L’ANNA I L’ELENA
Un dia hi havia dues nenes que no sabien a què jugar. L’Anna i l'Elena són molt bones amigues i un dia de vacances van anar juntes a la piscina. L’Elena no sabia nedar, l’Anna sí. L'Elena va dir: i si anem en bicicleta? Però l’Anna no sabia anar en bicicleta i l’Elena sí. Al final van jugar a futbol, però cap no hi sabia jugar. Al final anaven provant tots els jocs i esports, fins que van trobar el joc o l’esport que totes dues sabien jugar. Era el bàsquet i saltar a corda, i no paraven de jugar-hi. L’Anna li va ensenyar a nedar a l’Elena i l’Elena li va ensenyar a anar en la bicicleta. Al final van poder jugar les dues a tots els jocs i esports. L'Anna i l’Elena van dir que aquestes vacances s’ho havien passat molt bé.
Ikram Aamarouch Badi 6è EPRI
EL GOS DE BOLÍVIA
Hi havia un noi que es deia Joan que va viatjar a Bolívia. Quan va arribar, es va hostatjar en un hotel que es deia Font Albilla amb la seva família. Quan va arribar a l'habitació de l'hotel va veure una tele, es va posar a mirar-la. Estava mirant uns dibuixos d'un gos que es deia Boliviano, ara us explicaré qui és aquest gos. Aquest era avorrit, però tenia aquesta personalitat perquè era un superheroi que salva a la gent pobra de la gent corrupta i els monstres (cal recalcar que a la història hi ha monstres). Aclarit qui és en Boliviano, continuem explicant. Després d'una estona mirant la tele, es va adormir i la tele se'l va menjar. Quan es va aixecar, en Joan estava dintre del dibuix. Es va paralitzar quan va veure el gos que estava mirant abans des de la tele, estava salvant a un noi que estava a punt de ser devorat per un monstre i en Joan se n'adonava. Quan se'n va adonar era tard, ja que el Boliviano ho va veure. Va deixar el noi per anar a salvar-lo i li va dir que tot era una broma, que només s’estava posant a prova per ser un nou superheroi i salvar a la gent. Li va dir que l'acompanyava a la seva guarida per planificar un pla, per acabar amb la gent corrupta després de tot aquell difícil entrenament. Per això, van anar a Las Vegas.
Quan van arribar a l'edifici, es van distribuir per treure aquell odi que tenien. Era una aura negra. En Joan i en Boliviano els hi anaven traient els records dolents, canviant-los per uns altres… Al final van arribar a dalt de tot i van veure el cap, aquell que tenia l'aura més fosca i forta. Tots dos van unir forces per treure-li aquella aura, però just quan li anaven a treure, es va despertar i va veure que estava al seu hotel de Bolivia. No sabia que hi havia en Boliviano darrere seu, i així va acabar la història.
Mohamed Assikiou Ouazza 6è EPRIUna vegada hi havia una nena que es deia Txell. Resulta que tenia uns pares que van tenir un accident just quan la seva mare, que es deia Ari, estava a punt de parir-la a ella. Corrien amb el cotxe per arribar a temps a l’hospital, però per mala sort, van xocar amb un altre cotxe i el pare va morir. L’Ari va quedar inconscient, però per sort la dona contra qui van xocar estava bé i va ajudar a l’Ari en el part. Una estona després, quan ja eren a l’hospital, l’Ari ja tornava a estar conscient, tot i que no sabia on era ni què havia passat. La Txell ja havia nascut i l’Ari no donava per raó que la Txell era la seva filla. Després d'un parell de radiografies mentals i proves, els metges es van adonar que l’Ari tenia una malaltia que mai havien vist. Unes hores més tard, la Txell era a la incubadora, però no li havien fet ni cas, ja que estaven per l’Ari i la seva malaltia. Dos dies després va morir d’un atac de cor al moment, ja que quan es va recuperar del tot es va assabentar que el seu promès Erik havia mort en l’accident i que, per culpa d’això, i a les toxines que algun d’ells dos prenien o fumaven, va fer que la Txell nasqués amb una malaltia que s’anomena síndrome de down. També tenia una malaltia relacionada amb la seva, que feia que pensessis que no existies en certs moments per uns instants.
La Txell ja havia crescut, tenia set anys, ja l’havien adoptat. Era molt afectuosa, una nena molt maca i educada, cabells rossos i ulls marrons plens d’amor. Després que li haguessin explicat l’accident i tota la tragèdia que havia passat feia anys, es va quedar com de pedra, ja que això no li havien explicat des que era molt petita.
Tot i que li va costar, va acabar superant-ho gràcies als ànims de la seva nova família. La família que la va adoptar era una família amb força diners. El germà de la Txell es deia Marc i tenia tretze anys. En Marc era el millor germà del món. En Marc i la Txell es portaven molt bé, eren com millors amics, s’ho deien tot entre ells. La Txell anava canviant d’escola constantment, ja que acabava sortint de totes les escoles perquè els seus companys i companyes li feien bullying per la seva malaltia, cosa que a la Txell li feia molt mal i a la seva família encara més, ja que la veien trista i sempre la consolaven.
Un dia va anar a provar una altra escola, que eren pocs alumnes a cada aula. La Txell es va ficar molt contenta, ja que tots els seus companys i companyes la tractaven molt bé i eren molt amigables i respectuosos amb ella.
SOC UNA HEROÏNA
Ella i l’Anna, una companya seva, eren molt amigues, anaven juntes a tot arreu, fins que un dia desgraciadament l’Anna es va haver de mudar a una altra ciutat i ja no van anar a la mateixa escola. Tot i així, seguien quedant i això totes dues ho valoraven molt. A la Txell li anava molt bé durant aquests anys, des que anava a aquella escola, la qual es deia Vall dels Rosers. Ja feia cinc anys que estava allà, en aquella escola. Això volia dir que ja tenia dotze anys i el seu germà gran, en Marc, ja era adult i anava a una universitat d’un altre país. Un dia qualsevol, la Txell era a classe amb els seus companys i un d’ells va mirar per la finestra i va veure uns quants homes amb armes i pistoles envoltant l’escola. Resulta que van atracar l’escola, ja que era d’un nivell molt alt de diners. La mestra de la Txell va sortir ràpidament de l’aula per avisar, però ja era massa tard, ja s’havien infiltrat a l’escola. La tutora de la Txell es deia Clara i gairebé es desmaia de l’espant que es va fer en veure tothom, tant mestres com alumnes per terra, ferits. Just quan la Clara anava a trucar a la policia, i la Txell havia vist el que havia passat, va avisar a tots els seus companys i els va dir que amb silenci sortissin per la finestra del lavabo, que donava al sostre de fora. Un cop tots a fora, la Txell els va dir que no fessin soroll, i tothom hi va estar d'acord.
La Txell va anar a veure si la Clara estava bé per al moment. La Clara estava intentant trobar el mòbil, quan finalment el va trobar. La Txell li va dir a la Clara que primer es refugiessin abans de trucar, i la Clara va assentir amb el cap, volent dir que si, i li va explicar on eren tots els alumnes. Quan totes dues estaven anant cap a la finestra, just abans d’entrar, van atrapar-les i els van tirar un tir a la panxa a la Txell i a la Clara. Ràpidament van trucar a emergències.
Un cop tot l'assumpte estava arreglat i tots els ferits eren a l’hospital, la Txell era la que tenia la ferida més greu, a punt de morir. Per sort va tornar a estar conscient, va trobar a tots els seus companys i família al voltant d’ella amb flors, bombons i regals. Tothom es va apropar a sobre la Txell i li van donar les gràcies. La Txell estava superfeliç i un cop es va recuperar del tot i estava bé, es va tornar una llegenda el sacrifici que va fer pels seus companys i mestra. Sortia per totes les revistes i canals o programes de televisió. La Txell es va tornar famosa i tothom estava molt orgullós d’ella. A la Txell li van donar el títol oficial d'heroïna.
EPRI
Mireia Badosa Ovsyannikova
6è
EL FANTASMA DEL MEU COR
Una vegada hi havia un nen de 14 anys que es deia Mike. En Mike era un nen molt bo i molt amable, de cabells com l’or i uns ulls que brillaven igual que el sol, de color blau cel.
En Mike acabava de perdre la seva millor amiga Laia en un accident de bicicleta. En Mike se sentia culpable de la mort de la seva millor amiga, perquè ell va tenir la idea de posar-se dues persones a la mateixa bici (ell al darrere i la Laia al davant).
Ja havien passat més de dues setmanes i en Mike no aconseguia passar un dia normal sense pensar un segon amb la Laia. El pensament que havia mort per la seva culpa el turmentava. En Mike ja no menjava, o com a molt un cop al dia si li portaven, ja no sortia de la seva habitació, es passava tot el dia allà. La brillantor dels seus ulls s’havia apagat, ja no era en Mike de sempre sense la Laia, la seva millor amiga.
Una nit com qualsevol altra, en Mike necessitava anar al lavabo. Quan s’estava rentant les mans, va veure la seva cara després de dues setmanes i es va quedar impactat, perquè va veure el canvi tan gran que havia tingut. Ell, impactat com estava, de cop va veure una ombra negra en el reflex del mirall a darrere seu. Es va girar, però com que va veure que no hi havia res, el va ignorar. Es va acostar al seu llit mirant el sostre i es va preguntar per què havia passat tot això. Per què a ell? Per què no a una altra persona? Pensant en aquestes coses, finalment es va adormir.
Aquella nit va tenir el somni més bonic d’aquesta temporada de crisis. Estava ell amb la Laia mirant una pel·lícula de tots els moments feliços que havien passat. Tot anava molt bé quan de cop, la Laia, es va convertir en pols i sortia a les imatges del terrible accident que va passar. Es va despertar d’un cop i va caure del llit. Aquell dia en Mike se sentia tota l’estona observat, sentia que alguna cosa o algú l’estaven mirant, però no sentia que li volguessin fer mal, sinó una mirada de pena. Aquell dia la mare d’en Mike li va dir que anés ja a l’institut, que ja havia faltat més de dues setmanes. Ell no volia perquè encara no era capaç d’afrontar el món sense la Laia. Quan va arribar a l’institut, tothom el mirava amb cara de pena. En Mike no volia que sentissin pena per ell, perquè ningú sabia com era perdre-la persona més important de la seva vida i que era l'única que l’entenia perquè ell tenia problemes familiars.
Quan va arribar a casa, la seva mare el va començar a renyar perquè la seva habitació estava molt desordenada. Li va dir que ja havia de superar la mort de la Laia. En Mike, en aquell moment, sentia ràbia i tristesa perquè si realment la seva mare el volia entendre, intentaria parlar amb ell. En Mike va entrar a la seva habitació després de la discussió. Tot el seu cos va començar a tremolar, sentia com un nus al coll, no podia parlar, se sentia massa cansat per fer res, encara que no hagués fet cap activitat física. Només plorava, quan de cop va sentir com si algú l’abracés. Ell coneixia aquella abraçada tan forta, era… com si… fos la Laia! En Mike pensava que estava boig, però aquella abraçada el va tranquil·litzar, i molt. Des d’aquell moment, en Mike se sentia protegit tota l’estona.
Al llarg dels anys en Mike sentia que tota la seva vida estava en blanc i negre. Tothom pensava que ja tenia superada la mort de la Laia, perquè ja havien passat més de 5 anys, però és que ell no podia oblidar a la persona que més estimava i que més estima. Ja no podia viure amb aquesta càrrega de culpa i laments que tenia. En Mike va decidir acabar amb la seva vida. Va anar al lloc
preferit d’ells dos, que era una muntanya molt grossa amb plantes. En el seu últim moment de vida en Mike va dir:
-”Perdó Laia, sé que hauria d’haver sigut més fort, però és que sense tu la meva vida no té sentit, perdó. Sempre seràs el fantasma del meu cor, que m’ha protegit tots aquests anys”.
En Mike en aquell moment es va llençar pel precipici. Tot estava negre, quan de cop va sentir una veu familiar i fina. Va obrir els ulls i estava en un llit d’hospital. Va venir una persona corrent, i resulta que era la Laia. En Mike es va quedar impactat, es va aixecar i li va donar l'abraçada més forta de la seva vida.
Resulta que a l’accident, en Mike es va quedar en coma durant sis llargs anys ,i la Laia també va sobreviure. Totes aquelles vegades que en Mike se sentia protegit, era la Laia, que li parlava o li tocava la mà.
Rihanna Banciu 6è EPRI
L'ESPAGUETI
Un dia tenia molta gana. Vaig anar a la cuina i estava pensant què em menjaria, i vaig decidir fer espaguetis. Vaig agafar una olla i li vaig posar aigua. Quan l’aigua estava bullint, li vaig posar els espaguetis. Després d’una estona, els espaguetis estaven fets, els vaig treure i els vaig posar en un plat. No sabia què posar d'ingredients, així que vaig posar tonyina i tomàquet.
Els espaguetis és un plat típic a tot el món, més a Itàlia. Hi ha gent que li posa altres ingredients, per exemple: bolonyesa, carbonara, pilotilles, xampinyons, tonyina, verdures, formatge i molts ingredients més. Hi ha països d'Àsia que mengen els espaguetis amb pals com a la Xina, Japó i més països. Però n’hi ha de més tipus de pasta, com els macarrons, espirals i altres.
Els espaguetis són un menjar que a la majoria de tot el món li agrada. Potser pel gust, per la massa, pels ingredients i pel gust. Però a la majoria també li agraden els macarrons, que són petits i curts. També les espirals, que són com caragols. A mi m'agraden els espaguetis, perquè són molt bons.
Joel Carmona Cardona 6è EPRIELS PELUIXOS QUE COBREN VIDA
Una vegada hi havia una parella que estava a punt de tenir un fill. Abans que nasqués el fill van anar a una botiga de joguines i van comprar moltes joguines i peluixos. Al cap d’una setmana el fill va néixer. Quan van tornar a casa de l’hospital, el van deixar al seu llit. Els primers dies se sentien sorolls molt estranys a l'habitació del fill, però no van fer-ne gaire cas.
Quan el fill ja tenia dos anys i sabia parlar i caminar bastant, un dia els va dir als seus pares que els peluixos s’havien mogut a la nit, però els pares no el van creure i van dir que segur que eren imaginacions seves. El fill els ho va tornar a repetir moltes vegades, però els seus pares seguien sense creure-se'l.
Un dia la mare va anar a l’habitació del seu fill i va veure que alguna cosa es movia, però no li va fer gaire cas. Pensava que eren imaginacions seves. Un dia, mentre la mare estava ordenant l'habitació del fill, s’hi va fixar bé i es va moure un peluix. Va veure que el seu fill tenia raó. Des d'aquell dia, el fill ja no dormia a la seva habitació perquè la mare tenia por que li passés alguna cosa, però el fill insistia que eren bons.
Uns dies després, la mare i el pare van marxar i van deixar una estoneta sol al fill. Ell estava jugant amb els seus peluixos, quan de sobte van saltar els llums, i com que estaven al menjador, els peluixos van anar a encendre els llums de nou. El nen va connectar la tele i va sortir foc. Es va anar cremant la casa.
Quan els seus pares tornaven, la mare va veure que sortia foc. Va sortir corrent del cotxe. Tots els peluixos van venir amb una galleda plena d’aigua i la van llençar al foc. Van agafar al nen i com que vivien en un pis, van baixar al carrer i per sort van salvar al nen. La mare va quedar sorpresa i li va agrair molt als peluixos el que havien fet. Com que va veure que els peluixos eren bons, els va oferir que visquessin amb ells. Un temps després, quan van reformar la casa, van formar una família i van ser tots feliços.
Ainhoa Díaz Plana 6è EPRI
LA TERRORÍFICA HISTÒRIA
Una vegada hi havia un nen que es deia Joan. En Joan i la seva millor amiga Daniela van quedar al parc perquè en Joan li havia de dir una cosa important per ell. A les 16 h era l'hora de quedar per anar al parc. Quan ja hi eren, es van asseure en un banc i en Joan va començar a explicar…
Jo un dia vaig estar passejant per un carrer molt estrany, però igualment vaig passar pel carrer i allà hi havia una porta de color verd i negre. Com que m’avorria molt, vaig decidir entrar. Quan va entrar, va veure molts robots, peces, material, etc. però en Joan va veure una cosa que no es podia creure, eren més de 10.000 peces d’or. Ell no sabia que hi havia una trampa. En Joan va ser valent per entrar, però hi havia un pou que no es veia i va caure. El pou era de 100.000 metres, però va caure a l’aigua que hi havia al fons.
En Joan va tenir molta por, perquè mai li havia passat això, mai ho oblidaria. En Joan quan estava a l’aigua que hi havia al fons del pou, va veure que hi havia una porta per la qual era obligatori passar, perquè sinó algun animal marí el podia atacar. En Joan va entrar obligatòriament i es va trobar un parc molt gran. Li van donar un mapa perquè busqués i trobés el tresor on hi havia una sorpresa per a ell. Va anar buscant fins que el va trobar, en una part molt allargada.
En Joan estava més que cansat. Va beure d’una font que era molt bona l’aigua, com deia el cartell. Va començar a tenir mal de panxa. No podia aguantar, per la qual cosa el cartell l’havia enganyat. Va veure un metge de color blau i vermell. En Joan, com que no podia aguantar, va entrar-hi. En Joan es va adonar que no era un metge, era una guarderia amb nens molt grans de colors grocs, d’aproximadament 3-4 anys. Els nens el van veure i es pensaven que era una joguina. El van començar a perseguir per poder jugar amb ell. En Joan va començar a córrer amb una por increïble. Els nens el van agafar, atrapar i el van començar a pegar, tirar coces i moltes més coses. En Joan va acabar desmaiat.
Akram El Idrissi 6è EPRI
EL DERRAPE ENCANTAT
En començar la història, quan l'Ahmed tenia 20 anys, es va treure el carnet de conduir i es va fer amic d’uns nens que els hi agradava el drift. Els nens li van dir que per què no comprava un cotxe i anaven a derrapar. Es va comprar un HYUNDAI ACORD 2006 GLX i començaven a aprendre a derrapar.
-És fàcil, és només anar ràpid a 100 o 220 km /h i estibar el fre de mà i girar el volant ràpid a l'esquerra i la dreta.
Ho van fer i el seu renom era King Andim. King vol dir rei i Andim és el poble on ell viu al Marroc. Li encanta fer drift dia i nit. Va tenir un accident i tenia els seus amics al cotxe, un va morir. Es va escapar de la policia i no sabia què fer. Va guardar l’Acord al garatge i sortia només amb caputxa i màscara perquè si el coneixia algú el denunciaria i el portarem a la presó.
El va visitar un dels seus amics i li van portar de sorpresa un TOYOTA CAMRY 2011 STANDARD nou de la fàbrica amb matrícula americana. L’Ahmed (King Andim) i els 3 amics feien una fila de drift amb el camry, chevrolet caprice i el nissan altima. va tenir un accident amb el camry i va entrar a la presó. L'Ahmed a la presó deia:
- Quan surti de la presó canviaré tota l’actitud i no tornaré mai més a derrapar. Va sortir de la presó i va tenir un treball i cotxe, i un noi li va dir que el casaria amb la seva filla. No va fer cas, i va continuar amb el KIA CADENZA 2015 fent drift. i el 17 de març va tornar a fer drift i va tenir un accident i va tenir un problema als peus. Després ja no va poder caminar mai.
Zakaria El Karfouh 6è EPRIEL VIATGE A LONDRES
Una vegada hi havia una classe. A l’hora del pati es van reunir tota la classe, al chill out. La Paula va explicar que com que era l'últim curs de primària, podien preparar un viatge a Londres. Tots van estar-hi d’acord.
L'endemà ho van comentar a la professora. La professora va decidir que si buscaven la manera d’aconseguir diners per viatjar a Londres, s’hi aniria. L’Ainhoa sabia fer polseres:
- Puc fer polseres i vendre-les - va dir l’Ainhoa.
- D’acord - van dir els companys i les companyes. La Maria va tenir una idea. La idea era anar pel poble a recollir diners. Van passar dos mesos i ja tenien 360 euros aconseguits. Van passar 5 mesos. Ja era final de curs.
- Anirem de viatge a Londres - va dir la mestra. Quan van arribar a l’aeroport, van haver d'esperar dues hores. En aquelles dues hores, la mestra va agafar jocs de taula, els hi va donar i van començar a jugar. Tota la classe va pujar a l’avió. A l’avió gairebé tots van dormir, estaven molt cansats.
Tots van anar a la casa on es quedaven una setmana. Era hora de dinar:
- Nens, a dinar, baixeu a baix al menjador! - va dir la mestra a l’habitació de nens.
- Nenes, a dinar, baixeu a baix al menjador! - va dir la mestra a l’habitació de nenes.
A la tarda, van anar a caminar pels camins de Londres, al costat de les botigues. A la nit van fer una festa de pijames, la Laura va portar gominoles, en David novel·les, l’Ainhoa peluixos. Se’ls va acudir fer bromes a la mestra. Van començar a donar cops a la paret. La mestra va sortir i no va veure a ningú al passadís. Se’n va tornar al llit. Els nens i les nenes van sortir al passadís. De sobte, la mestra va sortir i els va veure. Els va perdonar, però si ho tornaven a fer, tornaven a casa seva. La setmana va passar volant. Ja era hora de tornar cap a casa. Tots van tornar a casa seva:
- Bones vacances! - va dir la mestra.
- Bones vacances! - van dir els nens i les nenes.
Sara El Messaoudi 6è EPRATENENT A LES CONSEQÜÈNCIES
Una vegada hi havia quatre amics que vivien a Nova York. En David, en Biel, l’Antoni i en Marc. Tots quatre tenien 13 anys, anaven al mateix institut, eren amics des de la infància. El que no sabien era el que els esperava.
Ells havien escoltat moltes històries i llegendes de la casa encantada perduda al bosc més profund, tenebrós i perillós de Nova York. Era el trenta d’octubre, un dia normal a l’institut, quan van començar a passar coses molt estranyes. Enmig de la classe d’anglès, la porta es va tancar sola, quan no hi havia gens d’aire. Després, a l’hora del pati, van veure un senyor molt estrany passar per la porta, anava amb la cara tapada i tot vestit negre.
Quan van sortir de l’escola, es van adonar que l’endemà seria Halloween, era dissabte i no hi havia col·legi. Aquell dia tothom estava a les seves cases, quan en Marc va tenir la idea d’anar a la casa del bosc. A continuació, en Marc els va dir la idea als seus amics per whatsapp. Ells van dir que sí, que hi anirien a les 3 h, just quan els pares de l’Antoni dormissin, ja que s’escaparien per anar a la casa. Llavors, cadascun va anar a comprar llanternes i provisions per anar-hi. A les 10 h van anar a fer “truc o tracte” a les cases. Després van anar a casa de l’Antoni a dormir. Es van posar un despertador a les 2:30 h per despertar-se i poder anar a la casa. L’hora va arribar, l'Antoni els va despertar a tots i es van escapar. Van agafar totes les provisions, les llanternes, el menjar i un bat de beisbol amb claus, per si fes falta. El portava en Marc. Quan van arribar eren les 3 h en punt.
La porta estava oberta. La casa era molt vella i estava mig destruïda. Quan van pujar al pis de dalt, van començar a tenir molta por. Van pujar cap a les habitacions i els lavabos, quan van entrar en una habitació, la porta es va tancar sola. De sobte, el llit de l'habitació es va aixecar sol, estaven tots tremolant de por. Després l’Antoni va il·luminar a la finestra de l'habitació i hi havia una silueta de tres metres amb forma de dimoni. Van sentir una veu que deia:
-Sortiu d’aquesta casa o atendreu les conseqüències.
Tots quatre pensaven que era la imaginació i la van seguir explorant. A la següent habitació va tornar a aparèixer el dimoni i aquesta vegada els va dir:
-Atendreu les conseqüències.
Llavors, es van adonar que ja no era la imaginació i van sortir de la casa.
L'endemà en Biel es va despertar amb sang al nas, l’Antoni amb un ull blau i inflat, en David amb molt mal de cap i en Marc amb un esquinç. Llavors, tots quatre es van trucar per explicarse el que els havia passat a cada un. Després, van decidir que la pròxima vegada vigilaren més.
Unai Escoba Rubio 6è EPR
APOCALIPSI ELECTRÒNIC
L'any 2070 ja existien els robots per tot el món. Hi havia un nen que es deia Fin, tenia un ull de color d’or i l'altre, lila. Ell era ros, tenia els cabells una mica llargs i les puntes dels cabells les portava de color rosa. Un dia, de sobte, els robots es van cansar que els humans els obliguessin a fer tot el que ells volien, i van fer l'apocalipsi electrònica, que consistia a exterminar els humans. Van destruir tota la ciutat. Els robots i els aparells electrònics van destruir-ho tot, van arrasar-ho tot, molt poques persones van sobreviure.
En Fin va quedar viu, però ben sol. Ell va veure un robot destruït per les ruïnes. Com que el seu pare era mecànic, ell es va fer una espasa per sobreviure. Després de tot això, va posar-se en marxa per parar l'apocalipsi. De camí, es va trobar entre les ruïnes un nen que estava atrapat. Quan el va salvar, ell li va dir el seu nom i li va dir que es deia Jack. En Jack necessitava menjar, i en Fin li va portar un conill. Amb dues pedres van fer foc, van menjar el conill i van fer un grup de supervivents. En Fin era el líder de tot el grup. L'endemà, van seguir el camí. Van entrar a la ciutat veïna i després de quinze minuts, van trobar a una noia escapant dels robots. Ells la van rescatar i van lluitar amb els robots. Quan van acabar, la noia els hi va dir que es deia Mia.
L'endemà, van fer el pla per anar a la lluita final, que era en el centre comercial més gran del món, a la ciutat on estaven. El pla era que un hackejava l'ordinador, mentre els altres distreien els robots i els aparells electrònics. Van seguir el pla i van salvar el món.
Eiden Estrada García 6è EPRI
UNA GRAN GUERRA
Un bon dia de pau i claror, volaven ocells blancs, negres, marrons… A un petit poble de l'Índia, hi vivia una família de vuit nens i els seus avis, i vivien tots a la mateixa casa.
Un dia normal i corrent, es va sentir una bomba. Tothom espantat, es va ficar dins un búnquer. Van arribar els africans dient que si no els hi donaven el país, tindrien guerra, i així va ser.
Van estar mesos i mesos en guerra. Cada dia el mateix, quan sonava l’alarma tothom a casa, sense llum, ni soroll. Quan anaves a dormir, no sabies si l'endemà et despertaries o no. Era terrible, bevien aigua dels bassals, menjaven cada dia el mateix (menjar de llauna). Era horrorós, fer cada dia el mateix, sense saber què passaria.
Fins que un dia el president d’Àfrica es va cansar de tirar bombes, i just abans que marxessin, va sortir un indi i els va dir:
- Covard, et canses i marxes, quan directament podríem firmar la pau i compartir país.
- Bona idea, va dir el president d’Àfrica. I així va ser tothom feliç, sense guerra, que no és necessària.
Maria Garcia López 6è EPRI
El pingüí Tooby cada dia va a l’escola, però no té amics i sempre li passa el mateix. A ell li resulta una mica avorrit. Ahir, divendres, a l’escola no s’ho va passar tan bé perquè la mestra se'n va riure d’ell. A l’hora del pati, els alumnes de la seva classe el van insultar, el van agredir físicament pel motiu de la mestra. En Tooby ja no vol anar a l’escola. En Tooby no li agrada perquè el divendres el van insultar i no sap per què va passar, i com sempre ho escriu al seu diari personal.
Arriba el cap de setmana i en Tooby intenta dir excuses per no anar a l’escola, però no ho aconsegueix i hi ha d’anar. En Tooby quan entra a la classe tots se’n riuen d’ell, al pati li peguen. El Tooby està trist i vol explicar a algú els seus sentiments, però no té a ningú. El Tooby es vol comunicar amb la seva mare, però no té telèfon mòbil, viu a Alemanya i no té suficients diners. En Tooby intenta treballar, però ningú el vol, i a l’escola no té amics.
En Tooby porta un estrès gegant a dins seu, per no poder comunicar-se amb la seva mare. En Tooby va a l’escola i passa el mateix, li agafen els seus pocs diners que tenia pel lloguer. En Tooby ho té clar. No anar més a l’escola, però hi ha una altra part que diu que hi vagi.
En Tooby té molt estrès, vol anar a un psicòleg, però no té diners i estan a punt d’embargar el seu pis. Torna a buscar feina, però el seu físic no és l’adequat i el tornen a no voler. Hi torna, hi torna, però el seu físic no és l’adequat i ningú el vol. Li embarguen el pis i dorm al carrer. Està sol, trist i sense saber res de la seva mare, fins que troba un mòbil tirat a terra, però no funciona i decideix demanar-li a gent si li deixen, però com que fa dies que no es dutxa i fa molta pudor tothom diu que no. En Tooby està molt malament mentalment. Arriba a tal punt que vol suïcidar-se.
En Tooby està fatal i troba un lloc fantàstic per suïcidar-se, un pont amb 250m d’altura on hi ha una carretera a baix amb cotxes a 120 km/h. En Tooby a punt de saltar, apareix la seva mare i en Tooby plora a les cames de la seva mare, per disculpar-se pel que anava a fer. La mare porta en Tooby a Alemanya. En Tooby troba feina i viu juntament amb la seva mare i un padrastre.
Hammouti 6è EPRI
BULLYING
Mohammed
EL GOS DE LA XINA
Una vegada hi havia una nena que era de la Xina, es deia Chinifu. EL gos era xinès i es deia Nata, li agradava jugar amb les pilotes de goma. Un dia la Chinifu va portar a la Nata al parc, i uns nens estaven jugant a futbol. Va anar corrent a treure la pilota i va tornar cap a la Chinifu. La Chinifu els hi va tornar la pilota i es va disculpar pel gos.
L'endemà la Chinifu el va portar cap a la piscina i es va banyar, però no sabia nedar el gos, fins que la Chinifu li va ensenyar a nedar. Van arribar a casa molt cansats i se'n van anar a dormir.
L'endemà va ser el mateix, però van entrar a les backrooms. A les 3am es van quedar a l'entrada i van aparèixer dos nens: un es deia Ximan i l’altre es deia Xufan. Els hi va demanar ajuda, perquè sortissin d'aquell lloc. Als dos nois se’ls va ocórrer un idea: van agafar anestèsia i li van injectar. Van teletransportar-se a casa seva.
Tornava a ser el mateix dia, eren les 3am de dijous, i l'endemà va ser el mateix. Van anar cap a la policia i els hi va dir el problema d'ella. La policia va començar a investigar sobre el cas de la noia i no van trobar res de res. Li van dir:
- És una broma?
Els hi va respondre:
- No!
Van agafar sospitosos i van trobar a en Ximan, però el seu company no el van trobar. L’amic d'en Ximan no hi era present, així que van ficar en Ximan a la presó. El seu amic estava lliure i en captura. En un cartell hi ficava: en captura, qui el pilli, 100000€.
Ahmed Inaaissa 6è EPRIEL MISTERI D’EN POU
Un dia de tempesta va néixer un nen lila i una espècie de monstre triangular, amb les puntes arrodonides dels peus. Al nen lila, de nom li van posar William Afton i el monstre es va dir Pou.
Setanta anys després: novetat! Novetat! Nova pizzeria Willi & Robots Company. En William va aconseguir obrir una pizzeria, ja que era el seu somni. En aquesta pizzeria hi havia pizzes innovadores i el millor de tot era que hi havia un show de robots que tocaven instruments musicals, dels quals escoltaves música dels anys 1100. També hi havia la peculiaritat que si era el teu aniversari et ficaven una corona amb imatges de les pizzes del local i et donaven pizzes gratis, així els clients estaven molt contents i hi anaven més sovint.
Temps després, el germà d’en William Afton, és a dir, en Pou, també va obrir el seu propi local de menjar ràpid, el qual era una hamburgueseria. En Pou no se'n recordava que eren germans, perquè ell va marxar a viure amb el seu pare i en William amb la seva mare. L’hamburgueseria tenia una temàtica infantil, era l'única cosa que el diferenciava de la pizzeria del seu germà William, a part de les pizzes i les cançons, ja que estaven inspirades en el 1090.
Per aquelles dates, en William sortia de la pizzeria a la nit a llençar les escombraries i en passar pel pas de vianants el van atropellar amb un cotxe 4X4. El conductor estava borratxo i de tan begut que estava, no el va veure. L’ànima d'en William es va ficar a dins d’un dels seus robots per poder sobreviure.
A poc a poc, en William es va anar tornant boig, la qual cosa va causar que comencés a assassinar persones, nens, per ser exactes. Eren els nens que es quedaven a la seva pizzeria de nit. No va trigar a sortir als diaris que hi havia desaparicions de nens.
Un dia, en Pou, ho va llegir el diari i va voler investigar aquestes desaparicions, ja que havia vist que aquests nens desapareguts entraven a la pizzeria d’en William, però no sortien.
Per poder investigar aquestes desaparicions, en Pou va fer una entrevista per ser candidat a personal de seguretat de la pizzeria d’en William. El van contractar com a vigilant en la zona de les càmeres.
Un dels dies que estava treballant com a vigilant, va veure per les càmeres que un dels robots matava a nens. Quan el robot es va assabentar que en Pou l’estava veient per les càmeres li va dir:
- Hola, germà, quant de temps, no te'n recordes de mi, aniré per tu!!
En Pou es va poder escapar amb la gravació de les càmeres de vigilància i els hi va entregar a la policia. La policia va haver de cremar la pizzeria amb tot el que hi havia dins per poder matar el robot William.
Izan Lembert Montesinos 6è EPRI
EL SOMNI POPY PLAYTIME
Un dia després d’anar a l’escola, un nen que es deia Jordan va anar al parc per jugar amb els seus amics. Es va desmaiar, i quan va despertar, va veure que estava en una fàbrica. Quan la va veure, va saber que era la fàbrica de joguines més gran del món: Popy playtime. Va veure un tren de joguina de colors: rosa, blau, verd i violeta, i una contrasenya amb botons de colors.
Vaig pensar en els colors del tren. Vaig pensar en rosa, blau, verd i violeta, i vaig trobar un ganxo. Després vaig obrir una porta on hi havia un hugi bugi, que mesurava 3 metres i tenia una clau a la mà. La vaig agafar amb la mà robòtica. Amb la clau, vaig posar l'electricitat. I quan vaig fer la volta, ja no hi era!
Ho vaig trobar normal que potser no hi era. Havia d’agafar 4 bateries. Per agafar-les, amb l’altra mà les vaig buscar. Les 4 bateries quan les vaig trobar, les vaig agafar amb l’altra mà i vaig anar-me’n a la següent porta.
Vaig fer unes joguines. Quan la vaig fer, pensava que ja escaparia, però quan Hugi bugi va aparèixer i em perseguia, jo vaig entrar a on llencen les joguines i es va tancar la porta. Vaig seguir endavant, però Hugi bugi va trobar un altre camí. Vaig anar-me’n corrents, però em perseguia, fins que vaig arribar a una habitació, on hi havia moltes joguines i una caixa on em vaig amagar. Quan se’n va anar, vaig entrar en una altra habitació on hi havia: Popy!!!
Jan Luján López 6è EPRI
UNA NOVA SUPERHEROÏNA
La Carla és una noia baixeta, però molt atrevida, té vint anys. La Carla viu a Argentina, junt amb els seus dos germans: l’Enzo, que té nou anys, i en Matias, que en té quinze.
Un dia, la Carla era a casa, i tot d’un plegat del cel va caure…
- Bon dia! Va dir la seva mare. Tot havia sigut un somni. Va pensar. Va esmorzar i en acabar, va anar cap a l’institut, on tenia molts amics.
Al cap d’uns dies, la Carla va anar de colònies a Tòquio, la ciutat dels cotxes tunejats i dels robots. Quan ja era allà, la Carla es va perdre per un estret carreró que finalitzava a un garatge. Sis ninges van començar a perseguir a la Carla. Els lladres volien el que la Carla anomenava el diamant de Colòmbia, que ella havia robat al banc internacional de Tòquio.
La llegenda deia que tot aquell o aquella que posseís el magnífic diamant blau de Colòmbia, tindria un gran poder. Ràpidament, va pujar al cotxe: un toyota supra. Va recórrer molts carrers i al final va escapar. Va arribar a un petit hostal que es deia Hotokio. Allà va passar la nit, però en sortir, l’esperava un cotxe negre amb les finestres enfosquides com el carbó:
- Puja al cotxe! Va dir un senyor.
La Carla els va dir que no, i va haver de sortir corrent fins al cotxe. Va anar en direcció a l'aeròdrom A5, el diamant li va dir a través d’un missatge de veu. En arribar, hi havia un gran avió de càrrega. Ella sense pensar-s’ho, hi va pujar.
- A on anem? Va demanar la Carla
Ningú li va respondre. Al cap de sis hores, l’avió va aterrar, la Carla va trepitjar terres egípcies, el paradís en aquells temps. Ràpidament, va buscar a algú per allà a prop i un senyor li va dir:
- Diamant no mòmia, Cleòpatra vigila túnel piràmide, hores.
- Què? Va demanar la Carla.
Però cap persona va parlar. Ella va pensar que estava passant alguna cosa estranya. “Tic, tac, tic, tac” el temps seguia passant i la Carla no li trobava explicació al que li havia dit aquell senyor tan savi. Eren per allà les dotze de la nit quan la Carla ho va desxifrar:
- Entrega el diamant en menys de 48 hores, però vigila, poden haver-hi mòmies que controlen a Cleòpatra.
L'endemà, va pujar a un camell i va recórrer molts quilòmetres. Va arribar a un poble, va baixar del camell, va passejar al voltant del poble i de cop, un camaleó bebè la va mossegar. Ella no va notar res. Seguidament, un avió amb males intencions venia pel cel. Quan era més a prop de la Carla li va canviar la pell de color, era igual que la sorra, i podia córrer molt ràpid. Tot gràcies al camaleó, va parar quieta i l’avió va marxar, després de disparar a les cases. De cop, es va obrir un gran forat a terra on hi havia dibuixada la cara d’un antic egipci. La Carla va baixar amb una corda, va haver de batallar amb moltes mòmies, mentre canviava de color i finalment els va guanyar. Cansada, va deixar el diamant a sobre de les mans d’una estàtua. El que no sabia era que ja no podia canviar el seu futur. I ara protegirà Egipte de les mòmies canviant de color.
Martí Montoro Viñas 6è EPRIBOIG PER AMOR
En aquesta història, el nostre protagonista és en Marcel. Aquest nen sofreix una malaltia anomenada esquizofrènia. L’esquizofrènia és una malaltia que afecta el cervell i fa que t’imaginis coses, o que el teu cap no funcioni bé. Doncs, comencem la història!
En Marcel és un nen que pateix esquizofrènia, fa 1r d’ESO i viu a una casa al costat del mar, junt amb els seus pares. Ell és un nen tranquil, no té amics. Cada dia se’n va a la platja a mirar el mar, i la posta de sol. Un dia, després de classes, va anar a casa seva, va deixar la motxilla i se'n va anar cap a la vora del mar. Al cap de deu minuts d’estar allà, contemplant les onades, encantat, va aparèixer una noia. Ella semblava un any més gran que ell, era rossa, de cabells llargs, pell pàl·lida i ulls blau cel. Portava un vestit blanc i llarg que li arribava fins als genolls. Es va acostar al mar, se’l va quedar mirant uns instants, i es va llençar al mar. Sense ficar-se el banyador, ni res. A en Marcel, de sobte, en veure a la jove, li van venir ganes de tirar-se a l’aigua, i així com ho va fer la nena, ell també es va llençar. En ficar el cap sota l’aigua i obrir els ulls, es va adonar que aquella noia no hi era dintre el mar. Estranyat va treure el cap fora i tampoc estava allà.
En Marcel va haver d’anar-se'n amb la intriga de saber qui era ella. Va arribar l'endemà, i les hores de classes passaven més lentes del normal. Era perquè en Marcel esperava amb ànsia la tarda. Es va passar el dia pensant en ella, fins que va arribar l’hora d'anar a casa. El nen, en sortir de l’escola, va córrer com un boig a deixar les coses a casa seva i seguidament, va córrer cap al mar. Un cop allà, es va esperar al mateix lloc que l’altra vegada, i la noia va tornar a aparèixer. Abans que tornés a ficar-se al mar, en Marcel·la va retenir i ella intrigada li va dir:
- Hola! Perdó, però, per què em retens?
- Ah!, és que… Jo et vaig veure ahir, i no t’havia vist mai per aquí, i… Volia saber qui ets, quant fa que vius aquí, i… Això… -va dir ell.
- Ah sí, visc aquí a prop, em vaig mudar fa poc, fa dos dies, i vinc de Nova York. I, per cert, se m'ha oblidat, em dic Iris i vaig a 2n d'ESO.
- Si, jo soc en Marcel, visc en aquella casa del turó d’allà -va dir assenyalant la seva casa. I vaig a 1r d’ESO. I… T’agrada el mar? -va dir per començar una conversació.
- Sí! M'encanta! Em fa sentir serenor.
- Sí, a mi igual, jo sempre em quedo aquí després de… I així van estar hores i hores, fins que va arribar l’hora d’anar a sopar i van anar a casa seva.
L'endemà d’aquella tarda, l’Iris i en Marcel van anar formant una amistat molt forta. Havia passat una setmana i encara es trobaven.
- Hola!
- Hola! -es van dir en trobar-se a la platja. Van anar parlant, i de sobte l’Iris va treure un tema de conversa massa incòmode per a en Marcel:
- Marcel tu tens amics a l’institut?
Ell, sorprès per la seva pregunta, va respondre:
- No… A l'institut ningú vol estar amb mi, diuen que soc estrany i que soc una persona estranya.
A l’institut tothom sap que en Marcel és una mica especial. Però ell no sap el que té, ja que ell no anava a teràpia ni res, perquè el seu nivell d’esquizofrènia no era molt greu.
- Mmm, no et preocupis, em tens a mi, no? -va dir l’Iris amb un somriure a la cara.
- Sí! -va dir en Marcel animant-se una mica. Van passar dos mesos, i en Marcel començava a sentir alguna cosa especial per la seva amiga, l’Iris. Al cap de pocs dies ja tenia clars els seus sentiments. Cada dia que passava, més enamorat estava, fins que un dia va intentar declarar-se a ella. Va estar tota la nit practicant:
- Bé, Iris, doncs, ja fa bastant que ens coneixem i… Fa uns dies que… doncs mira… L'endemà en Marcel va estar tot el dia ansiós, i en arribar l’hora… Va trobar-se amb l’Iris, però no li va dir res al final.
- Ei!
- Hola
- Saps Marcel, m’ho he passat molt bé amb tu aquests dies.
- Sí, jo també.
- No t’agradaria un dia anar tu i jo a un altre lloc que no sigui la platja?
- Sí! La veritat és que a mi m’agradaria anar a París!
- A mi… a Hawaii!
- Wow! Sí, sona bé! I farem moltes coses.
- Anirem a banyar-nos junts al mar i a les platges cristal·lines de Hawaii!
- Sí! I també anirem a veure la torre Eiffel, i ens farem moltes fotos!
- Sí! I ens ho passarem molt bé!
- M’ho promets? -va dir en Marcel.
- Sí, t’ho prometo -va dir l’Iris.
Després, tots dos van anar cap a casa. L'endemà en Marcel estava decidit a declarar-se. Però en arribar a la platja, l’Iris no hi era allà. Es va estar esperant tota la tarda i no hi va anar. En Marcel, que pensava que l’Iris s’havia refredat, va tornar a casa sol. L'endemà tampoc hi va anar, ni el següent, ni l'altre, ni l’altre. L’Iris no va aparèixer en una setmana, i en Marcel va decidir anar a la casa on va dir que vivia. Allà va canviar tot. En veure que a la casa no hi vivia ningú, es va adonar que… L’Iris va ser producte de la seva malaltia. L’esquizofrènia que tenia li havia fet creure que aquella noia era de veritat, quan en realitat només existia en el seu cap. En aquell moment, va ser com si li clavessin una espasa al cor. Saber que quan la persona que estimes no existeix, és molt dolorós. En aquells instants, va tornar de camí cap a casa plorant sense parar. A partir d’aquell dia en Marcel no va tornar a anar a la platja mai més. Van passar dues setmanes i en Marcel ho va superar.
Però un dia algú va picar la porta de casa seva. En Marcel va anar a obrir-la i es va trobar una sorpresa… Era una nena exacta a l’Iris, el seu cabell, el seu somriure, els seus ulls…
- Hola, em dic Martina, m’he mudat a la casa del costat fa poc. Voleu uns quants trossos de pastís? -va dir amb una safata plena de talls de pastís de xocolata.
En Marcel estava tan sorprès i content, que abans de poder pensar, es va avançar cap a la noia i la va abraçar dient a la vegada:
- IRIS!!!!
Ivette Pérez Giravent 6è EPPRIEL DRAC MALALT
Una vegada hi havia un drac que mai es posava malalt. Un dia el drac va anar a un poble que es deia Torelló. Hi havia un campanar molt alt i moltes cases.
El drac va començar a veure persones i li va entrar la gana. Es va endinsar pel poble fins que va veure una carnisseria i va menjar-se tot el que va veure. L’home que portava la carnisseria li va dir:
-Si et menges una peça de porc, et donaré un beuratge que et deixarà molt malalt.
El drac no li va fer cas perquè, és clar, “un humà no pot guanyar a un drac ferotge que llença foc” deia el drac. El drac es va menjar la peça més gran de tota la carnisseria. El carnisser li va tirar beuratge màgic i al drac no li va passar res. El drac va començar a riure “hahahahaha, beuratge màgic hahahaha, demà tornaré i em menjaré tot el que queda de la botiga”.
L'endemà, el drac es va llevar i no podia anar a la botiga, va dir:
-Què em passa? Tinc molts mocs i em fa mal el cap. El drac tenia el cap fredíssim. Caminava pels jardins de Can Parrella queixant-se “ai ai ai, quin mal”. De sobte, va veure una princesa i li va dir:
-Si us plau, ajuda'm.
La princesa li va dir:
-Què et passa?
El drac li va dir que un home li va tirar un beuratge perquè s’havia menjat mitja carnisseria. La princesa li va dir que el podia curar, però no es podia moure. El drac li va dir que ell havia de menjar, i per menjar, havia de caçar.
La princesa va anar al poble i va dir que cada dia li havien de donar cinc porcs. Tothom va acceptar menys el carnisser, però com que eren majoria ho va fer. La princesa i algunes persones del poble van portar els porcs. El drac es va posar tan content que va dir moltíssimes gràcies a la princesa i a la gent del poble.
Ja no tornaré a fer més malifetes i tampoc aniré al poble, només vindré una vegada a l’any. El carnisser es va disculpar amb el drac.
Roger Puig Sevilla 6è EPRIEN POL I ELS SEUS SUPERPODERS
En Pol té 10 anys, és un nen molt trapella i divertit, li agrada jugar a futbol i a golf i també li agrada molt jugar a bàsquet.
En Pol un dia va pensar que seria molt divertit tenir superpoders. En Pol no sabia com tenir superpoders, així que va buscar informació. Després d’hores i hores buscant informació, va trobar una pàgina sobre com tenir superpoders. Després de moltes setmanes intentant-t’ho, ho va aconseguir. En Pol seguia i seguia buscant informació, i va veure una pàgina web que posava que hi havia una vacuna per tenir poders, però a en Pol no li agradaven les vacunes.
En Pol va pensar-s’ho uns dies i va decidir que si, perquè era el seu somni des de petit. Li va preguntar a la seva mare, però la mare li va dir que no, perquè això seria per tota la vida i també perquè pot ser molt perillós. En Pol va estar enfadat amb la seva mare durant 2 setmanes. Quan li va passar, li va tornar a preguntar, però aquella vegada suplicant-li i dient-li que era el seu somni. La mare li va dir que s’ho pensaria. Una setmana després, en Pol li va tornar a preguntar. La mare li va dir que sí.
En Pol i la seva mare es van vestir i van anar a què li posessin la vacuna. Una vegada van arribar, en Pol estava molt nerviós. Quan li va tocar, els infermers intentaven calmar-lo, dient-li que no feia mal. En Pol no va ni notar l’agulla. Quan van acabar, l’infermer li va dir que li tardaria un any a començar a fer efecte.
Un any després, en Pol va començar a notar alguna cosa estranya en el seu cos, li van començar a sortir ales, membranes a les mans i als peus, també li van sortir brànquies al coll… Gràcies a aquella vacuna, en Pau va poder volar, respirar a l’aigua i nedar més ràpid.
Àlex Rodríguez Camps 6è EPRILA VIDA DE MOLTA GENT
Un dia estava passejant amb els meus amics de classe per Barcelona. Anàvem a veure el Camp Nou, la Sagrada Família, la Rambla i molts llocs més. Feia molt bon dia i no paràvem d'entrar a botigues d’esport, de roba, caramels.
De camí al restaurant italià, que era un dels més famosos de tota Barcelona, vam veure dues persones que estaven enganxant publicitat. Venia un, n’ enganxava, venia l’altre i n’ enganxava, fins que van acabar barallats. Al cap d’una estona, vam entrar al restaurant italià, vam agafar pizzes de pepperoni i espaguetis a la bolonyesa. De beure, una beguda molt estranya que es deia ramune.
De sobte, va entrar una furgoneta blanca pel carrer i es va emportar molta gent que passejava amb les seves famílies. De seguida va venir la policia, bombers, metges… Els policies van agafar a un noi, la gent es va ficar en botigues, plorant pels altres: nens, nenes, dones, homes, avis, àvies, i molta més gent. L’altre noi que portava la furgoneta es va escapar i va córrer 48 hores per escapar-se, però al final els policies el van trobar i el van haver de matar amb una pistola.
Quan es va tranquil·litzar tot el que havia passat, vam acabar de dinar. Encara que el menjar estigués fred, era molt bo. De postres vam agafar un gelat que era de iogurt amb fruita o amb xocolata: lacasitos, peces de xocolata i etc. I també una crep amb xocolata amb llet i una bola de gelat de maduixa i una altra de vainilla. A l’hora de pagar ens vam espantar del preu i vam haver de fer a mitges. Finalment, vam anar a veure un partit del Girona a Montilivi i aquí vam acabar el nostre dia.
Guillem Ruíz Paz 6è EPRIEL RIU DE TORELLÓ
Un dia vaig anar amb els meus amics al riu. Vaig anar amb la meva bicicleta i vaig jugar amb els meus amics. Després vam anar a menjar una mica i després vam tornar a jugar una mica al riu. Després vam anar al camp de futbol i vam jugar una mica. Vam jugar al joc de rondó i vam fer un partit.
Un altre dia vaig anar al riu, vaig trobar una serp i vaig començar a córrer i vaig trobar una altra serp i vaig escapar-me per un altre lloc. Vaig trobar un gos, i el gos estava sol. Vaig trobar una mosca i la mosca va començar a córrer cap a mi i vaig anar per un altre lloc i vaig trobar totes les 2 serps i la mosca i el gos, i vaig caure a terra.
Safwane Saddik 6è EPRI
UN VEÍ BEN ESTRANY
En Bruc vivia en un poble molt petit, al costat d'una casa molt estrafolària en la que hi vivia el senyor Andreu, un home molt seriós i ben estrany que mai sortia de casa i no parlava mai amb ningú. Cap persona del poble havia parlat mai amb ell, ja que tothom li tenia por, excepte la seva filla, la qual era l'única que entrava i sortia de la casa per comprar o podar el jardí.
En Bruc sempre havia sospitat que el senyor Andreu amagava alguna cosa, la qual no volia compartir amb ningú. Aviso al lector/a que la història ara començarà a fer-se més fosca i tenebrosa, ens endinsarem al passat del senyor Andreu.
El senyor Andreu havia tingut una vida meravellosa, tenia la millor dona i la millor filla, però tot va canviar quan la seva esposa va tenir un accident de tren i va morir. Van ser uns anys molt durs per ell i la seva filla, ja que un temps després van perdre els papers de la casa i van haver de mudar-se. Tot els anava malament després de l’accident.
Però, és clar, en Bruc seguia capficat en resoldre el misteri del senyor Andreu. Volia saber què hi passava en aquella casa. La filla del senyor Andreu, que es deia Èrica, es va fer molt amiga d’en Bruc. Tant, que el va proclamar el seu millor amic. En Bruc sempre la convidava a casa seva per jugar a les figuretes d’acció, però el més estrany era que l’Èrica mai el convidava a casa seva. A en Bruc se li va ocórrer preguntar-li a l’Èrica perquè mai el convidava a casa seva.
L’Èrica va fer un posat pensatiu.
- N’estàs segur que ho vols saber?
En Bruc la va mirar i li va fer que sí amb el cap, morint-se de ganes per saber la resposta:
- Ja que ets el meu millor amic, puc confiar en tu? -va dir l’Èrica.
En Bruc va moure el cap superràpid, fent que sí. Ella va sospirar:
- El meu pare ha canviat molt després de la mort de la meva mare, ja no vol jugar al parxís amb mi, ja no em fa bromes i això que abans passàvem el dia fent-ne. Ho he passat fatal! Per això no vull que vinguis a casa meva.
- Però no entenc per què, encara…- va respondre en Bruc, d’allò més intrigat.
- Què és el que no entens? El meu pare està boig! No sé com fer-lo entrar en raó…
- Ara ho entenc tot! -va dir en Bruc, somrient. -Ja sé com ajudar-lo!
- Com? -se’l va mirar l’Èrica.
En Bruc li va tornar un somriure i va tibar el braç de l’Èrica i la va conduir fins a la porta de casa del senyor Andreu i va obrir la porta.
En Bruc va xisclar de l’espant en obrir la porta. El senyor Andreu estava esprement tomàquets. Duia una bata blanca (no gaire adequada pel suc del tomàquet) i anava molt despentinat. Semblava que no s’hagués raspallat els cabells des de feia segles.
- Aaaaaah! -va cridar en Bruc.
- A casa meva no vull crits! -va respondre enfadat el senyor Andreu.
- Disculpi senyor… -va dir en Bruc amb veu tremolosa. Soc el millor amic de la seva filla -va respondre en Bruc, encara espantat. L’Èrica se'ls mirava com si estigués al cinema.
- La meva filla m’ha parlat molt de vostè. I digui'm, per què és a casa meva? -va fer encuriosit el senyor Andreu.
- Bé… -va dir en Bruc. Li vinc a fer una proposta. Què me'n diu de treballar a l’empresa del meu pare? -va fer en Bruc, esperant una resposta. L’Èrica no en tenia ni idea del que li anava a dir al seu pare, però quan va sentir la proposta d’en Bruc, li va encantar.
- Papa és molt bona idea! -va dir l’Èrica molt contenta!
- Em sembla bé -va respondre el pare. D’acord, ho faré!
Des d’aquell dia, tot va canviar. El senyor Andreu tenia diners, l’Èrica va poder tornar a jugar al parxís, i junts, van tornar a ser feliços, amb bromes i rialles en una família de dos. Tot gràcies a en Bruc.
Arlet Vergés Picanyol 6è EPRI
HIBRIT 327
A Nova York, una nit fosca, en Bill Black Bell, agent de policia, va despertar-se i no sabia on era, ni qui era, però sabia què havia de fer: Buscar el tresor perdut de l’Atlantis!
-Talleu! Has estat genial!, va dir el senyor Filf Errò.
Jo li vaig donar les gràcies i me’n vaig anar al meu camerino. En obrir la porta, vaig trobar un cambrer amb un cafè amb llet que em va tirar a sobre. Jo vaig sortir corrent. Vaig trobar la sortida del plató de rodatge i vaig decidir que havia d'anar-me'n a casa. El problema era que a fora hi feia molt fred, en sortir vaig començar a congelar-me fins a desmaiar-me.
En despertar, vaig aparèixer a sota d’un llit ple de pols. Em vaig aixecar i vaig veure uns robots amb aspecte de maniquí. Em van començar a perseguir, vaig pujar a un camió i vaig arrencar-lo. De sobte, el terra es va trencar i vaig començar a caure al nucli del planeta. Vaig mirar a tot arreu per veure on hi havia un lloc estable per caure i… BUUUUUUUUUM!!! Em vaig tornar a desmaiar. Però quan vaig despertar-me…
Era un altre cop al plató. N…n…no era…p…possible. O almenys era el que creia, perquè sense gairebé saber-ho, aquell bucle em va passar 39 cops. Si…39. Però gràcies a això, vaig descobrir què havia de fer. Per començar havia de dir el meu diàleg tan malament que en Filf Errò m’enviés al camerino abans d’hora. Per això, no hi hauria el cambrer, just després havia d’agafar el meu abric, sortir del camerino i després del plató. Llavors havia de pujar a un cotxe i marxar a on hi havia els robots maniquí
En arribar vaig anar agafant un per un els robots. En un moment concret, vaig veure una cosa: A la guantera hi havia un calmant, per evitar desmaiar-se. Ah! Segurament us preguntareu…
-I els robots on els vas ficar, doncs?
- Al maleter, simplement, al maleter.
Bé, continuem… El cas és que m’ho vaig prendre i vaig anar corrent al laboratori, que per les 39 vegades de bucle, sabia que era l'únic lloc estable. A partir d’allà no sabia res. Així que com jo havia dit, només 2 segons després d’entrar al laboratori… BRUUUUM, KRAKLING, BAAAM, BIIIIIIIIM, BOOOOOOOOOM. Tot el planeta menys el laboratori havia explotat. Vaig mirar més a fons el laboratori, i vaig trobar una porta, on posava: HIBRIT 327. Em va intrigar, així que vaig buscar documents sobre ell i… Vaig veure una foto, era jo, i a sota hi havia escrit: HIBRIT 327.
Quim Vergés Picanyol 6è EPRI