Ricardo Ruíz

S’estima que va ser al voltant de l’any 500.000 aC quan es va descobrir per primera vegada el foc, en el sentit que es va aconseguir domesticar-ho, aprofitant alguna branca candent després d’un incendi per després mantenirlo i conservar-lo. Precisament per la seua incapacitat de dominar-lo, el foc sempre havia meravellat l’home. Tot i això, a partir del moment en què l’home va començar a intentar controlar-lo, a intentar domesticar la seua naturalesa, es va enfrontar a un conjunt de perills. El primer i més evident eren les cremades.

Jugar amb el foc comporta riscs. Deia Van Gogh que no calia deixar mai apagar el foc de l’ànima. Perquè és clar, el foc també és llum, i hi ha una responsabilitat a mantenirlo viu per no caure en la freda foscor.

Ací, a València, les institucions procuren controlar el foc any rere any. El fiten i el domestiquen contra la seua lliure naturalesa, saben bé de la seua perillositat quan el foc es torna ingovernable. Per això, protocols, premis i concursos de bellesa atempten a València contra la dignitat de les flames, però alhora, això, en el fons, també les aviva.

Diferents persones i col·lectius mantenen viva la flama d’un foc parcialment domesticat i acotat institucionalment. No són incautes, saben que jugar amb el foc per rescatar-lo és exposar-se també a les seues cremades. Tanmateix de sempre, els canvis més necessaris requereixen la valentia dels homes. I, davant d’un escenari de polarització política com l’actual, també al cor de les comissions falleres s’està lliurant una batalla, encara que no ho sàpigues.

Dins l’heterogeni i complexíssim univers faller, que es troba en flames, el meu individual camí ha estat el d’editor, des de la Falla Castielfabib-Marqués de Sant Joan. És una xicoteta comissió a Campanar, un barri on l’escala de la festa encara és molt natural. Es tracta d’una comissió que des de fa anys ha avivat la flama fallera, no sense un gran esforç, especialment intern.

Així, des de la comissió, el meu camp de treball s’ha centrat en l’edició de llibrets i falles, la conjunció dels quals entenc com a eix cultural propi i màgic de la festivitat. Contra l’immobilisme cultural faller, sumant esforços des de la falla, hem apostat per artistes noves per fer les falles, hem convidat a escriure i reflexionar amb nosaltres a part del sector cultural de la ciutat al nostre llibret, dissenyant-lo amb tot el nostre saber i ho hem comunicat així, des de l’ètica i l’estètica, una vegada i una altra. En la meua opinió, abandonar la ciutat i renegar de la festa cíclicament és una oportunitat perduda per a la indústria cultural local, tan incapaç de comprometre’s políticament i sortir dels seus propis cercles endogàmics. Per contra, crec en la festa de les falles com a oportunitat del món cultural per reivindicar-se, mostrar-se, cremar i florir, any rere any i en col·lectiu, dansant conjuntament la calor d’una foguera que també és compromís polític. Em sembla de vital importància entendre així aquest foc cíclic, on la condició efímera de les flames ha de ser garant de la frescor que hi ha a crear sempre alguna cosa nova i actual, desbordant de vida, sense el pes d’un demà que serà incinerat per aquestes flames que vetllen contra l’estancament artístic i polític.

Jugar amb el foc és entendre que tenim una tradició amb una capacitat única de reinventar-se per no pansir-se, de cremar-se per florir i no esgotar-se, de crear per viure sense deslluir-se.

Les falles innovadores i experimentals representen, en part, aquest sentir. Són una xicoteta pira, una llum que acalora els oxidats engranatges del protocol i la institució. Són fulgor i per això, mim per la seua falla i el seu llibret. I així aviven el foc, simplement impedint que altres ho apaguen definitivament. Per això, aquestes falles mostren un compromís actual i comuniquen feminisme, ecologia i cura.

Per la meua part, primer de manera independent i posteriorment com a membre de la Federació de Falles I+E, he dirigit durant tres anys l’edició d’un llibre que recollia el conjunt de falles experimentals i innovadores de la ciutat. Entenent-ho com un catàleg d’art popular intens que contenia la informació relativa a les falles, artistes i comissions que promovien aquest moviment. Per això, he organitzat diferents recorreguts per la ciutat per descobrir aquestes peces amb diferents associacions i grups, a més d’escriure a diferents diaris, o de participar de forma voluntària en la construcció de diferents falles. En conjunt, són una suma d’accions, nascudes de la voluntat individual, que han derivat en altres aventures i projectes culturals que han acabat configurant gran part de la meua vida.

Però intentar salvar el foc –com deia Jean Cocteau–, implica també el risc de cremar-se. Generar canvis que són imminentment necessaris requereix el fet d’assumir aquests riscos derivats de la crítica, la negociació i l’exposició. Jugar a salvar el foc comporta el risc de patir intenses cremades intrínseques al fet de sortir de la nostra zona de confort. Així i tot cal fer-ho, ja que, com deia Joan Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Tornant al principi, no s’ha de deixar mai apagar el foc de l’ànima. Perquè és clar, el foc és també llum, i hi ha una responsabilitat a mantenir-lo viu per no caure a la freda foscor.