Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau
http://tgnapau.blogspot.com
nĂşm. 202
Juny 2018
tarragonapau@gmail.com
pàgina 2
Materials per la pau
Materials per la pau
núm. 202
Juny 2018
Amadeo López
Promises Justine Shapiro B.Z. Goldberg Carlos Boladoz Aquest documental ens explica la història d’un grup de nens i nenes palestins i israelians que viuen tan sols a vint minuts de distància entre ells però que habiten en mons radicalment diferents. Set nens i nenes d’entre 9 i 13 anys relaten quines són les seves experiències i visions del conflicte palestino-israelià. Entre els anys 1997 i 2000, Justine Shapiro y B.Z. Goldberg van entrevistar set nens palestins i israelians, que van arribar a conèixer-se entre ells. A través del documental el seu director tracta d’explorar els odis i les creences inculcades des de petits a aquest grup d’infants, així com el diferent mode de percebre el conflicte que enfronta els seus pobles des de fa anys. Dos anys més tard, els nens, ara de 13 i 15 anys, comparteixen el seu punt de vista sobre "l'altre", els seus pensaments, la possibilitat de seguir en contacte i els seus somnis per al futur. País: Coproducció Israel - Estats Units Direcció, guió i producció: Justine Shapiro i B.Z. Goldberg Any: 2001 Durada:110 min.
Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9 • enviant un email a tarragonapau@gmail.com http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau http://issuu.com/tgnapau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.
pàgina 3
Activisme
núm. 202
Decibelis Va passar el dissabte 19 de maig que, a Tarragona, ens vam reunir per denunciar els darrers assassinats que l'estat d'Israel, va fer a la població palestina a Gaza: més de 60 persones. També vam aprofitar per commemorar la Nakba, 70 anys des de l'expulsió de centenars de milers de palestins de casa seva. Centenars de milers que ja són milions de palestins vivint a camps de refugiats, eterns refugiats que l'ONU i les convencions internacionals provoquen amb les seves declaracions buides de tot. Aquell matí de dissabte primaveral també el vam aprofitar per denunciar el trasllat de l'ambaixada nordamericana a Jerusalem. Teníem molts més motius de denúncia a fer, juntament amb la comunitat palestina. Enmig de la situació mundial, el "problema palestí" només és prime time quan el número de morts és molt alt. No m'atreveixo a quantificar-lo, un assassinat ja és molt, desenes d'ells són infàmia, una infàmia institucionalitzada a nivell mundial. La Suheir Hammad, poeta palestina de familia refugiada, ho explica així: "Una mujer pierde 15, puede que 20, miembros de su familia. Una mujer pierde seis. Una mujer pierde su cabeza. Una mujer busca en los escombros. Una mujer se alimenta de basura. Una mujer se pega un tiro en la cara. Una mujer le pega un tiro a su marido. Una mujer se amarra. Una mujer da a luz a un bebé. Una mujer da a luz a las fronteras. Una mujer ya no cree que el amor la encontrará algún día. Una mujer no lo creyó nunca." Molt soroll de sang es necessita a la Palestina actual perquè ens arribi el riu vermell als sofàs de casa, a la moqueta de despatxos oficials i mass media... Un soroll
que, com aquell dissabte de maig, preteníem amplificar amb les cent persones que ens vam trobar. Uns decibels insuficients, a totes llums, per compartir el dolor i patiment de tants pobles que han de sostenir amb sang innocent les jugades de les polítiques internacionals. Un crit comú amplificat amb el vell equip de la Coordinadora que, com una mena d'absurda competició, intentava fer-se escoltar per sobre de la potent megafonia que un acte lúdic i/o comercial feia tronar 25 metres més avall de la Rambla Nova. Pensava en els israelians que conviuen a escassos quilòmetres del mur que divideix Palestina, israelians que ho desconeixen tot de la vida, si la podem anomenar així, que succeeix a tocar de casa seva. Murs invisibles que ens separen tot i conviure a tocar, desconeixement induït, desinformació interessada... Aquell dissabte, entre poemes,
Juny 2018
Toni Álvarez
la lectura de manifest i el recordatori de la tasca del lobby sionista del Camp de Tarragona, amb la complicitat de l'autoritat portuaria i l'ajuntament de Tarragona, vam comprovar que Occident necessita de molta més sang palestina per ressonar a les portades dels diaris i per obrir telenotícies. Sang per decibels, morts per presència a l'escena política internacional. Això ho sabia tothom al mes de gener: quan va començar a Gaza l'acampada a la línia de separació amb Israel es donaven xifres dels possibles morts. Només faltava posar-li els noms. "¿Adónde van los corazones de los refugiados? Rotos, insultados, colocados en un lugar de donde no son, no quieren que no se les vea. Enfrentados a la ausencia. Lloramos al otro o no significamos nada de nada. Mi espina se curva en espiral. El precipicio corre hacia y desde los seres humanos." Suheir Hammad.
pàgina 4
núm. 202
Opinió
"Las fronteras se han convertido en imaginarios de guerra"
Juny 2018
Teresa Villaverde
El vínculo entre feminismo y antimilitarismo se vio el pasado diciembre en la marcha de mujeres hacia el puerto de Bilbao. Hablamos sobre esta relación con Marta Brancas, de la asamblea de mujeres de Bizkaia; Anabel Sanz, de Feministalde y Ongi Etorri Errefuxiatuak; y Ainhoa Ascasso, del colectivo antimilitarista Bilbao Kem Moc. El 16 de diciembre de 2017 una cadena de mujeres se encadenó a una de las vallas de alambre de puerto de Santurtzi (Bizkaia). Bajo la lluvia gritaban contra las fronteras, la guerra y la venta de armas. La movilización que desplazó a aquellas mujeres hasta el puerto se realizaba unas semanas después de que en Santurtzi se estrenara un muro de hormigón de cuatro metros de alto, alzado para evitar que los inmigrantes y refugiados accedan de forma clandestina a los barcos con destino a Portsmouth, Reino Unido. Una frontera que hace de Euskadi una suerte de Melilla inglesa, aunque más práctica: la violencia se ejerce fuera de las fronteras británicas. Días antes se habían realizado detenciones en un desalojo de inmigrantes que esperaban en el puerto para embarcar. “En la prensa no tuvo mucha repercusión, pero sí publicaron que algunas de esas personas desalojadas entraron en la casa vacía de alguien a buscar cobijo, explicando el miedo que había pasado esa persona, intentando generar alarma y rechazo social. Todavía tenemos familiares vivos que han sufrido el exilio durante la Guerra Civil. No puede existir ese vacío de solidaridad”, señala Ainhoa Ascasso, integrante del colectivo antimilitarista de Bilbao KEM –MOC desde hace 8 años. Participó en la marcha a Santurtzi junto a Anabel Sanz, de Feministalde y Ongi Etorri Errefuxiatuak (Bienvenidas Personas Refugiadas), y Marta Brancas, historiadora y miembro desde sus inicios de la Asamblea de Mujeres de Bizkaia y
de la red internacional Mujeres de negro. Como representantes de los movimientos sociales que dieron lugar a la marcha, ponen sobre la mesa varias claves comunes: parte de las armas que bombardean Yemen o Afrin se fabrican en Euskadi, líder del Estado en industria militar. La convicción de que la guerra empieza aquí les obliga a unir el origen con las consecuencias: los desplazamientos forzosos y las repercusiones para las mujeres, que viven otra guerra. “A raíz de esta sinergia que surgió para la marcha al puerto, hemos decidido que como Movimiento Feminista de Euskal Herria
vamos a recuperar el 24 de mayo, Día Internacional de las Mujeres Contra la Guerra”, explica Sanz. Frente a la Ekoetxea —sede de la asociación Ekologistak Martxan—. Ainhoa Ascasso: Sí, está hablando con una representante del Bahri, el barco de Arabia Saudí que el 8 de marzo, mientras nos manifestábamos, se llevó desde Santander más de 40 contenedores de armas. Euskal Herria cuenta por su parte con las mayores empresas de armamento del Estado. Hay un libro de Gasteizkoak que explica por qué Gamesa hace lo que le da la gana, porque por mucho que ahora se dedique a las renovables, pasaron de ser una empresa cuasi familiar a la que conocemos hoy en día gracias al sector armamentístico, ahora llamado Aernnova. Gamesa estuvo en tela de juicio en el Parlamento Vasco por los despidos tras la fusión con Siemens, cuando acababan de dar bonos millonarios a los accionistas, pero dio igual. A menudo se defiende la industria armamentística hablando de ciertos puestos de trabajo, cuando la realidad es que este tipo de empresas adquieren tanto poder que, de facto, hacen lo que quieren con sus plantillas. Anabel Sanz: Cuando el Gobierno vasco habla de recuperación económica, está hablando en gran parte del negocio de la guerra. Cuando habla de internacionalización de las empresas vascas y de I+D, también. Este barco saudí ha estado atracando en Bilbao una y hasta dos veces al mes, y se ha trasladado al puerto de Santander por la denuncia de diferentes colectivos. Hace una ruta dando vueltas y más vueltas con el objetivo de disimular, además aparece sin bandera y sin el
pàgina 5
Activisme
núm. 202
Juny 2018
detector que tiene obligación de llevar. Quieren llegar y cargar sus armas sin testigos, como si cargaran cualquier otro material inofensivo en vez de toneladas de bombas. Hay quien dice, como Naomi Klein en La doctrina del shock, que el nuevo modelo de negocio es el de la guerra permanente, y que el capital ha visto que saca más rendimiento al conflicto que a la paz. ¿Hablamos de recuperación económica a costa de la guerra? A.A.: Si queremos datos claros de esto, en los presupuestos generales este año se han destinado 36 millones de euros a Defensa. Con datos claros me refiero a que es el dinero que se dice, el que no es opaco. El Tratado Internacional sobre el Comercio de Armas prohíbe la venta de armas cuando éstas pueden ser utilizadas para la represión de civiles o la vulneración de derechos humanos. Cuando se interpeló al exministro de Defensa Morenés sobre las ventas del Estado español a Arabia Saudí, su respuesta fue “nada es perfecto en política”. Y lo dijo en una rueda de prensa, no es que le pillaran. El Gobierno vasco da mucho de dinero a las empresas de armas y en Euskadi se fabrica el 81% de armas del Estado. Pero esto no está respaldado sólo a nivel local. Las Naciones Unidas tienen cinco países con derecho a veto y son los mayores exportadores de armas (EEUU, Rusia, China, Francia y Reino Unido). ¿Qué resolución se va a poner sobre la mesa si los que podrían vetarla son los que no están interesados?
A.S.: Precisamente utilizan esa opacidad porque hacen cosas entre legales, alegales e ilegales que van en contra de los Tratados Internacionales de los derechos humanos. Cada día, en las guerras, la población es objetivo militar y se asesina a civiles. Se está cometiendo una tremenda vulneración de los derechos humanos. Marta Brancas: Además, el Fondo Monetario Internacional da a los países la indicación de que al menos el 3,2% del PIB debe entregarse al ejército. Y esa cantidad es sólo la mínima. ¿Dónde están las partidas presupuestarias que no van dirigidas a Defensa directamente? A.A.: Pues no se incluye el presupuesto de I+D, destinado en su mayor parte a fábricas de armas, no a favorecer la lucha contra el cáncer. Ni tampoco las partidas a los cascos azules de la OTAN, que no se meten por Defensa sino por Cooperación al Desarrollo. A.S.: Como los CIES, que también entran en la partida de Cooperación al Desarrollo. La marcha del pasado diciembre recordaba al campamento Greenham Common de mujeres que se asentó a principios de los 80 en Berkshire para oponerse a las armas nucleares. Aquí, como entonces, se alían el movimiento antimilitarista y por los refugiados con el movimiento feminista. ¿De dónde parte este vínculo? A.S.: Sale de las mujeres feministas que también estamos en estos movimientos, y que vemos la necesidad de visibilizar a las mujeres en todos... Podeu seguir llegint l'entrevista a: https://www.elsaltodiario.com/antimilitarismo/fron teras-imaginarios-de-guerra-puerto-bilbaofeminismo
pàgina 6
núm. 202
Activisme
Juny 2018
Les armes no són joguines. Les armes no són per a l'esbarjo. Les armes maten. El 1997, el portaavions JFK (de la VI Flota dels EUA i de l'OTAN) va visitar Tarragona. El llavors alcalde de la ciutat Joan Miquel Nadal i Mañé i el president de l'Autoritat Portaria, Lluís Badia (tots dos de CiU) van liderar la iniciativa. Més de 150.000 persones van visitar el monstre destructor (El Punt, 14/10/1997). El 25 de març de 1998, divuit entitats van crear una plataforma contra l'arribada d'aquests vaixell; naixia la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Al febrer de 2003, el Ple de l'Ajuntament declarà Tarragona Ciutat contra la guerra. I al 2005 s'adderia a la xarxa Alcaldes per la Pau. El març de 2018 va fer 17 anys ininterromputs de Paraules per la Pau. 18 anys de concentracions (els primers diumenge de cada més a les 12h a la Plaça de la Font) antimilitaristes que, amb l'ajuda d'artistes, han creat espais de pau, art i vida. Lectures de poemes, exposicions, teatre de titelles, contacontes, perfomances, accions plàstiques i teatrals, assemblees, balls, actuacions musicals... han estat algunes de les manifestacions artístiques vinculades a les concentracions. El diumenge 20 de maig, 21 anys després de la primera arribada del JFK a la ciutat, i amb Josep Fèlix Ballesteros Casanova (PSC) com alcalde, avions i personal militars, la Patrulla Aguila, i la Patrulla Acrobática de Paracaidismo del Ejécito del Aire vàren fer una exhibició al cel i a la Platja del Miracle de Tarragona.
L'acte s'emmarcà dins del programa cultural dels XVIII Jocs del Mediterrrani, Tarragona 2018. Una vegada més, l'Ajuntament de la ciutat deixa "l'entreteniment" i "la cultura" en mans del militars, militaritzant aquests aspectes de la convivència ciutadana. I això no ens agrada perquè la militarització no és ni cultura ni un entreteniment, per la nostra disposició a viure sense la protecció dels armaments perquè estem a favor de la promoció del diàleg i la solució pacifica de controvèrsies, a favor de l'ensenyament i l'educació per la pau i el foment del desarmament global; perquè hi coses millor a fer que admirar màquines de matar; pels riscos importants per a la població que aquestes exhibicions, inherents a la lògica militar, comporten,
com per exemple l'impacte en el medi ambient. Perquè pensem que la Pau i la seguretat de les nostres famílies, amistats i veïns són massa importants per deixar-les en mans de polítics que sovint només es preocupen d'aconseguir quotes de poder per posar-les al servei dels seus interessos personals o de grup. P.D. Recordem que la Festa del Cel a Barcelona (2013) es va anul·lar per falta d'autorització del Ministeri de Foment, perquè considera que la Festa del Cel era "incompatible amb l'acompliment dels requisits i recomanacions de la normativa mediambiental", recollida en la "Declaració d'impacte ambiental i disciplina del soroll".
pàgina 7
núm. 202
Opinió
A la paret, escrit amb guix, diu: Vigilar i castigar, aproximacions a Foucault
Juny 2018
Pau Gomis
A dia d’avui, en que les sentències judicials condicionen l’activitat social, política i ciutadana, estaria bé parlar de Michel Foucault i el seu ideari, en concret de la seva obra “Vigilar i castigar” i el que es desprèn d'ella. Per això començarem parlant de la tècnica disciplinària i el panòptic. La disciplina és una tècnica per a fabricar individus i adreçar conductes. Les persones que vivim en societat ens hem de comportar de certa manera, per a ser plaents al sistema dominant. La disciplina ens condiciona en el què, com, quan, on i quant hem de fer, sempre supervisats per superiors que aprovin o desaprovin les nostres accions. Pot ser aplicada en qualsevol àmbit de la vida, tant és així que es canvia l'omnipresència de Déu per la de l’Estat absolut, que no dubtarà en castigar-nos si volem fer coses, o accedir a llocs que el sistema no permet . La disciplina construeix quadres, calaixos, on tothom té el seu lloc corresponent; també prescriu maniobres, o sigui que controla les activitats; imposa exercicis, finalitats o etapes de la vida, com les pantalles d’un videojoc (estudiar, treballar, crear una família...); i disposa de tàctiques fent una combinació de tot lo anterior, imposant una vigilància jeràrquica, establint la norma (els que estan bé i els que estan malament, qui paga i qui no paga...), i, finalment, posant exàmens, que poden acabar amb sanció si són proves no superades. La panòptica, o sistema panòptic, es podria definir com tot a la vista. Agafa el seu nom d’un estil arquitectònic penitenciari , en el qual des d’un sol punt es
podia controlar tot l’espai. Després s’adapta a l’industria i a l’escola. Aquest sistema és un ens que tot ho veu i està pertot, i no pot ser vist. Així podem ser vistos en qualsevol moment, ja sigui cremant una bandera, escrivint una opinió o cantant una cançó. I al fer ús de la llibertat d’expressió ens auto censurem i ens comportem d’acord a la norma. Aquesta actuació d’acord amb la norma ens porta reconeixement, i en lloc de sentir-nos vigilats ens sentim incentivats per havernos portat bé. Si actuem en contra de la norma, en lloc d’incentiu tenim càstig, la presó. A partir dels segles XVIII i XIX passa a ser el càstig universal, ja que: La societat té a la llibertat com el valor més alt; la presó permet quantificar la pena amb l’indicador del temps; i la presó assumeix el paper de l’estat per a transformar individus i reprodueix i amplifica els mecanismes disciplinaris i panòptics de la societat. Els principis de la presó són: l’aïllament, exercint poder so-
bre l’individu amb màxima intensitat; el treball, com agent de transformació penitenciaria. No es busca la producció, sinó els efectes del treball sobre el pres; i la modulació de la pena, en funció del reclús i la seva transformació. Sempre supervisat, sotmès a examen, per autoritats superiors (director, capellà, psicòleg, assistent social...). La presó fa tornar els reclusos a la norma, per tant els modifica tot barrejant lo penal amb lo psiquiàtric. I malgrat que les presons no són cap garantía de benestar social per a la resta de la població, segueixen sent el millor instrument del sistema pel control de la ciutadania. Avui que la disciplina i la panòptica es continua portant de forma exagerada a la presó i les tècniques de la institució penal s’exporten a la resta de la societat, fent de tota la societat un gran centre penitenciari, demano, un cop més, com faria Foucault, llibertat. Llibertat pels presos, llibertat d’expressió i llibertat per triar el nostre propi projecte existencial.
pàgina 8
núm. 202
Activisme
Juny 2018
Diners públics: matar és més important que cuidar Els Pressupostos de l’Estat per a 2018 destinen 34.068,29 milions € per a finalitats estrictament militars (93 milions diaris o 733€ per càpita). El Ministeri de Defensa augmenta un 7% però només representa el 23% del total. La resta, tres quartes parts, s’amaga a 12 dels 13 ministeris restants. Això suposa gairebé el 3% del PIB i el 9,8% dels PGE. La despesa realment executada és sempre superior a la pressupostada (un 18% de mitjana). Tenint en compte les dades d’anys anteriors, la despesa militar podria arribar als 36.000 milions d’euros. Al mateix temps que el Govern congela les pensions, vol dedicar 10.805 milions per obrir un nou cicle de desenvolupament i compra d’armament: fragates F110, helicòpters d’atac Chinook, submarins S-80, vehicles de combat... Quan encara resten per pagar 20.000 milions € de l’anterior, el dels Eurofighter, l’helicòpter d’atac Tigre, el tanc Leopard, l’avió de transport militar A400M, etc. Algunes xifres comparables per ajudar a fer-se’n una idea: les retallades en despesa pública (sanitat, educació, pensions, atur, etc.) previstes per a 2013 van ser de 39.000 milons. El tractament dels malalts d’hepatitis C costarà 727 milions. La despesa anual en les prestacions de l’atur suposa uns 26.000 milions. La sanitat pública ha patit retallades de gairebé 10.000 milions, i l’educació de 7.000 milions. El rescat bancari va endur-se vora 100.000 milions de les arques de l’Estat. Segons dades d'Amnistia Internacional i altres organitzacions, Espanya és el setè major exportador d’armament de tot el món i continua exportant a regions amb conflictes bèl·lics, com ara l’Orient Mitjà.
Enfront d'aquest despropòsit, la ciutadania té una alternativa: l’Objecció Fiscal. L’Objecció Fiscal no és una altra cosa que mostrar la nostra negativa a col·laborar amb l’Estat en les despeses de preparació de guerres i en el manteniment de l’estructura militar, desobeint activament al moment de realitzar la declaració de la renda (IRPF). Consisteix, tècnicament, en aprofitar la declaració de l’IRPF per a desviar una part de la totalitat dels nostres impostos a un projecte que treballi en la defensa d’un progrés social solidari Fer objecció fiscal a la despesa militar és responsabilitzar-se dels propis diners, evitar que serveixin per finançar l'exèrcit espanyol i, per contra, destinarlos a projectes socials de construcció de pau. Fer-ho és senzill i, tot i estar fent una acció de desobediència civil, no hi ha precedents de sancions o multes. Es proposa objectar la quantitat simbòlica de 100€ o fer-ho proporcional a la nostra renda, tenint en compte que l’Estat destina aproximadament un 4% del pressupost a despeses militars segons el Centre Delàs d’Estudis per la Pau.
Fer Objecció en 5 passos. 1 No acceptis l'esborrany de la declaració de la renda.Encara que no arribis al mínim establert, fes la Declaració, probablement et sortirà negativa i et retornaran part dels impostos que has pagat. 2 Fes la teva declaració amb el programa RENDA WEB de l'Agència Tributària, abans d’enviar-la a Hisenda: Ves a la pàgina Resum de declaracions. Clica damunt l’import de Retencions i altres pagaments a compte. A la casella 548 indica l’import que vols objectar, per exemple 100€. Entrega online la declaració a Hisenda, imprimeix-te el PDF de resguard i anota’t el número de referència. 3 Fes una transferència de la quantitat objectada a un projecte social, posant com a concepte "Objecció fiscal". Imprimeix el comprovant de la transferència. 4 Incorpora les teves dades a la carta al Ministeri d'Hisenda i imprimeix-la. 5 Entrega a Hisenda, secció Registre, el resguard de la declaració, el comprovant de la transferència i la carta del Ministeri d’Hisenda.