Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau
núm. 199
Març 2018
Cospedal amplia la promoció de les Forces Armades a 3.800 centres educatius privats
La ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, va signar el 2 de febrer un conveni amb l'Associació de Centres Autònoms d'Ensenyament Privat (Acade) per millorar el coneixement de la defensa com a instrument al servei de la pau en l'àmbit escolar, que suposa el "tret de sortida"del Pla de Cultura de la Defensa. http://tgnapau.blogspot.com
tarragonapau@gmail.com
pàgina 2
Materials per la pau
Materials per la pau
núm. 199
Març
2018
Amadeo López
MUJERES NOBEL DE LA PAZ Lydia Escribano Semblances, ideals i causes de les quinze guardonades amb el Premi Nobel de la Pau, artífexs d'una convivència més humana, segura, democràtica i justa. Dones protagonistes també d'alguns dels esdeveniments que han marcat el segle XX i l'inici de l'actual. Mujeres Nobel de la Paz conté les històries de cadascuna de les dones que, fins al moment, han aconseguit aquest guardó i que constitueixen autèntics referents pel seu gran potencial i contribució en totes aquestes causes. Un llibre necessari per motivar-nos en el seu coneixement, endinsar-se en alguns dels esdeveniments que han marcat el segle XX, i l'inici del XXI, reivindicar el protagonisme de totes elles en els mateixos i, en definitiva, reconèixer la seva contribució i llegat al pacifisme mundial . Lydia Escribano presenta a cadascuna de les guardonades amb frases que són veritables aforismes i amb un referent que permet contextualitzarles. A partir d'aquí, el contingut es va desenvolupant i enfocant en l'activitat de les premiades per justificar el premi rebut, teixint un fil que repassa alguns dels esdeveniments. Edita: Tombooktu ISBN : 978-84-15747-44-4 256 pàgines
Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: • cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau (Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9 • enviant un email a tarragonapau@gmail.com http://tgnapau.blogspot.com • al Facebook: tarragona patrimoni de la pau http://issuu.com/tgnapau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.
pàgina 3
núm. 199
Activisme
No a SICUR
Març
2018
Plataforma Desarma Madrid
Traducció al català María Romano Serrano
Cada vegada que ens parlen de "seguretat" tremolem, i anem tenint clar que la Seguretat amb majúscules, que és la dels estats, exèrcits i grans corporacions transnacionals, sol amenaçar la seguretat real de les persones reals, la seguretat de poder viure en pau, on vulguem, i amb unes condicions dignes. Sicur és el Saló Internacional de la Seguretat, que ja va per la 21a edició. Se celebra biennalment a Madrid, a IFEMA, que apareix com a organitzador, i són els seus promotors, entre d'altres, l'Associació Espanyola d'Empreses de Seguretat i l'Associació de Companyies Privades de Serveis de Seguretat. Té caràcter professional i, segons la seva web, es dirigeix a àrees tan dispars com poden ser la seguretat laboral, la lluita contra incendis o la defensa i seguretat contra el terrorisme. De l'anterior podem inferir quin és el plantejament de "Seguretat" que es potencia en aquest esdeveniment que, avancem, res té a veure amb el concepte de "seguretat humana" de les Nacions Unides, i sí amb el molt més recent concepte de "securitització" que venim patint des de 2001. Un cop d'ull a les empreses participants confirma plenament aquesta sospita. A títol d'exemple, veiem que una d'elles és Guardian Defense & Homeland Security SA, empresa israeliana dedicada a la importació i distribució de material tàctic policial i militar, AASIAS.COM, importador i distribuïdora de material policial i militar, o EXCEM Technologies, que ofereix "solucions per a Operacions Militars, Intercepció Legal de Comunicacions, Investigacions de Delictes cibernètics, Transport, Seguretat de Ports i Aeroports i Control de Fronteres."
En el catàleg de productes, en l'epígraf de protecció policial, podem trobar articles que no ens ofereixen molta seguretat, com armes de foc, munició per a les mateixes, pots per llençar, grillons i porres antiavalots. Vam poder llegir en premsa, en la passada edició del Saló, que van exposar "un total de 1.300 empreses de 21 països, presentant l'últim en tecnologia i seguretat". Càmeres, escàners, drons i fins i tot robots programats per combat, del perill dels quals ha alertat aquest any Stephen Hawking pel seu possible ús com a armes autònomes, que podrien eliminar objectius humans simplement seguint un algoritme i sense necessitat d'autorització. Al costat de tot aquest sector de negoci, que és el veritable beneficiari de SICUR i la seva raó de ser, altres serveis (aquests sí) necessaris per a la societat (bombers, sanitaris...), ofereixen cobertura a la pròpia celebració del mateix i es presten a compartir espai amb els que no tenen res a veure. No hi ha res més insegur que un món ple d'armes i de tecnologia al servei dels Estats que no dubten a utilitzar-les contra els drets humans.
Per tot l'anterior, des de la plataforma Desarma Madrid denunciem l'existència d'aquest Saló i ens oposem a que es permeti que esdeveniments d'aquest tipus es celebrin en espais de gestió pública com l'IFEMA. Com vam expressar en el nostre primer manifest contra la celebració d'HOMSEC 2017, ens neguem a que els espais públics s'utilitzin per allotjar aquest tipus d'esdeveniments que fomenten la cultura de la guerra i el conflicte, així com models de seguretat repressius i centrats en amenaces militars sobre la integritat territorial i política dels estats, totalment allunyats del model de seguretat humana que defensa el dret a una vida lliure de violència, inclosa la violència heteropatriarcal, el dret a una vida lliure de misèria i lliure de la por. Volem un model de seguretat humana integral, que contempli aspectes que van des del polític i el comunitari a aspectes relatius a la seguretat econòmica, alimentària i mediambiental.
Plataforma Desarma Madrid. Publicat el 20/02/2018 a https://desarmamadrid.wordpre ss.com/
pàgina 4
Paraules
núm. 199
Utopía Contagiosa En 1992 Pepe Ambrona y Juan Carlos Rois, daban continuidad a su militancia pacifista a través del Colectivo Utopía Contagiosa. Ambos fueron piezas esenciales para que el movimiento antimilitarista español fuera en los ochenta y primeros noventa el más importante del mundo. Desde finales de los 70 se habían dedicado junto a otros correligionarios a establecer las bases teóricas y prácticas de una lucha que fue fundamental para comenzar el lento desapego de la sociedad civil, del militarismo más rancio de tradición franquista. Se considera al militarismo como aquel engranaje que logró perpetuar el poder de la dictadura, así como el resorte del capitalismo para mantener un marco general de injusticias sociales tanto en el ámbito nacional como en la esfera internacional. Además, el militarismo
es considerado como generador de un contexto cultural sumamente negativo: propone la violencia y el miedo como método para resolver conflictos, genera una visión positiva y sacralizada sobre la violencia, establece un modo organizativo profundamente antidemocrático y jerarquizado, además de machista y homófono. La visión que impulsaron fue tributaria de figuras anteriores, como la de Pepe Beunza, primer objetor de conciencia por explícita motivación política, en 1971, lo que le costó tres años de prisión, u Ovidio Bustillo, que en el 75 inició junto a otros una campaña de desobediencia civil a favor de la objeción de conciencia por motivos éticos y políticos. Tanto Rois como Ambrona fueron destacados miembros del Movimiento de Objeción de Con-
Març
2018
José Vicente Barcia Magaz ciencia y desplegaron una ingente labor que en el caso de Juan Carlos Rois le llevó a representar jurídicamente a infinidad de objetores, logrando éxitos más que relevantes, como la primera absolución a un insumiso, para más señas, la de Iñaki Arredondo en 1992, que fue contestada por un ínclito Felipe González, que alertó sobre el riesgo que esta absolución tenía para el estado de derecho. Por su parte, Pepe Ambrona siempre destacó por tener una visión estratégica sumamente afilada y analítica, que compatibilizaba con un quizá desmesurado “basismo”, lo que le llevó a defender planteamientos absolutamente horizontales y contrarios a la institucionalización de los movimientos sociales, planteamiento que con el paso de las décadas tendrían reflejo en movimientos como los del 15-M.
Juan Carlos Rois y José Ambrona, integrantes del colectivo Utopía Contagiosa. Foto: L. Fraile
pàgina 5
Paraules
Los dos fueron impulsores de la Campaña de Insumisión, pero al mismo tiempo fueron de los que primero se percataron de que esta campaña se estaba llevando todas las energías del movimiento pacifista, expresando sus temores de que una vez abolido el servicio militar, el movimiento podría perder fuelle social si no se generaba un entramado social y organizativo más rico y complejo. Por desgracia sus avisos cayeron en saco roto. Fue en ese contexto en el que nació el Colectivo Utopía Contagiosa. Un grupo de trabajo especializado en la investigación de alternativas al militarismo, sin dejar de lado la denuncia. Desde entonces y hasta el lunes 19 de febrero de 2018, Utopía Contagiosa, compuesto únicamente por estos dos irreductibles, ha trabajado de manera
núm. 199
incansable, generando críticas al militarismo, a la cultura de la violencia, produciendo los análisis más completos sobre el gasto militar en España, luchando por un modelo social más justo, libre e igualitario, produciendo publicaciones extraordinarias, como por ejemplo el Manual de Acción Directa No-violenta, o el más reciente Política No Violenta y Lucha Social, editado por Libros en Acción. El reconocimiento social al trabajo de Utopía Contagiosa no es proporcional con su importancia. En un mundo sacudido por un militarismo económico, social y cultural, la antorcha que encendió Utopía Contagiosa durante más de 25 años no debería apagarse sin tener un mejor y mayor reflejo en todos aquellos que de una u otra manera creemos en la necesidad urgen-
Març
2018
te de una transformación real del mundo que habitamos. “Durante todo este tiempo nos hemos sentido libres en la tarea de difundir y desentrañar la sinrazón del militarismo y las propuestas que hemos sido capaces de idear y compartir para la desmilitarización social y para la apuesta por una defensa no-violenta y alternativa”. Lo cierto es que hay que atesorar mucho amor para atravesar décadas de soledad y seguir convencidos de que la causa de la paz es una meta irrenunciable. En su despedida, www.utopiacontagiosa.org nos propone una canción de su querido Labordeta, sin embargo yo siempre recordaré otra canción del mismo autor enarbolada en un vivac estrellado en el desierto de Bardenas Reales: Somos Como esos viejos árboles batidos por el viento que azota desde el mar. Hemos Perdido compañeros, paisajes y esperanzas en nuestro caminar. Vamos, sintiendo en las palabras las huellas de los labios para poder besar. Tiempos futuros y anhelados de manos contra manos izando la igualdad.
Publicat a PÚBLICO 21/02/2018
pàgina 6
núm. 199
Activisme
Activistas de Greenpeace protestan contra el envío ilegal de armamento Activistas de Greenpeace de varias nacionalidades protestaron el pasado 16 de febrero en Bilbao contra el envío de armamento del Gobierno de España con destino a los países de la coalición liderada por Arabia Saudí en la guerra del Yemen. Con esta acción de protesta pacífica, los activistas denunciaron que estas armas pueden ser usadas contra la población civil en la cruenta guerra del Yemen, que le ha costado la vida a miles de personas inocentes. Desde que comenzó la guerra de Yemen, España ha exportado 995 millones de armamento a Arabia Saudí y Emiratos Árabes Unidos. Todo ello cuando se cumplen diez años desde que el Gobierno español aprobara la ley sobre el control del comercio de armas. En este tiempo los propósitos de la ley han ido, año a año, cediendo terreno a la realidad, que ha quedado muy lejos de alcanzar esos objetivos de transparencia que pretendía o, incluso, de asegurar el
respeto del derecho internacional. Tres botes de Greenpeace entraron a las 9 de la mañana en el puerto de Bilbao para conseguir llegar hasta el barco Bahri Tabuk, que cargaba aquel mismo día armas con destino Arabia Saudí. Los activistas consiguieron llegar hasta el barco superando una patrulla de la Guardia Civil apostada en el agua. Cuatro activistas se colgaron de las amarras del gigante barco saudí y cinco activistas en las defensas del barco, donde algunos consiguieron encadenarse. Con esta acción Greenpeace señala al Gobierno español por autorizar envíos ilegales de material bélico cuando existen indicios de que estas armas podrían ser utilizadas para vulnerar el derecho internacional humanitario y los derechos humanos. Este es el caso del envío de armamento a países que forman parte de la coalición
Març
2018
Rebeca Tomás
Extret de la pàgina web de Greenpeace
saudí, que desde que comenzó la guerra de Yemen en marzo de 2015 ha llevado a cabo ataques continuados sobre población civil. De hecho, como consecuencia de los ataques de ambas partes del conflicto se han contabilizado, hasta finales de 2017, 9.245 civiles muertos y 52.807 personas heridas. Además, no puede certificar el uso final de estas armas. Estas premisas hacen que esas autorizaciones de envío sean ilegales y tendrían que denegarse inmediatamente. Finalmente, y tras 2 horas y media de acción, la Guardia Civil bajó a los activistas de los amarres y las defensas justo en el momento en que entraba el convoy de camiones con las armas en el puerto de Bilbao. Para más información: https://es.greenpeace.org/es/not icias/asi-contribuye-espana-a-lamayor-crisis-humanitariacausada-por-el-ser-humano/
pàgina 7
núm. 199
Opinió
A la paret, escrit amb guix, diu:
Març
2018
Pau Gomis
El Déu de les persones petites Parafrasejo el títol de la novel·la “El déu de les coses petites” de l’escriptora Arundhati Roy, perquè és una història i moltes històries alhora. La d’una nissaga familiar, unes vides marcades pels esdeveniments i dispersades pel món, una família que viu moments convulsos en què tot pot canviar en un instant i un país ancorat en unes essències que semblen eternes. Una història d’amor i de mort , de passions i desitjos, de lluita per la justícia i de dolor per la pèrdua de la innocència i el pes del passat que sempre vol tornar, fent el present més feixuc. Tot plegat, una temàtica universal on tothom pot sentir-se identificat. Tant universal com l’imperatiu categòric de Kant, que deia que obressis seguint una màxima que es pogués convertir en llei universal: així com la llibertat, la igualtat, el dret a la vida digna, la llibertat d’expressió...
va ser petita, doncs segurament una persona que viu i mor al carrer no és mereixedora de que perdem el nostre valuós temps, ni d’un minut de silenci a la porta de les institucions (que la foto fa molta patxoca i tothom s’hi apunta), ni d’un instant de reflexió i autocrítica per part de tots (institucions, entitats, polítics, ciutadans...). El passat dijous 22 de febrer li vam dedicar aquest instant de reflexió, encara que sigui una persona petita amb una mort petita. Per recordar les persones que viuen al carrer i la indecència i la indignitat que suposa socialment, que hi morin.
Doncs bé, fa temps vaig anar a la parròquia de Sant Carlos Borromeo, al barri d’Entrevies (Vallecas). Només entrar em va copsar un cartell on deia, més o menys, el següent: “Déu està amb els petits, en els que no tenen veu” vaig pensar que, si déu existeix, segur que no es troba gaire lluny d’aquí. Tota aquesta retòrica és per parlar de les persones petites,i de les morts petites que passen per les nostres vides sense que els hi dediquem un minut de la nostre atrafegada existència.
També parlaré de Juan Gabriel Rodrigo Knafo, que era tan petit, tan petit que la ciutat de Tarragona va tardar 40 anys en reconèixer-lo. Al cap i a la fi era un simple obrer, que també va morir al carrer, no gaire lluny del lloc on van trobar morta la Carolina. Va morir víctima de la repressió franquista, mentre participava en una manifestació en solidaritat amb els obrers assassinats a Vitòria. Molts el van voler oblidar apressa i, fins i tot, embrutar la seva memòria i la de la seva família, tant des de la dreta, òbviament, com des de l'esquerra. Deien que era un lumpen, que ni tan sols era espanyol, un agitador professional sense filiació política coneguda... arguments no en van faltar per a condemnar-lo a un silenci pitjor que el de la mort, el silenci de l’oblit. Avui repararem la seva memòria i la de la seva família, honrant-lo i recordant-lo i reflexionant. Per què
Així que parlaré de la Carolina, David segons el DNI, que era tan petita, tan petita que al final es va tornar invisible. Passàvem pel seu costat i no la vèiem, envoltada de cartrons i el seu carritu de supermercat amb les seves exigües pertinences. Vivia al carrer i la seva vida va esdevenir una catàbasi (descens als inferns) i la seva mort també
hem tardat tant? Per què la ciutat de Tarragona, representada pel seu Ajuntament, ho fa tard i malament? Us deixo amb un fragment del llibre” El dios de las pequeñas cosas”: “Pero no podemos entrar, porque han cerrado con llave y nos han dejado fuera. Y cuando miramos por las ventanas, no vemos más que sombras. Y cuando intentamos escuchar, no oímos más que susurros. Y no podemos entender los susurros porque nuestras cabezas han sido invadidas por una guerra. Una guerra que hemos ganado y hemos perdido a la vez. La peor clase de guerra. Una guerra que captura los sueños y los vuelve a soñar. Una guerra que nos ha hecho adorar a nuestros conquistadores y despreciarnos.” Aprofiteu per llegir el Paraules per la Pau, perquè tal i com estan les coses qualsevol dia ens prohibiran la seva publicació i difusió. Des d’aquí demano, reclamo, exigeixo llibertat d’expressió, en totes les seves formes i llibertat pels presos polítics, i no em refereixo només als del procés, però això és un altre història de la que en podem parlar més endavant.
pàgina 8
Activisme
núm. 199
La solució de Trump als tirotejos escolars: armar els professors
Març
2018
Adaptació per al Paraules per la Pau
Marc Suanes
"Ja no seria una zona lliure d'armes de la qual puguin aprofitarse els maníacs". El president nord-americà, Donald Trump, va parlar el dimecres 21 de febrer a la Casa Blanca amb un grup d'afectats de diversos tirotejos, tant de l'últim, el de l'institut de Florida, com de matances molt conegudes com la de l'escola de primària Sandy Hook o la de secundària de Columbine. L'objectiu era escoltar les seves històries i punts de vista per arribar a solucions que evitin que passi una altra tragèdia més en centres d'ensenyament als EUA. La idea que ha tingut Trump va contra la petició d'un major control en la venda d'armes que demanaven els afectats de Florida, sis d'ells presents. El magnat ha suggerit la possibilitat que alguns mestres o treballadors en les escoles puguin portar armes de manera oculta per respondre ràpidament si es produeix un tiroteig. També ha esmentat, més de passada, augmentar l'edat mínima per comprar legalment una arma. "Hi ha una cosa que es diu portar armes de forma oculta, i que només funciona quan tens a gent entrenada per a això", ha explicat Trump. "Els professors tindrien un permís especial, i (l'escola) ja no seria una zona lliure d'armes" de la qual puguin aprofitar-se els "maníacs", ha agregat. El sindicat de professors de Broward, on va succeir la matança de Florida, ha reaccionat amb duresa: "Els mestres no estan entrenats en punteria ni a prendre decisions de vida o mort en segons ni a avaluar si es pot disparar sense posar en perill la vida de nens innocents amb foc amic ".
Milers d'estudiants s'han concentrat a Washington per protestar per la manca de control a la venda d'armes i per demanar als republicans, sempre en connivència amb la poderosa Associació Nacional del Rifle, que imposin restriccions a la seva tinença i adquisició. El president, que segons el New York Times semblava realment commogut per una vegada després d'una tragèdia (cosa que li ha resultat difícil en el passat, segons el diari), ha apuntat que la seva mesura seria "òbviament només per gent molt capacitada en el maneig d'armes "després" d'un entrenament especial ". Trump creu que, donat el temps que pot trigar la policia en arribar a una escola en rebre un avís de tiroteig, els professors degudament entrenats podrien aturar aquests successos "molt ràpidament". "Examinarem aquesta idea molt seriosament, molta gent estarà oposada a això, i molta estarà d'acord", opina, en reconèixer que és una cosa "controvertida". També ha plantejat que podria enviar-se a les escoles a "professionals, que podrien ser mari-
nes" i que això "podria resoldre el problema". Així mateix, Trump ha promès que aconseguirà una solució "molt seriosa en el tema dels antecedents criminals" per millorar la comunicació entre autoritats locals i federals, per tal d'impedir que les persones condemnades per un delicte puguin comprar armes. "A més, ens fixarem en el tema de l'edat per comprar (una arma) i en l'aspecte de la salut mental", ha avançat, ja que en la seva opinió no hi ha prou "institucions mentals" als EUA per lidiar amb la gent que pugui tenir una malaltia que el porti a comportaments violents. Sota la llei federal, l'edat mínima per comprar una arma de foc són 21 anys si és una pistola i 18 si és un rifle, encara que alguns venedors sense llicència les poden subministrar a persones encara més joves. L'autor del tiroteig a Florida, Nikolas Creu, té 19 anys.
Adaptació de l'article de María de Sancha Rojo a: huffingtonpost.es