Breu història del pati d'una escola. by Lídia Sinués

BREU HISTÒRIA DEL PATI D’UNA ESCOLA Lídia Sinués Alberich

UN MÓN DIVERS I PARAL·LEL CAMINA AMB NOSALTRES. Conte dedicat a una festa de Carnestoltes d’una escola de barri. ¿Y qué importa que lo que yo cuente esté o no escrito en algún libro muy sabio? ¿Quién os dice a vosotros que las historias que ponen en los libros sabios no sean también inventadas, sólo que nadie se acuerda ya? ¿Quién sabe lo que es cierto o no? ¿Quién puede saber lo que ha ocurrido aquí hace mil o dos mil años? ¿Lo sabéis vosotros? Momo Ende, M. Fa molt i molt de temps, en aquest mateix lloc en el que us trobeu ara, hi van viure fades, follets, bruixes, bruixots, mags, aprenents de mag, princeses, prínceps, herois, heroïnes, monstres, comtes dràcules i comtesses, vampirs i vampiresses... Si, si, ho heu escoltat bé, això és, ben bé, el que he dit perquè, estimades nenes i nens, aquests personatges no són imaginaris car van existir, ja ho crec que van existir! De fet, no han deixat de fer-ho mai encara que, actualment, amb tant ciment, tants vehicles, tantes màquines, tanta contaminació, tan poca herba, tantes presses i tanta cara llarga que hi ha en la Terra que trepitgen, estan massa espantats i s’amaguen pels pocs indrets

i racons, bells i tranquils, que encara queden i que van trobant al llarg dels seu camí sense pausa i sense fi. Us puc ben assegurar que si pareu atenció i obriu bé els ulls, és possible que algun dia en trobeu algun caminant al vostre costat perquè n’hi ha més dels que ens pensem vivint entre nosaltres. Però tornant una altra vegada a la història que us vull contar, us diré que els seus protagonistes van trobar-se en aquest indret per primera vegada, quan eren molt jovenets i quan, sota el ciment de la pista de bàsquet de l’escola, encara hi creixien múltiples i acolorides flors variades entre la llarga herba, verda i fresca, que els feia de coixí. Eren un grup força nombrós i n’hi havia de totes mides, formes i colors. Hi havia fades que tenien ales però d’altres no, hi havia follets nans i uns altres que eren gegants, hi havia elfs i elfes amb trenes i d’altres amb melenes... Tots ells i elles eren diferents però vivien en harmonia perquè s’acceptaven des de les seves diferències que els feien únics entre la diversitat i perquè estimaven l’entorn i s’estimaven des de la seva humanitat que els igualava en la unitat i l’avinença. Un bon dia d’hivern, d’aquells que el sol havia escalfat de valent per anunciar que la primavera ja era propera, es trobaven descansant en la prada quan, de sobte, van veure un grup d’òlibes i mussols que arribaven, cansats i rebufant, com a

capdavanters de la munió de mags i d’aprenents de mag que feien camí vers els Pirineus però que s’havien desviat vers aquella zona atrets per uns raigs de colors que venien del lloc a on estaven arribant i a on havien pensat fer nit i descansar abans de tornar a reprendre el llarg trajecte que encara els quedava per fer. Gran va ser la sorpresa quan van veure que el paratge a més de bell es trobava habitat i ple d’hospitalitat. S’hi van quedar uns quants dies tot compartint jocs, màgia, àpats, vivències, música, experiències, art i erudició. No van acomiadar-se perquè sabien que sempre arribaria, de nou, un nou dia en el que es tornarien a veure. Encara no havia passat una lluna d’ençà que els mags, els mussols, els aprenents de mag i les òlibes havien partit vers el seu destí, que un reduït grupet de bruixes i bruixots van fer acte de presència com per encanteri. El lloc els va encantar i cada dia el vivien com una festa per la bondat, l’alegria i la llibertat que entre tots i totes respiraven per mor del respecte que tots i totes es donaven i, alhora, tots i totes rebien. S’ajudaven i es prenien cura, feien les feines entre tots i totes i sempre els quedava temps per celebrar alguna cosa i fer la festa abans de que el sol se n’anés a dormir. I això era així perquè tots i totes es coneixien molt bé degut a la sinceritat, l’estima i a la transparència que caracteritzava les seves vides i la seva

forma de ser així com també la seva forma de viure i d’estar en la vida. Aquell món era un món màgic i creatiu que dormia sota un sostre d’estels de colors. Tan màgic era aquell món que les veus van córrer més que el vent sense que cap força les podés aturar per la qual cosa, tots els personatges atrapats en els dibuixos dels contes van poder escoltar-les encara que les gruixudes tapes dels mateixos s’haguessin mantingut tancades i pressionades exercint una forta pressió en les encuriosides orelles dels seus protagonistes, per tal d’evitar que escoltessin el missatge que en l’aire volava i que els podria fer volar com un ocell en l’aire i ben enlaire, escapant així del seu llarg captiveri. És per això que les tapes pressionaven fort, doncs no volien que els fulls dels seus llibres es quedessin sense il·lustracions perquè perdrien una part de la màgia i tot el seu color. Però les veus, fortes i clares, van poder més que la força i la pressió exercida per la rigidesa de la portada i la contraportada tot fent arribar la seva bramadissa a l’interior dels contes. I així va ser com la Ventafocs, en Pinotxo i en Gepeto, en Peter Pan, la Caputxeta i el llop, els tres porquets, Hansel i Gretel, el flautista d’Hamelin, els tres ossos i la Rinxols d’or, el Petit Príncep i molts més van anar deixant fulls i més fulls en blanc i plens de lletres bocabadades i callades que no entenien res del que passava car ningú els havia dit res de res. I ells i elles marxant, tan alegres i contents, vers aquell món

màgic amb sostre de colors on tothom s’avenia perquè ningú manava, discriminava ni s’aprofitava de ningú. Com més n’eren, més reien i de tant i tant que reien, van formar una gresca tan impressionant que en Superman els va sentir des del seu planeta Cripton i, ràpidament, va avisar a tots els super-herois i a totes les super-heroïnes de la Galàxia perquè cap d’ells s’ho perdés. I així va ser com aquella mateixa tarda es van presentar a la prada del sostre de colors rebent una genial benvinguda. Van anar passant anys i dies entre festes, feines, alegries i artesanies perquè fades, follets, bruixes, nans, nimfes... herois i heroïnes continuaven vivint en pau i harmonia. Tothom atenia les seves obligacions i assumia les seves responsabilitats, d’aquesta manera tots tenien temps per tot perquè ningú havia de fer la feina d’aquells que no fan res més que molestar als més feiners per fer-los treballar per ells. No n’hi havia de frescos d’aquests ni fresques d’aquestes car són gent que només exigeix respecte sense respectar ningú i en la prada del sostre de colors tothom es respectava i respectava perquè sabien que malgrat les seves diferències, que els feien tan únics i especials, tots eren iguals en el cor i, per tant, tots tenien els mateixos drets i els mateixos deures.

Així doncs, com us anava dient, tenien temps per tot i tot ho feien amb calma i sense presses doncs els agradava gaudir de tot el que feien per així poder-ho fer a consciència i ben fet. No els agradava la pressa, havien aprés que la pressa no els deixava viure al seu ritme ni fer la feina ben feta, amb la qual cosa

s’atabalaven,

s’equivocaven,

posaven

neguitosos,

s’enfadaven, es malparlaven i tot ho feien sense ganes, amb la cara llarga, l’ànima dormida i les il·lusions reprimides... I així no es podia viure car de tant frisar i treballar a disgust, fins i tot, viure els molestava. Havien aprés doncs, que la pressa no els deixava gaudir del que feien ni, per tant, adelitar la vida; era com un gran núvol gris que xuclava el seu temps i, per tant, les seves vides. Les bruixes i bruixots també ho havien aprés això de la pressa i per això mateix s’havien quedat a viure en aquell indret on el món era màgic perquè tothom fruïa i es divertia fent tot el que feia i amb qualsevol cosa que veia. S’ho passaven d’allò més bé compartint coneixements i vivències, aprenent i ensenyant, escoltant, escoltant-se i sentint-se escoltades, valorades i estimades com persones humanes. Vestien de negre però la seva intenció no era fer por. Estimaven la nit i les nits de lluna plena li besaven les orelles posant-la al dia de tot el que passava cada dia...

Totes les històries quedaven retingudes en la somrient mirada de la lluna, d’aquesta manera arribaven a tots els racons haguts i per haver de la Mare Terra i tots aquells que sabien estimar-la i escoltar-la se n’assabentaven de tot el que passava a la prada del sostre de colors. I així va ser com una clara nit de lluna plena, en Gandalf, assegut a la vora de les cristal·lines aigües d’un bell llac, va veure-hi els seus amics i amigues ballant, cantant i explicant-se històries al voltant del foc gràcies al brillant i platí reflex que la Bella Dona dibuixava en les aigües d’aquell bell llac. El mag va sentir nostàlgia i enyor i va decidir que ja era hora de tornar a fer camí car no els havia tornat a veure d’ençà d’aquella vegada que la reunió de mags s’havia convocat a Els Pirineus. No s’ho va pensar més i va avisar a tots els aprenents de mag i els mags de la contrada per si algú més s’hi animava. Dit i fet! En un tres i no res van partir una bona colla de savis amb barba blanca i els seus joves aprenents amb els mussols i les òlibes corresponents en direcció a la prada del sostre de colors. I encara que no us ho podeu creure, tots anaven enèrgics i contents, malgrat les edats fossin diferents, perquè els bellugava el mateix esperit jove i les mateixes ganes de viure i aprendre cada dia.

Van arribar tal i com ho van fer la primera vegada, sense avisar, amb un ample somriure d’orella a orella i els braços ben oberts per abraçar als seus amics i amigues que ja els aconseguien, també amb els braços ben oberts, car havien clissat les òlibes i els mussols dalt del cel blau. Es van quedar un parell de llunes passant bones vetllades tot recordant bells moments passats i revivint velles sensacions com aquella que van experimentar aquella vegada que va arribar aquell grup de monstres, comtes dràcules i comtesses, vampirs i vampiresses, a la prada del sostre de colors. En veure’ls aparèixer es van quedar tan glaçats que no podien ni respirar; petrificats, cagats de por; no sabien que passaria però intuïen que podia passar de tot i més, però el que va passar no ho haurien dit mai perquè tots i totes estaven convençuts de que aquells personatges eren obscurs, maliciosos i negatius ara bé, equivocar-se és humà i rectificar és de savis. Els

monstres,

comtes

dràcules

comtesses,

vampirs

vampiresses van arribar a l’indret atrets per la curiositat car no es podien creure que el bé, la llibertat i l’amor poguessin existir. El món en el que ells vivien era fosc i babilònic i era l’únic que coneixien com a món perquè sempre s’havien bellugat en ell. No els agradava el seu món doncs era un món de maldat, cobdícia, enveges, hipocresia, favoritismes, engany, aparences, luxúria, vici... i necessitaven fugir-ne, escapar-ne però mai sabien cap

on podien anar perquè fora d’allò no coneixien res més i la por a l’incert els encadenava al seu infern. La senyal que el va fer saber que existia la prada del sostre de colors, va ser la seva sensibilitat i la seva necessitat de creure que hi havia un món millor ja que s’acostumaven a trobar les nits de lluna plena, lluny dels i de les que d’ells i d’elles se’n reien tractant-los de marietes, utòpics i puretes, per compartir els seus somnis i anhels... I aquell dia, el seu somni es reflectia, clarament, en la clara cara de la lluna. Per això venien en so de pau malgrat no haguessin pogut evitar l’alerta i el neguit dels habitants de la prada fins que no es van explicar. Van ser ben acollits i es van fer bons amics. I tots i totes en van aprendre d’aquella experiència. Els

monstres,

comtes

dràcules

comtesses,

vampirs

vampiresses van aprendre que existien altres móns perquè també existien altres maneres de viure i entendre la vida que feien possible viure en pau, llibertat i amor. Van aprendre que la llibertat de ser tu mateix et permetia estimar-ho tot sense prejudicis ni condicions i sense esperar res més que la pau i la tranquil·litat de consciència que t’arribava al sentir que fas el bé perquè ni obligues ni ningú t’obliga a fer coses que no et fan sentir bé,

Els habitants de la prada del sostre de colors van confirmar que totes les pors s’han de vèncer i que no ens hem d’avançar mai a atacar per por a ser atacats perquè tots som iguals però diferents i no ens en podem fiar mai de les aparences. Cal escoltar primer i saber per tal d’evitar conflictes i malentesos. Si aquell dia s’haguessin deixat portar per la por, que la tenien i pressionava fort les seves ments, i haguessin atacat pensant que es defensaven, no haurien pogut gaudir de la grata i interessant companyia dels nouvinguts i no s’haurien fet amics perquè d’entrada ja haurien estat enemics i en comptes de dies de màgia haurien viscut dies d’horror i tragèdia. Aquella mateixa nit, potser perquè en parlar d’ells els van xiular les orelles, van arribar els amics monstres, comtes dràcules i comtesses, vampirs i vampiresses que es van afegir a la festa, al voltant del foc i sota aquell sostre d’estels de colors, per celebrar la seva vella i bella amistat tots plegats, una vegada més, en aquell indret de màgia que els feia entendre i experimentar que amb bona voluntat i sempre, amb la veritat pel davant, podien aconseguir allò que tothom cerca: EL BENESTAR I LA FELICITAT i... Vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos! O Vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte s’ha acabat!