ABRACADABRANT! Núm. 21 Maig 2014
BESTIALITATS de sobte dessota l’arbre del carrer Major la vida em sembla trista i el final proper i colpidor, com la remor i les mirades sota la llum groga, i el terra és dur, sense compassió, no serveix ni per cavar una fossa, l’única escapatòria és enfilar‐se dalt de l’arbre aprendre la llengua de les orenetes com a l’antigor i volar i fer niu d’estiu en estiu.
Cris López
Abracadabrant!
Edició i redacció: Enric de Tierz, Cris López, Enric Bergadà i Alba Vilaplana. Portada: Diana Borbón Cuchí.
________________________________________________
Aquesta és una revista inquieta, si arriba a les vostres mans que no s'estigui quieta. Feu‐la córrer!
DIUMENGE DE METAMORFOSIS Quasi cada diumenge em deixeu; per un altre, per un de murri. Sempre amb un drac tatuat a la nuca. Els tatuats i ferms us agraden. Els envejo, vull ser com ells ‐ un pecador abandonat pels Déus‐ A vós us empatxa el bon jan, us avorreix un tros de pa. M’enrolo en una companyia per lluitar contra mi mateix. Els meus ulls reflecteixen sang roja, l’ira es menja tota la meva passivitat. Amb els meus actes suprems, em converteixo en un heroi per les masses femenines. Les meves bastes paraules han deixat de ser importants. Ara, que sóc poderós. Ara, a punt d’envair la ciutat eterna, em demaneu perdó i clemència. Ni mare, ni dona, ni fill poden entendrir‐me, sóc un nou salvatge, amb un flamant i recent tatuatge. La tatuada serp capriciosa m’ha injectat el seu verí dins el meu cor ardent. Les flames internes del meu cor han incendiat els cossos innocents. Sóc l’únic emperador! Tot un imperi m’acompanya per derruir tot el que abans desitjava...a vós! ...diumenge rere diumenge.
Enric de Tierz
A
Mira'm...quan et parlo... vui en dia proliferen els casos de dèficit d’atenció entre els nens i nenes. Hi ha qui acusa l’excés d’estimulació tecnològica, altres la incompetència i falta de disciplina dels professors; altres hi treuen importància: sempre n’hi ha hagut de nens moguts... Particularment em decanto més pel tercer argument, al mateix moment que hi afegeixo –tal com ja va fer la filòsofa francesa Simone Weil‐, la pèrdua d’una actitud bàsica, l’actitud d’atenció. No es tracta pas de l’atenció voluntarista i forçada, sinó de l’atenció d’interès per allò que passa al nostre davant. En un món desbocat i exprés com el nostre, observo amics i companys amb poca capacitat per dedicar‐se a una cosa veritablement. De tastaolletes sempre n’hi ha hagut, però penso que aquesta figura entranyable és diferent d’aquell que ho vol tenir tot, i que pensa més en quantitats d’accions i recursos que no pas en la qualitat. L’atenció és la millor manera de no perdre el temps, perquè és vivència absoluta del moment present –certa eternitat‐, i és entrega a allò que tenim davant –unitat‐. En paraules de Weil: L'atenció consisteix a suspendre el pensament, a deixar‐lo disponible, buit i penetrable a l'objecte, a mantenir dins un mateix, prop del pensament però a un nivell inferior i sense contacte amb ell, els diversos coneixements adquirits que està obligat a utilitzar. Però què és el que no em permet estar atent? la falta d’interès. L’atenció és un hàbit que es pot potenciar en certa mesura, però també és una mancança de no saber copsar el valor d’allò que tenim davant.
El dèficit d’atenció es veu afavorit pel soroll extern: l’excés d’informació que ens bombardeja per diferents canals; la xerrameca de tots els qui busquen companyia per no sentir‐se sols; i el valor d’immediatesa de la vida urbanita. És molt difícil lluitar contra aquests enemics externs, però potser és més agre lluitar contra el soroll intern, és a dir, les lluita contra les pre‐ ocupacions (que com el nom ja indica significa avançar‐se a ocupacions futures). Preocupar‐se no és mal símptoma, perquè expressa el desig de felicitat, però el problema és quan confonem felicitat amb seguretat, i aleshores s’esdevé la paradoxa, que el més segur és l’instant present, ergo, és la millor oportunitat per ser feliç. Tot el soroll destorba l’atenció, i per tant, minva el coneixement i goig que trec del moment present... vull dir que el dèficit d’atenció empobreix la meva experiència del món i dels altres... i allà on manca experiència molts cops s’hi encabeix la fantasia o les idees allunyades del real. Per Simone Weil, el bon pensament s’esfondra quan posem idees o quimeres al lloc de les experiències pròpies; no en va ella va treballar dos anys en una cadena de muntatge en una fàbrica per comprendre el sofriment de la classe obrera, i més tard, va participar activament en la Guerra Civil Espanyola o en la Resistència Francesa durant la Segona Guerra Mundial. I és que per Weil, l’atenció és una vida de compromís, és trobar significats en la quotidianitat... és una contemplació vertadera perquè porta a l’acció; i aquest és el mecanisme decisiu per a un canvi profund de la societat. Mira’m quan et parlo, i serem eterns. Cris López
Bravada Fosca Des de records mig oblidats s'enlaira una sentor que s'estén com la boira, el llarg malson que ofega com botorn i un fil d'argent que no sé com tallar. Vaig ofegar un vailet amb el coixí i el seu lament commou tota la casa. Em descobreix l'origen dels covards, sols els pertany la cova del futur, ningú no vol la seva companyia perquè se'ls veu la mort a la retina. Un bell estol d'ocells estrepitosos dibuixa al cel la flor de l'alegria: el seu cor sap el lloc on vol tornar i amb els seus crits es fumen del mal temps. Els dos amants s'agafen de les mans buscant abric per satisfer l'anhel de foc i mel i aquesta voluntat els fa avançar pel món amb confiança. Qui sobreviu mancat de simpatia és un senglar ocult en la boscúria. Només un sol indici de perill el fa fugir privat de la pitança, però si veu tallat el retrocés farà tant mal com pugui al seu voltant. Una sentor que torna com la culpa, l'alè d'un pou amb un animal mort. Tots aquests anys i un dia per saber que només sóc una persona buida i és per això que em cal la poesia. Hauré d'obrir de bat a bat les portes per si hi ha un sol que passa i vol venir a omplir de llum la meva llar descolorida. Enric Bergadà
E
PROPIETATS LENITIVES DE LA MASTURBACIÓ
n l’ultima pel·lícula de Martin Scorsese Lobo de Wall Street, en una conversa entre dos brokers de borsa ‐un d’expert i un d’iniciat‐, el mestre li aconsella que com mínim s’ha de masturbar dos cops al dia. Ho diu perquè la vida d’un broker és molt estressant i gracies a la masturbació la sang podrà fluir i el cervell estarà més despert; alhora també li aconsella que utilitzi la cocaïna per fer anar més de presa els dits, però això ja són altres esbarzers. També vull citar l’última peça teatral de l’obra Contra l’amor del dramaturg Esteve Soler on es fa un elogi a la pornografia. El protagonista reflexiona sobre el fet que, en algun moment, molt aviat, en el consultori del metge es receptarà pornografia perquè la gent es pugui masturbar mirant com altres foten un clau. Així la gent no aniria amb tanta mala llet per la vida. Al mateix temps penso en els artistes i creadors, i a saber quants cops es masturben. Deixeu‐me recomanar‐vos el poema “Balada de la masturbadora solitària” d’Anne Sexton, on declara el seu amor al seu llit on tants cops s’ha masturbat. Esclato fora del cos d'aquesta manera, un miracle empipador. És que podria esposar el mercat de somni? Estic estesa de cames i braços. Em crucifico. Pruneta meva és el que em vas dir. A la nit, sola, em caso amb el llit.
Ens hem de complaure de les creacions que hem anat rebent en forma de musica, poemes, quadres, contes... i que possiblement han sorgit fruit de la masturbació. Quants cops es masturbava Jim Morrison, William Shakespeare, Salvador Dalí, Quim Monzó....? Això em fa pensar en si en Vladimir Putin feia dies que no es masturbava quan va decidir desplegar les tropes russes a la frontera d’Ucraïna. Automàticament penso en les errònies decisions que prenen els poderosos que ens fan la punyeta. Què hagués passat si el dia abans o hores abans de prendre una irritant decisió s’haguessin masturbat.
Com deia en el meu últim article, potser si que la bellesa salvarà el món, però amb la masturbació aquest món seria molt millor. Per tant, aquesta nit abans d’anar a dormir o en qualsevol altra hora del dia, recordeu masturbar‐vos ja sigui en companyia o sols.
Buscapé
Marxes, i els meus ulls s'omplen de records feliços. El teu riure serà la cançó que acompanyi els dies grisos. La teva manera de fer que ja forma part de mi serà la mà que em guia per no allunyar‐me del camí. I l l i u r e s s e g s e p a r a t s p e r l a p e r ò u n i t s p e r q u e t r a n s f o r m a c a e n s o m n
issuu.com/abracadabrant/
u i r e m , d i s t à n c i a l a m à g i a d a o b s t a c l e i .