Custodia compartida Jusqu’à la garde (Custody), Xavier Legrand, 2017
Cine en versió original des de 1999
Projecció 771 Fitxa tècnica Direcció i guió: Xavier Legrand Drama, 90 min. França, 2017 VOSE (francès) Repartiment Léa Drucker (Miriam Besson), Denis Menochet (Antoine Besson), Thomas Gioria (Julien Besson), Mathilde Auneveux (Joséphine Besson), Saadia Bentaïeb (jutgessa), Jean-Marie Winling (Joël), Martine Vandeville (Madeleine), Mathieu Saikaly (Samuel), Florence Janas (Sylvia), Jenny Bellay (veïna) Palmarès Festival de Venècia: Millor direcció i premi Luigi De Laurentiis a la millor òpera prima. Festival de San Sebastià i Glasgow: Premi del públic. Festival de Zagreb: Millor pel·lícula. Festival de Miami: Millor guió. Festival de Zuric: menció especial. www.animat.cat
S’obre la pantalla. A la sala d’uns jutjats, els membres d’un matrimoni que acaben de formalitzar el seu divorci estan debatent la custòdia del fill que tenen en comú. Els pares no parlem: només escoltem les intervencions dels advocats d’ell i d’ella. La jutgessa escolta, opina, contrasta dades i finalment decideix concedir a les parts la custòdia compartida del menor. El nen estarà amb el pare i amb la mare segons un règim estricte de visites. Des de la butaca, l’espectador arriba a la conclusió que el conflicte s’ha resolt amb la major equanimitat, per la via més raonable. Xavier Legrand aconsegueix que tinguem aquesta percepció perquè presenta a les persones implicades com a éssers de carn, amb les seves raons, els seus conflictes i, per què no, certs interessos subrepticis. Fa seva la mirada d’algú que observa les tragèdies d’altri des d’una talaia emocional, a distància. Amb tot, el metratge avança, la rutina familiar s’imposa amb tota la seva cruesa i no tardem en adonar-nos de l’error que s’ha comés. El drama es converteix en pel·lícula de terror. I Custodia compartida, que semblava una ficció petita, gairebé teatral, explota davant nostre. Amb una fermesa impròpia d’un director primerenc, Legrand ens apropa un cas de violència domèstica que posa els pèls de punta. Va del dubte a la certesa, de la tragèdia velada a l’horror vívid. El nen, el protagonista absent de l’inici, pren les regnes de la narració i passa a ser la principal víctima. Ens posa en un estat d’alerta que amplifica allò que llegim, veiem i escoltem als mitjans de comunicació. El cinema i la societat espanyola va trencar la seva indiferència ja fa anys, però a França molts casos de maltractament encara es consideren assumptes privats, en el pitjor dels casos crims passionals sense importància. Legrand obre ulls, remou consciències i encongeix cors sense efectismes. Perquè, després de l’últim fos a negre, no som els mateixos. Això, amics, és cinema en majúscules. Esperem que la seva estrena a principis d’any al país veí i a casa nostra no li resti els premis i la visibilitat que es mereix. I si a l’acabar la projecció seguiu trasbalsats, us recomanem recuperar el curtmetratge nominat a l’Òscar Antes que perderlo todo (2013), antecessor directe d’aquesta joia. Quedeu-vos amb el seu nom: Xavier Legrand farà parlar molt. Xavier Vidal de las Heras
Crítica publicada a Cinoscar & Rarities el 18/04/2018 https://cachecine.blogspot.com/2018/04/critica-custodia-compartida-de-xavier.html Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge, 2 de desembre de 2018
Programadors: David Aragonès, Jacob Dalmau, Sergi Ferret, Carlos Gómez, Cristina Gonzàlez, Marc Igual, Meritxell Meya i Xavier Vidal.