Muntanya_919

Page 1


La Noguera oblidada

El turó de Montmagastre, la cova de la Vansa i la muntanya d’Antona Text: Ferran Alexandri

DAVID MENGUAL

L’enorme balma de la Vansa, situada al barranc de la Fontfreda, mostra les antigues construccions, visibles des de ben lluny.

44 Muntanya 919 / Desembre 2016


De la vila d’Artesa de Segre pot fer-se una autèntica mirada al passat prehistòric i medieval a través d’antigues ruïnes i balmes troglodítiques; fins i tot, podem petjar un parc arqueològic de primer ordre que domina el Segre des d’un tossal estratègic.

L

canvis entre la plana i la muntanya i amb un mercat principal, els llocs del seu terme, tot i que són a la vista de tothom, han restat generalment oblidats, lluny de l’abast dels excursionistes i també dels turistes de diumenge. La seva situació, en indrets aïllats dels grans nuclis de població, en terres feréstegues que la majoria no sospita i sense cap infraestructura de restauració o de comerç propera, s’han convertit en llocs que hi solem passar de llarg. Aquesta aparent salvaguarda també es veu afectada, però, per un altre fenomen: l’abandó i la poca protecció. Deixar aquest patrimoni sense manteniment pot comportar el deteriorament d’aquests monuments o bé que siguin objecte d’actes poc respectuosos (pintades, acumulació de deixalles). I el que és més greu: que siguin fàcilment accessibles, sense tanques de protecció ni advertiments de la seva fragilitat. Fóra bo que aquest conjunt arquitectònic i arqueològic que tot seguit descriurem fos interpretat com cal, sota l’empara d’una protecció institucional, per al seu coneixement i divulgació.

ALBERT MARTÍNEZ (BASE ICGC)

a proposta que plantegem té com a punt de partida la població d’Artesa de Segre, capital natural del Segre Mitjà, per endinsar-nos en primer lloc cap al turó piramidal de Montmagastre, al cim del qual hi ha les ruïnes d’un castell i una ermita romànica. A continuació prosseguirem fins al llogaret de Tòrrec, per fer una excursió fins a la cova de la Vansa, habitada fins ben entrat el segle xx, amb restes d’edificacions. Acabarem el dia retornant a Artesa de Segre i a la propera muntanya d’Antona, punt estratègic damunt del Segre, on s’hi assentaren els ibers i, en temps medievals, s’hi construí una fortificació important. Encara que Artesa és un població prou gran, amb gairebé de 3.700 habitants, centre d’inter-

La Noguera obLiDaDa 45


La Noguera

oblidada

EL TURÓ DE MONTMAGASTRE

D

DAVID MENGUAL

es d’Artesa de Segre prenem la carretera L-512 / C-74 pel Pont d’Alentorn en direcció al coll de Comiols. Després d’haver passat els llocs de Vall-llebrera i Vall-llebrerola, a la dreta trobem la carretera que es desvia cap a Montmagastre. Un cop passada la costa de Montmagastre, i abans d’arribar a Cal Donzell, a mà esquerra comença un camí ample i lleugerament ascendent, on veurem un cartell municipal informatiu que indica el camí del castell i del poble medieval. Aquí es pot deixar el cotxe. Seguim a peu aquest camí ample fins que veiem a l’esquerra un caminet marcat amb un pal indicador que s’enfila cap a l’església de Sant Miquel de Montmagastre i al cim del turó, on hi h les restes del castell. El camí, ara senyalitzat amb fites, és costerut i pedregós. Quan

46 Muntanya 919 / Desembre 2016

albirem l’església de Sant Miquel des d’un petit replà també podrem veure, al vessant est, les ruïnes de l’antic nucli, que fou vila closa; hi destaca el carrer de la Muralla, amb un portal al seu extrem. En 20 min arribarem a l’església de Sant Miquel, per damunt de la qual culmina el turó de Montmagastre, a 762,1 m d’altitud, amb un vèrtex geodèsic, al qual ara hi han lligat un pal llarg on oneja una estelada. EL CASTELL DE MONTMAGASTRE

L’indret de Montmagastre és un poblet disseminat al nord de la ribera del Segre, agregat al municipi d’Anya, i des de 1966, al d’Artesa de L’església romànica de Sant Miquel destaca gairebé al cim del turó cònic de Montmagastre.


Segre. L’antic nucli, actualment abandonat, es trobava als vessants del turó, damunt del qual s’aixecava el castell, que va ser molt important a l’edat mitjana, perquè fou el primer dels castells recuperats als musulmans a la frontera del baix Urgell, a principis del segle xi, pel comte Ramon d’Urgell. Segons fonts àrabs, fou assaltat el 1003 per Wadih, un general d’Abd al-Malik; però el 1010 ja era conquerit pels catalans. Posteriorment, el castell de Montmagastre tindria diversos senyors i castlans. Entre 1023 i 1026 el comte Berenguer Ramon I de Barcelona el va infeudar a Ermengol I d’Urgell, i pels comtes d’Urgell el posseïren després Arnau Mir de Tost (1041) i els vescomtes de Cabrera (1031). Més endavant el castell fou cedit per Jaume II el Dissortat a la seva germana Elionor, que el va perdre en favor de Ferran d’Antequera, el qual, el 1415 el va cedir al seu conseller Ramon de Bages. A finals del segle xv, el senyor del castell era Gaspar de Llordat, lloctinent del vescomtat de Castellbò. En el segle xvi, la baronia completa de Montmagastre, que comprenia diferents llocs i parròquies de l’entorn, fou obtinguda per Josep de Vilalba i de Guinard, del monestir de Montserrat. Del castell, avui ja no en queda gairebé res, tan sols unes ruïnes esparses a la part superior d’aquest turó cònic. Podem dir, en general, que aquest lloc és bastant desconegut i solitari. Tan sols uns masos disseminats aporten una mica de vida a la zona. Però el cas és que el turó és visible des de ben lluny (sobretot des de la carretera de Comiols) i des de molts punts de la Noguera perquè és un cim piramidal de 762 m, domini d’una part molt extensa de la comarca. Al Facebook es pot trobar la pàgina dels Amics del Castell de Montmagastre, nascuda el 2005 a iniciativa d’un grup de veïns per promocionar la cultura i el patrimoni del poble. L’ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL

L’església de Sant Miquel de Montmagastre, situada a la part alta del vessant sud del turó, és un temple romànic del segle xi, que fou l’església del monestir de Montmagastre (dotat el 1011) i abadia canonical des del 1085. L’any

TOPONÍMIA

MONTMAGASTRE O MAMAGASTRE, EL CASTELL DE MAMELLA

Pronunciat mun-ma-gàs-tre, és aquest un topònim curiós que pocs s’imaginarien el seu origen, confosos potser per la influència de Mont- (muntanya), però en realitat és degut a una deformació de Mama- (del llatí mamma ‘mamella’), perquè el lloc es deia al principi Mamagastre. La documentació antiga ens indica el pas de Mama- a Mont-: n mumaqasr (en l’expedició d’Almuzàfar contra Ca-

talunya el 1003); n Mamakastrum (en un testament sacramental del

1010); n Castro Malagastro (el 1018, forma que suposa

dos jocs de dissimilació, en Mama-: m-m > m-n > m-l, amb ajut dels nombrosos mots amb Mal-, com el castell de Malagastre del turó d’Antona, prop d’Artesa de Segre); n des de mitjan segle xii apareixen moltes dades de

Mam-: Mamagastre (1074), Mamachastri (1074), Michaelis de Mamacastro (1075); n Castrum Montmagastri (1093); n Castro de Mamagastre o Montmagastre (1280); n Castell de Muntmagastre (en el cens de 1359).

El canvi de la -a- àtona de Mama- en -o- es deu a un arrodoniment labial provocat per les dues m. Una pronúncia Momma/Monma, ajudada per l’etimologia popular va donar peu a Mont-, Munt-. En conclusió, com argumenta Joan Coromines, l’origen de Mamagastre és mammae castrum ‘castell (en forma) de mamella’, amb el terme mamma ‘mamella’ aplicat a un turó d’aquesta forma, com el francès mamelon. Només cal observar que els turons sobre els quals es construïen aquests castells tenen una forma cònica que recorda la figura d’una mamella. Així mateix ho descriu Josep Maria Espinàs en el seu llibre, A peu per la Llitera (1990), en referència a un altre antic poble i castell anomenat també Montmagastre, situat a Peralta de la Sal: «un camí que s’enfila cap al mugró de Montmagastre». Per tant, mammae castrum designava ‘castell del turó amamellat’. Però diu Coromines que val més mamma castri ‘turó amugronat del castell’ perquè no hi ha casos de genitiu dels noms en A- en toponímia.

La Noguera oblidada 47


EL PERSONATGE dAVId MENGUAL

EL CAVALLER ARNAU MIR DE TOST

Arribant a l’església de Sant Miquel de Montmagastre.

1098, per obra d’Arnau Mir de Tost, es va unir a Sant Pere d’Àger i els seus abats es feren dir aleshores abats d’Àger i Montmagastre. Després fou priorat, fins que fou suprimit l’any 1592 i les seves rendes s’integraren a l’abadia d’Àger. En aquest moment, l’església de Sant Miquel esdevingué parròquia, adscrita a Montclar fins al 1806. Actualment, tot i que l’església es manté en peu, està mig arruïnada, però encara podria recuperar-se i conservar-se en millors condicions fent obres de restauració i consolidació. Un intent de protegir-la ha estat la seva declaració de bé cultural d’interès local per part l’Ajuntament d’Artesa de Segre (2010). D’estil romànic, modificada al segle xvii, consta d’un absis alt i semicircular, esquerdat per la vegetació invasora. Lamentablement, l’estat actual és d’abandó. A banda dels grafits vandàlics, que conviuen i es confonen amb els medievals (si teniu sort, es poden localitzar damunt la pedra dels murs uns guants de malla, una àguila, una llança i una corona), queden també dues criptes i restes de pintures murals del segle xiv, prou difícils de veure. Les imatges i ornaments litúrgics que es pogueren salvar es troben al Museu Diocesà de Lleida. 48 Muntanya 919 / Desembre 2016

Un dels posseïdors del castell de Montmagastre fou Arnau Mir de Tost († 1071), fill de Miró, senyor de Tost, fundador de la dinastia vescomtal d’Àger i el conqueridor dels sarraïns a la vall d’Àger. Portà la frontera de les seves terres fins prop de Balaguer i ajudà el seu seu senyor Ermengol III d’Urgell en la croada de Barbastre (1064). Avui dia és conegut popularment com el Cid de les Terres de Lleida.

Arnau Mir de Tost encomanant-se a Ermengol II d’Urgell abans de prendre del castell d’Àger (Liber feudorum maior).


El dolmen de Montmagastre és de cambra pirinenca, sense restes del túmul.

El menhir de Montmagastre, fàcil de trobar perquè és just a la cuneta de la carretera.

L'ITINERARI

Desnivell: +165 m (fins al cim de Montmagastre) Recorregut: 500 m Temps de camí: 30 min Estat del camí: bo Estat del lloc: en abandó, ruïnós

ALBERT MARTÍNEZ (BASE ICGC)

dolmensmenhirs.blogspot.com

Al costat dret de la carretera, al peu del turó de Montmagastre, al vessant oposat on hem deixat el vehicle (el costat dret de la pista asfaltada) i mig amagat dins del proper bosc d’alzines, i en el pla que hi ha abans del clot de la Renglera, podem localitzar les restes del dolmen de Montmagastre o de Cal Ferrer (una masia propera). L’accés al està senyalitzat. Es tracta d’un dolmen simple, del tipus cambra pirenaica (amb tres cantons amb lloses grans i un cantó obert d’accés), datat del període Calcolític a l’edat del bronze (2200 aC / 650 aC), del qual no queden restes del túmul. Aquest dolmen, conegut pels veïns de la zona, fou descobert per l’Associació Cultural la Roureda, assabentats pels senyors Serradell i Farré. El megàlit fa 3,68 m de llargada i una amplada a la capçalera d’1,70 m (l’amplada disminueix fins a l’entrada, a prop d’1,50 m). A la rodalia, un camí que surt a mà esquerra de la pista que va a Montmagastre vers el sud, cap al mas de Cal Casaca, abans d’arribar-hi, hi ha un jaciment del neolític-bronze. Per sota del dolmen, més o menys un quilòmetre més avall en la costa de Montmagastre, seguint la carretera i just a tocar la seva cuneta, podem trobar fàcilment un menhir. El monument, amb una alçària de 2,85 m, sembla haver estat desplaçat diverses vegades.

dolmensmenhirs.blogspot.com

ELS MEGÀLITS DE MONTMAGASTRE

La Noguera oblidada 49


La Noguera

oblidada

LA COVA DE LA VANSA

U

n bonic recorregut per les fondalades meridionals de la serra de Comiols, un paisatge de conglomerats montserratins que ens duu fins a un important grup d’abalmaments al cingle del marge dret del barranc de Fontfreda, a mitja hora del poblet de Tòrrec. La balma més gran conserva un conjunt d’edificacions ruïnoses. Des de Montmagastre, cal tornar a la carretera d’Artesa i, en direcció al coll de Comiols. Tot just passat el poble de Montargull, en el km 11, una carretera local que surt a mà esquerra ens durà fins a Tòrrec en 5 km. DE TÒRREC A LA COVA DE LA VANSA

Tòrrec és un petit poble, amb menys de 40 habitants, aïllat als contraforts més meridionals del Montsec, suspès en un replà de la vall del riu de Tòrrec, a l’esquerra del torrent de Seguers, que aflueix al Segre davant Vilves. Pertany al municipi de Vilanova de Meià. L’església de Sant Isidre, patró del poble, situada en el

punt més prominent del poble, depèn de la parròquia de Lluçars. El casc urbà i la majoria de les cases han estat molt ben restaurades. Des del poble s’albira perfectament la gran balma de la Vansa. Comencem a caminar des de la població, de l’entrada davant de la bàscula, per una pista asfaltada, de la qual passades unes cases (després de 6 minuts) cal agafar una desviació (marcada amb fites) a l’esquerra, per un caminet descendent, just 1 km després de la bàscula. Més avall creuem una pista i seguim baixant en direcció al barranc de la Pudor o de les Planes (notem que realment en fa, de pudor). Quan hem caminat 1,5 km i 15 minuts arribem a la pista que creua aquest barranc. És possible baixar fins al llit del torrent i passar a l’altre costat per una estreta i perillosa passera, gens recomanable si ha plogut o està humida. Potser és millor fer el tomb per la pista; aleshores cal seguir un camí a l’altre marge del barranc en direcció oest, al bosc que va se-

DAVID MENGUAL

El barranc de Fontfreda presenta un espectacular abalmament al cingle del marge dret, que havia estat habitat des d’antic.

50 Muntanya 919 / Desembre 2016


guint el torrent. Trobarem fites que ens indiquen el camí. Passem uns tubs de conducció d’aigua i un esperó rocós fins que entrem en el vessant del barranc de la Fontfreda, al qual s’ajunten els torrents de les Àligues i de la Tartera. Des d’aquí ja albirem la balma de la Vansa. Cal baixar al fons del barranc en direcció nord, primer per roca nua i després per bosc. Passem el torrent de la Fontfreda per damunt de les aigües i seguim el camí per l’altre costat en direcció sud fins a la cova de la Vansa. Excavada en conglomerats, és una cavitat que té 13 m de fondo, amb forma de sala de 13x12 m de diàmetre i 2 m d’alçària.

TOPONÍMIA

LA VANSA ÉS UN NOM RELLISCÓS D’ORIGEN BASC

La primera menció antiga és del 1097, castro de Lavancia. Segons Coromines, el topònim és preromà d’un mot labantia o alguna cosa semblant. Concretament prové del gerundi antic i nom d’acció del verb labandu, del biscaí ‘lliscar, relliscar’, és a dir: labanti (e)-a , amb l’article basc -A. Aquest significat és ben adequat en aquestes fondalades, per on les aigües abundoses s’escolen en devessall, i on és freqüent relliscar si no anem amb compte. El riu Tòrrec neix a la font Freda i davalla pel barranc de la Tartera i el de les Àligues des de la Fabregada.

CASA DE LA VANSA

A dins d’aquesta balma enorme, i a 509 m d’altitud, hi queden encara restes d’edificis medievals i antics habitatges transformats en corrals per al bestiar que podem visitar lliurement. Resulta que aquestes construccions obrades, avui en estat de ruïna i abandó, havien estat habitades fins ben entrat el segle xx. Però, de fet, l’indret mostra traces d’haver estat ocupat des de l’edat del bronze. L’anomenada Casa de la Vansa, documentada ja en una escriptura del 1010, conserva la majoria de les dependències d’una casa de pagès i fins i tot una llinda del segle xviii. Va estar habitada fins al 1945, quan van marxar definitivament els seus estadants, servint encara d’amagatall en el temps de la guerra civil de 1936-39. En una cambra encara s’hi veuen les restes d’unes grans bótes per al vi, i en altres balmes immediates hi ha els corrals, el forn i altres dependències.

L'ITINERARI

Desnivell: +66 m, -84 m Recorregut: 3 km Temps de camí: 30 min Estat del camí: bastant envaït per vegetació, amb presència d’aixaragallaments i petits despreniments, senyal que no es fa cap manteniment (nov. 2014) Estat del lloc: en abandó

L’ERMITA DE LA VANSA

ALBERT MARTÍNEZ (BASE ICGC)

La balma també ha estat un lloc per a la construcció d’una ermita romànica del segle xi, dedicada a la Mare de Déu de Gràcia o de Santa Maria de la Vansa, situada a 50 passes a ponent de la cova principal. Malauradament, va proporcionar els carreus per bastir els murs d’aquestes cases i corrals, i avui es troba en estat ruïnós, de manera que l’accés a la cova, és directe. La Noguera oblidada 51


La Noguera

oblidada

LA MUNTANYA D’ANTONA

D

aquest indret ha format un congost que ha dividit en dues parts la muntanya: la serra del Munt, que queda a la banda esquerra del riu Segre, i la muntanya d’Antona, a la banda dreta, en un terreny força accidentat i boscós. La posició estratègica del turó permet el control visual de les planes fèrtils de Baldomar i Artesa de Segre i el control del riu per l’altre vessant, una via natural de comunicació. És un lloc de difícil accés pel vessant de Salgar, però de gran visibilitat, una defensa en el camí natural del Segre. Per tant, un indret que ofereix les condicions físiques perquè s’hi desenvolupi un assentament humà. La muntanya d’Antona ha estat objecte de diverses excavacions des que es va descobrir el Al cim del turó d’Antona es conserven restes de murs i dipòsits obrats, parts de l’antic castell de Malagastre, bastit damunt del primitiu poblat ibèric. Ferran alexandri

es de Tòrrec, retornem novament a Artesa de Segre per agafar la carretera local que duu al petit poble de Vernet. Un cop hem passat el pont que creua el Segre, poc abans d’arribar a Vernet, cal agafar una pista a mà esquerra, coneguda com el camí d’Antona, que segueix el curs del Segre i ens deixa al peu de la muntanya d’Antona. Aquí podem deixar el cotxe. (Cal desestimar les bifurcacions, que ens durien al camp de tir, i seguir sempre la via més evident i recta en direcció al turó.) Aviat veurem un panell indicador sobre el jaciment. La resta de l’itinerari es fa a peu (10 min) fins al cim de la muntanya. La muntanya d’Antona és un important jaciment arqueològic i un indret de gran interès paisatgístic, situat al terme de Vernet, damunt d’un turó a 429 m d’altitud, envoltat per un meandre per sobre del congost del Segre, enfront del santuari del Salgar. L’indret, conegut pels veïns, com els castellots d’Antona, és a 2,5 km a l’oest d’Artesa de Segre. Tocant al riu Segre, en

52 Muntanya 919 / Desembre 2016


1960 pel prehistoriador i arqueòleg Joan Maluquer de Motes, el qual va dur a terme campanyes de neteja arqueològica fins al 1983, fet que va permetre descobrir les restes d’un castell medieval (segles xi–xvi dC) i fins i tot estructures de l’època ibèrica (segle iii aC). Arran de la mort del Dr. Maluquer, les tasques arqueològiques es van aturar, i el jaciment quedà abandonat. No es reprengueren els treballs fins l’any 1997 (es mantingueren fins al 2001), en què a part d’una neteja, es va fer una obra de conservació i consolidació de les estructures. Avui dia, però, no hi ha cap tanca de protecció del recinte i els visitants hi poden entrar lliurement i enfilar-se impunement pels murs i les estructures. Per això caldria protegir i equipar l’espai amb un camí senyalitzat i una ruta de visita, per no malmetre les restes arqueològiques. A finals de la dècada de 1970, l’lnstitut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona va projectar transformar la muntanya d’Antona en un gran parc arqueològic. Més endavant, les figures de protecció d’aquest indret han fet possible que el poblat ibèric fos declarat monument d’utilitat pública el 12 de maig de 1978 i monument nacional el 10 de novembre del mateix any. A partir de la nova Llei 9/1993 de Patrimoni Cultural Català, fou declarat bé cultural d’interès nacional, en la categoria de monument històric. Les restes de l’antic castell estan protegides pel decret sobre castells del 22 d’abril (BOE 5 de maig de 1949). Paral·lelament, a prop del del turó, ubicat en un marge del riu, a l’indret de la Roureda de Vernet, hi ha també un jaciment neolític, interpretat pel Dr. Maluquer com un obrador d’indústria lítica (treball d’especialització de destrals polides). EL POBLAT IBÈRIC

Sembla que un poblat ibèric es va establir al turó d’Antona des del segle iv aC fins al segle ii aC. Era una vilatge fortificat, encimbellat, que controlava un important pas natural i, per tant, forma una bona defensa contra les invasions procedents de l’altra banda dels Pirineus. Està defensat per dues muralles als costat nord i oest, mentre que una gran cinglera i els

TOPONÍMIA

ANTONA: LA MUNTANYA QUE SEMBLA UNA BÓTA

Citat per primera vegada el 1281 com a castell d’Antona, l’origen del topònim és segurament preromà, segons Coromines, potser del mateix origen cèltic que el nom de Tona, a la Plana de Vic. L’etimologia podria ser andi- ‘gran’ o bé ambi- ‘entorn de’ i el subtantiu tona ‘bóta’ (bóta gran per contenir vi o altres líquids), en la comparació del tossal amb un cubell capgirat. La muntanya d’Antona, doncs, situada al peu d’un serrat planer, podria interpretar-se com la gran bóta o el gran bony.

desnivells l’aïllen per altres costats. La part més alta, que constitueix una veritable acròpolis, està envoltada per una muralla de parament llis, de 125 m de llargària aproximadament, amb una sola porta. Molt més baixa, als vessants nord i oest, hi ha una segona muralla, de parament extern molt acurat, de pedra i calç flonja, que en algun punt té més de 4 m d’alçària. L’anomenat sector 3 mostra les restes d’una gran estructura que ressegueix també el turó, amb una amplada de 3,90 m i una llargada de 125 m, que encercla gairebé tota la superfície del turó en aquesta altura. Maluquer va interpretar aquesta estructura com la muralla del poblat ibèric. En la campanya del 2009, els arqueòlegs Josep Ros i Anna Camats es van centrar en posar al descobert la muralla ibèrica per poder conèixer la distribució urbana d’un poblat iber. A la part baixa del turó hi ha restes d’una tercera muralla. A tot el recinte del poblat s’han recollit materials arqueològics, principalment terrissa i objectes de pedra. Hom hi ha trobat ceràmica de tradició vella, fabricada a mà, ceràmica ibèrica llisa o pintada feta amb torn, ceràmica campaniana i fins i tot romana, de parets fines i terra sigil·lada (decorada amb marques fetes per un segell). S’han trobat també molins de pedra, braquiformes i circulars, percussors i mans de morter ibèriques, a més de destrals neolítiques i monedes, que estan exposades al Museu del Montsec d’Artesa de Segre. La Noguera oblidada 53


Ferran alexandri

El santuari de la Mare de Déu de Salgar vist des del turó d’Antona, encaixat en les balmes del congost del Segre. EL CASTELL DE MALAGASTRE

Les fonts històriques identifiquen el turó d’Antona amb el castell de Malagastre (variant del topònim de Montmagastre, que he comentat més amunt), cosa que permet relacionar aquest indret amb l’acció de reconquesta del segle xi. Quan una part de les terres catalanes es van convertir en una frontera entre la societat andalusina i la feudal, segurament s’hi va construir (segles viii-xi), un hisn, és a dir: un castell andalusí, amb la funció de controlar una via important, el Segre, que es transformaria, a la primeria del segle xi, en el castell feudal de Malagastre. En el primers temps de l’edat mitjana, la fortificació es mantingué com un punt d’avançada de les forces cristianes de l’Alt Urgell enfront dels nuclis musulmans de Balaguer, fins que la conquesta d’Àger i l’ocupació de Camarasa el féu innecessari. En la terrassa natural més elevada (anomenada sector 1), formada per un aflorament de la roca natural, es localitzen les restes d’un recinte fortificat d’època medieval (planta rectangu54 Muntanya 919 / Desembre 2016

lar de 32 m de llargada x 8-10 d’amplada). És destacable l’opus spicatum del mur, un tipus de construcció utilitzada especialment en temps romans i medievals, feta de pedra tallada posada en un patró en forma d’espiga. La seva aplicació en murs de càrrega, però, és dèbil, ja que els angles oblics dels elements tendeixen a obrir-se horitzontalment sota la compressió. En aquesta àrea es poden veure també estances i restes de possibles dipòsits d’emmagatzematge. La terrassa immediatament posterior (anomenada sector 2), que sembla feta per la mà de l’home, ha descobert l’existència PER SABER-NE MÉS…

COROMINES, Joan. Onomoasticon cataloniae. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1989-1997. CORTÈS I RIBELLES, Manuel. El Montsec i les muntanyes veïnes. Centre Excursionista de Lleida, 1984. MALUQUER DE MOTES, Joan. “El poblament antic de la Noguera”. Publicacions del Museu-Arxiu, nº 2, Artesa de Segre, 1981. ROS, Josep / SOLANES, Eva. Memòria de l’excavació d’Antona, Artesa de Segre (la Noguera). Direcció General de Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya, 2010.


LES COVES D’ANTONA EL MUSEU DEL MONTSEC D’ARTESA DE SEGRE

Impulsat pel Dr. Joan Maluquer de Motes, el 1972 neix aquest museu com associació del Patronat d’Antona; però no fou fins al 1980 que s’inaugura l’espai físic d’exposicions amb el nom de Museu del Montsec d’Artesa de Segre (MMAS). El propòsit fundacional del museu contempla la investigació i el treball en els àmbits de la història, l’etnografia, l’arqueologia, l’arxiu, la natura i la geografia. La seu del MMAS està ubicada al carrer de les Carnisseries, al bell mig del nucli antic d’Artesa de Segre, en un edifici originari del 1560. La planta principal fa les funcions d’exposició permanent, on es poden veure els materials recollits al turó d’Antona, entre altres restes arqueològiques importants de la comarca.

d’una muralla amb 5 torres (fins ara) de planta quadrada en el marc del que podria haver estat un complex defensiu. La torre més antiga de la fortalesa tenia una funció defensiva. Posteriorment, el castell tindria un ús residencial, com ho palesen els dipòsits i les estances excavades. Les pintures rupestres de les coves d’Antona.

A la part baixa del turó d’Antona, en el vessant oest, a pocs metres del llit d’inundació del riu, es localitzen diverses cavitats balmades. En tres d’aquestes balmes s’hi han trobat restes de pintures rupestres, descobertes el 1976 per E. Sunyer i A. Borrell, de l’Institut de Ciències del Quaternari, i L. Trepat, alcalde de Baldomar. Les pintures, de tipus esquemàtic, presenten un estat de conservació molt alterat, i sembla que pertanyen a l’edat del bronze. Estan protegides com a Patrimoni de la Humanitat (1998), incloses en el projecte «Arte Rupestre» de l’Arco Mediterráneo de la Península Ibérica. L’accés a les coves no és fàcil. Antona I consta de 16 figures molt deteriorades, poc visibles i multiformes, d’una coloració fosca, vermellosa. Antona II conserva tres figures de barres, de coloració semblant. Antona III és la balma més gran, conté 15 figures al seu fons, generalment sense formes clares, tret d’alguns quadrúpedes i algunes traces antropomorfes, sempre conservant el mateix to de color. L'ITINERARI

Desnivell: +79 m Recorregut: 80 m Temps de camí: 10 min Estat del camí: bo Estat del lloc: en abandó, ruïnós

ALBERT MARTÍNEZ (BASE ICGC)

UNA VISITA RECOMANADA

La Noguera oblidada 55



Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.