RITA,
LA MARGALIDA DE PELUIX Lídia Sinués Alberich
La Rita l’estava observant des de la taula mentre ell, amb els seus ullets oberts com taronges i el seu somriure càlid i tendre de nadó que ja vol començar a deixar de ser-ho, observava la seva mama. El Marc mirava com ella es bellugava, força atrafegada, per l’espai tractant d’organitzar els estris i les cassoles que li donaven tanta vida a la cuina, és clar! Doncs la mama tenia vida pròpia per això es movia amb llibertat utilitzant els seus bufons peus dansarins que desplaçaven el seu cos d’un lloc a l’altre. El petit observava el seu moviment, amb els seus ullets negres, brillants i profunds, per aprendre i la Rita, la margarita de peluix, esguardava en Marc per gaudir de la seva atenta mirada i del seu dolç somriure tranquil i feliç.
Aprendre de la vida, del que veia, del que sentia, del que escoltava... però el més important és que, sense ni tan sols saber-ho, en Marc aprenia a ablamar la seva llum interior, la que sempre il·luminava el seu rostre quan somreia, reia o quan contemplava quelcom amb admiració i atentament, sense perdre’s cap detall de la situació que es desenvolupava davant d’ell, com feia en aquest mateix moment abans que la mama se li apropés amb el biberó ple d’aquella llet que no li agradava perquè no tenia el gust tan bo i dolç que tenia la llet dels seus pits, la que sempre li havia donat però des de feia cinc dies l’havia canviat per aquell líquid que, encara que fos blanc, no semblava llet ni res que si assemblés perquè com la llet de la mama no n’hi havia cap altra. Ara i estimulat per aquella mena de teta que no era la que ell necessitava i volia, el rostre del Marc havia canviat, ja no estava il·luminat i el seu somriure s’havia convertit en una ganyota que indicava el seu disgust. Una altra vegada no! Aquesta llet no m’agrada, mama si us plau, no! No sabia comunicar-ho d’una altra manera perquè, com que li quedava molta vida per davant, encara havia d’aprendre moltíssimes coses i no sabia explicar-se d’una altra forma que no fos gesticulant i plorant. No havia tingut prou temps encara per desxifrar, interpretar i imitar aquells sons que emetien la mama i el papa per entendre’s; el Marc havia arribat feia cinc llunes i en fan falta moltes més per aprendre a parlar. Per això a la mama també li va canviar el rostre en veure l’expressió de disgust i de rebuig del seu fill car, des de que havia hagut de tornar a la feina, es posava molt nerviosa quan el nen plorava perquè anava molt cansada i, a més, el Marc
ho feia molt més sovint que abans i ara que, a més a més, li havia deixat de donar el pit perquè no s’ho podia combinar amb l’horari de la feina, encara bramava més però és que ja li ho havien dit molt clar la setmana passada: no li podien permetre per més temps que s’absentés per anar a alletar el seu fill; la baixa se li havia acabat i malgrat els seus sogres visquessin a prop de les oficines on ella treballava, els encarregats no feien excepcions per normativa d’empresa i, tot i que havien fet la vista gorda durant un mes, se la podien jugar ben jugada ells i ella, amb la qual cosa no podia fer res més que barallar-se amb el seu fill perquè es prengués el biberó malgrat això li generés un sentiment intern de culpa perquè el seu instint, innat i natural, de mare quedava reprimit en pro i a favor dels interessos de la empresa baldament això passés per empitjorar la salut del seu fill i la seva relació amb ell ja que l’havia de fer menjar, fos com fos, lluitant en contra de la seva voluntat i en contra natura, també. Ara bé, l’èxit professional és l’èxit professional i ella no es podia permetre quedar malament a la feina ni perdre-la i menys ara que estaven a punt de concedir-li l’ascens pel que tant havia lluitat des de feia tres anys. El Marc havia d’entendre-ho tant si com no, és a dir, havia d’assimilar un canvi, sobtat i brusc, sense poder entendre res perquè només tenia cinc mesos i la necessitat vital d’alletament matern com qualsevol altra cria de mamífers però... ell era un nadó i, evidentment, ell i els seus pares eren de l’espècie humana, amb la qual, la cosa anava un xic diferent. El Marc ho havia d’acceptar, com d’altres nens i nenes que també prenen lactància artificial, i punt... malgrat no podés entendre ni assimilar el per què del canvi doncs així és la vida, sobretot, a occident que és on ells vivien. El rostre de la mama, per tant, ja no era dolç ni tendre com abans d’aparèixer la tetina que no era la teta i, per tant, el rostre del Marc ja no podia somriure ni brillar com moments abans feia.
Aquella llet no se li posava bé, li produïa mal de panxa i el seu gust no li agradava. El Marc es va posar a plorar encara més fort per fer-se entendre però va passar que la mama no el va saber entendre i va marxar. Ara no hi havia la mama, hi havia una senyora molt enfadada que l’espantava, amb la qual cosa, va plorar més i més fort encara perquè volia que tornés la seva mama però ella no venia i aquella senyora li parlava cada vegada més fort i més enfadada. Aleshores, li va començar a fer aquell mal de panxa tan fort i els seus brams es van fer més accelerats i potents, tallant-li la respiració per moments de tan alterat i esglaiat com estava: la mama no hi era, aquella senyora li feia por, aquella teta no li agradava i la seva llet no era bona i, per acabar-ho d’adobar, la panxa li feia molt mal, cada vegada més. El Marc no reconeixia la seva mare perquè la mirada de la mama brillava i era tendre i dolça i la seva cara sempre somreia però aquella senyora, és a dir, la seva mare insegura, pressionada laboralment i social, nerviosa i angoixada se’l mirava fixament amb uns ulls molt oberts que no brillaven i li feien por com la seva cara que era molt lletja, seriosa i, cada vegada, més enfadada. Tampoc li podia reconèixer la seva veu perquè la mama parlava suau i gairebé cantant com si fos una fada i aquella dona deixava anar uns sons estridents i secs com una bruixa d’aquelles que no agraden a les nenes ni als nens.
On era la mama? Que hi feia aquella senyora allà? Per què no venia la mama? Per què l’havia deixat amb aquella dona que no li parlava ni l’agafava com ella? Per què era tan brusca i lletja? Per què no era suau i bonica com la seva mama o la seva àvia? Per què no li somreia ni es bellugava com una ballarina com feia la mama? No, el Marc estava convençut de que aquella persona no era la seva mare, per això no volia res d’ella i encara menys aquella teta amb aquella llet tan dolenta que no tenia res a veure amb la llet tèbia i dolça que sempre li donava la mama mentre l’acaronava i ell s’adormia tip i a gust perquè escoltava el seu cor bategar com quan estava dins de la seva panxa. No, no se’n fiava gens d’aquella donota de cares llargues i veu de tro.
La Rita ho estava observant tot des de la trona on s’havia quedat quan la Marta, desesperada, havia agafat a en Marc per fer-lo callar. La margarita de peluix sabia que la jove mare s’angoixava perquè li preocupaven moltes coses i, sobretot, el neguit del seu fill perquè des de que ella havia tornat a treballar a l’oficina es despertava més sovint per les nits i això feia que ella i el Robert anessin més cansats i estiguessin més malcarats. I ara, amb el deslletament la cosa, semblava ser, que se li complicava més. A la Marta li amoïnava molt no poder donar la talla de “bona” mare davant les amigues i la família i tot la preocupava amb exagerada magnitud: l’alimentació del nen, el seu benestar, la seva educació, els judicis i prejudicis de les persones que formaven el seu món... i tot se li feia gran i s’atabalava i l’atabalament no li deixava fer res ben fet i tot s’empitjorava i el Marc ni callava ni menjava i, només, cridava, cridava i cridava i ella es desesperava cada vegada una mica més. La Rita també sabia, perfectament, que la Marta, en aquest estat, no se n’adonava que la impaciència, el desfici, el sentiment de culpa per no ensortir-se’n per fer menjar el seu fill ni per saber-lo calmar i totes les altres preocupacions que no eren poques i que, en moments així, se li engegantien, no l’ajudaven gens ni mica doncs és molt difícil ocupar-se i preocupar-se alhora perquè qui es preocupa està tan ocupat preocupant-se dels seus problemes que no s’ocupa de resoldre’ls i aquests van creixent, creixent i creixent vertiginosament.
La Rita sabia totes aquestes coses perquè, des de la seva condició de ser material i inanimat, no tenia moviment propi i lliure doncs era un peluix que quedava estàtic allà on la deixaven amb la qual cosa podia dedicar tot el seu temps a observar, analitzar i tractar de comprendre tot el que passava al seu voltant. Tenia tot el temps del món i des de la seva quietud, calma i pau s’adonava de tots els petits però grans detalls i de totes les petites però grans coses que moltes persones, atrafegades, estressades i absortes en les seves preocupacions per quedar bé davant de la gent, no arriben a veure ni percebre i, per això, no se n’ocupen passant-les per alt. Les preocupacions pressionen les persones psicològicament i emocional perquè compliquen el pensament i, per tant, la ment enparanoiant-la i, aleshores, el seu sistema nerviós se’ls desequilibra, provocant-los alteracions físiques i sensorials sobretot, que no poden controlar en aquest estat d’alteració interna amb la qual cosa es descontrolen més i, aleshores, criden i s’enfaden empitjorant-ho tot perquè no saben el què es fan i tot els surt al revés fent-los desaprofitar la major part del poc temps que sempre tenen per fer cada cosa de les moltes que han de fer abans d’anar a dormir i, evidentment, no els queda gairebé temps per fer la feina que han de fer abans d’apagar el llum, la qual se’ls va acumulant, cada dia una mica més, augmentant el sac de les preocupacions o dels problemes i amargant-los l’existència. Per això entenia tan bé al Marc però també entenia a la Marta i per això la va voler ajudar.
I així va ser perquè la Rita, aquella margarita de peluix que tot ho sabia veure, va cridar l’atenció del vailet amb la seva gran cara galtaplena i groga, que tant li agradava prémer al Marc amb els seus petits ditets molsudets, envoltada dels seus cinc suaus pètals blaus, que tantes pessigolles li feien i, encara, li fan. La Rita doncs, experta en fer riure el nen, va atreure en Marc perquè se’l mirava des de la trona, sense perdre’l de vista, amb aquells ulls tan grossos i divertits i aquella boca riallera per recordar-li que la vida és bella com tot ell ho era. I, aleshores, ell captivat per la seva crida i els seus colors se la va començar a mirar fins que es va quedar bocabadat i calmat perquè al contemplant-la tot recordant el seu aroma, el seu tacte i el seu joc, el vailet es va anar oblidant d’aquella senyora que havia arribat quan li va semblar que la mama havia marxat. Ara el Marc ja tornava a somriure volent-la agafar. La Marta li va donar el peluix de seguida i en veure el nen riure es va relaxar i es va començar a tranquil·litzar.
Màgia! La mama havia tornat! El Marc ho sabia perquè ella li somreia amb aquells ulls brillants i maternals que només el bell rostre de la seva mama tenia i l’agafava, acaronant-lo amb tendresa, com només ella sabia fer. Ara ja tornava a estar tranquil i content perquè la seva mama, que era la seva fada protectora i que cantava com els ocells, ja havia tornat. Que malament s’ho passava amb aquella bruixa quan ella no hi era, si li ho podés explicar amb aquells sons que ella i el papa feien no li caldria plorar perquè ells no ploraven per dir-se les coses però ell, com que no sabia parlar, havia de plorar per expressar-se i més quan tenia malestar o por, sobretot, quan tenia por perquè era quan més malament s’ho passava i, òbviament, era quan més i amb més desconsol bramava per poder-se fer entendre car no sabia, encara, fer-ho d’una altra manera. Ara, content i calmat, sentia que tenia gana, s’havia cansat molt plorant i, a més, feia gairebé dos dies que no menjava i tanmateix, en els braços de la mama la llet d’aquella teta rara no estava tan dolenta i li podia entrar més bé perquè amb el seu calor maternal ja no li feia mal de panxa. Ara si que estava a gustet! Tan a gustet que es va quedar ben adormidet i la Marta va tenir temps de fer un munt de feina abans de que es despertés. Era diumenge i calia aprofitar ja que durant la setmana anava molt justa de temps i havia de deixar moltes coses pel cap de setmana. Així era la vida i amb en Marc a casa ja no era el mateix que abans doncs eren moltes les coses que havien canviat, algunes per bé, altres per mal.
El Robert va arribar gairebé a l’hora de dinar, venia del port perquè s’havien comprat un petit veler feia cosa de dos mesos per celebrar el naixement del Marc. Venia content perquè estava molt il·lusionat amb el vaixell, tant com un nen petit amb la seva joguina preferida, i s’ho havia passat molt bé organitzant la cabina i preparant-ho tot per poder fer una sortida el proper cap de setmana ell, la Marta, el Lluís i la Montse, sense nens! Ho necessitaven car, darrerament, es crispaven ambdós amb facilitat i el Marc no els deixava dormir, a més, al nen li aniria bé estar amb els avis dos nits seguides per oblidar-se’n del pit de totes, totes perquè amb l’àvia si que s’havia pres més d’un biberó aquella setmana, era amb la Marta amb la que s’hi negava i sempre muntava el número. El proper cap de setmana se li acabaria la tonteria del tot i ell i la Marta descansarien i, potser fins i tot, podrien fer l’amor tranquils. La Marta també estava molt contenta quan ell va entrar car havia fet un munt de feina acumulada i el Marc s’havia begut el primer biberó sencer en els seus braços!
Així doncs, contents i animats, ambdós es van explicar amb excitació el que havien fet durant el matí i de l’alegre guirigall que formaven, en Marc es va despertar. Li encantaven els moments així doncs percebia més calor i color. Li agradava escoltar les alegres veus dels pares i observar els seus moviments, sobretot, els que feien amb les mans i tot el que feien amb elles; ara bé, el que més li agradava al petit infantó era sentir la calma, l’alegria i la companyia tan plena que sentia quan els papes reien. Com li agradaven aquells moments que estaven els tres junts feliços i contents!
La Rita també gaudia molt d’aquelles estones familiars malgrat el Marc s’oblidés d’ella i no la necessités. La margarita se l’estimava des de que l’havia conegut, hores després d’haver nascut, en una habitació plena de flors d’un hospital i el que més li agradava a ella era veure en Marc feliç i com que sabia, des de molt abans de conèixer-lo, que els infants només senten felicitat plena quan poden sentir el calor i la protecció dels braços que els acullen; quan se senten escoltats, atesos i compresos en les seves necessitats més bàsiques i vitals; quan la mama i el papa es parlen amb respecte tot utilitzant paraules boniques o quan es fan un petó entre ells o els besen a ells,... ella, la Rita, també se sentia molt contenta i ufanosa de poder contemplar amb goig aquell escenari familiar d’alegre tarda de diumenge.
Tot això ho sabia la flor de peluix i era el que més desitjava pel Marc: que podés gaudir de molts moments tranquils i harmònics com aquell en el que els somriures i les rialles del Robert i la Marta il·luminaven els seus rostres tot il·luminant, com per art de màgia, la seva dolça carona de nadó que els seguia per tot, esguardant-los sense perdre detall, per aprendre a viure i a estimar, tot estimant la vida mentre la Rita, estàtica però viva, sentia el benestar que es respirava en l’aire d’aquell màgic i bell dia que tan malament havia començat però tan bé havia acabat, com aquest relat que per haver-lo ja explicat també es dóna per fet i acabat.
Adéu!!!!