- Ja me l'he fet meu! - exclamà , ben content-. Ara veurem si és veritat que fa tanta feina como diuen. Però l'ampolla pareixia que estava clavada en terra, tant i tant pesava. I en Pere va haver de fer un gran esforç per posar-la dins el carro. - Jo no sabia que un fameliar, o una herbeta tan petita com aquesta, pesàs tant i tant! Quan arribà a casa, la dona ja l'estava esperant, i així que botà del carro li preguntà: - Què? El dus o no el dus? - El duc! -respongué en Pere. - I què m'has dut aquí que pesa tant, Pere? - li preguntà. - T'he dut un fameliar. O al menys, així m'ho pens. Però ara ho sabrem del cert. Tens alguna feina per fer? - Home... Feina ja saps que sempre n'hi ha. Ara mateix es podrien pujar aquells sacs de blat a la casa alta- respongué ella, apuntant el dit cap un munt de més de quaranta sacs que hi havia a un racó. - Idò , mira-t'ho bé! - digué en Pere, llevant el tap a l'ampolla. A l'instant va sortir un capet pelat, com una nou, que així que es trobà fora s'inflà. Darrere el cap sortiren uns bracets llargs i prims, un cosset prim que també s'inflà, seguit d'unes cametes i uns peuets, tot tan petitet que pareixia mentida que s'hi pogués aguantar damunt. I ses manetes quasi li arrossegaven per terra. De tot d'una, en Pere i na Lletrudis s'espantaren molt de veure allò tan lleig. Més encara quan s'aturà davant ells i botant i fent manotades, amb una veu forta i amençadora els deia, sense parar:
-
Feina o menjar! Feina o menjar.
Va ser en Pere qui reaccionà primer i digué a na Lletrudis: - Vés , obre la porta de la casa alta! I al fameliar li manà: - I tu, ves agafant aquells sacs de blat i dugue'ls per amunt ...! I em pens que en tendrás de feina, per hores!