Antonio Pérez Rodilla

Al llarg de la meua vida hi ha hagut múltiples moments d’inflexió. Amb la perspectiva que em dona el pas del temps podria dir que ara els veig com a incendis provocats que tancaren cicles o iniciaren nous camins. Això sí, no tots aquests esdeveniments equivaldrien al mateix tipus d’incendi. D’una banda hi ha els progressius, aquells que comencen lentament amb una espurna i van cremant tranquil·lament cada vegada més i més terreny fins que te n’adones que estàs ja completament entregada a eixe foc. Aquest seria el cas de la meua història amb les Falles. Tot va començar amb una xicoteta col·laboració amb la Malva d’Alzira que, amb el pas dels anys, m’ha deixat totalment envoltada per les flames del desig de crear i d’innovar tant en els llibrets com en les activitats culturals.

La poesia, per contra, va generar un incendi amb una expansió més ràpida. En pocs mesos tenia desenes de poemes i anava a totes bandes acompanyada d’una llibreta per a seguir escrivint-ne. La gestió cultural, al seu torn, va ser més com fer esclatar una caixa de focs d’artifici perquè descobrir l’existència d’aquesta professió em va enlluernar i em vaig llençar sense pensar-ho dues vegades. Poc després va arribar la traca final quan vaig decidir a fer la meua tesi doctoral unint les falles i la gestió cultural.

En aquell moment no m’ho va semblar, però més endavant he sigut conscient que havia estat un camí molt més arriscat del que en un principi pensava. D’una banda, la gestió cultural és un camp d’estudi relativament nou i, de l’altra, les falles han estat objecte d’estudi de poques tesis. M’endinsava, per tant, en un territori inexplorat, amb algunes coordenades, això no obstant sense cap destinació definida. Finalment, tot i alguns moments en els quals semblava que el foc em devoraria abans d’obtenir cap resultat, la investigació va arribar a bon port i puc dir ara que l’atreviment va ser la millor de les estratègies possibles.

Per a la presentació de l’exercici 1988-89 vaig escriure un «apropòsit» titulat: «A la recerca del foc... Any 2099».

Trenta-tres anys després d’aquell escrit mecanografiat, en un valencià «casolà», em trobe en Instagram que, aquesta comissió es fa diferents preguntes sobre com serien unes falles si... o sense..., després dels punts suspensius hi ha diferents conceptes o situacions, que a la massa social fallera (crec que encara bastant conservadora i immobilista) ompliria d’estranyesa, perquè per a molts i moltes (no pose moltis per a no trair el meu compromís de fidelitat a la gramàtica i que no tinc el xixi per a fanalets), innovar és desintegrar l’essència de la festa.

Però tornem al principi, «A la recerca del foc... Any 2099» era el recorregut èpic de tres fallers per la ciutat de València amb la finalitat de aconseguir foc per a cremar la falla. L’acció transcorria en un món distòpic on s’havia prohibit fer foc amb qualsevol mètode. Per tant, deixava als agents atmosfèrics i al pic i pala la destrucció de la falla per a poder plantar a l’exercici següent. Estava dividit en cinc escenes a les quals a cadascuna li corresponia una cançó interpretada per xiques de la comissió. Les lletres de les cançons (presumiblement satíriques) estaven adaptades a músiques de sarsuela i pasdobles, tenien com a fi criticar o mostrar alguns aspectes, mancances o situacions a la ciutat de València que en aquell moment tenia d’alcaldessa Clementina Ródenas. Faré espòiler, al final hi havia foc.

L’apropòsit va ser premiat amb un accèssit en el concurs de presentacions de JCF i va viatjar a una falla de Burjassot per a ser representat en la seua presentació.

No tinc més arguments que em remeten al lema: «L’in100di, jugar amb foc», però si llançar una pregunta... Com serien unes falles sense foc?