1r premi Joana Lligoña Blanch, La història de l’Elionor. Escola Bergantí

—D’acord, nois, recordeu que la setmana que ve heu de portar un text narratiu amb una història de la vostra família. Ha de ser d'investigació —va dir la professora de català.

Quan la Raquel va arribar a casa, va anar directament a la seva mare.

—Mama, haig de fer un treball d'investigació sobre la nostra família. Explica'm alguna cosa que no hagis explicat mai!

—Filla, ho saps tot de mi! —va dir la seva mare.

La Raquel, resignada, va anar a l'ordinador i va començar a escriure el seu text. La seva història començava amb l'arribada de la seva àvia des de l'Argentina acabada de casar, amb la seva mare que era un nadó de tres mesos.

La Raquel sempre havia pensat que els seus avis havien fugit de l'Argentina en haver fet Pasqua abans de Rams!

De sobte, es va adonar que aquella situació es mereixia una investigació profunda i detallada i va ser quan va decidir que la seva àvia li ho havia d'explicar fil per randa.

La seva àvia era una iaia moderna, que tenia Instagram i WhatsApp, i fins i tot feia broma i deia que s'havia de fer un compte de TikTok. La Raquel li va enviar un whatsapp i li va preguntar si aquella tarda era a casa i si la podia anar a veure per fer un treball de l'escola, i la iaia, al segon, li va respondre amb una emoticona amb una mà.

L'Elionor era vídua feia cinc anys i vivia en una casa a tres carrers de la Raquel. Deia que vivia molt bé sola!

La Raquel va picar al timbre i la va sortir a rebre la seva àvia, li va fer un petó i la va fer entrar al menjador, on, com sempre que hi anava, li tenia preparat un plat amb pa de pessic i xocolata amb una tassa amb llet.

—Iaia, m'has d'ajudar! —li va dir la Raquel—. Haig de fer un treball a l'escola i haig d'explicar per què l'avi i tu vàreu decidir marxar de l'Argentina i venir a Girona! M'ho has d'explicar tot.

L'Elionor va baixar la mirada, li va canviar la cara, i li va dir:

—Raquel, ja saps que t'estimo molt, però això no m'ho demanis, no m'agrada parlar del passat.

—Iaia, només vull que m'expliquis per què vàreu marxar de l'Argentina tot just quan us vàreu casar. Tampoc n'hi ha per tant, no?

—Vàrem marxar perquè a l’Argentina hi havia una dictadura i desapareixien els nadons; ja ho saps això. —Va dir l'àvia.

Quan li parlava no la mirava als ulls, alguna cosa li amagava. De fet, la Raquel es va adonar que ho havia amagat tots aquells anys.

A la Raquel, quan era petita, li encantava jugar a les golfes de casa l'àvia i de cop li va venir un flaix. Una vegada, feia sis o set anys, jugant es va amagar en un espai darrere la porta de les golfes on s'havia d'anar molt ajupit i va trobar-hi una caixa de llauna, amb una nina, unes robes estranyes com si fossin per disfressar nadons i unes quantes cartes. En sortir de l'amagatall, la Raquel va preguntar al seu avi què era tot allò i l'avi li va contestar:

—Records del viatge de noces, Raquel. Estan molt bé allà on són o sigui que torna-ho a deixar, si us plau.

La seva àvia se la mirava amb ulls tristos i alhora intrigada de què carai estava pensant en aquell moment la seva neta, i la Raquel no sabia què fer, si insistir o dissimular i anar a les golfes a xafardejar què era tot allò ara que sabia llegir!

—Iaia, crec que no em dius tota la veritat. No creus que després de tants anys potser ha arribat l'hora que ens ho expliquis?

—Raquel, no siguis pesada. Ja t'he dit per què vàrem venir.

—Iaia, i per què no tens contacte amb la teva germana ni amb els teus cosins ni nebots?

—Raquel, tinc molt mal de cap, m'agradaria anar-me’n al llit —va dir l'àvia.

La Raquel va fer un petó a l’àvia i va marxar amenaçant-la que l'endemà a dos quarts de sis hi tornaria.

En arribar a casa, la Raquel ho va explicar tot a la seva mare. La seva mare era molt diferent d'ella i es va limitar a dir-li:

—Raquel, si no t'ho vol explicar, ho has de respectar. Li deu fer mal o deu pensar que és millor que no sapiguem el motiu real per haver fugit del seu país i començar una nova vida a Catalunya.

La Raquel no podia parar de pensar què devia haver passat, quins devien ser els motius, i no va dormir gens aquella nit. Només tenia ganes que fos l'endemà a la tarda.

La Raquel, l'endemà, ho va explicar tot a la mestra de català, l'Anna, que estava entusiasmada, ja que potser a la fi tenia una història d'investigació.

La seva mestra li va dir:

—Raquel, si al final t'ho explica, no ho pots escriure al teu treball, o sigui que ves fent el text amb el relat "oficial". La Raquel no hi havia pensat que fos un secret de família!

En sortir de l'escola, el primer que va fer la Raquel (com cada dia) va ser mirar el mòbil, i ja tenia un whatsapp de la seva àvia en què li deia: “Vine a les sis, però vine amb la mare. M'ha fet pensar i penso que, si ella hi està d'acord, us haig d'explicar tota la veritat.”

- 18 -

La Raquel va anar corrent a casa, es temia que la seva mare no ho voldria saber, eren molt diferents, potser la joventut o tenien el caràcter diferent, però ella necessitava saber-ho!

—Mama, hem d'anar volant a casa la iaia, ens explicarà la veritat del perquè van marxar de l'Argentina.

—Mira, Raquel, no sé si vull saber-ho —li va dir la seva mare.— Jo estic bé així, he tingut una vida tranquil·la i no tinc ganes de sotracs!

—Mama, si la iaia ens ho vol explicar, no serà res dolent. Va, si us plau, anem-hi!

La Raquel li va enviar una nota de veu a l'àvia: “Iaia, ja venim, amb la mama és clar”. L'àvia al segon va contestar amb una mà.

En arribar a casa de l'àvia, com sempre, ja tenia preparat el pa de pessic i la xocolata, però aquesta vegada hi havia una cosa més, que era la caixa de ferro que havia vist la Raquel de petita.

—Passeu, passeu —va dir l'àvia.

—Hola, àvia! —va dir la Raquel mentre li feia dos petons.

—Mama, n’estàs segura? No et deixis portar per la Raquel, que és molt insistent. —Segura, no vull esperar més —va dir l'àvia.— Al cap i la fi, és una història d'amor infinit. — L'àvia va ficar la mà a la caixa de llauna i va treure’n una foto tot dient. —Lluïsa, aquests són els teus pares biològics.

—Què?! —va dir la Lluïsa obrint els ulls com dos plats!

—Fa quaranta-dos anys que el teu pare i jo vam anar de viatge de noces a Colòmbia amb furgoneta. Al tercer dia, vàrem anar a visitar Rionegro, un poble preciós de la província d'Antioquia. En arribar, vàrem trobar un rastre de morts i sang. Uns narcotraficants havien matat tot el poble, però allà hi havia un nadó amagat darrere d'una fusta amb una bossa al costat on hi havia aquesta roba i aquesta foto. No paraves de plorar, no sabíem quan feia que no menjaves, però sempre hem pensat que acabava de passar, ja que ens va semblar sentir trets una hora abans i ens vàrem pensar que eren caçadors. Immediatament vàrem anar al poble on havíem dormit la nit anterior, Medellín, vàrem buscar un metge, i ens va atendre el doctor Puig, fill d'immigrants catalans, que ens va dir que estaves bé i que als orfenats a Colòmbia hi havia una mortalitat molt alta. “Si us enduguéssiu el nadó al vostre país, li salvaríeu la vida.” La Lluïsa va trencar a plorar i el primer que va fer va ser abraçar-se a la seva mare dient-li:

—Tu ets la meva mare, mama, tu ets la meva mare!

I a partir d'aquell moment van estar més juntes que mai.

Evidentment, la Raquel no va escriure aquesta història al seu treball escolar i la veritat encara avui li costa de treure-la, ja que mira la seva àvia i la seva mare i són com dues gotes d'aigua!