li trac l’esbós, que era la de l’any del món de Daniela, li ho ensenye, mira l’esbós, em mira a mi, mira l’esbós, em mira a mi, ens mirem als ulls, i em diu: «Però xiqueta, això és un xispa!» I bo, per a mi va ser honor, eh?, que em diguera això, però em va fer molta gràcia. I res, i record també que en fer la falla, que jo vaig fer l’esbós i Luis la van modelar, i recorde que com l’esbós també tenia aquella línia, que tot eren aqueixos collets d’insecte, no sé si us recordareu, igual poden posar després ací feia molt riure perquè també em cridava i em deia: «Però això de la línia l’he de modelar així amb la radial?». I res, jo em reia molt. La veritat és que ens ho passàvem molt bé aquell any els tres, fent els versos. I després clar, era tot com la xiqueta boloxeta, el troleibús, cridàvem, perquè eren uns ninots molt surrealistes, els cridàvem també de formes molt divertides. I quin més? Res, d’altra banda també puc comptar una mica del meu pare, de la falla dels mobles. Perquè res, que va ser també molt divertit, perquè entenia perfectament la de la Vall de Laguar (m’imagine que també sabreu quin és, no?), que era tot un munt de pobles… de pobles?, no, de mobles, i va fer com la paròdia que l’artista havia deixat penjada a la comissió i que la comissió havia hagut de deixar un parell de mobles, ai, molts mobles. I era com una muntanya de mobles, però davall estaven modelats molt bé les autoritats, la fallera major, molta gent al voltant de la falla, veïns… I mira, que per a mi, no pensava jo que ningú s’anava a creure aquella història. I jo, que era joveneta, estava sentint el que deia la gent del voltant i em recorde que deien: «Que poca vergonya l’artista!». Teníem ací un llibre de signatures i gent que: «Visca els fallers que heu fet aquella falla». I bo, posaven a l’artista a caldo.

Em recorde que els fallers volien posar també cartells de «Es busca» i tot al meu pare, de broma, i encara sort que no, perquè la gent s’ho haguera cregut. I res, tenim el llibre de signatures i encara riem molt amb els comentaris de la gent. I bo, perquè això és un poc sempre anecdotàri. Recorde també que, al principi, en la primera falla també jo esmorzava amb (i esmorce, moltes vegades) amb els jubilats de la ciutat fallera, després tots venien al taller a veure la falla. Em recorde

c2} que Guaita, ja era major, ara soc amb elles les carrosses, em deia, clar jo ací ja estava pintant amb llapis, amb retolador… Tot tal qual era el dibuix el plasmava en la falla. Em recorde que venia i em deia: «Una patineta, una patineta per a canviar el color». Clar, perquè eren totalment unes pintures planes, i jo em donava compte que passaven per la falla i dirien… Però res, em reia molt també, són molt, molt bons amics també. Així que res, us envie una salutació des de Cartagena a tots. Que us vaja molt bé i que us rigueu molt.

3} Ricard Balanzà Document transcrit del Club de les Històries de 27 d’octubre de 2021

Bé, bona nit. Bé, aquesta música!! El primer que vull dir és que l’odie. O siga, quan mire el programa i l’escolte és com: «horror!». No, no ho suporte. No, però ho faré curt, no? Bé, el primer disculpar-me perquè estic prou cansat, hui ha sigut un dia molt llarg i porte moltes coses parlant. I en certa manera em dóna un poquet de ràbia, perquè el meu iaio Ricardo contava unes històries impressionants, i jo recorde, de menut amb els meus cosins i les meues cosines (sobretot) com l’escoltàvem. I era com sensacional, eixa capacitat de dicció, de convéncer, a través d’unes històries que tenien més fantasia que realitat; però estaven bé, com foren.

Quan em va cridar Sebas per a comentar un poquet d’anècdotes i un poquet d’històries de les nostres vivències falleres, vaig estar unes quantes vesprades en el taller rumiant sobre què podia ser interessant o no. I la veritat és que no trobe res que siga atractiu. Així i tot sí, que la qüestió de la innovació és com eixe sostre, d’alguna manera, que ens cobreix a tots, i que tots estem d’alguna manera intentant arribar a ell, malgrat que no siga possible. I jo considere que realment no és que, realment, si hi ha innovació, cadascú la fa cap a ell o cap a ella. Cadascú va indagant quines són les formes, quin és el llenguatge, quins són els conceptes que d’alguna manera et relacionen amb la resta, i com això després et repercutix i hi ha com un feedback en el qual et construïxes com a artista i com a persona sobretot. I eixa menció de Marina que estava comentant d’El Xispa, d’Alfredo Ruiz, jo trobe que realment Alfredo és la innovació. Però no la innovació pel que va fer, o pel que va poder fer, sinó perquè és una trajectòria, és tota una carrera, és una perspectiva que té, als últims anys d’aquesta, unes obres, una magnitud... en tots els aspectes, sobretot diversial i emocional, que això és molt difícil que

s’aconseguisca en l’actualitat en qualsevol de nosaltres. És necessari que passen molts anys. Abans li deu anys ha d’estar, una dècada, que és la que jo més o menys porte actualment.

I això és una cosa que jo considere que és molt important. És a dir, hem de posar l’accent sobre la perspectiva, sobre la memòria, i que les obres no són d’un any cap a un altre, sinó, quins anys hi ha ací com una mena de baula, com I després, quina és la història que tot això està contant. La història de nosaltres, però també la història de tots els fallers i de totes les falleres que es lligen a través de totes les nostres obres, que ho possibiliten d’alguna manera, no? I en acabat, com nosaltres ens construïm.

Posteriorment, també... Bé, per això pensava en Alfredo, i d’alguna manera també en Miguel, evidentment, ja que estàs ací, com un paral·lelisme, no? També pensava en altres connotacions, sobretot en el que trobe que ha sigut, no sé... Encara no en som conscients, així i tot que en el fons sí que va suposar un canvi a gran escala en moltes coses, almenys per a mi. I ha suposat un canvi quant a la perspectiva, quant a les possibilitats, quant a la manera d’estar, de ser i de formar part de les falles. I tot i que en aquestes falles del 2022, que estem a cinc mesos de plantar, no es podrà encara constatar pràcticament res, perquè van nàixer d’un xoc, sí que a posteriori veurem alguna evolució. I només amb el pas dels anys, com deia anteriorment, podrem fer una lectura, veritablement, del que estem vivint, i no en aquesta idea del present. arribat a descobrir que no tots els fallers i totes les falleres són iguals. I realment he arribat ara a eixa conclusió: no tots els fallers i totes les falleres són iguals. I realment em pareix molt impactant, que no tots són iguals, i ara ho estic digerint. Per a bé i per a mal, sobretot per a bé, perquè he trobat molta estima. Encara que, al cap i considere que sempre estem a soles en la vida, i sobretot estem a soles en el taller, tot i que compartim amb gent que està al voltant, i això és meravellós, realment és el que enriquix, però sempre estem a soles, estem a soles de la pell cap a dins.

I per a acabar, alguna cosa així més anecdòtica, la qüestió dels premis. Com comentava Pepe, en la falla enguany de Marina, d’Arambul, que vaig tindre la sort de plantar la infantil, i Pepe la gran... En canvi, m’ha portat a descobrir moltíssimes coses. Sobretot, considere que és molt interessant quan una comissió porta com una trajectòria, tot podria ser com innovadora, i després es capgira tot i tornem a

d3} una altra cosa, o ho apostem tot per una altra cosa, perquè hi ha un canvi de directiva o del que siga, i d’això, d’alguna manera, hi ha esdeveniments que repercuteixen cap a bé (o, almenys, ells s’entenen que són cap a bé). En aquest cas, va ser perquè ens donaren un tercer en la infantil i estàvem graciós perquè, clar, vaig participar d’això com donant les gràcies de quina meravella d’oportunitat i tal, quan realment me la bufava completament. Però vaig pensar: ostres, no tinc clar si els premis, quant a les falles, són un càncer (que quasi que sí, no?) o són una droga. Encara no ho tinc molt clar, en quina de les dues qüestions no? I bé, no sé, en eixes coses estic pensant. Així que res. Moltes gràcies. Bona nit.

4} Víctor Valero Document transcrit del Club de les Històries de 27 d’octubre de 2021

Hola, bona nit. A mi també em sembla el mateix. M’adherisc a Ricard, em sembla horrorosa, amb la música tan bonica que hi ha per ací…

Bueno, veurem, jo tiraré un poc de iaio cebeta, perquè, sense voler, quasi de tots els artistes que hi ha ací soc el major. I bo, ja hi ha moltes coses que em sé de memòria, moltes coses que es repeteixen. Això del foc, cremar-te amb foc, ja se suposa que estem molt cremats. Miguel, no em mires, que ja sé que portes molts anys fent falles, però jo porte més. Perquè sempre que parle amb Miguel em diu que porta molts anys fent falles, i és veritat, jo no molts anys. Porte molt cremat. Tens moltes compensacions d’una banda. perquè fa… en 2018, supose que una mica saturat i també per una sèrie de circumstàncies vaig decidir que necessitava una aturada. No comissió que tots coneixeu, em va guiar. No vaig poder signar la falla perquè havia demanat una estar bé, perquè per als fallers ja sabeu…

esteu massa obsessionats amb els premis. Teníeu que, a hores d’ara, sobretot les falles que són diferents, perquè jo crec que les falles, hi ha falles diferents, vulguem o no, en plantejament. Encara que siguen comissions… encara que hi ha una sèrie de coses que jo no acabe d’entendre molt, això de les comissions: que són molt clàssiques, i planten coses que són molt innovadores.

paral·lelisme entre el tractament

que se li dona, per exemple, a la dona, i el que es planta, i altres diferents càrrecs, i el que es planta ser una mica més parell, però bo, ja sabeu que això de les comissions és molt complicat i cadascuna

A diferència de Pepe, jo he sigut faller. Vaig ser faller en la meua comissió, de tota la vida, de Sant Tomàs. La meua única il·lusió era pertànyer a la comissió perquè, algun dia, per pesat, quan tenia dotze anys, em deixaren fer la falla. No ho vaig aconseguir, perquè no anys després, quan ja havia acabat Belles arts, i després he estat un munt d’anys fent les falles. Em vaig d’un lloc a un altre, perquè això és molt típic de ser major, que ja no et rula bé la neurona. I bo, no sé si ho sabeu, però és una cosa que vull reivindicar i parlar: en 2018 jo vaig plantar un projecte que se m’hi havia… volia dir «vetat», de l’Ajuntament. Era un projecte que… Bueno, potser era massa trencador, per no dir «innovador», perquè innovador no ho era. Va sorgir a partir de l’autobús aquest i sobretot la resposta que va fer el Gran Wyoming, i llavors a mi se’m va ocórrer fer… doncs denunciar d’alguna manera, amb el vocabulari i una mica destinat als xiquets, fer patent i deixar ací les diferències entre xiquets. els xiquets eren… hi havia xiquets rars i hi havia xiquets normals. I ara ens estem donant compte que, com les persones, cada xiquet és un univers i cal tractar d’admetre’l com és. A mi m’abellia molt fer l’Ajuntament no va quallar, perquè el trobaven… Una de les preguntes d’un dels jurats va ser que què pensaria el públic en general, i el públic faller, si vera la falla que jo volia presentar. Bé, us resumisc: no vaig poder fer-la a l’Ajuntament, però sí que em vaig obstinar a fer-la en una comissió que era, perquè… ara no record, però en una secció com molt elevada. Va ser un projecte molt complex, en el qual vaig implicar un munt d’artistes, vaig conéixer a xiquets amb diferents realitats, des de xiquets autistes, xiquets trans, xiquets immigrants… I tot això va formar part d’un gran mural que el jurat normal de falla no va voler considerar perquè em va dir que estava fora de la falla.

El jurat d’experimentals tampoc va més de receptivitat per part seua, i la veritat és que vaig aconseguir bastant incomprensió. De fet, em van donar el cinqué premi d’experimentals perquè era un dels premis (encara que, bo, el cite per curiositat), una mica per consolació, perquè algú del jurat va dir que amb la càrrega social que tenia aqueixa falla era una mica quedar molt mal no donar-li un premi.

d4} A conseqüència d’aqueixa falla, també el que va ocórrer és que va patir un atemptat. Un atemptat d’intolerants, de fatxes, que… (perdoneu-me, que m’emocione una mica) no els sembla bé que es diguen cert tipus de coses en les falles, que continuen pensant que estem fa 60 anys, i bo, a partir d’ací em va quedar com una mica, la veritat, de malestar. I bo, estic una mica en standby. La veritat és que tampoc em queden molts anys per a continuar fent falles, bo, i estar en actiu. Encara que jo soc creatiu i crec que, mentre em conserve una mica la salut i tal, seguiré currant. Però és una putada, perquè jo crec que les falles… Estava pensant com explicar-ho jo. Des de sempre, des que vaig acabar Belles arts, sempre és com l’efecte mascletà: no sé si us ha passat alguna vegada, que no heu anat a la mascletà i de sobte heu d’anar a un lloc i us ve un munt d’allau i no podeu, i el passeu molt Perquè aqueix sempre ha sigut per a mi l’efecte que he tingut sempre a l’hora de plantejar projectes, de plantejar fer falles i tal. La cosa s’ha normalitzat bastant. De fet, tenim premis que abans ni se somiaven. Pose l’accent que la falla aquesta d’abans que us he dit es va emportar el Premi Arc de és el premi que més exhibisc, amb més honor i més orgull. I res, us volia presentar també l’any noranta i alguna cosa… No sé si els més fallers i els més frikis recordaran un grup que es deia No t’espantes, que formàvem un grup d’inquiets, de gent, perquè… No els nomenaré perquè segur que em deixe a algú i quedaré malament. Però ací ja, en una falla de l’any…, d’Albacete Marvá, jo vaig tindre la sèrie d’escenes; era una falla que cadascun dividíem i féiem unes escenes en el grup. I ja vaig fer una escena que eren dos homes que estaven enfrontats per un munt de bolardos, que cridaven desesperats i no podien realitzar el seu acte d’amor, de voler-se.

No la va entendre molta gent. De fet, crec que ningú la va entendre i… No no, és a dir, us estic parlant… Sembla una ximpleria, però en assumptes LGTB no us podeu imaginar el que ha canviat. Després l’any 2001, en la de Castelló Sogorb, en No t’espantes, jo sempre falles grans) tot el que em donava la falla gran per a posar una sèrie de temes que d’alguna manera trobava difícil posar en falles infantils, que quasi sempre és el que he fet. exemple, en la falla de Palleter, recorde que vaig colar dues papades quan a molt poca gent se li ocorria reivindicar-ho. De fet el

premi Lambda encara no existia, i el grup Lambda va decidir donar una espècie de premi simbòlic als de la falla Palleter perquè era una cosa insòlita.

Llavors, tot això és per a dir-vos que val, que les coses han canviat molt, que ha sigut un trajecte, per a mi (jo us estic parlant tota l’estona de mi, us estic donant la tabarra amb mi), però no ha sigut fàcil. I a mi m’ha costat molt vendre projectes. He hagut de sempre demostrar més pel fer plantejaments i falles amb una estètica una mica diferent i mai ha sigut fàcil. Us ha tocat l’artista ploró, però bo, és el que hi ha. És una realitat que existeix, el col·lectiu d’artistes, ho sabeu, fallers. El plena moltíssim el col·lectiu LGTB, i bo, és una cosa que sembla que bo, que hi ha premis, que es normalitza, però si les coses estigueren bé, a mi, en 2018 no m’haurien rebentat la falla.

Trementina Lux Document transcrit del Club de les Històries de 27 d’octubre de 2021

Bona nit. Moltes gràcies Borrull Socors per aquesta oportunitat. Aquella de «Allí me colé y en tu Bé, aquest és el primer any que jo plante falla, i com acaba de dir Víctor, jo portava molts anys

a5} intentant-lo i, bo, enguany han que després comentaré.

Per a mi ha sigut tota una satisfacció i tot un honor perquè, a pesar que estic d’acord que els premis són un càncer i una droga, com ha dit Ricard, perquè s’ha reconegut el treball. I això em anys (bé, bé, no?), perquè estic molt satisfeta perquè s’haja reconegut aqueix treball, per haver obtingut el primer premi Caliu de la Ciutat de València que, com diu Víctor, per a mi aqueix Caliu era molt important, el tercer d’Experimentals i el primer d’Enginy i Gracia, la qual cosa m’ha dels U, que era una cosa que jo no sabia ni que existia. Llavors, per a ser el meu primer any, doncs, estic

I ara vull parlar de l’immobilisme, d’aqueixa sensació, com deia Mary Douglas, que és una antropòloga, «la brutícia està en l’ull del qual mira, no en les coses». Perquè jo crec que l’immobilisme està en l’ull de la persona que mira. Llavors jo no sé el que és l’immobilisme, i això és el que vull transmetre-us: crec que l’immobilisme en les falles no existeix.

Crec que és una il·lusió, una fantasia, crec que no existeix, i demostraré perquè. Bé, jo mateixa soc una demostració que l’immobilisme no existeix, perquè acabe de vindre i ja he guanyat tres

b5} premis. És a dir, que es pot de sobte canviar el paradigma. I aquesta idea de canvi de paradigma és sobretot el que a mi em mou.

L’altra prova que l’immobilisme no existeix la porte hui amb mi (té el mateix color que el cartell, Miguel, que has fet), i supose que sabeu el que és, no? Públic: Sí, és cartó.

Cartó. Però quin cartó? Públic: Del de falles, cartó pedra. Cartó pedra, efectivament, del que ja no existeix, no? Perquè va tancar la fàbrica. Si seguírem en l’immobilisme, aquest cartó continuaria existint, i el refrito, exemple màxim de sostenibilitat (perquè ara un el pensa i diu: però no?), el refrito, veritat?, continuaria existint. Doncs no, ja no existeix, i això implica que hi ha canvis. I aqueixos canvis són a vegades per a bé, i a vegades per a no tan bé. (bo, primer eren dotze, després s’han quedat en sis), però us faré el favor de no llegir cap, l’intentaré fer tot de memòria.

Vull portar-vos a dos moments, dues brases, com jo les he anomenades, dues brases, dues creïlles calentes i un incendi per a acabar una metxa que corprenga aqueix incendi. Llavors, la primera creïlla calenta, la primera brasa, us en situació? No existien mòbils, ordinadors a casa tampoc teníem; televisió, perquè hi havia dos canals, La 1 i l’UHF, el metre i el tren eren «el trenet», i es baixaven la cara. Us poseu en situació?

En aquest moment jo estava estudiant Belles arts, tenia una beca en un departament i estava com en l’àmbit molt culte, no? I tenia un amic molt apassionat de les falles, també com jo, i un dia vam dir un cartell en la cooperativa de l’artista faller per a pintar falles?», i ho vam posar. Vam ser a l’antiga cooperativa, que no és la mateixa d’ara, i vam posar el nostre cartell.

I passat un mes, vam dir: «Caramba, no ens ha anomenat ningú, no?». Total, ens vam anar a la cooperativa i descobrim que la paret dels cartells estava absolutament plena, plena, plena de cartells superposats sobre el nostre cartell, de manera que era impossible quasi descobrir on estava. I l’arranquem i vam dir: la volta al cartell i vaig dir: «Mira, saca els pinzells», ens havíem anat preparats, dic: «ja veuràs», i vam posar: Pintem com els àngels. que va passar? Aquella vesprada em cridaven. Ah! «Escolta, què tu pintes com els àngels? Que et vull posar a prova».

m’han cridat! T’han telefonat a tu?». I diu: «No, no, tia, no m’han cridat». I dic: «Doncs a mi m’han telefonat, m’han telefonat!».

I allà que vaig agafar jo el trenet, que després no la podia pujar i em vaig congelar, però allà que em vaig anar jo a Benaguasil. Benaguasil, terra d’artistes fallers, veritat? Val, doncs allà que em vaig anar. I allà que vaig arribar. I en el departament de la facultat em deien: «Però tu, però tu, amb el masclista que és l’àmbit de les falles! I t’han telefonat només a tu! Això no pot ser bo, a saber!». I jo vaig dir, mira… Total, que em vaig anar.

I allà que vaig arribar. I bo, se’m van obrir les portes d’un taller meravellós en el qual havien tretze falles grans i tretze infantils que pintar, i em van dir: «Això per a tu. Pinta hui, et pose a prova, i si m’agrades et quedes». I davant de mi una falla infantil que havia de ser de primera especial d’un poble (perquè de ciutat no eren, eren de poble), gegant, amb un arbre, un sol i una lluna, tota per a mi, que ni vaig menjar aquell dia, et pots imaginar? I quan vaig acabar, a les huit de la nit, just abans d’agafar l’últim tren, vaig dir: «Què?». Allí venien, s’anaven, venien, s’anaven. I ningú em deia res. «Ens ha agradat, et quedes». I jo vaig dir: «Val, i el meu amic?». «El falles grans?». «No, tu infantils».

e5} «I el meu amic? El meu amic és bo». «No, el teu amic no». I jo vaig dir: «Però, per què?». I em va dir: «Perquè infantils només pinten les dones i els gais». Morta em vaig quedar, però clar, li vaig dir: «Fotre, perquè quin (perdó bé, perquè el meu amic és gai». I em van dir: «Perquè demà ací a les huit els dos».

dir… La qüestió és que, clar, els dos acabem pujats a les bastides pintant xicotetes, infantils… pintant absolutament de tot i rodant per tots els tallers de Benaguasil que a última hora necessitaven pintors. Bé, això va ser jugar amb foc, és a dir, el fer aquell cartell i arriscar. I sobretot descobrir que, després de quatre anys de carrera, no teníem ni idea de pintar falles. Però ni idea. Anàvem a preu fet, i el primer dia, no li podia posar ni els ulls. Allí em deien: «T’ensenyarem com utilitzar menys material i com pintar més ràpid». I jo vaig dir: «Val, fenomenal, perquè així jo no passe el mes, no arribe al mes, no em dona ni per a agafar el trenet». I la qüestió és que hi havia un home, un pintor, molt major, que s’havia forjat pintant talla barroca religiosa, pintava imatgeria barroca religiosa. Tenia uns coneixements, i ens ho va entregar d’una forma

f5} hipergenerossa, i vaig dir «olé». Saps? Després d’estar quatre anys en la carrera em vaig adonar que no sabia pintar. I bo, perquè això va ser jugar amb foc. A partir d’ací, el meu amic i jo ens vam créixer, i vam dir: «Buah, perquè ací estem. Presentarem un projecte de falles experimentals a l’Ajuntament de València». 1997. En aquell moment… Sí, sí, jo si m’estenc m’ho dieu, perquè, ja et dic… Val. En aquell moment…

Espera, espera, espera. Gràcies, Ricard, bonic. Perquè en aquell moment vam fer la nostra maqueta i la presentem al concurs. I ens van donar un d’això, bo, no sé com seria el missatge que ens van donar, però bo, que s’inaugurava. I per a la nostra sorpresa, s’inaugurava en Nou Centre. Nou Centre, 1997. Nou Centre, mira. Bé, nosaltres la paraula experimental i Nou Centre, que era on la gent s’anava a menjar el Burger King, amb les mans plenes de quètxup i mostassa, era com a massa modern per a entendre-ho.

Arribem a Nou Centre i ens veiem… Sabeu el que és el rasete? Aquesta tela que s’utilitza per a les disfresses, que brilla, que té una mica de brilli-brilli. Unes taules en O, amb rasete blava elèctric engrapat, i damunt de les taules,

g5} com si foren pastissos… Heu vist la peli aquesta de Con faldas y a lo loco, que tenen una taula que hi Perquè el mateix. Mira, va ser veure la maqueta allí damunt, nosaltres que anàvem de conceptuals, d’experimentals… Llicenciatura, eh? Cinc anys de carrera, no quatre, no, com el grau d’ara, no quatre, no, cinc.

inauguraren, perquè encara així vam dir: «Bé, ara vindran els regidors, l’alcaldessa, qui siga que haja de vindre, però algú vindrà». Xics, res, allí no venia ningú. Ningú inaugurava res, això damunt del rasete, aquell i jo veient passar gent comprant amb les bosses i amb les hamburgueses… I quan ja va vindre l’hora de tancar, dic: «Mira, ací la maqueta no passa la nit». «Què dius, tia?» «Que què dic, no. La maqueta ací no passa peresosa, perquè quan em pose en aquesta manera, ja em coneixeu (bo no, no em coneixeu), però em pose maqueta, tir i me l’emporte». I allà que vaig agafar la maqueta i vaig dir: «Aquesta maqueta no passa ací la nit». Dignitat! Saps? Dignitat! Avorrisc les etiquetes, però el ben fet, ben fet, i no.

I ve un guàrdia de seguretat i em diu: «Però què fa?» «Com que què faig? La maqueta és nostra i ens l’emportem. A tu et sembla digne, a tu et sembla de sentit comú que l’art contemporani s’expose en

aquestes condicions?» I el guàrdia de seguretat em diu, el pobre: «Perquè la veritat és que no sé». Doncs no, doncs no.

cridàvem, però aquell xaval (olé per tu), ens va acompanyar a la porta perquè no tinguérem cap problema a traure la nostra maqueta d’aquella exposició. El cas és que jo, ja em coneixeu, vaig dir: «Contactaré —no hi havia mòbils— amb la resta d’artistes indignats». I així ho vam fer. I tots els dimecres ens reuníem en un café del Carmen per a escriure una carta i enviar-la als mitjans de comunicació. I l’enviem. Si aneu a l’hemeroteca i trobeu la Cartellera Túria d’aquell any, ací està la carta. I a Las Provincias i en El País; El Llevant no la va traure, ara em recorde jo. Però ací queda això. Políticament no va servir de res, perquè després es van carregar la mostra, i després es van carregar també els Premis Ciutat de València i no sé quantes coses més que no anaven ni a inaugurar, però allò ens va servir per a créixer. I vam el projecte, el rellancem, el fem gran i el presentem a les Fogueres Experimentals d’Alacant, que allí sabeu què va passar? Eh? Què va passar? Doncs que guanyem! Guanyem el primer premi de Fogueres Experimentals de la ciutat d’Alacant de 1997. Com ho sentiu. I què va passar? No va arribar una pandèmia, però van canviar de govern. Perquè, és que de veritat… I a l’hora de plantar, benvolguts amics i amigues, van retirar el pressupost per a construcció. Va ser la primera falla experimental de la ciutat d’Alacant que no es va plantar.

Brasa calenta. Pregunteta per al tema de l’immobilisme. Són les falles infantils encara territori de gais i dones? Pregunte. Perquè gais no tenen sensibilitat per a fer falles grans i dones tampoc? Pregunte. Ho deixe en l’aire. Segona pregunta: això dels governs, amb aqueixa necessitat de control social ens convertisquen als artistes en pàries que anem sempre buscant mecenatge, això és legítim? Això és immobilisme. I ara vaig ràpidament a les…

Em fas mala cara?

Val! Em vaig a les brases d’aquest present, de ja, de 2020. Les persones una mica sensibles a les contradiccions podeu prendre-us un Diazepan, val? Bé, jo soc fallera, i ecofeminista, soc bunyol d’or amb això. He sigut fallera major infantil, fallera major gran, mare de fallera major infantil, que ací la tinc, i per això m’han deixat plantar. Perquè sabeu que en les comissions, la mare de la fallera major infantil és, què és?, el pitjor que et pots trobar. Ho sabeu. Llavors jo crec que en la

j5} meua comissió van dir: «Mira, un problema menys. Així no discutirà amb ningú, perquè com ella li ho que m’han deixat per això, als meus Doncs no, perquè jo he donat la tabarra des del 97 o abans. Delegada de monument, delegada de tot, vull dir, m’agrada, soc molt polièdrica i m’agrada trencar els estereotips, trencar les fronteres i trencar, o creuar, estar al marge de totes aquestes qüestions que ens etiqueten i que, realment, entre el tradicional i l’experimental aconsegueixen que ens quedem sense mòbils, no? I bo, doncs res, simplement dir-vos que el què jo faig ara mateix és per recuperar materials ancestrals, tècniques ancestrals, saber ancestral, i portarho al segle al qual estem, que és el segle XXI. Llavors, aquesta recuperació de materials sostenibles, de materials recuperació de la sal grossa, que ara humor una mica obscé, una mica satíric i grotesc. Aqueixa textura no polida, perquè ens hem acostumat al Photshop i a la carn de plàstic. No! Textures també que estiguen vives i que siguen imperfectes. És admirar la imperfecció, la bellesa de la imperfecció. Llavors, bo, aquesta és la meua proposta, i sobretot fer falles infantils que no siguen adultocéntriques. Aquest és un concepte que m’agrada molt. Perquè les falles infantils a vegades les fem pensant en els xiquets i les xiquetes són, ai, que xicotets! Els xiquets i les xiquetes són molt bèsties, i et diuen: «Tens un gra ací. T’ha eixit un gra en el nas», o «No m’agrada, o estàs grossa», saps? I t’ho diuen, o entre ells. I llavors nosaltres anem com amb una espècie de cura que no és així.

Llavors, això, simplement, des de la meua perspectiva, l’immobilisme no existeix. És a dir, les falles tenien censura, es va fer un gremi perquè calia lluitar contra aqueixa censura, ara hi ha artistes que no estem agremiades perquè considerem que tal o pasqual. Ara resulta que s’està formant un grau i abans s’aprenia en els tallers. És a dir, quin immobilisme? Si les falles tenen 200 anys i no hem parat de canviar, no?

Fins i tot el suro. El suro és tradició? No, el suro es va posar com alguna cosa que instaurava una modernitat i que evitava el refrito. Perquè benvingut siga el refrito. Perquè hauríem de donar premis al proaccionisme i al remake, és a dir, el millor remake! Imaginar-vos. immobilisme i que les falles les fem nosaltres, i la societat la construïm també. I no hi ha davanteres, no hi ha límits per a la imaginació ni la cooperació que en la competició, i m’agrada molt sentir-me ací entre amics i entre amigues i

poder parlar, sense papers, i sense ambages i amb claredat. I com deia l’incendi, que me la pots posar per a acabar si vols, diu alguna cosa així com «Cremen les ombres del nostre

Gràcies, tribu.

Leo Gómez i Jaume Chornet Document transcrit del Club de les Històries de 27 d’octubre de 2021

- Leo: Bona nit. Bona nit a tots. per a la... Bé, però clar, no havien comptat en els dos. número de Tip i Coll perquè, des que ens va avisar Sebas fa un mes per a vindre a aquest acte, portem assajant tota la setmana, bo, o quinze dies, assajant el número del pitxer, però aquest matí en l’assaig se’ns ha trencat el pitxer, llavors ens deixe els papers i, els que no ha llegit, els dotze que no ha llegit. I bo, primer de tot agrair a la Falla Borrull Socors el que ens hagen convidat a aquest acte, amb un mes d’antelació. - Leo: Això és. ha donat temps a presentar un nota que ha assajat El club de la comèdia molt bé. Ha estat genial,

a6} enhorabona. Bé, a ella i a tots els que heu…, que han estat abans ací en el monòleg. fem el del pitxer, quin fem? - Leo: No, jo el que volia dir era de Mecano de la qual parlaves tu, d’en la teua festa em vaig colar, perquè aquesta impressió és la que tenim nosaltres també, perquè el primer monologuista no sabia exactament què féiem ací. I llavors m’acabava de desdejunar, hui, com havíem de contar alguna cosa, alguna anècdota o alguna qüestió. Bé, nosaltres venim de la Facultat de Belles arts, i molta gent heu passat per ací. però… - Leo: Bé, però han passat per ací. I nosaltres en certa manera tenim molt poc bagatge. Estic d’acord amb el que deia Ricard, que una llarga trajectòria és important per professió, per a poder jutjar. Llavors, en el nostre cas som uns alevins en aquesta qüestió. I treballem a més en una falla en la qual treballem allí perquè ens deixaven fer el que volíem. Quan ens han deixat de deixar-nos fer el que volíem, hem deixat de fer falles. com comencem… - Leo: Crec que aquesta gent… - Leo: Res, espera, que acabaré de dir això.

b6} tu em contestes, val? - Leo: No, que vull dir una cosa de volia dir de debò és que, nosaltres l’única cosa que hem pretés en aquest temps, que ens hem acostat les, almenys des del punt de vista acadèmic, que sempre han sigut menyspreades, i la gent que ha eixit de l’armari dient «bo, a mi m’agraden les falles» ha perdut un poc aquesta vergonya. I bo, estem intentant-ho i crec que hem fet passos cap avant, llavors que, com Manuel Hernández, que supose que coneixeu tots, fa poc va fer un article, us comente una entrevista que ell feia, i deia que hi ha una època postCovid, i jo crec que passaran moltes coses a partir d’ara, perquè la gent està amb moltes ganes de fer una cosa diferent. Aquest és un punt i a part, o punt i seguit, com vulguem cridar-ho. Es notarà d’alguna manera, s’ha de notar. I llavors… M’ha agradat el que has dit que no hi ha cap falla que siga igual, però jo us proposaria: per què no fem, tots els que estem ací, la mateixa falla l’any que ve? Fem un sorteig, la que més ens agrade, la que vulgueu, i tots fem la mateixa. què fa, a veure el jurat. - Leo: I, sí, perquè això dels jurats ja seria qüestió de tractar-ho en una sessió a part, no? Bé, perquè res, que el que hem la professió, o la vocació, perquè trobem gent que té una vocació. Mira, jo per exemple, no coneixia a Víctor Valero, però no t’ho crees, jo conec el teu treball des que dibuixaves en Marca Agmed. És a dir, a mi sempre m’han agradat els còmics, i sempre he llegit còmics. ens agrada la ceràmica. Ha de ser que a mi particularment m’agrada l’art popular, el popular, l’art que s’ha inventat el poble. I les falles és part d’aquesta invenció. Llavors jo us suplique, per favor, estic parlant molt de debò, que no perdeu el sentit de l’humor. Feu disseny, feu palitos, pegueunos com pegau, però per favor, nosaltres ja no ho farem perquè ens han rebentat, però vosaltres intenteu fer-ho amb sentit de l’humor, perquè en aquesta societat amb tant de soroll i tanta fúria, jo crec que fa falta un molt de sentit de l’humor. I les falles és una de les coses que jo crec que aportaven aquest sentit de l’humor que jo crec que falta en aquesta societat. Ara ja si vols parlem de… - Leo: Ah, val. hem fet en les falles, com a parella artística, pense que ha sigut ocupar un terreny que igual no ens pertanyia però que ens interessava molt, des de l’humor, des de la investigació, des de nous materials, nous conceptes… Aportar una mirada més oberta al món de les falles, aquesta és la intenció. Però

pense que el més important que hem aconseguit és que l’Acadèmia, la Facultat de Belles arts, comence a respectar públicament a tots els que sou ací. Pense que hem posat ací molt huitanta i alguna cosa en la Facultat de Belles arts havia de dir… havia de mentir: «No no, a mi les falles no m’agrada. A mi cinquanta anys que he sigut faller, I ara ens tiraran també de més llocs, però bo, això està per arribar encara. Però hem aconseguit que els que sou ací, i sobretot tots els estudiants que estan en la facultat, no s’avergonyisquen i hagen d’ocultar el fet que tinguen algun vincle social, estètic, formal amb el món de les falles, i això ha sigut un respecte que no té més d’una dècada. Hem tingut el suport del Departament de Cultura i de la Facultat, però amb molt de recel. En aquest moment, la gent ja es guarda molt, almenys, públicament, de parlar amb un cert aspecte així molt despectiu cap al tema de les falles. sigut la màxima aportació. Però, no obstant això, hem vingut a parlar de la nostra falla. - Leo: Sí. comencem amb la falla. Per què va vindre la falla, la comissió de la falla de la Universitat, a buscar-

f6} nos? - Leo: Perquè no tenien diners. I llavors van dir: «Que ho facen els artistes, que viuen de l’aire». Llavors veurem si en la Facultat de Belles arts hi havia algú entusiasta. I llavors, amb molt poquets diners, molt poquets diners, van vindre a encarregar-nos la falla infantil del primer any. eh? - Leo: No ens van preguntar amb - Leo: «La infantil per a vosaltres». pressupostos més o menys de quaranta mil euros a, aquell any, cinc mil. I aquesta dècada hem estat jugant amb pressupost de quatre, cinc, sis mil euros per a la falla gran i mil per a la xicoteta. - Leo: Llavors, què és el que passa? que està malalta, llavors, amb molt pocs diners que li dones, ell et fa una catedral, llavors clar, havíem de fer qualsevol cosa. A més, ens deien… igual, és igual. - Leo: I no hem fet qualsevol cosa, ens hem deixat la pell. Llavors, la nostra falla, en agraïment, perquè ens ha donat la puntada, perquè clar, han dit: «Aquests ens estan tocant els collons». Per què? Perdó. Perquè diem coses a les quals no estan acostumats. pensa que hem vingut ací perquè quan Sebas ens va dir «Vindrà

g6} absolutament tots, són enemics. Tots, en aquesta dècada, tots ens han guanyat. I després ací venen, ixen i diuen: «No, a mi els premis no ens interessen». Però després bé que tots, tots, absolutament tots els que són ací ens han guanyat. T’adones que mai hem guanyat, ni tu, ni jo, ni els dos junts? - Leo: Ah, bo, per cert, faig una cosa i acabem ja. Acabem ja, no? - Leo: Volia dir-te… Tinc en el meu despatx el premi que li han donat a Miguel Hache enguany. Ho sortejarem en aquests moments. Ens repartirem… Supose que estaràs… no t’importarà, no? el dia del repartiment, es va equivocar i ens el va donar. - Leo: Llavors, això dels premis és crec que la gent que vol llibertat aquestes coses. Pense jo, eh? No ho sé. Potser és desmotivant per a molts de vosaltres que diguem això, però jo crec que, a aquestes altures, que estiguem fent un desistiment dels nostres drets i de les nostres obligacions com a artistes, perquè quatre senyors que no sé ni qui són, indocumentats, vengen i em diguen «Vosaltres és que no sabeu fer falles», ens diuen. caminen. - Leo: Ens diuen que no sabem fer falles. I dius… Perquè llavors, això que hem fet què és? ens han dit? Això no és una falla, és que no sabeu fer falles. - Leo: Ens han dit «merdosos»! veritat és que ens ha costat el coll, quasi. És que en l’última falla cremem a l’equip rectoral de la Universitat Politècnica vestits del Ku Klux Klan. I com que no va agradar molt en la institució. portaven màscares, no se sabia qui eren. parlant de la universitat, compte l’anècdota de quan arriba el rector la vespra de la falla, i la fallera major li diu: «Mira el que posa en la teua cadira!», que jo ja havia anat abans a donar-li la volta. - Leo: Les falleres majors aquelles estaven pagades per l’enemic. I llavors em va donar una explicació del que era la falla, que jo mai en la vida havia pensat que havíem fet aquella monstruositat, perquè m’estava explicant més o menys que la gent entra dins d’una espècie de catedral (per cert, el rector es diu Capella i era una capella, allò). eleccions van ser a posteriori, però bo, és que ens anticipem, també. Ací la infantil es deia «Trobades en la tercera fase», per exemple, i era la falla del vint, eh? Perdó, t’he tallat amb això de la capella. La visita del rector. - Leo: El que la fallera major estava intentant dir-me era tot el dolent que tenia la falla, totes les interpretacions pitjors que es podien traure d’aquell muntatge que vam fer, i llavors el rector, per a mostrar que era un bon polític i tenia cintura, es va fer una foto

amb el seu jo. - Leo: Amb si mateix. Llavors vam dir: «Estupend, ja és clar que no fem més falles». comitiva rectoral («el dia abans se’ns havia avisat que demà ve el anar la comitiva no vam posar cartells, els cartells els vam posar el dia dèsset; bo, el dèsset no, ara amb el canvi de data, seria el dia sis o set o huit de setembre, no? Bé, doncs als l’endemà passat de les falles ja vam posar els cartells de les falles. - Leo: Que no els havies d’haver posat, perquè per a què? eren com un poc… - Leo: No sé, incòmodes. visita, només hi havia un cartell al·lusiu directe que no es podia llevar. Estava el rector assegut, vestit del Ku Klux Klan, fent-se un de director de cinema. I en la tela I clar, com jo sabia que venia el rector, vaig anar abans a canviar, a doblegar la tela i posar-la cap a dins perquè no es poguera llegir. Clar, la fallera major… - Leo: Però es transparentava. que eres tu». I jo no sabia on posarme. rectoral… També ens cremem els dos en la falla, perquè ja estàvem anticipant-nos a tot el que venia, ens immolem. La falla es deia «Moles o t’immoles», ens immolem.

j6} El bo és que es va cremar l’equip rectoral abans que jo, vaig ser l’últims a cremar-se. Et recordes? - Leo: Sí. Et vas cremar una miqueta abans que jo. - Leo: Sí, l’any passat, em vaig cremar. Però bo, tenim moltíssimes menys anècdotes que vosaltres perquè porteu una llarga trajectòria i nosaltres no hem fet més que que, en qualsevol altra comissió, no podríem haver fet les coses que hem fet, perquè nosaltres sempre hem pensat: «Què els fotrà més, això o allò?». Perquè farem això, no? estem… - Leo: Ha sigut, hem rigut molt, això sí, ens ho hem passat bomba. Hem guanyat de diners! - Leo: Bé, jo no sé els altres, els que sou ací presents, però nosaltres ja ens retirarem perquè tenim estalvis. competir. - Leo: Estem molt satisfets que ens estigueu escoltant, que considereu que som part del vostre gremi, perquè estem molt orgullosos de pertànyer a ell. Així que, jo crec que ho podem deixar ací, no? continueu fent falles, que és el - Leo: Ànim.

7} Gio Artcolor Document transcrit del Club de les Històries de 27 d’octubre de 2021

igual vaig fent... pim pam, castellà català, Bo, valencià, en el que puga. Ai, ai... Igual castellà, igual castellà. - Públic: Ací pots dir-ho. - Gio: Bé, a mi em van avisar amb més temps que a vosaltres, però com si hagueren avisat anit. A mi em sembla que jo vinc ací a pèl, tampoc sense entendre molt bé anècdotes. Bé, la meua anècdota és que jo venia de Barcelona, directament em vaig enamorar de les falles, i em vaig vindre a provar sort, com una boja. I bo, gràcies a una sèrie d’angelets que han de rondar per allà, i algun per ací també, perquè em vaig poder introduir en aquest meravellós món, que era per a mi les falles. I hui dia, bo, el meu concepte de les falles és molt diferent al de llavors. - Públic: Pitjor? - Gio: Pitjor? Diferent. Ho deixarem la cosa aquella de les falles… A mi em van explicar que les falles eren art efímer. Tu plasmaves alguna cosa que volies cremar, que no valia, que no servia, que volies deixar arrere, per a deixar cabuda el nou, no? Perquè llavors jo, tota emocionada amb aquesta idea romàntica («jo cremaré coses lletges»). Coses lletges, mentida tot, perquè els infantils… Tots cremem coses massa boniques, a mi entendre. Estic d’acord, no sé qui de tots vosaltres ho ha dit, el tema dels esbossos de falles especials. Bé, jo soc de com menys, millor, perquè a vegades crec que es peca d’excés, en si no en totes. Perquè nosaltres fem molta faena, durant tot l’any. nostres peces, a cadascuna d’elles indiferentment del temps que es puguen exposar en el conjunt el mateix temps. I hi ha vegades s’aprecien. Això, bo, en escoltar perquè jo crec que puc posar les hui que, sota la meua perspectiva, crec que pose massa. Posant poc crec que pose massa. Perquè crec que ací tots els que estem asseguts en aquestes taules, i que hem eixit ací a parlar, i si ve algú darrere de mi també, moments per aquesta passió, que és una droga, que és un càncer, que és un tot. És un tot. que em vaig arriscar bastant venint ací a provar sort, i m’he cremat porte cinc o sis anys fent falles, i la veritat és que he arribat al meu topall que no puc més. M’encanta el meu treball, tinc una passió… Estic enamoradíssima del meu treball, però tinc una relació súper tòxica amb ell. Llavors jo no vull parelles tòxiques, perquè tampoc vull el meu treball tòxic. Llavors jo no sé quin replantejament s’està gestant

realment de com canviaran les falles a partir d’ara, però jo crec que haurien de canviar molt perquè jo sincerament, mai he treballat sota la premissa dels premis, em sembla que… El meu segon any, que em vaig tornar com a boja, em van dir «Una de falla especial de poble». I vaig dir: «Vinga! Ací que vaig!» Ací que vaig amb un anyet que havia fet una falla amb un pressupost de 2300 euros en un any sencer i quasi em faltaven dies. I vaig dir: «Res, perquè jo em tire ací a la babalà». Crec que va ser l’únic any que vaig treballar sota la premissa una mica de cal guanyar, encara que la comissió, tot cal dir-ho, mai em va pressionar per a guanyar, però si que hi havia com la sensació aquesta que calia marcar diferència, no? Ací jo crec que no vaig gaudir tampoc en excés d’aquella falla. També se’m juntament amb alguns problemes personals bastant importants que tampoc em van fer vaig jugar amb foc, em vaig cremar i em vaig recremar, però bo, com que no… Vaig eixir airosa, d’alguna manera, i ací seguisc. Ací seguisc i no sé el temps que seguiré. I no sé, jo crec que si que hi ha comissions diferents. de treballar amb comissions que sempre m’han deixat fer el que he volgut. He intentat sempre (jo faig infantils), i intente sempre fer coses, fer falles, que facen que els xiquets siguen millors adults del que som nosaltres, perquè considere que som una societat que ens queda molt a aprendre per a realment ser com deuríem. I toque temes delicats des de fa bastant, des de fa com uns tres anyets, gràcies a que una persona que ronda per ací em va insistir, va insistir a fer, no sé si tots la coneixeu, la famosa pastera amb els tres xiquets. A partir d’ací les meues falles es van fer un lloc, i he parlat de moltes coses. En aquest any, les que havien de ser del vint que han sigut del ha parlat de relacions familiars heterosexuals, interracials, una miqueta també el normalitzar el que és la nostra societat, perquè qual hauria d’estar normalitzat anti etiquetes… i crec que hauria de tindre cabuda per a tot. L’art… les falles són art, i l’art evoluciona. Llavors, això d’experimentals, no experimentals… jo crec que l’art és art, ja està, i cadascun l’expressa com vol. puc ser la menys experimental, si voleu posar l’etiqueta d’experimental, i la que menys s’arrisca, perquè tinc una línia, crec jo, bastant normalita i bastant comercial. Encara que ell m’està mirant amb els ulls així, jo crec que sí. Però clar, jo tampoc entenc molt, ja dic que porte… perquè no soc d’ací, no m’he embolicat amb la cosa aquesta de la falla de tradició. A mi la falla de tradició em fa olor

d7} perquè crec que es poden donar missatges millors, ja no sols les mamelles grosses de la senyora de tal, o el Salva’m de torn, sinó això seria una cosa a canviar en les falles, la temàtica, també. Sobretot de les majors, que crec que sempre acaben molt en política, molt en tal, i crec que falta un poc més de crítica social més potent. Hi ha artistes que la fan, però crec que hauria de ser més evident. més explicar-vos. No sé si teniu alguna pregunta, precs i preguntes, aquestes coses que es fan després d’aquestes coses. I ja està, aquesta seria la meua aportació, el vindre’m des de Barcelona, l’arriscarme, jugar amb foc, cremar-me i ressorgir i ara estar més cremada que la pipa d’un indi.

8} Miguel Hache Document transcrit del Club de les Històries de 27 d’octubre de 2021

- Miguel: Hola, bona nit. Bé, primer moltíssimes gràcies per vindre. Em sent afalagat per vosaltres i per vindre, contar i compartir totes les vostres històries. La veritat és que em sembla super interessant que es facen aquest tipus de propostes fora de comptar de què anirà la falla de l’any que ve, què penseu de, no sé, de com us han afectat les pluges enguany o quins problemes heu tingut. Em sembla molt més interessant donar-nos veu a històries personals i a com ens sentim amb el nostre propi treball, perquè dediquem moltíssim impossible no diferenciar-lo de la nostra vida personal, íntima, a la nostra vida dins del taller, perquè passem moltíssim més temps dins del taller que potser, segurament, compartint la nostra vida emocional amb els nostres sers estimats.

Llavors aquesta relació és impossible de… arriba un punt que és molt difícil separar el que fem i no prendre’ns-ho personalment amb el nostre treball. I, bo, no sé que dir. Cadascun, una miqueta el que heu aportat, perquè impossible que em compares amb El Xispa, però bo, això què és? Ni de conya. Anem, però vosaltres no deixeu de fer falles. Heu aportat… i no porteu tan poc temps, què són, deu anys? És molt, està bé, deu anys, no? És a dir, ja podeu parlar amb propietat. - Públic: Tu veuràs, tu veuràs.

jo sempre t’ho dic, si no ara ho faig amb tu. És veritat que tu t’has emportat moltíssimes més hòsties que jo, perquè tu has estat més davant que jo al tren. Has estat, si no al capdavant, ací has estat, i jo he estat com potser en la meitat, i els que venen darrere, doncs bo,

hem fet una miqueta de camí, i ens hem menjat hòsties però no tantes com tu, segurament. inauguració de projectes, enhorabona. I bo, hi ha hagut gent que… A qui em deixe? Bé, Gio, que clar, escola Miguel Hache, mare meua. Que bo, és veritat que des del meu taller han eixit tres o quatre persones que algunes esteu ací, tenen el seu buit, i la majoria, estic orgullós de dir, que la majoria són dones; estàs tu, està Reyes, que no ha volgut parlar, però està per ací també, que va ser molt bonic. I després també amb els germans García, que no són ací, no són dones però bo, estan ahí, tenen el seu buit. I aixi doncs sí, he ensenyat a… No he creat escola, jo crec que és massa gran, dir que he creat escola, però bo, he aportat al fet que gent que no tenia experiència puga tindre el seu propi taller. Bé, perquè què dir… Bo, i Latorre, no et vull deixar tampoc, perdona’m, que estic un poc nerviós. Va ser molt bonic l’any que compartim. La veritat és que aquesta evolució, a la qual també amb una estètica que no, bo, jo en principi tampoc m’ho plantejava, però sí que sabia que volia fer falles i doncs que era ací. I m’he sentit has dit que a poc a poc has anat evolucionant i contant que vau trobar el vostre camí. I bo, per a mi, jo tinc aquest record de falles que vau fer en els 90, perquè jo tenia, potser deu anys, dotze, no sé, i les tinc ací com a història de les falles.

per exemple, això de l’any 97 que tu et vas presentar en la història aquesta de les maquetes de Nou Centre, aquell any crec que juraria que estava també en maquetes (no eren experimentals, però sí que era concurs de maquetes), i per a mi, jo recorde que, segur que alguna imitació de la vostra falla aquella maqueta vaig fer, perquè m’agradaven molt. poc de l’any següent. I a més ací, un poc, és una xicoteta pista de… perquè és veritat que volíem obrir boca del que seran els projectes per al 2022, i tenim ací una xicoteta pista. Sabeu que, bo, a mi tampoc m’agrada comentar molt el que faré; bo, a mi, casualment, tampoc. Doncs bo, ací estan i els obrirem. I ja està, perquè… Moltíssimes gràcies per vindre a tots els que sou ací, per compartir, i em sent super afalagat. Bé, també dir que Ana i Giovanni em semblava molt important que foren ací i no han pogut vindre, però els excuse i per a mi… Moltíssimes gràcies, de nou, i obrim.

Segur que us semblarà super rar, però quan vegeu la falla direu: «Ah, val! Era això! Era això, era això».

9} Estefania de Julio Document transcrit del Club de les Històries de 17 de novembre de 2021

Bona nit a totes i a tots, estic ací per a contar que jo, efectivament, em vaig cremar. Em vaig cremar, però a més, socarrada. Però no precisament per jugar, perquè amb les coses serioses no es juga. I menys amb alguna cosa que, sota el meu punt de vista, és una lluita feminista molt important, igual que altres tantes. I encara que alguns sempre vaig mostrar les meues cartes, de manera honesta i sent

en la Fira d’Abril de Micaela, quan de sobte rep la telefonada de Pere Fuset, m’acabe d’un glop la camamil·la, i allà que vaig un poc marejada encara amb la curiositat de saber què m’anava a proposar. «He pensat que sigues la vicepresidenta de protocol», i en aquell mateix moment, li vaig dir que per molta vicepresidenta que m’oferira, no em posaria cert sense posar-m’ho i la meua postura no anava a canviar. «Bé, bo, ja veurem».

Per a mi l’important era el treball que jo anava a exercir en protocol en valor la nostra indumentària, sent rigorosos amb la història i d’acord amb les nostres màximes representants, les que haurien de ser l’espill on mirar-se milers de falleres. I aquella seria la meua meta, anava a posar tota la meua obstinació en aconseguir-lo. Però potser per la nostra joventut, per ser d’una altra generació o simplement per les ganes i la il·lusió de veure com es podien canviar les coses, no ens vam anaven a transigir, sense més. I així arriba el dia 1 d’octubre de 2017, el meu primer acte vestida de valenciana. Mitja Espanya pendent del que passava amb unes urnes de cartó i l’altra mitjana amb el que jo els rumors que tants mesos arrere s’escoltaven per la casa: Estefanía Fallera. Tota una declaració d’intencions, de com trencar estereotips i donar normalitat al que milers d’homes havien fet anys arrere sense cap mena de renou ni canvi en el reglament faller, utilitzant la insígnia com a únic distintiu, igual que la resta de vicepresidents masculins. Central Fallera bé que te la vas posar, eh?». Van arribar a buscarme en fotos per a rebatre’m. Sí, clar que me la vaig posar. El dia que assistisca a una cort amb homes i ells no porten cap distintiu, llavors, entendreu la diferència. No m’agrada com a complement, no, la veig horrorosa, però el que menys

m’agrada de tot això és que ens distingisca. (Perdó, m’he perdut) …que ens dirigisca, que ens marque pel simple fet de ser dones, sense donar-li sentit per al que de veritat estem ací: per a treballar en pro de les falles. Però tot el contrari a la realitat, en cada acte en el qual apareixia sense banda, més assetjament i enderrocament per part d’algunes companyes de la directiva, que van arribar a dirme amb aquestes paraules: «Però burca».

Crítiques en cada ple, recollida de per part d’una delegada de sector. Per contra, el suport de moltes falleres del carrer, que per xarxes socials em comptaven les seues experiències en les comissions, em demanaven consell i m’enviaven missatges d’ànim. També la implicació d’algunes companyes de protocol disposades a no posar-lila, perquè pensaven igual que jo i estaven en la lluita. O el suport de Ramón Estellés (secretari general m’abrigallaven quan més atacada em sentia.

Finalment, la denúncia dels delegats de sector va agafar tràmit i vaig buscar assessorament en un bufet d’advocats, on no donaven crèdit a l’univers paral·lel que viu Fallera i, per tant, el món faller, on els drets fonamentals d’igualtat i de no-discriminació per gènere brillen per la seua absència. Tot això, afegit una certa ciutadana no superara allò que «ser fallera és la millor extraescolar», em va cremar.

Em va cremar tant que era la Fallera. I, una vegada passades les falles, vaig renunciar a continuar. I vaig tornar amb el cap ben alt a la meua comissió, amb la certesa que havia sigut lleial als meus principis, un dia van decidir no posar-se la banda més, així, sense més, com havien fet ells amb el faixí i ningú s’havia adonat ni els havia demanat explicacions. Perquè cal no oblidar

10} Vicente Llàcer Document transcrit del Club de les Històries de 17 de novembre de 2021

Bona vesprada. Sóc Vicent i sóc el faller major de 2022 de la falla Barri d’Onda de Borriana.

la meua família no els agradava res. Aleshores, no hi havia cap cosa a fer. Quan vaig tindre una xicoteta oportunitat va ser quan la meua cosina es va presentar a regina fallera de Borriana. Les paraules de boca de mon pare: «Si la teua cosina ix, tu seràs faller,

a10} no t’apures». ¿Què va passar? No va eixir. Em vaig quedar amb les ganes a les mans. Res, així que va passar el temps i anys, vaig poder entrar a la falla, a la comissió, que em van acceptar, i des de fa temps portàvem la idea de «vinga, va, anem allà, jo de faller del meu voltant: «A veure si l’any passa i eres faller major». Era com si es quedara allà dalt, com que no era la meua oportunitat. Així que passava el temps i no passava res. De sobte un dia em diuen: «Eh, tal dia anem a dinar». «D’acord, sí. Què fem?». «Res, anem a dinar, anem una estoneta de festa i si no tenim ambient anem al Pa i Porta». I dic: «D’acord, perfecte, anem al Pa i Porta, que no tinc cap problema. Lliure tot el dia, l’endemà treballe, però no passa res». Així que va passar el dia, vam anar a dinar i vam fer la festa. Vam acabar malament, perquè jo damunt a ma mare li vaig dir: «Mamà, no sabia què posar-me, així que em vaig posar borratxo».

Total, passa tota la vesprada i anem al Pa i Porta i allí tots assentats i jo deia: «Per a ser el Pa i Porta després de pandèmia hi ha molta gent. Una, dues, tres, quatre taules separades de persones. Alguna cosa passa ací, no és normal».

Una fallera parlant per telèfon i l’altra esperant que l’altra fallera entrara. Entra, sense sopar res la

b10} major de 2020-2021 i jo no sabia per on anaven els tirs. Dins de mi pensava: «Aquesta xica, què està major i trauen una banda d’un calaix, d’una caixeta i s’agenollen les dos i em diuen: «Vols ser el no donava crèdit a què estava passant, perquè pensava que era tot una broma, així que l’únic que podia fer era riure i amagar-me en el meu colze. Elles dient: «Però això és un sí o és un no?». I jo: «A mi si em deixen, clar que sí». Em diuen: «Has de decidir-ho tu». I dic: «Home, puix sí, sí».

Total que tiren confetis, tiren una no?». No era broma, no. M’havia cremat, sense consultar-ho a casa, sense dir-ho a ningú. Havia dit que sí i havia acceptat. Res, després d’això, per part de tota la gent de la comissió, l’enhorabona per part dels presidents, per part de les falleres, i les falleres que havien dit, les falleres majors d’anys anteriors, que serien de la cort si jo arribaria algun dia a ser faller major, que serien falleres, el primer que faig: «Vosaltres sou falleres, no?». Les respostes d’algunes: «No sé, així i tot, intentaré que sí». a fer el MIR, així i tot, sí. Si puc acompanyar-te, el que siga, allí estaré. No passa res, allí estaré». cort formada.

Això va ser divendres i el diumenge rep el primer WhatsApp de la presidenta de la falla: «Vicent, em demanen el teu número des d’À Punt, què faig? El passe?». Dic jo: «Mare meua, no sé. Sí, passa-ho, no és d’ací de Borriana». D’acord. La primera entrevista. Després d’eixa, seguidament, El Periòdic. Més tard Mediterrani. De sobte em vaig veure cada setmana dia: «No sé què està passant ací». Puix sí, estava arribant el dia de ser faller major. Clar, al ser dels primers, supose que Víctor també ho sabrà, se li està donant molt de bombo.

Ho entenc, però també vull que es gaste per a normalitzar aquestes coses, que tots tinguem les mateixes oportunitats. I res, eixa va ser la meua manera de cremar programar la setmana passada i ja anem avant amb les falles 2022.

Moltes gràcies.

Marina Civera Document transcrit del Club de les Històries de 17 de novembre de 2021

com una presentadora de la tele i tot. Com aquest és el club de les històries, jo m’he apuntat diverses històries. Un any de fallera major dona per a molt i en la nostra posició, més d’una vegada, estem a risc de cremar-nos, a vegades perquè ens posem nosaltres en aquesta posició i altres vegades perquè ens apunten amb una torxa directament i no ens queda una altra que cremar-nos. que poden ser algunes de major rellevància, altres més xicotetes, situacions potser menys importants, però que alhora han marcat cremades en la meua història i en la meua experiència com a fallera major. Una d’elles, de les més senzilles, és una cosa molt principal d’una fallera major que és la indumentària. A l’hora de vestir se’ns obri una gran gamma de possibilitats, perquè de sobte som falleres majors i hi ha gent que ens vol vestir, hi ha gent que ens vol regalar vestits, tu tens els teus propis vestits, tothom vol opinar, tothom vol aconsellar-te. Com jo ho vaig viure, també va ser una època de molt de canvi com ha apuntat Estefanía, en el qual s’havia incorporat unes certes tradicions noves en les corts d’honor que història de València, uns canvis que jo vaig haver de viure perquè se’m van imposar com a protocol i moltes d’elles les compartia i estava d’acord. Llavors ací, vulgues o no, el que no decideixes respecte a la indumentària de fallera major, et

b11} si la mantilla ha de ser així, que si el XVIII el volem portar amb tres i després amb un. Moltes de les opinions que ens arriben quan ens exposem d’aquesta manera a un càrrec públic com el de fallera major de València. Després, també a l’hora de vestir, que si una fallera mai porta perles i tu portes perles. Ací tu estàs penant: «Veus al mercat de Colón i mira a dalt, en els rajoletes, que veuràs el quadre antic representat ací que porten perles les falleres». en els quals no et vols cremar, perquè tu vols respectar l’opinió de representada en el càrrec. Després, una altra de les històries en les quals, en relació a això, quasi em vaig cremar va ser en el viatge a Grècia que vam fer amb el Levante, tant Sara Larrazábal com jo, en el que tradicionalment es fa amb l’espolí de fallera major de València i vam tindre un debat en el que vam dir: «Què passa si el portem en la maleta i es perd l’espolí de fallera major? Qui el cobreix? Qui paga això? Té segur? Ens ho cobreix Levante? Ens ho cobreix l’Ajuntament? Què passa si arriba a ocórrer aquest incident?» Llavors, ací vam estar a punt de cremar-nos decidint què féiem, si anàvem amb té un valor considerable de diners. Llavors, havíem de prendre aquesta decisió per a dir si ens anàvem a arriscar a cremar-nos o no en aquesta situació. Finalment, decidim ser previngudes i no els portàrem. Vam ser, dels últims 3 o 4 anys, les primeres en no portar l’espolí al reportatge, però jo crec que era el destí perquè quan vam ser a Grècia, un dels dies que vam estar en l’Acròpoli d’Atenes, ens donava pluja, un mal dia, i ens és una muntanya que vas escalant, i anàvem de falleres amb botes de carrer, amb… Una aventura. Molt divertida, però estant en l’Acròpoli es va posar no sols a ploure, sinó a pedregar-nos. Estàvem de valencianes, en un altre país, sense les nostres famílies, amb vestits —que gràcies a Déu no eren els de tal manera de la humitat, de l’aigua… Va ser una experiència divertida, perquè qui viu què et pedregue de fallera en l’Acròpoli d’Atenes, doncs ningú. Els vestits els vam haver de tapar amb els propis vestits, es van arrugar i això què va implicar? En tornar a València, va implicar que el meu indumentarista em vera, quasi es posara a plorar, em diguera: «Aquest vestit no té solució». Vam haver de demanar a Català que ens fera tela nova, ens traguera diversos metres, ens canviara la falda sencera i, clar, això amb l’espolí no hauria sigut possible. No hauria existit això. Llavors, ací vam estar a punt de cremar-nos. Així i tot ens cremem, però vam poder posar una solució intermèdia.

Després, respecte a l’espolí, una altra història va ser que jo vaig tindre la meravellosa idea, que portava pensant des que vaig eixir, de regalar un tros de l’espolí a les meues xiques de la cort d’honor. Em feia molta il·lusió que elles, que no anaven a disposar d’un vestit així, tingueren el seu xicotet trosset de record.

Em recorde d’estar enfront del tall d’espolí, a casa, amb tisores, amb la gota caient. «No ho faig». La meua mare: «No ho faces». «És que m’abelleix molt». «I si et fa falta després?». La meua mare, quasi literalment, dient-me «et cremaràs, et cremaràs tallant aquest vestit». I em recorde que vaig cridar al meu indumentarista, vaig telefonar Cervera, i li vaig dir: «Aquest retall que m’has donat, què puc fer amb ell?». «Res, Perquè es quede en un calaix… I recorde tallar bé amb tisores tots els trossos. Mesurar-ho quaranta vegades, no atrevir-me. Ho torne a ho vaig tallar i, la setmana prèvia a l’exaltació, els vaig convidar a casa i els vaig entregar els seus quadres. I recorde la sensació de felicitat de totes elles, de jo fer-les partícips d’aquest privilegi de tindre el vestit, de pensar: «I si ja no són amigues? Imagina’t. I si deixem de ser amigues? I si passa alguna cosa durant l’any, ens enfadem… i us estic regalant el meu espolí?». Podria cremar-me molt, podria haver-me cremat per tindre aquella iniciativa.

perquè em va encantar veure la seua reacció, em va encantar el simbolisme d’aquella acció, em va encantar que hui dia som amigues, que el tenen a la seua casa i que sempre s’en recorden de mi i de la nostra experiència juntes. Llavors jo crec que em vaig cremar un poc perquè vaig perdre un tros d’espolí, però és una cremada que dona gust, que no fa mal, que ha quedat bé. Després, una que potser sí que és una mica més rellevant va ser la meua història de la Crida. Aquella setmana nosaltres vam anar a Fitur, ens en vam anar a Madrid. Feia molt de fred. Vam anar amb tren. Vam estar pel carrer canviant de seus en Fitur, per a conéixer i visitar diferents llocs, diferents ciutats, països, etc., que estan ací anunciant-se.

Recorde que em vaig refredar molt, vaig agafar molt de fred i allí tota la gent demana fotos, perquè la gent no sap qui eres, no sap què eres, perquè portes el que portes. Què portes? És una perruca? Si és de veritat… Llavors, la gent demanava jo sempre vaig tindre clar és que mai, mentre jo fora fallera major, amb algú. Clar, ningú t’ha fet una foto, ni jo mateixa, tapada… No estàs lluint ni de valenciana ni del que representàvem. Llavors, jo recorde fer-me fotos amb tot

f11} Madrid i tota la gent representant de tots els països, amb la frescor.

Vaig tornar de Fitur un poquet constipada, amb fred i malalta. Aquell cap de setmana era la Gala Fallera, que són l’endemà passat. mig malalta, estava prenent-me un xarop de la tos. Tothom volia que m’anara a descansar i jo no em volia anar, volia estar amb els fallers, m’eixia del VIP. «Marina, per favor, descansa una estona». Però és l’únic moment en el qual hi ha tants fallers de veritat a l’abast, tan a peu, sense protocols, sense estar en una bambolla de cristall.

Record estar amb la gent, ballant, meitat per a prendre’m el xarop de la tos. I recorde estar en un cantó, davant del bany, i que em donaren el típic gotet de xarop xicotiu amb les mesures i amagar-me, la gent esperant, i prendre’m el xarop i la gent: «Eh!». Súper a dalt, pensant que m’estava prenent uns xopets. «Eh, la fallera major!». De sobte em vaig cremar. Em vaig cremar en Fitur…, perquè el dissabte al matí quan vaig despertar no tenia veu. El dissabte era la vespra de la Crida i, literal, no podia parlar i, clar, aquell dia ja la Crida, …, no ho podré fer, que ridícul, mare meua… Clar, què passa? Aquell cap de setmana no és tranquil. Després vaig tindre tot el dissabte d’actes, el diumenge la Despertà. La gent: «Molta sort, molt d’ànim!». I jo… «Estàs sense veu, quin desastre, què fem?». Em cremaré bé amb aquesta.

Directament contractem una xica de la cort de la meua germana que era cantant i que sabia moltes coses de la veu. «Et donaré unes pastilles de corticoide i tal». I jo: «Mare meua… El meu secret…», un desastre. «Te l’has de prendre dues hores abans i després just abans d’anar», uns tripijocs, mare meua… Perquè aquell dia, tots amb els

Vaig arribar a la Crida sense saber si podia parlar, sense saber si podria fer-la. Em vaig cremar, me la vaig jugar. Vaig jugar amb el foc prenent-me medicacions, fent el que podia i vaig arribar. Va eixir la veu. Vaig fer la Crida i en el propi himne, no sé si algú s’adonaria, si el veuria o no, qui el veja a posteriori el podrà comprovar, quan estem en l’himne, em vaig vindre jo a dalt i em vaig posar a cantar a ple pulmó, pensant que ja ho havia fet, ja estava, i se’m va ser la veu, em va donar un atac de tos i isc en tot l’himne tossint, no podia, m’agarra als dels meus costats. Que m’ofegue. Em van donar aigua i tothom: «Que emocionada està! Que emocionada, li han hagut de donar aigua i tot». I jo era que no podia ja ni… respirar. Llavors, aquell cap de setmana vaig jugar molt amb foc, em vaig cremar, però amb sort vaig ressorgir i vaig poder complir un poc amb la Crida que jo havia plantejat.

Després, en una cosa un poc més informal, respecte a normes de protocol, com ha dit Estefanía, jo sempre considerava que les normes de protocol han de ser una cosa que millore els actes, que els ajude cap incident, al fet que se li done la solemnitat necessària a cada acte i res més; no ha de representar cap rigidesa, cap intolerància. En actes m’he saltat el protocol moltes vegades contra la voluntat d’algun vicepresident o d’algun acompanyant i no perquè ell era conscient que era millor complirlos, sinó per la pròpia mentalitat que cal fer les coses com ens diuen i no equivocar-nos, etc. I crec que els moments que més he gaudit han sigut els que m’he saltat el protocol.

He pogut, en un escenari, girar rígidament i anar-me, m’he pogut desviar, acostar-me i saludar a una altra fallera major de València, que estava asseguda en representació vaig poder acostar i donar-li la mà, saludar-la i donar-li un poc aquella importància històrica que també té per a les falles, encara que siga el moment d’una altra cosa. Després, en mascletaes teníem un grup de fallers addictes a les mascletaes i… Ens acostàvem i ens donaven caramels. Després els i els donàvem a xiquets… Certs moments en els quals, per a molta gent, et cremes. Consideren que estàs jugant amb foc, però crec que engrandeixen el cor a la gent, que ens fan a nosaltres també gaudir més de l’experiència de ser fallera major. Convéncer a la gent i que … repetidament i que crec que això és una cosa que he fet molt, que molta gent ho recorda amb molt d’afecte, me’l repeteixen constantment, que m’ho agraeix, i després supose que hi haurà gent que no estarà tan m’emporte del meu any i molts d’aquests moments han tingut a veure amb això.

Després, una manera en la qual em van fer cremar-me va ser quan vaig ser a À Punt. Vaig ser a una entrevista i, a manera de sorpresa, van decidir traure’m el ukelele, perquè jo toque el ukelele a manera hobby. No sóc cap experta en música ni res. He après jo sola, amb Internet, com els xiquets de hui dia. Van decidir traure-ho. I vaig dir «Faré el ridícul. Mare meua, ara què toque». Potser portava quatre mesos que no tocava el ukelele, no em recorde de cap concorde, quin desastre i en directe. D’aquesta no isc. Em recordaran per això, com va passar amb «el caloret», ja en la seua vida és la xiqueta del caloret, perquè el mateix. Mare meua, d’ací no isc.

Em van traure el ukelele i vaig tindre la gran sort que em va eixir dos concordes i vaig dir: «Això…». i recorde que en el vídeo, perquè m’ho han dit molts amics, sembla que parares per vergonya de «ja no

j11} cante més…», però era perquè no sabia seguir. Ara què anava? Quin canvi? Quina estrofa? Clar, per sort em deiem: «Què bé, què bé has tocat». I pensava: «Quin miracle». Perquè un altre dia que vaig ser i el van traure també, em van dir: «Toca un poc de Nadal» i amb tots. nadalenca? «Mira, sí, toca…» i dic: «No sé». «Toquem alhora i no se’t sent quasi». «Bé, dis-me que concorde». «Sol, la, re, fa, el meu, un desastre… Quasi no tocava. Que quedar dissimulat. Llavors, en la primera vegada vaig jugar amb foc. Bé, em van fer jugar amb foc. No em vaig cremar, vaig eixir airosa. Però la segona… em vaig cremar, vaig dissimular la cremada i allí es va quedar. Després, els dos últims punts una mica més rellevants, considere. Un d’ells va ser la meua incorporació a les xarxes socials com a fallera major de València. Això va ser, encara que realment no ho vaig pensar més de dos segons, jo és una cosa que sempre hauria volgut veure en una fallera major. Hui dia seguim a moltíssimes persones en el seu dia a dia, en els seus punts de vista, parlen de la seua manera de viure la vida… i és una cosa que jo crec que haguera sigut sempre un afegit a l’experiència de fallera major de València, que no el que es veu darrere, perquè sé que és molta faena i molt és privat, però sí que poder connectar a altres nivells amb un seguiment més diari, menys distanciat de la sempre amb les falleres majors, que han estat sempre un poc en aquella gàbia de cristall, gàbia daurada, en la qual la gent no podia entrar. Recorde que jo sempre vaig pensar «que bonic seria», mentre vivia els primers mesos, «que bonic seria poder tindre un Instagram de fallera major i que la gent puga veure el que jo vull publicar». Recorde pensar: «És que jo tinc una xarxa social en la qual vull posar coses, però no la vull saturar de coses falleres, perquè em segueixen amigues de tota la vida… i estaria bé tindre alguna cosa exclusivament de falles, gent que vulga veure, seguir…» i recorde que vaig dir: «M’ho obriré. Per què no?». El Papa Francisco té Instagram, per què no l’anava a tindre la fallera major de València? moltes ganes de compartir-ho, no? Llavors, ho vaig obrir. Recorde que ho vaig obrir. No volia que fora un Instagram de fallera major, ho vaig obrir amb el meu nom. Qui voldria que ho seguira, qui no, no hi havia cap problema. compartir fotos. Record que al principi em vaig cremar una mica perquè la gent pensava que era una fan. La gent pensava que era un compte parany, i les estaven perseguint molt en aquell moment. Llavors, directament m’escrivien:

«El que estàs fent està fatal. No pots estar simulant que eres una altra persona». Li escrivia a la persona i li deia: «És que soc Marina Civera, m’he fet aquest compte». De seguida, clar: «Ho sent, de veritat, perdona’m». I jo: «No, si no passa res». Així diverses persones i jo pensant: «M’estic cremant. M’he cremat. Això, fatal».

una resposta positiva increïble. a seguir-ho. Moltíssima gent missatges de fora d’Espanya, d’altres ciutats d’Espanya, de gent valenciana, de gent que se sent valenciana en altres llocs. Va ser, la veritat, una experiència que agraïsc molt haver fet. Em vaig jo no vaig demanar permís i a la directiva va ser una mica xoc. Se’m va preguntar i vaig dir «Sí, ho he fet amb aquesta bona intenció». persones lliures que optem a aquest cosa personal, que jo el fera. Però després també em vaig cremar perquè hui dia les xarxes socials, tots els sabem, tenen molts haters, hi ha molta gent que pot no estar d’acord amb el que fas i aquella part l’hem d’assumir. Llavors, també, hi ha comentaris com: «Aquesta xica no m’agrada res. No hauria d’haver eixit». Tu ho lliges i sents una certa tothom t’accepte, que tothom veja el

m11} però és difícil també caure bé a tothom. Tots ho assumim des que naixem i només podem acceptar la gent que valora que fem tot el que podem, tot el que és a la nostra mà.

Llavors, les xarxes va ser de les coses en les quals més me l’he jugada i que més he jugat amb foc. una cosa que valore molt i que hui dia encara mantinc i que em posa en contacte amb moltíssima gent i crec que he ajudat a molta gent, que no podria haver accedit a les falles si no, i que continuaré mantenint i que, per sort, es veu que va agradar. Consuelo es va fer la seua pròpia Central Fallera que, d’haver-ho jo proposat, m’ho hagueren denegat, ha acceptat la realitat de les xarxes socials i ha creat un compte a la fallera major de València. Llavors, com ha dit Sandra, a la qual jo conec com a fallera major, si vegen altres coses millors després i que unes certes persones puguen cedir o aprendre i que cresquem uns i afectem el creixement d’uns altres, perquè jo estic molt orgullosa. M’alegre molt d’haver jugat amb aquell foc, que jo crec que va eixir bé. m’estic enrotllant més que cap.

n11} Públic No,no, ha, ha, ha

Marina Civera minuts…». És el famós gest del 8M. en què tothom… particularment les dones, ens sentim un poc més secundades per la societat i és un dia en què també hi ha molta presència política als balcons, en els esdeveniments, etc. A més, el meu any era un any d’eleccions. Llavors, hi havia més encara. Llavors, hi havia molta premsa, molts fotògrafs, molta gent que vol recordar o donar la notícia d’aquell dia.

Recorde que pujant al balcó hi havia uns certs accessoris morats, un ventall, mocadors, una certa cartelleria, uns certs accessoris que estaven a la nostra disposició. D’una manera molt innocent, realment, i molt espontània, em van donar un mocador morat i recorde que vaig pensar: «Vull portar-lo, però vaig de valenciana, no sé… Si fora com a persona, potser m’ho lligue al coll… Però no sé què fer, vaig de valenciana». Recorde que vaig dir: «Bé, ho aguantaré» i m’ho vaig enrotllar a la mà i ho vaig aguantar en una mà i així ho porte, però no li faig cap assassinat al vestit de valenciana.

Recorde que me’l vaig posar, molt humil, molt tranquil·la i vaig veure els fotògrafs des de baix. De forma molt espontània, pensant en el dia que era, recorde fer el puny perquè es vera que el portava. Llavors, volia al gest del puny famós i vaig fer el puny directament. «Mira, faig el puny directament, que té molt simbolisme. Mira, té sentit». Com que va eixir espontani i ho vaig pensar i vaig dir: «Sí, té molt sentit, val, fem el puny». Recorde que, en acabar la mascletà, en pujar al cotxe, a l’hora de me missatges, gent escrivint-me: «Que important el que has fet. No saps quina repercussió està tenint el que has fet». Què he fet? Que m’he cremat amb foc. No era conscient que seria per aquell gest. De fet, alguna cosa que a mi em va cridar l’atenció, que en el moment em va resultar molt trist, va ser que cridara l’atenció aquell gest. Vaig pensar: «Mare, que en 2019… De veritat és tan rellevant o és tan increïble que una dona de 24 anys, jove, que representa ara mateix a milers de dones valencianes falleres, siga una cosa extraordinària que tots els dies treballant, estudiant, defensant la meua postura davant milions de coses. Ací també és quan vaig veure el valor al fet que polítiques, les que siguen, mostrem aquesta visibilitat o reforcem uns certs arguments que a vegades poden semblar obviats, o a mi em va semblar, que era obvi tindre aquesta postura, no? Però adonarme que si que feia falta visibilitzar

aquestes coses o donar veu en uns certs moments a uns certs conceptes, l’important que va ser. Més enllà del que jo pensara que seria. Potser hauria pensat a fer això i no hauria impactat tant, qui sap. Crec que va ser el genuí del gest el que va fer denotar o adonar-me de la falta que feia. La falta que feia gestos com aquestos. És una cosa que m’ha perseguit des de llavors. Molta gent m’ho ha recordat. Gent que m’escrivia a través de la xarxa social. «No sabia l’important que és. Quin orgull que algú com tu, sempre molt reprimida, molts com em sent representada per tu. Quin gust veure créixer a la meua d’un gest espontani i natural, obvi al meu cap, isca això, isca aquesta resposta, per a mi va ser extraordinari. És una cosa que, per sort, aquell record i aquell moment em seguirà, i orgullosa que em seguisca. Però, alhora, també em vaig cremar. Hi havia molta gent que no estava d’acord. Perquè la blanca. La fallera major no ha de crec que està molt allunyat de la política, està molt allunyat de a la societat. La societat de hui dia està evolucionant, està adaptant-se als temps. El que podem veure al carrer i en la nostra gent, és el que es veurà en les falles. I el que es veu en la gent i el que som les dones hui dia és això, dones independents, que treballem, que busquem una societat igualitària i un gest com aquest simplement representa una realitat que les falles de hui dia també representen. Llavors, com a representant de les falles, crec Cada vegada hi ha més falleres, presidentes, hi ha més directives dones i aquest és el camí que porta la societat i aquest gest crec que representa a la societat, com el fan les nostres falles.

Llavors, vaig jugar amb foc en moltíssimes coses, em vaig cremar en algunes, en unes altres no, però la pena, igual que l’any de fallera major i aquestes són les meues històries. Moltes gràcies.

12} Víctor Belinchón Document transcrit del Club de les Històries de 17 de novembre de 2021

perquè no es pot ser faller major però el reglament és inclusiu, o hauria de ser-ho, ho és en uns certs apartats i era la meua il·lusió des que em recorde que era faller i volia representar a la meua comissió. I ací estic.

Estic jugant amb foc, jugant amb molt de foc, però portava la jaqueta de bomber i la veritat és que ací estic. No em cremaré. Bàsicament perquè tinc molt clar on estic i tinc

a12} molt clar qui soc. Soc un home, soc faller, estic apuntat en el cens d’homes, masculí i no vull llevar-li el protagonisme, per descomptat, a ningú. L’única cosa que volia representar era a la meua comissió. En això estic.

Puc dir que de 200… quasi 300 fallers que som, en un 98-99% està tothom encantat que jo siga fallera major. De la meua comissió, dels altres… però jo sóc fallera major de la meua comissió.

els dies. Em creme… em volen cremar tots els dies amb això i tots els dies estic apagant focs. La veritat és que no entenc per què. Com vaig dir en alguna entrevista, no entenc molt bé per què es qüestiona hui dia que un càrrec representatiu no el puga realitzar qualsevol persona, és igual, siga home o dona, ho fem en tots els càrrecs menys en aquest. Ens han fet entrevistes… Bueno, jo no pensava que era el primer, pensava que ja estava normalitzat. Bé, normalitzat no, que no anàvem a ser nosaltres notícia, que anaven a ser uns altres. Ni tenia ganes de ser-ho. Res, com diu Sebas, jo no… Pregunteu-me coses. Públic Quantes vegades et pregunten si aniràs vestit de valenciana?

b12} Víctor Bo, hui dia em diuen que no porte la coronació, cada entrevista, cada persona, tots. Públic alguna cosa que em va dir el és president infantil enguany i com a president infantil està molt amb xiquets i ha d’escoltar-los. Em va dir: «Mamà, jo per què soc president si no presidisc?». d’aquesta nomenclatura. Ell és el representant infantil dels xiquets de Micaela. Llavors, hauria de canviar-se ja i deixar de ser la xiqueta la fallera major i el xiquet el president. Però, clar, a veure qui es crema, a veure qui ho diu. Víctor No aconseguiré res, ho tinc clar. Enguany, el segon… Dir el que passa, jo m’he tirat cap avant, es donaven les circumstàncies, perquè la veritat és que es donaven les circumstàncies perquè no es presentava cap xica a fallera major i és una il·lusió que jo he tingut sempre. És a dir, des que jo recorde ser fallera major, és a dir, perdó, des que sóc faller sempre he volgut ser fallera major; faller major, per descomptat, representar a la meua comissió… L’habitual en el càrrec jo vaig presidir la meua comissió en el 2010 i en el 2011. Per descomptat no hi ha absolutament res a veure

una cosa amb una altra. Hi ha gent que diu: «Sé president». Tots hem passat per ací i hi ha moltíssims que no repetirem. Molt orgullós, molt content també, però no té res a veure, són coses diferents.

Públic

Víctor Sí.

Públic Igual que hi ha hagut gent que et pot haver fet mal sobre aquest tema, què has rebut també positiu? Què has descobert en positiu en ser-ho?

Víctor un de 17, ella és la meua dona i és la raó per la qual sóc fallera major, tot cal dir-ho, perquè jo estic ací perquè ella em va dir que avant, va dir: «Papà, cada dia estic més estic orgullós de tu. El que has fet, per a mi, és el millor que li podia passar a la festa». Gràcies. Públic En la teua comissió teniu uns estatuts…?

Víctor Sí.

Públic I ací no podeu canviar el concepte de ‘fallera major’ per ‘faller major’? Víctor En la comissió no necessitem… No el reglament intern nostre sí que està previst, no està fet però està previst, que siga inclusiu, amb la qual cosa no és necessari canviar res. Sí que el reglament estatut fallera major, per això el meu càrrec és ‘fallera major’. En la meua comissió s’enfaden amb mi perquè diuen que jo sóc faller major, i jo li ho agraïsc, però el càrrec és ‘fallera major’. Públic Però tu voldries ser faller major? Víctor comissió. M’és igual un poc el nom. Públic Et comente, nosaltres estem lluitant perquè a Borriana es canvie en els estatuts i en el règim intern de la federació perquè siga ‘fallera’ o ‘faller’ major, no siga sol… Víctor Sí, sí.

Públic Per això dic si estàveu també barallant…

Víctor amb el meu. No entenc, com vaig dir en alguna entrevista i tal, no entenc com no està normalitzat. Hui dia hauria d’estar normalitzat tot. És una cosa que és habitual,

e11} al carrer no hi ha cap problema. Un home o una dona, tots fem tot. Llavors, ací estem intentant salvar les andròmines i apagant incendis. quina falla. Públic Ressorgiràs? Víctor Sí, sí. Però, torne a repetir, molt content, orgullós i amb el suport de la meua comissió i, per descomptat, de casa. Poc més puc dir-vos. Públic Una pregunta. Dins d’aquesta inclusivitat i quan la gent et dona el suport, quines notes tu com més suport, de l’home que t’admet com a fallera major, la dona o, diguem, Has notat que és una cosa comuna o que hi ha, segons el gènere…? Víctor llista per al càrrec va estar buida minuts abans de llevar-la va passar un que em va veure com a fallera i se’m va quedar mirant, riu i dic: «No sé de què riu que siga fallera major». «Tu veuràs». «Perquè jo clar. El dia que et citen et fan la ha diferència en, crec, entre home i dona a l’hora de donar-te suport, però igual que és una xica president o presidenta, el que vol donar-te suport et dona suport i el que no,

f12} tinc la gran sort que en la meua comissió estan contents que jo ho siga. Sí que és veritat que som una comissió un poc pionera, vam tindre la primera dona presidenta a Sagunt. Ho va passar, pobreta, bastant pitjor que jo ho estic passant. Que jo tampoc ho estic passant malament, però ella sí que ho va tindre difícil i enguany estem Eva, la presidenta, Marta i Lola, presidenta infantil i fallera major infantil, i jo, fallera major. I, bo, ja vorem.

13} Pedro Ródenas Document transcrit del Club de les Històries de 17 de novembre de 2021

Bé, bona nit a tots. Vull comptar la meua experiència. Per sort ens cremem, però ressorgim i ressorgim d’una cosa tan important com era la Despertà. Sí, nosaltres recordem, antigament la Despertà era una cosa que es feia en totes les falles i, bo, si aquest que ens cremem va servir per a mantindre aquesta tradició de la Despertà… Llavors, vull explicar com realment va sorgir. Nosaltres som una falla molt activa, amb activitats diferents, monuments diferents i era l’any la falla, l’esbós, tota la idea, i ens passa, com està ocorrent en altres falles, que comencem a parlar en la falla i comencem a fer activitats al voltant i conformant perquè tot a eixe monument que exposarem.

Aquell any era «Disculpe les molèsties». Era una fallerita on estava dient silenci i és aquest silenci dels no fallers o gent que realment el molesta la festa, llavors… I nosaltres l’única cosa que vam dir va ser: «Disculpen les molèsties». Disculpen les molèsties d’aquestes falles i que el valencià vulga seguir amb aquesta la seua tradició de la falla.

Comencem a pensar, comencem a donar voltes, comencem a valorar què és el que realment el molestava a la gent, a l’entorn i vam veure una cosa que molestava que era el soroll, i un dels sorolls és aquest de les huit del matí d’aquesta Despertà, amb la qual cosa demanem disculpes per aquell soroll que féiem els fallers a les huit del matí que, evidentment, al llit a les sis del matí, però per a nosaltres era l’inici de la nostra activitat fallera per a despertar, esmorzar i, després, la cercavila i seguir amb la nostra activitat fallera.

Vam dir, demanarem disculpes, però el que volem és despertar a tota València alhora que ens despertem tots els fallers tots els anys a les huit del matí que féiem la Despertà. Bé, amb aquesta idea vam ser a la que era vicepresident, i li vam fer el comentari de «ens agradaria fer una Despertà, però una Depertà de València» i diu: «A veure, a veure, això d’una Despertà…». «Una Macrodespertà és el que volem fer». «Això se’m va a mi de tot. Amb mi no heu de parlar, heu de parlar amb Félix Crespo», que precisament Central Fallera i, bo, allà que… Com podem parlar amb ell? Què fem? I ens convida que li explicàrem el projecte. Evidentment ens diu: «Vindre-us a l’ajuntament, que estarem més tranquils i allí m’aneu explicant què és el que voleu fer». «Bé, Félix, tingues en compte que els fallers, a més, treballem. Nosaltres som fallers, però vivim de la nostra professió. Cadascun acaba a un horari diferent». «Bé, perquè a les huit de la vesprada ens veiem a l’ajuntament i allí tranquil·lament…», doncs allí que ens presentem quatre persones, el president, Miguel Ángel, que era el cap de totes aquestes activitats i part de la seua junta directiva. Comencem a dir-li: «Mira, portem una idea, que “disculpe les d’aquests sorolls, però realment el que volem és mantindre la nostra tradició d’aquesta Despertà que s’està perdent i ho sentim per les molèsties, però volem fer això». Evidentment, li va vindre així un poc rar i va dir: «Val, ho pensaré». Vam dir: «A més d’aquesta Macrodespertà», aquell any la fallera major vivia en Cirilo Amorós i la infantil… parle de les falleres majors de València perquè el que volíem era despertar a

c13} València i, com vivien pràcticament a prop, Cirilo Amorós i Carrer de Sorní, vam dir: «Bé, ixen les dues comitives i al carrer Colón, entrant pel carrer de Correus, s’ajunta primer una, després altra i arribem semblava una bogeria. Nosaltres déiem: «A veure, això és una cosa diferent. Pensa-ho. Intentarem transformar, defensarem el nostre foc». En aquell moment diu: «Bé, no el tinc molt clar, deixar-m’ho que ho pense, valoraré». Vam dir: «Bé, ací podem acabar. No obstant això, tenim una altra idea que és l’entrada de bandes. Imagina’t que eixe dia, que és el dia de la Cridà, ha de ser un dia que siguen tot activitats i imagina’t l’entrada de bandes…». «Moltes coses, moltes coses». «Les pensarem. Si us agraden, genial i si no…». Eixim d’allí sense saber realment si agradava, si no agradava. Possibilitat de fer-ho? No possibilitat de fer-ho? Vam dir: ens diràs». Perquè, precisament, a la setmana següent ens tornen a convocar a l’ajuntament a la mateixa hora, que tenia el president dubtes d’aquella idea, que no era una mala idea, perquè era una cosa que podia ajudar-lo en el seu mandat i això li agradava, però la resta…

Vam tornar a anar allí amb plans d’on eixíem, què féiem i de quina quantitat de fallers parlem, quina quantitat de caixes parlem, de

d13} ho parlem la setmana passada, la nostra idea són unes 800 persones a dues caixes o tres caixes i…». «Massa diners!». «Però si…». «Massa diners! Hi ha que portar pólvora». «A veure, que una caixa Això ha de ser...». Bé.

Li sembla bé, veurem el volum coordine i vegem com el farem. Amb la qual cosa nosaltres eixim d’allí… Bueno, sembla que la idea A la setmana següent, una altra trucada de telèfon, que Félix Crespo no ho té molt clar, que realment hi ha moltes més complicacions, perquè com es tria a les persones? Com es van a…? Evidentment, tot això en el nostre projecte estava plantejat: d’on eixir, quins carrers, com tallar, horaris… És a dir, hi havia un dossier on tot això ho posava i déiem: «Félix», ho déiem entre nosaltres evidentment perquè el que volíem era que es fera, «tot ho posa en el dossier. Només cal llegir-lo i entendre-ho». «M’agrada la idea, però és que la coordina a la gent? Com es triarà a la gent?». «Ho posa ací». «Bé, crec que ho tinc clar. La idea no em sembla malament, però parlaré amb altra vegada, sembla que això va avant. Setmana següent, telefonada, Félix Crespo, que anem una altra vegada.

Això sí que és cremar-se. Això sí que és cremar-se, perquè aquest monòleg que sembla pesat perquè és reiteratiu, tot el reiteratiu era que nosaltres teníem la nostra idea, o no ens sabem expressar o no tenim… Bo, perquè en aquesta quarta vegada comencem a les huit de la vesprada, acabàvem a les onze i mitja de la nit, però en el nostre plantejament vam dir: «Hui ha de quedar tot clar, o és sí o és no, perquè estem cremats d’explicar el nostre projecte. Volem que siga un projecte que ... no es ...» per totes les restriccions que teníem d’Europa, els canvis… Veure la manera d’intentar… Ací va ser un pas, jo dic, dur, però i tindre que, amb la delegació de festejos, jugar a qui tenia la responsabilitat de coordinar el repartiment de les acreditacions, de qui repartia les acreditacions, de qui era responsabilitat de tindre les acreditacions. No ho volien, perquè deien que estàvem no coordinant alguna cosa, sinó llevant-los a ells Fallera.

Ací sí que ens cremem totalment, perquè nosaltres enteníem com a fallers… el que volíem Central Fallera. No volíem cap protagonisme. De fet, la frase va ser: «Corona organitza la Macrodespertà amb la col·laboració Perquè no estava excessivament clar si anava a agradar, no anava a agradar… Perquè totes les prediccions es van anar a baix perquè pensaven que 800 persones s’anaven a ajuntar, es van apuntar 1200, ens donaven només 600 caixes de tró de bac i aconseguim demanàvem era, almenys, dues caixes per persona. Llavors, acabem la Macrodespertà, va ser un èxit. Aquest èxit s’ha convertit que ha sigut una cosa que, a partir d’aqull Central Fallera. Tots molt contents. mantinga aquest acte, però molt cremat per tota la reiteració i tot el que costa fer entendre a la gent que qualsevol canvi d’activitat, qualsevol canvi de reglament, qualsevol canvi d’alguna cosa veritat i no coste tant.

14} Pep Romero Document transcrit del Club de les Històries de 17 de novembre de 2021

Hola, fallers de la falla de Borrull Socors. La història que vos vaig dels anys vuitanta, principis dels noranta. Hi havia un congrés faller en el qual la falla Arrancapins per primera vegada presentava unes esmenes a un congrés. En concret presentàrem dues esmenes, una que tractava sobre la desvinculació de la festa del fenomen religiós com a festa pagana, pensaven que no devia estar lligada al fenomen catòlic ni cristià, eixa va ser bona; l’altra va ser la defensa

a14} de la indumentària tradicional del segle XIX perquè es posara, diguem, a l’abast de tots els fallers i falleres i deixarem de vestir-nos de cucarelles. No sé si vos recordeu del vestit de panerola, que ara només es gasta en les cavalcades de disfresses, però aleshores era,

Doncs, bé. Òbviament, no vaig a dir-vos que cap de les dues esmenes va resultar votada a favor, amb la qual cosa eixa és la part de cremat. El cert és que vint-i-cinc anys després d’aquestes esmenes, almenys una d’elles, la de la indumentària, per fenomen natural va ser assolida per tots els fallers i falleres de la ciutat. Aleshores, pràcticament ara mateixa no hi ha cap falla en la qual els homes vagen disfressats, vestits, de negre... d’aquest tipus d’indumentària. desvincular la festa del fenòmen religiós, això ja tardarà una miqueta més d’anys, no? Doncs, bé. He de dir que la falla Arrancapins no té la culpa, falleretes, falleres joves, falleres majors i tota classe de falleres, no tenim la culpa de la cosa, de la moda, dels canvis de moda, de la moda que hi ha ara, de fer un vestit així, com si fores una campaneta d’una llàntia de tauleta de nit, d’acord? D’eixa campana tan gran nosaltres no tenim la culpa i estem d’acord i pensem, igual que vosaltres estareu pensant, que estes falleres quan vagen a cagar, per exemple, necessiten un seguici d’unes cinc o sis persones perquè puga esta persona anar al lavabo i pixar o cagar, evidentment. impossible. Tu penses que això es puja cap amunt, però la que puja cap amunt, si és la fallera, després no pot manipular bé per fora d’això, necessita dues o tres persones que aguanten això cap amunt, la falda, i l’han d’aguantar ací, correcte? En acabant necessita dues o tres persones que facen la resta, que baixen el que siga, és sobre el vàter i més tard el mínim fenomen d’higiene, no? Que quede això ben lluït i ben net. Posteriorment, ja es posen les coses al seu lloc, deixen caure la falta i punt. La falla Arrancapins no té la culpa Primer estava la moda de tot xafat i ara és la moda de tot estovat. Probablement, d’ací a un temps, la cosa no serà tan ampla, sinó que vaja comprimit-se, siga una cosa més normal i les pobres falleres i falleretes puguen anar a pixar normalment. Eixa és la història nostra.

probablement en vint-i-cinc anys les falleres majors ja...

Pere Fuset Document transcrit del Club de les Històries de 17 de novembre de 2021

Bona nit, amics i amigues de Borrull Socors. No puc acompanyar-vos en eixe club de les històries, perquè em pilleu tornant esteu fent i voldria animar-me a compartir algunes experiències de què és jugar amb foc. Efectivament, ser president de la jugar amb foc. Més encara quan representes a un partit progressista després de 24 anys d’un partit seu moment al partit socialista i em va passar també a mi. Això té relació amb un dels possiblement majors incendis que es van produir que va ser precisament eixe estudi d’impacte sociològic de la festa fallera. Volíem demostrar que la festa era plural i l’única manera de demostrar que la festa era plural era preguntant per eixa pluralitat. Recorde que, en aquella polèmica, algú ens va dir: «No sé per què pregunteu quina ideologia té la gent de la festa si sabeu que la majoria són de dretes». Bo, puix realment no és així. La festa de les falles és tan plural i tan diversa com puga ser qualsevol àmbit de la nostra ciutat, en edats, generacions, en gènere, en barris i també, òbviament, en l’àmbit ideològic i això es va demostrar, però òbviament va ser una forta polémica en la qual vam jugar amb foc.

També vam fer un altre estudi precisament pel paper de la dona. En un col·lectiu com el faller, on el 60% de la gent que paga una quota són dones, això no obstant només passa. Nosaltres sosteníem que la festa de les falles no és masclista, així i tot sí que ho és el món en el qual estàvem immersos i, per tant, de la mateixa manera que es fan estudis de gènere en l’àmbit de l’empresa, l’esport, la publicitat, calia fer-ho també en les falles, perquè les falles no és un món perfecte en el qual cavalquem en unicorns. Puix, efectivament, eixe estudi es va fer, tanmateix en la universitat també va generar polèmica, però gràcies a això vam descobrir moltes realitats que són imprescindibles treballar en l’àmbit de la festa com en qualsevol altra ciutat. Més polèmiques. Les tinc ací apuntades. Home, una altra vegada que vam jugar amb foc va ser precisament quan vam canviar les bases del concurs de les falles moment eren els polítics els que triaven a dit el projecte de la falla municipal, i això feia que es presentaren un o dos projectes, bàsicament perquè segurament ja sabien les opcions que tenien.

b15} D’això vam passar a l’últim rècord que es va produir per exemple en l’any que es va triar la Meditadora en què van ser, si no recorde mal, 17 propostes diferents, entre infantils i grans, les que van optar al concurs. Això va donar fruits com col·laboracions com la de Okuda, que van aconseguir no només un gran impacte internacional sinó també crearen un diàleg molt xulo, molt guai, entre museus, en aquest de l’ajuntament i que molts artistes multidisciplinaris volgueren col·laborar amb aquestes falles, de manera que poguérem enriquir eixe món. A banda, per cert, augmentarem també la dotació econòmica. També jugarem amb foc, també tinguérem polèmica al respecte.

Un altre cas possiblement menys sorollós o menys incendiari, però que també va generar alguna polèmica, va ser el canvi d’ubicació de l’exposició el Ninot. Estava, com sabeu, en una carpa en un centre comercial i la vam passar al Museu ho vam anunciar, que va haver-hi molta gent que va dir: «Eso está muy lejos, nadie va a ir». Bueno, muy lejos depén de qui. Òbviament, volíem descentralitzar eixos eixa exposició del Ninot perquè estiguera en un lloc digne, com era eixe Museu de les Ciències.

No vull deixar-me tampoc un altre incendi que era el ban de falles. El ban de falles era abans una qüestió que es feia única i exclusivament des dels tècnics municipals i nosaltres vam decidir posar això que es diu participació ciutadana i que, per tant, el col·lectiu faller, això no obstant també el veïnat, comercials, empresaris pogueren participar aportant les seues idees. Molt d’incendi al principi, així i tot es va aprovar per unanimitat eixe ban faller i crec també va ser positiu perquè totes les parts implicades pogueren empastissar i arribar a grans acords. No voldria deixar-me tampoc alguna altra polèmica. Home, aquesta és molt bona! Recorde que jugarem amb foc quan volguérem canviar la celebració de les assemblees de presidents i presidentes d’un hemicicle en què caben, segons el pla d’emergència, com a màxim 100 persones, al algunes assemblees de presidents, abans de ser jo president, on hi havia gent que es desmaiava. No només gent pressionada, que no podia seure’s, sinó gent desmaiada per la calor, les hipotèrmies que hi havia. Vam passar d’ací al Palau de la Música, a una sala per a 400 persones. On fas una convocatòria has de garantir que totes eixes persones puguen caber a la sala. Una sala amb refrigeració, amb pantalles, molt còmode, però a pesar d’això encara tinguérem un plante per part de determinats presidències que volgueren quedarse a la porta per a evidenciar el seu disgust. Finalment, es va superar

Una altra polèmica, també molt absurda, va ser la dels versos. En realitat no era una polèmica en origen sobre que els versos estigueren escrits en una normativa que gasta només Lo Rat Penat i no estigueren escrits parlem tots, escrivim tots els que escrivim valencià. La polèmica d’origen era perquè volíem que, en lloc de fer uns poemes, la fallera major tinguera paraula i poguera parlar en un saluda en eixe llibre de festes, el llibre faller de cada any, eixe va ser el motiu original de la polèmica. Després també allò de les faldes que, precisament, el que vam fer és traure a la llum aquells vells documents de protocol que molts anys, com de fet en acabar vam demostrar, perquè es va fer una publicació en un exercici de transparència d’eixos documents que havien existit en el passat, però al extreure’ls se’ns va tirar en contra perquè van assumir que era una cosa innovadora quan no ho era. Finalment, ja sabeu com va acabar eixa història.

Podríem traure molts més. Hi ha hagut altres vegades que hem jugat amb foc i d’entrada no hi ha hagut tanta polèmica, com el tema de donar-li un major protagonisme als infantils, tant als presidents infantils que, per exemple, han sigut nomenats en poder participar en els intercanvis infantils o el mateix fet que la fallera major infantil també participara de la Crida i que fera també el seu discurs, perquè pensàvem, pensem, que els infants també són el present i, per tant, calia fer-los partícips. D’aquestes en tenim moltes. La veritat és que cal atrevir-se a jugar amb foc. És cert que quan jugues amb foc et pots cremar, però només innovant, només arriscant realment és com de les falles necessita obrir portes, modernitzar-se, perquè és només les tradicions que es renoven són aquelles que sobreviuen. Això és darwinisme pur que, aplicat a la festa de les falles, vindria a passar per ací, per jugar amb foc, que sempre és difícil, així i tot, crec jo que és molt, molt necessari.

16} Sandra Faus Document transcrit del Club de les Històries de 17 de novembre de 2021

Bona vesprada a tots. Sent molt no poder estar en vosaltres, m’ha sigut impossible, ja vegeu des d’on vos estic gravant aquest vídeo i a última hora i res, en primer lloc, donar-vos les gràcies per haver volgut comptar amb mi i el meu testimoni.

amb foc. Vaig jugar amb foc el dia

a16} que vaig acceptar ser faller major de Gandia. Fins a aquest dia no hi havia ningú de la meua edat, vaig ser la més major. Sol ser amb trenta anys, però ja era la més major i la primera casada. Vos puc assegurar que al principi, no diré mentides, ho vaig passar un poc mal, vaig rebre unes quantes crítiques, que el més impressionant és que moltes d’elles eren de dones, que és el més fort de tot. Que si era massa major, que si estava casada. una altra persona. Pense que també m’ho mereixia com qualsevol altra. La meua vida no ha canviat res des del moment que em vaig casar o en el moment que vivia en el meu home, no hi ha cap diferència. M’ho he gaudit com una més, així i tot cal dir que al principi no va ser fàcil. Pareixia que en totes les entrevistes m’havia de disculpar per estar casada. «Ai, estàs casada i la més major i...». No sé, la vida evoluciona, els temps evolucionen. Hui en dia les dones treballem, estudiem, fem carreres, ens incorporem al lloc de feina que, potser, antigament o no s’hi anys ja estava treballant al camp o a on fora, i no per això... Pense que necessitem canviar, necessitem evolucionar. Necessitem entendre que una fallera casada és igual de vàlida que una fallera soltera, que Per això no cal menysprear a ningú. Totes ens mereixem, per què no, ser-ho. Per últim, vull dir-vos que, encara que jo vaig sofrir un poc, perquè no hem d’enganyar-nos al principi, encara que ha acabat l’any pese a les circumstàncies, la pandèmia, ha sigut dos anys increïbles. He gaudit molt de les meues falles i de tot moment pese a ser un any complicat no em penedisc de res i pense que gràcies a mi es tornarà a repetir i, per a no enganyar-vos, enguany la fallera major de Gandia té uns quaranta-quatre anys i tres va ser una cosa superincreïble, supercomplicat, «ja veus, aquesta xiqueta casada», i ara és normal. Aleshores, jo pense que si, gràcies a mi, he fet normalitzar això, em sent superorgullosa. Ho tornaria a fer una i mil voltes.

Per últim, espere que vos haja agradat un poc el meu testimoni. Ha sigut un poquet a preses, però res. Moltes gràcies per la invitació i vos veig molt prompte. Adéu.

Jugant amb foc

Expressió usualment aquelles persones a les quals que arrisquen massa.

100 aniversari

j3} Com juguem amb foc?

j4} L’in100di; jugant amb foc

nota} Miguel Hache Document d’intencions Falla Borrull-Socors 2022

escriptor}

Enguany m’han encarregat que explique sense rubors allò que té preparat la falla Borrull Socors.

L’encomanda és un orgull per a un poeta sonat, i escriure per a Borrull em fa ser privilegiat.

I ho faré com ho he de fer posant a més d’un a toc, ja que un poeta faller sap sempre que juga amb foc.

Entre mètriques variades i unes rimes consonants, les paraules apropiades punxaran punxes punxants.

Com a fil argumental de tot este poemari, en un any tan especial, escriuré del centenari.

Segons he sentit parlar en esta demarcació, la cosa és un no-parar amb contínua evolució.

Però hi ha gent que els critica per fer falles diferents, ja que no s’identifica amb eixe nou referent.

e2} Són els doctes de les falles, eixos experts i sabuts, que es posen tres mil medalles i no fan la o amb un canut.

Tenen orgasmes fallers i orgies estrafolàries predicant com han de ser les falles reglamentàries.

Exalcen les bonicàries, dels ninots i dels remats, amb actituds visionàries i un muntó de destrellats.

Pensen que les seues falles, són les úniques possibles, menyspreant les borrumballes que tracten com a invisibles.

Però esta gent s’oblida que Borrull Socors procura, de manera decidida, apostar per la cultura.

No estaria malament que deixant les oratòries, s’il·luminaren la ment en el Club de les Històries.

Tal volta així entendran que una falla no es valora per ser menuda o molt gran sinó per l’art que atresora.

e3}

Parlem ara de l’incendi que enguany es provocarà quan es plante este compendi d’il·lusió i modernitat.

Un incendi metafòric en el qual es vol cremar l’immobilisme diabòlic dels fallerisme actual.

Un incendi d’opinions que pretén jugar amb foc perquè ací les tradicions no admeten tindre retocs.

L’incendi estarà format per cent mistos incendiaris, cent mistos sobreposats amb aires anecdotaris.

Cent mistos que representen cent anècdotes d’antany, cent històries que es comenten, un misto per cada any. És una màgica unió de mistos entrellaçats, i una flama en combustió filla de la humanitat.

Este incendi representa amb un enorme civisme la lluita en què es fomenta la fi de l’immobilisme.

Enguany jugarem amb foc com juguen els més valents, sabent que en este vell joc podem acabar perdent.

e} e4}

Les falles estan formades per la unió de tradicions i les idees creades que han sigut arrelades des dels inicis dels mons.

Les actituds presentades amb cent mistos incendiaris no estan per a ser canviades ni tan sols modernitzades o eixiràs en els diaris.

Si sols en llevarem un, cauria tot l’entramat, o en quedaria algun que després del contrapunt continuaria plantat?

Tal volta cal arriscar-se i fer la revolució, ja que el sol fet d’estancar-se per acabar d’estroncar-se és una equivocació.

Cada misto una opinió que el faller no vol canviar, per por que la decisió siga una contradicció i la flama es puga apagar.

e5} Perquè hi ha idees falleres basades en l’alarmisme, amb deficiències guerreres totes plenes de quimeres que opten per l’immobilisme.

Es podrien actualitzar les falles als nostres temps fent de la diversitat de la nostra actualitat un emblema dels fallers?

Penses que en estos instants veuries com un honor, que una persona trans ens mostrara els seus encants sent la Fallera Major?

Hi ha nova realitat que està prenent esplendor perquè l’home ha reclamat amb cridòries d’igualtat poder ser faller major.

I disposats a pensar, i a ficar-nos en batalles, penses que es poden llevar les obsessions de premiar amb banderins a les falles? Jo t’ho puc dir clar i ras de manera analítica, creus que seria un fracàs o t’alegraria el cas d’una falla sense crítica?

Encara vaig més enllà, penses que seria justa la idea que des de demà no existira el poliexpà i sols poguera ser de fusta?

O si el dia de l’ofrena els homes portaren flors, creus que farien pena com un reu en la condemna o alegrarien els cors?

Són preguntes que em faig jo sense afany de molestar, no vull fer intromissió perquè la teua opinió és digna de respectar.

e} e7}

Fa cent anys que plantem falla i hem passat adversitats, temps de guerra i de metralla i la flama no s’ha apagat.

Hem viscut la dictadura amb més d’una prohibició, i després la investidura del que era el rei Borbó.

Encara que temps després el rei de la flor i nata, ens va demostrar que el tret ens va eixir per la culata.

I la flama resistia entre els trets i la censura, i la por es convertia en carburant de cultura.

Hem sentit indignació entre pobresa i desgràcia, i hem vist la constitució que ens va anunciar democràcia.

Hem patit canvis polítics fins i tot un colp d’estat, crisis i alguns moments crítics que ens han desencoratjat.

e8} Hem creat un estatut, que ens ha unit com a germans, i hem parlat com hem pogut la llengua dels valencians.

I la fama ha seguit viva il·luminant el camí amb l’essència constructiva que ens ha portat fins ací.

Hem vist l’America’s Cup, hem tingut Fórmula 1, i la Ciutat de les Arts ha fet ric a algun sabut.

La ciutat enlluernadora ha patit una invasió d’una espècie aterridora que anomenem corrupció.

I la flama compromesa crema com sempre ho ha fet, perquè ha sigut encesa per l’esforç del món faller.

I les falles han nascut per a envair la ciutat, i l’univers ha sabut que són l’essència de l’art.

Hem estimat els coets, i a les Torres dels Serrans, hem portat el caloret al cel de l’eternitat. Fins i tot hem superat, una pandèmia mundial que al món sencer ha ensenyat que som festa universal.

Perquè la flama fallera sempre està viva i ardent per ser pura, vertadera i ser màgia incandescent.

Ací ens pariren i ací estem plantant falla cada any i us diguem que ací estarem quan arribe el mes de març.

dada}

e10}

Hem plantat la falla que ningú volia cremar, hem cremat la falla que nosaltres vam crear.

Hem trencat la història i hem burlat l’immobilisme farts de tota l’oratòria que ens inculca el populisme.

Totes les memòries estan fetes de records, i la nostra història fa cent anys que pega fort.

Hem fet cent incendis, envoltats de sentiments, hem provocat canvis perquè sempre estem presents.

Alguns falsos profetes sols intenten criticar i es freguen les manetes amb els premis que han guanyat.

Absents involutistes, obtusos classicistes, si jo a tu et respecte perquè tu a mi em critiques.

T’ensenye les històries que en el nostre club aprens, maneres aleatòries de cultures incloents. Et llig les quatre lletres que trobem dins del llibret, tinc més de cent maneres que demostren el que fem.

Cremem-nos amb idees, cremem-nos amb els fets, cremem-nos com es cremem els intrèpids i els valents.

Qui juga amb foc es crema, i volem jugar amb foc, eixe és el nostre emblema perquè som Borrull Socors!

a2}

e12}

Escena confeccionada per al projecte major

e13}

Escena realitzada per al projecte de la falla infantil

nota}

Es diu que els valencians estem bojos per cremar les falles. També diuen els experts, que els piromans coincideixen en les característiques essencials d’aquest trastorn: la presència d’una conducta reiterada de calar foc, la fascinació en la contemplació d’aquest fenomen, l’intens interés per tots els elements que li envolten, un augment de la tensió abans de produir-lo i alleujament emocional una vegada realitzat.

I tu què opines?