Núm.19 Novembre 2013
ABRACADABRANT!
Arbre Etern: T'estimo encara, sí.
No ha canviat la mesura.
Potser inclús més fort que abans, el meu sentir creix cada dia,
com un arbre frondós i elegant. Com un roure o un salze a la vora de la riba.
Creix, però ja sense adonar‐se'n,
ja sense voler més sol del que ara té.
L'arbre creix dins del pit i segueix el seu curs sense voler res més.
Creix pacient i agraeix
cada dia les fulles que broten. També agraeix quan cauen,
perquè en vindran de noves. Agraeix els dies de pluja i vent que la terra li renoven.
I quan creix el riu s'esborren les petjades vora les arrels i se sent lliure i salvatge.
Aquest arbre és etern. I és nostre. Tanit Amorós
Abracadabrant!
Edició i redacció: Enric Bergadà, Enric Tierz, Cris López i Alba Vilaplana. Portada: Diana Borbón Cuchí.
MARCABRÚ: EL TROBADOR DELS POBRES (O LA POÈTICA DEL TOT O RES). La idea que ha pervingut de la lírica trobadoresca és la d'una poesia altament estereotipada, caracteritzada per la utilització recorrent de tòpics literaris com l'exordi natural ‐la introducció en què l'arribada de la primavera o de l'hivern duu al poeta la membrança de la seva estimada‐, o la presència del gilós ‐el marit‐ i dels lauzangiers ‐els aduladors, sempre prestos a trair la confidencialitat de l'amor. Certament, aquesta idea es correspon amb una línia de la poesia dels trobadors, tal vegada la principal, la de la cançó amorosa i la fin'amors, que va assolir unes alçades poètiques que encara ens segueixen meravellant, com a Can vei la lauzeta mover, la cançó més cèlebre de Bernart de Ventadorn: Can vei la lauzeta mover de joi sas alas contra·l rai, que s'oblid'e·s laissa chazer per la doussor c'al cor li vai, ai! tan grans enveya m'en ve de cui qu'eu veya jauzion, meravilhas ai, car desse lo cor de dezirer no·m fon. [Quan veig l'alosa moure/de joia les seves ales contra el raig del sol/que s'esvaneix i es deixa caure/per la dolçor que li arriba al cor,/ai!, sento una enveja tan gran/de tot aquell que veig gaudint/que em meravello perquè, de seguit,/el cor no se'm fongui de desig] Però l'aprofundiment en el coneixement de la lírica trobadoresca revela un món poètic sorprenent i molt menys uniforme del que pot semblar ‐on hi ha lloc per a gèneres com la tensó (un debat entre trobadors) o la cansó de crozada (destinada a crear un clima favorable a les croades). Dins d'aquesta diversitat, un dels creadors més singulars és Marcabrú, pertanyent a la segona generació de trobadors. Sembla que fou un home d'extracció molt humil i practicà una poesia imbuïda de moralisme, fet que, d'entrada, fa que sigui poc atractiva per al lector modern. Però la figura de Marcabrú es recorda, principalment, per haver inaugurat el corrent de la lírica trobadoresca conegut com a trobar clus, un tipus de poesia que tendeix a l'obscuritat i a les referències al·legòriques. Durant els segles posteriors, molts grans poetes com Góngora o Mallarmé també es varen veure empesos a compondre els seus poemes dins uns paràmetres similars. Avui en dia, les cançons de Marcabrú probablement es considerarien com a reaccionàries a causa del seu marcat moralisme, però en el seu temps foren més aviat un bramul
revolucionari, tan des del punt de vista literari com social. No només conreà gèneres aliens a la lírica trobadoresca fins aquell moment com la pastorel·la o utilitzà una singular combinació de mots vulgars i elevats per transmetre el seu missatge, sinó que també criticà amb virulència els costums de la cort, la venalitat de l'església romana i fins i tot arribà a invocar el capgirament de l'ordre social: Cel prophetitzet ben e mau que ditz c'om iri' en becill, seigner sers e sers seignorau. [Aquell profetitzà coses bones i dolentes/i digué que el món es capgiraria,/els senyors serien serfs i els serfs, senyors.] En aquest sentit, l'enyorat Martí de Riquer opinava a Los trovadores que la poesia de Marcabrú es pot interpretar com una veu del poble que, a crits, s'imposa des del carrer al castell i a la cort i ensenya la vergonya i la immoralitat dels ambients elevats. La paradoxa, no obstant això, és que Marcabrú necessitava tenir els cortesans com a benefactors per poder subsistir. En un altre estudi de referència, Marcabrun and the Origins of “Trobar clus”, Lynne Lawner intenta esbrinar les causes que dugueren el trobador a cercar l'obscuritat en els seus poemes i algunes de les pistes que hi troba no poden ser més sorprenents: De gignos sens sui si manens que mout sui greus ad escarnir; lo pan del fol caudet e mol manduc, e lais lo meu frezir. [D'un seny tan enginyós/sóc proveït/que és molt difícil escarnir‐me;/el pa del ximple/calent i tou/menjo, i deixo que el meu es refredi] Seguint aquests versos Lawner arriba a la conclusió que Marcabrú obscureix el seu missatge com a mecanisme defensiu i com a mitja de subsistència, ja que els estaments que criticava a les seves cançons eren alhora els seus protectors i el trobador, d'origen humil, es trobava en una posició d'extrema feblesa davant de cavallers armats i poderosos. El seu enginy, tal com ell mateix ens conta, era la seva única arma però sembla que, a l'hora de la veritat, fou insuficient, ja que morí assassinat a mans d'uns castellans de Guiana ofesos per les seves cançons. Tanmateix, nosaltres sempre serem al bàndol de l'enginy. En la mateixa cançó, Lawner encara troba uns altres versos que embolcallen amb una aura de bellesa el sentit de l'obscuritat marcabruana:
Mos alos es en tal deves res mas ieu non s'en pot jauzir
[La meva propietat és/tan ben defensada/que cap altre home no en pot gaudir]
Marcabrú, òbviament, no tenia cap propietat i el que Lawner llegeix darrere aquests versos és la vívida desesperació d'un home que no tenia cap ancoratge,
lliurat a una vida de vagabundeig i d'incertesa, forçat a viatjar constantment per un món en guerra. La seva propietat, per tant, no pot ser altra que les seves cançons, l'únic recer, un espai que el trobador manté inviolable i protegit del món mitjançant l'hermetisme. Des del segle XXI potser podrem mirar la poesia de Marcabrú amb un gest de suficiència per la ingenuïtat de la seva moral medieval, però la lliçó que ens pot donar a tots nosaltres ‐poetastres aburgesats, arnats per l'autocomplaença i la comoditat, parapetats darrere institucions cendroses‐ és tan rotunda que hauria de capgirar la nostra vida. Potser ha arribat el moment d'abandonar la poètica de parc temàtic i adoptar la poètica del tot o res. Enric Bergadà
CRÒNICA DONOSTIA ZINEMALDIA El Festival de San Sebastian no selecciona les pel·lícules per dedicar‐les sota el títol d'una temàtica. Però es pot dir que els films que he vist segueixen un eix: l'individu. En la majoria de films existia un sol intèrpret envoltat de personatges i fets que acompanyen, que provoquen,... l’individu protagonista. La pel·lícula Enemy, comença amb la frase: 'El caos és un ordre per desxifrar'. No en puc parlar perquè val més veure‐la sense saber de què va. Una història de doble personalitat, de doble sentit. La fotografia excel·lent acompanya a fer un viatge per uns espais heterogenis, pulcres que et posen dins un ambient inquietant per preparar‐nos per un gran Final. Des que vaig descobrir el director Kore‐eda mai m’ha decebut. Like father, like son és un retrat impecable, alliçonador sobre la família japonesa. Una pel·lícula amb un ritme agradable i amb uns personatges molt propers. Sembla que en l'actualitat la bondat s'ha convertit en un defecte, es diu en el film. Prevalen altres valors més productius, però els bons valors a l'hora de la veritat en l'amor, en la família sempre són guanyadors. Vull tornar a veure Mon âme par toi guérie; em va deixar buits que vull omplir. Una història que reflexiona sobre l'individu i el seu procés d’evolució. El protagonista solitari envoltat pel pare, amics i veïns ha d'acceptar el seu poder que no vol reconèixer. Un viatge interior on descobrirà que la vida és meravellosa i cal creure en ella. Els somnis poden ajudar a comprendre quin camí hem d'agafar en la vida. Caníbal, una pel·lícula correcta, sòbria, sense estridències. Una historia d'amor entre el dimoni i la Bellesa. Un film sobre la solitud de l'individu, i que per molt que s'esforci la bellesa res pot fer canviar la maldat. Cal reconèixer el treball que realitza Antonio de la Torre i la gran descoberta de l'actriu romanesa Olimpia Melinte. Ja que parlem de cinema espanyol cal destacar l'última obra de David Trueba (Vivir es fácil con los ojos cerrados) que pot agradar al gran públic. Una historia nostàlgica sobre un professor d'anglès que viatja a Almeria per conèixer a John Lennon. Les maduixes tenen un paper important... L’image manquante és l’últim film del director de Cambodja, Rithy Panh. Ja em va deixar esmaperdut amb el documental S‐21, la màquina de matar. I torna a colpir amb
aquest fabulós experiment cinematogràfic. Un film que haurien de veure tots els dirigents del planeta. Un retrat sobre la dictadura i genocidi dels Jemeres Vermells a Cambodja. El director realitza una sèrie de pensaments sobre aquella època, i al final acaba dient una gran frase: La révolution est cinéma. Gràcies al festival he pogut gaudir de petites perles que difícilment es podran veure en sales convencionals, cal destacar‐ne les següents: la urbana pel·lícula Wolf, en què es relata la vida de dos joves lladres que arriben a ser els reis del seu barri; la tendra història d'homes i cavalls (Hross í oss / Of Horses and Men) ambientada en meravellosos paisatges islandesos; i la polonesa Drogówka / Traffic Department, una història violenta sobre la corrupció dins el sistema policial. Però el més destacat d'aquest festival ha estat la retrospectiva de Nagasi Oshima, director japonès conegut per l’estimulant El imperio de los sentidos. Oshima, però, té una extensa filmografia en què els seus principals trets són la llibertat radical, la sensualitat clara ‐sempre envoltat d’ambients poètics que poden arribar a ser estrambòtics. Amb la seva primera pel·lícula Ai to kibo no machi / Street of Love and Hope demostra una implicació en la societat mitjançant el cinema, una gran lliçó de realisme fet amb simplicitat però que arriba com una bufetada. Amb 62 minuts de metratge n'hi ha prou, no calen floritures. Oshima també està disposat a fer‐te un rentat de cervell. Em vaig quedar trasbalsat veient Etsuraku / Pleasures of the Flesh. De què és capaç un home per tal d'oblidar un amor no correspost? Un film asfixiant on clarament el protagonista és el desig carnal. I amb Nihon shunka‐ko / Sing a Song of Sex es relaten les diferències sexuals entre l'home i la dona, quan realment el que es busca és el mateix. Quasi totes les pulsions queden plasmades en aquest film fantasiós i al mateix temps tragicòmic. Però Oshima també és un amant de la poesia i es demostra en Shinjuku dorobo nikki / Diary of a Shinjuku Thief , un jove que roba llibres tan sols per conquerir l’amor d’una dependenta. Buscapé
NUESA És previsible, però sempre sorprèn: quelcom es trenca, i un ja no es mira mai més el món amb la mateixa mirada. El màxim conflicte al llarg de la vida s’esdevé entre el que esperàvem i el que va essent. Ambdues peces mai acaben d’encaixar i un es pregunta què falla: si esperava massa o malament, i la vida és infinitament descafeïnada... o si és un mateix que s’ha anat apagant a poc a poc com una foguera mal cuidada. Cada dia amb més freqüència, el desencís assalta joves de vint i trenta anys. Abans d’arribar als quaranta s’és un vell. Jo confesso... que molts dies em sento vella. És una desgràcia terrible que un arbre comenci a assecar‐se sense haver adquirit una esplèndida maduresa de fruits. Llevar‐se i afrontar la vida en aquest estat és una heroïcitat, i potser es fa perquè encara persisteix el dubte de si tot plegat és una mala etapa abans de la bonança; perquè ens entenguem... una “prova” que si superem tindrà recompensa; però potser la nau no arriba a bon port quan cessa la tempesta. Aquesta possibilitat, la de que les coses no segueixin el curs que esperàvem o que ens han fet creure que seguirien com si obeïssin una llei natural, és el punt on neix el conflicte, i és aquí on un intenta desviar la mirada. Quan un projecta la seva vida, de nen o adolescent, l’omple de grans expectatives i possibilitats felices; ara bé, el fet que no es compleixin aviat o que alguna d’elles sigui impossible, no dóna dret a girar l’argument completament i creure que tot va a pitjor. El discurs tremendista cansa, al igual que el de l’il·lús benintencionat. En un moment difícil com el d’ara, molts joves veiem com la nostra vida va despullant‐ se d’il·lusions i benestar. L’economia cau, i amb ella la nostra possibilitat d’una casa, un viatge, una família nombrosa... però encara més, cau la possibilitat de dedicar‐nos a allò que crèiem poder triar. És com si l’horitzó de les grans esperances de Dickens se’ns anés destenyint davant dels nassos. És el moment del conflicte, l’instant en el qual la vida queda davant nostra amb una nuesa flagrant. Desapareixen les metes, les projeccions, i totes elles adquireixen la mateixa estranyesa amb la qual una paraula es fa difusa a còpia de pronunciar‐la repetidament. Ja no es creu en sagraments ni promeses, perquè un endevina que darrere d’ells la vida ha de ser idènticament feridora. Amb el conflicte neix l’instant en que un tanca o obre la mirada. La nuesa és més originària que el vestit, però alerta, el fred prem i el sol crema la pell. Si la vida no és això que crèiem, i intuïm que tampoc és aquest horitzó destenyit, caldrà no tancar els ulls i afrontar el Misteri. I és en aquest instant en què comencen a afilar‐se les pròpies paraules, no pas per aconseguir èxit o reconeixement, aquestes metes ja han mort; és aleshores que un ja sols busca una sola cosa: afinar els mots per tal de poder‐se comunicar amb qui vulgui escoltar‐lo. Pell a pell, tal com neix la vida. Cris López
Oh! Déu meu Totpoderós
Des d’infant que no et demano res. Hom parla de canvis,
hom necessita un canvi complert. Els petits passos són insuficients Et demano una neteja total! Perquè jo i milers d’Eva
escamparem una nova evolució com conills. Recrearem un nou món
ple de petits russos i nimfes poderoses. Estic cansat d’aquest món brut! Oh! Déu meu Totpoderós
Crida a tots els teus cavallers!
‐escombrin el món de falsedat i mentides‐. A canvi jo t’ofereixo la perla de de la meva salvació: la Bellesa.
Enric de Tierz
Més informació, subscripcions, suggeriments i propostes a clubabracadabrant@gmail.com i també al Facebook (ClubAbracadabrant) Podeu consultar tota la col∙leció a: http://issuu.com/abracadabrant/
Aquesta és una revista inquieta, si arriba a les vostres mans que no s'estigui quieta. Feu‐la córrer!
Evolució