Premis Literaris Goleta i Bergantí - Número 12 - 2021

Número 12 · 2021

-2-

42a convocatòria, maig de 2021

Revista número 12

-3-

-4-

Teniu a les mans l'edició amb els textos premiats en la quaranta-dosena edició dels Premis Literaris Goleta i Bergantí. És important remarcar un fet que pot ser que no s'hagi produït mai abans: d'un total de 270 obres presentades, les dotze premiades han estat escrites per dones, nenes i noies, en diverses categories.

Vull també destacar l'èxit de participació en aquesta convocatòria, que podria ben ser com a resultat positiu de la pandèmia, fet que ha permès disposar de moltes hores a casa i que força gent ho hagi aprofitat per gaudir del plaer de la lectura i l'escriptura. En qualsevol cas, és molt important llegir sempre, durant tota la vida, com a font de coneixement i per estimular la creació. No deixeu de ferho! I aprofito per posar en valor la inestimable funció de foment de la lectura que fan tant les escoles com la Biblioteca municipal. Bona lectura!

Com ja és tradicional, un any més, amb aquesta publicació podreu gaudir de les narracions i poesies guanyadores de la 42a edició dels Premis Goleta i Bergantí.

Com cada any, aquests premis convoquen l’alumnat infantil i jove de la vila amb ganes d’escriure i rebre el reconeixement del seu treball, en diferents grups d’edat. Com a novetat, aquest any, les obres guanyadores podran participar en la seva categoria a la Mostra Literària del Maresme, i optaran així a un doble premi.

Amb aquests guardons, des del consistori i des de la Regidoria de Cultura volem seguir treballant per posar la lectura i la inquietud per escriure dels nostres infants i joves al centre de les nostres polítiques. Només així impulsem trets tan fonamentals per a la cultura del nostre poble i el nostre país.

El foment de la lectura i l’escriptura són un dels eixos principals del municipi, liderat per la Biblioteca Joan Coromines, que organitza al llarg de l’any un seguit d’activitats, clubs de lectura, tallers i presentacions de llibres, i fa possible convocatòries com aquesta.

Finalment, vull felicitar tots els guanyadors i guanyadores i vull agrair la important tasca que fa el jurat amb la lectura i tria de tots els treballs presentats.

-5-

-6-

Dotze nenes i noies han estat seleccionades com a guanyadores en les diverses categories de la 42a edició dels premis literaris infantils i juvenils Goleta i Bergantí. Les seves obres han estat les més ben valorades pel jurat, d’entre un total de 270. En cada categoria s’han atorgat un primer i un segon premi. Les sis que han obtingut el reconeixement més alt rebran un val de 150 euros que podran bescanviar per llibres. Les altres sis també en rebran un, però valorat en 75 euros.

L’acte de lliurament de premis es va dur a terme ahir a la Sala Joan Comellas de l’Edifici Centre, aplicant les mesures preventives per la COVID-19. A més de les autores premiades, van participar-hi l’alcalde, Jaume Oliveras, i la regidora de Cultura, Neus Tallada. També, i entre altres persones, van assistir-hi els membres del jurat.

L’alcalde, Jaume Oliveras, va donar la benvinguda i va felicitar totes les premiades, tot destacant “l’èxit de participació en la convocatòria d’aquest any”. Va destacar la importància de la lectura: “És molt important llegir sempre, durant tota la vida, com a font de coneixement i per estimular la creació”. A banda, va mostrar-se orgullós pel fet que, malgrat la pandèmia, “les escoles han funcionat, gràcies a l’esforç de molta gent: pares i mares, infants, alumnes, educadors i de la mateixa administració”.

Al seu torn, la regidora de Cultura, Neus Tallada, va subratllar el fet que totes les premiades siguin nenes i noies. En paral·lel, va agrair la col·laboració i la predisposició d’entitats com el Grup Amateur de Teatre (GAT) i dels membres del jurat per fer realitat aquests premis que s’organitzen amb el suport de l’equip de la Biblioteca Joan Coromines.

Goleta i Bergantí, Número 12 Edició: Biblioteca Joan Coromines Fotografies: Ramon Boadella -7-

Categoria A, membres del jurat: Montserrat Grau, Gisa Mohr, Angelina Solà 1r premi

Noa Parra Emergui, El gegant del sobrepuny. Escola Lluís Millet

2n premi Sofia Buscema Bouso, El diari de la Marta. Escolàpies El Masnou

10 14

Categoria B, membres del jurat: Carme Giol, Josep Rossell, Elisenda Guiu 1r premi

Joana Lligoña Blanch, La història de l’Elionor. Escola Bergantí

17

2n premi Àngela Mateos Roy, Els meus monstres. Escolàpies El Masnou

20

Categoria C, membres del jurat: Carme Giol, Josep Rossell, Elisenda Guiu 1r premi

Marina Ballús Garcia, L’home que corria. Escola Bergantí

22

2n premi Sibel Llamazares Broto, La flor de l’Àfrica . Escola Bergantí

25

Membres del jurat: Montserrat Grau, Gisa Mohr, Angelina Solà Categoria A 1r premi

Berta Benítez Badia, Una paraula. Escola Ocata

2n premi Noa Parra Emergui, Jo vull somiar. Escola Lluís Millet

30 31

Categoria B 1r premi

Maria Marcos Ramírez, Per a tu que ja no hi ets. IES Maremar

2n premi Mireia Moraleda Garcés, El que queda de nosaltres. IES Maremar

32 33

Categoria C 1r premi

Núria Fortunato Jiménez, Éssers. Institut Premià de Mar

2n premi Alejandra Rodríguez Forment, Jo. Escola Sagrada Família

-8-

34 35

-9-

Noa Parra Emergui El gegant del sobrepuny Escola Lluís Millet Hola! Em dic Noa, tinc 10 anys i visc al Masnou. L’estiu del 2020 va ser un estiu diferent de tots els estius anteriors de la meva vida.

Normalment feia grans viatges amb els meus pares per les muntanyes d’Europa, però aquell estiu, per culpa d’una pandèmia, vam anar de vacances a la comarca del Berguedà, només a un hora en cotxe des de casa.

Una tarda d’estiu, jugant en un parc en un poble que es diu Vilada, comença la meva història. La Laia i en Marc són dos germans que viuen al poble de Vilada i jo em vaig fer amiga de tots dos. Aquella tarda, el Marc i la Laia van arribar al parc amb una bossa de gelats petits i una altra bossa de patates per compartir.

Un cop oberta la bossa de gelats, els germans van començar a barallar-se. Tots dos van ficar la mà dintre de la bossa al mateix temps a veure qui agafava més gelats abans. La bossa va caure al terra, la Laia deia que era culpa del Marc i el Marc, que era culpa de la Laia.

Ràpidament els crits es van transformar en puntades de peu, cops de puny i un parell de mossegades.

Però de sobte vam sentir un crit: —Calleu! Parell de ximples ! —era la veu d’una àvia asseguda al banc del parc, una àvia amb uns ulls verds de color maragda, que ens va mirar a tots tres i ràpidament va canviar la cara amb un gran somriure.

—Passi el temps que passi , tot es repeteix. Veniu, apropeu-vos, que us explicaré una història —va dir l’àvia.

Tots tres vam seure al costat de l’àvia, que va començar a explicar la història.

“Fa molts anys, quan jo era petita, cada any, un dia a la tardor, succeïa un terratrèmol al Berguedà. No era un terratrèmol normal. El provocaven dos gegants: un que vivia a la ciutat de Berga i un altre de prop del poble de Vilada.

Les persones que havien vist els gegants deien que eren més alts que tres o quatre pins d’alçada, perquè el gegant de Vilada feia servir un tronc d’un pi com a bastó. Per això anomenaven el gegant de Vilada el Gegant del Pi. El gegant de Berga deien que era alt com dues o tres cases d’alçada, perquè a la ciutat de Berga se’l podia veure sobresortir de cintura cap amunt, entremig de les cases. Per això li deien el Gegant de la Ciutat.

A mig camí entre Berga i Vilada existia un cirerer d’arboç amb les fruites més dolces i gegants que mai s’havien vist. Cada fruit era més gran que el cap d’un nen. A la tardor era

- 10 -

quan els fruits eren més saborosos i es podien menjar. Hi havia un dia en què l’olor de cirera es podia olorar des de Berga i Vilada. I era aquell dia el dia del terratrèmol, perquè tots dos gegants començaven a córrer fins a l’arbre i sempre acabaven en una baralla. La correguda i la baralla provocava un gran terratrèmol a tota la comarca.

Aquell dia era terrible a casa meva. Una vegada fins i tot va caure el sostre de casa. Els meus pares, igual que la resta d’habitants, ja s’havien acostumat al terratrèmol.

Però jo que era una nena petita de deu anys que no volia que tornés a passar, vaig fer un pla, juntament amb els meus amics del poble.

El dia de tardor en què l’olor del fruit de cirera d’arboç va arribar a Vilada i Berga va començar com sempre, amb un terratrèmol. Tan aviat com el Gegant del Pi i el Gegant de la Ciutat van olorar la fruita de la tardor, van començar a córrer en direcció al cirerer d’arboç i van provocar que tota la terra de la comarca del Berguedà tremolés.

Quan els gegants van arribar prop del cirerer es van trobar un arbre sense fruits a les branques i una nena de deu anys amb uns ulls verds maragda al costat de l’arbre.

—Què hi fas aquí nena? Què has fet amb les meves cireres? —em va cridar el Gegant del Pi. —On són els meus fruits? Si no surts del mig et donaré un cop de puny i t’esclafaré a terra com un clau —va bramar el gegant de la Ciutat.

—No crideu tant, gegants, i escolteu-me —els vaig dir—. Si voleu menjar els millors fruits de la tardor, mireu a l’est i veureu el meu amic Quim amb una torxa encesa a la mà i una muntanya de cireres d’arboç al costat. Mireu a l’oest i veureu el meu amic Jan amb una torxa encesa a prop d’una muntanya de fruits de tardor al costat.

—Nena, què t’empatolles! T’esclafaré ara mateix i després em menjaré totes les fruites —va dir-me el Gegant de la Ciutat.

—Si fas això, gegant, no menjaràs fruits aquesta tardor. Els meus amics cremaran amb les torxes de foc totes les fruites. Si voleu menjar cireres, només podreu si un va cap a l’est i l’altre cap a l’oest. Si no ho feu així, els meus amics cremaran les fruites.

—D’acord! —va dir el Gegant de la Ciutat—. Primer em menjaré les fruites de l’est i després aniré a menjar-me les de l’oest i, si encara ets per aquí, nena del dimoni, t’esclafaré d’un cop de puny.

—Jo aniré primer a l’oest i després em menjaré les fruites de l’est —va dir el Gegant del Pi—. I després, nena, si et torno a veure, t’esclafaré amb un cop de puny.

I així va passar: el Gegant del Pi va anar a l’oest i el Gegant de la Ciutat cap a l’est. Els meus amics Quim i Jan van apagar les torxes de foc a terra i van sortir corrents direcció al nord.

Tots dos gegants van començar a menjar com bojos, gairebé sense mossegar s’empassaven les cireres, pensant que si acabaven ràpid podrien anar a menjar les cireres de l’altre gegant.

Al cap de dues hores tots dos gegants estaven asseguts a terra, tips de tan menjar cireres i encara no havien acabat la muntanya de fruits que tenien al davant des de feia dues hores.

- 11 -

Tenien la panxa tan plena que tots dos no volien menjar més. Es van aixecar alhora del terra i el que va sobtar a tots dos gegants va ser veure encara sota el cirerer d’arboç la nena dels ulls de maragda.

—Què hi fas aquí encara nena? —va dir el Gegant de la Ciutat.

—No t’amoïnis nena, estic tan tip que no puc ni aixecar el puny per esclafar-te —deia el Gegant del Pi. —Heu menjat prou, gegants? Eren bones les cireres?

—Boníssimes! Com mai! —Van dir tots dos gegants alhora.

—Heu vist, gegants, que heu menjat tots dos fins a estar ben tips sense necessitat de barallar-vos, ni de córrer, ni de provocar cap terratrèmol durant tot el dia a la comarca del Berguedà.

—Tens raó nena! —va dir el Gegant del Pi. —I tant! —afirmava el Gegant de la Ciutat.— L’any vinent podríem fer el mateix.

—Se’n diu compartir! —vaig dir.— Si compartiu, menjareu tots dos fruits sense necessitat de barallar-vos. Si compartiu, tots els habitants de la comarca no tindran mai por del terratrèmol de la tardor.

I així va passar, any darrere any durant molt de temps. El dia en què arribava l’olor de la fruita de cirera d’arboç a la ciutat de Berga i al poble de Vilada, els gegants sortien caminant en direcció al cirerer. Quan els gegants es trobaven al costat de l’arbre se saludaven i compartien les fruites com bons amics. Amb el temps, els habitants de la comarca van perdre la por al terratrèmol i fins i tot als gegants. Cada any s’ajuntaven al voltant del cirerer d’arboç, cantaven i ballaven tots una cançó: “El Gegant del Pi, ara balla, ara balla. El Gegant del Pi, ara balla pel camí. El Gegant de la Ciutat, ara balla ara balla. El Gegant de la Ciutat, ara balla pel terrat…”

Van passar els anys i el gegant de Vilada i jo ens vam fer molt amics. Amb els anys vaig ser mare i més tard àvia. Un dia, el gegant va explicar-me que ja estava molt cansat, que ja havia viscut prou i que se n’aniria a dormir per sempre darrere del poble de Vilada. Que amb els anys el seu cos es convertiria en una muntanya i, perquè jo sabés quina muntanya era, es posaria a dormir per sempre a terra amb el puny sobre el cap. Així, el cim de la muntanya tindrà forma de puny per sempre.”

—Noa, vols patates? Són sense gluten, d’aquestes en pots menjar —vaig sentir la veu d’en Marc que volia compartir la bossa de patates.

Quan vam aixecar la vista els tres nens de la bossa de patates, l’àvia d’ulls maragda que ens estava explicant la història ja no era al parc. Havia desaparegut misteriosament tal com havia aparegut.

L’endemà, el meu pare, quan estàvem esmorzant, em va dir: “Avui anirem d’excursió.

Farem el cim del Sobrepuny, una muntanya que és al nord de Vilada i que té el cim en forma de puny.”

- 12 -

Jo no entenia res, mai no havia cregut en gegants.

Però si vosaltres no creieu aquesta història, podeu anar a fer el cim del Sobrepuny i a dalt de tot del cim hi trobareu una llibreta amagada dins d’una capsa de ferro. En aquella llibreta les persones que fan el cim hi escriuen idees que senten en aquell moment. Si busqueu els fulls de l’estiu de l’any 2020 hi trobareu una nota que diu: “Hola! Em dic Noa, tinc nou anys i visc al Masnou. Tinc els ulls verds maragda com la nena que va ensenyar a compartir al Gegant del Pi. Si us plau, respecteu la muntanya i deixeu dormir tranquil el Gegant del Pi.”

- 13 -

Sofia Buscema Bouso El diari de la Marta Escolàpies El Masnou Dimarts 10 de març

Hola, estimat diari, soc la Marta i, ja que no sé parlar, escric. No és que no vulgui parlar, és només que he nascut muda. Mai no he pogut saber com se sent quan obres la boca i surten paraules soles. Però ja hi estic acostumada.

El pitjor és que haig d'estar tot el dia escrivint, ja que molt poca gent entén el llenguatge dels signes, i sempre haig de tenir una llibreta i un llapis al costat. Però mirant el costat bo, soc la que té la lletra més entenedora de totala classe i trec bona nota en ortografia.

Encara que sembla divertit, ja que no cal que parlis a classe, és mortalment avorrit. No pots ni cantar, ni riure d'un acudit i, encara menys, cridar! I quan et pregunten quina va ser la teva primera paraula, et quedes en blanc i no saps què contestar. Però el que em molesta més és no poder recitar els meus poemes.

Sí, adoro fer poemes! És la meva passió. Hi ha gent a qui li agrada la música, els esports...

Però el que m'agrada més fer a mi són els poemes.

Amb la poesia pots expressar els teus sentiments, tant si són bons com dolents, tant si són d'això com d'allò. La veritat, no tinc clar per què a molt poca gent li agrada fer-ne, si a més és molt divertit!

Bé, el que deia, que em molesta molt no poder recitar les meves rimes, ja que he escoltat molta gent recitant poemes i ho fan meravellosament bé! Quan escolto poesia (ben recitada) és com si estigués en aquella situació, com si estigués vivint el que ha volgut transmetre l'autor.

I no només per aquestes raons m'encanta la poesia. Podria seguir el dia sencer, però millor no.

La qüestió és que estic fent un poema per a un concurs. M’he passat més de dues hores fent -lo per fer només quatre versos!

Si vaig a aquest pas no podré acabar-lo, ja que el termini d'entrega és d’aquí a una setmana i mitja! Tenint en compte que haig de fer deures, estudiar per a exàmens, anar a extraescolars i, òbviament, a l’escola, em treu massa temps.

El pitjor és que, a més, soc molt perfeccionista i, si no m'agrada una sola paraula del meu poema, soc capaç d'eliminar el poema sencer!

- 14 -

Divendres 18 de març Estimat diari, només falta un dia perquè s'acabi el termini en el concurs de poemes i, per sort, l'he acabat.

Després d'inventar-me totes les excuses possibles per no haver fet els deures, haver faltat a la meitat de les meves extraescolars i haver suspès un examen, em sembla que ha valgut la pena.

Ara, només cal que esperi un sol dia per presentar la meva poesia.

Dissabte 19 de març Estimadíssim diari, ara el presentador del concurs està dient les normes: que no es pot copiar, no es pot treure el poema d'Internet, etc. Espera. Està dient que cada participant haurà de recitar el seu poema i, un cop recitat, l'haurà d'entregar.

Això no pot ser. Jo no puc recitar la meva poesia. No tinc veu per fer-ho! Potser no és estrictament necessari. O sí? Busco pel mòbil el cartell del concurs per assegurar-me’n, ja que li vaig fer una fotografia. No és possible. S'ha de recitar en veu alta. Ara què faré? Tot ha estat en va?

Tinc ganes de cridar, però no puc. Tinc ganes de plorar, però el meu dolor no s'escoltarà.

Tinc ganes de dir totes les coses que vull, però no tinc veu per fer-ho.

Baixo el cap i començo a plorar. Ningú no m'escolta. A vegades penso que, si no fos muda, podria desfogar-me i ja no ser invisible.

De sobte, noto una mà a la meva espatlla. Em giro sobresaltada amb llàgrimes als ulls. És un noi amb els ulls blaus com el cel que em somriu i em pregunta si estic bé amb un gran somriure. Em trec les llàgrimes dels ulls, li faig un somriure una mica torçat i assenteixo amb el cap.

Riu una mica i em pregunta si el gat se m'ha menjat la llengua. El miro una mica enfadada i li escric a la meva llibreta que soc muda. El noi se sorprèn i em pregunta si em vull presentar, perquè en teoria no puc fer-ho, ja que no puc parlar. Llavors li escric tot el que m'ha passat.

Aquell noi misteriós em mira amb tristesa, em diu que no em preocupi, que sap com arreglar-ho. Jo el miro amb desconfiança, però per dins tinc una mica d'esperança. També em comenta que es diu Àlex i se'n va corrents. El perdo de vista, ja que hi ha molta gent aquí.

Passen uns quants minuts i encara no ve. No tinc clar si m'haig de preocupar o deixar-ho estar.

Només falta una persona perquè em toqui. Estic cada vegada més nerviosa.

Però veig un noi corrents cap a mi amb un gran somriure mentre crida: "Ho he aconseguit!"

Just en aquell moment em tocava sortir a recitar el meu poema. L'Àlex m'acompanya amb un ample somriure. Em xiuxiueja que estigui tranquil·la, que tot anirà bé, perquè ell parlarà per mi. Li escric ràpidament i li pregunto si està segur que funcionarà. Ell em mira amb un

- 15 -

somriure bergant i només amb la mirada entenc que ho té tot controlat.

L'Àlex comença a parlar i diu: "Hola, soc l'Alex, i ara us recitaré un poema". El miro estranyada, m'agafarà tot el mèrit? Però abans que pugui escriure alguna cosa em diu que esperi fins al final. Llavors comença a recitar el meu poema. No m'havia adonat de la veu melindrosa que té. És possible tenir la sensació que estàs dintre de la teva obra? No d'una persona amb qui no has ni parlat, sinó a la teva. Perquè, si és que no, acabo de descobrir un nou sentiment.

Quan acaba, tothom crida d'alegria, aplaudeix amb força, alguns fins i tot ploren de felicitat.

Llavors, l'Àlex diu: "Però... Però aquest poema no l'he fet jo. L'ha fet la Marta, la senyoreta que hi ha al meu costat. Alguns us estareu preguntant que llavors per què recito jo la seva poesia. Doncs la resposta és fàcil. Perquè ella no pot. No és com vosaltres. Ella no pot cridar. Potser ella pot plorar, però el seu dolor no s'escoltarà. Té ganes de dir totes les coses que vol dir, però no té veu per fer-ho. Sí, és muda, i què? Per ser muda ha de perdre l'oportunitat de guanyar un concurs de poemes? Fem visibles els invisibles." Tots aplaudeixen amb més força que abans. Sento que em cauen lentament unes llàgrimes per la cara. Però no de dolor, són llàgrimes d'alegria.

L'Àlex em somriu i baixem de l'escenari.

Després vam haver d'esperar els resultats per veure qui guanyava i llavors...

Llavors diu: "En tercer lloc ha guanyat en Marc! En segon lloc, la Berta! I en primer lloc... la Marta!"

Sí, ho he aconseguit! Bé, ho he aconseguit amb l'Àlex, és clar. Però segueix sent una victòria!

Bé, estimat diari, fins aquí la meva experiència amb el concurs de poemes. Però òbviament això no és el final. Estic segura que em passaran moltes més coses increïbles. Però, de moment, només puc dir una cosa: FI!

- 16 -

Joana Lligoña Blanch La història de l’Elionor Escola Bergantí —D’acord, nois, recordeu que la setmana que ve heu de portar un text narratiu amb una història de la vostra família. Ha de ser d'investigació —va dir la professora de català.

Quan la Raquel va arribar a casa, va anar directament a la seva mare.

—Mama, haig de fer un treball d'investigació sobre la nostra família. Explica'm alguna cosa que no hagis explicat mai!

—Filla, ho saps tot de mi! —va dir la seva mare.

La Raquel, resignada, va anar a l'ordinador i va començar a escriure el seu text. La seva història començava amb l'arribada de la seva àvia des de l'Argentina acabada de casar, amb la seva mare que era un nadó de tres mesos.

La Raquel sempre havia pensat que els seus avis havien fugit de l'Argentina en haver fet Pasqua abans de Rams!

De sobte, es va adonar que aquella situació es mereixia una investigació profunda i detallada i va ser quan va decidir que la seva àvia li ho havia d'explicar fil per randa.

La seva àvia era una iaia moderna, que tenia Instagram i WhatsApp, i fins i tot feia broma i deia que s'havia de fer un compte de TikTok. La Raquel li va enviar un whatsapp i li va preguntar si aquella tarda era a casa i si la podia anar a veure per fer un treball de l'escola, i la iaia, al segon, li va respondre amb una emoticona amb una mà.

L'Elionor era vídua feia cinc anys i vivia en una casa a tres carrers de la Raquel. Deia que vivia molt bé sola!

La Raquel va picar al timbre i la va sortir a rebre la seva àvia, li va fer un petó i la va fer entrar al menjador, on, com sempre que hi anava, li tenia preparat un plat amb pa de pessic i xocolata amb una tassa amb llet.

—Iaia, m'has d'ajudar! —li va dir la Raquel—. Haig de fer un treball a l'escola i haig d'explicar per què l'avi i tu vàreu decidir marxar de l'Argentina i venir a Girona! M'ho has d'explicar tot.

L'Elionor va baixar la mirada, li va canviar la cara, i li va dir: —Raquel, ja saps que t'estimo molt, però això no m'ho demanis, no m'agrada parlar del passat.

—Iaia, només vull que m'expliquis per què vàreu marxar de l'Argentina tot just quan us vàreu casar. Tampoc n'hi ha per tant, no?

- 17 -

—Vàrem marxar perquè a l’Argentina hi havia una dictadura i desapareixien els nadons; ja ho saps això. —Va dir l'àvia.

Quan li parlava no la mirava als ulls, alguna cosa li amagava. De fet, la Raquel es va adonar que ho havia amagat tots aquells anys.

A la Raquel, quan era petita, li encantava jugar a les golfes de casa l'àvia i de cop li va venir un flaix. Una vegada, feia sis o set anys, jugant es va amagar en un espai darrere la porta de les golfes on s'havia d'anar molt ajupit i va trobar-hi una caixa de llauna, amb una nina, unes robes estranyes com si fossin per disfressar nadons i unes quantes cartes. En sortir de l'amagatall, la Raquel va preguntar al seu avi què era tot allò i l'avi li va contestar:

—Records del viatge de noces, Raquel. Estan molt bé allà on són o sigui que torna-ho a deixar, si us plau.

La seva àvia se la mirava amb ulls tristos i alhora intrigada de què carai estava pensant en aquell moment la seva neta, i la Raquel no sabia què fer, si insistir o dissimular i anar a les golfes a xafardejar què era tot allò ara que sabia llegir!

—Iaia, crec que no em dius tota la veritat. No creus que després de tants anys potser ha arribat l'hora que ens ho expliquis?

—Raquel, no siguis pesada. Ja t'he dit per què vàrem venir.

—Iaia, i per què no tens contacte amb la teva germana ni amb els teus cosins ni nebots?

—Raquel, tinc molt mal de cap, m'agradaria anar-me’n al llit —va dir l'àvia.

La Raquel va fer un petó a l’àvia i va marxar amenaçant-la que l'endemà a dos quarts de sis hi tornaria.

En arribar a casa, la Raquel ho va explicar tot a la seva mare. La seva mare era molt diferent d'ella i es va limitar a dir-li: —Raquel, si no t'ho vol explicar, ho has de respectar. Li deu fer mal o deu pensar que és millor que no sapiguem el motiu real per haver fugit del seu país i començar una nova vida a Catalunya.

La Raquel no podia parar de pensar què devia haver passat, quins devien ser els motius, i no va dormir gens aquella nit. Només tenia ganes que fos l'endemà a la tarda.

La Raquel, l'endemà, ho va explicar tot a la mestra de català, l'Anna, que estava entusiasmada, ja que potser a la fi tenia una història d'investigació.

La seva mestra li va dir: —Raquel, si al final t'ho explica, no ho pots escriure al teu treball, o sigui que ves fent el text amb el relat "oficial". La Raquel no hi havia pensat que fos un secret de família!

En sortir de l'escola, el primer que va fer la Raquel (com cada dia) va ser mirar el mòbil, i ja tenia un whatsapp de la seva àvia en què li deia: “Vine a les sis, però vine amb la mare.

M'ha fet pensar i penso que, si ella hi està d'acord, us haig d'explicar tota la veritat.”

- 18 -

La Raquel va anar corrent a casa, es temia que la seva mare no ho voldria saber, eren molt diferents, potser la joventut o tenien el caràcter diferent, però ella necessitava saber-ho!

—Mama, hem d'anar volant a casa la iaia, ens explicarà la veritat del perquè van marxar de l'Argentina.

—Mira, Raquel, no sé si vull saber-ho —li va dir la seva mare.— Jo estic bé així, he tingut una vida tranquil·la i no tinc ganes de sotracs!

—Mama, si la iaia ens ho vol explicar, no serà res dolent. Va, si us plau, anem-hi!

La Raquel li va enviar una nota de veu a l'àvia: “Iaia, ja venim, amb la mama és clar”. L'àvia al segon va contestar amb una mà.

En arribar a casa de l'àvia, com sempre, ja tenia preparat el pa de pessic i la xocolata, però aquesta vegada hi havia una cosa més, que era la caixa de ferro que havia vist la Raquel de petita.

—Passeu, passeu —va dir l'àvia.

—Hola, àvia! —va dir la Raquel mentre li feia dos petons.

—Mama, n’estàs segura? No et deixis portar per la Raquel, que és molt insistent.

—Segura, no vull esperar més —va dir l'àvia.— Al cap i la fi, és una història d'amor infinit. — L'àvia va ficar la mà a la caixa de llauna i va treure’n una foto tot dient. —Lluïsa, aquests són els teus pares biològics.

—Què?! —va dir la Lluïsa obrint els ulls com dos plats!

—Fa quaranta-dos anys que el teu pare i jo vam anar de viatge de noces a Colòmbia amb furgoneta. Al tercer dia, vàrem anar a visitar Rionegro, un poble preciós de la província d'Antioquia. En arribar, vàrem trobar un rastre de morts i sang. Uns narcotraficants havien matat tot el poble, però allà hi havia un nadó amagat darrere d'una fusta amb una bossa al costat on hi havia aquesta roba i aquesta foto. No paraves de plorar, no sabíem quan feia que no menjaves, però sempre hem pensat que acabava de passar, ja que ens va semblar sentir trets una hora abans i ens vàrem pensar que eren caçadors. Immediatament vàrem anar al poble on havíem dormit la nit anterior, Medellín, vàrem buscar un metge, i ens va atendre el doctor Puig, fill d'immigrants catalans, que ens va dir que estaves bé i que als orfenats a Colòmbia hi havia una mortalitat molt alta. “Si us enduguéssiu el nadó al vostre país, li salvaríeu la vida.”

La Lluïsa va trencar a plorar i el primer que va fer va ser abraçar-se a la seva mare dient-li: —Tu ets la meva mare, mama, tu ets la meva mare!

I a partir d'aquell moment van estar més juntes que mai.

Evidentment, la Raquel no va escriure aquesta història al seu treball escolar i la veritat encara avui li costa de treure-la, ja que mira la seva àvia i la seva mare i són com dues gotes d'aigua!

- 19 -

Àngela Mateos Roy Els meus monstres Escolàpies El Masnou Quan ets petit, la nit és aterridora, perquè hi ha monstres amagats sota el llit. En créixer, aquests monstres són diferents: el cansament, la solitud, el remordiment, la responsabilitat... I encara que siguis més gran i, en teoria, més savi, encara segueixes tenint por de la foscor, aquell buit en l’interior més profund que vols omplir amb el que sigui.

En el meu cas, la meva por és força simple: inseguretat. La meva ment s’omple de preguntes molt sovint com: “Això que duc agradarà als altres?”, “Els agradarà com m’he vestit avui?” o fins i tot “No, m’estic engreixant? Deixo les galetes...”. Davant dels altres somric i fingeixo que tot va bé. Al principi, somriure tota l’estona cansava, però, ara, m’he acabat creient la meva pròpia mentida. Somrient aconsegueixo que qui m’envolta pensi que tot em va bé, i al final del dia jo també acabo creient-m’ho. Ningú no pregunta: “Com estàs?”, esperant una resposta sincera. La gran majoria no volen saber-ho de veritat i l’altra part ni t’ho pregunten. Cadascú té els seus conflictes interiors, i més en aquestes èpoques de transició cap a l’edat adulta. Busquem l’acceptació, ningú no vol sentir-se apartat. Abans, quan érem més petits, necessitàvem ser el centre de tot, ho buscàvem desesperadament. Ara l’únic que necessitem és no cridar gaire l’atenció. És clar que tot depèn de la persona, però us asseguro que la gran majoria estaria d’acord si afirmés que gairebé tothom prefereix passar desapercebut, que ningú no es fixi massa en ell o ella. A mesura que creixem, els dubtes envaeixen el cap de molts: “He d’aprimar-me”, “Aquests pantalons em fan les cuixes massa amples, oi?”, “Per què ja no em sento a gust amb cap cosa de l’armari?”, “Tinc massa grans, estic horrible”... Estereotips, estereotips i encara més estereotips. Al final, l’únic que busquem és encaixar en aquesta societat i sentir-nos part d’algun grup. Està bé estar sol de tant en tant, però sempre és d’agrair tenir companyia. No podem viure en el nostre món de les pel·lícules, de les sèries, de l’anime, dels videojocs... Això són simplement distraccions. Hi busquem ajuda per oblidar-ho tot, encara que sigui només per una estona. Però quan despertem d’aquesta realitat, tot ens ve a sobre. “Per què no hi ha ningú com el personatge del meu llibre?”, “Com pot ser que encara no hagi conegut una millor amiga amb qui passi tots els dies, celebrem festes de pijames sovint, ens ho expliquem tot i sortim juntes a passejar?

On la puc conèixer?”. Totes aquestes distraccions de les quals parlava abans són simplement això: distraccions. El noi amb qui xoques pel passadís i t’ajuda a recollir els fulls acaba sent l’amor de la teva vida; la noia pobra i desgraciada per fi coneix algú que la treu del seu infern i la presenta a un món ideal; les discussions entre amigues s’arreglen amb abraçades i amor... I així podria fer una llista infinita. Això és el que tenim inculcat de vida perfecta, el que anhelem, el que ens agradaria aconseguir ser i experimentar en un futur. Però no és la vida real. És senzillament una fantasia. Una fantasia preciosa, sí, és cert, però irreal.

I és que, al final del dia, no tenim ningú més a part de nosaltres mateixos. Hem d’aprendre a enfrontar la nostra realitat i conviure-hi, perquè, al cap d’un temps, quan es torni a fer de nit,

- 20 -

ja no farà tanta por el monstre que ens observa des de la foscor. Ens adonarem que no estem sols enmig de l’obscuritat, no som els únics atemorits dels monstres que s’amaguen en les ombres.

- 21 -

Marina Ballús Garcia L’home que corria Escola Bergantí En aquell moment no li importava res ni ningú, tan sols córrer. Sabia que el temps se li esgotava, que no tindria cap altra oportunitat.

La gent se sorprenia en veure'l passar tan de pressa com un llamp, amb gotes de suor que li recorrien la cara, el pijama de quadres grisos, blancs i blaus, la bata blau marí desgastada al vent com si es tractés d'una capa de superheroi i les sabatilles marrons i velles trepitjant les rajoles tacades de verdet i brutes del carrer. Sabia que la gent el deixava passar per l'estat d'atoniment en què es trobaven.

Sentia com les articulacions se li queixaven davant de tal extravagant esforç que estaven realitzant i com els seus vells músculs és desengarrotaven a poc a poc, però en aquell moment, només podia centrar-se a córrer. Els blancs cabells que li adornaven el cap saltaven amb ell a cada impuls que rebien i per un moment es va permetre sentir-se lliure, com els ocells que abandonen el niu per primera vegada.

No semblava disposat a aturar-se, per cap concepte, passés el que passés; podrien haver-li llançat una bomba al costat, que no s'hauria ni aturat a veure què estava passant.

Havia aconseguit travessar mig Barcelona a una velocitat a la qual mai ningú no s'hauria imaginat que arribaria en les seves condicions, ja res no podia aturar-lo. Va travessar l'asfalt com si es tractés de cendres i ho va fer amb tal agilitat, que no va perdre l'equilibri en cap dels seus salts per enfilar-se a la vorera. Els cotxes que passaven per allà es van aturar sorpresos de veure algú com ell corrent d'aquella manera. "Com és possible?", pensava la gent, "Com ho fa?" Però ell només es podia centrar en el seu objectiu. Va passar pel costat d'una cafeteria en la qual sonava una peça de música que li anava molt bé per acompanyar el moment.

“All I need”, de Jake Bugg, sonava pels altaveus de l'establiment, i les cambreres, en veure'l passar, van apujar el volum.

“All I need” sonava i quan sentia “It don't let me down” ell somreia en rebre el missatge, "It don't let me down". Els metges i les infermeres que prenien cafè al costat de la porta d'entrada de l'hospital on treballaven van aturar la seva conversa per girar-se vers l'home vell que corria. Es van mirar entre ells sorpresos, però abans d'adonar-se de què feien, van arrencar a córrer darrere l'home, llençant els vasets mig plens de cafè i unint-se a algunes de les persones que ja seguien l'home que corria. En el moment, el que haguessin deixat a mitges havia deixat de tenir importància. Sentien que havien de córrer darrere aquell home, un deure i una necessitat. L'home seguia corrent i, per cada metre que recorria, algú girava el cap cap a ell i es preguntava com allò era possible per, tot seguit, rendir-se davant la curiositat i córrer darrere l'home i la gent que el seguia.

- 22 -

A mesura que els minuts passaven, cada cop era més la gent que seguia aquell home, que semblava no adonar-se del que passava al seu voltant.

Unes gruixudes llàgrimes li recorrien la cara i es barrejaven amb notables gotes de suor que li cobrien la pell que les llàgrimes no podien abastar. Des dels balcons, la gent veia la marabunta de gent seguint l'home. Es podien veure metges, cambrers, taxistes que havien deixat el cotxe mal aparcat al mig del carrer, mares i pares corrent amb els seus fills agafats a les solapes de les seves camises, adolescents, ciclistes que havien abandonat la seva bicicleta, policies, músics de carrer que havien abandonat els seus instruments... I tot i saber com n'era d'impossible aquella situació, no es van aturar ni van dir res, desconeixien totalment la raó de la seva urgència, però tots desitjaven que arribés a la seva destinació. Els cabells dels corredors saltaven sense cap mena d'ordre, compàs o estètica, els objectes més superflus queien a terra, però, aquest cop, ni els lladres s'aturaven a recollir-los.

Tot d'una, l'home es va aturar, mirant al front, amb la cara plena d'arrugues molles i una expressió que era la serenor en estat pur. La gent es va aturar, estava tothom expectant, però seguien sense dir res. La típica remor de la ciutat ja no era més que un soroll llunyà, totalment ignorat pels ciutadans. Es va fer un silenci sepulcral, veïns dels blocs d'edificis havien sortit al balcó i no perdien pista de cap dels moviments que feia l'home. Feia estona que hi havia un fotògraf en un balcó d'un segon pis retratant completament desconcertat aquell succés.

Els artistes ja estaven plasmant tot allò que veien als fulls de paper dels quaderns, els músics ja pensaven en una melodia per a la cançó que volien fer d'aquell moment, els nens havien deixat de prestar atenció a la consola, a la televisió o als deures, les iaies havien deixat de fer ganxet, els cuiners havien deixat els fogons encesos amb el menjar socarrimat dins les paelles per a observar i fins i tot els bombers havien fet lloc als carrers de tots els possibles carrers de la cruïlla que podria agafar l'home.

Davant de la gentada, l'home seguia cavil·lant quin camí seria el proper que agafaria, cosa que feia que la gent s'impacientés, els nens es movien inquiets en els braços dels seus pares, i els pares es trobaven neguitosos, juntament amb la resta d'espectadors. Tot això, sota un silenci que no s'aconseguia ni durant la nit més freda, en què no hi ha ningú al carrer i ni les rates s'atreveixen a sortir.

Si aquest succés hagués estat part d'un musical (cosa que probablement esdevindria en un futur), els ciutadans haurien fet els cors de la cançó de la cafeteria, però, a falta de música, les cambreres havien portat l'altaveu pel qual sonava en bucle la cançó que semblava haver arrencat un somriure a l'home en el moment en el qual havia passat per davant la cafeteria.

L'home, en sentir la música sonar, trencant el silenci sepulcral, va girar-se sobre la seva espatlla esquerra i va fer un lleu somriure cap a la gent que tenia darrere. Durant un segon, per a totes aquelles persones a les quals els agradaven els homes, l'home va deixar de ser un ancià en pijama i bata per a esdevenir un nou símbol d'atracció que va causar molts sospirs.

"Tell me where the fire is" sonava quan l'home va tornar a girar el cap cap endavant i "Can you hear me now?", continuava la cançó, mentre ell el girava a la dreta, per seguir corrents.

La gent, tot i estar cansada, no va protestar, i va arrencar a córrer darrere l'home de nou.

"On es deu dirigir?", "Com pot aguantar tant de temps corrents?", "Per què ho fa això?" i

- 23 -

"D'on surt aquesta música?" eren les preguntes que més es repetien entre els pensaments de tot aquell que el seguia. El recorregut semblava no tenir fi, però la seva idea d'on havia d'arribar era clara. La seva perseverança no semblava tenir límits i no tenia cap pla ni intenció de rendir-se o aturar-se. Mentre corria, la seva ment reproduïa una escena èpica, en què no era un avi, tornava a ser un jove atleta i corria cap a on volia, la gent l'aclamava i l'animava, era un esportista d'elit, o encara millor, era un heroi idolatrat per tothom i estimat per tothom.

De cop, es va aturar, havia arribat. La gent es va quedar expectant. Ell va somriure satisfet.

- 24 -

Sibel Llamazares Broto La flor de l’Àfrica Escola Bergantí L’AYANA El meu nom és Ayana i tinc dotze anys. El meu nom prové d'Etiòpia i significa "flor bella". Jo mai no he estat a Etiòpia. I no hi ha flors on jo visc. De fet, mai no he estat en cap altre lloc.

Mai no he sortit d'on vaig néixer. Mai no he vist cap altre lloc, ni he respirat cap altre aire, ni he vist la llum de cap altre cel que el del meu petit poble, el nom ara no importa, d'un país que molts desconeixen. Aquest lloc es diu el Txad i és al cor de l'Àfrica negra, just per sota de la gran barrera de sorra del desert del Sàhara. És una terra castigada pel sol, que abrasa tot el que hi viu. Un lloc desolat enmig del no-res, sec i dur com una pedra que tenyeix d'un vermell ataronjat tot el que arriba a la vista fent que la vida allà sigui molt difícil i curta. Un país poblat de nens que no arriben a fer-se adults i on els adults poques vegades arriben a vells.

Vaig ser adoptada pels meus oncles, una de les germanes de la meva mare. A la meva mare se la va emportar la malària quan jo era molt petita. Del meu pare, mai no en vaig saber res. Em van dir que havia abandonat la meva mare per una altra dona més jove molt abans que jo naixés. Mai no vaig tenir l'amor ni l'afecte de ningú. Aquí els somriures són molt difícils de veure.

De fet, la vida aquí és tan breu que els nens no tenim dret a nom fins a complir els dos anys de vida. “Dona mala sort”, diuen els grans. Així que anem amunt i avall com les zebres i els nyus caminant pel Sahel sense altra forma de cridar-nos que un crit o un xiulet. Mai no em van ensenyar a llegir o a escriure. Mai no vaig conèixer l'escola. Llegir en aquesta terra no et serveix de res, diuen els vells. Només vaig aprendre uns quants versos de l'Alcorà. Vaig créixer com altres nenes del poblat per fer les tasques més dures, com munyir el bestiar, anar a buscar aigua i cuidar la resta dels meus germans. Aquí una nena no té més futur que el d'obeir i ser venuda per la família al teu futur marit per un dot mentre et van omplint el ventre de fills.

Arribat a aquest punt, et preparen per a aquest moment com una festa, et diuen que has d'arribar pura al matrimoni i que el que portes entre les cames, i que ha nascut amb tu, és un pecat, una cosa de la qual t'has d'avergonyir.

Què importa l'opinió d'una nena quan és la teva pròpia mare, la família i la resta del poblat la que t'obliga a seguir la tradició.

L’ANNA Quan fa tres mesos vaig escollir fer un treball sobre la mutilació genital femenina, mai no m'hauria imaginat que una cosa tan atroç i salvatge es pogués fer en nom de la religió. El que és més terrorífic és que aquesta cruel pràctica, manada pels homes i que castiga les

- 25 -

dones, sigui acceptada i practicada de mares a filles. Em vaig quedar tan de pedra que vaig voler saber-ne més. Vull conèixer de prop què senten aquestes nenes. I així és com vaig conèixer l’Ayana, per mitjà de l’Andrea. Una nena que a la seva curta edat ha viscut més que una persona adulta.

EL MISSATGE DE L’AYANA Hola, Anna.

T'escric en la meva llengua, fulani. L'Andrea m’ha ajudat a donar sentit i a traduir les meves paraules. Ella és infermera de Metges sense Fronteres del camp de refugiats de Bokoro, al Txad, on visc des de fa temps. Ella és del Canadà, un país ple de neu i arbres, on fa molt de fred, a l'altre cantó del món. L'Andrea és una bona persona. M'escolta i se li omplen els ulls de llàgrimes cada vegada que li explico la meva història. Crec que tu la coneixes i és gràcies a ella que estem parlant ara. M'explica que ets una nena valenta i curiosa com jo. Jo no et conec, però sento la teva companyia com si fossis al meu costat. Ni el color de la nostra pell ni la distància no ens separarà mai. Som dues nenes que només somien el mateix: un món més feliç.

MISSATGE DE L’ANNA Quina alegria, Ayana!

Després de tant esforç per fi arribo fins a tu. El meu món és molt diferent del teu. Tinc una família que m'estima, un pare, una mare, els meus avis, les meves amigues, una escola, visc en una bonica casa, en un petit i tranquil poble de la costa de Barcelona. Aquí, si obres l'aixeta, trobes aigua, i si encens el llum la nit no és un problema.

Jo crec que hi ha més del que necessitem. Però també tenim problemes. T'escric ara aïllada a la força del món, des de la meva habitació, per evitar que un virus invisible se'ns emporti a tots. Es diu Covid-19 i va venir de la Xina, fa uns mesos, i s'està emportant els nostres avis a poc a poc. El meu pare diu que encara no se'n sap gaire cosa, però la seva mirada, en canvi, delata una preocupació que no havia vist mai en els seus ulls. La meva mare fa dies que no passa per casa. Ella és infermera en un hospital i mai no havia estat tant de temps treballant seguit. Quan parla per telèfon amb el meu pare a la nit se la sent plorar. M'imagino que ha de ser una cosa molt greu el que està passant, perquè la meva mare és molt forta i no sol plorar.

Estimada Ayana, aquí, a Europa, una dona val exactament el mateix que un home, o així almenys hauria de ser, perquè també tenim les nostres vergonyes. Em fa molta ràbia i pena que hagis passat per tot això. L'Andrea m'ho va explicant de mica en mica tot. Ningú no hauria de merèixer tant dolor, tanta injustícia, tanta soledat. Em fa molta ràbia que la gent gran segueixi permetent que passin coses així. Crec que la ignorància és el pitjor virus de tots.

MISSATGE DE L’AYANA Hola, Anna,

- 26 -

La nit abans, no vaig poder dormir. Vaig despertar amb les xiulades dels meus germans cridant les cabres. L'àvia, la meva tieta i algunes dones més del poblat em van portar amb altres nenes, algunes de molt petites, i ens van ficar alhora en una barraca. Al nostre voltant cantaven agitades les dones del poble, cap home. Van obrir-nos les cames i, un instant més tard... Aquella suor freda mai sentida després del tall del ganivet. Un dolor infinit que et recorre el cos. Tot s'havia acabat en un no res.

Recordo els crits de goig de les dones com un malson molt a prop meu.

Jo no respiro, no sento, no veig res, només premo els queixals i els ulls s'omplen de llàgrimes de tant de dolor, s'ha d'aguantar, és el que s'espera de tu.

La Musoke, l'àvia més gran del poble, la de la pell tan arrugada com l'escorça d'un baobab, ens posa uns draps entre les cames. Només recordo la mirada de por i dolor de les altres nenes.

MISSATGE DE L’ANNA Hola, Ayana. Llegint les teves paraules sento una tristor que em trasbalsa el cor. Tant de bo que aquestes coses no passessin mai, que el món fos una mica més just amb totes vosaltres.

Desitjo tant poder conèixer-te en persona. Alleujar amb el caliu de la nostra amistat tota aquesta amargor que has patit.

L'Andrea m'ha parlat del dia en què et van trobar. De com anaves perduda caminant com una ombra, sola, desnodrida, òrfena, gairebé morta. Em va dir que vas trigar molt a parlar, que t'havies quedat muda. De com deliraves cridant dels teus malsons a la nit. Que eres pràcticament pell i ossos.

Et van trobar a quatre dies caminant de la teva aldea, amagada sota uns matolls d'espines al costat d'un camí i de com t'havies mantingut amb la poca llet d'una cabra. Em va dir que va ser un miracle trobar-te amb vida, que només havies sobreviscut tu d'aquella matança.

De com aquelles bèsties negres de Boko Haram havien entrat a degollar el teu poble, que havien matat primer els homes, les dones grans després i s’havien emportat les més joves.

Va dir-me que tu havies salvat la vida amagant-te en una latrina. Que vas passar allà ficada més de tres dies. No m'imagino com van ser aquells llargs tres dies d'agonia en aquell forat fins que no vas tenir el valor de marxar.

MISSATGE DE L’AYANA Estimada Anna, Ja porto quasi un any en el camp de refugiats. Menjo cada dia i tinc dos vestits i un parell de sabates per a mi sola. Vaig a l'escola, estic aprenent molt, a escriure i llegir el francès, una mica de matemàtiques, d'història. El món ara és molt més gran del que vaig conèixer al meu poble. Però l'Andrea diu que un camp de refugiats no és llar per a una nena de dotze anys òrfena. M'ha preguntat si voldria anar-me'n a viure amb ella i la seva parella al Canadà. Jo no sé què dir, aquesta és la meva terra, vaig néixer aquí, no conec cap altra cosa, però ja no hi tinc res, ni família, ni poble. Al final li he dit que sí. L'Andrea m'ha promès que

- 27 -

aviat serem a casa seva, que farà tot el possible, que s’hi deixarà la vida si cal. Estic tan emocionada.

MISSATGE DE L’ANNA Ayana, no saps com m'alegren les teves notícies. L'Andrea és una dona com cal, una bona persona. Es veu que vol el millor per a tu, no tinguis por, ja veuràs com les coses aniran millorant. Allà trobaràs una nova vida, família, amics, una llar. Podràs ser el que vulguis el dia de demà, ja gairebé ho tens a prop.

Cinc anys més tard.

MISSATGE DE L’AYANA Estimada Anna, han passat cinc llargs anys. T'escric sent ja tota una dona. Aviat començaré la universitat. Vull estudiar biologia, canviar el món de les petites coses, ja saps: els virus, els bacteris, els fongs, d'allà on va començar tot. Qui ho havia de dir, d'aquella pobra nena ja en queda gairebé poc. Tenies raó, aquí pots ser el que vulguis. Tant de bo al meu país d'origen les coses fossin com aquí. No hi ha pitjor maledicció i càstig per a un poble que la pobresa i la ignorància.

L'Andrea és ja ma mare, porto el seu cognom. No em puc creure que finalment ens puguem veure. Els nostres pares ja han parlat de dates. Serà aquest any, cap a finals de juny. T'espero amb tanta il·lusió. Tu vas ser la meva primera i millor gran amiga. Ja ets com una germana.

T'estima, Ayana Creighton

- 28 -

- 29 -

Berta Benítez Badia Una paraula Escola Ocata Què és una paraula, moltes lletres, molts sons, o potser molts sorolls.

Hi ha paraules boniques, alegres i tristes, llargues i curtes i fins i tot enigmàtiques.

Amb una paraula, m’expresso, amb una paraula, dic el que penso i el que sento.

Amb una paraula, ho puc dir tot i puc no dir res, amb una paraula, et puc dir això del no res; T’ESTIMO!

- 30 -

Noa Parra Emergui Jo vull somiar Escola Lluís Millet Jo vull somniar que, en el futur, el coronavirus no contagiï a ningú.

Jo vull somniar que, quan ja sigui gran, del coronavirus ningú parlarà.

Jo vull somniar que podré cantar, sense mascareta, gel i sense la boca haver-me de tapar.

Jo vull somniar que aniré a jugar, sense haver-me de preocupar, si els meus amics puc contagiar.

Si no hi ha virus, no m’importarà.

Jo vull somniar que quan jo ja sigui més gran, pugui agafar un boli a classe i no haver-me les mans de rentar.

I que les finestres a l’escola podrem tancar, amb fred a l’hivern tots ens podrem refredar.

Als meus avis fer petons i abraçar, sense por de contagiar.

Jo vull somniar.

- 31 -

Maria Marcos Ramírez Per a tu que ja no hi ets IES Maremar Ara torno a sentir-te.

Després de tant de temps tornes a llegir-me a mi.

Tenia ganes de sentir el teu tacte.

Tenia ganes que et tornessis a enamorar de les meves paraules coordinades.

Tant temps ha passat.

Pensava que ja m'havies oblidat.

Només vaig ser unes estrofes harmonitzades el que et van captivar, però per a mi vas ser qui havia estat buscant.

La teva mirada serena; delicada i atenta.

Uns ulls verds, altres vegades blaus o negres.

No m’importava el color, només la calidesa i amor que em donaven.

Cada vegada que em llegies em feies sentir acceptat, estimat i apreciat.

I no crec que mantingui molt més la teva atenció, si tan sols pogués ser alliberat. És una tinta negra el que em retén, una cobertura d'un llibre, una pantalla, o número de pàgina el que no em deixa escapar.

Voldria que aquest moment fos infinit, però em conformo que et recordis de mi, només estava remembrant el que vaig ser per a tu; i el que segueixes sent per a mi.

Espero que altra vegada ens tornem a trobar, espero tornar a sentir els teus ulls sobre els meus versos i les teves mans acariciant les meves paraules rimades.

Perquè aquestes sempre van estar dirigides a tu.

Att. el teu poema oblidat

- 32 -

Mireia Moraleda Garcés El que queda de nosaltres IES Maremar Recordo mentre corríem, pels camps serens, agafats de la mà.

No pensava que fos tan dur...

Encara recordo aquell sentiment d’esperança quan em deies que allò seria per sempre.

La teva mirada, estesa sobre mi, amb aquella connexió.

No pensava que fos tan dur...

Contemplo amb nostàlgia les roselles que em vas regalar, pensant què hauria sigut de nosaltres.

Aquelles roselles aixafades, esperant que tornis, ignorant la situació.

No pensava que fos tan dur…

El nostre últim comiat, mentre plovia, en aquell dia de primavera.

Potser vam ser enganyats, i no era el nostre moment.

Però no pensava que fos tan dur, deixar-te anar.

- 33 -

Núria Fortunato Jiménez Éssers Institut Premià de Mar Ànimes lliures plenes de somriures trencats i cuirasses de cristall que es passen dia a dia batallant.

Joves cansats de la pressió constant de no donar a l’abast de sentir que són un cas a part, i de saber que no encaixen en cap costat.

Guerres internes devorades per un instint caçador on lluiten la realitat contra la ficció, la veritat contra la imperfecció.

Set de venjança contra una ferida incurable creada per unes simples paraules paraules que mai seran oblidades.

I és per això que vivim dins d'una presó limitats per les nostres pors, aquestes que ens frenen a ser, a viure, a sentir emocions.

Dies de Sol i d'energia et vesteixes d'una trista fisonomia dins teu no existeix l'alegria.

No coneixes el concepte d'una feliç vida veus com se t'escapen els somnis, les il·lusions, les ganes de menjar-te el món.

I és que, dins d'aquest panteó, Som simples éssers esperant la mort però, de cop, a l'horitzó Apareix una llum dins la foscor.

Una llum que et guiarà a ser millor.

L’única manera de créixer és saber conviure amb el dolor.

- 34 -

Alejandra Rodríguez Forment Jo Escola Sagrada Família Vaig creixent de mica en mica, seré malva, seré bonica?

Començo a sortir de la llavor em toca l’aire, veig la claror.

Ja tinc una fulla a la canoca, de tant en tant el sol li toca.

Ja quasi es veu la segona, i és bella com una papallona.

Comença a sortir-me una flor, i em va canviant el color.

Al final soc d’un bell rosa, quina vida més meravellosa.

Podré sentir el sol a les fulles, i també l’aigua si em mulles.

En un enorme prat verd creixeré, i una espurna de color seré.

Quan els meus colors s’apaguin, i els meus pètals amb ells marxin, un sentiment de buidor deixaré, i una nova vida començaré.

- 35 -

Grup A, 2n premi Sofia Buscema Bouso

Grup A, 1r premi Noa Parra Emergui

Grup B, 1r premi Joana Lligoña Blanch

Grup B, 2n premi Àngela Mateos Roy

Grup C, 1r premi Marina Ballús Garcia

Grup C, 2n premi Sibel Llamazares Broto

- 36 -

Grup A, 2n premi Noa Parra Emergui

Grup A, 1r premi Berta Benítez Badia

Grup B, 1r premi Maria Marcos Ramírez

Grup B, 2n premi Mireia Moraleda Garcés

Grup C, 1r premi Núria Fortunato Jiménez

Grup C, 2n premi Alejandra Rodríguez Forment

- 37 -

- 38 -

Aquesta revista s’ha editat a la Biblioteca Joan Coromines del Masnou, el maig de 2022.

- 39 -

Carrer de Josep Pujadas Truch, 1A 08320 El Masnou Telèfon: 935 571 888 b.masnou.jc@diba.cat bibliotecavirtual.diba.cat/masnou-el-bibliotecajoan-coromines