Cantaven els ocells, era un cant suau i alhora persistent, semblava que volien que tothom ho sabĂŠs. Era diumenge i el matĂ era molt clar.
Al camp, els badabadocs formaven una gran catifa rogenca on tots els animalons, alertats pels cants periodĂstics, comentaven la notĂcia.
A la muntanya, l’aire era més fresc i l’aigua baixava fent saltirons entre les roques mil·lenàries que la farcien de minerals. Els esquirols no se’n sabien avenir i les guineus es desfeien en explicacions estèrils perquè els altres esverats, de l’emoció, no paraven atenció. Els conillets, petites boles de cotó, reien i saltaven empaitant papallones de colors. Els talps van enfocar per un instant les seves pupil·les i la van veure, o potser només la van imaginar, morena i clara, somrient davant d’un món ple de sorpreses, riquesa i encant que, tot just, començava a delectar.
A la llar de l’Eulàlia i el Claudio, la Duna dormia plàcidament. Només feia un dia que havia nascut però el somriure tendre de les seves mirades feia creure, fins i tot als més incrèduls, que sempre havien estat els tres junts.
Il·lustracions: Daniel, Saül i Loren Guió: Lídia Animació: Daniel i Saül. Muntatge: Lídia. Petons sincers.