Immaculada Cerdà

Soc valenta de pesseta. El meu coratge no val un gallet; per això, quan començàrem a treballar el lèxic de la pirotècnia l’última cosa que podia imaginar era participar en alguna manifestació festiva. Mentre l’espectacle del foc és cosa de mans expertes i tu, com a espectadora, et limites a bocabadarte mentre el cel s’omple de fum i l’aire d’olor de pólvora, el terra tremola, exploten carcasses, xiulen eixides i mil colors fan de la nit dia la cosa va bé. Altres calces són quan et diuen acosta’t i pren una tenalla o una corda.

Que el lema no oficial dels experts en pirotècnia siga «Qui no vulga pols que no vaja a l’era», tampoc no ajuda a perdre la por. Potser precisament perquè eixe és l’objectiu final. Acceptar, com en l’ús del vitet, la força punyent però sense perdre-li el respecte. La combinació perfecta és, per tant, la dosi suficient de pólvora, la imprescindible de valor i la necessària de respecte. Amb tots els elements alineats podem recrear el foc antic.

Com deia Vicent Andrés Estellés en el poema «La festa del meu poble»: Són com volcans portàtils els coets de tenalla; i cal cuidar de no cremar-se els dàtils…

Les comissions falleres poden ser un element clau en la recuperació d’una activitat —experiència en termes moderns— que lligada a elements atàvics com el foc, la prova de valor (en els hòmens) i també la por i l’ensurt té totes les de guanyar si la sabem recrear amb una miqueta de trellat. Parlant de testosterona, els coets tenen sexe: hi ha de masclets o piules i de femelles i és un lèxic molt relacionat amb l’impuls sexual: anar d’eixida, encés com un coet o allò que en castellà diuen gatillazo és a dir ser de l’eixida fallà(da).

La festa de les falles està vinculada al foc per dos elements. Al marge del principal, la cremà del monument; l’altre, la pirotècnia, no es pot deixar a banda. Acudim en massa a la plaça de l’Ajuntament els dènou dies de mascletades; al riu, en la nit del foc; a les Torres de Serrans, en la crida a ser espectadors passius d’un espectacle que ha adquirit, amb l’ús de la informàtica, una sofisticació impensable fa pocs anys.

Entre els milions de piuletes i bombetes que ens rebentaran els nervis i els castells de focs hi ha un territori que els convide a explorar: jugar amb el foc antic. Les traques corregudes, els dimonis, les passejades, les coetades i la que em va canviar el mapa, la cordà. En totes cal una preparació, un estudi, un curset, conéixer, valorar i sospesar el risc. Recordem que són sinònim d’imprevisibilitat: el coet no coneix l’amo i la corbella, tampoc o dones, coets i campanes no tenen amo. Les frases fetes en deixen constància també: Alerta amb eixe que és coet de dotze eixides o encara tindre eixides de coet. Però són igualment sinònims de vivor: ser un coet i de ser persona llesta ser una piula, ser una espurna o una purna i, igual que el llibret o la plantada de la falla aplega la comissió sencera, també el cuquet de la por pot ser un element de cohesió. I és que tan cert com que els coets són sinònims de rapidesa: anar com un coet o anar amb un coet al cul, també expressen un gran valor: ser de traca i mocador, una locució que el Diccionari Normatiu Valencià arreplega amb el valor de «molt bo».

El meu bateig fou a Corbera, la corda anava — acadèmicament— del campanar a la casa del rector. No gosava de mirar què passava darrere de mi, com els coets queien del carro per anar, sense amo, corrent entre els nostres peus, em sentia la més valenta del món! El meu home diu que ja no he tornat a ser la mateixa.